Giovanni
Boccaccio
Llibre de
cuentos. Texto complet en Chapurriau.
“La dona no
se medíx de los peus al cap, sino del cor al infinito…”
PROEMIO
Escomense lo
llibre titulat DECAMERÓN, apellidat PRÍNCIPE GALEOTO, que conté
sen (100) noveles o cuentos contades o contats en deu díes per sat
dones y tres homes joves.
Humana cosa es
tindre compassió de los apenats, y encara que a tots convé sentíla,
mes propi es que la séntiguen aquells que ya han tingut menesté de
consol y l´han trobat als brassos de uns atres, entre los que, si va
ñabé algú nessessitat de consol o va sé volgut, me conto yo.
Perque desde la meua primera juventut hasta avui habén estat
sobremanera inflamat per un altíssim y noble amor (potsé, per yo
narráu, bastán mes del que pareixeríe convenién a la meua baixa
condissió encara que per los discretos fore alabat y reputat), tamé
me va sé grandíssima molestia patíu: sertamen no per crueldat de
la dona amada mes que per lo exessiu foc consebut a la men per les
poc dominades ganes, que en cap raonable límit me dixabe está
contén, me fée moltes vegades sentí mes doló del que fee falta. Y
an aquella angustia tan alivio me van procurá les amables raóns de
algún amic y los seus loables consols, que ting la opinió
firmíssima de que per habém passat aixó no estic mort. Pero cuan
li va apetí an aquell que, sén infinito, va doná per ley
inflexible a totes les coses del món lo tindre final, lo meu amor,
mes que consevol atre ruén y al que no habíe pogut ni chafá ni
doblegá cap forsa de voluntat ni de consell ni de vergoña evidén
ni cap perill que puguere seguís de alló, va mermá en lo tems, de
esta manera que sol me ha quedat de ell a la memória lo plaé que
acostumbre oferí a qui no se fique a navegá als seus mes fondos
océanos, per lo que, habén desaparegut tots los seus afáns,
séntigo que ha permaneixcut deleitós aon en mí solíe dolorós
está. Pero, encara que haygue acabat la pena, no per ixo ha fugit lo
recuerdo de los benefissis ressibits entonses de aquells a qui, per
benevolénsia a mí, los penaben les meues fatigues; ni may sen
anirá, tal com crec, mes que en la mort. Y perque la gratitut,
segóns u crec, es entre les demés virtuts mol de alabá, per no
pareixe desagraít me hay proposat prestá algún alivio, en lo que
puc y a cambi de los que hay ressibit (ara que puc cridám libre),
als que me van ajudá, que per ventura no tenen nessessidat de ell
per la seua cordura y per la seua bona sort, y a qui u nessessito. Y
encara que lo meu apoyo, o consol si volém nomenál aixina, pugue sé
y seguix bastán poc per als nessessitats, no dixe de paréixem que
té que oferís primé allí aon la nessessidat paregue mes gran, tan
perque sirá mes útil com perque sirá ressibit en mes gran dessich.
¿Y quí podrá negá que, per minut que seguix, no convingue donál
mol mes a les amables dones que als homes? Elles, dins de los
delicats pits, tenín temó y avergoñínse, tenen ocultes les
amoroses flames; y ademés, obligades per los dessichos, los gustos,
les órdens de los pares, de les mares, los germáns y los hómens,
passen la mayoría del tems confinades a lo minut sircuit de les
seues alcobes, habitassións, cámares, assentades y ossioses, sense
faena, y van fen voltá als seus caps diferéns pensaméns, y no es
possible que tots siguen alegres. Y si per caussa de ells, portada
per algún fogós dessich, les invadix alguna tristesa, los es forsa
detíndres en ella en doló si noves raóns no la regiren. Aixó no
los passe als homes enamorats, tal com podem vore natros. Ells, si
los apene alguna tristesa o pensamén serio, tenen mols mijáns per a
aliviás o per a olvidáu perque, si volen, res los impedix passejá,
sentí y vore moltes coses, donás a la setrería, cassá o peixcá,
jugá y fé negossis, y aixina tots troben la forsa de recobrá lo
ánimo, en part o sansé, y apartá lo dolorós pensamén al menos
durán un tems; de un modo o de un atre, arribe lo consol o lo doló
méngüe. Per a que al menos per la meua part se enmendo lo pecat de
la fortuna, tal com veém a les delicades dones, vull contá sen
noveles, o fábules o paráboles o cuentos o históries, com les
vullguém cridá, narrades en deu díes per una honrada compañía de
sat dones y tres joves, als pestiléns tems de la passada mortandat y
escabechina, y algunes cansóns cantades per les dites Siñores. An
estes noveles se vorán casos de amor plassenté y tamé áspre,
aixina com atres arriesgats fets passats tan als tems moderns com als
antics. Les dones que los llíxguen, a un tems podrán distráures en
les coses amenes mostrades y obtindrán útil consell, podrán
conéixe de qué s´ha de fugí y qué s´ha de seguí. Coses que
sense que los passo lo doló no crec que puguen passá. Y si alló
passe, vullgue Déu que aixina seguix, dónon grássies al Amor que,
libránme dels seus llassos, me ha consedit podé aténdre als seus
plaés.
