Peyrols, Peirols, Peirol

Peyrols, Peirols, Peirol, Peiròl

Peyrols.

I.

Quora qu' amors vuelha,
Ieu chan,
Qu' autra flors ni fuelha
No y vau gardan;
Dregz es qu' ieu m' en duelha
Aman,
Pus vas me s' orguelha
Silh cui me coman:
Perdut ai,
E cobrarai;
Ges no m recre per tan,
Qu' aissi s va 'l segles camjan.

Dieus m' aiut, e m valha!
Qu' antan
Aic d' amor ses falha,
Mas non ai oguan,
Quar me mov baralha
Tan gran
Al cor, e m trebalha
Durmen e velhan,
Per qu' eu fai
Qu' al mielhs qu' ieu sai
La serv e la reblan:
Per so vei qu' ieu mi ay dan.
Mos cors salh e trembla
Soven,
M' amia lo m' embla
Si qu' ieu non o sen;
Qu' ilh m' aima, so m sembla,
Quomen
Lo sieus digz ressembla
Lo mieu pessamen;
Don dirai,
Que mout mi plai
Suffrir aital turmen
Don ieu tan ric joi aten.

Nulhs hom be non ama
Ni gen,
Que d' amor si clama
Sitot mal li 'n pren.
Cum plus m' enliama
Greumen,
E m' art e m' aflama,
N' ai melhor talen;
Qu' aissi m trai
Mos volers lai,
E 'l fol chaptenemen
Don m' es mantas vetz parven.

Mout bas fora meza
Valors,
Deportz e guayeza,
Si no fos amors,
Quar mante proeza
Totz jors,
E fai que corteza,
Quar pren los melhors,
No s' eschai
D' ome savai,
Que aia tan d' onors
Que d' amor senta dolors.

Era us quier, amia,
Socors,
Qu' enansas morria
Qu' en queris alhors,
Assatz trobaria
D' aussors;
Vos etz ses fadia
Caps de las melhors.
Mos cors jay
En gran esmay

Entre sospirs e plors,
Mas tot m' es jois e doussors.

Peyrols fai
Fin e verai
Lo sonet per amors,
On sos cors estai totz jors.

II.

Atressi col signes fai,

Quan dey murir, chan,

Quar sai que plus gen murrai,

Et ab meynhs d' afan;

Qu' amors m' a tengut en sos latz,

E maynhs trebalhs n' ai sufertatz;

Mas pel mal qu' aoras m' en ve

Conosc qu' ancmai non amiey re.

Dieus! e qual cosselh penrai,
S' aissi muer aman,
Ni secors no m ve de lai
On mei sospir van?
Pero non part mas voluntatz,
Sitot m' en sui desesperatz;
Pessius e cossiros mi te
La belha de cui mi sove.

Ges melhor dona no sai,
Veus per que l' am tan;
Qu' ieu jamais non l' auzarai
Dire mon talan;
Gen m' acuelh e m' a belh solatz,
E del plus sui acosselhatz,
Que s' ieu la preyava de re,
Tem que pueis si guardes de me.

Preguar, las! quan no s' eschai,
Torna a enuey gran:
Ses parlar la preguarai;
E cum? per semblan,
Et ilh entenra o s' il platz:
Qu' en aissi dobla 'l jois e 'l gratz,
Quan l' us cors ab l' autre s' ave,
E dona ses querre fai be.

Francheza ab fin cor veray

Trai amor enan,

Mas paratges la dechai,

Que 'l ric son truan;

Et a n' i d' aquels malvatz

Per qu' el setgles es sordeiatz;

E domna, que bon pretz mante,

Non am per ricor, s' als no y ve.

Chansos, vas la belha vai,
Non ges qu' ieu re 'l man,
Mas ben li potz mon esmai
Mostrar ses mon dan;
E diguas li m qu' a lieys s' es datz
Mos cors ligges et autreyatz;
Sieus sui e sieus serai jasse,
Murir puesc per ma bona fe.

Domna del mon que plus mi platz,
Jois sia ab vos on que siatz,
Qu' estiers no us aus preguar de re,
Mas sivals pessar m' o puesc be.

III.

Ben dei chantar pus amors m' o ensenha,
E m dona gienh cum sapcha bos motz faire,
Quar s' ilh no fos, ja non fora chantaire
Ni conogutz per tanta bona gen;
Mas aras sai e conosc veramen
Que totz los bes qu' anc mi fes mi vol vendre.

Que farai doncs! giquirai me d' atendre?
Non ges, mais am tot en perdo maltraire;
Qu' ieu no vuelh reis esser ni emperaire,
Sol que de lieys partis mon pessamen;
Non soi pro ricx sol qu' ieu l' am finamen?
Grans honors m' es que s' amors me destrenha.

Bona domna, qualque fals' entressenha
Me fatz, si us platz, don m' alegr' e m' esclaire,
Pus conoissetz que no m' en puesc estraire;
Ab bel semblan baissatz lo mal qu' ieu sen,
Qu' aissi m podetz traynar longamen,
E de mon cor, qu' avetz tot, un pauc rendre.

Bona domna, be o devetz entendre,
Qu' ieu vos am tan no us aus preyar de guaire,
Mas vos etz tan francha e de bon aire,
Per que n' auretz merce, mon escien;
Lo mieu fin cor gardatz e 'l bon talen,
Ja de vostra riqueza no us sovenha.

Esfortz de me non aten que m revenha,
E pot esser, mas mi non es veiaire,
Qu' ilh es tan belha e de tan ric afaire,
Pros e corteza en faich et en parven,
Per qu' ieu sai ben, si ma razon enten,
Qu' ilh non deu ges vas me tan bas dissendre.

S' ieu no sui drutz res no m' en pot defendre
Qu' a tot lo menhs no sia fis amaire,
Francs e sufrens, humils e merceyaire,
Ses trop parlar, e de bon celamen;
Per aital guiza e per aital coven
M' autrey a lieys que retener no m denha.

Lo vers a fait Peirols, e no i enten
Mot mal adrech ni ren que y descovenha.

Vai messagier, lai a Mercoill lo m ren
A 'l comtessa cui jois e pretz manteigna.

IV.

Quoras que m fezes doler
Amors, ni m dones esmai,
Era m ten jauzen e gai
Per qu' ieu chant a mon plazer,
Quar plus ric joy ai conquis
Qua mi no s tanhia;
E quan ricors s' umilia,
Humilitatz s' enriquis.

Mi dons mercey e grazis
La benanansa qu' ieu n' ai,
E ja non oblidarai
Los plazers que m fes ni m dis;

Qu' en mi non a mais poder
Lieys qu' amar solia,
Qu' en plus franca senhoria

Vuelh ses engan remaner.

Soven l' anera vezer
La plus avinen qu' ieu sai,
Si 'ls devinamens qu' om fai
No m' avengues a temer;
Pero mos cors es aclis
Vas lieys on qu' ieu sia,

Que fin' amors jonh e lia

Dos cors de lonhdan pais.

Molt m' agrada e m' abelhis
De dos amicx, quan s' eschai
Que s' amon de cor verai,
E l' us l' autre non trais,
E sabon luec e lezer
Gardar tota via,
Qu' en lur bona companhia
Non puesca enuios caber.

Derenan me vuelh tener
Al reprovier qu' om retrai:
No s mova qui ben estai.
No farai ieu ja per ver,
Que 'l flama qu' amors noyris
M' art la nueg e 'l dia,
Per qu' ieu devenh tota via
Cum fai l' aurs el fuec plus fis.

S' era part la crotz del ris,
Don nuls hom non tornet sai,
No crezatz que m pogues lai
Retener nulhs paradis;
Tant ai assis mon voler
En ma douss' amia,
Que ses lieys ges non poiria
Negus autres joys plazer.

Chansos, hueimais potz tener
Vas mi dons ta via,
Qu' ieu sai ben qu' ella volria
Te auzir e me vezer.

Dalfis, s' auzes mon voler
Dir a ren que sia,
Tant am vostra companhia
Que vos en saubratz lo ver.

V.

Manta gens me mal razona

Quar ieu non chant plus soven,
E qui d' aisso m' ocaizona
Non sap ges quant longamen
M' a tengut en greu pessamen
Cill que mos cors empreisona,
Per qu' en pert tot jauzimen,
Tal desconort mi dona.

Pero si m fo douss' e bona
Ma domn' al comensamen,
Ara no m' acuelh ni m sona
Plus que fai a l' autra gen,
Quar conois qu' ieu l' am finamen;
E s' aital mi guazardona,
Amors fara falhimen,
S' aquest tort li perdona.

De tota joia m deslonja
Ma dona, e non l' es honors,
Qu' ab calque plazen messonja
Mi pogra far gen socors:
Ar vei que non es mas folhors
Aquesta entendensa lonja,
Dont ai fag tantas clamors
Qu' anta n' ai e vergonja.

Partirai m' en donc ieu? Non ja;
Que sos pretz e sa valors
M' o defen e m' o calonja;
Quant ieu cuit amar alhors
Per tot lo cors m' intra s' amors,
Si cum fai l' aigua en l' esponja.
Tos temps mi plaira 'l dolors,
Cum que m destrenh' e m ponja.

E vuelh be qu' amors m' asalha,
E m guerrei matin e ser;
Contra la sua batalha
No vuelh ja repaus aver:
E s' ieu non ai tot mon voler,
Tals es silh qu' aissi m trebalha,
Qu' en est mon non a plazer
Qu' el mieu maltraire valha.

Lauzenga ni devinalha
D' enuios no m cal temer;
Sol pessar de lieys no m falha,
Res no m' en pot dan tener;
Qu' el consirs don ieu m' alezer
Me pais mais qu' autra vitalha;
Per ren que n' aia en poder
Mos cors no s' anualha.
Chansos, a totz potz dir en ver
Que mon chan non agra falha,
Si m volgues d' amor valer
La belha cui dieus valha.

VI.

Quant amors trobet partit
Mon cor de son pessamen,
D' una tenson m' asalhit,
E podetz auzir comen:
“Amicx Peyrols, malamen
Vos anatz de mi lunhan,
E pus en mi ni en chan
Non er vostr' entencios,
Diguatz pueis que valretz vos?”

“Amors, tant vos ai servit,
E pietatz no us en pren,
Cum vos sabetz quan petit
N' ai aiut de jauzimen;
No us ochaizon de nien,
Sol que m fassatz derenan
Bona patz, qu' als no us deman
Que nulhs autres guazardos
No m' en pot esser tan bos.”

“Peyrols, metetz en oblit
La bona domna valen.
Qui tan gen vos aculhit
E tant amorosamen,
Tot per mon comandamen
Trop avetz leugier talan,
E non era ges semblan,
Tant guays e tant amoros
Eratz en vostras chansos.”

“Amors, mi dons, pos la vit,
Ai amada lonjamen;
Enquer l' am, tant m' abelit
E m plac al comensamen,
Mas folia no i enten:
Pero maint amic partan
De lor amigas ploran,
Que, s' En Saladis no fos,
Sai remanseran joyos.”

“Peyrols, Turc ni Arabit
Ja pel vostr' envazimen
No laisseron tor Davit.
Bon cosselh vos don e gen,
Amatz e cantatz soven;
Iretz vos, e 'l rey no van!
Veiatz las guerras que fan,
Et esguardatz dels baros
Cossi trobon ochaizos!”

“Amors, ancmais no falhit,
Mas ar falh forsadamen,
E prec dieu que m sia guit,
E que trameta breumen
Entr' els reys acordamen,
Qu' el socors vai trop tarzan,
Et auria mestier gran
Qu' el marques valens e pros
N' agues mais de companhos.”

“Peyrols, molt amic partran

De lurs amiguas ploran,

Que, si Saladis no fos,

Sai remanseran ab nos.”

“Amors, si li rey no van,
Del Dalfin vos dic aitan,
Que per guerra ni per vos
No remanra, tant es pros.”

//

https://oc.wikipedia.org/wiki/Peir%C3%B2l

Peiròl o Peiròl d'Auvèrnha foguèt un trobador auvernhat. Nasquèt cap a 1160 e defuntèt cap a 1220). Escriguèt mai que mai de cansos de fin' amor a la fin del sègle XII e al començament del sègle XIII. Trente quatre poèmas nos son demorats entre losquals, dètz set amb sas melodias.

Se sap pas grand causa de sa vida, mas la naissença de Peiròl es generalament estimada a l'entorn de 1160. Es benlèu originari del vilatge de Pérols a Prondines, Puèi de Doma, al pe del castèl de Rocafòrt Montanha). Una autra possibilitat per sa vila natala es Peiròl dins la vila modèrna de Riòm de las Montanhas. Sa patria èra doncas "en la contrada del Dalfin": dins lo comtat del Dalfin d'Alvèrnha.

Peirol èra a l'origina un paure cavalièr, descrit coma "cortés e polit" per l'autor de sa vida de la fin del sègle XIIIen. Serviguèt la cor de Dalfin d'Alvèrnha, mas èra amorós de sa sòrre Salh de Claustra, molhèr de Beraut III de Mercuèr, e escriguèt cansons per aquesta "domna" (dòna). Alara que Dalfin aviá menat sa sòrre a la cour per Peiròl e aviá ajudat Peiròl a respondre a sos gosts dins sas composicions, Dalfin finiguèt per venir gelós de l'atencion que sa sòrre acordava a Peirol e, en partida pr'amor de l'inconvenença, deguèt donar comjat a Peiròl. Son biograf indica, Peirols no se poc mantener per cavallier e venc joglars, et anet per cortz e receup dels barons e draps e deniers e cavals.

Peiròl es conegut per èsser estat un violonista e un cantaire dins una tornada d'Albertet de Sestaro. Après èsser tornat d'un pelerinatge a Jerusalèm qualque temps en 1222 o après, Peiròl es saique mòrt a Montpelhièr dins los ans 1220.

Peyrols, Peirols, Peirol, Peiròl

Peyrols.

I.

Quora qu' amors vuelha,
Ieu chan,
Qu' autra flors ni fuelha
No y vau gardan;
Dregz es qu' ieu m' en duelha
Aman,
Pus vas me s' orguelha
Silh cui me coman:
Perdut ai,
E cobrarai;
Ges no m recre per tan,
Qu' aissi s va 'l segles camjan.

Dieus m' aiut, e m valha!
Qu' antan
Aic d' amor ses falha,
Mas non ai oguan,
Quar me mov baralha
Tan gran
Al cor, e m trebalha
Durmen e velhan,
Per qu' eu fai
Qu' al mielhs qu' ieu sai
La serv e la reblan:
Per so vei qu' ieu mi ay dan.
Mos cors salh e trembla
Soven,
M' amia lo m' embla
Si qu' ieu non o sen;
Qu' ilh m' aima, so m sembla,
Quomen
Lo sieus digz ressembla
Lo mieu pessamen;
Don dirai,
Que mout mi plai
Suffrir aital turmen
Don ieu tan ric joi aten.

Nulhs hom be non ama
Ni gen,
Que d' amor si clama
Sitot mal li 'n pren.
Cum plus m' enliama
Greumen,
E m' art e m' aflama,
N' ai melhor talen;
Qu' aissi m trai
Mos volers lai,
E 'l fol chaptenemen
Don m' es mantas vetz parven.

Mout bas fora meza
Valors,
Deportz e guayeza,
Si no fos amors,
Quar mante proeza
Totz jors,
E fai que corteza,
Quar pren los melhors,
No s' eschai
D' ome savai,
Que aia tan d' onors
Que d' amor senta dolors.

Era us quier, amia,
Socors,
Qu' enansas morria
Qu' en queris alhors,
Assatz trobaria
D' aussors;
Vos etz ses fadia
Caps de las melhors.
Mos cors jay
En gran esmay

Entre sospirs e plors,
Mas tot m' es jois e doussors.

Peyrols fai
Fin e verai
Lo sonet per amors,
On sos cors estai totz jors.

II.

Atressi col signes fai,

Quan dey murir, chan,

Quar sai que plus gen murrai,

Et ab meynhs d' afan;

Qu' amors m' a tengut en sos latz,

E maynhs trebalhs n' ai sufertatz;

Mas pel mal qu' aoras m' en ve

Conosc qu' ancmai non amiey re.

Dieus! e qual cosselh penrai,
S' aissi muer aman,
Ni secors no m ve de lai
On mei sospir van?
Pero non part mas voluntatz,
Sitot m' en sui desesperatz;
Pessius e cossiros mi te
La belha de cui mi sove.

Ges melhor dona no sai,
Veus per que l' am tan;
Qu' ieu jamais non l' auzarai
Dire mon talan;
Gen m' acuelh e m' a belh solatz,
E del plus sui acosselhatz,
Que s' ieu la preyava de re,
Tem que pueis si guardes de me.

Preguar, las! quan no s' eschai,
Torna a enuey gran:
Ses parlar la preguarai;
E cum? per semblan,
Et ilh entenra o s' il platz:
Qu' en aissi dobla 'l jois e 'l gratz,
Quan l' us cors ab l' autre s' ave,
E dona ses querre fai be.

Francheza ab fin cor veray

Trai amor enan,

Mas paratges la dechai,

Que 'l ric son truan;

Et a n' i d' aquels malvatz

Per qu' el setgles es sordeiatz;

E domna, que bon pretz mante,

Non am per ricor, s' als no y ve.

Chansos, vas la belha vai,
Non ges qu' ieu re 'l man,
Mas ben li potz mon esmai
Mostrar ses mon dan;
E diguas li m qu' a lieys s' es datz
Mos cors ligges et autreyatz;
Sieus sui e sieus serai jasse,
Murir puesc per ma bona fe.

Domna del mon que plus mi platz,
Jois sia ab vos on que siatz,
Qu' estiers no us aus preguar de re,
Mas sivals pessar m' o puesc be.

III.

Ben dei chantar pus amors m' o ensenha,
E m dona gienh cum sapcha bos motz faire,
Quar s' ilh no fos, ja non fora chantaire
Ni conogutz per tanta bona gen;
Mas aras sai e conosc veramen
Que totz los bes qu' anc mi fes mi vol vendre.

Que farai doncs! giquirai me d' atendre?
Non ges, mais am tot en perdo maltraire;
Qu' ieu no vuelh reis esser ni emperaire,
Sol que de lieys partis mon pessamen;
Non soi pro ricx sol qu' ieu l' am finamen?
Grans honors m' es que s' amors me destrenha.

Bona domna, qualque fals' entressenha
Me fatz, si us platz, don m' alegr' e m' esclaire,
Pus conoissetz que no m' en puesc estraire;
Ab bel semblan baissatz lo mal qu' ieu sen,
Qu' aissi m podetz traynar longamen,
E de mon cor, qu' avetz tot, un pauc rendre.

Bona domna, be o devetz entendre,
Qu' ieu vos am tan no us aus preyar de guaire,
Mas vos etz tan francha e de bon aire,
Per que n' auretz merce, mon escien;
Lo mieu fin cor gardatz e 'l bon talen,
Ja de vostra riqueza no us sovenha.

Esfortz de me non aten que m revenha,
E pot esser, mas mi non es veiaire,
Qu' ilh es tan belha e de tan ric afaire,
Pros e corteza en faich et en parven,
Per qu' ieu sai ben, si ma razon enten,
Qu' ilh non deu ges vas me tan bas dissendre.

S' ieu no sui drutz res no m' en pot defendre
Qu' a tot lo menhs no sia fis amaire,
Francs e sufrens, humils e merceyaire,
Ses trop parlar, e de bon celamen;
Per aital guiza e per aital coven
M' autrey a lieys que retener no m denha.

Lo vers a fait Peirols, e no i enten
Mot mal adrech ni ren que y descovenha.

Vai messagier, lai a Mercoill lo m ren
A 'l comtessa cui jois e pretz manteigna.

IV.

Quoras que m fezes doler
Amors, ni m dones esmai,
Era m ten jauzen e gai
Per qu' ieu chant a mon plazer,
Quar plus ric joy ai conquis
Qua mi no s tanhia;
E quan ricors s' umilia,
Humilitatz s' enriquis.

Mi dons mercey e grazis
La benanansa qu' ieu n' ai,
E ja non oblidarai
Los plazers que m fes ni m dis;

Qu' en mi non a mais poder
Lieys qu' amar solia,
Qu' en plus franca senhoria

Vuelh ses engan remaner.

Soven l' anera vezer
La plus avinen qu' ieu sai,
Si 'ls devinamens qu' om fai
No m' avengues a temer;
Pero mos cors es aclis
Vas lieys on qu' ieu sia,

Que fin' amors jonh e lia

Dos cors de lonhdan pais.

Molt m' agrada e m' abelhis
De dos amicx, quan s' eschai
Que s' amon de cor verai,
E l' us l' autre non trais,
E sabon luec e lezer
Gardar tota via,
Qu' en lur bona companhia
Non puesca enuios caber.

Derenan me vuelh tener
Al reprovier qu' om retrai:
No s mova qui ben estai.
No farai ieu ja per ver,
Que 'l flama qu' amors noyris
M' art la nueg e 'l dia,
Per qu' ieu devenh tota via
Cum fai l' aurs el fuec plus fis.

S' era part la crotz del ris,
Don nuls hom non tornet sai,
No crezatz que m pogues lai
Retener nulhs paradis;
Tant ai assis mon voler
En ma douss' amia,
Que ses lieys ges non poiria
Negus autres joys plazer.

Chansos, hueimais potz tener
Vas mi dons ta via,
Qu' ieu sai ben qu' ella volria
Te auzir e me vezer.

Dalfis, s' auzes mon voler
Dir a ren que sia,
Tant am vostra companhia
Que vos en saubratz lo ver.

V.

Manta gens me mal razona

Quar ieu non chant plus soven,
E qui d' aisso m' ocaizona
Non sap ges quant longamen
M' a tengut en greu pessamen
Cill que mos cors empreisona,
Per qu' en pert tot jauzimen,
Tal desconort mi dona.

Pero si m fo douss' e bona
Ma domn' al comensamen,
Ara no m' acuelh ni m sona
Plus que fai a l' autra gen,
Quar conois qu' ieu l' am finamen;
E s' aital mi guazardona,
Amors fara falhimen,
S' aquest tort li perdona.

De tota joia m deslonja
Ma dona, e non l' es honors,
Qu' ab calque plazen messonja
Mi pogra far gen socors:
Ar vei que non es mas folhors
Aquesta entendensa lonja,
Dont ai fag tantas clamors
Qu' anta n' ai e vergonja.

Partirai m' en donc ieu? Non ja;
Que sos pretz e sa valors
M' o defen e m' o calonja;
Quant ieu cuit amar alhors
Per tot lo cors m' intra s' amors,
Si cum fai l' aigua en l' esponja.
Tos temps mi plaira 'l dolors,
Cum que m destrenh' e m ponja.

E vuelh be qu' amors m' asalha,
E m guerrei matin e ser;
Contra la sua batalha
No vuelh ja repaus aver:
E s' ieu non ai tot mon voler,
Tals es silh qu' aissi m trebalha,
Qu' en est mon non a plazer
Qu' el mieu maltraire valha.

Lauzenga ni devinalha
D' enuios no m cal temer;
Sol pessar de lieys no m falha,
Res no m' en pot dan tener;
Qu' el consirs don ieu m' alezer
Me pais mais qu' autra vitalha;
Per ren que n' aia en poder
Mos cors no s' anualha.
Chansos, a totz potz dir en ver
Que mon chan non agra falha,
Si m volgues d' amor valer
La belha cui dieus valha.

VI.

Quant amors trobet partit
Mon cor de son pessamen,
D' una tenson m' asalhit,
E podetz auzir comen:
“Amicx Peyrols, malamen
Vos anatz de mi lunhan,
E pus en mi ni en chan
Non er vostr' entencios,
Diguatz pueis que valretz vos?”

“Amors, tant vos ai servit,
E pietatz no us en pren,
Cum vos sabetz quan petit
N' ai aiut de jauzimen;
No us ochaizon de nien,
Sol que m fassatz derenan
Bona patz, qu' als no us deman
Que nulhs autres guazardos
No m' en pot esser tan bos.”

“Peyrols, metetz en oblit
La bona domna valen.
Qui tan gen vos aculhit
E tant amorosamen,
Tot per mon comandamen
Trop avetz leugier talan,
E non era ges semblan,
Tant guays e tant amoros
Eratz en vostras chansos.”

“Amors, mi dons, pos la vit,
Ai amada lonjamen;
Enquer l' am, tant m' abelit
E m plac al comensamen,
Mas folia no i enten:
Pero maint amic partan
De lor amigas ploran,
Que, s' En Saladis no fos,
Sai remanseran joyos.”

“Peyrols, Turc ni Arabit
Ja pel vostr' envazimen
No laisseron tor Davit.
Bon cosselh vos don e gen,
Amatz e cantatz soven;
Iretz vos, e 'l rey no van!
Veiatz las guerras que fan,
Et esguardatz dels baros
Cossi trobon ochaizos!”

“Amors, ancmais no falhit,
Mas ar falh forsadamen,
E prec dieu que m sia guit,
E que trameta breumen
Entr' els reys acordamen,
Qu' el socors vai trop tarzan,
Et auria mestier gran
Qu' el marques valens e pros
N' agues mais de companhos.”

“Peyrols, molt amic partran

De lurs amiguas ploran,

Que, si Saladis no fos,

Sai remanseran ab nos.”

“Amors, si li rey no van,
Del Dalfin vos dic aitan,
Que per guerra ni per vos
No remanra, tant es pros.”

//

https://oc.wikipedia.org/wiki/Peir%C3%B2l

Peiròl o Peiròl d'Auvèrnha foguèt un trobador auvernhat. Nasquèt cap a 1160 e defuntèt cap a 1220). Escriguèt mai que mai de cansos de fin' amor a la fin del sègle XII e al començament del sègle XIII. Trente quatre poèmas nos son demorats entre losquals, dètz set amb sas melodias.

Se sap pas grand causa de sa vida, mas la naissença de Peiròl es generalament estimada a l'entorn de 1160. Es benlèu originari del vilatge de Pérols a Prondines, Puèi de Doma, al pe del castèl de Rocafòrt Montanha). Una autra possibilitat per sa vila natala es Peiròl dins la vila modèrna de Riòm de las Montanhas. Sa patria èra doncas "en la contrada del Dalfin": dins lo comtat del Dalfin d'Alvèrnha.

Peirol èra a l'origina un paure cavalièr, descrit coma "cortés e polit" per l'autor de sa vida de la fin del sègle XIIIen. Serviguèt la cor de Dalfin d'Alvèrnha, mas èra amorós de sa sòrre Salh de Claustra, molhèr de Beraut III de Mercuèr, e escriguèt cansons per aquesta "domna" (dòna). Alara que Dalfin aviá menat sa sòrre a la cour per Peiròl e aviá ajudat Peiròl a respondre a sos gosts dins sas composicions, Dalfin finiguèt per venir gelós de l'atencion que sa sòrre acordava a Peirol e, en partida pr'amor de l'inconvenença, deguèt donar comjat a Peiròl. Son biograf indica, Peirols no se poc mantener per cavallier e venc joglars, et anet per cortz e receup dels barons e draps e deniers e cavals.

Peiròl es conegut per èsser estat un violonista e un cantaire dins una tornada d'Albertet de Sestaro. Après èsser tornat d'un pelerinatge a Jerusalèm qualque temps en 1222 o après, Peiròl es saique mòrt a Montpelhièr dins los ans 1220.

https://oc.wikipedia.org/wiki/Lista_de_trobadors_e_trobairises

https://oc.wikipedia.org/wiki/Lista_de_po%C3%A8tas_de_lenga_occitana

XV, LA CARITAT.

XV

LA
CARITAT.

ODA
Premiada
en la Societat catalana La Misteriosa,
en lo certámen de 2 Febrer
de 1876,
DIADA DE LA VERGE CANDELERA.

Charitas nunquam excidit...
(Epíst. de S. Pau 1.a á los Corintios;

Cap.
XIII, verset. 8.)

Miráu
exa Matrona,
Verge y Mare, puríssima y fecunda;
Vèurela pler
nos dona;
En fuig la Serp inmunda;
Lo seu rich trono sobre ´ls
ángels funda.

Sos
ulls miran la cara
Del Sol, que en ells resplán y en ells se
mira;
Ab son mantell ampara
Pobre infant que suspira;
Sa má
detén la desfermada ïra.

Oh divinal Bellesa
La que
illumina ´l front de la Senyora;
Oh may vista grandesa
De
l´amor benfactora,
Que son cor ple de gracies atresora.

De
bon matí s´axeca
Y al Creador ses oracions envía;
De peresa
may peca;
Y, en nom de Deu que´l cría,
Sab guanyar lo dolç
pa de cada día.

A voltes la desgraciada
Rodejará son cor;
no´s desespera;
De la divina Gracia,
Ab sa fe
vertadera,
Remey, socors y pïetat espera.

Ella
del sacrifici
De sa quietut y benestar se oblida;
Del mon en
benefici
Exposará sa vida,
Mes sòls de Deu vol ser la
benehida.

XV
LA CARIDAD.

Mirad esa Matrona, vírgen y madre, purísima y fecunda. Sólo verla nos causa placer. Huye de su lado la inmunda Serpiente; su rico trono se apoya sobre las alas de los ángeles.

Fija
sus ojos en el Sol, que á su vez en ellos resplandece y en ellos se
mira; bajo su manto ampara niños desamparados; su mano detiene las
iras del vengativo.

¡Oh divinal Belleza, la que ilumina la
frente de la Señora! ¡Oh nunca vista benevolencia del amor, que en
su delicado corazon tiene morada!

Levántase muy de mañana, y
eleva sus oraciones al Sér Supremo; no desatiende el trabajo; y, en
nombre de Dios, que nos lo da, sabe ganar el dulce pan de cada día.

A
veces la desgracia visitará su hogar; no se desespera, por eso: de
la Providencia divina, con resignada fe, aguarda el remedio, el
socorro y la piedad.

Ella
se olvida de haber sacrificado, tal vez, su bienestar y su reposo. En
beneficio del mundo expondrá su vida; mas sólo de Dios anhela el
premio.

La
santa pacïencia,
Li diu: “germana meua en tota cosa.”
Ab
pura concïencia
Prega per el qui posa
Al mig de son camí
traydora llosa.

Puja
á los últims sòtils
Per axugar les llágrimes plorades
En
soletat; ni bòtils,
Ni roques espadades
Aturarán ses passes
ignorades.

¡Flama
d´amor divina
Que crema dins son cor! May torna arrera;
Avant,
avant camina;
Sos ulls en l´alta Esfera
Fixos están; l´amor
mou sa carrera.

Oh
Dona benehida,
Oh idëal
de mística tendresa,
Oh llum, oh foch, oh vida,
Llibertat ben
entesa
Per les cadenes del pecat may presa.

Jo
cerch, jo cerch ton Pare,
Jo la Font de hon tu surts veure
voldría;
De la Virtut ets mare,
Del mon ets
l´harmonía,
L´altíssim Deu incessantment t´envía.

La
santa paciencia le dice hermana mía. Con pureza de intencion,
ruega por el que le pone asechanzas en su camino.

Sube
á las guardillas, para enjugar lágrimas lloradas en la soledad; ni
las arenas de las playas, ni los escuetos montes detendrán sus
silenciosos pasos.

¡Llama
de amor divino que arde en su corazon! - Nunca vuelve atrás;
adelante, siempre adelante en las reformas; su pensamiento fijo en el
Cielo, porque el amor la alienta.

¡Oh
bendita mujer! ¡Oh Ideal de ternura mística! ¡Oh luz, oh vida, oh
fuego! ¡Libertad bien entendida, nunca por el pecado aprisionada!

Yo
busco, yo busco á tu Padre; yo anhelo ver la fuente de tu orígen.
Eres madre de la virtud; eres la armonía del mundo; el altísimo
Dios te manda incesantemente á la tierra.

Del
cor en lo misteri
Tu les virtuts hi sembras, real Senyora;
Lo
que es un cementeri,
Ab ta alenada fora
Verger riquíssim de
l´alegra Flora.

¡Oh
bé de Deu! ¡Per gracia
Déxam que conti ta gloriosa gesta!...
Tu
en un recó del Assia
Trencares la feresta
Cadena que de Infern
era la festa.

Tu
al Fill acompanyares
Al Pal d´afronta; sos suspirs oíres;
Y,
en loch de nostres pares,
Ab sa Sanch ablanires
De la Justicia
divinal les ires.

Les
roques del Calvari
Ab la Creu en la má partir te veren;

En
mig de son desvari
Los Grechs te conegueren;
Y sos ídols de
marbre se romperen.

Los
esclaus t´esperavan
En les presons de Roma ab agonía;
Y,
vehente, clamavan:
Llibertat. Mare mía;
Y tu los llibertavas
aquell día.

En
lo profundo del corazon humano siembras tú las virtudes, real
Señora; á tu aliento, los más agrestes eriales serían pronto
riquísimos verjeles de alegre florescencia.

¡Oh
amor de Dios! Déjame por amor que cuente tus gloriosos hechos... Tú
en un rincon del Asia rompiste las horribles cadenas regocijo del
abismo.

Tu
acompañaste al Hijo de Dios al afrentoso Madero; oíste sus
suspiros, y, por nuestros padres, satisficiste con su Sangre la
justicia divina.

Las
rocas del Calvario viéronte partir, con la Cruz enhiesta; á pesar
de sus filosóficos delirios, los griegos te conocieron; y los
marmóreos ídolos cayeron hechos trizas.

Los
esclavos te esperaban, agonizando en las romanas prisiones; al verte,
exclamaban: libertad, madre mía; y tú los libertabas presurosa.

En
l´inmensa planuria
Del Nort alçat, en inimigues platjes,
Dels
Bárbaros la furia
Calmaren tos missatjes;
Y xots tornaren los
guerrers selvatjes.

Pujar
al Capitoli
La santa germandat del Cristianisme,
Rentar ab
sagrat oli
Lo front del estoicisme,
Y esclarir les tenebres del
Abisme;

Veus ací la corona
Que ton front engarlanda, y la
noblesa
Que tot lo mon pregona;
Sòls tu en mig la
vilesa
Predicavas del ánima l´altesa.

Setgles y setgles
foren
Dençá d´aquella gesta muy perduda:
Setgles y setgles
moren,
Y may quedas retuda,
Ni mortal, ni cansable, ni vençuda.

La
ventada violenta
Que t´empenyé t´empeny, santa madona;
La
paraula potenta
Del Crist encara sona,
Tot l´Univers ab exa
Veu retrona.

En
las inmensas llanuras del revuelto Septentrion, en aquellas
inhospitalarias tierras tus mensajeros calmaron la furia de los
bárbaros; y los guerreros salvajes trocáronse en mansos
corderillos.

Subir
al Capitolio la santa Fraternidad cristiana; ungir con los sagrados
óleos la frente del Estoicismo; y disipar las tinieblas infernales.

Hé
ahí la triple corona que orla tu frente; hé ahí los timbres de tu
nobleza, por todos pregonada. Sólo tú, en medio del universal
rebajamiento, predicabas la dignidad del hombre.

Siglos
y siglos han pasado desde aquella inolvidable lucha; siglos y siglos
mueren; y tú nunca te paras, ni te mueres, ni te cansas, ni te
vencen.

El
violento huracán que te impulsó, te impulsa, noble Matrona; la
omnipotente palabra de Cristo resuena todavía; á esa Voz retumba el
Universo.

Tu
sentes encarara
L´entussiasme primer, la fe primera;
Vols
axecar un ara
Per tots y una bandera;
Vols que visca lo mon en
Primavera.

Corres
per pla y montanya,
Passas la mar, l´arena no´t detura,
Unexes
la cabanya
Ab la rëal
altura,
Y preparas d´amor l´etat futura.

Vencerás
l´egoísme;
L´Esquimal y l´Etiop sa rustiquesa,
Rebent lo
sant Baptisme,
Perdrán y sa feresa;
Lo Llop en los anyells no
ferá presa.

¡Ditxa
que´l cor anyora!
¡Qué bella veig la terra, il-luminada
Per
la llum venidora!
¡Oh sonrïent aubada!
¡Oh delicia d´amor
may acabada!

Janer
de 1876.

FÍ
DEL LLIBRE TERCER.

Tú
sientes aún el entusiasmo, la fe primitiva; quieres levantar un ara
y una misma bandera para todos los hombres; quieres que el mundo viva
en primavera.

Corres
por llanos y sierras; atraviesas el mar; los arenales no te detienen;
unes la cabaña con el trono, y preparas de amor la edad futura.

Vencerás
al egoísmo. El Esquimal y el Etíope, al recibir las aguas del
primer Sacramento, perderán su rusticidad y fiereza. El Lobo no
devorará los corderos.

¡Dicha que ansía el corazon! ¡Qué
hermosa es la tierra, iluminada por la Luz de lo porvenir! ¡Oh
sonriente aurora! ¡Oh delicias de amor interminable!

FIN
DEL LIBRO TERCERO.

Capitol XLiiij. Collar, engastats, perles, anys, diamants, beatituts, robins, obres misericorida, maragdes

Capitol XLiiij (xliv). Del admirable collar offert a la senyora: en lo qual eren engastats per perles los lxij anys (a en virgulilla+ys) de la sua virtuosissima vida. E per diamants les viij beatituts: per robins les vij obres de misericordia spirituals: e per maragdes les corporals.

Apres vengue altre Angel ab huna capça redona tota de or tirat de singular obra e feta gran reuerencia a la senyora: posa la dita capça en mans de sanct Miquel: Lo qual obrint la presenta la a sa senyoria dient: Serenissima senyora aquest collar qui sta dins aquesta capça tramet la magestat de nostre senyor deu a vostra altesa: Lo qual es de or molt fi: en la redonea sua es mostrada la perfectio de la virtuosa vida vostra: que sacordara molt be lo començ ab la fi: Sexanta e dos perles molt grosses e singulars son en ell engastades: Car tants seran los anys de la edat vostra despesos en virtuoses obres qui embelliran la vida vostra: deixant en lo mon exemplar molt clar
d´sctissima (discretissima; pero siríe “desctrissima”, la t en ganchet: tri) e celestial doctrina (doc+t en ganchet+na): per que los homens tirats per vos a la conexença diuina puguen dir. ¶ Benedicta (Bñdicta) sis domina (dña): q3 (quem) instruis seruos dei. Volent dir: O senyora benedictio e gloria (gl´ia) sia donada a vos: car instruhiu continuament los seruents de deu per los virtuosos exemples vostres: mostrant los com deuen ordenar la vida sua per anar a parais. ¶ En lo dit collar senyora stan engastats huyt diamants de singular claredat: Car en vostra merce reluen e resplandeixen les huyt beatituts: Car no es creatura nenguna angelica ni humana a qui pus propriament puga esser dit que a vostra senyoria. ¶ Beati pauperes spun (sp + u en virgulilla: o spum) Car sou senyora pobrissima e exemplar de vera e virtuosa pobrea: O senyora e com largament posseireu vos laltra beatitut qui diu. ¶ Beati mites. Car sou la pus benigna e dolça que en natura de dones sia stada creada: E a vostra merce senyora se endreça (endreca) molt be laltra beatitut qui diu. ¶ Beati qui lugent. O senyora excellent quantes lagrimes e com meritories haueu lançat fins a huy per la redemptio de natura humana: E haueu la obtenguda ab la força del vostre deuot e piados plor: Ara senyora mudareu de lagrimes: car lo modo de la dita redemptio sera a vostra merce tan doloros e penos: que escampareu infinides lagrimes en tota la vida vostra: vehent e coneixent que tots los deutes san a pagar ab la sanch impreciable del vostre amat fill: O senyora: que de vostra merce se enten aquella beatitut singular qui diu. ¶ Beati qui esuriunt et sitiunt iusticiam. Car vos amable senyora sou aquella que mes haueu desijat: famejat: e sedegat la verdadera iusticia: ço es que nostre senyor deu sia amat e seruit sobiranament: e que los homens vixquen iustificadament en la present vida: per que atenguen lo repos de paradis: O senyora que propria e natural es a vos la beatitut ques segueix: la qual diu. ¶ Beati misericordes. Car la misericordia e clemencia de vostra senyoria no pot esser recomptada: en nengun cars no fallireu que siau reclamada. En qui senyora sino en vos es complida y acabada laltra beatitut qui diu. Beati mundo corde. Car lo purissim cor vostre es vera font de mundicia: del qual ixen rius habundosos de puritat singular: O senyora e quant vos es familiar laltra beatitut qui ve apres: la qual diu. ¶ Beati pacifici. Car no solament sou pacifica: ans haueu tractades aquelles grans differencies qui eren entre deu e natura humana: e les haueu reduhides a pau: e molta concordia: O senyora que en vostra merce sera complida molt largament la beatitut: qui dona fi a totes les altres: la qual diu. ¶ Beati qui persecutionem patiuntur propter iusticiam. Car les persecucions e dolors del senyor fill vostre: per propries les haureu e sentireu d´ells (d´elles) pena inestimable: comportant la ab tanta patiencia que sera cosa admirable: E axi senyora los dits diamants embelleixen lo collar vostre: En lo qual axi mateix son engastats set robins molt ardents mostrant esser en vostra senyoria molt complidament les set obres de misericordia spirituals: Car vos senyora sou la benigna maestressa dels ignorants e perço senyora dien a vostra merce lo genoll per terra. ¶ Esto reffugium pauperum in tribulationem: quem (q3) tu es baculus cecorum: et mater miserorum.
(Página segons lo pdf, Li. Salte a Liiiij. Pero lo texto pareix que continúe be.)
Car vos senyora sou refugi dels pobres de saber: als quals illuminau en la tribulacio e ignorancia sua: Car vos piadosa senyora sou basto dels cechs (baculus cecorum) e mare dels miserables. O senyora que vos sereu la general consellera e guiadora de tots los errants: los quals ab molta raho poran dir a vostra senyoria. ¶ Sub tuum presidium confugimus sancta dei genitrix nostras deprecationes ne despicias in necessitatibus: sed a periculis cunctis libera nos semper virgo benedicta. Volent dir Sots la custodia e comanda vostra nos posam senyora sanctissima: qui deu haueu concebut e parit: no vullau menysprear senyora les pregaries que fem a vostra merce posats en necessitat: ans vos placia senyora deliurar nos de tot perill e error vos qui sou verge beneyta mare del nostre redemptor: O senyora y ab quanta dolçor corregireu los peccadors errants: mes per exemples de virtuts que per aspres paraules: Car ab amor e pietat tirareu les gents a la via dreta: e per ço los peccadors confiant de la gran clemencia de vostra senyoria dien. ¶ In anima contrita veniamus ad illam dicentes. Illumina vias et semitas nostras: vt cognoscamus: que placita sunt deo. Volent dir: Acostem nos a aquesta senyora ab la anima contrita e lo cor humiliat dient e suplicant a sa senyoria que vulla illuminar les vies e carreres nostres per que conegam la voluntat e plaer de nostre senyor deu e posem aquella per obra: O senyora y quant haueu vos treballat en consolar los trists e desolats e sereu la vera consolacio dels tribulats: e tots los peregrinants en en aquesta mortal vida poden dir a vostra senyoria. ¶ Consolare nos in terra peregrinationis nostre inueniant graciam apud deum: qui te in suis necessitatibus inuocabunt. Volent dir: O senyora sia de vostra merce consolar nos en la terra de la peregrinacio nostra: e per lo mija de vostra senyoria troben gracia dauant deu tots aquells qui en les necessitats sues inuocaran la clemencia vostra: O senyora ab quanta paciencia e dolçor comportareu vos los incomportables: ço es perseuerants en peccat: sperant los ques conuerteixquen e vinguen a venia: Los quals poden dir a vostra senyoria. ¶ Ostende nobis domina misericordiam tuam: et conforta nos in seruicio tuo. Volent dir: Senyora clement mostrau nos la misericordia e pietat vostra: quens releue de aquesta grosseria e ceguedat que tenim: e siam confortats per la merce vostra en lo seruici vostre: O senyora que en lo remetre de les injuries exemplar sereu a tota creatura: car aquelles doloroses injuries fetes en la persona del fill vostre a vos tan cara quius trauessaran la anima: eus daran major pena: que si en la persona vostra les sentieu: Vos senyora les portareu ab tanta patiencia: que no solament als enemichs e perseguidors vostres e del vostre fill perdonareu: ans pregareu per ells: els contractareu ab molta pietat: si conuertirse volran: e poran dir coneguda la vostra clemencia. ¶ Tu autem domina suauis 7 verax es patiens nimis et miseratione plena. Volent dir: Vos senyora sou suau e verdadera e molt pacient e plena de misericordia: O senyora y aquella obra de tanta misericordia: qui es pregar generalment per bons e mals: qui la ha complida pus largament que vostra senyoria: Que en la present vida: ne en la esdeuenidora no cessau ne cessareu de pregar nostre senyor deu per los homens justs e peccadors: en tant que tots vos tenen per general aduocada e dien. ¶ In periculis et rebus dubijs inuocate eam: et in necessitatibus vestris inuenietis auxilium et refugium caritatis illius. Volent dir siau auisades totes les gents que aquesta senyora es lo refugi nostre: al qual podem recorrer en tots perills e casos dubtosos: e inuocar sa senyoria en les necessitats nostres: e trobarem en sa merce sens dubte auxili e refugi per la molta caritat sua. O senyora que aquests robins fan lo present collar de gran estima: E axi mateix per creixer la bellea e estimacio sua son en ell posats set smaragdes de granea e bellea molt singular mostrant en vostra senyoria esser les set obres de misericordia corporals en grau molt excellent. Car la primera qui es dar a menjar als famejants vostra merce la ha complida abundosament: car durant aquella fam general que natura humana hauia incorregut per lo peccat: nunqua los homens han trobat quils haja socorregut de vianda sufficient a fartar la sua fam: fins vostra senyoria es venguda: ella ha comunicat (comu+i en virgulilla+cat) lo fruyt tan saboros del vostre virginal ventre: lo qual sols basta a fartar e contentar lo apetit huma: e ara poden cantar ab grandissim goig totos los homens. ¶ Panem angelorum manducauit homo. Car lo pa dels angels vos laueu donat a menjar als homens: de queus resten molt obligats La segona obra de misericordia qui es donar a beure als sedejants vos senyora (seyora) la haueu complida cauant en aquella penya fortissima de la potencia diuina per continues oracions: fins que haueu fet sortir (com al castellá : surtir, surtidor; surges) aygua de gracia a fartar la set de les gents: E de aquesta font vos senyora teniu la clau: e podeu dir. ¶ Si quis sitit veniat ad me et bibat. Volent dir: Tots los los que haueu set de la gracia diuina: veniu que yous mostrare la font abundosa hon poreu fartar la vostra set: O senyora que la terça obra de misericordia complireu vos molt piadosament acullint dins les entramenes de la vostra clemencia los peregrinants per aquesta mortal vida: car en vos trobaran posada e repos los treballats e cansats en lo dit cami: Los quals regoneixent lo repos e consolacio: que en la merce vostra trobaran: diran ab alegria no recomptable. ¶ Melior est caritas tua cunctis diuitijs: et gratia tua super aurum 7 lapides pretiosum. Volent dir: O senyora que molt millor es la dolçor e alegria: que trobam en la caritat vostra: que quantes riquees posseir poriem: e la gracia vostra estimam molt mes: que or ni pedres precioses: O senyora la quarta obra de misericordia qui la ha complida axi perfetament com vostra senyoria Car despullat Adam e tots los seus fills de la vestidura de innocencia (inuocencia) e de tots altres bens: quils ha redreçats e vestits: sino vos clementissima senyora: Car vehent la nuditat e fretura de cascu de ells manareu a les vostres donzelles e direu. ¶ Cito proferte stolam primam: et induite illum: et date anulum in manu eius: et calciamenta in pedibus eius. Volent dir: Veniu vos caritat vestiulo d´aquella vestidura d´amor delicatissima e molt prima: E vos fe dauli lo anell de vera crehença en la ma sua: E vos sperança calçaulo de virtuoses obres: per que axi arreat sia plaent a pare eternal: lo qual lo hauia auorrit per la nuditat sua: O senyora que vos sou la vera solicita e caritatiua: qui compliu la quinta obra de misericordia visitant e consolant los malalts de qualseuulla (qualsevulla) malaltia sien detenguts procurant los sanitat e paciencia: Nengu no recorre (ercorre) a la merce vostra: que ajuda en aquella prestament no trobe: E perço poran molt be dir los homens: qui de vostra senyoria hauran rebut merce e gracia. ¶ Magnificate eam omnes: qui impingati estis melle et lacte recreationis eius. Volent dir: Magnificau e exalçau aquesta senyora tots los quius trobau ajudats e recreats de la dolçor e gracia sua: O senyora que la sisena obra de misericordia fareu ab gran treball eus costara molt: e perço reportareu grandissima gloria: la qual es rembre los catius. Car los que ara se troben en captiuitat nos poden rembre per nenguna peccunia: sino per sola sanch del vostre tan amat fill: Aquesta senyora haueu vos a offerir si voleu deliurar aquesta gent e complir la obra tan piadosa e misericordiosa: car vostra senyoria pot esser molt certa. Sine sanguinis effusione non fit remissio. Que sens aquesta impreciable sanch no pot esser feta vera remissio del peccat per lo qual los homens son catius: La setena complireu vos senyora continuament tant com lo mon durara: car los morts en la anima qui per totes les creatures seran auorrits e lançats vos senyora piadosa los tocareu e contractareu sens nengun fastig: els soterrareu dins les entramenes de la misericordia cobrint los ab terra de la vostra clemencia: fins que de aqui ixquen resuscitats per la intercessio vostra: E perço sera de vostra merce cantat. ¶ Clemencia tua domina non defficiet a seculis eternis: et misericordia tua a generatione in generationem. Volent dir la clemencia vostra senyora senyora no fallira james en los setgles eternals: e la misericordia vostra sera coneguda e magnificada de generacio en generacio: Axi senyora aquest collar tan be guarnit de perles vos sola lo podeu portar dignament. E la senyora acceptant lo dit collar ab gran plaer comanal a la sua cambrera humilitat nomenada.