Mostrando entradas con la etiqueta vaca. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta vaca. Mostrar todas las entradas

jueves, 27 de agosto de 2026

Vedel, Vedelh, Vedela, Vedella, Vitulame, Vedel mari, Vegetar, Vegetacio, Vegetatiu

Vedel, Vedelh, s. m., du lat. vitulus, veau.
Ab so vedelh
Que gardava.
(chap. En son vedell que guardabe; bovet; pastora de bous, vedells, vaquera.)
J. Esteve: Ogan.
Avec son veau qu'elle gardait.

En son vedell que guardabe; Clarín, Adiós Cordera

Miels es que hom appelle, ab charitat, als chauls manjar que a vedel gras, ab ira. Trad. de Bède, fol. 72.
Il est mieux qu'on appelle, avec charité, à manger des choux qu'à veau gras, avec colère.
ANC. FR. Un tor et une vache ensemble
Qui a avec lui son véel.
Roman du Renart, t. I, p. 213.
Et vaches qui aient védels. Anc. trad. des Livres des Rois, fol. 8.
CAT. Vedell. IT. Vitello. (chap. Vedell, vedells; bovet o bouet, bovets o bouets, boveta o boueta, bovetes o bouetes. Cría del bou y vaca.)

CAT. Vedell. IT. Vitello. (chap. Vedell, vedells; bovet o bouet, bovets o bouets, boveta o boueta, bovetes o bouetes. Cría del bou y vaca.)



2. Vedela, Vedella, s. f., du lat. vitula, génisse.
La cenres esparsa de la vedella. Trad. de l'Épître de S. Paul aux Hébreux.
La cendre répandue de la génisse.
CAT. Vedella. IT. Vitella. (chap. Vedella, vedelles.)

3. Vitulame, s. m., lat. vitulamen, rejeton.
Vitulame, es planta borda et no fructuoza, nayshent de la razitz de la vit. 
Eluc. de las propr., fol. 226.
(chap. Rechito (vime), es planta borda y no fructuosa, naixén de l'arraíl de la viña. Sarmens borts.)
Rejeton, c'est plante parasite et non productive, naissant de la racine de la vigne.
(chap. Rechito, rechitos; vime, vimes o vímec, vimecs.)

4. Vedel mari, s. m., veau-marin.
En mar ha una bestia de forma de vedel, per que es dita vedel mari.
Eluc. de las propr., fol. 261.
(chap. Al mar ña una bestia de (en) forma de vedell, per lo que es dita vedell marí : vaca marina.)
En mer il y a une bête de forme de veau, c'est pourquoi elle est dite 
veau-marin.
(chap. Vaca marina, vaques marines.)

Vegetar, v., lat. vegetare, végéter, croître.
Tres proprias operacios: la prumiera vegetar, la segunda es sentir, et la tersa entendre. Eluc. de las propr., fol. 14.
Trois propres opérations: la première croître, la seconde est sentir, et la troisième entendre.
CAT. ESP. PORT. Vegetar. IT. Vegetare. (chap. Vegetá : creixe, sobre tot les plantes.)

2. Vegetacio, s. f., lat. vegetatio, végétation, croissance.
Irrigacio, humectacio et vegetacio.
Dona als cors noyriment et vegetacio.
Eluc. de las propr., fol. 136 et 26.
Irrigation, humectation et végétation.
Donne au corps aliment et croissance.
ESP. Vegetación. PORT. Vegetação. IT. Vegetazione. (chap. Vegetassió, vegetassions; plantes; creiximén.)

3. Vegetatiu, adj., lat. vegetativus, végétatif. 
Cors vivens o vegetatius. Leys d'amors, fol. 44.
(chap. Cos viu o vegetatiu : que creix.)
Corps vivant ou végétatif.
Arma rationals doncx es
Arma d' ome,...
E de bestias, sensetiva,
Et d' albres, vegetativa.
Brev. d'amor, fol. 54.
Âme raisonnable donc est âme d'homme,... et (celle) des bêtes, sensible, et (celle) des arbres, végétative.
CAT. Vegetatiu. ESP. PORT. IT. Vegetativo. (chap. Vegetatiu, vegetatius, vegetativa, vegetatives; que creix, creixén. Lo capsot de Mario Sasot no va sé mol vegetatiu, se va quedá esmirriat per la mala sang que porte, lo pobret franjista anti franquista.)

Vehemensia, Vehementia, s. f., lat. vehementia, véhémence, violence.
Per vehementia de freg. Trad. d'Albucasis, fol. 13.
(chap. Per vehemensia de fret o fred.)
Par véhémence de froid.
CAT. ESP. PORT. Vehemencia. IT. Veemenza, veemenzia.
(chap. Vehemensia, vehemensies; violensia, violensies. Expliquéuli a Bernat Catasús de aon ve lo dialecte ocsitá catalá. A l'Ana Casasús de Calaseit tamé li convé adependre una mica.)

Expliquéuli a Bernat Catasús de aon ve lo dialecte ocsitá catalá

2. Vehement, adj., lat. vehementem, véhément, impétueux, violent.
Faras accidir al malaute dolor vehement. Trad. d'Albucasis, fol. 47.
Tu feras arriver au malade douleur violente.
CAT. Vehement. ESP. PORT. Vehemente. IT. Veemente.
(chap. Vehemén, vehemens, vehementa, vehementes; violén, violens, violenta, violentes.)

lunes, 24 de agosto de 2026

Vaca, Vacca, Vaccin, Vaquier, Vaqueira, Vaquiera, Vacar, Vaquar, Vaccatio, Vacillar - Evacuar

V, s. m., vingt-deuxième lettre de l'alphabet, et dix-septième des consonnes, v. De A havem adversaris,... de R, referendaris,... de V, volontaris.
Leys d'amors, fol. 151.
De A nous avons adversaire... de R, référendaire .… de V, volontaire.

Vaca, Vacca, s. f., lat. vacca, vache.
On qu' aia porc ni vaca.
Rambaud de Vaqueiras: Ar vey escur.
Où qu'il y ait porc ni vache.
Lo simple home donet sa vacca al capela. V. et Vert., fol. 75.
(chap. Lo simple home va doná sa vaca al capellá.)
L'homme simple donna sa vache au chapelain.
CAT. ESP. Vaca. PORT. Vaca, vacca. IT. Vacca. (chap. Vaca, vaques, com la famosa Cordera de Clarín, llibre que vach traduí al chapurriau.)

¡Ne eren tres, sempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera.

2. Vaccin, adj., lat. vaccinus, de vache.
Layt pecorina... no es tan be nutritiva... cum vaccina.
(chap. Lleit pecorina (de ovella)... no es tan be nutritiva... com vacuna.)
Eluc. de las propr., fol. 274.
Lait pécorin… n'est pas si bien nutritif.. comme de vache.
IT. Vaccino. (ESP. Vacuno. Chap. Vacuno, vacunos, vacuna, vacunes.)

3. Vaquier, s. m., vacher, berger.
De Paris,
Com lo saup lo vaquiers noirir.
Giraud de Calanson: Fadet joglar.
De Páris, comment le sut le vacher nourrir.
CAT. Vaquer. ESP. Vaquero. PORT. Vaqueiro. (chap. Vaquero, vaqueros,  vaquera, vaqueres : pastó de vaques.)
- Adj. Qui concerne les vachers, les bergers, pastoral.
Vaqueira partizo.
T. de R. Gaucelm et de J. Miralhas: Joan.
Pastoral jeu-parti.

4. Vaqueira, Vaquiera, s. f., vachère, bergère.
Vi de pres d'un cortil 
Vaqueira 
Ab una vaca.
J. Esteve: Ogan ab.
Je vis auprès d'un verger vachère avec une vache.
- Sorte de poésie.
Coma son... vaquieras et ortolanas e vergieras. Leys d'amors, fol. 42.
Comme sont... vachères et jardinières et vergères. 

Vacar, Vaquar, v., lat. vacare, vaquer, être inoccupé.
Apres la sua mort, vaquet la se XXX dias.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 14.
Après la sienne mort, vaqua le siége trente jours.
Part. prés. L' emperi non estes pus vacan.
Folquet de Lunel: Al bon rey.
Que l'empire ne restât plus vaquant.
Part. pas. Tenon l' emperi vacat.
Boniface de Castelane: Era pueis.
Tiennent l'empire inoccupé.
- Terme de jurisprudence.
Chascun si fa pagar las jornadas que poyrian vacar.
Statuts de Provence. Massa, p. 185.
Chacun se fait payer les journées qu'ils pourraient vaquer.
CAT. ESP. (Vacar) PORT. Vagar. IT. Vacare. (chap. Vacá.)

2. Vaccatio, s. f., lat. vacatio, vacation, relâche.
Apres la vaccatio de la se. Cat. dels apost. de Roma, fol. 187.
Après la vacation du siége.
(chap. Vacassió, vacassions; vacán, vacans, de la Seu.)

Vacillar, Vassillar, v., lat. vacillare, vaciller, hésiter, être incertain.
Coma tota la terra vacilles per los cas que ero vengutz,... non triguet guaires qu' el Castel nou d' Arri se rendet. Cat. dels apost. de Roma, fol. 176.
Comme toute la terre hésitait pour les cas qui étaient venus,... il ne tarda guère que le Castelnaudary se rendît.
Part. prés. Doptans e vassillans qual via poiria segre.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 1.
Doutant et hésitant quelle voie je pourrais suivre.
CAT. Vacillar. ESP. Vacilar. PORT. Vacillar. IT. Vacillare. (chap. Vassilá, dudá, está indessís.)

Vacuitat, s. f., (lat.) vacuitatem, vacuité, vide.
Rocas... han... dedins cavernas et vacuitat.
Done a tota vacuitat, repleccio.
Eluc. de las propr., fol. 161 et 27.
Roches... ont... dedans cavernes et vide.
Qu'elle donne à toute vacuité, réplétion.
CAT. Vacuitat. ESP. Vacuidad. PORT. Vacuidade. IT. Vacuità, vacuitate, vacuitade. (chap. Vacuidat, vacuidats.)

2. Vacuatiu, adj., vacuatif, propre à vider, à former le vide.
Virtut informativa,... de las partidas... que requiero cavitat, es vacuativa.
Eluc. de las propr., fol. 19.
Puissance formative,... des parties... qui requièrent cavité, est vacuative.
(chap. Vacuatiu, vacuatius, vacuativa, vacuatives.)

3. Voiar, Voyar, Vueiar, Vuiar, Voidar, v., du lat. vacuare, vider. 
Lur fetz vuiar lo potz, e troberon l' enfant. V. de S. Honorat.
(chap. Los va fé vuidá lo pou, y van trobá al infán : chiquet.)
Leur fit vider le puits, et ils trouvèrent l'enfant.
La borssa dis: Et ieu vuelh esser plena, no vuelh voiar.
V. et Vert., fol. 21.
La bourse dit: Et je veux être pleine, et ne veux pas vider.
Fig. Vueion lo cor de tot be. V. et Vert., fol. 22.
Vident le coeur de tout bien.
Loc. Cascuns voidet los arsos. Roman de Jaufre, fol. 82.
Chacun vida les arçons.
Part. pas. A lei de riu sorzedor
Que creis on pus es voiatz.
Folquet de Marseille: Si cum.
A manière de ruisseau jaillissant qui croît où plus il est vide.
El comandet que tota la vila fos voyada. L'Arbre de Batalhas, fol. 53.
Il commanda que toute la ville fût vidée.
CAT. Vuydar. (chap. Vuidá : vuido, vuides, vuide, vuidem o vuidam, vuidéu o vuidáu, vuiden; vuidat, vuidats, vuidada, vuidades; vuidaré; vuidaría; si yo vuidara. ESP. Vaciar.)

4. Voig, Vuei, Vuech, Voh, adj., vide.
Nostre oyre son sec e vuech. Trad. d'un Évang. apocr.
Nos outres sont sèches et vides.
Portavan las lampezas vueias. V. et Vert., fol. 91.
Portaient les lampes vides.
Monstret lor lo sepulcre voh. Sermon en provençal, fol. 29.
Leur montra le sépulcre vide.
Fig. Hai ! segles voigz de merce.
B. Zorgi: Jesu Crist. 
Ha ! siècle vide de merci.
Celha qu' es de tot enjans vueia.
Bertrand de Born: Rassa tan.
Celle qui est de toute tromperie vide.
Loc. Non aparescas davan me mas vueias; aquel ven am mas vueias davan Dieu, que lo ven pregar ni querre, ses far prezen de bonas obras.
V. et Vert., fol. 91.
Que tu ne paraisses pas devant moi les mains vides; celui-là vient avec les mains vides devant Dieu, qui le vient prier et requérir, sans faire présent de bonnes oeuvres.
ANC. FR. Que tu n' as pas le ventre vuit. Roman du Renart, t. II, p. 302.
Néant faisant et vuids de responce.
Monstrelet, t. 1, fol. 101.
CAT. Vuyd. (chap. Vuit, vuits, vuida, vuides; igual trobéu buit, buits, buida, buides.)

Lo carro vuit. Agüelo Sebeta, Luis Arrufat

5. Voiansa, s. f., vidange.
Tan vassal de caval faire voiansa. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 26.
Tant de vassaux faire vidange de cheval (vider les arçons).

6. Evacuacio, Evacuatio, s. f., lat. evacuatio, évacuation, action de vider.
Per superflua evacuacio. Trad. d'Albucasis, fol. 9.
(chap. Per superflua evacuassió.)
Par superflue évacuation.
La rendo apta a evacuatio. Eluc. de las propr., fol. 271.
La rendent apte à évacuation.
CAT. Evacuació. ESP. Evacuación. PORT. Evacuação. IT. Evacuazione. 
(chap. Evacuassió, evacuassions.)

7. Evacuatiu, adj., évacuatif, propre à évacuer. 
De colra,... per suzor et urina, evacuatiu. Eluc. de las propr., fol. 75.
De bile,.. par sueur et urine, évacuatif.
ESP. PORT. IT. Evacuativo. (chap. Evacuatiu, evacuatius, evacuativa, evacuatives.)

8. Evacuar, v., lat. evacuare, évacuer, vider, purger.
Part. pas. Que premieyrament comandes al malaute que sia evacuat am medicina. Trad. d'Albucasis, fol. 2.
Que premièrement tu commandes au malade qu'il soit évacué avec médecine.
CAT. ESP. PORT. Evacuar. IT. Evacuare. (chap. Evacuá : evacúo, evacúes, evacúe, evacuem o evacuam, evacuéu o evacuáu, evacúen; evacuat, evacuats, evacuada, evacuades; evacuaré; evacuaría; si yo evacuara a la porta de la Ascuma. carré majó, 4, Calaseit.)

Ascuma, Calaseit, Calasseit, Calaceite 2

sábado, 11 de diciembre de 2021

Adiós, Cordera. Clarín.

Adiós, Cordera.

Leopoldo Alas, Clarín.

(Lo texto del llibre de Clarín no sirá igual que este)

¡Ne eren tres, sempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera.



¡Ne
eren tres, sempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera.


Lo prat
(el prao) Somonte ere un retall triangulá de vellut verd
estés, com un penjoll, costa aball per la lloma. Un dels seus ánguls
o racóns, lo inferió o de mes aball, lo despuntabe lo camí de
ferro de Oviedo a Gijón. Un poste del telégrafo, plantat allí com
a pendó de conquista, en les seues tassetes blanques y los seus
arams paralelos, a la dreta y esquerra o zurda, representabe pera
Rosa y Pinín lo ample món desconegut, misteriós, temible o
acollonán, eternamen ignorat. Pinín, después de pensássu mol,
cuan a forsa de vore díes y díes lo poste tranquil, inofensiu,
campechano, en ganes, sense cap duda, de aclimatás a la aldea y
paréixes tot lo possible a un abre sec, va aná atrevinse en ell, va portá la confiansa al extrem de abrassás al barró y pujá
hasta prop dels arams.
Pero may arribabe a tocá la porcelana de
dal, que li recordabe les tassetes que habíe vist a la rectoral de
Puao. Al vores tan prop del misteri sagrat li acometíe un pánic de
respecte, y se dixabe rellissá depressa hasta entropessá en lo
césped.
Rosa,
menos audás, pero mes enamorada de lo desconegut, se contentabe en 
arrimá
la orella al poste del telégrafo, y minuts, y hasta cuarts de hora,
sels passabe 
escoltán
los formidables rumós metálics que lo ven arrencabe a les fibres
del pi sec en contacte en lo aram. Aquelles vibrassións, a vegades
intenses com les del diapassón, que aplicat al oít pareix que cremo
en lo seu vertiginós pols, eren pera Rosa los papés que passaben,
les cartes que se escribíen per los fils, lo lenguaje incomprensible
que lo ignorat parlabe en lo ignorat; ella no teníe cap curiosidat
pera entendre lo que los de allá, tan lluñ, los díen als de l'atra
punta del món. ¿Y qué li importabe o fotíe? Se interessabe sol
pe'l soroll per lo soroll mateix, pe'l seu timbre y lo seu misteri.

La Cordera, mol mes formal que los seus compañs, verdat es que
relativamen, de edat tamé mol mes madura, se absteníe de tota
comunicassió en lo món sivilisat, y mirabe de lluñ lo poste del
telégrafo com lo que ere pera ella efectivamen, una cosa morta,
inútil, que no li servíe sisquera pera rascás. Ere una vaca que
habíe vixcut mol. Assentada hores y hores, pos, experta en pastures,
sabíe aprofitá lo tems, meditabe mes que rumiabe, gosabe del plaé
de viure en pas, deball del sel gris y tranquil de la seua terreta,
com qui alimente l'alma, que tamé ne tenen los brutos; y si no fore
profanassió, podríe dis que los pensaméns de la vaca matrona,
plena de experiensia, habíen de paréixes tot lo possible a les mes
sossegades y doctrinals odes de Horacio.


Assistíe
als jocs dels pastorets encarregats de llindala, com una agüela. Si
puguere, sonreiríe al pensá que Rosa y Pinín teníen per missió
al prat cuidá de que ella, la Cordera, no se extralimitare, no se
ficare per la vía del ferrocarril ni saltare a la heredat veína
(Zaornín per ejemple, que es de un atra novela del mateix autó).

¡Qué habíe de saltá ribassos ni margens! ¡Qué se habíe de
ficá per la vía!


Pasturá
de cuan en cuan, no mol, cada día menos, pero en atensió, sense
pedre lo tems en eixecá lo cap per curiosidat tonta, trián sense
dudá los millós mossets, y después assentá los cuartos trasseros
en delissia, a rumiá la vida, a gosá lo delit y delissies del no
patí; tot lo demés eren aventures perilloses. Ya no sen enrecordabe
de cuan li habíe picat la mosca.


"Lo xatu (lo bou), los brincos alocats per los prats abán... ¡tot alló
parabe tan lluñ!"


Aquella
pas sól se habíe estorbat los díes de proba de la inaugurassió
del


ferrocarril.
La primera vegada que la Cordera va vore passá lo tren se va
abalotá, se va torná loca. Va saltá la valla de lo mes alt del
Somonte, va corre per los prats llindáns, y lo terror li va durá
mols díes; renovanse, mes o menos violentamen, cada vegada que la
máquina assomabe per la trinchera veína. Poc a poc se va aná
acostumán al estrépit inofensiu. Cuan se va convense de que ere un
perill que passabe, una catástrofe que 
amenassabe
sense fe mal, va reduí les seues precaussións a ficás a cuatre
potes y a mirá de frente, en lo cap eixecat, al formidable monstruo;
mes abán no fée mes que 
mirál,
sense alsás, en antipatía y desconfiansa; va acabá no mirán al tren.

A Pinín y Rosa la novedat del ferrocarril los va produí
impressións mes agradables y persisténs. Si al prinsipi o
escomensamén ere una alegría loca, algo mesclada de 
temó
superstissiosa, una exitassió ñirviosa, que los fée cridá y fé
gestos y pantomimes descabellades, después va sé un recreo
passífic, suave, renovat varies vegades al día. Va tardá mol en
gastás aquella emossió de contemplá la marcha vertiginosa,
acompañada del ven, de la gran serpota de ferro, que portabe a dins
tan soroll y tantes castes de gens desconegudes, extrañes,
forasteres.


Pero lo
telégrafo, lo ferrocarril, tot aixó ere lo de menos: un acsidén
passajero que se 
aufegabe
al mar de soledat que rodejabe lo prat Somonte. Desde allí no se
veíe 
cap
vivienda humana; allí no arribaben sorolls del món mes que al passá
lo tren.


Matíns
sense fi, deball dels rayos del sol, a vegades entre lo sumbá dels
insectes, la 
vaca y
los chiquets esperaben la proximidat del michdía pera torná a casa. 
Y después, tardes eternes, de dolsa tristesa silensiosa, al
mateix prat, hasta arribá 
la nit,
en lo lucero de la vesprá com a testigo mut a la altura. Rodaben los
núgols 
allá
dal, caíen les sombres dels abres y de les peñes a la lloma y al
pas de bestiá, 
se gitaben los muixóns, escomensaben a brillá
alguns estrels a lo mes 
oscur
del sel blau, y Pinín y Rosa, los chiquets bessóns, los fills de
Antón de Chinta, tintada l'alma de la dolsa serenidat ensomiadora de
la solemne y seria naturalesa, callaben hores y hores, después dels
seus jocs, may massa estrepitosos, assentats prop de la Cordera, que
acompañabe lo augusto silensio de tarde en tarde en un blang
tintineo de modorra esquella.


An este
silensio, an esta calma inactiva, ñabíen amors. Se volíen los dos
germáns com dos mitats de una fruita verda, chunits o ajuntats per
la mateixa vida, en escasa consiensia de lo que en ells ere diferén,
de lo que los separabe; volíen Pinín y Rosa a la Cordera, la vaca
agüela, gran, esgroguida, en un cap com una cuna. La Cordera li
recordaríe a un poeta la zavala del Ramayana, la vaca santa; la
amplitut de les seues formes, la solemne serenidat dels seus pausats
y nobles moviméns, aire y contornos de ídolo destronat, caigut,
contén en la seua sort, mes satisfeta de sé vaca verdadera que deu
fals. La Cordera, hasta aon es possible adiviná estes coses, pot dis
que tamé volíe als bessóns encarregats de apassentala, pasturala.


Ere poc
expresiva; pero la passiensia en que los tolerabe cuan jugán ella
los servíe de cuixí, de amagatall, de montura, y pera datres coses
que ideabe la fantassía dels pastorets, demostrabe tássitamen lo
afecte del animal passífic y pensatiu.


Als
tems difíssils, Pinín y Rosa habíen fet per la Cordera los
impossibles de solisitut y convoyamén. No sempre Antón de Chinta
habíe tingut lo prat Somonte. Este regalo ere una cosa relativamen
nova. Añs atrás la Cordera teníe que eixí a la gramática, aixó
es, a pasturá com podíe, a la bona ventura dels camíns y sendes de
les esquilades y pobres pastures del comú, que tan teníen de vía
pública com de pastures. Pinín y Rosa, en tals díes de penuria, la
guiaben als millós tossalets, als puestets mes tranquils y menos
esquilmats, y la liberaben de les mil injuries a les que están
exposades les pobres reses que tenen que buscá lo alimén pels azars
de un camí.


Als
díes de fam (fame, com diuen allá dal), al corral, cuan lo fenás
escassejabe y lo “narvaso” o sostre pera ensostrá lo llit calén
de la vaca tamé faltabe, a Rosa y a Pinín los debíe la Cordera mil
industries que li suavisaben aquella miseria. ¡Y qué podem di dels
tems heroics de la cría y lo assormá, cuan se entablabe la lucha
nessessaria entre lo 
alimén
y regalo de la nassió y lo interés dels Chintos, que consistíe en
robá de les mamelles de la pobre mare tota la lleit que no fore
absolutamen indispensable pera que lo ternero acampare! Rosa y Pinín,
an este conflicte, sempre estaben de part de la Cordera, y en cuan
ñabíe una ocasió, de amagatontes, soltaben lo ressental mamón, lo
vedellet, que, ensegat y abalotat, tossán contra tot, corríe a
buscá lo amparo de la mare, que lo albergabe daball del seu ventre,
girán lo cap agraída y solísita, dién, a la seua manera:


- Dixéu als chiquets y als ternerets que vinguen a mí.


Estos
recuerdos, estos llassos son dels que no se olviden. Ham de afegí a
tot aixó que la Cor
dera
teníe la milló pasta de vaca patidora del món. Cuan se veíe
emparellada daball del jou en consevol compañera, fiel a la gamella,
sabíe sometre la seua voluntat a la ajena, y hores y hores se la
veíe en la servís belcada, lo cap torsut, en incómoda postura,
velán de peu mentres la parella de la chunta dormíe an terra.


Antón
de Chinta va compendre que habíe naixcut pera pobre cuan va paupá
la impossibilidat de cumplí aquell somni dorat seu de tindre un
corral propi en dos chuntes per lo menos. Va arribá, grassies a mil
estalvis a aforraméns, que eren mars de suó y purgatoris de
privassións, a la primera vaca, la Cordera. Y no va passá de ahí:
antes de pugué comprá la segona o segunda, se va vore obligat, pera
pagali atrasos al amo, lo amo de les finques que arrendabe, a portá
al mercat aquell tros de les seues entrañes, la Cordera. L'amor de
sons fills. Chinta se habíe mort als dos añs de tindre la Cordera a
casa. Lo corral y lo llit del matrimoni estaben paret per mich,
dienli paret a unes rames de castañé y de cañes de panís. La mare
Chinta, mussa de la economía de aquella casa misserable, se habíe
mort mirán a la vaca per un boquete de la destrossada tapieta de
rames, siñalanla com a salvassió de la familia.
"Cuideula,
es lo vostre sustento", pareixíen di los ulls de la pobra
moribunda, que 
se va
morí espanada de fam y de treball. Lo amor dels bessóns se habíe 
consentrat
en la Cordera; la faldeta, que té lo seu cariño espessial, que lo
pare no 
pot
reemplassá, estabe al caló de la vaca, al corral, y allá al
Somonte.


Tot
aixó u compreníe Antón a la seua manera, confusamen. De la venta
nessessaria 
no se
teníe que di ni chut als chiquets. Un dissapte de juliol, al fés de
día, de mal 
humor,
Antón va empendre lo camí de Gijón, conduín a la Cordera dabán
d'ell, 
sense datre atavío que lo collá de la esquella. Pinín y
Rosa dormíen. Datres díes habíe de despertals a surriacades. Lo
pare los va dixá tranquils. Al eixecás se van trobá sense la
Cordera. "Sense duda, lo papa la ha portat al xatu." No los
cabíe datra conjetura.


Pinín
y Rosa opinaben que la vaca hi anabe de mala gana; creíen ells que
no volíe mes fills, pos tots los acababe perdén pronte, sense sabé
cóm ni cuán.


Al
tardet, Antón y la Cordera entraben per la corralada en mala cara,
cansats y polsosos. Lo pare no va doná explicassións, pero los
fills van adiviná lo perill.


No la
habíe venut perque dingú habíe volgut arribá al preu que an ell
se li habíe ficat al cap. Ere una animalada: un sofisma del cariño.
Demanabe mol per la vaca pera que dingú se atreviguere a
emportássela. Los que se habíen arrimat a intentá fortuna van colá
pronte renegán de aquell hombre que mirabe en ulls de rencor y
dessafío al que gosabe insistí en arrimás al preu fixat al que ell
se encaparrabe.
Hasta lo radé momén del mercat va está Antón
de Chinta al Humedal, donanli plasso a la fatalidat. "No se dirá
- pensabe - que yo no vull vendre: son ells que no me paguen lo que
val la Cordera." Y, al remat, suspirán, si no satisfet, en sert
consol, va empendre lo camí de tornada per la carretera de Candás,
entre lo guirigay y soroll de gorrinos y terneros, 
bueys y
vaques, que los aldeáns de moltes parroquies de la roglada conduíen
en 
mes o
menos faena, segons la antigüedat de les relassións entre amos y 
besties.


Al
Natahoyo, al cruse de dos camíns, encara va está exposat lo de
Chinta a 
quedás
sense la Cordera: un veí de Carrión que'l habíe estat rondán tot
lo día 
oferinli
pocs duros menos dels que demanabe, li va fotre lo radé ataque, algo 
engatinat..
Lo de Carrión pujabe, pujabe, luchán entre la codissia y lo
capricho de emportás la vaca. Antón, com una roca. Van arribá a
tindre les mans entrellassades, parats al mich de la carretera,
interrumpín lo pas ... al remat la codissia va pugué mes; 
lo
pico dels sincuanta los va separá com un abisme; se van soltá les
mans, y cadaú va tirá per lo seu camí; Antón, per una senda que,
entre madreselvas que encara no floríen y 
romigueres
o garraberes en flo, lo va portá hasta casa seua.

Desde aquell
día que van adiviná lo perill, Pinín y Rosa no van tartí. A mija
semana se va personá lo mayordomo al corral de Antón. Ere un atre
aldeá de la mateixa parroquia, de males pusses, cruel en los
arrendadós atrasats. Antón, que no admitíe renecs, se va ficá
blang dabán de les amenasses de desahucio. Lo amo ya no se esperabe
mes.
Bueno, vendríe la vaca a vil preu, per una berena. Teníe
que pagá o quedás al carré.


Lo
dissapte siguién, Pinín va acompañá hasta lo Humedal a son pare.
Lo chiquet mirabe en horror als contratistes de carn, tratáns, que
eren los tiranos del mercat.
La Cordera va sé comprada a preu
just per un rematán de Castilla. Se li va siñalá la pell y va
torná al seu corral de Puao, ya venuda, de un atre, tañín
tristemen la esquella.
Detrás caminaben Antón de Chinta,
pensatiu, y Pinín, en los ulls com a puñs.
Rosa, al sabé la
venta, se va abrassá al cap de la Cordera, que lo inclinabe a les
carissies com al jou.


"¡Sen
anabe la agüeleta!", pensabe en l'alma destrossada Antón.


"¡Ella
sirá una bestia, pero sons fills no teníen datra mare ni datra
yaya!"


Aquells
díes, a la verdura del Somonte, lo silensio ere fúnebre. La
Cordera, que ignorabe la seua sort, descansabe y pasturabe com
sempre, sub specie aeternitatis, com descansaríe y minjaríe un
minut abans de que la brutal massolada la derribare morta.
Pero
Rosa y Pinín estaben desolats, estesos damún de la herba. Miraben
en rencor los trens que passaben, los arams del telégrafo.
Aquell
món los ere desconegut, tan lluñ de ells per un costat, y per
l'atre lo que los portabe la seua Cordera. Lo divendres, al tardet,
va sé la despedida. Va vindre un encarregat del rematán de Castilla
a buscá la res. Va pagá, van beure un trago Antón y lo comisionat,
y se va traure la Cordera cap a la quintana. Antón habíe apurat la
botella; estabe exaltat; lo pes dels dinés a la burchaca l'animabe
tamé. Parlabe mol, alababe les exelensies de la vaca. L'atre
sonreíe, perque les alabanses de Antón eren impertinéns. ¿Que
donabe la res tans y tans cantes de lleit? ¿Que ere noble al jou,
forta a la cárrega? ¿Y qué, si al cap de pocs díes habíe de está
feta chulles y datres pesses suculentes?
Antón no se volíe
imaginá aixó; se la figurabe viva, traballán, servín a un atre
llauradó, olvidada de ell y de sons fills, pero viva, felís ...
Pinín y Rosa, assentats damún del mun de pallús, record
sentimental pera nells de la Cordera y dels seus propis afáns, units
per les mans, miraben al enemic en ulls de espán. Al instán supremo
se van aviá damún de la seua amiga; besets, abrassades: va ñabé
de tot. No podíen separás de ella.
Antón, agotada de repén la
exitassió del vi, va caure com a un marasmo; va crusá los brassos,
y va entrá al corral oscur. Los fills van seguí un bon tros per la
senda, de alts setos, lo trist grupet del indiferén comisionat y la
Cordera, que caminabe de mala gana en un desconegut y an aquelles
hores. Al remat, se van tindre que separá.
Antón, malhumorat,
cridabe desde casa:


- ¡Bah,
bah, chiquets, prou de singlots y gemecs! - Aixina cridabe de lluñ
lo pare, 
en la
veu enterbolida per les llágrimes.


Caíe
la nit; per la senda oscura, que féen casi negra los alts setos,
formán casi una bóveda, se va pedre lo bulto de la Cordera, que
pareixíe negra de lluñ. Después no va quedá de ella mes que lo
tintineo pausat de la esquella, desaparegut a la distansia, entre los
chirrits melancólics de infinites chicharres.


-
¡Adiós, Cordera! - cridabe Rosa desfeta en plos -. ¡Adiós,
Cordera de la meua alma!


-
¡Adiós, Cordera! - repetíe Pinín, no mes sereno.


- Adiós
- va contestá al final, al seu modo, la esquella, perdense lo seu
lamén trist, 
ressignat,
entre los demés sonidos de aquella nit de juliol a la aldea -.


En son
demá, mol pronte, a la hora de sempre, Pinín y Rosa van aná al
prat Somonte. Aquella soledat no los habíe paregut may trista;
aquell día, lo Somonte sense la Cordera pareixíe lo desert.


De
repén va chulá la locomotora, va apareixe lo fum, y después los
vagons.
A un furgó tancat, en unes estretes finestres altes o
respiraderos, van atiná los germáns bessóns caps de vaques que,
pasmades, miraben per aquells tragallums.


-
¡Adiós, Cordera! - va cridá Rosa, adivinán allí a la seua amiga,
a la yaya vaca.


-
¡Adiós, Cordera! - va bramá Pinín en la mateixa fé, enseñanli
los puñs al tren, que 
volabe
camí de Castiella. Y, plorán, repetíe lo rapaz, mes enterat que
san germana de les picardíes del món:


- La
porten al matadero ... carn de vaca. Pera minjá los siñós, los
indianos.


-
¡Adiós, Cordera! - ¡Adiós, Cordera!


Y Rosa
y Pinín miraben en rencor la vía, lo telégrafo, los símbols de
aquell món enemic que los arrebatabe, que los devorabe a la seua
compaña de tantes soledats, de tantes ternures silensioses, pera
satisfé la gula, pera convertila en manjars de rics golafres...
-
¡Adiós, Cordera! ¡Adiós, Cordera! -


Van
passá mols añs. Pinín se va fé mosso y sel va emportá lo rey
pera luchá a la guerra 
carlista.
Antón de Chinta ere cassero de un
cacique dels vensuts; no va ñabé
influensia pera
declará inútil a Pinín que, per sé, ere com un
roble.


Y una
tarde trista de octubre, Rosa, al prat Somonte, sola, esperabe lo pas
del 
tren
correu de Gijón, que se emportabe los seus unics amors, son germá.

Va chulá allá lluñ la máquina, va apareixe lo tren a la
trinchera, va passá com un rellámpec. Rosa, casi a les rodes, va
pugué vore un instán a un coche de tersera (com los que fée aná
Antonio Machado pera tot viache), una caterva de caps de pobres
quintos que cridaben, gesticulaben, saludán als abres, a la terreta,
als cams, a tota la patria familiar, la menuda, que dixaben pera aná
a morí a luches entre germáns, fratrissides, de la patria gran, al
servissi de un rey y de unes idees que no coneixíen.
Pinín, en
mich cos fora de una ventanilla o finestreta, va estendre los brassos
a san germana; casi se van tocá. Y Rosa va pugué escoltá entre lo
estrépit de les rodes y lo sarabastall dels reclutes la veu
diferenta de son germá, que gañolabe exclamán, com inspirat per un
record de doló lluñá:


-
¡Adiós, Rosa! ... ¡Adiós, Cordera! - ¡Adiós, Pinín! ¡Pinín
de la meua alma! ...


Allá
anabe, com l'atra, com la vaca agüela. Sel emportabe lo món. Carn
de vaca pera los golafres, pera los indianos: carn de la seua alma,
carn de cañó pera les grilladures del món, pera les ambissións dels atres."


Entre
confusió de doló y de idees, pensabe aixina la pobre germana veén
lo tren 
pedres
allá lluñ, chulán trist, en chulits que repercutíen los castañés,
les vegues y los roquissals...


¡Qué
sola se quedabe! Ara sí, ara sí que ere un desert lo prat Somonte.


-
¡Adiós, Pinín! ¡Adiós, Cordera! -


En quín
odio mirabe Rosa la vía mascarada de fullí; en quína ira los arams
del telégrafo. ¡Oh!. Be fée la Cordera en no arrimás. Alló ere
lo món, lo desconegut, que se u emportabe tot. Y sense pensáu, Rosa
va apoyá lo cap damún del tocho enclavat com un pendó a la punta
del Somonte. Lo ven cantabe a les entrañes del pi sec la seua cansó
metálica. Ara ya u compreníe Rosa. Ere una cansó de llágrimes, de
abandono, de soledat, de mort. A les vibrassións rápides, com a
queixits, creíe escoltá, mol lluñana, la veu que gañolabe per la
vía abán:


-
¡Adiós, Rosa! ¡Adiós, Cordera! -


Auf Wiedersehen, Cordera!

lunes, 8 de octubre de 2018

Meche y menescal de Valderrobres

A la vila medieval de Valderrobres, a prinsipis del siglo XX, vivíen a la mateixa casa del arrabal, a dos pisos diferéns, dos germáns, un meche, al que li díen Lodotó y l´atre veterinari, de nom Menescal.

Valderrobres, foto antiga

Los dos eren mol volguts al poble natal de Elvira Juana Rodríguez Roglán ya que la vida de los animals en époques de roba justa ere tan apressiada com la de les persones, sense uns ben just podíen alimentás los atres.

Casi totes les cases teníen bestiá y animals per a minjá, produí lleit y derivats, collada, flans, formache, carn y pells. Inclús alguns de estos animals y datres salvaches se quedaben com a mote o insignia de una familia: matabous, matallops, lo conill, capaburres, etc.

Se criaben gorrinos, gorrines, conills, conilles, cabres, cabrits, cabrons o chotos, ovelles ullades y palomes, cordés, borregos o mardans, pichons, coloms o palomes, gallines, galls, pollastres o polls (ñabíe un ball en este nom), polles, pites, lloques, patos, los que foten en la
pata, gansos (sobre tot a Queretes), ganses, oques, ocos no ne ñabíen, codornius o gualles, vaques, terneres, terneros, jonecs, bueys, bous, de los que se apartaben los millós com a sementals, com los famosos ejemplás de la fábrica de les faixes, que se alquilaben per a montá vaques als pobles de la roglada, per ejemple, a la lechería de Tomás del Rufo de Beseit, aon les vaques sempre teníen los ulls plorosos perque les tocaben tots los díes les mamelles pero sol portaben al mascle una vegada al añ. Lo mateix passabe a la vaquería de Raboseta, a la vora del cup de la sequia majó, l´olla, al escomensamén del passeo de los cañerets. Un tros mes abán, uns añs después se faríe la festa del abre, se van plantá diferéns tipos de abres, potsé algún pi tamé. Ña una fonteta an eixa replasseta.

Un día, al mas de Cresol, una vaca que teníen se va escapá del ras espentán un poste de fusta corcat y querat y va eixí a una finqueta del veí, plena de romigueres y herbes delissioses y aromátiques, romé, timó, pipirigallo, trencanugos, pero tamé ñabíe cañota, que es una herba espessialmen perillosa per als bovinos, moltes vegades se moríe la res y dixabe a una familia
sense res.

Aquell mateix día, al carré Parras, a una casa mol estreta a mitat de la costa, se va ficá dolenta una agüela de 91 añs, la tía María Sarmén de casa Reventatruites, que habíe traballat tota la seua vida com una mula, al monte, al martinet, a les mines de Beseit, tan a la María Dolores com a la Maruja. Habíe sigut modelo de faixes y corsés a la fábrica de Valderrobres, pero los añs la habíen dixat arrugadeta y pansideta com una pansa de cap d´añ.

An aquell tems encara no se minjabe raím, y mol menos sense pepites, sino panses de moscatell secades al estilo romano, passa en latín, damún de cañissos a la esgorfa, daball del tellat. An aquella casa tan estreta sol cabíe un cañís al perchi; com proveníen de La Portellada li dieben aixina a la algorfa, y los de Valderrobres los quirdaben extrangés, ya que es lo mote de los del portell. Lo nom de Reventatruites los veníe perque la caseta del Portell, al carré Curt, ere tan minudeta que a la cuina no teníen puesto ni per a voltá la truita, aixina que aviáen per la enchumenera amún la truita y esperaben en la paella al balcó. Alguna vegada erraben y la truita se empastrabe al carré Curt, y de ahí los va vindre lo nom. La mayoría de vegades ensertaben a enchampála y quedabe un regustet a fullí, pero en bona gana tot es bo, y si algo teníen entonses, ere fam.

La escala interió de la casa ere tan estreta y empinada que no la podíen traure en camilla entre dos homes, y tampoc van pugué assentála a una cadira de vime o sarguera de casa lo sistellé y baixála, perque los escalons eren massa perillosos, aixina que la van tindre que baixá per fora desde una finestrota en una curdiola, una maroma y colocada a un llansol com lo día que la sigüeña la va portá 91 añs atrás a la casa del mas de dal de La Portellada.

A baix al carré estabe un dels fills, mosso vell de 55 añs, fort y hermós, calvo com una bola de billar o un bolo de riu, y a dal una filla casada en lo hereu del mas del Cresol, espentán la corda per a que la mare puguere baixá sense pegás al cap o a les fluixetes cames a la paret de pedra rebossada de blavet y cals. Lo home de esta agüeleta fée uns mesos que sen habíe anat als atres de una enfermedat mol común an aquella época y encara avui en día, lo mal de Repén.

A baix a la replasseta esperabe lo forense, que no ere meche ni res, pero teníe un Ford Model A y li díen aixina; ell portaríe a la agüela a casa del meche.
Allacuanta no ñabíe ambulatori ni sentro de salut, ni ambulansies; lo meche visitabe per les cases en lo seu maletín de cuero artifissial que putíe a pentaclorofenolato, pero la semana de abáns li habíe futut un ataque de gota y no podíe sorollás, aixina que li portaben als passiens a casa, y may se habíe vist una passién en tanta passiensia com la tía Reventatruites.

Cuan van arribá a la casa, la van pujá a cascarrulles hasta lo pis de Lodotó, que ere lo segón pis, y lo meche la va está auscultán, preguntán, escoltán y reconeixén durán un cuart de hora. La va vore tan delicada y casi picán la fulla de la dalla en martell y encrusa que sol se va atreví a resseptáli un reconstituyén consentrat a una sola ampolla per a allargá uns díes mes lo inevitable. Los va di als fills que la teníen que sacsá antes de péndressela, y que eixa medissina li donaríe ganeta. Si empijorabe, que vinguere algú a avisá, pero que no la portaren, perque al seu estat, torná a baixála per la paret de fora podríe tindre un funesto resultat.

Van portá a la agüeleta hasta lo carré Parras en lo Ford Model A, van aparcá a la vora de los actuals apartamens Santa Águeda, y desde allí en una carretilla de fusta costa amún hasta lo brancal de casa. Allí la van colocá en cuidadet al llansol y lo fill desde baix va estirá de la corda de la
curdiola hasta la altura de la finestreta. La filla y lo forense van conseguí féla entrá a la habitassioneta y la van gitá al seu llitet, al que no se podíe ni tombá a un costat. No se sap cóm dormíen cuan vivíen los dos agüelets.

Per sort, habíen sentit que al Mas de Barberans, a una agüela a la que li habíen resseptat una ampolla de sacsá antes de péndressela, li habíen futut un meneo an ella en tanta energía que sels va quedá als brassos, aixina que en este cas van sacsá la ampolla y no a la agüela, van trencá lo cap de la botelleta, y li van doná la medissina, mes amarga que un gintónic de bitter lemon en fel, y mes aspra que una serba verda.

A la finqueta tocán al Mas de Cresol, la pobre vaca que se habíe futut una fartanera de cañota y habíe begut aigua de un manantial paregut a la Fon Mala de Beseit, estabe tombada an terra, unflada y traén espuma per la boca.

Un pastó de casa Beret, de nom Pepe, portabe eixe día les ovelles a pasturá an aquella finca en lo seu fiel gosset Komtú, y desde lluñ va vore un gran bulto que no va pugué reconeixe hasta que va aná abansán lo bestiá, que anabe desplay esperán a una ovella que habíe criat fee uns minuts. Lo gos, Komtú, se va minjá la plassenta, va rotá, Pepe li va di “está mal pero descanse lo animal”, y van tirá abán en direcsió al bultot extrañ, que ya anabe agarrán la forma de un bóvido.

En cuan va vore a la pobre vaca en un cólic de campeonato, viva encara, se va encandilá, se va ficá les dos mans al cap, va tirá la gayata an terra y va eixí corrén cap al mas tocánli los talons al cul, intentán avisá a los masovés del grave acsidén de la vaca. Komtú se va quedá vigilán lo ramat, y en un guau va avisá a les ovelles blanques que pararen cuenta en la cañota, bueno, a les negres tamé, ya que Komtú no ere rassista com lo gos de Arturo Quintana.

Avisats los amos del mas, Pepe va torná a la finca y ells van eixí a escape cap a la casa del veterinari, a peu, resán per a trobál allí y que no estiguere a un atra masada o per algún corral. Lo van trobá y, después de donáli a entendre lo cas, rápidamen se van ficá en camí, tot lo rápit que se pot aná en abarques de soles de goma als peus per camins pedregosos y a vegades costa amún. Si arribe a passá al Mas dels Aubellons, no hagueren arribat hasta la nit.

Cuan van arribá aon estabe la vaca lechera, que no ere una vaca consevol, donabe lleit merengada y ere una vaca mol salada, va vindre del mas de Tolón, mol sonrienta y de coló lila, encara vivíe, pero Menescal los va di que siríe difíssil salvála.
Estabe unflada com un bot, fluixeta, entressuada. Lo veterinari li va inmovilisá les barres, la dentadura, va embutí un tubet de goma per lo essófago, va abocá oli de oliva virgen extra de arbequina prensat en fret en un embut de eixos que se ficaben los llocos al cap, y va escoltá en cuidadet a vore si eixíe aire del interió de algún dels cuatre subestomecs de la vaca. Va ixí una miqueta de aire pudén, que recordabe la auló de ous podrits o a les bombetes de pólvora que portaben los exiliats a Valensia al mars cuan volén escapás de les mascletades y les falles de San José, modelo de pare y home, patrono de los fustés, ingenieros y traballadós en general, no confundí en lo patrono dels pirómanos, San José de Arrimatea.

Lo veterinari va sorollá lo cap horissontalmen de un costat al atre (signifique negassió menos a Bulgaria, aon signifique afirmassió), va fé un sorollet esclafín la llengua contra les dens y va di unes paraules que sol entenen los catalanoparlans: “no la salvarem”.

Va rentá les ferramentes y les va arrepetá en cuidado al maletín, li va doná la ma viscosa al amo de la vaca com si de un te acompaño en lo sentimén o péssame se tratare, y li va di que no li cobraríe res, ya que prou perdua ere despedí a Cordera, pos aixina se díe la vaca, com la de Pinín y Rosa. Los va intentá reconfortá diénlos que a vegades la providensia obre milagres, y que si veíen alguna siñal de milloría anigueren a casa a avisál, pero que se prepararen per a lo pijó. Los va doná la esquena com la estatua de Fondespala, fon de espala, y va empendre lo camí de casa.

¡Ne eren tres, sempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera.

A casa de la agüela estabe amanín la sena la filla, estaben tamé lo seu home, del mas de Cresol, y lo fill de 55 añs. Borraines en pataca de primé, en un rach de oli de la torre Gachero, abadejo dessalat que portabe un de Valderrobres de la seua tenda o botiga de Barchinona cuan anabe al poble; per a beure, grassiosa “copet”, Arrufat, rebaixada en vi Portal de Bergós, que se fee mol prop de casa, y per a la agüela una truita a la fransesa en una den de all y un corrusquet de pa.

La medissina li habíe fet agarrá ganeta, y justet al primé mos de pa per a acompañá la omelette o truiteta, va y li salte una den de les pales, a lo que la agüeleta se va di “pronte escomensam, consevol día los pedré tots”, y después de unos mossets mes, se li va afluixá un quixal, se ni en va aná garganchó aball, y se va embossiná.


Va pugué quirdá una mica y aixina va avisá als fills y al gendre que senaben al minjadó, a una taula redona tan minudeta que Arturo (lo rey, Quintaneta no, encara que li agrade mol la Ginebra) se haguere pixat de rissa en sol vórela. Van acudí enseguida a ajudála, y mentres la filla li manabe al seu home que aniguere a casa Lodotó volán, lo fill intentabe desatascála y reanimála, foténli tans cops a la esquena que casi la cruix.

Va arribá lo hereu del mas de Cresol y va cridá al timbre del veterinari en ves de tocá lo del meche. Se va assomá Menescal al balcó embolicat en una bata, y com ya ere tan de nit com a la boca del llop dels Ports, no lo va reconeixe, y preguntán “¿qué passe?” y contestán ell “ara mo se ha embossinat”, com teníe la mateixa veu que son pare, l´amo de la vaca del mas de Cresol, y los dos germáns meche y veterinari tamé parlaben casi igual, se va armá lo embolic.

Va di Menescal:

- “¿Encara ha minjat mes? No mu puc creure. Ya no ña res a fé, passéuli lo gaviñet y al menos aprofitéu la carn. -

Y en estes paraules sen va aná cap al carré de les parres, y sitán les paraules lay va contá a la seua dona, y ella del susto casi pert lo fill que esperaben per a Nadal, y lo fill mosso vell encara seguíe pegánli a sa mare a la esquena en la palma de la ma uberta, perque Heimlich encara no habíe naixcut com per a habé inventat la maniobra.

Y después de este cas, a Valdarrores y a tota la comarca del Matarraña, cuan dos germans eren meches o menescals, no van viure mai mes a la mateixa casa.