Mostrando entradas con la etiqueta comprá. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta comprá. Mostrar todas las entradas

sábado, 15 de junio de 2024

Lexique roman; Mercuri - Meretrici


Mercuri, s. m., lat. Mercurius, Mercure, une des sept planètes.

Del Mercuri, so sapchatz,

Es le mercres aissi nomnatz.

Brev. d'amor, fol. 44. 

Du Mercure, sachez cela, est le mercredi ainsi nommé.

Mercuri, s. m., lat. Mercurius, Mercure, une des sept planètes.

Las VII planetas... salvat... Mercuri. Liv. de Sydrac, fol. 55. 

Les sept planètes... sauf... Mercure.

CAT. Mercuri. ESP. PORT. IT. (chap.) Mercurio.

2. Mercre, s. m., mercredi.

Pueis fe lo lus e 'l mars e 'l mercres eissament.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Puis il fit le lundi et le mardi et le mercredi également.

ESP. Miércoles. (chap. Dimecres.)

Voyez Dia.


Mercz, Mers, s. f., lat. merx, marchandise, mercerie.

Non podon lo paire ni lo senhor retener d'aquelas mercz, mas aitant quant il donon per pagamen. Trad. du Code de Justinien, fol. 31. 

Ne peuvent le père ni le seigneur retenir de ces marchandises, excepté qu'autant qu'ils donnent pour paiement.

Ven la mers pus que no val. V. et Vert., fol. 14. 

Vend la marchandise plus qu'elle ne vaut. 

Nenguns non comprara plus las merces de lor.

Trad. de l'Apocalypse, ch. 18.

Nul n' achètera plus les marchandises d'eux.

IT. Merce.

2. Mercer, Mercier, Merssier, s. m., mercier.

Atrestal razos es si lo paire fetz del filh taverner o mercer.

Trad. du Code de Justinien, fol. 31.

Pareille raison est si le père fit du fils tavernier ou mercier.

A merssiers del peiron. Cartulaire de Montpellier, fol. 44. 

A merciers du perron. 

De mercier o de sabbatier. 

Tit. de 1246. Arch. du Roy. Comtes de Toulouse.

De mercier ou de savetier.

CAT. Mercer. ESP. Mercero. PORT. Mercieiro. IT. Merciaio. (chap. Mersé, mersés, mersera, merseres; mercadé, comersián, botigué, tendé, qui té una mersería; mercadera, comersianta, botiguera, tendera.)

3. Mersaria, s. f., mercerie, marchandise.

Pecunia o mersaria o autras causas... penra en comanda.

Statuts de Montpellier, du XIIIe siècle.

Pécune ou mercerie ou autres choses... prendra en commande.

CAT. Merceria. ESP. Mercería. PORT. Merciaria, mercearia. IT. Merceria. (chap. Mersería, merseríes. A Beseit estabe la de la Borrassa, la dona de Borrás; daball de la llonja y del estanc.)

Mercería, Borrás, Beceite, Beseit

4. Mercat, s. m., lat. mercatus, marché, lieu public où se font les ventes.

No vol que hom fassa de sa mayo mercat ni plassa. V. et Vert., fol. 89.

Ne veut pas qu'on fasse de sa maison marché et place.

Tant es trassios a vil for, 

Que si l' hom que plus n' a el cor

La trazia en plan mercat venal, 

No 'n trobera mezailla del quintal.

P. Cardinal: D' un sirventes faire.

Tant est trahison à vil prix, que si l'homme qui en a le plus au coeur l' exposait en plein marché vénal, il n' en trouverait maille du quintal. 

Fig. Petit troba hom que lur diga veritat, mais afflatarias; e de messorgas ha gran mercat en lurs parladors. V. et Vert., fol. 104. 

Peu trouve-t-on qui leur dise vérité, davantage flatteries; et il y a grand marché de mensonges entre leurs interlocuteurs.

- Arrangement, convention du prix d'une chose.

Fan mercat ab nostre senhor. V. et Vert., fol. 29. 

Font marché avec notre Seigneur.

Ben sai guazanhar mon pa

En totz mercatz.

Le Comte de Poitiers: Ben vuelh.

Je sais bien gagner mon pain en tous marchés.

ANC. FR. Et qui donne son marchiet devant eschevins... que tel marchiet fait avoit. Charte de Valenciennes, 1114, p. 404.

CAT. Mercat. ESP. PORT. Mercado. IT. Mercato. (chap. Mercat, mercats.)

5. Mercacio, s. f., lat. mercatio, commerce, trafic.

Es temps de gazanh et de mercacio, quar la mar es be navigabla.

(chap. Es tems de guañ y de comers, ya que lo mar es ben navegable.)

Eluc. de las propr., fol. 129.

Il est temps de gain et de commerce, car la mer est bien navigable.

6. Mercadal, s. m., marché, place publique.

Intran a Murel per mei lo mercadal. Guillaume de Tudela. 

Entrent à Murel par le milieu du marché.

ANC. ESP. Otro dia mannana fuera al mercadal.

Poema de Alexandro, cop. 2374.

Adjectiv. A mesura mercadal del Pueg.

Tit. de 1279. Arch. du Roy., Toulouse, J. 321. 

A mesure marchande du Puy.

CAT. Mercadal. (N. E. Existen todavía en varios pueblos de Cataluña plazas con este nombre. Vestigio de la lengua occitana que se hablaba en ellos.)


7. Mercairol, s. m., boutique, son contenu.

S' us paubres hom emblava un lansol, 

Laires seri', et iria cap clis, 

E si us rics emblava mercairol,

Iria dreitz pueis denan Constanti.

P. Cardinal: Prop a guerra. 

Si un pauvre homme volait un linceul, il serait larron, et irait tête baissée, et si un riche volait une boutique, il irait droit ensuite devant Constantin.

8. Mercadaria, Mercadairia, s. f., marchandise. 

En totz mestiers vey far galiamen, 

Sol que y corra nulha mercadaria.

Pons de la Garde: D' un sirventes a far. 

En tous métiers je vois faire tromperie, pourvu seulement qu' y ait cours nulle marchandise. 

Mercadier pecco issamen, 

Lurs mercadarias venden.

Brev. d'amor, fol. 125. 

Les marchands pèchent également en vendant leurs marchandises.

(chap. Los mercadés pequen igualmen venén les seues mercaderíes o mercansíes.)

- Commerce, trafic.

Usura es en falsa mercadaria, quan ven la mers pus que no val.

Vida d' ome el regimen del mon es ayssi coma mercadaria.

V. et Vert., fol. 14 et 63.

Usure est en faux commerce, quand il vend la marchandise plus qu'elle ne vaut.

La vie de l'homme dans la conduite du monde est ainsi comme commerce.

CAT. Mercaderia. ESP. Mercadería (mercancía). PORT. Mercadoria.

IT. Mercanzia. (chap. Mercadería, mercaderíes; mercansía, mercansíes.)

9. Mercadier, s. m., marchand, commerçant, trafiquant. 

Era mercadiers que tenia draps a vendre. V. d'Aimeri de Péguilain. 

Était marchand qui tenait draps à vendre. 

Mercadiers qui enga dever Fransa. 

Bertrand de Born: Miez sirventes. 

Marchand qui aille devers la France.

ANC. ESP.

Fablemos su vegada del pleit del mercadero. 

Milagros de Nuestra Señora, cop. 681.

Non es mercador nin clerigo de scola

Que podies poner precio à la una espuera. 

Poema de Alexandro, cop. 84.

CAT. ESP. MOD. Mercader. PORT. Mercador (ANC. ESP.). IT. Mercadante, mercatante. (chap. Mercadé, mercadés.)

10. Mercadiera, Mercadieira, Mercaidera, s. f., marchande, commerçante, trafiquante. 

Fig. Aquellas qu'amon per aver, 

E son mercadieiras venaus.

B. de Ventadour: Chantars no. 

Celles qui aiment pour argent et sont marchandes vénales.

ESP. Mercadera. (chap. mercadera, mercaderes; comersianta, comersiantes.)

Adject. Rica genz mercaidera

Vos fetz aquo...

Ben car comprest so qu' embletz en la feira.

(chap. Ben car vau comprá lo que vau robá a la fira.)

T. de Bonnefoy et de Blacas: Seign' En.

Riche gent commerçante vous fit cela... 

Bien cher vous achetâtes ce que vous volâtes à la foire.

11. Mercadairet, s. m. dim., petit marchand.

Lo dotzes, es En Folquetz 

De Marcelha, us mercadairetz. 

Le Moine de Montaudon: Pus Peyre. 

Le douzième, c'est le seigneur Folquet de Marseille, un petit marchand.

(chap. Mercaderet, mercaderets; mercadereta, mercaderetes; comersiantet, comersiantets, comersianteta, comersiantetes.)

12. Mercadanier, s. m., marchand, trafiquant.

Fuy boviers, 

E mais d'un mes mercadaniers.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy. 

Je fus bouvier, et plus d'un mois trafiquant.

(chap. Traficán, traficans, traficanta, traficantes; mercadé, etc.)

13. Mercadana, s. f., ustensile de commerce.

Li pes, las aunas, las canas et altras mercadanas. 

Charte de Gréalou, p. 84.

Les poids, les aunes, les cannes et autres ustensiles de commerce.

14. Mercadar, Mercadeiar, Mercandeiar, Mercadiar, v., marchander, acheter, commercer, faire marché. 

Crompar..., mercadar en la dicha vila. Charte de Gréalou, p. 84.

(chap. Crompá o comprá..., mercadejá a la dita vila; comersiá, fé mercat, comprá, vendre.)

Acheter..., commercer dans ladite ville.

Sai ven e lai mercada.

Marcabrus: Al son. 

Ici vend et là achète.

Be m par qu' ieu mal mercadiei.

Brev. d'amor, fol. 114. 

Il me paraît bien que j'achetai mal. 

Lo borzeis enten a gazanhar et a mercadeiar et a multiplicar son aver.

V. et Vert., fol. 63. 

Le bourgeois entend à gagner et à commercer et à multiplier son avoir.

Ben sai mercandeiar, 

Mas del vendre sui plus coitos.

Gui de Glotos: Diode ben. 

Je sais bien acheter, mais je suis du vendre plus empressé.

Part. prés. substantiv. Guillems del Baus, princeps d' Aurenga, si raubet un mercadan de Fransa... El mercadans s'en anet a reclam al rei de Fransa. V. de Guillaume de Baux.

Guillaume de Baux, prince d'Orange, vola un marchand de France... 

Le marchand s'en alla en réclamation au roi de France.

Part. pas. Els avian mercadat Jhesu Crist per XXX deniers.

Hist. de la Bible en provençal., fol. 77. 

Ils avaient acheté Jésus-Christ pour trente deniers.

ANC. FR. Ce pauvre noble, autant affamé d'argent, comme le mercadant estoit. Contes d'Eutrapel, fol. 173. 

Ce que vantent si hault nos marcadants d' honneur.

Œuvres de Du Bellay, fol. 426. 

CAT. Mercadejar. ESP. Mercadear. PORT. Mercadejar. IT. Mercanteggiare.

(chap. Mercadejá: mercadejo, mercadeges, mercadege, mercadegem o mercadejam, mercadegéu o mercadejáu, mercadegen; mercadejat, mercadejats, mercadejada, mercadejades. Comersiá: comersio, comersies, comersie, comersiem o comersiam, comersiéu o comersiáu, comersien; comersiat, comersiats, comersiada, comersiades.)


Meretrici, s. m., lat. meretricium, prostitution.

Pretz gazanhat per meretrici. Eluc. de las propr., fol. 243.

Prix gagné par prostitution.

ANC. ESP. IT. Meretricio. (N. E. Meretriz : prostituta, puta. 

Chap. Meretrissi : prostitussió; meretrís, meretrises.)

lunes, 28 de diciembre de 2020

Los sans inosséns. Llibre primé.




Llibre primé.


Azarías.

Los sans inosséns. Llibre primé.



A san germana, la
Régula, li contrariabe la actitut de Azarías, y lo renegáe y ell,
entonses, tornáe a la Jara, aon lo siñoret. Ella aspirabe a que los
jóvens se ilustraren, cosa que a son germá li pareixíe un error,
que después no te valen ni pera fins ni pera bastos, pontificabe en
lo seu to de veu brumós, una mica nassal, y, per contra, a la Jara,
aon lo siñoret, dingú se preocupabe de si éste o l´atre sabíen
lligí o escriure, de si eren alfabetos o analfabetos, o de si lo
Azarías voltáe de un costat a l´atre, los pantalóns de pana
apedassats caénli, la bragueta sense botóns, en los peus descalsos
y, inclús, si, de repén, marchabe aon san germana y lo siñoret
preguntabe per nell y li responíen, está aon san germana, siñoret,
lo siñoret tan tranquil, no se alterabe, si acás eixecáe
imperseptiblemen un muscle, lo esquerro, pero no indagabe mes, ni
comentabe la nova, y, cuan tornáe, lo Azarías ya torne a está
aquí, siñoret, y lo siñoret ficáe una mija sonrissa y en pas, que
al siñoret sol li exasperabe que lo Azarías afirmare que teníe un
añ mes que lo siñoret, perque, en realidat, lo Azarías ya ere
mosso cuan lo siñoret va naixe, pero lo Azarías ni sen enrecordabe
de aixó y si, en ocasións, afirmabe que teníe un añ mes que lo
siñoret, ere perque Dacio, lo Gorriné, lay va di aixina un cap d´añ
que anáe una mica gat y an ell, al Azarías, se li va quedá grabat
a la sessera, y tantes vegades li preguntaben, ¿cuáns añs tens,
Azarías? tantes contestáe, un añ mes que lo siñoret, pero no ere
per mala voluntat, ni per lo gust de di mentires, sino per pura santa
inossénsia y simplería, que lo siñoret fée mal en renegál per
naixó y díli zascandil, ni ere just tampoc, ya que lo
Azarías, a cambi de caminá per lo cortijo tot lo día de Deu com
mastegán lo no res miránse atentamen les ungles de la ma dreta,
llustrabe lo automóvil del siñoret en una bayeta groga, y
desenroscabe los taps de les válvules als coches dels amics del
siñoret pera que al siñoret no ni faltaren lo día que les coses
vingueren mal dades y escasejaren y, per si aixó no fore prou, lo
Azarías sen cuidabe dels gossos, del perdigué y del setter, y dels
tres rabosés y si, ben de nit, lladráen al carrascal los mastíns
del pastó y los gossos del cortijo se abalotáen, ell, Azarías, los
aplacabe en bones paraules, los rascabe insistenmen entre los ulls
hasta que se apassiguaben y a dormí y, en la primera llum, ixíe al
pati estiránse, despereánse, obríe la tanca y soltabe als pavos
pel carrascal, detrás de les bardisses, protegits per la valla de
tela metálica y, llugo, rascabe la gallinassa del galliné y, al
acabá, pos a regá los geranios y l´oró y a adessentá lo
cuchitril del duc y a acarissiál entre les orelles y, conforme caíe
la nit, ya se sabíe, Azarías, assentat a un pilonet, prop del foc,
a la desolada entrada, desplomabe les perdius, o les turcassos, o les
tórdoles, o datres bichos de ploma, cobrades per lo siñoret durán
la jornada y, assobín, si les pesses abundaben, lo Azarías ne
reservabe una pera la milana,
de forma que lo duc, cada vegada que lo veíe apareixe, lo voltáe en
la seua redona mirada groga, y castañejáe en lo pic o bec, com si
retosare, tot per espontani afecte, que als demés, lo siñoret
incluít, los bufabe com un gat y los enseñáe les ungles, mentres
que an ell, lo distinguíe, pos rara ere la nit que no lo obsequiare,
a falta de un mosset mes bo, en una garsa negra y blanca, o una
merla, o mija dotsena de vileros o pardals enganchats en visc a la
bassa, aon les carpes, o vaigue vosté a sabé, pero, en consevol
cas, Azarías li díe al Gran Duc, cada vegada que se arrimabe an
ell, en veu envellutada, milana bonica, milana bonica, y li rascabe
entre les selles y li sonreíe en les genives desdentegades y, si ere
lo cas de amarrál pera que lo siñoret o la siñoreta o los amics
del siñoret o les amigues de la siñoreta se entretingueren,
disparán a les águiles o áligues o als muixóns negres per la
tronera, amagats, Azarías li enrollabe a la pota dreta un drapet de
franela roija pera que la cadena no lo nafrare y, mentrestán lo
siñoret o la siñoreta o los amics del siñoret o les amigues de la
siñoreta estáen amagats y escopeteján, ell aguardabe, ajupit,
daball de la atalaya, vigilánlo, tremolán com un brot vert, y,
encara que estabe una mica du de orella, escoltáe los estampits secs
de les detonassións y, a cada una, se esgarrifáe y tancabe los ulls
y, al torná a obríls, mirabe cap al duc y al vórel indemne, alsat
y desafián, fén lo escut, damún la pedra, se sentíe orgullós de
ell y se díe an ell mateix, milana bonica, milana bonica, y
experimentabe dessichos de rascáli entre les orelles y, aixina que
lo siñoret o la siñoreta, o les amigues del siñoret, o los amics
de la siñoreta, se cansaben de matá muixóns y eixíen de la
barraca estiránse y despereánse com si abandonaren la bocamina, ell
se arrimabe movén les barres amún y aball, com si mastegare algo,
al Gran Duc, y lo duc, entonses, se unflabe de satisfacsió, se
esponjabe com un pavo real y lo Azarías li sonreíe, no sigues
cobart, milana, li díe, y li rascabe la entressella pera premiál y
al final, arreplegáe den terra, una detrás del atra, les águiles
abatudes, les penjáe a la percha, desencadenabe al duc en cuidadet,
lo embutíe a la gran gábia de barrots de fusta, que se tiráe al
muscle, y pin, pianet, se encaminabe cap al cortijo sense esperá al
siñoret, ni a la siñoreta, ni als amics del siñoret, ni a les
amigues de la siñoreta que caminaben, lenta, cansinamen, per la
senda, detrás d´ell, charrán de les seus coses y rién sense ton
ni son y aixina que arribabe a la casa, lo Azarías penjáe la percha
al barró del zaguán y en cuan se fee de nit, assentat o ajupit a la
grava del pati, a la blanca llum del cresol, desplomáe un muixó
consevol y sen anáe en ell a la finestra del cuchitril, y uuuuuh,
fée, modulán la veu, buscán lo registre que mes temó donare, y al
minut, lo duc se alsabe hasta la reixa sense fé soroll, en un revol
tranquil y blanet, com de cotó, y tamé díe uuuuuh, com un eco del
uuuuuh de Azarías, un eco del atre món, y enseguida, li ficáe lo
muixó a les seues enormes garres y lo duc lo devorabe silensiosamen
en un santiamén y lo Azarías lo mirabe minjá en la seua sonrissa
babeján y musitabe, milana bonica, milana bonica, y una vegada que
lo Gran Duc acabáe lo seu festín, lo Azarías se encaminabe al
cobertís, aon les amigues del siñoret y los amics de la siñoreta
aparcáen los seus coches, y, en passiénsia, anáe desenroscán los
taps de les válvules de les rodes, en torpes moviméns dels seus
dits grossos, y al acabá, los ajuntabe en los que guardabe a la
caixa de sabates, a la cuadra, se assentáe an terra y se ficáe a
contáls, un, dos, tres, cuatre, sing... y al arribá a onse, díe
invariablemen, coranta tres, coranta cuatre, coranta sing..., después
ixíe al corral, ya sen fosc, y a un racó se pixáe a les mans pera
que no se li badaren o faigueren cribasses, y abanicabe un rato
l´aire pera que se orejaren y aixina un día y un atre, un mes y un
atre, un añ y un atre, tota una vida, pero a pesá de este régim
metódic, algunes matinades, lo Azarías se despertabe fluix y com
desfilachat, com si durán la nit algú li haguere tret lo esqueleto,
y eixos díes, no rascabe la gallinassa, ni donáe de minjá als
gossos, ni asseabe lo cuchitril del duc, sino que ixíe al monte y se
gitáe al abrigo de algunes herbes altes, zahurdones, torvisca
y si picabe lo sol, pos a la sombra del alborsé, lo madroño,
y cuan Dacio li preguntabe, ¿qué es lo que te passe, Azarías? Ell,
porto la manta, que yo dic, ting perea, y de esta forma, dixáe passá
les hores mortes, y si lo siñoret se topetáe en ell y li
preguntabe, ¿qué te passe, home de Deu?, Azarías lo mateix, porto
la manta, que yo dic, siñoret, sense inmutás, tombat a la torvisca
o al amparo del alborsé, inmóvil, replegat en les cuixes cap al
ventre, los colses al pit, mastegán saliveta, com si remugare, com
un cachorro o cadell en ganes de mamá, mirán fíxamen la línia
blau-verdosa de la serra retallada contra lo sel, y les barraques
redones dels pastós y lo coll de les corses, Cerro de las Corzas,
(al atre costat ya estabe Portugal), y los roquissals en forma de
tortugues jagáns, y lo vol chillón y estirat de les grulles camí
del pantano o laguna, y les merines, ovelles palomes, voltán en los
seus corderets, y si auncás se presentabe Dámaso, lo pastó, y li
díe ¿passe algo, Azarías? Ell, porto la manta, que yo dic, y de
esta manera transcurríe lo tems hasta que sobreveníe lo apretó y
fée de ventre prop del alborsé o a la fosca bada de algún
roquissal y tal com se desahogabe, anáen tornánli paulatinamen les
energíes y una vegada recuperat, la seua primera reacsió ere
arrimás aon estáe lo duc y díli dolsamen a través de la reixa,
milana bonica, y lo duc venga a esponjás y castañejá en lo pic
curvat, hasta que Azarías li obsequiabe en un aguilucho o una cría
de garsa desplomats y mentres lo devorabe, lo Azarías, pera guañá
tems, se arrimáe a la cuadra, se assentáe an terra y se ficáe a
contá los taps de les válvules de la caixa, un, dos, tres, cuatre,
sing... hasta arribá a onse, y, entonses díe, coranta tres, coranta
cuatre, coranta sing, y al acabá, tapáe la caixa en la tapa, se
quedabe un llarg rato observán les ungles ratades de la seua ma
dreta, movén amún y aball les mandíbules o barres y rossegán
paraules ininteligibles y de repén, dessidíe, men vach aon man
germana, y al porche, se encarabe en lo siñoret, tot espatarrat a la
hamaca, mich adormit, men vach aon man germana, siñoret, y lo
siñoret eixecáe imperseptiblemen lo muscle esquerro, vésten en
Deu, Azarías, y ell marchabe cap al atre cortijo, aon san germana, y
ella, la Régula, només obríli la tanca, ¿qué te s´ha perdut per
aquí, si pot sabés? y Azarías ¿y los sagalets? y ella ae, a
escola están, ¿aón vols que estiguen? y ell, lo Azarías,
amostrabe un momén la punta de la llengua, grossa y rosada, tornáe
a amagála, la paladejabe un rato y díe al final, lo mal es pera tú,
llugo no te servirán ni pera fins ni pera bastos, y la Régula, ae,
¿te hay demanat yo la teua opinió? pero, tan pronte com caíe lo
sol, lo Azarías se encantáe mirán les brases, mastegán lo no res
y al cap de un rato, alsáe lo cap y súbitamen, díe, demá men
entornaré aon lo siñoret, y antes de fes de día, tal com ixíe una
raya ataronjada al firmamén delimitán lo contorno de la serra, lo
Azarías ya navegáe, cuatre hores mes tard, suat y famoleng, en cuan
sentíe a la Lupe descorre lo gran forrollat de la tanca, ya
escomensáe, milana bonica, milana bonica, una y atra vegada, la seua retahíla, y a la Lupe, la Gorrinera, ni los bons díes y lo siñoret
igual estáe al llit, descansán, pero aixina que apareixíe a
michdía a la entrada de la casa, la Lupe li donáe lo part, lo
Azarías mos ha entrat de matinet, siñoret, y lo siñoret ajuntáe
los ulls legañosos, de acuerdo, díe, y alsáe lo muscle esquerro,
com a resignat, o sorprengut, encara que ya se sentíe al Azarías
rascán la gallinassa dels aseladeros, los barronets aon se fiquen
les gallines, o llimpián lo cuchitril del Gran Duc y arrossegán la
lechera de fusta, herrada, ferrata, per lo pati engravat, y de esta
manera, anáen passán les semanes hasta que un bon día, al apuntá
la primavera, lo Azarías se transformabe, li pujáe als labios com
una sonrissa indescriptible, y, al póndres lo sol, en veus de contá
los taps de les válvules, agarrabe al duc y ixíe en ell al
carrascal y lo enorme muixonot, parat, erguit damún del seu
antebrás, ataulláe los voltáns y conforme oscuríe, eixecáe un
vol blan y silensiós y tornáe, al poc rato, en un ratolí entre les
ungles, o un pinsanet, y allí mateix, jun a Azarías, devorabe la
seua presa, mentres ell li rascabe entre les orelles, y escoltáe los
batecs de la serra, los lladrits aspres y tristos de la rabosa en sel
o lo bram dels venados del Coto de Santa Ángela, aparellánse tamé,
y de cuan en cuan, li díe, la rabosa va moguda, milana, ¿sens?, y
lo duc lo enfocabe en les seues redones pupiles grogues que
iluminaben la oscurina, ficáe pites les orelles y tornabe a minjá
y, ara ya no, pero fa tems se sentíe tamé los fúnebres aullits
dels llops al Piornal, a 1175 metros de altura, les nits de primavera
pero desde que van arribá los homens de la llum y van instalá los
postes de la red eléctrica al llarg de la ladera, no se van torná a
escoltá, y en cambi, se sentíe cridá al caro, jujujujú, en pauses
periódiques, y lo Gran Duc, en estos casos, eixecáe lo seu enorme
cap y empinabe les orelles y lo Azarías venga a riure sordamen,
sense fé soroll, sol en les genives, y musitabe en veu empañada,
¿te acobardes, milana?, demá ixiré a corre lo caro, y dit y fet,
en son demá, al tardet, ixíe sol serra abán, obrínse pas entre la
jara florida y les boches, perque lo caro li fascináe a Azarías com
un abismo, una espéssie de atracsió ñirviosa per la temó, de tal
manera que al parás al mich del monte, escoltabe claramen los cops
del seu cor y entonses esperabe un rato pera pendre alé y serená lo
seu espíritu y después, cridáe ¡eh!, ¡eh!, al caro, y
seguidamen, paráe la orella esperán la resposta, mentres la lluna
assomabe detrás de uns nugolets y inundabe lo paissache de una
irreal fosforesséncia poblada de sombres, y ell, una mica amilanat,
fée una bocina en les seues mans y repetíe desafián, ¡eh!, ¡eh!,
hasta que, de repén, vin metros mes aball, desde una carrasca
reforsuda, li arribáe lo anhelat aullit que geláe la sang,
¡jujujujú!, y, al sentíl, lo Azarías perdíe la nossió del tems,
la consiénsia de ell mateix, y arrencáe a corre com un loco, gruñín
com un jabalí, pateján les herbes, esgarrapánse la cara en les
rames mes baixes dels alborsés y los carrascots y detrás de ell,
implacable, saltán blanamen de abre en abre, lo caro, aullán y
carcañeján y, cada vegada que sen enríe, al Azarías se li
dilataben les nines y se li ficáe la pell de gallina y sen
enrecordabe de la milana a la cuadra, y apretáe encara mes lo pas y
lo caro a la seua esquena tornabe a aullá y a riure y lo Azarías
corríe y corríe, entropessabe, caíe y se alsabe, sense girá may
lo cap y al arribá, bufán, a la dehesa, la Lupe, la Gorrinera, se
santiguabe, ¿de aón vens, dísme?, y lo Azarías sonreíe una mica,
com un chiquet pessigat fen alguna malesa, y díe, de corre lo caro,
que yo dic, y ella comentabe, ¡Jesús quíns joguets!, te has ficat
la cara com un Santo Cristo, pero ell ya camináe cap al corral,
llimpiánse la sang dels esgarraps en la bayeta, cotet, escoltán los
batecs del seu cor, la boca entreuberta, sonrién al buit, babeján,
y al cap de un rato, ya mes sereno, se arrimáe al cuchitril de la
milana, acachat, sense fé soroll, y de repén, se assomabe al
finalestró y faie, ¡uuuuuh!, y lo duc revolabe hasta la peana y lo
mirabe als ulls, torsén lo cap, y entonses lo Azarías li díe mol
satisfet, hay estat corrén lo caro, y lo animal adressáe les
orelles y matraquejáe en lo pic, com si u selebrare, y ell, bona
carrera li hay donat, y escomensáe a enríuressen en veu baixa,
siseján, sentínse protegit per les bardes o tapies del cortijo, y
aixina una vegada detrás de un atra, una primavera detrás de
l´atra, hasta que una nit, acabánse mach, se va arrimá als barrots
del cuchitril y va di com de costum, ¡uuuuuh!, pero lo Gran Duc no
va acudí al crit, y entonses, lo Azarías se va extrañá, y va
torná a di, ¡uuuuuh!, pero lo Gran Duc no va acudí a la cridada
del Azarías, ¡uuuuuh!, tossut, per tersera vegada, pero, dins del
cuchitril, ni un soroll, aixina que lo Azarías va espentá la porta,
va pendre lo cresol y se va trobá al duc apretat contra un racó y,
al enseñáli la garsa desplomada, lo duc ni se va sorollá, y
entonses, lo Azarías va dixá la pessa an terra y se va assentá a
la voreta dell, lo va agarrá en cuidadet per les ales y lo va arrimá
a la seua caló, rascánlo insistenmen a les entreselles y diénli en
ternura, milana bonica, milana bonica, pero lo muixó no reacsionabe
als habituals estímuls, en lo que lo Azarías lo va dixá damún de
la palla, va eixí y va preguntá per lo siñoret, la milana está
dolenteta, siñoret, té calentura, li va informá, y lo siñoret,
¡qué li ham de fé, Azarías! está agüeleta ya, ñaurá que buscá
un mussolet nou, y lo Azarías, desolat, pero es la milana, siñoret,
y lo siñoret, los ulls entaragañats, 
¿y
dísme tú, que mes te done un muixó que un atre? y lo Azarías,
implorán, 
¿autorise lo siñoret
que li dona raó al Mago del Almendral? y lo siñoret va abansá lo
seu muscle esquerro, ¿al Mago?, mol gastadó estás tú, Azarías,
si per un muixó tinguerem que cridá al Mago, ¿aón aniríem a
pará?, y después del seu reproche, una carcañada, com lo caro, que
al Azarías se li va ficá la carn de gallina y, siñoret, no sen
enrigue aixina, per los seus morts lay demano, y lo siñoret, ¿es
que tampoc men puc enriure a casa meua? y un atra carcañada, com lo
caro, cada vegada mes fortes, y a les seues risses tan fortes van
acudí la siñoreta, la Lupe, Dacio, lo Gorriné Dámaso y les
mossetes dels pastós, y tots a la entrada sen enríen a coro, com
los caros, y la Lupe, pos no está plorán lo carnús de ell per eixe
muixó apestós, y lo Azarías, la milana té calentura y lo siñoret
no autorise a que li dona raó al Mago del Almendreral, y, venga un
atra carcañada, y un atra, hasta que, al final, lo Azarías,
atabalat, va arrencá a corre, va eixí al pati y se va pixá a les
mans y después, va entrá al corral, se va assentá an terra y se va
ficá a contá en veu alta los taps de les válvules tratán de
serenás, un, dos, tres, cuatre, sing, sis, sat, vuit, nou, deu,
onse, coranta tres, coranta cuatre, coranta sing, hasta que se va
trobá mes relajat, se va ficá un sac per cuixí y va dormí una
michdiada y después se va arrimá en cuidadet a la reixa del
cuchitril y va fé, ¡uuuuuh! pero dingú va contestá, y, entonses,
lo Azarías va espentá la porta y va entrevore al duc al racó aon
lo va dixá la vespra, pero tombat y sec, y lo Azarías se va arrimá
an ell en passes curtes, lo va agarrá per la punta de un ala, se va
obrí la jaqueta, la va crusá per damún del muixó y va di en veu
esbadocada, milana bonica, milana bonica, pero lo Gran Duc ni obríe
los ulls, ni castañejabe en lo pic, ni res, aixina que lo Azarías
va atravessá lo pati, se va arrimá a la tanca y va descorre lo
forrollat, y als seus chirrits, va eixí la Lupe, la de Dacio, ¿qué
te 
s´ha ficat ara al cap, Azarías? y lo Azarías, men vach aon
man germana, y sense mes, va eixí y a bon pas, sense notá les
punchades de la pedriñera ni dels carts a les plantes dels peus, va
passá lo carrascal, lo
piornal y la valleta, apretán
dolsamen lo cadáver del muixó contra lo seu pit y tal com li va
ficá la vista damún, la Régula, ¿un atra vegada per aquí? y lo
Azarías ¿y los sagals? y ella, a costura están, y lo Azarías, ¿es
que no ña dingú mes a casa? y ella, ae, la chiqueta Menuda está, y
en eixe momén, la Régula va repará en lo duc que portáe lo
Azarías contra lo pit li va obrí les puntes de la jaqueta y lo
cadáver del muixonot va caure damún de les reijoles roijes de
argila de
Peñarroija-Poblenou y ella, la Régula, va pegá un crit
histéric y, ya estás traén de casa eixa carroña, ¿me sens? va
di, y lo Azarías, sumisamen, va arreplegá lo muixó y lo va dixá
afora, al pedrís, va torná a entrá a casa y va eixí en la
chiqueta Menuda, acunánla al bras dret, y la chiqueta Menuda giráe
los seus ulls extraviats sense fixáls en res, y ell, lo Azarías, va
agarrá a la milana per una pota y una cavegueta a la ma esquerra, y
la Régula, ¿aón vas en estes trasses? y lo Azarías, a fé lo
enterro, que yo dic, al trayecte, la chiqueta Menuda va soltá un de
aquells inacabables crits que donáen llástima, que geláen la sang
de consevol, pero lo Azarías no se va inmutá, se va atansá hasta
lo rodapeu de la ladera, va dixá a la criatura a la fresca, entre
unes herbes, se va traure la jaqueta y en un ratet va cavá un forat
ben fondo a la soca de un carrascot, va colocá en cuidado al muixó
y, espentán la terra en la cavegueta, va tapá la fossa y se va
quedá mirán lo túmulo, en los peus descalsos, los pantalóns
apedassats cap aball, la boca entreuberta, y, al cap de un rato, les
seues pupiles o nines se van fixá en la chiqueta Menuda, que teníe
lo cap caigut cap a un costat, com desarticulat, y los seus ulls se
crusáen, y miraben al buit sense fixás en res y lo Azarías se va
acachá, la va pendre als seus brassos, se va assentá a la vora del
talús, jun a la terra remoguda, la va apretá contra nell y va
musitá, milana bonica, milana bonica, y va escomensá a rascáli
insistenmen en lo índice de la ma dreta los pels del clatell,
mentres la chiqueta Menuda, indiferén, se dixáe fé.

(Paco Rabal al papé de Azarías)

Azarías, Duc, duque, búho real

Azarías, Paco Rabal, duc, duque, búho real, los sans inosséns