Mostrando las entradas para la consulta eixí ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta eixí ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

lunes, 28 de diciembre de 2020

Los sans inosséns, llibre sexto. Lo crimen.

Llibre sexto.


Lo
crimen.



Don Pedro, lo Périt,
se va presentá a casa de Paco, lo Baixet, dudán, insegú, pero en
estudiada prossopopeya, encara que la comisura de la boca estirabe la
galta cap a la orella dreta, demostrán la seua inestabilidat, aixina
que no vas vore eixí a la siñora, a doña Purita, dic, Régula y la
Régula, ae, no siñó, don Pedro, per la tanca no va eixí, ya lay
dic, anit no vam escorre la tanca mes que pera que passare lo coche
del siñoret Iván, y don Pedro, lo Périt, ¿estás segura de lo que
dius, Régula? y la Régula, ae, com que a estos ulls sels ha de
minjá la terra, don Pedro, y, al seu costat, Paco, lo Baixet, apoyat
a dos gallates de sabina, corroborabe les paraules de la Régula y
Azarías sonreíe bobamen en la gralleta damún del muscle, y, en
vista de que no traíe res en cla, don Pedro, lo Périt, va desistí,
se va separá del grupet y se va alluñá corralada abán, cap a la
Casa Gran, lo cap caigut, replegats los muscles, tocanse les
burchaques del tabardo com si, en ves de la dona, haguere perdut la
cartera, y, cuan va desapareixe de la seua vista, la Nieves va eixí
a la porta en la Charito als brassos y va di de sopetón, pare, doña
Purita estáe anit abrassánse y morrejánse al sopadó en lo siñoret
Iván, ¡mare quíns morreos! Va baixá lo cap com excusánse y Paco,
lo Baixet, va adelantá les gayates y, apoyánse en elles, se va
arrimá a la Nieves, tú calla la boca, chiqueta, alarmat, ¿sap algú
que los vas vore juns? y la Nieves, ¿quí u ha de sabé? eren ya mes
de les dotse y a la Casa Gran no quedabe dingú, y a Paco, lo Baixet,
la inquietut se li desbordabe per los ulls, per los sensitius forats
del seu nas chato, va baixá encara mes la veu, de aixó ni una
paraula, ¿sens?, en estos assuntos dels señoritos, tú, sentí,
vore y callá, pero no habíen acabat la conversa, cuan va torná don
Pedro, lo Périt, la jaquetota desabotonada, sense corbata, blang,
les grans mans peludes caigudes a lo llarg del cos y en la mandíbula
inferior o barra de baix com desarticulada, dessididamen doña Purita
no está a la Casa, va di, después de dudá una mica, no está a cap
puesto doña Purita, donon raó al personal del cortijo, a lo milló
han raptat a doña Purita y estam aquí, crusats de brassos, perdén
lo tems, pero ell no estabe crusat de brassos, sino que se fregabe
una ma en l´atra y mirabe cap an ells en un ulls enloquits y Paco,
lo Baixet, va aná donán raóns, casa per casa, al voltán de la
corralada, y una vegada que tots van está ajuntats, don Pedro, lo
Périt, se va encaramá al abeuradó y los va comunicá la
desaparissió de doña Purita, se va quedá a la Casa Gran dirigín
lo servissi cuan yo me vach gitá, después no la hay tornat a vore,
¿algú de vatros ha vist a doña Purita passada la mija nit? y los
hómens se miraben entre ells, en expresió indescifrable, y algún
montabe lo labio de baix damún del de dal pera fé mes ostensible la
seua ignoránsia, o negaben categóricamen en lo cap, y Paco, lo
Baixet, mirabe fito fito a la Nieves, pero la Nieves se dixabe mirá
y gronsabe acompassadamen a la Charito, sense di que sí ni que no,
impassible, pero, de pronte, don Pedro, lo Périt, se va encará en
ella y la Nieves se va ficá tota roija, sobressaltada, chiqueta, va
di, tú estabes a la Casa Gran cuan mos vam retirá y doña Purita
estáe per allí, trasteján, ¿es que no la vas vore después?, y la
Nieves, com estamordida, negabe, acompassabe en lo cap lo gronsá
dels seus brassos acunán a la chiqueta Menuda, y, dabán de la seua
negativa, don Pedro, lo Périt, va torná a paupás repetidamen,
desoladamen, les grans burchaques de la seua jaquetota y a moure
nerviosamen la comisura dreta de la boca, mossegánse la galta per
dins, está be, va di, podéu anáton, se va girá cap a la Régula,
tú, Régula, aguarda un momén, y, al quedá ma a ma en la Régula,
lo home se va desarmá que doña Purita ha tingut que eixí en ell,
en lo siñoret Iván, dic, Régula, simplemen pera gastám una mala
broma, no te pensos datra cosa, que aixó no, pero per forsa ha
tingut que eixí per la tanca, no cap datra explicassió, y la
Régula, ae, pos en lo siñoret Iván ben segú que no hi anabe, don
Pedro, que lo siñoret Iván anabe sol, y sol me va di, Régula,
cúidam an este home, per lo Paco, ¿sap?, que, abáns de final de
mes hay de torná per al colom y me fa falta, aixó me va di, y yo li
vach escorre la tanca y ell va marchá, pero don Pedro, lo Périt, se
impassientabe, lo siñoret Iván portabe lo Mercedes, ¿no es sert
Régula? y a la Régula se li va aplaní la mirada, ae, don Pedro, ya
sap que yo de aixó no ne enteng, lo coche blau portabe, ¿li val? lo
Mercedes, va ratificá don Pedro, y va fé uns momos en cadena tan
rápits y pronunsiats que la Régula va pensá que may mes se li
tornaríe a ficá dreta la cara, una cosa, Régula, ¿ten vas fixá...
ten vas acatá si al assiento de detrás portabe, per casualidat, lo
siñoret Iván la gabardina, alguna roba, o la maleta? y la Régula,
ae, no vach repará en aixó, don Pedro, si vol que li diga la
verdat, y don Pedro va tratá de sonriure pera restáli importánsia
al assunto, pero li va eixí una carota gelada y en eixe gesto de
doló de estómec als labios, se va incliná confidensialmen damún
del oít de la Régula y va puntualisá, Régula, pénsatu dos
vegades antes de contestá, ¿no aniríe... no aniríe doña Purita
dins del coche, gitada, fico per cas, al assiento de detrás, tapada
en un abrigo o datra roba consevol?, enténme, yo no es que
desconfía, tú ya me compréns, sino que potsé anabe de broma y sen
ha anat a Madrid pera fém patí, y la Régula, a la que la mirada se
li afilabe per moméns, va insistí en la seua negativa, ae, yo sol
vach vore al siñoret Iván, don Pedro, que lo siñoret Iván, cuan
yo me vach arrimá, me va di, Régula, cuídam an eixe home, per lo
Paco, ¿sap?... ya, ya, ya... va interrompre don Pedro, coléric,
eixe cuento ya me l´has contat, Régula, y bruscamen va pegá mija
volta y se va alluñá, y, a partí de eixe momén, sel va vore per
lo cortijo vagán de un puesto a un atre, sense meta determinada, la
barbilla al pit, la esquena belcada, los muscles arrupits, com si
vullguere fés invissible, batén, de cuan en cuan, en les palmes de
les mans les burchaques de la jaquetota, desalentat, y aixina va
passá una semana, y lo dissabte siguién, cuan va soná dabán de la
tanca del cortijo lo claxon del Mercedes, don Pedro, lo Périt, se va
ficá tremolós y se aguantabe una ma en l´atra pera que no se li
notare, pero va acudí a escape a la porta y, mentres la Régula
escorríe la tanca, ell, don Pedro, tratabe de serenás y una vegada
que lo coche se va ficá en marcha y se va desllisá suaumen hasta
les eretes de geranios, tots van pugué comprobá que lo siñoret
Iván veníe sol, en la seua cazadora de ante plena de cremalleres, y
lo seu foulard al coll y la visera de pana fina sombrejánli lo ull
dret, y, mes aball, resaltán damún de la pell dorada, la seua ampla
sonrissa blanquíssima y don Pedro, lo Périt, no va pugué contindre
la seua ansiedat y allí mateix, al pati, dabán de la Régula y
Paco, lo Baixet, que habíe eixit hasta la porta, li va preguntá,
una cosa, Iván, ¿no vas vore per casualidat a la Purita la atra nit
después del sopá? No sé qué ha pogut passáli, al cortijo no hi
está y... y, tal com parlabe, la sonrissa del siñoret Iván se fée
mes ampla y la seua dentadura relluíe y, en estudiada frivolidat va
pegá un cop a la gorra en un dit y ésta se va eixecá dixán al
descubert lo fron y lo naiximén del seu pel negríssim y no me
digues que has perdut a la teua dona, Pedro, estaríe bo aixó, ¿no
habreu reñit com de costum y sen ha anat a casa de sa mare esperán
lo teu san advenimén?, y don Pedro movíe amún y aball los seus
muscles ossuts, que en una semana habíe perdut este home lo que
atres en vin añs, virgen, que teníe les galtes estirades y blaves
de tan pálides y fée constáns aspavéns en la boca y, finalmen, va
reconeixe, reñí, sí que reñim, Iván, les coses com son, com
tantes nits, pero dísme, ¿per aón va eixí del cortijo esta dona,
si la Régula jure y perjure que no va escorre la tanca mes que pera
tú, eh?, féste cuenta que de habé escapat a campo través, per los
carrascals, los mastíns la hagueren destrossat, tú saps cóm se les
gasten eixos gossots, Iván, que son pijós que les fieres, y lo
siñoret Iván se enroscabe un mechó de pel al seu índice dret y
pareixíe reflexioná y, al cap de un rato, va di, si habíeu reñit,
ella va pugué embutís al maletero del meu coche, Pedro, o al forat
del assiento de detrás, lo Mercedes es mol capás, ¿compréns?,
embutís a consevol raconet, dic, Pedro, sense que yo men enterara y
después apeás a Cordovilla, o al Fresno, aon vach repostá
gasolina, o, si me apures, al mateix Madrid, ¿no?, yo soc mol
despistat, ni men haguera donat cuenta... y los ulls de don Pedro, lo
Périt, se anaben omplín de llum y de llágrimes, claro, Iván,
naturalmen que va pugué sé aixina, va di, y lo siñoret Iván se va
ajustá la visera, va torná a mostrá la seua generosa sonrissa y li
va pegá un amistós copet al muscle a don Pedro, lo Périt, a través
de la ventanilla, datra cosa no te pensos, Pedro, que eres mol
afissionat al melodrama, la Purita te vol, tú u saps, y ademés, va
riure, lo teu fron está llis com la palma de la ma, pots dormí
tranquil, y va torná a riure, inclinat damún del parabrises, va
ficá lo coche en marcha y se va dirigí a la Casa Gran, pero, antes
de la hora de sopá, tornáe a está a casa de Paco, lo Baixet, ¿cóm
va eixa cama, Paco? que abáns en lo dichós sofoco de don Pedro, ni
te hay preguntat, y Paco, lo Baixet, ya veu, siñoret Iván, poquet a
poc, y lo siñoret Iván se va acachá, lo va mirá fíxamen als ulls
y li va di pera retál, a que no tens collóns, Paco, de eixí demá
en lo reclam, y Paco, lo Baixet, va escrutá la cara del siñoret
Iván, tratán de adiviná si parlabe en serio o bromejabe, pero
dabán de la impossibilidat de resóldreu, va preguntá, ¿u diu en
serio o en broma, siñoret Iván? y lo siñoret Iván va crusá lo
dit gros damún del índice, lo va besá, y va ficá cara de
sircunstánsies, parlo en serio, Paco, te u juro, tú me coneixes y
saps que en estes coses de la cassera yo no fach bromes y en lo teu
chic lo Quirce, no me agrade, vaiga, te hay de sé franco, Paco,
que pareix que li estigue fen a un un favor, ¿compréns? y no es
aixó, Paco, tú me coneixes, que de no está a gust al monte
preferixgo quedám a casa, pero Paco, lo Baixet, va siñalá en un
dit la garra escayolada, pero, siñoret Iván, ¿aón vol que vaiga
en este engorro de alchés? y lo siñoret Iván va baixá lo cap,
verdaderamen, va admití, pero, después de uns segóns de cavilá,
va eixecá los ulls de golpe, ¿y qué me dius de ton cuñat, Paco,
eixe retrasad, lo de la gralla? tú me vas di una vegada que en lo
reclam podíe valé, y Paco, lo Baixet, va tombá lo cap, lo Azarías
es inossén, pero probo, miro, per probá no se perd res, va girá
los ulls cap a la fila de casetes molineres, totes bessones, en lo
emparrat damún de cada una de les portes, y va cridá, ¡Azarías!
y, al cap de un rato, se va personá lo Azarías, los pantalóns
caiguts, la sonrissa babeján, mastegán lo no res, Azarías, va di
Paco, lo Baixet, lo siñoret Iván te vol portá demá al monte en lo
reclam... ¿en la milana?, va di Azarías, transfigurat, y Paco, lo
Baixet, aguarda, Azarías, no se trate de la milana ara, sino del
reclam, dels coloms segos, ¿enténs?, ña que amarráls a lo mes alt
de una carrasca, móurels en un cordell y aguardá... lo Azarías
assentíe, ¿com a la Jara, en lo siñoret? va preguntá, lo mateix
que a la Jara, Azarías, va contestá Paco, lo Baixet, y, al día
siguién, a les sat del matí, ya estabe lo siñoret Iván a la porta
en lo Land Rover marrón, ¡Azarías!, ¡siñoret! se movíen
silensiosamen a la penumbra, com a sombres, que sol se escoltáe lo
humit castañejá de les genives pelades del Azarías, mentres a la
línia mes fonda de la serra apuntabe ya la aurora, fíca ahí detrás
los aparells y la gábia en los coloms, ¿portes la maroma pera
escalá?, ¿pujarás descals als abres? ¿no te nafrarás los peus
pero lo Azarías ateníe los preparatius sense escoltál y, abáns de
arrancá, sense demaná permís al siñoret Iván, se va arrimá al
cobertís, va pendre lo pot de prenso compost, va eixí a la
corralada, va alsá lo cap, va entreobrí los labios y 
¡quiá! va reclamá en
la veu afelpada, acusadamen nassal, y, desde la punta de la veleta,
la gralleta va contestá a la seua cridada, ¡quiá! y lo muixó va
mirá cap a aball, cap a les sombres que se movíen al voltán del
coche, y encara que la corralada estabe entre dos llums, se va
incliná cap a abán y se va llansá al buit, describín sírculs y,
finalmen, se va posá damún del muscle dret del Azarías, entreobrín
les ales pera equilibrás y, después, va saltá al antebrás y va
obrí lo pic, y lo Azarías, en la ma esquerra, li anabe embutín
pelles de prenso humit, mentres babejabe y musitabe en ternura,
milana bonica, milana bonica, y lo siñoret Iván, es collonut, minje
mes del que val lo muixó eixe, ¿es que encara no sap minjá sol? y
lo Azarías sonreíe malissiosamen mostrán les genives, ¿qué hi
farem si no ne sap? y una vegada que se va fartá, com lo siñoret
Iván se va arrimá, la gralleta va arrancá a volá y, al topá en
la portalada de la capella, va pujá airosamen, la va sobrevolá y se
va posá al alero, mirán cap a aball, y, entonses, lo Azarías li
va sonriure y va fé un gesto de despedida en la ma y, ya dins del
coche, va repetí lo gesto per la finestra de detrás, mentres lo
siñoret Iván enfilabe lo camí de la serra y pujabe cap al
carrascal del Moro y, una vegada allí, se van apeá, lo Azarías se
va pixá les mans al amparo de un carrascot y, al acabá, va pujá a
pols a la carrasca mes grossa, engarfián les mans a un simal y
passán les cames flexionades per la forcacha entre dos ramals, com
si fore un mono, y lo siñoret Iván, ¿pera qué tens la maroma,
Azarías? y lo Azarías, ¿quína falta fa, siñoret? me allargue lo
chisme eixe, y lo siñoret Iván va alsá lo balansí en lo reclam
sego amarrat y li va preguntá, ¿cuáns añs tens tú, Azarías? y
lo Azarías, allá dal, en lo balansí a la ma esquerra, paupán lo
ven, un añ mes que lo siñoret, va contestá, y lo siñoret Iván,
tot parat, ¿de quín siñoret me estás parlán, Azarías? y lo
Azarías, mentres lligabe lo balansí, del siñoret, y lo siñoret
Iván, ¿lo de la Jara?, y lo Azarías, assentat al simal, apoyat al
trong, sonreíe bobamen al blau sense contestá, mentres lo siñoret
Iván arreplegabe unes rames seques pera fé lo parapeto, daball de
la carrasca, y, una vegada fet, va mirá lo sel, cap al sur un sel
blau tenue, levemen entaragañat per la calima, y va arronsá lo
fron, no se veu ni rastre de vida, ¿no estarem passats de fecha?
pero lo Azarías anáe enredán en lo balansí, un-dos, un-dos,
un-dos, com si fore un juguet, y lo reclam sego, lligat al eje,
aletejabe frenéticamen pera no caure, y lo Azarías sonreíe en les
genives rosades y lo siñoret Iván, para quieto, Azarías, no mel
marejos, mentres no ñaguen muixóns a dal es bobería reclamá, pero
lo Azarías continuabe estirán, un-dos, un-dos, un-dos, a vore, per
pura chiquería, per enredá, y lo siñoret Iván, entre que no se
veíe cap muixó al sel y se barruntabe un matí de porra, se li
anabe agreján lo carácter, ¡quieto hay dit, Azarías, collóns!
¿es que no me sens? y, per este arrebato, lo Azarías se va acobardá
y se va quedá parat, aculat al camal, sonrién als ángels, en la
seua sonrissa desdentegada, com un chiquet que mame, hasta que,
passats uns minuts, van apareixe sing surites, com sing puns negres
al blau fluixet del firmamén y lo siñoret Iván, dins del parapeto,
va prepará la escopeta y va musitá en mija boca, ahí venen, templa
ara, Azarías, y lo Azarías va agarrá lo cap del cordell y va
templá, aixina, fóli, fóli, pero les surites van ignorá lo
reclam, van torse a la dreta y se van pedre al horizonte tal com
habíen passat, pero, un cuart de hora después, va assomá al
suroeste un bando mes atapit y la essena se va repetí, los coloms no
van caure al reclam y van doblá cap als carrascals del Alcorque, en
la consiguién desesperassió del siñoret Iván, no lo volen, ¡les
filles de la gran puta!, tira pera aball, Azarías, anémon al
Alisón, les poques que ñan pareix que se tiren avui cap allí, y lo
Azarías va baixá en lo balansí a costes, van agarrá lo Land
Rover, y, bordeján roquissals, se van atansá cap al Alisón, y una
vegada al
mogote, lo Azarías se va oriná a les mans, va pujá
a escape a un alcornoque tremendo, va amarrá lo reclam y a esperá,
pero tampoc pareixíe que allí ñaguere movimén, encara que ere
pronte pera determináu, pero lo siñoret Iván en seguida perdíe la
passiénsia, aball, Azarías, aixó pareix un sementeri o fossá, no
me agrade, ¿saps?, la cosa se está ficán fea, y van torná a
cambiá de puesto, pero los coloms, mol poquets y desperdigolats, se
mostraben furos, no doblaben al engañ y ya, a mich matí, lo siñoret
Iván, aburrit de tanta espera inútil, va escomensá a dispará a
dreta y a zurda, als muixóns negres, als pardals, a les cagarneres,
a les garses, que pareixíe lloco, y entre tiro y tiro, cridáe com
un grillat, ¡si les raboses estes diuen que no, es que no! y cuan se
va cansá de fé barrabassades y de di incoherensies, va torná al
abre y li va di al Azarías, desarma lo balansí y baixa, Azarías,
este matí no ña res a fé, vorem si a la tarde cambie la sort, y lo
Azarías va arreplegá los bártuls y va baixá y, conforme
franquejaben la falda de la solana, camí del Land Rover, va apareixe
mol alt, per damún dels seus caps, un bando carregat de gralletes y
lo Azarías va alsá los ulls, va fé visera en la ma, va sonriure,
va mascullá unes paraules ininteligibles, y, finalmen, va doná un
copet al antebrás del siñoret Iván, atento, va di, y lo siñoret
Iván, malhumorat ¿qué es lo que vols que mira, carnús? y lo
Azarías, babejabe y siñalabe a lo alt, cap als quiás de les
gralletes, dolsificats per la distánsia, dels muixóns, moltes
milanes, ¿no les veu? y, sense aguardá resposta, va alsá al sel la
seua cara transfigurada y va cridá fén bocina en les mans, ¡quiá!
y, de repén, dabán del assombro del siñoret Iván, una gralleta se
va desgallá del enorme bando y va picá a plom, damún dells, en vol
tan vertiginós y tentadó, que lo siñoret Iván se va armá, va
aculatá la escopeta y va agarrá los puns, de dal aball com ere lo
prossedén, y al Azarías al vórel se li va deformá la sonrissa, se
li va crispá la cara, lo pánic va assomá als seus ulls y va bramá
fora de sí, ¡no tiro, siñoret, es la milana! pero lo siñoret Iván
notabe a la galta dreta la dura carissia de la culata, y notabe,
agullonánli, la represió del martí y notabe, estimulánlo, la
dificultat del tiro de dal abaix, en vertical y, encara que va sentí
claramen la veu implorán del Azarías, ¡siñoret, per los seus
morts, no tiro! no va pugué aguantás, va apuntá al muixó en lo
pun de mira, lo va adelantá y va apretá lo gatillo y simultáneamen
a la detonassió, la gralleta va dixá al aire una estela de plomes
negres y blaves, va plegá les potes sobre sí mateixa, va doblegá
lo cap, se va fé una piloteta, y se va desplomá, donán volteretes,
y, antes de arribá a enterra, ya corríe lo Azarías solana aball,
los ulls desorbitats, regateján entre les jares y archilagues, la
gábia dels coloms segos bambolejánse en soroll al seu costat,
chillán, ¡es la milana, me ha matat a la milana! y lo siñoret Iván
detrás dell, a llargues galarchades o sancades, la escopeta uberta,
fumeján, sen enríe per an ell, sirá imbéssil, lo pobre, y,
después puján lo to de veu, ¡no te preocupos, Azarías, yo ten
regalaré un atra! 
pero lo Azarías,
assentat a la vora de una bocha, aguantabe la gralleta agonisán
entre les seues manotes, la sang calenta y espessa escorrénse entre
los ditots, sentín, al fondo de aquell cosset chafat, los radés
batecs del seu cor, y, inclinat damún dell, gañoláe mansamen,
milana bonica, milana bonica, y, lo siñoret Iván, al seu costat,
tens que perdonám, Azarías, no hay pogut aguantám ¡te u juro!,
estaba cremat per la abstinénsia de este matí, comprénu, pero lo
Azarías no lo escoltáe, va estretí encara mes la aumosta de les
seues mans damún de la gralleta que se moríe, com si intentare
retindre la seua caló, y va alsá cap al siñoret Iván una mirada
buida ¡se ha mort! ¡la milana se ha mort, siñoret! va di, y de
esta guisa, en la gralleta entre les mans se va apeá minuts después
a la corralada y va eixí Paco, lo Baixet, apoyat a les seues
gayates, y lo siñoret Iván, a vore si assertes a consolá a ton
cuñat, Paco, li hay matat lo muixó negre y está fet un ploradols,
sen enríe, y a rengló seguit, tratabe de justificás. Tú, Paco,
que me coneixes, saps lo que es un matí de espera sense vore cap
muixó, ¿no? bueno, pos aixó, sing hores de plantón, y, en éstes,
eixa gralla pique de dal abaix, ¿ten dones cuenta?, ¿quí es lo
guapo que aguante lo dit en estes sircunstánsies, Paco? explícalay
a ton cuñat y que no se disgusto, collóns, que no sigue maricón,
que yo li regalaré un atra gralleta, de carroña de eixa ne sobre al
cortijo, y Paco, lo Baixet, mirabe, alternativamen, al siñoret Iván
y al Azarías, aquell en los dits grossos o pulgars a les axiles del
chaleco-canana, sonrién en la seua sonrissa lluminosa, éste, plegat
an ell mateix, abrigán encara al muixó mort en les seues mans
achatades, hasta que lo siñoret Iván va torná a pujá al Land
Rover, lo va ficá en marcha y va di desde la ventanilla, no te u
prengues aixina, Azarías, carroña de eixa ne sobre, a les cuatre
tornaré a per tú, a vore si pinte milló a la tarde, pero al
Azarías li rellissáen los llagrimots per les galtes, milana bonica,
milana bonica, repetíe, mentres lo muixó se li anabe quedán sec
entre los dits y, cuan va notá que alló ya no ere un cos sino un
objecte inanimat, lo Azarías se va eixecá del pedrís y se va
arrimá al caixonet bressol de la chiqueta Menuda y, en eixe momén,
la Charito va soltá un dels seus gemecs y lo Azarías li va di a la
Régula, fregánse mecánicamen lo nas en la mánega, ¿sens, Régula?
la chiqueta Menuda plore perque lo siñoret me ha matat la milana,
pero, a la tarde, cuan lo siñoret Iván va passá a replegál, lo
Azarías pareixíe un atre, mes sansé, que ni moquejabe ni res, y va
carregá la gábia en los coloms segos, una destral, lo balansí y
una maroma lo doble de grossa que la del matí a la trassera del Land
Rover, tranquil, com si res haguere passat, que lo siñoret Iván,
sen enríe, ¿no sirá eixa maroma pera moure lo balansí, verdat
Azarías? Y lo Azarías, pera pujá a la atalaya es, y lo siñoret
Iván, anem, a vore si vol cambiá la sort y va ficé lo coche en
marcha, les rodes per les roderes fondes, y va asselerá mentres
chuláe alegremen, lo Ceferino assegure per los seus morts que a la
fita de lo del Pollo se movíen abansahir uns bandos sense forma,
pero lo Azarías pareixíe encantat, la mirada perduda mes allá del
parabrises, les chates mans inmóvils damún de la bragueta sense cap
botó y lo siñoret Iván, en vista de la seua passividat, va
escomensá a chulá una tonadeta mes viva, pero aixina que se van
apeá y va vore lo bando, se va ficá com a loco, de pressa, Azarías,
collóns, ¿es que no les veus? ña allí una junta de mes de tres
mil surites, ¡la mare que les va parí!, ¿no veus cóm negreje lo
sel damún del carrascal? y portáe atropelladamen les escopetes, y
lo morral dels cartuchos, y se señíe a la sintura les bosses de
cuero, a escape, Azarías, collóns, repetíe, pero lo Azarías
tranquil, va apilá los trastes a la vora del Land Rover, va dixá la
gábia dels coloms segos al peu del abre y va pujá trong amún, en
la destraleta y la maroma a la sintura, y una vegada al primé camal,
se va incliná cap a aball, cap al siñoret Iván, ¿me allargue la
gábia, siñoret? y lo siñoret Iván va alsá lo bras, en la gábia
dels coloms a la ma, y, simultáneamen, va eixecá lo cap y, al féu,
lo Azarías li va tirá al coll la maroma en un nugo corredís, a
manera de corbata, y va estirá, ajustánla, y lo siñoret Iván,
pera evitá soltá la gábia y fé mal als coloms, va tratá de
soltás de la corda en la ma esquerra, perque encara no compreníe,
¿pero qué dimonis preténs, Azarías? ¿es que no has vist lo núgol
de surites damún dels carrascals del Pollo, tros de maricón? y
aixina que lo Azarías va passá la punta de la maroma per lo simal
de damún del seu cap y va estirá dell en tota la seua gran forsa,
gruñín y babeján, lo siñoret Iván va pedre peu, se va sentí de
repén alsat, va soltá la gábia dels coloms y ¡Deu!... estás
loco... tú, va di en veu ronca, entretallada, que casi no sel va
sentí, y en cambi, va sé claramen perseptible lo aspre estertó que
va seguí com un allargat ronquit y, casi inmediatamen, lo siñoret
Iván va traure la llengua, una llengua llarga, grossa y morada, pero
Azarías ni lo mirabe, sol aguantáe la corda, y la va lligá ara al
simal aon estáe assentat, y se va fregá una ma en l´atra y los
seus labios van formá una bobalicona sonrissa, pero encara lo
siñoret Iván, o les cames del siñoret Iván, van experimentá unes
convulsións rares, uns espasmos electrisats, com si se arrancaren a
ballá per la seua cuenta y lo seu cos va pendulejá un rato al buit
hasta que, al final, va quedá inmóvil, la barbilla contra lo pit,
los ulls fora de les cassoletes, los brassos desmayats a lo llarg del
cos, mentres Azarías, a dal, mastegáe saliveta y sen enríe bobamen
mirán al sel, al no res, milana bonica, milana bonica, repetíe
mecánicamen, y, an aquell momén, una atapida bandada de surites va
batre l´aire rasán la copa de la carrasca a la que se
amagabe.

FIN.


miércoles, 1 de agosto de 2018

cuan te vech eixí de la ducha en les bragues de Batman del Primark

Te vull, te estimo, cuan te vech eixí de la ducha en les bragues de Batman del Primark me se fiquen les venes de la sigala com a tronchos ( trongs ) de ensiam.  

cuan te vech eixí de la ducha en les bragues de Batman del Primark

Cuando te veo salir de la ducha con las bragas de Batman del Primark se me ponen las venas de la chorra como troncos de lechuga.   

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, III.

Lo Camí a Amazon (tapa blana)


III.

La vall... aquella vall significabe mol pera Daniel, lo Mussol. Ben mirat, u significabe tot pera nell. A la valleta habíe naixcut y, en onse añs, may va crusá la cadena de altes montañes que la voltaben y tancaben. Ni va experimentá la nessessidat de féu.

A vegades, Daniel, lo Mussol, pensabe que son pare, y lo mossen, y lo maestre, teníen raó, que la seua vall ere com una gran olla independén, absolutamén aislada del exterió. Y, sin embargo, no ere aixina; la vall teníe lo seu cordó del melic, un doble cordó umbilical, milló dit, que la vitalisabe: la vía de ferro: lo carril de ferro: ferrocarril y la carretera. Les dos víes atravessaben la vall de sur a nort, proveníen dels pardos y ressecs plans de Castilla y buscaben lo pla blau del mar. Constituíen, pos, lo enllás de dos inmensos móns contraposats. Al seu trayecte per la vall, la vía, la carretera y lo riu - que se ajuntabe en elles después de aviás per un frenessí de rapits y torrenteres desde la punta del Pic Rando - se entrecrusaben una y mil vegades, creán una inquieta topografía de pons, tunels, passos a nivell y viaductes.

A la primavera y estiu, Roc, lo Moñigo, y Daniel, lo Mussol, solíen assentás, al caure la tarde, a consevol miradó y desde allí ataullaben, agobiats per una unsió casi religiosa, la inmensa amplada de la vall. La vía del tren y la carretera dibuixaben, al fondo, violéns y frecuéns zigzags; a vegades se buscaben, datres se repelíen, pero sempre, en aquella perspectiva, eren com dos blangs estels uberts entre la verdó compacta dels prats y los panissals. A la distansia, los trens, los automóvils y les blanques masades teníen proporsións de figures chicotetes del naiximén o Belén, increíblemen lluñanes y, al mateix tems, incomprensiblemen próximes y manejables. A vegades se divisaben dos y tres trens simultáneamen, cada un en lo seu negre penacho de fum penjat de la atmósfera, trencán la uniformidat vegetal dels prats. ¡Fée goch vore eixí les locomotores de les boques dels túnels! Ixíen com los grills cuan lo Moñigo o ell pixaben, hasta ameráls y inundáls, los caus dels pobres bichos. Locomotora y grill evidensiaben, al eixí de los seus forigóns, una mateixa expresió de esglay y ofec. Li agradabe al Mussol sentí la quietut serena y reposada de la vall, contemplá lo conglomerat de prats, dividits en parseles, parades, bancals, faixes, y com esquichats de masades desperdigolades. Y, alguna vegada, les taques fosques y espesses dels bosques de castañés o la tonalidat clara y mate de les aglomerassións de eucaliptos. Allá de allá, per tot arreu, les montañes, que, segóns la estassió y lo orache, cambiaben la seua contextura, passán de una extraña ingravidés vegetal a una solidés densa, mineral y plomisa dels díes entaragañats.

Al Mussol li agradabe alló mes que res, potsé, tamé, perque no coneixíe datra cosa.
Li agradabe constatá lo paralisat estupor dels campos y la verdó frenética de la vall y les raches de soroll y velossidat que la sivilissassió enviabe de cuan en cuan, en una exactitut casi cronométrica. Moltes tardes, dabán de la inmovilidat y lo silensio de la Naturalesa, perdíen la nossió del tems y la nit sels fotíe damún. La bóveda del sel anabe poblanse de estrels, y Roc, lo Moñigo, se acolloníe per una espessie de temó astral.
Ere en estos casos, de nit y lluñ del món, cuan a Roc, lo Moñigo, se li ocurríen idees inverossímils, pensaméns que normalmen no lo inquietaben. Va di una vegada:

- Mussol, ¿Es possible que si caiguere un estel de eixos no arribo may al fondo?

Daniel, lo Mussol, va mirá al seu amic, sense enténdrel.

- No sé lo que me vols di - va contestá.

Lo Moñigo luchabe en la seua defissiensia de expresió. Va gesticulá repetidamen en les mans, y, al final, va di:

- Los estrels están al aire, ¿no es assó?

- Assó es.

- Y la terra está al aire tamé, com un estrel, ¿verdat? - va afegí.

- Sí; al menos aixó diu lo maestre.

- Bueno, pos es lo que te dic. Si un estrel se despenje y no choque ni en la terra ni en datre estrel, ¿no arribe may al fondo? ¿Es que eixe aire que los volte no se acabe may?

Daniel, lo Mussol, se va quedá pensán un momén. Escomensabe a dominál tamé an ell un indefinible dessassosec cósmic. La veu va eixí de la seua gola indessisa y aguda com un gañit.

- Moñigo.

- ¿Qué?

- No me faigues eixes preguntes; me marejo.

- ¿Te marejes o te assustes?

- Pot sé les dos coses - va admití.

Sen va enriure lo Moñigo.

- Te diré una cosa - va di después.

- ¿Qué?

- Tamé a mí me fan temó los estels y totes eixes coses que no se abarquen o no se acaben may. Pero no lay digues a dingú, ¿sens? per res del món voldría que sen enterare de aixó man germana Sara.

Lo Moñigo triabe sempre estos moméns de repós solitari pera les seues confidensies.
Les altíssimes montañes, en les seues ressies crestes retallades damún del horizonte, li donaben al Moñigo una irritán impresió de insignificansia. Si la Sara, pensabe Daniel, lo Mussol, sapiguere lo pun flaco del Moñigo, podríe, fássilmen, apretál a un puñ. Pero, naturalmen, per la seua part, no u sabríe may. Sara ere una mossa antipática y cruel, y Roc lo seu milló amic. ¡Que adivinare ella la po indefinible que al Moñigo li inspiraben los estrels!

Al torná, ya de nit, al poble, se fée mes notoria y perseptible la vibrassió vital de la vall.

Los trens pitaben a les estassións escampades y los seus chulits esgarraben la atmósfera com a navallades. La terra exhalabe un agradable braf de humitat y fem de vaca. Tamé faie auló, en mes o menos forsa, la herba segóns lo estat del sel o la frecuensia de les plogudes.

A Daniel, lo Mussol, li enchisaben estes aulós, com li agradabe escoltá a la quietut de la nit lo muuu de una vaca o lo lamén chirrián de una carreta de bueys avansán a trompicóns.

Al estiu, en lo cambi de hora, tornaben al poble encara de día. Solíen caminá per damún del túnel, trián la hora del pas del tranvía interprovinsial. Tombats damún del roquissal, assomán lo nas al single, los dos mossos aguardaben impassiéns la arribada del tren.
La vuida ressonansia de la vall los portabe als oíts, en molta antelassió, la proximidat del convoy. Y, cuan lo tren eixíe del túnel, voltat per un núgol de fum denso, los fée estornudá y riure en espasmódiques carcañades. Y lo tren se desllissabe daball dels seus ulls, lento y traqueteján, monótono, casi al alcáns de la ma. Desde allí, per una sendeta de cabres, baixaben hasta la carretera. Lo riu passabe per daball del pon, en un brogit de catarata. Ere una corrén de montaña que baixabe en molta forsa entre grans roques reassies a la erosió. Lo soroll de les aigües se remansabe, vin metros mes aball, al Toll o Badina del Inglés, aon ells se bañaben a les tardes de samorda, bascoses, del estiu.

A la confluensia del riu y la carretera, a un kilómetro aball del poble, estabe la taberna de Quino, lo Manco.


Daniel, lo Mussol, recordabe los bons tems, los tems de les transacsións fássils y barates. Entonses, lo Manco, per una perra chica los servíe una tassada de sidra de barril y, damún los donabe conversa. Pero los tems habíen cambiat als radés añs, y ara, Quino, lo Manco, per sing séntims, sol charrabe. La tasca de Quino, lo Manco, estabe casi sempre forra. Lo Manco ere generós hasta la prodigalidat y als tems que corríen ressultabe arriesgat sé generós. A la taberna de Quino, per unes raóns o datres, sol se despachabe ya un vi negre rascadó en lo que mataben la sed los obrés y empleades de la fábrica de taches y claus, que estabe singséns metros riu aball. Mes allá de la taberna, a la esquerra, doblán la radera curva, estabe la formachería de son pare del Mussol.
Enfrente, una mica adentrada als prats, la estassió y, apegada an ella, la caseta alegre, blanca y roija de Cuco, lo factó, encarregat de la ressepsió dels equipaches y del movimén de gen y mercansíes. Después, en plena costa amún, escomensabe lo poble propiamen dit. Ere, lo seu, un poblet menut, retirat y vulgar. Les cases eren de pedra, en galeríes ubertes y penjáns de fusta, generalmen pintades de blau. Esta tonalidat contrastabe, a la primavera y estiu, en lo verd y roch dels geranios que infestaben galeríes y balcóns. La primera casa, a la ma zurda, ere la botica. Anexes o apegades estaben les cuadres, les magnífiques cuadres de don Ramón, lo boticari-alcalde, plenes de gordes, passiéns y majetones vaques. A la porta de la farmassia ñabíe una campaneta, y lo seu repiqueteo distraíe a don Ramón dels seus afáns munissipals pera reintegrál, durán uns minuts, a la seua faena y professió. Seguín costa amún, se topabe un en lo palau de don Antonino, lo marqués, guardat per un muro mol alt de pedra, llisa, inexpugnable; lo talleret del sabaté; l´ajuntamén, en un arcaic escut a la frontera o fachada; la tenda o botiga de les Pestetes y lo seu escaparate mol ben parat y variat; la fonda, en una famosa galería de vidres flanquejabe dos de les cares del edifissi; a la dreta de esta, la plassa cuberta de boñigues y grava y en una fon pública, de dos cañs o chorros, al sentro; tancán la plassa, per l´atre costat, estabe lo edifissi del bang o banc, y, después, tres cases de veíns en los seus jardinets a la part de dabán. Per la dreta, enfrente de la apoteca, estabe la finca de Gerardo, lo Indiano, los seus abres produíen les millós fruites de la comarca; lo corral de Pancho, lo Sensedéu (Sindiós), aon un tems va está instalat lo sine; la taberna del Chano; la forja de Paco, lo ferré, la ferrería; les ofissines de Teléfonos, que regentaben les Llebres; lo bazar de Antonio, lo Buche, y la casa de don José, lo mossen, que teníe la rectoría a la planta baixa. Tresséns metros mes allá, costa aball, estabe la iglesia, tamé de pedra, sense cap estil definit, y en un campanari estirat y pito. Enfrente los nous edifissis de les escoles, pintats en cals o encalats y en les finestres pintades de verd o vert, y la caseta de don Moissés, lo mestre o maestre. Vist aixina, a la ligera, lo poble no se diferensiabe de mols atres. Pero pera Daniel, lo Mussol, tot lo del seu poble ere mol diferén a lo dels demés. Los problemes no eren vulgars, lo seu régim de vida revelabe talento y de casi tots los seus actes emanabe una positiva trassendensia. Un atra cosa es que los demés no vullgueren reconéixeu. Assobín, Daniel, lo Mussol, se parabe a contemplá los sinuosos carreróns, la plassa plena de pasterades y graveta, los penosos edifissis, construits sol en un sentit utilitari. Pero aixó no lo entristíe gens. Los carrés, la plassa y los edifissis no féen un poble, ni li donaben fissonomía. Un poble lo féen los seus habitáns, veíns, pobladós, y la seua historia. Y Daniel, lo Mussol, sabíe que per aquelles carreres cubertes de pastoses boñigues y per les cases que les flanquejaben, van passá homens honorables, que avui eren sombres, pero que li van doná al poble y a la vall un sentit, una armonía, unes costums, un ritmo, un modo propi y peculiá de viure.

¿Que lo poble ere ferosmén individualista y que una corporassió pública tinguere poc que fé, com díe don Ramón, lo alcalde? Be. Lo Mussol no n´enteníe de individualisme, ni de corporassións públiques y no teníe raóns pera negáu. Pero, si ere aixina, los mals consiguiéns no rebassaben lo poble y, después de tot, ells mateixos pagaben los seus propis pecats. ¿Que preferíen no asfaltá la plassa per a que no los pujaren los arbitris? Be. Per aixó la sang no arribaríe al riu, costa aball. "La cosa pública, la res publica, es un desastre", cridabe don Ramón. "Cadaú mire massa lo propi y olvide que ñan coses que són de tots y que se tenen que cuidá", afegíe. Y no ñabíe qui li ficare al cap que eixe egoísme ere flo o puncha, o vissi o virtut de tota una rassa.

Pero, ni per aixó, ni per res, podíen regatejásseli al poble les seues cualidats de efissiensia, seriedat y discressió. Cadaú a lo seu, pero los dropos no son gossos perque no vullguen traballá en les coses dels demés. Lo poble, sense cap duda, ere de una eficássia sobria y de una discressió edificán.
¿Que la Pesteta gran y lo Cuco, lo factó, no eren discrets? Be. A cap pell li falte una piga. Y, en cuan al individualisme del poble, ¿Qué feen los mossos y les mosses los dissaptes per la tarde y los domenges? Don José, lo mossen, que ere un gran san, solíe manifestá, en tristesa: "Es llástima que vigam un a un pera totes les coses y nessessitem emparellámos pera ofendre al siñó". Pero tampoc don José, lo mossen, volíe entendre que eixa sensualidat ere flo o espina, o vissi o pecat de tota una rassa.

Lo Camí, III.

Lo Camí a Amazon (tapa blana)


III.


La
vall... aquella vall significabe mol pera Daniel, lo Mussol. Ben
mirat, u significabe tot 
pera
nell. A la valleta habíe naixcut y, en onse añs, may va crusá la
cadena de altes montañes que la voltaben y tancaben. Ni va
experimentá la nessessidat de féu.


A
vegades, Daniel, lo Mussol, pensabe que son pare, y lo mossen, y lo
maestre, teníen raó, que la seua vall ere com una gran olla
independén, absolutamén aislada del exterió. Y, sin embargo, no
ere aixina; la vall teníe lo seu cordó del melic, un doble cordó
umbilical, milló dit, que la vitalisabe: la vía de ferro: lo carril
de ferro: ferrocarril y la carretera. Les dos víes atravessaben la
vall de sur a nort, proveníen dels pardos y ressecs plans de
Castilla y buscaben lo pla blau del mar. Constituíen, pos, lo enllás
de dos inmensos móns contraposats. Al seu trayecte per la vall, la
vía, la carretera y lo riu - que se ajuntabe en elles después de
aviás per un frenessí de rápits y torrenteres desde la punta del
Pic Rando - se entrecrusaben una y mil vegades, creán una inquieta
topografía de pons, túnels, passos a nivell y viaductes.


A
la primavera y estiu, Roc, lo Moñigo, y Daniel, lo Mussol, solíen
assentás, al caure la tarde, a consevol miradó y desde allí
ataullaben, agobiats per una unsió casi religiosa, la inmensa
amplada de la vall. La vía del tren y la carretera dibuixaben, al
fondo, violéns y frecuéns zigzags; a vegades se buscaben, datres se
repelíen, pero sempre, en aquella perspectiva, eren com dos blangs
estels uberts entre la verdó compacta dels prats y los panissals. A
la distansia, los trens, los automóvils y les blanques masades
teníen proporsións de figures chicotetes del naiximén o Belén,
increíblemen lluñanes y, al mateix tems, incomprensiblemen próximes
y manejables. A vegades se divisaben dos y tres trens simultáneamen,
cada un en lo seu negre penacho de fum penjat de la atmósfera,
trencán la uniformidat vegetal dels prats. ¡Fée goch vore eixí
les locomotores de les boques dels túnels! Ixíen com los grills
cuan lo Moñigo o ell pixaben, hasta ameráls y inundáls, los caus
dels pobres bichos. Locomotora y grill evidensiaben, al eixí de los
seus forigóns, una mateixa expresió de esglay y ofec. Li agradabe
al Mussol sentí la quietut serena y reposada de la vall, contemplá
lo conglomerat de prats, dividits en parseles, parades, bancals,
faixes, y com esquichats de masades desperdigolades. Y, alguna
vegada, les taques fosques y espesses dels bosques de castañés o la
tonalidat clara y mate de les aglomerassións de eucaliptos. Allá de
allá, per tot arreu, les montañes, que, segóns la estassió y lo
orache, cambiaben la seua contextura, passán de una extraña
ingravidés vegetal a una solidés densa, mineral y plomisa dels díes
entaragañats.


Al
Mussol li agradabe alló mes que res, potsé, tamé, perque no
coneixíe datra cosa.
Li agradabe constatá lo paralisat estupor
dels campos y la verdó frenética de la vall y les raches de soroll
y velossidat que la sivilissassió enviabe de cuan en cuan, en una
exactitut casi cronométrica. Moltes tardes, dabán de la inmovilidat
y lo silensio de la Naturalesa, perdíen la nossió del tems y la nit
sels fotíe damún. La bóveda del sel anabe poblanse de estrels, y
Roc, lo Moñigo, se acolloníe per una espessie de temó astral.
Ere
en estos casos, de nit y lluñ del món, cuan a Roc, lo Moñigo, se
li ocurríen idees inverossímils, pensaméns que normalmen no lo
inquietaben. Va di una vegada:


-
Mussol, ¿Es possible que si caiguere un estel de eixos no arribo may
al fondo?


Daniel,
lo Mussol, va mirá al seu amic, sense enténdrel.


-
No sé lo que me vols di - va contestá.


Lo
Moñigo luchabe en la seua defissiensia de expresió. Va gesticulá
repetidamen en les mans, y, al final, va di:


-
Los estrels están al aire, ¿no es assó?


-
Assó es.


-
Y la terra está al aire tamé, com un estrel, ¿verdat? - va afegí.


-
Sí; al menos aixó diu lo maestre.


-
Bueno, pos es lo que te dic. Si un estrel se despenje y no choque ni
en la terra ni en datre estrel, ¿no arribe may al fondo? ¿Es que
eixe aire que los volte no se acabe may?


Daniel,
lo Mussol, se va quedá pensán un momén. Escomensabe a dominál
tamé an ell un indefinible dessassosec cósmic. La veu va eixí de
la seua gola indessisa y aguda com un gañit.

-
Moñigo.


-
¿Qué?


-
No me faigues eixes preguntes; me marejo.


-
¿Te marejes o te assustes?


-
Pot sé les dos coses - va admití.


Sen
va enriure lo Moñigo.


-
Te diré una cosa - va di después.


-
¿Qué?


-
Tamé a mí me fan temó los estels y totes eixes coses que no se
abarquen o no se acaben may. Pero no lay digues a dingú, ¿sens? per
res del món voldría que sen enterare de aixó man germana Sara.


Lo
Moñigo triabe sempre estos moméns de repós solitari pera les seues
confidensies.
Les altíssimes montañes, en les seues ressies
crestes retallades damún del horizonte, li donaben al Moñigo una
irritán impresió de insignificansia. Si la Sara, pensabe Daniel, lo
Mussol, sapiguere lo pun flaco del Moñigo, podríe, fássilmen,
apretál a un puñ. Pero, naturalmen, per la seua part, no u sabríe
may. Sara ere una mossa antipática y cruel, y Roc lo seu milló
amic. ¡Que adivinare ella la po indefinible que al Moñigo li
inspiraben los estrels!


Al
torná, ya de nit, al poble, se fée mes notoria y perseptible la
vibrassió vital de la vall.


Los
trens pitaben a les estassións escampades y los seus chulits
esgarraben la atmósfera com a navallades. La terra exhalabe un
agradable braf de humitat y fem de vaca. Tamé faie auló, en mes o
menos forsa, la herba segóns lo estat del sel o la frecuensia de les
plogudes.


A
Daniel, lo Mussol, li enchisaben estes aulós, com li agradabe
escoltá a la quietut de la nit lo muuu de una vaca o lo lamén
chirrián de una carreta de bueys avansán a trompicóns.


Al
estiu, en lo cambi de hora, tornaben al poble encara de día. Solíen
caminá per damún del túnel, trián la hora del pas del tranvía
interprovinsial. Tombats damún del roquissal, assomán lo nas al
single, los dos mossos aguardaben impassiéns la arribada del tren.

La vuida ressonansia de la vall los portabe als oíts, en molta
antelassió, la proximidat del convoy. Y, cuan lo tren eixíe del
túnel, voltat per un núgol de fum denso, los fée estornudá y
riure en espasmódiques carcañades. Y lo tren se desllissabe daball
dels seus ulls, lento y traqueteján, monótono, casi al alcáns de
la ma. Desde allí, per una sendeta de cabres, baixaben hasta la
carretera. Lo riu passabe per daball del pon, en un brogit de
catarata. Ere una corrén de montaña que baixabe en molta forsa
entre grans roques reássies a la erosió. Lo soroll de les aigües
se remansabe, vin metros mes aball, al Toll o Badina del Inglés, aon
ells se bañaben a les tardes de samorda, bascoses, del estiu.


A
la confluensia del riu y la carretera, a un kilómetro aball del
poble, estabe la taberna de Quino, lo Manco.
Daniel, lo Mussol,
recordabe los bons tems, los tems de les transacsións fássils y
barates. Entonses, lo Manco, per una perra chica los servíe una
tassada de sidra de barril y, damún los donabe conversa. Pero los
tems habíen cambiat als radés añs, y ara, Quino, lo Manco, per
sing séntims, sol charrabe. La tasca de Quino, lo Manco, estabe casi
sempre forra. Lo Manco ere generós hasta la prodigalidat y als tems
que corríen ressultabe arriesgat sé generós. A la taberna de
Quino, per unes raóns o datres, sol se despachabe ya un vi negre
rascadó en lo que mataben la sed los obrés y empleades de la
fábrica de taches y claus, que estabe singséns metros riu aball.
Mes allá de la taberna, a la esquerra, doblán la radera curva,
estabe la formachería de son pare del Mussol.
Enfrente, una mica
adentrada als prats, la estassió y, apegada an ella, la caseta
alegre, blanca y roija de Cuco, lo factó, encarregat de la ressepsió
dels equipaches y del movimén de gen y mercansíes. Después, en
plena costa amún, escomensabe lo poble propiamen dit. Ere, lo seu,
un poblet menut, retirat y vulgar. Les cases eren de pedra, en
galeríes ubertes y penjáns de fusta, generalmen pintades de blau.
Esta tonalidat contrastabe, a la primavera y estiu, en lo verd y roch
dels geranios que infestaben galeríes y balcóns. La primera casa, a
la ma zurda, ere la botica. Anexes o apegades estaben les cuadres,
les magnífiques cuadres de don Ramón, lo boticari-alcalde, plenes
de gordes, passiéns y majetones vaques. A la porta de la farmassia
ñabíe una campaneta, y lo seu repiqueteo distraíe a don Ramón
dels seus afáns munissipals pera reintegrál, durán uns minuts, a
la seua faena y professió. Seguín costa amún, se topabe un en lo
palau de don Antonino, lo marqués, guardat per un muro mol alt de
pedra, llisa, inexpugnable; lo talleret del sabaté; l´ajuntamén,
en un arcaic escut a la frontera o fachada; la tenda o botiga de les
Pestetes y lo seu escaparate mol ben parat y variat; la fonda, en
una famosa galería de vidres flanquejabe dos de les cares del
edifissi; a la dreta de esta, la plassa cuberta de boñigues y grava
y en una fon pública, de dos cañs o chorros, al sentro; tancán la
plassa, per l´atre costat, estabe lo edifissi del bang o banc, y,
después, tres cases de veíns en los seus jardinets a la part de
dabán. Per la dreta, enfrente de la apoteca, estabe la finca de
Gerardo, lo Indiano, los seus abres produíen les millós fruites de
la comarca; lo corral de Pancho, lo Sensedéu (Sindiós), aon
un tems va está instalat lo sine; la taberna del Chano; la forja de
Paco, lo ferré, la ferrería; les ofissines de Teléfonos, que
regentaben les Llebres; lo bazar de Antonio, lo Buche, y la casa de
don José, lo mossen, que teníe la rectoría a la planta baixa.
Tresséns metros mes allá, costa aball, estabe la iglesia, tamé de
pedra, sense cap estil definit, y en un campanari estirat y pito.
Enfrente los nous edifissis de les escoles, pintats en cals o
encalats y en les finestres pintades de verd o vert, y la caseta de
don Moissés, lo mestre o maestre. Vist aixina, a la ligera, lo poble
no se diferensiabe de mols atres. Pero pera Daniel, lo Mussol, tot lo
del seu poble ere mol diferén a lo dels demés. Los problemes no
eren vulgars, lo seu régim de vida revelabe talento y de casi tots
los seus actes emanabe una positiva trassendensia. Un atra cosa es
que los demés no vullgueren reconéixeu. Assobín, Daniel, lo
Mussol, se parabe a contemplá los sinuosos carreróns, la plassa
plena de pasterades y graveta, los penosos edifissis, construits sol
en un sentit utilitari. Pero aixó no lo entristíe gens. Los carrés,
la plassa y los edifissis no féen un poble, ni li donaben
fissonomía. Un poble lo féen los seus habitáns, veíns, pobladós,
y la seua historia. Y Daniel, lo Mussol, sabíe que per aquelles
carreres cubertes de pastoses boñigues y per les cases que les
flanquejaben, van passá homens honorables, que avui eren sombres,
pero que li van doná al poble y a la vall un sentit, una armonía,
unes costums, un ritmo, un modo propi y peculiá de viure.


¿Que
lo poble ere ferosmén individualista y que una corporassió pública
tinguere poc que fé, com díe don Ramón, lo alcalde? Be. Lo Mussol
no n´enteníe de individualisme, ni de corporassións públiques y
no teníe raóns pera negáu. Pero, si ere aixina, los mals
consiguiéns no rebassaben lo poble y, después de tot, ells mateixos
pagaben los seus propis pecats. ¿Que preferíen no asfaltá la
plassa per a que no los pujaren los arbitris? Be. Per aixó la sang
no arribaríe al riu, costa aball. "La cosa pública, la res
publica
, es un desastre", cridabe don Ramón. "Cadaú
mire massa lo propi y olvide que ñan coses que són de tots y que se
tenen que cuidá", afegíe. Y no ñabíe qui li ficare al cap
que eixe egoísme ere flo o puncha, o vissi o virtut de tota una
rassa.


Pero,
ni per aixó, ni per res, podíen regatejásseli al poble les seues
cualidats de efissiensia, seriedat y discressió. Cadaú a lo seu,
pero los dropos no son gossos perque no vullguen traballá en les
coses dels demés. Lo poble, sense cap duda, ere de una eficássia
sobria y de una discressió edificán.
¿Que la Pesteta gran y lo
Cuco, lo factó, no eren discrets? Be. A cap pell li falte una piga.
Y, en cuan al individualisme del poble, ¿Qué feen los mossos y les
mosses los dissaptes per la tarde y los domenges? Don José, lo
mossen, que ere un gran san, solíe manifestá, en tristesa: "Es
llástima que vigám un a un pera totes les coses y nessessitem
emparellámos pera ofendre al siñó". Pero tampoc don José, lo
mossen, volíe entendre que eixa sensualidat ere flo o espina, o
vissi o pecat de tota una rassa.

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XII.

XII.

Tío Aurelio, Traballabe de mulero a una gran dehesa


Lo tío Aurelio, germá de sa mare, los va escriure desde Extremadura. Lo tío Aurelio sen va aná a Extremadura perque teníe asma y li anabe mal lo clima de la vall, humit y prop del mar. A Extremadura lo clima ere mes sec y lo tío Aurelio vivíe milló. Traballabe de mulero a una gran dehesa, y si lo salari no donabe pera mol, en cambi teníe techo gratis y fruites de la terra a baix preu. "An estos tems no se pot demaná mes", los habíe dit a la seua primera carta. De son tío sol li quedabe a Daniel, lo Mussol, lo vago record de una respirassió aufegada, com si ressollaren a la vora los bufits de una acollonida locomotora costa amún. Lo tío se ficabe compreses a la part alta del pit y respirabe sempre a la seua habitassió braf de eucalipto. Pero, a pesá de les compreses y los vapors de eucalipto, lo tío Aurelio sol parabe de fé soroll al alená al estiu, durán la quinsena mes seca. A la radera carta, lo tío Aurelio díe que li enviabe al menut un Gran duc que habíe enchampat viu a un olivá. Al lligí la carta, Daniel, lo Mussol, va sentí una tremoló. Se va figurá que son tío li enviabe, facturat, una espessie de don Antonino, lo marqués, en lo pit cubert de insignies, medalles y condecorassións. Ell no sabíe que los grans ducs anaren solts per los olivás y, mol menos, que los muleros pugueren enchampáls impunemen com qui enchampe una llebre. Son pare sen va enriure cuan li va exposá la seua temó. Daniel, lo Mussol, se va alegrá íntimamen de habé fet riure a son pare, que als radés añs anabe sempre en cara de vinagre y no sen enríe ni cuan los húngaros representaben comedies y féen títeres o titelles a la plassa. Al acabá de enríuressen, son pare li va aclarí:

Lo Gran duc es un búho gigán, real.

- Lo Gran duc es un búho gigán, real. Es un reclam mol bo pera matá miláns.
Cuan arribo te portaré en mí de cassera al Pic Rando. Ere la primera vegada que son pare li prometíe portál de cassa en ell. Son pare sabíe de la seua avidés cinegética.
Totes les temporades, al obrís la veda, lo formaché agarrabe lo mixto al poble, lo primé día, y sen anabe cap a Castilla. Tornabe dos díes después en alguna llebre y un bon carroll de perdius que penjabe de la finestreta del seu compartimén. A les codornius o les menudes gualles nols disparabe, pos díe que no valíen lo cartucho y que als muixóns o sels mate en la massecha o sels dixe viure. Ell los dixáe viure. Daniel, lo Mussol, los matabe en la massecha. Cuan son pare tornabe de la cassera, prop del tems dels bolets, Daniel, lo Mussol, eixíe a ressibíl a la estassió. Cuco, lo factó, li anunsiabe si lo tren veníe en pun o si portabe algún retrás. De totes les maneres, Daniel, lo Mussol, aguardabe a vore apareixe la locomotora fumeján per la curva en lo cor abalotat y la respirassió anhelán. Sempre reconeixíe de lluñ a son pare per lo carroll de perdius. Ya al seu costat, al andenet, son pare li allargabe la escopeta y les pesses mortes. Pera Daniel, lo Mussol, significabe mol esta proba de confiansa, y encara quel arma pesabe lo seu y los gatillos tentaben la seua curiossidat, ell la portáe en una ejemplar seriedat cinegética. Después no se apartabe de son pare mentres llimpiabe y engrassabe la escopeta. Li preguntabe coses y mes coses y son pare satisfée o no la seua curiossidat segóns lo estat del seu humor. Pero sempre que imitabe lo vol de les perdius son pare fée "Prrrr", en lo que Daniel, lo Mussol, va acabá convensínse de que les perdius, al volá, teníen que fé "Prrrr" y no podíen fé datre soroll. Lay va contá al seu amic, lo Tiñós, y van discutí fort perque Germán afirmabe que ere sert que les perdius féen soroll al volá, sobre tot al ivern y los díes de ventolina, pero que féen "Brrrr" y no "Prrrr" com lo Mussol y son pare díen.
No ressultabe viable convénses mutuamen del soroll exacte del vol de les perdius y aquella tarde van acabá casi reñín. Tanta ilusió com per vore arribá a son pare triunfadó, en un penjoll de llebres y mija dotsena de perdius penjades a la finestreta, li produíe a Daniel, lo Mussol, la primera trobada en la Tula, la gosseta "cocker", al cap de dos o tres díes de aussensia. Tula baixabe del tren de un brinco y, al vórel, li ficabe les potes al pit y, en la llengua, lo afalagabe llepánli la cara. Ell la acarissiabe tamé, y li díe coses tendres en veu tremolosa. Al arribá a casa, Daniel, lo Mussol, traíe al corral un pot de llanda rovellat en les sobres del minjá y un poval de aigua y assistíe, en ternura, al festín del animalet.

A Daniel, lo Mussol, li preocupabe la raó per la que a la vall no ñabíen perdius. An ell se li antojabe que de habé sigut perdiu no haguere eixit de la vall. Li entussiasmaríe remontás damún del prat y recreás en la contemplassió dels montes, los espessos boscos de castañés y eucaliptos, los pobles de pedra y les blanques masades escampades, desde la altura. Pero a les perdius no los agradabe assó, per lo vist, y ficáen per dabán a les demés satisfacsións la de podé minjá, fássil y en abundansia. Son pare li contabe que una vegada, mols añs atrás, se li va escapá una parella de perdius a Andrés, lo sabaté, y van criá al monte. Mesos después, los cassadós de la vall van acordá donáls una batuda. Se van ajuntá trentadós escopetes y quinse gossos. No se va olvidá cap detall. Van eixí del poble de matinada y hasta lo tardet no van trobá les perdius. Pero sol quedabe la femella en tres pollets arguellats y famolengs. Se van dixá matá sense ficá cap ressistensia. Después, se van disputá los trentadós cassadós la possessió de les cuatre pesses cobrades y van acabá a tiros entre los roquissals. Casi van ñabé aquell día mes víctimes entre los homens que entre les perdius. Cuan lo Mussol li va contá aixó a Germán, lo Tiñós, este li va di que lo de que les perdius se li van escapá a son pare y van criá a la montaña ere ben sert, pero que tot lo demés ere una inacabable serie de embustes.

Al ressibí la carta del tío Aurelio li va entrá un nerviossisme a Daniel, lo Mussol, impossible de acallá. No veíe lo momén de que lo Gran duc arribare y pugué eixí en son pare a la cassera de milanes boniques. Si teníe algún ressel, lay procurabe la temó de que los seus amics, en la novedat, dixaren de cridál Mussol y lo apodaren, de ahí abán, lo Gran duc. Un cambi de mote li fée tan mal, an estes altures, com podríe dóldreli un cambi de apellit o linache. Pero lo Gran duc va arribá y los seus amics, tan exitats com ell mateix, no van tindre tems ni de advertí que lo impressionán muixonot ere un mussol gigán. Lo formaché va lligá al Gran duc per una pota a un racó del corral y si algú entrabe a vórel, lo animal bufabe com si fore un gat enrabiat (com la milana bonica de Azarías a la novela los sans inosséns). Diariamen se minjabe mes de dos kilos de retalls de carn, y sa mare de Daniel, lo Mussol, va apuntá tímidamen una nit que lo Gran duc gastabe en minjá mes que la vaca y que la vaca donabe lleit y lo Gran duc no donabe res.
Com lo formaché callabe, la seua dona li va preguntá si teníen al Gran duc com a huésped de lujo o si se esperabe dell un rendimén. Daniel, lo Mussol, va tremolá pensán que son pare chafaríe algún plat o una enjerreta de fang com sempre que se cabrejabe. Pero esta vegada lo formaché se va aguantá y se va limitá a di en gesto furo:

- Espero dell un rendimén.

Al assentás lo tems, son pare li va di una nit, de repén, al Mussol:

- Prepárat. Demá anirém als miláns. Te despertaré al alba. Li va entrá una tremoló per la esquena a Daniel, lo Mussol. De improvís, y sense cap motiu, lo seu nas persibíe ya lo aroma de timó que exhalaben los pantalóns de cassera del formaché, la seca auló a pólvora dels cartuchos disparats y que son pare recarregabe en passiensia y parsimonia, una y atra vegada, hasta que se inutilisaben del tot. Lo chiquet pressentíe ya lo vol dels miláns, espabilats y rápits, y, mentalmen, matisabe la proyectada excursió. Al alba van eixí. Les falagueres, a les vores de la senda, brillaben per la rosada y a la punta de les herbes se formaben gotetes microscópiques que pareixíen de mercurio. Al arrencá la pendén del Pic Rando, lo sol se assomabe detrás de la montaña y una boira pesada y blanca se apegabe ávidamen al fondo de la vall. Vist, este, desde la altura, pareixíe un lago ple de un líquit ingrávit y extrañ. Daniel, lo Mussol, mirabe a tot arreu fascinat.
A la esquena, tancat a una gabia de fusta, portáe al Gran duc, que bufabe rabiós si algún gos los lladrabe pel camí.
Al eixí de casa, Daniel li va di a son pare, lo formaché: - ¿Y a la Tula no mo la emportem?

- La Tula no pinte res avui - va di son pare.

Y lo mosso va lamentá al alma que la gossa, que al vore la escopeta y aulorá les botes y los pantalóns del formaché se habíe impassientat mol, haguere de quedás a casa gañín.
Al pujá per la vertén sur del Pic Rando y sentís impregnat de la llumenaria del día y los aromes del monte, Daniel, lo Mussol, va torná a enrecordássen de la gossa. Después, se va olvidá de la gosseta y de tot. No veíe mes que la cara de son pare, ajupit entre unes peñes grises, y al Gran duc movénse y bufán sing metros mes allá, en la pota dreta encadenada. Ell estabe amagat entre la malea, enfrente de son pare.

- No te mogues ni faigues cap soroll; los miláns saben latín - li va advertí lo formaché.

Y ell se va acurrucá al seu amagatall, mentres se preguntabe si tindríe alguna relassió que los miláns sapigueren latín, com díe son pare, en que vestiren de marrón, un pardo du y escueto, igual que les sotanes dels flares. O a lo milló son pare u habíe dit de broma; per di algo. Daniel, lo Mussol, va creure entrevore que son pare li siñalabe lo sel en lo dit. Sense moures va mirá cap a dal y va divisá tres miláns describín paussats sírculs conséntrics per damún del seu cap. Lo Mussol va experimentá una ansiedat desconeguda. Va torná a observá a son pare y lo va vore ficás algo blang y prepará la escopeta en cuidadet. Lo Gran duc se habíe abalotat mes y bufabe. Daniel, lo Mussol, se va aplaná contra la terra y va aguantá l´alé al vore que los miláns baixaben damún dells. Casi ere capás ya de distinguíls en tots los detalls. Un dells ere de una mida exepsional. Va sentí lo Mussol una picassó intempestiva a una cama, pero se va abstindre de rascás pera evitá consevol soroll y movimén. De repén, un dels miláns se va despenjá verticalmen del sel y va crusá depressa, rasán lo cap del Gran duc. Inmediatamen se van desplomá los atres dos. Lo cor de Daniel, lo Mussol, bategabe descontrolat. 

Va esperá lo estampit del tiro, arrugán la cara, pero lo estampit no se va produí.
Va mirá a son pare. Este seguíe al milá gran, que tornabe a remontá, per los puns de la escopeta, pero no va dispará tampoc. Va pensá Daniel, lo Mussol, que a son pare li passabe algo grave. May habíe vist ell un milá tan prop de un home y, sin embargo, son pare no disparabe. Los miláns van torná a la cárrega al poc rato. La exitassió de Daniel va aumentá. Va passá lo primé milá, tan prop, que lo Mussol va pugué vore lo seu ull brillán y redó enclavat fixamen al Gran duc, les seues ungles esmolades com una fals per a tallá aufals. Va crusá lo segón. Pareixíen una escuadrilla de avións picán en cadena. Ara baixabe lo gran, en les ales desplegades, destacánse al sel blau. Sense duda ere este lo momén que aguardabe lo formaché. Daniel va observá a son pare. Seguíe al muixó per los puns de la escopeta. Lo milá va sobrevolá al Gran duc sense aletejá.
En este instán va retumbá lo tiro, y les seues ressonansies se van multiplicá per la vall aball. Lo muixó va dixá flotán al aire una estela de plomes y les seues enormes ales van brassejá frenétiques, impoténs, en un desesperat esfors per a alluñás de la sona de perill. Pero, entonses, lo formaché va torná a dispará, y lo milá va caure a plom, grasnán lúgubremen, en un revoloteo de plomes.

Lo crit de jubileu de son pare no va trobá eco en Daniel, lo Mussol. Este se habíe portat la ma a la galta al escoltá lo segón estampit. Simultáneamen a la detonassió, va sentí com si li atravessaren la carn en un filferro ruén, com una surriacada instantánea. Al apartá la ma va vore que teníe sang an ella. Se va assustá una mica. Al momén va compendre que son pare li habíe futut un tiro.

- Me has tocat - va di tímidamen.

Lo formaché se va quedá parat en sec; lo seu entussiasmo se va gelá al momén.
Al arrimás an ell casi plorabe de rabia.

- ¿Ha sigut mol, fill? ¿Ha sigut mol? - va preguntá, exitat.

Per uns segóns, lo formaché u va vore tot negre, lo sel, la terra, tot negre. Los seus ahorros consiensuts y la seua vida sórdida van dixá, per un instán, de tindre dimensió y sentit. ¿Qué faríe ell si haguere matat a son fill, si son fill ya no puguere progressá?
Pero, al arrimás, sen van aná los seus oscurs pressentiméns. Ya al seu costat, va soltá una aspra carcañada ñirviosa y se va ficá a fé cómiques brassillades.

- Ah, aixó no es res, un esgarrap - va di -. Me hay pensat que ere un atra cosa. Un rebot. ¿Te fa mal, pique? Ja, ja, ja. Es sol un perdigó perdut. No li va agradá a Daniel, lo Mussol, este menospressio de la seua ferida. Menut o gran, alló ere un tiro. Y en la llengua notabe un bultet per dins de la galta. Ere lo perdigó y lo perdigó ere de cuarta. Casi una bala, una bala menudeta. - Ara me fa poc mal. U ting com abaubat.
Antes sí que me ha fet mal - va di. Sanguejabe. Lo cap de son pare se va desplassá cap al milá abatut. Lo del chic no teníe importansia.

- ¿L´has vist caure, Daniel? ¿Has vist lo mol ladino cóm ha volgut refés después del primé tiro? - va preguntá.

Se va contagiá Daniel, lo Mussol, del expansiu entussiasmo de son pare.

- Claro que lay vist, pare. Ha caigut ahí - va di lo Mussol.

Y van corre los dos juns, pegán bots, cap al puesto siñalat. Lo milá encara se retortigabe en los radés espasmos de la mort. Y teníe mes de dos metros de envergadura.
De tornada a casa, Daniel, lo Mussol, li va di a son pare:

- Pare, ¿creus que me quedará siñal?

Apenes li va fé cas lo formaché:

- Res, assó se tanque be.

Daniel, lo Mussol, casi teníe llágrimes als ulls.

- Pero... pero, ¿no me quedará cap sicatrís?

- Pos claro que no, assó no es res - va repetí, desganat, son pare.

Daniel, lo Mussol, va tindre que pensá en atres coses pera no ficás a plorá.
De repén, lo formaché lo va aturá agarránlo del coll:

- Escolta, a ta mare ni una paraula, ¿enténs? No parlos de assó si vols torná de cassera en mí, ¿de acuerdo?

Al Mussol li va agradá ara sentís cómplice de son pare.

- De acord - va di.

Al día siguién, lo formaché va marchá a la siudat en lo milá mort y va torná per la tarde. Sense cambiás de roba va agarrá al Gran duc, lo va tancá a la gabia y sen va aná a La Cullera, una aldea próxima. Per la nit, después de sopá, va ficá sing billets de sen damún de la taula. - Escolta - li va di a la seua dona -. Ahí tens lo rendimén del Gran duc. No ere un huésped de lujo com pots vore. Cuatressentes men ha donat lo mossen de La Cullera per nell y sen a la siudat la Junta per tombá al milá.

Sa mare de Daniel no va di res. Lo seu home sempre habíe sigut tossut pera defendre la seua postura. Y ell no u amagabe tampoc:
"Desde lo día de la meua boda, sempre me ha agradat quedá per damún de la meua dona". Y después sen enríe, en grosses carcañades, ell sabríe per qué.

//

A Fala de Xálima

viernes, 8 de enero de 2021

JORNADA NOVENA. NOVELA TERSERA.

JORNADA NOVENA. NOVELA TERSERA.

Lo mestre Simón, a instansia de Bruno y de Buffalmacco y de Nello, li fa creure a Calandrino que está preñat, y los done capóns y dinés pera medissines, y se cure del embarás sense parí.

Después de acabá Elisa la seua historia, habén donat tots grassies a Deu per habé tret a la jove monja de les fauces de les seues envejoses compañes, la reina li va maná a Filostrato que continuare, y este va escomensá:
Hermossíssimes siñores, lo poc pulit juez de los Marcas sobre lo que tos vach contá una historia, me va traure de la boca una historia de Calandrino que estaba per dítos; y perque lo que dell se conte no pot mes que multiplicá la diversió, encara que sobre ell y los seus compañs ya se haigue parlat bastán, tos contaré, sin embargo, la que ahir tenía a la punta de la llengua.

Ya antes se ha mostrat mol cla quí ere Calandrino y los atres dels que ting que parlá an esta historia; y per naixó, sense di mes, dic que va passá que una tía de Calandrino se va morí y li va dixá dossentes lires de calderilla contán y sonán; per lo que Calandrino va escomensá a di que volíe comprá una possessió, y en tots los corredós de terres que ñabíe a Florencia, com si tinguere pera gastá deu mil floríns de or, anabe en trates, que sempre se desfeen cuan se arribabe al preu de la possessió dessichada.
Bruno y Buffalmacco, que estes coses sabíen, li habíen dit moltes vegades que faríe milló en gastássels en ells que aná comprán terres com si tinguere que fé de destripatarrossos, pero ni los va invitá a minjá. Per lo que, queixánse un día de aixó y arribán un compañ seu que teníe per nom Nello, tamé pintó, van deliberá entre los tres trobá la manera de bañás lo morro a costa de Calandrino; y sense tardá, habén dessidit entre ells lo que teníen que fé, al día siguién, esperán a vore cuán eixíe de casa Calandrino, y no habén caminat este casi gens, li va eixí a trobál Nello y li va di: - Bon día, Calandrino.

Calandrino li va contestá que Deu li donare bon día y bon añ. Después de aixó, Nello, paránse un poc, va escomensá a mirál a la cara; a lo que Calandrino va di:- ¿Qué mires?

Y Nello li va di:

- ¿No te ha passat res esta nit? No me pareixes lo mateix.
Calandrino, en seguida va escomensá a inquietás y va di:

- ¡Ay!, ¿qué te pareix que ting?

Va di Nello:

- ¡Ah!, no u dic per aixó; pero me pareixes mol transformat; sirá un atra cosa - y lo va dixá aná en la mosca detrás de la orella. Calandrino, tot assustat, pero sense notás res, va seguí caminán. Pero Buffalmacco, que no estabe lluñ, veénlo ya alluñás de Nello, li va eixí al camí y, saludánlo, li va preguntá si li fée mal algo.
Calandrino va contestá: - No u sé, fa un momén me díe Nello que li pareixía tot transformat; ¿podríe sé que me passare algo?

Va di Buffalmacco: - Si, no sol te passe algo, pareixes mich mort.

A Calandrino ya li pareixíe tindre calentura; y entonses apareix Bruno, y li va di:
- Calandrino, ¿quína cara es eixa? pareixes un mort; ¿qué te passe?
Calandrino, al sentíls als tres parlá aixina, va tindre per mol sert que estabe dolén, y tot espantat li va preguntá: - ¿Qué fach?

Va di Bruno: - A mí me pareix que ten hauríes de entorná a casa, ficát al llit y que te tapon be, y que li envíos una mostra al mestre Simón, que es mol íntim nostre, com ya saps.
Ell te dirá en seguida lo que tens que fé, y natros vindrem a vóret; y si nessessites algo u farem natros. Sen van aná tots en Calandrino cap a casa seua, y ell, entrán tot fatigat a la alcoba, li va di a la dona:

- Vine y tápam be, que me trobo mol mal.

Y habénse gitat, va enviá una mostra al mestre Simón per una criadeta; entonses estabe a la botica del Mercat vell que té la enseña del meló. Y Bruno li va di als seus compañs:
- Vatros quedéutos aquí en ell, yo vull aná a sabé qué diu lo meche, y si es nessessari a portál.
Calandrino entonses va di: - ¡Ah, si, amic meu, vésten y vine a dím cóm está la cosa, que yo no sé qué me noto per aquí dins!
Bruno, anán a buscá al mestre Simón, allí va arribá antes que la criadeta que portabe la mostra, y li va informá del cas al mestre Simón; per lo que, arribada la criadeta y habén vist lo mestre la mostra, li va di a la criadeta:

- Ves y disli a Calandrino que no agarro fret, que aniré en seguida a vórel y li diré lo que té y lo que té que fé.

La criadeta aixina lay va di; y no habíe passat mol tems cuan lo meche y Bruno van acudí, y assentánseli a la vora lo meche, li va escomensá a pendre lo pols, y, después de un poc, están allí presén la seua dona, va di:

- Mira, Calandrino, parlánte com a amic, no tens datre mal mes que lo está preñat. Cuan Calandrino va sentí aixó, va escomensá a quirdá y a di:
- ¡Ay! Tessa, aixó es culpa teua, que sol vols pujám a damún; ¡ya te u día yo!
La dona, que ere mol honesta, sentínli di aixó al home, se va ficá tota roija de vergoña, y baixán lo fron sense contestá res va eixí de la alcoba.
Calandrino, continuán queixánse, díe:

- ¡Ay, desgrassiat de mí, ¿qué faré?, ¿cóm pariré este fill? ¿per aón eixirá?
Me vech mort per culpa de la lujuria de esta dona meua, que tan desgrassiada la faigue Deu com yo vull sé felís; pero si estiguera sano, me eixecaría y li fotría tans cops que la faría a trossos, encara que mol be me se está, que may li haguera tingut que dixá pujám a damún; pero per sert que si ne ixco de esta antes se morirá de les ganes.

Bruno y Buffalmacco y Nello teníen tantes ganes de riure que petaben al sentí les paraules de Calandrino, pero se aguantaben; pero lo mestre Simón sen enríe en la boca tan uberta que se li hageren pogut traure totes les dens. Pero, per fin, ficánse Calandrino en mans del meche y demanánli que en aixó li donare consell y ajuda, li va di lo mestre:

- Calandrino, no vull que te acollonos, que, alabat sigue Deu, mon ham donat cuenta del cas tan pronte que en poca faena y en pocs díes te curaré; pero tindrás que gastá una mica.
Va di Calandrino: - ¡Ay!, mestre meu, sí, per l´amor de Deu; ting aquí prop de dossentes lires en les que volía comprá una bona possessió: si se nessessiten totes, prenéules totes, con tal de que no tinga que parí, que no sé qué siríe de mí, que séntigo a les dones armá tan abalot cuan están parín, encara que tinguen un tal ben gran pera féu, que crec que si yo sentiguera eixe doló me moriría abans de parí.
Va di lo meche: - No pensos en assó: te faré prepará serta beguda destilada mol bona y mol agradable de beure que, en tres matíns, resoldrá totes les coses y te quedarás mes fresc que un peix; pero después tindrás que sé prudén y no te obstinos en estes nessedats mes. Ara se nessessiten per an eixa aigua tres parells de bons y gorts capóns, y pera datres coses que fan falta li donarás a un de estos sing lires de calderilla pera que les compro, y farás que tot mu porton a la botica; y yo, en nom de Deu, demá te enviaré eixa beguda destilada, y escomensarás a béureten una tassa gran cada vegada. Calandrino, sentit aixó, va di:

- Mestre meu, lo que digáu.

Y donánli sing lires a Bruno y dinés pera tres parells de capóns li va rogá que per al seu servissi se prenguere la molestia de fé estes coses. Lo meche, anánsen, li va fé prepará un poc de jarabe y lay va enviá. Bruno, comprats los capóns y atres coses nessessaries pera passássu be, en lo meche y los seus compañs sels van minjá.
Calandrino va beure jarabe tres matíns; lo meche va vindre a vórel y los seus compañs y, prenénli lo pols, li va di:

- Calandrino, estás curat sense cap duda, aixina que en tranquilidat vésten ya als teus assuntos, no cal que te quedos mes a casa.

Calandrino, contén, se va eixecá y sen va aná als seus assuntos, alabán mol, a consevol puesto que se aturabe a parlá en algú, la bona cura que li habíe fet lo mestre Simón, fénlo abortá en tres díes sense gens de doló; y Bruno y Buffalmacco y Nello se van quedá conténs per habé sabut, en ingenio, burlá la avarissia de Calandrino, encara que doña Tessa, donánsen cuenta, mol en lo seu home renegare.

Lo mestre Simón, a instansia de Bruno y de Buffalmacco y de Nello, li fa creure a Calandrino que está preñat, y los done capóns y dinés pera medissines, y se cure del embarás sense parí.