Mostrando entradas con la etiqueta pera. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta pera. Mostrar todas las entradas

domingo, 4 de abril de 2021

Sumari, D

DEVTE
DEVTOR, E DEVTORS DE LA VNIVERSITAT.


Si
algu sera deutor, o fermansa, y passat lo terma sera attrobat
en lo Regne nos pusca alegrar de Privilegi fora de
aquell, ans hage de respondra dins lo Regne,
apar en la 
primera
franquesa en la primera carta en la segona columna en libre den Sant
Pera.


Lo
Deutor, ó Fermansa poden donar penyora al crehedor segons
dispon la dita franquesa en dit libre en dita columna.


Los
Deurors se poden Bandejar servada la solemnitat en la
franquesa expresada, comensa. Quoniam vniverse libertates, en dit
libre en la quinta carte en la quarta columna.
Los Deutos
de la Vniversitat han provehits axi com los Deutors Fiscals dispon la
Franquesa en dit libre en cartes 129: en la segona pagina, cemensa.
Nos Petrus.


Que
los Deutors de la Vniversitat stants presos encareque fassen
cessio de bens no sien deslliurats del Carcer nils
valegan guiatges ni sobrecehiments es en dit libre en
cartes 162. en la primera pagina, comensa. Ioannes Dei gratia.


De
Alongament per deutes miran dalt en la dictio allongaments


Los
Deutors presos per deutes tant de la Vniuersitat com de particulars
sia feta en ells aquella provisio ques fa contra los presos per los
deutes fiscals, es en libre den Rossello en cartes 252. en la primera
pagina, comensa. Nos Petrus Dei gratia.


Los
Deutors de la Vniversitat presos per dits deutes no hagen sino sis
diners per cascun dia per llur provisio ys fassa
executio contra los bens de aquells no obstants qualsevols graties
allongamenss, é sobraseiments, es en libre den Rossello en
cartes 282. en la primera pagina comensa Petrus.


Negun
deutor de la Vniversitat no sia admes a algun offici, ó regiment de
la dita Vniversitat es en dit libre en cartes 448. en la segona
pagina, comensa Martinus, y en nou 
417.
Super hoc vide en libre de regiment en cartes 49. y 54.


Decrets
per fer botigas de forment per la part forana no han de pagar
salari es en libre den Abello en cartes 162. en capitol 10. comenca
mes avant suplicaren.


DOTS.


Que
los Dots assignats per los Marits sobre les cavaleries é
honors dels Magnats sien salves a les dones sens firma del Señor, es
en libre den Sant Pera en la primera carta en la quarta columna,
comensa. Noverint vniuersi quod nos Iacobus.


Deposar
heretats, vide en lo libre den Abello en cartes 160. en lo capitol 5.


DONATIONS
REALS E FETES PER LO


Señor
Rey.


De
Donations Reals se parla en libre den Sant Pera en la 10 carta en la
primera columna comensa noverint vniuer.


Donatio
feta al Infann en Pera de Portugal de 39. sous havedors
dels fruits de Malorques de sa vida consta en libra den Sanct
Pera en cartes 111. comensa la franquesa In dei Nomine en la segona
pagina.


Com
lo Señor infant Alfonso primogenit de Arago, approva e lloha les
donations e parts fetas a sos frares Pera e
Iaume, consta en libre den Sant Pera en cartes 112. comensa.
hoc est translatum. en la segona pagina.

https://es.wikipedia.org/wiki/Alfonso_de_Arag%C3%B3n_(1222-1260)

Com lo Señor infant Alfonso primogenit de Arago, approva e lloha les donations e parts fetas a sos frares Pera e Iaume


Donations,
é establiments confirma lo Señor Rey en libre den Rossallo en
cartes 62. en la segona pagina comensa. Encara donam.


Confirmatio
de Donations, y assignations de Possessions alodials, es en
libre den Rossello en cartes 89. en la primera pagina, comensa.
Sapien tuyt.


DINER
DEV.


Lo
Diner deu servia a refectio del mur pero la franquesa es
temporal en libre den Sant Pera en la 11. carta en la segona pagina
columna circa la fi de la franquesa, e en libre den Rossallo en
cartes 141. parla la franquesa (fraaquesa) del dit diner deu
la segona pagina comensa conegan tots.


DELME.


Que
lo delme del bestiar se hage de llevar per tot lo mes de Maig
dispon la franquesa Noverint vniversi en libre den Sant Pera en la
19. carta en la tercera columna.


Del
Delme sa fa mensio en lo dit libre a 26. cartes comensa Pateat
vniversis. en la quarta columna.


De
Delme fa mensio la franquesa en dit libre a 28. cartes comensa
venerabilibus. en la 4. columna.


Que
lo Delme del bestiar sia llevat axi com es acustumat es en libre dit,
en cartes 139. en la primera pagina.


De
Delmes parla la franquesa en lo dit libre en cartes 156. en la sagona
pagina comensa Alfonsus, &c.


Dels
compradors del Delme de lo Oli parla la franquesa en lo dit libre en
cartes 260. en la segona pagina comensa. Ioannes Dei gratia.


Del
Delme de lo Oli com se pren e si paga drets en libre den Sant Pera es
en cartes 172. comensa. Ioannes dei gratia.


Si
los compradors dels delmes axi Reals com Eclesiastichs devhen
pagar en les aiudes de la terra, es en libre den Sant Pera en cartes
294. en la segona pagina, comensa. Nos I
oannes.


Que
lo Delme del Bestiar se lleue en tems congruo es
en libre den Rossello en cartes 76. en la primera pagina comensa en
Iaume.


Asso
matex es en libre den Rossello en cartes 113. en la primera pagina,
comensa en Sancho.


Que
los Delmes se hagen de llevar axi com es acustumat, es en libre den
Rossello en cartes 203. en la primera pagina comensa. Pateat
vniversis.


DIFINITIONS,
E DIFINITIONS REALS.


Les
Diffinitions ques fan a pare e mare per los fills ans de entrar en
Religio nos poden apres impugnar per los Monastirs hon seran entrats:
es en la franquesa en libre den 
Sanct
Pera en la carta 19. en la quarta columna comensa Noverint Vniversi.


Asso
matex es en libre den Rossello en cartes 113. en en la segona
pagina, comensa. Sapien Tuyt.


Diffinitio
del Señor Rey es en libre den Sant Pera en cartes 152. en la segona
pagina comensa. Nos Alfonsus. del que havia bestret per la gent de
Armes.


Quant
Fills é Filles fan difinitions a Pares é Mares mireu en la dictio
Fills, e en la dictio legitima.


Les
Diffinitions que los adults fan a llurs Tudors, y Curadors valegan si
intrevindra la autoritat del Iutge, es en libre den Rossello
en cartes 307;. 1. pagina comensa. Nos Petrus.
Certa Difinifitio
per lo Rey feta per lo Dot de la Infanta Ioana filla sua es en libre
den Rossello en cartes 384. en la segona pagina, comensa. Nos
Ioannes.


DECLARATIO
ENTRE LOS DE LA CIVTAT


é
de la part Forana.


Es
en libre den Sant Pera dita declaratio, en cartes 184 en la segona
pagina, comensa. Com entra.


DESPESES
COMVNES.


De
les despeses comunes negu no es exempt, axiu dispon la franquesa en
libre den Sant Pera en cartes 26. en la quarta columna, comensa.
Pateat vniversis.


DELEGAR,
Y DELEGATS.


Que
en causes de appellations se puxa delegar, es en libre den Sant Pera
en cartes 34. en la primera columna circa la fi.


Los
Iutges delegats no respongan de la tersa part dels salaris cadañy
al governador o a son llochtinent ab Iurament e sia rabuda
informatio per lo Balle e si sera trobat lo contrari, tals Iutges
sian in habils aiudicar, es en libre den Rossello en cartes
416. en la primera pagina, comensa. Pateat Vniversi.


DEMANDA.


Lo
a quies fa demanda no es tingut Respondre si la causa no es
expressa en la dita Demanda.


No
sols la Demanda principal mes tot lo proces sia haut per libell é
sia allesa a la Iustitia original, es en dit libre den Sant
Pera en cartes 168. en la primera pagina, comensa. Nos Ioannes Dei
gratia.


DRAPS,
DRAPRES (drapers),
DRAPS STRANGERS.


Lo Drap com se te de canar quant se ven: es en libre den Sant
Pera en cartes 82. en la quarta columna comensa En Nom de Deu sia. E
del que tenen atirar ó canar es en lo dit lloch.


Asso
matex es en libre den Rossello en cartes 386. en la segona pagina
comensa. En Nom de Deu sia.


Drapras
no paguen res per la autoritat: es en libre den Sant Pera en cartes
138. en la segona pagina.


Los
Iurats poden fer ordinatio que negu nos vesta de draps
strangers
, es en libra den Rossello en cartes 294. en
la primera pagina, comensa. Petrus Dei gratia


Draps
estrangers se poden aportar en Mallorques, y
vestir, es en libre den Rossello en cartes 403. en la primera pagina,
comensa. Martinus.


De
Draps estranys, e altres Draps ne trobaras capitols en libre
de capitols de corts generals, comensant a dues cartes e durant fins
a 5. cartes, comensa primerament com als *(esta página está mal
escaneada en el margen izquierdo
) princeps.


Los
capitols fets sobra lo obratge, y drets de la draperia, y offici de
Bolladors son en lo extraordinari del *discret en Pera
Moranta
Nottari Scriva de la Vniversitat del Añy
1486. en cartes 288.


DOMESTICHS.


Apres
mort lo Señyor dins lañy sedega demanar la
*soldada, passat la Añy no la pot demanar sino te carta, es
en libra de Sant Pera en cartes 95. en la capitol de leyda 9.


Los
Domestichs del Governador no sian admesos en alguns officis si no son
nats en lo Regne, es en libre den Rossello en cartes 308. en
la primera pagina, comensa, Petrus.


DELATS.


Que
no sia feta execucio dels bens dels Delats fins pasat un Añy
e vn dia, es en libre den Sanct Pera en cartes 110. comensa. Item
señyora en la segona pagina.


Com
sete aproceir (se te a proceir) contra los
Delats criminosos miren dalt en la dictio, crim enorme, e criminos.


DEFENEDORS
DEL COLLEGI MERCANTIL.


De
la electio dels defenedors parla la franquesa en libre den Sanct
Pera, en cartes 153. en la segona pagina, comensa. Nos Alfonsus.


DENUNCIADOR
DE ALGVN CRIM.


Lo
Denunciador de algun crim contra algu, si proceguira la
denunciacio es tingut pagar la mitat de les despeses fetes en
aquella: en libre den Sant Pera en cartes 31. columna tercera §.
Item siquis.


DANS
DONATS DAMNIFICATS DEMNATGES.


De
Dañs donats parla la franquesa en libre den Sant Pera en cartes 156.
en la primera pagina, comensa Alfonsus.


De
la Restitucio dels dañs donats als ciutadans per los pagesos,
es en dit libre en cartes 158. en la segona pagina, comensa.
Alfonsus.


Que
los damnificats ab lo (llenylleuy, o laut den Berenguer Gasso
los sia satisfet lo dañ a raho de censal, es en libre den
Rossello en cartes 255. en la segona pagina, comensa. Nolfo de
proxida
. (En Olfo de Proxida, Proxita, Nolfo)


Asso
matex es en la seguent en dit libre en cartes 256. en la primera
pagina, comensa. Petrus Dei gratia.


DONATIVS
AL S. REY.


Que
per fer donatius al Señor Rey no sia fet per Iuy a les franqueses,
es en libre den Rossello en cartes 148. en la primera pagina,
comensa. Sapien tots.


Asso
matex es en lo privilegi seguent, comensa. Hagen conegut.


DEPOSITS
DEPOSITARIS.


Que
dels deposits se fase exequutio Incontinent; pero si se allega
paga, aquella se hage aprovar dins 30. dies, es en libre den Rossello
en cartes 212. en la segona pagina, comensa. Petrus Dei gratia.


Que
los Balles é Promens de les parroquies foranes puxen elegir en
quescuna de aquelles depositaris, es en libre den Rossello en
cartes 280. en la segona pagina comensa. In Dei Nomine.


Que
per Deposit, o comanda, o fet marcantil, algu pot esses
pres e detingut: en libre den Sant Pera en cartes 31. en la primera
columna, comensa quod deposito.


Deposar
heretats quant allegan que son exaustes vide in libre den
Abello en cartes 160. capitol 5.


DONA
PRANINT DOS MARITS EN VN TEMS.


La
Dona qui pren dos marits Incorre la pena del hom
qui pren dos mullers, la qual es pena de mort, es en
libre den Rossallo en cartes 213. en la segona pagina, comensa


Nos
Petrus.


DONA.


La
Dona no pot esser presa ni detengude per deposit o comanda, be
empero per mercaderia si mercadeia: en libre den Sant Pera en
cartes 31. en la primera collumna, comensa. Item quod
deposito.


Les
dones morts llurs marits lo primer Añy
no hagen goyda de llurs adots, sino la pensio es
en libre den Abello en cartes 89. en la segona pagina,
comensa. Sancius Dei gratia.


DERASSANA.
(Atarazana; dressana, drassana, etc.)


La
Vniversitat pot pendre del pati de la Derassana tant quant
volra per tenirhi les Galeres e altres Navilis: es en
libre den Rossello en cartes 292. en la primera pagina, comensa. Nos
Petrus.


DILVVI
DE LA TERRA.


Provisio
sobre les coses llevades en lo Diluvj de la Riera, ques
puga fer Inquisicio de aquells, es en libre den Rossello en cartes
430. en la primera pagina, comensa. Martinus Dei Gratia.


DONATIONS.


Les
Donations se poden fer sens Insinuatio de Iutge abe excedescan
la valor de D. diners de or puys sia renunciat a la ley sobre asso
disponent, In libre den Sant Pera in cartes 31. en la segona columna.
comensa, Item Donatione.


Dietes
no poden aumentarse sens orde del Señor Rey cartes Reals dat
en Sant Llorens (monasterio
de San Lorenço el Real
) a 26. Iuriol 1614. folio
44 en la segona pagina del libre de cartes Reals ab cuberta de fust,
tambe es en libre de cartes Reals ab cuberta de plegami folio 73.
https://www.patrimonionacional.es/visita/real-sitio-de-san-lorenzo-de-el-escorial


Delmes
son franchs solament en la primera compra. Cartes Reals dat en madrid
a 24. Dezembre 1651. folio 118. del libre de cartes Reals ab cuberta
de fust. Altre dat en Madrid als 27. Setembre 1652. folio 125. del
matex libre. Altre dat en Madrid a 3. Desembre 1653. folio 128. del
matex libre. Altre dat en Madrid a 25. Agost 1657. fol. 164 del matex
libre.


Deutes
de Drets vniversals gosen de privilegis de Fiscals cartes Reals dat
en Madrid a 29. Marts 1653. folio 123. del libre de cartes Reals ab
cuberta de fust.


Drets
que deu el comprador son vltra iustum pretium cartes Reals dat
en Madrid, a 29. Marts 1653. folio 123. de libre de cartes Reals ab
cuberta de fust.


Diner
qui ix del Regne per forment no deu dret de Sacretaria,
carta Real dade en Madrit a 3. Setembre 1652. folio
117. pagina segona del libre de cartes Reals ab cuberta de fust.


Dietes
soles, y no mes, se ha de donar a los Iutyes
qui van fora: carta Real dade en Sant Llorens a 26. Iuliol 1614.
folio 74. del libre de cartes Reals ab cuberta de pleg.
(plegami : pergamino)


Drets
nos deuhen de robes quis trespasen de vn vaxell a altre, carte Real
dada en madrid a 22. Agost 1627. folio 158. del libre de cartes Reals
ab cuberta de plegami.


Degut
de la sacra Congregacio dels Eminentissims Cardenals sobre los
salaris dels ministres del Illustrissim, y Reverendisim Señor
Bisbe, y altres coses en lo Extreordinari de 1636. a 38. folio
62.


Diffinicio
feta per la Filla en favor del pare, tenint catorse Añys
y estant en poder del marit val: en Ies Ordinacions del Regne folio
176. pagina segona.


Drets
se poden imposar, llevar, minuir, o crexer per los Magnifichs Iurats,
y Concell General en libre den Abello fol. 82. capitol 18. y libre
vert folio 70.


Delinquents,
y com se dega procehir contra de ells Rossello nou folio 269.


Dones
morts llurs marits lo primer Añy no agen gojda dels
llurs adots, sino la provisio en libre den Abello fol. 89. pagina
segona.


Donacions
se poden fer sens insinuacio de Iutje encare que excedescan a 500.
ducats dor, puis sia remuntat ala llaj sobre asso
disponent en libre den Sant Pera folio 3333
en
la segona columna.

miércoles, 25 de noviembre de 2020

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA NOVENA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA NOVENA.

Lidia, dona de Nicostrato, vol a Pirro. Este, per a pugué créurela, li demane tres coses y ella les fa totes, y ademés de aixó, en presénsia de Nicostrato se revolque en Pirro, y a Nicostrato li fa creure que no es verdat lo que ha vist.

Tan los habíe agradat la história de Neifile que no podíen dixá de enríuressen ni de parlá de ella, y encara que lo rey moltes vegades los haguere ordenat silénsio. Habénli manat a Pánfilo que contare la seua, después de que callare la juventut, aixina va escomensá:
No crec yo, reverendes siñores, que ñague res, per serio y perillós que sigue, que no se atrevixque a féu qui en ardó vol. Aixó, encara que haigue sigut probat en moltes históries, yo probaré de contáton una, y escoltaréu com una Siñora va tindre mol mes favorable la fortuna que sensato lo coneiximén. Y per naixó no aconsellaría a dingú que les patades de la que tos parlaré se arriesgo a seguí, perque no sempre la fortuna está disposada de un modo, ni tots los hómens del món se poden burlá tan fássilmen.

A Argos, siudat antiguíssima de Acaya, mol mes famosa per los seus antics reys que per la seua grandesa, va ñabé un home noble de nom Nicostrato, que ya prop de la vellea la fortuna li va doná per dona a una gran Siñora, mol hermosa y tirada cap abán, que se díe Lidia. Teníe este home, que ere noble y ric, mols criats, gossos y falcóns de cassa, y li enchisáe la cassera. Teníe entre los seus atres doméstics un jovenet cortés, adornat, mol majo de cos, y en ma dreta per a consevol cosa que haguere volgut fé, de nom Pirro, al que Nicostrato mes que a cap atre volíe, y mol se fiabe de ell. De éste, Lidia se va enamorá en molta passió, tanta que ni de día ni de nit podíe tíndre lo pensamén a datra part mes que en ell; y de este amor, o Pirro no sen acatáe o igual no u volíe, aixina que no sen preocupabe gens. De aixó la Siñora portáe al ánimo un doló intolerable; del tot disposada a félay sabé, va quirdá a una camarera seua, de nom Lusca, de la que sen fiáe mol, y li va di assó: - Lusca, los benefissis que has ressibit de mí te han de fé obedienta y fiel, y per naixó has de tindre cuidado en lo que ara te diré, que cap persona u séntigue may, mes que aquell a qui yo te mana. Com veus, Lusca, yo soc una dona jove y fresca, y plena de totes les coses que consevol pot dessichá, y en ressumen, exepte de una cosa, no puc queixám; y ésta cosa es que los añs del meu home són massa si se comparen en los meus, aixina que de alló de lo que les dones joves mes disfruten vic poc contenta; y sin embargo, dessichánu com les atres, fa mol tems que vach dessidí no voldre (si la fortuna me ha sigut poc amiga al donám un home tan agüelo) sé yo enemiga de mí mateixa, y sabré trobá la manera de conseguí lo que vull. Hay pensat que esta falta la podría arreglá als brassos de Pirro, com que mes digne de aixó es que cap atre, y hay ficat en ell tan amor que may me trobo be, mes que cuan lo vech o penso en ell; si no me ajunto en ell pronte, sértamen crec que me moriré. Y per naixó, si la meua vida te es volguda, per lo michá que milló te paregue li significarás lo meu amor y tamé li rogarás de la meua part que vullgue víndre a mí cuan tú vaigues a buscál.

La camarera va di que u faríe de bona gana, y cuan li van pareixe lo tems y lloch oportuns, emportánse a Pirro apart, lo milló que va sabé, li va doná la embaixada de la seua Siñora. Sentín aixó, Pirro se va extrañá mol, perque no sen habíe acatat de res, y se li va ficá la mosca detrás de la orella, pensán que la Siñora vullguere probál, per lo que va contestá enseguida:

- Lusca, no me puc creure que estes paraules vinguen de la meua Siñora, y per naixó has de tindre cuidadet en lo que dius; si vingueren de ella, no crec que siguere en ánim de cumplíles, pero si les diguere en serio, lo meu siñó me honre mes de lo que me mereixco, no li faría esta traissió, per la meua vida, y tú cúidaten de no parlám de estes coses. Lusca, sense assustás per les seues dures paraules, li va di:

- Pirro, de éstes y de consevol atra cosa que la Siñora me mano te parlaré tantes vegades com ella meu encomano, te agrado o te molesto. Y enfadada, en les paraules de Pirro sen va entorná cap a la Siñora, la que, al sentíles va dessichá morís; y después de algúns díes va torná a parláli a la camarera:

- Lusca, saps que a la primera destralada no cau la carrasca; per lo que me pareix que has de torná an aquell que tan leal li vol sé al seu Siñó, en perjuissi meu, y cuan trobos lo tems convinén, amóstrali lo meu ardó y fésu com pugues, pero que la cosa tingue efecte, perque si no se pot conseguí, yo me moriré y ell se creuríe que habíe sigut per probál; y de lo que busquem, que es lo seu amor, se seguiríe lo odio. La camarera va consolá a la Siñora y, buscán a Pirro, lo va trobá alegre y ben disposat, y aixina li va di: - Pirro, yo te vach mostrá fa pocs díes en quín gran foc la teua Siñora y meua está per l´amor que te té, y ara un atra vegada te u hay de repetí, que si tú continúes tan du com lo atre día, ella viurá poc tems; per lo que te rogo que vullgues consolála en lo seu dessich; y si te emperres en dí que no, encara que yo te tenía per sabut, te tindré per un saboc.
¿Quína glória mes gran que una Siñora com ella, tan guapa, tan noble, tan rica, te vullgue sobre totes les coses? Ademés de aixó, ¡cuán obligat te has de sentí a la fortuna, pensán que te ha ficat dabán tal oportunidat, mol apropiada per a la teua juventut, y encara refugi per a les teues nessessidats! ¿A quí coneixes paregut a tú que estigue milló del que tú podríes está, si u penses be? ¿Quín atre trobarás que tingue armes, caballs, robes y dinés, y pugue está com tú estarás, si vols consedíli lo teu amor? Obri, pos, lo pensamén a les meues paraules, y recorda que sol una vegada te passará, que la fortuna vingue a trobát en cara alegre y en los brassos uberts. Si ara no la saps ressibí, al trobát después pobre y pidolán, de tú mateix y no de ella te haurás de queixá. Y ademés de aixó, no se té que tindre la mateixa lealtat entre los criats y los Siñós que entre amics y paréns; tal los tenen que tratá los del servissi com an ells los traten. ¿Esperes tú, si tingueres una dona guapa, o mare, o filla, o germana, que li agradare a Nicostrato, que ell entropessaríe en la lealtat que tú vols guardáli en la seua dona? Tonto eres si tu creus; pots está segú que si rogán y festeján no u conseguire, faríe aná la forsa. Tratem, pos, an ells y a les seues coses com ells mos traten a natros y a les nostres; agarra ara lo benefissi de la fortuna, no la apartos; ix a trobála al camí, y ressibixla cuan ve, que per sert, si no u fas, ademés de la mort que sense cap duda se seguirá de la teua Siñora, tú te arrepentirás tantes vegades que voldrás seguíla.

Pirro, que moltes vegades habíe estat donánli voltes a les paraules que Lusca li habíe dit, habíe dessidit que, si ella tornáe an ell un atra vegada, li donaríe un atra resposta, y del tot se plegaríe a complaure a la Siñora, si puguere assegurás de que no lo estáe ficán a proba; y per naixó va contestá: - Mira, Lusca, totes les coses que me dius sé que són verdat; pero yo tamé sé que lo meu siñó es mol sabut y espabilat, y com fique a la meua ma tots los seus assuntos, mol me barrunto que Lidia, en lo seu consell y voluntat faigue aixó per a probám, y per naixó, si tres coses que yo li demana vol fé per a aclarímu, lo que me demano después u faré sense chistá. Y les tres coses que vull són éstes: primera, que en presénsia de Nicostrato ella mateixa mato al seu falcó mes cassadó; segona, que me envió una treneta de la barba de Nicostrato, y, tersera, un quixal de ell, de los mes sans.

Estes coses li van pareixe mol difíssils a Lusca y a la Siñora; pero Amor, que es bon consoladó y gran mestre de consells, la va fé dessidís a féu, y per la camarera li va enviá a dí que alló que li habíe demanat u faríe, y pronte; y ademés de aixó, encara que mol listo reputabe a Nicostrato, li va di que en presénsia seua se gitaríe en Pirro y que a Nicostrato li faríe creure que no ere verdat. Pirro, pos, se va quedá a la espera de lo que faríe la noble Siñora. Ella, al cap de uns pocs díes, cuan Nicostrato donáe un gran amorsá, com acostumabe a fé assobín, an algúns gentilhomens, y habén ya alsat los mantels, vestida de vellut verd y mol adornada, eixín de la seua cámara, an aquella sala aon estáen ells va acudí, y veénla Pirro y tots los demés, sen va aná cap a la percha aon estabe lo falcó, al que Nicostrato volíe tan, y soltánlo com si lo vullguere pendre a la ma, lo va agarrá y lo va empastrá contra lo muro, matánlo. Nicostrato va cridá: «¡Ay, dona! ¿Qué has fet?», no li va contestá res, sino que giránse cap als nobles hómens que en ell habíen minjat, los va di: - Siñós, tanta vengansa me pendría de un rey que me afrentare, com u hay fet de este falcó. Hau de sabé que este muixonot me ha pres tot lo tems que se té que dedicá a la dona, durán mol tems. Apenes apunte la aurora, ya está Nicostrato eixecat y pujat a caball, en lo seu falcó a la ma, y cabalgán per los plans veénlo volá; y yo, com veéu, sola y descontenta, al catre que me hay quedat; per naixó moltes vegades hay tingut dessichos de fé lo que ara hay fet, y sol me reteníe lo tindre que féu dabán de hómens que justos jutges siguen de la meua querella, com crec que u siréu vatros. Los nobles Siñós que la escoltáen, sen enríen tots de les seues paraules, y giráen lo coll cap a Nicostrato, que estabe enfadat, y li van escomensá a di: - ¡Ah, qué be ha fet la Siñora al vengá la seu afrenta en la mort del falcó! Y en datres bromes sobre tal materia, habén ya la Siñora tornat a la seu cámara, en rissa van convertí lo cabreo de Nicostrato.

Pirro, vist aixó, se va di a sí mateix:

«Soberbio escomensamén ha donat la Siñora a los meus felisos amors: ¡Deu faigue que persevero!». Matat, pos, per Lidia lo falcó, no van passá mols díes cuan, están ella a la seua alcoba juns en Nicostrato, ell fénli cusigañes y caríssies, van escomensá a tontejá, y ell, jugán chugán, estiránla del pel, li va doná ocasió de ficá en efecte la segona cosa demanada per Pirro; y agarránlo de la barba, y rién, tan fort va estirá que li va arrancá una bona mota de pel, de lo que queixánse Nicostrato, ella va di:

- ¿Per qué tens que ficá esta cara per tráuret uns sis pelets de la barba? ¡Ara saps lo que sentía yo cuan me estirabes fa poquet dels pels!

Y aixina continuán de una paraula en atra lo joguet, la dona se va guardá los pels de la barba que li habíe arrencat, y lo mateix día los va enviá al seu amán. La tersera cosa li va fé cavilá mes a la Siñora, pero tamé (com ere espabilada y amor la fée espabilá mes) va trobá lo modo de cumplíu. Nicostrato teníe dos sagalets confiats per son pare per a que an aquella casa adeprengueren bones maneres. Estos, cuan Nicostrato minjáe, la un li talláe o trincháe y li servíe lo plat, y lo atre li escansiáe y donabe de beure. Fen cridá als dos, los va doná a entendre que los fée pudó lo aliento o alé, y los va enseñá que, cuan servigueren a Nicostrato, tiraren lo cap cap a atrás tan com pugueren, y no li digueren aixó may a dingú.

Los jovenets, creénsu, van escomensá a seguí aquelles maneres que la Siñora los habíe enseñat; ella una vegada li va preguntá a Nicostrato:

- ¿Ten has donat cuenta de lo que fan estos sagals cuan te servixen?
Va di Nicostrato: - Claro que sí, pero no hay volgut preguntá per qué u fan.
La Siñora li va di:

- No cal que u preguntos, que yo te u diré. Te u hay amagat mol tems per a no disgustát, pero ara que men dono cuenta de que datres escomensen a acatássen, ya no ting que amagátu. Aixó te passe perque la boca te put, te fa pudó, y no sé quina sirá la raó, perque aixó no solíe passá; y ésta es una cosa mol desagradable, tenín que tratá tú en gentilhomens, y per naixó se ha de vore la manera de arregláu.
Va di entonses Nicostrato:

- ¿Qué podrá sé assó? ¿Tindré algún quixal querat?
A lo que Lidia va di:

- Potsé sí.

Y portánlo cap a una finestra li va fé obrí la boca com un rap o un sirulo - siluro de Mequinensa, y después de mirá be totes les pesses, de dal, de baix, de la dreta, de la esquerra, li va di:

- Oh, Nicostrato, ¿cóm pot sé que no ten haigues acatat? Ne tens una an esta part que, per lo que me pareix, no sol está querada, mes be está tota podrida, y casi segú que si no se trau corromprá a les que están a la vora; per lo que te aconsellaría que te la arrancaren antes de que lo assunto vaigue mes abán.

Va di entonses Nicostrato:

- Ya que aixina te pareix, estic de acuerdo, que vaiguen a buscá a escape a un Maestrebarres que me la trague.
A lo que la Siñora va di: - No fará falta que per a naixó vingue cap maestre, me pareix que sense buscán cap yo mateixa te la arrencaré prou be. Y, per atra part, estos maestres són tan crueles al fé estos servissis que lo cor no me podríe patí de vóret a les mans de un extrañ; y per naixó voldría féu yo mateixa, que al menos, si te fa mol mal, yo te la soltaré incontinenti, cosa que lo destripaquixals no faríe.

Fénse, pos, portá los instruméns propis de tal faena y fen eixí de la cámara a tots menos a Lusca, se van tancá a dins y van fé gitás a Nicostrato damún de una taula. Ficánli les mordasses a la boca, y pessigán un quixal del señ, per mol fort que ell va cridá y plorá de doló, ben aguantat com estáe, la Siñora li va arrencá lo quixal. Amagánlo enseguida, y cambiánlo per un atre querat y podrit que Lidia teníe a la burchaca, an ell, casi mich mort, lay van amostrá, dién:

- Mira lo que has tingut a la boca tan tems.

Creénsu ell, encara que tan doló habíe aguantat, y encara mol se queixáe, sin embargo, después de vórel fora, li va pareixe está curat, y poc a poc se va aná reconfortán, menguán lo doló, y va eixí de la cámara.

La Siñora li va enviá al seu amán lo quixal per mich de Lusca. Este, ya segú del seu amor, se va oferí disposat a tot lo seu gust. La Siñora, dessichán assegurál mes y pareixénli cada hora mil antes de está en ell, volén cumplí lo que li habíe prometut, fen vore que estáe dolenta, están después de minjá Nicostrato visitánla, com sol estáe en ell Pirro, los va demaná, per a aliviás de les molesties, que la ajudaren a baixá hasta lo jardí. Per lo que aguantánla Nicostrato de un costat y Pirro del atre, la van arrimá al vergé, y a un planet al peu de una bona perera la van dixá. Allí, están assentats un ratet, va di la Siñora, que ya li habíe fet informá a Pirro de lo que teníe que fé: - ¡Pirro, ting gran dessich de minjám alguna de estes peres; puja a la part mes alta y avíamen unes cuantes de les mes maduretes!

Pirro, puján a la perera ágilmen, va escomensá a aviá peres cap aball, y mentres les tiráe, va di: - Ey, Siñó meu, ¿qué es assó que feu? ¿Y vosté, Siñora, cóm no teniu vergoña de féu están yo presén? ¿Se creuen que soc lo cèlio de Tortosa? Vosté estabe fa un momén mol dolenteta, ¿cóm se ha curat tan pronte per a fé estes coses? Per a fé aixó tenen moltes hermoses alcobes; ¿per qué no sen van an alguna de elles a fé estes gorrinades? Sirá mol milló que féu están yo dabán, o damún.
La Siñora, giránse cap al home, va di:

- ¿Qué diu este Pirro? ¿Alusine?

Va di entonses Pirro:

- No alusino, no, Siñora; ¿no se creuen lo que vech?

Nicostrato se extrañáe mol, y va di:

- Pirro, verdaderamen crec que ensomies truites.

A lo que Pirro va contestá:

- Siñó meu, yo no ensomio res, y vosté tampoc ensomie; vosté se meneje tan que si aixina se menejare esta perera, no ne quedaríe cap a dal, la solada siríe grossa.

Va di la Siñora entonses:

- ¿Qué pot sé aixó? ¿Podríe sé que li pareguere verdat lo que diu? Si yo estiguera sana, pujaría a la perera, a dal de tot, per a vore quínes maravilles són eixes que diu que veu.

Pero Pirro, a la punta de la perera, parlabe y continuabe lo discurs, aixina que Nicostrato li va di: - Baixa aquí.

Y ell va baixá; y li va di:

- ¿Pero qué dius que veus?

Va di Pirro:

- Crec que me teníu per sompo o alelat. Yo los veía als dos, vosté damún de la vostra dona, ya que ting que díu; y después, al aná baixán, los hay vist eixecás y ficás com ara están, assentats.
- De verdat - va di Nicostrato -, tens que está alusinán per lo que dius, no mos ham mogut gens desde que vas pujá a la perera, estáem tot lo rato com tú mos veus.

A lo que va di Pirro:

- ¿Per qué hauríem de discutí? Yo tos hay vist la un damún del atra.
Nicostrato se extrañáe mes a cada momén, tan que va di: - ¡Vull vore si eixa perera está encantada y si qui está ahí dal veu maravilles! Y se va empiná soca amún; y cuan ya estáe a dal de tot, la seua dona y Pirro van escomensá a refregás an terra.
Veén aixó Nicostrato, va escomensá a quirdá:

- ¡Ay, dona roína! ¿Qué estás fen? ¿Y tú, Pirro, de qui yo mes men fiaba? Y dién aixó va escomensá a baixá de la perera. La Siñora y Pirro díen: - Estem aquí assentadets.

Y al vórel baixá se van alsá y se van assentá de la mateixa guisa que ell los habíe dixat. Al arribá a baix Nicostrato y vórels aon los habíe dixat, va escomensá a insultáls.
Y Pirro li díe:

- Nicostrato, ara men dono cuenta de que, com vos díeu antes, vach vore coses engañoses mentres estaba damún de la perera; y u vech cla perque a vosté li ha passat lo mateix. Y que yo dic la verdat no tos u pot demostrá res mes que lo señ, y pensá per qué la vostra dona, que es honestíssima y mes prudén que cap, si vullguere engañátos, u faríe dabán dels vostres ulls. Res vull di de mí, que primé me dixaría fé a cuarts que pensá en assó, no ya féu en presénsia vostra. Per lo que la raó de estes visións han de vindre de la perera, perque res del món me haguere fet creure que vos no estáeu aquí baix refregántos en la vostra dona si no haguera sentit de vosté mateix que li ha paregut que yo u faia, que ni may u faría, ni u pensaría. La Siñora, que tota enfadada se habíe eixecat, va escomensá a di: - Mala ventura tingues si me tens per tan poc sensata que, si vullguera arribá an estes miseries que tú dius habé vist les faiguera dabán dels teus ulls. Pots está segú de aixó, si alguna vegada lo dessich me vinguere, no me vindríe aquí, sino que me voría capás de féu de amagatóns a una de les nostres alcobes, de guisa o manera que tú may ten enterares. Nicostrato, al que verdat li pareixíe lo que díen la un y l´atra, que dabán de ell no hagueren fet lo que habíe vist, dixán les paraules y los renecs sobre aquell assunto, va escomensá a raoná sobre lo extrañ del fet y del milacre de la vista que aixina cambiabe a qui pujáe a la perera. Pero la Siñora, que de la opinió que Nicostrato mostrabe habé tingut de ella estáe enfurruñada, va di: - Esta perera no ne fará datra, ni a mí ni a cap atra dona, de estes deshonres, si yo puc; y per naixó, Pirro, ves y busca una destral y en dos asclades tállala, y véngamos als dos, encara que mol milló siríe fótreli en lo cas de la estral al cap de Nicostrato, que sense cap considerassió tan pronte se ha dixat segá los ulls de la inteligénsia; que, encara que als dos que tens a la cara los pareguere lo que dius, per res habíes de creure lo que la teua men te presentáe. Pirro, a escape, va aná a buscá una destral y va tallá la perera a ran de soca, y cuan la Siñora la va vore an terra, li va di a Nicostrato: - Pos com ya vec abatut al enemic de la meua honestidat, la meua ira se ha acabat. Y a Nicostrato, que lay demanáe, benignamen lo va perdoná, manánli que no se li ocurriguere pensá may mes de aquella manera, que mes que an ella lo volíe. Aixina, lo pobret home cornut, juns en ella y en lo seu amán sen van torná cap a la casa, y allí, después, moltes vegades Pirro de Lidia y ella de ell, en mes calma van chalá tot lo que van vullgué.
Deu mos u dono a natros.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA NOVENA.

JORNADA
SÉPTIMA. NOVELA NOVENA.


Lidia,
dona de Nicostrato, vol a Pirro. Este, per a pugué créurela, li
demane tres coses y ella les fa totes, y ademés de aixó, en
presénsia de Nicostrato se revolque en Pirro, y a Nicostrato li fa
creure que no es verdat lo que ha vist.


Tan
los habíe agradat la história de Neifile que no podíen dixá de
enríuressen ni de parlá de ella, y encara que lo rey moltes vegades
los haguere ordenat silénsio. Habénli manat a Pánfilo que contare
la seua, después de que callare la juventut, aixina va escomensá:

No crec yo, reverendes siñores, que ñague res, per serio y
perillós que sigue, que no se atrevixque a féu qui en ardó vol.
Aixó, encara que haigue sigut probat en moltes históries, yo
probaré de contáton una, y escoltaréu com una Siñora va tindre
mol mes favorable la fortuna que sensato lo coneiximén. Y per naixó
no aconsellaría a dingú que les patades de la que tos parlaré se
arriesgo a seguí, perque no sempre la fortuna está disposada de un
modo, ni tots los hómens del món se poden burlá tan fássilmen.


A
Argos, siudat antiguíssima de Acaya, mol mes famosa per los seus
antics reys que per la seua grandesa, va ñabé un home noble de nom
Nicostrato, que ya prop de la vellea la fortuna li va doná per dona
a una gran Siñora, mol hermosa y tirada cap abán, que se díe
Lidia. Teníe este home, que ere noble y ric, mols criats, gossos y
falcóns de cassa, y li enchisáe la cassera. Teníe entre los seus
atres doméstics un jovenet cortés, adornat, mol majo de cos, y en
ma dreta per a consevol cosa que haguere volgut fé, de nom Pirro, al
que Nicostrato mes que a cap atre volíe, y mol se fiabe de ell. De
éste, Lidia se va enamorá en molta passió, tanta que ni de día ni
de nit podíe tíndre lo pensamén a datra part mes que en ell; y de
este amor, o Pirro no sen acatáe o igual no u volíe, aixina que no
sen preocupabe gens. De aixó la Siñora portáe al ánimo un doló
intolerable; del tot disposada a félay sabé, va quirdá a una
camarera seua, de nom Lusca, de la que sen fiáe mol, y li va di
assó: - Lusca, los benefissis que has ressibit de mí te han de fé
obedienta y fiel, y per naixó has de tindre cuidado en lo que ara te
diré, que cap persona u séntigue may, mes que aquell a qui yo te
mana. Com veus, Lusca, yo soc una dona jove y fresca, y plena de
totes les coses que consevol pot dessichá, y en ressumen, exepte de
una cosa, no puc queixám; y ésta cosa es que los añs del meu home
són massa si se comparen en los meus, aixina que de alló de lo que
les dones joves mes disfruten vic poc contenta; y sin embargo,
dessichánu com les atres, fa mol tems que vach dessidí no voldre
(si la fortuna me ha sigut poc amiga al donám un home tan agüelo)
sé yo enemiga de mí mateixa, y sabré trobá la manera de conseguí
lo que vull. Hay pensat que esta falta la podría arreglá als brassos de Pirro, com que mes digne de aixó es que cap atre, y hay ficat en
ell tan amor que may me trobo be, mes que cuan lo vech o penso en
ell; si no me ajunto en ell pronte, sértamen crec que me moriré. Y
per naixó, si la meua vida te es volguda, per lo michá que milló
te paregue li significarás lo meu amor y tamé li rogarás de la
meua part que vullgue víndre a mí cuan tú vaigues a buscál.


La
camarera va di que u faríe de bona gana, y cuan li van pareixe lo
tems y lloch oportuns, emportánse a Pirro apart, lo milló que va
sabé, li va doná la embaixada de la seua Siñora. Sentín aixó,
Pirro se va extrañá mol, perque no sen habíe acatat de res, y se
li va ficá la mosca detrás de la orella, pensán que la Siñora
vullguere probál, per lo que va contestá enseguida:


-
Lusca, no me puc creure que estes paraules vinguen de la meua Siñora,
y per naixó has de tindre cuidadet en lo que dius; si vingueren de
ella, no crec que siguere en ánim de cumplíles, pero si les diguere
en serio, lo meu siñó me honre mes de lo que me mereixco, no li
faría esta traissió, per la meua vida, y tú cúidaten de no parlám
de estes coses. Lusca, sense assustás per les seues dures paraules,
li va di:


-
Pirro, de éstes y de consevol atra cosa que la Siñora me mano te
parlaré tantes vegades com ella meu encomano, te agrado o te
molesto. Y enfadada, en les paraules de Pirro sen va entorná cap a
la Siñora, la que, al sentíles va dessichá morís; y después de
algúns díes va torná a parláli a la camarera:


-
Lusca, saps que a la primera destralada no cau la carrasca; per lo
que me pareix que has de torná an aquell que tan leal li vol sé al
seu Siñó, en perjuissi meu, y cuan trobos lo tems convinén,
amóstrali lo meu ardó y fésu com pugues, pero que la cosa tingue
efecte, perque si no se pot conseguí, yo me moriré y ell se creuríe
que habíe sigut per probál; y de lo que busquem, que es lo seu
amor, se seguiríe lo odio. La camarera va consolá a la Siñora y,
buscán a Pirro, lo va trobá alegre y ben disposat, y aixina li va
di: - Pirro, yo te vach mostrá fa pocs díes en quín gran foc la
teua Siñora y meua está per l´amor que te té, y ara un atra
vegada te u hay de repetí, que si tú continúes tan du com lo atre
día, ella viurá poc tems; per lo que te rogo que vullgues consolála
en lo seu dessich; y si te emperres en dí que no, encara que yo te
tenía per sabut, te tindré per un saboc.
¿Quína glória mes
gran que una Siñora com ella, tan guapa, tan noble, tan rica, te
vullgue sobre totes les coses? Ademés de aixó, ¡cuán obligat te
has de sentí a la fortuna, pensán que te ha ficat dabán tal
oportunidat, mol apropiada per a la teua juventut, y encara refugi
per a les teues nessessidats! ¿A quí coneixes paregut a tú que
estigue milló del que tú podríes está, si u penses be? ¿Quín
atre trobarás que tingue armes, caballs, robes y dinés, y pugue
está com tú estarás, si vols consedíli lo teu amor? Obri, pos, lo
pensamén a les meues paraules, y recorda que sol una vegada te
passará, que la fortuna vingue a trobát en cara alegre y en los
brassos uberts. Si ara no la saps ressibí, al trobát después pobre
y pidolán, de tú mateix y no de ella te haurás de queixá. Y
ademés de aixó, no se té que tindre la mateixa lealtat entre los
criats y los Siñós que entre amics y paréns; tal los tenen que
tratá los del servissi com an ells los traten. ¿Esperes tú, si
tingueres una dona guapa, o mare, o filla, o germana, que li agradare
a Nicostrato, que ell entropessaríe en la lealtat que tú vols
guardáli en la seua dona? Tonto eres si tu creus; pots está segú
que si rogán y festeján no u conseguire, faríe aná la forsa.
Tratem, pos, an ells y a les seues coses com ells mos traten a natros
y a les nostres; agarra ara lo benefissi de la fortuna, no la
apartos; ix a trobála al camí, y ressibixla cuan ve, que per sert,
si no u fas, ademés de la mort que sense cap duda se seguirá de la
teua Siñora, tú te arrepentirás tantes vegades que voldrás
seguíla.


Pirro,
que moltes vegades habíe estat donánli voltes a les paraules que
Lusca li habíe dit, habíe dessidit que, si ella tornáe an ell un
atra vegada, li donaríe un atra resposta, y del tot se plegaríe a
complaure a la Siñora, si puguere assegurás de que no lo estáe
ficán a proba; y per naixó va contestá: - Mira, Lusca, totes les
coses que me dius sé que són verdat; pero yo tamé sé que lo meu
siñó es mol sabut y espabilat, y com fique a la meua ma tots los
seus assuntos, mol me barrunto que Lidia, en lo seu consell y
voluntat faigue aixó per a probám, y per naixó, si tres coses que
yo li demana vol fé per a aclarímu, lo que me demano después u
faré sense chistá. Y les tres coses que vull són éstes: primera,
que en presénsia de Nicostrato ella mateixa mato al seu falcó mes
cassadó; segona, que me envió una treneta de la barba de
Nicostrato, y, tersera, un quixal de ell, de los mes sans.


Estes
coses li van pareixe mol difíssils a Lusca y a la Siñora; pero
Amor, que es bon consoladó y gran mestre de consells, la va fé
dessidís a féu, y per la camarera li va enviá a dí que alló que
li habíe demanat u faríe, y pronte; y ademés de aixó, encara que
mol listo reputabe a Nicostrato, li va di que en presénsia seua se
gitaríe en Pirro y que a Nicostrato li faríe creure que no ere
verdat. Pirro, pos, se va quedá a la espera de lo que faríe la
noble Siñora. Ella, al cap de uns pocs díes, cuan Nicostrato donáe
un gran amorsá, com acostumabe a fé assobín, an algúns
gentilhomens, y habén ya alsat los mantels, vestida de vellut verd y
mol adornada, eixín de la seua cámara, an aquella sala aon estáen
ells va acudí, y veénla Pirro y tots los demés, sen va aná cap a
la percha aon estabe lo falcó, al que Nicostrato volíe tan, y
soltánlo com si lo vullguere pendre a la ma, lo va agarrá y lo va
empastrá contra lo muro, matánlo. Nicostrato va cridá: «¡Ay,
dona! ¿Qué has fet?», no li va contestá res, sino que giránse
cap als nobles hómens que en ell habíen minjat, los va di: - Siñós,
tanta vengansa me pendría de un rey que me afrentare, com u hay fet
de este falcó. Hau de sabé que este muixonot me ha pres tot lo tems
que se té que dedicá a la dona, durán mol tems. Apenes apunte la
aurora, ya está Nicostrato eixecat y pujat a caball, en lo seu falcó
a la ma, y cabalgán per los plans veénlo volá; y yo, com veéu,
sola y descontenta, al catre que me hay quedat; per naixó moltes
vegades hay tingut dessichos de fé lo que ara hay fet, y sol me
reteníe lo tindre que féu dabán de hómens que justos jutges
siguen de la meua querella, com crec que u siréu vatros. Los nobles
Siñós que la escoltáen, sen enríen tots de les seues paraules, y
giráen lo coll cap a Nicostrato, que estabe enfadat, y li van
escomensá a di: - ¡Ah, qué be ha fet la Siñora al vengá la seu
afrenta en la mort del falcó! Y en datres bromes sobre tal materia,
habén ya la Siñora tornat a la seu cámara, en rissa van convertí
lo cabreo de Nicostrato.


Pirro,
vist aixó, se va di a sí mateix:


«Soberbio
escomensamén ha donat la Siñora a los meus felisos amors: ¡Deu
faigue que persevero!». Matat, pos, per Lidia lo falcó, no van
passá mols díes cuan, están ella a la seua alcoba juns en
Nicostrato, ell fénli cusigañes y caríssies, van escomensá a
tontejá, y ell, jugán chugán, estiránla del pel, li va doná
ocasió de ficá en efecte la segona cosa demanada per Pirro; y
agarránlo de la barba, y rién, tan fort va estirá que li va
arrancá una bona mota de pel, de lo que queixánse Nicostrato, ella
va di:


-
¿Per qué tens que ficá esta cara per tráuret uns sis pelets de la
barba? ¡Ara saps lo que sentía yo cuan me estirabes fa poquet dels
pels!


Y
aixina continuán de una paraula en atra lo joguet, la dona se va
guardá los pels de la barba que li habíe arrencat, y lo mateix día
los va enviá al seu amán. La tersera cosa li va fé cavilá mes a
la Siñora, pero tamé (com ere espabilada y amor la fée espabilá
mes) va trobá lo modo de cumplíu. Nicostrato teníe dos sagalets
confiats per son pare per a que an aquella casa adeprengueren bones
maneres. Estos, cuan Nicostrato minjáe, la un li talláe o trincháe
y li servíe lo plat, y lo atre li escansiáe y donabe de beure. Fen
cridá als dos, los va doná a entendre que los fée pudó lo aliento
o alé, y los va enseñá que, cuan servigueren a Nicostrato, tiraren
lo cap cap a atrás tan com pugueren, y no li digueren aixó may a
dingú.


Los
jovenets, creénsu, van escomensá a seguí aquelles maneres que la
Siñora los habíe enseñat; ella una vegada li va preguntá a
Nicostrato:


-
¿Ten has donat cuenta de lo que fan estos sagals cuan te servixen?

Va di Nicostrato: - Claro que sí, pero no hay volgut preguntá
per qué u fan.
La Siñora li va di:


-
No cal que u preguntos, que yo te u diré. Te u hay amagat mol tems
per a no disgustát, pero ara que men dono cuenta de que datres
escomensen a acatássen, ya no ting que amagátu. Aixó te passe
perque la boca te put, te fa pudó, y no sé quina sirá la raó,
perque aixó no solíe passá; y ésta es una cosa mol desagradable,
tenín que tratá tú en gentilhomens, y per naixó se ha de vore la
manera de arregláu.
Va di entonses Nicostrato:


-
¿Qué podrá sé assó? ¿Tindré algún quixal querat?
A lo que
Lidia va di:


-
Potsé sí.


Y
portánlo cap a una finestra li va fé obrí la boca com un rap o un sirulo - siluro de Mequinensa, y
después de mirá be totes les pesses, de dal, de baix, de la dreta,
de la esquerra, li va di:


-
Oh, Nicostrato, ¿cóm pot sé que no ten haigues acatat? Ne tens una
an esta part que, per lo que me pareix, no sol está querada, mes be
está tota podrida, y casi segú que si no se trau corromprá a les
que están a la vora; per lo que te aconsellaría que te la
arrancaren antes de que lo assunto vaigue mes abán.


Va
di entonses Nicostrato:


-
Ya que aixina te pareix, estic de acuerdo, que vaiguen a buscá a
escape a un Maestrebarres que me la trague.
A lo que la Siñora
va di: - No fará falta que per a naixó vingue cap maestre, me
pareix que sense buscán cap yo mateixa te la arrencaré prou be. Y,
per atra part, estos maestres són tan crueles al fé estos servissis
que lo cor no me podríe patí de vóret a les mans de un extrañ; y
per naixó voldría féu yo mateixa, que al menos, si te fa mol mal,
yo te la soltaré incontinenti, cosa que lo destripaquixals no
faríe.


Fénse,
pos, portá los instruméns propis de tal faena y fen eixí de la
cámara a tots menos a Lusca, se van tancá a dins y van fé gitás a
Nicostrato damún de una taula. Ficánli les mordasses a la boca, y
pessigán un quixal del señ, per mol fort que ell va cridá y plorá
de doló, ben aguantat com estáe, la Siñora li va arrencá lo
quixal. Amagánlo enseguida, y cambiánlo per un atre querat y podrit
que Lidia teníe a la burchaca, an ell, casi mich mort, lay van
amostrá, dién:


-
Mira lo que has tingut a la boca tan tems.


Creénsu
ell, encara que tan doló habíe aguantat, y encara mol se queixáe,
sin embargo, después de vórel fora, li va pareixe está curat, y
poc a poc se va aná reconfortán, menguán lo doló, y va eixí de
la cámara.


La
Siñora li va enviá al seu amán lo quixal per mich de Lusca. Este,
ya segú del seu amor, se va oferí disposat a tot lo seu gust. La
Siñora, dessichán assegurál mes y pareixénli cada hora mil antes
de está en ell, volén cumplí lo que li habíe prometut, fen vore
que estáe dolenta, están después de minjá Nicostrato visitánla,
com sol estáe en ell Pirro, los va demaná, per a aliviás de les
molesties, que la ajudaren a baixá hasta lo jardí. Per lo que
aguantánla Nicostrato de un costat y Pirro del atre, la van arrimá
al vergé, y a un planet al peu de una bona perera la van dixá.
Allí, están assentats un ratet, va di la Siñora, que ya li habíe
fet informá a Pirro de lo que teníe que fé: - ¡Pirro, ting gran
dessich de minjám alguna de estes peres; puja a la part mes alta y
avíamen unes cuantes de les mes maduretes!


Pirro,
puján a la perera ágilmen, va escomensá a aviá peres cap aball, y
mentres les tiráe, va di: - Ey, Siñó meu, ¿qué es assó que feu?
¿Y vosté, Siñora, cóm no teniu vergoña de féu están yo presén?
¿Se creuen que soc lo cèlio de Tortosa? Vosté estabe fa un momén
mol dolenteta, ¿cóm se ha curat tan pronte per a fé estes coses?
Per a fé aixó tenen moltes hermoses alcobes; ¿per qué no sen van
an alguna de elles a fé estes gorrinades? Sirá mol milló que féu
están yo dabán, o damún.
La Siñora, giránse cap al home, va
di:


-
¿Qué diu este Pirro? ¿Alusine?


Va
di entonses Pirro:


-
No alusino, no, Siñora; ¿no se creuen lo que vech?


Nicostrato
se extrañáe mol, y va di:


-
Pirro, verdaderamen crec que ensomies truites.


A
lo que Pirro va contestá:


-
Siñó meu, yo no ensomio res, y vosté tampoc ensomie; vosté se
meneje tan que si aixina se menejare esta perera, no ne quedaríe cap
a dal, la solada siríe grossa.


Va
di la Siñora entonses:


-
¿Qué pot sé aixó? ¿Podríe sé que li pareguere verdat lo que
diu? Si yo estiguera sana, pujaría a la perera, a dal de tot, per a
vore quínes maravilles són eixes que diu que veu.


Pero
Pirro, a la punta de la perera, parlabe y continuabe lo discurs,
aixina que Nicostrato li va di: - Baixa aquí.


Y
ell va baixá; y li va di:


-
¿Pero qué dius que veus?


Va
di Pirro:


-
Crec que me teníu per sompo o alelat. Yo los veía als dos, vosté
damún de la vostra dona, ya que ting que díu; y después, al aná
baixán, los hay vist eixecás y ficás com ara están, assentats.
-
De verdat - va di Nicostrato -, tens que está alusinán per lo que
dius, no mos ham mogut gens desde que vas pujá a la perera, estáem
tot lo rato com tú mos veus.


A
lo que va di Pirro:


-
¿Per qué hauríem de discutí? Yo tos hay vist la un damún del
atra.
Nicostrato se extrañáe mes a cada momén, tan que va di:
- ¡Vull vore si eixa perera está encantada y si qui está ahí dal
veu maravilles! Y se va empiná soca amún; y cuan ya estáe a dal de
tot, la seua dona y Pirro van escomensá a refregás an terra.
Veén
aixó Nicostrato, va escomensá a quirdá:


-
¡Ay, dona roína! ¿Qué estás fen? ¿Y tú, Pirro, de qui yo mes
men fiaba? Y dién aixó va escomensá a baixá de la perera. La
Siñora y Pirro díen: - Estem aquí assentadets.


Y
al vórel baixá se van alsá y se van assentá de la mateixa guisa
que ell los habíe dixat. Al arribá a baix Nicostrato y vórels aon
los habíe dixat, va escomensá a insultáls.
Y Pirro li díe:


-
Nicostrato, ara men dono cuenta de que, com vos díeu antes, vach
vore coses engañoses mentres estaba damún de la perera; y u vech
cla perque a vosté li ha passat lo mateix. Y que yo dic la verdat no
tos u pot demostrá res mes que lo señ, y pensá per qué la vostra
dona, que es honestíssima y mes prudén que cap, si vullguere
engañátos, u faríe dabán dels vostres ulls. Res vull di de mí,
que primé me dixaría fé a cuarts que pensá en assó, no ya féu
en presénsia vostra. Per lo que la raó de estes visións han de
vindre de la perera, perque res del món me haguere fet creure que
vos no estáeu aquí baix refregántos en la vostra dona si no
haguera sentit de vosté mateix que li ha paregut que yo u faia, que
ni may u faría, ni u pensaría. La Siñora, que tota enfadada se
habíe eixecat, va escomensá a di: - Mala ventura tingues si me tens
per tan poc sensata que, si vullguera arribá an estes miseries que
tú dius habé vist les faiguera dabán dels teus ulls. Pots está
segú de aixó, si alguna vegada lo dessich me vinguere, no me
vindríe aquí, sino que me voría capás de féu de amagatóns a una
de les nostres alcobes, de guisa o manera que tú may ten enterares.
Nicostrato, al que verdat li pareixíe lo que díen la un y l´atra,
que dabán de ell no hagueren fet lo que habíe vist, dixán les
paraules y los renecs sobre aquell assunto, va escomensá a raoná
sobre lo extrañ del fet y del milacre de la vista que aixina
cambiabe a qui pujáe a la perera. Pero la Siñora, que de la opinió
que Nicostrato mostrabe habé tingut de ella estáe enfurruñada, va
di: - Esta perera no ne fará datra, ni a mí ni a cap atra dona, de
estes deshonres, si yo puc; y per naixó, Pirro, ves y busca una
destral y en dos asclades tállala, y véngamos als dos, encara que
mol milló siríe fótreli en lo cas de la estral al cap de
Nicostrato, que sense cap considerassió tan pronte se ha dixat segá
los ulls de la inteligénsia; que, encara que als dos que tens a la
cara los pareguere lo que dius, per res habíes de creure lo que la
teua men te presentáe. Pirro, a escape, va aná a buscá una destral
y va tallá la perera a ran de soca, y cuan la Siñora la va vore an
terra, li va di a Nicostrato: - Pos com ya vec abatut al enemic de la
meua honestidat, la meua ira se ha acabat. Y a Nicostrato, que lay
demanáe, benignamen lo va perdoná, manánli que no se li
ocurriguere pensá may mes de aquella manera, que mes que an ella lo
volíe. Aixina, lo pobret home cornut, juns en ella y en lo seu amán
sen van torná cap a la casa, y allí, después, moltes vegades Pirro
de Lidia y ella de ell, en mes calma van chalá tot lo que van
vullgué.
Deu mos u dono a natros.