Mostrando entradas con la etiqueta Lomellin. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Lomellin. Mostrar todas las entradas

sábado, 29 de septiembre de 2018

SEGONA JORNADA. NOVELA NOVENA.

Bernabó de Génova, engañat per Ambruogiuolo, perd lo seu y mane matá a la seua dona, inossén; ésta se salve y, en hábit de home, servix al sultán; trobe al engañadó y porte a Bernabó a Alejandría aon, castigat lo estafadó, tornán a ficás vestits de dona, jun en lo home, rics tornen a Génova

Habén Elisa en la seua triste história cumplit lo seu deber, la Reina Filomena, que hermosa y alta de estatura ere, mes que cap atra amable y sonrién de rostro, va di:

- Lo pacte fet en Dioneo té que sé respetat y, aixina, no quedán mes que ell y que yo per novelá, diré yo la meua história primé y ell, com u va demaná per mersé, sirá lo radé que la digue. Y dit aixó, aixina va escomensá:
Ñabíen a París, a un albergue, uns cuans importantíssims mercadés italiáns, uns per un assunto y atres per uns atres. Habén sopat una nit tots, van escomensá a parlá de diferentes coses, y passán de una conversa a un atra, van arribá a parlá de les seues dones, que habíen dixat a les seues cases; y fen bromes va escomensá a di un:

- Yo no sé lo que fará la meua, pero sí sé be que, cuan aquí me se fique per dabán alguna joveneta que me agrade, dixo a una vora l´amor que li ting a la meua dona y trac de ella lo plaé que puc.
Un atre va contestá:
- Y yo fach lo mateix, perque si crec que la meua dona té alguna aventura, la té, y si no u crec, tamé la té; y per naixó, lo que se fa que se faigue: lo que lo burro fot contra la paret, ixo ressibix.

Lo tersé va arribá a la mateixa opinió, y a tots los pareixíe que estáen de acuerdo en que les dones dixades per nells no perdíen lo tems.
Sol un, que teníe per nom Bernabó Lomellin de Génova, va di lo contrari, afirmán que ell, per espessial grássia de Déu, teníe per cónyuge a la dona mes cumplida en totes aquelles virtuts que dona o caballé o donsella pot tindre, que potsé a Italia no ñaguere datra igual: perque ere hermosa de cos y encara bastán jove, y templada y forta, y res ñabíe propi de dona, com bordá
laboresde seda, fé calseta y coses paregudes, que no faiguere milló que cap. Ademés de aixó no se podíe trobá cap escudero, o criat si volém cridál aixina, que puguere serví milló la taula de un siñó del que ella servíe, sabíe mol y ere discreta. Ademés de aixó, sabíe montá a caball, goberná un falcó, llichí y escriure y contá una história milló que si fore un mercadé; y de aixó, después de moltes atres alabanses, va arribá a lo que se parlabe allí, afirmán en juramén que cap atra mes honesta ni mes casta se podíe trobá que ella; pel que creíe ell que, si deu añs o per sempre estiguere fora de casa, ella no se entendríe en datre home en tals assuntos. Ñabíe entre estos mercadés que aixina parlaben un jove de nom Ambruogiuolo de Piacenza, que an esta radera alabansa que Bernabó habíe fet de la seua dona va escomensá a fótre les mes grans carcañades del món, y li va preguntá si lo emperadó li habíe consedit aquell privilegio sobre tots los demés homes. Bernabó, una mica mosquejat, va di que no lo emperadó sino Déu, qui teníe algo mes de podé que lo emperadó, li habíe consedit aquella grássia. Entonses va di Ambruogiuolo:
- Bernabó, yo no dudo de que creus di la verdat, pero segóns me pareix, has mirat poc la naturalesa de les coses, perque si la hagueres mirat, no te crec de tan torpe ingenio que no hagueres vist an ella coses que te faríen parlá en mes cautela sobre este assunto. Y per a que no cregues que natros, que mol libremen ham parlat de les nostres dones, cregám tindre una dona feta de un atra pasta que la teua y ham parlat aixina per un espabil natural, vull charrá una mica en tú sobre esta materia. Sempre hay entés que lo home es lo animal mes noble que va sé creát per Déu entre los mortals, y después la dona; pero lo home, tal com generalmén se creu y veu en les obres, es mes perfecte, y tenín mes perfecsió, sense falta té que tindre mes gran firmesa, y la té perque universalmen les dones són mes caprichoses y volubles (
ladonna é mobile), y lo perqué se podríe en moltes raóns naturals demostrá, pero ara u dixaré a una vora. Si lo home, que es de mes gran firmesa, no pot ressistís, no diguém ya a una que lay rogo, sino a no dessichá an alguna que an ell li faigue tilín, y ademés de dessichála faigue tot lo que pugue per a está en ella, y alló no una vegada al mes sino mil al día li passe, ¿qué esperes que una dona, naturalmén caprichosa, pugue fé dabán dels rogs, los piropos y mil atres trucos que fa aná un home que la ame? ¿creus que podrá ressistís? Sértamen, encara que u afirmos no crec que u cregues; la teua dona es de carn y ós, com u són totes les demés. Es possible, encara que sigue honestíssima, que faigue lo que fan les atres: y no es possible negá res tan absolutamen ni afirmá lo contrari, com u fas tú.
A lo que Bernabó va contestá y va di:
- Yo soc mercadé y no filósofo, y com a mercadé contestaré; y dic que sé que lo que dius los pot passá a les néssies, que no tenen cap pudor; pero aquelles que sábies són tenen tanta solissitut per lo seu honor que se fan mes fortes que los homes, y de éstes es la meua.

Va di entonses Ambruogiuolo:

- Verdaderamen si per cada vegada que sediguéren a tals assuntos los creixquére un cuerno (baña) al fron, que donare testimoni del que habíen fet, crec yo que poques ñauríe que se dixáren engatussá, pero com lo cuerno no naix y no sels note, cuan poden los fiquen de amagatóns. Pots tindre aixó per sert, que sol es casta la que no ha sigut festejada per dingú, o si va festejá ella, la que no va sé escoltada. Y encara que yo sápiga per naturals y diverses raóns que les coses són aixina, no parlaría tan cumplidamen com u fach si no ne haguera ficat a proba moltes vegades a moltes dones; y te dic que si yo estiguera a la vora de la teua dona santíssima, crec que en poc tems la portaría a lo que ya hay portat a datres.

Bernabó, enfadat com un mico o macaco, va contestá:
- Lo debatí en paraules podríe allargás massa: tú diríes y yo diría, y al final no serviríe de res. Pero ya que dius que totes se pleguen tan fássilmen y que lo teu ingenio es tan, per a que te asseguros de la honestidat de la meua dona estic disposat a que me tallon lo cap si may pots conduíla al llit; y si no pots, no vull mes que pérgues mil floríns de or.

Ambruogiuolo, acalorat sobre lo assunto, va contestá:

- Bernabó, no sé qué faría en la teua sang si te guañara; pero si vols tindre una proba del que te hay explicat, aposta sing mil floríns de or dels teus, que tenen que sét menos volguts que esta calibóssia tan dura, contra mil dels meus, y men aniré a Génova y abáns de tres mesos desde que men hayga anat, hauré fet la meua voluntat en la teua dona, y en siñal de alló portaré en mí algunes de les seues coses mes pressiades, y tals y tans indissis que tú mateix conféssos que es verdat, en la condissió de que me dónos la teua paraula de no vindre a Génova abáns de este tems ni li escriurás res sobre este assunto.

Bernabó va asseptá la aposta, y encara que los atres mercadés que allí estaben van probá de estorbá aquell fet, veén que un gran mal podíe víndres, estaben sin embargo tan ensésos los ánims dels dos mercadés que, contra la voluntat dels atres, se van comprométre la un en l´atre y van firmá dos escrits. Y fet lo compromís, Bernabó se va quedá y Ambruogiuolo tan pronte com va pugué sen va aná cap a Génova.
Y quedánse allí algúns díes y en molta cautela informánse del nom del barri y de les costums de la Siñora, va sentí de ella lo que li habíe sentit a Bernabó; pel que li va paréixe habé emprés una néssia empresa. Pero sin embargo, habén conegut a una pobre dona que mol anabe a casa seua y a la que la Siñora volíe mol, la va corrómpre en dinés (soborná) y a dins de un baúl construít per al seu propósit, se va fé portá no sol a la casa sino a la alcoba de la noble Siñora: y allí, com si an alguna part vullguere anássen la pobre dona, segóns les órdens donades per Ambruogiuolo, li va demaná que la guardare algúns díes.

Quedánse, pos, lo baúl a la habitassió y arribada la nit, cuan Ambruogiuolo va pensá que la Siñora dormíe, obrínla en sertes ferramentes que portabe, va eixí a la alcoba en silénsio, a la que ñabíe una llum ensesa. Va escomensá a mirá y a guardás a la memória la decorassió de la cámara, les pintures y totes les demés coses notables que an ella ñabíe. Después, arrimánse al llit y veén que la Siñora y una sagaleta que en ella estabe dormíen com a socs, desplayet la va destapá tota y va vore que ere tan hermosa despullada com vestida, y cap siñal (marca) per a podé contála li va vore fora de una que teníe a la mamella esquerra, que ere una peca y en rogle uns pelets rubios com l´or; y vist aixó, en cuidadet la va torná a tapá, encara que, veénla tan hermosa, li van entrá ganes de aventurá la seua vida y gitásseli al costat.
Pero com habíe sentit que ere tan rigurosa y fura en aquells assuntos no se va arriesgá y, quedánse la mayoría de la nit per la alcoba ben a gust, una bossa y una saya va traure de un cofre seu, y uns anells y una correcha (un sinto), y ficán tot alló a la seua arca, ell tamé se va embutí a dins, y la va tancá tal com estabe abáns: y lo mateix va fé dos nits sense que la Siñora sen donare cuenta de res. Arribat lo tersé día, segóns la orden donada, la bona dona va torná a per l´arca, y se la va emportá; eixín de ella Ambruogiuolo y recompensán a la dona segóns li habíe prometut, lo mes pronte que va pugué en aquelles coses sen va entorná a París abáns del plasso que se habíen ficat. Allí, cridán als mercadés que habíen estat preséns a les paraules y a la aposta, están presén Bernabó va di que habíe guañat la aposta que habíe fet, ya que habíe conseguit alló que habíen apostat: y de que alló ere verdat, primé va dibuixá la forma de la alcoba y les pintures que an ella ñabíe, y después va enseñá les coses de ella que se habíe emportat, afirmán que les hi habíe donat. Va confessá Bernabó que aixina ere la cámara com ell diebe y que, ademés, reconeixíe que aquelles coses verdaderamen habíen sigut de la seua dona; pero va di que habíe pogut per algúns dels criats de la casa sabé les característiques de la alcoba y del mateix modo habé conseguit les coses; pel que, si no diebe res mes, no li pareixíe que en alló ñaguere prou per a donás per guañat. Pel que Ambruogiuolo va di:

- En verdat que en aixó tindríe que ñabé prou, pero com vols que diga algo mes, u diré. Te dic que la Siñora Zinevra, la teua dona, té daball de la mamella esquerra una peca grandeta, y al voltán uns pelets rubios com l´or.
Cuan Bernabó va sentí aixó, li va paréixe que li habíen enclavat un gaviñet al cor, tan doló va sentí, y en la cara cambiada, sense di cap paraula, va doná siñals manifestes de sé verdat lo que Ambruogiuolo diebe; y después de un ratet va di:

- Siñós, lo que diu Ambruogiuolo es verdat, y per naixó, habén guañat, que vingue cuan vullgue y se li pagará.
Y aixina se li va pagá al día siguién, y Bernabó, eixín de París, en cruels intensións contra la seua dona, cap a Génova sen va aná. Y arrimánse allí, no va volé entrá a la siudat, sino que se va quedá a unes vin milles a una de les seues possesións; y a un criat seu, del que mol se fiabe, en dos caballs y en les seues cartes va enviá a Génova, escribínli a la Siñora que habíe tornat y que vinguere a trobál. Al criat li va maná que, cuan estiguere en la Siñora, allí aon milló li pareguere, la matare y tornare aon estabe ell. Arribat, pos, lo criat a Génova y entregades les cartes y feta la seua embajada, va sé ressibit per la Siñora en gran alegría; y ella al matí siguién, montán en lo criat a caball, cap a la seua possessió se va ficá en camí; y caminán juns y parlán de diferentes coses, van arribá a una valleta mol fonda y solitaria y rodejada (voltada) per altes roques y ábres; y pareixénli al criat un puesto aon podíe en seguridat cumplí la órden del seu siñó, traén lo gaviñet y agarrán a la Siñora pel bras va di:
- Siñora, encomanéu la vostra alma a Déu, no aniréu mes abán, es nessessari que morigáu.

La Siñora, veén lo gaviñet y sentín les paraules, tota espantada, va di:

- ¡Mersé, per Déu! Abáns de que me matos dísme en qué te hay ofés per a que tingues que matám.

- Siñora - va di lo criat - , a mí no me hau ofés en res, pero en qué hau ofés al vostre home yo no u sé, ell me va maná que, sense tíndretos cap misericórdia, an este camí tos matara: y si no u fach me va amenassá en fém penjá. Sabéu be qué obligat li estic y que no puc díli que no a consevol cosa que ell me ordeno: sap Déu que per vos séntigo compassió, pero no puc fé datra cosa.

A lo que la Siñora, plorán, va di:

- ¡Ay, mersé per Déu!, no vullgues convertít en assessino de qui no te ha ofés per serví a un atre. Déu, que tot u sap, sap que no hay fet may res pel que tinga que ressibí tal pago de lo meu home. Pero dixém ara aixó; pots, si vols, a la vegada agradá a Déu, al teu siñó y a mí, fému de esta manera: agarra estes robes meues, y dónam lo teu jubón (jaqueteta) y una capa, y en elles torna al teu siñó y lo meu y disli que me has matat; y te juro que men aniré an algún puesto aon may ni a tú ni an ell tos arribo cap notíssia meua. Lo criat, que contra lo seu gust la teníe que matá, fássilmen se va apiadá; pel que va agarrá les seues robes y li va doná una jaqueteta seua y una capa en capucha, y algúns dinés, y li va rogá que de aquelles comarques se alluñare, la va dixá a peu a la vall y sen va aná aon lo seu siñó, al que li va di que no sol la seua orden habíe sigut cumplida, sino que lo cos de ella lo habíe aviát a uns llops. Bernabó, después de un tems, sen va entorná a Génova y, cuan se va sabé lo que habíe fet, va sé mol recriminat.
La Siñora, quedánse sola y desconsolada, al vindre la nit, disfrassánse tan be com va pugué va aná a una aldeaprop de allí y li va comprá a una agüeleta lo que nessessitabe, va arreglá la jaqueta a la seua medida, y la va acursá, y se va fé en la camisa un parell de miges y se va tallá lo pel. Com si fore un mariné, cap al mar sen va aná, aon per ventura va trobá a un noblecatalá de nom señer en Cararh, que de una nave seua, que estabe algo alluñada de allí, habíe baixat a refrescás a una fon de Alba; entrán en ell en conversa, la va contratá per criat, y va pujá en ell a la nave, fénse cridá Sicurán de Finale. Allí, en millós robes vestit en indumentária de gentilhome, lo va escomensá a serví tan be que mol li va agradá.
No va passá mol tems desde entonses que este catalá en la seua cárrega va navegá cap a Alejandría y li va portá al sultán uns falcóns peregrinos, pareguts als esparvés, y los hi va regalá; y habénlo lo sultán invitat a minjá alguna vegada y vistes les maneres de Sicurán que sempre anabe a aténdrel, y agradánli, lay va demaná al catalá, y éste, encara que du li va paréixe separás de ell (ella), lay va dixá. Sicurán en poc tems tamé la grássia y l´amor del sultán va conquistá en lo seu esmero, pel que en lo pas del tems va passá que, tenínse que fé a serta época del añ una gran reunió de mercadés cristianos y mussulmáns, com una fira, a Acre, que estabe al Señorío del sultán, y per a que los mercadés y les mercansíes segures estigueren, sempre habíe acostumbrat lo sultán a enviá allí, ademés de als atres ofissials, algúns dels seus dignataris en gen que atenguere a la guardia. Per an esta fira, arribat lo tems, va enviá a Sicurán, que ya coneixíe mol be la llengua.

Están, pos, Sicurán a Acre com siñó y capitá de la guardia dels mercadés y les mercansíes, y desempeñán allí be lo que tocabe pel seu ofissi, y donán voltes vigilán, veén a mols mercadés sicilianos y pissanos y genovesos y venessiáns y atres italiáns, en ells de bon grado se entreteníe, recordán la seua terra.
Ara, va passá una vegada que, habén ell un día desmontat a un almassén de mercadés venessiáns, va vore entre atres joyes una bossa y una correcha que enseguida va reconéixe com que habíen sigut seues. Sense fé cap gesto, amablemen va preguntá de quí eren y si les veníen. Habíe vingut allí Ambruogiuolo de Piacenza en moltes mercansíes en una nave de venessiáns, y al sentí que lo capitán de la guardia preguntabe de quí eren, va doná unes passes cap abán y, enriénsen, va di:
- Micer, les coses són meues, y no les veng, pero si tos agraden to les (donaré) daré en gust. Sicurán, veénlo riure, va sospechá que l´habíe reconegut en algún gesto; pero, ficán la cara seria, va di:
- Ten enríus potsé perque me veus a mí, home de armes, aná preguntán sobre estes coses de dones. Va di Ambruogiuolo:
- Micer, no men enric de aixó, sino del modo en que les vach conseguí. A lo que Sicurán va di:

- ¡Ah, aixina Déu te dóno bona ventura, si te apetix, dísme cóm les vas conseguí!

- Micer - va di Ambruogiuolo - , me les va doná en alguna atra cosa una noble Siñora de Génova, Zinevra, dona de Bernabó Lomellin, una nit que me vach gitá en ella, y me va rogá que pel seu amor les guardara. Ara, men enric perque me hay enrecordat de la tontina de Bernabó, que va está tan loco de apostá sing mil floríns de or contra mil meus a que la seua dona no se rendíe a la meua voluntat; cosa que vach fé yo y vach guañá la aposta; y ell, a qui se tendríe que castigá per la seua brutalidat en ves de an ella per habé fet lo que totes les dones fan, tornán de París a Génova, segóns u hay sentit, la va fé matá. Sicurán, al sentí aixó, va compéndre quina habíe sigut la raó de la ira de Bernabó contra nella y va vore que éste ere lo culpable de tot lo seu mal; y va dessidí al seu interió no dixál seguí impune. Va fé vore, pos, Sicurán que li habíe agradat mol esta história y va trabá en ell una estreta familiaridat, tanta que, per los seus consells, Ambruogiuolo, acabada la fira, en ell y en totes les seues coses sen va aná a Alejandría, aon Sicurán li va encarregá un negossi y li va dixá en depósit bastáns dels seus dinés, pel que ell, veénse traure gran profit, se quedabe de bona gana. Sicurán, preocupat de demostráli la seua inossénsia a Bernabó, no va descansá hasta que, en ajuda de algúns grans mercadés genovesos que a Alejandría estaben, trobán extrañes raóns, lo va fé vindre; y están éste en pobre estat, per algún amic seu lo va fé ressibí de amagatontes hasta lo momén que li va pareixe adecuat per a fé lo que cavilabe. Habíe ya Sicurán fet contáli a Ambruogiuolo la história dabán del sultán, y al sultán li va agradá, pero después de vore allí a Bernabó, pensán que no teníe que doná llargues a la faena, buscán lo momén adecuat, li va demaná al sultán que cridare a Ambruogiuolo y a Bernabó, y que en presénsia de Bernabó, si no podíe fes fássilmen, en severidat se li arrancare a Ambruogiuolo la verdat de cóm habíe sigut alló del que ell vassilabe o fanfarronejabe.
Arribán Ambruogiuolo y Bernabó dabán del sultán, en presénsia de mols, en cara seria, a Ambruogiuolo li va maná que diguere la verdat de cóm habíe guañat a Bernabó sing mil floríns de or; y estabe presén allí Sicurán, en qui confiabe mol Ambruogiuolo, y ell en la cara mol mes enfurruñada lo amenassabe en tortures si no diebe la verdat. Pel que Ambruogiuolo, acollonit y obligat, en presénsia de Bernabó y de mols atres, no esperán mes castic que torná los sing mil floríns de or y les coses, cóm habíe anat lo assunto va contá. Y habénu contat Ambruogiuolo, Sicurán, com delegat del sultán en alló, giránse cap a Bernabó, li va di:
- ¿Y tú, qué li vas fé per esta mentira a la teua dona?
A lo que Bernabó va contestá:
- Yo, portat de la ira per la pérdua dels meus dinés y de la vergoña pel deshonor que me pareixíe habé ressibit de la meua dona, vach fé que un criat meu la matare, y segóns lo que ell me va contá, pronte va sé engullida per mols llops.
Dites totes estes coses en presénsia del sultán y per nell sentides y enteses totes, no sabén ell encara aón volíe arribá Sicurán (que aixó li habíe demanat), li va di Sicurán:

- Siñó meu, claramen podéu vore cuán aquella bona Siñora podíe gloriás del amán y del home; perque lo amán la prive del honor tacán en mentires la seua fama y aparte de ella al home; y lo home, mes cregut de les falsedats de atres que de la verdat que ell per llarga experiénsia podíe sabé, la fa matá y destripá per los llops y ademés de aixó, es tan poc lo cariño y l´amor que tan l´amic com l´home li tenen que, están mol tems en ella, ningú la coneix. Si se pot castigá al estafadó y perdoná al estafat, faré que vingue ella dabán la vostra presénsia. Lo sultán, disposat en este assunto a contentá a Sicurán en tot, va di que sí, que faiguere vindre a la dona. Se maravillabe mol Bernabó, que firmemen la creíe morta; y Ambruogiuolo, veén vindre lo mal, no sol teníe temó ara de torná los dinés. Feta, pos, la consesió pel sultán a Sicurán, éste, plorán y aginollánse dabán del sultán, va abandoná la veu de home y va di en la seua veu natural:
- Siñó meu, yo soc la misserable y desventurada Zinevra, y porto sis añs voltán disfrassada de home pel món, per culpa de este traidó Ambruogiuolo, y per este infame y cruel home entregada a la mort a máns del seu criat y a sé despellotada per los llops. Y esgarránse los vestits y mostrán les dos cantrelles, va fé evidén que ere dona al sultán y a tots los demés; giránse después a Ambruogiuolo, preguntánli en insultos cuán, segóns fanfarronejáe, se habíe gitat en ella. Ell, reconeixénla y mut de vergoña, no diebe res. Lo sultán, que sempre per home la habíe tingut, veén y sentín aixó, tan se va maravillá que se pensabe que alló ere un somni. Pero después de passásseli lo encantamén, veén la verdat, va loá (alabá) en máxima alabansa la vida y la constánsia y les costums y la virtut de Zinevra, hasta entonses cridada Sicurán. Y fen portá riquíssims vestits de dona y dames que li faiguéren compañía segóns la petissió feta per nella, a Bernabó li va perdoná lo habéla fet matá, y ell se li va aviá als peus plorán y li va demaná perdó moltes vegades, y ella benignamen lo va perdoná, lo va fé eixecás y lo va abrassá com al seu home.
Lo sultán después va maná que Ambruogiuolo an algún puesto de la siudat fore lligat al sol a un poste y enviscat o en mel, y que de allí no lo traguéren hasta que caiguere; y aixina se va fé. Después de aixó, va maná que lo que habíe sigut de Ambruogiuolo se li donare a la Siñora, que no ere menos de deu mil doblas: y ell, fen prepará una hermossíssima festa, va honrá a Bernabó com a home de la Siñora Zinevra, y a la Siñora Zinevra com mol valenta dona, y li va doná, tan en joyes com en vajilla de or y de plata com en dinés, un atre tan, que valíe unes deu mil doblas.
Y fen prepará un barco per an ells, después de acabás la festa que los fée, los va doná llisénsia per a torná a Génova, aon forrats y en gran alegría van torná, y en máxim honor van sé ressibits, espessialmen la Siñora Zinevra, a qui tots creíen morta; y sempre va sé reputada de gran virtut mentres va viure.

Ambruogiuolo, lo mateix día que va sé lligat al piló y enviscat en mel, en grandíssim estorbo per les mosques, avespes, formigues y tabáns, dels que aquell país está plenet, va morí y va sé rossegat hasta los óssos. Estos, blangs y penján dels tendóns, durán mol tems, sense sé tocats de allí, de la seua maldat van sé testimoni a consevol que los vée. Y aixina lo burladó va sé burlat.


Déssima



SEGONA JORNADA. NOVELA NOVENA.

Bernabó
de Génova
, engañat per Ambruogiuolo, perd lo seu y mane matá a la
seua dona, inossén; ésta se salve y, en hábit de home, servix al
sultán; trobe al engañadó y porte a Bernabó a Alejandría aon,
castigat lo estafadó, tornán a ficás vestits de dona, jun en lo
home, rics tornen a
Génova






Habén
Elisa en la seua triste história cumplit lo seu deber, la Reina
Filomena, que hermosa y alta de estatura ere, mes que cap atra amable
y sonrién de rostro, va di:

- Lo pacte fet en Dioneo té que
sé respetat y, aixina, no quedán mes que ell y que yo per novelá,
diré yo la meua história primé y ell, com u va demaná per mersé,
sirá lo radé que la digue. Y dit aixó, aixina va escomensá:


Ñabíen
a París, a un albergue, uns cuans importantíssims mercadés
italiáns, uns per un assunto y atres per uns atres. Habén sopat una
nit tots, van escomensá a parlá de diferentes coses, y passán de
una conversa a un atra, van arribá a parlá de les seues dones, que
habíen dixat a les seues cases; y fen bromes va escomensá a di un:


- Yo no sé lo que fará la meua, pero sí sé be que, cuan aquí
me se fique per dabán alguna joveneta que me agrade, dixo a una vora
l´amor que li ting a la meua dona y trac de ella lo plaé que puc.

Un atre va contestá:


-
Y yo fach lo mateix, perque si crec que la meua dona té alguna
aventura, la té, y si no u crec, tamé la té; y per naixó, lo que
se fa que se faigue: lo que lo burro fot contra la paret, ixo
ressibix.

Lo tersé va arribá a la mateixa opinió, y a tots los
pareixíe que estáen de acuerdo en que les dones dixades per nells
no perdíen lo tems.
Sol un, que teníe per nom Bernabó Lomellin
de Génova
, va di lo contrari, afirmán que ell, per espessial
grássia de Déu, teníe per cónyuge a la dona mes cumplida en totes
aquelles virtuts que dona o caballé o donsella pot tindre, que potsé
a Italia no ñaguere datra igual: perque ere hermosa de cos y encara
bastán jove, y templada y forta, y res ñabíe propi de dona, com
bordá
labores
de seda, fé calseta y coses paregudes, que no faiguere milló que
cap. Ademés de aixó no se podíe trobá cap escudero, o criat si
volém cridál aixina, que puguere serví milló la taula de un siñó
del que ella servíe, sabíe mol y ere discreta. Ademés de aixó,
sabíe montá a caball, goberná un falcó, llichí y escriure y
contá una história milló que si fore un mercadé; y de aixó,
después de moltes atres alabanses, va arribá a lo que se parlabe
allí, afirmán en juramén que cap atra mes honesta ni mes casta se
podíe trobá que ella; pel que creíe ell que, si deu añs o per
sempre estiguere fora de casa, ella no se entendríe en datre home en
tals assuntos. Ñabíe entre estos mercadés que aixina parlaben un
jove de nom Ambruogiuolo de Piacenza, que an esta radera alabansa que
Bernabó habíe fet de la seua dona va escomensá a fótre les mes
grans carcañades del món, y li va preguntá si lo emperadó li
habíe consedit aquell privilegio sobre tots los demés homes.
Bernabó, una mica mosquejat, va di que no lo emperadó sino Déu,
qui teníe algo mes de podé que lo emperadó, li habíe consedit
aquella grássia. Entonses va di Ambruogiuolo:
- Bernabó, yo no
dudo de que creus di la verdat, pero segóns me pareix, has mirat poc
la naturalesa de les coses, perque si la hagueres mirat, no te crec
de tan torpe ingenio que no hagueres vist an ella coses que te faríen
parlá en mes cautela sobre este assunto. Y per a que no cregues que
natros, que mol libremen ham parlat de les nostres dones, cregám
tindre una dona feta de un atra pasta que la teua y ham parlat aixina
per un espabil natural, vull charrá una mica en tú sobre esta
materia. Sempre hay entés que lo home es lo animal mes noble que va
sé creát per Déu entre los mortals, y después la dona; pero lo
home, tal com generalmén se creu y veu en les obres, es mes
perfecte, y tenín mes perfecsió, sense falta té que tindre mes
gran firmesa, y la té perque universalmen les dones són mes
caprichoses y volubles (
la donna é mobile),
y lo perqué se podríe en moltes raóns naturals demostrá, pero ara
u dixaré a una vora. Si lo home, que es de mes gran firmesa, no pot
ressistís, no diguém ya a una que lay rogo, sino a no dessichá an
alguna que an ell li faigue tilín, y ademés de dessichála faigue
tot lo que pugue per a está en ella, y alló no una vegada al mes
sino mil al día li passe, ¿qué esperes que una dona, naturalmén
caprichosa, pugue fé dabán dels rogs, los piropos y mil atres
trucos que fa aná un home que la ame? ¿creus que podrá ressistís?
Sértamen, encara que u afirmos no crec que u cregues; la teua dona
es de carn y ós, com u són totes les demés. Es possible, encara
que sigue honestíssima, que faigue lo que fan les atres: y no es
possible negá res tan absolutamen ni afirmá lo contrari, com u fas
tú.


A
lo que Bernabó va contestá y va di:


-
Yo soc mercadé y no filósofo, y com a mercadé contestaré; y dic
que sé que lo que dius los pot passá a les néssies, que no tenen
cap pudor; pero aquelles que sábies són tenen tanta solissitut per
lo seu honor que se fan mes fortes que los homes, y de éstes es la
meua.



Va
di entonses Ambruogiuolo:



-
Verdaderamen si per cada vegada que sediguéren a tals assuntos los
creixquére un cuerno (baña) al fron, que donare testimoni del que
habíen fet, crec yo que poques ñauríe que se dixáren engatussá,
pero com lo cuerno no naix y no sels note, cuan poden los fiquen de
amagatóns. Pots tindre aixó per sert, que sol es casta la que no ha
sigut festejada per dingú, o si va festejá ella, la que no va sé
escoltada. Y encara que yo sápiga per naturals y diverses raóns que
les coses són aixina, no parlaría tan cumplidamen com u fach si no
ne haguera ficat a proba moltes vegades a moltes dones; y te dic que
si yo estiguera a la vora de la teua dona santíssima, crec que en
poc tems la portaría a lo que ya hay portat a datres.

Bernabó,
enfadat com un mico o macaco, va contestá:


-
Lo debatí en paraules podríe allargás massa: tú diríes y yo
diría, y al final no serviríe de res. Pero ya que dius que totes se
pleguen tan fássilmen y que lo teu ingenio es tan, per a que te
asseguros de la honestidat de la meua dona estic disposat a que me
tallon lo cap si may pots conduíla al llit; y si no pots, no vull
mes que pérgues mil floríns de or.

Ambruogiuolo, acalorat sobre
lo assunto, va contestá:



-
Bernabó, no sé qué faría en la teua sang si te guañara; pero si
vols tindre una proba del que te hay explicat, aposta sing mil
floríns de or dels teus, que tenen que sét menos volguts que esta
calibóssia tan dura, contra mil dels meus, y men aniré a Génova y
abáns de tres mesos desde que men hayga anat, hauré fet la meua
voluntat en la teua dona, y en siñal de alló portaré en mí
algunes de les seues coses mes pressiades, y tals y tans indissis que
tú mateix conféssos que es verdat, en la condissió de que me dónos
la teua paraula de no vindre a Génova abáns de este tems ni li
escriurás res sobre este assunto.




Bernabó
va asseptá la aposta, y encara que los atres mercadés que allí
estaben van probá de estorbá aquell fet, veén que un gran mal
podíe víndres, estaben sin embargo tan ensésos los ánims dels dos
mercadés que, contra la voluntat dels atres, se van comprométre la
un en l´atre y van firmá dos escrits. Y fet lo compromís, Bernabó
se va quedá y Ambruogiuolo tan pronte com va pugué sen va aná cap
a Génova.


Y
quedánse allí algúns díes y en molta cautela informánse del nom
del barri y de les costums de la Siñora, va sentí de ella lo que li
habíe sentit a Bernabó; pel que li va paréixe habé emprés una
néssia empresa. Pero sin embargo, habén conegut a una pobre dona
que mol anabe a casa seua y a la que la Siñora volíe mol, la va
corrómpre en dinés (soborná) y a dins de un baúl construít per
al seu propósit, se va fé portá no sol a la casa sino a la alcoba
de la noble Siñora: y allí, com si an alguna part vullguere anássen
la pobre dona, segóns les órdens donades per Ambruogiuolo, li va
demaná que la guardare algúns díes.

Quedánse, pos, lo baúl a la
habitassió y arribada la nit, cuan Ambruogiuolo va pensá que la
Siñora dormíe, obrínla en sertes ferramentes que portabe, va eixí
a la alcoba en silénsio, a la que ñabíe una llum ensesa. Va
escomensá a mirá y a guardás a la memória la decorassió de la
cámara, les pintures y totes les demés coses notables que an ella
ñabíe. Después, arrimánse al llit y veén que la Siñora y una
sagaleta que en ella estabe dormíen com a socs, desplayet la va
destapá tota y va vore que ere tan hermosa despullada com vestida, y
cap siñal (marca) per a podé contála li va vore fora de una que
teníe a la mamella esquerra, que ere una peca y en rogle uns pelets
rubios com l´or; y vist aixó, en cuidadet la va torná a tapá,
encara que, veénla tan hermosa, li van entrá ganes de aventurá la
seua vida y gitásseli al costat.


Pero
com habíe sentit que ere tan rigurosa y fura en aquells assuntos no
se va arriesgá y, quedánse la mayoría de la nit per la alcoba ben
a gust, una bossa y una saya va traure de un cofre seu, y uns anells
y una correcha (un sinto), y ficán tot alló a la seua arca, ell
tamé se va embutí a dins, y la va tancá tal com estabe abáns: y
lo mateix va fé dos nits sense que la Siñora sen donare cuenta de
res. Arribat lo tersé día, segóns la orden donada, la bona dona va
torná a per l´arca, y se la va emportá; eixín de ella
Ambruogiuolo y recompensán a la dona segóns li habíe prometut, lo
mes pronte que va pugué en aquelles coses sen va entorná a París
abáns del plasso que se habíen ficat. Allí, cridán als mercadés
que habíen estat preséns a les paraules y a la aposta, están
presén Bernabó va di que habíe guañat la aposta que habíe fet,
ya que habíe conseguit alló que habíen apostat: y de que alló ere
verdat, primé va dibuixá la forma de la alcoba y les pintures que
an ella ñabíe, y después va enseñá les coses de ella que se
habíe emportat, afirmán que les hi habíe donat. Va confessá
Bernabó que aixina ere la cámara com ell diebe y que, ademés,
reconeixíe que aquelles coses verdaderamen habíen sigut de la seua
dona; pero va di que habíe pogut per algúns dels criats de la casa
sabé les característiques de la alcoba y del mateix modo habé
conseguit les coses; pel que, si no diebe res mes, no li pareixíe
que en alló ñaguere prou per a donás per guañat. Pel que
Ambruogiuolo va di:

- En verdat que en aixó tindríe que ñabé
prou, pero com vols que diga algo mes, u diré. Te dic que la Siñora
Zinevra, la teua dona, té daball de la mamella esquerra una peca
grandeta, y al voltán uns pelets rubios com l´or.


Cuan
Bernabó va sentí aixó, li va paréixe que li habíen enclavat un
gaviñet al cor, tan doló va sentí, y en la cara cambiada, sense di
cap paraula, va doná siñals manifestes de sé verdat lo que
Ambruogiuolo diebe; y después de un ratet va di:



-
Siñós, lo que diu Ambruogiuolo es verdat, y per naixó, habén
guañat, que vingue cuan vullgue y se li pagará.


Y
aixina se li va pagá al día siguién, y Bernabó, eixín de París,
en cruels intensións contra la seua dona, cap a Génova sen va aná.
Y arrimánse allí, no va volé entrá a la siudat, sino que se va
quedá a unes vin milles a una de les seues possesións; y a un criat
seu, del que mol se fiabe, en dos caballs y en les seues cartes va
enviá a Génova, escribínli a la Siñora que habíe tornat y que
vinguere a trobál. Al criat li va maná que, cuan estiguere en la
Siñora, allí aon milló li pareguere, la matare y tornare aon
estabe ell. Arribat, pos, lo criat a Génova y entregades les cartes
y feta la seua embajada, va sé ressibit per la Siñora en gran
alegría; y ella al matí siguién, montán en lo criat a caball, cap
a la seua possessió se va ficá en camí; y caminán juns y parlán
de diferentes coses, van arribá a una valleta mol fonda y solitaria
y rodejada (voltada) per altes roques y ábres; y pareixénli al
criat un puesto aon podíe en seguridat cumplí la órden del seu
siñó, traén lo gaviñet y agarrán a la Siñora pel bras va di:


-
Siñora, encomanéu la vostra alma a Déu, no aniréu mes abán, es
nessessari que morigáu.

La Siñora, veén lo gaviñet y sentín
les paraules, tota espantada, va di:

- ¡Mersé, per Déu!
Abáns de que me matos dísme en qué te hay ofés per a que tingues
que matám.

- Siñora - va di lo criat - , a mí no me hau ofés
en res, pero en qué hau ofés al vostre home yo no u sé, ell me va
maná que, sense tíndretos cap misericórdia, an este camí tos
matara: y si no u fach me va amenassá en fém penjá. Sabéu be qué
obligat li estic y que no puc díli que no a consevol cosa que ell me
ordeno: sap Déu que per vos séntigo compassió, pero no puc fé
datra cosa.



A
lo que la Siñora, plorán, va di:



-
¡Ay, mersé per Déu!, no vullgues convertít en assessino de qui no
te ha ofés per serví a un atre. Déu, que tot u sap, sap que no hay
fet may res pel que tinga que ressibí tal pago de lo meu home. Pero
dixém ara aixó; pots, si vols, a la vegada agradá a Déu, al teu
siñó y a mí, fému de esta manera: agarra estes robes meues, y
dónam lo teu jubón (jaqueteta) y una capa, y en elles torna
al teu siñó y lo meu y disli que me has matat; y te juro que men
aniré an algún puesto aon may ni a tú ni an ell tos arribo cap
notíssia meua. Lo criat, que contra lo seu gust la teníe que matá,
fássilmen se va apiadá; pel que va agarrá les seues robes y li va
doná una jaqueteta seua y una capa en capucha, y algúns dinés, y
li va rogá que de aquelles comarques se alluñare, la va dixá a peu
a la vall y sen va aná aon lo seu siñó, al que li va di que no sol
la seua orden habíe sigut cumplida, sino que lo cos de ella lo habíe
aviát a uns llops. Bernabó, después de un tems, sen va entorná a
Génova y, cuan se va sabé lo que habíe fet, va sé mol recriminat.


La
Siñora, quedánse sola y desconsolada, al vindre la nit,
disfrassánse tan be com va pugué va aná a una aldea
prop de allí y li va comprá a una agüeleta lo que nessessitabe, va
arreglá la jaqueta a la seua medida, y la va acursá, y se va fé en
la camisa un parell de miges y se va tallá lo pel. Com si fore un
mariné, cap al mar sen va aná, aon per ventura va trobá a un noble catalá de nom señer en Cararh, que de una nave seua, que estabe
algo alluñada de allí, habíe baixat a refrescás a una fon de
Alba; entrán en ell en conversa, la va contratá per criat, y va
pujá en ell a la nave, fénse cridá Sicurán de Finale. Allí, en
millós robes vestit en indumentária de gentilhome, lo va escomensá
a serví tan be que mol li va agradá.


No
va passá mol tems desde entonses que este catalá en la seua cárrega
va navegá cap a Alejandría y li va portá al sultán uns falcóns
peregrinos, pareguts als esparvés, y los hi va regalá; y habénlo
lo sultán invitat a minjá alguna vegada y vistes les maneres de
Sicurán que sempre anabe a aténdrel, y agradánli, lay va demaná
al catalá, y éste, encara que du li va paréixe separás de ell
(ella), lay va dixá. Sicurán en poc tems tamé la grássia y l´amor
del sultán va conquistá en lo seu esmero, pel que en lo pas del
tems va passá que, tenínse que fé a serta época del añ una gran
reunió de mercadés cristianos y mussulmáns, com una fira, a Acre,
que estabe al Señorío del sultán, y per a que los mercadés y les
mercansíes segures estigueren, sempre habíe acostumbrat lo sultán
a enviá allí, ademés de als atres ofissials, algúns dels seus
dignataris en gen que atenguere a la guardia. Per an esta fira,
arribat lo tems, va enviá a Sicurán, que ya coneixíe mol be la
llengua.

Están, pos, Sicurán a Acre com siñó y capitá de la
guardia dels mercadés y les mercansíes, y desempeñán allí be lo
que tocabe pel seu ofissi, y donán voltes vigilán, veén a mols
mercadés sicilianos y pissanos y genovesos y venessiáns y atres
italiáns, en ells de bon grado se entreteníe, recordán la seua
terra.
Ara, va passá una vegada que, habén ell un día
desmontat a un almassén de mercadés venessiáns, va vore entre
atres joyes una bossa y una correcha que enseguida va reconéixe com
que habíen sigut seues. Sense fé cap gesto, amablemen va preguntá
de quí eren y si les veníen. Habíe vingut allí Ambruogiuolo de
Piacenza en moltes mercansíes en una nave de venessiáns, y al sentí
que lo capitán de la guardia preguntabe de quí eren, va doná unes
passes cap abán y, enriénsen, va di:


-
Micer, les coses són meues, y no les veng, pero si tos agraden to
les (donaré) daré en gust. Sicurán, veénlo riure, va sospechá
que l´habíe reconegut en algún gesto; pero, ficán la cara seria,
va di:


-
Ten enríus potsé perque me veus a mí, home de armes, aná
preguntán sobre estes coses de dones. Va di Ambruogiuolo:


-
Micer, no men enric de aixó, sino del modo en que les vach conseguí.
A lo que Sicurán va di:



-
¡Ah, aixina Déu te dóno bona ventura, si te apetix, dísme cóm
les vas conseguí!

- Micer - va di Ambruogiuolo - , me les va
doná en alguna atra cosa una noble Siñora de Génova, Zinevra, dona
de Bernabó Lomellin, una nit que me vach gitá en ella, y me va rogá
que pel seu amor les guardara. Ara, men enric perque me hay
enrecordat de la tontina de Bernabó, que va está tan loco de apostá
sing mil floríns de or contra mil meus a que la seua dona no se
rendíe a la meua voluntat; cosa que vach fé yo y vach guañá
la aposta; y ell, a qui se tendríe que castigá per la seua
brutalidat en ves de an ella per habé fet lo que totes les dones
fan, tornán de París a Génova, segóns u hay sentit, la va fé
matá. Sicurán, al sentí aixó, va compéndre quina habíe sigut la
raó de la ira de Bernabó contra nella y va vore que éste ere lo
culpable de tot lo seu mal; y va dessidí al seu interió no dixál
seguí impune. Va fé vore, pos, Sicurán que li habíe agradat mol
esta história y va trabá en ell una estreta familiaridat, tanta
que, per los seus consells, Ambruogiuolo, acabada la fira, en ell y
en totes les seues coses sen va aná a Alejandría, aon Sicurán li
va encarregá un negossi y li va dixá en depósit bastáns dels seus
dinés, pel que ell, veénse traure gran profit, se quedabe de bona
gana. Sicurán, preocupat de demostráli la seua inossénsia a
Bernabó, no va descansá hasta que, en ajuda de algúns grans
mercadés genovesos que a Alejandría estaben, trobán extrañes
raóns, lo va fé vindre; y están éste en pobre estat, per algún
amic seu lo va fé ressibí de amagatontes hasta lo momén que li va
pareixe adecuat per a fé lo que cavilabe. Habíe ya Sicurán fet
contáli a Ambruogiuolo la história dabán del sultán, y al sultán
li va agradá, pero después de vore allí a Bernabó, pensán que no
teníe que doná llargues a la faena, buscán lo momén adecuat, li
va demaná al sultán que cridare a Ambruogiuolo y a Bernabó, y que
en presénsia de Bernabó, si no podíe fes fássilmen, en severidat
se li arrancare a Ambruogiuolo la verdat de cóm habíe sigut alló
del que ell vassilabe o fanfarronejabe.


Arribán
Ambruogiuolo y Bernabó dabán del sultán, en presénsia de mols, en
cara seria, a Ambruogiuolo li va maná que diguere la verdat de cóm
habíe guañat a Bernabó sing mil floríns de or; y estabe presén
allí Sicurán, en qui confiabe mol Ambruogiuolo, y ell en la cara
mol mes enfurruñada lo amenassabe en tortures si no diebe la verdat.
Pel que Ambruogiuolo, acollonit y obligat, en presénsia de Bernabó
y de mols atres, no esperán mes castic que torná los sing mil
floríns de or y les coses, cóm habíe anat lo assunto va contá. Y
habénu contat Ambruogiuolo, Sicurán, com delegat del sultán en
alló, giránse cap a Bernabó, li va di:


-
¿Y tú, qué li vas fé per esta mentira a la teua dona?


A
lo que Bernabó va contestá:


-
Yo, portat de la ira per la pérdua dels meus dinés y de la vergoña
pel deshonor que me pareixíe habé ressibit de la meua dona, vach fé
que un criat meu la matare, y segóns lo que ell me va contá, pronte
va sé engullida per mols llops.


Dites
totes estes coses en presénsia del sultán y per nell sentides y
enteses totes, no sabén ell encara aón volíe arribá Sicurán (que
aixó li habíe demanat), li va di Sicurán:

- Siñó meu,
claramen podéu vore cuán aquella bona Siñora podíe gloriás del
amán y del home; perque lo amán la prive del honor tacán en
mentires la seua fama y aparte de ella al home; y lo home, mes cregut
de les falsedats de atres que de la verdat que ell per llarga
experiénsia podíe sabé, la fa matá y destripá per los llops y
ademés de aixó, es tan poc lo cariño y l´amor que tan l´amic com
l´home li tenen que, están mol tems en ella, ningú la coneix. Si
se pot castigá al estafadó y perdoná al estafat, faré que vingue
ella dabán la vostra presénsia. Lo sultán, disposat en este
assunto a contentá a Sicurán en tot, va di que sí, que faiguere
vindre a la dona. Se maravillabe mol Bernabó, que firmemen la creíe
morta; y Ambruogiuolo, veén vindre lo mal, no sol teníe temó ara
de torná los dinés. Feta, pos, la consesió pel sultán a Sicurán,
éste, plorán y aginollánse dabán del sultán, va abandoná la veu
de home y va di en la seua veu natural:


-
Siñó meu, yo soc la misserable y desventurada Zinevra, y porto sis
añs voltán disfrassada de home pel món, per culpa de este traidó
Ambruogiuolo, y per este infame y cruel home entregada a la mort a
máns del seu criat y a sé despellotada per los llops. Y esgarránse
los vestits y mostrán les dos cantrelles, va fé evidén que ere
dona al sultán y a tots los demés; giránse después a
Ambruogiuolo, preguntánli en insultos cuán, segóns fanfarronejáe,
se habíe gitat en ella. Ell, reconeixénla y mut de vergoña, no
diebe res. Lo sultán, que sempre per home la habíe tingut, veén y
sentín aixó, tan se va maravillá que se pensabe que alló ere un
somni. Pero después de passásseli lo encantamén, veén la verdat,
va loá (alabá) en máxima alabansa la vida y la constánsia y les
costums y la virtut de Zinevra, hasta entonses cridada Sicurán. Y
fen portá riquíssims vestits de dona y dames que li faiguéren
compañía segóns la petissió feta per nella, a Bernabó li va
perdoná lo habéla fet matá, y ell se li va aviá als peus plorán
y li va demaná perdó moltes vegades, y ella benignamen lo va
perdoná, lo va fé eixecás y lo va abrassá com al seu home.


Lo
sultán después va maná que Ambruogiuolo an algún puesto de la
siudat fore lligat al sol a un poste y enviscat o en mel, y que de allí
no lo traguéren hasta que caiguere; y aixina se va fé. Después de
aixó, va maná que lo que habíe sigut de Ambruogiuolo se li donare
a la Siñora, que no ere menos de deu mil doblas: y ell, fen
prepará una hermossíssima festa, va honrá a Bernabó com a home de
la Siñora Zinevra, y a la Siñora Zinevra com mol valenta dona, y li
va doná, tan en joyes com en vajilla de or y de plata com en dinés,
un atre tan, que valíe unes deu mil doblas.


Y
fen prepará un barco per an ells, después de acabás la festa que
los fée, los va doná llisénsia per a torná a Génova, aon forrats
y en gran alegría van torná, y en máxim honor van sé ressibits,
espessialmen la Siñora Zinevra, a qui tots creíen morta; y sempre
va sé reputada de gran virtut mentres va viure.

Ambruogiuolo,
lo mateix día que va sé lligat al piló y enviscat en mel, en
grandíssim estorbo per les mosques, avespes, formigues y tabáns,
dels que aquell país está plenet, va morí y va sé rossegat hasta
los ossos. Estos, blangs y penján dels tendóns, durán mol tems,
sense sé tocats de allí, de la seua maldat van sé testimoni a
consevol que los vée.
Y aixina lo burladó va sé burlat.




Déssima