Mostrando entradas con la etiqueta Rávena. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Rávena. Mostrar todas las entradas

sábado, 20 de junio de 2020

JORNADA QUINTA. NOVELA OCTAVA.


JORNADA QUINTA. NOVELA OCTAVA.

Nastagio de los Onesti, que volíe a una de los Traversari, gaste les seues riqueses sense sé amat; sen va, importunat per los seus, a Chiassi, allí veu a un caballé que perseguix a una jove, la mate, y se la mingen dos gossos. Invite als seus paréns y a la dona volguda a amorsá aon está ell; ella veu cóm fan trossos a la jove, y teménse un cas paregut, pren per home a Nastagio.

Al callá Laureta, per orden de la reina va escomensá Filomena:
Amables siñores, tal com la nostra piedat se alabe, aixina es castigada tamé la nostra crueldat per la justíssia divina; per a demostrátosu, y donátos materia de gitála per a sempre de vatres, tos contaré una história no menos lamentable que deleitosa.

A Rávena, siudat mol antigua de la Romania, ha ñagut mols nobles y rics hómens, entre los cuals un jove de nom Nastagio de los Onesti, que per la mort de son pare y de un tío seu va quedá mol ric; este, aixina com los passe als joves, están sense dona, se va enamorá de una filla de micer Paolo Traversaro, mol mes noble de lo que ell ere, tenín esperansa de pugué induíla a vóldrel en les seus obres. Estes obres, encara que foren grandíssimes, bones y loables, no li valíen per a res, y encara pareixíe que lo perjudicaben. Tan cruel y fura se mostrabe la joveneta amada, tan estirada y desdeñosa (potsé fore per la seua hermosura o la seua noblesa) que ni ell ni res que ell faiguere li agradabe. Aixó li ere tan penós de soportá a Nastagio, que moltes vegades per doló, después de habés lamentat, li va víndre lo dessich de matás; pero refrenánse, sin embargo, se va proposá moltes vegades dixála, y, si puguere, odiála com ella lo odiabe an ell. Pero en vano va pendre esta dessisió, perque pareixíe que contra mes li faltabe la esperansa, mes se multiplicabe lo seu amor. Perseverán, pos, lo jove en vóldre y en gastá sense mida, los va pareixe an algúns dels seus amics y paréns que ell mateix y lo que teníe se consumiríen; per lo que moltes vegades li van rogá y aconsellá que sen aniguere de Rávena an algún atre puesto durán un tems, perque, fénu aixina, faríe disminuí lo amor y los gastos. De este consell moltes vegades sen va enfótre Nastagio; pero, sin embargo, sén requerit per nells, no podén di que no, va di que u faríe, y fen fé grans preparatius, com si a Fransa o a España o an algún atre puesto llun sen aniguere, va montá a caball y acompañat per algúns dels seus amics, va eixí de Rávena y sen va aná a un puesto a unes tres milles de Rávena, que se díe Chiassi; y fen montá allí pabellóns y tendes, va di a los que lo habíen acompañat que volíe quedás allí y que ells sen entornaren cap a Rávena. Quedánse aquí, pos, Nastagio, va escomensá a donás la milló vida y mes magnífica que may dingú la va viure, ara an éstos y ara an aquells invitáe a sopá y a amorsá. Va passá que un divendres, casi a la entrada de mach, fen un tems boníssim, y escomensán ell a pensá en la seua cruel Siñora, va maná a tots los seus criats que lo dixaren sol, per a pugué pensá mes al seu gust, y tirán un peu dabán del atre, pensán y cavilán, se va quedá encantat.
Habén passat ya casi la hora quinta del día, y habénse embutit ya una mija milla per lo piná, sense enrecordássen de minjá ni de cap atra cosa, de repén li va pareixe sentí uns grandíssim plos y uns ays altíssims que soltáe una dona, per lo que, trencats los seus dolsos pensaméns, va eixecá lo cap per a vore qué ere, y se va maravillá veénse a dins del piná; y ademés de aixó, mirán cap a abán va vore víndre per un bosquet bastán espés de boixos, grévols y romigueres, corrén cap aon estabe, una majíssima jove despullada, desmelenada y tota esgarrapada y ñafrada per les rames y les gavarreres, plorán y demanán piedat a crits; y ademés de aixó, va vore als seus flancos dos grans y fieros mastíns, que, corrén detrás de ella, moltes vegades cuan la enchampáen la mossegáen; y detrás de ella va vore víndre sobre un caball negre a un caballé moreno, en cara de pocs amics, en una espasa desenvainada a la ma, amenassánla de mort en paraules espantoses e injurioses. Aixó al mateix tems lo va maravillá y espantá, pero tamé va despertá al seu ánim la piedat per la desventurada dona, de lo que va naixe un dessich de lliberála de esta angustia y mort, si podíe. Pero trobánse sense armes, va esguellá una rama de un abre y va arreá cap als gossos y contra lo caballé.
Pero lo caballé, que aixó va vore, li va cridá desde lluñ:
- Nastagio, no te molestos, díxamos fé als gossos y a mí lo que esta roína dona se mereix. Y dién aixó, los gossos, agarrán fort a la jove per los costats, la van pará, y los va alcansá lo caballé, va baixá del caball, se va arrimá aon estáe Nastagio, y ell li va di:
- No sé quí eres tú que me coneixes, pero sol te dic que es gran deshonor per a un caballé armat vóldre matá a una dona despullada y habéli aventat los gossos detrás com si fore una bestia salvache; sértamen la defendré tot lo que puga.
Lo caballé entonses li va di:
- Nastagio, yo era de la mateixa siudat que tú, y encara eres un sagalet cuan yo, que soc de nom micer Guido de los Anastagi, estaba mol mes enamorat de ésta que lo que u estás tú ara de la de los Traversari; y per la seua crueldat tal me va víndre la desgrássia que un día, en esta espasa que me veus a la ma, desesperat me vach matá, y estic condenat a les penes eternes. Y no habíe passat mol tems cuan ésta, que de la meua mort sen habíe alegrat mol, se va morí, y per lo seu pecat y la alegría que va tíndre, de la mateixa manera va sé (y está) condenada a les penes del infern. Lo nostre cástic va sé este: ella fuch dabán, y yo la seguixco com a mortal enemiga, no com a dona amada, y cuan la alcanso, en esta espasa en la que me vach matá la mato an ella y li óbrigo la esquena, y aquell cor du y fret aon may l´amor ni la piedat van pugué entrá, jun en les seues tripes y entrañes (com vorás ara mateix) li arranco del cos y los hi dono a minjá an estos gossos. Y no passe mol tems hasta que ella, com la justíssia y lo poder de Deu ordene, com si no haguere estat morta, torne a está sansera, y torne a escomensá la dolorosa fuga, y los gossos y yo a seguíla, y aixó passe tots los divendres an esta hora y an este puesto, y aquí fach la destrossa que vorás; y los atres díes no cregues que parém, la alcanso a datres puestos aon ella cruelmen contra mí va pensá y va obrá; y habénme convertit en lo seu enemic, com veus, ting que seguíla de esta guisa tans mesos com ella va sé cruel en mí. Aixina pos, díxam ejecutá la justíssia divina, y no vullgues fé frente a lo que no podríes vénse.
Nastagio, sentín estes paraules, en molta temó, sense cap pel que no se li haguere ficat de punta, se va fé atrás y va mirá a la pobre jove, y va esperá ple de paor lo que anabe a fé lo caballé. Este, acabada la seua explicasió, com un gos rabiós, en la espasa a la ma se li va fótre damún a la jove que, aginollada, y ben aguantada per los dos mastíns, li demanáe piedad y mersé; y en totes les seues forses li va enclavá la espasa al mich del pit y la va traspassá. La jove va caure pancha aball, plorán y cridán; y lo caballé, tirán ma al gaviñet, li va obrí los costats y li va traure lo cor, y tota la casquería, y als dos cans u va aviá. Estos, mol famolengs, enseguida su van fótre tot; y no va passá mol rato hasta que la jove, com si res haguere passat, de repén se va eixecá y va escomensá a fugí cap al mar, y los gossos sempre detrás de ella ferínla, y lo caballé tornán a montá a caball y traén la espasa, va escomensá a seguíla, y en poc tems se van alluñá, de manera que ya Nastagio no podíe vórels. Este, habén vist estes coses, mol rato va está entre piadós y acollonit, y después de un tems li va víndre al cap que aixó podíe mol be ajudál, ya que tots los divendres passáe; per lo que, señalat lo puesto, sen va entorná en los seus criats y después, cuan li va pareixe, cridán a mols dels seus paréns y amics, los va di:
- Moltes vegades me hau animat a que dixa de vóldre an esta enemiga meua y acaba en los meus gastos: y estic disposat a féu si me donéu esta grássia: que lo divendres que ve faiguéu que micer Paolo Traversari y la seua dona y la seua filla y totes les dames paréns seues, y datres que tos paregue, vínguen aquí a amorsá en mí. Lo que vull en aixó u voréu entonses. An ells los va pareixe una cosa bastán fássil de fé y lay van prometre; y tornán a Rávena, van invitá als que Nastagio volíe, y encara que va sé difíssil pugué portá a la jove amada per Nastagio, sin embargo allí va arribá jun en los atres. Nastagio va fé prepará un minjá magnífic, y va fé ficá la taula deball dels pins al pinaret que voltáe aquell puesto aon habíe vist la carnissería de la dona cruel; y fen sentá a la taula als hómens y a les dones, los va colocá de manera que la jove amada va sé ficada just enfrente de aon teníe que passá lo cas. Habén vingut ya la radera vianda, va escomensá lo abalot desesperat de la jove acassada, y tots u van sentí, de lo que se van maravillá tots mol, y preguntán qué ere alló, y sense sabéu dingú, se van eixecá tots per a vore qué ere alló, y van vore a la jove despullada, al caballé y als gossos, y poc después ya estáen aquí entre ells. Se va montá un bon jaleo contra los gossos y lo caballé, y mols volíen ajudá a la jove, pero lo caballé, parlánlos com li habíe parlat a Nastagio, no sol los va fé reculá, sino que a tots va espantá, y fen lo que l’atra vegada habíe fet, totes les dones que allí ñabíe (de les que algunes habíen sigut paréns de la jove y del caballé, y sen enrecordáen del amor y de la mort de ell), tan miserablemen ploráen y gemegáen com si an elles mateixes alló los hagueren vullgut fé. Va arribá lo cas al seu final, y sen van aná la dona y lo caballé; alló va fé als que u habíen vist entrá en mols raonaméns; pero entre los que mes se van espantá va sé la jove amada per Nastagio; ella, habén vist y sentit totes les coses, y sabén que an ella mes que a cap atra persona que allí estáe tocaben tals coses, pensán en la seua crueldat contra Nastagio, ya li pareixíe fugí dabán de ell, enfadat, y portá a los costats als mastíns. Y tan gran va sé la temó que de aixó va sentí que per a que no li passare an ella, no veíe lo momén (que aquella mateixa nit se li va presentá) per a cambiá lo seu odio en amor, y va enviá a una fiel camarera secretamen a Nastagio, que de part seua li va rogá que vullguere aná aon estáe ella, perque estabe disposada a fé tot lo que an ell li agradare. Nastagio va fé contestáli que alló li agradáe mol, pero que lo que ell volíe ere péndrela com a dona.
La jove, que sabíe que no depeníe mes que de ella sé la dona de Nastagio, li va fé di que asseptáe; per lo que, sén ella mateixa mensajera, a son pare y a sa mare los va di que volíe sé la dona de Nastagio, en lo que ells van está mol conténs; y lo domenge siguién, Nastagio se va casá en ella, y, selebrades les bodes, en ella mol tems va viure contén.
Y no va sé este susto ocasió sol de este be sino que totes les dones ravenenses se van espantá tan que van sé sempre después mes dóssils als plaés dels hómens que antes u habíen sigut.

JORNADA QUINTA. NOVELA OCTAVA.




JORNADA
QUINTA. NOVELA OCTAVA.






Nastagio
de los Onesti, que volíe a una de los Traversari, gaste les seues
riqueses sense sé amat; sen va, importunat per los seus, a Chiassi,
allí veu a un caballé que perseguix a una jove, la mate, y se la
mingen dos gossos. Invite als seus paréns y a la dona volguda a
amorsá aon está ell; ella veu cóm fan trossos a la jove, y teménse
un cas paregut, pren per home a Nastagio.






Al
callá Laureta, per orden de la reina va escomensá Filomena:

Amables siñores, tal com la nostra piedat se alabe, aixina es
castigada tamé la nostra crueldat per la justíssia divina; per a
demostrátosu, y donátos materia de gitála per a sempre de vatres,
tos contaré una história no menos lamentable que deleitosa.





A
Rávena, siudat mol antigua de la Romania, ha ñagut mols nobles y
rics hómens, entre los cuals un jove de nom Nastagio de los Onesti,
que per la mort de son pare y de un tío seu va quedá mol ric; este,
aixina com los passe als joves, están sense dona, se va enamorá de
una filla de micer Paolo Traversaro, mol mes noble de lo que ell ere,
tenín esperansa de pugué induíla a vóldrel en les seus obres.
Estes obres, encara que foren grandíssimes, bones y loables, no li
valíen per a res, y encara pareixíe que lo perjudicaben. Tan cruel
y fura se mostrabe la joveneta amada, tan estirada y desdeñosa
(potsé fore per la seua hermosura o la seua noblesa) que ni ell ni
res que ell faiguere li agradabe. Aixó li ere tan penós de soportá
a Nastagio, que moltes vegades per doló, después de habés
lamentat, li va víndre lo dessich de matás; pero refrenánse, sin
embargo, se va proposá moltes vegades dixála, y, si puguere, odiála
com ella lo odiabe an ell. Pero en vano va pendre esta dessisió,
perque pareixíe que contra mes li faltabe la esperansa, mes se
multiplicabe lo seu amor. Perseverán, pos, lo jove en vóldre y en
gastá sense mida, los va pareixe an algúns dels seus amics y paréns
que ell mateix y lo que teníe se consumiríen; per lo que moltes
vegades li van rogá y aconsellá que sen aniguere de Rávena an
algún atre puesto durán un tems, perque, fénu aixina, faríe
disminuí lo amor y los gastos. De este consell moltes vegades sen va
enfótre Nastagio; pero, sin embargo, sén requerit per nells, no
podén di que no, va di que u faríe, y fen fé grans preparatius,
com si a Fransa o a España o an algún atre puesto llun sen
aniguere, va montá a caball y acompañat per algúns dels seus
amics, va eixí de Rávena y sen va aná a un puesto a unes tres
milles de Rávena, que se díe Chiassi; y fen montá allí pabellóns
y tendes, va di a los que lo habíen acompañat que volíe quedás
allí y que ells sen entornaren cap a Rávena. Quedánse aquí, pos,
Nastagio, va escomensá a donás la milló vida y mes magnífica que
may dingú la va viure, ara an éstos y ara an aquells invitáe a
sopá y a amorsá. Va passá que un divendres, casi a la entrada de
mach, fen un tems boníssim, y escomensán ell a pensá en la seua
cruel Siñora, va maná a tots los seus criats que lo dixaren sol,
per a pugué pensá mes al seu gust, y tirán un peu dabán del atre,
pensán y cavilán, se va quedá encantat.
Habén passat ya casi
la hora quinta del día, y habénse embutit ya una mija milla per lo
piná, sense enrecordássen de minjá ni de cap atra cosa, de repén
li va pareixe sentí uns grandíssim plos y uns ays altíssims que
soltáe una dona, per lo que, trencats los seus dolsos pensaméns, va
eixecá lo cap per a vore qué ere, y se va maravillá veénse a dins
del piná; y ademés de aixó, mirán cap a abán va vore víndre per
un bosquet bastán espés de boixos, grévols y romigueres, corrén
cap aon estabe, una majíssima jove despullada, desmelenada y tota
esgarrapada y ñafrada per les rames y les gavarreres, plorán y
demanán piedat a crits; y ademés de aixó, va vore als seus flancos
dos grans y fieros mastíns, que, corrén detrás de ella, moltes
vegades cuan la enchampáen la mossegáen; y detrás de ella va vore
víndre sobre un caball negre a un caballé moreno, en cara de pocs
amics, en una espasa desenvainada a la ma, amenassánla de mort en
paraules espantoses e injurioses. Aixó al mateix tems lo va
maravillá y espantá, pero tamé va despertá al seu ánim la piedat
per la desventurada dona, de lo que va naixe un dessich de lliberála
de esta angustia y mort, si podíe. Pero trobánse sense armes, va
esguellá una rama de un abre y va arreá cap als gossos y contra lo
caballé.


Pero
lo caballé, que aixó va vore, li va cridá desde lluñ:


-
Nastagio, no te molestos, díxamos fé als gossos y a mí lo que esta
roína dona se mereix. Y dién aixó, los gossos, agarrán fort a la
jove per los costats, la van pará, y los va alcansá lo caballé, va
baixá del caball, se va arrimá aon estáe Nastagio, y ell li va di:

- No sé quí eres tú que me coneixes, pero sol te dic que es
gran deshonor per a un caballé armat vóldre matá a una dona
despullada y habéli aventat los gossos detrás com si fore una
bestia salvache; sértamen la defendré tot lo que puga.


Lo
caballé entonses li va di:


-
Nastagio, yo era de la mateixa siudat que tú, y encara eres un
sagalet cuan yo, que soc de nom micer Guido de los Anastagi, estaba
mol mes enamorat de ésta que lo que u estás tú ara de la de los
Traversari; y per la seua crueldat tal me va víndre la desgrássia
que un día, en esta espasa que me veus a la ma, desesperat me vach
matá, y estic condenat a les penes eternes. Y no habíe passat mol
tems cuan ésta, que de la meua mort sen habíe alegrat mol, se va
morí, y per lo seu pecat y la alegría que va tíndre, de la mateixa
manera va sé (y está) condenada a les penes del infern. Lo nostre
cástic va sé este: ella fuch dabán, y yo la seguixco com a mortal
enemiga, no com a dona amada, y cuan la alcanso, en esta espasa en la
que me vach matá la mato an ella y li óbrigo la esquena, y aquell
cor du y fret aon may l´amor ni la piedat van pugué entrá, jun en
les seues tripes y entrañes (com vorás ara mateix) li arranco del
cos y los hi dono a minjá an estos gossos. Y no passe mol tems hasta
que ella, com la justíssia y lo poder de Deu ordene, com si no
haguere estat morta, torne a está sansera, y torne a escomensá la
dolorosa fuga, y los gossos y yo a seguíla, y aixó passe tots los
divendres an esta hora y an este puesto, y aquí fach la destrossa
que vorás; y los atres díes no cregues que parém, la alcanso a
datres puestos aon ella cruelmen contra mí va pensá y va obrá; y
habénme convertit en lo seu enemic, com veus, ting que seguíla de
esta guisa tans mesos com ella va sé cruel en mí. Aixina pos, díxam
ejecutá la justíssia divina, y no vullgues fé frente a lo que no
podríes vénse.


Nastagio,
sentín estes paraules, en molta temó, sense cap pel que no se li
haguere ficat de punta, se va fé atrás y va mirá a la pobre jove,
y va esperá ple de paor lo que anabe a fé lo caballé. Este,
acabada la seua explicasió, com un gos rabiós, en la espasa a la ma
se li va fótre damún a la jove que, aginollada, y ben aguantada per
los dos mastíns, li demanáe piedad y mersé; y en totes les seues
forses li va enclavá la espasa al mich del pit y la va traspassá.
La jove va caure pancha aball, plorán y cridán; y lo caballé,
tirán ma al gaviñet, li va obrí los costats y li va traure lo cor,
y tota la casquería, y als dos cans u va aviá. Estos, mol
famolengs, enseguida su van fótre tot; y no va passá mol rato hasta
que la jove, com si res haguere passat, de repén se va eixecá y va
escomensá a fugí cap al mar, y los gossos sempre detrás de ella
ferínla, y lo caballé tornán a montá a caball y traén la espasa,
va escomensá a seguíla, y en poc tems se van alluñá, de manera
que ya Nastagio no podíe vórels. Este, habén vist estes coses, mol
rato va está entre piadós y acollonit, y después de un tems li va
víndre al cap que aixó podíe mol be ajudál, ya que tots los
divendres passáe; per lo que, señalat lo puesto, sen va entorná en
los seus criats y después, cuan li va pareixe, cridán a mols dels
seus paréns y amics, los va di:


-
Moltes vegades me hau animat a que dixa de vóldre an esta enemiga
meua y acaba en los meus gastos: y estic disposat a féu si me donéu
esta grássia: que lo divendres que ve faiguéu que micer Paolo
Traversari y la seua dona y la seua filla y totes les dames paréns
seues, y datres que tos paregue, vínguen aquí a amorsá en mí. Lo
que vull en aixó u voréu entonses. An ells los va pareixe una cosa
bastán fássil de fé y lay van prometre; y tornán a Rávena, van
invitá als que Nastagio volíe, y encara que va sé difíssil pugué
portá a la jove amada per Nastagio, sin embargo allí va arribá jun
en los atres. Nastagio va fé prepará un minjá magnífic, y va fé
ficá la taula deball dels pins al pinaret que voltáe aquell puesto
aon habíe vist la carnissería de la dona cruel; y fen sentá a la
taula als hómens y a les dones, los va colocá de manera que la jove
amada va sé ficada just enfrente de aon teníe que passá lo cas.
Habén vingut ya la radera vianda, va escomensá lo abalot desesperat
de la jove acassada, y tots u van sentí, de lo que se van maravillá
tots mol, y preguntán qué ere alló, y sense sabéu dingú, se van
eixecá tots per a vore qué ere alló, y van vore a la jove
despullada, al caballé y als gossos, y poc después ya estáen aquí
entre ells. Se va montá un bon jaleo contra los gossos y lo caballé,
y mols volíen ajudá a la jove, pero lo caballé, parlánlos com li
habíe parlat a Nastagio, no sol los va fé reculá, sino que a tots
va espantá, y fen lo que l’atra vegada habíe fet, totes les dones
que allí ñabíe (de les que algunes habíen sigut paréns de la
jove y del caballé, y sen enrecordáen del amor y de la mort de
ell), tan miserablemen ploráen y gemegáen com si an elles mateixes
alló los hagueren vullgut fé. Va arribá lo cas al seu final, y sen
van aná la dona y lo caballé; alló va fé als que u habíen vist
entrá en mols raonaméns; pero entre los que mes se van espantá va
sé la jove amada per Nastagio; ella, habén vist y sentit totes les
coses, y sabén que an ella mes que a cap atra persona que allí
estáe tocaben tals coses, pensán en la seua crueldat contra
Nastagio, ya li pareixíe fugí dabán de ell, enfadat, y portá a
los costats als mastíns. Y tan gran va sé la temó que de aixó va
sentí que per a que no li passare an ella, no veíe lo momén (que
aquella mateixa nit se li va presentá) per a cambiá lo seu odio en
amor, y va enviá a una fiel camarera secretamen a Nastagio, que de
part seua li va rogá que vullguere aná aon estáe ella, perque
estabe disposada a fé tot lo que an ell li agradare. Nastagio va fé
contestáli que alló li agradáe mol, pero que lo que ell volíe ere
péndrela com a dona.


La
jove, que sabíe que no depeníe mes que de ella sé la dona de
Nastagio, li va fé di que asseptáe; per lo que, sén ella mateixa
mensajera, a son pare y a sa mare los va di que volíe sé la dona de
Nastagio, en lo que ells van está mol conténs; y lo domenge
siguién, Nastagio se va casá en ella, y, selebrades les bodes, en
ella mol tems va viure contén.
Y no va sé este susto ocasió
sol de este be sino que totes les dones ravenenses se van espantá
tan que van sé sempre después mes dóssils als plaés dels hómens
que antes u habíen sigut.


sábado, 29 de septiembre de 2018

SEGONA JORNADA. NOVELA DÉSSIMA.

Paganín de Mónaco li robe la dona a micer Ricciardo de Chínzica. Éste, sabén aón está ella, va y se fa amic de Paganín; li demane que lay torno y ell, si ella vol, lay consedirá. Ella no vol torná en ell, y mort micer Ricciardo, se case en Paganín.

Tots los de la compañía van alabá per bona la história contada per la seua Reina, y Dioneo, lo únic que faltabe per novelá a la presén jornada, después de fé moltes alabanses de ella, va di:
Hermoses Siñores, una part de la história de la Reina me ha fet cambiá de opinió, volía contán una pero ne contaré un atra. La bestialidat de Bernabó (encara que acabare be) y de tots los demés que se creíen lo que ell mostrabe. Algúns, anán pel món ara en ésta y ara en aquella entretenínse, se imaginen que les dones dixades a casa se estarán de brassos crusats, com si no sabiguérem los que entre elles naixém y creixém y estém, qué es lo que les agrade. Y contánla tos mostraré cuánta es la simplesa de estos, y cuánta la de qui, pensánse mes poderosos que la naturalesa, se creuen (en fantástics raonaméns) que poden fé lo que no poden y se esforsen per portá a datres a lo que ells són.
Va ñabé un juez a Pisa, mes dotat de ingenio que de forsa corporal, de nom micer Ricciardo de Chínzica, qui, creén podé satisfé a la seua dona en les mateixes obres que fée per als seus estudis, sén mol ric, en no poca solisitut va buscá a una dona hermosa y jove per cónyuge, cuan tan de una com de l´atra, si haguere sabut aconsellás ell mateix com fée als demés, debíe fugí. Y u va conseguí, perque micer Lotto Gualandi li va doná per dona a una filla seua de nom Bartolomea, una de les mes hermoses y vanidoses joves de Pisa, encara que allí ne ñan poques que no pareguen sargantanes mossegadores y cuqueres.

Lo juez, portánla en grandíssima festa a casa seua, y selebrán unes bodes hermoses y magnífiques, va assertá la primera nit a tocála una vegada per a consumá lo matrimoni, y poc va faltá per a que
faiguere tables; pel matí, com ere fluix y sec y de poc espíritu, va tindre que reconfortás en garnacha y en dolsos, y en atres reméis torná a la vida.
Pos este siñó juez, habén adeprés a valorá milló les seues forses que abáns, va escomensá a enseñáli an ella un calendari bo per als chiquets que adeprenen a llichí, y potsé fet a Rávena. Tal com li enseñabe, no ñabíe cap día al que no se selebrare una festa o mes de una; per diverses raóns li enseñabe que lo home y la dona debíen abstíndres de tals ajuntaméns, afegín an ells lo dijú y les cuatre témporesy vigilies dels apóstols y de mil atres sans, y divendres y dissaptes, y lo domenge del Siñó, y tota la Cuaresma, y sertes fasses de la lluna y atres moltes exepsións, pensán potsé que tan conveníe descansá de les dones al llit com descansos ell se preníe al pleitejá les seues causses. Y esta costum, no sense gran melancolía de la dona, a qui potsé tocabe una vegada al mes, y ben just, per mol tems va mantindre; sempre guardánla mol, per a que cap atre anare a enseñáli los díes laborables tan be com ell li habíe enseñat los díes de festa. Va passá que, fen molta caló, a micer Ricciardo li van entrá ganes de aná a recreás a una possessió seua mol hermosa prop de Montenero (Montenegre), y allí, per a péndre lo aire, quedás algúns díes. Y va portá en ell a la seua hermosa dona, y están allí, per a entretíndrela una mica, va dessidí un día eixí a peixcá; y en dos barquetes, ell a una en los peixcadós y ella a un atra en les atres dones, van aná navegán y, sentínse a gust, se van adentrá al mar unes cuantes milles casi sense acatássen. Y mentres estaben atentos mirán, de repén una galera de Paganín de Mónaco, entonses mol famós pirata, va apareixe, y vistes les barques, se va adressá cap an elles; y no van podé fugí antes de que Paganín arribare an aquella a la que anaben les dones, y veén a la hermosa Siñora, sense vóldre datra cosa, y veénu micer Ricciardo que estabe ya an terra, pujánla an ella a la seua galera, sen va aná. Sabén lo selós que ere micer lo juez, que teníe temó hasta del aire, no cal preguntá si li va doldre. Sense profit se va queixá, a Pisa y a datres puestos, de la maldat dels corsarios, sense sabé quí li habíe robat la dona o aón la habíe portat. A Paganín, al vórela tan hermosa, li va paréixe que habíe fet un bon negossi; y no tenín dona va pensá quedás en ella sempre, y com plorabe mol va escomensá a consolála dólsamen. Y, vinguda la nit va escomensá a consolála en los fets, pareixénli que de poc habíen servit les paraules durán lo día; y de tal manera la va consolá que, abáns de que arribaren a Mónaco, lo juez y les seues leys se ni habíen anat de la memória y va escomensá a viure en Paganín com la mes alegre del món. Portada a Mónaco, ademés dels consols que de día y de nit li donabe, honradamen com a la seua dona la teníe. Después de sert tems, arribán als oíts de micer Ricciardo aón estabe la seua dona, en ardentíssim dessich, pensán que dingú sabíe verdaderamen fé lo que fee falta per an alló, se va disposá a anay ell mateix, y a gastá en lo rescate consevol cantidat de dinés; y fénse a la mar, sen va aná cap a Mónaco, y allí la va vore y ella an ell. Ella, per la tarde, lay va di a Paganín y lo va informá de les seues intensións. Al matí siguién, micer Ricciardo, veén a Paganín, se va arrimá an ell y va establí en ell en un momén gran familiaridat y amistat, fingín Paganín no reconéixel y esperán a vore aón volíe arribá. Pel que, cuan li va paréixe be a micer Ricciardo, com milló podíe y del modo mes amable, va descubrí la raó per la que habíe vingut, rogánli que demanare lo que vullguere y li tornare la dona. A lo que Paganín, en la cara alegre, va contestá:
- Micer, sou benvingut, y contestántos, tos dic:

Es verdat que ting a casa a una jove que no sé si es la vostra dona o de algún atre, perque a vos no tos coneixco, ni an ella tampoc, sol de alguna vegada que en mí ha estat un ratet. Si sou vos lo seu home, com diéu, yo, com pareixéu gentilhome amable, tos portaré aon está ella, y estic segú de que tos reconeixerá. Si ella diu que es com diéu, y vol anássen en vos, per amor de la vostra amabilidat, me donaréu de rescate per nella lo que vos mateix vullguéu; si no fore aixina, faríeu una canallada volénmela traure perque yo soc jove y puc tindre una dona igual que consevol atre, y espessialmen ella que es la mes agradable que hay vist may. Va di entonses micer Ricciardo:
- Per sert que es la meua dona, y si me portéu aon ella está, u vorás pronte: me se aviará al coll; y per naixó te demano que no sigue de atra manera que com tú has pensat.

- Pos entonses - va di Paganín - aném.
Van aná, pos, a casa de Paganín y, están ella a una cámara seua, Paganín la va fé cridá; y ella, vestida y preparada, va eixí de una cámara y va vindre aon micer Ricciardo en Paganín estaben, y va fé tan cas a micer Ricciardo com lay haguere fet a consevol atre forasté que en Paganín haguere vingut a casa seua. Lo que veén lo juez, que esperabe sé ressibit per nella en grandíssima festa, se va maravillá mol, y va escomensá a dis:
«potsé la melancolía y lo llarg doló que hay passat desde que la vach pédre me ha desfigurat tan que no me reconeix».

Pel que li va di:

- Siñora, car me costará habét portat a peixcá, perque un doló paregut no vach sentí may com lo que hay tingut desde que te vach pédre, y tú no pareixes reconéixem, pos tan fura me dirigixes la paraula. ¿No veus que soc lo teu micer Ricciardo, vingut aquí a pagáli lo que vullgue an este gentilhome, per a recuperát y portát en mí; y ell, la seua mersé, pel que yo vullga donáli te torne a mí?

La dona, giránse cap an ell, sonrién una miqueta, va di:

- Micer, ¿me u diéu a mí? Miréu que no me haigáu pres per un atra perque yo no men enrecordo de habétos vist may.
Va di micer Ricciardo:

- Mira lo que dius: míram be; fes memória y vorás que soc lo teu micer Ricciardo de Chínzica.

La Siñora va di:

- Micer, perdonéume: no me es honesto mirátos mol com tos imaginéu, pero tos hay mirat prou com per a sabé que may tos hay vist abáns. Se va imaginá micer Ricciardo que fée aixó de no volé confessá o reconéixeu per temó a Paganín pel que, después de un ratet, va demaná per mersé a Paganín que li dixare parlá en ella a una cámara. Paganín va di que sí a cambi de que no la besare contra la seua voluntat, y va maná a la dona que aniguere en ell a la alcoba y escoltare lo que vullguere díli, y li contestare com vullguere. Anánsen, pos, a la alcoba sols la Siñora y micer Ricciardo, en cuan se van assentá, va escomensá micer Ricciardo a di:
- ¡Ay!, Cor del meu cos, dolsa alma meua, esperansa meua, ¿no reconeixes al teu Ricciardo que te ame mes que an ell mateix? ¿cóm pot sé? ¿estic tan desfigurat? ¡Ay!, bonicos ulls meus, míram una mica.

La dona va escomensá a riure y sense dixál seguí, va di:

- Be sabéu que no soc tan desmemoriada que no sápiga que sou micer Ricciardo de Chínzica, lo meu home; pero mentres vach está en vos vau mostrá conéixem mol mal, perque si éreu sabio o u sou, com voléu que de vos se penso, tos va faltá lo coneiximén de vore que yo era jove y fresca y gallarda, y sabé lo que les dones joves demanen (encara que no u diguen per vergoña) ademés de vestí y minjá; y lo que féeu be u sabéu. Y si tos agradabe mes lo estudiá les leys que a una dona, no haguéreu tingut que péndre estat; encara que a mí me pareix que may vau sé juez sino pregoné de fires y festes, de dijú y de vigilies. Y tos dic que si tantes festes haguéreu fet guardá als llauradós que llauraben les vostres terres com féeu guardá al que teníe que entrecavá lo meu hortet, may haguéreu arreplegat un gra de blat. Me hay doblegat a qui Déu ha volgut, com piadós defensó de la meua juventut, en qui me quedo an esta alcoba, aon no se sap lo que són les festes, dic aquelles que vos, mes devoto de Déu que de serví a les dames, tantes ne selebrábeu; y may per esta porta van entrá dissaptes ni domenges ni vigilia ni cuatre témpores ni cuaresma, que es tan llarga, mes que de día y de nit se traballe y se carde la llana; y desde que una nit van tocá a maitines, be sé cóm va aná lo assunto mes de una vegada. Y, aixina, vull quedám en ell y traballá mentres siga jove, y les festes y les peregrinassións y fe dijú esperá a féles cuan siga agüela; y vos anéu en bona ventura tan pronte com pugáu y, sense mí, guardéu cuantes festes vullguéu.

Micer Ricciardo, sentín estes paraules, patíe un doló insoportable, y va di, cuan ella callabe:
- ¡Ay, dolsa alma meua!, ¿quines paraules són estes que me has dit? ¿no mires lo honor dels teus paréns y lo teu? ¿vols de ara en abán quedát aquí de barragana en éste, y en pecat mortal, en ves de a Pisa sé la meua dona? Éste, cuan lo haigues fartat, en gran reprobassió te fotrá al carré; yo te tindré sempre amor y sempre, encara que yo no u vullguera, siríes la ama de casa meua. ¿Tens que abandoná lo teu honor per este dessich desordenat y deshonesto, y a mí que te vull mes que a la meua vida? ¡Ay, esperansa meua!, no diguéu aixó, dignáutos vindre en mí: yo de ara en abán, ya que conec lo teu dessich, me esforsaré; pero, dols be meu, cambia de opinió y víne en mí, que no hay tingut cap cosa bona desde que me vau sé arrebatada.
Y la dona li va contestá:

- Pel meu honor no crec que dingú, ara que ya res pot fes, se preocupo mes que yo: ¡ojalá se hagueren preocupat los meus paréns cuan me van entregá a vos! Y si ells no u van fé pel meu, no vull yo féu ara pel de ells; y si ara estic en pecat mortero, alguna vegada estaré en pecat macero: no tos preocupéu mes per mí. Y tos dic mes, que aquí me pareix sé la dona de Paganín y a Pisa me pareixíe sé la vostra barragana, pensán que segóns les fasses de la lluna y les escuadres geométriques debíem vos y yo ajuntá los planetes, mentres que Paganín tota la nit me té en brassos y me aprete y me mossegue, ¡y cóm me cuide, que u digue Déu per mí!

Diéu encara que tos esforsaréu: ¿en qué?, ¿en empatá en tres basses y eixecála a palos? ¡Ya vech que tos hau fet un caballé de pro desde que no tos hay vist! Caminéu y esforséutos per viure: que me pareix que estéu a pensió, tan arguellat y prim me pareixéu. Y encara tos dic mes: que cuan éste me dixo, a lo que no me pareix disposat, no penso torná may en vos que, exprimíntos tot sansé no podríe fes en vos ni una escudella de salsa, perque en grandíssim mal meu y interés y rédits allí vach estáy una vegada; pel que a un atra part buscaré la meua manduca. Lo que tos dic es que no ñaurá festa ni vigilia aon penso quedám; y per naixó, tan pronte com puguéu, anéu en Déu, si no, cridaré que voléu forsám.

Micer Ricciardo, veénse en apuros y veén la seua locura de triá una dona jove están apátic y sén casi impotén, en doló y tristesa, va eixí de la alcoba y va di a Paganín moltes paraules que de res li van valé. Y sense habé conseguit res, dixada la dona, sen va entorná cap a Pisa, y se ni en va aná lo cap de tan doló. Cuan anabe per Pisa, a qui lo saludabe o li preguntabe algo, no contestabe res mes que:

- ¡Lo mal foro no vol festes!
Y después de no mol tems va estirá la garra. Se va enterá Paganín, y sabén
l´amor que la dona li teníe, la va desposá com a la seua legítima mullé, y sense may guardá festes ni vigilies o dichuná, van traballá mentres les cames los van aguantá y be que se van divertí.

Pel que, volgudes Siñores meues, me pareix que lo siñó Bernabó dispután en Ambruogiuolo vullguere apartá la cabra del monte.

Esta história va fé riure tan a tota la compañía que no ñabíe dingú a qui no li faigueren mal les barres (mandíbula); y de común consentimén totes les dones van di que Dioneo teníe raó y que Bernabó habíe sigut un animal. Pero después de acabá la história y les risses van callá, habén vist la Reina que la hora estabe ya mol abansada y que tots habíen novelat, y lo final del seu señorío habíe arribat, segóns lo orden escomensat, traénse la guirnalda del cap, damún del cap de Neifile la va ficá, dién en alegre gesto:
- Ya, volguda compaña, ara es teu lo gobern de este poblet - y va torná a assentás. Neifile se va ficá una mica roija en este honor ressibit, y la seua cara pareixíe una fresca rosa de abril o de mach tal com se amostre al clarejá lo día, en los ulls anheláns y chispejáns, una mica baixos, com una matutina o matinera estrella o estrel. Después de que lo cuchicheo dels concurréns se va pará y ella va recuperá lo ánimo, assentánse una mica mes alt del que acostumbrabe, va di:
- Ya que ara la vostra Reina soc, sense alluñám massa de la costum seguida per aquelles que abáns de mí u han sigut, tos faré manifest en poques paraules lo meu paréixe, y seguirém si u estiméu aixina. Com sabéu, demá es divendres y en son demá dissapte, díes que, per les minjades que se acostumbren a fé, són una mica engorrosos a la mayoría de la gen; sense di que, lo divendres, ya que an este día per la nostra vida Jesús va morí, va patí la passió, es digne de reverénsia; en honor de Déu, valdríe mes que en orassións en ves de en históries mos entretinguérem. Y lo dissapte es costum de les dones rentás lo cap y tráures tot lo pols, tota la brutíssia que pel traball de la semana se haigue agarrat; y tamé mols acostumbren a fé dijú en reverénsia a la Virgen Mare del Fill de Déu, y lo domenge, descansá de consevol traball. Com no podém estos díes seguí la vida que ham adoptat, crec que estaríe be que estos díes dixém les históries. Después, com haurém estat aquí cuatre díes, si volém evitá que arribo la gen nova, jusgo adecuat mudámos de aquí y anámon a un atre puesto. Allí, cuan estiguém reunits lo domenge después de dormí, com ham tingut avui mol tems per a raoná conversán, tindrém mes tems per a pensá, y sirá milló que se limito una mica la libertat de novelá y que se parlo de un dels mols cassos de la fortuna, hay pensat que sigue sobre qui alguna cosa mol dessichada haygue conseguit en industria o una pérdua recuperada.

Tot lo món va alabá lo dit y lo imaginat per la Reina, y aixina van quedá que se faríe. La Reina, después de aixó, fen cridá al seu senescal, li va di aón debíe ficá la taula per la tarde, y tot lo que después teníe que fé durán lo tems del seu señorío; y ficánse de peu, los va doná llisénsia per a fé lo que a cadaú mes li apetiguere. Van agarrá, pos, les Siñores y los homes lo camí de un jardinet, y allí, después de entretíndres una mica, vinguda la hora del sopá, en festa y en plaé van sená; y eixecánse de allí, segóns li va apetí a la Reina, portán Emilia la carola, esta cansó de Pampínea, que los demés corejaben, se va cantá:

¿Quí podríe cantá al meu puesto
que ting tot cuan ansío?
Víne, pos, Amor, raó de la meua ventura,
de la esperansa y de tota la alegría,
víne en mí a cantá
no de suspiros, penes y amargura,
que ara me es dols lo que va sé agonía,
mes que de este brillá
del foc, a les seues flames vull está
adoránte a tú com a Déu meu.
Tú dabán dels ulls me vas portá, Amor,
cuan en lo teu foc me vach sucarrá per primera vegada,
a un de tal talante
que en bellesa y ossadía, y en valor,
atre milló may se trobaríe,
ni datre paregut;
y tan me va inflamá que en este instán
felís te estic cantán, siñó meu.
Y este que es per a mí máxim plaé
y que me vol cuan yo lo vull
Amor, per la teua Mersé,
pel que an este món vull,
gosá de pas en un atre espero;
pos li guardo fe
que hasta al seu Reino, Déu, que aixó u veu,
confío que per la seua bondat mos portará.

Después de ésta, atres moltes se van cantá y se van ballá moltes danses y se van tocá diferentes músiques; pero jusgán la Reina que ere tems de anássen a descansá, en los cresols per dabán cadaú a la seua cámara sen van aná, y durán los dos díes siguiéns fen cas a lo que la Reina habíe dit, van esperá en dessich la arribada del domenge.


Acabe la segona jornada.

SEGONA JORNADA. NOVELA DÉSSIMA.

Paganín
de Mónaco
li robe la dona a micer Ricciardo de Chínzica. Éste,
sabén aón está ella, va y se fa amic de Paganín; li demane que
lay torno y ell, si ella vol, lay consedirá. Ella no vol torná en
ell, y mort micer Ricciardo, se case en Paganín.







Tots
los de la compañía van alabá per bona la história contada per la
seua Reina, y Dioneo, lo únic que faltabe per novelá a la presén
jornada, después de fé moltes alabanses de ella, va di:


Hermoses
Siñores, una part de la história de la Reina me ha fet cambiá de
opinió, volía contán una pero ne contaré un atra. La bestialidat
de Bernabó (encara que acabare be) y de tots los demés que se
creíen lo que ell mostrabe. Algúns, anán pel món ara en ésta y
ara en aquella entretenínse, se imaginen que les dones dixades a
casa se estarán de brassos crusats, com si no sabiguérem los que
entre elles naixém y creixém y estém, qué es lo que les agrade. Y
contánla tos mostraré cuánta es la simplesa de estos, y cuánta la
de qui, pensánse mes poderosos que la naturalesa, se creuen (en
fantástics raonaméns) que poden fé lo que no poden y se esforsen
per portá a datres a lo que ells són.


Va
ñabé un juez a Pisa, mes dotat de ingenio que de forsa corporal, de
nom micer Ricciardo de Chínzica, qui, creén podé satisfé a la
seua dona en les mateixes obres que fée per als seus estudis, sén
mol ric, en no poca solisitut va buscá a una dona hermosa y jove per
cónyuge, cuan tan de una com de l´atra, si haguere sabut aconsellás
ell mateix com fée als demés, debíe fugí. Y u va conseguí,
perque micer Lotto Gualandi li va doná per dona a una filla seua de
nom Bartolomea, una de les mes hermoses y vanidoses joves de Pisa,
encara que allí ne ñan poques que no pareguen sargantanes
mossegadores y cuqueres.

Lo juez, portánla en grandíssima
festa a casa seua, y selebrán unes bodes hermoses y magnífiques, va
assertá la primera nit a tocála una vegada per a consumá lo
matrimoni, y poc va faltá per a que
faiguere
tables
;
pel matí, com ere fluix y sec y de poc espíritu, va tindre que
reconfortás en garnacha y en dolsos, y en atres reméis torná a la
vida.


Pos
este siñó juez, habén adeprés a valorá milló les seues forses
que abáns, va escomensá a enseñáli an ella un calendari bo per
als chiquets que adeprenen a llichí, y potsé fet a Rávena. Tal com
li enseñabe, no ñabíe cap día al que no se selebrare una festa o
mes de una; per diverses raóns li enseñabe que lo home y la dona
debíen abstíndres de tals ajuntaméns, afegín an ells lo dijú y
les cuatre témpores
y vigilies dels apóstols y de mil atres sans, y divendres y
dissaptes, y lo domenge del Siñó, y tota la Cuaresma, y sertes
fasses de la lluna y atres moltes exepsións, pensán potsé que tan
conveníe descansá de les dones al llit com descansos ell se preníe
al pleitejá les seues causses. Y esta costum, no sense gran
melancolía de la dona, a qui potsé tocabe una vegada al mes, y ben
just, per mol tems va mantindre; sempre guardánla mol, per a que cap
atre anare a enseñáli los díes laborables tan be com ell li habíe
enseñat los díes de festa. Va passá que, fen molta caló, a micer
Ricciardo li van entrá ganes de aná a recreás a una possessió
seua mol hermosa prop de Montenero (Montenegre), y allí, per a
péndre lo aire, quedás algúns díes. Y va portá en ell a la seua
hermosa dona, y están allí, per a entretíndrela una mica, va
dessidí un día eixí a peixcá; y en dos barquetes, ell a una en
los peixcadós y ella a un atra en les atres dones, van aná navegán
y, sentínse a gust, se van adentrá al mar unes cuantes milles casi
sense acatássen. Y mentres estaben atentos mirán, de repén una
galera de Paganín de Mónaco, entonses mol famós pirata, va
apareixe, y vistes les barques, se va adressá cap an elles; y no van
podé fugí antes de que Paganín arribare an aquella a la que anaben
les dones, y veén a la hermosa Siñora, sense vóldre datra cosa, y
veénu micer Ricciardo que estabe ya an terra, pujánla an ella a la
seua galera, sen va aná. Sabén lo selós que ere micer lo juez, que
teníe temó hasta del aire, no cal preguntá si li va doldre. Sense
profit se va queixá, a Pisa y a datres puestos, de la maldat dels
corsarios, sense sabé quí li habíe robat la dona o aón la habíe
portat. A Paganín, al vórela tan hermosa, li va paréixe que habíe
fet un bon negossi; y no tenín dona va pensá quedás en ella
sempre, y com plorabe mol va escomensá a consolála dólsamen. Y,
vinguda la nit va escomensá a consolála en los fets, pareixénli
que de poc habíen servit les paraules durán lo día; y de tal
manera la va consolá que, abáns de que arribaren a Mónaco, lo juez
y les seues leys se ni habíen anat de la memória y va escomensá a
viure en Paganín com la mes alegre del món. Portada a Mónaco,
ademés dels consols que de día y de nit li donabe, honradamen com a
la seua dona la teníe. Después de sert tems, arribán als oíts de
micer Ricciardo aón estabe la seua dona, en ardentíssim dessich,
pensán que dingú sabíe verdaderamen fé lo que fee falta per an
alló, se va disposá a anay ell mateix, y a gastá en lo rescate
consevol cantidat de dinés; y fénse a la mar, sen va aná cap a
Mónaco, y allí la va vore y ella an ell. Ella, per la tarde, lay va
di a Paganín y lo va informá de les seues intensións. Al matí
siguién, micer Ricciardo, veén a Paganín, se va arrimá an ell y
va establí en ell en un momén gran familiaridat y amistat, fingín
Paganín no reconéixel y esperán a vore aón volíe arribá. Pel
que, cuan li va paréixe be a micer Ricciardo, com milló podíe y
del modo mes amable, va descubrí la raó per la que habíe vingut,
rogánli que demanare lo que vullguere y li tornare la dona. A lo que
Paganín, en la cara alegre, va contestá:


-
Micer, sou benvingut, y contestántos, tos dic:

Es verdat que
ting a casa a una jove que no sé si es la vostra dona o de algún
atre, perque a vos no tos coneixco, ni an ella tampoc, sol de alguna
vegada que en mí ha estat un ratet. Si sou vos lo seu home, com
diéu, yo, com pareixéu gentilhome amable, tos portaré aon está
ella, y estic segú de que tos reconeixerá. Si ella diu que es com
diéu, y vol anássen en vos, per amor de la vostra amabilidat, me
donaréu de rescate per nella lo que vos mateix vullguéu; si no fore
aixina, faríeu una canallada
volénmela
traure perque yo soc jove y puc tindre una dona
igual que consevol atre, y espessialmen ella que es la mes agradable
que hay vist may. Va di entonses micer Ricciardo:


-
Per sert que es la meua dona, y si me portéu aon ella está, u vorás
pronte: me se aviará al coll; y per naixó te demano que no sigue de
atra manera que com tú has pensat.

- Pos entonses - va di
Paganín - aném.


Van
aná, pos, a casa de Paganín y, están ella a una cámara seua,
Paganín la va fé cridá; y ella, vestida y preparada, va eixí de
una cámara y va vindre aon micer Ricciardo en Paganín estaben, y va
fé tan cas a micer Ricciardo com lay haguere fet a consevol atre
forasté que en Paganín haguere vingut a casa seua. Lo que veén lo
juez, que esperabe sé ressibit per nella en grandíssima festa, se
va maravillá mol, y va escomensá a dis:


«potsé
la melancolía y lo llarg doló que hay passat desde que la vach
pédre me ha desfigurat tan que no me reconeix».



Pel
que li va di:



-
Siñora, car me costará habét portat a peixcá, perque un doló
paregut no vach sentí may com lo que hay tingut desde que te vach
pédre, y tú no pareixes reconéixem, pos tan fura me dirigixes la
paraula. ¿No veus que soc lo teu micer Ricciardo, vingut aquí a
pagáli lo que vullgue an este gentilhome, per a recuperát y portát
en mí; y ell, la seua mersé, pel que yo vullga donáli te torne a
mí?

La dona, giránse cap an ell, sonrién una miqueta, va di:


- Micer, ¿me u diéu a mí? Miréu que no me haigáu pres per un
atra perque yo no men enrecordo de habétos vist may.


Va
di micer Ricciardo:



-
Mira lo que dius: míram be; fes memória y vorás que soc lo teu
micer Ricciardo de Chínzica.

La Siñora va di:



-
Micer, perdonéume: no me es honesto mirátos mol com tos imaginéu,
pero tos hay mirat prou com per a sabé que may tos hay vist abáns.
Se va imaginá micer Ricciardo que fée aixó de no volé confessá o
reconéixeu per temó a Paganín pel que, después de un ratet, va
demaná per mersé a Paganín que li dixare parlá en ella a una
cámara. Paganín va di que sí a cambi de que no la besare contra la
seua voluntat, y va maná a la dona que aniguere en ell a la alcoba y
escoltare lo que vullguere díli, y li contestare com vullguere.
Anánsen, pos, a la alcoba sols la Siñora y micer Ricciardo, en cuan
se van assentá, va escomensá micer Ricciardo a di:


-
¡Ay!, Cor del meu cos, dolsa alma meua, esperansa meua, ¿no
reconeixes al teu Ricciardo que te ame mes que an ell mateix? ¿cóm
pot sé? ¿estic tan desfigurat? ¡Ay!, bonicos ulls meus, míram una
mica.

La dona va escomensá a riure y sense dixál seguí, va di:



-
Be sabéu que no soc tan desmemoriada que no sápiga que sou micer
Ricciardo de Chínzica, lo meu home; pero mentres vach está en vos
vau mostrá conéixem mol mal, perque si éreu sabio o u sou, com
voléu que de vos se penso, tos va faltá lo coneiximén de vore que
yo era jove y fresca y gallarda, y sabé lo que les dones joves
demanen (encara que no u diguen per vergoña) ademés de vestí y
minjá; y lo que féeu be u sabéu. Y si tos agradabe mes lo estudiá
les leys que a una dona, no haguéreu tingut que péndre estat;
encara que a mí me pareix que may vau sé juez sino pregoné de
fires y festes, de dijú y de vigilies. Y tos dic que si tantes
festes haguéreu fet guardá als llauradós que llauraben les vostres
terres com féeu guardá al que teníe que entrecavá lo meu hortet, may
haguéreu arreplegat un gra de blat. Me hay doblegat a qui Déu ha
volgut, com piadós defensó de la meua juventut, en qui me quedo an
esta alcoba, aon no se sap lo que són les festes, dic aquelles que
vos, mes devoto de Déu que de serví a les dames, tantes ne
selebrábeu; y may per esta porta van entrá dissaptes ni domenges ni
vigilia ni cuatre témpores ni cuaresma, que es tan llarga, mes que
de día y de nit se traballe y se
carde
la llana; y desde que una
nit van tocá a maitines, be sé cóm va aná lo assunto mes de una
vegada. Y, aixina, vull quedám en ell y traballá mentres siga jove,
y les festes y les peregrinassións y fe dijú esperá a féles cuan
siga agüela; y vos anéu en bona ventura tan pronte com pugáu y,
sense mí, guardéu cuantes festes vullguéu.

Micer Ricciardo,
sentín estes paraules, patíe un doló insoportable, y va di, cuan
ella callabe:
- ¡Ay, dolsa alma meua!, ¿quines paraules són
estes que me has dit? ¿no mires lo honor dels teus paréns y lo teu?
¿vols de ara en abán quedát aquí de barragana en éste, y en
pecat mortal, en ves de a Pisa sé la meua dona? Éste, cuan lo
haigues fartat, en gran reprobassió te fotrá al carré; yo te
tindré sempre amor y sempre, encara que yo no u vullguera, siríes
la ama de casa meua. ¿Tens que abandoná lo teu honor per este
dessich desordenat y deshonesto, y a mí que te vull mes que a la
meua vida? ¡Ay, esperansa meua!, no diguéu aixó, dignáutos vindre
en mí: yo de ara en abán, ya que conec lo teu dessich, me
esforsaré; pero, dols be meu, cambia de opinió y víne en mí, que
no hay tingut cap cosa bona desde que me vau sé arrebatada.


Y
la dona li va contestá:



-
Pel meu honor no crec que dingú, ara que ya res pot fes, se preocupo
mes que yo: ¡ojalá se hagueren preocupat los meus paréns cuan me
van entregá a vos! Y si ells no u van fé pel meu, no vull yo féu
ara pel de ells; y si ara estic en pecat mortero, alguna
vegada estaré en pecat macero: no tos preocupéu mes per mí.
Y tos dic mes, que aquí me pareix sé la dona de Paganín y a Pisa
me pareixíe sé la vostra barragana, pensán que segóns les fasses
de la lluna y les escuadres geométriques debíem vos y yo ajuntá
los planetes, mentres que Paganín tota la nit me té en brassos y me
aprete y me mossegue, ¡y cóm me cuide, que u digue Déu per mí!


Diéu encara que tos esforsaréu: ¿en qué?, ¿en empatá en
tres basses
y eixecála a palos? ¡Ya vech que tos hau fet
un caballé de pro desde que no tos hay vist! Caminéu y esforséutos
per viure: que me pareix que estéu a pensió, tan arguellat y prim
me pareixéu. Y encara tos dic mes: que cuan éste me dixo, a lo que
no me pareix disposat, no penso torná may en vos que, exprimíntos
tot sansé no podríe fes en vos ni una escudella de salsa, perque en
grandíssim mal meu y interés y rédits allí vach estáy una
vegada; pel que a un atra part buscaré la meua manduca. Lo que tos
dic es que no ñaurá festa ni vigilia aon penso quedám; y per
naixó, tan pronte com puguéu, anéu en Déu, si no, cridaré que
voléu forsám.

Micer Ricciardo, veénse en apuros y veén la
seua locura de triá una dona jove están apátic y sén casi
impotén, en doló y tristesa, va eixí de la alcoba y va di a
Paganín moltes paraules que de res li van valé. Y sense habé
conseguit res, dixada la dona, sen va entorná cap a Pisa, y se ni en
va aná lo cap de tan doló. Cuan anabe per Pisa, a qui lo saludabe o
li preguntabe algo, no contestabe res mes que:

- ¡Lo mal foro no
vol festes!


Y
después de no mol tems va estirá la garra. Se va enterá Paganín,
y sabén
l´amor que la dona li teníe, la va desposá com a la
seua legítima mullé, y sense may guardá festes ni vigilies o
dichuná, van traballá mentres les cames los van aguantá y be que
se van divertí.

Pel que, volgudes Siñores meues, me pareix que
lo siñó Bernabó dispután en Ambruogiuolo vullguere apartá la
cabra del monte.

Esta história va fé riure tan a tota la
compañía que no ñabíe dingú a qui no li faigueren mal les barres
(mandíbula); y de común consentimén totes les dones van di que
Dioneo teníe raó y que Bernabó habíe sigut un animal. Pero
después de acabá la história y les risses van callá, habén vist
la Reina que la hora estabe ya mol abansada y que tots habíen
novelat, y lo final del seu señorío habíe arribat, segóns lo
orden escomensat, traénse la guirnalda del cap, damún del cap de
Neifile la va ficá, dién en alegre gesto:


-
Ya, volguda compaña, ara es teu lo gobern de este poblet - y va
torná a assentás. Neifile se va ficá una mica roija en este honor
ressibit, y la seua cara pareixíe una fresca rosa de abril o de mach
tal com se amostre al clarejá lo día, en los ulls anheláns y
chispejáns, una mica baixos, com una matutina o matinera estrella o
estrel. Después de que lo cuchicheo dels concurréns se va pará y
ella va recuperá lo ánimo, assentánse una mica mes alt del que
acostumbrabe, va di:


-
Ya que ara la vostra Reina soc, sense alluñám massa de la costum
seguida per aquelles que abáns de mí u han sigut, tos faré
manifest en poques paraules lo meu paréixe, y seguirém si u estiméu
aixina. Com sabéu, demá es divendres y en son demá dissapte, díes
que, per les minjades que se acostumbren a fé, són una mica
engorrosos a la mayoría de la gen; sense di que, lo divendres, ya
que an este día per la nostra vida Jesús va morí, va patí la
passió, es digne de reverénsia; en honor de Déu, valdríe mes que
en orassións en ves de en históries mos entretinguérem. Y lo
dissapte es costum de les dones rentás lo cap y tráures tot lo
pols, tota la brutíssia que pel traball de la semana se haigue
agarrat; y tamé mols acostumbren a fé dijú en reverénsia a la
Virgen Mare del Fill de Déu, y lo domenge, descansá de consevol
traball. Com no podém estos díes seguí la vida que ham adoptat,
crec que estaríe be que estos díes dixém les históries. Después,
com haurém estat aquí cuatre díes, si volém evitá que arribo la
gen nova, jusgo adecuat mudámos de aquí y anámon a un atre puesto.
Allí, cuan estiguém reunits lo domenge después de dormí, com ham
tingut avui mol tems per a raoná conversán, tindrém mes tems per a
pensá, y sirá milló que se limito una mica la libertat de novelá
y que se parlo de un dels mols cassos de la fortuna, hay pensat que
sigue sobre qui alguna cosa mol dessichada haygue conseguit en
industria o una pérdua recuperada.

Tot lo món va alabá lo dit
y lo imaginat per la Reina, y aixina van quedá que se faríe. La
Reina, después de aixó, fen cridá al seu senescal, li va di aón
debíe ficá la taula per la tarde, y tot lo que después teníe que
fé durán lo tems del seu señorío; y ficánse de peu, los va doná
llisénsia per a fé lo que a cadaú mes li apetiguere. Van agarrá,
pos, les Siñores y los homes lo camí de un jardinet, y allí,
después de entretíndres una mica, vinguda la hora del sopá, en
festa y en plaé van sená; y eixecánse de allí, segóns li va
apetí a la Reina, portán Emilia la carola, esta cansó de
Pampínea, que los demés corejaben, se va cantá:

¿Quí
podríe cantá al meu puesto


que
ting tot cuan ansío?


Víne,
pos, Amor, raó de la meua ventura,


de
la esperansa y de tota la alegría,


víne
en mí a cantá


no
de suspiros, penes y amargura,


que
ara me es dols lo que va sé agonía,


mes
que de este brillá


del
foc, a les seues flames vull está


adoránte
a tú com a Déu meu.



dabán dels ulls me vas portá, Amor,


cuan
en lo teu foc me vach sucarrá per primera vegada,


a
un de tal talante


que
en bellesa y ossadía, y en valor,


atre
milló may se trobaríe,


ni
datre paregut;


y
tan me va inflamá que en este instán


felís
te estic cantán, siñó meu.


Y
este que es per a mí máxim plaé


y
que me vol cuan yo lo vull


Amor,
per la teua Mersé,


pel
que an este món vull,


gosá
de pas en un atre espero;


pos
li guardo fe


que
hasta al seu Reino, Déu, que aixó u veu,


confío
que per la seua bondat mos portará.




Después
de ésta, atres moltes se van cantá y se van ballá moltes danses y
se van tocá diferentes músiques; pero jusgán la Reina que ere tems
de anássen a descansá, en los cresols per dabán cadaú a la seua
cámara sen van aná, y durán los dos díes siguiéns fen cas a lo
que la Reina habíe dit, van esperá en dessich la arribada del
domenge.





Acabe
la segona jornada.