lunes, 9 de noviembre de 2020

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA SÉPTIMA.

JORNADA
SÉPTIMA. NOVELA SÉPTIMA.


Ludovico
li descubrix a doña Beatriz lo amor que li té; ella envíe a Egano,
lo seu home, a un jardí, disfrassat com si fore ella, y se gite en
Ludovico, que se eixeque y li fot una palissa a Egano al seu jardí.


Esta
invensió de doña Isabela contada per Pampínea va sé per tots los
de la compañía tinguda per maravillosa. Filomena, a la que lo rey
ya li habíe manat que continuare, va di: Amoroses siñores, si no me
engaño, crec que tos contaré una história no menos bona. Hau de
sabé que a París va viure un home noble florentino, que, per la
seua pobresa, se habíe fet viachán, y li habíe anat tan be en lo
comers que se habíe fet mol ric. Teníe de la seua dona un fill
únic, al que li habíen ficat de nom Ludovico. Y per a que
continuare la noblesa del pare y no se dedicare al comers, no lo
habíe son pare volgut ficá en cap negossi, sino que lo habíe
colocat jun a datres hómens nobles al servissi del rey de Fransa,
aon moltes bones maneres y bones coses habíe adeprés. Y están
allí, va passá que serts caballés que tornáen del Sepulcro,
mesclánse en una conversa de los joves entre los que estabe
Ludovico, y escoltánlos raoná entre ells sobre les dames hermoses
de Fransa y de Inglaterra y de atres parts del món, va escomensá un
de ells a di que de tot lo món que ell habíe voltat y de totes les
dones que habíe vist, may ne habíe vist cap tan guapa com la dona
de Egano de los Galluzzi de Bolonia, de nom doña Beatriz. En lo que
van está de acuerdo tots los seus compañs, que tamé la habíen
vist a Bolonia; y escoltán aixó Ludovico, que encara no sen habíe
enamorat de cap, se va inflamá en tan dessich de vórela que en atra
cosa no podíe fixá lo pensamén; y del tot disposat a aná hasta
Bolonia a vórela, y quedás allí si ella volíe, li va doná a
entendre a son pare que volíe aná al Sepulcro, lo que va conseguí
en gran dificultat. Ficánse per nom Aniquino, va arribá a Bolonia,
y tal com va volé la fortuna, al día siguién o en son demá va
vore an esta Siñora a una festa, y li va pareixe mes hermosa de lo
que habíe pensat; per lo que, enamoránsen de ella, se va proposá
no anássen may de Bolonia si no conseguíe lo seu amor. Y pensán
cóm su faríe, va dessidí que, si puguere colocás com a criat del
home de ella, que ne teníe mols, igual podríe passá lo que
dessichabe. Venuts los seus caballs, y colocats los seus criats de
manera que estaben be, habénlos manat que faigueren vore que no lo
coneixíen, habén fet amistat en lo amo de la fonda aon estáe, li
va di que de bona gana entraríe com a criat de algún siñó de be,
si sen podíe trobá algún; a lo que va di lo posadé: - Tú
valdríes com a criat de un home noble mol apressiat an esta terra,
que se diu Egano, té mols criats, y tots los vol pareguts a tú; yo
li parlaré.


Y
com u va di, aixina u va fé; y va colocá a Aniquino a casa de
Egano, y al amo li va agradá mol. Tan be lo va serví que éste se
li va encariñá, y sense ell no sabíe fé res; y ademés li va
encomaná lo gobern de les seues coses. Va passá un día que, habén
anat Egano a cassá en falcóns, y quedánse Aniquino a casa, doña
Beatriz, que del seu amor no sen habíe acatat, encara que an ella li
agradáe, miránlo an ell y a les seues maneres, moltes vegades lo
habíe alabat; se va ficá a jugá en ell al ajedrez, y Aniquino, que
volíe agradáli, se dixabe guañá dissimuladamen, de lo que la
Siñora faie maravilloses festes.
Y habénse apartat de vórels
chugá totes les dames de la Siñora, dixánlos jugán sols, Aniquino
va soltá un gran suspiro.


La
Siñora, miránlo, va di:


-
¿Qué tens, Aniquino? ¿Tan te dol que te guaña?


-
Siñora - va contestá Aniquino -, algo mol mes gran que aixó ha
sigut la raó del meu suspirá.
Va di entonses la Siñora: - ¡Ah!
Dísmela, si me vols be.


Cuan
Aniquino se va sentí «si la volíe be» com sobre totes les coses
la volíe, va soltá un atre suspiro mol mes fort que lo de abans,
per lo que la Siñora un atra vegada li va demaná que li diguere
quina ere la raó de los seus suspiros.


A
lo que Aniquino li va di:


-
Siñora, crec que tos molestará si to la dic, y ademés ting temó
de que u contéu a un atra persona.
A lo que la Siñora va di: -
Segú que no me molestará, y pots está segú que res de lo que tú
me digues li charraré a dingú may.


Entonses
va di Aniquino:


-
Pos com aixina me u prometéu, tos u diré.


Y
en llágrimes als ulls li va di quí ere ell, lo que de ella habíe
sentit y aón, y cóm de ella se habíe enamorat y cóm habíe
arribat allí, y per qué habíe entrat com a criat del seu home; y
después, en humildat li va demaná que si podíe sé tinguere piedat
de ell y li guardare este secreto y dessich; y que, si no volíe fé
aixó, que, dixánlo está en lo traje y disfrás que portáe, li
permitiguere amála. ¡Oh, dolsó única de sang boloñesa, que digna
de lahors has sigut sempre en estos casos! may te vas enorgullí de
les llágrimes y los suspiros y sempre has sigut sensible a les
súpliques, y als amorosos dessichos doblegable; si yo tinguera
dignes lahors per a alabát, may se voríe satisfeta la meua veu.
La
noble Siñora, al parlá Aniquino, lo mirabe; y donán plena fe a les
seues paraules, en tanta forsa va ressibí per les seues súpliques
lo amor a la men, que tamé ella va escomensá a suspirá, y después
de uns cuans suspiros va contestá:


-
Dols Aniquino meu, anímat: ni dons ni promeses ni lo festejá de
nobles o siñós (aixó que hay sigut y soc festejada per mols) may
ha pogut moure lo meu ánimo tan que ne vullguera an algún; pero tú,
en tan poc tems com han durat les teues paraules, me has fet mes teua
que meua soc. Vech que mol be te has guañat lo meu amor, y per naixó
te lo dono y te prometixgo que te faré gosá de ell antes de que
acabo esta nit que ve. Aixina que, cap a mija nit, vindrás a la meua
alcoba; yo dixaré la porta uberta; saps a quín costa del llit
dórmigo; vindrás allí, y si estic dormín, sácsam hasta que me
desperta, y te consolaré de tan llarg dessich com has tingut; y per
a que tu cregues te besaré.


Y
ficánli un bras pel coll, amorosamen lo va besá, y Aniquino an
ella. Dites estes coses, Aniquino, dixán a la Siñora, sen va aná a
cumplí algunes de les seues obligassións, esperán en la alegría
mes gran del món que arribare la nit. Egano va torná de la cassera,
y cuan va acabá de sopá, com estabe baldat, sen va aná a gitás, y
la Siñora detrás de ell; y com habíe prometut, va dixá la porta
de la alcoba ajuntada. A la hora que li habíe sigut dita, va acudí
Aniquino y en cuidadet va entrá a la alcoba, va tancá la porta per
dins, va aná al costat aon dormíe la Siñora, li va ficá la ma al
pit y va vore que no dormíe. Ella, cuan va notá que Aniquino estáe
allí, li va agarrá la ma en les dos seues y lo va aguantá fort,
donán voltes al llit, y despertán a Egano que dormíe; al que li va
di:
- No vach volé dit res perque estáes cansat; pero dísme,
Egano, ¿a quí tens tú com a milló criat y mes leal de los que
tens a casa?
Va contestá Egano: - ¿Qué es assó, dona, que me
preguntes? ¿No u saps? No ña ni ha ñagut may datre del que mes men
fiara o me fía o vullga, del que men fío y vull a Aniquino. Pero
¿per qué me u preguntes?
Aniquino, sentín a Egano y que
parláen de ell, habíe estirat moltes vegades de la ma cap an ell
per a soltás, pensánse que la Siñora volíe engañál; pero ésta
lo habíe agarrat mol be y lo aguantáe de manera que no podíe
soltás.


La
Siñora li va contestá a Egano, y va di:


-
Yo te u diré. Yo creía que ere com tú dius, y que te ere mes fiel
que los atres, pero me ha engañat, perque cuan ten has anat avui a
cassá, ell se ha quedat aquí, y cuan li va pareixe be no se va
avergoñí de demanám que consentiguera en fé lo seu gust; y yo,
per a que esta cosa no tinguera que probát en massa probes, y per a
fétel tocá y vore, li vach contestá que me pareixíe be y que esta
nit, passada la mija nit, aniré al jardí y lo esperaré a la soca
del pi. Yo no porto cap intensió de anáy, pero si tens ganes de
vore la fidelidat del teu criat, pots fássilmen, ficánte damún
alguna de les meues robes y al cap un vel, aná allá baix a esperál,
que estic segura de que acudirá.
Egano, sentín aixó, va di: -
Convé que lo veiga.


Y
eixecánse com va pugué a la oscurina, se va ficá alguna roba de la
Siñora, y se va tapá lo cap, se va atansá cap al jardí y deball
de un pi se va ficá a esperá a Aniquino. La Siñora, cuan lo va
sentí ya fora de la alcoba, se va eixecá y va tancá la porta per
dins. Aniquino, que habíe passat molta temó, y se habíe esforsat
en escapás de les mans de la Siñora, y mil vegades an ella y al seu
amor y an ell mateix habíe maldit, veén lo que al final habíe fet,
va sé lo home mes felís que may va existí; y habén la Siñora
tornat al catre, se van despullá y juns van chalá durán un bon
rato.


Después,
pareixénli a la Siñora que Aniquino no se teníe que quedá mes
rato, lo va fé eixecás y torná a vestís, y aixina li va di:


-
Dolsos labios meus, ara agarra una bona gayata y vésten al jardí, y
fen vore que me habíes requerit per a tentám, com si fora yo
mateixa, insultarás a Egano y mel esbatussarás be, y de aixó se
seguirá después mol mes plaé.


Se
va eixecá Aniquino y va aná al jardí en una bona vara de oró a la
ma. Cuan va arribá al pi y Egano lo va vore víndre, se va alsá com
si vullguere ressibíl en grandíssima festa, y va eixí a trobál; a
lo que va di Aniquino:


-
¡Ah, dona roína, aixina que has vingut! ¿Y te has cregut que yo
volía féli al meu siñó esta afrenta? ¡Sigues mil vegades mal
vinguda!


Y
alsán la gayata, lo va escomensá a esbatussá com a les sigroneres.


Egano,
al sentí aixó y notá la gayata a les costelles, sense di res mes
va escomensá a fugí, y detrás de ell Aniquino, encara dién:


-
Fora, que Deu te porto a la desgrássia, mala pécora; per sert que
demá lay contaré tot a Egano. Y Egano, tan pronte com va pugué sen
va entorná a la alcoba, y la Siñora li va preguntá si Aniquino
habíe acudit al jardí.


Egano
va di:


-
Ojalá no hi haguera anat, perque creén que eres tú, me ha batut en
una vara y me ha dit les mes grans injuries que may se han sentit
díli a una dona roína. Yo me extrañaba mol de que ell te haguere
dit aquelles paraules en ánim de fé algo que me portare la vergoña;
u ha fet perque te va vore alegre y amable, y va volé probát.


-
Entonses - va di la Siñora -, alabat sigue Deu perque a mí me ha
probat en paraules y a tú en obres; y crec que podría di que yo
soporto en mes passiénsia les paraules que tú les obres. Ya que
tanta lealtat te té, ña que tíndrel en estima y honrál.


Egano
va di:


-
Per sert que dius la verdat.


Y
después de alló, Egano creíe que teníe la dona mes leal y lo
criat mes bo que may habíe tingut un noble; y aixina, después,
moltes vegades Aniquino y la Siñora sen van enriure de este fet, y
van tíndre molta mes fassilidat per a fé alló que los donabe plaé,
tan tems com Aniquino va vullgué quedás en lo seu amo Egano a
Bolonia.