Pininfarinetes, diseño de automóviles, disseny, CRB, Calaceite, Calasseit, Calaseit, Calaceit, calaceitano, Kalat-Zeyt, Pininfarina, farinetes de Calaseit, catalanisme de debò, catalanista, català, dialecte català, dialecte occitan catalan, lengua provenzal, provençal, provençau, Provence, Provença, Provintia, linguae Romanae rusticae, lengua romance rústica, romanç, romans, arromanzar, arromançar, arromançat, arromansat, provenzal-catalán, provençal-catalan
domingo, 8 de octubre de 2023
Peyrols, Peirols, Peirol, Peiròl
Peyrols.
I.
Quora
qu' amors vuelha,
Ieu chan,
Qu' autra flors ni fuelha
No y
vau gardan;
Dregz es qu' ieu m' en duelha
Aman,
Pus vas me
s' orguelha
Silh cui me coman:
Perdut ai,
E cobrarai;
Ges
no m recre per tan,
Qu' aissi s va 'l segles camjan.
Dieus
m' aiut, e m valha!
Qu' antan
Aic
d' amor ses falha,
Mas non ai oguan,
Quar
me mov baralha
Tan gran
Al cor, e m trebalha
Durmen e
velhan,
Per qu' eu fai
Qu' al mielhs qu' ieu sai
La serv e
la reblan:
Per so vei qu' ieu mi ay dan.
Mos cors salh e
trembla
Soven,
M' amia lo m' embla
Si qu' ieu non o sen;
Qu'
ilh m' aima, so m sembla,
Quomen
Lo sieus digz ressembla
Lo
mieu pessamen;
Don dirai,
Que mout mi plai
Suffrir aital
turmen
Don ieu tan ric joi aten.
Nulhs hom be non ama
Ni
gen,
Que d' amor si clama
Sitot mal li 'n pren.
Cum plus m'
enliama
Greumen,
E m' art e m' aflama,
N' ai melhor
talen;
Qu' aissi m trai
Mos volers lai,
E 'l fol
chaptenemen
Don m' es mantas vetz parven.
Mout bas fora
meza
Valors,
Deportz e guayeza,
Si no fos amors,
Quar
mante proeza
Totz jors,
E fai que corteza,
Quar pren los
melhors,
No s' eschai
D' ome savai,
Que aia tan d' onors
Que
d' amor senta dolors.
Era us quier, amia,
Socors,
Qu'
enansas morria
Qu' en queris alhors,
Assatz trobaria
D'
aussors;
Vos etz ses fadia
Caps de las melhors.
Mos cors
jay
En gran esmay
Entre
sospirs e plors,
Mas tot m' es jois e doussors.
Peyrols
fai
Fin e verai
Lo sonet per amors,
On sos cors estai totz
jors.
II.
Atressi col signes fai,
Quan dey murir, chan,
Quar sai que plus gen murrai,
Et ab meynhs d' afan;
Qu' amors m' a tengut en sos latz,
E maynhs trebalhs n' ai sufertatz;
Mas pel mal qu' aoras m' en ve
Conosc
qu' ancmai non amiey re.
Dieus! e qual cosselh penrai,
S'
aissi muer aman,
Ni secors no m ve de lai
On mei sospir
van?
Pero non part mas voluntatz,
Sitot m' en sui
desesperatz;
Pessius e cossiros mi te
La belha de cui mi
sove.
Ges melhor dona no sai,
Veus per que l' am tan;
Qu'
ieu jamais non l' auzarai
Dire mon talan;
Gen m' acuelh e m' a
belh solatz,
E del plus sui acosselhatz,
Que s' ieu la preyava
de re,
Tem que pueis si guardes de me.
Preguar, las! quan
no s' eschai,
Torna a enuey gran:
Ses parlar la preguarai;
E
cum? per semblan,
Et ilh entenra o s' il platz:
Qu' en aissi
dobla 'l jois e 'l gratz,
Quan l' us cors ab l' autre s' ave,
E
dona ses querre fai be.
Francheza ab fin cor veray
Trai amor enan,
Mas paratges la dechai,
Que 'l ric son truan;
Et a n' i d' aquels malvatz
Per qu' el setgles es sordeiatz;
E domna, que bon pretz mante,
Non
am per ricor, s' als no y ve.
Chansos, vas la belha vai,
Non
ges qu' ieu re 'l man,
Mas ben li potz mon esmai
Mostrar ses
mon dan;
E diguas li m qu' a lieys s' es datz
Mos cors ligges
et autreyatz;
Sieus sui e sieus serai jasse,
Murir puesc per ma
bona fe.
Domna del mon que plus mi platz,
Jois sia ab vos
on que siatz,
Qu' estiers no us aus preguar de re,
Mas sivals
pessar m' o puesc be.
III.
Ben dei chantar pus amors m'
o ensenha,
E m dona gienh cum sapcha bos motz faire,
Quar s'
ilh no fos, ja non fora chantaire
Ni conogutz per tanta bona
gen;
Mas aras sai e conosc veramen
Que totz los bes qu' anc mi
fes mi vol vendre.
Que farai doncs! giquirai me d'
atendre?
Non ges, mais am tot en perdo maltraire;
Qu' ieu no
vuelh reis esser ni emperaire,
Sol que de lieys partis mon
pessamen;
Non soi pro ricx sol qu' ieu l' am finamen?
Grans
honors m' es que s' amors me destrenha.
Bona domna, qualque
fals' entressenha
Me fatz, si us platz, don m' alegr' e m'
esclaire,
Pus conoissetz que no m' en puesc estraire;
Ab bel
semblan baissatz lo mal qu' ieu sen,
Qu' aissi m podetz traynar
longamen,
E de mon cor, qu' avetz tot, un pauc rendre.
Bona
domna, be o devetz entendre,
Qu' ieu vos am tan no us aus preyar
de guaire,
Mas vos etz tan francha e de bon aire,
Per que n'
auretz merce, mon escien;
Lo mieu fin cor gardatz e 'l bon
talen,
Ja de vostra riqueza no us sovenha.
Esfortz de me
non aten que m revenha,
E pot esser, mas mi non es veiaire,
Qu'
ilh es tan belha e de tan ric afaire,
Pros e corteza en faich et
en parven,
Per qu' ieu sai ben, si ma razon enten,
Qu' ilh non
deu ges vas me tan bas dissendre.
S' ieu no sui drutz res no
m' en pot defendre
Qu' a tot lo menhs no sia fis amaire,
Francs
e sufrens, humils e merceyaire,
Ses trop parlar, e de bon
celamen;
Per aital guiza e per aital coven
M' autrey a lieys
que retener no m denha.
Lo vers a fait Peirols, e no i
enten
Mot mal adrech ni ren que y descovenha.
Vai
messagier, lai a Mercoill lo m ren
A 'l comtessa cui jois e pretz
manteigna.
IV.
Quoras que m fezes doler
Amors, ni m
dones esmai,
Era m ten jauzen e gai
Per qu' ieu chant a mon
plazer,
Quar plus ric joy ai conquis
Qua mi no s tanhia;
E
quan ricors s' umilia,
Humilitatz s' enriquis.
Mi dons
mercey e grazis
La benanansa qu' ieu n' ai,
E ja non
oblidarai
Los plazers que m fes ni m dis;
Qu'
en mi non a mais poder
Lieys qu' amar solia,
Qu' en plus
franca senhoria
Vuelh
ses engan remaner.
Soven l' anera vezer
La plus avinen qu'
ieu sai,
Si 'ls devinamens qu' om fai
No m' avengues a
temer;
Pero mos cors es aclis
Vas lieys on qu' ieu sia,
Que fin' amors jonh e lia
Dos
cors de lonhdan
pais.
Molt m' agrada e m'
abelhis
De
dos amicx, quan s' eschai
Que s' amon de cor verai,
E l' us l'
autre non trais,
E sabon luec e lezer
Gardar tota via,
Qu'
en lur bona companhia
Non puesca enuios caber.
Derenan me
vuelh tener
Al reprovier qu' om retrai:
No s mova qui ben
estai.
No farai ieu ja per ver,
Que 'l flama qu' amors
noyris
M' art la nueg e 'l dia,
Per qu' ieu devenh tota via
Cum
fai l' aurs el fuec plus fis.
S' era part la crotz del
ris,
Don nuls hom non tornet sai,
No crezatz que m pogues
lai
Retener nulhs paradis;
Tant ai assis mon voler
En ma
douss' amia,
Que ses lieys ges non poiria
Negus autres joys
plazer.
Chansos, hueimais potz tener
Vas mi dons ta
via,
Qu' ieu sai ben qu' ella volria
Te auzir e me
vezer.
Dalfis, s' auzes mon voler
Dir a ren que sia,
Tant
am vostra companhia
Que vos en saubratz lo ver.
V.
Manta
gens me mal razona
Quar
ieu non chant plus soven,
E qui d' aisso m' ocaizona
Non sap
ges quant longamen
M' a tengut en greu pessamen
Cill que mos
cors empreisona,
Per qu' en pert tot jauzimen,
Tal desconort
mi dona.
Pero si m fo douss' e bona
Ma domn' al
comensamen,
Ara no m' acuelh ni m sona
Plus que fai a l' autra
gen,
Quar conois qu' ieu l' am finamen;
E s' aital mi
guazardona,
Amors fara falhimen,
S' aquest tort li perdona.
De
tota joia m deslonja
Ma dona, e non l' es honors,
Qu' ab calque
plazen messonja
Mi pogra far gen socors:
Ar vei que non es mas
folhors
Aquesta entendensa lonja,
Dont ai fag tantas
clamors
Qu' anta n' ai e vergonja.
Partirai m' en donc ieu?
Non ja;
Que sos pretz e sa valors
M' o defen e m' o calonja;
Quant ieu cuit amar alhors
Per tot lo cors m' intra s' amors,
Si cum fai l' aigua en l' esponja.
Tos temps mi plaira 'l
dolors,
Cum que m destrenh' e m ponja.
E vuelh be qu'
amors m' asalha,
E m guerrei matin e ser;
Contra la sua
batalha
No vuelh ja repaus aver:
E s' ieu non ai tot mon
voler,
Tals es silh qu' aissi m trebalha,
Qu' en est mon non a
plazer
Qu' el mieu maltraire valha.
Lauzenga ni
devinalha
D' enuios no m cal temer;
Sol pessar de lieys no m
falha,
Res no m' en pot dan tener;
Qu' el consirs don ieu m'
alezer
Me pais mais qu' autra vitalha;
Per ren que n' aia en
poder
Mos cors no s' anualha.
Chansos, a totz potz dir en
ver
Que mon chan non agra falha,
Si m volgues d' amor valer
La
belha cui dieus valha.
VI.
Quant amors trobet
partit
Mon cor de son pessamen,
D' una tenson m' asalhit,
E
podetz auzir comen:
“Amicx Peyrols, malamen
Vos anatz de mi
lunhan,
E pus en mi ni en chan
Non er vostr' entencios,
Diguatz
pueis que valretz vos?”
“Amors, tant vos ai servit,
E
pietatz no us en pren,
Cum vos sabetz quan petit
N' ai aiut de
jauzimen;
No us ochaizon de nien,
Sol que m fassatz
derenan
Bona patz, qu' als no us deman
Que nulhs autres
guazardos
No m' en pot esser tan bos.”
“Peyrols,
metetz en oblit
La bona domna valen.
Qui tan gen vos aculhit
E
tant amorosamen,
Tot per mon comandamen
Trop avetz leugier
talan,
E non era ges semblan,
Tant guays e tant amoros
Eratz
en vostras chansos.”
“Amors, mi dons, pos la vit,
Ai
amada lonjamen;
Enquer l' am, tant m' abelit
E m plac al
comensamen,
Mas folia no i enten:
Pero maint amic partan
De
lor amigas ploran,
Que, s' En Saladis no fos,
Sai remanseran
joyos.”
“Peyrols, Turc ni Arabit
Ja pel vostr'
envazimen
No laisseron tor Davit.
Bon cosselh vos don e
gen,
Amatz e cantatz soven;
Iretz vos, e 'l rey no van!
Veiatz
las guerras que fan,
Et esguardatz dels baros
Cossi trobon
ochaizos!”
“Amors, ancmais no falhit,
Mas ar falh
forsadamen,
E prec dieu que m sia guit,
E que trameta
breumen
Entr' els reys acordamen,
Qu' el socors vai trop
tarzan,
Et auria mestier gran
Qu' el marques valens e pros
N'
agues mais de companhos.”
“Peyrols, molt amic partran
De lurs amiguas ploran,
Que, si Saladis no fos,
Sai
remanseran ab nos.”
“Amors, si li rey no van,
Del
Dalfin vos dic aitan,
Que per guerra ni per vos
No remanra,
tant es pros.”
//
https://oc.wikipedia.org/wiki/Peir%C3%B2l
Peiròl o Peiròl d'Auvèrnha foguèt un trobador auvernhat. Nasquèt cap a 1160 e defuntèt cap a 1220). Escriguèt mai que mai de cansos de fin' amor a la fin del sègle XII e al començament del sègle XIII. Trente quatre poèmas nos son demorats entre losquals, dètz set amb sas melodias.
Se sap pas grand causa de sa vida, mas la naissença de Peiròl es generalament estimada a l'entorn de 1160. Es benlèu originari del vilatge de Pérols a Prondines, Puèi de Doma, al pe del castèl de Rocafòrt Montanha). Una autra possibilitat per sa vila natala es Peiròl dins la vila modèrna de Riòm de las Montanhas. Sa patria èra doncas "en la contrada del Dalfin": dins lo comtat del Dalfin d'Alvèrnha.
Peirol èra a l'origina un paure cavalièr, descrit coma "cortés e polit" per l'autor de sa vida de la fin del sègle XIIIen. Serviguèt la cor de Dalfin d'Alvèrnha, mas èra amorós de sa sòrre Salh de Claustra, molhèr de Beraut III de Mercuèr, e escriguèt cansons per aquesta "domna" (dòna). Alara que Dalfin aviá menat sa sòrre a la cour per Peiròl e aviá ajudat Peiròl a respondre a sos gosts dins sas composicions, Dalfin finiguèt per venir gelós de l'atencion que sa sòrre acordava a Peirol e, en partida pr'amor de l'inconvenença, deguèt donar comjat a Peiròl. Son biograf indica, Peirols no se poc mantener per cavallier e venc joglars, et anet per cortz e receup dels barons e draps e deniers e cavals.
Peiròl es conegut per èsser estat un violonista e un cantaire dins una tornada d'Albertet de Sestaro. Après èsser tornat d'un pelerinatge a Jerusalèm qualque temps en 1222 o après, Peiròl es saique mòrt a Montpelhièr dins los ans 1220.
https://oc.wikipedia.org/wiki/Lista_de_trobadors_e_trobairises
https://oc.wikipedia.org/wiki/Lista_de_po%C3%A8tas_de_lenga_occitana
domingo, 1 de agosto de 2021
XV, LA CARITAT.
XV
LA
CARITAT.
ODA
Premiada
en la Societat catalana La Misteriosa,
en lo certámen de 2 Febrer
de 1876,
DIADA DE LA VERGE CANDELERA.
Charitas nunquam excidit...
(Epíst. de S. Pau 1.a á los Corintios;
Cap.
XIII, verset. 8.)
Miráu
exa Matrona,
Verge y Mare, puríssima y fecunda;
Vèurela pler
nos dona;
En fuig la Serp inmunda;
Lo seu rich trono sobre ´ls
ángels funda.
Sos
ulls miran la cara
Del Sol, que en ells resplán y en ells se
mira;
Ab son mantell ampara
Pobre infant que suspira;
Sa má
detén la desfermada ïra.
Oh divinal Bellesa
La que
illumina ´l front de la Senyora;
Oh may vista grandesa
De
l´amor benfactora,
Que son cor ple de gracies atresora.
De
bon matí s´axeca
Y al Creador ses oracions envía;
De peresa
may peca;
Y, en nom de Deu que´l cría,
Sab guanyar lo dolç
pa de cada día.
A voltes la desgraciada
Rodejará son cor;
no´s desespera;
De la divina Gracia,
Ab sa fe
vertadera,
Remey, socors y pïetat espera.
Ella
del sacrifici
De sa quietut y benestar se oblida;
Del mon en
benefici
Exposará sa vida,
Mes sòls de Deu vol ser la
benehida.
XV
LA CARIDAD.
Mirad esa Matrona, vírgen y madre, purísima y fecunda. Sólo verla nos causa placer. Huye de su lado la inmunda Serpiente; su rico trono se apoya sobre las alas de los ángeles.
Fija
sus ojos en el Sol, que á su vez en ellos resplandece y en ellos se
mira; bajo su manto ampara niños desamparados; su mano detiene las
iras del vengativo.
¡Oh divinal Belleza, la que ilumina la
frente de la Señora! ¡Oh nunca vista benevolencia del amor, que en
su delicado corazon tiene morada!
Levántase muy de mañana, y
eleva sus oraciones al Sér Supremo; no desatiende el trabajo; y, en
nombre de Dios, que nos lo da, sabe ganar el dulce pan de cada día.
A
veces la desgracia visitará su hogar; no se desespera, por eso: de
la Providencia divina, con resignada fe, aguarda el remedio, el
socorro y la piedad.
Ella
se olvida de haber sacrificado, tal vez, su bienestar y su reposo. En
beneficio del mundo expondrá su vida; mas sólo de Dios anhela el
premio.
La
santa pacïencia,
Li diu: “germana meua en tota cosa.”
Ab
pura concïencia
Prega per el qui posa
Al mig de son camí
traydora llosa.
Puja
á los últims sòtils
Per axugar les llágrimes plorades
En
soletat; ni bòtils,
Ni roques espadades
Aturarán ses passes
ignorades.
¡Flama
d´amor divina
Que crema dins son cor! May torna arrera;
Avant,
avant camina;
Sos ulls en l´alta Esfera
Fixos están; l´amor
mou sa carrera.
Oh
Dona benehida,
Oh idëal
de mística tendresa,
Oh llum, oh foch, oh vida,
Llibertat ben
entesa
Per les cadenes del pecat may presa.
Jo
cerch, jo cerch ton Pare,
Jo la Font de hon tu surts veure
voldría;
De la Virtut ets mare,
Del mon ets
l´harmonía,
L´altíssim Deu incessantment t´envía.
La
santa paciencia le dice hermana mía. Con pureza de intencion,
ruega por el que le pone asechanzas en su camino.
Sube
á las guardillas, para enjugar lágrimas lloradas en la soledad; ni
las arenas de las playas, ni los escuetos montes detendrán sus
silenciosos pasos.
¡Llama
de amor divino que arde en su corazon! - Nunca vuelve atrás;
adelante, siempre adelante en las reformas; su pensamiento fijo en el
Cielo, porque el amor la alienta.
¡Oh
bendita mujer! ¡Oh Ideal de ternura mística! ¡Oh luz, oh vida, oh
fuego! ¡Libertad bien entendida, nunca por el pecado aprisionada!
Yo
busco, yo busco á tu Padre; yo anhelo ver la fuente de tu orígen.
Eres madre de la virtud; eres la armonía del mundo; el altísimo
Dios te manda incesantemente á la tierra.
Del
cor en lo misteri
Tu les virtuts hi sembras, real Senyora;
Lo
que es un cementeri,
Ab ta alenada fora
Verger riquíssim de
l´alegra Flora.
¡Oh
bé de Deu! ¡Per gracia
Déxam que conti ta gloriosa gesta!...
Tu
en un recó del Assia
Trencares la feresta
Cadena que de Infern
era la festa.
Tu
al Fill acompanyares
Al Pal d´afronta; sos suspirs oíres;
Y,
en loch de nostres pares,
Ab sa Sanch ablanires
De la Justicia
divinal les ires.
Les
roques del Calvari
Ab la Creu en la má partir te veren;
En
mig de son desvari
Los Grechs te conegueren;
Y sos ídols de
marbre se romperen.
Los
esclaus t´esperavan
En les presons de Roma ab agonía;
Y,
vehente, clamavan:
Llibertat. Mare mía;
Y tu los llibertavas
aquell día.
En
lo profundo del corazon humano siembras tú las virtudes, real
Señora; á tu aliento, los más agrestes eriales serían pronto
riquísimos verjeles de alegre florescencia.
¡Oh
amor de Dios! Déjame por amor que cuente tus gloriosos hechos... Tú
en un rincon del Asia rompiste las horribles cadenas regocijo del
abismo.
Tu
acompañaste al Hijo de Dios al afrentoso Madero; oíste sus
suspiros, y, por nuestros padres, satisficiste con su Sangre la
justicia divina.
Las
rocas del Calvario viéronte partir, con la Cruz enhiesta; á pesar
de sus filosóficos delirios, los griegos te conocieron; y los
marmóreos ídolos cayeron hechos trizas.
Los
esclavos te esperaban, agonizando en las romanas prisiones; al verte,
exclamaban: libertad, madre mía; y tú los libertabas presurosa.
En
l´inmensa planuria
Del Nort alçat, en inimigues platjes,
Dels
Bárbaros la furia
Calmaren tos missatjes;
Y xots tornaren los
guerrers selvatjes.
Pujar
al Capitoli
La santa germandat del Cristianisme,
Rentar ab
sagrat oli
Lo front del estoicisme,
Y esclarir les tenebres del
Abisme;
Veus ací la corona
Que ton front engarlanda, y la
noblesa
Que tot lo mon pregona;
Sòls tu en mig la
vilesa
Predicavas del ánima l´altesa.
Setgles y setgles
foren
Dençá d´aquella gesta muy perduda:
Setgles y setgles
moren,
Y may quedas retuda,
Ni mortal, ni cansable, ni vençuda.
La
ventada violenta
Que t´empenyé t´empeny, santa madona;
La
paraula potenta
Del Crist encara sona,
Tot l´Univers ab exa
Veu retrona.
En
las inmensas llanuras del revuelto Septentrion, en aquellas
inhospitalarias tierras tus mensajeros calmaron la furia de los
bárbaros; y los guerreros salvajes trocáronse en mansos
corderillos.
Subir
al Capitolio la santa Fraternidad cristiana; ungir con los sagrados
óleos la frente del Estoicismo; y disipar las tinieblas infernales.
Hé
ahí la triple corona que orla tu frente; hé ahí los timbres de tu
nobleza, por todos pregonada. Sólo tú, en medio del universal
rebajamiento, predicabas la dignidad del hombre.
Siglos
y siglos han pasado desde aquella inolvidable lucha; siglos y siglos
mueren; y tú nunca te paras, ni te mueres, ni te cansas, ni te
vencen.
El
violento huracán que te impulsó, te impulsa, noble Matrona; la
omnipotente palabra de Cristo resuena todavía; á esa Voz retumba el
Universo.
Tu
sentes encarara
L´entussiasme primer, la fe primera;
Vols
axecar un ara
Per tots y una bandera;
Vols que visca lo mon en
Primavera.
Corres
per pla y montanya,
Passas la mar, l´arena no´t detura,
Unexes
la cabanya
Ab la rëal
altura,
Y preparas d´amor l´etat futura.
Vencerás
l´egoísme;
L´Esquimal y l´Etiop sa rustiquesa,
Rebent lo
sant Baptisme,
Perdrán y sa feresa;
Lo Llop en los anyells no
ferá presa.
¡Ditxa
que´l cor anyora!
¡Qué bella veig la terra, il-luminada
Per
la llum venidora!
¡Oh sonrïent aubada!
¡Oh delicia d´amor
may acabada!
Janer
de 1876.
FÍ
DEL LLIBRE TERCER.
Tú
sientes aún el entusiasmo, la fe primitiva; quieres levantar un ara
y una misma bandera para todos los hombres; quieres que el mundo viva
en primavera.
Corres
por llanos y sierras; atraviesas el mar; los arenales no te detienen;
unes la cabaña con el trono, y preparas de amor la edad futura.
Vencerás
al egoísmo. El Esquimal y el Etíope, al recibir las aguas del
primer Sacramento, perderán su rusticidad y fiereza. El Lobo no
devorará los corderos.
¡Dicha que ansía el corazon! ¡Qué
hermosa es la tierra, iluminada por la Luz de lo porvenir! ¡Oh
sonriente aurora! ¡Oh delicias de amor interminable!
FIN
DEL LIBRO TERCERO.