Mostrando entradas con la etiqueta fenás. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta fenás. Mostrar todas las entradas

domingo, 3 de marzo de 2024

Lexique roman; Fen, fe - Fenix

 


Fen, fe, s. m., lat. fenum, foin.

E m dona pan e vin e fen e blat.

(chap. Y me done pa y vi y fenás y blat.)

T. de Guiraut et de H. de S. Cyr: N Uc de. 

Et me donne pain et vin et foin et blé. 

Vendran vos avols sivadas

Mal lieuradas, e fes poiritz.

Folquet de Lunel: E nom del.

Ils vous vendront mauvaises avoines mal livrées, et foins pourris. 

La trilla 4 , Los noms,sibá,avena,senteno,

ANC. FR. De fein qu' aüné avoit.

Roman du Renart, t. III, p. 112. 

Si cume fein de terre.

Anc. trad. du Psaut. Ms. n° 1, ps. 71. 

ANC. ESP. Mas ansi te secaras como rocio et feno. 

(MOD. Pero así te secarás como rocío y heno.)

Arcipreste de Hita, cop. 245.

CAT. Fe. ESF. MOD. Heno. PORT. Feno. IT. Fieno. (chap. Fenás, fenassos; fenassera, fenasseres, fenasseral, fenasserals.)

2. Fenier, s. m., tas de foin, grange où l'on met le foin.

Jus s' en estai sotz lo fenier.

S' om avant lo fenier n'osta.

Deudes de Prades, Auz. cass.

En bas s'en tient sous le tas de foin.

Si avant on n'ôte le tas de foin.

ANC. FR. Qu'il serre en son fenault pour son bestail repaistre.

Philip. Hegemon, fol. 21.

(chap. Pallissa es aon se guarde la palla, fenás, aufals, avena, sibada, vessa, pipirigallo, etc.)

3. Fenar, v., faner.

A fenar e... a plantar.

Cartulaire de Sauxillanges. 

A faner et... à planter.


Fendre, v., lat. findere, fendre, crever.

Veirem escutz et elms macar e fendre.

Aicarts (Aicart) del Fossat: Entre dos.

Nous verrons frapper et fendre écus et heaumes.

Va 'lh ferir per tal vertut que tot lo fendec per miey. Philomena.

Va le frapper de telle force qu'il le fendit entièrement par le milieu. 

Fig. A pauc de cobeytat no fen

Cel que fon pros, e s' en repen.

Alegret: A per pauc. 

Peu s'en faut qu'il ne crève de convoitise celui qui fut preux, et s'en repent. 

Part. pas. substantiv.

De fendutz per bustz tro als braiers. 

Bertrand de Born: Miez sirventes. 

De fendus par le buste jusqu'aux enfourchures. 

ANC. ESP. Fende las el mar por medio igualmentre.

Poema de Alexandro, cop. 256.

ANC. CAT. Fendrer. ESP. MOD. Hender. PORT. Fender. IT. Fendere.

(chap. Fendre no lo conec : badá, asclá, tallá, esbadocá, esclopá, acribassá, acribassás, quebrá : crebá, esguellá, agrietá.)

2. Fendillament, s. m., crevasse, gerçure.

Cura fendilhament de potz escorjatz.

Don ve fendillament et autras greus passios.

Eluc. de las propr., fol. 62 et 52. 

Guérit gerçure de lèvres écorchées. 

D'où vient crevasse et autres graves affections.

3. Fendilhar, v., crevasser, gercer. 

La terra fendilhar.

(chap. La terra acribassá, fé cribasses, talls per la sequía, com se fan pel fret a les mans. Azarías se pixabe a les mans, que les teníe acribassades. U podéu lligí a Los Sans Inossens, de Delibes.)

los sans inossens, Miguel Delibes, chapurriau

Eluc. de las propr., fol. 123.

Crevasser la terre.

Part. pas. Sana potz fendilhatz o autrament ulceratz. 

May aspra pel et plus fendilhada.

(chap. Mes aspra pell y mes acribassada.)

Eluc. de las propr., fol. 211 et 99. 

Guérit lèvres gercées ou autrement ulcérées. 

Peau plus âpre et plus gercée.

4. Fendilla, Fendilha, s. f., fente, crevasse.

Ni sobre pont passo voluntier quan, per fendilhas, podo veyre l'ayga corrent.

(chap. Ni sobre pon passen voluntariamen cuan, per les bades, grietes, poden vore l'aigua corrén.) 

Caverna o fendilha.

Eluc. de las propr., fol. 236 et 201. 

Ni passent volontiers sur pont quand, par les fentes, peuvent voir l'eau courante.

Caverne ou crevasses.

- Gerçure de la peau.

Han soven excoriaduras... e fendillas als talos.

Eluc. de las propr., fol. 114.

Ont souvent excoriations... et gerçures aux talons.

5. Fendedura, s. f., fente, crevasse. 

Per las dichas fendeduras.

Brev. d'amor, fol. 39. 

Par lesdites crevasses.

Si deu fendre et, dins la fendedura, metre una peyra.

Eluc. de las propr., fol. 220. 

Se doit fendre et, dans la fente, mettre une pierre.

6. Fendedureta, s. f., petite fente.

Que creissera 'n vostra fendedureta. 

T. de R. Gaucelm et de S. Miralhas: Joan. 

Que votre petite fente en croîtra.

7. Afendre, v., fendre, percer.

Per lors murs afendre.

Rambaud de Vaqueiras: Truan mala. 

Pour percer leurs murs.

8. Perfendre, v., pourfendre. 

Part. pas. Tot l'a perfendut del cap entro al pis. 

Trastot l'a perfendut entro sus al braguier.

Roman de Fierabras, v. 1771 et 2919. 

Il l'a tout pourfendu de la tête jusqu'à la poitrine. 

Il l'a tout entier pourfendu jusque sus au braguier.


Fenher, Feigner, Finher, v., lat. fingere, feindre, supposer. 

Ella s fen sorda. Poëme sur Boèce.

(chap. Ella fingix sordera; fa vore que es sorda.)

Elle se feint sourde.

- Se préoccuper, rêver. 

D' una sola sui cortes, 

E d'una chan, e d'una m fenh.

Raimond de Miraval: Selh que non. 

Je suis courtisan d'une seule, et je chante d'une, et je me préoccupe d'une.

De fenher ou se feigner a été souvent employé dans le sens neutre de feindre.

Mas se sap feigner enamorat ad ellas ab son bel parlar.

V. de Hugues de S. Cyr.

Mais il sut se feindre enamouré envers elles avec son beau parler.

Part. pas. Tota lur bontat era fencha. V. et Vert., fol. 10.

(chap. Tota la seua bondat ere fingida.)

Toute leur bonté était feinte.

- Terme de grammaire.

Noms finhs es aquel que recep son nom per alcuna semblansa de so, que se fa per la causa a cuy es empauzatz. Leys d'amors, fol. 48.

Le nom feint est celui qui reçoit son nom par aucune ressemblance de son, qui se fait par la chose à qui il est imposé. 

ANC. FR. De nous trahir ne s'est fegny.

Godefroi de Paris, Chr. métr., p. 266. 

CAT. ESP. PORT. Fingir. IT. Fingere. (chap. Fingí: fingixco o fingixgo, fingixes, fingix, fingim, fingiu, fingixen; fingit, fingits, fingida, fingides.)

2. Feintamen, adv., avec feinte, par feinte.

Non o fai mas feintamen. 

(chap. No u fa mes que fingidamen; en fingimén.)

Un troubadour anonyme: Seinor vos que.

Il ne le fait que par feinte.

ANC. CAT. Fentament. CAT. MOD. Fingidament. ESP. PORT. Fingidamente. IT. Fintamente. (chap. fingidamen.)

3. Feintedat, s. f., feintise, dissimulation.

Sains Esperiz fui feintedat. Trad. de Bède, fol. 17.

Le Saint-Esprit fuit dissimulation.

4. Fenha, Fencha, s. f., feinte, dissimulation, déguisement.

(chap. fingimén, dissimulasió, disfrás.)

Ja no 'l feira fenha ni gronh ni lanha.

Pons de Capdueil: Leials amicx. 

Jamais je ne lui ferais feinte ni murmure ni plainte.

Sens tota fencha.

Tit. de 1295. DOAT, t. CXXXIX, fol. 124. 

Sans aucune feinte. 

L'ai chausida senes fencha e ses gab.

Raimond de Miraval: Selh cui joys. 

Je l'ai choisie sans feinte et sans tromperie. 

ANC. ESP. IT. Finta.

5. Fenhemen, Fenchamen, Feintament, s. m., feinte, dissimulation.

Es mager fenhemens 

Que si us escaravais 

Si fenhia papaguais.

P. Cardinal: Pus ma boca. 

C'est plus grande feinte que si un scarabée se feignait perroquet.

Us fenchamens ses saber.

Peyrols: Quar m'era. 

Une dissimulation sans savoir.

Bo feintament. Trad. de Bède, fol. 58.

Bonne dissimulation. 

ANC. FR. En feignement de feintes paroles.

Anc. trad. du Psaut. Ms. n° 1, ps. 34. 

CAT. Fingiment. ESP. Fingimiento. PORT. IT. Fingimento. (chap. Fingimén, fingimens; dissimulasió, dissimulasions; solem fé aná “fé vore que”.)

6. Feintesa, s. f., feintise, dissimulation.

Negus hom non pot portar lonja feintesa. Trad. de Bède, fol. 7.

Nul homme ne peut porter longue dissimulation.

7. Ficxio, Fiction, s. f., lat. fictionem, fiction, fraude.

Las ficxios dels poetas.

(chap. Les ficsions dels poetes; fraudes, mentires, invensions.)

Eluc. de las propr., fol. 114. 

Les fictions des poètes. 

Per forsa et per fiction. Chronique des Albigeois, col. 83.

Par force et par fraude. 

CAT. Ficció. ESP. Ficción. PORT. Ficção. IT. Fizione, finzione. (chap. ficsió, ficsions.)

8. Fenhtis, adj., faux, dissimulé.

Ni grans thesaurs ni grands poders 

No salva 'l rich vilan fenhtis.

P. Cardinal: D'un sirventes. 

Ni grand trésor ni grand pouvoir ne sauve le riche vilain dissimulé.

ANC. FR. Vers ceulx qui sont faintis et faux.

Roman du châtelain de Coucy, v. 628.

9. Feigneire, Fenhedor, s. m., hypocrite, dissimulé.

Sofre que 'l fals fenhedor

Se van fenhen de s'amor.

Bertrand de Born: Greu m'es.

Souffre que les faux hypocrites se vont feignant de son amour.

Qui s vol fenhedor m' apelh,

Qu' en pessan tenc sotz mo mantelh

Ma domna, malgrat dels gilos.

Deudes de Prades: En un sonet. 

Qui se veut m'appelle dissimulé, parce qu'en pensant je tins sous mon manteau ma dame, malgré les jaloux.

- Amant timide.

Cel qu'a bon cor de domna amar,

E la vai soven cortezar,

E non l'auza enrazonar,

Feigneires es espaventatz.

Un troubadour anonyme: Domna vos. 

Celui qui a bon coeur d'aimer une dame, et va souvent la courtiser, et ne l'ose entretenir, est amant timide effrayé.

CAT. ESP. PORT. Fingidor. IT. Fingitore. (chap. fingidó, fingidós, fingidora, fingidores.)


Fenestra, s. f., lat. fenestra, fenêtre.

Ac be la fenestra clauza.

(chap. Teníe la finestra ben tancada : closa, com lo carré Villaclosa de Beseit, anomenat la botera, detrás de la llonja.)

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas.

Eut bien fermé la fenêtre.

Si com, ses frachura faire, 

Vai e ven rais, quan solelha, 

Per la fenestra vezina. 

Pierre de Corbiac: Dona dels angels. 

Ainsi comme, sans faire brisure, quand le soleil luit, le rayon va et vient par la fenêtre voisine. 

Fig. Los V cens..., lo propheta los apella las V fenestras de la mayzo per hont la mort entra soven al cor. V. et Vert., fol. 85. 

(chap. Los sing sentits..., lo profeta los anomene les sing finestres de la casa per aon la mort entre assobín al cor.)

Les cinq sens..., le prophète les appelle les cinq fenêtres de la maison par où la mort entre souvent au coeur.

ANC. FR. Renart, qui savoit tous les estres, 

Regarde par unes fenestres.

Roman du Renart, t. 1, p. 162. 

Elle ne conçoit que par les fenestres des sens qui bien souvent l'abusent.

Camus du Belley, Diversités, t. II, fol. 325.

IT. Questi cinque sensi... sono le finestre onde la morte entra sovente all' anima. Trattato del Equità. Ms. 

CAT. Finestra. (chap. Finestra, finestres; finestrófinestrons. ESP. ANC. fenestra.)

2. Fenestrella, s. f., fenêtre.

Bell compagnos, fatz vos a fenestrella,

E regardatz n' el cel a l'estella.

Giraud de Borneil: Rei glorios. Var. 

Beau compagnon, avancez-vous à la fenêtre, et regardez-en au ciel à l'étoile. 

ANC. FR. Aude s' estuet à une fenestrele.

Roman de Gérard de Vienne, v. 2410. 

IT. Finestrella. (chap. Finestreta, finestretes.)

3. Fenestral, Fenestrel, s. m., fenêtre.

En lieit, al fenestral.

(chap. Al llit, al finestral.)

B. de Ventadour: Lo gens temps.

Au lit, à la fenêtre.

Bel companhos, issetz a fenestrel,

Et esgardatz las ensenhas del cel.

Giraud de Borneil: Rei glorios. 

Beau compagnon, paraissez à la fenêtre, et regardez les signes du ciel. IT. Finestrello. (chap. Finestral, finestrals.)

4. Fenestratge, Fenestragge, s. m., fenêtrage.

El sobeirans soliers de las maizons, sobre fenestratge.

Statuts de Montpellier du XIIIe siècle. 

A l'étage supérieur des maisons, sur le fenêtrage.

De jaspi vert ero... fenestragges. Palaytz de Savieza. 

De jaspe vert étaient... les fenêtrages.

Aranha... las linhas noza el centre, lassan quaysh a guiza de filat, la una pres de l'autra, entre las quals, per suptil artifici, fa traucs et fenestragges. Eluc. de las propr., fol. 239.

L'araignée... noue les fils au centre, les enlaçant quasi en guise de filet, l'un près de l'autre, entre lesquels, par subtil artifice, elle fait trous et fenêtrages. 

ANC. ESP. Fenestrage.


Fenice, adj., lat. phoeniceus, rouge, pourpre.

Color fenicea de la qual si fan... comensamens dels libres.

(chap. Coló fenissia, púrpura, roch, del cual se fan... los escomensamens dels llibres.)

Eluc. de las propr., fol. 267.

Couleur rouge de laquelle se font... les commencements des livres.

ESP. Fenice.


Fenix, Fenics, s. m., lat. phoenix, phénix.

S'ieu pogues contrafar

Fenix, don non es mas us,

Que s'art, e pois resortz sus.

Richard de Barbezieux: Atressi cum.

Si je pouvais contrefaire le phénix, dont il n'en est qu'un, qui se brûle, et puis ressuscite. 

Fig. Ai! bels fenics! merces e cortesia 

Me vaill' ab vos!

R. Bistors: Aissi col fortz. 

Ab! beau phénix! que merci et courtoisie me vaille avec vous!

Allus. Amiga, tant vos sui amics

Qu' a autras en paresc enics, 

E vuelh esser en vos fenics.

P. Vidal: Pois Ubert. 

Amie, je vous suis tellement ami qu'aux autres j'en parais maussade, et je veux être pour vous phénix.

CAT. ESP. (chap. Fénix) Fenix. PORT. Feniz. IT. Fenice.

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XVIII.

XVIII.

Com
atres moltes dones, la Pesteta gran va despressiá lo amor mentres
cap home li 
va
proposá voldre y sé volguda. A vegades, la Pesteta sen enríe de
que lo únic amor de la seua vida haguere naixcut pressisamén del
seu zel moralisadó. Sense lo seu afán de recorre los montes durán
los crepúsculs dels domenges no haguere enfadat a los mossos del
poble, y, sense enfadá als mossos del poble, no li haguere donat a
Quino, lo Manco, la oportunidat de deféndrela y sense esta
oportunidat, may se haguere ubert lo sec cor de la Pesteta gran,
massa señit y tancat entre les costelles. Ere, la del seu primé y
únic amor, una cadena de causalidat y cassualidat que si pensabe en
ella la abrumabe. 

Són infinitos los camíns del siñó. Los
amors de la Pesteta y Quino, lo Manco, van tardá en sabés al poble.
Ademés, van progressá en lentitut. Ere un pas definitiu.
Quino,
lo Manco, ya habíe pensat en ella, en la Pesteta, antes del insidén
en los mossos. La Pesteta no ere jove y ell tampoc. Per un atre
costat, la Pesteta ere seca y prima y teníe un negossi en marcha; y
un evidén talento comersial. Pressisamén lo que ell no teníe.
Raderamen, Quino estabe asfixiat per les hipoteques. Ben mirat,
propiedat dell, lo que se diu dell, no quedabe ni lo gram del hort.
Ademés, la Pesteta ere prima y teníe los músculs reblanits. Bueno,
u pareixíe. Naturalmen, ni ell ni dingú li van vore may los músculs
a la Pesteta. En fin, la Pesteta gran constituíe pera nell una
solusió congruén y pintiparada, ni feta aposta.


Cuan
Quino, lo Manco, la va defendre dels mossos al pon no u va fé en
mires egoístes.
U va fé perque ere un home noble y digne y
detestabe la violensia, sobre tot en les dones. ¿Que después se va
embolicá la cosa y la Pesteta lo va mirá de este o datre modo, y li
va besá ardorosamen lo muñó y ell, al besál, va sentí com a
cussigañes o una rampa o calambre pel bras y se va conmoure? Be.
Eslabóns de una mateixa cadena. Insidensies nessessaries pera abordá
un propósit ineluctable. Dessignios de Deu. Lo bes a la carn
retortigada del muñó va serví tamé pera que Quino, lo Manco,
constatare que encara existíe al seu cos la forsa y la eficassia de
la virilidat. Encara no estabe neutralisat com a sexo; encara
contabe. Y se va ficá a pensá en eventualidats susceptibles de sé
portades a la práctica. Y aixina va naixe la idea de embutíli o
coláli una flo cada matí a la Pesteta, per deball de la porta de la
tenda, antes de que lo poble se despertare.
Quino, lo Manco,
sabíe que en esta ocasió teníe que aná en peus de plom. Lo poble
aburríe a la Pesteta y la Pesteta ere una puritana y l´atra Pesteta
un gat escaldat (o sucarrat en una lupa). Teníe que actuá, pos, en
cautela, sigilo y discressió. Cambiabe de flo cada día y si la flo
ere gran embutíe sol un pétalo. Quino, lo Manco, no ignorabe que
una flo sense intensió se la emporte lo ven y una flo intensionada
té mes forsa persuassiva que un filó de or. Sabíe tamé que la
assiduidat y la constansia acaben mellán lo ferro (lo gat pesat se
emporte lo ratolí o la rata). Ademés, tot este caudal de ternures
va acabá sabénlo, com no podíe sé de un atra manera, don José,
lo mossen, que ere un gran san.


Li
va di la Pesteta:


-
Don José, ¿es pecat dessichá desmayás als brassos de un home?


-
Depén de la intensió - va di lo mossen.


-
Sense mes intensió que desmayás, don José.


-
Pero, filla, ¿als teus añs?


-
Qué vol, siñó retó. Dingú sap cuán li arribará la hora. Lo amor y la mort, a traissió.


Y
si es pecat dessichá desmayás als brassos de un home, yo vic en
pecat, don José, lay advertixco. Y lo meu no té remey. Yo no podré
voldre datra cosa encara que vosté me digue que eixe es lo pecat mes
gran del món. Eixe dessich pot mes que yo. Y plorabe.


Don
José movíe lo cap de un costat al atre maquinalmen, com un péndul.


-
Es Quino, ¿verdat? - va di.


La
pell de la Pesteta gran se va enroijí.


-
Sí, ell es, don José.


-
Es un bon home, filla; pero es una calamidat - va di lo mossen.


-
No importe, don José. Tot té remey.


-
¿Qué diu tan germana?


-
No sap res encara. Pero ella no té forsa moral pera parlám. Siríe
inútil que me donare 
consells.


Irene,
la Pesteta menuda, sen va enterá al final.


-
Pareix mentira, Lola. ¿Has perdut lo señ? - va di.


-
¿Per qué me dius aixó?


-
¿No u saps?


-
No. Pero tú tampoc ignores que a casa nessessitam un home.


-
Cuan lo meu en Dimas no ne nessessitabem cap.


-
Es diferén, germana.


-
Ara la que ha perdut lo oremus has sigut tú; no ña cap diferensia.


-
Quino té vergoña.


-
Tamé Dimas pareixíe que ne teníe.


-
Anabe a per los teus doblers (com diuen en mallorquí). Dimas va durá
tan com les sing mil pessetes. Tú u vas di.


-
¿Es que te creus que Quino se arrime per la teua persona?


La
Pesteta gran va saltá, ofenguda:


-
¿Quíns motius tens pera dudáu?


La
Pesteta menuda va di:


-
A la vista, no cap, desde luego.


-
Ademés, yo no me hay de amagá com tú. Yo sometiré lo meu cariño
a la ley de Deu.


Li
brillaben los ulls a la Pesteta menuda:


-
No me parlos de alló; te u demano per la beneída memoria dels
nostres pares.


Encara
al poble no se barruntabe res del festech. Va sé pressís que la
Pesteta y Quino, lo 
Manco,
recorregueren los carrés emparellats, un domenge per la tarde, pera
que lo poble sen enterare al final. Y contra lo que Quino, lo Manco,
suposabe, no se van semá los geranios als balcóns, ni se van
sorollá les vaques als seus corrals, ni se va badá la terra, ni se
van desmoroná les montañes al difundís la notissia. Apenes unes
sonrissetes incissives y unes insinuassións en doble sentit. Menos
no podíe esperás.


Dos
semanes después, la Pesteta gran va aná a vore a don José.


-
Siñó retó, ¿es pecat dessichá que un home me beso a la boca y me
apreto entre los seus brassos en tota la seua forsa, hasta cruixím?


-
Es pecat.


-
Pos yo no puc remediáu, don José. Peco a cada minut de la meua
vida.


-
Tú y Quino tos hau de casá - va di lo mossen.


Irene,
la Pesteta menuda, va ficá lo crit al sel al sabé la sentensia de
don José:


-
Li portes deu añs, Lola; y tú ya ne tens sincuanta. Has de sé
sensata, reflexiona.
Per l´amor de Deu, torna en tú abáns de
que sigue tart.


La
Pesteta gran acababe de descubrí que ñabíe una bellesa al sol
amagánse detrás dels montes y al chirrit de una carreta o un carro plena de
fenás, y al vol tranquil dels miláns al sel 
llimpio
de agost, y hasta al mero y simple fet de viure. No podíe renunsiá
an ella ara que 
acababe
de descubríla.


-
Estic dessidida, germana. Tú tens la porta uberta pera anáten cuan
vullgues - va di.


La
Pesteta menuda va arrencá a plorá, después li va fotre un patatús
pels ñirvis, y se va gitá en fiebre. Aixina va está una semana. Lo
domenge habíe desaparegut la calentura. La Pesteta gran va entrá a
la habitassió de puntetes y va escorre les cortines en alegría.


-
Venga, maña, eixécat - va di -. Don José lligirá avui, a missa,
la meua primera amonestassió. Avui té que sé pera tú y pera mí
un día inolvidable. La Pesteta menuda se va alsá sense di ni chut,
se va arreglá y sen va aná en san germana gran a escoltá la
primera amonestassió. De tornada, ya a casa, la Lola va di:


-
Anímat, germana, tú sirás la meua padrina.


Y,
efectivamen, la Pesteta menuda va fé de padrina a la boda. Tot alló
sense rechistá.
Als pocs mesos de casada, la Pesteta gran,
extrañada de la sumissió y de que Irene no parlare, va maná cridá
a don Ricardo, lo meche.


-
Esta chica ha patit una impressió massa forta. No raóne. De totes
maneres no es perillosa. Lo seu trastorno no done cap mostra de
violensia - va di lo meche. Después li va resseptá unes inyecsións
y va marchá. La Pesteta gran se va ficá a plorá apenada.


Pero
a Daniel, lo Mussol, res de aixó li va causá cap sorpresa.
Escomensabe a donássen cuenta de que la vida es pródiga en fets que
antes de passá pareixen mentira, són inverossímils, y después,
cuan passen, sen acate un de que no tenen res de inextricables ni de
sorprendéns. Son tan naturals com que lo sol se assomo cada matí, o
com les plogudes, o com la nit, o com lo ven als oróns. Ell va seguí
la marcha de les relassións de la Pesteta y Quino, lo Manco, per la
Uca-uca. Va sé un fet curiós que tan pronte com va sabé estes
relassións, va sentí que se ni anabe totalmen lo seu antic
aburrimén per la chiqueta. Y al seu puesto brotabe com un vago
impuls de compassió.


Un
matí la va trobá furgán per la malea, a la riba del riu.


-
Ajúdam, Mussol. Se ha amagat aquí una gribeta que casi no vole.


Ell
se va afaná per a enchampá al muixó. Al final u va conseguí, pero
lo animalet, probán de escapá, se va pressipitá insensatamen al
riu y se va aufegá en un momén. Entonses la Mariuca-uca se va
assentá a la vora, en los peus sumergits a la corrén. Lo Mussol se
va assentá al seu costat. Als dos los entristíe la mort del
muixonet. Después, la tristesa se va dissipá.


-
¿Es verdat que ton pare se casará en la Pesteta? - va di lo Mussol.


-
Assó diuen.


-
¿Quí u diu?


-
Ells.


-
¿Tú qué dius?


-
Res.


-
Ton pare, ¿qué diu?


-
Que se case pera que yo tinga una mare.


-
Ni pintada voldría yo una mare com la Pesteta - va di lo Mussol.


-
Lo pare diu que ella me rentará la cara y me pentinará les trenes.


Va
torná a insistí lo Mussol:


-
Y tú, ¿qué dius?


-
Res.


Daniel,
lo Mussol, pressentíe la pena inexpresada de la menuda, lo valor
heroic del seu hermetisme, tan dignamen soportat.


La
chiqueta va preguntá:


-
¿Es sert que tú ten vas a la siudat?


-
De aquí tres mesos. Hay cumplit ya onse añs. Mon pare vol que
progressa.


-
Y tú, ¿qué dius?


-
Res.


Después
de parlá sen va doná cuenta lo Mussol de que se habíen cambiat les
tornes; de que ere ell, ara, lo que no díe res. Y va compendre que
entre ell y la Uca-uca eixíe de repén un pun comú de rara
afinidat. Y que no su passabe mal charrán en la chiqueta, y que los
dos se assemellaben en que teníen que acatá lo que mes los conveníe
a sons pares sense que an ells sels demanare opinió. Y va advertí
tamé que están aixina, charrán de unes coses y atres, se estabe be
y no sen enrecordabe pera res de la Mica.


Y,
sobre tot, que la idea de marchá a la siudat a progressá, tornabe a
fésseli difíssil, insoportable. Cuan tornare de la siudat de
progressá, la Mica, seguramen, hauríe perdut lo cutis y tindríe,
en cambi, una dotsena de chiquets. Ara se trobabe en la Uca-uca mes
assobín y ya no la esquivabe com u fée abáns.


-
Uca-uca, ¿cuán es la boda?


-
Peral juliol.


-
Y tú, ¿qué dius?


-
Res.


-
Y ella, ¿qué diu?


-
Que me portará a la siudat, cuan sigue ma mare, pera que me traguen
les peques.


-
Y tú, ¿u vols?


La
Uca-uca acachabe los ulls:


-
Claro.


Lo
día de la boda, Mariuca-uca no va apareixe per cap puesto. Al fes de
nit, Quino, lo Manco, se va olvidá de la Pesteta gran y de tot y va
di que se habíe de buscá a la chiqueta costare lo que costare.
Daniel, lo Mussol, observabe fascinat los preparatius. Los homens en
tochos, cresols y llinternes, en los peus calsats en grosses botes en claus que feen un soroll chirrián per la carretera. Daniel, lo
Mussol, al vore que passabe lo tems sense que los homens tornaren de
les montañes, se va aná omplín de ansiedat.
Sa mare plorabe a
la seua vora y no parabe de di: "Pobre criatura". Per lo
vist no ere partidaria de donáli a la Uca-uca una mare postisa. Cuan
Rafaela, la Chancha, la dona del Cuco, lo factó, va passá a la
formachería dién que ere probable que a la chiqueta la haguere
devorat un llop, Daniel, lo Mussol, va tindre ganes de cridá en tota
la seua alma. Y va sé en eixe momén cuan se va confessá que si a
la Uca-uca li traíen les peques, li trauríen la grassia y que ell
no volíe que a la Uca-uca li tragueren les peques y tampoc que la
destripare y minjare un llop. A les dos de la matinada van torná los
homens en los tochos, les llanternes y los farols y la Mariuca-uca al
mich, mol blanca y desgreñada, despelussada, en lo pel esturrufat.

Tots van corre cap a casa de Quino, lo Manco, a vore arribá a la
chiqueta y a besála y a apretála y a selebrá la aparissió. Pero
la Pesteta se va adelantá a tots y va ressibí a la Uca-uca en dos
galtades, una a cada galta. Quino, lo Manco, apenes va pugué aguantá
una blasfemia, pero li va cridá la atensió a la Pesteta y li va di
que no li agradabe que li pegaren a la chiqueta y doña Lola li va
contestá irritada que "desdel matí ere ya sa mare y teníe que
educála". Entonses Quino, lo Manco, se va assentá a una
banqueta de la tasca y se va dixá caure de morros damún del bras
que apoyabe a la taula, com si plorare, o com si acabare de
sobrevíndreli una gran desgrassia.