Mostrando entradas con la etiqueta Agolanti. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Agolanti. Mostrar todas las entradas

domingo, 23 de septiembre de 2018

JORNADA SEGONA. NOVELA TERSERA.

Tres joves, malgastán los seus bens, se empobríxen; y un nebot seu, que al torná a casa desesperat té com compañ de camí a un abad, trobe que éste es la filla del rey de Inglaterra, que lo pren per home y critique los descalabros de sons tíos restituínlos lo seu bon estat.


Van sé sentides en admirassió les aventures de Rinaldo de Asti per les Siñores y los joves y alabada la seua devossió, y donades grássies a Déu y a San Julián que li habíen prestat socorro cuan gran nessessidat ne teníe, y no va sé per naixó (encara que aixó se diguere mich de amagatóns) reputada per sabóca la Siñora que habíe sapigut agarrá lo be que Déu li habíe manat a casa. Y mentres que sobre la bona nit que aquell habíe passat se enraonabe entre sonrisses de pillos, Pampínea, que se veíe al costat de Filostrato, acatánse que an ella li tocabe esta vegada, va escomensá a pensá en lo que teníe que contá, y va escomensá a parlá aixina:

Valeroses Siñores, contra mes se parle dels fets de la fortuna mes quede per contá; y de alló dingú té que maravillás si pense que totes les coses que nostres anomenám están a les seues máns y ella les cambie segóns lo seu amagat juissi, sense cap pausa y sense cap orden conegut per natros.

Va ñabé a la nostra siudat un caballé de nom micer Tebaldo, que, segóns volen algúns, va sé dels Lamberti y atres afirmen que ere dels Agolanti, segóns lo ofissi que los seus fills después de ell han fet, conforme al que sempre los Agolanti habíen fet y encara fan. Pero dixán a una vora a quina de les dos cases perteneixíe, dic que va sé éste als seus tems un riquíssim caballé y va tindre tres fills, lo primé va tindre per nom Lamberto, lo segón Tebaldo y lo tersé Agolante, hermosos y cortesos joves, encara que lo mes gran no arribare als devuit añs, cuan este riquíssim micer Tebaldo se va morí, y an ells, com als seus hereus, tots los seus bens inmobles y mobles va dixá.

JORNADA SEGONA. NOVELA TERSERA.

Éstos, veénse quedá riquíssims, en campos, llauradós y possesións, sense cap atre gobern mes que lo seu propi plaé, sense cap freno ni serreta al bossal van escomensá a gastá. Teníen mols criats y bons caballs y góssos y muixóns y continuamen invitats, y donáen a tots, y féen justes y féen no sol lo que a gentilhomes correspón, sino tamé alló que los donáe la gana fé. Y no habíen portat mol tems tal vida cuan lo tessoro dixat pel pare va mermá y no tenínne prou per als gastos les rentes, van escomensá a empeñá y a véndre les possesións; y avui una, demá un atra, casi no sen van doná cuenta y ya estaben arruinats, y se van obrí a la pobresa los seus ulls, que a la riquesa habíen tingut tancats. Lamberto, cridán un día als atres dos, los va di cuán gran habíe sigut la honorabilidat del pare y cuánta la seua, y cuánta la seua riquesa y quina la pobresa a la que per lo seu desordenat gastá habíen arribat; y lo milló que va sabé, abáns de que mes clara fore la seua miséria, los va animá a véndre lo poc que los quedabe y a anássen; y aixina u van fé.

Y sense despedís ni fé cap pompa, van eixí de Florencia, y no se van aturá hasta que van arribá a Inglaterra, y allí, llogán o alquilán una caseta a Londres, fen mol poquets gastos, van escomensá a dixá dinés en ussura; y tan favorable los va sé la fortuna en este negossi que en pocs añs una grandíssima cantidat de dinés van guañá. Tornán a Florencia, gran part de les seues possesións van torná a comprá y moltes atres, y se van casá; y, per a continuá dixán dinés a Inglaterra, a aténdre los seus negossis van enviá a un jove nebot seu que teníe per nom Alessandro, y ells tres se van quedá a Florencia, habén olvidat a lo que los habíe portat lo gasto de abáns, mes que may tornaben a gastá massa y teníen mol crédit en tots los mercadés y per consevol cantidat gran de dinés.
Estos gastos uns cuans añs va ajudá a mantindre la moneda que los enviabe Alessandro, que se habíe ficat a dixá dinés a baróns que dixaben en garantía los seus castells y atres rentes seues, y aixó grans rendiméns donabe. 

Y mentres los tres germáns gastaben y cuan los faltaben dinés los demanáben en préstamo, tenín sempre la seua esperansa a Inglaterra, va passá que va escomensá a Inglaterra una guerra entre lo rey y un fill seu per la que se va partí tota la isla, y uns apoyáben a un y datres al atre. Per naixó van sé tots los castells dels baróns arrebatats a Alessandro y ara no teníen cap renta. Esperán que consevol día entre lo fill y lo pare se faríen les paus y aixina totes les coses siríen restituídes a Alessandro, rendiméns y capital, Alessandro de la isla no sen anabe, y los tres germáns, que a Florencia estaben, gens ni mica los seus gastos limitaben, demanán en préstamo encara mes cada día. Pero después de que durán mols añs cap efecte se va vore seguí a la esperansa de la pas, los tres germáns no sol lo crédit van pédre sino que, volén aquells a qui debíen sé pagats, van sé engarjolats; y no ñabénne prou en les seues possesións per a pagá, pel que faltabe se van quedá a la presó, y les seues dones y los fills encara minuts sen van aná al campo en bastán pobres avíos o guarnissió, no sabén ya qué podíen esperá mes que miséria per a sempre.

Alessandro, que a Inglaterra la pas mols añs habíe esperat, veén que no arribabe y pareixénli que se quedabe allí tamé en perill de la seua vida, habén pensat torná a Italia sol, se va ficá en camí. Y per casualidat, al eixí de Brujas, va vore que eixíe un abad blang acompañat de mols flares, en mols criats y pressedit de gran bagache; en ell veníen dos caballés vells, paréns del rey, als que; com a coneguts, se va arrimá Alessandro, per nells a la seua compañía va sé de bona gana ressibit. Caminán, pos, Alessandro en ells, los va preguntá quí eren los flares que en tan séquito montaben dabán y aón anaben. A lo que un dels caballés va contestá:

- Este que monte dabán es un jove parén nostre, abad de una de les mes grans abadíes de Inglaterra, casi tan gran com la deKingsbridge; y com es mes jove del que les leys manen per a tal dignidat, anem natros en ell a Roma a suplicáli (impetrar) al san pare que, pesse a la seua tendra edat, lo dispenso y después en la dignidat lo confirmo: perque aixó no se pot tratá en dingú mes. Caminán, pos, lo novel abad ara dabán dels seus criats ara a la vora de ells, aixina com veém que fan tots los díes per los camíns los Siñós, va vore a Alessandro que prop de ell caminabe. Alessandro teníe una cara mol hermosa, ere cortés y agradable y de bones maneres. Aixó li va agradá a primera vista mes del que res li habíe agradat may, y cridánlo a la seua vora, en ell va escomensá a conversá y a preguntáli quí ere, de aón veníe y aón anabe. A lo que Alessandro tot sobre la seua condissió francamen li va di y va contestá totes les seues preguntes, y se va oferí al seu servissi, encara que poc puguere fé. Lo abad, sentín la seua bona conversa y considerán les seues maneres, y pensán que encara que lo seu ofissi habíe sigut servil, ere gentilhome, se va ensendre mes en este agrado; y ya ple de compassió per les seues desgrássies, lo va confortá y li va di que tinguere bona esperansa perque, si home de pro ere, Déu li tornaríe la fortuna y hasta lay aumentaríe; y li va rogá que, ya que cap a la Toscana anabe, vullguere quedás a la seua compañía, ya que ells tamé anaben cap allí. Alessandro li va doná les grássies pel consol y li va di que acataríe tot lo que li manare. Al pit del abad se movíen extrañes coses per lo que li habíe vist a Alessandro, y va passá que después de algúns díes van arribá a una vila que no estabe massa dotada de albergues, y volén allí acomodá al abad, Alessandro lo va fé desmontá a casa de un venté o possadero que li ere mol conegut y li va fé prepará una alcoba al puesto menos incómodo de la casa. Y, convertit ya casi en mayordomo del abad, com estabe mol acostumbrat an alló, com milló va pugué va instalá per la vila a tot lo séquito. Habén ya sopat o senat lo abad y ya sén nit tancada, y tots los homes están dormín, Alessandro va preguntá al messoné aón podríe dormí ell. A lo que lo possadero li va contestá:

- De verdat que no u sé; ya veus que tot está ple, y pots vore als meus criats dormín als bangs y cadieres, pero a la alcoba del abad ñan uns arcóns als que te puc portá y ficá damún algún madalap y allí, si te pareix be, com milló pugues gítat esta nit.
A lo que Alessandro va di:

- ¿Cóm hay de aná a la cámara del abad, que saps que es minuda y tan estreta que no se han pogut gitá allí cap dels seus flares? Si yo men haguera donat cuenta de alló cuan se van córre les cortines hauría fet dormí damún dels arcóns als seus flares y yo me hauría quedat aon ells dórmen. A lo que lo possadero va di:

- Pero aixina está lo assunto, y podríes, si vols, está allí ben be; lo abad dorm y les cortines están passades, yo te portaré sense fé soroll una manta, ves a dormí. Alessandro veén que aixó podíe fes sense cap moléstia per al abad, va está de acuerdo, y tan a poquetet y calladet com va pugué se va acomodá allí. Lo abad, que no dormíe, sino que pensabe en los seus extrañs dessichos, sentíe lo que lo possadero y Alessandro parláben, y tamé habíe sentit aón se habíe gitat Alessandro; per lo que, mol contén, se va escomensá a di:

- Déu ha enviat la ocasió als meus dessichos; si no la aprofito, igual no tornará en mol tems. Y dessidínse del tot a aprofitála, pareixénli tot tranquilet al albergue, en veu baixa va cridá a Alessandro y li va di que se gitáre a la seua vora; ell, después de moltes negatives, se va despullá y se va gitá allí. Lo abad, ficánli la má al pit lo va escomensá a tocá igual com solen fé les dessichoses joves als seus amáns; de lo que Alessandro se va extrañá mol, y va dudá si lo abad, espentat per un deshonesto amor, lo tocabe de aquella manera. Esta duda la va reconeixe lo abad, y va sonriure, y traénse la camisa que portabe damún va agarrá la má de Alessandro y se la va ficá damún del pit diénli:

- Alessandro, avénta fora los teus pensaméns de tontet, y busca aquí, mira lo que amago. Alessandro, en la má damún del pit del abad, va trobá dos mamelletes redones y pretes y delicades, com si hagueren sigut de marfil. Vist enseguida que lo abad ere una dona, sense esperá un atra invitassió, abrassánla la volíe besá, cuan ella li va di:

- Abáns de que te arrimos, escolta lo que te vull di. Com pots vore, soc dona y no home; y, donsella, men vach aná de casa meua y al Papaanaba a que trobáre un bon home: o per la sort de trobát o per a la meua desgrássia, al vóret l´atre día, me va fé enséndre per tú lo amor com a cap dona li haygue passat abáns; y per naixó hay pensat vóldret com lo meu home abáns que a cap atre. Si no me vols per dona, ix de aquí enseguida y torna al teu puesto.
Alessandro, encara que no la coneixíe, considerán la compañía que portabe, va estimá que teníe que sé noble y rica, y hermossíssima la veíe; pel que, sense pensássu massa, va contestá que, si li apetíe alló, an ell mol li agradabe. Ella entonses, eixecánse y assentánse al canto del llit, dabán de una fusteta aon estabe la efigie o imache de nostre Siñó, ficánli a la má un anell, se van casá, y después, ben apretadets, en gran plaé de cada una de les parts del cos, lo que quedabe de aquella nit van aná tombán y girán sense despertá als que com a socs dormíen.

Y convenín entre ells lo modo y la manera dels fets per vindre, al eixecás lo día, Alessandro, eixín pel mateix puesto de la alcoba pel que habíe entrat, sense sabé ningú aón habíe dormit aquella nit, mes contén que unes castañoles, en lo abad y en la seua compañía se va ficá en camí, y después de moltes jornades van arribá a Roma. Después de uns díes, lo abad en los dos caballés y en Alessandro, sense dingú mes, van sé ressibits per un cardenalen apellit de origen sarraceno y en acento chapurriau, y ell los va fé entrá a vore al Papa; y feta la reverénsia pertinén, aixina va escomensá a parlá lo abad:

- San Pare, aixina com vosté milló que dingú hau de sabé, tots los que honestamen volen viure tenen que fugí de lo que de per un atra senda puguere conduíls; lo que per a que yo, que honestamen vull viure, podría fé, en lo hábit en que me veéu escapada secretamen en mols dels tessoros del rey de Inglaterra, mon pare, que al rey de Escocia, un siñó més agüelo que los márgens, sén yo jove com me veéu, me volíe doná per dona, y hay vingut aquí per a que la vostra santidat me donare un bon home. Y no me va fé fugí sol la vellesa del rey de Escocia, tamé la temó de fé, per la fragilidat de la meua juventut, si en ell me casara, algo que aniguere contra les divines leys y contra lo honor de la sang real de mon pare.

Y venín per aixó, Déu, que sol ell coneix lo que a cadaú li fa falta, crec que per la seua misericórdia, an aquell a qui an ell apetíe que fore lo meu home me va ficá dabán dels ulls: y aquell va sé este jove - y va enseñá a Alessandro - que vos veéu a la meua vora. Les seues costums y mérit són dignes de consevol gran Siñora, encara que potsé la noblesa de la seua sang no sigue tan clara com es la real. An ell, pos, hay pres per home y an ell vull, y no ne tindré may a datre, y me done igual lo que li paregue a mon pare o als demés. Aixina que la prinsipal raó que me va fé vindre aquí ha desaparegut, pero me va paréixe be completá lo camí, tan per a visitá los sans puestos y dignes de reverénsia, dels que está plena esta siudat, com a la vostra santidat, y tamé per a que per vos lo matrimoni entre Alessandro y yo dabán sol de la presénsia de Déu, faiguera yo públic dabán la vostra presénsia, y la dels demés homes. Humildemen tos rogo que alló que a Déu y a mí mos ha apetit tos sigue grato y que me donéu la vostra bendissió, per a que en ella tingám la de aquell del que sou vicari, pugám juns, en lo honor de Déu y lo vostre, viure y finalmen morí.


Se va maravillá Alessandro al sentí que la seua dona ere filla del rey de Inglaterra, y se va omplí de extraordinária alegría; pero mes se van maravillá los dos caballés y tan se van enfadá que si a un atra part y no dabán del Papa hagueren estat, los hauríen fet a Alessandro y potsé a la dona alguna canallada. Per un atra part, lo Papa se va maravillá mol tan del hábit de la dona com de la seua elecsió; pero sabén que no se podíe reculá, va voldre satisfé la seua demanda y primé consolán als caballés, als que vee cabrejats, y ficánlos en pas en la Siñora y en Alessandro, va doná órdens per a fé lo que calguere. Y arribán lo día fixat per nell, dabán de tots los cardenals y atres mols grans homes de pro, que invitats a una grandíssima festa preparada per nell habíen vingut, va fé vindre a la Siñora, que tan hermosa y atractiva pareixíe que ere per tots alabada, y del mateix modo Alessandro espléndidamen vestit. En apariénsia y en modáls no pareixíe un jove que a ussura haguere dixat dinés, sino mes be de sang real, y per los dos caballés va sé mol honrat. Y aquí se van fé selebrá solemnemen los esponsales, y después, fetes be y magníficamen les bodes, en la seua bendissió los va despedí. Li va apetí a Alessandro, y tamé a la Siñora, al partí de Roma aná a Florencia aon ya habíe arribat la fama de la notíssia; y allí, ressibits per los siudadáns en máxim honor, va fé la Siñora liberá als tres germáns, habén fet primé pagá a tots los deudós y tornáls les seues possesións an ells y a les seues dones. Pel que, en bons dessichos de tots, Alessandro en la seua dona, emportánse a Agolante, sen va aná de Florencia y arribats a París, honorablemen van sé ressibits pel rey. De allí sen van aná los dos caballés a Inglaterra, y tan se van afaná en lo rey que los va torná la seua grássia y en grandíssima festa va ressibí an ella y al seu gendre, al que poc después va fé caballé y li va doná lo condat de Cornualles. Y ell va sé tan capás que va reconsiliá al fill en lo pare, y va torná la pas a la isla y se va guañá lo amor y la grássia de tots los del país, y Agolante va recuperá tot lo que li debíen, y ric sen va entorná a Florencia, habénlo primé armat caballé lo conde Alessandro. Lo conde, después, en la seua dona gloriosamen va viure, y segóns lo que algúns diuen, en lo seu juissi y valor y la ajuda del sogre va conquistá después Escocia, de la que va sé coronat rey.

CUARTA

JORNADA SEGONA. NOVELA TERSERA.

Tres
joves, malgastán los seus bens, se empobríxen; y un nebot seu, que
al torná a casa desesperat té com compañ de camí a un abad, trobe
que éste es la filla del rey de Inglaterra, que lo pren per home y
critique los descalabros de sons tíos restituínlos lo seu bon
estat.







Van
sé sentides en admirassió les aventures de Rinaldo de Asti per les
Siñores y los joves y alabada la seua devossió, y donades grássies
a Déu y a San Julián que li habíen prestat socorro cuan gran
nessessidat ne teníe, y no va sé per naixó (encara que aixó se
diguere mich de amagatóns) reputada per sabóca la Siñora que habíe
sapigut agarrá lo be que Déu li habíe manat a casa. Y mentres que
sobre la bona nit que aquell habíe passat se enraonabe entre
sonrisses de pillos, Pampínea, que se veíe al costat de Filostrato,
acatánse que an ella li tocabe esta vegada, va escomensá a pensá
en lo que teníe que contá, y va escomensá a parlá
aixina:

Valeroses Siñores, contra mes se parle dels fets de
la fortuna mes quede per contá; y de alló dingú té que maravillás
si pense que totes les coses que nostres anomenám están a les seues
máns y ella les cambie segóns lo seu amagat juissi, sense cap pausa
y sense cap orden conegut per natros.




Va
ñabé a la nostra siudat un caballé de nom micer Tebaldo, que,
segóns volen algúns, va sé dels Lamberti y atres afirmen que ere
dels Agolanti, segóns lo ofissi que los seus fills después de ell
han fet, conforme al que sempre los Agolanti habíen fet y encara
fan. Pero dixán a una vora a quina de les dos cases perteneixíe,
dic que va sé éste als seus tems un riquíssim caballé y va tindre
tres fills, lo primé va tindre per nom Lamberto, lo segón Tebaldo y
lo tersé Agolante, hermosos y cortesos joves, encara que lo mes gran
no arribare als devuit añs, cuan este riquíssim micer Tebaldo se va
morí, y an ells, com als seus hereus, tots los seus bens inmobles y
mobles va dixá.





JORNADA SEGONA. NOVELA TERSERA.





Éstos,
veénse quedá riquíssims, en campos, llauradós y possesións,
sense cap atre gobern mes que lo seu propi plaé, sense cap freno ni
serreta al bossal van escomensá a gastá. Teníen mols criats y bons
caballs y góssos y muixóns y continuamen invitats, y donáen a
tots, y féen justes y féen no sol lo que a gentilhomes correspón,
sino tamé alló que los donáe la gana fé. Y no habíen portat mol
tems tal vida cuan lo tessoro dixat pel pare va mermá y no tenínne
prou per als gastos les rentes, van escomensá a empeñá y a véndre
les possesións; y avui una, demá un atra, casi no sen van doná
cuenta y ya estaben arruinats, y se van obrí a la pobresa los seus
ulls, que a la riquesa habíen tingut tancats. Lamberto, cridán un
día als atres dos, los va di cuán gran habíe sigut la
honorabilidat del pare y cuánta la seua, y cuánta la seua riquesa y
quina la pobresa a la que per lo seu desordenat gastá habíen
arribat; y lo milló que va sabé, abáns de que mes clara fore la
seua miséria, los va animá a véndre lo poc que los quedabe y a
anássen; y aixina u van fé.





Y
sense despedís ni fé cap pompa, van eixí de Florencia, y no se van
aturá hasta que van arribá a Inglaterra, y allí, llogán o
alquilán una caseta a Londres, fen mol poquets gastos, van escomensá
a dixá dinés en ussura; y tan favorable los va sé la fortuna en
este negossi que en pocs añs una grandíssima cantidat de dinés van
guañá. Tornán a Florencia, gran part de les seues possesións van
torná a comprá y moltes atres, y se van casá; y, per a continuá
dixán dinés a Inglaterra, a aténdre los seus negossis van enviá a
un jove nebot seu que teníe per nom Alessandro, y ells tres se van
quedá a Florencia, habén olvidat a lo que los habíe portat lo
gasto de abáns, mes que may tornaben a gastá massa y teníen mol
crédit en tots los mercadés y per consevol cantidat gran de dinés.


Estos
gastos uns cuans añs va ajudá a mantindre la moneda que los enviabe
Alessandro, que se habíe ficat a dixá dinés a baróns que dixaben
en garantía los seus castells y atres rentes seues, y aixó grans
rendiméns donabe. 




Y mentres los tres germáns gastaben y cuan los
faltaben dinés los demanáben en préstamo, tenín sempre la seua
esperansa a Inglaterra, va passá que va escomensá a Inglaterra una
guerra entre lo rey y un fill seu per la que se va partí tota la
isla, y uns apoyáben a un y datres al atre. Per naixó van sé tots
los castells dels baróns arrebatats a Alessandro y ara no teníen
cap renta. Esperán que consevol día entre lo fill y lo pare se
faríen les paus y aixina totes les coses siríen restituídes a
Alessandro, rendiméns y capital, Alessandro de la isla no sen anabe,
y los tres germáns, que a Florencia estaben, gens ni mica los seus
gastos limitaben, demanán en préstamo encara mes cada día. Pero
después de que durán mols añs cap efecte se va vore seguí a la
esperansa de la pas, los tres germáns no sol lo crédit van pédre
sino que, volén aquells a qui debíen sé pagats, van sé
engarjolats; y no ñabénne prou en les seues possesións per a pagá,
pel que faltabe se van quedá a la presó, y les seues dones y los
fills encara minuts sen van aná al campo en bastán pobres avíos o
guarnissió, no sabén ya qué podíen esperá mes que miséria per a
sempre.





Alessandro,
que a Inglaterra la pas mols añs habíe esperat, veén que no
arribabe y pareixénli que se quedabe allí tamé en perill de la
seua vida, habén pensat torná a Italia sol, se va ficá en camí. Y
per casualidat, al eixí de Brujas, va vore que eixíe un abad blang
acompañat de mols flares, en mols criats y pressedit de gran
bagache; en ell veníen dos caballés vells, paréns del rey, als
que; com a coneguts, se va arrimá Alessandro, per nells a la seua
compañía va sé de bona gana ressibit. Caminán, pos, Alessandro en
ells, los va preguntá quí eren los flares que en tan séquito
montaben dabán y aón anaben. A lo que un dels caballés va
contestá:





-
Este que monte dabán es un jove parén nostre, abad de una de les
mes grans abadíes de Inglaterra, casi tan gran com la de
Kingsbridge;
y com es mes jove del que les leys manen per a tal dignidat, anem
natros en ell a Roma a suplicáli (impetrar) al san pare que, pesse a
la seua tendra edat, lo dispenso y después en la dignidat lo
confirmo: perque aixó no se pot tratá en dingú mes. Caminán, pos,
lo novel abad ara dabán dels seus criats ara a la vora de ells,
aixina com veém que fan tots los díes per los camíns los Siñós,
va vore a Alessandro que prop de ell caminabe. Alessandro teníe una
cara mol hermosa, ere cortés y agradable y de bones maneres. Aixó
li va agradá a primera vista mes del que res li habíe agradat may,
y cridánlo a la seua vora, en ell va escomensá a conversá y a
preguntáli quí ere, de aón veníe y aón anabe. A lo que
Alessandro tot sobre la seua condissió francamen li va di y va
contestá totes les seues preguntes, y se va oferí al seu servissi,
encara que poc puguere fé. Lo abad, sentín la seua bona conversa y
considerán les seues maneres, y pensán que encara que lo seu ofissi
habíe sigut servil, ere gentilhome, se va ensendre mes en este
agrado; y ya ple de compassió per les seues desgrássies, lo va
confortá y li va di que tinguere bona esperansa perque, si home de
pro ere, Déu li tornaríe la fortuna y hasta lay aumentaríe; y li
va rogá que, ya que cap a la Toscana anabe, vullguere quedás a la
seua compañía, ya que ells tamé anaben cap allí. Alessandro li va
doná les grássies pel consol y li va di que acataríe tot lo que li
manare. Al pit del abad se movíen extrañes coses per lo que li
habíe vist a Alessandro, y va passá que después de algúns díes
van arribá a una vila que no estabe massa dotada de albergues, y
volén allí acomodá al abad, Alessandro lo va fé desmontá a casa
de un venté o possadero que li ere mol conegut y li va fé prepará
una alcoba al puesto menos incómodo de la casa. Y, convertit ya casi
en mayordomo del abad, com estabe mol acostumbrat an alló, com milló
va pugué va instalá per la vila a tot lo séquito. Habén ya sopat
o senat lo abad y ya sén nit tancada, y tots los homes están
dormín, Alessandro va preguntá al messoné aón podríe dormí ell.
A lo que lo possadero li va contestá:

- De verdat que no u sé;
ya veus que tot está ple, y pots vore als meus criats dormín als
bangs y cadieres, pero a la alcoba del abad ñan uns arcóns als que
te puc portá y ficá damún algún madalap y allí, si te pareix be,
com milló pugues gítat esta nit.


A
lo que Alessandro va di:



-
¿Cóm hay de aná a la cámara del abad, que saps que es minuda y
tan estreta que no se han pogut gitá allí cap dels seus flares? Si
yo men haguera donat cuenta de alló cuan se van córre les cortines
hauría fet dormí damún dels arcóns als seus flares y yo me hauría
quedat aon ells dórmen. A lo que lo possadero va di:



-
Pero aixina está lo assunto, y podríes, si vols, está allí ben
be; lo abad dorm y les cortines están passades, yo te portaré sense
fé soroll una manta, ves a dormí. Alessandro veén que aixó podíe
fes sense cap moléstia per al abad, va está de acuerdo, y tan a
poquetet y calladet com va pugué se va acomodá allí. Lo abad, que
no dormíe, sino que pensabe en los seus extrañs dessichos, sentíe
lo que lo possadero y Alessandro parláben, y tamé habíe sentit aón
se habíe gitat Alessandro; per lo que, mol contén, se va escomensá
a di:

- Déu ha enviat la ocasió als meus dessichos; si no la
aprofito, igual no tornará en mol tems. Y dessidínse del tot a
aprofitála, pareixénli tot tranquilet al albergue, en veu baixa va
cridá a Alessandro y li va di que se gitáre a la seua vora; ell,
después de moltes negatives, se va despullá y se va gitá allí. Lo
abad, ficánli la má al pit lo va escomensá a tocá igual com solen
fé les dessichoses joves als seus amáns; de lo que Alessandro se va
extrañá mol, y va dudá si lo abad, espentat per un deshonesto
amor, lo tocabe de aquella manera. Esta duda la va reconeixe lo abad,
y va sonriure, y traénse la camisa que portabe damún va agarrá la
má de Alessandro y se la va ficá damún del pit diénli:

-
Alessandro, avénta fora los teus pensaméns de tontet, y busca aquí,
mira lo que amago. Alessandro, en la má damún del pit del abad, va
trobá dos mamelletes redones y pretes y delicades, com si hagueren
sigut de marfil. Vist enseguida que lo abad ere una dona, sense
esperá un atra invitassió, abrassánla la volíe besá, cuan ella
li va di:

- Abáns de que te arrimos, escolta lo que te vull di.
Com pots vore, soc dona y no home; y, donsella, men vach aná de casa
meua y al Papa
anaba a que trobáre un bon home: o per la sort de trobát o per a la
meua desgrássia, al vóret l´atre día, me va fé enséndre per tú
lo amor com a cap dona li haygue passat abáns; y per naixó hay
pensat vóldret com lo meu home abáns que a cap atre. Si no me vols
per dona, ix de aquí enseguida y torna al teu puesto.


Alessandro,
encara que no la coneixíe, considerán la compañía que portabe, va
estimá que teníe que sé noble y rica, y hermossíssima la veíe;
pel que, sense pensássu massa, va contestá que, si li apetíe alló,
an ell mol li agradabe. Ella entonses, eixecánse y assentánse al
canto del llit, dabán de una fusteta aon estabe la efigie o imache
de nostre Siñó, ficánli a la má un anell, se van casá, y
después, ben apretadets, en gran plaé de cada una de les parts del
cos, lo que quedabe de aquella nit van aná tombán y girán sense
despertá als que com a socs dormíen.





Y
convenín entre ells lo modo y la manera dels fets per vindre, al
eixecás lo día, Alessandro, eixín pel mateix puesto de la alcoba
pel que habíe entrat, sense sabé ningú aón habíe dormit aquella
nit, mes contén que unes castañoles, en lo abad y en la seua
compañía se va ficá en camí, y después de moltes jornades van
arribá a Roma. Después de uns díes, lo abad en los dos caballés y
en Alessandro, sense dingú mes, van sé ressibits per un cardenal
en apellit de origen sarraceno y en acento chapurriau,
y ell los va fé entrá a vore al Papa; y feta la reverénsia
pertinén, aixina va escomensá a parlá lo abad:





-
San Pare, aixina com vosté milló que dingú hau de sabé, tots los
que honestamen volen viure tenen que fugí de lo que de per un atra
senda puguere conduíls; lo que per a que yo, que honestamen vull
viure, podría fé, en lo hábit en que me veéu escapada secretamen
en mols dels tessoros del rey de Inglaterra, mon pare, que al rey de
Escocia
, un siñó més agüelo que los márgens, sén yo jove com me
veéu, me volíe doná per dona, y hay vingut aquí per a que la
vostra santidat me donare un bon home. Y no me va fé fugí sol la
vellesa del rey de Escocia, tamé la temó de fé, per la fragilidat
de la meua juventut, si en ell me casara, algo que aniguere contra
les divines leys y contra lo honor de la sang real de mon pare.

Y
venín per aixó, Déu, que sol ell coneix lo que a cadaú li fa
falta, crec que per la seua misericórdia, an aquell a qui an ell
apetíe que fore lo meu home me va ficá dabán dels ulls: y aquell
va sé este jove - y va enseñá a Alessandro - que vos veéu a la
meua vora. Les seues costums y mérit són dignes de consevol gran
Siñora, encara que potsé la noblesa de la seua sang no sigue tan
clara com es la real. An ell, pos, hay pres per home y an ell vull, y
no ne tindré may a datre, y me done igual lo que li paregue a mon
pare o als demés. Aixina que la prinsipal raó que me va fé vindre
aquí ha desaparegut, pero me va paréixe be completá lo camí, tan
per a visitá los sans puestos y dignes de reverénsia, dels que está
plena esta siudat, com a la vostra santidat, y tamé per a que per
vos lo matrimoni entre Alessandro y yo dabán sol de la presénsia de
Déu, faiguera yo públic dabán la vostra presénsia, y la dels
demés homes. Humildemen tos rogo que alló que a Déu y a mí mos ha
apetit tos sigue grato y que me donéu la vostra bendissió, per a
que en ella tingám la de aquell del que sou vicari, pugám juns, en
lo honor de Déu y lo vostre, viure y finalmen morí.





Se
va maravillá Alessandro al sentí que la seua dona ere filla del rey
de Inglaterra, y se va omplí de extraordinária alegría; pero mes
se van maravillá los dos caballés y tan se van enfadá que si a un
atra part y no dabán del Papa hagueren estat, los hauríen fet a
Alessandro y potsé a la dona alguna canallada. Per un atra part, lo
Papa se va maravillá mol tan del hábit de la dona com de la seua
elecsió; pero sabén que no se podíe reculá, va voldre satisfé la
seua demanda y primé consolán als caballés, als que vee cabrejats,
y ficánlos en pas en la Siñora y en Alessandro, va doná órdens
per a fé lo que calguere. Y arribán lo día fixat per nell, dabán
de tots los cardenals y atres mols grans homes de pro, que invitats a
una grandíssima festa preparada per nell habíen vingut, va fé
vindre a la Siñora, que tan hermosa y atractiva pareixíe que ere
per tots alabada, y del mateix modo Alessandro espléndidamen vestit.
En apariénsia y en modáls no pareixíe un jove que a ussura haguere
dixat dinés, sino mes be de sang real, y per los dos caballés va sé
mol honrat. Y aquí se van fé selebrá solemnemen los esponsales, y
después, fetes be y magníficamen les bodes, en la seua bendissió
los va despedí. Li va apetí a Alessandro, y tamé a la Siñora, al
partí de Roma aná a Florencia aon ya habíe arribat la fama de la
notíssia; y allí, ressibits per los siudadáns en máxim honor, va
fé la Siñora liberá als tres germáns, habén fet primé pagá a
tots los deudós y tornáls les seues possesións an ells y a les
seues dones. Pel que, en bons dessichos de tots, Alessandro en la
seua dona, emportánse a Agolante, sen va aná de Florencia y
arribats a París, honorablemen van sé ressibits pel rey. De allí
sen van aná los dos caballés a Inglaterra, y tan se van afaná en
lo rey que los va torná la seua grássia y en grandíssima festa va
ressibí an ella y al seu gendre, al que poc después va fé caballé
y li va doná lo condat de Cornualles. Y ell va sé tan capás que va
reconsiliá al fill en lo pare, y va torná la pas a la isla y se va
guañá lo amor y la grássia de tots los del país, y Agolante va
recuperá tot lo que li debíen, y ric sen va entorná a Florencia,
habénlo primé armat caballé lo conde Alessandro. Lo conde,
después, en la seua dona gloriosamen va viure, y segóns lo que
algúns diuen, en lo seu juissi y valor y la ajuda del sogre va
conquistá después Escocia, de la que va sé coronat rey.




CUARTA