Mostrando entradas con la etiqueta abad. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta abad. Mostrar todas las entradas

martes, 18 de diciembre de 2018

TERSERA JORNADA. NOVELA OCTAVA

Ferondo, habénse pres serts polsets, es enterrat com mort. Lo abad, que se benefíssie a la seua dona, lo fa traure de la tumba y lo fiquen a la presó. Persuadit de que está al purgatori, y después, ressussitat, com seu críe a un fill engendrat pel abad en la seua dona.

Arribat lo final de la llarga história de Emilia, que a dingú habíe desagradat per la seua extensió, sino que considerada per tots com ben narrada, tenín en cuenta la cantidat y la variedat dels cassos contats an ella; la Reina, mostránli a Laureta en un sol gesto lo seu dessich, li va doná ocasió de escomensá aixina:
mol volgudes Siñores, me se fique dabán com digna de sé contada una verdat que té, mol mes del que va sé, aspecte de mentira, y me ha vingut al cap al sentí contá que un va sé plorat y sepultat pres per un atre.

Contaré, pos, cóm un viu va sé sepultat pres per mort, y cóm después ell mateix y mols atres van creure que, ressussitat, habíe eixit de la tumba, sén per naixó venerat com un san qui mes be com a culpable habíe de sé condenat.
Ñabíe a la Toscana una abadía (y encara hi está) situada, com ne veém moltes, a un puesto no massa frecuentat per la gen, de la que va sé abad un flare que en totes les coses ere santíssim, menos en los assuntos de dones, y estos los sabíe fé tan de amagatontes que casi dingú los coneixíe ni los sospechaben, per lo que santíssim y just se pensabe que ere en tot. 

Va passá que, habén fet gran amistat en lo abad un riquíssim habitán de la vila que teníe per nom Ferondo, home ignorán y mes curt que les mánegues de un chaleco, (y per naixó li agradabe al abad tratál, per les carcañades que a vegades li arrancabe la seua simplesa), en esta amistat sen va doná cuenta lo abad de que Ferondo teníe per cónyuge a una dona hermossíssima, de la que se va enamorá tan que no pensabe en datra cosa ni de día ni de nit; pero sentín que, per mol simple y nessio que fore en totes les demés coses, ere sapientíssim en amá y protegí an esta dona, casi desesperabe. Pero, com lo abad ere mol viu, va domesticá tan a Ferondo que éste en la seua dona veníen alguna vegada a passejás pel jardí de la seua abadía; y allí, en ell, sobre la felissidat de la vida eterna y sobre les santíssimes acsións de mols hómens y dones ya morts los parlabe en gran modestia, tan que a la Siñora li van doná dessichos de confesás en ell y li va demaná llisénsia a Ferondo y la va obtíndre.
Va aná, pos, a confesás en lo abad, en grandíssim plaé de éste y ficánse als seus peus, va escomensá: 

- Siñó, si Déu me haguere donat un home o no mel haguere donat, potsé me siríe mes fássil en la vostra enseñansa entrá al camí del que me hau parlat, que porte a datres a la vida eterna, pero yo, considerán quí es Ferondo y la seua idiotés, me puc considerá viuda y, sin embargo, soc casada, pero mentres visque ell, datre home no puc péndre, y ell, encara que es tan saboc, es tan selós que per naixó no puc viure en ell mes que en pena y desgrássia. Per naixó, abáns de vindre a datra confessió, lo mes humildemen que puc tos rogo que sobre aixó vullgáu donám algún consell, perque si desde ara no escomenso a procurá pel meu be, confessám o fé alguna atra bona obra de poc me servirá.
Este discurs va proporsioná gran plaé al alma del abad, y li va paréixe que la fortuna habíe ubert camí al seu mes gran dessich; y va di:

- Filla meua, crec que gran incórdio té que sé per a una hermosa y delicada dona com sou vos, tíndre per home a un sompo, pero mol mes gran crec que es tíndre a un selós; pel que, tenín vos les dos coses, fássilmen me crec lo que de la vostra pena me diéu. Pero en alló, per díu en poques paraules, no vech datre consell ni reméi apart de un, que es que Ferondo se curo de estos sels. La medissina per a curál sé yo mol be cóm féla, sempre que vos tinguéu la voluntat de guardá en secreto lo que vach a dítos.

La dona va di:

- Pare meu, no u dudéu, perque me dixaré abáns morí que díli a dingú algo que vos me diguéreu que no diguera, ¿pero cóm se podrá fé?

Va contestá lo abad:

- Es nessessari que primé mórigue, y aixina passará, y cuan haygue patit tans cástics que ya estigue arrepentit dels seus sels, natros, en sertes orassións, rogarém a Déu que lo torno an esta vida, y aixina u fará.

- Pos - va di la dona- , ¿hay de quedám viuda?

- Sí - va contestá lo abad- , durán un tems, y mol debéu guardátos de que dingú se caso en vos, perque a Déu li pareixeríe mal, y al torná Ferondo tindríeu que torná en ell y siríe mes selós que may.

La dona va di:

- Sempre que se curo de esta desgrássia, que no tinga que está yo sempre com a una presó, estic contenta; féu com vullgáu.

Va di entonses lo abad:

- Aixina u faré: pero ¿quína recompensa obtindré de vos per tal servissi?
- Pare meu - va di la Siñora- , lo que dessichéu si está a la meua ma, pero ¿qué pot oferíli algú com yo que sigue apropiat a tal home com vos sou?

Lo abad li va di:

- Siñora, vos podéu fé per mí igual que lo que yo me empeño en fé per vos perque aixina com me disposo a fé alló que té que sé lo consol vostre, aixina podéu fé vos lo que sirá salut y salvassió de la meua vida.

Va di entonses la Siñora:

- Sí es aixina, estic disposada.

- Pos - va di lo abad -, me donaréu lo vostre amor y lo plaé de tíndretos, perque per vos me enséng y me enarbolo.

La dona, al sentí aixó, tota parada, va contestá:

- ¡Ay, pare meu!, ¿qué es lo que me demanéu? Yo creía que éreu un san:
¿y los cuadre als sans requerí a les dones que los demanen consell per a tals assuntos? 

Lo abad li va di:

- Alma meua hermosa, no tos maravilléu, que per naixó la santidat no disminuíx, perque está a l´alma y lo que yo tos demano es un pecat del cos. Pero sigue com sigue, tanta forsa ha tingut la vostra atractiva bellesa que Amor me obligue a fé aixó, y tos dic que de la vostra hermosura mes que datres dones podéu gloriátos al pensá que agrade als sans, que están tan acostumbrats als del sel; y ademés de aixó, encara que siga yo abad seguixco sén un home com los demés y, com veéu, encara no soc vell. Y aixó no té que sétos penós de fé, sino que podéu dessicháu perque mentres Ferondo estigue al purgatori, yo tos donaré, féntos compañía per la nit, lo consol que hauríe de donátos ell, y dingú sen donará cuenta de alló, ya que tots creuen que soc un san. No digáu que no a la grássia que Déu tos mane, que moltes són les que dessichen lo que vos podéu tíndre y tindréu, si prudénmen seguíu lo meu consell. Ademés, ting hermoses joyes valioses, que no sirán de datra persona mes que vostres. Féu, pos, dolsa esperansa meua, lo que yo fach per vos de bona gana. La dona teníe lo rostro inclinat, y no sabíe cóm negálay, y consedílay no li pareixíe be, pel que lo abad, veén que lo habíe escoltat y donabe llargues a la resposta, pareixénli habéla convensut a miges, en moltes atres paraules continuán les primeres, abáns de que callare li habíe embutit al cap que alló estabe ben fet; pel que va di que estabe disposada a lo que manare, pero que abáns de que Ferondo haguere anat al purgatori no podíe sé. 

Lo abad contentíssim li va di:

- Farém que allí sen váigue; féu que demá o al día siguién vingue a trobás aquí en mí.

Y dit aixó, habénli ficat de amagatóns a la má un bellíssim anell, la va despedí.
La dona, alegre en lo regalo y esperán tíndren datres, tornán en les seues compañes, maravilloses coses va escomensá a di sobre la santidat del abad. Als pocs díes sen va aná Ferondo cap a la abadía, y en cuan lo va vore lo abad va pensá en enviál al purgatori; y trobats uns polvets de maravillosa virtut que a terres de Lleván habíe obtingut de un gran príncipe que afirmabe que solíe fels aná lo Agüelo de la Montaña cuan volíe enviá an algú (fénlo dormí) al seu paraísso o tornál de allí, y que, en serta cantidat donáts, sense cap lesió féen dormí a qui los preníe, y mentres durabe lo seu poder no se hauríe dit que teníe vida. Ferondo ne va pendre prou per a dormí tres díes, en un tassa de vi enterbolit, sense donássen cuenta, y en ell lo va portá al claustro y en uns atres monjos sen van escomensá a enriure de ell y de les seues tontades.

No van durá mol perque, fen efecte los polvos, li va víndre una gran son de repén y están de peu se va adormí. 

Lo abad, fen vore que estabe perturbat pel acsidén, lo va fé despullá y portá aigua freda y tirálay a la cara, y li van aplicá mols atres reméis per a recuperál del desmayo. Veén lo abad y los monjos que en tot alló no recobrabe lo sentit, prenénli lo pols y no trobánlo, tots van tíndre per sert que estabe mort; pel que van enviá recado a la dona y als seus paréns, que van acudí ascape. La dona en los seus paréns lo van plorá una mica, lo van vestí tal com anabe y lo abad lo va fé ficá a un nincho eixecat, sense tapá de terra.

La dona va torná a casa seua, y va di que no se separaríe de un mosset que habíe tingut en ell, y quedánse a casa, lo fill va escomensá a administrá la riquesa que habíe sigut de Ferondo. 

Lo abad, en un flare boloñés de qui mol sen fiabe y que aquell día habíe arribat desde Bolonia, eixecánse per la nit en silénsio, van traure a Ferondo de la sepultura y lo van portá a una bodega a la que no entrabe gens de llum y que ere la presoneta dels monjos que cometíen faltes. Li van traure los vestits, lo van vestí com a un flare, lo van ficá damún de una garba de palla y lo van dixá hasta que recobrare lo sentit. Mentrestán, lo flare boloñés, informat pel abad del que teníe que fé, sense que u sapiguere dingú mes, va esperá a que Ferondo retornare. Lo abad, al día siguién, en algúns dels seus monjos, com si faiguere una visita, sen va aná a casa de la dona, a la que de negre vestida y apenada va trobá, y consolánla un rato, en veu baixa li va demaná que cumpliguere la seua promesa. La dona, veénse libre y sense lo empach de Ferondo ni de dingú, habénli vist al dit un atre anell, va di que estabe preparada y van acordá que se trobaríen de nit. Arribada la nit, lo abad, disfrassat en les robes de Ferondo y acompañat pel seu flare, se va gitá en ella hasta lo matí en grandíssim gust y plaé, y después sen va entorná cap a la abadía. Algúns lo van vore aná y vindre, pero van creure que ere Ferondo que per naquell barri fée peniténsia, y sobre alló moltes históries entre la gen vulgar de la vila van náixe, y hasta los hi van contá moltes vegades a la dona, que be sabíe lo que passabe.

Lo flare boloñés, cuan va torná en sí Ferondo y se va trobá allí sense sabé aón estabe, va entrá a dins de la bodega, va fótre un bram terrible, va agarrá un verdang de avellané en una má y li va fótre una bona tunda. 

Ferondo, plorán y cridán, no fée datra cosa que preguntá:

- ¿Aón estic?

Lo flare li va contestá:

- Estás al purgatori.

- ¿Cóm? - va di Ferondo-. ¿es que me hay mort?

Va di lo flare:

- Aixina es.

Pel que Ferondo va escomensá a plorá per nell mateix, per la seua dona y son fill, dién les coses mes rares del món. Lo flare li va portá algo de minjá y de beure, lo que veén Ferondo va di: 

- ¿Aixina que los morts míngen?

Va di lo flare:

- Si, y aixó que te porto es lo que la dona que va sé teua va enviá este matí a la iglesia per a fé di misses per la teua alma, lo que Déu vol que te sigue oferit.
Va di entonses Ferondo:

- ¡Dómine, beneíxla! Yo mol la volía abáns de morí, tan que la tenía tota la nit en brassos y no fáia mes que besála, y tamé alguna atra cosa féem cuan me donabe la gana. Y después, com teníe molta fam, va escomensá a minjá y beure, y no pareixénli lo vi mol bo, va di:

- ¡Dómine, féslay pagá, pos no li va doná al móssen lo vi de la cuba arrimada al muro! Pero después de habé minjat, lo flare va torná a agarrá la mateixa vara y va torná a fótrel blau. 

Ferondo, habén cridat mol, va di:

- ¡Ay!, ¿per qué me fas aixó?

Va di lo flare:

- Perque aixina u ha manat Déu nostre Siñó, que cada día te sígue fet dos vegades. - ¿Y per quina raó? - va di Ferondo.

Va di lo flare:

- Perque vas sé mol selós tenín per cónyuge a la milló dona que ñabíe a la teua siudat. 

- ¡Ay! - va di Ferondo-, dius la verdat, y la mes dolsa; ere mes melosa que lo caramelo de un flan, pero no sabía yo que Déu nostre Siñó tinguere a mal que lo home fore selós, perque sinó no u hauría sigut. 

Va di lo flare:

- De aixó ten teníes que habé donat cuenta mentres estabes allí, y enmendát, y si passe que alguna vegada allí tornos, tindrás tan presén lo que ara te fach que may mes sirás selós. 

Va di Ferondo:

- ¿Pos torne alguna vegada lo que se mor?

Va di lo flare:

- Sí, pero sol qui Déu vol.

- ¡Oh! - va di Ferondo-, si alguna vegada torno, siré lo milló home del món; no li pegaré may, may la insultaré, mes que pel vi que ha enviat este matí.
Y tampoc ha enviat cap vela, hay tingut que minjá a oscurines.

Va di lo flare:

- Sí que ne va enviá, pero se van cremá durán les misses.

- ¡Oh! - va di Ferondo-, pos sirá verdat. Si torno al atre món la dixaré fé lo que vullgue. Pero dísme: ¿quí eres tú que me fas aixó?

Va di lo flare:

- Yo tamé soc un mort, vach sé de Cerdeña, y com vach alabá mol a un siñó meu lo sé selós me ha condenat Déu an esta pena, te ting que doná minjá y beure y dixát tou hasta que Déu disposo un atra cosa de tú y de mí.
Va di Ferondo:

- ¿No ña aquí dingú mes que natros dos?

Va di lo flare:

- Sí, ne ñan millóns, pero tú no los pots vore ni sentí, ni ells a tú. 

Va di entonses Ferondo:

- ¿Pos a quina distánsia estém de la nostra terra?

- ¡Botovadéu! - va di lo flare-, estám a moltíssimes milles de casa.
- ¡Collóns, si que estém llun! - va di Ferondo-, segóns me pareix debém está fora del món, de tan lluñ.

En estes converses y atres paregudes, entre minjás y palisses, van tindre a Ferondo prop de deu mesos allí, durán los que lo abad en molta frecuénsia y mol felísmen va visitá a la seua hermosa dona y en ella se va doná la milló vida del món.

Pero com passen les desgrássies, la dona se va quedá preñada, y donánsen cuenta enseguida lay va di al abad; pel que als dos los va paréixe que sense retrás Ferondo teníe que torná del purgatori a la vida y torná en ella, y díli ella que estabe embarassada de ell. 

Lo abad, pos, la nit siguién va cridá a Ferondo en una veu fingida a la seua presó y li va di: 

- Ferondo, consólat, que ha vullgut Déu que tornos al món, aon ressibirás un atre fill de la teua dona, al que cridarás Benedetto perque per les orassións de lo teu san abad y de la teua dona y per lo amor de San Benito te consedíx esta grássia.

Ferondo, al sentí aixó, se va ficá mol alegre, y va di:

- Mol contén estic. Beneít sígue Déu nostre Siñó, lo meu abad, San Benito y la meua dona gustosa melosa y sabrosa.

Lo abad, habénli fet doná en lo vi que li enviabe una miqueta dels polvos aquells que lo faríen dormí unes cuatre hores, se va torná a ficá la cassulla, y en lo seu monjo en cuidadet lo van torná a la sepultura aon habíe sigut enterrat.
Pel matí, només fes de día, Ferondo se va despertá y va vore per alguna bada del nincho una mica de llum, cosa que no veíe desde fée deu mesos, pel que pareixénli está viu, va escomensá a cridá:

- ¡Obríume, obríume! - y li va fótre en lo cap contra la tapa del sepulcro, tan fort que la va moure, perque estabe una mica fluixa aposta. Ya escomensabe a obrís cuan los monjos, que habíen resat maitines, van córre cap allí, van reconéixe la veu de Ferondo, lo van vore ya eixí del sepulcro, y esglayats tots per lo extrañ del cas, van colá cametes ajudéume y sen van aná a trobá al abad. Este, fen vore que se eixecabe de la orassió, va di:

- Fills, no tingáu temó; prenéu la creu y l´aigua bendita y veníu detrás de mi, y veigám lo que lo poder de Déu mos vol mostrá - y aixina u van fé.

Estabe Ferondo mol blang, ya que habíe estat tan tems sense vore lo sel, fora del atabut. Al vore al abad, va córre als seus peus y li va di:

- Pare meu, les vostres orassións, segóns me ha sigut revelat, y les de San Benito y les de la meua dona me han tret de les penes del purgatori y tornat a la vida; pel que rogo a Déu que tinguéu bons díes y bones calendes, avui y sempre.

Lo abad va di:

- Alabat sígue lo podé de Déu. Ves, pos, fill, ya que Déu aquí te ha tornat, y consola a la teua dona, que desde que ten vas aná ha estat plorán, y sígues desde avui amic y criat de Déu.

Va di Ferondo:

- Siñó, aixina ha sigut dit; dixéume fé a mí, que en cuan la troba, la besaré mol.
Lo abad, quedánse en los seus monjos, va fé cantá a tots devotamen lo miserere.

Ferondo va torná a la seua vila, aon, qui lo veíe fuchíe de ell com sol fes de les coses horribles, pero ell, cridánlo, afirmabe que habíe ressussitat.
La dona tamé teníe temó de ell, pero después de que la gen va aná prenén confiansa en ell, y, veén que estabe viu, li preguntaben sobre moltes coses; convertit en sabio, a tots contestabe y donabe notíssies de les almes dels seus paréns, y cavilabe les mes hermoses fábules del món sobre los fets del purgatori, y dabán de tot lo poble va contá la revelassió que habíe sigut feta per boca de Arañuelo Grabiel abáns de que ressussitare. Per naixó, giránse cap a casa en la dona y entrat en possessió de los seus bens, la va preñá al seu paréixe, y va passá per ventura que arribat lo tems adecuat en opinió dels tontos, que creuen que la dona porte als fills pressisamen nou mesos, la dona va parí un fill mascle, que se va di Benedetto Ferondo. La tornada de Ferondo y les seues paraules, al creure casi tot lo món que habíe ressussitat, van aumentá sense límits la fama de la santidat del abad; y Ferondo, que per los seus sels habíe ressibit moltes palisses, segóns la promesa que habíe fet, va dixá de sé selós, y contenta la dona, van viure juns, encara que cuan ella podíe, de bona gana se trobabe en lo san abad que tan be la habíe servit.

https://lo-decameron.blogspot.com/2018/12/tersera-jornada-novela-novena.html

TERSERA JORNADA. NOVELA OCTAVA

Ferondo,
habénse pres serts polsets, es enterrat com mort. Lo abad, que se
benefíssie a la seua dona, lo fa traure de la tumba y lo fiquen a la
presó. Persuadit de que está al purgatori, y después, ressussitat,
com seu críe a un fill engendrat pel abad en la seua dona.







Arribat
lo final de la llarga história de Emilia, que a dingú habíe
desagradat per la seua extensió, sino que considerada per tots com
ben narrada, tenín en cuenta la cantidat y la variedat dels cassos
contats an ella; la Reina, mostránli a Laureta en un sol gesto lo
seu dessich, li va doná ocasió de escomensá aixina:
mol
volgudes Siñores, me se fique dabán com digna de sé contada una
verdat que té, mol mes del que va sé, aspecte de mentira, y me ha
vingut al cap al sentí contá que un va sé plorat y sepultat pres
per un atre.

Contaré, pos, cóm un viu va sé sepultat pres per
mort, y cóm después ell mateix y mols atres van creure que,
ressussitat, habíe eixit de la tumba, sén per naixó venerat com un
san qui mes be com a culpable habíe de sé condenat.


Ñabíe
a la Toscana una abadía (y encara hi está) situada, com ne veém
moltes, a un puesto no massa frecuentat per la gen, de la que va sé
abad un flare que en totes les coses ere santíssim, menos en los
assuntos de dones, y estos los sabíe fé tan de amagatontes que casi
dingú los coneixíe ni los sospechaben, per lo que santíssim y just
se pensabe que ere en tot. 



Va passá que, habén fet gran amistat
en lo abad un riquíssim habitán de la vila que teníe per nom
Ferondo, home ignorán y mes curt que les mánegues de un chaleco, (y
per naixó li agradabe al abad tratál, per les carcañades que a
vegades li arrancabe la seua simplesa), en esta amistat sen va doná
cuenta lo abad de que Ferondo teníe per cónyuge a una dona
hermossíssima, de la que se va enamorá tan que no pensabe en datra
cosa ni de día ni de nit; pero sentín que, per mol simple y nessio
que fore en totes les demés coses, ere sapientíssim en amá y
protegí an esta dona, casi desesperabe. Pero, com lo abad ere mol
viu, va domesticá tan a Ferondo que éste en la seua dona veníen
alguna vegada a passejás pel jardí de la seua abadía; y allí, en
ell, sobre la felissidat de la vida eterna y sobre les santíssimes
acsións de mols hómens y dones ya morts los parlabe en gran
modestia, tan que a la Siñora li van doná dessichos de confesás en
ell y li va demaná llisénsia a Ferondo y la va obtíndre.
Va
aná, pos, a confesás en lo abad, en grandíssim plaé de éste y
ficánse als seus peus, va escomensá: 



- Siñó, si Déu me
haguere donat un home o no mel haguere donat, potsé me siríe mes
fássil en la vostra enseñansa entrá al camí del que me hau
parlat, que porte a datres a la vida eterna, pero yo, considerán quí
es Ferondo y la seua idiotés,
me puc considerá viuda y, sin embargo, soc casada, pero mentres
visque ell, datre home no puc péndre, y ell, encara que es tan
saboc, es tan selós que per naixó no puc viure en ell mes que en
pena y desgrássia. Per naixó, abáns de vindre a datra confessió,
lo mes humildemen que puc tos rogo que sobre aixó vullgáu donám
algún consell, perque si desde ara no escomenso a procurá pel meu
be, confessám o fé alguna atra bona obra de poc me servirá.


Este
discurs va proporsioná gran plaé al alma del abad, y li va paréixe
que la fortuna habíe ubert camí al seu mes gran dessich; y va di:





-
Filla meua, crec que gran incórdio té que sé per a una hermosa y
delicada dona com sou vos, tíndre per home a un sompo, pero mol mes
gran crec que es tíndre a un selós; pel que, tenín vos les dos
coses, fássilmen me crec lo que de la vostra pena me diéu. Pero en
alló, per díu en poques paraules, no vech datre consell ni reméi
apart de un, que es que Ferondo se curo de estos sels. La medissina
per a curál sé yo mol be cóm féla, sempre que vos tinguéu la
voluntat de guardá en secreto lo que vach a dítos.





La
dona va di:





-
Pare meu, no u dudéu, perque me dixaré abáns morí que díli a
dingú algo que vos me diguéreu que no diguera, ¿pero cóm se podrá
fé?





Va
contestá lo abad:





-
Es nessessari que primé mórigue, y aixina passará, y cuan haygue
patit tans cástics que ya estigue arrepentit dels seus sels, natros,
en sertes orassións, rogarém a Déu que lo torno an esta vida, y
aixina u fará.





-
Pos - va di la dona- , ¿hay de quedám viuda?





-
Sí - va contestá lo abad- , durán un tems, y mol debéu guardátos
de que dingú se caso en vos, perque a Déu li pareixeríe mal, y al
torná Ferondo tindríeu que torná en ell y siríe mes selós que
may.





La
dona va di:





-
Sempre que se curo de esta desgrássia, que no tinga que está yo
sempre com a una presó, estic contenta; féu com vullgáu.





Va
di entonses lo abad:





-
Aixina u faré: pero ¿quína recompensa obtindré de vos per tal
servissi?
- Pare meu - va di la Siñora- , lo que dessichéu si
está a la meua ma, pero ¿qué pot oferíli algú com yo que sigue
apropiat a tal home com vos sou?





Lo
abad li va di:





-
Siñora, vos podéu fé per mí igual que lo que yo me empeño en fé
per vos perque aixina com me disposo a fé alló que té que sé lo
consol vostre, aixina podéu fé vos lo que sirá salut y salvassió
de la meua vida.





Va
di entonses la Siñora:





-
Sí es aixina, estic disposada.





-
Pos - va di lo abad -, me donaréu lo vostre amor y lo plaé de
tíndretos, perque per vos me enséng y me enarbolo.





La
dona, al sentí aixó, tota parada, va contestá:





-
¡Ay, pare meu!, ¿qué es lo que me demanéu? Yo creía que éreu un
san:
¿y los cuadre als sans requerí a les dones que los demanen
consell per a tals assuntos? 



Lo abad li va di:





-
Alma meua hermosa, no tos maravilléu, que per naixó la santidat no
disminuíx, perque está a l´alma y lo que yo tos demano es un pecat
del cos. Pero sigue com sigue, tanta forsa ha tingut la vostra
atractiva bellesa que Amor me obligue a fé aixó, y tos dic que de
la vostra hermosura mes que datres dones podéu gloriátos al pensá
que agrade als sans, que están tan acostumbrats als del sel; y
ademés de aixó, encara que siga yo abad seguixco sén un home com
los demés y, com veéu, encara no soc vell. Y aixó no té que sétos
penós de fé, sino que podéu dessicháu perque mentres Ferondo
estigue al purgatori, yo tos donaré, féntos compañía per la nit,
lo consol que hauríe de donátos ell, y dingú sen donará cuenta de
alló, ya que tots creuen que soc un san. No digáu que no a la
grássia que Déu tos mane, que moltes són les que dessichen lo que
vos podéu tíndre y tindréu, si prudénmen seguíu lo meu consell.
Ademés, ting hermoses joyes valioses, que no sirán de datra persona
mes que vostres. Féu, pos, dolsa esperansa meua, lo que yo fach per
vos de bona gana. La dona teníe lo rostro inclinat, y no sabíe cóm
negálay, y consedílay no li pareixíe be, pel que lo abad, veén
que lo habíe escoltat y donabe llargues a la resposta, pareixénli
habéla convensut a miges, en moltes atres paraules continuán les
primeres, abáns de que callare li habíe embutit al cap que alló
estabe ben fet; pel que va di que estabe disposada a lo que manare,
pero que abáns de que Ferondo haguere anat al purgatori no podíe
sé. 



Lo abad contentíssim li va di:





-
Farém que allí sen váigue; féu que demá o al día siguién
vingue a trobás aquí en mí.





Y
dit aixó, habénli ficat de amagatóns a la má un bellíssim anell,
la va despedí.
La dona, alegre en lo regalo y esperán tíndren
datres, tornán en les seues compañes, maravilloses coses va
escomensá a di sobre la santidat del abad. Als pocs díes sen va aná
Ferondo cap a la abadía, y en cuan lo va vore lo abad va pensá en
enviál al purgatori; y trobats uns polvets de maravillosa virtut que
a terres de Lleván habíe obtingut de un gran príncipe que afirmabe
que solíe fels aná lo Agüelo de la Montaña cuan volíe enviá an
algú (fénlo dormí) al seu paraísso o tornál de allí, y que, en
serta cantidat donáts, sense cap lesió féen dormí a qui los
preníe, y mentres durabe lo seu poder no se hauríe dit que teníe
vida. Ferondo ne va pendre prou per a dormí tres díes, en un tassa
de vi enterbolit, sense donássen cuenta, y en ell lo va portá al
claustro y en uns atres monjos sen van escomensá a enriure de ell y
de les seues tontades.





No
van durá mol perque, fen efecte los polvos, li va víndre una gran
son de repén y están de peu se va adormí. 



Lo abad, fen vore
que estabe perturbat pel acsidén, lo va fé despullá y portá aigua
freda y tirálay a la cara, y li van aplicá mols atres reméis per a
recuperál del desmayo. Veén lo abad y los monjos que en tot alló
no recobrabe lo sentit, prenénli lo pols y no trobánlo, tots van
tíndre per sert que estabe mort; pel que van enviá recado a la dona
y als seus paréns, que van acudí ascape. La dona en los seus paréns
lo van plorá una mica, lo van vestí tal com anabe y lo abad lo va
fé ficá a un nincho eixecat, sense tapá de terra.





La
dona va torná a casa seua, y va di que no se separaríe de un mosset
que habíe tingut en ell, y quedánse a casa, lo fill va escomensá a
administrá la riquesa que habíe sigut de Ferondo. 



Lo abad, en
un flare boloñés de qui mol sen fiabe y que aquell día habíe
arribat desde Bolonia, eixecánse per la nit en silénsio, van traure
a Ferondo de la sepultura y lo van portá a una bodega a la que no
entrabe gens de llum y que ere la presoneta dels monjos que cometíen
faltes. Li van traure los vestits, lo van vestí com a un flare, lo
van ficá damún de una garba de palla y lo van dixá hasta que
recobrare lo sentit. Mentrestán, lo flare boloñés, informat pel
abad del que teníe que fé, sense que u sapiguere dingú mes, va
esperá a que Ferondo retornare. Lo abad, al día siguién, en algúns
dels seus monjos, com si faiguere una visita, sen va aná a casa de
la dona, a la que de negre vestida y apenada va trobá, y consolánla
un rato, en veu baixa li va demaná que cumpliguere la seua promesa.
La dona, veénse libre y sense lo empach de Ferondo ni de dingú,
habénli vist al dit un atre anell, va di que estabe preparada y van
acordá que se trobaríen de nit. Arribada la nit, lo abad,
disfrassat en les robes de Ferondo y acompañat pel seu flare, se va
gitá en ella hasta lo matí en grandíssim gust y plaé, y después
sen va entorná cap a la abadía. Algúns lo van vore aná y vindre,
pero van creure que ere Ferondo que per naquell barri fée
peniténsia, y sobre alló moltes históries entre la gen vulgar de
la vila van náixe, y hasta los hi van contá moltes vegades a la
dona, que be sabíe lo que passabe.





Lo
flare boloñés, cuan va torná en sí Ferondo y se va trobá allí
sense sabé aón estabe, va entrá a dins de la bodega, va fótre un
bram terrible, va agarrá un verdang de avellané en una má y li va
fótre una bona tunda. 



Ferondo, plorán y cridán, no fée datra
cosa que preguntá:





-
¿Aón estic?





Lo
flare li va contestá:





-
Estás al purgatori.





-
¿Cóm? - va di Ferondo-. ¿es que me hay mort?





Va
di lo flare:





-
Aixina es.





Pel
que Ferondo va escomensá a plorá per nell mateix, per la seua dona
y son fill, dién les coses mes rares del món. Lo flare li va portá
algo de minjá y de beure, lo que veén Ferondo va di: 



- ¿Aixina
que los morts míngen?





Va
di lo flare:





-
Si, y aixó que te porto es lo que la dona que va sé teua va enviá
este matí a la iglesia per a fé di misses per la teua alma, lo que
Déu vol que te sigue oferit.
Va di entonses Ferondo:





-
¡Dómine, beneíxla! Yo mol la volía abáns de morí, tan que la
tenía tota la nit en brassos y no fáia mes que besála, y tamé
alguna atra cosa féem cuan me donabe la gana. Y después, com teníe
molta fam, va escomensá a minjá y beure, y no pareixénli lo vi mol
bo, va di:





-
¡Dómine, féslay pagá, pos no li va doná al móssen lo vi de la
cuba arrimada al muro! Pero después de habé minjat, lo flare va
torná a agarrá la mateixa vara y va torná a fótrel blau. 



Ferondo, habén cridat mol, va di:





-
¡Ay!, ¿per qué me fas aixó?





Va
di lo flare:





-
Perque aixina u ha manat Déu nostre Siñó, que cada día te sígue
fet dos vegades. - ¿Y per quina raó? - va di Ferondo.





Va
di lo flare:





-
Perque vas sé mol selós tenín per cónyuge a la milló dona que
ñabíe a la teua siudat. 



- ¡Ay! - va di Ferondo-, dius la
verdat, y la mes dolsa; ere mes melosa que lo caramelo de un flan,
pero no sabía yo que Déu nostre Siñó tinguere a mal que lo home
fore selós, perque sinó no u hauría sigut. 



Va di lo flare:





-
De aixó ten teníes que habé donat cuenta mentres estabes allí, y
enmendát, y si passe que alguna vegada allí tornos, tindrás tan
presén lo que ara te fach que may mes sirás selós. 



Va di
Ferondo:





-
¿Pos torne alguna vegada lo que se mor?





Va
di lo flare:





-
Sí, pero sol qui Déu vol.





-
¡Oh! - va di Ferondo-, si alguna vegada torno, siré lo milló home
del món; no li pegaré may, may la insultaré, mes que pel vi que ha
enviat este matí.
Y tampoc ha enviat cap vela, hay tingut que
minjá a oscurines.





Va
di lo flare:





-
Sí que ne va enviá, pero se van cremá durán les misses.





-
¡Oh! - va di Ferondo-, pos sirá verdat. Si torno al atre món la
dixaré fé lo que vullgue. Pero dísme: ¿quí eres tú que me fas
aixó?





Va
di lo flare:





-
Yo tamé soc un mort, vach sé de Cerdeña, y com vach alabá mol a
un siñó meu lo sé selós me ha condenat Déu an esta pena, te ting
que doná minjá y beure y dixát tou hasta que Déu disposo un atra
cosa de tú y de mí.


Va
di Ferondo:





-
¿No ña aquí dingú mes que natros dos?





Va
di lo flare:





-
Sí, ne ñan millóns, pero tú no los pots vore ni sentí, ni ells a
tú. 



Va di entonses Ferondo:





-
¿Pos a quina distánsia estém de la nostra terra?





-
¡Botovadéu! - va di lo flare-, estám a moltíssimes milles de
casa.
- ¡Collóns, si que estém llun! - va di Ferondo-, segóns
me pareix debém está fora del món, de tan lluñ.





En
estes converses y atres paregudes, entre minjás y palisses, van
tindre a Ferondo prop de deu mesos allí, durán los que lo abad en
molta frecuénsia y mol felísmen va visitá a la seua hermosa dona y
en ella se va doná la milló vida del món.





Pero
com passen les desgrássies, la dona se va quedá preñada, y
donánsen cuenta enseguida lay va di al abad; pel que als dos los va
paréixe que sense retrás Ferondo teníe que torná del purgatori a
la vida y torná en ella, y díli ella que estabe embarassada de ell. 



Lo abad, pos, la nit siguién va cridá a Ferondo en una veu
fingida a la seua presó y li va di: 



- Ferondo, consólat, que ha
vullgut Déu que tornos al món, aon ressibirás un atre fill de la
teua dona, al que cridarás Benedetto perque per les orassións de lo
teu san abad y de la teua dona y per lo amor de San Benito te
consedíx esta grássia.





Ferondo,
al sentí aixó, se va ficá mol alegre, y va di:





-
Mol contén estic. Beneít sígue Déu nostre Siñó, lo meu abad,
San Benito y la meua dona gustosa melosa y sabrosa.





Lo
abad, habénli fet doná en lo vi que li enviabe una miqueta dels
polvos aquells que lo faríen dormí unes cuatre hores, se va torná
a ficá la cassulla, y en lo seu monjo en cuidadet lo van torná a la
sepultura aon habíe sigut enterrat.
Pel matí, només fes de
día, Ferondo se va despertá y va vore per alguna bada del nincho
una mica de llum, cosa que no veíe desde fée deu mesos, pel que
pareixénli está viu, va escomensá a cridá:





-
¡Obríume, obríume! - y li va fótre en lo cap contra la tapa del
sepulcro, tan fort que la va moure, perque estabe una mica fluixa
aposta. Ya escomensabe a obrís cuan los monjos, que habíen resat
maitines, van córre cap allí, van reconéixe la veu de Ferondo, lo
van vore ya eixí del sepulcro, y esglayats tots per lo extrañ del
cas, van colá cametes ajudéume y sen van aná a trobá al abad.
Este, fen vore que se eixecabe de la orassió, va di:





-
Fills, no tingáu temó; prenéu la creu y l´aigua bendita y veníu
detrás de mi, y veigám lo que lo poder de Déu mos vol mostrá - y
aixina u van fé.





Estabe
Ferondo mol blang, ya que habíe estat tan tems sense vore lo sel,
fora del atabut. Al vore al abad, va córre als seus peus y li va di:





-
Pare meu, les vostres orassións, segóns me ha sigut revelat, y les
de San Benito y les de la meua dona me han tret de les penes del
purgatori y tornat a la vida; pel que rogo a Déu que tinguéu bons
díes y bones calendes, avui y sempre.





Lo
abad va di:





-
Alabat sígue lo podé de Déu. Ves, pos, fill, ya que Déu aquí te
ha tornat, y consola a la teua dona, que desde que ten vas aná ha
estat plorán, y sígues desde avui amic y criat de Déu.





Va
di Ferondo:





-
Siñó, aixina ha sigut dit; dixéume fé a mí, que en cuan la
troba, la besaré mol.


Lo
abad, quedánse en los seus monjos, va fé cantá a tots devotamen lo
miserere.




Ferondo
va torná a la seua vila, aon, qui lo veíe fuchíe de ell com sol
fes de les coses horribles, pero ell, cridánlo, afirmabe que habíe
ressussitat.
La dona tamé teníe temó de ell, pero después de
que la gen va aná prenén confiansa en ell, y, veén que estabe viu,
li preguntaben sobre moltes coses; convertit en sabio, a tots
contestabe y donabe notíssies de les almes dels seus paréns, y
cavilabe les mes hermoses fábules del món sobre los fets del
purgatori, y dabán de tot lo poble va contá la revelassió que
habíe sigut feta per boca de Arañuelo Grabiel abáns de que
ressussitare. Per naixó, giránse cap a casa en la dona y entrat en
possessió de los seus bens, la va preñá al seu paréixe, y va
passá per ventura que arribat lo tems adecuat en opinió dels
tontos, que creuen que la dona porte als fills pressisamen nou mesos,
la dona va parí un fill mascle, que se va di Benedetto Ferondo. La
tornada de Ferondo y les seues paraules, al creure casi tot lo món
que habíe ressussitat, van aumentá sense límits la fama de la
santidat del abad; y Ferondo, que per los seus sels habíe ressibit
moltes palisses, segóns la promesa que habíe fet, va dixá de sé
selós, y contenta la dona, van viure juns, encara que cuan ella
podíe, de bona gana se trobabe en lo san abad que tan be la habíe
servit.



https://lo-decameron.blogspot.com/2018/12/tersera-jornada-novela-novena.html

domingo, 23 de septiembre de 2018

JORNADA SEGONA. NOVELA TERSERA.

Tres joves, malgastán los seus bens, se empobríxen; y un nebot seu, que al torná a casa desesperat té com compañ de camí a un abad, trobe que éste es la filla del rey de Inglaterra, que lo pren per home y critique los descalabros de sons tíos restituínlos lo seu bon estat.


Van sé sentides en admirassió les aventures de Rinaldo de Asti per les Siñores y los joves y alabada la seua devossió, y donades grássies a Déu y a San Julián que li habíen prestat socorro cuan gran nessessidat ne teníe, y no va sé per naixó (encara que aixó se diguere mich de amagatóns) reputada per sabóca la Siñora que habíe sapigut agarrá lo be que Déu li habíe manat a casa. Y mentres que sobre la bona nit que aquell habíe passat se enraonabe entre sonrisses de pillos, Pampínea, que se veíe al costat de Filostrato, acatánse que an ella li tocabe esta vegada, va escomensá a pensá en lo que teníe que contá, y va escomensá a parlá aixina:

Valeroses Siñores, contra mes se parle dels fets de la fortuna mes quede per contá; y de alló dingú té que maravillás si pense que totes les coses que nostres anomenám están a les seues máns y ella les cambie segóns lo seu amagat juissi, sense cap pausa y sense cap orden conegut per natros.

Va ñabé a la nostra siudat un caballé de nom micer Tebaldo, que, segóns volen algúns, va sé dels Lamberti y atres afirmen que ere dels Agolanti, segóns lo ofissi que los seus fills después de ell han fet, conforme al que sempre los Agolanti habíen fet y encara fan. Pero dixán a una vora a quina de les dos cases perteneixíe, dic que va sé éste als seus tems un riquíssim caballé y va tindre tres fills, lo primé va tindre per nom Lamberto, lo segón Tebaldo y lo tersé Agolante, hermosos y cortesos joves, encara que lo mes gran no arribare als devuit añs, cuan este riquíssim micer Tebaldo se va morí, y an ells, com als seus hereus, tots los seus bens inmobles y mobles va dixá.

JORNADA SEGONA. NOVELA TERSERA.

Éstos, veénse quedá riquíssims, en campos, llauradós y possesións, sense cap atre gobern mes que lo seu propi plaé, sense cap freno ni serreta al bossal van escomensá a gastá. Teníen mols criats y bons caballs y góssos y muixóns y continuamen invitats, y donáen a tots, y féen justes y féen no sol lo que a gentilhomes correspón, sino tamé alló que los donáe la gana fé. Y no habíen portat mol tems tal vida cuan lo tessoro dixat pel pare va mermá y no tenínne prou per als gastos les rentes, van escomensá a empeñá y a véndre les possesións; y avui una, demá un atra, casi no sen van doná cuenta y ya estaben arruinats, y se van obrí a la pobresa los seus ulls, que a la riquesa habíen tingut tancats. Lamberto, cridán un día als atres dos, los va di cuán gran habíe sigut la honorabilidat del pare y cuánta la seua, y cuánta la seua riquesa y quina la pobresa a la que per lo seu desordenat gastá habíen arribat; y lo milló que va sabé, abáns de que mes clara fore la seua miséria, los va animá a véndre lo poc que los quedabe y a anássen; y aixina u van fé.

Y sense despedís ni fé cap pompa, van eixí de Florencia, y no se van aturá hasta que van arribá a Inglaterra, y allí, llogán o alquilán una caseta a Londres, fen mol poquets gastos, van escomensá a dixá dinés en ussura; y tan favorable los va sé la fortuna en este negossi que en pocs añs una grandíssima cantidat de dinés van guañá. Tornán a Florencia, gran part de les seues possesións van torná a comprá y moltes atres, y se van casá; y, per a continuá dixán dinés a Inglaterra, a aténdre los seus negossis van enviá a un jove nebot seu que teníe per nom Alessandro, y ells tres se van quedá a Florencia, habén olvidat a lo que los habíe portat lo gasto de abáns, mes que may tornaben a gastá massa y teníen mol crédit en tots los mercadés y per consevol cantidat gran de dinés.
Estos gastos uns cuans añs va ajudá a mantindre la moneda que los enviabe Alessandro, que se habíe ficat a dixá dinés a baróns que dixaben en garantía los seus castells y atres rentes seues, y aixó grans rendiméns donabe. 

Y mentres los tres germáns gastaben y cuan los faltaben dinés los demanáben en préstamo, tenín sempre la seua esperansa a Inglaterra, va passá que va escomensá a Inglaterra una guerra entre lo rey y un fill seu per la que se va partí tota la isla, y uns apoyáben a un y datres al atre. Per naixó van sé tots los castells dels baróns arrebatats a Alessandro y ara no teníen cap renta. Esperán que consevol día entre lo fill y lo pare se faríen les paus y aixina totes les coses siríen restituídes a Alessandro, rendiméns y capital, Alessandro de la isla no sen anabe, y los tres germáns, que a Florencia estaben, gens ni mica los seus gastos limitaben, demanán en préstamo encara mes cada día. Pero después de que durán mols añs cap efecte se va vore seguí a la esperansa de la pas, los tres germáns no sol lo crédit van pédre sino que, volén aquells a qui debíen sé pagats, van sé engarjolats; y no ñabénne prou en les seues possesións per a pagá, pel que faltabe se van quedá a la presó, y les seues dones y los fills encara minuts sen van aná al campo en bastán pobres avíos o guarnissió, no sabén ya qué podíen esperá mes que miséria per a sempre.

Alessandro, que a Inglaterra la pas mols añs habíe esperat, veén que no arribabe y pareixénli que se quedabe allí tamé en perill de la seua vida, habén pensat torná a Italia sol, se va ficá en camí. Y per casualidat, al eixí de Brujas, va vore que eixíe un abad blang acompañat de mols flares, en mols criats y pressedit de gran bagache; en ell veníen dos caballés vells, paréns del rey, als que; com a coneguts, se va arrimá Alessandro, per nells a la seua compañía va sé de bona gana ressibit. Caminán, pos, Alessandro en ells, los va preguntá quí eren los flares que en tan séquito montaben dabán y aón anaben. A lo que un dels caballés va contestá:

- Este que monte dabán es un jove parén nostre, abad de una de les mes grans abadíes de Inglaterra, casi tan gran com la deKingsbridge; y com es mes jove del que les leys manen per a tal dignidat, anem natros en ell a Roma a suplicáli (impetrar) al san pare que, pesse a la seua tendra edat, lo dispenso y después en la dignidat lo confirmo: perque aixó no se pot tratá en dingú mes. Caminán, pos, lo novel abad ara dabán dels seus criats ara a la vora de ells, aixina com veém que fan tots los díes per los camíns los Siñós, va vore a Alessandro que prop de ell caminabe. Alessandro teníe una cara mol hermosa, ere cortés y agradable y de bones maneres. Aixó li va agradá a primera vista mes del que res li habíe agradat may, y cridánlo a la seua vora, en ell va escomensá a conversá y a preguntáli quí ere, de aón veníe y aón anabe. A lo que Alessandro tot sobre la seua condissió francamen li va di y va contestá totes les seues preguntes, y se va oferí al seu servissi, encara que poc puguere fé. Lo abad, sentín la seua bona conversa y considerán les seues maneres, y pensán que encara que lo seu ofissi habíe sigut servil, ere gentilhome, se va ensendre mes en este agrado; y ya ple de compassió per les seues desgrássies, lo va confortá y li va di que tinguere bona esperansa perque, si home de pro ere, Déu li tornaríe la fortuna y hasta lay aumentaríe; y li va rogá que, ya que cap a la Toscana anabe, vullguere quedás a la seua compañía, ya que ells tamé anaben cap allí. Alessandro li va doná les grássies pel consol y li va di que acataríe tot lo que li manare. Al pit del abad se movíen extrañes coses per lo que li habíe vist a Alessandro, y va passá que después de algúns díes van arribá a una vila que no estabe massa dotada de albergues, y volén allí acomodá al abad, Alessandro lo va fé desmontá a casa de un venté o possadero que li ere mol conegut y li va fé prepará una alcoba al puesto menos incómodo de la casa. Y, convertit ya casi en mayordomo del abad, com estabe mol acostumbrat an alló, com milló va pugué va instalá per la vila a tot lo séquito. Habén ya sopat o senat lo abad y ya sén nit tancada, y tots los homes están dormín, Alessandro va preguntá al messoné aón podríe dormí ell. A lo que lo possadero li va contestá:

- De verdat que no u sé; ya veus que tot está ple, y pots vore als meus criats dormín als bangs y cadieres, pero a la alcoba del abad ñan uns arcóns als que te puc portá y ficá damún algún madalap y allí, si te pareix be, com milló pugues gítat esta nit.
A lo que Alessandro va di:

- ¿Cóm hay de aná a la cámara del abad, que saps que es minuda y tan estreta que no se han pogut gitá allí cap dels seus flares? Si yo men haguera donat cuenta de alló cuan se van córre les cortines hauría fet dormí damún dels arcóns als seus flares y yo me hauría quedat aon ells dórmen. A lo que lo possadero va di:

- Pero aixina está lo assunto, y podríes, si vols, está allí ben be; lo abad dorm y les cortines están passades, yo te portaré sense fé soroll una manta, ves a dormí. Alessandro veén que aixó podíe fes sense cap moléstia per al abad, va está de acuerdo, y tan a poquetet y calladet com va pugué se va acomodá allí. Lo abad, que no dormíe, sino que pensabe en los seus extrañs dessichos, sentíe lo que lo possadero y Alessandro parláben, y tamé habíe sentit aón se habíe gitat Alessandro; per lo que, mol contén, se va escomensá a di:

- Déu ha enviat la ocasió als meus dessichos; si no la aprofito, igual no tornará en mol tems. Y dessidínse del tot a aprofitála, pareixénli tot tranquilet al albergue, en veu baixa va cridá a Alessandro y li va di que se gitáre a la seua vora; ell, después de moltes negatives, se va despullá y se va gitá allí. Lo abad, ficánli la má al pit lo va escomensá a tocá igual com solen fé les dessichoses joves als seus amáns; de lo que Alessandro se va extrañá mol, y va dudá si lo abad, espentat per un deshonesto amor, lo tocabe de aquella manera. Esta duda la va reconeixe lo abad, y va sonriure, y traénse la camisa que portabe damún va agarrá la má de Alessandro y se la va ficá damún del pit diénli:

- Alessandro, avénta fora los teus pensaméns de tontet, y busca aquí, mira lo que amago. Alessandro, en la má damún del pit del abad, va trobá dos mamelletes redones y pretes y delicades, com si hagueren sigut de marfil. Vist enseguida que lo abad ere una dona, sense esperá un atra invitassió, abrassánla la volíe besá, cuan ella li va di:

- Abáns de que te arrimos, escolta lo que te vull di. Com pots vore, soc dona y no home; y, donsella, men vach aná de casa meua y al Papaanaba a que trobáre un bon home: o per la sort de trobát o per a la meua desgrássia, al vóret l´atre día, me va fé enséndre per tú lo amor com a cap dona li haygue passat abáns; y per naixó hay pensat vóldret com lo meu home abáns que a cap atre. Si no me vols per dona, ix de aquí enseguida y torna al teu puesto.
Alessandro, encara que no la coneixíe, considerán la compañía que portabe, va estimá que teníe que sé noble y rica, y hermossíssima la veíe; pel que, sense pensássu massa, va contestá que, si li apetíe alló, an ell mol li agradabe. Ella entonses, eixecánse y assentánse al canto del llit, dabán de una fusteta aon estabe la efigie o imache de nostre Siñó, ficánli a la má un anell, se van casá, y después, ben apretadets, en gran plaé de cada una de les parts del cos, lo que quedabe de aquella nit van aná tombán y girán sense despertá als que com a socs dormíen.

Y convenín entre ells lo modo y la manera dels fets per vindre, al eixecás lo día, Alessandro, eixín pel mateix puesto de la alcoba pel que habíe entrat, sense sabé ningú aón habíe dormit aquella nit, mes contén que unes castañoles, en lo abad y en la seua compañía se va ficá en camí, y después de moltes jornades van arribá a Roma. Después de uns díes, lo abad en los dos caballés y en Alessandro, sense dingú mes, van sé ressibits per un cardenalen apellit de origen sarraceno y en acento chapurriau, y ell los va fé entrá a vore al Papa; y feta la reverénsia pertinén, aixina va escomensá a parlá lo abad:

- San Pare, aixina com vosté milló que dingú hau de sabé, tots los que honestamen volen viure tenen que fugí de lo que de per un atra senda puguere conduíls; lo que per a que yo, que honestamen vull viure, podría fé, en lo hábit en que me veéu escapada secretamen en mols dels tessoros del rey de Inglaterra, mon pare, que al rey de Escocia, un siñó més agüelo que los márgens, sén yo jove com me veéu, me volíe doná per dona, y hay vingut aquí per a que la vostra santidat me donare un bon home. Y no me va fé fugí sol la vellesa del rey de Escocia, tamé la temó de fé, per la fragilidat de la meua juventut, si en ell me casara, algo que aniguere contra les divines leys y contra lo honor de la sang real de mon pare.

Y venín per aixó, Déu, que sol ell coneix lo que a cadaú li fa falta, crec que per la seua misericórdia, an aquell a qui an ell apetíe que fore lo meu home me va ficá dabán dels ulls: y aquell va sé este jove - y va enseñá a Alessandro - que vos veéu a la meua vora. Les seues costums y mérit són dignes de consevol gran Siñora, encara que potsé la noblesa de la seua sang no sigue tan clara com es la real. An ell, pos, hay pres per home y an ell vull, y no ne tindré may a datre, y me done igual lo que li paregue a mon pare o als demés. Aixina que la prinsipal raó que me va fé vindre aquí ha desaparegut, pero me va paréixe be completá lo camí, tan per a visitá los sans puestos y dignes de reverénsia, dels que está plena esta siudat, com a la vostra santidat, y tamé per a que per vos lo matrimoni entre Alessandro y yo dabán sol de la presénsia de Déu, faiguera yo públic dabán la vostra presénsia, y la dels demés homes. Humildemen tos rogo que alló que a Déu y a mí mos ha apetit tos sigue grato y que me donéu la vostra bendissió, per a que en ella tingám la de aquell del que sou vicari, pugám juns, en lo honor de Déu y lo vostre, viure y finalmen morí.


Se va maravillá Alessandro al sentí que la seua dona ere filla del rey de Inglaterra, y se va omplí de extraordinária alegría; pero mes se van maravillá los dos caballés y tan se van enfadá que si a un atra part y no dabán del Papa hagueren estat, los hauríen fet a Alessandro y potsé a la dona alguna canallada. Per un atra part, lo Papa se va maravillá mol tan del hábit de la dona com de la seua elecsió; pero sabén que no se podíe reculá, va voldre satisfé la seua demanda y primé consolán als caballés, als que vee cabrejats, y ficánlos en pas en la Siñora y en Alessandro, va doná órdens per a fé lo que calguere. Y arribán lo día fixat per nell, dabán de tots los cardenals y atres mols grans homes de pro, que invitats a una grandíssima festa preparada per nell habíen vingut, va fé vindre a la Siñora, que tan hermosa y atractiva pareixíe que ere per tots alabada, y del mateix modo Alessandro espléndidamen vestit. En apariénsia y en modáls no pareixíe un jove que a ussura haguere dixat dinés, sino mes be de sang real, y per los dos caballés va sé mol honrat. Y aquí se van fé selebrá solemnemen los esponsales, y después, fetes be y magníficamen les bodes, en la seua bendissió los va despedí. Li va apetí a Alessandro, y tamé a la Siñora, al partí de Roma aná a Florencia aon ya habíe arribat la fama de la notíssia; y allí, ressibits per los siudadáns en máxim honor, va fé la Siñora liberá als tres germáns, habén fet primé pagá a tots los deudós y tornáls les seues possesións an ells y a les seues dones. Pel que, en bons dessichos de tots, Alessandro en la seua dona, emportánse a Agolante, sen va aná de Florencia y arribats a París, honorablemen van sé ressibits pel rey. De allí sen van aná los dos caballés a Inglaterra, y tan se van afaná en lo rey que los va torná la seua grássia y en grandíssima festa va ressibí an ella y al seu gendre, al que poc después va fé caballé y li va doná lo condat de Cornualles. Y ell va sé tan capás que va reconsiliá al fill en lo pare, y va torná la pas a la isla y se va guañá lo amor y la grássia de tots los del país, y Agolante va recuperá tot lo que li debíen, y ric sen va entorná a Florencia, habénlo primé armat caballé lo conde Alessandro. Lo conde, después, en la seua dona gloriosamen va viure, y segóns lo que algúns diuen, en lo seu juissi y valor y la ajuda del sogre va conquistá después Escocia, de la que va sé coronat rey.

CUARTA

JORNADA SEGONA. NOVELA TERSERA.

Tres
joves, malgastán los seus bens, se empobríxen; y un nebot seu, que
al torná a casa desesperat té com compañ de camí a un abad, trobe
que éste es la filla del rey de Inglaterra, que lo pren per home y
critique los descalabros de sons tíos restituínlos lo seu bon
estat.







Van
sé sentides en admirassió les aventures de Rinaldo de Asti per les
Siñores y los joves y alabada la seua devossió, y donades grássies
a Déu y a San Julián que li habíen prestat socorro cuan gran
nessessidat ne teníe, y no va sé per naixó (encara que aixó se
diguere mich de amagatóns) reputada per sabóca la Siñora que habíe
sapigut agarrá lo be que Déu li habíe manat a casa. Y mentres que
sobre la bona nit que aquell habíe passat se enraonabe entre
sonrisses de pillos, Pampínea, que se veíe al costat de Filostrato,
acatánse que an ella li tocabe esta vegada, va escomensá a pensá
en lo que teníe que contá, y va escomensá a parlá
aixina:

Valeroses Siñores, contra mes se parle dels fets de
la fortuna mes quede per contá; y de alló dingú té que maravillás
si pense que totes les coses que nostres anomenám están a les seues
máns y ella les cambie segóns lo seu amagat juissi, sense cap pausa
y sense cap orden conegut per natros.




Va
ñabé a la nostra siudat un caballé de nom micer Tebaldo, que,
segóns volen algúns, va sé dels Lamberti y atres afirmen que ere
dels Agolanti, segóns lo ofissi que los seus fills después de ell
han fet, conforme al que sempre los Agolanti habíen fet y encara
fan. Pero dixán a una vora a quina de les dos cases perteneixíe,
dic que va sé éste als seus tems un riquíssim caballé y va tindre
tres fills, lo primé va tindre per nom Lamberto, lo segón Tebaldo y
lo tersé Agolante, hermosos y cortesos joves, encara que lo mes gran
no arribare als devuit añs, cuan este riquíssim micer Tebaldo se va
morí, y an ells, com als seus hereus, tots los seus bens inmobles y
mobles va dixá.





JORNADA SEGONA. NOVELA TERSERA.





Éstos,
veénse quedá riquíssims, en campos, llauradós y possesións,
sense cap atre gobern mes que lo seu propi plaé, sense cap freno ni
serreta al bossal van escomensá a gastá. Teníen mols criats y bons
caballs y góssos y muixóns y continuamen invitats, y donáen a
tots, y féen justes y féen no sol lo que a gentilhomes correspón,
sino tamé alló que los donáe la gana fé. Y no habíen portat mol
tems tal vida cuan lo tessoro dixat pel pare va mermá y no tenínne
prou per als gastos les rentes, van escomensá a empeñá y a véndre
les possesións; y avui una, demá un atra, casi no sen van doná
cuenta y ya estaben arruinats, y se van obrí a la pobresa los seus
ulls, que a la riquesa habíen tingut tancats. Lamberto, cridán un
día als atres dos, los va di cuán gran habíe sigut la
honorabilidat del pare y cuánta la seua, y cuánta la seua riquesa y
quina la pobresa a la que per lo seu desordenat gastá habíen
arribat; y lo milló que va sabé, abáns de que mes clara fore la
seua miséria, los va animá a véndre lo poc que los quedabe y a
anássen; y aixina u van fé.





Y
sense despedís ni fé cap pompa, van eixí de Florencia, y no se van
aturá hasta que van arribá a Inglaterra, y allí, llogán o
alquilán una caseta a Londres, fen mol poquets gastos, van escomensá
a dixá dinés en ussura; y tan favorable los va sé la fortuna en
este negossi que en pocs añs una grandíssima cantidat de dinés van
guañá. Tornán a Florencia, gran part de les seues possesións van
torná a comprá y moltes atres, y se van casá; y, per a continuá
dixán dinés a Inglaterra, a aténdre los seus negossis van enviá a
un jove nebot seu que teníe per nom Alessandro, y ells tres se van
quedá a Florencia, habén olvidat a lo que los habíe portat lo
gasto de abáns, mes que may tornaben a gastá massa y teníen mol
crédit en tots los mercadés y per consevol cantidat gran de dinés.


Estos
gastos uns cuans añs va ajudá a mantindre la moneda que los enviabe
Alessandro, que se habíe ficat a dixá dinés a baróns que dixaben
en garantía los seus castells y atres rentes seues, y aixó grans
rendiméns donabe. 




Y mentres los tres germáns gastaben y cuan los
faltaben dinés los demanáben en préstamo, tenín sempre la seua
esperansa a Inglaterra, va passá que va escomensá a Inglaterra una
guerra entre lo rey y un fill seu per la que se va partí tota la
isla, y uns apoyáben a un y datres al atre. Per naixó van sé tots
los castells dels baróns arrebatats a Alessandro y ara no teníen
cap renta. Esperán que consevol día entre lo fill y lo pare se
faríen les paus y aixina totes les coses siríen restituídes a
Alessandro, rendiméns y capital, Alessandro de la isla no sen anabe,
y los tres germáns, que a Florencia estaben, gens ni mica los seus
gastos limitaben, demanán en préstamo encara mes cada día. Pero
después de que durán mols añs cap efecte se va vore seguí a la
esperansa de la pas, los tres germáns no sol lo crédit van pédre
sino que, volén aquells a qui debíen sé pagats, van sé
engarjolats; y no ñabénne prou en les seues possesións per a pagá,
pel que faltabe se van quedá a la presó, y les seues dones y los
fills encara minuts sen van aná al campo en bastán pobres avíos o
guarnissió, no sabén ya qué podíen esperá mes que miséria per a
sempre.





Alessandro,
que a Inglaterra la pas mols añs habíe esperat, veén que no
arribabe y pareixénli que se quedabe allí tamé en perill de la
seua vida, habén pensat torná a Italia sol, se va ficá en camí. Y
per casualidat, al eixí de Brujas, va vore que eixíe un abad blang
acompañat de mols flares, en mols criats y pressedit de gran
bagache; en ell veníen dos caballés vells, paréns del rey, als
que; com a coneguts, se va arrimá Alessandro, per nells a la seua
compañía va sé de bona gana ressibit. Caminán, pos, Alessandro en
ells, los va preguntá quí eren los flares que en tan séquito
montaben dabán y aón anaben. A lo que un dels caballés va
contestá:





-
Este que monte dabán es un jove parén nostre, abad de una de les
mes grans abadíes de Inglaterra, casi tan gran com la de
Kingsbridge;
y com es mes jove del que les leys manen per a tal dignidat, anem
natros en ell a Roma a suplicáli (impetrar) al san pare que, pesse a
la seua tendra edat, lo dispenso y después en la dignidat lo
confirmo: perque aixó no se pot tratá en dingú mes. Caminán, pos,
lo novel abad ara dabán dels seus criats ara a la vora de ells,
aixina com veém que fan tots los díes per los camíns los Siñós,
va vore a Alessandro que prop de ell caminabe. Alessandro teníe una
cara mol hermosa, ere cortés y agradable y de bones maneres. Aixó
li va agradá a primera vista mes del que res li habíe agradat may,
y cridánlo a la seua vora, en ell va escomensá a conversá y a
preguntáli quí ere, de aón veníe y aón anabe. A lo que
Alessandro tot sobre la seua condissió francamen li va di y va
contestá totes les seues preguntes, y se va oferí al seu servissi,
encara que poc puguere fé. Lo abad, sentín la seua bona conversa y
considerán les seues maneres, y pensán que encara que lo seu ofissi
habíe sigut servil, ere gentilhome, se va ensendre mes en este
agrado; y ya ple de compassió per les seues desgrássies, lo va
confortá y li va di que tinguere bona esperansa perque, si home de
pro ere, Déu li tornaríe la fortuna y hasta lay aumentaríe; y li
va rogá que, ya que cap a la Toscana anabe, vullguere quedás a la
seua compañía, ya que ells tamé anaben cap allí. Alessandro li va
doná les grássies pel consol y li va di que acataríe tot lo que li
manare. Al pit del abad se movíen extrañes coses per lo que li
habíe vist a Alessandro, y va passá que después de algúns díes
van arribá a una vila que no estabe massa dotada de albergues, y
volén allí acomodá al abad, Alessandro lo va fé desmontá a casa
de un venté o possadero que li ere mol conegut y li va fé prepará
una alcoba al puesto menos incómodo de la casa. Y, convertit ya casi
en mayordomo del abad, com estabe mol acostumbrat an alló, com milló
va pugué va instalá per la vila a tot lo séquito. Habén ya sopat
o senat lo abad y ya sén nit tancada, y tots los homes están
dormín, Alessandro va preguntá al messoné aón podríe dormí ell.
A lo que lo possadero li va contestá:

- De verdat que no u sé;
ya veus que tot está ple, y pots vore als meus criats dormín als
bangs y cadieres, pero a la alcoba del abad ñan uns arcóns als que
te puc portá y ficá damún algún madalap y allí, si te pareix be,
com milló pugues gítat esta nit.


A
lo que Alessandro va di:



-
¿Cóm hay de aná a la cámara del abad, que saps que es minuda y
tan estreta que no se han pogut gitá allí cap dels seus flares? Si
yo men haguera donat cuenta de alló cuan se van córre les cortines
hauría fet dormí damún dels arcóns als seus flares y yo me hauría
quedat aon ells dórmen. A lo que lo possadero va di:



-
Pero aixina está lo assunto, y podríes, si vols, está allí ben
be; lo abad dorm y les cortines están passades, yo te portaré sense
fé soroll una manta, ves a dormí. Alessandro veén que aixó podíe
fes sense cap moléstia per al abad, va está de acuerdo, y tan a
poquetet y calladet com va pugué se va acomodá allí. Lo abad, que
no dormíe, sino que pensabe en los seus extrañs dessichos, sentíe
lo que lo possadero y Alessandro parláben, y tamé habíe sentit aón
se habíe gitat Alessandro; per lo que, mol contén, se va escomensá
a di:

- Déu ha enviat la ocasió als meus dessichos; si no la
aprofito, igual no tornará en mol tems. Y dessidínse del tot a
aprofitála, pareixénli tot tranquilet al albergue, en veu baixa va
cridá a Alessandro y li va di que se gitáre a la seua vora; ell,
después de moltes negatives, se va despullá y se va gitá allí. Lo
abad, ficánli la má al pit lo va escomensá a tocá igual com solen
fé les dessichoses joves als seus amáns; de lo que Alessandro se va
extrañá mol, y va dudá si lo abad, espentat per un deshonesto
amor, lo tocabe de aquella manera. Esta duda la va reconeixe lo abad,
y va sonriure, y traénse la camisa que portabe damún va agarrá la
má de Alessandro y se la va ficá damún del pit diénli:

-
Alessandro, avénta fora los teus pensaméns de tontet, y busca aquí,
mira lo que amago. Alessandro, en la má damún del pit del abad, va
trobá dos mamelletes redones y pretes y delicades, com si hagueren
sigut de marfil. Vist enseguida que lo abad ere una dona, sense
esperá un atra invitassió, abrassánla la volíe besá, cuan ella
li va di:

- Abáns de que te arrimos, escolta lo que te vull di.
Com pots vore, soc dona y no home; y, donsella, men vach aná de casa
meua y al Papa
anaba a que trobáre un bon home: o per la sort de trobát o per a la
meua desgrássia, al vóret l´atre día, me va fé enséndre per tú
lo amor com a cap dona li haygue passat abáns; y per naixó hay
pensat vóldret com lo meu home abáns que a cap atre. Si no me vols
per dona, ix de aquí enseguida y torna al teu puesto.


Alessandro,
encara que no la coneixíe, considerán la compañía que portabe, va
estimá que teníe que sé noble y rica, y hermossíssima la veíe;
pel que, sense pensássu massa, va contestá que, si li apetíe alló,
an ell mol li agradabe. Ella entonses, eixecánse y assentánse al
canto del llit, dabán de una fusteta aon estabe la efigie o imache
de nostre Siñó, ficánli a la má un anell, se van casá, y
después, ben apretadets, en gran plaé de cada una de les parts del
cos, lo que quedabe de aquella nit van aná tombán y girán sense
despertá als que com a socs dormíen.





Y
convenín entre ells lo modo y la manera dels fets per vindre, al
eixecás lo día, Alessandro, eixín pel mateix puesto de la alcoba
pel que habíe entrat, sense sabé ningú aón habíe dormit aquella
nit, mes contén que unes castañoles, en lo abad y en la seua
compañía se va ficá en camí, y después de moltes jornades van
arribá a Roma. Después de uns díes, lo abad en los dos caballés y
en Alessandro, sense dingú mes, van sé ressibits per un cardenal
en apellit de origen sarraceno y en acento chapurriau,
y ell los va fé entrá a vore al Papa; y feta la reverénsia
pertinén, aixina va escomensá a parlá lo abad:





-
San Pare, aixina com vosté milló que dingú hau de sabé, tots los
que honestamen volen viure tenen que fugí de lo que de per un atra
senda puguere conduíls; lo que per a que yo, que honestamen vull
viure, podría fé, en lo hábit en que me veéu escapada secretamen
en mols dels tessoros del rey de Inglaterra, mon pare, que al rey de
Escocia
, un siñó més agüelo que los márgens, sén yo jove com me
veéu, me volíe doná per dona, y hay vingut aquí per a que la
vostra santidat me donare un bon home. Y no me va fé fugí sol la
vellesa del rey de Escocia, tamé la temó de fé, per la fragilidat
de la meua juventut, si en ell me casara, algo que aniguere contra
les divines leys y contra lo honor de la sang real de mon pare.

Y
venín per aixó, Déu, que sol ell coneix lo que a cadaú li fa
falta, crec que per la seua misericórdia, an aquell a qui an ell
apetíe que fore lo meu home me va ficá dabán dels ulls: y aquell
va sé este jove - y va enseñá a Alessandro - que vos veéu a la
meua vora. Les seues costums y mérit són dignes de consevol gran
Siñora, encara que potsé la noblesa de la seua sang no sigue tan
clara com es la real. An ell, pos, hay pres per home y an ell vull, y
no ne tindré may a datre, y me done igual lo que li paregue a mon
pare o als demés. Aixina que la prinsipal raó que me va fé vindre
aquí ha desaparegut, pero me va paréixe be completá lo camí, tan
per a visitá los sans puestos y dignes de reverénsia, dels que está
plena esta siudat, com a la vostra santidat, y tamé per a que per
vos lo matrimoni entre Alessandro y yo dabán sol de la presénsia de
Déu, faiguera yo públic dabán la vostra presénsia, y la dels
demés homes. Humildemen tos rogo que alló que a Déu y a mí mos ha
apetit tos sigue grato y que me donéu la vostra bendissió, per a
que en ella tingám la de aquell del que sou vicari, pugám juns, en
lo honor de Déu y lo vostre, viure y finalmen morí.





Se
va maravillá Alessandro al sentí que la seua dona ere filla del rey
de Inglaterra, y se va omplí de extraordinária alegría; pero mes
se van maravillá los dos caballés y tan se van enfadá que si a un
atra part y no dabán del Papa hagueren estat, los hauríen fet a
Alessandro y potsé a la dona alguna canallada. Per un atra part, lo
Papa se va maravillá mol tan del hábit de la dona com de la seua
elecsió; pero sabén que no se podíe reculá, va voldre satisfé la
seua demanda y primé consolán als caballés, als que vee cabrejats,
y ficánlos en pas en la Siñora y en Alessandro, va doná órdens
per a fé lo que calguere. Y arribán lo día fixat per nell, dabán
de tots los cardenals y atres mols grans homes de pro, que invitats a
una grandíssima festa preparada per nell habíen vingut, va fé
vindre a la Siñora, que tan hermosa y atractiva pareixíe que ere
per tots alabada, y del mateix modo Alessandro espléndidamen vestit.
En apariénsia y en modáls no pareixíe un jove que a ussura haguere
dixat dinés, sino mes be de sang real, y per los dos caballés va sé
mol honrat. Y aquí se van fé selebrá solemnemen los esponsales, y
después, fetes be y magníficamen les bodes, en la seua bendissió
los va despedí. Li va apetí a Alessandro, y tamé a la Siñora, al
partí de Roma aná a Florencia aon ya habíe arribat la fama de la
notíssia; y allí, ressibits per los siudadáns en máxim honor, va
fé la Siñora liberá als tres germáns, habén fet primé pagá a
tots los deudós y tornáls les seues possesións an ells y a les
seues dones. Pel que, en bons dessichos de tots, Alessandro en la
seua dona, emportánse a Agolante, sen va aná de Florencia y
arribats a París, honorablemen van sé ressibits pel rey. De allí
sen van aná los dos caballés a Inglaterra, y tan se van afaná en
lo rey que los va torná la seua grássia y en grandíssima festa va
ressibí an ella y al seu gendre, al que poc después va fé caballé
y li va doná lo condat de Cornualles. Y ell va sé tan capás que va
reconsiliá al fill en lo pare, y va torná la pas a la isla y se va
guañá lo amor y la grássia de tots los del país, y Agolante va
recuperá tot lo que li debíen, y ric sen va entorná a Florencia,
habénlo primé armat caballé lo conde Alessandro. Lo conde,
después, en la seua dona gloriosamen va viure, y segóns lo que
algúns diuen, en lo seu juissi y valor y la ajuda del sogre va
conquistá después Escocia, de la que va sé coronat rey.




CUARTA