Mostrando entradas con la etiqueta peregrinassió. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta peregrinassió. Mostrar todas las entradas

jueves, 25 de febrero de 2021

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA NOVENA.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA NOVENA.

Saladino, disfrassat de viachán, es honrat per micer Torello; ve después la crusada; micer Torello li fique un plasso a la seua dona pera que pugue torná a casás, es fet presoné y com es mol bon amaestradó de falcons li arribe la notissia al sultán, que, reconeixénlo, lo honre mol; micer Torello, per arte de magia, es portat en una nit a Pavia, y a les bodes que se selebraben per lo nou matrimoni de la seua dona, reconegut per nella, torne a casa en la seua dona.

Habíe acabat Filomena, y la magnífica gratitut de Tito habíe sigut alabada mol per tots, cuan lo rey, resservánli lo radé puesto a Dioneo, aixina va escomensá a parlá: Atractives siñores, sense falta conte Filomena la verdat sobre la amistat, y en raó al final de les seues paraules se lamen que avui sigue esta tan poc grata als mortals. Y si natros estiguerem aquí pera corregí los defectes del món, o encara que sol fore pera repéndrels, continuaría yo lo discurs de les seues paraules; pero com estem aquí pera un atre proposit, me ha vingut al ánim lo mostrátos, potsé en una historia mol llarga, pero agradable, una de les magnífiques obres de Saladino.

Dic, pos, que, segóns afirmen algúns, al tems del emperadó Federico I, pera reconquistá terra Santa va ñabé una crusada general entre los cristiáns.
Saladino, valentíssim siñó y allabonses sultán de Babilonia, habén sentit algo de aixó, va voldre vore personalmen los preparatius dels Siñós cristiáns pera naquella crusada, pera milló pugué previndres. Y arreglats los seus assuntos a Egipto, fen vore que sen anabe de peregrinassió, en dos dels seus homens mes ilustres y mes sabuts y sol en tres criats, disfrassat de viachán se va ficá en camí; y habén caminat per moltes provinsies cristianes y cabalgán per la Lombardía pera passá mes allá dels montes, va passá que, anán de Milán a Pavia y fénse ya de nit, se van topá en un gentilhome de nom micer Torello de Strata de Pavia, que anabe en los seus criats y en gossos y falcóns cap a una hermosa possessió que teníe prop del riu Tesino.
Al vórels, micer Torello sen va doná cuenta de que eren nobles y forastés y va voldre honráls; per lo que, preguntánli Saladino a un dels criats de micer Torello cuán faltabe encara per a arribá a Pavia, y si arribaríen a tems de entráy, no li va dixá contestá al criat sino que ell mateix va contestá: - Siñós, no podréu arribá a Pavia a tems de entrá dins.
- Pos - va di Saladino - feumos la mersé de enseñámos, perque som extranjés, aón podríem albergámos milló.

Micer Torello va di: - Assó u faré de bona gana. Ara mateix estaba pensán en enviá a un de estos criats meus a Pavia per a sert assunto: lo enviaré en vos y tos portará a un puesto aon tos albergaréu mol convenienmen. Y arrimánse al mes discret dels seus criats, li va maná lo que teníe que fé, y lo va enviá en ells; y anánsen ell a la seua possessió, rápidamen, lo milló que va pugué va fé prepará un bon sopá y pará la taula a un jardí; y fet aixó, a la porta va aná a esperáls. Lo criat, parlán en los homens nobles sobre diverses coses, los va aná desvián per serts camíns y los va conduí hasta la possessió del seu siñó, sense que sen donaren cuenta. En cuan los va vore micer Torello, ixín a peu a trobáls, los va di sonrién:
- Siñós, sigáu mol ben vinguts.

Saladino, que ere mol espabilat, sen va doná cuenta de que este caballé se habíe pensat que no li hauríen asseptat lo convit si los haguere convidat cuan se van trobá, y per naixó, pera que no pugueren negás a quedás aquella nit en ell, en una artimaña los habíe portat hasta la seua casa; y contestán al seu saludo, va di:
- Siñó, si dels homens cortesos puguere un queixás, mos queixaríem de vos, que, encara que haigáu estorbat lo nostre viache, sense meréixemos la vostra benevolensia per sol saludámos, mos hau obligat a asseptá tan alta cortessía com es la vostra. Lo caballé, sabut y elocuén, va di:

- Siñós, esta que ressibíu de mí, en lo vostre aspecte, es pobra cortessía; pero en verdat fora de Pavia no podríeu está a datre puesto bo, y per naixó que no tos peno lo habé allargat un poc lo camí pera tindre una mica menos de incomodidat.

Y aixó dién, venín los seus criats y voltán als convidats, en cuan van desmontá, van acomodá los seus caballs a les cuadres, y micer Torello va portá als tres homens nobles a les cámares preparades pera nells, aon los va fé descalsás y refrescás un poc en fresquíssims vins, y en amable conversa hasta la hora de sopá los va entretindre. Saladino y los seus compañs y criats sabíen tots latín, per lo que mol be los enteníen y eren entesos, y los pareixíe a tots ells que este caballé ere lo home mes amable y mes cortés y que milló parlabe de tots los atres que habíen vist hasta entonses. A micer Torello li pareixíe que eren aquells homens ilustríssims y de mol mes valor de lo que abans habíe pensat, per lo que se dolíe de no podé honráls en compañía y en un convit mes solemne aquella nit; per lo que va pensá en repará alló al matí siguién, y informán a un dels seus criats de lo que volíe fé, a la seua dona, que ere discretíssima y de grandíssim ánimo, lo va enviá cap a Pavia, que estabe mol prop, y les portes no se tancaben may. Después de aixó, portán als gentilhomens al jardí, cortésmen los va preguntá quí eren y aón anáen.
A lo que va contestá Saladino: - som mercadés chipriotes, venim de Chipre, y per los nostres negossis anem a París.
Entonses va di micer Torello: - ¡Vullguere Deu que esta terra nostra produguere tals nobles com vech que a Chipre se fan los mercadés!

Y de este raonamén passán a datres, se va fé hora de sená: per lo que los va invitá a assentás a la taula, y encara que ere lo sopá improvisat, van sé mol be y ordenadamen servits; y poc después, desparades les taules, se van ficá de peu, y, donánsen cuenta micer Torello de que estaben cansats, los va fé portá a gitás a uns hermossíssims llits, y ell, poc después, tamé sen va aná a dormí. Lo criat enviat a Pavia va doná la embajada a la Siñora, y ella va fé rápidamen cridá a mols amics y criats de micer Torello, y va fé prepará totes les coses oportunes pera un grandíssim convit, y a la llum de les antorches va fé invitá al convit a mols dels mes nobles siudadáns, y va fé traure robes y sedes y pells y se va ficá en orden tot lo que lo home li habíe manat. Vingut lo día, los gentilhomens se van eixecá, y micer Torello, montán a caball y fen vindre los seus falcóns, sels va emportá cap a una bassa allí prop, y los va amostrá cóm volaben. Cuan va preguntá Saladino si algú podíe aná a Pavia y portáls al milló albergue, va di micer Torello:

- Tos acompañaré yo, perque ting que aná allí.

Ells, creénsu, se van alegrá y se van ficá en camí; y sén ya la hora de tersia y habén arribat a la siudat, creén que los portabe al milló hotel, en micer Torello van arribá a casa seua, aon ya lo menos sincuanta dels mes ilustres siudadáns habíen vingut pera ressibí als gentilhomens. Veén aixó Saladino y los seus compañs, van compendre qué ere alló y van di: - Micer Torello, aixó no es lo que tos habíem demanat: ya hau fet prou esta nit passada y mol mes del que mos mereixem; per lo que sense cap inconvenién podíeu dixámos seguí lo nostre camí.
A lo que micer Torello va contestá: - Siñós, de lo que anit to se va fé estic yo mes agrait a la fortuna que a vatros, que a tems tos vach alcansá al camí cuan nessessitabeu vindre a la meua caseta; de lo de este matí tos quedaré yo obligat y jun en mí tots estos gentilhomens que están al vostre voltán, als que si tos pareix cortés negátos a minjá en ells podéu féu si voléu. Saladino y los seus compañs, vensuts, van desmontá y ressibits per los gentilhomens van sé portats a les seues cámares, que estaben mol ben preparades; y dixán les robes de camí y refrescánse una mica, van aná cap a la sala, que estabe aparellada esplendidamen; y después de rentás les mans y assentás a la taula en orden, en moltes viandes van sé magníficamen servits; tan que, si lo emperadó haguere vingut allí, no se haguere sabut cóm féli mes honor. Y encara que Saladino y los seus compañs foren grans Siñós y acostumats a vore grandíssimes coses, no menos se van maravellá de esta, y los pareixíe de les mes grans, tenín en cuenta la calidat del caballé, que sabíen que ere burgués y no noble. Acabada la minjada y desparada la taula, habén parlat un tan de altes coses, com fée molta caló, cuan va volé micer Torello, los gentilhomens de Pavia sen van aná a descansá, y quedánse ell en los tres seus, y entrán en ells a una cámara, allí va fé cridá a la seua valerosa dona. Ella, majíssima y alta, adornada en riques vestimentes, al mich de dos fills seus, que pareixíen dos angelots, va vindre cap an ells y los va saludá. Ells, al vórela, se van eixecá y en reverensia la van ressibí, y fénla assentás entre ells, gran festa van fé en los seus dos hermosos fillets. Pero después de apartás un rato micer Torello, ella amablemen los va preguntá de aón eren y aón anáen; a lo que los gentilhomens van contestá lo mateix que li habíen dit a micer Torello. Entonses la Siñora, en alegre gesto, va di:

- Aixina pos, vech que la meua previsió femenina sirá útil, y per naixó tos rogo que per espessial mersé no rechasséu ni tinguéu per vil lo regalet que tos faré portá.

Y fen portá pera cadaú dos parells de sobrevestes, una forrada de seda y un atra de marta, roba de siñós, y tres jubóns de sendal y lli, va di: - Prenéu aixó: les robes de lo meu siñó són com les vostres; les atres coses, considerán que estéu lluñ de les vostres dones, y lo llarg camí fet, y lo que tos quede per fé, y que los mercadés són homens asseats y delicats, encara que poc valguen podrán sétos pressiades.
Los gentilhomens se van maravillá y claramen van vore que micer Torello cap classe de cortessía volíe dixá de féls, y se van pensá, veén la noblesa de les robes, gens propies de viacháns, que hagueren sigut reconeguts per micer Torello; pero sin embargo, va contestá un dells: - Estes són, Siñora, grandíssimes coses y no hauríem de péndreles si no mos obligaren los vostres rogs, als que no pot dís que no.

Fet aixó y habén ya tornat micer Torello, la Siñora, encomanánlos a Deu, se va separá dells. Micer Torello los va demaná que tot aquell día se quedaren en ell; per lo que, después de dormí un rato, ficánse les seues robes, en micer Torello un rato van cabalgá per la siudat, y arribán la hora del sopá, en mols honorables compañs magníficamen van sená. Y cuan va sé lo momén, anánsen a descansá, al arribá lo día se van alsá y van trobá en ves de los seus rossíns cansats, tres palafrens bons y datres caballs nous y forts pera tots los seus criats.
Veén aixó Saladino, giránse cap als seus compañs, va di:

- Juro dabán de Deu que home mes cumplit ni mes cortés ni mes precabut que este no lo hay vist may; y si los reys cristiáns són tals reys en la seua condissió com este es caballé, lo sultán de Babilonia no podrá enfrentás ni en un sol, ¡ya no digám en tots los que veém que se preparan pera fótresseli damún!

Pero sabén que negás a recibirlos no ere oportú, agraínu mol cortésmen, van montá a caball. Micer Torello, en mols compañs, un bon tros del camí los va acompañá fora de la siudat, y per mol que a Saladino li dolguere separás de micer Torello, tan se habíe prendat ya dell, li va demaná que sen tornare cap atrás, que ells continuaríen lo viache. Ell los va di: - Siñós, u faré perque voleu, pero tos diré aixó: yo no sé quí sou ni vull sabé mes de lo que vullgáu dím; pero sigáu qui sigáu, que sou mercadés no mu crec; que Deu tos guardo.

Saladino, habén ya pres llissensia de tots los compañs de micer Torello, li va contestá:- Siñó, encara podríe passá que tos faigám vore la nostra mercansía, en la que assegurarem la vostra creensia; anéu en Deu.

Sen van aná, pos, Saladino y los seus compañs, en grandíssim ánimo de (si la vida los durabe y la guerra que esperaben no u impedíe) féli encara no menos honor a micer Torello del que este li habíe fet; y mol dell y de la seua dona y de totes les seues coses y actes y fets va parlá en los seus compañs, alabánu tot. Pero después que tot Ponén, no sense gran fatiga, van recorre, entrán al mar, en los seus compañs sen van torná a Alejandría, y plenamen informat, se va disposá a la defensa. Micer Torello va está cavilán quí siríen aquells tres, pero no va arribá a la verdat, ni se va aproximá. Venín lo tems de la crusada y fénse grans preparatius per tot arreu, micer Torello, a pesá de los rogs de la seua dona y les llágrimes, se va disposá a anássen a la guerra; y habén fet tots los preparatius y están a pun de montá a caball, li va di a la seua dona, a la que volíe mol:

- Dona, com veus, men vach an esta crusada tan per lo honor del cos com per la salvassió del alma; te encomano totes les nostres coses y lo nostre honor; y com estic segú de anámen, y no ting cap sertesa de torná, per mil acsidéns que puguen sobrevindre, vull que me consedixques una grassia: que passo lo que passo en mí, si no tens cap notissia serta de la meua vida, que me esperos un añ y un mes y un día sense torná a casát, escomensán este día del que de tú me separo.
La dona, que mol plorabe, va contestá:

- Micer Torello, no sé cóm soportaré este doló en lo que me dixau al partí: pero si la meua vida es mes forta que ell y algo tos passare, podéu está segú de que viuré y moriré com a dona de micer Torello y de la seua memoria.

A lo que micer Torello va di:

- Dona, estic mol segú de que, si fore per tú faríes aixó que me prometixes; pero eres una dona jove y maja y de gran linaje, y la terua virtut es mol coneguda per tots; per naixó no dudo de que mols grans y gentilhomens, si no se sapiguere res de mí, te demanarán per dona als teus germáns y paréns, y dels seus consells, encara que vullgues, no podrás deféndret y per forsa tindrás que compláurels; y este es lo motiu per lo que te demano este plasso y no mes llarg.
La dona va di: - Yo faré lo que puga de lo que te hay dit; y si un atra cosa tinguera que fé, tos obeiré en aixó que me manáu. Li demano a Deu que estos plassos ni a vos ni a mí mos porton estos tems. Acabades estes paraules, la Siñora, plorán, se va abrassá a micer Torello, y traénse del dit un anell lay va doná, dién:

- Si passe que me móriga yo abáns de torná a vóretos, enrecordéuton de mí cuan lo veigáu. Y ell, agarránlo, va montá a caball, y dién adiós a tot lo món, va empendre lo seu viache; y arribán a Génova en la seua compañía, puján a la galera, sen va aná, y en poc tems va arribá a Agre y en latre ejérsit dels cristiáns se va ajuntá. En lo que casi inmediatamen va escomensá una grandíssima enfermedat y mortandat, durán la que, fore l´art o la fortuna de Saladino, casi tot lo que va quedá dels cristiáns que se van salvá van sé per nell capturats a mansalva, y per moltes siudats repartits y ficats a la presó; entre los que estabe micer Torello, y lo van portá a Alejandría. Allí, no sén conegut y tenín temó de donás a coneixe, per la nessessidat obligat se va dedicá a domesticá falcóns, en lo que ere un grandíssim maestre; y de aixó va arribá la notissia a Saladino, per lo que lo va traure de la presó y se va quedá en ell com a falconé. Micer Torello, al que Saladino li díe «lo cristiano», no reconeixíe al Sultán, ni lo sultán an ell, sol a Pavia teníe lo ánimo, y moltes vegades habíe intentat escapás, y no habíe pogut féu; per lo que, vinguts serts genovesos com a embaixadós a Saladino pera rescatá an algúns consiudadáns seus, y tenín que anássen, va pensá en escríureli a la seua dona que estabe viu y que tornaríe en ella en cuan puguere, y que lo esperare; y aixina u va fé, y mol li va rogá a un dels embaixadós, que coneixíe, que faiguere que aquelles notissies arribaren a mans del abat de San Pietro de Cieldoro, que ere son tío. Y están en estos termes micer Torello, va passá un día que, parlán en ell Saladino de los seus falcóns, micer Torello va escomensá a sonriure y va fé un gesto en la boca del que Saladino, están a casa seua de Pavia, sen habíe fixat mol, per lo que li va vindre al cap a Saladino micer Torello; y va escomensá a mirál fíxamen y li va pareixe que ere ell; per lo que, dixán la primera conversa, va di: - Dísme, cristiano, ¿de quín país de Ponén eres tú?

- Siñó meu - va di micer Torello -, soc lombardo, de una siudat que se diu Pavia, home pobre y de baixa condissió.

Al sentí aixó Saladino, ara casi segú de que ere ell, se va di alegre: «¡Deu me ha donat la ocasió de amostráli an este cuán me va agradá la seua cortessía!»
Y sense di mes, fen prepará a una alcoba tots los seus vestits, lo va portá a dins y li va di: - Mira, cristiano, si entre estes robes ne ña alguna que haigues vist abans. Micer Torello va escomensá a mirá y va vore aquelles que la seua dona li habíe donat a Saladino, pero no va pensá que podíen sé aquelles; pero va contestá:

- Siñó meu, no ne reconeixco cap, encara que aquelles dos s´apareixen a robes en les que yo me vach vestí, ademés de tres mercadés que a casa meua van está. Entonses Saladino, no podén ya aguantás, lo va abrassá tendramen, diénli:
- Vos sou micer Torello de Strá, y yo soc un dels tres mercadés als que la vostra dona los va doná estes robes; y ara ha arribat lo tems de assegurá la vostra creensia en lo que ere la meua mercansía, com al separám de vos tos vach di que podríe passá.

Micer Torello, al sentí aixó, va escomensá a ficás contentíssim y a avergoñís; a está contén de habé tingut tal invitat, y a avergoñís de que pobremen li pareixíe habél ressibit; a lo que Saladino va di:

- Micer Torello, ya que Deu tos ha enviat a mí, penséu que de ara en abán sou vos aquí l´amo.

Y fénse festes grans, en reals vestits lo va fé adornás, y portánlo dabán dels seus baróns mes ilustres y habén dit moltes coses en alabansa del seu valor, va maná que per consevol que la seua grassia apressiare tan honrat fore com la seua persona; lo que desde entonses tots van fé, pero mol mes que los atres los dos Siñós que habíen sigut compañs de Saladino al viache. La altura de la súbita gloria a la que se va vore micer Torello li va fé olvidássen una mica de les coses lombardes, y mes encara perque en seguridat esperabe que les seus cartes hauríen arribat a son tío. Ñabíe, al campo aon estabe lo ejérsit dels cristiáns, lo día que van sé apresats per Saladino, mort y sepultat un caballé provensal de poca monta de nom micer Torello de Dignes; per lo que, sén micer Torello de Strá per la seua noblesa conegut per lo ejérsit, consevol que va sentí di «Ha mort micer Torello», se va pensá que ere micer Torello de Strá y no lo de Dignes; y lo acsidén del apresamén que los va sobrevindre no va dixá que los engañats ixqueren del seu error. Per lo que mols itálics van torná en esta notissia, entre los que ne van ñabé algúns tan presuntuosos que van osá di que lo habíen vist mort y que habíen assistit a la seua sepultura. Aixó, sabut per la dona y per los seus paréns, va sé ocasió de molta pena, no sol dells, sino de tots los quel habíen conegut. Llarg siríe de contá lo doló y la tristesa y los plos de la seua dona. Después de algúns mesos de dol va sé solissitada per los mes ilustres homens de la Lombardía; sons germáns y tots los seus paréns van escomensá a demanáli que se casare, a lo que ella moltes vegades y en grandíssims plos se habíe negat; pero obligada, al final va tindre que fé lo que volíen los seus paréns, en esta condissió: que teníe que está sense conviure en lo home tan tems com li habíe prometut a micer Torello. Mentres a Pavia estaben les coses de la Siñora en estos termes, y faltán sol vuit díes per a anássen a viure en lo seu nou home, va passá que micer Torello va vore a Alejandría un día a un que habíe vist pujá en los embaixadós genovesos a la galera que veníe a Génova; per lo que, fénlo cridá, li va preguntá quín viache habíen tingut y cuán habíen arribat a Génova. A lo que va di este:

- Siñó meu, mal viache va fé la galera, tal com vach sentí a Creta, aon me vach quedá; perque están prop de Sicilia, se va eixecá una perillosa tramontana que la va espentá contra les naus de la Berbería, y no se va salvá ni un alma; y entre los atres van morí tamé dos germáns meus.

Micer Torello, creén les paraules de aquell, que eren mol verdaderes, y enrecordánsen de que lo plasso que li habíe demanat a la seua dona se acababe, y donánsen cuenta que a Pavia no se deuríe sabé res dell, va tindre per sert que la seua dona se hauríe tornat a casá; en lo que va caure en tan gran doló que, perduda la gana de minjá y tombánse al llit, va dessidí morís. Aixó, cuan va arribá a oíts de Saladino, que mol lo volíe, va acudí a vórel; y después de mols rogs que li va fé, sabuda la raó del seu doló y de la seua enfermedat, li va reprochá mol no habélay dit abáns, y después li va demaná que se animare, asseguránli que, si podíe, ell obraríe de modo que estiguere a Pavia abáns del plasso donat; y li va di cóm se podríe fé. Micer Torello, donán fe a les paraules de Saladino, y habén moltes vegades escoltat di que alló ere possible y se habíe fet moltes vegades, va escomensá a animás, y a demanáli a Saladino que se donare pressa en fé alló. Saladino, a un nigromante seu, li va maná que arreglare la manera de que micer Torello, damún de un llit fore transportat a Pavia en una nit; a lo que lo nigromante va contestá que aixina siríe fet, pero que per lo seu be lo adormigueren. Arreglat aixó, va torná Saladino a Micer Torello, y trobánlo completamen determinat a está a Pavia abáns del plasso donat, si puguere sé, y si no se puguere fé a dixás morí, li va di aixó: - Micer Torello, si mol voléu a la vostra dona y teméu que pugue sé de un atre, sap Deu que yo no puc reprochátosu perque de cuantes dones me pareix habé vist ella es la que per les seues costums, les seues maneres y lo seu porte (dixán la hermosura, que es flo caduca) mes digna me pareix de alabás y tíndres en apressio. Me hauríe complagut mol que, ya que la fortuna tos habíe portat aquí, lo tems que vos y yo visquerem, al gobern del regne que yo ting forem igualmen Siñós; pero com puc enviátos a casa y vos dessicháu está allí, de la forma que tos hay dit tos enviaré.

A lo que micer Torello va replicá:

- Siñó meu, sense les vostres paraules, los vostres actes me han demostrat be la vostra benevolensia, que yo may hay mereixcut, y de lo que diéu, encara que no u diguéreu, vic y moriré sertíssim; pero tal com hay dessidit, tos rogo que lo que me hau dit que faréu u faigáu pronte, perque demá es lo radé día del plasso.
Saladino va di que alló estabe arreglat; y esperán enviál per la nit, va fé Saladino prepará a una gran sala un hermossíssim y ric llit ple de madalaps, cuixíns, segóns la seua costum, en vellut y bordats en or, y se va ficá una banua en arabescos de perles mol grosses y en riquíssimes pedres pressioses, que va sé después aquí tinguda com un incalculable tessoro; y fet aixó, va maná que a micer Torello li ficaren un traje a la guisa sarracena, que ere la roba mes rica y mes maja que may dingú haguere vist, y lo cap, a la seua manera, va fé que lay embolicaren en un dels seus llarguíssims turbáns. Y sén ya tard, Saladino va entrá, en mols dels seus baróns, a la alcoba aon Micer Torello estabe, y assentánse a la seua vora, casi plorán, va escomensá a díli: - Micer Torello, lo momén que me separará de vos ha arribat, y com yo no puc acompañátos ni fétos acompañá, per la condissió del camí que teníu que fé, aquí a la alcoba ting que despedím de vos, a lo que hay vingut. Y per naixó, antes de dixátos en Deu, tos rogo que per l´amor a la amistat que ña entre natros, que no tos olvidéu de mí, y si es possible, antes de que mos arribo la nostra hora, que vos, habén ficat en orden les vostres coses a la Lombardía, una vegada per lo menos vinguéu a vórem pera que puga yo entonses enmendá la falta que ara per la vostra pressa ting que cometre; y hasta que aixó passo, visitéume en cartes y demanáume les coses que tos agradon, que en mes agrado per vos que per cap home del món u faré en seguridat.

Micer Torello no va pugué aguantás les llágrimes, y per naixó, impedit per nelles, va contestá en poques paraules que ere impossible que may los seus benefissis y lo seu valor se ni anaren de la memoria, y que sense falta lo que li demanabe faríe si lo tems lay consedíe. Per lo que Saladino, abrassánlo y besánlo, entre llagrimots li va di:

- Anéu en Deu - y va eixí de la alcoba, y los demés baróns detrás dell se van despedí y sen van aná en Saladino a la sala aon habíe fet prepará lo llit.

Pero sén ya tard y lo nigromante están esperán a fé alló y preparánu tot, va vindre un meche en un brebaje pera micer Torello, y diénli que lay donabe pera reforsál, sel va beure: y no va passá mol rato abáns de adormís. Y aixina dormín va sé portat per orden de Saladino al hermós llit; y li van colocá una gran y bella corona mol valuosa, y la va siñalá de manera que claramen se va vore después que Saladino lay enviabe a la dona de micer Torello. Después, li va ficá a micer Torello al dit un anell al que se habíe engastat un carbunclo tan relluén que pareixíe una antorcha ensesa, de valor inestimable; después li va fé señí una espasa valuosa, y un broche al pit, en perles may vistes, y moltes atres pedres pressioses, y después, als dos flancos, va fé ficá dos grandíssims ribells de or plens de doblers y perles enredades, y anells, y sinturóns, y datres coses que llarg siríe contáu. Y fet aixó, un atra vegada va besá a micer Torello y li va maná al nigromante que faiguere lo seu; per lo que, en seguida, en presensia de Saladino, lo llit que portabe a micer Torello, va desapareixe de allí, y Saladino se va quedá parlán dell en los seus baróns.

Ya a la iglesia de San Pietro de Cieldoro (ciel d´oro, sel o sial de or) de Pavia, tal com u habíe demanat, estabe micer Torello en totes les dites joyes y adornos, y encara dormíe, cuan habén tocat ya a maitines, lo sacristá va entrá a la iglesia en una llum a la ma, va vore lo ric llit y no sol se va maravellá, sino que se va esglayá, y va fugí. Veénlo lo abat y les monjos, li van preguntá la raó. Lo monjo la va di.- ¡Oh! - va di lo abat -, no eres ya cap chiquet ni tan nou a la iglesia pera espantát tan fássilmen; anémhi, pos, y veigám quín coco has vist. Enseses, pos, mes llums, lo abat en tots los seus monjos van entrá a la iglesia y van vore este llit tan maravellós y ric, y al caballé que dormíe; y mentres, temoricos y timits, sense arrimás al llit, les nobles joyes miraben, va passá que, habén passat la virtut del brebaje, micer Torello se va despertá y va suspirá. Los monjos al vore aixó, y lo abat en ells, espantats y cridán: "¡Siñó, ajúdamos!", van fugí tots.

Micer Torello, uberts los ulls y mirán al voltán, va vore que estabe allí aon li habíe demanat a Saladino, de lo que se va ficá mol contén; per lo que, assentánse al llit y miránu tot detalladamen, per mol que ya sabíe la magnifissensia de Saladino, li va pareixe ara mes gran. Veén als monjos fugín y donánsen cuenta del perqué, va escomensá a cridá al abat pel seu nom, y a rogáli que no tingueren temó, perque ell ere Torello, lo seu nebot. Lo abat, al sentí aixó, encara se va esglayá mes, perque lo teníe per mort; pero después de un rato, tranquilisat per verdaderes probes, fen la siñal de la santa creu, se va arrimá cap an ell; al que micer Torello va di: - Oh, pare meu, ¿de qué teníu temó? estic viu, grassies a Deu, y aquí hay tornat de ultramar. Lo abat, a pesá de que teníe la barba llarga y estabe vestit en traje de moros, después de un bon rato lo va reconeixe al final, y lo va agarrá de la ma, y li va di:
- Fill meu, ¡sigues ben vingut! - No tens que extrañát de la nostra temó, perque an esta terra no ña dingú que no cregue firmemen que estás mort. Hasta doña Adalieta, la teua dona, vensuda per los rogs y les amenasses dels seus paréns y contra la seua voluntat, se ha tornat a casá; y avui de matí té que anássen en lo seu home, y les bodes y tot lo que se nessessite pera la festa está ya preparat.
Micer Torello, eixecánse del ric llit y fénlos al abat y als monjos maravelloses festes, los va demaná a tots que de la seua tornada no parlaren en dingú, hasta que no haguere ell resolt un assunto seu. Después de aixó, fen ficá a salvo les riques joyes, li va contá al abat lo que li habíe passat hasta aquell momén. Lo abat, contén de les seues aventures, en ell va doná grassies a Deu. Después de aixó, li va preguntá micer Torello al abat quí ere lo nou home de la seua dona. Lo abat lay va di, a lo que micer Torello va di:
- Abáns de que se sápigue que hay tornat vull vore lo comportamén que té la meua dona en estes bodes; y per naixó, encara que no sigue costum que los religiosos vaiguen a tals convits, vull que per lo meu amor u arregléu de manera que los dos hi aniguem.

Lo abat va contestá que de bona gana; y al fés de día va maná un recado al ressién casat dién que volíe assistí a la boda en un compañ; a lo que lo gentilhome va contestá que mol li agradabe. Arribada, pos, la hora del minjá, micer Torello, en aquell traje que portabe, sen va aná en lo abat a casa del ressién casat, mirat per tots en assombro, pero no reconegut per dingú; y lo abat los díe a tots que ere un sarraceno enviat per lo sultán al rey de Fransa com a embaixadó. Y, pos, micer Torello assentat a una taula exactamen enfrente de la seua dona, a la que en grandíssim plaé mirabe; y en lo gesto li pareixíe molesta per estes bodes.
Ella tamé alguna vegada lo mirabe, no perque lo reconeguere en res (que la llarga barba y lo extrañ traje y la firme creensia de que estabe mort no lay permitíen), sino per la raresa del traje. Pero cuan li va pareixe oportú a micer Torello vore si sen enrecordabe dell, traénse del dit lo anell que la seua dona li habíe donat al separás della, va fé cridá a un mosset que servíe dabán dell, y li va di:

- Dísli de la meua part a la ressién casada que al meu país se acostume, cuan algún forasté com yo minge al banquete de una ressién casada, com es ella, en siñal de que li agrade de que ell haigue vingut a minjá, que ella li envíe la copa en la que beu plena de vi; y después de que lo forasté ha begut, tapánla, la novia se beu lo que ha quedat.

Lo jovenet li va doná lo recado a la Siñora, que pensán que aquell ere un gran infanzón, pera mostrá que li agradabe la seua arribada, una gran copa dorada, que teníe dabán, va maná que fore rentada y omplida a cormull de vi y portada al gentilhome; y aixina se va fé. Micer Torello, que se habíe embutit a la boca lo seu anell, lo va dixá caure a dins de la copa sense que dingú sen acatare, y dixán un poc de vi, la va tapá y lay va enviá a la Siñora. Ella, prenénla, pera cumplí en la costum, destapánla se la va portá a la boca y va vore lo anell, y sense di res lo va está mirán un rato; y reconeixénlo com lo que ella li habíe donat al anássen a micer Torello, lo va pendre, y mirán fíxamen al que creíe forasté, com si se haguere tornat loca, tirán an terra la taula que teníe dabán, va cridá:

- ¡Es lo meu siñó, es verdaderamen micer Torello!

Y corrén a la taula a la que ell estabe assentat, sense importáli les seues robes ni res de lo que ñabíe damún de la taula, se va aviá contra nell, lo va abrassá mol fort, y no se la va pugué arrencá del seu coll, hasta que micer Torello li va di que se tranquilisare una mica, perque tems ñauríe de abrassál. Entonses ella, alsánse, están ya les bodes totes turbades y en part mes alegres que may per la recuperassió de tal caballé, rogats per nell, tots van callá; per lo que micer Torello los va narrá tot lo que li habíe passat desdel día de la seua partida hastan aquell momén, concluín que al gentilhome que, creénlo mort, habíe pres per dona a la seua, si están viu lay preníe, no teníe que paréixeli mal.
Lo ressién casat, encara que se sentire burlat, generosamen y com amic va contestá que de les seues coses podíe fé lo que mes li agradare. La Siñora, lo anell y la corona ressibides del nou home allí los va dixá y se va ficá aquell que de la copa habíe pres, y tamé la corona que li habíe enviat lo sultán. Ixín de la casa aon estaben, en tota la pompa de unes bodes, hasta la casa de micer Torello sen van aná, y allí los desconsolats amics y paréns y tots los siudadáns, que lo miraben com si haguere ressusitat, en llarga y alegre festa se van consolá. Micer Torello, donánlos de les seues pressioses joyes una part als que habíen fet lo gasto de les bodes y al abat y a mols atres, y per mich de un mensajero fenli sabé la seua felís repatriassió a Saladino, declaránse lo seu amic y criat, mols añs en la seua valerosa dona va viure después, sén mes cortés que may.

Este va sé, pos, lo final de les penes de micer Torello y de les de la seua volguda dona, y lo galardón de les seues alegres cortessíes.
Algúns que tenen en qué, saben tan mal féles que les fan pagá mes de lo que valen; per lo que, si de elles no se seguix cap recompensa, no tenen que maravillás, ni ells ni datres.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA NOVENA.

JORNADA
DÉSSIMA. NOVELA NOVENA.


Saladino, disfrassat de viachán, es
honrat per micer Torello; ve después la crusada; micer Torello li
fique un plasso a la seua dona pera que pugue torná a casás, es fet
presoné y com es mol bon amaestradó de falcons li arribe la
notissia al sultán, que, reconeixénlo, lo honre mol; micer Torello,
per arte de magia, es portat en una nit a Pavia, y a les bodes que se
selebraben per lo nou matrimoni de la seua dona, reconegut per nella,
torne a casa en la seua dona.


Habíe acabat Filomena, y la magnífica
gratitut de Tito habíe sigut alabada mol per tots, cuan lo rey,
resservánli lo radé puesto a Dioneo, aixina va escomensá a parlá:
Atractives siñores, sense falta conte Filomena la verdat sobre la
amistat, y en raó al final de les seues paraules se lamen que avui
sigue esta tan poc grata als mortals. Y si natros estiguerem aquí
pera corregí los defectes del món, o encara que sol fore pera
repéndrels, continuaría yo lo discurs de les seues paraules; pero
com estem aquí pera un atre proposit, me ha vingut al ánim lo
mostrátos, potsé en una historia mol llarga, pero agradable, una de
les magnífiques obres de Saladino.


Dic, pos, que, segóns afirmen algúns,
al tems del emperadó Federico I, pera reconquistá terra Santa va
ñabé una crusada general entre los cristiáns.
Saladino,
valentíssim siñó y allabonses sultán de Babilonia, habén sentit
algo de aixó, va voldre vore personalmen los preparatius dels Siñós
cristiáns pera naquella crusada, pera milló pugué previndres. Y
arreglats los seus assuntos a Egipto, fen vore que sen anabe de
peregrinassió, en dos dels seus homens mes ilustres y mes sabuts y
sol en tres criats, disfrassat de viachán se va ficá en camí; y
habén caminat per moltes provinsies cristianes y cabalgán per la
Lombardía pera passá mes allá dels montes, va passá que, anán de
Milán a Pavia y fénse ya de nit, se van topá en un gentilhome de
nom micer Torello de Strata de Pavia, que anabe en los seus criats y
en gossos y falcóns cap a una hermosa possessió que teníe prop del
riu Tesino.
Al vórels, micer Torello sen va doná cuenta de que
eren nobles y forastés y va voldre honráls; per lo que, preguntánli
Saladino a un dels criats de micer Torello cuán faltabe encara per a
arribá a Pavia, y si arribaríen a tems de entráy, no li va dixá
contestá al criat sino que ell mateix va contestá: - Siñós, no
podréu arribá a Pavia a tems de entrá dins.
- Pos - va di
Saladino - feumos la mersé de enseñámos, perque som extranjés,
aón podríem albergámos milló.


Micer Torello va di: - Assó u faré de
bona gana. Ara mateix estaba pensán en enviá a un de estos criats
meus a Pavia per a sert assunto: lo enviaré en vos y tos portará a
un puesto aon tos albergaréu mol convenienmen. Y arrimánse al mes
discret dels seus criats, li va maná lo que teníe que fé, y lo va
enviá en ells; y anánsen ell a la seua possessió, rápidamen, lo
milló que va pugué va fé prepará un bon sopá y pará la taula a
un jardí; y fet aixó, a la porta va aná a esperáls. Lo criat,
parlán en los homens nobles sobre diverses coses, los va aná
desvián per serts camíns y los va conduí hasta la possessió del
seu siñó, sense que sen donaren cuenta. En cuan los va vore micer
Torello, ixín a peu a trobáls, los va di sonrién:
- Siñós,
sigáu mol ben vinguts.


Saladino, que ere mol espabilat, sen va
doná cuenta de que este caballé se habíe pensat que no li hauríen
asseptat lo convit si los haguere convidat cuan se van trobá, y per
naixó, pera que no pugueren negás a quedás aquella nit en ell, en
una artimaña los habíe portat hasta la seua casa; y contestán al
seu saludo, va di:
- Siñó, si dels homens cortesos puguere un
queixás, mos queixaríem de vos, que, encara que haigáu estorbat lo
nostre viache, sense meréixemos la vostra benevolensia per sol
saludámos, mos hau obligat a asseptá tan alta cortessía com es la
vostra. Lo caballé, sabut y elocuén, va di:


- Siñós, esta que ressibíu de mí, en
lo vostre aspecte, es pobra cortessía; pero en verdat fora de Pavia
no podríeu está a datre puesto bo, y per naixó que no tos peno lo
habé allargat un poc lo camí pera tindre una mica menos de
incomodidat.


Y aixó dién, venín los seus criats y
voltán als convidats, en cuan van desmontá, van acomodá los seus
caballs a les cuadres, y micer Torello va portá als tres homens
nobles a les cámares preparades pera nells, aon los va fé descalsás
y refrescás un poc en fresquíssims vins, y en amable conversa hasta
la hora de sopá los va entretindre. Saladino y los seus compañs y
criats sabíen tots latín, per lo que mol be los enteníen y eren
entesos, y los pareixíe a tots ells que este caballé ere lo home
mes amable y mes cortés y que milló parlabe de tots los atres que
habíen vist hasta entonses. A micer Torello li pareixíe que eren
aquells homens ilustríssims y de mol mes valor de lo que abans habíe
pensat, per lo que se dolíe de no podé honráls en compañía y en
un convit mes solemne aquella nit; per lo que va pensá en repará
alló al matí siguién, y informán a un dels seus criats de lo que
volíe fé, a la seua dona, que ere discretíssima y de grandíssim
ánimo, lo va enviá cap a Pavia, que estabe mol prop, y les portes
no se tancaben may. Después de aixó, portán als gentilhomens al
jardí, cortésmen los va preguntá quí eren y aón anáen.
A lo
que va contestá Saladino: - som mercadés chipriotes, venim de
Chipre, y per los nostres negossis anem a París.
Entonses va di
micer Torello: - ¡Vullguere Deu que esta terra nostra produguere
tals nobles com vech que a Chipre se fan los mercadés!


Y de este raonamén passán a datres, se
va fé hora de sená: per lo que los va invitá a assentás a la
taula, y encara que ere lo sopá improvisat, van sé mol be y
ordenadamen servits; y poc después, desparades les taules, se van
ficá de peu, y, donánsen cuenta micer Torello de que estaben
cansats, los va fé portá a gitás a uns hermossíssims llits, y
ell, poc después, tamé sen va aná a dormí. Lo criat enviat a
Pavia va doná la embajada a la Siñora, y ella va fé rápidamen
cridá a mols amics y criats de micer Torello, y va fé prepará
totes les coses oportunes pera un grandíssim convit, y a la llum de
les antorches va fé invitá al convit a mols dels mes nobles
siudadáns, y va fé traure robes y sedes y pells y se va ficá en
orden tot lo que lo home li habíe manat. Vingut lo día, los
gentilhomens se van eixecá, y micer Torello, montán a caball y fen
vindre los seus falcóns, sels va emportá cap a una bassa allí
prop, y los va amostrá cóm volaben. Cuan va preguntá Saladino si
algú podíe aná a Pavia y portáls al milló albergue, va di micer
Torello:


- Tos acompañaré yo, perque ting que
aná allí.


Ells, creénsu, se van alegrá y se van
ficá en camí; y sén ya la hora de tersia y habén arribat a la
siudat, creén que los portabe al milló hotel, en micer Torello van
arribá a casa seua, aon ya lo menos sincuanta dels mes ilustres
siudadáns habíen vingut pera ressibí als gentilhomens. Veén aixó
Saladino y los seus compañs, van compendre qué ere alló y van di:
- Micer Torello, aixó no es lo que tos habíem demanat: ya hau fet
prou esta nit passada y mol mes del que mos mereixem; per lo que
sense cap inconvenién podíeu dixámos seguí lo nostre camí.
A
lo que micer Torello va contestá: - Siñós, de lo que anit to se va
fé estic yo mes agrait a la fortuna que a vatros, que a tems tos
vach alcansá al camí cuan nessessitabeu vindre a la meua caseta; de
lo de este matí tos quedaré yo obligat y jun en mí tots estos
gentilhomens que están al vostre voltán, als que si tos pareix
cortés negátos a minjá en ells podéu féu si voléu. Saladino y
los seus compañs, vensuts, van desmontá y ressibits per los
gentilhomens van sé portats a les seues cámares, que estaben mol
ben preparades; y dixán les robes de camí y refrescánse una mica,
van aná cap a la sala, que estabe aparellada esplendidamen; y
después de rentás les mans y assentás a la taula en orden, en
moltes viandes van sé magníficamen servits; tan que, si lo emperadó
haguere vingut allí, no se haguere sabut cóm féli mes honor. Y
encara que Saladino y los seus compañs foren grans Siñós y
acostumats a vore grandíssimes coses, no menos se van maravellá de
esta, y los pareixíe de les mes grans, tenín en cuenta la calidat
del caballé, que sabíen que ere burgués y no noble. Acabada la
minjada y desparada la taula, habén parlat un tan de altes coses,
com fée molta caló, cuan va volé micer Torello, los gentilhomens
de Pavia sen van aná a descansá, y quedánse ell en los tres seus,
y entrán en ells a una cámara, allí va fé cridá a la seua
valerosa dona. Ella, majíssima y alta, adornada en riques
vestimentes, al mich de dos fills seus, que pareixíen dos angelots,
va vindre cap an ells y los va saludá. Ells, al vórela, se van
eixecá y en reverensia la van ressibí, y fénla assentás entre
ells, gran festa van fé en los seus dos hermosos fillets. Pero
después de apartás un rato micer Torello, ella amablemen los va
preguntá de aón eren y aón anáen; a lo que los gentilhomens van
contestá lo mateix que li habíen dit a micer Torello. Entonses la
Siñora, en alegre gesto, va di:


- Aixina pos, vech que la meua previsió
femenina sirá útil, y per naixó tos rogo que per espessial mersé
no rechasséu ni tinguéu per vil lo regalet que tos faré portá.


Y fen portá pera cadaú dos parells de
sobrevestes, una forrada de seda y un atra de marta, roba de siñós,
y tres jubóns de sendal y lli, va di: - Prenéu aixó: les robes de
lo meu siñó són com les vostres; les atres coses, considerán que
estéu lluñ de les vostres dones, y lo llarg camí fet, y lo que tos
quede per fé, y que los mercadés són homens asseats y delicats,
encara que poc valguen podrán sétos pressiades.
Los
gentilhomens se van maravillá y claramen van vore que micer Torello
cap classe de cortessía volíe dixá de féls, y se van pensá, veén
la noblesa de les robes, gens propies de viacháns, que hagueren
sigut reconeguts per micer Torello; pero sin embargo, va contestá un
dells: - Estes són, Siñora, grandíssimes coses y no hauríem de
péndreles si no mos obligaren los vostres rogs, als que no pot dís
que no.


Fet aixó y habén ya tornat micer
Torello, la Siñora, encomanánlos a Deu, se va separá dells. Micer
Torello los va demaná que tot aquell día se quedaren en ell; per lo
que, después de dormí un rato, ficánse les seues robes, en micer
Torello un rato van cabalgá per la siudat, y arribán la hora del
sopá, en mols honorables compañs magníficamen van sená. Y cuan va
sé lo momén, anánsen a descansá, al arribá lo día se van alsá
y van trobá en ves de los seus rossíns cansats, tres palafrens bons
y datres caballs nous y forts pera tots los seus criats.
Veén
aixó Saladino, giránse cap als seus compañs, va di:


- Juro dabán de Deu que home mes
cumplit ni mes cortés ni mes precabut que este no lo hay vist may;
y si los reys cristiáns són tals reys en la seua condissió com
este es caballé, lo sultán de Babilonia no podrá enfrentás ni en
un sol, ¡ya no digám en tots los que veém que se preparan pera
fótresseli damún!


Pero sabén que negás a recibirlos no
ere oportú, agraínu mol cortésmen, van montá a caball. Micer
Torello, en mols compañs, un bon tros del camí los va acompañá
fora de la siudat, y per mol que a Saladino li dolguere separás de
micer Torello, tan se habíe prendat ya dell, li va demaná que sen
tornare cap atrás, que ells continuaríen lo viache. Ell los va di:
- Siñós, u faré perque voleu, pero tos diré aixó: yo no sé quí
sou ni vull sabé mes de lo que vullgáu dím; pero sigáu qui sigáu,
que sou mercadés no mu crec; que Deu tos guardo.


Saladino, habén ya pres llissensia de
tots los compañs de micer Torello, li va contestá:- Siñó, encara
podríe passá que tos faigám vore la nostra mercansía, en la que
assegurarem la vostra creensia; anéu en Deu.


Sen van aná, pos, Saladino y los seus
compañs, en grandíssim ánimo de (si la vida los durabe y la guerra
que esperaben no u impedíe) féli encara no menos honor a micer
Torello del que este li habíe fet; y mol dell y de la seua dona y de
totes les seues coses y actes y fets va parlá en los seus compañs,
alabánu tot. Pero después que tot Ponén, no sense gran fatiga, van
recorre, entrán al mar, en los seus compañs sen van torná a
Alejandría, y plenamen informat, se va disposá a la defensa. Micer
Torello va está cavilán quí siríen aquells tres, pero no va
arribá a la verdat, ni se va aproximá. Venín lo tems de la crusada
y fénse grans preparatius per tot arreu, micer Torello, a pesá de
los rogs de la seua dona y les llágrimes, se va disposá a anássen
a la guerra; y habén fet tots los preparatius y están a pun de
montá a caball, li va di a la seua dona, a la que volíe mol:


- Dona, com veus, men vach an esta
crusada tan per lo honor del cos com per la salvassió del alma; te
encomano totes les nostres coses y lo nostre honor; y com estic segú
de anámen, y no ting cap sertesa de torná, per mil acsidéns que
puguen sobrevindre, vull que me consedixques una grassia: que passo
lo que passo en mí, si no tens cap notissia serta de la meua vida,
que me esperos un añ y un mes y un día sense torná a casát,
escomensán este día del que de tú me separo.
La dona, que mol
plorabe, va contestá:


- Micer Torello, no sé cóm soportaré
este doló en lo que me dixau al partí: pero si la meua vida es mes
forta que ell y algo tos passare, podéu está segú de que viuré y
moriré com a dona de micer Torello y de la seua memoria.


A lo que micer Torello va di:


- Dona, estic mol segú de que, si fore
per tú faríes aixó que me prometixes; pero eres una dona jove y
maja y de gran linaje, y la terua virtut es mol coneguda per tots;
per naixó no dudo de que mols grans y gentilhomens, si no se
sapiguere res de mí, te demanarán per dona als teus germáns y
paréns, y dels seus consells, encara que vullgues, no podrás
deféndret y per forsa tindrás que compláurels; y este es lo motiu
per lo que te demano este plasso y no mes llarg.
La dona va di: -
Yo faré lo que puga de lo que te hay dit; y si un atra cosa tinguera
que fé, tos obeiré en aixó que me manáu. Li demano a Deu que
estos plassos ni a vos ni a mí mos porton estos tems. Acabades estes
paraules, la Siñora, plorán, se va abrassá a micer Torello, y
traénse del dit un anell lay va doná, dién:


- Si passe que me móriga yo abáns de
torná a vóretos, enrecordéuton de mí cuan lo veigáu. Y ell,
agarránlo, va montá a caball, y dién adiós a tot lo món, va
empendre lo seu viache; y arribán a Génova en la seua compañía,
puján a la galera, sen va aná, y en poc tems va arribá a Agre y en
latre ejérsit dels cristiáns se va ajuntá. En lo que casi
inmediatamen va escomensá una grandíssima enfermedat y mortandat,
durán la que, fore l´art o la fortuna de Saladino, casi tot lo que
va quedá dels cristiáns que se van salvá van sé per nell
capturats a mansalva, y per moltes siudats repartits y ficats a la
presó; entre los que estabe micer Torello, y lo van portá a
Alejandría. Allí, no sén conegut y tenín temó de donás a
coneixe, per la nessessidat obligat se va dedicá a domesticá
falcóns, en lo que ere un grandíssim maestre; y de aixó va arribá
la notissia a Saladino, per lo que lo va traure de la presó y se va
quedá en ell com a falconé. Micer Torello, al que Saladino li díe
«lo cristiano», no reconeixíe al Sultán, ni lo sultán an ell,
sol a Pavia teníe lo ánimo, y moltes vegades habíe intentat
escapás, y no habíe pogut féu; per lo que, vinguts serts genovesos
com a embaixadós a Saladino pera rescatá an algúns consiudadáns
seus, y tenín que anássen, va pensá en escríureli a la seua dona
que estabe viu y que tornaríe en ella en cuan puguere, y que lo
esperare; y aixina u va fé, y mol li va rogá a un dels embaixadós,
que coneixíe, que faiguere que aquelles notissies arribaren a mans
del abat de San Pietro de Cieldoro, que ere son tío. Y están en
estos termes micer Torello, va passá un día que, parlán en ell
Saladino de los seus falcóns, micer Torello va escomensá a sonriure
y va fé un gesto en la boca del que Saladino, están a casa seua de
Pavia, sen habíe fixat mol, per lo que li va vindre al cap a
Saladino micer Torello; y va escomensá a mirál fíxamen y li va
pareixe que ere ell; per lo que, dixán la primera conversa, va di: -
Dísme, cristiano, ¿de quín país de Ponén eres tú?


- Siñó meu - va di micer Torello -,
soc lombardo, de una siudat que se diu Pavia, home pobre y de baixa
condissió.


Al sentí aixó Saladino, ara casi segú
de que ere ell, se va di alegre: «¡Deu me ha donat la ocasió de
amostráli an este cuán me va agradá la seua cortessía!»
Y
sense di mes, fen prepará a una alcoba tots los seus vestits, lo va
portá a dins y li va di: - Mira, cristiano, si entre estes robes ne
ña alguna que haigues vist abans. Micer Torello va escomensá a mirá
y va vore aquelles que la seua dona li habíe donat a Saladino, pero
no va pensá que podíen sé aquelles; pero va contestá:


- Siñó meu, no ne reconeixco cap,
encara que aquelles dos s´apareixen a robes en les que yo me vach
vestí, ademés de tres mercadés que a casa meua van está. Entonses
Saladino, no podén ya aguantás, lo va abrassá tendramen, diénli:
-
Vos sou micer Torello de Strá, y yo soc un dels tres mercadés als
que la vostra dona los va doná estes robes; y ara ha arribat lo tems
de assegurá la vostra creensia en lo que ere la meua mercansía, com
al separám de vos tos vach di que podríe passá.


Micer Torello, al sentí aixó, va
escomensá a ficás contentíssim y a avergoñís; a está contén de
habé tingut tal invitat, y a avergoñís de que pobremen li pareixíe
habél ressibit; a lo que Saladino va di:


- Micer Torello, ya que Deu tos ha
enviat a mí, penséu que de ara en abán sou vos aquí l´amo.


Y fénse festes grans, en reals vestits
lo va fé adornás, y portánlo dabán dels seus baróns mes ilustres
y habén dit moltes coses en alabansa del seu valor, va maná que per
consevol que la seua grassia apressiare tan honrat fore com la seua
persona; lo que desde entonses tots van fé, pero mol mes que los
atres los dos Siñós que habíen sigut compañs de Saladino al
viache. La altura de la súbita gloria a la que se va vore micer
Torello li va fé olvidássen una mica de les coses lombardes, y mes
encara perque en seguridat esperabe que les seus cartes hauríen
arribat a son tío. Ñabíe, al campo aon estabe lo ejérsit dels
cristiáns, lo día que van sé apresats per Saladino, mort y
sepultat un caballé provensal de poca monta de nom micer Torello de
Dignes; per lo que, sén micer Torello de Strá per la seua noblesa
conegut per lo ejérsit, consevol que va sentí di «Ha mort micer
Torello», se va pensá que ere micer Torello de Strá y no lo de
Dignes; y lo acsidén del apresamén que los va sobrevindre no va
dixá que los engañats ixqueren del seu error. Per lo que mols
itálics van torná en esta notissia, entre los que ne van ñabé
algúns tan presuntuosos que van osá di que lo habíen vist mort y
que habíen assistit a la seua sepultura. Aixó, sabut per la dona y
per los seus paréns, va sé ocasió de molta pena, no sol dells,
sino de tots los quel habíen conegut. Llarg siríe de contá lo doló
y la tristesa y los plos de la seua dona. Después de algúns mesos
de dol va sé solissitada per los mes ilustres homens de la
Lombardía; sons germáns y tots los seus paréns van escomensá a
demanáli que se casare, a lo que ella moltes vegades y en
grandíssims plos se habíe negat; pero obligada, al final va tindre
que fé lo que volíen los seus paréns, en esta condissió: que
teníe que está sense conviure en lo home tan tems com li habíe
prometut a micer Torello. Mentres a Pavia estaben les coses de la
Siñora en estos termes, y faltán sol vuit díes per a anássen a
viure en lo seu nou home, va passá que micer Torello va vore a
Alejandría un día a un que habíe vist pujá en los embaixadós
genovesos a la galera que veníe a Génova; per lo que, fénlo cridá,
li va preguntá quín viache habíen tingut y cuán habíen arribat a
Génova. A lo que va di este:


- Siñó meu, mal viache va fé la
galera, tal com vach sentí a Creta, aon me vach quedá; perque están
prop de Sicilia, se va eixecá una perillosa tramontana que la va
espentá contra les naus de la Berbería, y no se va salvá ni un
alma; y entre los atres van morí tamé dos germáns meus.


Micer Torello, creén les paraules de
aquell, que eren mol verdaderes, y enrecordánsen de que lo plasso
que li habíe demanat a la seua dona se acababe, y donánsen cuenta
que a Pavia no se deuríe sabé res dell, va tindre per sert que la
seua dona se hauríe tornat a casá; en lo que va caure en tan gran
doló que, perduda la gana de minjá y tombánse al llit, va dessidí
morís. Aixó, cuan va arribá a oíts de Saladino, que mol lo volíe,
va acudí a vórel; y después de mols rogs que li va fé, sabuda la
raó del seu doló y de la seua enfermedat, li va reprochá mol no
habélay dit abáns, y después li va demaná que se animare,
asseguránli que, si podíe, ell obraríe de modo que estiguere a
Pavia abáns del plasso donat; y li va di cóm se podríe fé. Micer
Torello, donán fe a les paraules de Saladino, y habén moltes
vegades escoltat di que alló ere possible y se habíe fet moltes
vegades, va escomensá a animás, y a demanáli a Saladino que se
donare pressa en fé alló. Saladino, a un nigromante seu, li va maná
que arreglare la manera de que micer Torello, damún de un llit fore
transportat a Pavia en una nit; a lo que lo nigromante va contestá
que aixina siríe fet, pero que per lo seu be lo adormigueren.
Arreglat aixó, va torná Saladino a Micer Torello, y trobánlo
completamen determinat a está a Pavia abáns del plasso donat, si
puguere sé, y si no se puguere fé a dixás morí, li va di aixó: -
Micer Torello, si mol voléu a la vostra dona y teméu que pugue sé
de un atre, sap Deu que yo no puc reprochátosu perque de cuantes
dones me pareix habé vist ella es la que per les seues costums, les
seues maneres y lo seu porte (dixán la hermosura, que es flo caduca)
mes digna me pareix de alabás y tíndres en apressio. Me hauríe
complagut mol que, ya que la fortuna tos habíe portat aquí, lo tems
que vos y yo visquerem, al gobern del regne que yo ting forem
igualmen Siñós; pero com puc enviátos a casa y vos dessicháu está
allí, de la forma que tos hay dit tos enviaré.


A lo que micer Torello va replicá:


- Siñó meu, sense les vostres
paraules, los vostres actes me han demostrat be la vostra
benevolensia, que yo may hay mereixcut, y de lo que diéu, encara que
no u diguéreu, vic y moriré sertíssim; pero tal com hay dessidit,
tos rogo que lo que me hau dit que faréu u faigáu pronte, perque
demá es lo radé día del plasso.
Saladino va di que alló
estabe arreglat; y esperán enviál per la nit, va fé Saladino
prepará a una gran sala un hermossíssim y ric llit ple de madalaps,
cuixíns, segóns la seua costum, en vellut y bordats en or, y se va
ficá una banua en arabescos de perles mol grosses y en riquíssimes
pedres pressioses, que va sé después aquí tinguda com un
incalculable tessoro; y fet aixó, va maná que a micer Torello li
ficaren un traje a la guisa sarracena, que ere la roba mes rica y mes
maja que may dingú haguere vist, y lo cap, a la seua manera, va fé
que lay embolicaren en un dels seus llarguíssims turbáns. Y sén ya
tard, Saladino va entrá, en mols dels seus baróns, a la alcoba aon
Micer Torello estabe, y assentánse a la seua vora, casi plorán, va
escomensá a díli: - Micer Torello, lo momén que me separará de
vos ha arribat, y com yo no puc acompañátos ni fétos acompañá,
per la condissió del camí que teníu que fé, aquí a la alcoba
ting que despedím de vos, a lo que hay vingut. Y per naixó, antes
de dixátos en Deu, tos rogo que per l´amor a la amistat que ña
entre natros, que no tos olvidéu de mí, y si es possible, antes de
que mos arribo la nostra hora, que vos, habén ficat en orden les
vostres coses a la Lombardía, una vegada per lo menos vinguéu a
vórem pera que puga yo entonses enmendá la falta que ara per la
vostra pressa ting que cometre; y hasta que aixó passo, visitéume
en cartes y demanáume les coses que tos agradon, que en mes agrado
per vos que per cap home del món u faré en seguridat.


Micer Torello no va pugué aguantás les
llágrimes, y per naixó, impedit per nelles, va contestá en poques
paraules que ere impossible que may los seus benefissis y lo seu
valor se ni anaren de la memoria, y que sense falta lo que li
demanabe faríe si lo tems lay consedíe. Per lo que Saladino,
abrassánlo y besánlo, entre llagrimots li va di:


- Anéu en Deu - y va eixí de la
alcoba, y los demés baróns detrás dell se van despedí y sen van
aná en Saladino a la sala aon habíe fet prepará lo llit.


Pero sén ya tard y lo nigromante están
esperán a fé alló y preparánu tot, va vindre un meche en un
brebaje pera micer Torello, y diénli que lay donabe pera reforsál,
sel va beure: y no va passá mol rato abáns de adormís. Y aixina
dormín va sé portat per orden de Saladino al hermós llit; y li van
colocá una gran y bella corona mol valuosa, y la va siñalá de
manera que claramen se va vore después que Saladino lay enviabe a la
dona de micer Torello. Después, li va ficá a micer Torello al dit
un anell al que se habíe engastat un carbunclo tan relluén que
pareixíe una antorcha ensesa, de valor inestimable; después li va
fé señí una espasa valuosa, y un broche al pit, en perles may
vistes, y moltes atres pedres pressioses, y después, als dos
flancos, va fé ficá dos grandíssims ribells de or plens de doblers
y perles enredades, y anells, y sinturóns, y datres coses que llarg
siríe contáu. Y fet aixó, un atra vegada va besá a micer Torello
y li va maná al nigromante que faiguere lo seu; per lo que, en
seguida, en presensia de Saladino, lo llit que portabe a micer
Torello, va desapareixe de allí, y Saladino se va quedá parlán
dell en los seus baróns.


Ya a la iglesia de San Pietro de Cieldoro (ciel d´oro, sel o sial de or) de Pavia, tal com u habíe demanat, estabe micer Torello en
totes les dites joyes y adornos, y encara dormíe, cuan habén tocat
ya a maitines, lo sacristá va entrá a la iglesia en una llum a la
ma, va vore lo ric llit y no sol se va maravellá, sino que se va
esglayá, y va fugí. Veénlo lo abat y les monjos, li van preguntá
la raó. Lo monjo la va di.- ¡Oh! - va di lo abat -, no eres ya cap
chiquet ni tan nou a la iglesia pera espantát tan fássilmen;
anémhi, pos, y veigám quín coco has vist. Enseses, pos, mes llums,
lo abat en tots los seus monjos van entrá a la iglesia y van vore
este llit tan maravellós y ric, y al caballé que dormíe; y
mentres, temoricos y timits, sense arrimás al llit, les nobles joyes
miraben, va passá que, habén passat la virtut del brebaje, micer
Torello se va despertá y va suspirá. Los monjos al vore aixó, y lo
abat en ells, espantats y cridán: "¡Siñó, ajúdamos!",
van fugí tots.


Micer Torello, uberts los ulls y mirán
al voltán, va vore que estabe allí aon li habíe demanat a
Saladino, de lo que se va ficá mol contén; per lo que, assentánse
al llit y miránu tot detalladamen, per mol que ya sabíe la
magnifissensia de Saladino, li va pareixe ara mes gran. Veén als
monjos fugín y donánsen cuenta del perqué, va escomensá a cridá
al abat pel seu nom, y a rogáli que no tingueren temó, perque ell
ere Torello, lo seu nebot. Lo abat, al sentí aixó, encara se va
esglayá mes, perque lo teníe per mort; pero después de un rato,
tranquilisat per verdaderes probes, fen la siñal de la santa creu,
se va arrimá cap an ell; al que micer Torello va di: - Oh, pare meu,
¿de qué teníu temó? estic viu, grassies a Deu, y aquí hay tornat
de ultramar. Lo abat, a pesá de que teníe la barba llarga y estabe
vestit en traje de moros, después de un bon rato lo va reconeixe al
final, y lo va agarrá de la ma, y li va di:
- Fill meu, ¡sigues
ben vingut! - No tens que extrañát de la nostra temó, perque an
esta terra no ña dingú que no cregue firmemen que estás mort.
Hasta doña Adalieta, la teua dona, vensuda per los rogs y les
amenasses dels seus paréns y contra la seua voluntat, se ha tornat a
casá; y avui de matí té que anássen en lo seu home, y les bodes y
tot lo que se nessessite pera la festa está ya preparat.
Micer
Torello, eixecánse del ric llit y fénlos al abat y als monjos
maravelloses festes, los va demaná a tots que de la seua tornada no
parlaren en dingú, hasta que no haguere ell resolt un assunto seu.
Después de aixó, fen ficá a salvo les riques joyes, li va contá
al abat lo que li habíe passat hasta aquell momén. Lo abat, contén
de les seues aventures, en ell va doná grassies a Deu. Después de
aixó, li va preguntá micer Torello al abat quí ere lo nou home de
la seua dona. Lo abat lay va di, a lo que micer Torello va di:
-
Abáns de que se sápigue que hay tornat vull vore lo comportamén
que té la meua dona en estes bodes; y per naixó, encara que no
sigue costum que los religiosos vaiguen a tals convits, vull que per
lo meu amor u arregléu de manera que los dos hi aniguem.


Lo abat va contestá que de bona gana; y
al fés de día va maná un recado al ressién casat dién que volíe
assistí a la boda en un compañ; a lo que lo gentilhome va contestá
que mol li agradabe. Arribada, pos, la hora del minjá, micer
Torello, en aquell traje que portabe, sen va aná en lo abat a casa
del ressién casat, mirat per tots en assombro, pero no reconegut per
dingú; y lo abat los díe a tots que ere un sarraceno enviat per lo
sultán al rey de Fransa com a embaixadó. Y, pos, micer Torello
assentat a una taula exactamen enfrente de la seua dona, a la que en
grandíssim plaé mirabe; y en lo gesto li pareixíe molesta per
estes bodes.
Ella tamé alguna vegada lo mirabe, no perque lo
reconeguere en res (que la llarga barba y lo extrañ traje y la firme
creensia de que estabe mort no lay permitíen), sino per la raresa
del traje. Pero cuan li va pareixe oportú a micer Torello vore si
sen enrecordabe dell, traénse del dit lo anell que la seua dona li
habíe donat al separás della, va fé cridá a un mosset que servíe
dabán dell, y li va di:


- Dísli de la meua part a la ressién
casada que al meu país se acostume, cuan algún forasté com yo
minge al banquete de una ressién casada, com es ella, en siñal de
que li agrade de que ell haigue vingut a minjá, que ella li envíe
la copa en la que beu plena de vi; y después de que lo forasté ha
begut, tapánla, la novia se beu lo que ha quedat.


Lo jovenet li va doná lo recado a la
Siñora, que pensán que aquell ere un gran infanzón, pera mostrá
que li agradabe la seua arribada, una gran copa dorada, que teníe
dabán, va maná que fore rentada y omplida a cormull de vi y portada
al gentilhome; y aixina se va fé. Micer Torello, que se habíe
embutit a la boca lo seu anell, lo va dixá caure a dins de la copa
sense que dingú sen acatare, y dixán un poc de vi, la va tapá y
lay va enviá a la Siñora. Ella, prenénla, pera cumplí en la
costum, destapánla se la va portá a la boca y va vore lo anell, y
sense di res lo va está mirán un rato; y reconeixénlo com lo que
ella li habíe donat al anássen a micer Torello, lo va pendre, y
mirán fíxamen al que creíe forasté, com si se haguere tornat
loca, tirán an terra la taula que teníe dabán, va cridá:


- ¡Es lo meu siñó, es verdaderamen
micer Torello!


Y corrén a la taula a la que ell estabe
assentat, sense importáli les seues robes ni res de lo que ñabíe
damún de la taula, se va aviá contra nell, lo va abrassá mol fort,
y no se la va pugué arrencá del seu coll, hasta que micer Torello
li va di que se tranquilisare una mica, perque tems ñauríe de
abrassál. Entonses ella, alsánse, están ya les bodes totes
turbades y en part mes alegres que may per la recuperassió de tal
caballé, rogats per nell, tots van callá; per lo que micer Torello
los va narrá tot lo que li habíe passat desdel día de la seua
partida hastan aquell momén, concluín que al gentilhome que,
creénlo mort, habíe pres per dona a la seua, si están viu lay
preníe, no teníe que paréixeli mal.
Lo ressién casat, encara
que se sentire burlat, generosamen y com amic va contestá que de les
seues coses podíe fé lo que mes li agradare. La Siñora, lo anell y
la corona ressibides del nou home allí los va dixá y se va ficá
aquell que de la copa habíe pres, y tamé la corona que li habíe
enviat lo sultán. Ixín de la casa aon estaben, en tota la pompa de
unes bodes, hasta la casa de micer Torello sen van aná, y allí los
desconsolats amics y paréns y tots los siudadáns, que lo miraben
com si haguere ressusitat, en llarga y alegre festa se van consolá.
Micer Torello, donánlos de les seues pressioses joyes una part als
que habíen fet lo gasto de les bodes y al abat y a mols atres, y per
mich de un mensajero fenli sabé la seua felís repatriassió a
Saladino, declaránse lo seu amic y criat, mols añs en la seua
valerosa dona va viure después, sén mes cortés que may.


Este va sé, pos, lo final de les penes
de micer Torello y de les de la seua volguda dona, y lo galardón de
les seues alegres cortessíes.
Algúns que tenen en qué, saben
tan mal féles que les fan pagá mes de lo que valen; per lo que, si
de elles no se seguix cap recompensa, no tenen que maravillás, ni
ells ni datres.