Mostrando entradas con la etiqueta pistoyés. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta pistoyés. Mostrar todas las entradas

viernes, 14 de diciembre de 2018

JORNADA TERSERA. NOVELA QUINTA

Lo Assicalat li regale a micer Francesco Vergellesi un palafrén seu, y per naixó li parle a la seua dona en lo seu permís; y com ella calle, ell conteste com si fore ella, y a la seua resposta li seguíx lo efecte consiguién.

Habíe Pánfilo acabat la história del germá Puccio, no sense risses de les Siñores, cuan la Reina li va maná a Elisa que continuare, y ella aixina va escomensá a parlá:
Mols que mol saben, se creuen que los atres no saben res, y ells, moltes vegades, creuen que engañen als atres, pero después veuen que han sigut ells los engañats; per naixó reputo gran locura la del que se fique sense nessessidat de probá les forses del ingenio de un atre. Pero com potsé no tindríen tots la meua opinió, tos contaré lo que li va passá a un caballé pistoyés:
Va ñabé a Pistoya, a la família dels Vergellesi, un caballé de nom micer Francesco, home mol ric y sabut y ademés cautelós, pero mol agarrat; este, tenín que aná a Milán en lo cárrec de podesta, de totes les coses oportunes per a anáy honradamen se habíe provist, menos de un palafrén que fore prou bo per al seu rango; y no trobánne cap que li agradare, estabe preocupat per naixó.
Ñabíe entonses un jove a Pistoya de nom Ricciardo, de baix naiximén pero mol ric, que tan adornat y pulit anabe, que lo cridaben lo Assicalat; y durán mol tems habíe amat y festejat en vano a la dona de micer Francesco, que ere hermossíssima y mol honesta.

Pos éste teníe un dels palafréns mes majos de tota la Toscana, y lo teníe en mol apréssio per la seua hermosura; y sén públic a tot lo món que festejabe a la dona de micer Francesco, va habíe ñabé qui li va di que si ell lay demanare lo obtindríe per l´amor que lo tal Assicalat li teníe a la seua dona. Micer Francesco, portat per la avaríssia, fen cridá al Assicalat li va demaná que venguere lo seu palafrén, per a que lo Assicalat lay oferiguére de regalo. Lo Assicalat, al sentí alló, se va ficá contén, y va contestá al caballé:

- Micer, si me donáreu tot lo que teniu al món no podríeu comprám lo palafrén; pero tol donaría en esta condissió: que yo, abáns de que lo prengáu, puga, en la vostra venia y en la vostra presénsia a la casa, dili unes paraules a la vostra dona, sense la presénsia de ningú, mes que ella y yo.

Lo caballé, portat per la avaríssia y esperán podé burlál, va contestá que sí, cuan ell vullguere; y dixánlo a la sala del seu palau, sen va aná a la cámara de la Siñora, y cuan li habíe dit lo fássilmen que podíe guañás lo palafrén, li va maná que vinguere a sentí al Assicalat, pero que se guardare de contestáli ni poc ni mol a res del que ell li diguere. La Siñora va reprobá mol alló, pero com li conveníe donáli gust al home, va di que u faríe, y detrás del home sen va aná a la sala a sentí lo que lo Assicalat vullguere díli. Este, habén confirmat lo pacte en lo caballé, a una part de la sala bastán apartada de consevol persona se va assentá a la vora de la Siñora y li va escomensá a parlá aixina: 

- Honrada Siñora, me pareix está segú de que sou tan sabia, que mol be, fa mol tems, habréu pogut compéndre a cuán gran amor me ha portat a tíndretos la vostra hermosura, que sobrepasse a consevol atra que hayga pogut vore. Dixo a una vora les costums loables y les singulás virtuts que en vos ñan, que tindríen forsa per a apresá los ánims de consevol home; y per naixó no fa falta que tos mostra en paraules que aquell ha sigut lo mes gran que may cap home haygue sentit per cap dona, y aixina sirá sense falta mentres la meua misserable vida aguanto estes cames y brassos, y mes encara, que, si allá dal com aquí se ame, perpetuamen tos amaré. Y per naixó podéu está segura que res teniu, sigue pressiós o de poc valor, que mes vostre puguéu tíndre y en tot momén disposá de alló com de mí, pel que yo valga, y tamé de les meues coses. Y per a que tinguéu sertíssima proba de aixó, tos dic que reputaré com la mes gran grássia que consevol cosa que yo puguera fé y que tos vinguere en gana me manéu, que res ñaurá que, manánu yo, no me obeíxquen. Pel que, si soc tan vostre com sentíu que u soc, no osaré elevá los meus rogs a la vostra altesa, de la que tota la meua pas, tot lo meu be y la meua salut pot víndrem, y de cap atra part: y aixina com humildíssim criat tos rogo, volgut be meu y única esperansa de la meua alma, que esperán que lo amorós foc en vos se alimento, que la vostra benignidat sigue tanta, y aixina ablaníxque la vostra passada duresa mostrada cap a mí (que vostre soc) que yo, reconfortat en la vostra Piedat, puga di que com de la vostra hermosura me hay enamorat, per nella hay de tíndre la vida; y esta vida, si als meus rogs lo pujadet ánim vostre no se incline, sense falta se acabará y me moriré, y podréu sé cridada la meua homissida. Y dixém que la meua mort no tos faiguere honor, no dixo de creure que, tenín alguna vegada remordiméns de consiénsia no tos doldríe habéu fet, y potsé, milló disposada, en vos mateixa diríeu: 

«¡Ay!, ¡qué mal vach fé al no tíndre misericórdia del meu Assicalat!». 

Y no servín de res arrepentítos tos siríe ocasió de mes gran patimén; pel que, per a que no passo, ara que socórrem podéu, teníume llástima, y abáns de que me móriga tingáu misericórdia de mí, perque sol vos podéu fém lo mes felís o lo mes dolorit home que vigue. Espero que sigue tanta la vostra cortessía que no patiguéu que per tan y tal amor ressibíxca la mort per galardón, sino que en alegre resposta y plena de grássia reconfortéu lo meu espíritu que tot espantat tremole dabán la vostra presénsia.

Y callánse aquí, algunes llágrimes, después de profundíssims suspiros, vertides, se va ficá a esperá lo que la noble Siñora li habíe de contestá.
La Siñora, a la que lo llarg festejá, lo justá, les serenates y les atres coses paregudes an estes fetes pel Assicalat no habíen pogut conmoure, van conmoure ara les afectuoses paraules dites pel ferventíssim amán, y va escomensá a sentí lo que abáns may habíe sentit, aixó es, lo amor. Y encara que, per a obeí la orden donada pel home, callare, no va pugué per naixó dixá de amagá en algún suspiret lo que de bona gana, contestán al Assicalat, haguere manifestat.

Lo Assicalat, habén esperat una mica y veén que cap resposta li arribabe, se va extrañá, y enseguida va escomensá a donás cuenta de la artimaña del caballé; pero sin embargo, miránla a la cara y veén la fogossidat dels seus ulls cap an ell, y ademés de alló sentín los suspiros que en tota la forsa del seu pit dixabe eixí, va cobrá alguna esperansa y, ajudat per nella, va tíndre una rara idea; y va escomensá a parlá com si ell fore la Siñora, sentínu ella, a contestás an ell mateix de esta manera: 

- Assicalat meu, sense duda fa mol tems que me hay acatat de que lo teu amor cap a mí es grandíssim y perfecte, y ara per les teues paraules u sé, y estic contenta, com ha de sé. Pero, si dura y cruel te hay paregut, no vull que cregues al ánimo hay sigut com hay mostrat en lo gesto; pos sempre te hay amat y volgut mes que a consevol home, pero me ha convingut féu aixina per temó dels demés y per a preservá la meua fama de honestidat. Pero ara ve lo tems en que podré claramen mostrát si te vull y consedít lo galardón del amor que me has tingut y me tens; y per naixó consólat, guarda la esperansa, perque micer Francesco está per anássen dins de pocs díes a Milán com podesta, com ya saps. Per l´amor meu li has donat lo teu hermós palafrén; y cuan sen haygue anat, sense falta te dono la paraula, pel bon amor que te ting, que no passarán mols díes sense que te reuníxques en mí y al nostre amor li doném plassenté y sansé cumplimén. Y per a que no te tinga que parlá un atra vegada de esta materia, desde ara te dic que lo día en que veigues dos robetes esteses a la finestra de la meua alcoba, que done sobre lo nostre jardí, aquella nit, cuidán be de no sé vist, víne a mí per la porta del jardí: me trobarás allí esperánte y juns tindrém tota la nit festa y plaé la un en l´atre tan com dessichém.
Apenes habíe lo Assicalat parlat aixina com si fore ell la Siñora, que va escomensá a parlá en la seua veu:

- Volguda Siñora, está per la superabundán alegría de la vostra favorable resposta tan colmada tota la meua virtut que apenes puc formulá la resposta per a rendítos les debudes grássies, pero si puguera parlá com dessicho, cap terme es tan llarg que me bastare per a podé agraítos del tot com voldría y com me convendríe fé; y per naixó a la vostra discreta considerassió atañ sabé lo que yo, encara que u dessicho, no puc explicá en paraules. Sol tos dic que lo que me hau manat pensaré en fé sense falta, y potsé entonses, mes tranquilisat en tan gran don com me hau consedit, me imaginaré en donátos les grássies tan cuan puga. Que no quedo res per di, Siñora meua, Déu tos dono la alegría y be mes gran, a Déu tos encomano. 

A tot aixó no va di la Siñora cap paraula; lo Assicalat se va ficá de peu y va escomensá a caminá cap al caballé, que, veénlo de peu, va eixí a trobál, y enriénsen li va di: 

- ¿Qué te pareix? ¿hay cumplit be la meua promesa?

- Micer, no - va contestá lo Assicalat-, que me vau prometre dixám parlá en la vostra dona y me hau dixat parlá en una estatua de mármol.
Estes paraules van agradá mol al caballé, que, encara que ya teníe bona opinió de la seua dona, encara la va tíndre milló per nelles; y va di: 

- Ara es meu lo palafrén que va sé teu.

A lo que lo Assicalat va contestá:

- Micer, sí, pero si yo haguera cregut traure de esta grássia ressibida de vos tal fruit com hay tret, sense demanátosla to la haguera donat; y ojalá Déu que u haguera fet, perque vos hau comprat lo palafrén y yo no l´hay venut.
Lo caballé sen va enriure de aixó, y ya provist de palafrén, al cap de pocs díes se va ficá en camí cap a Milán com a podesta. 

La dona, quedánse libre a casa, donánli voltes a les paraules del Assicalat y al amor que li teníe y al palafrén que pel seu amor habíe regalat, y veénlo desde casa seua passá en molta frecuénsia, se va di:

«¿Qué es lo que fach?, ¿per qué pergo la meua juventut? Éste sen ha anat a Milán y no tornará hasta de aquí sis mesos; ¿y cuán me los tornará?, ¿cuan siga vella? 

Y ademés de aixó, ¿cuán tornaré a trobá un amán com lo Assicalat? 

Estic sola, de dingú ting que tindre temó; no sé perque no agarro lo goch mentres puc; no sempre tindré la ocasió com la ting ara: aixó no u sabrá may dingú, y si tinguere que sabés, milló es fé algo y arrepentís que no féu y arrepentís.» 

Y aixina aconsellánse an ella mateixa, un día va ficá dos robetes a la finestra del jardí, com li habíe dit lo Assicalat; estes van sé vistes pel Assicalat, que se va ficá contentíssim, y al vindre la nit, secretamen y sol sen va aná cap a la porta del jardí de la Siñora y la va trobá uberta; y de aquí va aná a un atra porta que donabe a la entrada de la casa, aon va trobá a la noble Siñora que lo esperabe. Ella, veénlo vindre, eixecánse a trobál, en grandíssima festa lo va ressibí, y ell, abrassánla y besánla sen mil vegades, per la escala amún la va seguí; y sense tardá se van gitá, y lo seu amor van contentá. Y no va sé esta vegada la radera, perque mentres lo caballé va está a Milán, y tamé después de la seua tornada, va torná allí, en grandíssim plaé de cada una dels parts, moltes mes vegades.

https://lo-decameron.blogspot.com/2018/12/jornada-tersera-novela-sexta.html

JORNADA TERSERA. NOVELA QUINTA

Lo
Assicalat li regale a micer Francesco Vergellesi un palafrén seu, y
per naixó li parle a la seua dona en lo seu permís; y com ella
calle, ell conteste com si fore ella, y a la seua resposta li seguíx
lo efecte consiguién.







Habíe
Pánfilo acabat la história del germá Puccio, no sense risses de
les Siñores, cuan la Reina li va maná a Elisa que continuare, y
ella aixina va escomensá a parlá:


Mols
que mol saben, se creuen que los atres no saben res, y ells, moltes
vegades, creuen que engañen als atres, pero después veuen que han
sigut ells los engañats; per naixó reputo gran locura la del que se
fique sense nessessidat de probá les forses del ingenio de un atre.
Pero com potsé no tindríen tots la meua opinió, tos contaré lo
que li va passá a un caballé pistoyés:


Va
ñabé a Pistoya, a la família dels Vergellesi, un caballé de nom
micer Francesco, home mol ric y sabut y ademés cautelós, pero mol
agarrat; este, tenín que aná a Milán en lo cárrec de podesta, de
totes les coses oportunes per a anáy honradamen se habíe provist,
menos de un palafrén que fore prou bo per al seu rango; y no
trobánne cap que li agradare, estabe preocupat per naixó.
Ñabíe
entonses un jove a Pistoya de nom Ricciardo, de baix naiximén pero
mol ric, que tan adornat y pulit anabe, que lo cridaben lo Assicalat;
y durán mol tems habíe amat y festejat en vano a la dona de micer
Francesco
, que ere hermossíssima y mol honesta.





Pos
éste teníe un dels palafréns mes majos de tota la Toscana, y lo
teníe en mol apréssio per la seua hermosura; y sén públic a tot
lo món que festejabe a la dona de micer Francesco, va habíe ñabé
qui li va di que si ell lay demanare lo obtindríe per l´amor que lo
tal Assicalat li teníe a la seua dona. Micer Francesco, portat per
la avaríssia, fen cridá al Assicalat li va demaná que venguere lo
seu palafrén, per a que lo Assicalat lay oferiguére de regalo. Lo
Assicalat, al sentí alló, se va ficá contén, y va contestá al
caballé:





-
Micer, si me donáreu tot lo que teniu al món no podríeu comprám
lo palafrén; pero tol donaría en esta condissió: que yo, abáns de
que lo prengáu, puga, en la vostra venia y en la vostra presénsia a
la casa, dili unes paraules a la vostra dona, sense la presénsia de
ningú, mes que ella y yo.





Lo
caballé, portat per la avaríssia y esperán podé burlál, va
contestá que sí, cuan ell vullguere; y dixánlo a la sala del seu
palau, sen va aná a la cámara de la Siñora, y cuan li habíe dit
lo fássilmen que podíe guañás lo palafrén, li va maná que
vinguere a sentí al Assicalat, pero que se guardare de contestáli
ni poc ni mol a res del que ell li diguere. La Siñora va reprobá
mol alló, pero com li conveníe donáli gust al home, va di que u
faríe, y detrás del home sen va aná a la sala a sentí lo que lo
Assicalat vullguere díli. Este, habén confirmat lo pacte en lo
caballé, a una part de la sala bastán apartada de consevol persona
se va assentá a la vora de la Siñora y li va escomensá a parlá
aixina: 



- Honrada Siñora, me pareix está segú de que sou tan
sabia, que mol be, fa mol tems, habréu pogut compéndre a cuán gran
amor me ha portat a tíndretos la vostra hermosura, que sobrepasse a
consevol atra que hayga pogut vore. Dixo a una vora les costums
loables y les singulás virtuts que en vos ñan, que tindríen forsa
per a apresá los ánims de consevol home; y per naixó no fa falta
que tos mostra en paraules que aquell ha sigut lo mes gran que may
cap home haygue sentit per cap dona, y aixina sirá sense falta
mentres la meua misserable vida aguanto estes cames y brassos, y mes
encara, que, si allá dal com aquí se ame, perpetuamen tos amaré. Y
per naixó podéu está segura que res teniu, sigue pressiós o de
poc valor, que mes vostre puguéu tíndre y en tot momén disposá de
alló com de mí, pel que yo valga, y tamé de les meues coses. Y per
a que tinguéu sertíssima proba de aixó, tos dic que reputaré com
la mes gran grássia que consevol cosa que yo puguera fé y que tos
vinguere en gana me manéu, que res ñaurá que, manánu yo, no me
obeíxquen. Pel que, si soc tan vostre com sentíu que u soc, no
osaré elevá los meus rogs a la vostra altesa, de la que tota la
meua pas, tot lo meu be y la meua salut pot víndrem, y de cap atra
part: y aixina com humildíssim criat tos rogo, volgut be meu y única
esperansa de la meua alma, que esperán que lo amorós foc en vos se
alimento, que la vostra benignidat sigue tanta, y aixina ablaníxque
la vostra passada duresa mostrada cap a mí (que vostre soc) que yo,
reconfortat en la vostra Piedat, puga di que com de la vostra
hermosura me hay enamorat, per nella hay de tíndre la vida; y esta
vida, si als meus rogs lo pujadet ánim vostre no se incline, sense
falta se acabará y me moriré, y podréu sé cridada la meua
homissida. Y dixém que la meua mort no tos faiguere honor, no dixo
de creure que, tenín alguna vegada remordiméns de consiénsia no
tos doldríe habéu fet, y potsé, milló disposada, en vos mateixa
diríeu: 



«¡Ay!, ¡qué mal vach fé al no tíndre misericórdia
del meu Assicalat!». 



Y no servín de res arrepentítos tos siríe
ocasió de mes gran patimén; pel que, per a que no passo, ara que
socórrem podéu, teníume llástima, y abáns de que me móriga
tingáu misericórdia de mí, perque sol vos podéu fém lo mes felís
o lo mes dolorit home que vigue. Espero que sigue tanta la vostra
cortessía que no patiguéu que per tan y tal amor ressibíxca la
mort per galardón, sino que en alegre resposta y plena de grássia
reconfortéu lo meu espíritu que tot espantat tremole dabán la
vostra presénsia.





Y
callánse aquí, algunes llágrimes, después de profundíssims
suspiros, vertides, se va ficá a esperá lo que la noble Siñora li
habíe de contestá.
La Siñora, a la que lo llarg festejá, lo
justá, les serenates y les atres coses paregudes an estes fetes pel
Assicalat no habíen pogut conmoure, van conmoure ara les afectuoses
paraules dites pel ferventíssim amán, y va escomensá a sentí lo
que abáns may habíe sentit, aixó es, lo amor. Y encara que, per a
obeí la orden donada pel home, callare, no va pugué per naixó dixá
de amagá en algún suspiret lo que de bona gana, contestán al
Assicalat, haguere manifestat.





Lo
Assicalat, habén esperat una mica y veén que cap resposta li
arribabe, se va extrañá, y enseguida va escomensá a donás cuenta
de la artimaña del caballé; pero sin embargo, miránla a la cara y
veén la fogossidat dels seus ulls cap an ell, y ademés de alló
sentín los suspiros que en tota la forsa del seu pit dixabe eixí,
va cobrá alguna esperansa y, ajudat per nella, va tíndre una rara
idea; y va escomensá a parlá com si ell fore la Siñora, sentínu
ella, a contestás an ell mateix de esta manera: 



- Assicalat meu,
sense duda fa mol tems que me hay acatat de que lo teu amor cap a mí
es grandíssim y perfecte, y ara per les teues paraules u sé, y
estic contenta, com ha de sé. Pero, si dura y cruel te hay paregut,
no vull que cregues al ánimo hay sigut com hay mostrat en lo gesto;
pos sempre te hay amat y volgut mes que a consevol home, pero me ha
convingut féu aixina per temó dels demés y per a preservá la meua
fama de honestidat. Pero ara ve lo tems en que podré claramen
mostrát si te vull y consedít lo galardón del amor que me has
tingut y me tens; y per naixó consólat, guarda la esperansa, perque
micer Francesco está per anássen dins de pocs díes a Milán com
podesta, com ya saps. Per l´amor meu li has donat lo teu hermós
palafrén; y cuan sen haygue anat, sense falta te dono la paraula,
pel bon amor que te ting, que no passarán mols díes sense que te
reuníxques en mí y al nostre amor li doném plassenté y sansé
cumplimén. Y per a que no te tinga que parlá un atra vegada de esta
materia, desde ara te dic que lo día en que veigues dos robetes
esteses a la finestra de la meua alcoba, que done sobre lo nostre
jardí, aquella nit, cuidán be de no sé vist, víne a mí per la
porta del jardí: me trobarás allí esperánte y juns tindrém tota
la nit festa y plaé la un en l´atre tan com dessichém.


Apenes
habíe lo Assicalat parlat aixina com si fore ell la Siñora, que va
escomensá a parlá en la seua veu:





-
Volguda Siñora, está per la superabundán alegría de la vostra
favorable resposta tan colmada tota la meua virtut que apenes puc
formulá la resposta per a rendítos les debudes grássies, pero si
puguera parlá com dessicho, cap terme es tan llarg que me bastare
per a podé agraítos del tot com voldría y com me convendríe fé;
y per naixó a la vostra discreta considerassió atañ sabé lo que
yo, encara que u dessicho, no puc explicá en paraules. Sol tos dic
que lo que me hau manat pensaré en fé sense falta, y potsé
entonses, mes tranquilisat en tan gran don com me hau consedit, me
imaginaré en donátos les grássies tan cuan puga. Que no quedo res
per di, Siñora meua, Déu tos dono la alegría y be mes gran, a Déu
tos encomano. 



A tot aixó no va di la Siñora cap paraula; lo
Assicalat se va ficá de peu y va escomensá a caminá cap al
caballé, que, veénlo de peu, va eixí a trobál, y enriénsen li va
di: 



- ¿Qué te pareix? ¿hay cumplit be la meua promesa?





-
Micer, no - va contestá lo Assicalat-, que me vau prometre dixám
parlá en la vostra dona y me hau dixat parlá en una estatua de
mármol.
Estes paraules van agradá mol al caballé, que, encara
que ya teníe bona opinió de la seua dona, encara la va tíndre
milló per nelles; y va di: 



- Ara es meu lo palafrén que va sé
teu.





A
lo que lo Assicalat va contestá:





-
Micer, sí, pero si yo haguera cregut traure de esta grássia
ressibida de vos tal fruit com hay tret, sense demanátosla to la
haguera donat; y ojalá Déu que u haguera fet, perque vos hau
comprat lo palafrén y yo no l´hay venut.


Lo
caballé sen va enriure de aixó, y ya provist de palafrén, al cap
de pocs díes se va ficá en camí cap a Milán com a podesta. 



La
dona, quedánse libre a casa, donánli voltes a les paraules del
Assicalat y al amor que li teníe y al palafrén que pel seu amor
habíe regalat, y veénlo desde casa seua passá en molta frecuénsia,
se va di:





«¿Qué
es lo que fach?, ¿per qué pergo la meua juventut? Éste sen ha anat
a Milán y no tornará hasta de aquí sis mesos; ¿y cuán me los
tornará?, ¿cuan siga vella? 



Y ademés de aixó, ¿cuán tornaré
a trobá un amán com lo Assicalat? 



Estic sola, de dingú ting
que tindre temó; no sé perque no agarro lo goch mentres puc; no
sempre tindré la ocasió com la ting ara: aixó no u sabrá may
dingú, y si tinguere que sabés, milló es fé algo y arrepentís
que no féu y arrepentís.» 



Y aixina aconsellánse an ella
mateixa, un día va ficá dos robetes a la finestra del jardí, com
li habíe dit lo Assicalat; estes van sé vistes pel Assicalat, que
se va ficá contentíssim, y al vindre la nit, secretamen y sol sen
va aná cap a la porta del jardí de la Siñora y la va trobá
uberta; y de aquí va aná a un atra porta que donabe a la entrada de
la casa, aon va trobá a la noble Siñora que lo esperabe. Ella,
veénlo vindre, eixecánse a trobál, en grandíssima festa lo va
ressibí, y ell, abrassánla y besánla sen mil vegades, per la
escala amún la va seguí; y sense tardá se van gitá, y lo seu amor
van contentá. Y no va sé esta vegada la radera, perque mentres lo
caballé va está a Milán, y tamé después de la seua tornada, va
torná allí, en grandíssim plaé de cada una dels parts, moltes mes
vegades.



https://lo-decameron.blogspot.com/2018/12/jornada-tersera-novela-sexta.html