Pininfarinetes, diseño de automóviles, disseny, CRB, Calaceite, Calasseit, Calaseit, Calaceit, calaceitano, Kalat-Zeyt, Pininfarina, farinetes de Calaseit, catalanisme de debò, catalanista, català, dialecte català, dialecte occitan catalan, lengua provenzal, provençal, provençau, Provence, Provença, Provintia, linguae Romanae rusticae, lengua romance rústica, romanç, romans, arromanzar, arromançar, arromançat, arromansat, provenzal-catalán, provençal-catalan
martes, 6 de octubre de 2026
44. Paolo Lanfranchi. Valenz senher, rei dels Aragones,
lunes, 5 de octubre de 2026
22. Il marchese Lancia e Pietro Vidal. Emperador avem del tal maneira,
sábado, 6 de diciembre de 2025
Linga Occitana (1412)
Núm. 15. Reg. 2403. Fol. 20.
(El mapa no es muy correcto, falta el Vaud, en Suiza, partes de Italia, Andorra y toda Cataluña donde no se habla la lengua valenciana.)
Memorial de les coses que mossen Dalmau de Darnius et micer Joffre Dortigues consellers et oydors de la cort del senyor rey ambaxadors per lo dit senyor en les partides de França destinats per vigor de les letres de crehença que sen porten han a explicar. Paulus secretarius.
- Primo recuperabunt et portabunt secum pro advisatione sua copiam tractatuum firmatorum inter ambassiatores domine regine Neapolitane et filii sui super successione corone regalis Aragonum et simili modo portabunt secum copias firmarum dominorum regum Francie et Castelle et alia omnia consequtiva ad predicta.
- Paulus secretarius.
- Item recuperabunt et portabunt secum literam patentem per modum salviconductus dicti domini nostri regis et literas credenciales clausas pro dominis regibus Francie et Dafino filio ejus et omnibus dominis ducibus prelatis et comitibus de consilio regis Francie.
- Paulus secretarius.
- Item licet dirigantur principaliter ad regem Francie nichilominus ad cautelam poterunt portare literas credenciales pro rege Ludovico qui est in Francia et regina uxore sua ut si expedierit eis loqui pro vel contra haberent literas paratas.
- Paulus secretarius.
- Item recuperabunt etiam et portabunt secum literas originales seu copias literarum missarum pro parte regine predicte neapolitane per quas reprobabat electionem factam de novem personis pro declaratione regie corone Aragonum et discedebat a judicio determinatione declaratione earum tanquam sibi suspectarum et electarum ut aseverat per fraudem maxinationem et notoriam tiranniam. - Paulus secretarius. - Item etiam portabunt efectum propositionis facte per episcopum Sancti Flori in parlamento Dertuse in crastinum electionis dictarum novem personarum in qua electionem predictam et personas multipliciter impugnavit sicut etiam postea idem fecit coram consiliariis et in consilio Barchinone et etiam per totum iter redeundo in Franciam et postea idem fecit in consilio regis Francie post declarationem jam diutius factam. - Paulus secretarius. - Item cum predictis literis et scripturis ac presenti memoriali dicti ambassiatores ex parte domini nostri regis ad dictum dominum regem Francie destinati presentabunt eidem si sit in statu sanitatis alioque ejus consilio in generali et etiam si expediret in particulari literas credenciales domini nostri regis per quas in hora audientie eis date: - Primo exponent salutationem cordialem domini nostri regis ad regem Francie exponent - que salutem et prosperum statum domini nostri regis et domine regine ac etiam domini primogeniti et aliorum filiorum suorum et qualiter dominus noster rex afectat continue scire prosperum statum illius regis et suorum et rogat id sibi continue intimari etc. in forma. - Paulus secretarius. - Item exponent qualiter circa finem decembris proxime lapsi venerunt Barchinone ad dominum regem nostrum dominus episcopus Sancti Flori et Guillelmus Sangeti ut ambassiatores dicti domini regis Francie dumtaxat et exposuerunt domino regi et coram suo consilio ex parte ipsius domini regis Francie in efectu quod ipse dominus rex Francie audiverat tam relatione dictorum ambassiatorum domini nostri regis sibi missorum quam alias declarationem regie corone Aragonum et qualiter ipse dominus rex noster pro quo fuerat facta declaratio receperat regni possesionem et quod quantum ipse dominus rex Francie intellexerat pro parte regis Ludovici jus in dicto regno putabatur facere pro uxore sua et filio ejus. Et quia idem rex Francie diligebat honorem utrorumque volebat se ponere medium inter eos et videbatur sibi quod dominus rex noster deberet se reddere liberalem ad aliqualem bonam satisfactionem proinde dicto regi Ludovico et uxori ac filio suis faciendum et tunc dixerunt multa verba satis grossa que non placuerunt consilio dicti domini regis. Et interrogati si illa dicebant ex parte dicti domini regis Francie responderunt quod non sed a se ipsis et voluntate illa haberi pro non dictis. Et deinde requisiti dederunt in scriptis unam cedulam sigillatam et subscriptam cujus copia isti ambassiatores domini nostri regis secum portabunt in qua ut ejus tenore constat continentur novi tractatus satisfactionis fiende regine Neapolitane et ejus filio per dominum nostrum regem pro jure quod se pretendebant habere in regnis Aragonum et nulla fit mentio de capitulis diu antea id est antequam declaratio per novem personas nec electio ipsarum novem personarum essent facte inhitis coneordatis et firmatis super hoc pro bono pacis et concordie inter ambassiatores utriusque partis scilicet domini nostri regis tunc infantis Castelle ex parte una et dicte domine regine Neapolitane ac filii sui divisim ex altera: que quidem capitula fuerunt per ipsas partes principales et deinde per reges Francie et Castelle laudata et approbata quorum copiam dicti arnbassiatores ut prefertur secum portant et deberit notare et quando expederit recitare efectualiter capitula primum secundum et ultimum. Et bene credit dominus rex noster quod si domino regi Francie et suo consilio fuissent ad memoriam reducta illa capitula maxime per ambassiatores per eum missos cum dicto tractatu qui illa sciebant et prius firmaverant nullatenus mandasset eisdem ambassiatoribus novos tractatus monere cum id sapiat a prioribus concordatis et firmatis discedere. Ulterius stat in veritate quod pars dicte domine regine et filii sui videtur tam vocaliter quam realiter ab efectu dictorum capitulorum per antea firmatorum discessise multis modis: nam cum per parlamenta que tunc celebrabantur in Aragone Cathalonia et regno Valentie concorditer et cum magna deliberatione essent electe in civitate Dertuse novem persone idonee de dictis regnis et terris ad recognoscendum et declarandum cui ex competitoribus tanquam potiori in jure subjecti corone Aragonis deberent prestare homagium fidelitatis in crastinum publicationis dictarum novem personarum ambassiatores dicte domine regine et filii sui de directo venientes contra capitula predicta biduo ante firmata publice dicte electioni contradixerunt allegantes satis
inciviliter dictas novem personas seu plures ex eis fuisse et esse parti dicte domine regine filii sui suspectas et hoc minus procaciter replicarunt concludentes quod recedebant ab eorum judicio et nolebant stare eorum declarationi et publicationi postea faciendis. Et hoc idem tam dicti ambassiatores quam dicta domina regina per sua scripta et literas directas prefatis novem personis in Caspe congregatis et singulis civitatibus prefate corone Aragonum subjectis publicarunt per quos quantum in eis fuit judicium et declarationem dictarum novem personarum que tunc inminebant facienda et per Dei gratiam fuerunt facta toto posse impugnarunt ut per tenores predictarum literarum et aliorum actuum quos secum portant potest constare. - Paulus secretarius. - Item etiam post factam declarationem dictarum novem personarum et per omnes subjectos dicte corone acceptatam et possessionem regnorum per dominum regem nostrum apprehensam pro parte regis Ludovici et uxoris ac filii fuit dicta declaratio in presentia domini regis Francie et sui consilii impugnata quod satis est notorium et hoc episcopus Sancti Flori et Guillelmus Saquen ambassiatores nuperime missi domino nostro regi retulerunt et in eorum scriptura eidem domino regi data posuerunt quam dicti ambassiatores secum portant. - Paulus secretarius. - Item cum premissa constet evidenter quod pars dicte domine regine et filii sui ante publicationem et in publicatione et post publicationem dictarum novem personarum recesserint a capitulis supradictis inter dominum nostrum regem et eos firmatis tu prefertur: videtur rationabile et justum de veritate justitie quod dominus noster rex minime teneatur ad observandum dicta capitula nec ad complendum aliquid de contentis in eisdem et per consequens nulla ratione videtur dominum nostrum regem prefate regine et filio obligari: veruntamen attentis vinculis amicitiarum domorum Aragonum Francie et Castelle de quibus Aragone et Castella dominus noster rex trahit originem et ad honorem domini regis Francie cui dominus noster rex hactenus studuit et nunc etiam cupit complacere dominus noster rex dabit locum quod ambassiatores sui qui vadunt tractare de et super dictis capitulis jam firmatis cum ordinationibus tamen sequentibus etc. - Paulus secretarius. - Primo quod statuant de terminis competentibus ad solutionem quantitatis centum quinquaginta mille florenorum in eisdem capitulis memorate qui viderentur convenientes ad tres annos per tertias solvendi computandos a die qua constaret domino regi de renunciatione et aprobatione inmediate sequenti. - Paulus secretarius. - Secundo quod pars dicte domine regine et filii sui renunciet expresse mediantibus publicis instrumentis contradictionibus et oppositionibus per eam factis et positis ut supra fertur contra dictas novem personas aut aliquas ipsarum et contra processum publicationem ac declarationem ipsarum et quod ipsas publicationem et declarationem approbent taliter quod inde nequeat oriri questio in futurum. - Paulus secretarius. - Item quia filius predictus regine Neapolitane est infra annos pubertatis ad hoc ut valeant renuntiatio et approbatio pro parte sua fiende expedit quod sibi detur curator legittime et quod tam curator quam etiam rex Ludovicus ut pater et administrator ipsius in presentia judicis competentis faciant dictas renunciationem et approbationem que insuficientur per interpositionem decreti et auctoritate judicis prelibati. - Paulus secretarius. - Item si fiat ambassiatoribus domini regis mentio de matrimonio poterunt respondere quod cum filii etc. sint aduch impuberes non hortatur dominus rex noster ad istud firmandum vel exequendum adhuc sed adveniente pubertate faciet et complebit id ad quod ex tenore capitulorum posset obligari. - Paulus secretarius. - Item postquam fuerint explicata premissa die sequenti vel alia exponant regi seu ejus consilio qualiter post predictas declarationem et publicationem comes Urgelli quia erat unus de competitoribus dicte successionis prestitit fidelitatis juramentum domino nostro regi ut fidelis vassallus: et post idem comes diabolico comitatus spiritu fuit infidelis et rebellis et perseverat in eisdem: ea propter dominus rex non valens sub dissimulatione conniventibus oculis talia inulta pertransire cepit inquirendo et mediante justitia procedere contra eum et demum per justitiam providit castra et fortalitia ejusdem comitis fore ad posse regium apprehendenda: quam provisionem idem dominus rex exequi mandavit et mandat maturo digesto consilio totius curie generalis principatus Cathalonie et de expresso assensu et aprobatione omnium regnorum et terrarum suarum. Sed quia ut per literas scivit dominus noster rex novissime idem comes nititur quantum in eo est dicte exequtioni resistere et procurat sibi auxiliari in dicta resistentia per nonnullos subditos regis Francie: eapropter instent dicti ambassiatores quod dominus rex Francie per suas literas patentes mandet officialibus suis et signanter illis qui sint in Linga Occitana ne permittant aliquos subditos ipsius regis Francie ire in adjutorium dicti comitis et eos prohibeant a dicto auxilio et revocent remediis oportunis nec permittant etiam alias gentes extraneas in auxilium dicti comitis per regnum Francie pertransire et mittat dictus dominus rex Francie per exequtionem hujus provisionis aliquem vel aliquos officiales regios ut moris est. - Paulus secretarius. - Item ducant secum ambassiatores translatum quarundam literarum similium quas jam idem rex Francie in simili quasi materia concessit. - Paulus secretarius. - Item ducant transumptum instrumenti dicte fidelitatis prestite per comitem Urgelli. - Paulus secretarius. - Dominus rex mandavit michi Paulo Nicholai. - Vidit Berengarius de Bardaxino. - Franciscus Daranda conservator.
(N. E. Ver el otro texto con "aragonensi lingua".)
viernes, 28 de agosto de 2020
Cataluña, independisá, 1640, Fransa, Guerra de los segadós
Cataluña se va independisá tan al 1640 que los seus dirigéns la van entregá a Fransa. F. Sánchez Marcos: Cataluña y el Gobierno central tras la Guerra de los Segadores (1652-1679).
https://dialnet.unirioja.es/servlet/libro?codigo=162469
Cataluña, independisá, 1640, Fransa, Guerra de los segadós
Cataluña se va independisá tan al 1640 que los seus dirigéns la van entregá a Fransa. F. Sánchez Marcos: Cataluña y el Gobierno central tras la Guerra de los Segadores (1652-1679).
https://dialnet.unirioja.es/servlet/libro?codigo=162469
Cataluña, independisá, 1640, Fransa, Guerra de los segadós
Cataluña se va independisá tan al 1640 que los seus dirigéns la van entregá a Fransa.
F. Sánchez Marcos: Cataluña y el Gobierno central tras la Guerra de los Segadores (1652-1679).
https://dialnet.unirioja.es/servlet/libro?codigo=162469
viernes, 31 de mayo de 2019
catalans, cantics contra España
Memoria histórica.
Los catalans hasta lo siglo XXI may han entonat cantics contra España, pero sí contra Fransa.
Nosaltres som espanyols;
y encara que siguem sols
contra toda la França;
ja mai nos aturdirem.
Perque amb Deu confiem
que es la nostra esperanza.

cataláns, cántics contra España
Nosaltres som espanyols;
y encara que siguem sols
contra toda la França;
ja mai nos aturdirem.
Perque amb Deu confiem
que es la nostra esperanza.

jueves, 20 de diciembre de 2018
TERSERA JORNADA. NOVELA NOVENA
Alguna ventaja ha sigut que ella no fore la primera, que después poques de les atres mos hagueren agradat, y aixina espero que passo en les que esta jornada queden per contá. Pero sígue com sígue, aquella que sobre lo presén assunto me se ocurrix tos contaré.
Al Reino de Fransa va ñabé un gentilhome de nom Isnardo, conde delRosselló, que com poca salut teníe, sempre teníe a la seua vora a un meche de nom mestre Gerardo de Narbona. Teníe lo dit conde un sol fill minut, de nom Beltramo, que ere hermossíssim y amable, y en ell atres chiquets de la seua edat se educaben, entre los que estabe una chiqueta del dit meche cridada Giletta, la que infinito amor, y mes allá del que conveníe a la seua tendra edat, va ficá en este Beltramo.
Este, mort lo conde y confiat ell a les máns del rey, va tíndre que anássen a París, per lo que la joveneta se va quedá desconsolada. Habén mort lo pare de ella no mol después, si alguna raó honesta haguere tingut, de bona gana a París per a vore a Beltramo hauríe anat; pero estáe mol guardada, perque rica y sola habíe quedat, no trobabe cap camí honesto. Y sén ella ya de edat de péndre home, no habén pogut may olvidá a Beltramo, habíe rechassat a mols en los que sons paréns la habíen volgut casá sense manifestá la raó.
La jove se va ficá mol contenta y va pensá que aixina tindríe una raó legítima per a aná a París, y si ere la enfermedat que ella creíe, fássilmen podríe curá al rey y demanáli a Beltramo per home. Com habíe adeprés de son pare moltes coses, va prepará uns polvos en sertes herbes medissinals per a la enfermedat que pensabe que ere, va montá a caball y a París sen va aná. Y abáns de fé res se les va ingeniá per a vore a Beltramo, y después, anán dabán del rey, de grássia li va demaná que la seua enfermedat li mostrare. Lo rey, veénla jove, hermosa y agradable, no lay va sabé negá, y lay va amostrá. En cuan la va vore, va sentí esperanses de podé curál, y li va di:
- Monseñor, si voléu, sense cap moléstia o pena vostra, espero que dins de vuit díes tos sanaré de esta enfermedat.
Lo rey, per an ell mateix, se va burlá de les seues paraules dién:
- ¿Lo que los millós meches del món no han pogut ni sabut, una dona jove cóm
podrá sabéu?
Pero li va agraí la seua bona voluntat y va contestá que se habíe proposat no seguí ya cap consell de meche.
La jove li va di:
- Monseñor, despréssies lo meu arte perque soc jove y dona, pero tos recordo que yo no curo en la meua siénsia, sino en la ajuda de Déu y en la siénsia del mestre Gerardo narbonense, que va sé mon pare, un famós meche mentres va viure.
- Damisela, y si no me curéu, después de fémos rómpre la nostra dessisió, ¿qué voléu que to se faigue?
La jove li va di:
- Monseñor, verdaderamen m´agrade que vos me caséu, pero voldría demanátos yo l´home, entenén que no tos demanaré cap dels vostres fills ni de la família real.
Lo rey enseguida lay va prométre. La jove va escomensá la faena y, en poc tems, abáns del tems fixat, li va torná la salut, pel que lo rey, sentínse curat, va di:
- Damisela, tos hau guañat be un home.
Ella li va contestá:
- Pos, monseñor, voldría a Beltramo de Rosselló, a qui infinitamen desde la infánsia vach escomensá a vóldre y desde entonses sempre lo hay vullgut mol.
Lo rey li va contestá:
- Es aquella que en les seues medissines me ha tornat la salut.
Beltramo, que la coneixíe y la habíe vist, encara que mol bella li pareguere, sabén que no ere de linaje que a la seua noblesa corresponguére, tot ofés va di:
- Monseñor, ¿me voléu doná per dona a una pelacañes? No la pendré may per dona.
Lo rey li va di:
- Sí que u estaréu - va di lo rey- , perque la damisela es hermosa y prudén y tos vol mol, pel que esperám que mol mes felís vida tinguéu en ella que tindríeu en una dama de mes alt linaje.
Beltramo va callá y lo rey va fé prepará en gran aparato la festa de les bodes; y arribat lo día per an alló determinat, per molta mala gana que portare Beltramo, en presénsia del rey la damisela se va casá en qui mes que an ella mateixa volíe.
Y fet aixó, com ya teníe pensat lo que debíe fé, dién que al seu condat volíe torná y consumá allí lo matrimoni, li va demaná llisénsia al rey; y, montán a caball, en ves de anássen cap al seu condat, va colá cap a la Toscana. Y sabén que los florentinos reñíen en los de Siena, se va disposá a ficás al seu bando, aon alegremen ressibit y en honor, va sé fet capitá de serta cantidat de gen y va ressibí de ells bon jornal, se va quedá al seu servissi y va estáy mol tems.
La ressién casada, poc contenta de tal sort, esperán podé fel torná al seu condat sen va aná cap al Rosselló, aon va sé ressibida per tots com la seua Siñora. Va trobá allí, com habíe estat mol tems sense conde, totes les coses descompostes, tot estragos. Com a Siñora prudén en gran diligénsia y solissitut totes les coses va ficá en orden, pel que los súbdits mol conténs se van ficá y la van tíndre en molta estima y la van vóldre mol, reprochánli al conde que en ella no se contentare.
Habén la Siñora ficat tot lo país en dansa, per mich de dos caballés lay va fé comunicá al conde, rogánli que, si per nella no volíe torná al seu condat, lay comunicare, y ella, per a complaíl, sen aniríe.
Ell, duríssimamen, va di:
- Que faigue lo que li dono la gana: en cuan a mí, tornaré allí a está en ella cuan tíngue este anell al seu dit, y als brassos un fill engendrat per mí.
Ella, mol dolorida, después de pensássu mol, va vóldre sabé si aquelles dos coses podíen ocurrí y aón, per a que com a resultat puguere recuperá al seu home. Y habén pensat lo que teníe que fé, reunits una part dels mes grans y millós homes del seu condat, los va contá en paraules dignes de compassió lo que abáns habíe fet per amor del conde, y los va amostrá lo que habíe passat per alló, y finalmen los va di que la seua intensió no ere que per la seua estánsia allí lo conde estiguere en perpetuo exili, pel que enteníe passá lo que li quedare de vida fen peregrinassións y obres de misericórdia per a la salvassió de la seua alma; y los va rogá que la protecsió y lo gobern del condat prenguéren y lay diguéren al conde, que ella forra, vuida, libre li habíe dixat la seua possessió y se habíe alluñat en la intensió de no torná may mes al Rosselló.
Allí estabe a una posadeta que teníe una bona dona viuda, sense cap lujo, com una pobre peregrina, en lo dessich de sentí notíssies del seu siñó. Va passá, pos, que al día siguién va vore passá a Beltramo per dabán de la fonda, a caball en la seua compañía, y encara que mol be lo va conéixe no va dixá de preguntáli a la bona dona de la fonda quí ere.
La posadera li va contestá:
- Es un gentilhome forasté, lo conde Beltramo, amable, cortés y mol amat an esta siudat; y lo mes enamorat del món de una veína nostra, que es dona noble, pero pobre. Es una honestíssima jove, y per la pobresa encara no se ha casat, viu en sa mare, prudentíssima y bona Siñora; potsé que, si no fore per sa mare, hauríe fet ya lo que este conde haguere volgut.
- Me es nessessária la vostra paraula, en la que si confío y vos me engañáreu, faríeu malbé los vostres assuntos y los meus.
- En confiansa - va di la noble Siñora- , diguéume tot lo que vullgáu, que may per mí siréu engañada.
Entonses la condesa, escomensán pel seu primé enamoramén, quí ere ella y lo que hasta aquell día li habíe passat li va contá, de tal manera que la noble Siñora, com ya en part u habíe sentit a datres, va escomensá a sentí compassió de ella. Y la condesa, contades les seues aventures, va seguí:
- Ya hau sentit, entre les demés angusties, quines són les dos coses que nessessito tíndre si vull tíndre al meu home. A dingú mes coneixco que pugue ajudám a adquiríles mes que a vos, si es verdat lo que hay sentit, que lo conde lo meu home vol mol a la vostra filla.
La noble Siñora li va di:
- Siñora, diguéume lo que yo puc fé per vos, y si es honesto per a mí u faré en gust, y vos después faréu lo que tos vaigue be.
Va di entonses la condesa:
- Siñora, per la mersé de Déu y la vostra ting lo que dessichaba, y per naixó es tems que faiga lo que tos vach di, per a anámen después.
La condesa li va di:
aquí está lo teu anell al meu dit, y aquí, als meus brassos, ting no sol a un sino a dos fills teus.
Es hora ya de que siga per tú ressibida com a dona, segóns la teua promesa.
Lo conde, al sentí aixó, se va quedá esglayat al reconéixe lo anell, y tamé als dos fills, que tan se li pareixíen o assemelláen; pero va di:
- ¿Cóm pot habé passat aixó?
https://lo-decameron.blogspot.com/2018/12/tersera-jornada-novela-dessima.html
TERSERA JORNADA. NOVELA NOVENA
Giletta de Narbona cure al rey de Fransa de una fístula; li demane per home a Beltramo del Rosselló, que, casánse en ella contra la seua voluntat, a Florencia sen va enfadat; aon, festeján a una jove, en ves de esta, Giletta se gite en ell y té de ell dos fills, pel que ell, después, sentín amor per nella, la pren com dona.
Alguna ventaja ha sigut que ella no fore la primera, que después poques de les atres mos hagueren agradat, y aixina espero que passo en les que esta jornada queden per contá. Pero sigue com sigue, aquella que sobre lo presén assunto me se ocurrix tos contaré.
Este, mort lo conde y confiat ell a les mans del rey, va tíndre que anássen a París, per lo que la joveneta se va quedá desconsolada. Habén mort lo pare de ella no mol después, si alguna raó honesta haguere tingut, de bona gana a París per a vore a Beltramo hauríe anat; pero estáe mol guardada, perque rica y sola habíe quedat, no trobabe cap camí honesto. Y sén ella ya de edat de pendre home, no habén pogut may olvidá a Beltramo, habíe rechassat a mols en los que sons paréns la habíen volgut casá sense manifestá la raó.
La jove se va ficá mol contenta y va pensá que aixina tindríe una raó legítima per a aná a París, y si ere la enfermedat que ella creíe, fássilmen podríe curá al rey y demanáli a Beltramo per home. Com habíe adeprés de son pare moltes coses, va prepará uns polvos en sertes herbes medissinals per a la enfermedat que pensabe que ere, va montá a caball y a París sen va aná. Y abáns de fé res se les va ingeniá per a vore a Beltramo, y después, anán dabán del rey, de grássia li va demaná que la seua enfermedat li mostrare. Lo rey, veénla jove, hermosa y agradable, no lay va sabé negá, y lay va amostrá. En cuan la va vore, va sentí esperanses de podé curál, y li va di:
- Monseñor, si voléu, sense cap molestia o pena vostra, espero que dins de vuit díes tos sanaré de esta enfermedat.
- ¿Lo que los millós meches del món no han pogut ni sabut, una dona jove cóm
podrá sabéu?
Pero li va agraí la seua bona voluntat y va contestá que se habíe proposat no seguí ya cap consell de meche.
La jove li va di:
- Damisela, y si no me curéu, después de fémos rompre la nostra dessisió, ¿qué voléu que to se faigue?
La jove li va di:
- Monseñor, verdaderamen m´agrade que vos me caséu, pero voldría demanátos yo l´home, entenén que no tos demanaré cap dels vostres fills ni de la família real.
Lo rey enseguida lay va prometre. La jove va escomensá la faena y, en poc tems, abans del tems fixat, li va torná la salut, pel que lo rey, sentínse curat, va di:
- Damisela, tos hau guañat be un home.
- Pos, monseñor, voldría a Beltramo de Rosselló, a qui infinitamen desde la infansia vach escomensá a vóldre y desde entonses sempre lo hay vullgut mol.
Lo rey li va contestá:
- Es aquella que en les seues medissines me ha tornat la salut.
Beltramo, que la coneixíe y la habíe vist, encara que mol bella li pareguere, sabén que no ere de linaje que a la seua noblesa corresponguere, tot ofés va di:
- Monseñor, ¿me voléu doná per dona a una pelacañes? No la pendré may per dona.
- Sí que u estaréu - va di lo rey- , perque la damisela es hermosa y prudén y tos vol mol, pel que esperam que mol mes felís vida tinguéu en ella que tindríeu en una dama de mes alt linaje.
Beltramo va callá y lo rey va fé prepará en gran aparato la festa de les bodes; y arribat lo día per an alló determinat, per molta mala gana que portare Beltramo, en presensia del rey la damisela se va casá en qui mes que an ella mateixa volíe.
Y fet aixó, com ya teníe pensat lo que debíe fé, dién que al seu condat volíe torná y consumá allí lo matrimoni, li va demaná llissensia al rey; y, montán a caball, en ves de anássen cap al seu condat, va colá cap a la Toscana. Y sabén que los florentinos reñíen en los de Siena, se va disposá a ficás al seu bando, aon alegremen ressibit y en honor, va sé fet capitá de serta cantidat de gen y va ressibí de ells bon jornal, se va quedá al seu servissi y va estáy mol tems.
La ressién casada, poc contenta de tal sort, esperán podé fel torná al seu condat sen va aná cap al Rosselló, aon va sé ressibida per tots com la seua Siñora. Va trobá allí, com habíe estat mol tems sense conde, totes les coses descompostes, tot estragos. Com a Siñora prudén en gran diligensia y solissitut totes les coses va ficá en orden, pel que los subdits mol conténs se van ficá y la van tíndre en molta estima y la van vóldre mol, reprochánli al conde que en ella no se contentare.
Habén la Siñora ficat tot lo país en dansa, per mich de dos caballés lay va fé comunicá al conde, rogánli que, si per nella no volíe torná al seu condat, lay comunicare, y ella, per a complaíl, sen aniríe.
Ell, duríssimamen, va di:
- Que faigue lo que li dono la gana: en cuan a mí, tornaré allí a está en ella cuan tingue este anell al seu dit, y als brassos un fill engendrat per mí.
Ella, mol dolorida, después de pensássu mol, va vóldre sabé si aquelles dos coses podíen ocurrí y aón, per a que com a resultat puguere recuperá al seu home. Y habén pensat lo que teníe que fé, reunits una part dels mes grans y millós homes del seu condat, los va contá en paraules dignes de compassió lo que abáns habíe fet per amor del conde, y los va amostrá lo que habíe passat per alló, y finalmen los va di que la seua intensió no ere que per la seua estansia allí lo conde estiguere en perpetuo exili, pel que enteníe passá lo que li quedare de vida fen peregrinassions y obres de misericordia per a la salvassió de la seua alma; y los va rogá que la protecsió y lo gobern del condat prengueren y lay digueren al conde, que ella forra, vuida, libre li habíe dixat la seua possessió y se habíe alluñat en la intensió de no torná may mes al Rosselló.
Allí estabe a una posadeta que teníe una bona dona viuda, sense cap lujo, com una pobre peregrina, en lo dessich de sentí notíssies del seu siñó. Va passá, pos, que al día siguién va vore passá a Beltramo per dabán de la fonda, a caball en la seua compañía, y encara que mol be lo va coneixe no va dixá de preguntáli a la bona dona de la fonda quí ere.
La posadera li va contestá:
- Me es nessessaria la vostra paraula, en la que si confío y vos me engañareu, faríeu malbé los vostres assuntos y los meus.
Entonses la condesa, escomensán pel seu primé enamoramén, quí ere ella y lo que hasta aquell día li habíe passat li va contá, de tal manera que la noble Siñora, com ya en part u habíe sentit a datres, va escomensá a sentí compassió de ella. Y la condesa, contades les seues aventures, va seguí:
- Ya hau sentit, entre les demés angusties, quines són les dos coses que nessessito tíndre si vull tíndre al meu home. A dingú mes coneixco que pugue ajudám a adquiríles mes que a vos, si es verdat lo que hay sentit, que lo conde lo meu home vol mol a la vostra filla.
La noble Siñora li va di:
- Siñora, diguéume lo que yo puc fé per vos, y si es honesto per a mí u faré en gust, y vos después faréu lo que tos vaigue be.
- Siñora, per la mersé de Déu y la vostra ting lo que dessichaba, y per naixó es tems que faiga lo que tos vach di, per a anámen después.
La condesa li va di:
aquí está lo teu anell al meu dit, y aquí, als meus brassos, ting no sol a un sino a dos fills teus.
Es hora ya de que siga per tú ressibida com a dona, segóns la teua promesa.
Lo conde, al sentí aixó, se va quedá esglayat al reconéixe lo anell, y tamé als dos fills, que tan se li pareixíen o assemelláen; pero va di:
https://lo-decameron.blogspot.com/2018/12/tersera-jornada-novela-dessima.html
TERSERA JORNADA. NOVELA NOVENA
de Narbona cure al rey de Fransa de una fístula; li demane per home
a Beltramo del Rosselló, que, casánse en ella contra la seua
voluntat, a Florencia sen va enfadat; aon, festeján a una jove, en
ves de esta, Giletta se gite en ell y té de ell dos fills, pel que
ell, después, sentín amor per nella, la pren com dona.
Quedabe,
al no vóldre negá lo seu privilegio a Dioneo, sol la Reina per
contá la seua história, pel que, ésta, sense esperá a sé
solisitada per los seus, tota amorosa, va escomensá a parlá:
¿Quí
contará ara una história que parégue bona, habén escoltat la de
Laureta?
Alguna ventaja ha sigut que ella no fore la primera, que
después poques de les atres mos hagueren agradat, y aixina espero
que passo en les que esta jornada queden per contá. Pero sígue com
sígue, aquella que sobre lo presén assunto me se ocurrix tos
contaré.
Al
Reino de Fransa va ñabé un gentilhome de nom Isnardo, conde delRosselló, que com poca salut teníe, sempre teníe a la seua vora a
un meche de nom mestre Gerardo de Narbona. Teníe lo dit conde un sol
fill minut, de nom Beltramo, que ere hermossíssim y amable, y en ell
atres chiquets de la seua edat se educaben, entre los que estabe una
chiqueta del dit meche cridada Giletta, la que infinito amor, y mes
allá del que conveníe a la seua tendra edat, va ficá en este
Beltramo.
Este, mort lo conde y confiat ell a les máns del rey,
va tíndre que anássen a París, per lo que la joveneta se va quedá
desconsolada. Habén mort lo pare de ella no mol después, si alguna
raó honesta haguere tingut, de bona gana a París per a vore a
Beltramo hauríe anat; pero estáe mol guardada, perque rica y sola
habíe quedat, no trobabe cap camí honesto. Y sén ella ya de edat
de péndre home, no habén pogut may olvidá a Beltramo, habíe
rechassat a mols en los que sons paréns la habíen volgut casá
sense manifestá la raó.
Va
passá que, inflamada ella per l´amor de Beltramo mes que may,
perque sentíe que se habíe fet un hermossíssim jove, va sentí una
notíssia, de cóm al rey de Fransa li habíe quedat una fístula que
grandíssima moléstia y grandíssim doló li ocasionabe, y no se
habíe pogut encara trobá un dotó (encara que mols u hagueren
intentat) que lo haguere pogut curá de alló, sino que tots lo
habíen empijorat; per naixó lo rey, desesperánse, ya de ningú
volíe consell ni ajuda.
La jove se va ficá mol contenta y va
pensá que aixina tindríe una raó legítima per a aná a París, y
si ere la enfermedat que ella creíe, fássilmen podríe curá al rey
y demanáli a Beltramo per home. Com habíe adeprés de son pare
moltes coses, va prepará uns polvos en sertes herbes medissinals per
a la enfermedat que pensabe que ere, va montá a caball y a París
sen va aná. Y abáns de fé res se les va ingeniá per a vore a
Beltramo, y después, anán dabán del rey, de grássia li va demaná
que la seua enfermedat li mostrare. Lo rey, veénla jove, hermosa y
agradable, no lay va sabé negá, y lay va amostrá. En cuan la va
vore, va sentí esperanses de podé curál, y li va di:
-
Monseñor, si voléu, sense cap moléstia o pena vostra, espero que
dins de vuit díes tos sanaré de esta enfermedat.
Lo
rey, per an ell mateix, se va burlá de les seues paraules dién:
-
¿Lo que los millós meches del món no han pogut ni sabut, una dona
jove cóm
podrá sabéu?
Pero
li va agraí la seua bona voluntat y va contestá que se habíe
proposat no seguí ya cap consell de meche.
La jove li va di:
-
Monseñor, despréssies lo meu arte perque soc jove y dona, pero tos
recordo que yo no curo en la meua siénsia, sino en la ajuda de Déu
y en la siénsia del mestre Gerardo narbonense, que va sé mon pare,
un famós meche mentres va viure.
Lo
rey, entonses se va di: «potsé me ha manat Déu an esta; ¿per qué
no probo lo que sap fé, pos diu que sense patí molesties me curará
en poc tems?», y habén dessidit probáu, va di:
- Damisela, y
si no me curéu, después de fémos rómpre la nostra dessisió, ¿qué
voléu que to se faigue?
-
Monseñor - va contestá la jove- , vigiléume, y si abáns de vuit
díes no tos curo, féume cremá viva; pero si tos curo, ¿quín
premio me donaréu?
Lo
rey li va contestá:
-
Me pareix que encara estéu sense home; si u féu, tos casarém be y
ben alt.
La jove li va di:
-
Monseñor, verdaderamen m´agrade que vos me caséu, pero voldría
demanátos yo l´home, entenén que no tos demanaré cap dels vostres
fills ni de la família real.
Lo rey enseguida lay va prométre.
La jove va escomensá la faena y, en poc tems, abáns del tems fixat,
li va torná la salut, pel que lo rey, sentínse curat, va di:
-
Damisela, tos hau guañat be un home.
Ella
li va contestá:
-
Pos, monseñor, voldría a Beltramo de Rosselló, a qui infinitamen
desde la infánsia vach escomensá a vóldre y desde entonses sempre
lo hay vullgut mol.
Forta
cosa li va paréixe al rey tíndrelay que doná, pero com u habíe
prometut, no volén faltá a la seua paraula, lo va fé cridá y
aixina li va di:
-
Beltramo, volém que tornéu a goberná lo vostre condat y que en vos
tos emportéu a una damisela que tos ham donat per dona.
Va
di Beltramo:
-
¿Y quí es la damissela, monseñor?
Lo
rey li va contestá:
-
Es aquella que en les seues medissines me ha tornat la salut.
Beltramo, que la coneixíe y la habíe vist, encara que mol bella
li pareguere, sabén que no ere de linaje que a la seua noblesa
corresponguére, tot ofés va di:
- Monseñor, ¿me voléu doná
per dona a una pelacañes? No la pendré may per dona.
Lo
rey li va di:
-
¿Pos voléu vos que no cumpligám la nostra paraula, que per a
recuperá la salut li vam doná a la damisela que tos ha demanat per
home en premio?
-
Monseñor - va di Beltramo- , podéu péndrem tot lo que ting, y
donám, com lo vostre home que soc, a qui tos agrado: pero estéu
segú de aixó, que may estaré contén en tal matrimoni.
- Sí
que u estaréu - va di lo rey- , perque la damisela es hermosa y
prudén y tos vol mol, pel que esperám que mol mes felís vida
tinguéu en ella que tindríeu en una dama de mes alt linaje.
Beltramo va callá y lo rey va fé prepará en gran aparato la
festa de les bodes; y arribat lo día per an alló determinat, per
molta mala gana que portare Beltramo, en presénsia del rey la
damisela se va casá en qui mes que an ella mateixa volíe.
Y fet
aixó, com ya teníe pensat lo que debíe fé, dién que al seu
condat volíe torná y consumá allí lo matrimoni, li va demaná
llisénsia al rey; y, montán a caball, en ves de anássen cap al seu
condat, va colá cap a la Toscana. Y sabén que los florentinos
reñíen en los de Siena, se va disposá a ficás al seu bando, aon
alegremen ressibit y en honor, va sé fet capitá de serta cantidat
de gen y va ressibí de ells bon jornal, se va quedá al seu servissi
y va estáy mol tems.
La ressién casada, poc contenta de tal
sort, esperán podé fel torná al seu condat sen va aná cap al
Rosselló, aon va sé ressibida per tots com la seua Siñora. Va
trobá allí, com habíe estat mol tems sense conde, totes les coses
descompostes, tot estragos. Com a Siñora prudén en gran diligénsia
y solissitut totes les coses va ficá en orden, pel que los súbdits
mol conténs se van ficá y la van tíndre en molta estima y la van
vóldre mol, reprochánli al conde que en ella no se contentare.
Habén la Siñora ficat tot lo país en dansa, per mich de dos
caballés lay va fé comunicá al conde, rogánli que, si per nella
no volíe torná al seu condat, lay comunicare, y ella, per a
complaíl, sen aniríe.
Ell, duríssimamen, va di:
- Que
faigue lo que li dono la gana: en cuan a mí, tornaré allí a está
en ella cuan tíngue este anell al seu dit, y als brassos un fill
engendrat per mí.
Teníe
lo anell en gran apréssio y may se separabe de ell, perque li habíen
donat a enténdre que teníe sert poder. Los caballés van sentí la
dura condissió ficada en aquelles dos coses casi imposibles, y veén
que en les seues paraules de la seua intensió no podíen móurel,
van torná a la Siñora y la seua resposta li van contá.
Ella,
mol dolorida, después de pensássu mol, va vóldre sabé si aquelles
dos coses podíen ocurrí y aón, per a que com a resultat puguere
recuperá al seu home. Y habén pensat lo que teníe que fé, reunits
una part dels mes grans y millós homes del seu condat, los va contá
en paraules dignes de compassió lo que abáns habíe fet per amor
del conde, y los va amostrá lo que habíe passat per alló, y
finalmen los va di que la seua intensió no ere que per la seua
estánsia allí lo conde estiguere en perpetuo exili, pel que enteníe
passá lo que li quedare de vida fen peregrinassións y obres de
misericórdia per a la salvassió de la seua alma; y los va rogá que
la protecsió y lo gobern del condat prenguéren y lay diguéren al
conde, que ella forra, vuida, libre li habíe dixat la seua possessió
y se habíe alluñat en la intensió de no torná may mes al
Rosselló.
Aquí,
mentres ella parlabe, van sé derramades llágrimes per mols de
aquells homes bons y li van fé mols rogs de que cambiare de opinió
y que se quedare; pero de res van serví. Ella, encomanánlos a Déu,
en un cusí seu y una camarera, en hábit de peregrinos, ben provits
de dinés y valioses joyes, sense que dingú sapiguere aón anabe, se
va ficá en camí y no se va aturá hasta que va arribá a Florencia.
Allí estabe a una posadeta que teníe una bona dona viuda, sense
cap lujo, com una pobre peregrina, en lo dessich de sentí notíssies
del seu siñó. Va passá, pos, que al día siguién va vore passá a
Beltramo per dabán de la fonda, a caball en la seua compañía, y
encara que mol be lo va conéixe no va dixá de preguntáli a la bona
dona de la fonda quí ere.
La posadera li va contestá:
-
Es un gentilhome forasté, lo conde Beltramo, amable, cortés y mol
amat an esta siudat; y lo mes enamorat del món de una veína nostra,
que es dona noble, pero pobre. Es una honestíssima jove, y per la
pobresa encara no se ha casat, viu en sa mare, prudentíssima y bona
Siñora; potsé que, si no fore per sa mare, hauríe fet ya lo que
este conde haguere volgut.
La
condesa, sentín estes paraules, les va retíndre be; examinán tots
los detalls, y ben compreses totes les coses, va péndre la seua
dessisió, y adepresa la casa y lo nom de la Siñora y de la seua
filla amada pel conde, un día, de amagatóns, en hábit de
peregrina, allí sen va aná, va trobá a la Siñora y a la seua
filla mol pobres y les va saludá. Li va di a la Siñora que cuan li
anáre be volíe parláli. La honrada Siñora, eixecánse, va di que
la podíe escoltá; y entrán les dos a una alcoba, y prenén
assiento, va escomensá la condesa:
-
Siñora, me pareix que tos contáu entre los enemics de la fortuna
com me conto yo, pero si vullguéreu, per ventura podríeu a vos y a
mí consolámos. La Siñora va contestá que no volíe datra cosa que
consolás honestamen. Va seguí la condesa:
- Me es nessessária
la vostra paraula, en la que si confío y vos me engañáreu, faríeu
malbé los vostres assuntos y los meus.
- En confiansa - va di la noble Siñora- , diguéume tot lo que
vullgáu, que may per mí siréu engañada.
Entonses la condesa,
escomensán pel seu primé enamoramén, quí ere ella y lo que hasta
aquell día li habíe passat li va contá, de tal manera que la noble
Siñora, com ya en part u habíe sentit a datres, va escomensá a
sentí compassió de ella. Y la condesa, contades les seues
aventures, va seguí:
- Ya hau sentit, entre les demés
angusties, quines són les dos coses que nessessito tíndre si vull
tíndre al meu home. A dingú mes coneixco que pugue ajudám a
adquiríles mes que a vos, si es verdat lo que hay sentit, que lo
conde lo meu home vol mol a la vostra filla.
La noble Siñora li
va di:
-
Siñora, si lo conde vol a la meua filla no u sé, pero mol u
aparente; ¿pero qué puc yo per naixó conseguí del que vos
dessichéu?
-
Siñora - va contestá la condesa- , tos u diré, pero primé tos
vull amostrá lo que vull donátos si me ajudéu. Vech que la vostra
filla es hermosa y está en edat de donáli un home, y pel que hay
entés y me pareix compéndre, no tíndre dote per a donáli tos la
fa tíndre a casa. Enteng, en recompensa del servissi que me faiguéu,
donáli rápidamen dels meus dinés la dote que vos mateixa estiméu
que per a casála honradamen sígue menesté.
A
la Siñora, com estabe en nessessidat, li va víndre be la oferta,
pero com teníe lo ánimo noble, va di:
- Siñora, diguéume lo
que yo puc fé per vos, y si es honesto per a mí u faré en gust, y
vos después faréu lo que tos vaigue be.
Va
di entonses la condesa:
-
Nessessito que vos, per algú de qui tos fiéu, li faigáu di al
conde lo meu home que la vostra filla está disposada a fé lo que
ell gusto si pot sersiorás de que la ame com aparente, lo que may
creurá si no li envíe lo anell que porte a la má y que ella ha
sentit que ell vol tan; si ell lay envíe, vos mel donaréu; y
después manaréu díli que la vostra filla está disposada a fé lo
seu gust, y lo faréu víndre aquí de amagatóns y de amagatontes a
mí, en ves de a la vostra filla, me ficaréu a la seua vora. Potsé
me consedíxque Déu la grássia de quedám preñada; y aixina
después, tenín lo seu anell al dit y als brassos a un fill per nell
engendrat, lo conquistaré y en ell viuré com la dona té que viure
en lo seu home, habén sigut vos la que u haigue arreglat.
Cosa
seria li va paréixe ésta a la Siñora, tenín temó de que li
vinguere de ella la vergoña per a la seua filla; pero pensán que
ere cosa honrada doná ocasió a que la bona Siñora recuperare al
seu home y que en honesto fin se ficabe a fé alló, confiánse als
seus bons y honrats sentiméns, no sol va prométre féu sino que
pocs díes después, en secreta cautela, segóns les órdens que
habíe donat, va obtíndre lo anell (encara que una miqueta li
haguere costat al conde) y an ella en ves de a la seua filla va ficá
al llit en lo conde.
Als
primés ajuntaméns buscats pel conde, com li va apetí a Déu, la
Siñora va quedá preñada de dos fills mascles, com lo parto va fé
manifest al seu debut tems. Y no sol una vegada va alegrá la noble
Siñora a la condesa en los abrassos del home, sino moltes, tan
secretamen actuán que may se va sabé una paraula de alló. Lo conde
sempre va creure que estabe en aquella a qui volíe, sense pensás
que estabe en la seua dona, a la que no coneixíe ni reconeixíe.
Cuan sen anabe, li donabe diverses joyes hermoses y de valor, que la
condesa guardabe. Cuan ella se va sentí en estat, no va volé mes
demanáli ajuda a la honrada Siñora, y li va di:
- Siñora, per
la mersé de Déu y la vostra ting lo que dessichaba, y per naixó es
tems que faiga lo que tos vach di, per a anámen después.
La
honrada Siñora li va di que no u habíe fet per cap recompensa, sino
perque li pareixíe un deber féu per a fé una bona obrá.
La
condesa li va di:
-
Siñora, no vull donátos lo que me demanéu com un premio, sino per
a obrá be, a mí me pareix que té que fes aixina.
La
honrada Siñora entonses, per la nessessidat obligada, en grandíssima
vergoña, sen lires li va demaná per a casá a la seua filla. La
condesa, veén la vergoña y sentín la seua discreta petissió, ni
va doná singsentes y tantes joyes hermoses y valioses que valíen un
atre tan; en lo que la honrada Siñora, mol mes que contenta, li va
doná tantes grássies com va pugué a la condesa, y esta, separánse
de ella, sen va entorná cap a la fonda.
La
honrada Siñora, per a evitá que Beltramo enviare an algú o
vinguere a casa seua, en la filla sen va aná al campo a casa dels
seus paréns, y Beltramo al cap de poc tems, reclamat per los seus
homes, a casa seua, sentín que la condesa se habíe alluñat, sen va
entorná. La condesa, sentín que sen habíe anat de Florencia y
tornat al seu condat, se va ficá mol contenta; y se va quedá a
Florencia hasta que lo tems de parí va víndre, y va tíndre dos
fills mascles mol assemellats a son pare. Y cuan li va paréixe
adecuat, ficánse en camí, sense sé per dingú reconeguda, en ells
va aná cap a Montpellier. Descansán allí algúns díes, y habén
indagat sobre lo conde y aón estiguere, y enteránsen de que lo día
de Tots Sans al Rosselló anabe a fé una gran festa de dames y
caballés, sempre disfrassada de peregrina (com habíe eixit de
allí), allá sen va aná. Y sentín a les dames y als caballés
reunits al palau del conde a pun de assentás a la taula, sense
cambiás de hábit, en los seus fillets en brassos va pujá a la
sala, obrínse pas entre tots, hasta que va vore al conde, y
tiránseli als peus, va di plorán:
-
Siñó meu, yo soc la teua desventurada dona, que per a dixát torná
y está a casa teua, mol tems hay estat voltán. Per Déu te
requeríxco que les condissións que me vas ficá per mich de los dos
caballés que te vach enviá les mantíngues:
aquí está lo teu
anell al meu dit, y aquí, als meus brassos, ting no sol a un sino a
dos fills teus.
Es hora ya de que siga per tú ressibida com a
dona, segóns la teua promesa.
Lo conde, al sentí aixó, se va
quedá esglayat al reconéixe lo anell, y tamé als dos fills, que
tan se li pareixíen o assemelláen; pero va di:
-
¿Cóm pot habé passat aixó?
La
condesa, en gran sorpresa del conde y de tots los que estaben
preséns, ordenadamen va contá lo que habíe passat y cóm; pel que
lo conde, veén que diebe la verdat y veén la seua perseveránsia y
lo seu bon juissi, y ademés an aquells dos fillets tan hermosos, per
a cumplí lo que habíe prometut y per a complaí a tots los seus
homes y a les dames, que tots li rogaben que an esta com a la seua
legítima dona aculliguére ya y honrare, va renunsiá a la seua
obstinada duresa y va fé ficás de peu a la condesa, la va abrassá
y besá y com a legítima dona la va reconéixe, y als bessóns va
reconéixe com fills seus; y fénla vestís en robes conveniéns per
an ella, en grandíssim plaé de cuans allí ñabíe y de tots los
seus atres vasallos que alló van sentí, va fé no sol tot aquell
día, sino moltíssims mes grandíssima alifara y jubiléu, y desde
aquell día an ella sempre com a la seua dona honrada la va volé y
la va apressiá.
https://lo-decameron.blogspot.com/2018/12/tersera-jornada-novela-dessima.html





