Mostrando entradas con la etiqueta ventada. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta ventada. Mostrar todas las entradas

lunes, 30 de agosto de 2021

BARTOMEU FERRÁ PERELLÓ. LA RONDALLA DELS TRES HOSTES. VENTADA. DEU CASTIGA. IGNORANCIA

BARTOMEU FERRA

(Ferrá, la à encara no la escribíen à).

Bartomeu Ferrá y Perelló (wikitroles cat)


Ans
que tot se doná a conexer per ses poesies satíriques y cuadros de
costums mallorquines, y mes per algunes comedies, com Els calsons de
mestre Lluch y Contes 
vells,
barallas noves. Aprés escrigué composicions séries y conseguí que
fos mencionada en los Jochs florals de Barcelona de 1869, la
titolada: Ensòmnis é remembrançes, y en los de 1870 y 1871,
obtingueren lo segon accéssit el romanç, Les minyonetes de Son
Cigala y La rondalla dels tres hostes. Ha publicat totes ses poesies
en un volúm in 4.° estampat p'en Felip Guasp l'any 1872. Naxqué lo
dia 3 d'octubre de 1843.

http://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0026585.xml



LA RONDALLA DELS TRES
HOSTES.


(A
na Marieta Rosselló y Zavaleta.)





Açò
era y no era,


Fa
temps enrera,


Una
donzella, filla


Del
rey d'un'illa.


Fada
ne fou sa mare,


Mas,
no viu ara.


Dins
lo castell tot' hora


Plora
que plora,


Broydant
prop de sa dida


Molt
esmarrida,


Que
'l rey no vol que surta


A
cullir murta.





Lo
rey les hores passa


Cassa
que cassa


Per
entre boschs d'alzines


Sonant
botzines.





LOS
TRES PEREGRINOS. (Huéspedes)


(A
María Rosselló y Zavaleta.)


Érase
que se era (28): allá en tiempos añejos hubo una doncella hija del
rey de una isla. Hada fue su madre, mas ya no existe: y la doncella
vive apenada y triste en el castillo, bordando con primor junto a su
nodriza, y llora que llora porque su padre no quiere que salga a
coger mirto.


Pasando
está el rey las horas caza que caza, con sus trompas ensordeciendo
las selvas y los






Sa filla 'l veya corre


De
dalt la torre,


Y
méntres que corria


La
nit venia;


Per
devallá a la sala


Baxa
l'escala,


Quant
òu lo cant en l'ayre


D'un
bon trobayre.





-
Dama de la finestra,


Per
un sol vespre


Vullau
darme posada;


Y
la vetlada


Vos
cantaré les gloses


De
les set roses.


-
Bé pot pujar sens triga;


Ben
vingut siga!


Mon
pare alberch no nega


A
qui me prega,


Si
bé no vol que surta


A
cullir murta. -



Lo
jovencell li parla


Jurant
aymarla;


L'escolta
la donzella


Tornant
vermella.


-
¿Quín present me fariau


Si
ab mí 'us uniau?


-
Mon arpa del sò lliure,


Que
fa reviure.





encinares. La hija sigue
al padre, desde el torreón más alto, con melancólica mirada, y así
ve adelantarse la noche. Mas, al bajar a la sala del castillo por el
caracol estrecho, oye resonar en el aire el canto de un trovador.


-
Niña, la mi niña, que al mirador te asomas, dice, dígnate
hospedarme por una sola noche en el castillo, y te cantaré en la
velada, si te place, el tierno romance de las siete rosas.

-
Seáis el bien venido! Entre sin tardanza el trovador: mi
padre no rehúsa el albergue a q
uien
de mí lo implora, aunque salir no me deja a coger mirto.

El
doncel la habla de amor, y amor la jura; la doncella le oye
poniéndose encarnada.


-
Dime, ¿qué presente me harías si te unieses a mí?


-
Mi laúd te diera de libres acordes, mi laúd que vuelve los
corazones a la vida.






- Trobayre, aquexa
hisenda


Trau
poca renda.


-
Dama, prou vos valdria


Esta
arpa mia. -





Lo
rey parteix sens patge


Al
hermitatge;


Cada
any hi va una volta


A
fer l' absolta,


Hont
s'esposa estimada


Es
soterrada.


Del
mirador, sa filla


Esguardant
l' illa,


Veu
que una nau lleugera



a la ribera,


Y
un mariner ne corre


Cap
a la torre.





-
Dama de la finestra,


Per
un sol vespre


Vullau
darme hospedatge;


Y
mon vïatge


Vos
contaré, si agrada,


Exa
vetlada.


-
Bé pot pujar sens triga;


Ben
vingut siga!


Mon
pare alberch no nega


A
qui me prega,


Si
bé no vol que surta


A
cullir murta. -





- Escaso es tu don: poco
produce, trovador, tu hacienda.


-
Mi laúd, niña, no tiene precio: con él tendrías un tesoro ! -


El
rey, sin paje que le acompañe, se dirige a la ermita. Va una vez
cada año a orar por su amada esposa sobre la misma tierra que la
cubre.


Contemplando
la tierna doncella desde la ventana su adorada isla, ve una ligera
nave que llega a la playa y un marinero que corre hacia el castillo.


-
Niña, la mi niña, que al mirador te asomas, dígnate hospedarme por
una sola noche en el castillo y te contaré, si te place, en la
velada mi viaje y mis aventuras.


-
Seáis el bien venido! Suba el marinero sin tardanza: mi padre no
rehúsa el albergue a quien de mí lo implora, aunque salir no me
deja a coger mirto.






Lo mariner li parla


Jurant
aymarla;


L'escolta
la donzella


Tornant
vermella.


-
¿Quín present me fariau


Si
ab mi 'us uniau?


-
Ma nau que 'l mar navega


'Xi
com llampega.


-
Mariner, exa hisenda


Trau
poca renda.


-
Dama, prou vos valdria


Exa
nau mia. -





Lo
rey parteix y als pobres



bones obres,


Que
sa vila ha esfondrada


La
torrentada.


De
lo castell dins l'horta


S'obri
una porta;


Un
mercader la passa


Y
entra a la plassa.


La
donzella cosia,


Dins
gelosía


De
daurades esquerdes,


Percintes
verdes.





-
Dama de la finestra


Per
un sol vespre,


De
que romanga 'us placia;


Jo
'us deman gracia





El marinero le habla de
amor, y amor la jura; la doncella le oye poniéndose encarnada.


-
Dime, ¿qué presente me harías si te unieses a mí?


-
Mi nave te diera, niña; mi nave que cruza el mar como el relámpago.


-
Escaso es tu don: poco produce, marinero, tu hacienda.


-
Mi nave no tiene precio: con ella tendrías un tesoro ! -


El
rey parte a dar amparo a los pobres cuyos hogares arrastraron las
avenidas. En el jardín ábrese una puerta y entra un mercader en el
patio del castillo. La doncella, detrás de una celosía de dorados
traveseros, bordando estaba un verde ceñidor.


-
Niña, la mi niña, que al mirador te asomas, dígnate hospedarme
por una sola noche en






Per mostrarvos alhaques
(alhajes)


Riques
y maques. (majes)


-
Bé pot pujar sens triga;


Ben
vingut siga!


Mon
pare alberch no nega


A
qui me prega,


Si
bé no vol que surta


A
cullir murta. -



Lo
mercader li parla


Jurant
aymarla;


L'escolta
la donzella


Tornant
vermella.


-
¿Quín present me fariau


Si
ab mi 'us uniau?


-
Lo mirall de l'ausencia


Que
fou ma herencia.


-
Oh! mercader, ta hisenda


Val
poca renda.


-
Dama, prou vos valdria


La
joya mia. -





Cada
hoste vá y s'afanya,


A
terra estranya,


Pensant
sempre en la filla


Del
rey de l'illa,


Quí
plena d'anyorança


N'ha
fet mudança.


Als
tres hostes somia


De
nit y dia.





el castillo y te enseñaré
las ricas y hermosas joyas que traigo.


-
Seáis el bien venido! Suba sin tardanza el mercader: mi padre no
rehúsa dar albergue a quien de mí lo implora, aunque no me deja
salir a coger mirto. -


El
mercader la habla de amor, y amor la jura; le oye la doncella
poniéndose encarnada.


Dime,
¿qué presente me harías si te unieses a mí?


-
Daríate todo cuanto heredé; daríate el espejo de la ausencia.


-
Escaso es tu don: poco produce, mercader, tu hacienda.


-
Niña, la alhaja no tiene precio, ella es un tesoro.


Los
tres siguiendo su destino, van a tierras extrañas; pero los tres
piensan siempre en la hija del rey, que palidece y se marchita en la
tristeza. Noche y dia suena en los viajeros, y alejada de su
semblante la sonrisa, vive doliente y llorosa; inútil es ya que la
permitan salir a coger mirto.





No va pus delitosa,


Sino
plorosa,


Y
es per demés que surta


A
cullir murta.





Qué
'n direm! que 'ls tres hostes,


Baix
d'unes costes,


Un
bell jorn comparexen


Y
se conexen.


Lo
mercader repara


Y
veu ben clara


Al
mirall, la donzella,


Per
maravella,


Del
tot esblanquehida


Que
pert sa vida.


Als
companys ho fá veure;


No
'l volen creure.





Qué
'n direm! que 'l paratje


N'era
una platje,


Y
'l mariner deslliga


Sa
nau, sens triga.


-
Anem! d'aquí a una estona,


Ona
per ona,


A
l' illa desitjada


N'haurá
arribada. -


Los
dos companys s'hi juntan


Y
a la nau muntan.


Y
ala, avant! sense teme'


Rema
que rema.





¡Quién lo creyera! En
un hermoso día se encontraron y conociéronse los tres caminantes al
pie de una montaña. El mercader reparó en el espejo de la ausencia
la imagen de la doncella, pálida y sin colores, como si fuese a
extinguírsele la vida: los compañeros la ven agonizar y no
quisieran creerlo.


¡Quién
lo creyera! aquel sitio era una playa; el marinero desató rápido la
nave: todos se unen y saltan al batel. - Partamos, y pronto de ola en
ola llegaremos a la isla deseada.- Y boga que boga avanzaron sin
temor.





Qué 'n direm! que a la
roca


De
l'illa toca.


Ja
pujan la dressera;


Mas,
¿qué 'ls espera?


Tantost
lo pont s'acala,


Van
a la sala,


Y
arribant a la porta


Senten:
- ¡Ja's morta!... -


Llavors,
de lo trobayre,


L'arpa
mou l'ayre;


Y
al punt, per maravella


Viu
la donzella.


___



Are,
els quí ohiu la glosa,


Digau:
¿quín sia


Dels
tres que merexia


Ferne
sa esposa?


Lo
mirall diu sens falta


Que
está malalta;.


La
nau s'hi ha tramesa


Per
'vinentesa,


Y
l' harpa del só lliure


La
fá reviure.

_____



Buena fortuna! ya abordan
a la ribera, suben por el atajo, se baja el puente del castillo,
llegan a la sala y oyen exclamar: - ¡Ha muerto! - Al instante el
trovador hace vibrar el aire con los acordes de su laúd y vuelve por
milagro a la vida la hermosa doncella.
____


Los
que habéis oído mi canto, decidme, ¿cuál de los tres peregrinos
merecía desposarse con la hija del rey? El espejo reveló que estaba
enferma y moribunda, rápida la nave hendió las aguas volando a su
socorro, y el arpa de las libres armonías devolvió los latidos al
yerto corazón de la doncella.

______





LA VENTADA.





¿D'hont
ix l'alé que sorollant oretja


Y
polsaguera mòu,


Y
ab seca fullaraca juguetetja


Y
'ls pedrolins remòu?





¿D'hont
ix l'alé que esfondra y arruina


Lo
crivellat casal,


Y
vincla, cruix y esqueixa de l'alzina


Lo
rebassut cimal?





De
mes en-llá les sèrres vé; s'afua,


Arruxa
los niguls;


Mes
quant ses íres ferm penyal agua,


Llavors
gita bramuls.





Tal
volta en arenals, monts y planures


N'ha
fet cent remolins,


Y
ha despullat arreu de ses verdures


Les
eures y los pins.





EL HURACÁN.


¿De
dónde viene ese aliento de gigante, que mugiendo pasa, y cubre el
espacio de una nube de polvo; ese aliento que arrebata la seca
hojarasca de los árboles y remueve hasta las piedras?


¿De
dónde viene esa desbocada furia, este soplo que hunde y arruina el
agrietado caserío, dobla, y hace crujir, y troncha el robusto ramaje
de las encinas?


De
más allá de las sierras partió, y arremete con indomable empuje
aventando los colosales nubarrones; mas si a su paso iracundo se
oponen los peñascos, lanza espantosos rugidos.


Tal
vez allá en lejanos arenales, o en los montes y llanuras,
arremolinóse cien veces, y despojó de su verde pompa las yedras y
los abetos.






Tal volta ha saludat la
caravana


Enmitx
d'ardent desert,


O
bé dels cims gelats de tramontana


Lo
vel n'ha descubert.





Tal
volta ha rebetjat les blaves ones,


Del
mar guaytant lo fons,


Que
ab escumera han engolit fellones


Cadávres
y timons.





Son
trafegar per llunyadanes platjes


No
res d'eix mon detén.....


Lo
breu y dilatat de sos viatjes,


D'enveja
l'pit m'encén.





D'enveja,
sí; per ço cuant la ventada


Rebufa
ab veu de trò,


Al
ras de la garriga, a s'alenada


Esment
hi poso jò.





Llavores
que m'alsás d'est sòl voldria,


Com
alsa lo pallús,


Y
dels humans los dòls y l'agonía


No
m'perseguissen pus.





Y
anar amunt, volant com les estrelles


Que
son l'etern esglay


D'setgles
y mes setgles, maravelles


Penjades
en l'espay.





Llavors
trascolaría ab reverencia


Dins
mon pur esperit,


Los
raigs que hi vessaria l'alta sciencia


Del
rey de l'infinit.




Tal vez saludó poco
hace, en medio del abrasado desierto, a la sedienta caravana, o viene
de rasgar el velo con que se envuelven las altísimas cumbres del
septentrión.


Tal
vez agitado ha con fuerza inconmensurable las olas del mar,
escudriñando sus profundidades; mientras se hundían en un abismo de
espuma cadáveres y timones.


Nada,
nada detiene su camino audaz sobre las playas mas apartadas...! ¡Ah!
lo raudo y dilatado de sus viajes me enciende el corazón de envidia.


De
envidia, sí; por eso cuando el huracán se desata, y con voz
atronadora muge, desde la pendiente de la desabrigada selva, sigo
atento su paso terrible.


Entonces
quisiera que me arrebatase del suelo, así como arrebata la seca
arista, y me trasportase allá lejos, donde no me persiguieran los
dolores ni las agonías de este mundo:


Que
me elevase a los infinitos espacios, volando al par de las estrellas,
eterna admiración de los siglos, maravillosas lámparas suspendidas
en la bóveda celeste.


Entonces,
poseído de la reverencia más alta, filtrarían en mí espíritu los
rayos que en él derramase la ciencia divina del rey del infinito.






DEU CASTIGA.





Seguint
d'eyma la dressera


S'en
anava un vell ceguet,


Y
d'enfora li cridaren:


-
¡Per l'esquerra, y no caureu! -





A
l'avís que l'enganyava,


¡Malanat
que l'obeeix
!


Descals
vá per sobre aritjes,


Y
ningú corre a treure'l...!





Qui
'l burlá es aqueix bell jove


Que,
al portal de La Mercé,


Als
devots fa llum los vespres


Ab
un fanal qu'éll no veu.

_____





CASTIGO DE DIOS.


Caminando
a tientas por angosto sendero iba un anciano cieguecito, y - ¡A la
izquierda, que vais a caeros! - gritóle una voz lejana.


¡Infeliz
del que sigue traidores consejos! el pobre andaba descalzo por sobre
los zarzales y nadie acudía a socorrerle....!


Quien
le burló es el mancebo que todas las noches alumbra a los devotos en
la puerta de la Merced, con una lámpara cuya luz no verá jamás el
desdichado.

_____





IGNORANCIA.





Dins
lo camp de l'ignorancia


N'han
sembrat males llevors;


¡Ay
del poble que s'escolta


Losa pòstols del error!





De
paraules que afalagan


Han
begut lo verí dolç:


¡Trists
d' aquells quí esperan viure


Del
traball sense lo jòu
!





¿No
devalla a la planura


Tot
quant sobra a n'els turons?...


Per
no veure richs y pobres


Es
mester esfondrá el mon.

____





IGNORANCIA.


Semilla de perdición sembraron en el campo de la ignorancia:
¡Ay del
pueblo que escucha a los apóstoles del error!


La
humanidad ha bebido el dulce veneno de halagadoras mentiras.

¡Infelices de los que sueñan andar su camino, libres del yugo del trabajo!


¿No
baja al llano todo lo que sobra a las alturas?....
Preciso es que
se hunda el mundo para no hallar en él ricos y pobres.

_____

miércoles, 12 de abril de 2017

airegaz, ven, ventolina

Airegaz = Viento fuerte , en Torrevelilla. Ven fort, a Torrevelilla.

ven, ventolina, ventada, bufarrada a Beseit.

A la veína Antolina (casa fesols) li diem la tía ventolina.

Qué es lo ven? Les orelles de X en movimén. (algú que tinguere les orelles grans)


Airegaz = Viento fuerte , en Torrevelilla  ven, ventolina a Beseit


DCVB:

VENT 
m.: cast. viento

|| 1. Moviment horitzontal de l'aire, degut a causes naturals i sobretot a la variació de temperatura entre les diferents capes de l'atmosfera. Lo tro és feriment de vapors caldes e seques en àer mogut per combatiment de vents la un contra l'altre, los quals vents són moguts per la ponderositat de les nuus, Llull Felix, pt. iv, c. 5. Vinent al hostol de les galeres mès-se una gran fortuna de vent, Pere IV, Cròn. 39. Foll és aquell qui'l vent fermar volia, Ausiàs Marchcviii. El vent se desferma i tot el mar canta, Enllà 8. Els molins roden al bes del vent, Salvà Poes. 143. 
Vents generals: els que dominen constantment en diversos climes o parts del món durant certes temporades. 
Vents periòdics: els que es muden en direccions oposades en uns temps determinats. 
Fer vent: esser ben perceptible el dit moviment de l'aire. 
Bufada de vent: intensificació de curta durada del moviment de l'aire. 
Ratxa de vent: intensificació sobtada i violenta del moviment de l'aire. 
Alè de vent: el buf molt suau del vent. 
Cap de vent: vent impetuós. 
Vent acanalatel que passa per un lloc estret.
Vent de calma: el que va disminuint a poc a poc fins a cessar del tot. 
Vent de mar Vent de fora: el que bufa des del mar cap a l'interior del país. 
Vent de terra, Vent terral, Vent de dintre: el que bufa des de l'interior del país cap a la mar. 
Vent fagony: el que fon la neu (occ.). 
Vent de bonança: el que fon la neu molt aviat (Maldà). 
Vent pluig: el que va acompanyat de pluja fina. 
Vent de sol: el vent molt fresc i molest que sol començar quan el sol és un poc alt i va seguint el curs d'aquest fins que va a la posta (occ.). 
Vent follet Vent torb: el que fa remolí (Pallars). 
Vent rebolcat: dos vents que bufen simultàniament (Ribagorça). 
Vent de riuada: el que reforça els temporals de la mar i fa desbordar el riu (Alzira). 
Girar-se el vent: cambiar de direcció. 
Morir-se el vent: cessar de deixar-se sentir. 
a) El dit moviment considerat en quant ajuda o posa obstacles a la navegació. 
Bon vent: el que és favorable a la navegació. Tot uent nos era bo, Jaume I, Cròn. 56. Faeren vela que vent era a l'osta, Muntaner Cròn., c. 67. No seria àls sinó empènyer ab la mà la nau que ha bon vent, Metge Somni i. 
Anar a vent: navegar en la mateixa direcció del vent (Mall.). 
Vent en popa Vent de popa: el que segueix la mateixa direcció del vaixell. 
Vent de proa: el que bufa des del lloc a on es dirigeix el vaixell, o sia, en direcció contrària a la d'aquest. 
Vent apuntalatel que pega a la nau de costat (Pego, ap. Griera Vents). 
Vent al través Vent a la quadra: el que bufa en angle recte a la direcció de la nau. 
Vent de borína: el que bufa d'un punt situat 6 o 8 quartes lluny del rumb de la nau, i permet navegar amb l'aparell bracejat de borina. 
Vent escàs: el que bufa en un angle pròxim al de borina. 
Vent obert Vent llarg: el que forma un angle de més de sis quartes amb el rumb de la nau. 
Vent per l'aleta per l'anca: el que només està mancat de dues o tres quartes per a ser en popa. 
Vent prim: vent fluix que comença a bufar. 
Vent franc: el que permet a la nau seguir el rumb proposat navegant amb bona vela o sense necessitat d'apuntar les bolines. 
Vent fresc: el que bufa amb força, de manera que omple les veles sense capicular-les ni batre-les contra els pals. 
Vent fort: el que obliga a aferrar les veles i a navegar sols amb les dues majors. 
Vent forçat: el que obliga a cercar abric o a fondejar a tota costa o a fer alguna altra maniobra violenta per alliberar-se d'un perill. Vent aplomat: el que, després de topar contra una costa escarpada, pren direcció cap avall, és a dir, cap a la superfície de la mar, posant-la en moviment desordenat (Mall.). 
Vent d'estrop: iròn., impulsió d'una embarcació a rems, sense fer ús de les veles (Mall.). 
Posar en vent: orientar les veles segons la direcció del vent. 
Aguantar-se amb el vent: anar orsant i sense perdre notablement el barlovent, aguantant més o menys la vela segons les circumstàncies, però sempre en quantitat superior a la que segons ella es sol portar.—b) fig. Força o influència que determina una acció més o menys violenta. Vents de maledicció | els llinatges dispersaren, Alcover Poem. Bíbl. 14. 

|| 2. Aire posat artificialment en moviment. Instrument de vent: instrument musical que sona mitjançant el pas de l'aire per conductes de diferent amplària o llargària. Ab música de diferents instruments de corda y vent, doc. a. 1720 (BSAL, vii, 8). Aquí ve, plena ab lo vent dels meus sospirs, Vilanova Obres, xi, 255. 
|| 3. a) Cadascuna de les direccions traçades o considerades en el pla de l'horitzó, i principalment les que figuren a la rosa nàutica. Vents cardinals: els que s'originen en els quatre punts cardinals de l'horitzó. Vents encreuats: els que estan diametralment oposats entre si; el xaloc és l'encreuat del mestral, el ponent ho és del llevant, etc. (Els noms especials dels vents, segons les comarques, van indicats més avall, en el paràgraf de Cult. pop.).—b) Cadascuna de les direccions en què es pot moure un cos o es pot dividir un lloc des d'un punt determinat; es diu especialment de les quatre direccions principals formades per dues ratlles que s'encreuen en un punt. El senyor prengué per un vent y l'amo per l'altre, Penya Mos. iii, 106. Trescaren tota Europa pels quatre vents, Obrador Arq. lit. 38. El rei cridà els seus missatgers i els envià als quatre vents del seu reialme a convidar els qui creia els seus amics, Maseras Contes 28. Entrà dins el quadrat del ball, limitat a tres vents per bigues... y a l'altre per un banc de fuster, Galmés Flor 80. Aquelles dues fies seues, matí, tarda i nit..., pentinada per un vent, pentinada per s'altre, Rond. Eiv. 54. Cadascú pel seu vent: cadascú de la seva part. Prendre per son vent: anar-se'n lliurement per un lloc, sense destorbs. Fa fermar la reina a ses coes de quatre cavalls... Cada cavall d'aquells pren per son vent i cadascun se'n dugué un tros d'aquelles còrpores pecadores, Alcover Rond. xiii, 12. Per altre vent: per altra banda, en altre lloc, d'altra manera. Per cap vent del món: de cap manera, (Mall.). No s'hi poren adondar per cap vent del món, Alcover Cont. 32. 
|| 4. ant. Diferència entre el diàmetre d'una bala de canó i el de la boca d'aquest, formant un buit perquè la bala no anàs massa ajustada dins el canó. Anirà lo artiller al magatzem de las municions y allí triarà tres balas ben rodonas ab lo vent just, a deu per cent, Barra Artill. 26. 
|| 5. Corda o cadena que, subjectada per un cap a un lloc fix, es ferma per l'altre a una peça llarga i dreta, com un pal de mitjana, un batallol, una antena de molí, etc., per impedir que aquesta peça faci moviment. Per preu de dos roves quince liures de corda de cànem... per obs de guarnir de vents, contravents e bagues la dita tarauata, doc. a. 1466 (Arx. Gral. R. Val.). 
|| 6. Gas engendrat a l'estómac o als intestins; ventositat. 
|| 7. fig. a) Olor que deixa un animal per allà on passa, i que serveix als cans per a seguir-lo.—b) Rastre o indici d'una persona o cosa que hom cerca. No es pogué posar res en clar ni haver vent del malfactor, Víct. Cat., Vida 131. 
|| 8. fig. Vanitat, buidor espiritual. Són enemigues de humilitat e volen supèrbia vent e vanaglòria, Llull Blanq. 1. Plena de vent | e mal nodrida, Spill 2198. Vent de boca: paraules buides (Cassà, ap. Griera Voc. Vents). 
|| 9. Vent roig: eritema de la pell, sobretot de les cames (Valls).
    Loc.
—a) Més variable que el vent: es diu d'una persona que canvia molt d'idees o de gust.—b) Anar (o Córrermés que el vent ocom el vent: anar a gran velocitat.—c) Anar vent en popa: anar molt bé, prosperar.—d) No l'espanta vent ni aigua: es diu d'una persona molt valenta.—e) Bon vent!: es diu quan algú se'n va i volem expressar que no ens sap greu que se'n vagi. Aquesta locució té moltes variants que la completen, com ara aquestes: Bon vent i oratge, i mar per córrer (men.); Bon vent i la barca nova (or.); Bon vent i que no torni (mall.); Bon vent, i que duri (mall.); Bon vent, i foc al cul (Empordà, Garrotxa); Bon vent et pegue al cul, i en popa que no s'encalle (Vinaròs); Bon vent de darrera i brusca de davant, i cada passa de morros (mall.).—f) Fer moltes bufes amb poc vent: presumir molt sense motiu (Mall.).—g) Córrer mals vents: circular males notícies, haver-hi males impressions.—h) Mirar el vent d'on ve: badocar, estar distret perdent el temps (Empordà).—i) Donar el vent per escampat, a algú: no fer-ne cas, acomiadar-lo amb evasives (Mall.).—j) Anar amb es cap a's vent: no escoltar ningú, fer la pròpia voluntat sense admetre consells (Men.).—l) Dur molt de vent a sa flauta: esser molt orgullós o presumit (Mall., Men.).—m) Seguir el vent, Girar-se d'allà on ve el vent, Navegar a tots els vents: canviar de partit o de manera d'obrar, segons les conveniències.—n) Llevar del vent: suprimir definitivament, fer desaparèixer, matar (Mall.).—o) Tenir el cap ple de vent, Tenir molt de vent al cap: tenir molt poc seny.—p) Fer a tots els vents: menjar amb excés.—q) Saber el vent i no saber el torrent: tenir notícia vaga d'una cosa, no saber-ne el net.—r) Badar sa boca en es vent: no tenir res que menjar: estar mancat de recursos (Mall.).—s) ¿Quin vent te duu? o¿Quin vent us porta?: es diu per demanar a algú la causa de la seva vinguda.—t) De l'ull del vent: molt llest o hàbil (mall.).—u) Home de dos vents: home que fa dues cares, que fingeix una cosa davant algú i una altra davant els de l'altra banda.—v) Mirar de quin costat ve el vent: observar el curs dels esdeveniments per conformar-hi la conducta.
    Cult. pop.
—La gent pagesa i sobretot la gent marinera de les diverses comarques mantenen la nomenclatura tradicional dels vents. En primer lloc, cal observar que els vents cardinals tenen quatre noms que són usats o almenys coneguts pertot arreu, i són: tramuntana (= nord), llevant (= est), migjorn (= sud) i ponent (= oest).
Els quatre vents intermedis dels cardinals tenen quatre noms ben definits i permanents a les Balears i a la zona mediterrània: 
grec gregal (= nord-est), xaloc (=sud est), llebeig (= sud-oest) i mestral (= nord-oest); però fora de ses illes i de la costa mediterrània ja prenen noms molt diferents, com veurem després. A Mallorca és molt coneguda aquesta cançó o glosa en què surten el noms dels vuit vents:
«Mariner, tu que pretens
de bon cap i glosador:
¿me vols fer una cançó
que anomeni tots els vents?
- Llevant, xaloc i migjorn,
llebeig, ponent i mestral,
tramuntana i gregal:
vet aquí es vuit vents del món».
També és a Mallorca que la gent pagesa i marinera coneix els vents intermedis d'aquells vuit, però no els dóna noms especials, sinó que en diu 
baules (o sia, anelles d'unió) de tal i tal vent; així, a vegades diu que «fa llebeig amb baula de ponent» o «fa tramuntana amb baula de mestral» (NNO.); també es diu «tramuntana que toca de mestral». Fora de la regió mediterrània els vents prenen noms molt diferents dels que hem indicat; es refereixen principalment a localitats o accidents orogràfics d'on els nadius de cada comarca comproven que procedeix cada vent. Consignarem tot seguit les principals denominacions, amb indicació de les localitats on foren recollides: Nord: vent de  Carcanet (Puigcerdà); canigonenc (Empordà); vent de port (Pallars, Ribagorça, Tremp); vent de dalt (Tortosa); vent de burrufa (Bassella); vent de Ripoll tramuntana de Ripoll (Berguedà); vent ripollès (Igualada); vent d'Andorra (La Seu d'U.); vent de Roses tramuntana de Roses (La Garriga, Torelló); vent de Sant Marc (Morella); vent del golf (Men.).Nord-est: vent empordanès (Terrassa); vent berguedà (Cervera); vent de la Vall de Cabó (Organyà); vent gavatx (Falset); vent de Provença plovença (Alcoi); magranar (Sanet). Est: vent de Cerdanya (La Seu d'U.); vent de dalt (Urgell, Segarra); vent de baix (Olot, Espluga); vent d'avall (Igualada, Sta. Col. de Q.); vent de Campirme (Vall d'Àneu); vent de Catalunya (Vall de Barravés, Pont de S., Ribagorça); vent calent (Organyà); vent de la palla curta (Urgell); vent marí (Morella); tortosí morellà (Llucena).Sud-est: marinada (Cerdanya); vent de vall (Vall d'Àneu); vent de Sant Sebastià (Llofriu); vent de fora (Barc.); vent d'avall (Sta. Col. de Q.); vent de buida-sacs (Valls, Sta. Col. de Q.); vent de Sant Joan (Vimbodí); vent de mar vent de baix (Tortosa); vent de la creu (Vinaròs); garbinada (Morella); llevantisc (Llucena); aire de baix (Cast.); morisc (Xàtiva).Sud: vent d'Espanya (Rosselló, Conflent); vent de dalt (Llofriu); vent de Quaresma (Llofriu); vent de davall (Senterada); vent de baix (Vall de Barravés, Pont de S., Bonansa); vent del Camp (St. Martí ses Gueioles); vent valencià (Morella); vent garbinol (Cast.); aire de mar (Llucena); vent del Montgó (Cullera); vent d'Elx (Pego).Sud-oest: vent de Montnegre (Gir.); vent de Tossa (Caçà); vent de Sitges (St. Vicent dels H.); vent de cap de riu (Terrassa, El Brull); vent de carboneres (Organyà); vent de Targa (Guissona); vent de Prades (Sta. Col. de Q.); vent de Salou (Camp de Tarr.); vent d'Escornalbou (Selva del C.); vent de bosc (Vimbodí); vent de Peníscola (Vinaròs); vent de birbadores (Vinaròs); vent morisc (Llucena, Alcoi); vent alicantí (Xàtiva); vent de vessagària (Pego).Oest: vent de la fam (Empordà, Cerdanya); vent serè (Garrigues, Noguera, Urgell, Segarra, Solsonès, Pla de Bages, Vallès occidental, Anoia, Conca de Barberà, Priorat); vent de Segarra (Pla de Bages, Lluçanès, Plana de Vic, Vallès, Camp de Tarr.); vent de dins Espanya (Barc.); vent d'Osca (Granadella); vent matapiocs (Empordà); vent d'amunt (Igualada); vent d'Aragó (Pallars, Ribagorça); vent moruno (Morella); vent de Castella (Val.); vent de Gallinera (Pego).Nord-oest: vent de Carol (Puigcerdà); vent de la fam (Puigcerdà, Gir., Sta. Col. de Q.); vent del port (València d'Àneu); vent dels estanys (Sort); vent serè (Conflent, Urgell); vent de la Segarra (Igualada); cerç (Benigani, Morella); aire de dalt (Cast., Llucena); aragonès (Sanet); vent de dalt (Tàrbena); castallà (Alcoi); aire de Matamon (Xàtiva); vent rossegat (Felanitx, on li donen aquest nom al mestral perquè quan arriba a Felanitx ja s'ha arrossegat per tota Mallorca).Hi ha encara molts altres noms dels vents, els quals van registrats en els articles respectius (com arbonès, Morella, etc.). En aquest article ens limitam a donar la llista dels més usuals. Per a més detalls, vegeu Griera Noms Vents i Sanchis Guarner, «Els vents segons la cultura popular».

Refr.
—a) «Quan plou, plou; quan neva, neva; quan fa vent, aleshores fa mal temps»: significa que el vent és més molest i perjudicial que la pluja i la neu.
—b) «No se meneja l'arbre si no fa vent» (Morella); «La mar no es mou sense vent» (Men.): vol dir que quan circula una notícia insistentment, cal suposar que hi ha quelcom de veritat.
—c) «Després del gran vent, corre el gran torrent»: vol dir que després del vent sol venir la pluja.
—d) «Vent xerrador, no et faci por»; «Vent xerraire, vent merdaire»: ho diuen els mariners per indicar que el vent que xiula molt no sol esser perillós (Pineda).
—e) «Guarda't d'home mal barbat i de vent acanalat»; «Fuig de vent acanalat i d'amic reconciliat».
—f) «Amb bon vent, tothom és bon mariner» (o «tothom navega»): significa que quan no hi ha dificultats, qualsevol pot fer el que vulgui.
—g) «Tant com ne plou, el vent n'eixuga»; «Tant com n'estén, el vent n'eixuga»: es diu referint-se a persones que, per molt que guanyin, ho gasten tot.
—h) «Segons el vent s'han de trempar les veles»: vol dir que cal acomodar-se a les circumstàncies.
—i) «Quan passa el vent per la flauta, és hora de fer anar els dits»: indica que cal aprofitar les ocasions quan es presenten.
—j) «Qui sembra vents, cull tempestats»: vol dir que els qui provoquen malvolences, després en són víctimes.
—l) «Quan Déu vol, amb tot vent plou»: significa que a vegades es produeixen fets de la manera més insospitada.
—m) «Més val bon vent que força de rems»: vol dir que és millor tenir sort que esforçar-se.
—n) «Les males notícies, el vent les porta»: significa que les notícies desagradables sempre solen arribar al qui menys voldria saber-les.
—o) «Vent de dalt, mal».
—p) «Vent narbonès, ni plou ni aclareix, i quan s'hi posa, s'hi coneix».
—q) «Vent de Pallars, aigua (o «pluja») al detràs».
—r) «Vent d'Aragó, aigua al balcó».
—s) «Vent de fora, aigua a terra».

    Fon.: 
bén (pir-or., or., occ.); vén (Cast., eiv.); bént (Val.); vént (Xàtiva, Al., mall., men., alg.).

    Intens.:
—a) Augm.: ventàs, ventarro, ventarràs, ventarrada, ventanarro, ventassa, ventegada, ventada
—b) Dim.: ventet, ventetxo, venteu, ventiu, venterulla
—c) Pejor.: ventot.
    Sinòn.: 
|| 1, aire.
    Etim.: 
del llatí vĕntu, mat. sign. ||1.



Y aquí un atre, lo mes "membrillo" de La Codoñera