Mostrando entradas con la etiqueta vol. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta vol. Mostrar todas las entradas

jueves, 24 de septiembre de 2026

Vola, Volar, Vol, Volada, Volitar, Volatejar, Volateiar, Volatil, Volatilia, Volatiria, Volateria, Volatizia, Volatge, Volatgier, Volatjer, Envolar, Convolar

Vola, s. f., lat. vola, paume, dedans, creux de la main.
La vola, so es le clot de la palma.
Las volas de las mas.
Eluc. de las propr., fol. 48 et 17.
Le dedans, cela est le creux de la paume.
Les paumes des mains.

raguarria, cribasses

Volar, v., lat. volare, voler, se mouvoir en l'air par le moyen d'ailes.
Nuils auzels volar non auza
Sotz lui can vola.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Nul oiseau voler n'ose sous lui quand il vole.
- Sauter en l'air.
Que vas cel no volon tronso.
Bertrand de Born: Lo coms m' a.
Que vers le ciel ne volent tronçons.
- Substantiv. Aile.
E 'ls volars loncx que 'l sobrebaton
De mieg pe, e la coa 'l passon.
Roman de Jaufre, fol. 89.
Et les ailes longues qui lui sur-battent de demi-pied, et la queue lui passent.
Part. prés. Si era auzels volans. Liv. de Sydrac, fol. 49.
S'il était oiseau volant.
CAT. ESP. Volar. PORT. Voar. IT. Volare. (chap. Volá : volo, voles, vole, volem o volam, voléu o voláu, volen; volat, volats, volada, volades; volaré; volaría; si yo volara.)

Oronetes van y venen, oronetes venen, van; enlocades de alegría, del seu vol no paren may.  Revolten los oms fullosos, volen per l´antic casal, y baixen a la fonteta, y pujen als campanás...  Oronetes, mes amigues, que la estiuada alegrau, ¡Oh! ¡quí puguere com vatres viure a plaé an esta Vall.

2. Vol, s. m., vol.
Loc. Las abelhas han majors les pes darries qu' els autres, per que plus apertament si levo de terra, quan prendo lor vol.
Eluc. de las propr., fol. 61.
Les abeilles ont plus grands les pieds derniers (de derrière) que les autres, pour que plus facilement elles se lèvent de terre, quand elles prennent leur 
vol.
CAT. Vol. ESP. Vuelo. PORT. Vôo. IT. Volo. (chap. Vol, vols.)

3. Volada, s. f., volée.
Volada d' austor.
Bertrand de Born: Rassa una jove.
Volée d'autour.
Loc. Estornelh, cuelh ta volada.
Marcabrus: Estornelh.
Étourneau, prends ta volée.
CAT. ANC. ESP. Volada. IT. Volata. (chap. Volada, volades.)

4. Volitar, v., lat. volitare, voleter, voltiger, voler.
Ayshi volita per l' ayre. Eluc. de las propr., fol. 250.
Ainsi voltige dans l'air.

5. Volatejar, Volateiar, v., voltiger, voleter, voler.
Un petit auzel... volateja... denant el. Eluc. de las propr., fol. 247.
Un petit oiseau... voltige... devant lui.
(chap. Volatejá, volatechá.)

6. Volatil, adj., lat. volatilis, volatile.
Substantiv. No sen brugir ni oler
Aquest malvais volatil. 
Marcabrus: Pus la.
Je ne sens bourdonner ni puer ce mauvais volatile.
CAT. ESP. (Volátil) PORT. Volatil. IT. Volatile. (chap. Volátil, volatils.)

7. Volatilia, Volatiria, Volateria, Volatizia, s. f., lat. volatilia, volatile, volaille.
Cantas manieyras son de volaterias?
El dimecres fes los peyssos e las volatizias.
Declaramens de motas demandas.
Combien sont de manières de volatiles? 
Le mercredi il fit les poissons et les volatiles.
Manta volatiria e peis de mar. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 40.
Mainte volaille et poisson de mer.
Bel senher Dieus, per meravilla,
T' es sotz tos pes ta volatilia.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Beau seigneur Dieu, par merveille, t'est sous tes pieds ta volatile.
CAT. ESP. (Volatería) Volateria. (chap. Volatería, volateríes : muixons.)

Les olives 2, Los torts 1, ratera, trampa, ferro, cuc, oliva

8. Volatge, adj., volage, léger, changeant.
Fals, fenhedor, e de voler volatge.
Peyrols: D' un bon vers.
Faux, dissimulé, et en vouloir changeant.
Tro qu' ac ves mi cor volatge.
B. de Ventadour: La dossa votz.
Jusqu'à ce qu'elle eut envers moi coeur volage.

9. Volatgier, Volatjer, adj., volage, inconstant.
Engans es e cor volatgiers...
D' amic, quan sopart (se part) ni s desdui
De celui que l' es plus verais.
Gausserand de Saint-Leidier: Domna ieu vos.
C'est tromperie et coeur volage... d'ami, quand il se sépare et se détourne de celui qui lui est plus vrai.
Fora m capdels e guitz,
Si no fos tan volatjeira.
Giraud de Borneil: L' autr' ier.
Elle me serait chef et guide, si elle n'était pas si volage.

10. Envolar, v., lat. involare, dérober, enlever.
Li fraires d' ella si la feiren envolar al comte a sier Sordel. V. de Sordel.
Les frères d'elle ainsi la firent enlever au comte par le sieur Sordel.
La moiller d' un barbier, bella e jove, la qual envolet. 
La femme d'un barbier, belle et jeune, laquelle il enleva.
IT. Involare.

11. Convolar, v., lat. convolare, convoler, terme de jurisprudence.
Convola a segondas nossas. Fors de Béarn, p. 1087.
Convole à secondes noces.

martes, 22 de septiembre de 2026

Vivier, Viver, Vogar, Vol, Voluntat, Volontat, Volatge, Volon, Voluntos, Volentos, Voluntairos, Volontairos - Malvoledor

Vivier, Viver, s. m., lat. vivarium, vivier, marais.
La rana chant' el vivier.
Marcabrus: Al departir.
La grenouille chante au vivier.
Aqui a aigua dousa, peihs en viver.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 2.
Là il y a eau douce, poisson en vivier.
CAT. Viver. ESP. Vivero. PORT. Viveiro. IT. Vivaio. (chap. Vivero, viveros; bassa, basses; bassota, bassotes; basseta, bassetes.)

rana, ranes, granota, granotes; raneta, ranetes; granoteta, granotetes

Vogar, v., de l'all. vogen, voguer.
Voyez Denina, t. III, p. 87.
Am rems et am vela s' en van a mays vogar.
En la barca l' an mes, e vogan a gran forsa.
V. de S. Honorat.
Avec rames et avec voile ils s'en vont à plus voguer.
Dans la barque l'ont mis, et voguent à grande force.
Annero a terra, en la barca vogant.
Hist. de la Bible en provençal, fol. 69.
Allèrent à terre, voguant en la barque.
CAT. ESP. Bogar. Port. Vogar. IT. Vogare. (chap. Bogá o vogá; remá.)

Lo agüelo y lo Mar.  Ernest Hemingway.

Vol, s. m., vouloir, volonté.
Greu fa de si meteis son vol
Aisel que a sobresenhor.
Amanieu des Escas: Dona per.
Difficilement fait de soi-même sa volonté celui qui a supérieur.
ANC. FR.
Quand par fortune ou par le vueil des cieux. Ronsard, t. I, p. 719.
Le retardement qu'elles souffrent en ces terrestres lieux est contre leur vueil.
Camus de Bellay, Diversités, t. 1, fol. 423.

2. Voluntat, Volontat, s. f., lat. voluntatem, volonté.
Fug mon sen, e sec ma voluntat.
Arnaud de Marueil: Si m destrenhetz.
Je fuis mon sens, et je suis ma volonté.
En son testament et en sa darrera voluntat. Cout. de Condom.
(chap. A son testamén y a sa radera voluntat.)
Dans son testament et dans sa dernière volonté.
Loc. Seinher, a vostra volontat
Faitz d' els e de me, dis Taulat.
Roman de Jaufre, fol. 70.
Seigneur, à votre volonté faites d'eux et de moi, dit Taulat.
Prov. Il voluntatz val lo fach mantas ves.
Un Troubadour Anonyme, Coblas esparsas.
La volonté vaut le fait maintes fois.
ANC. FR. En la volentet au seigneur.
Charte de 1237. Carpentier, pr. de l'Hist. de Cambray, p. 27.
CAT. Voluntat. ESP. Voluntad. PORT. Vontade. IT. Volontà, volontate, volontade. (chap. Voluntat, voluntats.)

3. Volatge, s. m., vouloir, volonté.
Cil que s' amistat me mes
El cor ab un ferm volatge. 
H. Brunet: Era m nafron.
Celle qui son amitié me mit au coeur avec un ferme vouloir.

4. Volon, adj., volontaire, désireux, disposé.
Amar l' aus ieu et aver cor volon.
Bertrand de Born: Quan la novella.
Aimer je l'ose et avoir coeur désireux.
Quan si m tolc, no m laisset re
Mas desirier e cor volon.
B. de Ventadour: Quan vey la.
Quand elle me ravit ainsi, elle ne me laissa rien que désir et coeur disposé.

5. Voluntos, Volentos, adj., désireux, volontaire, disposé.
Mout en fora plus volentos.
G. Adhemar: S' ieu conogues.
Moult j'en serais plus désireux.
Ab los premiers s' es crozatz voluntos.
Aimeri de Peguilain: Ara parra.
Avec les premiers il s'est croisé volontaire.
La donna fon per ver dels deniers voluntosa. V. de S. Honorat.
La dame fut pour vrai des deniers désireuse.
Adv. Ieu dirney me volentos
Fort e espes.
Le Comte de Poitiers: En Alvernhe.
Je me repus volontiers fortement et copieusement.
ANC. FR. Afin que icelle... fust plus enclinée et voulenteuse envers le suppliant.
Lett. de rém. de 1477. Carpentier, t. III, col. 1198.

6. Voluntairos, Volontairos, adj., volontaire, désireux, de bonne volonté.
S' es volontairos
De vostr' amic lauzar.
Amanieu des Escas: El temps de.
Si vous êtes désireux de louer votre ami.
Mandament voluntairos. 
Guillaume de Berguedan: Ar el mes.
Commandement volontaire.
ANC. FR. Furent tous voulentarieux à celle besongne.
Monstrelet, t. II, fol. 126.
ANC. CAT. Volenteros. IT. Volontarioso, volontaroso.

7. Voluntairi, adj., lat. voluntarius, volontaire, désireux, de bonne volonté.
Abdurat, de batalha voluntairis. 
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 29.
Endurci, de bataille désireux.
La vendition de tals bens que si fa voluntaria.
Statuts de Provence. Julien, t. 1, p. 255.
La vente de tels biens qui se fait volontaire.
CAT. Voluntari. ESP. PORT. Voluntario. IT. Volontario. (chap. Voluntari, voluntaris, voluntaria, voluntaries.)

8. Voluntados, adj., désireux.
Aysi fa Amors correr vas sas preyzos
Sels qu' atroba d' amar voluntados. 
P. Espagnol: Entre qu' om.
Ainsi fait Amour courir vers ses prisons ceux qu'il trouve d'aimer désireux.

9. Voluntier, Volentier, adj., de bonne volonté, empressé, disposé.
Al sieu voler vuelh m' aia voluntier,
Sol qu' una vetz l' aia 'l mieu voluntiera.
G. Pierre de Cazals: A trop.
Au sien vouloir je veux qu'elle m'ait empressé, pourvu qu'une fois je l'aie empressée au mien.
- Adv. Volontiers.
Volentier la recebon. L' Avangeli de li quatre semencz.
Volontiers la reçoivent.
Partira m' en, si pogues, voluntiers.
Arnaud de Marueil: Anc vas Amor.
Je m'en séparerais, si je pouvais, volontiers.
ANC. ESP. Castigaba el pueblo, oian lo volenter.
Loores de Nostra (nuestra) Señora, cop. 48.
ANC. CAT. Volenter. IT. Volonteroso.

10. Voluntierament, Volonteiramen, Volentieiramen, adv., volontairement, volontiers.
Tot responderon mantenen:
Seigner, mot volentieiramen.
Un Troubadour Anonyme: El nom de.
Tous répondirent aussitôt: Seigneur, moult volontiers.
Amics, molt volonteiramen
Vos darai armas e destrier.
Roman de Jaufre, fol. 8.
Ami, moult volontiers je vous donnerai armes et destrier.
Braces,... aquo qu' el cor ama,... voluntierament estrenho.
Eluc. de las propr., fol. 48.
Les bras,... ce que le coeur aime,... volontiers étreignent.
IT. Volonterosamente. (chap. Voluntariamen. ESP. Voluntariamente.)

11. Voler, v., vouloir, désirer.
Ses voler
Del sieu pople decazer.
G. Riquier: Ancmais per.
Sans vouloir du sien peuple déchoir.
Me vuelh en cantan esbaudir.
B. de Ventadour: En aquest.
Je me veux en chantant réjouir.
Tolre volguesses. Titre de 960.
(chap. Toldre vullgueres; traure, pendre, v. lat. tollere.)
Qu'enlever tu voulusses.
Si vuol passar la mar,
Pren un tal governador.
Un Troubadour Anonyme, Coblas esparsas.
S'il veut passer la mer, il prend un tel pilote.
Vulhatz ma companhia
Aissi cum ieu volria
Vos e vostr' amistat.
Berenger de Palasol: Ab la fresca.
Veuillez ma compagnie ainsi comme je voudrais vous et votre amitié.
Ieu volgra, si Dieus o volgues.
(chap. Yo voldría, si Deu u vullguere.)
P. Cardinal: Ieu volgra.
Je voudrais, si Dieu le voulait.
Per que m vueilh alegrar chantan.
Bertrand de Born: Guerra e trebalh. 
C'est pourquoi je me veux réjouir en chantant.
- Pouvoir.
Son coutel, s' ieu no l' afil,
Non vol taillar, al fosil.
Marcabrus: Aissi m te.
Son couteau, si je ne l'afile au fusil, ne veut pas couper.
- Recevoir, prendre.
Nostre, vostre, que no volon s en la fi. Gramm. provençal.
Nôtre, vôtre, qui ne veulent pas s à la fin.
- Être dans le cas, devoir.
Una ast' i deu esser messa per senial, per aco que tuit home sapian qu' ela vol esser venduda. Trad. du Code de Justinien, fol. 40.
Une lance y doit être mise pour signal, pour cela que tous hommes sachent qu'elle veut être vendue.
Loc. Si us desplatz quar vos voill be. 
R. Bistors: A vos.
S'il vous déplait parce que je vous veux du bien.
Tota sazos volia mal a 'N Bertran. V. de Bertrand de Born.
(En) toute saison il voulait mal au seigneur Bertrand.
Cors vol dire trebal, et arma, repaus. Liv. de Sydrac, fol. 70.
Corps veut dire tracasserie, et âme, repos.
Vol qu' ieu chant, vuelha o no,
Silh que m' a tengut en preizo.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Elle veut que je chante, que je veuille ou non, celle qui m'a tenu en prison.
Ja pueis no us en volrai.
Pierre de Barjac: Tot francamen.
Jamais après je ne vous en voudrai.
Subst. Foron ferm en vos tug mey voler.
Guillaume de Cabestaing: Lo jorn.
Furent fermes en vous tous mes vouloirs.
Part. pas. Es hom miells desiratz e volgutz.
Bertrand du Pujet: De sirventes.
Est homme mieux désiré et voulu.
Autafort,
Qu' ieu ai rendut
Al senhor de Niort,
Car l' a volgut.
Bertrand de Born: Ges no mi.
Autefort, que j'ai rendu au seigneur de Niort, parce qu'il l'a voulu.
Loc. Ni es amatz per ren ni pot amar
Ni ben voler, ans es totz ben volgut.
G. Riquier: Fortz guerra.
Ni n'est aimé pour rien ni (ne) peut aimer ni bien vouloir, mais il est tout bien voulu.
Deu esser aziratz
E mal volgutz per tota gen.
Rambaud de Vaqueiras: Ges om pres.
Doit être haï et mal voulu par toute gent.
Ai ne vist amat ses dar,
E mal volgut ab molt donar.
G. Adhemar: Ieu ai ja vista.
J'en ai vu aimé sans donner, et mal voulu avec beaucoup donner.
ANC. FR. Veuill que tu en ordennes et faches tout à ta volenté.
Chr. de Fr., Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 248.
Vous voel jou faire un moult bel don.
Fabl. et cont. anc., t. 1, p. 72.
Li enseigna moult de bones paroles, mès il ne le volt croire. Joinville, p. 97.
Nous aions volut. Tit. de 1318. Arch. du Roy., reg. 46, pièce 130.
Voyez Ben, Mal.
CAT. Voler. IT. Volere. (chap. Voldre : vull, vols, vol, volem, voléu, volen; vullgut, vullguts, vullguda, vullgudes; volgut, volguts, volguda, volgudes; voldré; voldría; si yo vullguera.)

12. Benvolensa, Bevolensa, s. f., lat. benevolentia, bienveillance, affection, amitié, bonté.
Non es misericordia aqui ont non es bevolensa. Trad. de Bède, fol. 67.
N'est pas miséricorde là où n'est pas bienveillance.
Mi ten corals benvolensa.
Blacasset: Ben volgra.
Me retient sincère affection.
ANC. FR. Comme si c'estoit une bénévolence paternelle contractée pour l'affection commune envers la patrie.
Amyot, Trad. de Plutarque. Morales, t. III, p. 172.
Dont supplions que ta bénivolence
N'en preigne fors ce que le cueur en pense.
J. Marot, t. V, p. 208.
CAT. Benevolensa, benivolensa. ESP. PORT. Benevolencia. IT. Benevolenza, benivolenza. (chap. Benevolensia, benevolensies.)

13. Benvolent, Bevolent, Benvolen, Bevolen, adj., lat. benevolentem,
bienveillant, affectionné.
Que m siatz, dona, bevolens.
Albert de Sisteron: Ab joy comensa.
Que vous me soyez, dame, bienveillante.
Substantiv. Am selhs bonamen
Qui son siei benvolen.
Pons de Capdueil: Sitot los.
J'aime bonnement ceux qui sont ses affectionnés.
ANC. FR. Pour si bon et si bénivolent. Monstrelet, t. III, fol. 72.
IT. Benivolente. (chap. Benevolén, benevolens, benevolenta, benevolentes. ESP. Benevolente.)

14. Desbenvolenza, s. f., malveillance, inimitié.
Digna fora de ma desbenvolenza.
Aimeri de Peguilain: De fin' amor.
Digne elle serait de mon inimitié.

15. Desvoler, v., ne pas vouloir, rejeter, dédire.
Desvol so que l' a plagut.
Rambaud de Vaqueiras: Kalenda.
Rejette ce qui lui a plu.
Son voler non desvolria.
Aimeri de Peguilain: Pois que.
Son vouloir je ne dédirais pas.
ANC. FR. Un obstiné qui une mesme chose
Veut et déveut cent fois en un instant.
Saint-Gelais, p. 4.
Puisque la mère Dieu le velt,
Ne li doit mie desvoloir.
Conte du prestre qui savoit chanter la messe.
ANC. CAT. Desvoler. IT. Disvolere. (chap. Desvoldre : no voldre, rechassá.)

16. Envolontos, adj., résolu, déterminé.
Siam envolontos d' aver l' onor e 'l fieu
Que han totz los cors sancs que moriron per Dieu.
V. de S. Honorat. 
Soyons résolus d'avoir le patrimoine et le fief qu'ont tous les corps saints qui moururent pour Dieu.

17. Malvolensa, s. f., lat. malevolentia, malveillance, inimitié.
Sai, ses duptar,
Que n' aurai malvolensa.
G. Figueiras: Sirventes vuelh.
Je sais, sans douter, que j'en aurai inimitié.
ANC. FR. Jà soit ce que je en aie vostre maleweillance.
Chr. de Fr., Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 191.
Non pas par malivolence. Monstrelet, t. I, fol. 173.
ANC. CAT. Malvolença. ESP. PORT. Malevolencia. IT. Malivolenza, malivoglienza.
(chap. Malevolensia, malevolensies; malvolensa, malvolenses; enemistat, enemistats.)

18. Malvolent, Malvolen, adj., lat. malevolentem, malveillant, ennemi.
Tos temps serai malvolens et enics
Al rei Jacme.
Durand, tailleur de Paernes: En talant ai.
En tout temps je serai malveillant et inique envers le roi Jaimes (Jacques).
Substantiv. Ja n' auras tu malvolens.
Giraud de Borneil: S' ara no.
Désormais tu en auras ennemis.
ANC. CAT. Malvolent. (chap. Malvolén, malvolens, malvolenta, malvolentes; enemic, enemics, enemiga, enemigues.)

19. Malvoledor, s. m., malveillant, ennemi.
Perdonnar ab bon cor a sos malvoledors. V. et Vert., fol. 44.
Pardonner de bon coeur à ses ennemis.

domingo, 17 de enero de 2021

JORNADA NOVENA. NOVELA NOVENA.

JORNADA NOVENA.
NOVELA NOVENA.

Dos jovens li demanen consell a Salomón, la un de cóm pot sé volgut, l´atre de cóm té que tratá a la seua dona malcreguda; al primé li respón que vullgue y al atre que vaigue al pon de la Oca.



Dos jovens li demanen consell a Salomón,
la un de cóm pot sé volgut, l´atre
de cóm té que tratá a la seua dona malcreguda
; al primé li
respón que vullgue y al atre que vaigue al pon de la Oca.


A la reina (si volíe respetás lo
privilegi de Dioneo) li faltabe novelá, y ella, después de callá
les dames, que sen habíen enrit mol del desgrassiat Biondello, va
escomensá a parlá aixina:


Amables siñores, si en la men recta
mirem l´orden de les coses, mol fássilmen vorem que tota la
universal multitut de les dones está als homens sometuda per la
naturalesa, per les costums y per les leys, y que segóns lo
discernimén de estos convé que se regixquen y gobernon; y per
naixó, totes les que vullguen tranquilidat, consol y descáns en los
homens als que perteneixen, han de sé en ells humils, passiéns y
obediéns, ademés de honestes, lo que es espessial tessoro de cada
una. Y si en aixó les leys, que al be comú miren en totes les
coses, no mos u enseñaren, la naturalesa mol ubertamen u amostre,
que mos ha fet en lo cos delicades y blanes, en lo ánim tímides y
temoriques, en la men benignes y piadoses, y mos ha donat fluixes les
forses del cos, les veus amables y los moviméns de los miembros
suaves: coses que testimonien que tenim la nessessidat de que mos
gobernon. Y qui té la nessessidat de sé ajudat y gobernat, vol que
sigue obedién y que estigue sometut y que reverensio al seu ajudadó
y gobernadó: ¿y quí mos ajude y goberne a natros mes que los
homens? Pos als homens debem honráls mol, sométremos, y la que de
aixó se aparte sirá digníssima no sol de dura reprensió, sino
tamé de aspre cástic. Y an esta considerassió, encara que ya la
haigam fet atres vegades, me ha portat fa poc Pampínea en lo que va
contá de la malcreguda dona de Talano: a qui Deu li va enviá lo
cástic que lo seu home no habíe sabut donáli; y per naixó crec yo
que són dignes de du y aspre cástic totes aquelles que se aparten
de sé amables, benévoles y dóssils com u volen la naturalesa, la
costum y les leys. Per lo que tos contaré lo consell que va doná
Salomón, com útil medissina pera curá an aquelles que están
afectades de este mal. La que no sigue mereixedora de tal medissina,
que no se cregue que se diu res per nella, encara que los homens
acostumbren a di este proverbio:
«Espoles demanen lo bon caball
y lo roín, y la dona tan bona com roína demane branca». Estes
paraules, lo que vullguere interpretáles de broma, diríe que són
sertes totes, pero volén interpretáles moralmen, dic que se hauríen
de admití. Són de natural totes les dones volubles (la donna è mobile), influensiables, y per naixó, pera corregí la inquietut
de les que se dixen aná massa lluñ de los límits imposats, se
nessessite la gayata que les castigo, y pera aguantá la virtut de
les demés, que no se dixen rellissá, es nessessari la gallata que
les aguanto y les assusto. Pero dixán ara lo predicá, tos contaré
aixó: habénse ya estés per tot lo universal món la altíssima
fama de la maravillosa discressió de Salomón, y lo liberalíssim us
que della fée peral que volíe conéixela en propia experiensia,
mols acudíen an ell per a que los aconsellare desde diverses parts
del món; y entre tots estos, se va ficá en camí un jove de nom
Melisso, mol noble y ric, de la siudat de Layazo, de aon ere ell y
aon vivíe. Y cabalgán cap a Jerussalén, va passá que, al eixí de
Antioquía, en un atre jove de nom Josefo, que aquell mateix camí
portabe, van cabalgá durán un tems; y com es la costum de los
viachés, van escomensá a entrá en conversa. Habénli preguntat
Melisso a Josefo quina ere la seua condissió, de aón veníe, aón
anabe y a qué, li va di que anabe a vore a Salomón, pera demanáli
consell de lo que teníe que fé en la seua dona, que ere mes tossuda
y roína que cap atra, y ell ni rogánla ni afalagánla ni de cap
atra manera la podíe traure de la seua obstinassió o tossudería.

Y después li va preguntá Josefo a Melisso de aón ere, aón
anabe y pera qué, a lo que va contestá Melisso:


- Yo soc de Layazo, y com tú tens una
desgrassia yo ne ting un atra: yo soc un home ric y me gasto lo meu
assentán a la meua taula y honrán als meus consiudadáns, y es cosa
rara y extraña pensá que, a pesá de tot aixó, no puc trobá a
dingú que me vullgue be; y per naixó vach aon vas tú, pera demaná
consell per a sé volgut.


Van cabalgá, pos, juns los dos compañs
y, arribán a Jerussalén, per mediassió de un dels baróns de
Salomón, van sé portats dabán dell, Melisso li va exposá la seua
nessessidat y Salomón li va contestá: - Vol.


Y dit aixó, rápidamen Melisso va sé
obligat a eixí de allí, y Josefo va di alló per lo que estabe
allí, a lo que Salomón sol va contestá: - Ves al pon de la Oca.


Tamé Josefo va sé alluñat de la
presensia del rey enseguida, se va trobá a Melisso quel esperabe, y
li va di lo que li habíe donat per resposta. Estos, pensán en estes
paraules y no podén compendre lo seu sentit ni traure cap fruit pera
les seues nessessidats, com si hagueren sigut burlats, se van ficá
al camí de tornada; y después de unes jornades van arribá a un riu
sobre lo que ñabíe un pon mol majo; y com una gran caravana de
mules y caballs estabe crusán van tindre que esperás hasta que
habíen passat. Y habén ya passat casi tots, va ñabé un macho que
se va esbarrá, com assobín passabe, y no volíe de cap manera passá
abán; per naixó, un mulero, agarrán una estaca, primé en cuidadet
va escomensá a pegáli pera que arreare. Pero lo macho, ara de esta
part del camí, ara de aquella atravesánse, y a vegades reculán, de
cap manera volíe adelantá; per naixó lo mulero, mol enfadat, va
escomensá en la estaca a fótreli lo vareo mes gran del món, ara al
cap, ara als flancos y ara a la grupa; pero tot en vano.
Melisso
y Josefo, que estaben mirán aixó, li díen al mulero:


- ¡Aic!, desgrassiat, ¿qué fas?,
¿vols matál o qué?, ¿per qué no probes a conduíl be y
tranquilamen? Arreará antes que sil esbatusses com estás fen.
A
lo que lo mulero va contestá: - Vatros coneixéu als vostres caballs
y yo conec al meu macho; dixéume féli lo que vull. Y dit aixó, va
torná a fótreli estacades, y tantes de una part y tantes del atra
ni va fotre que lo macho al remat va arreá, de manera quel arriero
sen va eixí en la seua. Están, pos, los dos jovens a pun de seguí,
li va preguntá Josefo a un bon home, que estabe assentat al arrang
del pon, cóm se díe este puesto; a lo que lo bon home va contestá:
- Siñó, aixó se diu lo pon de la Oca.


En cuan u va sentí Josefo, sen va
enrecordá de les paraules de Salomón y li va di a Melisso: - Pos te
dic, compañ, que lo consell que me ha donat Salomón podríe sé bo
y verdadé, perque mol claramen vech que no sabía pegáli a la meua
dona: pero este mulero me ha enseñat lo que ting que fé.


Al cap de uns díes van arribá a
Antioquía, y Josefo va retindre a Melisso pera que descansare uns
díes en ell; y sén mol fredamen ressibit per la seua dona, li va di
que faiguere prepará de sopá lo que Melisso vullguere, y Melisso va
demaná lo que li veníe de gust. La dona, tal com habíe fet abáns,
no va fé prepará lo sopá com Melisso habíe dit, sino tot lo
contrari, y veénu Josefo, enfadat, li va di:
- ¿No te se ha dit
qué se teníe que fé de sopá?


La dona, contestánli orgullosa, va di:


- Pos ¿qué vol di aixó? ¡Ah! ¡No
sopos si no vols sopá! Si me se ha dit una cosa a mí me ha paregut
féu aixina; si te agrade, que te agrado; si no, aguántat.
Se va
extrañá Melisso de la resposta de la dona y mol lay va ficá en
cara.
Josefo, al sentí aixó, va di: - Dona, seguixen sén tal
com eres, pero créume que te faré cambiá estes maneres. Y giránse
cap a Melisso li va di:


- Amic, pronte vorem cóm ha sigut lo
consell de Salomón; pero te demano que no te sigue du vórel ni
pensá que es broma lo que vach a fé. Y pera que no me u
impedixques, enrecórdaten de la contesta que mos va doná lo arriero
cuan teníem compassió del seu macho. A lo que Melisso va di:


- Yo estic a casa teua, y aquí fas lo
que tú vullgues.
Josefo, buscán una gallata feta de una
carrasca jove, sen va aná a la seua alcoba, aon la dona, que
enfadada se habíe eixecat de la taula, sen habíe anat remugán, y
agarránla per les trenes la va aviá als seus peus y va escomensá a
fótreli en esta gallata. La dona va escomensá primé a quirdá y
después a amenassá, pero veén que en tot alló Josefo no parabe,
tota cruixida va escomensá a demaná mersé per Deu pera que no la
matare, dién ademés que may dixaríe de fé lo seu gust. Josefo, a
pesá de tot aixó, no frenabe, sino que en mes furia que antes al
costat o a les cuixes o als muscles la anabe vareján y assentán les
costures, y no se va quedá coto hasta que se va baldá; y en
ressumen, cap os ni cap part va quedá al cos de la dona que no
estiguere machacat; y fet aixó, tornán en Melisso, va di:


- Demá vorem lo resultat del consell de
«vésten al pon de la Oca». Y descansán un rato y rentánse
después les mans, va sopá en Melisso y cuan va sé hora sen van aná
a gitás. La pobreta dona en prou faena se va eixecá de enterra y se
va dixá caure al llit, aon descansán com va pugué, en son demá,
eixecánse mol pronte, li va preguntá a Josefo qué volíe que
faiguere pera amorsá. Ell, enriénsen de alló en Melisso, li va di
que tres ous fregits per a cadaú, pancheta grossa, butifarra de
piñóns y seba, llenguañissa y pa en tomata en oli de arbequina, y
después, cuan va sé hora, van trobá preparat tot lo que li habíe
dit, per lo que van alabá mol lo primé consell perals seus mals que
habíen sentit.
Y después de uns díes, separánse Melisso de
Josefo y tornán a casa seua, a un que ere un home sabut li va di lo
que Salomón li habíe dit, y este li va explicá:


- Consell mes verdadé ni milló no
podíe donát. Saps be que tú no vols a dingú, y los honors y los
favors que fas los fas no per amor que li tingues a dingú sino pera
la teua pompa. Vol, pos, com Salomón te va di, y sirás volgut.

Aixina pos, va sé corregida la dona malcreguda, y lo jove,
volén, va sé vullgut.

JORNADA NOVENA. NOVELA NOVENA.

JORNADA NOVENA. NOVELA NOVENA.

Dos jovens li demanen consell a Salomón, la un de cóm pot sé volgut, l´atre de cóm té que tratá a la seua dona malcreguda; al primé li respón que vullgue y al atre que vaigue al pon de la Oca.


Dos jovens li demanen consell a Salomón, la un de cóm pot sé volgut, l´atre de cóm té que tratá a la seua dona malcreguda; al primé li respón que vullgue y al atre que vaigue al pon de la Oca.

A la reina (si volíe respetás lo privilegi de Dioneo) li faltabe novelá, y ella, después de callá les dames, que sen habíen enrit mol del desgrassiat Biondello, va escomensá a parlá aixina:

Amables siñores, si en la men recta mirem l´orden de les coses, mol fássilmen vorem que tota la universal multitut de les dones está als homens sometuda per la naturalesa, per les costums y per les leys, y que segóns lo discernimén de estos convé que se regixquen y gobernon; y per naixó, totes les que vullguen tranquilidat, consol y descáns en los homens als que perteneixen, han de sé en ells humils, passiéns y obediéns, ademés de honestes, lo que es espessial tessoro de cada una. Y si en aixó les leys, que al be comú miren en totes les coses, no mos u enseñaren, la naturalesa mol ubertamen u amostre, que mos ha fet en lo cos delicades y blanes, en lo ánim tímides y temoriques, en la men benignes y piadoses, y mos ha donat fluixes les forses del cos, les veus amables y los moviméns de los miembros suaves: coses que testimonien que tenim la nessessidat de que mos gobernon. Y qui té la nessessidat de sé ajudat y gobernat, vol que sigue obedién y que estigue sometut y que reverensio al seu ajudadó y gobernadó: ¿y quí mos ajude y goberne a natros mes que los homens? Pos als homens debem honráls mol, sométremos, y la que de aixó se aparte sirá digníssima no sol de dura reprensió, sino tamé de aspre cástic. Y an esta considerassió, encara que ya la haigam fet atres vegades, me ha portat fa poc Pampínea en lo que va contá de la malcreguda dona de Talano: a qui Deu li va enviá lo cástic que lo seu home no habíe sabut donáli; y per naixó crec yo que són dignes de du y aspre cástic totes aquelles que se aparten de sé amables, benévoles y dóssils com u volen la naturalesa, la costum y les leys. Per lo que tos contaré lo consell que va doná Salomón, com útil medissina pera curá an aquelles que están afectades de este mal. La que no sigue mereixedora de tal medissina, que no se cregue que se diu res per nella, encara que los homens acostumbren a di este proverbio:
«Espoles demanen lo bon caball y lo roín, y la dona tan bona com roína demane branca». Estes paraules, lo que vullguere interpretáles de broma, diríe que són sertes totes, pero volén interpretáles moralmen, dic que se hauríen de admití. Són de natural totes les dones volubles (la donna è mobile), influensiables, y per naixó, pera corregí la inquietut de les que se dixen aná massa lluñ de los límits imposats, se nessessite la gayata que les castigo, y pera aguantá la virtut de les demés, que no se dixen rellissá, es nessessari la gallata que les aguanto y les assusto. Pero dixán ara lo predicá, tos contaré aixó: habénse ya estés per tot lo universal món la altíssima fama de la maravillosa discressió de Salomón, y lo liberalíssim us que della fée peral que volíe conéixela en propia experiensia, mols acudíen an ell per a que los aconsellare desde diverses parts del món; y entre tots estos, se va ficá en camí un jove de nom Melisso, mol noble y ric, de la siudat de Layazo, de aon ere ell y aon vivíe. Y cabalgán cap a Jerussalén, va passá que, al eixí de Antioquía, en un atre jove de nom Josefo, que aquell mateix camí portabe, van cabalgá durán un tems; y com es la costum de los viachés, van escomensá a entrá en conversa. Habénli preguntat Melisso a Josefo quina ere la seua condissió, de aón veníe, aón anabe y a qué, li va di que anabe a vore a Salomón, pera demanáli consell de lo que teníe que fé en la seua dona, que ere mes tossuda y roína que cap atra, y ell ni rogánla ni afalagánla ni de cap atra manera la podíe traure de la seua obstinassió o tossudería.
Y después li va preguntá Josefo a Melisso de aón ere, aón anabe y pera qué, a lo que va contestá Melisso:

- Yo soc de Layazo, y com tú tens una desgrassia yo ne ting un atra: yo soc un home ric y me gasto lo meu assentán a la meua taula y honrán als meus consiudadáns, y es cosa rara y extraña pensá que, a pesá de tot aixó, no puc trobá a dingú que me vullgue be; y per naixó vach aon vas tú, pera demaná consell per a sé volgut.

Van cabalgá, pos, juns los dos compañs y, arribán a Jerussalén, per mediassió de un dels baróns de Salomón, van sé portats dabán dell, Melisso li va exposá la seua nessessidat y Salomón li va contestá: - Vol.

Y dit aixó, rápidamen Melisso va sé obligat a eixí de allí, y Josefo va di alló per lo que estabe allí, a lo que Salomón sol va contestá: - Ves al pon de la Oca.

Tamé Josefo va sé alluñat de la presensia del rey enseguida, se va trobá a Melisso quel esperabe, y li va di lo que li habíe donat per resposta. Estos, pensán en estes paraules y no podén compendre lo seu sentit ni traure cap fruit pera les seues nessessidats, com si hagueren sigut burlats, se van ficá al camí de tornada; y después de unes jornades van arribá a un riu sobre lo que ñabíe un pon mol majo; y com una gran caravana de mules y caballs estabe crusán van tindre que esperás hasta que habíen passat. Y habén ya passat casi tots, va ñabé un macho que se va esbarrá, com assobín passabe, y no volíe de cap manera passá abán; per naixó, un mulero, agarrán una estaca, primé en cuidadet va escomensá a pegáli pera que arreare. Pero lo macho, ara de esta part del camí, ara de aquella atravesánse, y a vegades reculán, de cap manera volíe adelantá; per naixó lo mulero, mol enfadat, va escomensá en la estaca a fótreli lo vareo mes gran del món, ara al cap, ara als flancos y ara a la grupa; pero tot en vano.
Melisso y Josefo, que estaben mirán aixó, li díen al mulero:

- ¡Aic!, desgrassiat, ¿qué fas?, ¿vols matál o qué?, ¿per qué no probes a conduíl be y tranquilamen? Arreará antes que sil esbatusses com estás fen.
A lo que lo mulero va contestá: - Vatros coneixéu als vostres caballs y yo conec al meu macho; dixéume féli lo que vull. Y dit aixó, va torná a fótreli estacades, y tantes de una part y tantes del atra ni va fotre que lo macho al remat va arreá, de manera quel arriero sen va eixí en la seua. Están, pos, los dos jovens a pun de seguí, li va preguntá Josefo a un bon home, que estabe assentat al arrang del pon, cóm se díe este puesto; a lo que lo bon home va contestá: - Siñó, aixó se diu lo pon de la Oca.

En cuan u va sentí Josefo, sen va enrecordá de les paraules de Salomón y li va di a Melisso: - Pos te dic, compañ, que lo consell que me ha donat Salomón podríe sé bo y verdadé, perque mol claramen vech que no sabía pegáli a la meua dona: pero este mulero me ha enseñat lo que ting que fé.

Al cap de uns díes van arribá a Antioquía, y Josefo va retindre a Melisso pera que descansare uns díes en ell; y sén mol fredamen ressibit per la seua dona, li va di que faiguere prepará de sopá lo que Melisso vullguere, y Melisso va demaná lo que li veníe de gust. La dona, tal com habíe fet abáns, no va fé prepará lo sopá com Melisso habíe dit, sino tot lo contrari, y veénu Josefo, enfadat, li va di:
- ¿No te se ha dit qué se teníe que fé de sopá?

La dona, contestánli orgullosa, va di:

- Pos ¿qué vol di aixó? ¡Ah! ¡No sopos si no vols sopá! Si me se ha dit una cosa a mí me ha paregut féu aixina; si te agrade, que te agrado; si no, aguántat.
Se va extrañá Melisso de la resposta de la dona y mol lay va ficá en cara.
Josefo, al sentí aixó, va di: - Dona, seguixen sén tal com eres, pero créume que te faré cambiá estes maneres. Y giránse cap a Melisso li va di:

- Amic, pronte vorem cóm ha sigut lo consell de Salomón; pero te demano que no te sigue du vórel ni pensá que es broma lo que vach a fé. Y pera que no me u impedixques, enrecórdaten de la contesta que mos va doná lo arriero cuan teníem compassió del seu macho. A lo que Melisso va di:

- Yo estic a casa teua, y aquí fas lo que tú vullgues.
Josefo, buscán una gallata feta de una carrasca jove, sen va aná a la seua alcoba, aon la dona, que enfadada se habíe eixecat de la taula, sen habíe anat remugán, y agarránla per les trenes la va aviá als seus peus y va escomensá a fótreli en esta gallata. La dona va escomensá primé a quirdá y después a amenassá, pero veén que en tot alló Josefo no parabe, tota cruixida va escomensá a demaná mersé per Deu pera que no la matare, dién ademés que may dixaríe de fé lo seu gust. Josefo, a pesá de tot aixó, no frenabe, sino que en mes furia que antes al costat o a les cuixes o als muscles la anabe vareján y assentán les costures, y no se va quedá coto hasta que se va baldá; y en ressumen, cap os ni cap part va quedá al cos de la dona que no estiguere machacat; y fet aixó, tornán en Melisso, va di:

- Demá vorem lo resultat del consell de «vésten al pon de la Oca». Y descansán un rato y rentánse después les mans, va sopá en Melisso y cuan va sé hora sen van aná a gitás. La pobreta dona en prou faena se va eixecá de enterra y se va dixá caure al llit, aon descansán com va pugué, en son demá, eixecánse mol pronte, li va preguntá a Josefo qué volíe que faiguere pera amorsá. Ell, enriénsen de alló en Melisso, li va di que tres ous fregits per a cadaú, pancheta grossa, butifarra de piñóns y seba, llenguañissa y pa en tomata en oli de arbequina, y después, cuan va sé hora, van trobá preparat tot lo que li habíe dit, per lo que van alabá mol lo primé consell perals seus mals que habíen sentit.
Y después de uns díes, separánse Melisso de Josefo y tornán a casa seua, a un que ere un home sabut li va di lo que Salomón li habíe dit, y este li va explicá:

- Consell mes verdadé ni milló no podíe donát. Saps be que tú no vols a dingú, y los honors y los favors que fas los fas no per amor que li tingues a dingú sino pera la teua pompa. Vol, pos, com Salomón te va di, y sirás volgut.
Aixina pos, va sé corregida la dona malcreguda, y lo jove, volén, va sé vullgut.