Mostrando entradas con la etiqueta porta. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta porta. Mostrar todas las entradas

miércoles, 26 de noviembre de 2025

Porta

Porta, s. f., lat. porta, porte.

Donen quada jorn, a la porta, a paubres pelegris.

(chap. (ells, elles, flares, monjos, monges) donen cada día, a la porta, als pobres pelegrins, peregrins : peregrinos.)

Philomena.

Ils donnent chaque jour, à la porte, à de pauvres pélerins.

En una maizo hont totas las portas seran clausas.

(chap. A una casa aon totes les portes estarán tancades : closes.)

Liv. de Sydrac, fol. 121. 

En une maison où toutes les portes seront closes.

Porta, puerta del vino, Alhambra, Granada


Fig. La porta

De salvatio 

Don era la claus torta.

Germonde de Montpellier: Greu m'es. 

La porte de salut dont était la clef tortue. 

Porta del cel, via de salvamen.

(chap. Porta del sel, vía de salvamén; a vore si sabéu cóm se diu en rumano: la porta de fora; pos igual, sol que la o la pronunsien y escriuen “oa”; seguramen que van aná los catalans a enseñáls o amostráls a parlá, ja ja ja!)

Guillaume d'Autpoul: Esperansa.

Porte du ciel, voie de salut.

Prov. Qui bell presen porta, segurs sone a la porta.

V. et Vert., fol. 74.

Qui beau présent porte, hardiment sonne à la porte. 

CAT. ANC. ESP. Porta. ESP. MOD. Puerta. PORT. IT. Porta. (chap. Porta, portes; porteta, portetes; v. portejá, cuan la porta se tanque pel ven o no está ben tancada, está entreuberta: portejo, porteges, portege, portegem o portejam, portegéu o portejáu, portegen; portejaré; portejaría, etc. portechá)

2. Portal, s. m., portail.

En son palaitz, lai on s' en vai jazer, 

A cinc portals.

Giraud de Calanson: A lieys cui. 

En son palais, là où elle s'en va reposer, il y a cinq portails.

Fan portals e bestors

De caus e d'arena ab caire.

Bertrand de Born: S'abrils e fuelhas. 

Font portails et tours de chaux et de sable avec pierre de taille.

- Trouée.

En las lissas farai portal.

Raimond l'écrivain: Senhors. 

Dans les palissades je ferai trouée. 

Loc. fig. Raso semblaria, 

Si a Amor plazia, 

Que m' amenes a portal. 

Un troubadour anonyme: Ges ancara. 

Il semblerait raison, s'il plaisait à Amour, qu'il m'amenât à terme.

ANC. FR. Haussez vos testes, grands portaux, 

Huys éternels, tenez-vous bants, 

Si entrera le roy de gloire.

Cl. Marot, t. IV, p. 266.

Se retraïrent au palais, au chastel et sur les portaulx de ladite ville.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 185.

CAT. ESP. PORT. portal. (IT. Portale; chap. Portal, portals, portalet, portalets.)

3. Portel, s. m., guichet, petite porte, porte dérobée.

Lo portel obri demanes.

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas. 

Le guichet il ouvrit soudain.

An portels tras lor repaire 

Per on intran li cofraire.

(N. E. Ramón Vidal de Bezaudun, Besalú, 1196-c 1252, era catalán, y usaba portel, portels, con una l; qué lengua usaba pues, si Raynouard dice que en catalán - moderno - se escribe portell? Pues la única que tuvieron los catalanes, la plana lengua romana, el occitano o lengua de Oc, och, hoc, òc : sí en occitano. Lo mismo pasa con los reyes de Aragón de esa época, Alfonso II, Pedro II y Jaime I. De Pedro II hay un bando ya famoso de 1196, als presentz...)

Ramón Vidal de Bezaudun, Besalú, 1196-c 1252, era catalán

 

B. Carbonel: Tans ricx.

Ont des portes dérobées derrière leur demeure par où entrent les confrères.

CAT. Portell. ESP. Portillo. PORT. Portêlo. IT. Portello. (Aragonés portiello; chap. Portell, portells, portellet, portellets; La Portellada, Portellá.)

4. Portela, s. f., portelle, guichet.

Per denant la portela es lo glotz arestat. 

Roman de Fierabras, v. 4014. 

Par devant le guichet s'est arrêté le glouton.

CAT. Portella. PORT (ESP?). Portela. PORT. Portêla. IT. Portella. 

(chap. Portella : portell.)

5. Posterlla, s. f., poterne, petite porte.

Per una posterlla s' en son tuit cinc enblat. 

V. de S. Honorat. 

Par une poterne s'en sont tous cinq enfuis. 

IT. Postierla. (ESP. Poterna : f. Mil. En las fortificaciones, puerta menor que cualquiera de las principales, y mayor que un portillo, que da al foso o al extremo de una rampa. Chap. poterna, poternes: a les fortificassions, porta mes menuda que consevol de les prinsipals, y mes gran que un portell, que done al fosso o al extrem de una rampa.)

6. Portegue, s. m., lat. porticus, portique.

Jhesus anava el temple, el portegue de Salomo.

Trad. du N.-Test., S. Jean, ch. 10.

Jésus allait au temple, au portique de Salomon.

(Chap. Jesús anabe al temple o templo, al pórtic de Salomó, Salomón.)

Entro dedins lo portegue del sobeira preveire.

Trad. du N.-Test., S. Marc, ch. 14.

Jusque dedans le portique du souverain prêtre.

CAT. ESP. (pórtico) PORT. IT. Portico. (chap. Pórtic, portics.)

7. Porge, Porgue, s. m., porche, portique.

Aquest dos fo fait el porge de la claustra.

Cartulaire du Bugue, fol. 29. 

Ce don fut fait au porche du cloître.

Lo porgue de Sanh Peyre que hom apela ciotat Leonina.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 109. 

Le portique de Saint-Pierre qu'on appelle cité Léonine.

(chap. Porche, porches : pórtic, portics.)

8. Portier, s. m., lat. portarius, portier, guichetier. 

En cort de rei mi baton li portier.

Bertrand de Born: Ieu m'escondisc. 

(A la cort de rey me esbatussen, me baten o batixen, los portés o porteros, los guardes de la porta. Bertrán de Born, Yo me amago.)

En cour de roi me battent les portiers.

Fuy portiers.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy. 

Je fus portier.

Fig. Lo don de temor es portiers de la gran mayso.

(chap. Lo don de temó (de Deu), po, es lo porté o portero de la gran casa.)

V. et Vert., fol. 46. 

Le don de crainte est portier de la grande maison.

Adj. La sirventa portieira 

Li obri.

(chap. La sirventa portera li obri. Ojo com ha cambiat lo chapurriau respecte al ocsitá de 1288 - 1292, cuan Matfre Ermengaud de Béziers va escriure lo Breviari d'amor.)

Brev. d'amor, fol. 162.

La servante portière lui ouvrit.

CAT. Porter. ESP. Portero. PORT. Porteiro. IT. Portiere. 

(chap. Porté, portero, portés, porteres; tamé de la portería del fútbol; portera, porteres.)

9. Portenier, s. m., portier.

S' el porteniers non dis de no. (N. E. entonces dice hoc, òc, oc, och : sí)

(chap. Si lo porté no diu que no; port + tenier : tinent : teniente, que té lo domini sobre la porta; com lochtinent : lugarteniente; tinença, tinensa de Benifassá, Benifazá, Benifaçá.)

Un troubadour anonyme, Coblas esparsas. 

Si le portier ne dit de non.

10. Portar, v., lat. portare, porter, transporter, supporter.

Coma l' aze del moli que porta aytan volontiers lo blat del paure coma del ric.

(chap. Com lo burro, ruc - Artur Quintana Font - del molí, que porte tan voluntariamen - en voluntat - lo blat del pobre com lo del ric.)

V. et Vert., fol. 54.

Comme l'âne du moulin qui porte autant volontiers le blé du pauvre comme du riche. 

La sentura mesclaia 

Qu' ieu solia senchar, 

Lassa! non l' aus portar.

P. Basc: Ab greu cossire.

La ceinture mêlée que je soulais ceindre, malheureuse! je n'ose la porter.

Que tot hom, que pogues portar armas, vengues ad elh.

(chap. Que tot home, que puguere portá armes, vinguere an ell; acudire, acudiguere; me pregunto si Ramiro II entendríe esta frasse.)

Philomena.

Que tout homme, qui pût porter armes, vînt à lui. 

Fig. Negus non portara la pena del autre.

(chap. Dingú, ningú (no) portará la pena del atre - datre, d'atre, de un atre. En chapurriau no se fa aná esta doble negassió “negus non”. En fransés tamé se diu “nul ne”, “aucun ne”.)

Liv. de Sydrac, fol. 67.

Nul ne portera la peine de l'autre.

Pois Amor mi vol honrar 

Tant qu' el cor vos mi fai portar.

Folquet de Marseille: En chantan.

Puisqu'Amour me veut honorer tant que dans mon coeur il me fait vous porter. 

Non aurem, negus, plus de cabal,

Ni 'n portarem escrit el nostre brieu 

Ad aysselh jorn que rendrem comt' a Dieu. 

Raimond de Castelnau: Mon sirventes. 

Nous n'aurons, nul, plus de cheptel, ni n'en porterons d'écrit sur notre bref en ce jour que nous rendrons compte à Dieu. 

Loc. Hom volpilh que porta baneyra.

Le moine de Montaudon: Be m'enueia. 

Homme lâche qui porte bannière. 

Segrai tant c' om me port a la tomba. 

A. Daniel: Si m fos amors. 

Je suivrai tant (jusqu'à ce) qu'on me porte à la tombe.

- Supporter.

Qu'en patz portes son mal.

V. de S. Honorat.

Qu'en paix il supportât son mal.

- Comporter, conduire.

Se portet fort valentament lo dit conte jove.

(chap. Se va portá, comportá mol valentamen lo dit comte, conde, jove; comte, conde : de comité, un manat, encarregat; compte, cuenta, de computo, computare, contá.)

Chronique des Albigeois, col. 102.

Se comporta fort vaillamment ledit comte jeune.

- En parlant de la gestation. 

Elephant... porta dos ans son concebement.

Eluc. de las propr., fol. 247.

L'éléphant... porte deux ans sa conception.

- Produire, engendrer.

Las autras fan portar efans a las femnas mas qu' en bevo.

Liv. de Sydrac, fol. 55. 

Les autres font porter enfants aux femmes pourvu qu'elles en boivent.

Loc. Lo frug que porta l' albre de sobrietat.

(chap. Lo fruit, la fruita, que porte l' abre, albre, de sobriedat.) 

V. et Vert., fol. 102. 

Le fruit que porte l'arbre de sobriété. 

Ieu suy aitan malastrucx

Que de malastre port la flor.

Rambaud d'Orange: Er no sui. 

Je suis autant malheureux que de malheur je porte la fleur.

- Emporter.

Alexandres, que tot lo mon avia, 

No 'n portet ren mas un drap solamen. 

Pons de Capdueil: Er nos. 

Alexandre, qui avait tout le monde, n'en emporta rien excepté un linceul seulement.

- Diriger, conduire.

Fig.: El cor non m' i port.

G. Riquier: A Sant Pos.

Le coeur ne m'y porte pas.

- Avoir, faire paraître.

Tan feras caras portatz.

(chap. Tan fieres cares portéu : vatros, vatres.)

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 16. 

Tant farouches faces vous portez.

Loc. S' ieu portes a Dieu tant lial fe,

Elh m' agra fag plus aut d' emperador.

Paves: Ira e. 

Si je portasse à Dieu si loyale foi, il m'aurait fait plus élevé qu'empereur.

Obediensa deu portar

A motas gens qui vol amar.

Le Comte de Poitiers: Pus vezem.

Obéissance doit porter à nombreuses gens qui veut aimer.

Tug li gran senhor e baro li portavan mot gran onor.

V. de Guillaume de Saint-Didier. 

Tous les grands seigneurs et barons lui portaient moult grand honneur.

Que 'l pro e 'l conoyssen 

Vos porton senhoria.

Pons de Capdueil: Ja non er. 

Vu que les preux et les connaisseurs vous portent seigneurie (rendent hommage).

Aquilh que porto testimoni fals.

Liv. de Sydrac, fol. 41.

Ceux qui portent témoignage faux. 

Loc. fig. Ges hom no pot portar a fil 

Ni a bon talh totas amors.

R. Vidal de Bezaudun: En aquel.

On ne peut point porter à fil ni à bon tranchant toutes amours.

Atretan m' en portaria 

Col plus rics reis qu' el mon sia. 

T. de Hugues et de Reculaire: Cometre us. 

Pareillement je m'en porterais comme le plus puissant roi qui au monde soit. 

Part. prés. Evesques e abbatz portans crossas.

Philomena.

Évêques et abbés portant crosses.

Albre bell e autz e portan motz de bells frutz. 

V. et Vert., fol. 56. 

Arbre beau et élevé et portant moult de beaux fruits. 

Part. pas.

Tan gran peril que tan leu fo portatz.

Giraud de Borneil: Al honor Dieu. 

Si grand péril qui si légèrement fut supporté. 

ANC. FR. Le trésor de l'Église qu'il avoit mauvaisement portet.

Chronique de Cambray.

Voyez Armas, Bras, Fe, Fil, Pols, Testimoni, Vida.

CAT. ESP. PORT. Portar. IT. Portare.

(chap. Portá: porto, portes, porte, portem o portam, portéu o portáu, porten; portat, portats, portada, portades; portaría; si yo portara; portaré.)

11. Port, s. m., agrément de la vie, contentement.

Del gran port e del plazer 

Qu' eu soil aver lo jorn e 'l ser.

B. Calvo: Enquer. 

Du grand contentement et du plaisir que j'ai coutume d'avoir le jour et le soir.

- Port, manière, maintien.

En sos portz servar temprament.

Eluc. de las propr., fol. 71.

En ses manières garder retenue.

En tot ton gienh, en tot ton port, 

D' erguel mostrar te garda fort.

Libre de Senequa.

En toute ta façon, en tout ton maintien, de montrer orgueil garde-toi fort.

CAT. Port. ESP. PORT. (chap.) Porte. IT. Porto.

12. Portamen, s. m., habitude, coutume, façon. 

Noyritz et enformatz en bonas costumas et en bells portamens.

Garda mezura e tempramen en totz sos portamens.

V. et Vert., fol. 76 et 105.

Nourris et instruits en bonnes coutumes et en belles habitudes.

Il garde mesure et tempérament dans toutes ses habitudes.

ANC. FR. L'y envoyoit tant pour les visiter 

Que pour sçavoir de leur bon portement. 

Philippe Hegemon, p. 53.

Resta en joye et seureté du bon portement de son fils.

Rabelais, liv. IV, ch. 3. 

Nous aultres jeunes chevaliers y feymes grant portement et y soustenîmes mains cops mortels.

(N. E. Obsérvese el “nous aultres” de Rabelais comparado con el dialecto occitano catalán “nosaltres”, nos altres, nos autres.)

Ils ne disent pas que tu n'eusses fait bon portement. 

Roman fr. de Fierabras, liv. II, part. I, ch. 4 et 5. 

CAT. Portament. PORT. IT. Portamento.

13. Portadura, s. f., portée, progéniture.

Ben m'a presa desaventura

C' aia perdut ma portadura.

V. de S. Honorat.

Bien m'a prise désaventure que j'aie perdu ma progéniture.

Dieus non vol, segons natura, 

Que verges porte portadura.

Trad. d'un Évangile apocryphe. 

Dieu ne veut pas, selon nature, que vierge porte progéniture.

ANC. FR. Lasse! dolente! quel portéure ai-je faite? 

Pourquoi tendi-je onques mes mameles à iceulz?

Chr. de Fr., Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 187.

(N. E. mameles : ver Popa.)

IT. Portatura.

14. Portador., s. m., porteur, nouvelliste.

Portador e mostrador d' aquest public estrument.

(chap. Portadó y mostradó d'este públic instrumén. Correu, corriau, que corre.) 

Tit. de 1281. Arch. du Roy., J. 330.

Porteur et producteur de cet instrument public.

Palafres ambladors, 

Beus e plans portadors.

Giraud de Salignac: Esparviers. 

Palefrois ambleurs, beaux et doux porteurs.

L' un portador, l' altre castiador.

Trad. de Bède, fol. 48. 

L'un nouvelliste, l'autre grondeur.

CAT. ESP. PORT. Portador. IT. Portatore. (chap. Portadó, portadós, portadora, portadores; les portadores pera les banastes.)

15. Portaselh, s. f., porte-seau. 

Ab son magre chantar dolen

Qu' es chans de vielha portaselh.

Pierre d'Auvergne: Cantarai.

Avec son maigre chanter dolent qui est chant de vieille porte-seau.

16. Portacarn, s. m., porte-chair, pourvoyeur.

Portacarn e galiot.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy. 

Portechair et forban.

17. Aportar, v., lat. aportare, apporter, amener.

Avia fach aportar candelas e susari.

(chap. Habíe fet aportá (portá, amaní) candeles y (un) sudari.)

V. de S. Honorat.

Avait fait apporter chandelles et suaire.

Fig. Assatz aportera razos.

Giraud de Borneil: A ben chantar.

Assez j'apporterais de raisons. 

No n' escapero mais IIII que aportero las novelhas.

Philomena.

N'en échappèrent que quatre qui apportèrent les nouvelles.

- Conduire, guider.

Dieus m' aport' a bona fi.

P. Vidal: Abril issic.

Dieu me conduise à bonne fin.

Part. pas. Car el lo degra aver aportat.

Trad. du Code de Justinien, fol. 44.

Car il devrait l'avoir apporté.

CAT. ANC. ESP. Aportar. IT. Apportare. (chap. Aportá; portá, amaní : aporto, aportes, aporte, aportem o aportam, aportéu o aportáu, aporten; aportat, aportats, aportada, aportades; amanixco o amanixgo, amanixes, amanix, amanim, amaniu, amanixen; amanit, amanits, amanida, amanides; amanida : ensiam amanit : “ensalada”)

18. Comport, s. m., conduite.

Cel que ben se recort 

Ades pot miels blasmar vostre comport.

Bertrand de Born: Atornat m'er. 

Celui qui bien se souvient incessamment peut mieux blâmer votre conduite.

- Action, intensité, force. 

Vey caut e freyt entremesclar, 

Ab l' un pot l' autre amortar, 

E son abdui d' engal comport.

Rambaud de Vaqueiras: Los frevols.

Je vois chaud et froid entremêler, avec l'un peut l'autre se mitiger, et ils sont tous deux d'égale intensité. 

CAT. Comport. ESP. Comporte (comportamiento). IT. Comporto.

(chap. Comportamén, comportamens; v. comportá, comportás: yo me comporto, comportes, comporte, comportem o comportam, comportéu o comportáu, comporten; comportat, comportats, comportada, comportades, compórtat!; comportaré; si yo me comportara; comportaría.)

19. Cumporta, s. f., comporte, sorte de tour ou de réduit placé au-dessus d'une porte pour en défendre l'accès.

Desus fo la cumporta de grans cayros talhatz.

Roman de Fierabras, v. 3999. 

Dessus fut la comporte de grands quartiers taillés.

(chap. Comporta, comportes, com les de un pantano.)

20. Comportancza, s. f., santé, réussite, végétation.

Non poya far fruc ni bona comportancza.

L'Avangeli de li quatre semencz.

Ne puisse produire fruit ni (avoir) bonne réussite.

21. Comportamen, s. m., conduite. 

Que fassam comportamen et hobras segon lo sieu mandamen.

(chap. Que faigam bon comportamén - bona conducta - y obres segons lo seu manamén.)

Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 2.

Que nous fassions conduite et œuvres selon le sien commandement.

Lauzet fort lurs personas e lur comportamens.

Hist. de la Bible en prov., fol. 21. 

Loua fort leurs personnes et leur conduite.

22. Comportar, v., porter, compenser.

Part. prés. A rason de IX florins per marc... hun comportant l' autre.

Rég. des États de Prov., 1401.

A raison de neuf florins par marc... l'un portant l'autre. 

CAT. ESP. PORT. Comportar. IT. Comportare. (chap. Comportá : compensá : compenso, compenses, compense, compensem o compensam, compenséu o compensáu, compensen; compensat, compensats, compensada, compensades.)

23. Deportar, v., lat. deportare, amuser, divertir, déporter.

S' en van per deportar lonc ribiera de mar.

V. de S. Honorat. 

S'en vont pour s'amuser le long du rivage de mer.

Per qu' om adoncx mot voluntiers 

S' en vai defora deportar.

Brev. d'amor, fol. 47. 

C'est pourquoi alors moult volontiers on s'en va divertir dehors.

Mas qui ab vielha s deporta 

Suavet sojorna e jay.

T. de Bertrand et de Gausbert: Gausbert. 

Mais qui avec vieille se déporte doucement s'amuse et gît. 

Subst. Cui jois non platz ni deportar.

Giraud de Borneil: Ops m'agra.

A qui joie ne plaît ni le divertir.

ANC. FR. Ki à une vile prucheine 

Voleit aler pur déporter.

Marie de France, t. II, p. 90.

En la forest de Compiegne chaça et se deporta en tel deduit jusques vers l'entrée de l'yver.

En chaces de bois se deporta une pièce de tens.

Gestes de Louis-le-Débonnaire, Rec des Hist. de Fr., t. VI, p. 150 et 152. As tables vont aucuns jouer

Ou aus eschés pour déporter.

(N. E. eschés : escacs, ajedrez, Schach, chess.)

eschés : escacs, ajedrez, Schach, chess

 

Roman du Châtelain de Couci, v. 480.

ANC. CAT. ESP. Deportar. IT. Diportare.

(chap. entretindres, divertís, fé deport. Deportá es enviá fora, foragitá: deporto, deportes, deporte, deportem o deportam, deportéu o deportáu, deportem; deportat, deportats, deportada, deportades.
No confundí en Anna Gabriel en pilotes es “de portada” de la Interviú. Suiza ha deportat a la fugitiva a España, Bélgica ha deportat al fugitiu a España.)

24. Deport, s. m., amusement, passetemps, divertissement.

Ieu no pretz un denier

Autre deport ni autra benanansa.

T. de Sordel et de Bertrand: Bertrans. 

Je ne prise un denier autre amusement ni autre bien-être.

Lo vostre bel deport.

G. Riquier: L'autr'ier. 

Le votre beau divertissement.

ANC. FR. Par solas et par deport.

Roman de la Rose, v. 4596.

ANC. CAT. Deport. ESP. Deporte. IT. Diporto. (chap. Deport, deports.)

(N. E. el catalán moderno inventado usa esport, por lo que el verbo sería esportar.)

25. Emportar, Enportar, v., emporter, enlever.

Li angel l' emportavan

Sus el cell dreita via.

(chap. Los angels sel emportaben cap al sel dreta vía. Sus : dal, cap a dal, en fransés tamé sus, dessus : a dal.)

V. de S. Honorat. 

Les anges l'emportaient sus au ciel directement.

El diable l' emporta

Ins al foc d' ifern.

(chap. Lo diable, dimoni, sel (se 'l) emporte a dins al foc d'infern.) 

G. Figueiras: Sirventes vuelh.

Le diable l'emporte dedans au feu d'enfer.

- Vaincre, surpasser, avoir le dessus.

Pieg que Richartz l' enporta

E plus aunidamen.

Montan Sartre: Coms de Tolosa. 

Pire que Richard il l'emporte et plus honteusement.

- Porter avec soi.

Part. prés. Dieus... tot so que pot esser el pot far, sino faitz... inportans imperfectio. 

Eluc. de las propr., fol. 5.

Dieu... tout ce qui peut être il peut faire, sinon faits... emportant imperfection. 

Loc. Venra 'N Artus, sel qu' emportet lo catz.

P. Cardinal: Al nom del. 

Viendra le seigneur Artus, celui qui emporta le chat. 

IT. Importare. (chap. Emportá, emportás)

26. Reportar, v., lat. reportare, remporter, rapporter.

Reporton la nueg escura

Totz los frugz amagadamen.

(chap. Arrepeten a la nit oscura, fosca, tots los fruits de amagatontes, amagadamen.)

Brev. d'amor, fol. 127.

Rapportent (pendant) la nuit obscure tous les fruits secrètement.

Ab algunas mercadarias venia, et reportava aur, argent.

(chap. En algunes mercansíes veníe, y portabe or, plata.)

Eluc. de las propr., fol. 161.

Avec aucunes marchandises il venait, et remportait or, argent.

Plus tost puesca reportar cascun dictat.

Leys d'amors, fol. 2.

Plus tôt puisse rapporter chaque composition.

CAT. ESP. PORT. Reportar. IT. Riportare. (chap. Reportá : fé un report, contá; arrepetá (“Reporton la nueg escura”); yo reporto, tú reportes, reporte, reportem o reportam, reportéu o reportáu, reporten; report, reports; reportat, reportats, reportada, reportades.)

27. Supportar, Suportar, v., lat. supportare, supporter, endurer.

Non podian endurar ni suportar las grands alarmas que fasia.

(chap. No podíen aguantá ni soportá les grans alarmes que fée, faie; estragos, cabalgades, escaramussa, escaramusses.)

Chronique des Albigeois, col. 43.

Ils ne pouvaient endurer ni supporter les grandes alarmes qu'il causait.

Supporton grands despensas.

(chap. Soporten grans gastos; gastá : despendres de dinés.)

Statuts de Provence. Julien, t. 1, p. 350.

Supportent de grandes dépenses.

- Fig. Avoir sur les bras.

Egiptias los suportavon formen.

Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 10.

Les Égyptiens les avaient sur les bras fortement.

CAT. Suportar, soportar. ANC. ESP. Soportar (al revés). ESP. MOD. Suportar. PORT. Supportar, soportar. IT. Sopportare.

(chap. Soportá: soporto, soportes, soporte, soportem o soportam, soportéu o soportáu, soporten; soportat, soportats, soportada, soportades; soportaría; si yo soportara; soportaré.)

28. Supportatiu, adj., supportatif, propre à faire supporter.

Votz... es... d' amor exitativa..., de tribalh supportativa, de enuech expulsiva.

Eluc. de las propr., fol. 46.

Voix... est... d'amour excitative..., de tribulation supportative, d'ennui expulsive. (chap. “tribalh, tribulation” : treball, tribulassió : tripalium, be u saben los de la Ascuma de Calaseit.)

29. Supportacio, s. f., supportation, qualité de supporter, support. Membres... los basses so dels nautz supportacio, cum les pes.

Eluc. de las propr., fol. 33. 

Membres... les bas sont des hauts supportation, comme les pieds. 

ESP. Suportacion (soporte). IT. Sopportazione. 

(chap. Soport, soports. Membres... los de baix són soport dels de dal.)

30. Sobreportar, v., surmonter, dominer, subjuguer.

Aitals amors me sobreporta.

Roman de Jaufre, fol. 86.

Pareil amour me surmonte.

La ira que lo sobreporta lo turmenta.

V. et Vert., fol. 11. 

La colère qui le surmonte le tourmente.

31. Sotzportar, v., supporter, tolérer.

Mas vos, sotzportant tota cura.

Trad. de la 2e Épître de S. Pierre.

Mais vous, en supportant tout souci.

32. Transportar, Trasportar, v., lat. transportare, transporter, transférer.

Que l' emperi dels Grex ostes,

Et als Latins lo trasportes.

V. de S. Honorat.

Que l'empire des Grecs il ôtât, et aux Latins le transportât. 

En autra persona transportar per donacio. 

For de Montcuc. Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 132.

En autre personne transporter par donation.

- Se rendre en un lieu.

Se transporton d' aquest realme en los autres realmes.

Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 422. 

Se transportent de ce royaume dans les autres royaumes.

Part. pas. Foron trasportat en Sichem.

Trad. des Actes des Apôtres, ch. 7. 

Furent transportés en Sichem.

CAT. Transportar. ESP. Transportar, trasportar. PORT. Transportar. 

IT. Trasportare. (chap. Transportá: transporto, transportes, transporte, transportem o transportam, transportéu o transportáu, transporten; transportat, transportats, transportada (cárrega), transportades (cárregues))

33. Transport, s. m., transport.

Sino que y aya mandamen de transport.

Fors de Béarn, p. 1075. 

Sinon qu'il y ait commandement de transport.

CAT. Transport. ESP. Transporte, trasporte. PORT. Transporte, IT. Trasporto. (chap. Transport, transports.)

34. Transportamen, Trasportamen, s. m., translation, transposition.

Per aquel trasportamen.

V. de sainte Énimie, fol. 43.

Par cette translation.

Transportamen de paraulas.

Leys d'amors, fol. 132.

Transposition de paroles.

CAT. Transportament. ESP. Trasportamiento (transposición).

IT. Trasportamento. (chap. Transportamén, transposissió.)

35. Transportacio, Transportatio, s. f., lat. transportatio, translation, transport.

De la qual... transportatio parla la decretal.

(chap. De la cual... transportassió (traslassió, transport, traducsió) parle la decretal.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 102.

De laquelle... translation parle la décrétale. 

Non obstant aquela transportacio.

Arbre de Batalhas, fol. 112. 

Nonobstant ce transport.

- Traduction.

Se fay per... transportatio de grec en lati.

Leys d'amors, fol. 44.

Se fait par... translation de grec en latin.

CAT. Transportació. ESP. Transportacion, trasportacion (transportación, traslación, traducción, transposición). PORT. Transposição. 

IT. Trasportazione. (chap. Transportassió, traslassió, transport, traducsió, transposissió.)


Portulaca

miércoles, 26 de agosto de 2020

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA CUARTA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA CUARTA.

Tofano li tanque una nit la porta de casa a la seua dona, y ella, no podén fes obrí en súpliques, fa vore que se tire a un pou, y avíe allí un códul gran.


Tofanoli tanque una nit la porta de casa a la seua dona, y ella, no podén fes obrí en súpliques, fa vore que se tire a un pou, y avíe allí un códul gran. Tofano ix de casa y corre cap allí, ella entre a casa y li tanque an ell la porta, y bramán lo insulte.

Lo rey, al sentí que acababe la novela de Elisa, sense esperá, giránse cap a Laureta, li va mostrá que li tocáe an ella narrá; per lo que ella aixina va escomensá a di:
¡Oh, Amor, cuántes y quínes són les teues forses, cuáns los consells y cuántes les invensións! ¿Quín filósofo, quín artista haguere pogut alguna vegada o podríe mostrá estes sagassidats, esta inventiva, estos arguméns que inspires tú de repén al que seguix les teues patejades? Per sert que la doctrina de consevol atre es mol justeta en relassió a la teua, com mol be se pot compendre de les coses antes mostrades; a les que, amoroses siñores, yo ne afegiré una, ficada en práctica per una doneta tan simple que no sé quí mes que Amor haguere pogut mostrálay.

Va ñabé fa tems a Arezzo un home ric, de nom Tofano. An éste li va sé donada per dona una majíssima jove de nom doña Ghita, de la que ell, sense sabé per qué, pronte se va sentí selós, y donánsen cuenta ella se va enfadá; y habenli preguntat moltes vegades sobre la raó dels seus sels, y no habénli sabut ell siñalá mes que coses generals y roínes, li va víndre al ánim a la dona fel morí del mal que sense raó se temíe. Y veén que un jove, segóns lo seu juissi mol pincho, la marejáe, discretamen va escomensá a enténdres en ell; y están ya les coses tan avansades entre ell y ella que no faltáe mes que cambiá les paraules per obres, va pensá la Siñora trobá una manera per a féu.

Habén vist entre les males costums del seu home que se entreteníe eixecán lo colse, no sol va escomensá a alabál per alló, sino que lo insitáe a beure mol assobín. Y tan va pendre alló per costum, que casi totes les vegades que ella volíe, lo acabáe engatán; y cuan lo veíe ben gat, sel emportáe a dormí. Aixina se va trobá la primera vegada en lo seu amán, y después moltes vegades va continuá trobánse en ell, y tan se va confiá de les borracheres del home, que no sol habíe arribat al atrevimén de portá al querido a casa, sino que ella a vegades sen anabe en ell a la seua, que no estáe mol apartada, y después tornáe a casa., Y de esta manera continuán la enamorada dona, va passá que lo desgrassiat y cornut sen va doná cuenta de que lo animáe a beure, pero ella no bebíe may; per lo que li van entrá sospeches de lo que passáe, aixó es, que la dona lo engatáe per a pugué fé lo seu gust mentres ell dormíe la mona. Y volén de aixó, si aixina fore, tíndre probes, un día, sense beure gens en tot lo día, com si fore lo home mes abstemio (Artemio no) que ñaguere, va fé vore que anáe tou, y creénsu la dona, y pensán que ya no li calíe beure mes, lo va prepará per a dormí. Y fet aixó, segóns acostumáe a fé algunes vegades, va eixí de casa, y a casa del seu amán sen va aná, y se va quedá allí hasta mija nit.

Tofano, al no sentí a la dona, se va eixecá y va aná cap a la porta, la va tancá per dins y se va apoyá a la finestra en lo cap a fora, vigilán a vore cuán tornaríe y féli manifest que sen habíe acatat de les seues costums; y allí estáe encara cuan la dona va torná, y trobánse la porta tancada, se va assustá, y va escomensá a probá de forsála. Después de está Tofano un rato miránla, li va di: - Dona, te esforses en vano, perque aquí dins no podrás torná a entrá. Torna allí aon has estat hasta ara; y que sápigues que no tornarás may aquí hasta que de aixó, en presénsia dels teus paréns y de los veíns, te haiga fet lo honor que te convé.

La dona va escomensá a suplicá per l´amor de Deu que faiguere lo favor de obríli, perque no veníe de aon ell pensáe, sino de velá en una veína seua, perque les nits eren mol llargues y ella no podíe dormí tota la nit, ni velá sola a casa. Los rogs no li servíen de res, perque aquell animalot estabe disposat a que tots los del poble conegueren la seua vergoña, si es que no la sabíen. La dona, veén que lo suplicá no li valíe, va cambiá a les amenasses y va di: - Si no me obris te faré lo home mes desgrassiat que existix.
A lo que Tofano va contestá: - ¿Y qué podríes fém?

La dona, a la que Amor ya li habíe agullonat en los seus consells, li va contestá:
- Abans de patí la vergoña que vols fém passá sense raó, me aviaré an este pou que está aquí prop, y cuan después me trobon morta, tots creurán que tú, engatinat, me has aviát allí, y aixina, sirás pregonat, haurás de fugí o pédre tot lo que tens, o te tallarán lo cap per habém assessinat. Tofano ni se va inmutá, ni va cambiá gens la seua néssia opinió en estes paraules; per lo que la dona li va di: - Pos ya no puc patí mes, ¡Deu te perdono!

Y dit aixó, sén la nit tan fosca que apenes hauríen pogut vóres un al atre per la carrera, sen va aná la dona cap al pou; y, eixecán com va pugué una grandíssim bolo que ñabíe al peu del pou, cridán «¡Deu, perdónam!», la va dixá caure a dins del pou.

Lo códul, al arribá al aigua, va fé mol soroll, y al sentíu Tofano se va creure que se habíe aviát a dins; per lo que, agarrán lo cubo en la corda, a escape se va adressá cap al pou per a ajudála.

La dona, que se habíe amagat a un raconet prop de la porta, al vórel corre cap al pou perdén les calses, se va embutí a casa y se va tancá a dins, se va assomá a la finestra y li va di: - Se ha de beure aigua pel día, no sol per la nit. Tofano, al sentíla, se va vore burlat y va aná cap a la porta, y com no podíe entrá, li va escomensá a cridá que lo obriguere.

Ella, dixán de parlá baixet com hasta entonses habíe fet, cridán, va di: - Per los claus de nostre Siñó, borracho fastidiós, no entrarás aquí esta nit; no puc patí mes estes costums teues: ting que féli vore a tot lo món quí eres y a quin hora tornes a casa per la nit. Tofano, mol cabrechat, la va escomensá a insultá quirdán; y sentín este abalot, los veíns se van despertá y eixecá, hómens y dones, y se van assomá a les finestres y van preguntá qué ere alló. La dona va escomensá a di plorán:

- Es este mal home, que me torne gat per la nit a casa o se adorm per les tabernes y después torne an estes hores, o mes tart; ya lo hay aguantat mol, y no ha valgut de res, y com ya no u aguanto mes, hay volgut fél passá esta vergoña de tancáli la porta de casa per a vore si torne al bon camí. Lo animalot de Tofano, per la seua part, díe cóm habíe sigut la cosa y la amenassabe. La dona als seus veíns los díe:

- ¡Veigáu quín home! ¿Qué pensaríeu si yo estiguera al carré com está ell y ell estiguere a casa com estic yo? Per Deu que seguramén lo creuríeu an ell: be podéu vore lo servell que té. Diu que hay fet lo que yo crec que ha fet ell. Se ha cregut que me assustaría si aviáe no sé qué al pou, ojalá Deu que se haguere aviát de verdat y aufegat de aigua, que lo vi que se ha trascolat se hauríe batejat ben be.

Los veíns, hómens y dones, van escomensá tots a empendre a Tofano, y a fótreli la culpa an ell, y a insultál per lo que díe contra la seua dona; y enseguida va corre lo rumor de veí a veí, que va arribá hasta los paréns de la dona. Estos, anán cap allí, y sentín lo que díen uns veíns y datres, van agarrá a Tofano y lo van esbatussá, dixánlo com u haguere fet una mola de molí. Después, entrán a la casa, van pendre les coses de la dona y en ella sen van aná a casa, amenassán a Tofano en coses pijós. Tofano, veénse malparat y que los seus sels lo habíen portat per mal camí, com volíe a la seua dona, va recurrí an algúns amics que van fé de intermediaris, y al final se va torná a emportá la dona a casa, a la que va prometre no sé may mes selós; y ademés de aixó, li va doná llissénsia per a que faiguere lo que vullguere, pero en prudénsia, que ell no sen acatare. Y aixina se va quedá, tontet, cornut y esbatussat. Viva lo amor (y mórigue la avaríssia), y viva la compañía.




JORNADA SÉPTIMA. NOVELA CUARTA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA CUARTA.

Tofano li tanque una nit la porta de casa a la seua dona, y ella, no podén fes obrí en súpliques, fa vore que se tire a un pou, y avíe allí un códul gran.


Tofanoli tanque una nit la porta de casa a la seua dona, y ella, no podén fes obrí en súpliques, fa vore que se tire a un pou, y avíe allí un códul gran. Tofano ix de casa y corre cap allí, ella entre a casa y li tanque an ell la porta, y bramán lo insulte.

Lo rey, al sentí que acababe la novela de Elisa, sense esperá, giránse cap a Laureta, li va mostrá que li tocáe an ella narrá; per lo que ella aixina va escomensá a di:
¡Oh, Amor, cuántes y quínes són les teues forses, cuáns los consells y cuántes les invensións! ¿Quín filósofo, quín artista haguere pogut alguna vegada o podríe mostrá estes sagassidats, esta inventiva, estos arguméns que inspires tú de repén al que seguix les teues patejades? Per sert que la doctrina de consevol atre es mol justeta en relassió a la teua, com mol be se pot compendre de les coses antes mostrades; a les que, amoroses siñores, yo ne afegiré una, ficada en práctica per una doneta tan simple que no sé quí mes que Amor haguere pogut mostrálay.

Va ñabé fa tems a Arezzo un home ric, de nom Tofano. An éste li va sé donada per dona una majíssima jove de nom doña Ghita, de la que ell, sense sabé per qué, pronte se va sentí selós, y donánsen cuenta ella se va enfadá; y habenli preguntat moltes vegades sobre la raó dels seus sels, y no habénli sabut ell siñalá mes que coses generals y roínes, li va víndre al ánim a la dona fel morí del mal que sense raó se temíe. Y veén que un jove, segóns lo seu juissi mol pincho, la marejáe, discretamen va escomensá a enténdres en ell; y están ya les coses tan avansades entre ell y ella que no faltáe mes que cambiá les paraules per obres, va pensá la Siñora trobá una manera per a féu.

Habén vist entre les males costums del seu home que se entreteníe eixecán lo colse, no sol va escomensá a alabál per alló, sino que lo insitáe a beure mol assobín. Y tan va pendre alló per costum, que casi totes les vegades que ella volíe, lo acabáe engatán; y cuan lo veíe ben gat, sel emportáe a dormí. Aixina se va trobá la primera vegada en lo seu amán, y después moltes vegades va continuá trobánse en ell, y tan se va confiá de les borracheres del home, que no sol habíe arribat al atrevimén de portá al querido a casa, sino que ella a vegades sen anabe en ell a la seua, que no estáe mol apartada, y después tornáe a casa., Y de esta manera continuán la enamorada dona, va passá que lo desgrassiat y cornut sen va doná cuenta de que lo animáe a beure, pero ella no bebíe may; per lo que li van entrá sospeches de lo que passáe, aixó es, que la dona lo engatáe per a pugué fé lo seu gust mentres ell dormíe la mona. Y volén de aixó, si aixina fore, tíndre probes, un día, sense beure gens en tot lo día, com si fore lo home mes abstemio (Artemio no) que ñaguere, va fé vore que anáe tou, y creénsu la dona, y pensán que ya no li calíe beure mes, lo va prepará per a dormí. Y fet aixó, segóns acostumáe a fé algunes vegades, va eixí de casa, y a casa del seu amán sen va aná, y se va quedá allí hasta mija nit.

Tofano, al no sentí a la dona, se va eixecá y va aná cap a la porta, la va tancá per dins y se va apoyá a la finestra en lo cap a fora, vigilán a vore cuán tornaríe y féli manifest que sen habíe acatat de les seues costums; y allí estáe encara cuan la dona va torná, y trobánse la porta tancada, se va assustá, y va escomensá a probá de forsála. Después de está Tofano un rato miránla, li va di: - Dona, te esforses en vano, perque aquí dins no podrás torná a entrá. Torna allí aon has estat hasta ara; y que sápigues que no tornarás may aquí hasta que de aixó, en presénsia dels teus paréns y de los veíns, te haiga fet lo honor que te convé.

La dona va escomensá a suplicá per l´amor de Deu que faiguere lo favor de obríli, perque no veníe de aon ell pensáe, sino de velá en una veína seua, perque les nits eren mol llargues y ella no podíe dormí tota la nit, ni velá sola a casa. Los rogs no li servíen de res, perque aquell animalot estabe disposat a que tots los del poble conegueren la seua vergoña, si es que no la sabíen. La dona, veén que lo suplicá no li valíe, va cambiá a les amenasses y va di: - Si no me obris te faré lo home mes desgrassiat que existix.
A lo que Tofano va contestá: - ¿Y qué podríes fém?

La dona, a la que Amor ya li habíe agullonat en los seus consells, li va contestá:
- Abans de patí la vergoña que vols fém passá sense raó, me aviaré an este pou que está aquí prop, y cuan después me trobon morta, tots creurán que tú, engatinat, me has aviát allí, y aixina, sirás pregonat, haurás de fugí o pédre tot lo que tens, o te tallarán lo cap per habém assessinat. Tofano ni se va inmutá, ni va cambiá gens la seua néssia opinió en estes paraules; per lo que la dona li va di: - Pos ya no puc patí mes, ¡Deu te perdono!

Y dit aixó, sén la nit tan fosca que apenes hauríen pogut vóres un al atre per la carrera, sen va aná la dona cap al pou; y, eixecán com va pugué una grandíssim bolo que ñabíe al peu del pou, cridán «¡Deu, perdónam!», la va dixá caure a dins del pou.

Lo códul, al arribá al aigua, va fé mol soroll, y al sentíu Tofano se va creure que se habíe aviát a dins; per lo que, agarrán lo cubo en la corda, a escape se va adressá cap al pou per a ajudála.

La dona, que se habíe amagat a un raconet prop de la porta, al vórel corre cap al pou perdén les calses, se va embutí a casa y se va tancá a dins, se va assomá a la finestra y li va di: - Se ha de beure aigua pel día, no sol per la nit. Tofano, al sentíla, se va vore burlat y va aná cap a la porta, y com no podíe entrá, li va escomensá a cridá que lo obriguere.

Ella, dixán de parlá baixet com hasta entonses habíe fet, cridán, va di: - Per los claus de nostre Siñó, borracho fastidiós, no entrarás aquí esta nit; no puc patí mes estes costums teues: ting que féli vore a tot lo món quí eres y a quin hora tornes a casa per la nit. Tofano, mol cabrechat, la va escomensá a insultá quirdán; y sentín este abalot, los veíns se van despertá y eixecá, hómens y dones, y se van assomá a les finestres y van preguntá qué ere alló. La dona va escomensá a di plorán:

- Es este mal home, que me torne gat per la nit a casa o se adorm per les tabernes y después torne an estes hores, o mes tart; ya lo hay aguantat mol, y no ha valgut de res, y com ya no u aguanto mes, hay volgut fél passá esta vergoña de tancáli la porta de casa per a vore si torne al bon camí. Lo animalot de Tofano, per la seua part, díe cóm habíe sigut la cosa y la amenassabe. La dona als seus veíns los díe:

- ¡Veigáu quín home! ¿Qué pensaríeu si yo estiguera al carré com está ell y ell estiguere a casa com estic yo? Per Deu que seguramén lo creuríeu an ell: be podéu vore lo servell que té. Diu que hay fet lo que yo crec que ha fet ell. Se ha cregut que me assustaría si aviáe no sé qué al pou, ojalá Deu que se haguere aviát de verdat y aufegat de aigua, que lo vi que se ha trascolat se hauríe batejat ben be.

Los veíns, hómens y dones, van escomensá tots a empendre a Tofano, y a fótreli la culpa an ell, y a insultál per lo que díe contra la seua dona; y enseguida va corre lo rumor de veí a veí, que va arribá hasta los paréns de la dona. Estos, anán cap allí, y sentín lo que díen uns veíns y datres, van agarrá a Tofano y lo van esbatussá, dixánlo com u haguere fet una mola de molí. Después, entrán a la casa, van pendre les coses de la dona y en ella sen van aná a casa, amenassán a Tofano en coses pijós. Tofano, veénse malparat y que los seus sels lo habíen portat per mal camí, com volíe a la seua dona, va recurrí an algúns amics que van fé de intermediaris, y al final se va torná a emportá la dona a casa, a la que va prometre no sé may mes selós; y ademés de aixó, li va doná llissénsia per a que faiguere lo que vullguere, pero en prudénsia, que ell no sen acatare. Y aixina se va quedá, tontet, cornut y esbatussat. Viva lo amor (y mórigue la avaríssia), y viva la compañía.




JORNADA SÉPTIMA. NOVELA CUARTA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA CUARTA.

Tofano li tanque una nit la porta de casa a la seua dona, y ella, no podén fes obrí en súpliques, fa vore que se tire a un pou, y avíe allí un códul gran.


Tofanoli tanque una nit la porta de casa a la seua dona, y ella, no podén fes obrí en súpliques, fa vore que se tire a un pou, y avíe allí un códul gran. Tofano ix de casa y corre cap allí, ella entre a casa y li tanque an ell la porta, y bramán lo insulte.

Lo rey, al sentí que acababe la novela de Elisa, sense esperá, giránse cap a Laureta, li va mostrá que li tocáe an ella narrá; per lo que ella aixina va escomensá a di:
¡Oh, Amor, cuántes y quínes són les teues forses, cuáns los consells y cuántes les invensións! ¿Quín filósofo, quín artista haguere pogut alguna vegada o podríe mostrá estes sagassidats, esta inventiva, estos arguméns que inspires tú de repén al que seguix les teues patejades? Per sert que la doctrina de consevol atre es mol justeta en relassió a la teua, com mol be se pot compendre de les coses antes mostrades; a les que, amoroses siñores, yo ne afegiré una, ficada en práctica per una doneta tan simple que no sé quí mes que Amor haguere pogut mostrálay.

Va ñabé fa tems a Arezzo un home ric, de nom Tofano. An éste li va sé donada per dona una majíssima jove de nom doña Ghita, de la que ell, sense sabé per qué, pronte se va sentí selós, y donánsen cuenta ella se va enfadá; y habenli preguntat moltes vegades sobre la raó dels seus sels, y no habénli sabut ell siñalá mes que coses generals y roínes, li va víndre al ánim a la dona fel morí del mal que sense raó se temíe. Y veén que un jove, segóns lo seu juissi mol pincho, la marejáe, discretamen va escomensá a enténdres en ell; y están ya les coses tan avansades entre ell y ella que no faltáe mes que cambiá les paraules per obres, va pensá la Siñora trobá una manera per a féu.

Habén vist entre les males costums del seu home que se entreteníe eixecán lo colse, no sol va escomensá a alabál per alló, sino que lo insitáe a beure mol assobín. Y tan va pendre alló per costum, que casi totes les vegades que ella volíe, lo acabáe engatán; y cuan lo veíe ben gat, sel emportáe a dormí. Aixina se va trobá la primera vegada en lo seu amán, y después moltes vegades va continuá trobánse en ell, y tan se va confiá de les borracheres del home, que no sol habíe arribat al atrevimén de portá al querido a casa, sino que ella a vegades sen anabe en ell a la seua, que no estáe mol apartada, y después tornáe a casa., Y de esta manera continuán la enamorada dona, va passá que lo desgrassiat y cornut sen va doná cuenta de que lo animáe a beure, pero ella no bebíe may; per lo que li van entrá sospeches de lo que passáe, aixó es, que la dona lo engatáe per a pugué fé lo seu gust mentres ell dormíe la mona. Y volén de aixó, si aixina fore, tíndre probes, un día, sense beure gens en tot lo día, com si fore lo home mes abstemio (Artemio no) que ñaguere, va fé vore que anáe tou, y creénsu la dona, y pensán que ya no li calíe beure mes, lo va prepará per a dormí. Y fet aixó, segóns acostumáe a fé algunes vegades, va eixí de casa, y a casa del seu amán sen va aná, y se va quedá allí hasta mija nit.

Tofano, al no sentí a la dona, se va eixecá y va aná cap a la porta, la va tancá per dins y se va apoyá a la finestra en lo cap a fora, vigilán a vore cuán tornaríe y féli manifest que sen habíe acatat de les seues costums; y allí estáe encara cuan la dona va torná, y trobánse la porta tancada, se va assustá, y va escomensá a probá de forsála. Después de está Tofano un rato miránla, li va di: - Dona, te esforses en vano, perque aquí dins no podrás torná a entrá. Torna allí aon has estat hasta ara; y que sápigues que no tornarás may aquí hasta que de aixó, en presénsia dels teus paréns y de los veíns, te haiga fet lo honor que te convé.

La dona va escomensá a suplicá per l´amor de Deu que faiguere lo favor de obríli, perque no veníe de aon ell pensáe, sino de velá en una veína seua, perque les nits eren mol llargues y ella no podíe dormí tota la nit, ni velá sola a casa. Los rogs no li servíen de res, perque aquell animalot estabe disposat a que tots los del poble conegueren la seua vergoña, si es que no la sabíen. La dona, veén que lo suplicá no li valíe, va cambiá a les amenasses y va di: - Si no me obris te faré lo home mes desgrassiat que existix.
A lo que Tofano va contestá: - ¿Y qué podríes fém?

La dona, a la que Amor ya li habíe agullonat en los seus consells, li va contestá:
- Abans de patí la vergoña que vols fém passá sense raó, me aviaré an este pou que está aquí prop, y cuan después me trobon morta, tots creurán que tú, engatinat, me has aviát allí, y aixina, sirás pregonat, haurás de fugí o pédre tot lo que tens, o te tallarán lo cap per habém assessinat. Tofano ni se va inmutá, ni va cambiá gens la seua néssia opinió en estes paraules; per lo que la dona li va di: - Pos ya no puc patí mes, ¡Deu te perdono!

Y dit aixó, sén la nit tan fosca que apenes hauríen pogut vóres un al atre per la carrera, sen va aná la dona cap al pou; y, eixecán com va pugué una grandíssim bolo que ñabíe al peu del pou, cridán «¡Deu, perdónam!», la va dixá caure a dins del pou.

Lo códul, al arribá al aigua, va fé mol soroll, y al sentíu Tofano se va creure que se habíe aviát a dins; per lo que, agarrán lo cubo en la corda, a escape se va adressá cap al pou per a ajudála.

La dona, que se habíe amagat a un raconet prop de la porta, al vórel corre cap al pou perdén les calses, se va embutí a casa y se va tancá a dins, se va assomá a la finestra y li va di: - Se ha de beure aigua pel día, no sol per la nit. Tofano, al sentíla, se va vore burlat y va aná cap a la porta, y com no podíe entrá, li va escomensá a cridá que lo obriguere.

Ella, dixán de parlá baixet com hasta entonses habíe fet, cridán, va di: - Per los claus de nostre Siñó, borracho fastidiós, no entrarás aquí esta nit; no puc patí mes estes costums teues: ting que féli vore a tot lo món quí eres y a quin hora tornes a casa per la nit. Tofano, mol cabrechat, la va escomensá a insultá quirdán; y sentín este abalot, los veíns se van despertá y eixecá, hómens y dones, y se van assomá a les finestres y van preguntá qué ere alló. La dona va escomensá a di plorán:

- Es este mal home, que me torne gat per la nit a casa o se adorm per les tabernes y después torne an estes hores, o mes tart; ya lo hay aguantat mol, y no ha valgut de res, y com ya no u aguanto mes, hay volgut fél passá esta vergoña de tancáli la porta de casa per a vore si torne al bon camí. Lo animalot de Tofano, per la seua part, díe cóm habíe sigut la cosa y la amenassabe. La dona als seus veíns los díe:

- ¡Veigáu quín home! ¿Qué pensaríeu si yo estiguera al carré com está ell y ell estiguere a casa com estic yo? Per Deu que seguramén lo creuríeu an ell: be podéu vore lo servell que té. Diu que hay fet lo que yo crec que ha fet ell. Se ha cregut que me assustaría si aviáe no sé qué al pou, ojalá Deu que se haguere aviát de verdat y aufegat de aigua, que lo vi que se ha trascolat se hauríe batejat ben be.

Los veíns, hómens y dones, van escomensá tots a empendre a Tofano, y a fótreli la culpa an ell, y a insultál per lo que díe contra la seua dona; y enseguida va corre lo rumor de veí a veí, que va arribá hasta los paréns de la dona. Estos, anán cap allí, y sentín lo que díen uns veíns y datres, van agarrá a Tofano y lo van esbatussá, dixánlo com u haguere fet una mola de molí. Después, entrán a la casa, van pendre les coses de la dona y en ella sen van aná a casa, amenassán a Tofano en coses pijós. Tofano, veénse malparat y que los seus sels lo habíen portat per mal camí, com volíe a la seua dona, va recurrí an algúns amics que van fé de intermediaris, y al final se va torná a emportá la dona a casa, a la que va prometre no sé may mes selós; y ademés de aixó, li va doná llissénsia per a que faiguere lo que vullguere, pero en prudénsia, que ell no sen acatare. Y aixina se va quedá, tontet, cornut y esbatussat. Viva lo amor (y mórigue la avaríssia), y viva la compañía.