Mostrando entradas con la etiqueta latz. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta latz. Mostrar todas las entradas

jueves, 18 de abril de 2024

Lexique roman; Lac - Lermar

 


Lac, s. m., lat. lacus, lac, fosse. 

Si us mena pescar al lac. 

Le Dauphin d'Auvergne: Puois sui.

S'il vous mène pêcher au lac.

Senher, qu' estorses Sidrac... 

E Daniel d'ins del lac 

On era ab lo leo.

Pierre d'Auvergne: Dieus vera. 

Seigneur, qui arrachâtes Sidrac... et Daniel du dedans de la fosse où il était avec le lion. 

ANC. FR. Et qui Daniel délivras

Et gardas el lac périlleus

Des cruex lyons.

Nouv. rec. de fables et cont. anc, t. II, p. 66.

ANC. CAT. Llac (N. E. Como Lluís Llachtocayo de Companys.). ESP. PORT. IT. (chap.) Lago.

2. Lacual, adj., de lac.

Aygas lacuals.

En pyshos maris et lacuals.

(chap. En peixos marins y de lago.)

Lo agüelo y lo Mar.  Ernest Hemingway.

Eluc. de las propr., fol. 151 et 178. 

Eaux de lacs. 

En poissons de mer et de lacs.

(chap. Lago, lagos; laguna, lagunes; estanca, estanques, com la de Alcañís; vore mes amún: estany, com lo de Banyolas – Banyoles.)


Lac, Laz, Latz, s. m., lat. laqueus, lacs, lacet, lien, filet.

En lo coll li meton lo latz. V. de S. Honorat.

(chap. Al coll li fiquen lo llas.)

En le cou lui mettent le lacs.

Feyron latz de corda qu'es ab l'engens tendutz. Guillaume de Tudela.

Firent lacet de corde qui avec l'engin est tendu.

Fig. Negus non es sals del lac de mort. Trad. de Bède, fol. 70.

Nul n'est sauf du lacs de mort.

Prov. Qui geta laz si penra en lui. Trad. de Bède, fol. 64. 

Qui jette filet se prendra en lui.

ANC. FR. I ot tendu un laz de corde.

Par le col est bien au laz pris.

Qui onc portast guimple ne manche, 

Ne laz de soie ne çainture.

Roman du Renart, t. III, p. 143, 125 et 315. 

ANC. CAT. Lac. CAT. MOD. Llas (llaç). ESP. Lazo. PORT. Laço. IT. Laccio.

(chap. Llas, llassos; llassada, llassades.)

2. Lassol, s. m., lacs, lacet, lien.

Qui lassol rump ni destrui.

Giraud de Borneil: Qui chantar. 

Qui lien rompt et détruit.

Pel fort Lassol, 

Amigua, en que m prezist.

Giraud de Borneil: No m platz. 

Par le fort lacet, amie, en quoi vous me prîtes. 

IT. Lacciolo, lacciuolo. (chap. llasset, llassets, de coló groc per als catalanistes.)

3. Lassamen, s. m., obligation, engagement.

Non... consentirai que autres sagramens ni lassamens ni covinens... se fassa. Cartulaire de Montpellier, fol. 128.

Je ne... consentirai qu'autre serment ni obligation ni convention... se fasse.

4. Lassar, Lachar, v., lacer, lier, enlacer, entrelacer.

Fig. Sap la razo e 'l vers lassar e faire.

Marcabrus: Auiatz del.

Sait le sujet et le vers entrelacer et faire.

Ben e gen sap trobar, 

E mots e coblas lachar. 

Guillaume de Berguedan: Bernart. 

Bien et agréablement sait trouver, et mots et couplets entrelacer.

D'un' amor qui m lass' e m te.

B. de Ventadour: En cossirier. 

D'un amour qui m'enlace et me tient.

Prov. Tals cuia autrui enganar,

Que si mezeis lassa e repren.

Pistoleta: Manta gent. 

Tel pense autrui tromper, qui soi-même enlace et reprend.

Part. pas. Ieu m sui d'un latz 

Pel col lassatz. 

Giraud de Borneil: Aquest terminis. 

Je me suis d'un lacet par le cou lié. 

Son de fer e d'acer tuit lassat environ. Guillaume de Tudela. 

Sont de fer et d'acier tous lacés à l'entour. 

Fig. Tan son lassatz ab Frances fermamens 

Qu' om no 'ls auza lur fals digz contrastar.

G. Anelier de Toulouse: El nom de. 

Tant sont liés avec Français fortement qu'on n'ose à eux contredire leurs faux propos.

ANC. FR. Qui l'a entor le col lacié. Roman du Renart, t. II, p. 328.

(chap. Enllassá, lligá, entrellassá.)

5. Enlassamen, Eslassamen, s. m., enlacement, réunion.

Diptonges es enlassamens de doas vocals. Leys d'amors, fol. 3.

(chap. Lo diptongo es la unió, enllassamén, enllás de dos vocals.)

La diphthongue est la réunion de deux voyelles.

Fig. Luxuria domda las ferrienchas pessas per bonas viandas e per eslassamens de deleiz. Trad. de Bède, fol. 41. 

Luxure dompte les charnelles pensées par bons aliments et par enlacements de délices. 

ANC. CAT. Enllassament. ESP. Enlazamiento. (chap. enllassamén,  enllassamens; unió, unions; enllás, enllassos.)

Si això és un home – Lacomarca – Viles i gents

6. Enlassar, Enlaissar, v., enlacer, lier.

Fig. Per penre et enlassar, e per aucire del tot las armas.

V. et Vert., fol. 18. 

Pour prendre et enlacer, et pour occire entièrement les âmes.

Part. pas. Cascuns vai totz enlaissat

Vas la mort.

Folquet de Romans: Can be m. 

Chacun va tout lié vers la mort.

ANC. CAT. Enllassar. ESP. Enlazar. PORT. Enlaçar. IT. Inlacciare. 

(chap. Enllassá: enllasso, enllasses, enllasse, enllassem o enllassam, enllasséu o enllassáu, enllassen; enllassat, enllassats, enllassada, enllassades.)

(N. E. Véase que el catalán moderno copia al portugués o al francés, en cuanto a la ç; una más de las burradas del químico Pompeyo Fabra, que escribió en castellano, lengua de Castilla, la gramática catalana, del dialecto occitano catalán.)

7. Deslassar, Deslasar, v., délacer, délier, détacher.

Deslaset son elme, e comenset a dir.

(chap. Va desllassá, deslligá son (lo seu) casco, y va escomensá a di.)

Guillaume de Tudela.

Délaça son heaume, et commença à dire. 

Fig. Aissi m ten pres en la bueia

Fin' amors, e no m deslassa.

E. Cairel: Era non vey.

Ainsi me tient pris dans la chaîne pur amour, et ne me délie pas.

Part. pas. Manta gorgiera deslasada. V. de S. Honorat.

Mainte gorgière délacée. 

IT. Dislacciare. (chap. desllassá, deslligá. Deslligo, deslligues, deslligue, deslliguem o deslligam, deslliguéu o deslligáu, deslliguen; deslligat, deslligats, deslligada, deslligades.)


Laca, s. f., lat. lacca, laque.

Laca e indi e grana. Tit. de 1248. DOAT, t. CXVI, fol. 16. 

Laque et indigo et garance.

Si la laca no se vent en Narbona. 

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. LI, fol. 151. 

Si la laque ne se vend à Narbonne. 

ESP. (chap.) Laca. IT. Lacca.


Lacert, s. m., lat. lacertus, muscle.

Dels nervis e dels lacerts. Trad. d'Albucasis, fol. 1.

(chap. Dels nervis, ñervis, ñirvis y dels musculs.)

Des nerfs et des muscles.

ANC. ESP. IT. Lacerto. (ESP. MOD. Músculo, músculos. Chap. Múscul, musculs; musculat, musculats, musculada, musculades; v. musculá: musculo, muscules, muscule, musculem o musculam, musculéu o musculáu, musculen. Aniré al gimnassio de Cristian Queral Bosque a fé musculassió, musculassions.)


Lach, Lag, Lait, Layt, s. m. et f., lat. lactem, lait.

Que verges aia enfant e lach,

Aiso no fon hanc vist.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

Que vierge ait enfant et lait, cela ne fut oncques vu.

En lait de cabra freit.

(chap. En lleit de cabra freda. En ocsitá, lach, lag, lait, layt ere igual femení que masculí.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

En lait de chèvre froid.

La layt de cabra. Eluc. de las propr., fol. 242.

Le lait de chèvre.

Par ext. Ab lait d'una salvatja fica.

(chap. En lleit d'una figa borda, salvache.) 

Deudes de Prades, Auz. cass.

Avec lait d'une figue sauvage.

Fig. De lag de galina.

P. Cardinal: Sel que fes.

De lait de poule.

CAT. Llet. ESP. Leche. PORT. Leite. IT. Latte. (chap. Lleit, lleits. Diém lechera.)

2. Lacticini, s. m., lat. lacticinium, laitage.

De carns, lacticinis, peyshos e frugz viu.

Eluc. de las propr., fol. 180.

Vit de chairs, laitages, poissons et fruits. 

CAT. Lacticini. ESP. Lacticinio. PORT. Lacticinios. IT. Latticinio.

3. Laytenc, adj., du lat. lactentem, laiteux, de lait, à lait, lacté.

Ret suc laytenc. 

Bestias laytencas. 

Color... laytenca. 

Es apelat cercle laytenc.

Eluc. de las propr., fol. 188, 232, 58 et 108.

Rend suc laiteux. 

Bêtes à lait. 

Couleur... de lait.

Est appelé cercle lacté.

(chap. Lleitós, lleitosos, lleitosa, lleitoses.)

4. Lachis, adj., allaité, qui est à la mamelle.

Per boca de lachis effans...

Ieu sui paucz e nutz,

Et effans lachis en vertutz.

Brev. d'amor, fol. 2. 

Par bouche d'enfants allaités...

Je suis petit et nu, et, en vertu, enfant à la mamelle.

(chap. Alleitat, alleitats, alleitada, alleitades; que están mamán de la mamella; corderets o cabridets als que están assormán; assormat, assormats, assormada, assormades.)

5. Laytar, v., lat. lactare, allaiter.

Part. prés. Layt de femna laytant mascle

Eluc. de las propr., fol. 89. 

Lait de femme allaitant mâle. 

Part. pas. Sino que sio joves essems laytatz. 

Eluc. de las propr., fol. 236.

Sinon qu'ils soient jeunes ensemble allaités.

IT. Lattare. (chap. doná lleit, alleitá, assormá: alleito, alleites, alleite, alleitem o alleitam, alleitéu o alleitáu, alleiten; alleitat, alleitats, alleitada, alleitades. Yo assormo, assormes, assorme, assormem o assormam, assorméu o assormáu, assormen.) 

6. Alachar, Alaytar, v., allaiter.

Llurs fils alachon li dalphi. Brev. d'amor, fol. 52.

(chap. Los delfins alleiten als seus fills. Són mamíferos, no peixos.)

Les dauphins allaitent leurs petits.

Lexique roman; D, Dacita – Dart

Alachet la tota via 

Anna tro ac complet tres ans.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

L' allaita sans cesse Anne jusqu'à ce qu'elle eut accompli trois ans. 

Part. pas. Efans qui so alaytatz. Eluc. de las propr., fol. 43.

Enfants qui sont allaités.

ANC. CAT. Alletar. IT. Allattare. (chap. Vore mes amún, alleitá.)

7. Lachuga, Laytuga, s. f., lat. lactuca, laitue.

Ab suc de lachuga et de papaver. 

Laytuga... ha suc laytenc.

Eluc. de las propr., fol. 80 et 212. 

Avec suc de laitue et de pavot. 

Laitue... a suc laiteux. 

CAT. Llatuga, lletuga. ESP. Lechuga. IT. Lattuga. 

(chap. Lleituga, lletuga, per a fé ensiam.)

8. Laxugeta, s. f. dim., petite laitue. 

De la salvatga laxugeta.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

De la petite laitue sauvage. 

ESP. Lechuguita. (chap. Lleitugueta, lletugueta, lleituga o lletuga borda.)


Lacrima, Lacrema, Lagrema, s. f., lat. lacryma, larme. 

Lacrimas dels huels. Trad. d'Albucasis, fol. 4.

(chap. Llágrimes dels ulls.)

Larmes des yeux.

Pero soven de lagremas en muelh 

Mon vis.

Aimeri de Peguilain: Longamen. 

C'est pourquoi souvent de larmes j'en mouille mon visage. 

Fig. Ab lagremas de contricio. V. et Vert., fol. 68. 

Avec larmes de contrition. 

Loc. Es apellatz tot aquest mon vall de lagremas. V. et Vert., fol. 62.

Est appelé tout ce monde vallée de larmes

Par ext. Vit... sa lacrema soven beguda rump peyra, clarifica la vista.

Eluc. de las propr., fol. 226.

Vigne... sa larme souvent bue brise la pierre, éclaircit la vue.

CAT. Llagrima (llàgrima). ESP. (Lágrima) PORT. Lagrima. IT. Lacrima, lagrima. (chap. Llágrima, llágrimes. Llagrimot, llagrimots.)

2. Lacrimacio, s. f., lat. lacrymatio, larmoiement, action de pleurer.

Fa cessar lacrimacio. 

De dolor et lacrimacio.

Eluc. de las propr., fol. 83 et 106. 

Fait cesser larmoiement. 

De douleur et larmoiement. 

Par ext. Lacrimacio de vinhas. Eluc. de las propr., fol. 129.

(chap. Llagrimassió de (les) viñes. Aixó passe cuan se poden, que gotege la sava.)

Larmoiement de vignes.

IT. Lacrimazione, lagrimazione. (chap. Llagrimassió, llagrimassions. 

ESP. Lacrimación, lagrimeo.)

3. Lacrimal, s. m., sac lacrymal.

Lacrimal del huelh. Trad. d'Albucasis, fol. 49.

Sac lacrymal de l'oeil. 

CAT. Llagrimal. ESP. PORT. Lagrimal. IT. Lacrimale, lagrimale.

(chap. Llagrimal, llagrimals; a vegades se tape lo conducte que va del ull al nas y entonses te ploren mes los ulls.)

4. Lacrimable, s. m., sac lacrymal.

Si... lacrimable, qui es al angle del uelh, es trop carnut.

(chap. Si... lo llagrimal, que está al racó (ángul) del ull, es massa carnut.) 

Eluc. de las propr., fol. 38.

Si... le sac lacrymal, qui est à l'angle de l'oeil, est trop charnu.

5. Lacrimos, Lacremos, adj., lat. lacrimosus, larmoyant, baigné de larmes, pleureux.

Uelh ha inflacio et es lacremos. Eluc. de las propr., fol. 82. 

(chap. L'ull té unfló (inflamassió) y está llagrimós.) 

L'oeil a enflure et est larmoyant.

Am la cara lacrimosa.

V. de S. Flors. DOAT, t. CXXIII, fol. 256.

Avec la face baignée de larmes. 

CAT. Llagrimos. ESP. PORT. Lagrimoso. IT. Lacrimoso, lagrimoso.

(chap. llagrimós, llagrimosos, llagrimosa, llagrimoses.)

6. Lagrimonse, adj., larmoyant, pleureux.

E 'ls uels tan paucs coma deniers, 

Lagrimonses et grepoillatz.

Roman de Jaufre, 2e Ms., p. 59. 

Et les yeux aussi petits comme deniers, pleureux et éraillés.

7. Lagrimar, Lagremejar, v., lat. lacrymare, larmoyer, verser des larmes. De plorar e de lagremejar. Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice.

(chap. De plorá y de llagrimejá; llagrimá no sé si se diu.)

De pleurer et de larmoyer. 

Dreitz es lagrim. A. Daniel: Chanson d'un.

Il est juste que je verse des larmes. 

Li uelh que soen lagremejo. Liv. de Sydrac, fol. 62.

(chap. Los ulls que assobín llagrimegen.)

Les yeux qui souvent larmoient.

Fig. Latz lo cor m' es lagrima

Que sus del cor lagrim.

Raimond de Miraval: Aissi m te. 

A côté du coeur m'est une larme que du haut du coeur je larmoie.

CAT. Llagrimejar. ESP. Lagrimar. PORT. Lagrimejar. IT. Lacrimare, lagrimare. (chap. Llagrimejá: llagrimejo, llagrimeges, llagrimege, llagrimegem o llagrimejam, llagrimegéu o llagrimejáu, llagrimegen; llagrimejat, llagrimejats, llagrimejada, llagrimejades.)

8. Lermar, v., larmoyer, lamenter, gémir.

Fols es qui trop se lerma.

Le Dauphin d'Auvergne: Joglaretz. 

Est fou qui beaucoup se lamente.

ANC. FR. Tendrement plorent et larmoient. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc, t. II, p. 35.

miércoles, 18 de octubre de 2023

XL, Guerra e trebalhs e brega m platz, (Boniface de Castellane)

XL.


Guerra e trebalhs e brega m platz,

E m platz quan vey reiregarda,

E m play quan vey cavals armatz,

E m play quan vey grans colps ferir,

Qu' en ayssi m par terra estorta;

Qu' aitals es mos cors e mos sens,

E de plag say quascun jorn mens.


Silh d' Ast preno trega e patz,

E perdon, tro a Stafarda,

Tota la terra qu' es de latz;

Qu' en ayssi o ay auzit dir

Que cums era a lur porta,

Que no sol esser defendens

So que aras lur es nozens.


Lo dans dels Provensals mi platz,

E quar negus no s pren garda;

E 'ls Frances son tan ensenhatz

Que quascun jorn los fan venir

Liatz ab una redorta;

E no lur en pren chauzimens,

Tant los tenon per recrezens.


Mout m' enueia dels avocatz,

Qu' els vey anar a gran arda,

E dan cosselh dels autz prelatz,

Qu' anc nulh home non vi jauzir;

Ans qui son dreg lur aporta

Ilh dizon: Aisso es niens,

Tot es del comte veramens.


Los Genoes vey abayssatz

E 'l capitani que 'ls garda;

E de Ventamila 'ls comtatz

Perdon que solion tenir;

Donc be m par Genoa morta, 

La Poestatz n' es non calens

Que lur sol esser defendens.


Enans penria l' esporta,

Qu' ieu no li defenda mas gens

Am cavaliers et am sirvens.


Mauri, us joys me conorta,

Qu' ieu sai be que la plus valens

Me vol mais que totz sos parens.


Boniface de Castellane.

viernes, 27 de agosto de 2021

Geroni Rosselló, LO REY CONQUERIDOR, joglar de Maylorcha

LO REY CONQUERIDOR.


(Del Joglar de
Maylorcha.)



Denant los murs de Maylorcha,  De Maylorcha en la ciutat,  S'apareyla l'host christiana,  Combatre fort desirant.


I.



Denant los murs de
Maylorcha,


De Maylorcha en la
ciutat,


S'apareyla l'host
christiana,


Combatre fort
desirant.





Lo brugit s'òu de
las armas,


Trompas sonan e
atabals,


Pavallós e tendes
levan,


E mòuense de tots
latz.





En Jacme rey
d'Aragó,


Cavalcant en son
cavayl,


Guarnit de èlm,
espasa nua,


Quax no pòt pus
esperar.


D'ira sos uyls li flamejan,

E d'ira son còr li bat;

Car no sguarda un sarrahí

Sens que hage sed de sa sanch.


Sagrament eyl prench dels nobles;

Tots los guerrers han jurat

De fer presa de la vila

O de morir massacrant.


Cent tors la vila environan,

Guarnides d'homens armats;

Mas, armes no l'espaventan

Ne host l'espaventa may.


E sguardant la part del mur

Que los ginys han derrocat,

Enaxí parla a los seus,

Metent l'ira en son parlar:


- “Sanct Jordi! Sancta Maria!

Lá vos esperan: á lor!

Cascun lo primer y sia

Si sent la fe dins son cor.


Hoc, molts n'y ha, mas no'ls ajuda

Lo braç ferm de Jesu-Christ;

Quant lur força hauretz retuda

Tot l'infern n'estará trist.


A lor! vergonya, chrestians!

Deus ho vol e jo'n suy cert:

Paucha es la sanch del vilans

P'els dampnatges que 'm soffert.


Ne burgés ne cavayler

Gir son dors, enquer que las;

Car será vil homeyer

E traydor qui torn atrás.


Per còlp ne per nafra pocha

Vuyla negun romanir;

Hajatz tots lo còr de rocha,

Ans que deshonra morir.


Qui vege a son frare occiure,

Vage avant, comanlo a Deu;

Per venjarlo vuyla viure,

E son còlp sia pus greu.


Negun en son briu defala,

Haje'n sed de sanch infael;

Sarrahíns morts fan l'escala

Per ont puja l'arma al cel. (alma)


A lor! car Deus ens convida

A la victoria en est jorn;

Non rest enemich ab vida

En plus d'una legua en torn.


De vostres lançes quiscuna

Un cap sarrahí aport;

No hage sageta ninguna

Que no'n féra a un de mort.


De sanch de los vostres ávis

Guardatzlos plenes les mans;

Anatz venjar lurs agrávis

Fentne lo past dels milans.


Siatz l'açòt que Deus los dona,

No hagen treua ne perdó;

Faytz de lurs caps tor redona

Ont metetz lo ganfanó.


Muyren tuyt, pus master s'es,

Los qui no 's reten sclaus,

E façam p'els palafres

Estables de lurs palaus.


Vostre es lo forment que menjan,

Vostres son los lurs havers;

Esguardatzlos com s'arrenjan

Per vos emblar vostres plaers.


A quiscun tolgatz la vida,

Li tolretz del còrs verí;

l'Almudayna lá 'us convida;

En nom de Deu, anemhí.




Feritz en las vil maynades

Calcigant çerveyls por lá;

l'ombra irada dels Monchades

Lo sender eus mostrará.


De Mafumet la senyera

Ofega de ira lo còr;

La victoria ens vé derrera...

Cavaylers, á lor! á lor!” -


Dix lo rey, e quax volant

La ciutat scometia,

Diënt l'host: - “Avant! avant!

Sanct Jordi! Sancta María!”


II.


Clams de dolor, mant dampnatge,

Brugit dels brants e'ls escuts,

L'ira faënt son carnatge,

Sobrats morts, cavayls perduts;


Sòns dels atabals de guerra,

Maçes, lançes e colteyls,

Flums de sanch corrent per terra,

Caps redolant sens capeyls;


Tors qui s'esfondrant conmouen

Les potestats del infern,

Guerrers qui col vent se mouen,

E flamas e foch etern....


Maylorcha! Maylorcha beyla!

Christ desliura ta ciutat;

Martyrs donan sanch per eyla,

Tras d'un rey benavirat.


Leós de tú fan lur presa,

Ton senyor será Aragó;

Rey noveyl no 't dó feresa,

Pus la crotz es son panó.


Sanct Jòrdi a la gloria 'l porta,

Cavalcant ab cavayl blanch;

La stela d'Abú s'es morta,

E càu dins un mar de sanch.


Quiscun alberch e mesquita,

Com casteyls s'han de esvahí;

Que sa ruina estia scrita

No ho vol creure 'l sarrahí.


Quiscun alberch e mesquita,  Com casteyls s'han de esvahí;  Que sa ruina estia scrita  No ho vol creure 'l sarrahí.


F. Mistral, chatelain, tresor, Felibrige


E- “¡Valor, fils del propheta!

Dix lo Xech als seus, broxant;

Non hage negun qui 's reta,

Car gaudeix lo trespassant.

Homeyers creman e talen,

D'ira cruel lo còr encès;

No saben eyls ço que valen

Fils d'un poble may sotsmes.


Mostratzlos qu'havets coratge,

E que tots amatz morir,

Ans que viure en vassalatge

Del qui occiu a son albir.


Per ço car de lig no tenen,

N'es malvestat lo còr seu;

Famolents açí s'en venen,

Desamparats de son Deu.


De vostre aur ab las mans plenes,

Volen sejornar los vils,

E metránvos en cadenes,

Malensenyant vostres fils.


No han dret e no han justicia,

E com lops per ço los veig;

De vostre haver han cubdicia,

De vostres fembres cobeig.


Per los vençre e per combatre,

Son secors eus dona Alá;

Eyl d'un còlp los pòt abatre,

Car sols eyl es sobirá.


Non hage negun qui 's reta;

Deffenetz vostres maysós;

Feritzlos, fils del propheta!

Mafumet, confonetzlos!” -


E lo sarrahi cridant,

Pus fort l'autre scometia...

E 'ls chrestians: - “Avant! avant!

Sanct Jordi! Sancta Maria!”-


E'l carnatge es renoveyla,

E 'ls critz arriban trò 'l cel;

Maylorcha! Maylorcha beyla!

Ton baptisme n'es fort cruel!


De ferir las hosts s'aglassan;

S'huja el braç de donar tayls;

Los qui los brants ultrapassan,

Los trossejan los cavayls.


Dona lo ferre ab lo ferre,

E spurnes n'ixen de foch;

Los uns avant per conquerre,

Los autres ferms com un roch.


L'ombra de la mort es ceyla

Qui en sus de las hosts s'ha stes;

No abastan escuts per eyla,

Ne lo perpunt, ne l'arnes.


E d'ira los còrs sclaten,

Uns dels autres faent scarn;

Lo ferre dels qui combaten

S'esmussa de tallar carn.


D'En Jacme lo cavayl corre

Ont lo peril es pus greu;

De son escut sanch decorre,

Mays va ab l'ajuda de Deu.


Ardit e spasa sanguenta,

Par lo venjament armat;

Lamp dins las núus que spaventa,

Áliga dins tempestat.


No y ha qui sos colps suport;

No y ha qui no's reta á eyl,

Car es senyal de la mort

Lo dragó de son capeyl.


Li paguá, son dors girant,

Ja scometre no 'l volia;

E 'l christians: - “Avant! avant!

Sanct Jòrdi! Sancta Maria!” -


E l'host christiana camina,

Com l'ona del mar brugent,

E desfá l'host sarrahina,

Com desfá la bòyra el vent.

Lançan l'arma los qui fujen,

Car per fugir n'es pesán;

Mas d'occiure no s'en hujen

Los qui derrera los ván.


E 'Is christians fan d'eyls carnatje,

Xi com lur crueltat mereix:

Crida 'l vençut sens coratje,

Mas Alah no 'Is exauseix.


- “Leissatznos vida, chrestians,

E faytz ço que 'us sia mils!” -

Dixen los veyls angoxans.

Las mayres: - “Perdó p'els fils!” -


Ploroses las puelles ixen,

Faules plenes d'aur e argent,

E: - “Prenetz, prenetz, los dixen,

No'ns fassatz, no'ns fassatz nient.” -


E l'host de Christ, de son cor,

Massacrant per çá e per lá,

Sols respòn: - “A lor! a lor!” -

Membrant de lo que jurá.

Sarrahins combatre a mort

Fó de Aragó la costum;

Per ço corre ab lo còr fort,

Per dins sanch, dins foch, dins fum.

E ja 'l Xech se desespera

E gira son dòrs e fuig;

Mas va li En Jacme derrera,

E li diu ences d'enuig:


- No cal t'estojes en casa;

No 't cal, no, fugir, no 't cal;

De la beyna trau l'espasa,

Veurás dels dos qui mes val.


Mostra'm al menys ton coratge;

Car mas tany a cavaylers,

Que a mos vassayls far dampnatge

E captivar lurs uxers.


No fuges del qui 't contrasta,

Sapia bè morir com dius,

El qui ha viltat que li basta

Per encreuar los catius. -


E 'l rey per fi'l desarmava;

E per la barba el tenia,

E l'host encare cridava:

- “Sanct Jordi! Sancta Maria!” -

___


EL REY CONQUISTADOR.


(Del Juglar de
Mallorca.)


I.


Delante los muros de
la ciudad de Mallorca, se dispone la hueste cristiana al asalto, y
arde valerosa en deseos de combatir.


Óyese el ruido de
las armas: resuenan por do quiera clarines y atabales: las tiendas
levántanse y los pabellones, y cunde el movimiento en todas partes.


Don Jaime, rey de
Aragón, montado a caballo, ceñido el yelmo y desnuda la espada, a
duras penas contiene sus bríos y su impaciencia.



Chispéanle de ira sus ojos y le palpita de enojo el corazón, pues
sed de sangre le devora al ver un solo sarraceno.


Juramento recibió a
todos los nobles: todos sus guerreros han jurado entrar triunfantes
en la ciudad o morir matando.


Cien torres
defendidas por bien armados combatientes circundan la capital (2);
mas no le espantó nunca al rey el aparato de las armas, ni hueste le
hizo miedo.


Y mirando en el muro
la brecha que abrieron las máquinas de guerra (ingenios, ginys,
enginys
), con palabras llenas de ira, dice a los suyos:


- San Jorge! Santa
María! Allí os esperan ya: a ellos! Sea cada uno de vosotros el
primero que hiera si en su espíritu arder la fé.


Sí, muchos son los
enemigos; mas no les ayuda el brazo potente de Jesucristo. Cuando les
hayáis vencido, habréis llenado de angustia el infierno todo.



A ellos! venganza, cristianos! Dios lo quiere, os lo aseguro: toda la
sangre de esos villanos no compensará nunca nuestros sufrimientos.


Ni vasallo, ni
caballero vuelva jamás la espalda, aun cuando le rinda el cansancio:
vil asesino y traidor será quien retroceda.


Que nadie retroceda
por golpe o por leve herida; todos corazón de piedra; antes la
muerte que la deshonra.


Quien viere caer
muerto a su hermano herido de muerte, siga adelante y ruegue a Dios
por su alma; procure vivir para vengarle, y sean más terribles sus
estocadas.


Nadie ceda en su
furor; infúndaos aliento la sed de sangre infiel: cadáveres de
enemigos han de formar la escala por donde vuestras almas suban al
cielo.


A ellos! Invítanos
hoy Dios a la victoria: en una legua a la redonda no ha de quedar con
vida ninguno de nuestros adversarios.



Cada pica llevar debe por trofeo una cabeza musulmana: cada saeta ha
de herir de muerte a un enemigo.


Mirad; manchadas
tienen sus manos con sangre de vuestros abuelos; corred a vengar
tantos agravios; haciendo de sus cuerpos pasto de milanos.


Sed para ellos el
azote de Dios; no les concedáis tregua ni perdón; levantad con sus
cráneos una torre para enarbolar en ella el cristiano estandarte.


Fuerza es, mueran
los que no se rindan esclavos; convertid sus adornados palacios en
establos para vuestros palafrenes.


Hasta el pan que
comen os pertenece, vuestras son sus haciendas todas: mirad como se
disponen y se ordenan para arrebataros los placeres del botín.


Veneno quitareis al
cuerpo de aquellos a quienes arranquéis el alma: bríndaos allá la
formidable Almudayna: avancemos en el nombre de Dios.



Cargad contra las viles mesnadas, hollando cabezas agarenas; la
sombra airada de los Moncadas os señalará la senda de la gloria.


El estandarte de
Mahoma me ahoga el corazón de ira: la victoria nos viene en pos.
Caballeros, a ellos! a ellos!”-


Dice el rey, y
volando se dirige contra la ciudad, en tanto que la hueste esclama:
-
“Adelante! adelante! San Jorge! Santa Maria!”-


II.


Gemidos de dolor,
inmenso daño, ruido de espadas y broqueles, la ira haciendo horrible
carnicería, vencidos muertos, caballos estraviados;


Sones de atabales,
mazas, lanzas y alfanges; ríos de sangre corriendo por el suelo, y
cabezas rodando sin casco.



Torres que al hundirse conmueven todo el poder del infierno,
guerreros que corren y se mueven como el viento, y llamas y
sempiterno fuego...


¡Ah, Mallorca!
¡hermosa Mallorca! hoy Cristo liberta tu ciudad; numerosos mártires
vierten por ella su sangre, en pos de un rey afortunado.


Leones son los que
acometen; Aragón será tu dueño. No te dé espanto tu nuevo señor,
pues lleva la cruz por enseña.


San Jorge es quién
le conduce a la gloria, cabalgando en un caballo blanco (3); en un
mar de sangre cae eclipsada la estrella de Abu-Yahie.


Cada casa, cada
mezquita ha de asaltarse como un castillo; no quiere creer el
obstinado sarraceno que esté escrita su ruina.


Y - “Valor, hijos
del profeta, dice el Jeque a los suyos esgrimiendo su cimitarra;
nadie se rinda; eterna venturanza galardona al que muere combatiendo
por la fé.



Asesinos son los que, encendido el corazón de ira, vienen a talar
vuestras haciendas y a incendiar vuestras casas: mas ellos ignoran
cuanto vale el furor de un pueblo nunca esclavo.


Mostradle vuestro
esfuerzo y vuestro valor, mostradle que preferís la muerte, a ser
siervos del que a su capricho asesina.


Su corazón es la
iniquidad; no tienen ley ni religión: por eso vienen aquí
hambrientos y desamparados de Dios.


Repletos de vuestro
oro se han propuesto vivir en la molicie; y os cargarán de cadenas, 
y corromperán el
alma de vuestros hijos.


No conocen el
derecho ni la justicia; por eso les veis como una manada de lobos,
codiciosos de vuestros bienes y de la hermosura de vuestras mugeres.


Para combatirlos y
esterminarlos Alá os prestará su ausilio: él puede
con un soplo abatir su soberbia, porque solo él es poderoso y
grande.



Nadie ceje; defended con brío el sagrado de vuestras casas:
acometedles, hijos de Mahoma; y confúndales el santo profeta!”-


Y dando el sarraceno
fuertes alharidos, arremete lleno de coraje... Y los cristianos
esclaman: - “Adelante! Adelante! San Jorge! Santa María!” -


Y renuévase la
horrible matanza, y llega al cielo la vocería. ¡Ah Mallorca! la
hermosa Mallorca! ¡cuán cruel es tu bautismo!


Fatígase la hueste
de combatir y el brazo se cansa de dar tajos; despedazan los caballos
aquellos a quienes traspasó el filo de las espadas.


Choca el hierro con
el hierro, y saltan relucientes chispas; avanzan los unos afanosos de
conquista, y los otros aguardan firmes como una roca.


La sombra de la
muerte se cierne sobre ambos ejércitos; ni arneses ni cotas de malla
bastan para resistirla.



Estalla la ira en los corazones en medio de los denuestos y las
burlas: y el hierro del combatiente se embota en la carne del
enemigo.


Corre Don Jaime,
dirigiendo su bridón hacia donde es mayor el peligro; chorrea sangre
su escudo, mas va acompañado del ausilio de Dios.


Valeroso, y agitando
su rojo montante, semeja la venganza armada, rayo terrible que
fulgura entre las nubes, águila en medio de la tempestad.


No hay nadie que
resista a sus recios mandobles, nadie que a su empuje no ceda; señal
es de muerte el dragón que lleva por cimera (4).


Ya el pagano vuelve
la espalda; ya no osa acometer; y repiten los cristianos:
-
“Adelante! adelante! San Jorge! Santa Maria!


La hueste de Cristo
avanza como las oleadas del mar tempestuoso, y deshace las filas del
ejército musulmán, asi como el aquilón arrolla la niebla (5).



Arrojan las armas los fugitivos, porque son pesadas para la fuga; mas
no se cansan de herir los que les persiguen.


Y en ellos hace el
cristiano terrible carnicería, tal como merece su crueldad. Perdido
ya el ánimo, vocean los agarenos espantosamente; mas Alá ya no les
escucha.


Y salen los
ancianos, esclamando llenos de angustia: - “Perdonadnos la vida, y
haced cuanto os plazca!” - Y las madres añaden: - “Perdón para
nuestros hijos!” -


Y llorosas
muéstranse las doncellas, de oro y plata llena la falda, diciendo: -
“Tomad! tomad, con tal que no atentéis contra nosotras!” - (6)


Y la hueste
cristiana, llena de brío, y esparciendo la muerte por todas partes,
contesta recordando sus juramentos: - “A ellos! a ellos!” -


Guerra a muerte al
musulmán, fue siempre de Aragón la divisa; por eso corre con
esforzado ánimo por entre sangre, humo y fuego.



Y desesperado el Jeque vuelve las espaldas y emprende la fuga (7).
Síguele Don Jaime diciéndole lleno de enojo:


- Inútil es que
vayas a guarecerte en tu casa; que huyas de mi presencia: desembayna
tu espada, y veremos de los dos quien más vale.


Pruébame a lo menos
que tienes valor; que al fin esto cumple más a caballeros, que
entretenerte en hacer daño a mis vasallos y en apresar sus naves.


No huyas, no, de
quien te reta: y sepa morir dignamente como dices, el que tiene
sobrada vileza para crucificar a los cautivos. -


Y por fin el rey le
desarmaba, y le tenía asido de la barba (8); y aun resonaba el
tremendo grito de la hueste: - “San Jorge! Santa María!” -