miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, VII.

VII.


Entre
ells tres no cabíen les discussións. Cadaú acatabe lo puesto que
li corresponíe a la pandilla. Daniel, lo Mussol, sabíe que no podíe
imposás al Moñigo, encara que tinguere una inteligensia mes
desperta que la seua, y Germán, lo Tiñós, reconeixíe que estabe
per deball dels atres dos, a pesá de que la seua experiensia en
muixóns ere mol mes sutil y vasta que la dells. La prepotensia,
aquí, la determinabe lo bíceps y no la inteligensia, ni les
habilidats, ni la voluntat. Después de tot, alló ere una cosa
raonable, pertinén y lógica. Daniel, lo Mussol, ere lo únic capás
de alcansá los trens de mercansíes en ple aufec de pujada y encara
los mixtos si no veníen descarregats o en una máquina nova.
Lo
Moñigo y lo Tiñós corríen menos que ell, pero les cames ligeres
tampoc justificaben una primassía. Representabe una estimable
cualidat, pero sol assó. A les tardes dels domenges y durán les
vacassións del estiu los tres amics frecuentaben los prats y los
montes y lo rogle de les birles y lo riu. Los seus entreteniméns
eren variats, cambiáns y una mica salvaches y elementals. Es fássil
trobá diversió, an eixa edat, a consevol puesto. En les masseches
féen, a vegades, terribles carnisseríes de tords, merles y gribes.
Germán, lo Tiñós, sabíe que los tords, les merles y les gribes,
de la mateixa familia, se trobaben milló que a datra part, a les
gabarreres y a les bardisses, a les hores de caló. Pera matáls als
abres o a la vía, enchampánlos encara mich adormits, ere pressís
matiná. Per assó preferíen buscáls en plena canícula, calina,
cuan los animals féen la michdiada en perea entre la malea. Lo tiro
ere, aixina, mes curt, lo blanco mes reposat y la pessa ressultabe
mes segura. Pera Daniel, lo Mussol, no existíe cap plat mes selecto
que los tords en arrós. Si ne cobrabe un li agradabe, inclús,
desplomál ell mateix y de esta forma va pugué vore un día que casi
tots los tords teníen miseria deball de les plomes. Li va
dessepsioná la resposta del Tiñós al comunicáli lo seu maravillós
descubrimén.


-
¿Ara ten enteres? Casi tots los muixóns tenen brutíssia deball de
les plomes. Segóns mon pare, a mí me va apegá les calves un
mussol. Daniel, lo Mussol, se va fé lo propósit de no intentá mes
descubriméns en los muixóns. Si volíe sabé algo dells ressultabe
mes cómodo y rápit preguntálay al Tiñós. Datres díes anaben al
corro de birles a jugá una partida. Aquí, Roc, lo Moñigo, los
aventajabe de forma contundén. De res servíe que los dixare una
apressiable ventaja inissial; al acabá la partida, ells apenes se
habíen mogut de la puntuassió obtinguda de grassia, mentres lo
Moñigo rebassabe, sense esfors, lo máxim. An este joc, lo Moñigo
demostrabe la forsa y lo pols y la destresa de un home ya
dessarrollat. Als campeonats que se selebraben per a la Virgen, lo
Moñigo - que partissipabe en casi tots los homens del poble - may se
classificabe per deball del cuart puesto. San germana la Sara se
sulfurabe per esta precossidat.


-
Bestia, bestia - díe -, que sirás mes bestia que ton pare.


Paco,
lo ferré, la mirabe en ulls esperansats.


-
Aixina u vullgue Deu - afegíe, com si resare.


Pero,
potsé, aon los tres amics trobaben un entretenimén mes inténs y
complet ere al riu, al atre costat de la tasca de Quino, lo Manco. Se
obríe, allí, un prat mol gran, en una carrasca grandíssima al
mich, y, al fondo, una escarpada muralla de roca viva que los
independisabe del resto de la vall. Enfrente de la muralla estabe la
Badina del Inglés y, uns metros mes aball, lo riu se desllissabe
entre roques y códuls, en poca fondaria.
An esta sona peixcaben
cangrejos a sarpeta, en la ma, eixecán en cuidadet los bolos y
pessigán en forsa als animalets per la part mes ampla de la clasca,
la crosta de los crustáceos, mentres estos se retortigaben y obríen
y tancaben patosamen les seues pinses en un radé intento de evasió
inútil. Atres vegades, al Toll del Inglés, peixcaben sentenás de
peixets que navegaben en bangs tan numerosos que, assobín, les
aigües negrejaben per la seua abundansia. Només calíe aviá a la
badina una caña en consevol sebo artifissial de colós chillóns
pera enchampáls a dotsenes. Lo roín va sé que, 
degut
a la abundansia y a la fássil peixca, los sagals van escomensá a
subestimáls y van acabá despressiánlos del tot. Y tamé passabe en
les sireres de alborsé, serves, mores y avellanes silvestres.
Cooperabe no poc a fomentá este desdén lo fet de que don Moissés,
lo maestre, preferiguere als estudiáns que passaben tontamen les
seues hores libres arreplegán mores o serves pera obsequiá en elles
a les seues mares. O be, peixcán madrilles. Y, per si aixó fore
poc, estos mateixos sagals eren los que al final de curs obteníen
diplomes, puntuassións de sobressaliente y mensións honorífiques. 

Roc, lo Moñigo, Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós,
sentíen per nells un desdén tan fondo per lo menos com lo que los
inspiraben les mores, les serves y les madrilles.
A les tardes
bascoses de estiu, los tres amics nadaben a la Badina del Inglés.
Constituíe un plaé inigualable sentí la pell en contacte directe
en l´aigua, refrescánse. Los tres nadaben a gosset, esquichán y
removén les aigües de tal manera que, mentres durabe la inmersió y
los cabussóns, no se barruntabe, sen metros riu aball y uns atres
tans riu amún, la mes insignificán siñal de vida. Una de estes
tardes, mentres se secaben, tombats al sol al prat de la carrasca,
Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, se van enterá de lo que
volíe di tindre lo ventre sec y de lo que ere un aborto. Teníen,
entonses, set y vuit añs, respectivamen, y Roc, lo Moñigo, se
tapabe en uns calsonsillos recusits en lo de detrás dabán y lo
Mussol y lo Tiñós se bañaben en pilota picada perque encara no los
habíe naixcut la vergoña. Va sé Roc, lo Moñigo, qui los hi va
despertá aquella mateixa tarde. Sense sabé encara per qué, Daniel,
lo Mussol, relassionabe tot aixó en una conversassió tinguda en sa
mare, cuatre añs abáns, al amostráli ell la estampa de una
exuberán vaca holandesa.


-
Qué maja, ¿verdat, Daniel? Es una vaca lechera - va di sa mare.


Lo
chiquet la va mirá tot parat. Ell sol habíe vist lleit a les
cassoles, peroles, lecheres y cantes.


-
No, mare, no es una vaca lechera; mira, no té cantes - va di.


La
mare sen enríe silensiosamen de la seua ingenuidat. Sel va ficá a
la faldeta y li va aclarí: - Les vaques lecheres no porten cantes,
fill.
Ell la va mirá de frente pera adiviná si lo engañabe. Sa
mare sen enríe. Va intuí Daniel que algo, mol amagat, ñabíe
detrás de tot alló. Encara no sabíe que existiguere "aixó",
perque sol teníe tres añs, pero en aquell momén u va pressentí.


-
¿Aón porten la lleit entonses, mare? - va indagá, en un afán de
aclaríu tot.


Sa
mare sen enríe encara. Va farfallá una mica, sin embargo, al
contestáli:


-
A... La pancha, claro - va di. Com una explosió va ressoná la
perplejidat del chiquet:


-
¿Quééééé?


-
Que les vaques lecheres porten la lleit a la pancha, Daniel - va
afegí ella, y li apuntabe en la chata ungla lo mamellám preto de la
vaca de la estampa. Va dudá un momén Daniel, lo Mussol, mirán les
mamelles esponjoses; va siñalá lo mugró.


-
¿Y la lleit ix per eixe gra? - va di.


-
Sí, fillet, per eixe gra ix.


Aquella
nit, Daniel no va pugué parlá ni pensá en atra cosa. Intuíe en
tot alló un misteri


velat
pera nell, pero no pera sa mare. Ella sen enríe com no solíe
enríuressen datres vegades, al preguntáli atres coses.
Paulatinamen, lo Mussol sen va aná olvidán de alló. Mesos después,
son pare va comprá una vaca. Mes tart va vore les vin vaques del
boticari y les va vore muñí. Daniel, lo Mussol, sen enríe mol
después, sol de recordá que se habíe pensat que les vaques sense
cantes no donaben lleit.


Aquella
tarde, al prat de la carrasca, a la vora del riu, mentres lo Moñigo
parlabe, ell sen va enrecordá de la estampa de la vaca holandesa.
Acababen de bañás y un airet afilat los secabe lo cos en fredes
llengüetades. Encara aixina, flotabe una calina apegalosa al ambién.
Tombats pancha per amún al prat, van vore passá per damún dells un
muixó mol gran.


-
¡Mireu! - va chillá lo Mussol -. Seguramen sirá la sigüeña que
espere la mestra de La Cullera. Va en eixa direcsió.


Va
tallá lo Tiñós: - No es una cigüeña; es una grulla. Lo Moñigo
se va assentá a la herba apegán los labios en un gesto furo y
enfurruñat. Daniel, lo Mussol, va contemplá en enveja cóm se
unflabe y desunflabe la seua enorme pitralera.


-
¿Qué dimoni de sigüeña espere la maestra? ¿aixina estéu encara?
- va di lo Moñigo.


Lo
Mussol y lo Tiñós se van eixecá tamé, assentánse a la herba. Los
dos miraben


anheláns
al Moñigo; intuíen que algo los diríe de "aixó". Lo
Tiñós li va doná peu.


-
¿Quí porte los chiquets, entonses? - va di.
Roc, lo Moñigo, se
manteníe serio, consién de la seua superioridat en aquell momén.


-
Lo parí o criá - va di, sec, rotundo.


-
¿Lo criá? - van preguntá, a dúo, lo Mussol y lo Tiñós.


L´atre
va remachá:


-
Sí, lo parí. ¿Hau vist alguna vegada criá a una conilla? - va di.


-
Sí.


-
Pos es igual.


A
la cara del Mussol se va dibuixá un cómic gesto de sorpresa.


-
¿Vols di que tots som conills? - va aventurá.


Al
Moñigo li molestabe la torpesa de los seus interlocutós.


-
No es assó - va di -. En ves de una conilla es una dona; la mare de
cadaú.


Va
brillá a les nines del Tiñós un extrañ resplandó de
inteligensia.


-
La cigüeña no porte los chiquets entonses, ¿verdat? Ya me pareixíe
raro a mí - va explicá -. Yo me día, ¿Per qué mon pare ha de
tindre deu visites de la sigüeña y la Chata, la veína, cap, y está
dessichán tindre un fill y mon pare no ne volíe tans?


Lo
Moñigo va acachá la veu. Al voltán ñabíe un silensio que sol
trencaben lo cristalino chapoteo dels rápits del riu y lo suave rose
del ven contra les fulles.
Lo Mussol y lo Tiñós teníen la boca
uberta.

Va di lo Moñigo: - Los fa mol mal, ¿sabéu?


Van
estallá les dudes del Mussol:


-
¿Y tú cóm saps totes estes coses?


-
Assó u sap tot cristiano menos vatros dos, que vivíu encantats - va
di lo Moñigo -.
Ma mare se va morí de tan doló que va tindre
cuan vach naixe yo. No se va ficá dolenta ni res; se va morí de
doló. Ñan vegades que, per lo vist, lo doló no se pot resisstí y
se mor un. Encara que no estigues dolén, ni res; sol es lo doló. -
Emborrachat per la ávida atensió del auditori, va afegí -: datres
dones se partixen per la mitat. Lay hay sentit di a la Sara.


Germán,
lo Tiñós, va preguntá:


-
Mes tart sí que se fiquen dolentes, ¿no es sert?


Lo
Moñigo va assentuá lo misteri de la conversa acachán encara mes la
veu:


-
Se fiquen dolentes al vore al chiquet - va confessá -. Los chiquets
naixen en lo cos ple de pelussa y sense ulls, ni orelles, ni nas. Sol
tenen una boca mol gran pera mamá. Después los van eixín los ulls,
les orelles, y lo nas y tot lo demés. Daniel, lo Mussol, escoltabe
les paraules del Moñigo tot tremolós y espectán. Dabán dels seus
ulls 
se
obríe una nova perspectiva que no ere datra cosa que la
justificassió de la vida y de la 
humanidat.
Va sentí de repén vergoña de trobás despullat del tot al aire
libre. Y, al mateix tems, va experimentá un amor remossat, vibrán y
impulsivu per sa mare. Sense ell sabéu, notabe, per primera vegada,
dins dell, la emossió de la consanguinidat. Entre ells ñabíe un
víncul, algo que fée, ara, de sa mare una causa imprescindible,
nessessaria. 

La maternidat ere mes hermosa aixina; no se debíe
al azar, ni al capricho una mica absurd de una sigüeña. Va pensá
Daniel, lo Mussol, que de cuan sabíe de "aixó", ere aixó
lo que mes li agradabe; lo sabés consecuensia de un gran doló y la
coinsidensia de que eixe doló no lo haguere esquivat sa mare perque
dessichabe tíndrel pressisamén an ell.


Desde
entonses, va mirá a sa mare de un atra manera, desde un ángul mes
humano y simple, pero mes sinsé y en mes estremessimén. Ere una
sensassió extraña la quel embargabe en presensia seua; algo aixina
com si lo seu pols palpitare al uníssono, uniformemen; una impresió
de paralelisme y mutua nessessidat.


Desde
aquell día, Daniel, lo Mussol, sempre que anabe a bañás a la
Badina del Inglés, portáe uns calsonsillos vells y recusits, com lo
Moñigo, y se ficabe lo de detrás dabán.
Y, entonses, pensabe
en lo feo que debíe sé ell al naixe, en tot lo cos cubert de
pelussa y sense ulls, ni orelles, ni nas, ni res... sol una enorme
boca afanosa de chuplá.
"Com un top", pensabe. Y lo
primé estremessimén se transformabe al poc rato en unes carcañades
espasmódiques y contagioses.

Lo Camí, VI.

VI.

Pero Daniel,
lo Mussol, sí que sabíe ara lo que ere tindre lo ventre sec y lo
que ere un aborto. Estes coses se fan sensilles y comprensibles a
determinada edat. Antes, li pareixíen una cosa de bruixes. Lo
desdoblamén de una dona no trobe puesto al servell humano mentres no
se fa evidén la pancha delatora. Y assó no passe casi may abáns de
la Primera comunió. Los ulls no valen, antes de eixa edat, pera
constatá les coses palmaries y simples, tan, que mes abán, mos
abrume. Pero tamé Germán, lo Tiñós, lo fill del sabaté, sabíe
lo que ere un ventre sec y lo que ere malparí. Germán, lo Tiñós,
sempre va sé un bon amic, a totes les ocasións; hasta a les mes
difíssils. No va arribá, en Daniel, lo Mussol, a la mateixa
intimidat que lo Moñigo, per ejemple, pero aixó no ere achacable an
ell, ni a Daniel, lo Mussol, ni a cap de les coses y fenómenos que
depenen de la nostra voluntat. Germán, lo Tiñós, ere un mosset
esmirriat, fluix y blancot de cara, pálit.
Pot sé en un pel
menos negre no se li hagueren notat tan los rogles, les calves.
Perque Germán teníe calves desde mol chiquet y seguramen per assó
li díen lo Tiñós, encara que, per supost, les calves no foren de
tiña propiamen parlán. Son pare, lo sabaté, ademés del talleret -
a ma esquerra de la carretera, segóns se puje, passat lo palau de
don Antonino, lo marqués - teníe deu fills: sis com Deu mane,
desglosats en unidats, y datres cuatre de dos bessonades. La seua
dona ere mellissa y sa mare de la seua dona, la sogra, u habíe sigut
y ell teníe una germana a Cataluña que ere mellissa tamé y habíe
tingut tres chiquets de una vegada, y va eixí, per naixó, als
diaris y lo gobernadó los habíe socorregut en un donatiu. Tot aixó
ere sintomátic sense cap duda. Y dingú apearíe al sabaté de la
seua creensia de que estos fenómenos se debíen a un bacilo, "com
consevol atra enfermedat". Andrés, lo sabaté, vist de frente,
podíe passá per pare de familia numerosa; vist de perfil,
impossible. En motius de sobres li díen al poble:
"Andrés,
lo home que de perfil no se veu". Y aixó ere casi literalmen
sert per lo esmirriat y prim que ere. Y ademés, teníe una mol
acusada inclinassió cap a abán, algúns díen que per lo seu
treball, datres que per lo seu afán insassiable de perseguí, hasta
pédreles de vista, les pantorrilles de les chiques que desfilaben
dins del seu cam visual. Veénlo en esta dispossisió ressultabe poc
creíble, vist de frente o de canto, que siguere pare de deu
criatures. Y per si fore poca la prole, lo talleret de Andrés, lo
sabaté, estabe sempre ple de verderols, canaris y cagarneres o
cardelines engabiats y a la primavera atabalaben en lo seu cri-cri
punchán mes de una dotsena de grills. Lo home, atraít per lo
misteri de la fecundassió, fée en aquells animalets tota classe de
experimentos. Crusabe femelles de canari en verderols y canaris
mascles en cardelines femelles pera vore lo que eixíe, y ell
assegurabe que los híbrids oferíen entonassións mes delicades y
cadensioses que los de pura rassa. Per damún de tot, Andrés, lo
sabaté, ere un filósofo. Si li díen: "Andrés, ¿pero no ne
tens prou en deu fills que encara busques la compañía dels
muixóns?", responíe: "Los muixóns no me dixen escoltá
als sagals". Per un atra part, la majó part dels fills estaben
ya en edat de espabilás y casi de saltá del niu. Los pijós añs
habíen passat a la historia. Per sert que al cridá a quintes a la
primera parella de bessóns va tindre una discussió acalorada en lo
Secretari perque lo sabaté assegurabe que eren de reemplassos
diferéns.


-
Pero home de Deu - va di lo Secretari -, ¿cóm han de sé de
diferenta quinta sén bessóns? A Andrés, lo sabaté, se ni en van
aná los ulls detrás de les fortes cuixes de una mossa que habíe
anat a justificá la aussensia de son germá. Después va amagá lo
coll, en un movimén que recordabe al caragol que se embutix a la
seua clasca, y va contestá:
- Mol fássil; Andressín va naixe a
les dotse menos deu del día de San Silvestre. Cuan va naixe lo
Mariano ya ere añ nou. Sin embargo, com los dos estaben inscrits al
Registre lo 31 de desembre, Andrés, "lo home que de perfil no
se veu", va tindre que asseptá que se emportaren juns als dos
chics. Un atre de sons fills, Tomás, estabe ben colocat a la siudat,
a una empresa de autobusos, autocars o coches de línia. Un atre, lo
Garcho, li ajudabe a la sabatería. Les demés eren chiques, exepte,
naturalmen, Germán, lo Tiñós, que ere lo mes menut o cagarniu.
Germán, lo Tiñós, va sé lo que va di de Daniel, lo Mussol, lo día
que este se va presentá a la escola, que mirabe les coses com si
sempre estiguere assustat. Afinán un poc, ressultabe sé Germán, lo
Tiñós, qui habíe rebatejat a Daniel, pero este no li guardabe cap
rencor per naixó, al contrari, va trobá en ell, desde lo primé
día, una leal amistat. Les calves del Tiñós no van sé obstácul
pera una comprensió. Si auncás, les calves van fassilitá aquella
amistat, ya que Daniel, lo Mussol, va sentí desde lo primé momén
una vehemen curiossidat per aquelles isletes blanques, ubertes al
espés océano de pel negre que ere lo cap del Tiñós. Sin embargo,
a pesá de que les calves del Tiñós no constituíen cap motiu de
preocupassió a casa del sabaté ni al seu reduít rogle de amics, la
Pesteta gran, guiada per lo seu frustrat instinto maternal en lo que
englobabe a tot lo poble, va dessidí intervindre al assunto, per mes
que lo assunto ni li anabe ni li veníe, ni li fotíe res. Pero la
Pesteta gran ere mol afissionada a fótres aon dingú la cridáe.
Creíe que lo seu interés sense mida per lo prójimo lo dictabe lo
seu fervén anhel de caridat, lo seu alt sentit de la fraternidat
cristiana, cuan lo sert ere que la Pesteta gran fée aná esta treta
pera pugué ensumá per tot arreu com disfrassada, pero poc
convinsén, de prudensia y discressió. Una tarde, están Andrés,
"lo home que de perfil no se veu", atrafegat al seu
cuchitril, lo va sorprendre la arribada de doña Lola, la Pesteta
gran.


-
Sabaté - va di, apenes va está dabán dell -, ¿Cóm té vosté al
sagal en eixes calves?


Lo
sabaté no va pedre la compostura ni va apartá la vista de la seua
faena.


-
Díxol está, siñora - va contestá -. De aquí sen añs no se li
vorán les calves.


Los
grills, los verderols y les cagarneres armaben un sarabastall
espantós y la Pesteta y lo sabaté habíen de enténdres a crits.


-
¡Tingue! - va afegí ella, autoritaria -. Per les nits li fique esta
pomada. Lo sabaté va alsá la vista cap an ella, va agarrá lo tubo,
lo va mirá y remirá per tot arreu y, después, lay va torná a la
Pesteta. - Guárdossel - va di -; aixó no val. Al chiquet li va
apegá les calves un muixó. Y va continuá treballán.


Alló
podíe sé verdat y podíe no séu. Germán, lo Tiñós, sentíe una
afissió sense mida per los muixóns. Seguramen se tratabe de una
reminissensia de la seua primera infansia, dessarrollada entre
estridéns piulits de verderols, canaris y cardelines. Dingú a la
vall enteníe de muixóns tan com Germán, lo Tiñós, que ademés,
per los muixóns, ere capás de passás una semana sansera sense
minjá ni beure. Esta cualidat va influí mol, sense duda, en que
Roc, lo Moñigo, se avinguere a fé amistat en aquell sagal
físsicamen tan defissién. Moltes tardes, al eixí de les classes,
Germán los díe:


-
Anem. Sé aón ña un niu de vileros. Té dotse críes. Está a la
tapia del boticari.


O
be: - Veniu en mí al prat del Indiano. Está plovisnán y los tords
eixirán a picotejá les boñigues. Germán, lo Tiñós, distinguíe
com dingú a los muixóns per la violensia o los espasmos del vol o
per la manera de piulá; adivinabe los seus instíns; coneixíe, en
detall, les seues costums; pressentíe la influensia dels cambis
atmosférics en ells y se diríe que, de habéu dessichat, haguere
adeprés a volá. Aixó, com pot suposás, constituíe pera lo Mussol
y lo Moñigo un don de inapressiable valor.


Si
anaben a cassá muixóns no podíe faltá la compañía de Germán,
lo Tiñós, com a un cassadó que se estime en algo no pot faltáli
lo gos. Esta debilidat del fill del sabaté li va portá per un atra
part mol serios contratems. En serta ocasió, buscán un niu de
gribes entre la malea de damún del túnel, va pedre lo equilibri y
va caure aparatosamen damún de la vía, trencánse un peu. Al cap de
un mes, don Ricardo lo va doná per curat, pero Germán, lo Tiñós,
va renquejá de la cama dreta durán tota la seua vida. Claro que an
ell no li importabe aixó massa y va seguí follán nius tan afanós
com abáns del percanse.


A
un atra ocasió, va caure a plom de un siré silvestre o bort, aon
acassabe als tords, damún de una enmarañada romiguera. Una de les
punches li va esgarrá lo lóbulo de la orella dreta de dal a baix, y
com ell no va voldre que lay cusigueren, li va quedá lo lobulet
esguellat en dos parts com la coa de un frac. Pero tot aixó eren
gajes del ofissi y a Germán, lo Tiñós, may se li va ocurrí
queixás de la seua coixera,
de lo seu lóbulo partit, ni de les seues calves que, com díe son
pare, les hi habíe apegat un muixó. Si los mals proveníen dels
muixóns, benvinguts foren. Ere la seua una espessie de ressignassió
estoica sense límits previssibles.


-
¿No te fa mal aixó? - li va preguntá un día lo Moñigo, referínse
a la orella.


Germán,
lo Tiñós, va sonriure, en la seua sonrissa pálida y trista de
sempre.


-
Alguna vegada me fa mal lo peu cuan ha de ploure. La orella no me fa
mal may - va di.


Pero
pera Roc, lo Moñigo, lo Tiñós teníe un valor superió al de un
simple experto en muixóns, un ornitólogo en potensia. este ere la
seua propia constitussió endeble. En este aspecte, Germán, lo
Tiñós, ere un reclam insuperable pera buscá camorra. Y Roc, lo
Moñigo, nessessitabe les camorres com lo pa de cada día. A les
romeríes dels pobles de la comarca, durán lo estiu, lo Moñigo
trobabe moltes ocasións de entrená los seus músculs. Assó sí,
may sense una causa sobradamen justificada. Ña un afán latén de
pujansa y hegemonía al colosso de un poble cap als colossos dels
pobles veíns, villorrios y aldees. Y Germán, lo Tiñós, tan
arguellat y delicat, constituíe un bon pun de contacte entre Roc y
los seus adversaris; una magnífica fita pera desllindá
supremassíes.
Lo prossés hasta les hostilidats no variabe may.
Roc, lo Moñigo, estudiabe lo terreno desde lluñ. Después, li
sussurrabe al oít al Tiñós:


-
Arrímat y quédat miránlos, com si vullgueres furtáls les
avellanes que se minjen.


Germán,
lo Tiñós, se arrimabe acollonit. De totes formes, la primera
bufetada o galtada ere inevitable. No ere cosa de enviá al dimoni la
seua bona amistat en lo Moñigo per una coissó que durabe sol un
rato. Se aturabe a dos metros del grupet y mirabe als seus componéns
fito fito. La resposta no se fée esperá:


-
No mos miros aixina, pasmat, estaquirot. ¿Es que no te han donat may
una guarra?


Lo
Tiñós, impertérrit, aguantabe les mirades sense pestañejá o
clucá los ulls, y sense cambiá de postura, encara que les cames li
tremolaben una mica. Sabíe que Daniel, lo Mussol, y Roc, lo Moñigo,
esperaben detrás del taulat dels músics.
Lo colosso del grupo
enemic insistíe:


-
¿Has sentit, merdeta (mierdica)? Ya estás colán de aquí o
te óbrigo l´alma en canal.


Germán,
lo Tiñós, fée com si no u sentiguere, los dos ulls com a dos
faros, sentrats al paquet de avellanes, coto y sense pronunsiá cap
paraula. Considerabe ya lo puesto del pressunto impacte y si la herba
que patejabe estaríe prou blaneta pera amortiguá la caiguda.
Lo
gall adversari perdíe la passiensia:


-
Ti, bachillé, pera quen adeprengues.


Ere
una cosa inexplicable, pero sempre, en estos casos, Germán, lo
Tiñós, sentíe abáns la consoladora pressensia del Moñigo a la
seua esquena que la coissó de la galtada.
La seua consoladora
pressensia y la seua veu próxima, calenta y protectora:


-
Li has pegat al meu amic, ¿verdat? - y afegíe, mirán compassivamen
a Germán -:
¿Li has dit tú algo, Tiñós?


-
No hay ubert la boca. Me ha pegat perque los miraba.


La
riña ya estabe armada y lo Moñigo portáe, ademés, la raó en cuan
que l´atre li habíe pegat al seu amic sol per mirál, es a di,
segóns les elementals normes del honor dels sagals, sense prou motiu
ni justificassió.


Y
com la superioridat de Roc, lo Moñigo, en aquell empeño ere cosa
descontada, sempre 
acababen
assentats al "campo" del grupo adversari y minjánse les
seues avellanes.