lunes, 10 de agosto de 2020

JORNADA SEXTA. NOVELA PRIMERA.

JORNADA
SEXTA. NOVELA PRIMERA.


Un
caballé li diu a doña Oretta que la portará a caball y li contará
una historia, y contanla desordenadamen, ella li rogue que la apeo
del caball.





Joves
siñores, com a les nits clares són les estrelles o los estels
ornamén del sel y a la primavera les flos de los verts prats, y de
los montes los abrets revestits, aixina de les corteses costums y de
los bells discursos u són les frasses ingenioses; éstes, com són
curtes, milló convenen a les dones que als homens, perque a les
dones, mes que als homens, les afee lo mol parlá. Es verdat que,
sigue quina sigue la raó, o la mitat del nostre ingenio o la
singular enemistat que als nostres siglos tingue lo sel, avui en día,
poques o cap dona queden que ne sápien di algunes als moméns
oportúns, o, si se diuen, enténdreles com convé: lo que es vergoña
general de totes les dones. Pero com ya sobre esta materia prou va
parlá Pampínea, no vull seguí abán; pero per a fetos vore lo majo
que es diles al momén chust, tos contaré una cortés impossisió de
silensio feta per una gentil Siñora a un caballé.


Moltes
de vatres podréu sabé (per habéu vist o sentit) que no fa mol tems
va ñabé a la nostra siudat una gentil, cortés y elocuén Siñora,
de la que encara no se ha olvidat lo nom. Se díe doña Oretta, y va
sé la dona de micer Geri Spina. Ella, están per casualidat al
campo, com ara estem natros, y caminán per allí per a entretindres
en unes atres siñores y caballés, que habíe tingut a casa a
amorsá, y sén lo camí llarg desde allí aon eixíen hasta aon
esperaben arribá tots a peu, va di un dels caballés de la compañía:


-
Doña Oretta, si voléu, yo tos portaré a caball un bon tros del
camí que teníu que caminá, y tos contaré una de les millós
histories del món.


La
Siñora li va contestá: - Siñó, mol tos u agraíxco.


Lo
caballé, a qui potsé no li paráe milló la espasa al sinto que lo
novelá a la llengua, sentit aixó, va escomensá una historia que en
verdat ere de per sí mol maja, pero repetín ell tres o cuatre
vegades una mateixa paraula, y a vegades tornán cap atrás, y dién:


«No
es aixina com u hay dit», y en frecuensia equivocanse en los noms,
diénne un en ves de un atre, espentoláe la narrassió; sense contá
en que péssimamen faye la expossisió de les persones y de los actes
que passáen. Doña Oretta, al sentíl, li entráen unes suós y un
mal de cor com si, mol dolenta, estiguere a pun de morís. Cuan ya no
podíe patíu mes, veén que lo caballé habíe entrat a un embolic y
no sabíe cóm eixí, li va di:


-
Siñó, este caball vostre té un trote mol du, per lo que tos rogo
que me dixéu baixá.


Lo
caballé, que ere mol milló entenedó que narradó, entesa la
alusió, y prenenla a broma en bon humor, va pendre ma de atres
noveles, y la que habíe escomensat y mal seguit, la va dixá sense
acabá.