Mostrando entradas con la etiqueta amdos. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta amdos. Mostrar todas las entradas

viernes, 9 de febrero de 2024

Lexique roman; Doas - Duire, Durre


Doas, suj. et rég. féminin, deux.

Per so que mais no falhiran tos temps

Aquist duy dol que son vengut essemps. 

Aimeri de Peguilain: Anc non cugey. 

Parce que ces deux chagrins, qui sont venus ensemble, ne failliront plus en aucun temps.

Anc un bon mot no fezes

Non i agues dos malvatz.

Garin d'Apchier: Cominal. 

Jamais vous ne fîtes un bon mot qu'il n'y en eût deux mauvais.

Fassa d'un malastre dos. 

T. de G. Faidit et de Perdigon: Perdigons.

Fasse d'un malheur deux.

Doas domnas aman dos cavaliers.

T. de Sordel et de Bertrand: Doas donas.

Deux dames aiment deux cavaliers.

Doas coblas farai en aquest son.

Gui de Cavaillon: Doas coblas. 

Je ferai deux couplets sur cet air. 

Substantiv. indéterminé.

No sabran ja dui ni trei

Quals es selha que m'a conquis. 

Arnaud de Marueil: Cui que fin' amors. 

Ne sauront jamais deux ni trois quelle est celle qui m'a conquis.

Cascuna n'a al mens dos, 

E cascuns dels doas o mai.

Richard de Tarascon: Ab tan de. 

Chacune en a au moins deux, et chacun d'eux deux ou plus.

Loc. Li auzelet dui e dui.

(chap. Los muixonets de dos en dos; dos y dos de forma literal.)

Hameus de la Broquerie: Quan reverdeion. 

Les oiselets deux à deux.

Van cridan duy e duy.

P. de la Mula: Dels joglars. 

Vont criant deux à deux.

Adv. comp. Ben l'amav'ier, huey l'am dos tans.

(chap. Be l'amaba ahí, avui (hui) l'amo dos tans; com dos vegades.

En chapurriau fem aná voldre, be la volía, vull; amá es mes literari.)

E. Fonsalada: De bon luec.


Je l'aimais bien hier, aujourd'hui je l'aime deux fois autant.

ANC. FR. Nous sommes or privéement 

Ici nous dui tant solement.

Roman de la Rose, v. 16608. 

De sa gent refist dous parties,

S'en establi dous cumpaingnies

Roman de Rou, v. 9955.

CAT. (són tres quarts de duas, los dos, els dos) ESP. Dos. PORT. Dous, doas. IT. Duo, due. (chap. dos dones; són les dos de la tarde; los dos homens.)

2. Abdui, Amdui, Ambedui, adj. num., suj. masc., tous deux. 

Abdos, Amdos, Ambedos, adj. num., rég. masc., tous deux. 

Abdoas, Amdoas, Ambedoas, adj. num., suj. et rég. fém., toutes deux.

Doncx, per que us metetz amaire

Pus a me laissatz tot lo mal?

Quar abdui no 'l partem egual.

La Comtesse de Die: Amicx ab gran. 

(chap. Entonses, per qué tos fiquéu a amadó, pos a mí me dixéu tot lo mal? Ya que los dos no mol repartim per igual.

Donc, pourquoi vous mettez-vous amant, puisque vous me laissez tout le mal? car nous ne le partageons pas tous deux également.

Lo jorn que ns ac amor abdos eletz. 

(chap. literal: Lo día que mos va amor als dos triá.)

Rambaud de Vaqueiras: Non puesc saber.

Le jour qu'amour nous eut choisis tous deux.

Abdoas ero de l'avescat d'Albi: N' Azalais era d'un castel que a nom Lombes... Na Esmengarda si era d'un borc que a nom Castras. 

V. de Raimond de Miraval. 

Toutes deux étaient de l'évêché d'Albi: Dame Azalaïs était d'un château qui a nom Lombes... dame Esmengarde était d'un bourg qui a nom Castres.

Pus fom amdui enfan,

L'ai amad' e la blan.

(chap. Pareix una part de la lletra de Serrat, paraulas d'amor. La mateixa llengua en vuit siglos de diferensia. Exactamen, uns 800 añs desde lo naiximén de Serrat hasta lo de Ventadorn, Ventadour.)

B. de Ventadour: Lo gens.

Depuis que nous fûmes tous deux enfants, je l'ai aimée et la courtise.

Ad amdos las espazas seis.

Roman de Flamenca, fol. 126.

Il ceint les épées à tous deux.

Amon doas donas valenz...

Et ab amdoas pres entier.

T. de Rambaud et d'Albertet: Albertet.

Ils aiment deux dames distinguées... et toutes deux ont mérite parfait.

Assatz seretz ambedui d'un semblan. 

Elias de Barjols: Bels guazans. 

Vous serez bien tous deux d'une même manière.

A son disnar los aucis ambedos.

(chap. A son diná los mate als dos.)

P. Cardinal: Un sirventes.

A son dîner il les tua tous deux.

ANC. FR. Andui furent boen chevalier.

Roman de Rou, v. 8422. 

Andui s'en vont par foi plevie.

Roman du Renart, t. I, p. 75. 

Et furent bon ami andoi.

Roman de Brut, p. 242. 

Ambdui tes fiz en un jur mourront.

Anc trad. des liv. des Rois, fol. 4.

Or l'a Renart tant amusé 

Que ambedui sont acordé.

Roman du Renart, t. 1, p. 75. 

Isnelement se deschaucèrent, 

Embedui en un lit couchèrent.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 201. 

A genoulx se mirent chascun 

Ambedeux en disant ainsi.

Déposition de Richard II. 

Tors issirent d'anbesdeus pars.

Roman de la Violette, v. 3169. 

ANC. CAT. Amdos, amduy, abdos, abduy. ESP. Ambos, ambos á dos. PORT. Ambos. IT. Ambedui, ambi.

4. Dualitat, s. f., du lat. dualis, dualité. 

Unitat o dualitat o trinitat.

Leys d'amors, fol. 46. 

Unité ou dualité ou trinité. 

De dualitat dos es lo premier nombre...

Tres o ternari es nombre engendrat per ajustament de unitat am dualitat.

(chap. Tres o ternari es número engendrat per ajuntamén de unidat en dualidat.)

Eluc. de las propr., fol. 279. 

Deux est le premier nombre de dualité... 

Trois ou ternaire est un nombre engendré par l'union d'unité avec dualité.

5. Dotze, adj. num., lat. duodecim, douze.

Rotlan e 'lh dotze par 

E 'l pros Berart.

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques. 

Roland et les douze pairs et le preux Bérard. 

E 'l dotze mes de l'an.

Arnaud d'Entrevenas: Del sonet.

Et les douze mois de l'an.

CAT. Dotse (dotze). ESP. Doce. PORT. Doze. IT. Dodici. (chap. dotse)

6. Duodeni, s. m., lat. duodenum, duodénum.

Es dit duodeni, quar en quascu home es de quantitat de XII ditz.

Eluc. de las propr., fol. 56.

(chap. Se diu duodeno, perque a cada home es de cantidat de dotse dits; medix dotse dits.)

Il est appelé duodénum, car en chaque homme il est dit de la quantité de douze.

PORT. IT. (ESP. chap.) Duodeno.

7. Dozen, Dotzen, adj. num., lat. duocecimus, douzième.

El dozes, us petitz Lombartz.

Pierre d'Auvergne: Chantarai. 

Le douzième, un petit Lombard.

Deu mais comprar la causa, la dotzena part de tant cum ela val, per cosentiment del ordenador de la gleisa. 

Trad. du Code de Justinien, fol. 1.

Doit en plus acheter la chose, la douzième partie de tant comme elle vaut, par consentement de l'économe de l'église.

Ell dec esser lo dotzes. Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Il dut être le douzième.

CAT. Dotsé. ESP. Doceno (duodécimo). PORT. Duodecimo. IT. Dodicesimo.

8. Dotzena, s. f., douzaine.

Una dotzena de moltos.

(chap. Una dotsena de borregos; poden sé cordés grans. En catalá se diu moltó, moltons.)

Charte de Besse en Auvergne, de 1270. 

Une douzaine de moutons.

CAT. Dotsena (dotzena). ESP. Docena. PORT. Duzia. IT. Dozzina.

9. Dozens, adj. num., lat. ducentos, deux cents. 

Per cent vers ni per dozenz cansos.

(chap. Per sen versos ni per dossentes cansons.)

G. Magret: No m valon re. 

Pour cent vers et pour deux cents chansons. 

Li prestet dozens marabotis.

(chap. Li va prestá, dixá, dossens maravedís.)

V. de Bertrand de Born.

Lui prêta deux cents marabotins. 

Ben dozentas jornadas s'es luynatz de sa terra. V. de S. Honorat.

S'est éloigné de sa terre bien de deux cents journées. 

CAT. Dòscènts (sic). ESP. Doscientos, ducientos. PORT. Dozentos.
IT. Dugento. (chap. Dossens, dossentes; se escriu igual que lo plural de dossén, que enseñe, cas. docente.)


Duire, Durre, lat. ducere, conduire, guider, instruire.

Cant l'un peccat a l'autre duich.

Marcabrus: Assatz m'es.

Quand un péché conduit à l'autre.

Qu' a vos sals nos dugatz.

G. Riquier: Lo mons. 

Que vous nous guidiez saufs vers vous. 

L'ensenhamentz e 'l pretz e la valor... 

M'an si mon cor duit de belha paria.

Arnaud de Marueil: L'ensenhamentz. 

L'enseignement et le mérite et la valeur... m'ont tellement instruit mon coeur de belle société. 

Part. pas. Vulhatz, per so que siatz dutz,

Saber et sen soven vezer.

P. Vidal: Abril issic. 

Pour cela que vous soyez instruit, veuillez voir souvent sens et savoir.

Si m trobes fol ni mal duich.

Guillaume de la Tour: Una, doas. 

Si me trouvât fou et mal instruit.

ANC. FR. Bien sout esprevier duire è ostour è falcon. 

Roman de Rou, v. 3825. 

Le second point auquel il se fault diligemment duire et exercer, c'est aux réponses particulières. Amyot. Trad. de Plutarque, Morales, t. II, p. 91. Les Athéniens pour lors n'estoient point encore duits à la marine.

Amyot. Trad. de Plutarque, V. de Thésée. 

Plus prompt à faire mal et plus duit au malheur.

Remi Belleau, t. I, fol. 87.

(chap. du: duc, dus, du, duém, duéu, duen; dut, duts, duta, dutes; duría, duríes, duríe, duríem, duríeu, duríen, etc.)

2. Duc, s. m., lat. ducem, duc, guide.

Si 'l reis engles e 'l duz normanz. 

B. de Ventadour: Lanquan vei.

(chap. Si lo rey inglés y lo duc normando.)

Si le roi anglais et le duc normand.

Pero 'l senhers coms, ducs, marques

N'a ben sa pegnora tracha.

Bertrand de Born: Guerra e trebalh.

Pour cela le seigneur comte, duc, marquis en a bien tiré son gage.

CAT. ANC. ESP. Duc. PORT. Duque. IT. Duce, duca (N. E. Benito Mussolini, es grassiós que lo seu apellit sigue casi mussol, que es de la familia del duc, lo búho real, tamé duque en castellá. Al llibre “lo camí” podéu lligí un capítul sobre lo duc, y a los sans inossens, tamé lo trobaréu.)

Lo Gran duc es un búho gigán, real.

3. Duquessa, Duguessa, s. f., lat. ducissa, duchesse.

Car mentau duguessa ni regina.

Aimeri de Bellinoi: Tant es d'amor.

Car je me rappelle duchesse et reine.

Fig. Duquessa de valen pretz entier.

Gausseran de S. Leidier: Puois fin' amors. 

Duchesse de vaillant mérite entier. 

CAT. Duquessa. ESP. Duquesa. PORT. Duqueza. IT. Duchessa. (chap. Duquesa o duquessa, duqueses o duquesses.)

4. Ducat, Dugat, s. m., lat. ducatus, duché.

Del ducat de Normandia... e del comtat de Peitieus.

(chap. Del ducat de Normandía... y del comtat o condat de Peitieus – Poitou.)

V. de Bertrand de Born. 

Du duché de Normandie... et du comté de Poitou. 

A conquerir emperi e regnat, 

Estranhas terras et illas e dugat.

Rambaud de Vaqueiras: Valens marques. 

(chap. A conquistá imperi y reinat, extrañes terres e isles y ducat.)

A conquérir empire et royaume, (err sétrangères, sic) terres étrangères et îles et duché.

CAT. Ducat. ESP. PORT. Ducado. IT. Ducato. (chap. Ducat, ducats; Ducados es una marca de sigarros.)

5. Ducat, s. m., ducat, sorte de monnaie.

Ducaz de Roma... Ducats de Venezia.

(chap. Ducats de Roma... Ducats de Venecia.)

Tarif des monnaies en provençal.

Ducats de Rome... ducats de Venise.

CAT. Ducat. ESP. PORT. Ducado. IT. Ducato.

6. Ductor, s. m., lat. ductor, conducteur.

Adhoras son ductor fa irat e 'l fier.

E son ductor li fassa escarniment. 

So nostres ductors.

Eluc. de las propr., fol. 84 et 13. 

Alors il fait son conducteur irrité et le frappe. 

Et son conducteur lui fasse mépris. 

Ils sont nos conducteurs. 

ESP. Ductor. IT. Duttore. (chap. conductó, conductós, conductora, conductores; se sol empleá pera los vehiculs, pun quinse mes aball. 

Se pot fe aná en lo sentit de tutó, rectó o retó; tutor, rector, ductor.)

7. Ductibilitat, s. f., lat. ductibilitatem, ductilité.

No es degu metalh de maior ductibilitat.

Eluc. de las propr., fol. 183. 

Il n'est aucun métal de plus grande ductilité. 

CAT. Ductilitat. ESP. Ductilidad. PORT. Ductilidade. IT. Ductilità. (chap. ductilidat. Es una propiedat que presenten alguns materials, com les aleassions metáliques, que poden deformás plásticamen sense chafás, permitín obtindre arams o fils.)

8. Ductil, adj., lat. ductilis, ductile. 

Coyre coronari ductil en subtils laminas.

(chap. Cobre coronari dúctil en sutils, fines, lámines.)

Eluc. de las propr., fol. 187.

Cuivre coronnaire ductile en lames fines.

CAT. ESP. (chap. dúctil) Ductil. PORT. Ductivel. IT. Duttile.

9. Aduire, Adure, Aduzer, v., lat. adducere, amener, apporter, conduire, écouler.

Faitz m'adur' un bel caval bag.

Richard de Tarascon: Cabrit al mieu.

Fais-moi amener un beau cheval bai. 

S'ieu posc, eu lo dei aduzer en presensa. 

Trad. du Code de Justinien, fol. 93. 

Si je puis, je dois l'amener en présence. 

Per que no l'aducest?

Trad. du Nouv. Test. S. Jean, ch. VII.

Pourquoi ne l' amenâtes-vous pas? 

Si 'l Dalfins sai ven ugan, 

Ni l'aduzon siei baron.

Le troubadour de Villarnaud: Un sirventes. 

Si le Dauphin vient ici jamais, et ses barons l'amènent.

Mas l'aigua que suau s' adui

Es peiers de cella que brui.

B. de Ventadour: Lo rossignols.

Mais l'eau qui s'écoule doucement est pire que celle qui bruit.

Fig. A ver salvamen

Aduretz tota Fransa.

Germonde de Montpellier: Greu m'es.

Vous conduirez toute la France à vrai salut. 

Lo gens temps de pascor,

Ab la fresca verdor,

Nos adui fuelh e flor.

B. de Ventadour: Lo gens.

(chap. Lo gentil tems de primavera, en la fresca verdó, mos porte fulla y flo. Ojalá puguerem recuperá una paraula com pascó, tenín ya Pascua.)

L'agréable temps de printemps, avec la fraîche verdure, nous apporte feuille et fleur. 

Mais lai on valor ven e tria, 

Ven paratge; et de lai fui 

On avol cors soven s'adui.

R. Vidal de Bezaudun: En aquelh temps.

Mais là où mérite vient et choisit, arrive noblesse; et elle fuit de là où lâche coeur souvent parvient. 

Loc. prov. Vos sabetz, dona gentil, clara,

Qu'us plazers autre n'adutz.

(chap. Vos sabéu, dona gentil, clara, que un plaé ne du (porte) un atre.)

Amanieu des Escas: Dona per cui.

Vous savez, dame gentille, gaie, qu'un plaisir en amène un autre.

ANC. FR.

Li graindre anemi Diex si sunt li renoié, 

Quant il sunt à mal faire aduit et avoié.

J. de Meung: Testament, v. 642. 

ANC. ESP. Aducir. IT. Addurre.

10. Aduzemen, s. m., conduite.

Per razon de l'aduzemen de las ayguas.

(chap. Per raó de la conducsió de les aigües.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 79.

Pour raison de la conduite des eaux.

11. Conduire, Condurre, v., lat. conducere, conduire, mener, guider. 

Tan feron qu'ill lo conduisseron a Tripol en un alberc.

V. de Geoffroi Rudel.

Ils firent tant qu'ils le conduisirent à Tripoli dans une habitation.

Fig. Mas Dieu prec per sas grans mercis...

Que m condugua en paradis.

Pierre d'Auvergne: Cuy bon vers.

Mais je prie Dieu par ses grandes mercis... qu'il me conduise en paradis.

Car qui joi ni solaz fui

A piech de mort se condui.

Lanfranc Cigala: Ges non sui. 

Car qui fuit joie et soulas se conduit à pire que mort.

CAT. Conduir. ESP. Conducir. PORT. Conduzir. IT. Condurre. (chap. conduí: conduíxco, conduíxes, conduíx, conduím, conduíu, conduíxen; conduít, conduíts, conduída, conduídes. Val pera vehiculs y en lo sentit de durá un minjá o algo bastán tems. Este tinet de oli ha conduít mol, ne ham tingut prou per a tot l'añ.)

2. Conduch, s. m., conduite, direction.

Per conduch de nauclers. Trad. du Code de Justinien, fol. 88. 

Par conduite de nochers.

ANC. FR. Que vos tel conduit me bailliez 

Que je n'i soie domagiez.

Roman du Renart, t. II, p. 371.

CAT. ESP. Conducto. IT. Condotto. (chap. conducte, conductes.)

13. Salvconduch, s. m., sauf-conduit. 

Aquest present salvconduch ay fach.

(chap. Este presén salvoconducte hay fet.)

Sauf-conduit donné par J. de Fara en 1385.

J'ai fait ce présent sauf-conduit.

CAT. ESP. PORT. Salvoconducto. IT. Salvocondotto.

14. Conductor, s. m., conducteur, guide.

De la qualla armada et host era conductor et guida lo comte Ramon.

(chap. De la cual armada y host ere conductó y guía lo conde Ramón.)

Chronique des Albigeois, col. 10.

De laquelle armée et troupe le comte Raimond était conducteur et guide.

ANC. FR. De l'une fu Richarts conduisières. 

Roman de Fierabras en vers français. 

CAT. ESP. PORT. Conductor. IT. Conduttore. (chap. conductó, conductós, conductora, conductores.)

14. Conductici, adj., lat. conductitius, mercenaire, pris à loyer.

Autres so ditz conducticis, so es a dire logadiers, quar estan ab autru per esperansa de gazanh. Eluc. de las propr., fol. 72.

Autres sont dits mercenaires, c'est-à-dire pris à loyer, car ils sont avec autrui par espérance de gain.

(chap. llogaté, mersenari; v. llogá: llogo, llogues, llogue, lloguem o llogam, lloguéu o llogáu, lloguen; llogat, llogats, llogada, llogades.)

16. Desduire, Desdure, v., amuser, réjouir.

Deducere a été employé dans le sens de s'amuser, dans la basse latinité.

La collecte de l'office de la fête de l'Alleluia porte:

Deus, qui nos concedis alleluiatici cantici deducendo solempnia celebrare.

Merc. de Fr., décembre 1726, p. 2661. 

On plus desir, 

Son cors me fui; 

Mas lo joi de leis, quar l'am, me desdui.

Hameus de la Broquerie: Mentre qu'el. 

Où plus je désire, son coeur me fuit; mais la joie d'elle m'amuse, parce que je l'aime. 

En Guillems se desdui 

De Monpeslier, a cui 

Vim jurar sobre sans

Guerr' e massans.

Rambaud de Vaqueiras: Leu sonet.

S'amuse le seigneur Guillaume de Montpellier, à qui nous vîmes jurer sur saints guerre et carnage. 

Car vil gent e d'avol compagnia 

Seguia trop, e s' i deduzia.

V. de S. Honorat. 

Car il suivait beaucoup gent vile et de mauvaise compagnie, et s'y amusait.

17. Desdug, Desduch, Desdui, s. m., plaisir, déduit.

Car deport m creis e desdug

La bela.

A. Daniel: Lanquan.

Car la belle m'augmente amusement et déduit. 

Val mais solatz e domneis

E cantz ab tot bel desdui.

Raimond de Miraval: Ar ab la. 

Mieux vaut plaisir et galanterie et chants avec tout agréable déduit.

Lo retendir los grailes lor es jois e desdutz.

Guillaume de Tudela.

Le retentissement des clairons leur est joie et déduit.

Li miei deduch seran huey mais plor e concir.

V. de S. Honorat. 

Les miens plaisirs seront désormais pleurs et soucis.

ANC. FR.

Vindrent à cel desduit, chescun fu bien serviz...

Desduiz d'eschez è gieu de tables.

Roman de Rou, v. 2300 et 7500.

18. Deductio, s. f., lat. deductio, déduction.

En solta ni en paga o deductio.

Tit. de 1310. DOAT, t. CLXXIX, fol. 222.

En soulte et en paye ou déduction.

En deduction dels dits quinze mille.

(chap. En deducsió dels dits quinse mil.)

Tit. de 1358. DOAT, t. XLIV, fol. 105. 

En déduction des dits quinze mille. 

CAT. Deducció. ESP. Deducción. PORT. Deducção. IT. Deduzione. (chap.  deducsió, deducsions; v. deduí: deduíxco, deduíxes, deduíx, deduím, deduíu, deduíxen; deduít, deduits, deduída, deduídes.)

19. Enduta, s. f., lat. induta, enduit, apparence, dehors.

De paubra enduta et de pauc vaillimen. V. de Pistoleta.

(chap. De pobra apariensia y de poc valor, mérit.)

De pauvre apparence et de petit mérite.

20. Enduire, Endurre, v., lat. inducere, induire, amener.

Enduire deu o monestar...

Enduire es cant hom ensegna

Aiso c'om vol c'us altre faza 

Ses mandamen e ses menaza.

(chap. Induí es cuan hom enseñe aixó que hom vol que un atre faigue sense manamén y sense amenassa.)

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus. 

Il doit induire ou admonester...

(chap. Ell deu induí o amonestá.)

Induire, c'est quand on indique ce qu'on veut qu'un autre fasse sans ordre et sans menace.

Part. pas. Maior de XIIII ans, non endugz per forza ni per temor.

Tit. de 1245, Arch. du Roy., J. 323.

Majeur de quatorze ans, non induit par force ni par crainte.

Amenats et enduigs ad aiso, reconosc, etc.

Tit. de 1270. DOAT, t. CVI, fol. 287.

Amené et induit à ceci, je reconnais, etc.

- Enduire, arranger. 

Part. pas. Al seyzen jorn, cayran trastugz 

Li bastimen tan be endugz. 

Los XV signes de la fi del mon. 

Au sixième jour, tomberont tous les bâtiments si bien arrangés.

CAT. Induir. ESP. Inducir. PORT. Induzir. IT. Indurre. (chap. Induí: induíxco o induíxgo, induíxes, induíx, induím, induíu, induíxen; induít, induíts, induída, induídes.)

21. Entroduire, v., lat. introducere, introduire.

Entroduyssen en la terra d'Anglaterra.

(chap. Introduíxen a la terra d'Inglaterra.)

Priv. acc. par les R. d'Angleterre, p. 22.

Introduisent en la terre d'Angleterre.

Part. pas. A tot for de costuma entroduit en favor, etc.

(chap. A tot fuero de costum introduít a favor, etc.)

Tit. de 1326. DOAT, t. XXXIX, fol. 46. 

A tout droit de coutume introduit en faveur, etc. 

CAT. Introduir. ESP. Introducir. PORT. Introduzir. IT. Introdurre. (chap. introduí: introduíxco o introduíxgo, introduíxes, introduíx, introduím, introduíu, introduíxen; introduít, introduíts, introduída, introduídes.)

22. Entroductio, s. f., lat. introductio, introduction. 

Haver entroductio e materia a far... dictatz. Leys d'amors, fol. 1. 

(chap. Habé: Tindre introducsió y materia a fé... dictats.)

Avoir introduction et matière à faire... compositions.

CAT. Introducció. ESP. Introducción. PORT. Introducção. IT. Introduzione. (chap. introducsió, introducsions.)

23. Esduire, Esdurre, v., lat. educere, écarter, éconduire, éloigner.

Quar selh siec amors qui s n'esdui,

E selh encaussa qui la sui.

B. de Ventadour: Lo rossinhols.

Car l'amour suit celui qui s'en écarte, et repousse celui qui le suit.

De ben et de jai 

M'esduy et m'enpenh.

Giraud de Borneil: Gen m'aten. 

M'écarte et me repousse de bien et de joie. 

Part. pas. Quar vos m'es un pauc esducha, 

Si que m viratz en brun blanc.

Giraud de Borneil: Quant la.

Car vous m'êtes un peu éloignée, tellement que vous me tournez le blanc en brun.

ANC. FR. Plaine de pierres précieuses 

Si flamboians, si glorieuses, 

Pour peu li oel ne l'en esduisent.

Fables et cont. anc., t. I, p. 353. 

Car de là ne s'osoit esduire.

Godefroi de Paris: Chron. métr., p. 82.

24. Esdui, s. m., manière, art d'éconduire.

Donc non es fals 

Qui met son esdui 

En trop gran refui.

Giraud de Borneil: Si m plagues. 

N'est donc pas faux qui met son art d'éconduire en très grand refus.

25. Fordure, v., éconduire.

Part. pas. D'aquest' amor son lung fordug.

A. Daniel: Lanqan vey.

Je suis éconduit loin de cet amour.

26. Inductio, s. f., lat. inductio, induction, persuasion.

Senes inductio d'alcuna persona.

(chap. Sense inducsió de cap persona. Alcuna : alguna, pero té lo sentit negatiu de sense, per lo que fiquem cap : nul : 0; persuassió)

Tit. de 1286. DOAT, t. XLI, fol. 76.

Sans persuasion d'aucune personne.

Per inductions, subornations. Fors de Bearn, p. 1088.

(chap. Per inducsions, sobornos.)

Par inductions, subornations.

CAT. Inducció. ESP. Inducción. PORT. Inducção. IT. Induzione. (chap. inducsió, inducsions : persuassió, persuassions, v. persuadí.)

27. Inductiu, adj., qui amène, inductif.

De sompnis tribulens inductiu. 

De fertilitat et sterelitat inductiva.

(chap. Inductiva de fertilidat y esterilidat : ermura.)

Eluc. de las propr., fol. 227 et 114.

Inductif de songes agitants.

Inductive de fertilité et de stérilité.

CAT. Inductiu. ESP. Inductivo. IT. Induttivo. (chap. inductiu, inductius, inductiva, inductives.)

28. Perduire, v., lat. perducere, conduire.

Pus que ses te non puesc trobar cofort,

Perduy me lay on es vida ses mort,

Pres del tieu filh que m'a fach de nien.

G. d'Autpoul: Esperansa.

(chap. Pos com sense tú no puc trobá confort, pórtam allí aon ña vida sense mort, prop del teu fill que me ha fet del no res.)

Puisque sans toi je ne puis trouver reconfort, conduis-moi là où est vie sans mort, près du tien fils qui m'a fait de rien. 

IT. Perdurre.

29. Produire, v., lat. producere, produire, présenter.

Aquel que los testimonis a products.

(chap. Aquell que los testimonis ha presentat, produít (presentats, produíts); als juissis se diu produí : presentá probes, testigos.)

Trad. du tr. de l'Arpentage, 2e part. ch. 2. 

Celui qui a produit les témoins. 

CAT. Produir. ESP. Producir. PORT. Produzir. IT. Produrre. (chap. produí: produíxco o produíxgo, produíxes, produíx, produím, produíu, produíxen; produít, produíts, produída, produídes.)

30. Produxio, s. f., lat. productio, production.

Tota produxio de guirens ad el es denegada.

Statuts de Montpellier de 1204.

Toute production de témoins est déniée à lui. 

CAT. Producció. ESP. Producción. PORT. Producção. IT. Produzione. (chap. producsió, producsions.)

31. Productiu, adj., productif.

De herbas productiu... De formas varias productiva.

(chap. Productiu de herbes... Productiva de formes diferens, diverses.)

Eluc. de las propr., fol. 134 et 24.

Productif d'herbes... Productive de formes diverses.

CAT. Productiu. ESP. PORT. Productivo. IT. Produttivo. (chap. productiu, productius, productiva, productives.)

32. Reduire, Reduzir, v., lat. reducere, ramener, soumettre, réduire.  Negligentia redui fol home als pechaz que a laissaz.

(chap. La negligensia porte (reduíx no se faríe aná) al home sompo - tonto, sense señ - cap als pecats que ha dixat.)

Trad. de Bède, fol. 42.

La négligence ramène l'homme insensé aux péchés qu'il a quittés.

Per venir reduire e tornar los dits pays e poble.

Chronique des Albigeois, col. 3.

Pour venir réduire et changer les dits pays et peuple.

C'ab gens plazers redui.

Giraud de Borneil: Los apletz. 

Qu'il ramène avec les plaisirs agréables.

Es fayt dificil a reduzir. 

Cove que primieyrament redusiscas la dislocatio.

(chap. Convé que primeramen reduíxques la dislocassió.)

Trad. d'Albucasis, fol. 42 et 6.

Est fait difficile à réduire.

Il convient que premièrement tu réduises la dislocation.

Substantiv. Mas pauc me dura,

Qu'al reduire m torna 'l joy en error.

B. de Ventadour: Be m cugey. 

Mais peu me dure, vu qu'au réduire me change la joie en erreur.

Quan lo corns sera pus ples, 

Adonc no i cornaretz vos ges, 

Mas al reduyr' en put l'ales.

Naudoy: Turcmalec. 

Lorsque le cor sera plus plein, alors vous n'y cornerez point, mais au ramener l'haleine en put. 

CAT. Reduir. ESP. Reducir. PORT. Reduzir. IT. Ridurre. (chap. Reduí: reduíxco o reduíxgo, reduíxes, reduíx, reduím, reduíu, reduíxen; reduít, reduíts, reduída, reduídes.)

33. Reductio, s. f., lat. reductio, réduction.

Si la dislocacio no obezeys a la reduccio. 

Non es difficil la reductio del budel.

(chap. La reducsió del budell no es difíssil.)

Trad. d'Albucasis, fol. 68 et 42. 

Si la dislocation n'obéit à la réduction. 

La réduction du boyau n'est pas difficile.

Reductios del premier prepausamen. Leys d'amors, fol. 1.

Réduction du premier projet.

CAT. Reducció. ESP. Reducción. PORT. Reducção. IT. Riduzione. 

(chap.  reducsió, reducsions.)

34. Reductiu, adj., réductif.

Dels esperitz vitals a degut esser reductiva.

(chap. Ha degut sé reductiva dels espíritus vitals; reductiu, reductius, reductiva, reductives, que reduíx.)

Eluc. de las propr., fol. 269. 

A dû être réductive des esprits vitaux.

35. Seduire, v., lat. seducere, séduire.

Car el sedui home per blandimens mortals.

Trad. de Bède, fol. 42. 

Car il séduit l'homme par caresses mortelles. 

CAT. Seduir. ESP. Seducir. PORT. Seduzir. IT. Sedurre. (chap. seduí: seduíxco o seduíxgo, seduíxes, seduíx, seduím, seduíu, seduíxen; seduít, seduíts, seduída, seduídes.)

36. Séduction (seduction), s. f., lat. seductionem, séduction.

La seduction de l'Antechrist. Doctrine des Vaudois.

(chap. La seducsió del Anticristo.)

La séduction de l'Antechrist.

CAT. Seducció. ESP. Seducción. PORT. Seducção. IT. Seduzione. 

(chap. seducsió, seducsions.)

37. Traductio, s. f., lat. traductio, traduction.

Traductios, la qual se fay per aytantas manieras.

Leys d'amors, fol. 125.

Traduction, laquelle se fait par autant de manières.

CAT. Traducció. ESP. Traducción. PORT. Traducção. IT. Traduzione

(chap. traducsió, traducsions; v. traduí: traduíxco o traduíxgo, traduíxes, traduíx, traduím, traduíu, traduíxen; traduít, traduíts, traduída, traduídes.)

viernes, 13 de octubre de 2023

XI, Molt mes greu d' En Sordel, quar l' es falhitz sos sens,

XI. 


Molt mes greu d' En Sordel, quar l' es falhitz sos sens

Que cuydava qu' el fos savis e conoyssens,

Per que dintre mon cors en suy era dolens,

Quar tan honrat condug don a tan avols gens

Cum lo cor d' En Blacatz qu' era sobrevalens;

Aora lo vol perdre, en que falh malamens,

Qu' aissi cum pert aquest ne perdria cinc cens,

Mas ja no y er perdutz entr' els flacx recrezens.


Que las dompnas valens lo partran entre lor,

Et en luec de vertutz lo tenran per s' onor:

E mi dons de Proensa, quar a de pretz la flor,

Prenda 'n premeiramens, e 'l gart per fin' amor.

Pueys mi dons de Bearn, quar a vera valor,

Vuelh qu' en prend' atressi tan qu' en torn la dolor,

Qu' ilh aura de sa mort, en gaug et en doussor;

Quar tos temps enanset son pretz e sa lauzor.


La comtessa prezans, dona de Vianes,

Vuelh que prenda del cor, pus a bon pretz conques; 

E gart lo ben e gen per la vertut que i es,

E penra 'l tos temps ben, si 'l guard' en totas res.

E 'l belha de la Chambra, en cui sera ben mes,

Vuell qu' en prend' atressi, pus a totz autres bes;

E gart lo en aissi cum fai son cors cortes,

E no 'l pot mielhs gardar al laus dels ben apres.


Na Guida de Rodes prendra del cor, quar fai

Sos bes grazir als pros, e quar totz bes li plai;

E gart lo ben e gen, quar ad elha s' eschai,

Que sitot ilh val pro, tos temps en valra mai.


Na Rainbauda del Baus prenda del cor assai,

Quar ilh es belha e bona et a bon pretz verai,

E gart lo ben e gen, quar tot quan gen l' estai

Garda, salvan s' onor e son plazen cors gai.


Silh de Lunelh, quar a verai pretz cabalos,

Vuelh que prenda del cor, qu' aissi s tanh, per amdos,

Quar ilh es belha e bona, e 'l cors plazens e bos,

E gart lo ben e gen, et aura 'n grat dels pros.

Pueys vuelh que del cor prenda la bella de Pinos,

Quar ilh es belha e bona et a plazens faissos,

E gart lo en aissi, quar sos cors amoros

Tenra 'l vertutz del cor tos temps gais e joyos.


De l' arma d' En Blacatz pens dieus lo glorios,

Qu' el cor es ab aquelhas de qu' el era enveyos.


Belh' Ermenda plazens, sol que dieus mi sal vos,

Cui que plass' o que pes, tos temps viurai joyos.


Bertrand d' Alamanon.

sábado, 25 de septiembre de 2021

LAS HORAS DE LA VIRGEN. HORAS DE NOSTRA DONA SANCTA MARIA.

LAS
HORAS DE LA VIRGEN.



Hacia
el mismo tiempo en que escribió Raimundo la elegía que acabamos de
insertar, compuso el otro poema dedicado a la Reina de los cielos,
que intituló las Horas de la Virgen. Tiene por objeto cantar las
alabanzas de la madre del Salvador. Dividiólo el poeta en siete
partes, formando cada cual una de las horas canónicas, que a su vez
están también divididas en siete estrofas de doce versos. La
primera parte comprende la hora de maitines, la segunda la de prima,
la tercera la de tercia, la cuarta la de sesta (sexta; la hora de
la siesta)
, la quinta la de nona, la sexta la de vísperas y la
séptima la de completas. Empieza con una exposición, a la que sigue
una plegaria para cantarse antes de cada una de las horas. La de
maitines dedica una estrofa a Dios, otra al Dios padre, otra al Dios
hijo, otra al Dios Espíritu Santo, y las tres restantes tienen por
objeto el Criador, el Recreador y el Glorificador, hablando en cada
una, de la Virgen María Madre de Dios, a quien llama guía de los
pecadores; consejo, confortamiento, gozo y amor de los mortales;
salvación del género humano, salud de todos los que la aman y
gloria de los cielos todos.



La
hora de prima se ocupa en sus siete estrofas de la encarnación del
Verbo en el seno de María, doncella de tanta virtud, que otra más
perfecta no pudiera hacer el mismo Dios; del nacimiento de Jesús y
del placer que experimentó la Virgen al ser madre; de la pasión y
de los dolores que traspasaron su corazón al ver las afrentas que
Jesús sufrió y la muerte que le dieron; del descendimiento a los
infiernos para libertar triunfante y victorioso a Adán y a los
patriarcas; de la resurrección y del gozo de la Virgen al ver a
Jesús que ya no podía morir; de la ascensión a los cielos, dejando
Jesús a su madre en el mundo para ejemplo de las criaturas e
intercesora de los pecadores; y del juicio final que ha de dar el
premio a los buenos y el castigo a los malos.



En
la hora de tercia habla de la sabiduría, cuyo don concedió el
Espíritu Santo a María, para que pudiese escribir en el nuevo libro
los nombres de los que la alaben y ensalcen; del entendimiento que la
Virgen da a los que le son fieles, para que puedan conocer a Dios;
del consejo de que está dotada para llevar el mundo por el camino de
la salud; de la fuerza que da a los humildes y temerosos de ofender
al Todopoderoso; de la ciencia que concede al hombre, para que
columbre el refugio en donde ha de encontrar merced; de la piedad que
encuentra el culpable cuando confía en la coronada Virgen; y del
temor que ella inspira al hombre para impedirle caer en pecado.



Trata
la hora de sexta del don de la justicia con que embelleció Dios el
alma de María, para que juzgase a los arrepentidos y les otorgase el
perdón; de la prudencia, luz que muestra al hombre el puerto de la
salud y los caminos de la muerte eterna, y con que dota la Virgen a
sus devotos; de la fortaleza de los que aman a la madre de Dios; de
la templanza que quiere la valerosa Señora tenga el hombre por su
amor; de la fé que debe haber el que quiera conservarse en la gracia
de la excelsa Reina; de la esperanza que salva a los que en la Virgen
la tienen puesta; y de la caridad que considera como la mayor de las
virtudes.



La
hora de nona la consagra el autor a los siete pecados capitales,
diciendo: que la dulce María no puede tener afecto a quien en vez de
atesorar amor a Dios en su corazón, recoge con avaricia las
mundanales riquezas; que menos concede el delicioso sabor de los
lícitos placeres a quien se entrega a la gula; que la concupiscencia
es el pecado que más aborrece la celestial doncella, esbelto palacio
de virginidad, suave aroma de la flor blanca del amor; que esta borra
de su memoria al que por soberbia quiere en alto levantarse sobre los
demás; que con la pereza, origen de la villanía y de todos los
pecados, pierde el mortal a su abogada en el cielo; que la envidia es
enemiga de todas las virtudes y de toda plegaria a la más amorosa de
las madres; y que la ira nos enemista con ella, nos roba la libertad,
encadena nuestro albedrío y ofusca nuestro entendimiento.



Los
siete sacramentos de la iglesia son el objeto de la hora de vísperas.
Dice que el matrimonio place a la madre de Dios, para que sean los
fieles engendrados sin culpa; que le place el bautismo porque es
imagen del de sangre con que Cristo nos lavó y regeneró desde la
cruz, y la confirmación porque en la fé con que ha entrado en la
vida se afirma el cristiano; de la eucaristía manifiesta que tiene
tal virtud que no hay hombre que pueda expresarla, y que es indecible
el gozo que ocasiona a María cuando un ministro justo es quien
celebra el santo sacrificio; que la bendición de la Virgen recae
sobre el varón que aspira al orden sacerdotal; que nunca niega
aquella su perdón al que se entrega a la penitencia; y concluye
ponderando la eficacia de la postrera unción.



Y
por último en la hora de completas dice que la memoria de los
grandes dones, de la esperanza y del perdón nos hace valientes,
francos, alegres y virtuosos en todos nuestros actos, y que se
alcanza el amor de Dios dedicando al divino hijo de María la flor de
nuestros recuerdos, que es la de hacerle presente nuestra frivolidad:
que el entendimiento hace comprender verdaderamente el pecado,
despertando luego el temor y la contrición, al paso que María no
permite que en culpa mueran los arrepentidos; que quien ama con toda
su voluntad a la augusta princesa del cielo, tiene tan noble amor que
en todo acierta, en nada yerra; luego dice a los ángeles que no
importa rueguen a su reina para que nos ame, pues tanto es el amor
que nos tiene que es innecesaria su intercesión; pues si
entrañablemente no nos amase, nadie pudiera evitar las infernales
penas, ni alcanzar los placeres del cielo; que al imaginar los
terribles y eternos castigos llénasele el corazón de tristeza y
miedo, hasta que se acuerda de la madre del amor; y al hablar de los
sentidos, exclama: - “Cuando tiendo una mirada por la tierra, el
mar y el cielo; cuando oigo el canto de los pájaros; cuando aspiro
el perfume de las flores; cuando percibo el delicado sabor de los
manjares; y toco ricas telas, preciosas maderas, oro y rubíes, y
hablo entretanto con recogimiento con la Señora de los cielos;
cuando a ella me entrego en cuerpo y alma; ay! siento entonces tanta
dulzura en mi corazón, que nunca igual la experimento.” Y da fin
Raimundo a su poema ensalzando los efectos de la verdadera oración.



Esta
hermosa poesía está escrita en versos pareados, fáciles y fluidos
y en esmerado lenguaje; y contiene no pocas bellezas literarias, ya
en lo que mira a su esencia, ya en lo que atañe a su forma.





HORAS
DE NOSTRA DONA



SANCTA
MARIA.



-------



Deus,
en vostra virtud comença RAMON aquestas horas de nostra dona Sancta
María é cántense al só dels hymnes.







A
honor del major Senyor



Jesu-Christ,
vull far per s' amor



Set
horas de sua mayre



Que
es de peccats repayre,



Per
esperança e perdó;



Las
set horas aquestas só:



Maytinas,
prima, tercia,



Mitg
día, nona y sia



Vespres,
completas, e si y fós



Altre
hora fora joyós.



Cascuna
es de setenas



Qui
son de oracions plenas:



L'
hora qui es de maytinas



Es
de personas divinas:



Prima
es de la humanitat



Ab
que Deus ha el mon creat (1):



Tercia
del Esperit Sant



Qui
set dons dona en amant;



Mitg
dia de set virtuts



Qui
son carreras de saluts (2):



Contra
los set peccats mortals



Está
nona hora cabals:



Vespres
son dels set sagraments



Qui
de la fe son ornaments:



De
set cosas es completa



Ab
qui los Sants fan colleta



De
sanctitat perpetual



En
gloria celestial.




DE
LA CONFESSIÓ QUE HOM DEU FER Á CASCUNA HORA



ANS
QUE LA DIGA.







A
vos mayre de pietat



Me
confes de tot mon peccat,



Ab
dolor e contricció,



Volent
far satisfacció



A
mon poder del falliment



Qu'
ay fayt ves vos e mante gent:



E
vos, dona, per pietat



Prenets
esta hora en grat;



La
qual dic per vostra lausor



E
p' el vostro fill Salvador.



Ave
María alegramen



Diga
hom al començamen.







DE
MATTINAS.



I.



De
un Deu.




Es
un Deu e una dona



Qui
sobre totas es bona;



De
aquests dos es trastot lo mon



En
lonch, pregon, ample e redon;



La
dona es Sancta María



Qui
a fill sens d' hom paria,



E
es un fill home e Deu;



E
çell qui tot vòl esser seu



No
hage pahor a la mort,



Que
lo mal esperit l' emport;



Car
Deus lo vòl al cel haver



Pus
tot s' es dat a son voler.







II.



De
Deu pare.



En
la divina natura



Es
un payre sens mesura;



En
la natura humana



Una
dona es qu' hom reclama;



Nostra
dona mayre de Deu



Qui
es filla de l' hom fill seu,



E
del payre e la mayre fó (3)



Mercé,
pietat e perdó.



Amdos
están en aquel port



On
hom no mor a mala mort;



Lo
payre e la mayre amdos



Sien
payre e mayre de nos.







III.



De
Deu fill.

Es un fill Deu en Deitat
Fill de sa filla Christ
nomenat (4);
Qui es trames per son payre
Per esser nostre
Salvayre.
Aquel fill ha tan gran virtut
Que sens éll hom no
ha salut;
E té per sa mayre perdó
E no diu a null hom de no

De neguna perdonança
Si en sa mayre ha fiança;
Aytal
fill sia conegut
Per tot lo mon e car tengut.



IV.

De Sant esperit.

De Deu payre e fill amant
Hix un
esperit qui es sant,
E es creayre e senyor,
E vòl la puella
d' amor
Mays que quant ha creat sajus
E l'ha sus enfora
Jesus;
E quant prega hom la puella (5)
Que li ajut li
consella,
Que a son fill ella deman
Só de que hom la va
pregan,
Puys l' ha fayta mayre d' honor
E refugi de peccador.







V.



De
creador.




Lo
mon ha sol un creador



Qui
l' ha creat per far honor



A
la puella sa mayre



De los peccadors guiayre



Com
son en tribulació,



E
pregon ella que lur dó



Conçell,
confort, gaug é amor,



Com
servesquen nostre Senyor



Ab
tot quant han a lur poder



E
de lurs peccats dol haver;



Aquella
puella es cabal



De
tot ço perque amor val.


VI.
De recreador.




Un
recreador de quant es



En
una verge home se fes,



Ab
una tal condició



Que
vengués a salvació



L'
humá genre qu' era perdut,



E
que la verge fos salut



De
tots aquells que l' amarán,



E
qu' el creayre en istán



Complesca
sua demanda,



Pus
sa mayre ho comanda,



Perque
's confort tot peccador



Si
ama la dona meyllor.







VII.



De
glorificador.

Gloria nostra dona 'l cel
Ab l' ángel Sant
Gabriel
E ab tots los sants que la y son
En veser son fill
desiron,
Qui ' els dona gloria tan gran
En membrant, entenent
e aman,
E ab un tal sguardament
Que no es nengun hom vivent

Qui la pogués dir ni pensar:
- Fill, dix la Verge, pus poch
dar
En est loch tal gloriament
Veng' on say tuyt nostro ’n
parent.



DE
PRIMA.



A
vos mayre de pietat.

I.



De
la sua concepció.




Ah
Deus! ¿con gran maravella



Es
que regina puncella



Haje
ver home conçebut



Qui
ver Deus sia sdevengut?



Emper
no 'n so y maravellat



Pus
que fo per lo esperit Sant,



Qui
pòt complir quant vòl haver,



Si
voluntat ha, ab son poder (6).



Mas
la virtut d' on fó plena



Quant
li fó fayta estrena



De
fill Deu home qui fos seu



No
la pográ far major Deu.







II.



De
la nativitat.




Quant
consir la nativitat



Qu'
home ver pusca esser nat



De
fembre verge e passar



Un
cors per altre sens trencar,



Molt
stay en gran spaven



Tro
que pens lo conçebimen



Qui
fó per miracle complit



Per
lo Senyor Sant Esperit;



Mas
quant consir lo gran plaer



Que
la Verge hac sens doler



En
enfantar home e Deu



Me
maravell sobre 'l seyn meu.



III.



De
la passió.




Anc
pasio de passió



Ne
de neguna acció



Poch
sofrir cos ne pensament,



Com
soferí la Verge humilment,



Quant
vi son fill tant ahontat



Sus
en la crotz mort e penjat;



E
adonchs desirá morir



Car
no 's podia sostenir;



Mas
car havia gran plaer



En
son amorós fill veser



No
la podia pendre mort,



Estava
en guayg e desconort.







IV.



Devallá
als inferns.



Quant
Jesu-Christ fó mes al vas,



Dix
la regina: - ¿Qué farás?



Irás
a mayso per morir,



O
estarás say per vivir



En
veent aquest moniment? -



De
mentra era en est pensament



L'
arma de son fill devallá



En
infern, de lo qual gitá



Adam
e tots sos companyons



Per
victoria e perdons.



-
Ah! dix Abraham, de ma cusina,



E
com es de nos medicina!





V.



De
resurrecció.




Jesus
resucitat, sentit



Recobrá
e virtut l' esperit



De
la regina en plaer:



On
fo conformat sens doler;



E
dix a son fill en rien:



-
¿Que s' es feta soptosamen



La
greu dolor qu' eu suy sentir!



E
vos fill ¿podets may morir? -



E
quant recobrá son scient,



E
conech manifestament



Que
son fill fó resucitat,



Null
gaug al seu es comparát.







VI.


Del pujament de Jesu-Christ al cel.







Quant
Jesus hac son fayt complit



Al
payre, al Sant Esperit



En
est mon, ah san Gabriel



E
ab tots los ángels del cel,



Puja
el sen a son payre,



Al
cel qui es son repayre;



E
sa mayre 'n lo mon lexet



En
qui molt paubrement visquet,



Per
ço que gran eximpli fós



A
hom rich, avar e ergullós,



E
que tots jorns son fill pregás



Que
als peccadors perdonás.





VII.



Del
dia del judici.




Resucitará
tota gent



E
venrá a lo jutjament



De
Jesu-Christ qui es Senyor,



Qui
dirá a li peccador:



-
Anats a lo foch infernal



A
haver dolor perpetual. -



E
dirá a la puncella:



-
Mayre! vostres fills apella



A
la gloria eternal,



E
dona lur juy per cabal (7)



A
tota la lur voluntad,



Pus
que per ells m' has tant pregat.







DE
TERCIA.



A
vos mayre.



I.



De
saviesa.

A la mayre del gran Senyor,
Mayre de valor e d'
amor,
Ha donat lo Sant Esperit
Un dó qui está molt complit,

Apellat sapiencia,
Per ço que aquel hom sia
En lo seu
libre nou escrit,
Qui haurá d' ella gran bé dit;
Perque
diguen bé de s' amor
Tuyt li just e li peccador:
Car ella
'ls dará tal saber
Que poran lo seu fill veser.



II.

De enteniment.

L' Esperit Sant enteniment
Dona qu'
hom sia conexent (8)
De ço que es bé e es mal;
E la regina
atretal
Lo dóna á çells qui son seus,
Per ço qu' ells
coneguen Deus;
E la regina a l' esperit
Ha un gran orde
establit,
Qu' hom entena son fill amán (9)
Ab contricció e
plorán,
Que lur perdó culpas e torts
E que los guard de
malas morts.

III.
De consell.

Dona Sant Esperit
consell
A la regina, que capdell
Lo mon a via de salut (¡O)

Mas hom s'es tant desconegut
Que no 's vòl lexar capdellar

A la regina, ne pregar
Que lo consell quant es vençut,
E
'n mortal peccat cahut,
E está tot desemparat,
Com a home
desconsellat;
E si la regina no pregás
Son fill, fora 'l mon
en mal cas.


IV.



De
força.




Sant
Esperit dona força



A
tot hom qui bé s' esforça



A
reclamar quant es cuytat (11)



La
regina de pietat,



Qu'
enfortex tot pensament



Qui
sia humil e tement



Contra
falliment e peccat;



E
télo tan fort esforçat



Si
es pacient per sa' amor,



Qui
tuyt li demoni major



No
'l poden pendre ne forçar,



Car
al seu fill lo fá guardar.







V.



De
sciencia.

Sciencia es donada
Per Sant Esperit, pausada

En la douça dona d' amor
Qui la dóna al peccador,
Per
ço que sapia on es
Socors, pietat e mercés;
E que a ella
los deman,
Car del donar ha gran talan,
E dona sciencia
infusa,
E quant hom li quer no s' escusa;
Ans lo te fortment
a mal
A çells a qui saber no cal.


VI.



De
pietat.

Pietat! quius ha donada
A la Verge coronada,

Haus donada al Sant Esperit,
Per ço que no sian punit
Li
peccador qu' han fiança
En la Verge quins avança
En tal
granea e bontat
Que per vos son tuyt salvat,
E estors a foch
qui mays no mor.
Pietat! venits a mon cor,
E fayts n' exir
suspirs e plors
Membrant la regina d' amors!



VII.



De
temor.







Temor!
d' amor sols venguda
De la regina quins ajuda;
Sots per l'
esperit tramesa,
De Deu e d' amor dexesa,
Per ço que tots
comunament
Temem a fayre falliment
Contra la douça puncella

Que ab amor nos apella:
Çella e 'I Sant Esperit
En nos
no han re depertit:
Temor! ab vos mercé deman
A la regina en
ploran!





DE
SEXTA.
A vos regina.

I.



De
justicia.

Justicia es ço perque just
fá ver judici: e
al fust
Pujá a morir lo Salvador
Per desliurar li peccador,

E per donar justicia
A sa mayre verge pia;
Per ço que
faça jutjament
De tot hom qui es penedent (12),
Qui de
peccats demán perdó
Prometent satisfacció,
Que si 's jutje
sia jutjat
E'l peccat sia perdonat.







II.



De
Prudencia.



Prudencia
es la virtud



Perque
hom eleig salut,



E
fuyg a mal e peccat,



E
es donada de bon grat



Per
nostra dona a son amích,



Com
per altre mal se castích,



E
sapia el bé que pòt far



E
lo mal que pòt esquivar;



Perque
prudencia es luts



Que
mostra vías de saluts,



E
mostra carreras de mort,



E
aporta hom a bon port.




III.



De
fortitudo.




Fortitudo
es tal virtud



Que
conforta cor combatut



Contra
malvestat e engan



Ab
esperança, e ' en pregan



La
regina que li ajut,



Com
l' enemich sia vençut



Ab
fortitudo, que es port



En
qui cascun hom es tan fort,



Que
vens e no está sobrat;



E
qui es bé enamorat



De
la Verge, mayre e flor,



Sia
forts contra fals amor.







IV.



De
temprança.




Temprança
es virtud cabal,



E
'n sanitat mays qu' altre val;



Es
virtud que soven dona



Bons
mérits a la persona;




viure mesuradament



Menjant,
parlant e en vistent;



E
vòl la dona de valor



Que
hom l' haje per sa amor;



Car
ella la hac en est mon,



Perque
tots aquells d' ella son,



Qui
de temprança son vestit



E
ab ella son be noyrit.


V.



De
fe.

Fe es virtud ab que enten
Veritat nostre entenimen

Com enten sobre son poder;



E
qui la fe vòl mantener



Dels
articles e 'I sagrament,



Será
en lo manteniment



De
la Verge, qui fe amá



Quant Gabriel la saludá;



La
nostra fé 'n ella romás



Quant
Jesu-Christ passá p'el pas.



De
la mort qu' hay gran dolor,



Car
la fe no ha mays d' honor.







VI.



De
esperança.

Es esperança la virtut



Ab
qu' hom espera la salut



Que
ve de merce e perdó,



E
mou la Verge a rahó,



Que
deja a son Deu fill pregar



Que
tots aquells vulla salvar



Que
en ella han bon esper,



Perque
esperança, car tener



La
deu tot hom pus que tant val,



E
que la tenga per censal



De
la Verge que li consent



A
tot lo seu requeriment.




VII.



De
caritat.




Caritat
es virtut major



Ab
que hom ama ‘l Deu d' amor,



En
aman son prohisme e sé,



E
la regina qui la té,



Per
ço que la dó a tot for



E
‘n puscha hom complir son cor,



Aytant
quant l' hom volrá complir



E
ab gaug viure e morir;



E
qui caritat vòl haver



Faça
a la Verge son plaer,



Car
sens ella no 's pòt donar



Vendra,
comprar ne autrejar.



DE NONA.



A
vos mayre.



I.



De
avaricia.
Avaricia es çell peccat



Qui
es mays contra caritat,



Contra
larguea e perdó;



Espera
'n satisfacció



E
no 's sadolla hom de res,



Ans
lo sotsmet a tot quant es,



E
pert n' hom la Verge d' amor



Qui
no prega nostre Senyor



Per
negun hom que sia avar,



Car
per re noʻl pòt amar;



Pus
que de diners fá tresor



E
no del fill seu en son cor.







II.



De
glotonia.

Glotonia es çell peccat
Perque vé ans
paupertat,



E
perque hom es soven mal sá



E
en sas paraulas vilá;



E
aquell hom que es golós



Mays
que altre hom es pererós;



E
quant no menja es irat,



E
trist está quant ha menjat:



En
la dona, flor de amor,



Hom
golós no troba sabor,



Perque
la Verge no 'l requer



Que
li faça negun plaer.







III.



De
luxuria.




Luxuria
es pudent peccat



Qui
en hom consuma sanitat;



E
es peccat que mays desplau



A
nostra dona, qui 's palau



De
virginitat e odor



Que
hix de blanca flor d' amor.



E
aquell hom luxuriós



Es
trop vilá e ergullós,



Si
nostra dona vá pregan



Que
sia 'n re d' éll membran,



Car
dos contraris no estan



En
un acort ne en un talan.




IV.



De
ergull.

Ergull es peccat qui en alt



vòl
estar, e ‘n jus pren tal salt,



Que
negun home ergullós



No
ha amichs ne companyos.



Ergull
no hac la plasenta



Quant
dix: - Vet mala sirventa (13)



Del
Senyor, fasse 'n son plaer.



E
hom que orgull vòl haver



No
es per la Verge membrat



A
la mort quant será jutjat;



Ans
lo lexa anar a la sort



Del
demoni a mala mort.







V.



De
accidia.




Accidia
es neglegiment



En
far bé, e es amament



De
falliment e de tot mal;



Perque
accidia no val,



Ans
desval tant, que tol valor



E'
n pert hom la dona de amor,



Qui
ama bé en tot quant es,



Perque
es vilá e descortés



Vays
la Verge e accidiós,



E
mays que altre es anujós,



E
ja la Verge no 'l valrá



A
la mort quant ops li será.


VI.



De
enveja.







Enveja
es desijament



De
castell, sembra o argent,



Contra
caritat e rahó



Volent
hom la possessió



D'
altruy, sent que no' y ha null dret;



Perque
enveja lo sotsmet



A
ira e a dampnació;



E
já no fá sa oració



A
nostra dona que l'ajut;



Car
envejós no ha virtut



Que
sia exoit ne entés,



Car
ab peccat null bé no es.







VII.



De
ira.







Ira
es trista passió



E
voler contra elecció



De
lexar mal e pendre 'l bé;



Perque
hom irat no reté



En
son voler sa libertat;



Car
ira lo té carçerat,



E
torba son enteniment,



E
fá 'l fer mal soptosament;



Perque
null hom qui es irat



En
la Verge ha amistat;



Ans
es per ella mal volgut,



Pus
que per ira es vençut.





DE
VESPRES.
A vos mayre.

I.
De matrimoni.

Matrimoni
es sagrament



Que
fá cópula carnalment



D'
hom e fembra, e es amat



Per
la Verge, que castedat



Ama,
car está ajustat (11)



Seguents
l' orde que fó pausat



En
na Eva e en Adam;



E
tot hom que castedat am



Sech
lo primer ordonament,



E
es a la Verge plasent,



Que
vòl que hom sia engenrat



Ordenadament
sens peccat.







II.



De
baptisma.




Baptisma
es lo lavament



Del
peccat qu' el primer parent;



Han
sobre tots homens sembrat,



Peccat
original nomnat (15);



Lo
cual baptisma ha en grat



Nostra
dona, car començat




per son fill en la crotz;.



Quant
ab sa sanch nos lavá a tots,



E ’n
flom Jordábatejats,



Per
Sant Esperit saludats;



Gran
fó lo seu baptisament (16),



Car
molt hom n' ha salvament.




III.


De confirmació.




Confirmar
es lo sagrament
Que confirma el batejament
Que han fayt del
petit infan,
Lo cual atorga cuant es gran,
Ab voluntat e
enteniment:
E Christ fó lo confirmament
Sus en la crotz ab sa
greu mort,
Ab la qual mort son say estort
De mal peccat
original;
E la regina qui mays val
vòl que hom sia
confirmat,
Pus que en vera fe es entrat.

IV.


De la
misa.

Lo sant sagrament del altar
Es dó a qui Deus
no pòt dar
A paraula mays de poder,
Ab la cual Christ fá son
cors fer
Ab lo prevera en traspassan
Pa e vi, en carn e
sanch
Que es de nostron rey Jesus
éll estant al cel e
sajus.
La virtut de aquell sagrament
No la pòt dir hom
vivent,
N 'el gaug que nostra dona n'ha,
E majorment si hom
just lo fá.


V.
De orde.

Orde d' acolit,
diaque,
Prevera e subdiaque,
Es sagrament per Deu servir
En
cantant e la missa dir,
E en infants a batejar,
E 'n
matrimoni, confessar,
E lo prevera que perdó,
E faça
estrema-unció,
E sia vicari de Deu,
E beneescha tot hom
seu,
D'aquest sagrament fá plaer
A la Verge qui 'l vòl
haver.

VI.
De penitencia.

Penitencia es
sagrament
Per qui hom fá dejunament,
E's penet e requer
perdó,
E hom fá satisfacció
De sos torts contra greus
peccats,
E vòl qu' hom sian carçerats
En temor e 'n
aflicció,
Ab dolor e contricció;
Aytal sagrament ha
virtut
Qui mou la dona de salut
A una tal devoció,
Qu'a
penedent no diu de no.


VII.
De
extrema-unció.

Es la extrema-unció
Sagrament de querer
perdó
A la fí assumadament
E qu'hom faça confirmament
De
la fe en que ha estat,
E cascun s'en sia untat
Ab crisma com
ver christiá;
E fo fayt en Christ quant penjá
En la crotz ab
sanch e suor,
E en la regina ab plor,
Car ab negun sen no peccá
(17)
Mays que nostres peccats plorá.




DE
COMPLETAS.



A
vos mayre.



I.
De
membrança.

Membrança de gran dó
De esperança e de
perdó
fá coratje franch e joyós
E 'n tots los fayts
virtuós,
Per virtut del remembrament,
Si hom membre la pus
plasent
Qui de membrar es joy e flor,
E fá membrar per
nostr' amor
A son fill nostra frevoltat,
Per ço que haje
pietat,
E per res no 's pòt abstener
Que nos am ab tot son
poder.


II.



De
entendre.




Çell
qui enten ab veritat



Son
falliment e son peccat



Ab
contricció e temor



A
la mort no hage pahor,



De
son falliment e peccat



Si
enten la gran pietat



Que
ha de tots los peccadors



La
douça dona de valors,



Que
no sofer qu' hom sia mort



Ab
neguna colpa e tort;



Pus
que hom sa valor enten



E'
s penet de son fallimen.

III.



De
voluntat.

Qui ha veraya voluntat
A nostra dona de bon
grat,




un tant noble amament



Que
en tota res es avinent,



Leyal,
humil, franch e cortes



E
no falla 'n neguna res;



Car
nostra dona el té tan car



Que
no ’l lexa en res errar,



Amem
donchs la Verge molt fort



Car
ella es de tot gaug port,



Ont
hom está segurament



E
no tem nulla re vivent.


IV.



De
angels.

Senyors ángels, nous cal pregar



La
regina qu' ens, vulla amar,



Car
ella ens ha tan gran amor



Que
no y ha master pregador;



E
vos senyor Sant Gabriel,



Michael,
Seraphin, Raphael,



Fayts
li ’n gracias e merces,



Car
nostra advocada es;



Car
si per sa amor no fós



Ja
no pográ negú de nos



Fugir
a pena infernal



Ni
haver gaug celestial.







V.



De
Imaginar.

Gay só quant vull imaginar



En
la Verge gloriejar,



Que
ha al cel imperial.



Imaginar
mays me val
Que tot quant hay sentit de sá;
Car tots los
sants que son d' allá
Canten de la sua valor,
Pregant per li
peccador.
Mays quant imagin lo turment
Qu' en infern están
longament,
Adonchs suy trist e hay pahor

Trò membr' a la
dona d' amor.


VI.



De
sentir.




Quant
veig la terra e la mar,



Lo
cel, e aug aucells cantar,



E
sent de las flors lur odor,



E
de las viandas sabor,



E
toch drap, fust, aur, e rubís,



Per
la dona de paradís



Ab
la qual parle en pregan;



Quant
l' arma e 'l cors li coman,



Adonchs
sent al cor tal douçor



Que
hanc no la sentí major



E
dich a la Verge ploran:



-
"Veus me dona 'n vostre coman (18)."







VII.



De
pregar.



Aquell
qui bé volrá pregar



La
meyllor dona, e orar



Acus
se de son falliment,



Desix
aytant jutjament



Contra
sí com ama perdó;



Car
pus éll se pos en rahó,



No
'l pòt la dona de no dir



De
res qui si vulla querir;



Mays
çell qui ama mays salut



Qu'
el judici per Deus volgut,



No
fá oració leyal,



Ans
ho té la dona a mal.



____





De
la fí de aquest libre.



Las
set horas son finidas



E
per Ramon proferidas;



A
la douça dona d' amor



Pregon
per él li peccador.




VARIANTES.



(1)
Ab que Deus ha ‘l mon recreat:



(2)
Qui son de creaturas saluts:
(3) E del payre e la mayre só
(4)
Fill de sa filla Deu nomnat,
(5) E quant prego ‘n la puella

(6) La voluntat ab son poder.
(7) E doner lur mi per cabal

(8) Dona com sia conexent
(9) Com entena son fill aman
(¡O)
Lo mon havia de salut;
(11) A reclamar quant es irat
(12) De
tot lo mon qui 's penedent,
(13) Quant dix: - Vetme la sirventa

(14)
Ama, car está amistat

(15) Peccat original nomenat
(16) Gran
fó lo seu banyament,
(17) Car ab negun seu no peccá
(18) -
"Deus me don en vostre coman.” (este don pareix dou, pero sal
passá en les u,n segóns lo tipo de lletra)