miércoles, 22 de enero de 2020

JORNADA QUINTA. NOVELA PRIMERA.

JORNADA
QUINTA. NOVELA PRIMERA.






Cimone,
per amor, se fa sabio y a Ifigenia, la seua Siñora, rapte al mar; es
fet presoné a Rodas, de aon Lisímaco lo libere, y, de acuerdo en
ell, rapte a Ifigenia y a Casandra a les seues bodes, fugín en elles
a Creta; y allí, fénles les seues dones, en elles a les seues cases
són cridats.






Moltes
históries, amables siñores, per a doná prinsipi a tan alegre
jornada com sirá ésta me se fiquen dabán per a sé contades; de
les que una hay triat, perque per nella podréu entendre no sol lo
felís final, sino lo santes que eren, lo poderoses y lo benéfiques
les forses del Amor, les que mols, sense sabé lo que diuen, condenen
en gran error; lo que, si no me equivoco (perque crec que estéu
enamorades) mol tos agradará. Pos aixina com ham lligit a les
antigues históries de los chipriotes, a la isla de Chipre va ñabé
un home nobilíssim de nom Aristippo, mol mes ric que los seus
paissanos, en tots los bens temporals, y si en una cosa no l´haguere
ferit la fortuna, mes que dingú haguere pogut sentís contén. Y ere
ésta que entre los seus fills ne teníe un que en estatura y bellesa
de cos a tots los demés joves sobrepassabe, pero ere tonto y sompo
sense esperansa. Se díe Caleso, y com ni traballán en cap mestre ni
per les paraules o cops del pare ni per ingenio de cap atre habíe
pogut ficásseli al cap ni lletra ni educassió, aixina com per la
seua veu grossa y mal feta y per les seues maneres mes propies de
animal que de home, per a enríuressen d´ell lo cridaben Cimone, lo
que en la seua llengua sonabe com en la nostra «burro». La seua
malgastada vida lo pare la soportabe en grandíssim doló; y habén
perdut ya tota esperansa, per a no tíndre sempre dabán la causa del
seu doló, li va maná que sen aniguere al campo y que allí visquere
en los seus llauradós; aixó li va agradá mol a Cimone perque les
costums y les maneres de los homens rústics eren mes del seu gust
que les de la siudat.


Anánsen,
pos, Cimone al monte, y fen allí les coses que corresponíen an
aquell puesto, va passá que un día, passat ya michdía, anán ell
de una possessió cap a un atra en una gayata, va entrá a un bosquet
mol majo que ñabíe an aquella comarca, y com ere lo mes de mach,
estabe tot aufanós; caminán per allí va arribá a un pradet
rodechat de altíssims ábres, y a un dels racóns ñabíe una fresca
fon, y gitada a la vora va vore dormí a una majíssima jove cuberta
per un vestidet tan sutil que no amagabe casi res de les apretades
carns, y de la sintura cap a dal estabe sol cuberta per un drapet
blanquíssim que clarejáe; y jun an ella dormíen dos dones y un
home, criats de esta jove. Tal com Cimone la va vore, com si may
haguere vist a una dona, apoyánse a la gayata, sense di res, en
admirassió la va está mirán; y al seu pit, aon en mil enseñanses
no se habíe pogut fé entrá cap impresió, va sentí despertá un
pensamén que li díe a la seua material y grossa men que aquella ere
la cosa mes maja que may habíe sigut vista per cap home viu.


Y
allí va aná remirán les seues parts, alabán la seua melena, que
li pareixíe d´or, la fron, lo nas y la boca, la gola y los brassos
y sobre tot lo pit, encara no massa eixecat; y de llauradó convertit
de repén en juez de la hermosura, dessichabe vóreli los ulls, que
los teníe tancats, apretats per molta son acumulada. Y per a vórelsi
moltes vegades va sentí la tentassió de despertála. Pero
pareixénli infinitamen mes guapa que datres dones que antes habíe
vist, dudabe que no fore alguna diosa; y tan juissi mostrabe que
jusgabe que les coses divines eren mes dignes de reverénsia que les
mundanes y per naixó se aguantáe esperán que per nella mateixa se
despertare; y encara que la espera li pareguere massa llarga, invadit
per un extrañ plaé, no sabíe anássen de allí.


Va
passá, pos, que, después de mol rato, la jove, de nom Ifigenia,
antes que ningú de los seus se va despertá, y alsán lo cap y obrín
los ulls, y veén que apoyat a la gayata estabe Cimone dabán de
ella, se va extrañá mol, y va di:


-
Cimone, ¿qué vas buscán an estes hores per este bosque?


Ere
Cimone, tan per la seua hermosura com per la noblesa y riquesa del
pare, y tamé pel seu cabet per a fél en arrós, conegut a consevol
part del país. No va contestá res a les paraules de Ifigenia, pero
al vórela obrí los ulls la va escomensá a mirá fíxamen,
pareixénli que de ells eixíe una suavidat que lo omplíe de un plaé
may sentit per nell. Lo que veén la jove va escomensá a tíndre
temó de que se animare an alguna cosa que puguere portáli deshonra,
per lo que va cridá a les seues criades, y se va eixecá dién:
-
Cimone, quedéutos en Deu. -


Y
entonses Cimone li va contestá:



-
Yo vach en tú. -


Y
per mol que la jove rechassáre la seua compañía, sempre en temó,
no va pugué separál de ella hasta que no la habíe acompañat a
casa seua; y de allí sen va aná a casa de son pare afirmán que de
cap manera tornaríe al campo; lo que, per mol pesat que los resultáe
a son pare y als seus, li van dixá fé, esperán a vore qué l´habíe
fet cambiá de opinió. Habén, pos, entrat la saeta de Amor al cor
de Cimone, per la hermosura de Ifigenia, en mol poc tems, anán de un
pensamén a un atre, va maravillá a son pare y a tots los seus y a
consevol atre que lo coneixíe. Primé li va demaná a son pare que
lo faiguere vestí en los trajes y totes les demés coses adornat que
portáen sons germáns, lo que son pare va cumplí contentíssim.
Después, reunínse en los joves de pro y sentín parlá de les coses
que corresponen als gentilhomens, y mes als enamorats, primé en
admirassió de tots en poc tems, no sol va adependre les primeres
lletres, sino que va arribá a sé de gran valor entre los filósofos;
y después de aixó, sén raó de tot alló l´amor que li teníe a
Ifigenia, no sol la veu áspra y rústica va cambiá a educada y
siudadana, sino que va arribá a sé mestre de canto y de música, y
en lo cabalgá y en les coses de la guerra, tan marines com de terra,
expertíssim y valén va arribá a sé. Y per a no contá en detalle
totes les coses de la seua virtut, no habíe passat lo cuart añ
desde lo día del seu primé enamoramén cuan habíe arribat a sé lo
mes pito y lo mes cortés y lo que teníe mes particulás virtuts
entre los atres joves que ñabíen a la isla de Chipre. ¿Qué es,
amables siñores, lo que ham de pensá de Cimone? En verdat, les
altes virtuts per lo sel infundides a la seua valerosa alma habíen
sigut per la envechosa fortuna a una part del seu cor en llassos
fortíssims lligades y tancades, y tots estos llassos va trencá Amor
y los va fé pedassos, perque l´Amor es mol mes poderós que la
fortuna; y com animadó de los adormits ingenios oscurits, en la seua
forsa va arrastrá a la clara llum mostrán ubertamén de quín
puesto arrastre als espíritus lligats an ell y a quín los porte en
los seus rayos. Cimone, per mol que exagerare en voldre a Ifigenia en
algunes coses, aixina com solen fé los joves amáns, no per naixó
Aristippo, considerán que Amor lo habíe fet de mardá transformás
en persona, no sol no dixabe de ajudál sino que lo animabe a seguí
en tota la seua voluntat. Cimone, que no volíe tíndre de nom Galeso
perque aixina lo coneixíe Ifigenia, volén cumplí lo seu dessich,
moltes vegades va fé sondejá o tantejá a Cipseo, son pare de
Ifigenia, per a que lay donare com a dona, pero Cipseo va contestá
sempre que lay habíe prometut a Pasimundas, noble jove de Rodas, y
que enteníe no faltá a la seua paraula.


Y
habén arribat lo tems de les pactades bodes de Ifigenia, y habén
manat a per nella lo que habíe de sé lo seu home, se va di Cimone:


«Ara
es l´hora de mostrá, oh Ifigenia, cuán te vull. Per tú me hay fet
un home y si puc tíndret no ting cap duda que me convertiré en mes
gloriós que algún Deu; te hay de tíndre o me moriré.»


Y
dit aixó, de amagatóns an algúns nobles joves amics d´ell los va
demaná ajuda, y fen secretamen armá un barco en totes les coses
oportunes per a la batalla naval, se va fé a la mar, en espera del
barco que teníe que transportá a Ifigenia cap al seu home a Rodas.
Al día siguién en lo seu barco van alcansá lo d´ella, y desde la
proa als que anaben al barco de Ifigenia, va cridá mol fort:


-
Paréu, arriéu les veles, o esperéu sé vensuts y afonats al mar.
Los adversaris de Cimone habíen portat les armes a cuberta y se
preparaben per a deféndres; per lo que Cimone, agarrán, después de
les paraules, un arpón de ferro, lo va aviá cap a la popa de los
rodenses, que coláen depressa, y lo arpón se va aguantá per a
saltá, en la furia de un león, sense esperá a que dingú lo
seguire, a la nave de Rodas, com si tots los que allí estaben no
foren dingú; y espolejánlo Amor, en maravillosa forsa entre los
enemics se va aventá, en un gaviñet a la ma y ara a éste ara an
aquell ferín, com a ovelles los tombáe. Lo que veén los rodenses,
tirán an terra les armes, casi a una veu se van declará presonés y
vensuts.



Cimone
los va di:


-
Joves, ni vull cap botín ni cap enfado contra vatros me va fé partí
de Chipre per a asaltátos al mich del mar en ma armada: lo que me va
moure es per a mí grandíssima cosa de conseguí y per a vatros
fássil de consedí en pas, y es Ifigenia, a la que vull sobre totes
les coses, y a la que no podén obtíndre de son pare com amic y en
pas, a vatros com enemic y en les armes me ha espentat Amor a
robátola. Donéumela, y anéu en la grássia de Deu.


Los
joves li van entregá a Ifigenia, llagrimosa, a Cimone; y ell, veénla
plorá, li va di:


-
Noble Siñora, no tingues pena; soc lo teu Cimone, que per un llarg
amor mol mes hay mereixcut tíndret que Pasimundas per una paraula
donada.


Cimone,
entonses, mes contén que cap atre home en la adquisissió de tan
cara prenda, después de consolála, que encara pllorabe, va
deliberá en los seus compañs que no ere bona idea torná a Chipre
de momén, per lo que, de comú consell, tots cap a Creta, aon casi
tots ells y mes Cimone, per velles parenteles y ressiéns y per mols
amics creíen que estaríen segús jun en Ifigenia, van adressá la
proa de la seua nave. Pero la fortuna, que mol fássilmen habíe
otorgat a Cimone la consecusió de la dona, inconstán, de repén en
triste y amarc plo va mudá la alegría del enamorat jove. No habíen
encara passat cuatre hores desde que Cimone habíe dixat als rodenses
cuan, arribán la nit (que Cimone esperabe mes bona que cap de les
passades) se va eixecá un temporal mol fort y tempestuós que al sel
en núgols y al mar en vens mol forts va plená. Dingú podíe vore
qué fée ni aón anáe, ni siquiera mantíndres a cuberta per a
buscá algún refugi. Pareixíe que los deus li hagueren consedit lo
seu dessich per a que mes dolorós li fore lo morí, de lo que sense
alló poc se haguere preocupat abáns. Se dolíen igual los seus
compañs, pero sobre tots se dolíe Ifigenia, plorán mol fort y en
molta temó a cada sacsada de les oles, y en la seua plorera áspramen
juráe contra l´amor de Cimone y se queixabe de lo seu atrevimén,
afirmán que habíe mogut aquella tronada perque los deus no volíen
que aquell que contra lo seu gust volíe tíndrela per dona puguere
gosá del seu presuntuós dessich sino que, veénla antes morí an
ella, ell después moriguere miserablemen. En tals laméns y en atres
mes grans no sabén los marinés qué fé, bufán lo ven cada vegada
mes fort, sense sabé ni atiná aón anáen, van arribá prop de la
isla de Rodas; y no sabén quina isla ere aquella, se van esforsá
tan com van pugué, per a salvá les seues vides y van arribá a
terra. La fortuna los va portá a un entrán del mar aon poc abáns
que ells los rodenses liberats per Cimone habíen arribat en la seua
nave; y abáns de donássen cuenta de que habíen anclat a la isla de
Rodas, se van vore (al eixí la aurora y fés lo sel algo mes cla)
mol prop, a un tiro de arco, del barco que lo día anterió habíen
dixat libre, de lo que Cimone, angustiat sense mida, pensán que li
passaríe lo que li va passá, va maná que se ficare tot esfors en
eixí de allí y aná cap aon la fortuna los portare perque a cap
puesto podríen está pijó que allí. Se va intentá fugí de la
cala, pero tot va sé en vano: lo ven poderossíssim los espentabe a
la vora contraria hasta lo pun de que no sol no van pugué eixí del
golfet, sino que, vullgueren o no, los va espentá cap a terra. Y al
arribá an ella van sé reconeguts per los marinés rodenses que
habíen desembarcat, y un d´ells rápidamen va corre cap a una
hassienda prop de allí aon habíen anat los nobles joves de Rodas y
los va contá que allí estáen Cimone en Ifigenia a bordo de la nave
per lo mateix azar que ells. Éstos, al sentíl, contentíssims,
agarrán a mols dels homens de la hassienda, rápidamen van aná cap
a la playa; y Cimone, que ya an terra en los seus habíe pres la
dessisió de fugí an algún bosquet, tots juns en Ifigenia van sé
pessigats y portats a la hassienda, y de allí, vingut de la siudat
Lisímaco, lo sumo magistrat de Rodas, en grandíssima compañía de
homens de armes, a Cimone y a tots los seus compañs se va emportá a
la presó, com habíe manat Pasimundas, a qui les notíssies habíen
arribat, y se habíe querellat dabán del senado de Rodas. Y de tal
guisa lo pobret y enamorat Cimone va pedre a la seua Ifigenia guañada
per nell poc tems atrás sense habéli tret poc mes que algún beset.


Ifigenia
va sé ressibida y confortada per moltes dones nobles de Rodas, tan
per lo doló patit durán la seua captura com per la temó passada al
enfadat mar, y en elles se va está hasta lo día fixat per a les
bodes. A Cimone y als seus compañs, per la libertat que habíen
donat als joves rodenses, los va sé respetada la vida, encara que
Pasimundas solissitabe en totes les seues forses que foren morts, y
van sé condenats a presó perpetua; a la que, com pot pensás, mol
mal estaben y sense esperansa ya de cap plaé. Pasimundas solissitabe
la preparassió de les nupsies, pero la fortuna, com arrepentida de
la injuria feta a Cimone, va obrá un atre acsidén en favor de la
seua salut. Teníe Pasimundas un germá menut de nom Orínisda, que
habíe estat en llargues negossiassións per a péndre per dona a una
jove noble y hermosa de la siudat, que se díe Casandra, a la que
Lisímaco volíe mol; y se habíe aplassat lo matrimoni moltes
vegades per diferéns acsidéns. Ara, veénse Pasimundas a pun de
selebrá les bodes en grandíssima festa, va pensá que estaríe mol
be si an aquella mateixa festa, per a no duplicá gastos y festes,
puguere fé que Orínisda prenguere tamé dona, per lo que va renová
les conversassións en los paréns de Casandra y los va portá a
terme. Aixina que juns los germáns van dessidí que lo mateix día
que Pasimundas se casaríe en Ifigenia, Orínisda se emportaríe a
Casandra. Sentín aixó Lisímaco, se va enfadá mol perque se veíe
privat de la seua esperansa, pensán que si Orínisda no se casáe en
ella, la obtindríe ell; pero, prudénmen, va tíndre amagat lo seu
doló y va escomensá a pensá de quina manera podríe impedí que
alló se faiguere, y no va vore datra vía possible mes que raptála.
Aixó li va pareixe fássil per lo cárrec que teníe, pero mol mes
deshonrós u jusgabe que si no haguere tingut aquell cárrec; después
de pensásu, la honestidat va sedí lo puesto al amor y va dessidí
que, passare lo que passare, raptaríe a Casandra. Y pensán en la
compañía que per a fé alló nessessitáe y de la manera en que se
teníe que fé, sen va enrecordá de Cimone, a qui teníe presoné en
los seus compañs, y va imaginá que cap atre compañ milló ni mes
leal podríe tíndre que Cimone en este assunto; per lo que la nit
siguién de amagatóns lo va fé víndre a la seua cámara y va
escomensá a parláli de esta manera:
- Cimone, aixina com los
deus són bons y liberals per als homens, aixina proben la seua
virtut, y a los que troben firmes y constáns en tots los casos, com
als mes valéns fan dignes de les mes altes recompenses. Ells han
volgut una proba de la teua virtut mes serta que aquella que vas
pugué mostrá dins de los límits de la casa de ton pare, que es mol
ric; y primé en les puncháns solissituts de amor te van fé home de
animal (tal com hay sabut), y después en dura fortuna y al presén
en dolorosa presó volen vore si lo teu ánim no sirá lo mateix que
cuan per poc tems te van sentí felís en la guañada presa. Res tan
felís te van consedí com lo que ara se preparen a donát, lo que,
per a que recuperos les cansades forses y te séntigues animós, te
mostraré. Pasimundas, contén en la teua desgrássia y procuradó de
la teua mort, tan com pot se done pressa a selebrá les bodes en la
teua Ifigenia per a gosá en elles de la presa que primé una alegre
fortuna te habíe consedit y de repén te ha furtat. Cuán mal té
que fét, si la vols com yo crec, yo mateix u vech, perque a mí me
vol fé lo mateix día son germá Orínisda en Casandra, a qui yo
vull sobre totes les coses. Y per a escapá de tan doló de la
fortuna cap vía vech que quedo uberta mes que la virtut de los
nostres ánims y de les nostres mans dretes a les que ham de
mantíndre eixecades les espases y obrímos camí, tú per a lo segón
rapte, y yo per a lo primé de les nostres siñores; per lo que si
tú, no vull di la teua libertat (de la que poc crec que te preocupes
sense la teua Siñora), sino si a la teua Siñora vols recuperá, a
les teues mans u han ficat los deus si vols seguím an esta empresa.
Estes paraules van fé torná a Cimone tot lo ánim perdut, y sense
pensásu massa va contestá:



-
Lísimaco, ni mes fort ni mes fiel compañ que yo pots tíndre en tal
empresa si es que de ella se pot seguí per a mí lo que dius; y per
naixó lo que te pareix que ting que fé mánameu y vorás que u fach
en maravillosa forsa.


A
lo que Lísimaco va di:


-
Lo tersé día a partí de avui, entrarán per primera vegada les
noves dones a casa de los seus homens, aon tú armat y acompañat de
los teus compañs y yo en algúns dels meus en los que mes confío,
al caure la tarde entrarém, y raptánles al mich del convit, a una
nave que hay fet prepará en secret les portarém, matán a consevol
que se atrevixque a ficás dabán. Li va agradá la orden a Cimone y,
callat, hasta lo tems acordat va está a la presó. Arribat lo día
dels dos casaméns, la pompa va sé gran y magnífica, y per tot
arreu la casa de los dos germáns estabe de festa. Habén preparat
Lísimaco totes les coses oportunes, a Cimone y als seus compañs y
amics, tots armats deball dels seus vestits, cuan li va pareixe la
milló hora, y habénlos primé en moltes paraules animat al seu
propósit, los va dividí en tres parts: a uns los va enviá al port
per a que dingú puguere impedí lo puchá a la nave cuan u
nessessitaren; als atres dos vinguts a la casa de Pasimundas, a un lo
va dixá a la porta per a que no pugueren tancáls a dins y fé
fracasá la seua ixida, y l´atre, a la vora de Cimone, va pujá per
les escales. Arribán a la sala aon estáen les noves mullés
assentades a la taula minján, en moltes atres siñores, tiránse cap
a abán y voltán del revés les taules, cada un va agarrá a la
seua, y ficánles en brassos dels seus compañs, les van enviá cap a
la preparada nave. Les ressién casades van escomensá a plorá y a
quirdá, y tamé les atres dones y criades; y en seguida tot se va
umplí de veus, crits y plos. Pero Cimone y Lisímaco y los seus
compañs, traén les espases, sense que dingú se enfrentare an ells,
dixánlos tots passá, cap a la escala sen van entorná; y baixán
per nella va corre cap an ells Pasimundas que en una gran gayata a la
ma corríe cap al soroll, al que Cimone en la seua espasa li va fótre
al mich del cap lay va partí pel mich, com una mangrana, y va caure
mort als seus peus; corrén per a ajudá a son germá, lo pobre
Orínisda va corre la mateixa sort a mans de Cimone, y algúns atres
que se van arrimá, van sé ferits y foragitats per los compañs de
Lísimaco y de Cimone. Éstos, dixán la casa plena de sang, abalot,
plos y tristesa, sense cap obstácul, apretán lo seu botín, van
arribá a la nave; y puchán an ella a les dones y puján ells y tots
los seus compañs, están ya la playa plena de gen armada que veníe
a rescatá a les siñores, ficán los remos al aigua, ben de pressa
van colá.


Y
arribán a Creta, allí per mols amics y paréns van sé ressibits en
alegría, y se van casá en les dones, armán una gran festa, y en
mol plaé del seu botín van gosá. A Chipre y a Rodas van ñabé
abalots y riñes grans durán mol tems per los seus fets. Al final,
parlán en uns y en uns atres los amics y los paréns, van trobá lo
modo de, después de este exili, Cimone en Ifigenia, contén, tornare
a Chipre y Lísimaco en Casandra a Rodas; y van viure mol tems ben
conténs a la seua terra.