Terra, Terreta, Terral, Terros, Terrier, Terren - Terratremol

Terra, s. f., lat. terra, terre.

Fructifica plus en magra terra que en grassa. V. et Vert., fol. 75.

Fructifie plus en maigre terre qu'en grasse.

Il fan ficar un albre en terra. Liv. de Sydrac, fol. 31.

Ils font planter un arbre en terre.

- Domaine, propriété.

La vescomtessa donet lo decime de tota sa terra. Titre de 1160.

(chap. La vizcondessa va doná la déssima de tota sa terra. Se entén mol be lo chapurriau del añ 1160.)

La vicomtesse donna le dixième de toute sa terre.

No 'ls laisses terra tenir.

(chap. literal: No 'ls dixare terra tindre.)

Folquet de Romans: Tornatz es.

Ne les laissât terre posséder.

- Planète.

Terra es el mech de la regio del mon pauzada. Eluc. de las propr., fol. 146.

La terre est au milieu de la région du monde posée.

- Partie solide du globe.

Tan cum mar clau, ni terra pot estendre.

Arnaud de Marueil: Anc vas Amors.

Autant comme mer enclot, et terre peut (s') étendre.

Loc. Sebelhit en terra de promissio. V. et Vert., fol. 80.

Enseveli en terre de promission.

Adv. comp. Gran tempesta que met a terra los grans albres.

V. et Vert., fol. 9.

Grande tempête qui met à terre les grands arbres.

Fon lo murs per terra, e 'l castels pres. V. de Bertrand de Born.

Le mur fut par terre, et le château pris.

CAT. Terra. ESP. Tierra. PORT. IT. Terra. (chap. Terra, terres.) 

2. Terreta, s. f. dim., petite terre, petit domaine.

Ab onor pretz mais pauca terreta

Qu' un emperi tener a dezonor.

(chap. En honor apressio mes menuda terreta que un imperi tindre a deshonor.)

Bertrand de Born: Pus Ventedorn.

Avec honneur je prise davantage petite terre qu'un empire tenir à déshonneur. 

CAT. Terreta. IT. Terretta. (chap. Terreta, terretes; patria menuda, la terra aon se ha naixcut y un ha creixcut o se ha criat; la meua es Beseit, Beceite, y la comarca del Matarraña, lo riu: aigua de Terrañes.)

3. Terral, s. m., terreau, terre.

Del loc alsor

Jos al terral.

A. Daniel: Chanson.

Du lieu plus haut en bas à la terre.

ANC. FR.

Del mur e del terrail lor esteut départir. Roman de Rou, v. 4080.

4. Terros, adj., lat. terrosus, terreux.

Fon derieire totz terros. Roman de Jaufre, fol. 39.

(chap. Estabe (anabe) detrás tot terrós : tacat de terra.)

Fut derrière tout terreux.

Tan bon elme brunit veiretz terros,

Envers, jazer sanglens.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 4.

Tant bon heaume bruni vous verrez terreux, renversé, gésir sanglant.

- Décomposé. 

Una partida del os,... e ja era terros. Trad. d'Albucasis, fol. 45.

Une partie de l'os,... et déjà il était terreux.

CAT. Terros. ESP. IT. Terroso. (chap. Terrós, terrosos, terrosa, terroses; vore tarrós, tarrossos.)

5. Terrier, s. m., terrier, terrasse.

L' aut mur e 'l terrier.

Giraud de Borneil: Lo doutz chant.

Le haut mur et le terrier.

Ni fossat ni terrier que no destruu. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 23.

Ni fossé ni terrasse qu'il ne détruise.

ANC. FR.

Li roi d'Aufrique as hui fet trébuchier

Et son cheval abatu el terrier.

Roman d'Agolant, Bekker, p. 179.

ESP. Terrero. (chap. Terré, terrés.)

- Seigneur terrien.

Sai prelatz e terriers e borzes.

G. Gaucelm: A penas.

Je sais prélats et terriers et bourgeois.

E 'l segons es adreg e bons terriers.

Ralmenz Bistors: En Azemars.

Et le second est juste et bon terrier.

6. Terren, Terre, adj., lat. terrenus, terrestre.

En est segle terre.

Folquet de Marseille: Vers Dieus.

En ce monde terrestre.

Pus tota re terrena

S' alegra quan fuelha nais.

(chap. Pos tota cosa terrenal se alegre cuan naix la fulla.)

Arnaud de Marueil: Bel m' es.

Puisque toute chose terrestre se réjouit quand feuille naît.

Fig. Ab trop d' erguelh m' eslais

De tota beutat terrena.

Bertrand de Born: Cazutz sui.

Avec trop d'orgueil je m'enlace de toute beauté terrestre.

Subst. Jamais no veirai ome de mon terren.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 83.

Jamais je ne verrai homme de mon territoire.

ANC. FR. Vuider les sens de toute terrienne affection. Rabelais, liv. III, ch. 36.

Desdaignant les sceptres et les couronnes terriennes.

Camus de Belley, Diversités, t. II, fol. 118.

Propos un peu trop libre en ce qui regarde les puissances terriennes.

Mémoires de Sully, t. 1, p. 274.

CAT. ESP. PORT. IT. Terreno. (chap. Terreno, adj., de la terra.)

7. Terrenal, adj., terrestre, de la terre.

En mi avetz poder major

Que dona del mon terrenal.

Amanieu des Escas: Dona per.

En moi vous avez pouvoir plus grand que dame du monde terrestre.

S' ieu fos reys terrenals. Trad. de l'Évangile de Nicodème.

(chap. Si yo fora (siguera) rey terrenal.)

Si je fusse roi de la terre.

Fig. Non aesma pas los terrenals tems qui espera en la durabletat de Dieu.

Trad. de Bède, fol. 82.

N'estime pas les temps terrestres qui espère en l'éternité de Dieu.

CAT. ESP. Terrenal. PORT. Terreal. (chap. Terrenal, terrenals.)

8. Terraire (Terrayre), Terrador, s. m., terroir, territoire, pays, contrée.

Encaras s' apella lo terrayres de plan,

Per los gens, al dragon desobre Draguignan.

V. de S. Honorat.

Encore s'appelle le territoire simplement, par les gens, au dragon dessus Draguignan.

Pessa en qual terrador

Emblaran siei guazanhador.

P. Cardinal: D' Esteve. 

Pense en quel territoire voleront ses pillards.

9. Territori, Terratori, s. m., lat. territorium, territoire.

Del territori de Tholosa. Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 36.

Du territoire de Toulouse.

El terratori de Lemotjas. Cat. dels apost. de Roma, fol. 78.

(chap. Al territori de Limoges - se parle y se escriu lo lemosí, llemosí, limousin. Vore textos de San Marsial - Saint-Martial - de esta siudat.)

Au territoire de Limoges.

CAT. Territori. ESP. PORT. IT. Territorio. (chap. Territori, territoris.)

10. Terrestre, Terrestri, Terrest, adj., lat. terrestris, terrestre, de la terre.

Dieus plantet paradis terrestre de bos albres. V. et Vert., fol. 36.

(chap. Deu va plantá un paraísso terrestre de bons abres - albres, arbres.)

Dieu planta le paradis terrestre de bons arbres.

Be semblet rey terrestre, can fo sus el destrier. Roman de Fierabras, v. 157.

Bien il sembla roi de la terre, quand il fut sur le destrier.

Las fueillas de leune terrest. 

Deudes de Prades, Auz. cass.

Les feuilles de lierre terrestre.

Fig. D' onor terrestri non an gran cobeetat. Poëme sur Boèce.

D'honneur terrestre ils n'ont pas grande convoitise.

CAT. ESP. PORT. IT. Terrestre. (chap. Terrestre, terrestres; extraterrestre com Gurb, extraterrestres.)

11. Terrestritat, s. f., terrosité, qui est de la nature de la terre.

Maduras,... lor terrestritat es mixta ab alcuna aygosa dossor.

(chap. Mores,... la seua terrosidat está mesclada en alguna aiguosa dolsó.)

Es pura, ses terrestritat.

Eluc. de las propr., fol. 218 et 264.

Mûres,... leur terrosité est mêlée avec aucune douceur aqueuse.

Est pure, sans terrosité.

ESP. Terrestridad (terrosidad). IT. Terrestrità, terrestritate, terrestritade.

(chap. Terrosidat, terrosidats.)

12. Terage, s. m., terre, domaine, territoire.

Magdalena m' a fag issir de mon terage. V. de sainte Magdelaine.

Magdelaine m'a fait sortir de ma terre.

13. Terreisme, s. m., terroir, terrain.

La meitats de tot aicel terreisme, lo qual es outra l' estrada comunal.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXXXVII, fol. 237.

La moitié de tout ce terroir, lequel est par delà le chemin communal.

14. Aterrar, v., atterrer, renverser.

No sai per que m' aterra. Leys d'amors, fol. 28.

Je ne sais pourquoi elle me renverse.

Fig. Sobra 'l sen et aterra. Leys d'amors, fol. 22.

Surmonte et atterre le sens. 

Part. pas. Tost serem del tot aterrat.

G. Riquier: Be m degra.

Tôt nous serons entièrement atterrés.

Son chaval aucit, lhui aterrat. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 106.

Son cheval tué, lui renversé.

CAT. ESP. Aterrar. PORT. Atterrar. IT. Atterrare. (chap. Aterrá : caure an terra, tombá; aterrisá o aterrissá.) 

15. Aterrir, v., consumer, réduire en terre.

Part. pas. 1 gran femoras vil et aterrit. V. et Vert., fol. 95.

Un grand tas de fumier vil et réduit en terre.

- Fig. Infirme, cassé.

Ieu que suy vieyls et aterritz. V. de S. Honorat. 

Moi qui suis vieux et infirme.

16. Enterrar, v., enterrer.

Far enterrar los que eran morts. Chronique des Albigeois, col. 48.

(chap. Fé enterrá als que (eren) estaben morts.)

Faire enterrer ceux qui étaient morts.

Subst. Devo esser a son servizi d' el, al enterrar.

Ord. pour Carcassonne., Ord. des R. de Fr., 1411, t. IX, p. 608.

Doivent être à son service de lui, à l'enterrer.

ANC. FR.

Quant il fut enterret et la pere fut mise.

Fragm. du Ms. de la Rés. de J.-C.

CAT. ESP. PORT. Enterrar. IT. Interrare. (chap. Enterrá, enterrás : yo me enterro en arena a la playa, enterres, enterre, enterrem o enterram, enterréu o enterráu, enterren; enterrat, enterrats, enterrada, enterrades; tos enterraré a tots; enterraría la destraleta de guerra; si yo enterrara.)

17. Enteraire, s. m., fossoyeur.

Peire Fabre, enteraire de Nemse.

(chap. Pedro o Pere Fabre, enterradó de Nîmes.)

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr. p. 227.

Pierre Fabre, fossoyeur de Nîmes.

ESP. (Enterrador) PORT. Enterratore. (chap. Enterradó, enterradós, enterradora, enterradores; fossadó, fossadós, fossadora, fossadores.)

18. Sosterrenh, adj., sous la terre, en dessous de la terre.

La lun' es sosterrenha, que cor plus bassamens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

La lune est en dessous de la terre, vu qu'elle court plus bas.

19. Subterrane, adj., lat. subterraneus, souterrain.

Cum appar en la subterranea consumpcio de las ribas.

Eluc. de las propr., fol. 152.

Comme il apparaît en la souterraine destruction des rives.

(chap. Subterráneo, subterráneos, subterránea, subterránees.
ESP. Subterráneo, etc.)

20. Sosterrar, Sotzterrar, Soterrar, v., enterrer, inhumer.

Qu' el poguessan soterrar. V. de S. Honorat.

(chap. Que lo pugueren enterrá - inhumá - sebelí.)

Qu'ils le pussent enterrer.

Pero, quals que s' en sotzterre,

Clerg' en faran a Dieu lau.

Raimond de la Tour: Ar er dregz.

Pourtant, quel qui s'en enterre, les clercs en rendront louange à Dieu.

Fig. Sosterra pretz, e destrui cortesia.

Lanfranc Cigala: Estiers mon.

Enterre mérite, et détruit courtoisie.

Veiatz del fals com erra,

Que per aver veda, solv e soterra.

Bertrand d'Allamanon: Del arcivesque.

Voyez du faux comme il erre, vu que pour argent il met en interdit, absout et enterre.

Part. pas. Val meins que mortz soterratz. 

P. Vidal: Tant me platz.

Vaut moins que mort enterré.

CAT. ESP. PORT. Soterrar. IT. Sotterrare. (chap. Enterrá.)

21. Sotolterci, s. m., souterrain.

Per un sotolterci a los comtes menatz 

Dreyt a la sinagoga.

Roman de Fierabras, v. 2841.

Par un souterrain a les comtes menés droit à la synagogue.

22. Mediterrane, adj., lat. mediterraneus, méditerrané, qui est au milieu des terres.

Mar... mediterranea,... pel miech de la terra, corr... entre Asia, Affrica et Europa. Eluc. de las propr., fol. 153.

(chap. Lo mar... mediterráneo,... pel mich de la terra, corre... entre Asia, África y Europa.)

La mer... méditerranée, par le milieu de la terre, court... entre Asie, Afrique et Europe.

(chap. mediterráneo; Mediterráneo, aon va naixe Joan Manuel Serrat; mediterráneos, mediterránea, mediterránees. Lo riu Matarraña naix mol prop del mar, a Terrañes, - ma + Terrañes : Terranyes : terránees - pero primé desemboque al Ebro a Fayó, y “mor” al mar al delta. ESP. Mediterráneo.)

23. Cambaterrar, v., démonter, mettre pied à terre, descendre de cheval.

Part. pas. Com es cambaterratz ?

Avez vostre caval prestatz ? 

Son tuit ensemps cambaterrat. 

Roman de Jaufre, fol. 95 et 107.

Comment êtes-vous démonté? Avez-vous prêté voire cheval?

Ils sont tous ensemble descendus de cheval.

(chap. Cama + terra : camaterrá : desmontá del caball.)

24. Deyssoterrar, v., désenterrer, exhumer. 

Part. pas. La toseta a deyssoterrada. V. de S. Honorat.

(chap. La sagala ha desenterrat - desenterrada)

La jeune fille il a désenterrée.

CAT. Dessoterrar. ANC. ESP. Desoterrar (MOD. Desenterrar, exhumar).

IT. Disotterrare. (chap. Desenterrá, exhumá : desenterro, desenterres, desenterre, desenterrem o desenterram, desenterréu o desenterráu, desenterren; desenterrat, desenterrats, desenterrada, desenterrades; desenterraré; desenterraría; si yo desenterrara un tessoro.)

"L'art estava sepultada 

en sepulcra lemosí, 

mes ara desenterrada 

y molt ben afeyzonada

para tot bon us y fí, 

la us dona un malorquí." 

25. Terragarda, s. f., messiage, fonction du messier, du garde champêtre.

Contra la dita terragarda.

Aprop lo qual dia de terragarda deu respondre lo deffendent et ades sens tota dilatio. Tit. de 1294. DOAT, t. XCVII, fol. 250.

Contre ledit messiage.

Après lequel jour de messiage doit répondre le défendant et incessamment sans nulle dilation.

(chap. Terraguarda, terraguardes; guarda campestre.)

26. Terragardar, v., faire fonction de garde champêtre, de messier.

Aver sos predits dias... per terragardar. 

Tit. de 1294. DOAT, t. XCVII, fol. 250.

Avoir ses avantdits jours... pour faire fonction de garde champêtre. 

(chap. Terraguardá : guardá la terra : fé la funsió de guarda campestre.)

27. Terramajor, Terramaior, s. f., terre-majeure, terre-sainte.

Nostr' ancessor

Conquesteron terramaior. 

Aimeri de Bellinoy: Cossiros cum.

Nos ancêtres conquirent terre-sainte.

(chap. Terramajó, terra santa.)

28. Terramaire, s. f., mère-terre, terre.

Lo soleilhs, ab sa calor,

Tira terrenal vapor,

E pueis la freior del aire

Empenhen vas terramaire

La vapor terrenal sa jos,

Fai las dichas impressios.

Brev. d'amor, fol. 38.

Le soleil, avec sa chaleur, attire la vapeur terrestre, et puis la froideur de l'air poussant vers la terre la vapeur terrestre en bas, fait lesdites impressions.

(chap. Terra mare.)

29. Terratremol, s. m., tremblement de terre.

Quan lo terratremols se fay. Brev. d'amor, fol. 39.

Quand le tremblement de terre se fait.

Venc terratremols per l' engenh del diable. Liv. de Sydrac, fol. 7.

Vint tremblement de terre par l'engin du diable.

ANC. FR. Ce terretremble... qui esbranla toute la maison.

Camus de Belley, Diversités, t. II, fol. 6.

ANC. CAT. Terratremol. ESP. Terretremo. (terremoto) (chap. Terremoto,  terremotos : cuan tremole la terra; no diem terratrémol, pero sí “tremola, porró”. Se li diu terremoto a un chiquet o chiqueta mol mogut, com Chicho, o Marcel Pena, lo pena de Marsel.)

Jordi Pich Obach, Desmuntant mites

Jordi Pich Obach

Desmuntant mites i davant una única realitat.

(Sabrá este inútil de quina llengua es lo dialecte catalá ?)

 

És un fet irrefutable que darrere tot “blavero”, chapurreadista o similar s’amaga, si gratem un poquet, un espanyolista pur i dur -en alguns casos minoritaris, i depenent de l’estat patològic del subjecte, cal reconèixer que ocorre sense autoconsciència de ser-ne-. Normalment certes exaltacions febrils i irracionals no solen ser més que la manifestació més evident del conflicte per doble lligam que pateix l’individu que les manifesta, atès que d’una banda té un interés primari per la seua “terreta”, però d’altra banda és incapaç d’anar més enllà i es troba atenallat per la seua fidelitat nacional a un ens superior, encarnat en l´Estat, la seua simbologia i tot el que representa. Quan veu que si fa un pas més enllà posa en qüestió l’ens superior, automàticament, si no disposa d’uns recursos culturals i racionals suficients, desemboca en la histèria provincianopatriòtica que no és més que una variant de l' espanyolisme, desproveït d’arrels i d’efectes pràctis, el fruit més important del qual és la generació de tones de polèmica esteril i que irremissiblement està condemnat a diluir-se en les organitzacions i partits “nonacionalistes”- no nacionalistes pel que fa a la nostra nació, evidentment, no pel que fa a la seua…- sinó directament en la dreta unitarista més extrema. Ah, i que conste que el patriotisme “provincianopatriòtic” no és exclusiu del País Valencià o de certes poblacions de la Franja. Si preguntèssem, a Barcelona mateix, a molts seguidors del Barça que fan gala d’un barcelonisme exaltat, quina és la seua nació i si realment volen l’autodeterminació quedaríem bocabadats del seu nul nacionalisme conseqüent.

 

//

Car ara es temps que tot hom deuria dir hoc o no. E no mes.

//

Per a mi, qui propugna que l’únic nacionalisme vàlid per al País Valencià és el que es limita exclusivament a les tres províncies no és un veritable nacionalista, sinó, com a màxim i amb reserves, un mer regionalista -que pels seus condicionants no vol desenvolupar el seu nacionalisme embrionari fins a les darreres conseqüències-, i si algú des del Principat restringeix el seu nacionalisme a les quatre províncies li diré el mateix. I no cal ni dir que aquells que neguen la catalanitat de la llengua a l' Aragó en realitat no fan més que accentuar-ne la castellanització!

La Nació Valenciana va de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar -i si volen afegir-se els de Torrevella, que ho decidisquen ells- i la Nació Catalana també; no hi ha més cera que la que crema.

Hauria de quedar ben clar que, malgrat la qüestió de noms, tots parlem la mateixa llengua i que, amb els lògics i naturals matisos locals, formem la mateixa nació, o si més no, atesa la manca de consciència d’alguns, la mateixa base nacional. Si açò es té clar, malgrat que per raons merament tàctiques hi haja formacions polítiques que, en una primera etapa, preferisquen cenyir la seua actuació solament a un àmbit territorial limitat, no té perquè haver-hi cap problema. Allà ells; sempre i quan tinguen, presents permanentment -insistisc, permanentment!- les premises anteriors. Si s’assumeixen aquestes premises deixa de tenir cap sentit, evidentment, qualsevol bel·ligerància contra tot allò que puga qualificar-se com a “català”, i apareix nítidament com el que és, com un atac als mateixos valencians ( o illencs o franjolins)-amb la satisfacció de Madrid-; i també com un esforç estèril i inútil que desvia forces en una direcció inadequada. L’ideal seria que cadascú fera la seua via sense interferències, procurant, en lloc de restar, sumar, sense deixar de tenir sempre present que l´única opressió real i persistent és la que prové i ha provingut, al menys des de fa tres-cents anys, de Madrid.

Una altra qüestió, en la que preferisc -com a tribut al realisme- no entrar a fons, és la de la forma en què hauria d’insertar-se el País Valencià ( i els altres territoris diferents al Principat) en una estructura jurídiocoestatal nacional pròpia i compartida . Tan vàlida seria una estructura unitària com una confederació en peu d’igualtat amb els altres territoris i amb les mateixes prerrogatives. No faríem més, en aquest darrer cas, que recuperar la tradició històrica de l’antiga Corona d’Aragó. Seria, a més, un model paregut al de la Confederació Helvètica, formada per una confederació de cantons, molts dels quals amb una llengua comuna -l’alemany o el francès- que no discuteix ningú, i lligats tos pel matex símbol: la creu blanca sobre fons roig -no cal dir que el nostre símbol nacional són les quatre barres (el blau resta exclusivament, si de cas, per a València-ciutat).

// Este imbéssil no deu sabé qué se parlabe al Vaud, a Suissa, cap al 1100

La nobla leyczon.

La barca.

Lo novel sermon.

Lo novel confort.

Lo payre eternal.

Lo despreczi del mont.

L' avangeli de li quatre semencz.

//

Per a acabar en referiré a un del mites més extesos, i fomentat interessadament des del blaverisme i similars, com és el del suposat interès dels catalans del Principat a “redimir” altres territoris catalanoparlants, qualificat en termes de “perill potencial” pels mateixos inventors del mite.
Que més voldríem! Malauradament no hi ha res més lluny de la realitat, al Principat i a Barcelona la gent passa absolutament del tema. És més, l’espanyolització avança imparable, i la majoria d’habitants del Principat -amb honrosíssimes excepcions per tots conegudes- si algun cop es recorda, per exemple, dels valencians és per a referir-se als tòpics més tronats (falles, paelles, geperudeta, taronges, etc.) i poca cosa més…