Mostrando entradas con la etiqueta San Arrigo. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta San Arrigo. Mostrar todas las entradas

jueves, 20 de septiembre de 2018

SEGONA JORNADA. NOVELA PRIMERA

Martellino, fen vore que estabe paralític, impedit, tullit, simule curás damún de la sepultura de San Arrigo y, vist lo seu engañ, lo esbatússen; y después de sé pessigat y apresat y en perill de sé penjat, conseguíx escapás.

Moltes vegades passe, mol volgudes Siñores, que aquell que cavile burlás de un atre, y de les coses que tenen que reverensiás, se ha trobat sol en les burles y a vegades per a mal d´ell mateix; per lo que, per a obeí a la Reina y escomensá en una história meua al assunto proposat, vull contátos lo que, primé y después (fora de tota la seua esperansa) mol felísmen, li va passá a un consiudadá nostre.

Ñabíe, no fa encara mol tems, un tudesco a Treviso de nom Arrigo que, sén home pobre, servíe com portejadó a sueldo a qui lay solissitabe y ere tingut per tots com home de Santíssima y bona vida. Per lo que, fore verdat o no, va passá que, al anássen ell als atres, segóns afirmen los trevissanos, que a la hora de la seua mort, totes les campanes de la iglesia mes gran de Treviso van escomensá a soná sense que dingú les tocare. Lo que, tingut per milagre, tots díen que este Arrigo ere san ; y corrén tota la gen de la siudat a la casa aon descansabe lo seu cos, lo van portá com a san a la iglesia majó, portán allí coixos, tullits y segos y demés impedits de consevol enfermedat o defecte, com si tots hagueren de saná al tocá aquell cos. En tanta gentada y tráfec de gen va passá que a Treviso van arribá tres de los nostres consiudadáns, de los que un se díe Stecchi, l´atre Martellino y lo tersé Marchese, homes que, anán per les corts de los Siñós, divertíen a la concurrénsia distorsionánse, parodián, burlánse, imitán a consevol en momos. Estos, no habén estat may allí, se van maravillá de vore pédre lo cul a tots y, sentit lo motiu de alló, van sentí dessichos de aná a vórel y, dixades les seues coses a un albergue, va di Marchese:
- Volém aná a vore an este san, pero per lo que a mí respecte, no vech cóm podrém arribá hasta nell, perque hay sentit que la plassa está plena de tudescos y de atra gen armada que lo siñó de esta terra, per a que no ñague abalot, fa está allí, y ademés de aixó, la iglesia, per lo que se diu, está plena de gom a gom y ya dingú mes pot entráy.
Martellino, entonses, que dessichabe vore alló, va di:

- Que no sigue per ixo, que de arribá hasta lo cos san ya trobaré la manera.
Va di Marchese:

- ¿Cóm?

Va contestá Martellino:

- Te u diré: yo me contorsionaré com un tullit y tú per un costat y Stecchi per l´atre, com si no puguera caminá, me aniréu aguantán, fen com si me voléu portá allí per a que lo san me curo: no ñaurá dingú que, al vóremos, no mos faigue puesto y mos dixo passá. A Marchese y a Stecchi los va agradá lo truco y, sense tardá, eixín del albergue, arribats los tres a un puesto solitari, Martellino se va retórse les máns de tal manera, los dits y los brassos y les cames, y ademés de alló la boca y los ulls y tota la cara, que ere cosa horrible de vore; no haguere ñabut dingú que lo haguere vist que no haguere pensat que estabe paralític y tullit. Y aguantát de esta manera, entre Marchese y Stecchi, se van adressá cap a la iglesia, en aspecte ple de Piedat, demanán humildemen y per amor de Déu a tots los que estaben dabán de ells que los faiguéren puesto, lo que fássilmen obteníen; y respetats per tots y tot lo món cridán: «¡féu puesto, dixéu lloc!», van arribá allí aon estabe lo cos de San Arrigo y, per algúns gentilhomes que estaben al seu voltán, va sé Martellino alsat y colocat damún del cos per a que puguere alcansá la grássia de la salut.
Martellino, com tota la gen estabe mirán lo que passabe en ell, va escomensá, com qui u sabíe fé mol be, a fingí que un de los seus dits se estirabe, y después la má, y después lo bras, y aixina tot sansé va arribá a estirás. Lo que, veénu la gen, tan gran sorollina en alabansa de San Arrigo féen que un tro no hauríe pogut sentís. Ñabíe per casualidat un florentino prop que coneixíe mol be a Martellino, pero que per está aixina contorsionat cuan va sé portat allí no lo habíe reconegut. Éste, veénlo adressat, lo va reconéixe y va escomensá a riure y a di:

- ¡Siñó, fes que li dólgue! ¿Quí no haguere cregut al vórel vindre que de verdat fore un lissiat?

Van sentí estes paraules uns trevissanos que li van preguntá:

- ¡Cóm! ¿No ere éste impedit?
A lo que lo florentino va contestá:
- ¡No u vullgue Déu! Sempre ha sigut tan dret com natros, pero sap milló que dingú, com hau pogut vore, fé estes burles de contorsionás y ficá les postures que vol.

Tal com van sentí aixó, no los va fé falta datra cosa: per la forsa se van obrí pas y van escomensá a cridá:

- ¡Agarréu presso an eisse traidó que se burle de Déu y de los sans, que no sén tullit ha vingut aquí per a insultá al nostre san y a natros fénse lo tullit! Y, dién aixó, li van fótre les máns a damún y lo van fé baixá de aon estabe, y agarránlo per los pels y esgarránli tots los vestits van escomensá a fótreli puñades y puntapéus a mansalva, y no se considerabe home qui no corríe a fé lo mateix.

Martellino cridabe: - ¡Piedat, per Déu!
Y se defeníe cuan podíe, pero no li servíe de res: les potades y cósses que li arreáben se multiplicaben per moméns. Veén aixó, Stecchi y Marchese van escomensá a dis que la cosa pintabe mal; y tenín temó de ells mateixos, no se atrevíen a ajudál, cridán jun en los atres que lo mataren, encara que pensán sin embargo cóm podríen arrancál de les máns del poble cabrejat, que lo haguere estronchinat en tota sertesa si no haguere ñabut un expedién que Marchese va agarrá de repén:

Están allí fora tota la guardia de la señoría, Marchese, lo mes pronte que va pugué sen va aná al que estabe en representassió del corregidó y li va di:

- ¡Piedat, per Déu! ña aquí algú mol roín que me ha furtat la bossa en uns bons sen floríns de or; tos rogo que lo prengáu per a que puga recuperá lo meu. Enseguida, al sentí aixó, una dotsena de soldats van córre cap aon lo miserable Martellino ere esquilat y trasquilat sense estisores y, obrínse pas entre la chusma en lo esfors mes gran del món, tot esbatussat y espentolat lo van traure de entre les máns y lo van portá al palau del corregidó, aon lo van seguí mols que se sentíen ofesos (ofenguts) per nell, y habén sentit que habíe sigut detengut per lladre, van escomensá a di tots que los habíe futut lo estiró tamé a les seues bosses. Sentín aixó lo juez del corregidó, que ere un home áspre, emportánsel apart lo va escomensá a interrogá.
Pero Martellino contestabe fen bromes, com si no fore res está an aquella presó; per lo que lo juez, alterat, fénlo lligá en una maroma li va fé fótre uns bons bots, en ánimo de féli confessá lo que díen per a después penjál. Pero después de vóres en los peus a enterra, preguntánli lo juez si ere verdat lo que contra ell díen, no valénli di que no, va di:

- Siñó meu, estic preparat per a confessátos la verdat, pero féu que cadaú de los que me acusen digue aón y cuán ni hay tret la bossa, y tos diré lo que yo hay fet y lo que no. -
Lo juez ne va fé cridá a uns cuans, la un diebe que lay habíe robat fa vuit díes, l´atre que sis, l´atre que cuatre, y algúns díen que aquell mateix día. Sentín aixó, Martellino va di:

- Siñó meu, tots estos mentíxen en tota la seua boca: y de que yo dic la verdat tos puc doná esta proba, que may había estat an esta siudat y que no estic an ella mes que desde fa poc; y al arribá, per la meua desventura, vach aná a vore al cos san, aon me han trasquilat tan com veéu; y que aixó que dic es sert tos u pot aclarí lo ofissial del siñó que va registrá la meua entrada, y lo seu llibre y tamé lo meu possadero. Per lo que, si trobáu sert lo que tos dic, no vullgáu com éixos homes malvats destrossám y matám.
Mentres les coses estaben en estos termes, Marchese y Stecchi, que habíen sentit que lo juez del corregidó prossedíe contra nell en inquina, saña y rabia, y que ya lo habíe torturat, van tindre molta temó, diénse:

- Mal ham cavilat; lo ham tret de la paella per a fótrel al foc, l´ham tret del foc per a aviál als calius, a les brases. Per lo que, movénse en tota pressa, buscán al amo de la fonda, li van contá tot lo que los habíe passat; de lo que, enriénsen éste, los va portá a vore a un tal Sandro Agolanti que vivíe a Treviso y teníe gran influénsia en lo siñó, y contánlay tot, li van rogá que en ells intervinguere en les hassañes de Martellino, y aixina se va fé. Y los que van aná a buscál lo van trobá encara en camisa dabán del juez y tot desmayat y tremolós perque lo juez no volíe sentí res en lo seu descárrec, y com odiabe als florentinos, estabe completamen disposat a fel ahorcá y no volíe tornál al siñó, hasta que va sé obligat a féu contra la seua voluntat. Y cuan va está dabán d´ell, y li habíe dit totes les coses pel seu orden, va demaná que com suma grássia lo dixare anássen perque, hasta que a Florencia no estiguere, sempre li pareixeríe tindre la maroma al coll. Lo siñó sen va enriure de tal aventura y, donánlos un traje per home, sobrepassán la esperansa que los tres teníen de eixíssen be de tal perill, sanos y salvos sen van entorná a casa seua.


SEGONA

SEGONA JORNADA. NOVELA PRIMERA

Martellino,
fen vore que estabe paralític, impedit, tullit, simule curás damún
de la sepultura de San Arrigo y, vist lo seu engañ, lo esbatússen;
y después de sé pessigat y apresat y en perill de sé penjat,
conseguíx escapás.






Moltes vegades
passe, mol volgudes Siñores, que aquell que cavile burlás de un
atre, y de les coses que tenen que reverensiás, se ha trobat sol en
les burles y a vegades per a mal d´ell mateix; per lo que, per a
obeí a la Reina y escomensá en una história meua al assunto
proposat, vull contátos lo que, primé y después (fora de tota la
seua esperansa) mol felísmen, li va passá a un consiudadá nostre.





Ñabíe, no fa
encara mol tems, un tudesco a Treviso de nom Arrigo que, sén home
pobre, servíe com portejadó a sueldo a qui lay solissitabe y ere
tingut per tots com home de Santíssima y bona vida. Per lo que, fore
verdat o no, va passá que, al anássen ell als atres, segóns
afirmen los trevissanos, que a la hora de la seua mort, totes les
campanes de la iglesia mes gran de Treviso van escomensá a soná
sense que dingú les tocare. Lo que, tingut per milagre, tots díen
que este Arrigo ere san ; y corrén tota la gen de la siudat a la
casa aon descansabe lo seu cos, lo van portá com a san a la iglesia
majó, portán allí coixos, tullits y segos y demés impedits de
consevol enfermedat o defecte, com si tots hagueren de saná al tocá
aquell cos. En tanta gentada y tráfec de gen va passá que a Treviso
van arribá tres de los nostres consiudadáns, de los que un se díe
Stecchi, l´atre Martellino y lo tersé Marchese, homes que, anán
per les corts de los Siñós, divertíen a la concurrénsia
distorsionánse, parodián, burlánse, imitán a consevol en momos.
Estos, no habén estat may allí, se van maravillá de vore pédre
lo cul
a tots y, sentit lo motiu de alló, van sentí dessichos
de aná a vórel y, dixades les seues coses a un albergue, va di
Marchese:


- Volém aná
a vore an este san, pero per lo que a mí respecte, no vech cóm
podrém arribá hasta nell, perque hay sentit que la plassa está
plena de tudescos y de atra gen armada que lo siñó de esta terra,
per a que no ñague abalot, fa está allí, y ademés de aixó, la
iglesia, per lo que se diu, está plena de gom a gom y ya dingú mes
pot entráy.


Martellino,
entonses, que dessichabe vore alló, va di:



- Que no sigue
per ixo, que de arribá hasta lo cos san ya trobaré la manera.
Va
di Marchese:



- ¿Cóm?



Va contestá
Martellino:



- Te u diré:
yo me contorsionaré com un tullit y tú per un costat y Stecchi per
l´atre, com si no puguera caminá, me aniréu aguantán, fen com si
me voléu portá allí per a que lo san me curo: no ñaurá dingú
que, al vóremos, no mos faigue puesto y mos dixo passá. A Marchese
y a Stecchi los va agradá lo truco y, sense tardá, eixín del
albergue, arribats los tres a un puesto solitari, Martellino se va
retórse les máns de tal manera, los dits y los brassos y les cames,
y ademés de alló la boca y los ulls y tota la cara, que ere cosa
horrible de vore; no haguere ñabut dingú que lo haguere vist que no
haguere pensat que estabe paralític y tullit. Y aguantát de esta
manera, entre Marchese y Stecchi, se van adressá cap a la iglesia,
en aspecte ple de Piedat, demanán humildemen y per amor de Déu a
tots los que estaben dabán de ells que los faiguéren puesto, lo que
fássilmen obteníen; y respetats per tots y tot lo món cridán:
«¡féu puesto, dixéu lloc!», van arribá allí aon estabe lo cos
de San Arrigo y, per algúns gentilhomes que estaben al seu voltán,
va sé Martellino alsat y colocat damún del cos per a que puguere
alcansá la grássia de la salut.


Martellino,
com tota la gen estabe mirán lo que passabe en ell, va escomensá,
com qui u sabíe fé mol be, a fingí que un de los seus dits se
estirabe, y después la má, y después lo bras, y aixina tot sansé
va arribá a estirás. Lo que, veénu la gen, tan gran sorollina en
alabansa de San Arrigo féen que un tro no hauríe pogut sentís.
Ñabíe per casualidat un florentino prop que coneixíe mol be a
Martellino, pero que per está aixina contorsionat cuan va sé portat
allí no lo habíe reconegut. Éste, veénlo adressat, lo va
reconéixe y va escomensá a riure y a di:

- ¡Siñó, fes que li
dólgue! ¿Quí no haguere cregut al vórel vindre que de verdat fore
un lissiat?

Van sentí estes paraules uns trevissanos que li van
preguntá:

- ¡Cóm! ¿No ere éste impedit?


A lo que lo
florentino va contestá:


- ¡No u
vullgue Déu! Sempre ha sigut tan dret com natros, pero sap milló
que dingú, com hau pogut vore, fé estes burles de contorsionás y
ficá les postures que vol.

Tal com van sentí aixó, no los va
fé falta datra cosa: per la forsa se van obrí pas y van escomensá
a cridá:

- ¡Agarréu presso an eisse traidó que se burle de
Déu y de los sans, que no sén tullit ha vingut aquí per a insultá
al nostre san y a natros fénse lo tullit! Y, dién aixó, li van
fótre les máns a damún y lo van fé baixá de aon estabe, y
agarránlo per los pels y esgarránli tots los vestits van escomensá
a fótreli puñades y puntapéus a mansalva, y no se considerabe home
qui no corríe a fé lo mateix.

Martellino cridabe: - ¡Piedat,
per Déu!


Y se defeníe
cuan podíe, pero no li servíe de res: les potades y cósses que li
arreáben se multiplicaben per moméns. Veén aixó, Stecchi y
Marchese van escomensá a dis que la cosa pintabe mal; y tenín temó
de ells mateixos, no se atrevíen a ajudál, cridán jun en los atres
que lo mataren, encara que pensán sin embargo cóm podríen arrancál
de les máns del poble cabrejat, que lo haguere estronchinat en tota
sertesa si no haguere ñabut un expedién que Marchese va agarrá de
repén:

Están allí fora tota la guardia de la señoría,
Marchese, lo mes pronte que va pugué sen va aná al que estabe en
representassió del corregidó y li va di:

- ¡Piedat, per Déu!
ña aquí algú mol roín que me ha furtat la bossa en uns bons sen
floríns de or; tos rogo que lo prengáu per a que puga recuperá lo
meu. Enseguida, al sentí aixó, una dotsena de soldats van córre
cap aon lo miserable Martellino ere esquilat y trasquilat sense
estisores y, obrínse pas entre la chusma en lo esfors mes gran del
món, tot esbatussat y espentolat lo van traure de entre les máns y
lo van portá al palau del corregidó, aon lo van seguí mols que se
sentíen ofesos (ofenguts) per nell, y habén sentit que habíe sigut detengut
per lladre, van escomensá a di tots que los habíe futut lo estiró
tamé a les seues bosses. Sentín aixó lo juez del corregidó, que
ere un home áspre, emportánsel apart lo va escomensá a interrogá.


Pero
Martellino contestabe fen bromes, com si no fore res está an aquella
presó; per lo que lo juez, alterat, fénlo lligá en una maroma li
va fé fótre uns bons bots, en ánimo de féli confessá lo que díen
per a después penjál. Pero después de vóres en los peus a
enterra, preguntánli lo juez si ere verdat lo que contra ell díen,
no valénli di que no, va di:

- Siñó meu, estic preparat per a
confessátos la verdat, pero féu que cadaú de los que me acusen
digue aón y cuán ni hay tret la bossa, y tos diré lo que yo hay
fet y lo que no. -


Lo juez ne va
fé cridá a uns cuans, la un diebe que lay habíe robat fa vuit
díes, l´atre que sis, l´atre que cuatre, y algúns díen que
aquell mateix día. Sentín aixó, Martellino va di:

- Siñó
meu, tots estos mentíxen en tota la seua boca: y de que yo dic la
verdat tos puc doná esta proba, que may había estat an esta siudat
y que no estic an ella mes que desde fa poc; y al arribá, per la
meua desventura, vach aná a vore al cos san, aon me han trasquilat
tan com veéu; y que aixó que dic es sert tos u pot aclarí lo
ofissial del siñó que va registrá la meua entrada, y lo seu llibre
y tamé lo meu possadero. Per lo que, si trobáu sert lo que tos dic,
no vullgáu com éixos homes malvats destrossám y matám.


Mentres les
coses estaben en estos termes, Marchese y Stecchi, que habíen sentit
que lo juez del corregidó prossedíe contra nell en inquina, saña y
rabia, y que ya lo habíe torturat, van tindre molta temó, diénse:


- Mal ham cavilat; lo ham tret de la paella per a fótrel al foc,
l´ham tret del foc per a aviál als calius, a les brases. Per lo
que, movénse en tota pressa, buscán al amo de la fonda, li van
contá tot lo que los habíe passat; de lo que, enriénsen éste, los
va portá a vore a un tal Sandro Agolanti que vivíe a Treviso y
teníe gran influénsia en lo siñó, y contánlay tot, li van rogá
que en ells intervinguere en les hassañes de Martellino, y aixina se
va fé. Y los que van aná a buscál lo van trobá encara en camisa
dabán del juez y tot desmayat y tremolós perque lo juez no volíe
sentí res en lo seu descárrec, y com odiabe als florentinos, estabe
completamen disposat a fel ahorcá y no volíe tornál al siñó,
hasta que va sé obligat a féu contra la seua voluntat. Y cuan va
está dabán d´ell, y li habíe dit totes les coses pel seu orden,
va demaná que com suma grássia lo dixare anássen perque, hasta que
a Florencia no estiguere, sempre li pareixeríe tindre la maroma al
coll. Lo siñó sen va enriure de tal aventura y, donánlos un traje
per home, sobrepassán la esperansa que los tres teníen de eixíssen
be de tal perill, sanos y salvos sen van entorná a casa seua.




SEGONA