Mostrando entradas con la etiqueta brots. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta brots. Mostrar todas las entradas

viernes, 6 de febrero de 2026

Adios. Tomás Aguiló Forteza.

ADIOS! (Tomás Aguiló Forteza.)


Tomás Aguiló Forteza; Adios; ¡Cóm se mostían y cauen, Esfullades baix dels brots,


¡Cóm se mostían y cauen,

Esfullades baix dels brots,

Les flors qu'eran l'alegría

D'aquest jardí tan hermós!

Floretes blanques y blaves,

Floretes de cent colors,

Ramells no faré de voltros

Ni vendré ja a regarvos:

Adios, floretes, adios!


De lluny s'en venen les ones,

De lluny les du la maror,

Y cap n'arriba a la platja

Que totduna no s'en torn.


ADIÓS!

¡Cómo se marchitan y caen, deshojadas bajo del tronco, las flores que eran la alegría de este jardín tan bello! Florecillas blancas y azules, florecillas de cien colores, ramos no haré de vosotras, ni vendré ya a regaros. Adiós, florecillas, adiós!

De lejos vienen las olas, de lejos las lleva el temporal; ninguna hay que no se vuelva en el momento de tocar en la playa. ¿Es que buscan


¿Es que cerquen altre terra?

¿O 's qu'es perden dins els fons?

Si sabeu, mare, d'hont venen,

¿Ahont van ho sabeu vos?

Ay! ones, adios, adios!


Ja s'en van les oronelles,

Que de prest vendrán els tords,

Y aquests dias tan alegres

Serán dias de tristor!

Els penyals de neu blanquetjan,

El mestral despulla els tronchs,

Y a n'el cor també 'l despullan,

També 'l gèlan les fredors.

Adios, alegría, adios!

Aquells qui tasten la vida

Li troban un gust tan dols!

Y quant menos ho esperan

¡Qu'es d'amarch el derrer glop!

Si d'entre les mans mos fujen

Les esperançes del mon,

¿Per qué el cor d'un ple qui 'l mata

N'está sempre desitjos?

Adios, esperança, adios!

¿Per qué hi ha flors que matzinan

Quant tenen tan bon olor?

¿Per qué en lo blau de les ones

El blau del cel se confon?

¿Per qué tot crestall s'entela?


otras tierras, o es que se pierden en el fondo? Si sabéis, madre, de dónde vienen, ¿sabéis quizás a dónde van? Ay! adiós, olas, adiós!

Ya se van las golondrinas, asaz presto llegarán los tordos, y esos días tan alegres serán días de amargura! La nieve blanquea las cimas, el huracán despoja los troncos, y también al corazón despojan, también le hielan los rigores del otoño. Adiós, alegría, adiós!

Es dulce el sabor de la vida para aquellos que liban su copa, y cuando menos lo esperan, ¡cuán amargo es su último sorbo! Si de entre las manos huyen las esperanzas del mundo, ¿Por qué de un placer que le mata está siempre ansioso el corazón? Adiós, esperanza, adiós!,

¿Por qué hay flores de suavísimo olor que envenenan? ¿Por qué se parece tanto el azul de las olas al azul del cielo? ¿Por qué todo cristal se empaña?


¿Per qué tot mirall se romp?

¿Per qué han de venir les ditxes

Si venen per deixarmos?

Adios, ditxa meua, adios!

Del seu cavall que s'allunya

El trapitx qu'es ja de sórd!

Y encara derrera els àrbres

Axeca un nigul de pols.

El nigul s'escampa al ayre,

El trapitx es perd del tot;

Ja may mes sobre la terra

Tornarém a veuremós.

Adios, pera sempre, adios!

Sentiu, mare? sentiu, mare?

Aquests aglapits, qué son?

El meu còs tot s'escarrufa;

Ay, mare, quín tremoló!

¿Será ver axó que diuen,

Qu'el cá del nostre pastor,

Cada pich qu'el fosser passa,

Se pòsa a lladrar furiós?

Adios, vida meua, adios!

Allá demunt la muntanya

S'axeca una vermelló;

Si 's el sol que ja 's vol pondre,

¿Cóm axí 's pòn tan dejorn?

Els niguls vermells s'apagan:

¡Quín nigul s'en vé tan fosch!

¿Por qué se rompe todo espejo? ¿Por qué han de venir las dichas, si vienen para dejarnos? Adiós, dicha mía, adiós!

Cuán sordas llegan ya las pisadas de su caballo que se aleja! y todavía tras de los árboles levanta una nube de polvo. El polvo se esparrama por los aires, y piérdese del todo el rumor de su carrera: ya no le veré más en este mundo. Adiós, dicha mía, adiós!

Oís, madre? oís, madre? ese ruido ¿qué significa? Se estremece todo mi cuerpo. Ay! qué susto, madre! ¿Será verdad lo que dicen? ¿será verdad que el perro de nuestro pastor, lanza furiosos ladridos cada vez que pasa el sepulturero? Adiós, vida mía, adiós!

Por encima de la montana resplandece una luz roja: si es el sol que va a ponerse,
¿por qué se pone tan temprano? Las nubes arreboladas se apagan; ¡cuán negra es la que se acerca! Tan oscuro está el cielo como a la media noche. Adiós, luz del cielo, adiós!


Tot el cel es ja tan negre

Com si mitja nit ja fos!

Adios, llum del cel, adios!

Ay, mare, es meus ulls s'aclucan!

Ay, mare, preniume el pols;

¿No 's un ángel d'ales negres

Aquest qu'are m' besa el front?

Vetx una paloma blanca,

Darrera hi vola un falcó;

Y s'en pujan, y s'en pujan,

Ja no vetx a cap dels dos.

Adios, mare meua, adios!

____

Ay, madre, mis ojos se cierran! Tomadme el pulso, madre; ¿no es un ángel de alas negras el que ahora me besa en la frente? Veo una paloma blanca, y tras de ella volando un halcón; y suben, y suben, y suben; a ninguno de los dos veo ya.
Adiós, madre mía, adiós.

___



Nat en Palma de Mallorca, en l'any 1812, de D. Tomás Aguiló Cortés, també distingit poeta mallorquí, ja en sa jovenesa se dexá conduir per una extraordinaria afició a les Belles lletres; y a aquesta es deu sens dupte que fós el qui iniciás en Mallorca la moderna poesia castellana, contribuint a formar ab son exemple la distingida córt de poetas qu' avuy l'honra. En l'any 1840, juntament ab D. Joseph Maria Quadrado y D. Antoni Móntis, publica la revista anomenada La Palma, primer periódich literari que ha vist la llum en aquesta illa; y en lo de 1844 fou un dels principals redactors de La Fé, revista mensual relligiosa, política y literaria que es vá publicar per espay d'algun temps també en la capital de las Balears.

Entre les obres que 'n llengua nacional té publicades en Tomás Aguiló, son las principals: Rimas varias, colecció de poesies, en tres volums in 8.°, estampats en lo establiment tipografich de D. Felip Guasp; La agonia del Redentor, poema relligiós, un petit volum in 16; Á la sombra del ciprés, cuentos y fantasías, un altre volum in 4.°; y la are derrerament impresa que té per titol Escenas episódicas y es aplech de quadros de la passió de Jesucrist, totes eixes obres estampades en lo mateix establiment.

En aquests ultims anys ha sigut un dels mes constants y eloquents redactors de la Unidad católica, periódich que defensava la unidad relligiosa en nostra patria. En diferents revistes y calendáris poden llegirse moltes de ses poesies escrites en la materna llengua, y ja en 1852 en publicá un tomét titolat Poesies fantásticas en mallorquí, qu'es tal vegada la flor millor de sa corona de poeta. En los Jochs florals de Barcelona del any 1865 fou adjudicat lo primer accéssit de l'englantina d'òr a sa poesia El 25 d'octubre, y en los de 1867 guanyá la viola d'or y argent per la qui s'anomena Constança d'Aragó.

Regí aquest poeta per espay de tres anys la cátedra de Historia del Institut de Tarragona, y viu en el dia en Palma entregat a ses ocupacions literaries.

___

viernes, 27 de agosto de 2021

L'OLIVERA MALLORQUINA. Joseph Lluis Pons.

L'OLIVERA MALLORQUINA.





Cóntam, vella
olivera,


Mentres sèch
alenant sobre la roca,


Noves del temps
d'enrera


Que escritas llitx
en ta surenca soca.





Jo vinch a
recolzarme


A tas nuadas rels,
trist d'anyorança,


Perque vullas
tornarme


Dels bens que n'he
perdut sols l'esperança.





Ton delicat
fullatge,


Que sota 'l blau del
cel l'ambat oreja,


Es de la pau
l'imatge,


De tots los goigs de
la ciutat l'enveja.




EL OLIVO DE
MALLORCA.


Mientras jadeante me
siento en esta roca cuéntame, añejo olivo, los sucesos del tiempo
pasado que leo escritos en tu acorchado tronco.


Entristecido con mis
recuerdos vengo a recostarme sobre tus nudosas raíces para que me
devuelvas, de todos los bienes que perdí, al menos la esperanza.


Tu primoroso follaje
que la brisa orea bajo el cielo azul es imagen de paz y envidia de
todos los placeres de las ciudades.





Ta rama verde y blanca,


Com cabellera
d'ángel t'emmantella,


Y a ta esqueixada
branca


Falta, pe'l vent
l'arrebassada estella.





Quant jove y
vincladissa


Crexias sobre l'
marge de la coma,


Xermava ta verdissa


La falç del
llaurador fill de Mahoma.





L'Arab y sa maynada


Respirantne tes
flors pe 'l maig sortian,


Y ta oliva escampada


Sos nets per la
tardor la recullian.





¡Ab quín dol,
escoltantne


Del corn aragonés
lo toch de guerra,


Tallá tos brots,
donantne


Empriu a l'host de
la guanyada terra!





Y 'l jorn de la
conquista


Ab llágrimes del
cor senyant sos passos,


Sense girar la
vista,


Sortí ab l'infant
mes xich estret als brassos.





Los cavalls
trapitjaren


Dins lo solch
sarrahí les bruyes tendres,


Y l's ferros
enfonzaren


De la alquería en
las calentas cendres.





El manto de tu rama verde y blanca te cubre como cabellera de ángel
y a tu desgajado tronco le falta la astilla arrancada por el viento.


Cuando tierna y
flexible crecías en las márgenes del soto, la hoz del labrador hijo
de Mahoma escamondaba tus retoños.


El árabe y su tribu
salían por Mayo a respirar el ambiente de tus flores y por el otoño
sus nietos recogían tus olivas desparramadas.


¡Cuál fue su dolor
cuando al oír el toque de guerra de la trompa aragonesa, te
cortó un tallo para ofrecer a la hueste enemiga el homenaje del
subyugado territorio!


Y el día de la
reconquista (pone conquista arriba), marcando sus huellas con
lágrimas de su corazón, salió llevándose estrechado en sus brazos
al más pequeño de sus 
hijuelos.


Los caballos
pisotearon la mies recién nacida en los surcos del sarraceno y
hundieron sus herraduras en las cenizas calientes de las alquerías.

(Nota: Lo de
llorar por los moros es también típico de los ploramiques
catalanistas, como veis en este poema.)




¡Cóm reposava a l'ombre


Deslliurat lo baró
dels durs arnesos,


MentrE 'ls llebrers
sens nombre


Jeyan al sol
assedegats y estesos!





Y de son puny
volantne


Lo manyach esparver
dalt tú s' posava,


Las unglas
encreuhantne,


Y 'ls tendres cims
dels branquillons vinclava.





Quant era un' alta
ermita


Aqueix claper de
trossejada runa,


Lo místich cenobita


Aquí s'agenollava
al clar de lluna.





Al toch del
monestiri,


Mans plegades al
pit, pregaries deya,


Y 'l cel en son
deliri


Per lo rexat de ton
ombratge veya.





Are aquí 'l temps
enganya


Lo pastoret qu'
embadalit s'atura,


Y ab flaviol de
canya


Gira l' ramat que al
comallar pastura.





Mentras l'ovella
tosa


Ab lo clapat anyell
entorn apila,


La cabra delitosa


Tos tanys novells
per rosegar s'enfila.





¡Cómo descansaba a tu sombra el barón aliviado de sus duros
arneses, mientras sus lebreles innumerables yacían al sol tendidos y
sedientos!


Y el azor
domesticado volando de su puño subía a posarse en ti cruzando las
uñas y cimbreaba las tiernas puntas de tus ramos.


Cuando ese montón
de escombros despedazados era una elevada ermita, arrodillábase aquí
el cenobita devoto a la claridad de la luna.


Y al oír la campana
del monasterio, con las manos cruzadas en el pecho, rezaba sus
oraciones y en su místico delirio entreveía el cielo al través de
la celosía de tu ramaje.


Hoy el pastorcillo
que se detiene aquí embebecido deja correr las horas y con su
caramillo de caña guía el rebaño que pace en la hondonada.


Mientras recoge la
esquilada oveja con su pintado corderillo, la cabra juguetona se
empina para roer tus tiernos retoños.






Arbre, amich del que plora,


Dosser sagrat d'
eternitat serena,


Jo 't sento grat de
l' hora


Que m' has aydat a
conhortar ma pena.





Tú al còr n'has
donat forsa,


Tú apar que 'm
tornas juventut perduda,


Com de ta axuta
escorsa


La sava n'ix que ton
brancatge muda.





Jo moriré, y encara


Espolsara l' mestral
ta negra oliva...


Res será del qu'es
ara;


Tú sobre 'l blau
penyal romandrás viva.



_____


Árbol amigo del que llora, dosel sagrado de tranquila eternidad, yo te agradezco
estos instantes en que me ayudaste a conllevar mis penas.


Tú distes
fuerzas a mi corazón, tú me devuelves, al parecer, mi juventud
perdida, como renueva tu ramaje la savia que asciende por tu árida
corteza.


Cuando yo muera, el
aquilón sacudirá todavía tu negra oliva.... nada será de lo que
hoy es: pero tú subsistirás, viva sobre los azulados peñascos.


___

//

Lo poema de Laura Miravete de La Fresneda, "la olivera del racó de mars", lo vach lligí fa mol tems, ella mateixa m´el va dixá. No sé si está publicat an algún dels seus llibres. 

//

miércoles, 5 de mayo de 2021

Capitol XLII. Com fon presentada a la senyora huna humana gonella de carmesi.

Capitol XLII. Com fon presentada a la senyora huna (huma) humana gonella de carmesi. Significant feruent caritat brodada y enbellida de honestat e paciencia.

Acostantse altre Angel ab hun baçi dor molt singular: e prenint lo sanct Miquel presental a la senyora ab gran reuerencia dient: molt alta senyora aquesta gonella tramet la magestat diuina vostra senyoria: La qual es de hun excellent carmesi significant la ardent caritat vostra: es senyora tota brodada e sembrada de liris e de brots de agnus castus marauellosament obrats: mostrant que la caritat de vostra merce es per excellencia embellida de exemples de honestat e puritat: La cortapisa de la dita gonella senyora es de or tirat excellentment obrat ab singulars esmalts: en la qual se mostra la vostra inuencible paciencia: E en los esmalts de aquella son pintades totes les dolors de vostra senyoria: per que cascuna vegada que baixareu los vlls: e veureu la dita cortapisa: hajau recort ab quanta multitut de penes haueu a passar la present vida: Les quals dolors vostra senyoria passara ab tan gran callament: que solament les rahonareu e comunicareu ab lo amat fill vostre: e poreu dir. ¶ Effundiquem in conspectu eius lacrimas meas et dolores meum sibi exposui. Car en la presencia sua escampareu moltes lagremes: e la dolor vostra a sa majestat sera manifesta E prenint sa senyoria la dita gonella ab molt plaer e comanala a vna de ses donzelles: qui hauia nom sancta fortalea: la qual tenia en carrech la guarda roba de sa merce.

//


DCVB:

Gonella:

|| 1. Peça de vestit que duien homes i dones, composta de cos i falda més o menys llarga; cast. gonela saya. Ipsa mea capa et ipsa gonnella siue cum calcias, doc. a. 1058 (BABL, vi, 384). No esperam que'ns vestissen la gonela, Jaume I, Cròn. c. 172. No menyspreen les gonelles velles de vil drap qui pujen com les vermelles noves enfresades devallen, Llull Cont. 281, 15. En axí com la gonella és moguda d'un loc en altre per lo moviment del home qui la vest, Llull Arbre Sc. i, 265. E féu a cascú gonella e donar messió per anar a sa terra, Muntaner Cròn., c. 74. Los altres junyen en gonella, que solament portaven escut e capell de ferre e gorgera, Pere IV, Cròn. 153. No'ls dóna vijares que sia de bona manera si donchs los hàbits no són novells, ben deshonests..., ab les gonelles de la cinta avall molt amples e folrades, per retre e mostrar lurs anques ben grosses, e de la cinta amunt embotides de tela e de cotó per fer-los bons pits e grans espatles, Metge Somni iii. No gosen tallar alguna gonella en la qual meten més avant de tres canes de drap aparallat de la terra... De no tallar d'aquí avant alguna gonella qui rossech més avant de un palm de Montpeller, doc. a. 1454 (BSAL, ii, 298). Ella portaua una gonella de brocat carmesí de fil d'or tirat, Tirant, c. 44. Sa gonella de seda i son brial, Canigó vii. a) Actualment les pageses mallorquines encara duen gonella; en el segle passat també en duien els homes pagesos.

|| 2. adj. Home o nin efeminat, mancat d'energia (Mall.); cast. muñeco. Aquests marits gonelles que's dexan traginar per dones arromangades, Ignor. 35.
(NINOT a Valencia)

|| 3. Tavella de fava tendra, on encara no hi ha grans (Falset); cast. vaina. (BAJOCA)

    Fon.: gunéʎə (or., men.); gonéʎɛ (Falset); gonéʎə (mall.); guɲéʎɛ (Maó).

    Intens.: gonelleta; gonelló; gonellota; gonellot.

    Etim.: del llatí medieval gunnella, dim. del gàl·lic gunna ‘túnica’.

https://ca.wiktionary.org/wiki/gona