Mostrando entradas con la etiqueta Francesca. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Francesca. Mostrar todas las entradas

martes, 5 de enero de 2021

NOVENA JORNADA. NOVELA PRIMERA.

NOVENA JORNADA.

ESCOMENSE LA NOVENA JORNADA DEL DECAMERÓN, A LA QUE, DABALL DEL GOBERN DE EMILIA, NARRE CADAÚ SOBRE LO QUE MES LI AGRADE.

La llum en lo seu esplendó ahuyentabe a la nit, y se habíe ya vestit lo octavo sel de coló blau, y escomensaben per los prats a alsás les floretes, cuan Emilia, eixecánse, va fé cridá als seus compañs; arribán y ficanse en camí detrás de les lentes passes de la reina, cap a un bosquet no mol lluñ de la villa van aná, y entrán an ell, van vore que los animals com cabridets, ciervos y datres, que no teníen temó de la cassera per la existén pestilensia, los esperaben com si foren domestics. Y ara an este, ara an aquell se arrimaben, fenlos corre y saltá; pero puján ya lo sol, a tots los va pareixe be torná.
Anáen tots engalanats en guirnaldes de carrasca, en les mans plenes de herbes de bona auloreta y flos; y qui sels haguere trobat sol haguere pogut di:
«O estos no sirán per la mort vensuts o los matará alegres». Aixina pos, pas a pas venín, cantán y bromeján, van arribá a la villa, aon totes les coses ordenadamen dispostes y a los seus criats alegres y festius van trobá. Allí, descansán un rato, no se van assentá a la taula antes de que sis cansonetes (la una milló que l’atra) foren cantades per los joves y les siñores; después de estes, rentánse les mans, a tots los va colocá lo mayordomo a la taula segóns lo gust de la reina. Allí, portades les viandes, tots alegres van minjá; y eixecánse después, a carolá y a tocá los seus instruméns se van ficá; y después, manánu la reina, qui va volé sen va aná a descansá. Pero arribada la hora acostumbrada, tots se van ajuntá per a contá les seues histories, y la reina, mirán a Filomena, li va di que escomensare les histories del presén día; ella, sonrién, va escomensá de esta guisa:

JORNADA NOVENA. NOVELA PRIMERA.

Doña Francesca, volguda per un tal Rinuccio y un tal Alessandro, y sense voldren a cap, ne fa entrá a un com si estare mort a una sepultura y al atre lo fa traure, y no podén ells arribá a fé lo manat, sels trau de damún.

Siñora, mol me agrade sé la que córregue la primera lid an este campo ubert y libre del novelá al que la vostra magnifisensia mos ha ficat; lo que si yo u fach be, no dudo de que los que vindrán después no u faiguen be o milló.

Moltes vegades, encantadores siñores, se ha mostrat als nostres raonaméns cuántes y quínes són les forses del Amor, pero no crec que plenamen se haiguen dit, y no se diríen si estiguerem parlán desde ara hasta daquí un añ; y com ell no sol porte als amáns a diversos perills de mort, sino tamé a entrá a les cases dels morts per a traure als morts, tos parlaré de aixó en una historia (ademés de les que ya han sigut contades), a la que lo poder de Amor no sol compendréu, sino que tamé lo talento de una valerosa Siñora aplicat a tráures de damún a dos homens que contra lo seu gust la volíen.

Dic, pos, que a la siudat de Pistoya va ñabé una majíssima Siñora viuda a la que dos dels nostres florentíns que per está desterrats de Florencia vivíen a Pistoya, Rinuccio Palermini y Alessandro Chiarmontesi, sense sabé la un del atre, per azar prendats della, mol la volíen, fen cuidadosamen cadaú lo que podíe per a conquistá lo seu amor. Y sen esta noble Siñora, Francesca de los Lázzari, assobín solissitada per embajades y per rogs de cada un de estos, y habénlos poc discretamen escoltat moltes vegades, y volén discretamen dixá de féu y no puguén, li va vindre un pensamén per a tráures de damún la seua importunidat: y va sé demanáls que li faigueren un servissi que va pensá que ningú podríe féli per mol possible que fore, per a que, al no féu, tinguere ella honrosa y creíble raó per a no voldre escoltá mes les seues embajades; y lo pensamén va sé lo siguién. Habíe, lo día en que li va vindre este pensamén, mort a Pistoya un que, per mol nobles que hagueren sigut los seus antepassats, ere reputat com lo pijó home que ñaguere no ya a Pistoya, sino a tot lo món; y ademés de aixó, ere tan contrafet y de cara tan desfigurada que qui no lo haguere conegut al vórel per primera vegada haguere tingut temó; y habíe sigut enterrat a un sepulcro fora de la iglesia de los flares menors.
Lo que va pensá ella que podríe sé de gran ajuda per al seu propósit; per naixó li va di a una criada seua:- Saps be lo aburrimén y les molesties que ressibixco tots los díes en les embaixades de estos dos florentíns, Rinuccio y Alessandro; ara be, no estic disposada a donáls lo meu amor y per a tráuremels de damún me ha vingut al pensamén ficáls a proba (per los grans oferiméns que me fan) en algo de lo que estic segura de que no farán, y tráurem aixina de damún la seua importunidat; y escolta cóm. Saps que este matí han enterrat aon los flares menors al Degolladéu (aixina se díe aquell mal home del que ham parlat abáns) del que, no ya mort, sino viu, los hómens mes valéns de esta siudat, al vórel, se escagarsaben; y per naixó ten anirás secretamen aon Alessandro y li dirás: «Doña Francesca me mane dít que ha arribat lo momén en lo que pots tíndre lo seu amor, lo que has dessichat tan, y si vols, sirá de esta manera. A casa seua (per una raó que tú sabrás mes tart) té que sé portat esta nit lo cadáver de Degolladéu que ha segut enterrat este matí; per lo que te rogue, com a gran servissi, aná esta nit a la hora de la primera son y entrá a la sepultura aon Degolladéu está enterrat, y ficát la seua roba y quedát quieto com si fores ell hasta que vinguen a buscát, y sense fé res ni di cap paraula dixát portá a casa seua, aon ella te ressibirá, y estarás en ella». Si diu que no u fará, disli de part meua que no aparegue mes aon estiga yo, y que si se estime la vida que se guardo de enviám mensajeros o embaixadós. Y después de aixó anirás aon Rinuccio Palermini y li dirás: «Doña Francesca diu que está dessidida a fé lo teu gust si li fas an ella un gran servissi, que es este: esta nit cap a la mijanit has de aná a la sepultura aon está enterrat Degolladéu y, sense di res de lo que veigues, séntigues o escoltos, lay portos a casa;
allí vorás per a qué lo vol y conseguirás lo teu plaé; y si no vols fé aixó te mane desde ara que no li envíos mes mensajeros ni embaixades». La criada va aná a les dos cases, y, segóns li va sé manat, va parlá; a la que van contestá lo dos que no sol a una sepultura, sino al infern entraríen si ella volíe. La criada li va torná la resposta a la Siñora, que va esperá a vore si estaben tan locos de féu. Arribada, pos, la nit y sén ya la hora de la primera son, Alessandro Chiarmontesi, quedánse en jubón, va eixí de casa per a aná a suplantá al Degolladéu a la sepultura; y pel camí li va vindre al ánim un pensamén, y va escomensá a dís:

- ¡Ah!, ¡qué animal que soc! ¿aón vach?, ¿y qué me sé yo si los paréns de ésta, potsé percatats de que la vull, creén lo que no es li han fet fé aixó per a matám a la sepultura eixa? Lo que, si passare, yo siría qui u pagaría y may arribaríe a sabés res que los perjudicare. ¿O qué me sé yo si potsé algún enemic meu me ha procurat aixó, al que potsé ella, volénlo, vol serví? Y después díe:

- Pero suposem que no sigue cap de estes coses, y que los seus paréns me porton a casa seua: ting que creure que lo cadáver de Degolladéu no lo volen per a tindrel en brassos ni per a ficál als della; aixina que ting que creure que volen fé en ell consevol destrossa, com de algú que en alguna cosa los va fé mal. Ella diu que per res que séntiga diga cap paraula. ¿Y si eixos me tragueren los ulls, o me arrancaren les dens, o me mutilaren les mans o men faigueren alguna datra pareguda, qué siríe de mí? ¿cóm me podría quedá coto? ¿Y si parlo y me coneixen y entonses me fan mal?; pero encara que no men faiguen, no conseguiré res perque no me dixarán en la Siñora; y la Siñora dirá después que hay desobeít la seua orden y may fará res que me contento. Y aixina dién, casi sen va entorná cap a casa; pero lo gran amor lo va espentá cap a abán en arguméns contraris an estos y de tanta forsa que lo van guiá hasta la sepultura; la va obrí, y entrán a dins y despullán a Degolladéu y ficánse la seua roba, y tancán la sepultura y ficánse al puesto de Degolladéu, li va escomensá a doná voltes al cap sobre quí habíe sigut este y les coses que habíe sentit di que habíen passat de nit no sol a la sepultura de los morts, sino tamé a datres parts: y tots los pels se li van ficá de punta, y de rato en rato li pareixíe que Degolladéu se alsaríe y lo degollaríe an ell allí. Pero ajudat per lo ardén amor, estos y atres pensaméns de paó vensén, estánse com si estiguere mort, se va ficá a esperá lo que siríe dell. Rinuccio, al aproximás la mijanit, va eixí de casa per a fé alló que li habíe sigut manat per la seua Siñora; y mentres hi anabe, va entrá en mols y diversos pensaméns sobre les coses que podríen passáli, tals com vindre a les mans de la señoría en lo cadáver de Degolladéu a cascarrulles o acostes y sé condenat a la foguera per bruixo, o que si aixó se sabíe, se procuraríe lo odio dels seus paréns y de atres tals, per los que casi se va pará. Pero después, recuperánse, va di:

- ¡Ah!, ¿diré que no a la primera cosa que esta noble Siñora, a la que tan hay vullgut y vull, me ha demanat, y espessialmén debén conquistá la seua grássia? Encara que tinguera que morí, no puc dixá de fé lo que li hay prometut.

Y continuán lo seu camí, va arribá a la sepultura y la va obrí fássilmen. Alessandro, al sentíla obrís, encara que molta temó tinguere, se va está cotet. Rinuccio, entrán a dins, creén pendre lo cadáver de Degolladéu va agarrá a Alessandro per los peus y lo va traure fora, y colocánsel damún dels muscles, cap a casa de la noble Siñora va escomensá a caminá; y anán aixina sense cap considerassió dell, moltes vegades li fotíe cops, ara a un costat, ara al atre, contra los pedrissos apegats a les cases; y la nit ere tan fosca que no podíe vore per aón anabe. Y están ya Rinuccio a la porta de la noble Siñora, que estabe a la finestra en la seua criada per a vore si Rinuccio portabe a Alessandro, ya preparada per a féls anássen als dos, va passá que la guardia de la siñoría, vigilán per aquell barri a vore si enchampaben algún bandido, al sentí lo soroll que Rinuccio fée al caminá, van traure una llum per a vore qué ere y aón estabe, y prenén los escuts y les llanses, van cridá:- ¿Quí va?

Sentínu Rinuccio, sense tems de pensá res, va dixá caure a Alessandro y va corre cametes ajudeume tot lo que va pugué. Alessandro, eixecánse a escape, encara que portare les robes del mort, que eren mol llargues, tamé va arrencá a corre.
La Siñora, en la llum ensesa per los guardies habíe vist a Rinuccio en Alessandro damún dels muscles, y del mateix modo habíe reconegut a Alessandro vestit en les robes de Degolladéu; y se va maravillá mol del gran valor de los dos, pero en tot lo seu assombro mol sen va enriure al vore aviá an terra a Alessandro y vórel después fugí. Y alegránse mol en aquell cas y donán grássies a Deu que del fastidio de estos dos la habíe tret, sen va entorná a dins y sen va aná al llit, afirmán, en la seua criada, que sense cap duda aquells dos la volíen mol, ya que habíen fet alló que los habíe manat, tal com se habíe vist.
Rinuccio, tristot y maldién la seua desventura, no sen va entorná cap a casa, sino que, al anássen de aquell barri la guardia, va torná allí aon habíe aviát a Alessandro, y va escomensá, a paupóns, a vore si lo trobabe, per a cumplí lo que li habíe sigut requerit; pero, al no trobál, pensán que la guardia sel hauríe emportat de allí, sen va aná cap a casa. Alessandro, no sabén qué fé, sense habé reconegut al que lo habíe portat, dolgut per esta desdicha, tamé sen va aná cap a casa. Per lo matí, trobada uberta la sepultura de Degolladéu y no veénlo a dins perque Alessandro lo habíe embutit cap al fondo, tota Pistoya se va omplí de parladuríes, pensán los tontos que sel habíen emportat los demonis. No va dixá cada un dels enamorats de féli sabé a la dama lo que habíen fet y lo que habíe passat, y en alló, excusánse per no habé cumplit del tot lo seu manamén, la seua grássia y lo seu amor demanaben. Ella, fen vore que no su creíe, en la tallán resposta de que no faríe may res per nells, ya que ells no habíen fet lo que los habíe demanat, sels va traure de damún.

NOVENA JORNADA. NOVELA PRIMERA.

NOVENA
JORNADA.


ESCOMENSE LA NOVENA JORNADA DEL
DECAMERÓN, A LA QUE, DABALL DEL GOBERN DE EMILIA, NARRE CADAÚ SOBRE
LO QUE MES LI AGRADE.


La llum en lo seu esplendó ahuyentabe a
la nit, y se habíe ya vestit lo octavo sel de coló blau, y
escomensaben per los prats a alsás les floretes, cuan Emilia,
eixecánse, va fé cridá als seus compañs; arribán y ficanse en
camí detrás de les lentes passes de la reina, cap a un bosquet no
mol lluñ de la villa van aná, y entrán an ell, van vore que los
animals com cabridets, ciervos y datres, que no teníen temó de la
cassera per la existén pestilensia, los esperaben com si foren
domestics. Y ara an este, ara an aquell se arrimaben, fenlos corre y
saltá; pero puján ya lo sol, a tots los va pareixe be torná.

Anáen tots engalanats en guirnaldes de carrasca, en les mans
plenes de herbes de bona auloreta y flos; y qui sels haguere trobat
sol haguere pogut di:
«O estos no sirán per la mort vensuts o
los matará alegres». Aixina pos, pas a pas venín, cantán y
bromeján, van arribá a la villa, aon totes les coses ordenadamen
dispostes y a los seus criats alegres y festius van trobá. Allí,
descansán un rato, no se van assentá a la taula antes de que sis
cansonetes (la una milló que l’atra) foren cantades per los joves
y les siñores; después de estes, rentánse les mans, a tots los va
colocá lo mayordomo a la taula segóns lo gust de la reina. Allí,
portades les viandes, tots alegres van minjá; y eixecánse después,
a carolá y a tocá los seus instruméns se van ficá; y después,
manánu la reina, qui va volé sen va aná a descansá. Pero arribada
la hora acostumbrada, tots se van ajuntá per a contá les seues
histories, y la reina, mirán a Filomena, li va di que escomensare
les histories del presén día; ella, sonrién, va escomensá de esta
guisa:


JORNADA NOVENA. NOVELA PRIMERA.


Doña Francesca, volguda per un tal
Rinuccio y un tal Alessandro, y sense voldren a cap, ne fa entrá a
un com si estare mort a una sepultura y al atre lo fa traure, y no
podén ells arribá a fé lo manat, sels trau de damún.



Siñora, mol me agrade sé la que
córregue la primera lid an este campo ubert y libre del novelá al
que la vostra magnifisensia mos ha ficat; lo que si yo u fach be, no
dudo de que los que vindrán después no u faiguen be o milló.


Moltes vegades, encantadores siñores,
se ha mostrat als nostres raonaméns cuántes y quínes són les
forses del Amor, pero no crec que plenamen se haiguen dit, y no se
diríen si estiguerem parlán desde ara hasta daquí un añ; y com
ell no sol porte als amáns a diversos perills de mort, sino tamé a
entrá a les cases dels morts per a traure als morts, tos parlaré de
aixó en una historia (ademés de les que ya han sigut contades), a
la que lo poder de Amor no sol compendréu, sino que tamé lo talento
de una valerosa Siñora aplicat a tráures de damún a dos homens que
contra lo seu gust la volíen.


Dic, pos, que a la siudat de Pistoya va
ñabé una majíssima Siñora viuda a la que dos dels nostres
florentíns que per está desterrats de Florencia vivíen a Pistoya,
Rinuccio Palermini y Alessandro Chiarmontesi, sense sabé la un del
atre, per azar prendats della, mol la volíen, fen cuidadosamen cadaú
lo que podíe per a conquistá lo seu amor. Y sen esta noble Siñora,
Francesca de los Lázzari, assobín solissitada per embajades y per
rogs de cada un de estos, y habénlos poc discretamen escoltat moltes
vegades, y volén discretamen dixá de féu y no puguén, li va
vindre un pensamén per a tráures de damún la seua importunidat: y
va sé demanáls que li faigueren un servissi que va pensá que ningú
podríe féli per mol possible que fore, per a que, al no féu,
tinguere ella honrosa y creíble raó per a no voldre escoltá mes
les seues embajades; y lo pensamén va sé lo siguién. Habíe, lo
día en que li va vindre este pensamén, mort a Pistoya un que, per
mol nobles que hagueren sigut los seus antepassats, ere reputat com
lo pijó home que ñaguere no ya a Pistoya, sino a tot lo món; y
ademés de aixó, ere tan contrafet y de cara tan desfigurada que qui
no lo haguere conegut al vórel per primera vegada haguere tingut
temó; y habíe sigut enterrat a un sepulcro fora de la iglesia de
los flares menors.
Lo que va pensá ella que podríe sé de gran
ajuda per al seu propósit; per naixó li va di a una criada seua:-
Saps be lo aburrimén y les molesties que ressibixco tots los díes
en les embaixades de estos dos florentíns, Rinuccio y Alessandro;
ara be, no estic disposada a donáls lo meu amor y per a tráuremels
de damún me ha vingut al pensamén ficáls a proba (per los grans
oferiméns que me fan) en algo de lo que estic segura de que no
farán, y tráurem aixina de damún la seua importunidat; y escolta
cóm. Saps que este matí han enterrat aon los flares menors al
Degolladéu (aixina se díe aquell mal home del que ham parlat abáns)
del que, no ya mort, sino viu, los hómens mes valéns de esta
siudat, al vórel, se escagarsaben; y per naixó ten anirás
secretamen aon Alessandro y li dirás: «Doña Francesca me mane dít
que ha arribat lo momén en lo que pots tíndre lo seu amor, lo que
has dessichat tan, y si vols, sirá de esta manera. A casa seua (per
una raó que tú sabrás mes tart) té que sé portat esta nit lo
cadáver de Degolladéu que ha segut enterrat este matí; per lo que
te rogue, com a gran servissi, aná esta nit a la hora de la primera
son y entrá a la sepultura aon Degolladéu está enterrat, y ficát
la seua roba y quedát quieto com si fores ell hasta que vinguen a
buscát, y sense fé res ni di cap paraula dixát portá a casa seua,
aon ella te ressibirá, y estarás en ella». Si diu que no u fará,
disli de part meua que no aparegue mes aon estiga yo, y que si se
estime la vida que se guardo de enviám mensajeros o embaixadós. Y
después de aixó anirás aon Rinuccio Palermini y li dirás: «Doña
Francesca diu que está dessidida a fé lo teu gust si li fas an ella
un gran servissi, que es este: esta nit cap a la mijanit has de aná
a la sepultura aon está enterrat Degolladéu y, sense di res de lo
que veigues, séntigues o escoltos, lay portos a casa;
allí
vorás per a qué lo vol y conseguirás lo teu plaé; y si no vols fé
aixó te mane desde ara que no li envíos mes mensajeros ni
embaixades». La criada va aná a les dos cases, y, segóns li va sé
manat, va parlá; a la que van contestá lo dos que no sol a una
sepultura, sino al infern entraríen si ella volíe. La criada li va
torná la resposta a la Siñora, que va esperá a vore si estaben tan
locos de féu. Arribada, pos, la nit y sén ya la hora de la primera
son, Alessandro Chiarmontesi, quedánse en jubón, va eixí de casa
per a aná a suplantá al Degolladéu a la sepultura; y pel camí li
va vindre al ánim un pensamén, y va escomensá a dís:


- ¡Ah!, ¡qué animal que soc! ¿aón
vach?, ¿y qué me sé yo si los paréns de ésta, potsé percatats
de que la vull, creén lo que no es li han fet fé aixó per a matám
a la sepultura eixa? Lo que, si passare, yo siría qui u pagaría y
may arribaríe a sabés res que los perjudicare. ¿O qué me sé yo
si potsé algún enemic meu me ha procurat aixó, al que potsé ella,
volénlo, vol serví? Y después díe:


- Pero suposem que no sigue cap de estes
coses, y que los seus paréns me porton a casa seua: ting que creure
que lo cadáver de Degolladéu no lo volen per a tindrel en brassos
ni per a ficál als della; aixina que ting que creure que volen fé
en ell consevol destrossa, com de algú que en alguna cosa los va fé
mal. Ella diu que per res que séntiga diga cap paraula. ¿Y si eixos
me tragueren los ulls, o me arrancaren les dens, o me mutilaren les
mans o men faigueren alguna datra pareguda, qué siríe de mí? ¿cóm
me podría quedá coto? ¿Y si parlo y me coneixen y entonses me fan
mal?; pero encara que no men faiguen, no conseguiré res perque no me
dixarán en la Siñora; y la Siñora dirá después que hay desobeít
la seua orden y may fará res que me contento. Y aixina dién, casi
sen va entorná cap a casa; pero lo gran amor lo va espentá cap a
abán en arguméns contraris an estos y de tanta forsa que lo van
guiá hasta la sepultura; la va obrí, y entrán a dins y despullán
a Degolladéu y ficánse la seua roba, y tancán la sepultura y
ficánse al puesto de Degolladéu, li va escomensá a doná voltes al
cap sobre quí habíe sigut este y les coses que habíe sentit di que
habíen passat de nit no sol a la sepultura de los morts, sino tamé
a datres parts: y tots los pels se li van ficá de punta, y de rato
en rato li pareixíe que Degolladéu se alsaríe y lo degollaríe an
ell allí. Pero ajudat per lo ardén amor, estos y atres pensaméns
de paó vensén, estánse com si estiguere mort, se va ficá a esperá
lo que siríe dell. Rinuccio, al aproximás la mijanit, va eixí de
casa per a fé alló que li habíe sigut manat per la seua Siñora; y
mentres hi anabe, va entrá en mols y diversos pensaméns sobre les
coses que podríen passáli, tals com vindre a les mans de la señoría
en lo cadáver de Degolladéu a cascarrulles o acostes y sé condenat
a la foguera per bruixo, o que si aixó se sabíe, se procuraríe lo
odio dels seus paréns y de atres tals, per los que casi se va pará.
Pero después, recuperánse, va di:


- ¡Ah!, ¿diré que no a la primera
cosa que esta noble Siñora, a la que tan hay vullgut y vull, me ha
demanat, y espessialmén debén conquistá la seua grássia? Encara
que tinguera que morí, no puc dixá de fé lo que li hay prometut.


Y continuán lo seu camí, va arribá a
la sepultura y la va obrí fássilmen. Alessandro, al sentíla obrís,
encara que molta temó tinguere, se va está cotet. Rinuccio, entrán
a dins, creén pendre lo cadáver de Degolladéu va agarrá a
Alessandro per los peus y lo va traure fora, y colocánsel damún
dels muscles, cap a casa de la noble Siñora va escomensá a caminá;
y anán aixina sense cap considerassió dell, moltes vegades li fotíe
cops, ara a un costat, ara al atre, contra los pedrissos apegats a
les cases; y la nit ere tan fosca que no podíe vore per aón anabe.
Y están ya Rinuccio a la porta de la noble Siñora, que estabe a la
finestra en la seua criada per a vore si Rinuccio portabe a
Alessandro, ya preparada per a féls anássen als dos, va passá que
la guardia de la siñoría, vigilán per aquell barri a vore si
enchampaben algún bandido, al sentí lo soroll que Rinuccio fée al
caminá, van traure una llum per a vore qué ere y aón estabe, y
prenén los escuts y les llanses, van cridá:- ¿Quí va?


Sentínu Rinuccio, sense tems de pensá
res, va dixá caure a Alessandro y va corre cametes ajudeume tot lo
que va pugué. Alessandro, eixecánse a escape, encara que portare
les robes del mort, que eren mol llargues, tamé va arrencá a corre.

La Siñora, en la llum ensesa per los guardies habíe vist a
Rinuccio en Alessandro damún dels muscles, y del mateix modo habíe
reconegut a Alessandro vestit en les robes de Degolladéu; y se va
maravillá mol del gran valor de los dos, pero en tot lo seu assombro
mol sen va enriure al vore aviá an terra a Alessandro y vórel
después fugí. Y alegránse mol en aquell cas y donán grássies a
Deu que del fastidio de estos dos la habíe tret, sen va entorná a
dins y sen va aná al llit, afirmán, en la seua criada, que sense
cap duda aquells dos la volíen mol, ya que habíen fet alló que los
habíe manat, tal com se habíe vist.
Rinuccio, tristot y maldién
la seua desventura, no sen va entorná cap a casa, sino que, al
anássen de aquell barri la guardia, va torná allí aon habíe aviát
a Alessandro, y va escomensá, a paupóns, a vore si lo trobabe, per
a cumplí lo que li habíe sigut requerit; pero, al no trobál,
pensán que la guardia sel hauríe emportat de allí, sen va aná cap
a casa. Alessandro, no sabén qué fé, sense habé reconegut al que
lo habíe portat, dolgut per esta desdicha, tamé sen va aná cap a
casa. Per lo matí, trobada uberta la sepultura de Degolladéu y no
veénlo a dins perque Alessandro lo habíe embutit cap al fondo, tota
Pistoya se va omplí de parladuríes, pensán los tontos que sel
habíen emportat los demonis. No va dixá cada un dels enamorats de
féli sabé a la dama lo que habíen fet y lo que habíe passat, y en
alló, excusánse per no habé cumplit del tot lo seu manamén, la
seua grássia y lo seu amor demanaben. Ella, fen vore que no su
creíe, en la tallán resposta de que no faríe may res per nells, ya
que ells no habíen fet lo que los habíe demanat, sels va traure de
damún.

sábado, 22 de agosto de 2020

JORNADA SEXTA. NOVELA OCTAVA.

JORNADA SEXTA. NOVELA OCTAVA.

Fresco li aconselle a la seua neboda que, si tan li moleste la gen, no se miro al espill.

Fresco aconselle a la seua neboda que, si tan li moleste la gen, no se miro al espill.

La história contada per Filostrato primé va fé saltá la vergoña als cors de les siñores que escoltaben, sels va ficá la cara roija y aixina sels va notá; y después, miránse la una a l’atra, apenes puguén contíndre la rissa, la van escoltá enriénsen de amagatóns. Pero después de acabás, la reina, giránse cap a Emilia, li va maná que continuare, y ella, com si se acabare de eixecá del llit, suspirán, va escomensá:

Atractives jovenetes; com un llarg pensamén me ha tingut un bon rato lluñ de aquí, per a obeí a la nostra reina, tos contaré una curta história, aon se conte cóm corregix un tío a una neboda un error, en unes ingenioses paraules, pero que ella no va entendre be.

Ñabíe un tal Fresco de Celático que teníe una neboda, de nom cariñós Cesca; esta, encara que siguere mol pita y mol guapa de cara, sin embargo no ere de aquelles angelicals que moltes vegades veém, pero tan maja y noble se reputabe que habíe pres per costum censurá als hómens y a les dones y totes les coses que veíe sense mirás an ella mateixa, que ere mes fastidiosa, cansina y enfadosa que cap atra, perque al seu gust no se podíe fé res; y tan pujadeta ere, ademés de tot aixó, que si haguere sigut filla del rey de Fransa encara u haguere sigut massa. Y cuan anabe pel carré tan li putíe a sucarrat que no fée mes que fé mala cara, com si li arribare la pudina de aquells als que vee o se trobáe. Dixán datres moltes costums seues desagradables y fastidioses, va passá un día que, habén tornat a casa, aon estáe son tío Fresco, y sentánse frente an ell, no fée mes que suspirá, per lo que Fresco li va preguntá:

- Cesca, ¿qué es aixó, que sén avui festa has tornat tan pronte a casa?
Y ella, melindrosa, li va contestá:

- Es verdat que men hay entornat pronte perque no crec que may an esta siudat haiguen sigut los hómens y les dones tan fastidiosos y pudénscom avui, y no ña dingú al carré que no me desagrado com la mala ventura; y no crec que ñague cap dona al món a qui mes fastidio vore a la gen desagradable que a mí, y per no vórela men hay entornat tan pronte.

Fresco, a qui li desagradáen mol les maneres de la neboda, va di:
- Filla, si tan te molesten los fastidiosos com dius, si vols viure contenta, no te miros may al espill.

Pero ella, mes toba que una caña y pensánse que se igualáe a Salomón en inteligénsia, igual que si fore un borrego va entendre les assertades paraules de Fresco; va contestá que li agradáe mirás al espill, com als demés; y aixina va seguí en la seua ignoránsia, y encara porte la mateixa seguida.

JORNADA SEXTA. NOVELA OCTAVA.

JORNADA SEXTA. NOVELA OCTAVA.

Fresco li aconselle a la seua neboda que, si tan li moleste la gen, no se miro al espill.

Fresco aconselle a la seua neboda que, si tan li moleste la gen, no se miro al espill.

La história contada per Filostrato primé va fé saltá la vergoña als cors de les siñores que escoltaben, sels va ficá la cara roija y aixina sels va notá; y después, miránse la una a l’atra, apenes puguén contíndre la rissa, la van escoltá enriénsen de amagatóns. Pero después de acabás, la reina, giránse cap a Emilia, li va maná que continuare, y ella, com si se acabare de eixecá del llit, suspirán, va escomensá:

Atractives jovenetes; com un llarg pensamén me ha tingut un bon rato lluñ de aquí, per a obeí a la nostra reina, tos contaré una curta história, aon se conte cóm corregix un tío a una neboda un error, en unes ingenioses paraules, pero que ella no va entendre be.

Ñabíe un tal Fresco de Celático que teníe una neboda, de nom cariñós Cesca; esta, encara que siguere mol pita y mol guapa de cara, sin embargo no ere de aquelles angelicals que moltes vegades veém, pero tan maja y noble se reputabe que habíe pres per costum censurá als hómens y a les dones y totes les coses que veíe sense mirás an ella mateixa, que ere mes fastidiosa, cansina y enfadosa que cap atra, perque al seu gust no se podíe fé res; y tan pujadeta ere, ademés de tot aixó, que si haguere sigut filla del rey de Fransa encara u haguere sigut massa. Y cuan anabe pel carré tan li putíe a sucarrat que no fée mes que fé mala cara, com si li arribare la pudina de aquells als que vee o se trobáe. Dixán datres moltes costums seues desagradables y fastidioses, va passá un día que, habén tornat a casa, aon estáe son tío Fresco, y sentánse frente an ell, no fée mes que suspirá, per lo que Fresco li va preguntá:

- Cesca, ¿qué es aixó, que sén avui festa has tornat tan pronte a casa?
Y ella, melindrosa, li va contestá:

- Es verdat que men hay entornat pronte perque no crec que may an esta siudat haiguen sigut los hómens y les dones tan fastidiosos y pudénscom avui, y no ña dingú al carré que no me desagrado com la mala ventura; y no crec que ñague cap dona al món a qui mes fastidio vore a la gen desagradable que a mí, y per no vórela men hay entornat tan pronte.

Fresco, a qui li desagradáen mol les maneres de la neboda, va di:
- Filla, si tan te molesten los fastidiosos com dius, si vols viure contenta, no te miros may al espill.

Pero ella, mes toba que una caña y pensánse que se igualáe a Salomón en inteligénsia, igual que si fore un borrego va entendre les assertades paraules de Fresco; va contestá que li agradáe mirás al espill, com als demés; y aixina va seguí en la seua ignoránsia, y encara porte la mateixa seguida.

JORNADA SEXTA. NOVELA OCTAVA.

JORNADA
SEXTA. NOVELA OCTAVA.


Fresco li aconselle a la seua neboda que, si tan li moleste la gen, no se miro
al espill.


Fresco aconselle a la seua neboda que, si tan li moleste la gen, no se miro al espill.


La
história contada per Filostrato primé va fé saltá la vergoña als
cors de les siñores que escoltaben, sels va ficá la cara roija y
aixina sels va notá; y después, miránse la una a l’atra, apenes
puguén contíndre la rissa, la van escoltá enriénsen de amagatóns.
Pero después de acabás, la reina, giránse cap a Emilia, li va maná
que continuare, y ella, com si se acabare de eixecá del llit,
suspirán, va escomensá:


Atractives
jovenetes; com un llarg pensamén me ha tingut un bon rato lluñ de
aquí, per a obeí a la nostra reina, tos contaré una curta
história, aon se conte cóm corregix un tío a una neboda un error,
en unes ingenioses paraules, pero que ella no va entendre be.


Ñabíe
un tal Fresco de Celático que teníe una neboda, de nom cariñós
Cesca; esta, encara que siguere mol pita y mol guapa de cara, sin
embargo no ere de aquelles angelicals que moltes vegades veém, pero
tan maja y noble se reputabe que habíe pres per costum censurá als
hómens y a les dones y totes les coses que veíe sense mirás an
ella mateixa, que ere mes fastidiosa, cansina y enfadosa que cap
atra, perque al seu gust no se podíe fé res; y tan pujadeta ere,
ademés de tot aixó, que si haguere sigut filla del rey de Fransa
encara u haguere sigut massa. Y cuan anabe pel carré tan li putíe a
sucarrat que no fée mes que fé mala cara, com si li arribare la
pudina de aquells als que vee o se trobáe. Dixán datres moltes
costums seues desagradables y fastidioses, va passá un día que,
habén tornat a casa, aon estáe son tío Fresco, y sentánse frente
an ell, no fée mes que suspirá, per lo que Fresco li va preguntá:


-
Cesca, ¿qué es aixó, que sén avui festa has tornat tan pronte a
casa?
Y ella, melindrosa, li va contestá:


-
Es verdat que men hay entornat pronte perque no crec que may an esta
siudat haiguen sigut los hómens y les dones tan fastidiosos y pudéns
com avui, y no ña dingú al carré que no me desagrado com la mala
ventura; y no crec que ñague cap dona al món a qui mes fastidio
vore a la gen desagradable que a mí, y per no vórela men hay
entornat tan pronte.


Fresco,
a qui li desagradáen mol les maneres de la neboda, va di:
-
Filla, si tan te molesten los fastidiosos com dius, si vols viure
contenta, no te miros may al espill.


Pero
ella, mes toba que una caña y pensánse que se igualáe a Salomón
en inteligénsia, igual que si fore un borrego va entendre les
assertades paraules de Fresco; va contestá que li agradáe mirás al
espill, com als demés; y aixina va seguí en la seua ignoránsia, y
encara porte la mateixa seguida.