Geroni Rosselló, LO CASTELL DE L'ARMONÍA.

LO CASTELL DE L'ARMONÍA.

(Á n'en Marian
Aguiló.)

Dalt un puig coronat
d'àrbres

Que domina monts y
plans,

Hi ha el castell de
les sèt torres,

De los sèt portals
murats.

¡Qué n'es de
hermosa la reyna

Que s'alberga en est
palau!

¡Qué n'es la reyna
de rica!

Y lo castell ¡qué
n'es d'alt!

Lo merlet de mes
amunt

Té la senyera
onejant;

De drap n'es de
plata fina,

Ab un sòl tot d'or
brodat.

EL CASTILLO DE LA ARMONÍA.

(Á D. Mariano
Aguiló.)

Señoreando montes y
llanos, y sobre altísimo pico coronado de árboles copudos,
descuella el castillo de las siete torres muradas.

¡Qué hermosa es la
reina que se alberga en este alcázar! Qué rica, qué rica es la
reina! y cuán elevado el castillo!

En la mas alta de
sus almenas ondea un vistoso estandarte: de plata fina es su tela, un
sol bordado en oro entre sus pliegues relumbra.

Lo Castell de l'Armonía

Li diuen los
naturals,

Perque n'ixen
suspirs dolsos,

En surten dolsos
cantars.

Set donzelles té la
reyna

Que sempre la córt
li fan;

Y sèt gentils
cavallers

Li guardan los set
portals.

Elles son:
Sabiduría,

Bellesa, Fe,
Veritat,

Virtut, Puresa,
Esperansa,

Totes sèt d'estirpe
real.

Y los cavallers:
Amor,

Enteniment elevat,

L'Entusiasme, lo
Poder,

Enginy, Sentiment,
Còr-franch.

Gran fama logra la
reina

Per son parlar
celestial,

Per axò son molts
que l'aman,

Mes son pochs los
estimats.

Venturós qui la pòt
veurer

Sens lo vel que
porta al cap;

Mes venturós si
ella 'l mira;

Si sonriu ¡fortuna
gran!

Castillo de la Armonía le apellidan los naturales, porque de sus
muros encantados salen a todas horas dulcísimos suspiros, brotan
melodiosos cantares.

Siete doncellas
pulidas hacen siempre la corte a la reina: siete gallardos caballeros
custodian las siete puertas del castillo.

Las doncellas se
llaman: Sabiduría, Belleza, Fé, Verdad, Virtud, Pureza, Esperanza.
Las siete son de régia estirpe.

Y los caballeros:
Amor, Entendimiento levantado, Entusiasmo, Poder, Ingenio,
Sentimiento, corazón- franco.

Por su habla
celestial, gran fama se ha grangeado la reina; por esto muchos son
los que la quieren, pero a pocos corresponde la bella esquiva.

Venturoso aquel que
acierta a contemplarla cuando el velo que cubre su rostro no anochece
su peregrina beldad. Mas venturoso si ella le mira. Afortunado del
todo si le sonríe.

Molts n'hi pugen, molts n'hi pugen,

Molts, romeus, se
n'hi han pujat;

Mes casi tots s'en
devallan

De desdeny los còrs
nafrats.

¿Quína llansa hi
ha prou fina,

Que dels cavallers
guardians

En los escuts no se
rompia,

En los escuts de
diamant!

¿Quína mirada hi
ha tendra,

Quína paraula que
bast

Pera guanyar les
donzelles

Que guarda a la
reyna fan?

Los qui s'hermosura
han vista

Maravelles n'han
contat,

Y el món sospés òu
encare,

Ou l'èco de son
parlar.

Sa veu es lo sò
d'una arpa

Perdut de nit per
l'espay;

Sa semblansa n'es lo
sòl

Que té la mar per
mirall.

Quant per maig mira
la terra

Reverdexen tots los
camps;

Mira el cèl en nit
serena

Y romàn tot
estrellat.

¡Cuántos trepan al castillo! ¡Cuántos trepan! Muchos peregrinos
emprendieron animosos el áspero sendero. ¡Infelices! Ellos han
bajado con la espina del desden clavada en sus corazones.

¿Qué lanza hay de
tan bien templado acero que en los escudos de los siete caballeros
guardianes no se quiebre? ¿no se quiebre en sus escudos de
diamantes?

¿Qué miradas hay
tan tiernas, qué palabras tan entrañables, que puedan avasallar el
corazón de las siete doncellas?

Milagros de su
hermosura, milagros que el mundo oye todavía lleno de asombro, han
contado todos los que han tenido la suerte de verla.

Sonido es de arpa
celeste su voz angelical, sonido de arpa que en la calma de la noche
ondea por el espacio; su semejanza es el sol cuando en el anchuroso
mar se espeja.

Miran sus dulcísimos
ojos a la tierra en la estación de las flores, y los campos
reverdecen: mira el cielo en noche serena, y las estrellas lo
abrillantan en seguida.

Plòra la nit la rosada

Quant ella a dormir
s'en vá;

L'aucéll canta, la
flor s'òbri

Quant ella es vòl
despertar.

¡Ó qué n'es de
trista cosa

Estar d'ella
enamorat,

Y rendirse a mitx
camí

Del sender per on hi
van!

- Pelegrí, bòn
pelegrí,

Pelegrí del món
cansat,

¿On t'en vás per
estes penyes,

Camina caminarás?

- Jò m'en puig
muntanya amunt,

Jo m'en vaig
pelegrinant,

Ferit d'amor d'una
reyna

Que sommíi des que
som nat.

Jo vull que s'alé
m'etsís,

Jo vull que s'alé
m'abrás,

Y daré tota ma vida

Per morir dins son
palau.

Sent que l'ánima
illumina,

Que del còr les
ales bat,

Y sent per tot sa
presencia

Sens poderla veure
may.

Cuando el sueño la rinde, vierte la noche lágrimas de rocío; las
aves cantan, la flor se abre, cuando se despierta.

¡Triste, muy triste
es estar de ella enamorado, y desmayar a medio camino del que a su
palacio conduce!

- Peregrino, el buen
peregrino, cansado ya de las asperezas del mundo ¿adónde vás por
estas peñas, camina que caminarás? (1)

- Monte arriba,
monte arriba; peregrino soy de celestes amores, herido el corazón
por el amor de una reina que he visto flotar radiante en mis sueños
infantiles.

Quiero que su
aliento perfumado me hechize, quiero que su hálito de fuego me
abrase, dar quiero toda mi vida para alcanzar la dicha de morir en su
palacio.

Siento que se inunda
el alma mia de gloriosa lumbre, que mi corazón aletea; por todas
partes siento su presencia, y sin embargo no he podido verla jámas.

La sent dins la llum del cèl

Y dins los nuvols
daurats,

Dins los bells
colors del íris,

Dins la pluja, dins
lo llamp.

Errant vá per los
boscatjes,

Y puja per los
penyals;

S'assèu dels rius a
la vòra,

Passeja vergers y
prats.

N'es lo suspir del
ramatge,

N'es l'escuma de la
mar,

N'es lo perfum de
les roses,

N'es del rossinyol
lo cant.

No hi ha res de
béll, de noble,

En el món no hi ha
res gran,

Ont lo seu alé no
hi senta,

L'ardor de son foch
sagrat.

Jo vull viure sols
per ella,

Jo cantant vull
espirar:

Vull que'm don la mà
d'esposa,

Vull que l'ánima
m'inflam'.

Animeta, llum de
Deu,

Lo camí te cansará;

Deixa lo pes de ton
còrs

Que t'en portas
rossegant;

La siento en la luz del cielo, en las atornasoladas nubes, en los
gayos colores del iris, en la lluvia que cae, en el rayo que estalla.

Errante va por
los boscages umbrosos, subo por los peñascos, se asienta a la márgen
de los ríos, pasea magestuosamente prados y vergeles.

Es el suspiro del
ramage tembloroso, es la espuma del mar, es el aroma de las
rosas, es el canto del ruiseñor.

Nada bello, nada
noble, nada grande puede existir en el mundo, si no le dá
vida su aliento inmortal, el ardor de su fuego sagrado.

Únicamente por ella
quiero vivir; quiero espirar con dulces canciones en los labios;
quiero que me dé la mano de esposa, quiero que el ánima me inflame.

¡Alma mia! Luz de
Dios! El camino te fatigará. Suelta la carga molesta de ese cuerpo
que a remolque llevas.

Aixampla tes ales blanques,

Pren ton vol fins
allá dalt;

Colomet, volta la
torre,

Volta y tórnala a
voltar.

Deu te guart de los
falcóns,

D'els espervérs y
miláns,

De les fletxes de
los vicis,

De los vicis Deu
t'en guart.

Molts han de ser
qu'envejosos

A ton cor li apunten
l'arch,

Mes la fe será la
forsa

Qu'en tes ales
trobarás.

No hi haurá secrets
per tú

Dins lo oscur del
còr humá,

Ni tendrá el futur
cap sombra,

Ni cap sombra lo
pasat.

Cantarás lo bé del
mon,

Plorarás del mon lo
mal;

Colomet, volta la
torre,

Volta y tórnala á
voltar.

De la gòtica
finestra

Poset demunt los
pilars;

Pasa sales,
pasa alcoves,

Pasa cambres
de crestall.

Estiende tus níveas alas hacia las alturas sublimes; toma el
vuelo, palomita, revolotea, revolotea al rededor de la torre.

Dios te libre de los
halcones, de los gavilanes y milanos; de las flechas de los vicios,
…. sobre todo de los vicios, Dios te libre.

Solo así el corazón
humano descorrerá el velo de sus más recónditos secretos; ninguna
sombra en lo venidero, ninguna sombra en lo pasado.

Envidiosos te
sobrarán que asesten el arco contra tu corazón; pero una fuerza de
lo alto dará empuje a tus alas, la Fé.

Cantarás el bien y
las dichas del mundo, llorarás del mundo el mal; palomita voltea la
torre, voltéala y vuelve otra vez a voltearla.

Pósate en los
delicados pilares de la gótica ventana; pasa salas, pasa alcobas,
pasa cámaras de cristal.

Si 't demanan sant y senya:

Poesía els
respondrás.

¡Gloria á tots los
qui s'en venen!-

Dolsa música 't
dirá.

En lo jardí llavors
entra,

Ahont ton ídol
trobarás,

Y poset dalt el
llorer,

Dalt el llorer
inmortal,

Y arranca'n sols una
fulla

Y ab ton béch la'm
portarás,

Per la gloria d'un
sol nòm

Que dins lo còr
tinch tancat.

Si te piden santo y
seña, Poesía contestarás.-

¡Gloria a todos los
que de allí vienen! - te dirá una música dulce y deliciosa.

Entra en el jardín
entonces, en donde encontrarás a tu ídolo; descansa a la sombra del
laurel eterno, galardón de tus inmortales tareas;

Y arráncale una
hoja tan solo y tráemela en tu pico, para la gloria de un solo
nombre que en el sagrario de mi corazón tengo encerrado.

XX, RANDA, DALT LO PUIG.

XX

RANDA.
DALT
LO PUIG.

Extén ta vista, observa l´hermosura,
Qu´altra
volta ´ns apar,
De Mallorca, la terra de ventura,
La filla de
la mar.

Hem corregut de camps y de vilatjes
Lo delicat
floret,
Hem cullit per riberes y boscatjes
De Bellesa
l´esplet.

Y ara demunt lo cim del Puig de Randa
S´axampla
´l nostre pit;
L´inspiració la voluntad comanda;
Refrèsca
´s l´esperit.

XX
RANDA.
EN LA CIMA DEL CERRO.

Tiende
la vista, contempla la hermosura, que otra vez se nos aparece, de
Mallorca, la venturosa tierra, la hija del mar.

Hemos
recorrido lo mejor de sus campos y pueblos; hemos gozado á la orilla
de los torrentes, y en lo hondo de los bosques, los tesoros de la
Belleza.
Ahora en la cumbre del Cerro de Randa, dilátase el
pecho; con los nuevos impulsos de la inspiracion, se reanima el
espíritu.

Aquí
vénen, plorant amargues penes
Del mon, los ermitans,
Preferint
á la vida entre cadenes
La vida dels milans.

Sant Honorat
los lliura de desgracia,
S´en puja l´oració;
Los ascolta la
Verge de la Gracia,
Y alcánçalos perdó.

Aquí vengué la
gloria d´esta terra
Lo mártyr Ramon Lull;
Aquí somnis
d´amor, visions de guerra
Giravan per son ull...

La Verge
de la Gracia té edifici,
Que sembla, si be mir,
Arrufat baix
penyal, qu´es com cilici,
De Pedra ´l Monastir.

Veig en
la coma, guarda que pastura,
De Randa ´l llogaret;
Abaix, de
Lluchmajor la vila sura
En estanchs de vinyet.

Prop
d´ella jau lo Camp de la batalla,
¡Recordança cruel!
Lo
rey en Jaume (III) ab l´inimich batalla,
Donant l´ánima
al Cel.

Aquí
vienen, llorando las amargas penas del mundo, los pobres ermitaños;
prefirieron á la antigua vida entre cadenas, la libre vida de las
águilas.

San Honorato los libra de males, y sube su oracion
al Cielo; los escucha nuestra Señora de Gracia, y alcánzales el
perdon.

Aquí vino la gloria de esta tierra, el mártir
Raimundo Lulio; aquí fantaseaba sueños de amor divino, visiones de
cruzadas...

Nuestra Señora de Gracia tiene una iglesia, que,
acurrucada en el hueco de un peñasco, que tiene forma de cilicio, se
parece, si bien se mira, al Monasterio de Piedra, de Aragon.

En
la cañada, desparrámase el lugarejo de Randa, como rebaño que
pace; y abajo, la villa de Lluchmayor flota en un mar de
viñedos.

Cerca de la villa está el Campo de la batalla. ¡Oh
cruel recuerdo! Paréceme ver al rey D. Jaime III pelear
valerosamente, y perder allí la vida.

A
llevant, per la costa, la badía,
Forma lo llunyadá,
D´Alcudia,
com antiga sagetía
D´hont vètla ´s l´Africá.

Y
vers garbí, ¿sentiu com remoreja
Ab les ones lo vent?
De
Palma la badía als peus planeja,
Blava, gran, imponent.

¡Qué
lluny está d´aquí la bella Palma,
En braços de la mar!
¡Deu
te guart, oh Ciutat! ¡Pugas en calma
Eternament
durar!

Setembre de 1881.

Por
la costa de levante, asoma á lo léjos la bahía de Alcudia, como
antigua saetera, desde la cual se vigila á los Africanos.

Y
mirando á poniente, ¿oís el rumor de las olas y los vientos? La
bahía de Palma se extiende á nuestros piés, azul grande,
majestuosa.

¡Cuán
léjos está de aquí la bella Palma, abrazada por el mar! ¡Guárdete
Dios, ciudad mía! ¡Ojalá vivas en paz eternamente!

(V.
nota 15.)

XV, SON ORDINAS.

XV

SON
ORDINAS.
A MADONA CONSOLACIÓ FABRA DE FUSTER.

En
quelque climat que j´érre
Plus que touts les autres líeux

Cet hereux coin de la térre
Me plait, et rit á mes
yeux.

(Fénelon.)

Entre
´l Puig de l´Aucadena
Y lo castell d´Alaró,
La vall
d´Ocmadrá s´axampla,
Revoltada de turons.

¿T´en
recordas? Díes eran,
Los díes primers d´Agost,
Que de
Lloseta surtíam
Per veure vostra partió.

Caminant enver
ponent,
De la tarde á la claror,
Arribárem á la
casa,
Ardits, entrada de fosch.

XV
SON
ORDINAS.

A
CONSUELO FABRA DE FUSTER.

Entre el Monte de la Alcadena y el
derruido castillo de Alaró, en el centro de la Isla de Mallorca, se
extiende el pintoresco Valle de Ocmadrá, ceñido de cerros.

¿Te
acuerdas? Corrían los primeros días de Agosto. Salímos una tarde
de Lloseta, para ir á ver el predio Son Ordínas, situado en aquel
valle.

Caminando hácia poniente, con el entusiasmo propio de
jóvenes viajeros, llegamos al cortijo, cuando los últimos rayos del
crepúsculo de despedían de nosotros.


Quína
casa tant alegre;
Gran y rica possessió;
Per tu qui vius de
grandeses,
Per tu qui lo camp adors.

L ´oratje passa
tranquil,
Ple d´embalsamada olor,
Que xupa d´arbres
fruyters,
De blats y mates y polls.

Un cel puríssim nos
volta
Ab argentada lluentor;
Blau cortinatje de seda
Suspés
sobre ´ls cims dels monts.

De matí, quant l´auba guayta
Del
Orient per lo balcó,
Tota la vall s´enllesteix,
Fadrina en
festa major.

Per la casa, en los parrals,
Marruquejan los
coloms;
En los ametlers s´ascolta
Xerradissa de gorrions.

De
los sementers revolan
Les guátleres als rostolls,
Y per
l´ample espay s´aguantan
Com inmòvils los voltons.

Qué
casa tan alegre; qué posesión tan vasta y abundante: digna de ti
que vives de grandezas; digna de ti que deliras por el campo.

Soplan
mansos cefirillos, embalsamados con los suaves olores que roban á
los árboles frutales, á los trigos, á las floridas matas y álamos
blancos.

Un cielo purísimo abriga la tierra con plateados
reflejos, cual inmenso cortinaje de seda azul, apoyado sobre las
altas cumbres.

Cuando el alba se asoma por los balcones del
Oriente, el valle entero se engalana, como doncella en la fiesta del
Santo Patron.

En los parrales de la casa se arrullan las
palomas; en los almendros charlan los gorriones.

Las
codornices vuelan de las sementeras á los rastrojos; y en el
infinito espacio se sostienen inmóviles los
buitres.

Allí
Natura regala,
Mare fecunda, sos dons,
Al home, rey de la
terra
Qui la festeja ab amor.

La vetlada los missatjes,
La
gent de feyna, al entorn
De la llar, resan ab l´amo
Les
cristianes oracions.

Los Diumenjes, surt apenes
De lo día
la claror,
Quant en l´oratori veuen
Levar LA VÍCTIMA
tots.

En l´ivern les titinoyes
Seguexen als sembradors,
Y
l´áliga per les neus (nuus, nubes traduíx mes
avall)
S´en du ´l robat anyelló.

En la dolça
primavera,
Per la Pascua del Senyor,
Cullita de rosses
faves
Replegan á forfollons.

Remat de blanques ovelles,
De
negres cabres y bochs,
Destinan al sacrifici,
Trists y alegres,
los pastors.

Allí
Naturaleza, madre fecunda, regala sus dones al hombre, al rey de la
Creacion, que la cuida amorosamente.

Durante la velada los
labriegos y mozos de labranza, al rededor del hogar, rezan con el
cortijero las oraciones del Cristianismo.

Los Domingos, apénas
luce la claridad del alba, se van al Oratorio, á ofrecer a Dios la
augusta VÍCTIMA.

En
el Invierno las pajaritas de nieve siguen á los labradores; miéntras
el águila se cierne en las nubes, con el robado corderillo en las
garras.

En la dulce Primavera, por la Pascua del Señor, se
recoge á montones la cosecha de rubicundas habas.

Tristes al
par que alegres los pastores, destinan al sacrificio rebaños de
blancas ovejas, de negras cabras y machos de cabrío.

L´estiuada,
grosses garbes
De blat s´extenen per tot;
Y en l´era, entre
munts de palla,
Estols de forts segadors.

Per Sant Llorens
belles figues,
Per Sant Bernat fresch bessó;
Y en Setembre ´l
Sol madura

Entre
pámpols el rich most.

Vénen boyroses diades,
Y plujes de
la tardor;
Llestes cullidores cullen
L´oliva, cantant
cançons.

Lo tafoner també canta
En la tafona afanyós;
La
prensa prem les olives,
L´oli regalima á doll.

¡Quína
casa tan alegre!
¡Gran y rica possessió!
Natura en ella vos
dona
Sos homenatjes mellors.

De la casa de tos
pares
Exires, Consolació;
Es digna de tu exa casa
Dels
pares de ton espòs.

En
el verano enormes gavillas de trigo se descubren por do quier; y en
las eras, entre montes de paja, grupos de tostados segadores.

Por
San Lorenzo, se cogen magníficos higos; por San Bernardo, rojizas
frescas almendras: y en el mes de Setiembre, el Sol hace madurar, á
la sombra de los pámpanos, el rico mosto.

Y llegan los
nebulosos días, y las lluvias del Otoño: y ágiles aceituneras
recogen cantando el precioso fruto.

Tambien el almazarero
canta afanoso en la almazara; la prensa estruja las aceitunas; el
aceite escurre á borbotones.

¡Qué casa tan alegre! ¡Qué
posesion tan vasta y rica! Naturaleza os tributa allí sus grandes
homenajes.

De la casa de tus mayores acabas de salir,
Consuelo; es digna de ti esa casa de los padres de tu esposo.

¿T´en
recordas? Un migdía,
Per fugir la xafogor,
Anárem al bosch.
Tu gosas
Del bosch á dins les negrors.

Entre alzines
centenaries
Que s´abraçan ab los rochs,
El torrent del
Astorell
Forma gegantesch un gorch.

Devora ´l Gorch
de María,
Sobre penyal alterós,
De les alzines á
l´ombra,
Respirant l´oratje dolç;

Parlávam de la
bellesa
Derramada pe´l Creador,
De les llegendes antigues,
De
les velles tradicions.

De Catalunya y Mallorca
Los dos
genis protectors,
Venían á ferte ofrena
D´un vell
esdevenidor.

¿T´en recordas? Oblidarho
Possible fore;
mes no;
No hu oblidarém, Madona,
En tant lo mon sía
mon.

Agost de 1880.

¿Te
acuerdas? Una mañana, á eso del mediodía, para huir de los ardores
caniculares, nos fuímos al bosque. Tú gozas inmensamente en la
oscuridad de las selvas.

Entre encinas seculares, abrazadas á
las rocas, el torrente del Astorell forma gigantesco remanso.

Junto
al Remanso de María, sentados en alta peña, á la sombra de
las chaparras, respirando el puro ambiente;

hablábamos de la
belleza derramada por el Creador, de las leyendas antiguas, de las
viejas tradiciones.

Los dos genios protectores de Cataluña y
Mallorca, venían, en alas del deseo, á ofrecerte brillante
porvenir.

¿Te acuerdas? - Olvidarlo posible sería; mas, no;
no lo olvidaremos, Señora, miéntras dure nuestra existencia en el
Mundo.

llengua vernácula, bases ortográfiques, 1932

A les basses ortográfiques del 32 no fique a cap puesto que sigue del catalá, anomenen al idioma "llengua vernácula" ademés insidín que són valensianes. Per tan, encara que sigue una copia de les de Pompeyo Fabra són del idioma valensiá. 

http://bivaldi.gva.es/es/catalogo_imagenes/imagen.cmd?path=1002235&posicion=1&registrardownload=1

http://www.cardonavives.com/artdocumentos.asp?id=567

Per Josep Maria Guinot i Galan

I PRESENTACIÓ

S´ha escrit prou sobre les bases ortografiques del 32 (o Normes de Castelló), i sobre les d´El Puig (les de la Real Academia de Cultura Valenciana), pero son molts els qui les ignoren, perque tenen poca costum de llegir. A pesar de tot aço no crec que s´haja escrit encara un estudi comparatiu dels dos sistemes ortografics analisant-los norma per norma, per a vore les ventages i inconvenients de cada u d´ells. Omplir este buit es lo que nos proponem fer, en el present escrit.

Hi ha qui vocifera en defensa de "les Normes de Castello" i estem segurs de que no les coneixen. Uns atres si que les coneixen i diuen escriure seguint-les, pero no es veritat, perque si be les seguixen en tot lo que tenen de catalanes, no les guarden en lo poc que en elles se conté de concessio al valencià. Ademes la casi totalitat dels defensors de les Normes del 32 han adoptat la normativa catalana en gramatica i vocabulari, neguen l´existencia del valencià com a llengua i proclamen "l´unitat de la llengua", fent desapareixer el valencià, reemplaçat per la llengua catalana.

Utilisarém per ad esta comparacio les Bases d´Ortografia Valenciana per un costat, i per l´atre, l´Ortografia que figura a l´inici del Diccionari de la Real Academia de Cultura Valenciana (RACV) i l´opuscul publicat per la mateixa, titulat: Documentacio formal de l´ortografia de la llengua valenciana.

Començarem per les Normes de Castello que contenen un interessant prolec i 34 bases ortografiques.

II LES NORMES DE CASTELLO

2.1. EL PREAMBUL

El preambul de les Normes de Castello es el següent:

"Es un fet acceptat hui, que la llengua pròpia és la mes alta manifestació de la personalitat d´un poble i que aquells pobles, que han recobrat la seua consciència com a tals no sols s´entreguen a l´us del seu propi parlar, sinó que aspiren a la seua màxima depuració com a fenòmen cultural i com a prova que volen tornar a ser ells mateixos. Moltes causes, no totes lliteraries, i cap d´elles desconeguda, han produït a l´hora d´ara una curiositat viva i desperta envers el seu parlar. Es a dir, que el nostre poble comença a sentir la dignitat de la llengua pròpia. Deure de patriotisme i de cultura és treballar per a que eixe impuls no s´afeblixca i per a remoure tots els obstacles que s´oposen a la seua expansió. U d´ells, pot ser el més gran, radica en la manca d´unitat ortogràfica, que posa els editors i en general qui ha d´escriure en nostra llengua, en situacio semblant al pianista confús davant un instrument on no tingués la certitut que les notes són correctament colocades, i obliga demés al llegidor a una veritable crítica d´interpretació dels texts, a la qual ni és, ni té per qué ser, preparat el gran public. Es, doncs, necessària l´adopcio d´un sistema ortogràfic unitari, si no volem ofegar el bressol mateix, eixe esplet de curiositat patriòtica tan prometedor de fruits.

Posat que tot sistema ortogràfic és per força imperfecte i convencional, no semblarà de primer antuvi el problema de tanta magnitut com nosatres pensem; mes té dificultats que molts no sospiten. Es la primera necessitat de posar d´acord, sincerament i eficaç a aquells que en les seues porduccions intel.lectuals empren la nostra llengua i obtindre després un consentiment automàtic i sense reserves de la massa de lectors. Es la segona, que per a que siga útil un sistema ortogràfic cal fer-lo poc complicat, lógic, servit de mitjans eficaços de propaganda i sense notes que puguen provocar discrepàncies d´importància...

Es per esta raó que un sistema de creació individual, sense un mínim inicial prou creixcut d´adhesions incondicionals, no és moralment viable i, per la mateixa, cal fer tots els possibles per no deturar-se en eixe mínim, a fi que les adhesions arriben al màxim i siguen quan més aficaces i representatives, millor.

Eixa és la nostra més gran satisfacció. Els escriptors i investigadors del Païs Valencià, les Corporacions i publicacions més preparades de la nostra terra, ab un patriotisme que mai no s´enaltirà prou, han arribat a l´acord transaccional que suposa el sistema que ací s´explana. Va sense dir que no hi ha cap vençut, puix les autoritats filològiques que sotafirmen mantenen els seus punts de vista cientifics, penyora viva de nous progressos. Però tots acaten les grafies aprovades. Al temps, a aquelles autoritats i a la novella generació d´estudiosos pertany la cura i la missió prou feixuda i prou llarga, d´anar rectificant i millorant el sistema -a base també, naturalment, d´amples acords- que deixant a un costat atres raons no pot ser tan madurat com caldria si hem d´acodir oportunament a la satisfaccio legítima que de manera imperativa demanen tant les necessitats com les inquietuts de l´hora present.

A este efecte, s´inserten les Bases ortogràfiques unificadores i es publica el Vocabulari a elles adaptat, que tan útil ha de ser a tots els estudiosos i per aquells fills d´esta terra que senten l´orgull del propi idioma.

I no res més sinó demanar la cooperacio del nostre poble en esta obra de depuraciò, de dignificacio, d´estilisació de la llengua vernàcula, manifestaciò la més auténtica del seu espirit i del seu propi geni".

2.1.1 ANALISIS DEL PREAMBUL

En general tot lo que diu el preambul es acceptable. Destaquem per la seua importancia les frases següents:

1) "Tot sistema ortogràfic és per força imperfecte i convencional".

Contra este principi van els immovilistes, que fan de les normes de Castello un resultat definitiu, intocable i incapaç de perfeccionament.

2) "El sistema ortogràfic deu ser poc complicat i agil"

Contra este principi pequen les mateixes normes de Castello, com vorem oportunament. Per eixemple, nomes per a saber quan s´ha de escriure l.l (ele doble), es necessari saber llati; no donen solucio les normes. Ademes certes normes estan plenes d´excepcions.

3) "Al temps... a la novella generació... pertany la cura i la missió .. d´anar rectificant i millorant el sistema".

Es precisament lo que ha fet la Real Academia de Cultura Valenciana, al corregir les normes de Castello en la seua publicacio: Documentacio formal de l´ortografia de la llengua valenciana.

La redaccio del preambul se deu a dos tendencies distintes. Una valenciana que usa paraules i girs valencians, com afeblixca (no afebleixca), per a remoure, per a que siga util (no per remoure o per que siga util), nosatres (no nosaltres), esta rao, esta obra, este efecte, esta terra (no aquesta rao, aquesta obra, aquest efecte, aquesta terra), aci (no aqui), eixe (no aqueix). L´atra tendencia catalanisant, es la que introduix termens com envers (en relacio a), semblant (paregut), al pianista (al pianiste), mitjans (mijos), amb (per ab). Esta tendencia introduix tambe girs inacceptables en la sintaxis valenciana com "posa els editors i en general qui ha d´escriure", en conte de "posa als editors i a qui ha d´escriure" , i usar el verp "ser" pel verp "estar" (ser preparat, en conte de "estar preparat") i el gir tan confus en eixe contest "per la mateixa" en conte de "per la mateixa rao", i vocables tan discutibles com "obstacles" o "tingués"

III DOCUMENTACIO FORMAL DE L´ORTOGRAFIA VALENCIANA

L´ortografia de l´Academia figura com un anex del Diccionari Valencià-Castellà i d´alli la prenim per a fer comparacio en les Normes del 32. No te cap preambul, pero podem considerar com una declaracio de principis l´introduccio al llibre: Documentacio Formal de l´Ortografia de la Llengua Valenciana, publicat per la Real Academia de Cultura Valenciana per a justificar les innovacions introduides en relacio a les Normes de Castello:

INTRODUCCIO:

Proposit del present treball.

La necessitat primera en quasevol llengua es la fixacio ortografica seguint una norma que permeta la seua escritura; per aço, la Seccio de Llengua i Lliteratura de la R.A.C.V. cregue fonamental la publicacio d´este treball de documentacio despres d´haver vist la llum l´Ortografia en l´any 1979. L´estudi te quatre parts:

1.1 Simplificacio i modificacions ortografiques.

La base d´est apartat es la fonetica. Adoptem la pronunciacio mes comuna i estesa, aquella que s´acomoda i ajusta mes a lo que denominarém valencià general. Llunt d´empobriments fonetics, hem eliminat nomes allo que ha desaparegut o es innecessari mantindre en la llengua escrita.

1.2 Regulacio d´us de les grafies CH i Y.

Es regula i reintroduix l´us de les antigues grafies CH i Y. La CH no va a substituir cap so, va en lloc d´unes atres grafies que representaven sons africats sorts. La Y anira en el lloc de I grafia vocalica en funcio de consonant.

1.3 Actualisacio dels signes convencionals.

Explica els canvis efectuats en els signes convencionals: la base, en este cas, es un criteri de funcionalitat i major senzillea en l´escritura.

1.4 Actualisacio morfologica.

Es dona entrada a la distincio feta pel valencià de dos terminacions per a la determinacio del genero: -ISTE, -ISTA; i es normalisa l´us (vacilant primerament i general en l´actualitat), dels sufixos: -ESA, -EA, en una unica forma EA. Respondrien aixina a una pronunciacio general valenciana.

IV LES BASES DE CASTELLO I LES NORMES DE L´ACADEMIA, CONTRASTADES

Base 1.

En principi de paraula s´escriurà B i no P en els prefixes ab, ob, sub (abdicar, objecció, substantiu), i s´escriurà P i no B en cap (captar). Excepcions: apte, apnea, optar, òptic, cabdal, cabdell, cabdill.

Esta base parla de la B i de la P en principi de paraula; la segona base se referix al mig de paraula i la tercera, al final.

Es cert que en principi de paraula, en valencià, com en espanyol, les paraules que comencen pels prefixos ab, ob, sub, portant idea respectivament de separacio, oposicio o subordinacio, com en llati, d´a on provenen, porten B i no P.

Pero no val la regla quan eixos començaments no son prefixos i no solament en les poquetes excepcions que menciona la base. Es mes que prou consultar el diccionari per a vore-ho confirmat.

Tant la regla com les excepcions, s´atenen als composts i derivats: de substancia, insubstancial; de cabdell, cabdellar; esta observació deu donar-se per feta en tots els casos semblants.

No hi ha res per part de l´Academia en contra d´esta base.

Base 2.

S´escriu P davant de T, C, S, N, (asèpsia, hipnòtic); B davant de D (hebdomadari). Excepcions: dissabte, dubte, sobte.

A l´ajuntar-se les dos consonants, si la segona es sorda (T, K), assimila la primera a sorda (P); si la segona és sonora (D) l´assimila a sonora (B).

No hi ha res que canviar en esta base, que servix tambe per al castellà, llengua germana del valencià, que en este cas seguix la mateixa evolucio fonetica.

Base 3.

En final de paraula s´escriu P (cap, camp, cup (recipient), macip). Excepcions: finals en FOB (hidròfob) i en SIL.LAB (monosíl.lab); darrere de consonant en paraules de les quals porten B els femenins i derivats (corb, corbera) i amb o ab (preposicio); adob, alarb, aljub, baobab, barb, cub (figura geomètrica) club, exub, gàlib, nabab, torb, tub.

En esta base sobre el tractament del so labial en final de paraula es completen les precedents bases sobre la P i la B.

Esta base inclou massa excepcions, lo que resulta contraproduent per a un sistema ortografic.

L´Academia accepta la regla pero no les excepcions a la norma, perque tambe en estos casos, si la consonant final sona P, deu d´escriure´s P i no B, encara que en el femeni o al derivar presente una B. La regla valenciana es mes senzilla i s´ajusta a la fonetica valenciana. Les paraules que la Base 3ª adjunta, no incloses en la mentada excepcio, deuen escriure´s igualment tal com sonen, en P final. Excepte: club, paraula d´orige angles. (La paraula tub es catalana. En valencià se diu i s´escriu tubo).

Al respecte de l´objecte de les tres primeres bases del 32, l´Academia diu lo següent sobre la B i la P:

S´escriu P (posa):

1. En posicio inicial de paraula: puny

2. En interior de paraula davant de T, C, Ç (cedeta), S, N: concepte, hipnosis, eclipse, excepte dissabte.

3. En posicio final de paraula, encara que en derivar (en el plural se conserva) se transforma en B o se mantinga.

- cap, no cab; pero cabut.

- llop, no llob; pero lloba.

- colp, no colb; pero colpejar.

- adop, no adob; pero adobar.

Base 4.

Davant L i R mai no s´escriu V.

L´Academia sobre l´us de la V diu:

S´escriu V (vindre).

1. En inicial i en interior de paraula: velocitat, cavall.

2. En les terminacions del preterit imperfecte d´indicatiu: AVA, AVES, AVA, AVEM, AVEU, AVEN, de tots els verps acabats en AR.

3. Mai en posicio final de paraula encara que en derivar s´escriga V: serf, no serv, pero servir.

Bases 5 i 6.

L´us de la C i de la G.

Base 5. La C representa un so gutural (cap) i un atre alveolar (cep).

La G representa igualment un so gutural (gat) i un atre palatal (gent). Els sons guturals C i G poden confondre´s en mig i final de paraula. En mig de paraula s´escriu C davant de C, S, T i Z; s´escriu G davant de D, G, M, N, (acció, eczema, fragment, insigne).

Excepcions: acné, aràcnid, dracma, estricnina, icneumon, iconografia, tècnic, anècdota, sinècdoque i llurs derivats.

Base 6. En fi de paraula s´escriu C (arc, solc). Excepcions: Darrere de consonant en paraules de les quals porten G los femenins i derivats, (amarg, cf. amarga, amargor). En paraules acabades en FAG, FUG, FEG, i atres en general cultes i extrangeres que duen en les llengües originàries (rizófag, centrifug).

Les normes de l´Academia corresponents a les bases 5 i 6:

Base 5. S´accepta per l´Academia totalment.

Base 6. En la base 6 nos encontrem una atra volta en el cas d´una consonant oclusiva final de paraula.

La regla general de la 6ª base es valida per a l´Academia. Pero no, l´excepcio: les paraules no acaben mai en G sempre, sense excepcio, al final de paraula se posarà C en conte de G. D´esta forma la regla es mes senzilla i s´ajusta a la fonetica valenciana, en la que al final de paraula sona /k/ (amarc, prolec, filolec). Esta norma implica sense dubte mes senzillea i resulta mes analogic i molt mes coherent el seu contengut.

Bases 7, 8 i 9.

So gutural de C i de G.

Transcrivim ara les bases 7, 8 i 9 de les Normes del 32, i a continuacio les correlatives de la Real Academia de Cultura Valenciana, per a que es veja que sobre esta materia l´Academia no ha introduit variacions ortografiques.

Base 7. Davant E, I, se representa el so gutural G mitjançant, l´intercalacio d´una U muda (guerra).

Com ocorre en l´espanyol i tambe en el valencià de l´Academia.

Base 8. El so gutural de C davant E, I, se representa mitjançant la Q seguida de U muda (que, quina).

Com en l´espanyol i en valencià de l´Academia.

Base 9. El so gutural C davant una U i una atra vocal que formen una mateixa síl.laba (silaba) se representa per Q. Si la segona vocal és E, I, damunt de la U s´escriu la dièresis: (quan, freqüent, obliqüitat, quota).

Com en valencià de l´Academia.

L´Academia sobre les bases anteriors.

L´ortografia de l´Academia diu:

S´escriu C:

1. En so de /k/ (colp)

1.1. Inicial i interior de paraula davant A, O, U: casa, cosa, cult, ficar, recort, ocult.

1.2. En principi de silaba formant els grups consonantics CR, CL: crida, clau, dimecres, proclama.

1.3. Davant de C, D, S, T, Z: accio, anecdota, dacsa, actua, eczema.

1.4. En el final de paraula, encara que en derivar (en plural se conserva), se transforma en G o se conserva.

- atac, no atag, pero atacar.

- prolec, no proleg, pero prologar

- fanc, no fang, pero fangos.

S´escriu Q (quinze):

1. En inicial i interior de paraula, seguida de U muda, davant E, I: queixa, quilat, alqueria, sequia.

Si la U se pronuncia, du dieresis, com se diu en el numero 3.

2. En inicial i interior de paraula, davant de U atona seguida de A, O, formant diftonc: quatre, quocient.

Excepte: ipecacuana, i els derivats de cuiro, cuina, evacuar, conspicu, perspicu, proficu, vacu, promiscu.

3.En inicial i interior de paraula, quan una U atona vaja seguida de E, I i s´haja de pronunciar, porta dieresis: qüestio, obliqüitat.

Com es veu clarament, l´Academia no contradiu l´us de la Q de les bases del 32.

Bases 10 i 11

T i D

Base 10. En principi de paraula s´escriu AD i no AT (adjacent). Excepcions: davant Z (atzembla) i en atlas, atlàntic, atleta, atmosfera.

Base 11. En fi de paraula s´escriu T i no D (pit, ardit, avalot, mut). Excepcions: Darrere de consonant en les paraules de les quals porten D els femenins i derivats (estupend, cf. estupenda, sord, cf. sorda, esguard ¿? cf. esguardar ¿?). Darrere de vocal en els femenins acabats en ETUD, ITUD, (consuetud, solitud). En algunes paraules tècniques i extrangeres (estrangeres) com anhídrid, sumand, habord (¿?), lord.

Estes bases son paregudes a les 3 i 6, en que es parla de les finals P i C. La regla es bona perque està d´acord en la fonetica valenciana, pero esta no admet excepcions: sempre posa la oclusiva forta (P, T i C) en final de paraula.

Normes de l´Academia sobre la T i la D:

S´escriu D (dit).

1. En principi i en mig de paraula: donar, idea.

Excepte en derivats de AT grec (atles, atleta, atmosfera, etc.) i davant de Z (batzoles, dotze).

2. En el grup consonantic DR: (drago, moldre).

3. Mai en posicio final de paraula, encara que en derivar s´escriga D.

- vert, no verd, pero verdor

- reverent, no reverend, pero reverenda.

Estes normes corresponen a les bases 10 i 11 de les de Castello. L´Academia admet la base 10, pero la 11 la modifica llevant les excepcions: en final de paraula sempre T en conte de D, tal com es pronuncia.

L´Academia sobre l´us de la T:

(Completant les bases 10 i 11 de les del 32).

S escriu T (tornar).

1. Inicial i interior de paraula: toca, costella, setze.

2. En el grup consonantic TR: truc, atraure.

3. En el prefix grec AT: atmosfera (vore D, 1).

4.Davant de Z: dotze

5. En posicio final de paraula posarém T encara que en derivar se transforme en D o se conserve.

- fort, fortalea

- cert, certea

- calit, no calid, pero caliditat

- abat, no abad, pero abadia.

(El paragraf 5 anula l´excepcio de la base 11 del 32, segons la qual s´ha d´escriure D).

Base 12

El so palatal /g/ (en signe damunt) se representa davant E, I per G (gesta, gent, girar). Excepcions: Es representa J davant ECC, ECT (adjectiu, abjeccio); en jersei, majestat, i en alguns noms de procedència bíblica o grega, com Jesús, Jehú, jerarquia, jeroglific i llurs derivats (jerarquic, jesuïta). Davant de A, O, U, se representa per J (jaciment, joguina, jutge, menjar, pluja).

Les normes valencianes no canvien la base precedent; no mes canvien en les excepcions: les paraules catalanes "joguina i jutge", per les valencianes "joguet i juge".

Norma de l´Academia

S´escriu G:

1. En so gutural /g/ (gat).

1.1. Inicial i interior de paraula davant de A, O, U (solament G) gabia, got, gust, regal, engolir, aigua.

1.2. Inicial i interior de paraula davant E, I, (GU): guerra, guisar, figuera, esguita.

1.3. Davant UE, UI, portarà dieresis la U quan se pronuncie: aigües, llingüistic.

1.4. En principi de paraula o de silaba, en els grups consonantics GR, GL: gracies, glop, agrana, regle.

Davant D, M, N: Magdalena, fragmentar, insignificancia.

Excepte en cultismes com: acne, dracma, estricnina, iconografia, tecnic, anecdota, sinecdoque i derivats.

1.5 Mai en posicio final de paraula, encara que en derivar (en plural se conserva) se escriga G.

- amic, no amig, pero amiga.

- rec, no reg, pero regar.

- amarc, no amarg, pero amargar.

- sanc, no sang, pero sangonera.

S´escriu G:

2. En so de /g/ ( en signe damunt) palatal: girar

2.1. En posicio inicial de paraula i interior davant de E, I,: argila, gel, giner.

Excepte davant de ECC, ECT (objeccio, objectiu i algunes mes) i en uns atres noms de procedencia grega o biblica. Jesus, Jeroni, Jeremies, Jerusalen, jerarquia, jeroglific.

2.2. En el grup IG en mig de paraula davant de G, (formes dels verps acabats en GIR) afigga, rigga, frigga.

2.3. En posicio final de paraula la G darrere de I no es sonora, encara que en derivar se transforme:

- mig, pero miger.

- oreig, pero orejar.

2.4. No escriurem TG/TJ perque en valencià no hi ha mes que un so africat sonor, representat per G/J en qualsevol posicio:

- viage, no viatge.

- juge, no jutge.

- llenguage, no llenguatge.

- correja, no corretja.

3. En so de /c/ (en signe damunt): roig.

3.1. En final de paraula en el grup IG darrere de A, E, O, U, o de consonant, sempre que la I siga atona i muda: vaig, veig, goig, fuig, Elig, Barig. (Excepte Calig i Tirig en les que la I del grup se pronuncia).

3.2. En posicio final de paraula, darrere de I tonica: desig, frig.

3.3. En posicio final de paraula apareix sempre /c/ (en signe damunt) representada per IG, G, encara que en derivar se transforme en la sonora corresponent (G davant de E, I, i J davant A, O, U)  se mantinga (CH en tots els casos).

- trepig, trepigen.

- mig, mija.

- despaig, despachar.

S´escriu J (jardi):

1. En posicio inicial i interior de paraula davant A, O, U: jaqueta, jove, jugar, puja, rajola, adjunta.

2. Davant de ECC, ETC: objecte, objeccio, subjecte, objectiu.

3. Davant E, (vore G, 2.1.).

4. No escriurem TJ (vore G, 2.4.), sino J.

- plaja, no platja.

- mija, no mitja.

5. Darrere del prefix AD: adjacent.

Base 13.

El so de palatal fricativa sorda (CH francesa) es representa sempre per X (Xàtiva, punxa, marxa, seixanta, ix). Devegades darrere de consonant com en esfinx, linx, etc. i sempre darrere de A, E, O, U, el signe X pren el so de CS (Alexandre, luxe). I a mes en casos com -fixe- i els derivats.

Per a que prenga el de CH francesa s´interposa una T (empatxar, despatx). Excepció: devegades també darrere de la I (bolitx).

El so de pre-palatal africada (CH castellana) es representa a començ de paraula per X (xic, xaruga, Xecoeslovàquia). Al mig de paraula per TJ davant de A, O, U (platja, desitjós); i per TG davant E, I, (metge).

A la fi de paraula per G darrere les atres vocals (vaig, lleig, roig, puig).

Esta base descalifica les Normes de Castello, perque descobrixen la completa ignorancia dels autors en materia de fonetica valenciana.

a) Les bases de Castello posen el mateix so a X en Xativa i seixanta (xixanta) que a punxa i marxa (puncha i marcha) sent que en unes el so palatal es africat i en atres fricatiu.

b) Introduixen una T davant de X (TX) i darrere de I (bolitx), grup consonantic TX inadmissible (en el que la T no se pronuncia).

c) Al principi de paraula per a la fricativa sorda en conte de CH posen la X, desterrant de l´ortografia la consonant CH, tan tradicional en l´ortografia valenciana. (En valencià deu dir-se: chic, no xic; charuga, no xaruga; Checoslovaquia, no Xecoeslovaquia).

d) Al mig de paraula introduixen, viciosament, una T davant de G o J formant el grups TG i TJ dels quals la T no es deu pronunciar mai. (En valencià se dira plaja, no platja; desijos, no desitjos).

L´ortografia de l´Academia referent a les consonants palatals figura immediatament davant d´esta base 13. No mes falta lo referent a la CH que posem a continuacio.

Us de la CH.

1. En so de /c/ (en signe damunt) (chic).

1.1. Inicial i interior de paraula entre vocals i darrere de consonant: chufa, Chirivella, clochina, archiu.

1.2. En final de paraula escriurem IG o G (vore anteriorment G, 3. i 2.

2. En so de /k/. (March).

2.1. En posicio final de paraula, en els pobles i llinages que la tenen per tradicio: Albuixech, Albiach.

Base 14.

Per tal de distingir la LL (aquell) de la L geminada o doble (intel.ligencia, mol.le), s´escriu entre les dos L un punt volant.

L´ortografia de l´Academia no admet esta base, perque en valencià eixa L doble no existix en la pronunciacio corrent, (inteligencia, no intel.ligencia, mole, no mol.le). L´ortografia se simplifica per l´Academia, preferint la fonetica a l´etimologia.

S´escriu L (lenta).

1. En inicial de paraula: loca, liquit.

2. En interior i fi de paraula: almagasen, dol.

3. En els grups consonantics BL, CL, FL, GL, PL: blau, clau, flama, glop, plat, noblea, aclamar, unflar, aglutinar, aplanar.

S´escriu LL (llanda).

1. En inicial, interior i final de paraula: llei, lliberal, filla, rella, poll, manoll, bolleti, ralla.

En cap lloc l´Academia menciona la doble L.L, en un puntet en mig, perque en valencià no existix dit grup: tots pronuncien in-te-li-gen-ci-a i no in-tel-li-gen-ci-a.

Bases 15, 16 i 17.

Agrupem les bases 15, 16 i 17, perque les Normes de l´Academia les han deixades casi intactes.

No mes se diferencien en que en les excepcions de la base 17, les paraules (impremta) i (premsa), son en valencià "imprenta i prensa", modificant el grup MT, MS en NT i NS, pronunciacio valenciana normal actualment.

Base 15. Davant B, P, M s´escriu M i no N per regla general (semblar, ampriu (¿?), immaculat) llevant d´alguns casos per tractar-se de composts i derivats (granment, tanmateix).

Base 16. Davant F s´escriu N en CON, EN, IN (confirmar, enfit, infecció) llevat d´émfasi (enfasis), emfisema, emfitèutic i emfraxi (emfraxis). En qualsevol atre cas s´escriu davant F sempre (àmfora, amfibiològic).

Base 17. Davant consonant, fora B, F, P i M, s´escriu N i no M. Excepcions: comte (titul nobiliari), impremta, femta, comtat, somriure, premsa, tramvia, i els composts de VIR (triumvir).

Qué diu l´Academia respecte a la M i a la N.

S´escriu M (mana).

1. En inicial, interior i final de paraula: mar, mestre, flama, cami, fum, estem.

2. Davant de P, B, M: rompre, gamba, immortal. Excepte en paraules compostes que ajunten N final a M inicial: enmig, gramment.

3. En el prefix CIRCUM quan li seguix una atra consonant: circumstancia, circumnavegacio, circumferencia.

4. Mai davant de V ni F: enveja, enfrontar, (excepte triumvir. Vore N 2 i M 3).

5. No escriurem el grup TM, representant M doble, que ha desaparegut en la llengua valenciana.

- semana, no setmana.

- sometre, no sotmetre.

6. No escriurem el grup MP, sino solament N, quan la pronunciem, encara que per raons etimologiques s´haja usat:

- atentar, no atemptar.

- pronte, no prompte.

S´escriu N (nas).

1. En inicial, interior i fi de paraula: niu, lluna, mon.

2. Davant F en els prefixos CON, EN, IN: confiar, enfadar, inflamar.

3. Davant de consonants, excepte B, M, P: enveja, confit, planta, gandul.

4. Davant M per excepcio en paraules que junten N final a M inicial: enmig, granment.

En el diccionari valencià figuren, al costat de les excepcions enumerades en el numero 2, les seues derivades i la paraula: emfraxis.

Com es facil observar, l´Academia ha acceptat les Bases 15 i 16 sobre l´us de la M i de la N, i solament ha modificat l´us dels grups MT i MP els quals rebuja excepte quan la P sona.

Base 18

S´escriu MP en asímptota, assumpció, assumpte, atemptar, compte (cast. cuenta), consumpció, consumptiu, contemptible, eclàmpsia, exempcio, exempt, metempsícosi, palimpsest, perempció, peremptori, preempció, presumpció, presumptiu, prompte, redempció, redemptor, resumpció, simptoma, sumpció, sumptuós, temps, temptar, temptativa, transumpte i en llurs composts o derivats.

Normativa de l´Academia sobre el grup MP.

L´Academia (vore M.6 anterior) , rebuja el grup MP, en les paraules que figuren en la Base 18 de l´any 32, posant una M en lloc de MP, quan aixina sona en valencià. Per aixo, se conserva el grup MP en les paraules següents: eclampsia, temps, metempsicosis i palimpsest en les que la P si se pronuncia. En el Diccionari, figura assunt, no assumpte, metempsicosis, no metempsicosi.

Bases 19 i 20

Base 19. El so de RR es representa per R darrere consonant i també darrere dels prefixes: ante, contra, sobre, supra, uni, bi, tri, anti, hipo, mono, di, tetra, poli, i a privatiu (antireligiós, arítmic).

Base 20. S´escriu R final en els substantius formats dels sufixes AR (col.lectius o de lloc, com canyar); ER (de persona, lloc, instrument o planta, com ferrer, llorer); OR (derivats d´adjectius o verbs, generalment abstractes com blancor); DOR (de persones, lloc o instruments, com llavador, llaurador); en els adjectius com rebedor, esdevenidor, que inclouen ordinàriament una idea de futur; en els noms dels quals porten R els femenins i derivats, (clar, lleuger); en els infinitius aguts (partir); en els infinitius plans que no acaben en RE (nàixer, però, vendre, vore) i córrer.

Com es facil observar, les bases 19 i 20, de l´ortografia del 32, referents a l´us de la R senzilla o doble, son les mateixes que en castellà i valencià. (En el Diccionari s´esclou la paraula "esdevenidor" i "lleuger" se reemplaça per llauger).

Copiaré a continuacio les normes de l´Academia referents a l´us de la R senzilla o doble.

Normativa de l´Academia sobre l´us de la R.

S´escriu R:

1. En so de /r/ (en una senyal damunt) (com una erre doble) (carreter).

1.1. En inicial de paraula: roda, rajola.

1.2. En interior de paraula darrere de M, N, S: somris, enriquir, israeli.

2. en so de /r/ (erre senzilla): (cara)

2.1. En interior i final de paraula: mira, cura, cor, dolor.

2.2. En els grups BR, CR, GR, TR, PR: brot, cru, gran, traure, propi, arbre, recriar, agranar, batre, comprar.

S´escriu RR (erre doble) (guerra):

1. En posicio intervocalica: carro, erro.

Les normes de l´Academia son les mateixes que les bases 19 i 20 de l´ortografia del 32.

Bases 21 i 22 (S sonora /Z/ i S sorda /S/).

Base 21. El so alveolar S (cosa) se representa per Z en principi de paraula i darrere de consonant, y per S, entre vocals (zero, dotze, casa), excepcions: dacsa, endinsar, enfonsar i en el prefixe TRANS, (transigir).

Base 22. El so alveolar sord de S (massa) se representa en principi de paraula i darrere de consonant per S o C, segons l´etimologia, i entre vocals per C o SS, també segons l´etimologia. Davant A, O, U la C pren la forma de Ç (C trencada): (serp, séquia, cendra, València, pansa, mustaçaf, açut, possessió).

L´Academia admet estes dos bases. Nomes canvia els vocables catalans per valencians: venidor, no esdevenidor; adinsar, no endinsar; afonar, no enfonsar; assut, no açut; Valencia, no València (en e oberta i accent greu).

Normes de l´Academia sobre l´us de la S forta o sorda.

S´escriu S.

1. En so de /S/ (s forta) (sap).

1.1. En inicial de paraula: solt, sabut.

1.2. Darrere de consonant: ansa, dacsa.

1.3. Darrere dels prefixos llatins i grecs: ante, contra, sobre, supra, uni, bi, tri, anti, hipo, para, mono, di, tetra, poli, etc... i tambe, darrere de la A en valor negatiu: asilabic.

1.4. En final de paraula encara que en derivar se conserve senzilla per transformar-se en sonora o se duplique per a continuar sorda.

- mes, mesos.

- nas, nassos.

2. En so de /Z/ (s suau) (cosa).

2.1. En posicio intervocalica: casa, promesa.

2.2. En els prefixos en DES-, DIS-, seguits de vocal, H o consonant sonora: desaiguar, desheretar, desviure.

2.3. En els participis: d´entes, entesa, entesos, enteses; d´impres, impresa, impresos, impreses.

2.4. En derivats de gentilicis:

- andalus, andalusos

- frances, francesos.

2.5. En el femeni dels substantius que signifiquen: ofici, professio, dignitat, titul o carrec:

- abat, abadesa.

- duc, duquesa.

- princip, princesa.

- mestre, mestresa.

Base 23.

S´escriu C o Ç i no S darrere de C (accio), fora "sacsar" i sos derivats; en les terminacions ÀNCIA, ÈNCIA (repugnància, València); en les terminacions ANÇA, ENÇA, quan son sufixes de derivacio o vénen de paraules que porten Ç (esperança, creença, França, però ansa, pensa); en els adjectius derivats de Z en castellà (capaç, de capax, acis, cast. capaz) i, per regla general, en paraules corresponents a atres castellanes del mateix orige, que porten Z (braç, cast. brazo). No sempre, però, es certa la correspondencia de Z castellana i C valenciana, com pot comprovar-se en Sardenya, Còrsega i en el prefixe valencià BES, que correspon als castellans BIS i BIZ, (besnet, bescuit, cf. biznieto, però besavi = bisabuelo).

Esta base 23 de les normes del 32, detalla quan s´ha de usar la Ç (cedeta), i l´Academia no les arreplega en les Normes, pero si en el Diccionari, ( a excepcio de "besavi", que substituix per "besyayo").

Normes de l´Academia sobre l´us de la Ç cedeta.

S´escriu C en so de S (cendra).

2.1. Inicial i interior de paraula, davant E, I (s´usa C): cel, cinc, incert, provincia.

2.2. Davant A, O, U, escriurem Ç (cedeta): capaç, llançol, vençut.

2.3. en posicio final de paraula, escriurem, sempre que en derivar s´escriga C:

- capaç, capacitat.

- comerç, comerciant.

2.4. En els sufixos AÇ/AÇA, UÇ/UÇA, (aumentatius, despectius) i IÇ/IÇA (materia, tendencia): bonaç, malaltuç, pastiç.

L´Academia no s´opon a la base 23 de les normes del 32. Sols desenrolla el tema d´una atra manera. (Unicament canvia en el diccionari la paraula "besavi" per la de "besyayo").

Base 24.

S´escriu S, SS, no C o Ç, en els sufixes de derivació AS, ASSA, ISSA, US, USSA, DISSA, (enjogassat, de joc; pallisa, pallús, de palla; cridadissa, de cridar), i en carabassa, fogassa, rabassa, mostassa, panís, pastís, vernís, mestís, garbissos, granissa, bardissa, llonganissa.

En esta base se diu quan no s´ha de posar Ç (cedeta).

L´Academia, com hem vist en el paragraf precedent, establix tot lo contrari. Excepte rarissimes excepcions en els sufixos esmentats posa Ç (cedeta) i no S o SS: fogaça, palliça, pastiç, etc...

Bases 25 i 26

Base 25. S´escriu Z i no S ni SS en les paraules cultes començades per ZOO, en les acabades en ZOIC, ZOARI, i en algunes atres aiximateix cultes (zoologia, paleozòic, hematozoari, amazona).

Base 26. S´escriu S i no SS darrere els prefixes llatins ante, contra, sobre, supra, uni, bi, tri, i grecs a (privatiu), anti, hipo, para, mono, di, tri, te, tra, poli (unisonant, monosil.làbic).

L´Academia sobre les bases 25 i 26.

La base 25 l´arreplega l´Academia de la forma següent:

S´escriu Z (zero).

1. En inicial i interior de paraula: zona, atzucac.

2. En totes les paraules començades pel prefix ZOO: zoologia.

3. En les terminacions zoari, zoic: protozoari, benzoic.

A la base 26 referent a l´us de les dobles SS, prescriu l´Academia lo següent:

S´escriu SS (passar).

1. En posicio intervocalica: posseir, massa.

2. En les paraules començades pels sons A + S (ass) + atra vocal: assimilar.

3. En els sufixos issim, issima: bonissim, bonissima.

4. En alguns derivats de les paraules que acaben en: as, es, is, os, us.

- fracas, fracassos.

- castis, castissos.

- gos, gossos.

- tramus, tramussos.

- espes, espessos.

En quan a la no repeticio de la S darrere dels prefixos que enumera la base 26, estan d´acort les dos ortografies.

Base 27.

S´escriu la diéresis (Ü) sobre la I i la U, quan no porten accent, seguixen una atra vocal i pertanyen a síl.laba distinta (deduïa, diürnal). Excepcions: Darrere dels prefixes inicials CO, RE (coincidir, reunir) i la I dels sufixes: isme, ista, de la terminacio verbal IR dels infinitius en llurs composts els futurs i condicionals (egoisme, egoista, deduint, conduiré, conduiria).

L´Academia sobre la dieresis.

La reglamentacio de l´us de la dieresis, substancialment es la mateixa que la de les normes del 32, pero es molt mes detallada.

Dieresis:

Es un signe ortografic (¨) que es coloca damunt de la I o de la U, indicant l´existencia o no del diftonc: següent, païsage.

Colocacio:

1. Quan la I o la U, van darrere d´una atra vocal i no formen diftonc en elles: veïnat, raïmer, aürtar.

2. Quan la U -no muda-, va darrere de G o Q seguida de E, I: següent, llingüistica.

No la posarém en els casos següents:

1. En els verps de la tercera conjugacio que acaben en AIR, EIR, OIR, UIR, en els quals la I de la terminacio es tonica i, per consegüent, no forma mai diftonc:

agrairieu: (a-gra-i-ri-eu)

beneixca: (be-ne-ix-ca)

conduirem: (con-du-i-rem)

2. Quan va darrere dels prefixos:

coincidix: (co-in-ci-dix)

reimprimir: (re-im-pri-mir)

contraindicar: (con-tra-in-di-car)

3. Quan la I forma part dels sufixos ISME, ISTE, ISTA, IBLE, tots ells en I tonica.

egoisme: (e-go-is-me)

altruista: (al-tru-is-ta)

conduible: (con-du-i-ble)

4. Quan la I forme part dels sufixos ISAR, ISANT, ISAT.

europeisar: (eu-ro-pe-i-sar)

5. Quan la U forma part de la terminacio llatina UM.

simposium: (sim-po-si-um)

harmonium: (har-mo-ni-um).

Base 28

L´apostrof s´escriu davant o darrere consonant o consonants, restes d´una paraula monosil.làbica qui ha perdut la seua vocal per elisió, com un article o un pronom àton (l´home, de l´home, porta´l). Fora estes i la preposicio DE, no és corrent apostrofar les paraules més que per tal de representar exactament una pronúncia popular. Cal advertir que les elisions no són obligatories i l´escriptor pot ometre-les, singularment en els diàlegs.

Note´s l´anomalia d´utilisar el relatiu QUI no tractant-se de persones, i la tendencia catalanisant en els girs "fora es", en conte de "fora d´es", "per tal de" en conte de "per a" i l´us de "cal" en frases afirmatives, contraries a la nostra tradicio.

L´apostrof en l´ortografia de l´Academia.

Apostrof:

Es un signe ortografic (´) que es posa en unir certes paraules elidint una vocal.

Les paraules que poden presentar la forma apostrofada son:

1. Els pronoms personals debils: ME, TE, SE, LO, NOS, LOS, NE.

1.1. Darrere de verp que acabe en vocal: porta´m, penja´m.

1.2. Davant de verp que comence per vocal o haig: s´enten, s´haguera.

1.3. En les combinacions binaries i ternaries de pronoms: se´n va, se´ls hi menja.

2. Els articuls determinats, EL i LA davant de paraula que comence per vocal o haig: l´home, l´industria, l´espiritisme.

Excepte:

a) EL o LA davant de paraula començada per semiconsonant

b) LA davant de les paraules host, ira, una (hora).

c) LA davant del nom de les vocals i de les consonants començades per vocal: la a, la e, la erre, etc...

d) LA davant de les paraules començades per A privativa: la anormalitat, etc...

Les preposicions A, DE, PER mes l´articul EL formen les contraccions AL, DEL, PEL.

3. La preposicio DE davant de paraules que comencen per vocal o haig: d´estar, d´ahir, d´haver.

Excepte quan li seguixca una paraula que comence per U semiconsonant: de hui.

Comparant les dos ortografies, la del 32 i la de l´Academia, es veu la conformitat substancial de les dos. Sols que l´ortografia del 32, deixa lliure l´us de l´elisio i exceptua l´elisio davant de vocal I, U, atones (la universitat, la industria, no l´universitat, l´industria). Esta modificacio se feu, en les normes de l´Academia, perque la demanaren moltes persones afirmant que aixina ho pronunciaven: l´universitat, l´industria.

Bases 29 i 30.

Base 29. Les formes no apostrofades ni accentuades dels pronoms personals que seguixen immediatament una forma verbal, s´escriuen unides a ella mitjançant un guionet, i quan són dos o més eixes formes pronominals van també unides les unes a les atres mitjançant el guionet (portar-te, porta-te-ho, portar-te´ls).

Base 30. S´escriu el guionet en paraules compostes unint les parts components, quan estes ho són dels prefixes: pseudo, sots, vice, en casos com ex-president; en les compostes de forma personal de verb i substantiu (guarda-robes) i de substantiu acabat en vocal i adjectiu (o participi), iniciat per R, S, X (cama-sec); en sord-mut, quasi-contracte; pre-romà, pro-sector, despús-ahir; nord-est, històric-arqueológic i consemblants.

La redaccio d´estes dos bases es correcta per a l´Academia, pero incompleta, tal i com es veu a continuacio en la redaccio de l´ortografia de l´Academia, mes detallada. Algun reparo se li pot posar ad estes bases per sa tendencia catalanista: mitjançant (per mediant), sota (per baix).

L´Academia sobre l´us del guionet.

- Guio.

El guio es el signe ortografic (-) que se coloca entre dos o mes elements d´una paraula per a distinguir-los.

Usarém el guio:

1.Per a separar les paraules per silabes en final de llinia.

2. Per a unir els pronoms que van darrere (enclitics) del verp.

2.1. Quan el verp acaba en diftonc o consonant i li seguix un pronom: mireu-les, penjar-se´n.

2.2. Quan el verp acaba en vocal i el pronom comença per consonant: menja-te´l, porta-hi.

2.3. Quan el verp acaba en vocal i seguisen els pronoms HO, HI: mira-ho, porta-hi.

3. En alguns composts en els elements dels quals no estan totalment integrats: critic-bibliografic, historic-cientific.

Base 31.

La lletra H no més s´escriu quan ho exigix l´etimologia, no mai per a substituir una consonant perduda. (haver, ahir, peró raó, no rahó)

L´ortografia de la haig se tracta per la base 31, en un breu paragraf, remitint a l´etimologia. Lo mateix fa l´Academia considerant la qüestio com "etimologica". Coincidixen les bases del 32 i l´Ortografia de l´Academia.

L´Academia sobre l´us de la haig.

S´escriu H (heretar).

No te cap so.

1. En principi i mig de paraula en les que sent etimologica s´ha conservat en l´us: hui, hivern.

2. No l´escriurem en aquelles paraules que a pesar del seu orige etimologic, s´han escrit aixina des d´un principi: avorrir.

Bases 32 i 33.

Base 32. La lletra Y s´empra en el digraf NY (any) i tant esta com les lletres K i W en paraules extrangeres.

Base 33. El digraf CH té us tambe en paraules extrangeres i en alguns noms de llinatge.

Estes bases son una claudicacio de les Normes del 32, seguint la normativa catalana. La supressio de la consonant Y i del digraf CH, grafies tradicionalment valencianes; te com a forasteres paraules en Y grega.

La Y i la CH, en l´ortografia valenciana.

S´escriu Y (yo).

1. En posicio inicial de paraula davant vocal: yuxtaposar.

2. Entre vocals: epopeya, apoyar.

3. En el digraf NY per a representar el so de /n/ (en un signe baix): pinya, puny.

4. Davant de ECC - ECT (vore en J, 2 les excepcions), inyeccio, abyeccio, proyecte, -Cf. les excepcions (J, 2) , objecte, objeccio, subjecte.

5. En final de paraula en els pobles i llinages que la tenen per tradicio: Alcoy, Montroy, Gay.

S´escriu CH (chiconiu).

1. En so de /c/ (en un signe damunt): che, chic.

1.1. Inicial i interior de paraula entre vocals i darrere de consonants: chufa, Chirivella, clochina, archiu.

1.2. En final de paraula escriurem IG o G (vore G, 3).

2. En so de /k/: March.

2.1. En posicio final de paraula, en els pobles i llinages que la tenen per tradicio: Albuisech, Albiach.

La Y grega i el digraf CH son grafies que sempre han estat en l´escritura valenciana, com ho demostra l´Academia en el llibre Documentacio Formal de l´Ortografia de la Llengua Valenciana.

L´Ortografia de les Bases suprimix les dos grafies Y i CH, sense cap motiu, excepte el d´imitar al catala.

Base 34.

S´accentuen totes les paraules agudes que terminen en vocal: anirà, aniré, aní, condició, algú.

Les paraules que terminen en AS, ES, IS, OS, US: vindràs, cortés, país, capciós, confús.

Les agudes que terminen en EN, IN: ofén, esplín.

Les paraules planes que no terminen en cap de les dotze terminacions dites: hidròfob, càrrec, centígrad, telègraf, catàleg, fàcil, àtom, telèfon, príncep, càrrer, lícit, índex, òbols, anàveu, diríeu.

Les paraules esdrúixoles s´accentuen totes: màxima, mùltiples, custòdia, cúria, València.

Tota A accentuada porta l´accent greu: voldrà, català.

Tota I i tota U accentudades, l´agut: país, Rússia.

Tota E i tota O obertes, el greu: clemència, òliba.

Tota E i tota O tancades, l´agut: esgléssia, recó.

Es troben asovint als vocabularis dos formes d´una mateixa paraula (AMB i AB; ELS i LOS; EL i LO). Aixo vol dir que ambdos formes son igualment llegítimes, encara que la primera siga la més usual i recomanable.

Observes l´inexactitut de dir que "AMB" es mes usual. Ni "amb ni ab" s´usen en la llengua parlada: la primera per ser catalana i la segona per arcaica. El poble valencià usa en lloc d´elles la preposicio "EN".

Els accents segons l´Academia.

1. (Explica qué son paraules agudes, planes i esdruixoles)

2. Hi ha dos clases d´accents: agut (´) i greu (`), que se colocaran respectivament sobre les vocals tancades (i, u, e, o) i obertes (a, e, o) (e i o en signe baix) quan siga necessari, d´acort en els següents apartats:

2.1. S´elimina l´accentuacio grafica, i queda de forma optativa per a les paraules que tenint igual grafia recau l´accent fonetic en sílaba diferent (paraules homografes, no homofones)

2.2. En el cas de creure´s necessari l´accent grafic, este tindra el següent orde preferent: agudes front a planes i esdruixoles (canóns / canons; tindré / tindre; ultimà / ultima); i planes front a esdruixoles (pronuncía / pronuncia; ultíma / ultima).

(L´Academia posa una serie d´eixemples).

2.3. Pot ser recomanable l´accent grafic en particules interrogatives o exclamatives, en els pronoms interrogatius forts.

Normes complementaries.

L´Academia sobre l´us de la F.

1. En principi, interior i fi de paraula: fer, corfa, bufa, baf.

2. En posicio final de paraula, encara que en derivar (en plural se conserva), se transforme en V o se mantinga

- serf, no serv, pero servir.

- tuf, no tuv, pero atufar.

S´escriu X.

1. En so de (S): eixida.

1.1. Darrere dels diftoncs decreisents AI, EI, OI, UI: caixa, creixer, coixo, afluixar.

1.2. Darrere de I: pixar, seguixca, vixca.

En els increments incoactius de la 3ª conjugacio (IXC, IXQU): oferixca, servixques.

En final de paraula: exigix, ix.

2. En so de KS: text.

2.1. Entre vocals: reflexio, axial.

2.2. En posicio final en algunes paraules: perplex, prefix.

3. En so de GS: exacta.

3.1. En el prefix EX, seguit de vocal, H o consonant sonora: examinar, exhortar, ex-libris.

V BREUS COMPARACIONS

Les principals justificacions son les següents, incloses en la publicacio de l´Academia titulada: DOCUMENTACIO FORMAL DE L´ORTOGRAFIA DE LA LLENGUA VALENCIANA.

1. De base fonetica.

1. Propiament fonetica.

1.1. Eliminacio de grups consonantics.

L´apartat comprén els grups consonantics TM, MP, TN, TL, TLL, TZ, TG/TJ, els quals se poden classificar, segons els considerem etimologics (TM, MP, TN, TL) o no etimologics (TLL, TZ, TG/TJ). Les caracteristiques d´estos grups consonantics es que se reduixen de la següent manera:

TM > M

MP > N

TN > N (TN)

TL > L (TL)

TLL > LL

TZ > S

TG/TJ > G/J

Estes reduccions responen a la fonetica actual valenciana, encara que en algun moment, o per alguns escritors, hagen segut utilisades tant unes formes com atres.

1.2. Escritura de sordes en final de paraula.

El valencià en posicio implosiva a final de paraula (o interior), neutralisa l´oposicio sorda/sonora, i per aixo hi escriurem sempre la consonant sorda en lloc de la sonora. Aixina tindrem foneticament en posicio final:

V > F serf (servir).

B > P adop (adobar).

D > T recort (recordar).

G > C amarc (amargar).

La grafia CH.

La reintroduccio de la grafia CH per a la representacio del so palatal sort /c/ (en un signe damunt) implica una reestructuracio del sistema o sistemes ortografics existents per quan al mateix temps supon la supressio de les grafies TX, i X, en funcio d´eixe so.

El sistema actual queda com s´ha dit en el lloc corresponent.

1.5. La grafia Y.

La Y es una grafia que te tradicio en l´escritura valenciana, utilisada no tan sols en la lliteratura classica, sino tambe en la posterior fins a 1932.

II: De base morfologica.

1. Els sufixes ISTE, ISTA.

Es corrent en la llengua parlada oir estes terminacions aplicades al masculi i al femeni respectivament. Primitivament este sufix tenia una forma unica, pero el valencià ha creat una distincio de genero. Inexplicablement aquelles BASES, que solament eren ORTOGRAFIQUES, condenaren la forma ISTE, deixant-ne una per als dos generos: ISTA.

2. El sufix EA.

Un atre dels casos ben estranys, es el produit a l´entorn d´este sufix, que servix per a formar substantius que designen qualitats abstractes.

La llengua valenciana fa referencia a la parlada, presenta la solucio estable EA, procedent del llati ITIA.

III. Signes convencionals. Els accents.

Sobre els canvis efectuats respecte a anteriors normatives, en materia d´accents, guio i apostrof (tot molt convencional), lo mes important es la supressio dels accents. S´ha volgut donar unes normes que servixquen a la llengua escrita, fent mes facil i menys complicat l´aprenentage i l´escritura. I, com en els classics i en l´angles i en l´italià, per regla general se suprimix l´accent, deixant-lo optatiu per a diferenciar paraules homografes (o que s´escriuen igual en diferent pronunciacio) i en les interrogants i exclamacions.

IV. Diferencies lexicografiques i morfologiques.

Encara que directament tant les bases del 32 com les de l´Academia siguen de caracter ortografic, les del 32, indirectament seguixen, en el preambul i en el desenrol del text, unes normes valencianes que afecten al lexic i a la gramatica, i que no seria licit ometre en este punt, tant per a completar la present exposicio com pel fet de que els que a veu plena diuen que escriuen en les normes de Castello, les incomplixen. Son les següents:

Relatives al lexic.

En les normes del 32 figuren les següents paraules: hui, aci, naixer, estilisacio, (desautorisant el grup catala TZ); eixe, nosatres, atre, dos (femeni), seua, orige, este, i tambe ab i lo. Paraules que els defensors de les Normes de Castello han anat substituit per formes barcelonines o de menor us en valencià: avui, aqui, altre, dues, seva, bastant, origen, aquest, amb i el (neutre).

Relatives a la morfologia.

Les bases del 32, usen les formes verbals obtindre (en conte de obtenir), vore (per veure), i reduixen el grup catala EIX en el valencià IX (afeblixca, no afebleixca; exigix, no eixigeix; creixcut, no crescut).

V. Omissions en el sistema ortografic.

En les bases del 32 no existixen una serie de digrafs que alguns dels seus seguidors s´encaboten en introduir. Son: TL, TLL, TM, TN i TX: setmana, guatla, enrotllar, assumpte, etc...

Consideracions circumstancials.

A) LES BASES / NORMES DE CASTELLÓ.

1. Les BASES no son propiament de Castello, sino com diu Sanchis Guarner en la Gran Enciclopedia de la Region Valenciana, (articul "ortografia"), van ser iniciativa dels catalanistes valencians del grup "Valencia Nova". Son bases copiades de les que els catalans feren per al catala. En Castello les retocaren un poc persones carents de ciencia filologica i s´encarregaren d´anar arreplegant firmes.

2. Segons el preambul, les bases son d´ortografia. Per tant no hi ha dret a apoyant-se en elles introduir la normativa catalana en morfologia, sintaxis i lexic. I no hi ha cap document que les justifique. No obstant, es poden considerar el "cavall de Troya" del catalanisme.

3. Segons el preambul, lo acordat "no està tan madurat com caldria" i deixa per a "les novelles generacions la cura i missió d´anar rectificant i millorant el sistema". No son, per tant, unes normes immutables o irreformables. Son de caracter provisional.

4. Diu el preambul que les innovacions s´han de fer per mig "d´amples acords". En realitat les bases del 32 obtingueren un acort ben reduit: dos entitats culturals, una corporacio, un seminari, huit societats valencianistes i cinquantados senyors.

B) LES NORMES DE L´ACADEMIA.

1. Foren confeccionades per un grup de filolecs valencians de l´Academia i de Lo Rat Penat, despres d´un conciençut estudi, tenint en conte la fonetica valenciana i la tradicio.

2. Son ortografiques. El seu complement es el Diccionari Valencià- Castellà, de la mateixa Academia. Foren acompanyades de la Documentacio formal.....a on es justifica, s´explica i es documenta en texts classics les propostes ortografiques.

3. De les bases del 32, l´Academia n´accepta 23, i les demes les perfecciona, en la forma que hem vist mes amunt.

4. Les normes de l´Academia son tambe nomenades com de "El Puig", perque en esta poblacio obtingueren un amplissim consens el dia 7 de març de 1981 en mes d´un miller de firmes de prestigiosos erudits, i certificades notarialment.

Transcripcio feta del llibre del mateix nom perteneixent a l´edicio Quaders de Divulgacio nº 9 de Lo Rat Penat, 1997. Lo Rat Penat nomenà Prohom a D. Josep Mª Guinot i Galàn.