Mostrando entradas con la etiqueta paupóns. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta paupóns. Mostrar todas las entradas

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XIV.

XIV.

Podíen
di lo que vullgueren; assó no los u impediríe dingú. Pero lo que
díen dells no se 
ajustabe
a la verdat. Ni Roc, lo Moñigo, teníe tota la culpa, ni ells féen
datra cosa que procurá passá lo tems de la milló forma possible.
Que a la Pesteta gran, al formaché, o a don Moissés, lo maestre, no
los agradare la forma que ells teníen de passá lo tems ere una cosa
mol diferenta. Pero ¿quí pot assegurá que alló no fore una manía
de la Pesteta, lo formaché y lo Peó y no una perversidat diabólica
per la seua part?


La
gen en seguida emprén als chiquets, encara que moltes vegades lo
enfado dels homens prové del seu natural irritable y suspicás y no
de les travessures o maleses de aquells. Ahí estabe Paco, lo ferré.
Ell los compreníe perque teníe salut y bon estómec, y si lo Peó
no fée lo mateix ere per los seus ássits y per la seua cara y lo seu feche retortigats. Y son pare mateix, lo formaché, perque afanós de estauviá no podíe vore les coses en lo aspecte optimista y
alegre que generalmen oferixen. Y la Pesteta gran, 
perque
ella ere l´ama del gat y lo volíe com si fore una consecuensia
irrassional 
del
seu ventre eixut. Pero tampoc ells teníen cap culpa de que la
Pesteta gran sentiguere aquell afecte entrañable y desordenat per lo
animalet, ni de que lo gat saltare al escaparate en cuan lo sol,
aprofitán consevol descuido de los nugols, assomabe a la vall la
seua cara congestionada y rubia. De aixó no ne teníe la culpa
dingú, eixa es la verdat. Pero Daniel, lo Mussol, intuíe que los
chiquets tenen ineluctablemen la culpa de totes aquelles coses de les
que no té dingú la culpa. Lo del gat tampoc va sé una hazaña del
atre dijous. Si lo gat haguere sigut de Antonio, lo Buche, o de les
mateixes Llebres, no haguere passat res. Pero la Lola, la Pesteta
gran, ere una escandalosa y lo seu amor per lo gat una inclinassió
evidenmen maniática y anormal. Perque, anem a vore, si la 
trastada
haguere sigut grave o ligeramen pecaminosa, ¿sen haguere enrit don
José, lo mossen, en aquelles carcañades cuan lay van contá?
Seguramen que no. Ademés, ¡qué dimoni!, lo bicho se u buscabe per
eixí al escaparate a pendre lo sol. Claro que esta costum, per un
atra part, representabe pera Daniel, lo Mussol, y los seus amics, una
estimable ventaja económica. Si volíen un real de galletes
torrades, a la tenda de les Pestetes, la gran díe:


-
¿De les de la caixa o de les que ha tocat lo gat?


-
De les que ha tocat lo gat - contestaben ells, sempre.


Les
que "habíe tocat lo gat" eren les mostres del escaparate
y, de estes, la Pesteta gran ne donabe cuatre per un real, y dos, per
lo mateix preu, de les de la caixa. An ells no los importabe mol que
les galletes estigueren tocades per lo gat. A vegades estaben algo
mes que tocades per lo gat, pero tampoc entonses los importabe massa.
Sempre, en consevol condissió, siríen preferibles cuatre galletes
que dos.


En
lo consernén a la lupa, va sé Germán, lo Tiñós, qui la va portá
a escola un matí de 
primavera.
Son pare la guardabe al taller pera examiná lo calsé, pero Andrés,
"lo home que de perfil no se veu", apenes la fée aná
perque teníe bona vista. La haguere empleat si les lupes tingueren
la virtut de eixecá una mica les sayes de les dones, pero lo que ell
díe: "pera vore les pantorrilles mes grosses y acsidentades de
lo que realmen són, no val la pena empleá artefactes". En la
lupa de Germán, lo Tiñós, van fé aquell matí tota classe de
experimentos. Roc, lo Moñigo, y Daniel, lo Mussol, van ensendre,
consentrán en ella los rayos de sol, dos defectuosos sigarros de
fulles de pataquera. Después se van analisá minussiosamen les
sicatrius que, ampliades per lo vidre, assumíen una topografía
irregulá y monstruosa. Después, se van mirá los ulls, la llengua y
les orelles y después se van cansá de la lupa y de les extrañes
imaches que ella provocabe. Va sé al crusá lo poble cap a les seues
cases, de tornada de la escola, cuan van vore al gat de les Pestetes, 
enroscat
damún del plat de galletes, a una punta de la vitrina. Lo animal
ronronejabe, en la seua negra y peluda pancha al sol, chalán de les
delíssies de la caldoreta. Al arrimás ells, va obrí, desconfiat,
un redó y terrible ull verd, pero al constatá la protecsió de la
lluna del escaparate, va torná a tancál y se va quedá coto,
dolsamen adormit.


Dingú
es capás de siñalá lo puesto del servell aon se generen les grans
idees. Ni Daniel, lo Mussol, podríe di, sense mentí, a quín
recóndito plec va naixe la ocurrensia de interposá la lupa entre lo
sol y la negra pancha del animalet, la idea va eixí dell espontanea
y naturalmen. Algo paregut a com naix l´aigua de un manantial o fon.

Lo sert es que durán uns segóns los rayos del sol se van
consentrá al cos del gat formán sobre lo seu negre pel un pun
brillán. Los tres amics observaben expectáns lo prossés físic.
Van vore com los pels mes superfissials chisporrotejaben sense que lo
gat modificare la seua postura. Lo rogle de llum y foc estabe enfocat
sobre la seua pancha negra com un teó. De repén va eixí de allí
una mica de fum y lo gat de les Pestetes va fotre, simultáneamen, un
acrobátic bot acompañat de rabiosos maulits:
- ¡¡Marramiauuuu!!
¡¡Miauuuuuuuu!!


Los
maulits aguts y llastimosos se diluíen, poc a poc, al fondo del
establimén.
Sense acord previ, los tres amics van arrencá a
corre. Pero la Pesteta va sé mes rápida que ells y la seua cara
descomposta se va assomá a la porta antes de que los tres sagals se
pergueren costa aball.
La Pesteta eixecabe lo puñ al aire y
plorabe de rabia y impotensia:


-
¡Carnussos! ¡poquesvergoñes! ¡vatros teníeu que sé! ¡Me hau
sucarrat al gat!
¡Pero ya tos agarraré yo! ¡Ton enrecordaréu
de esta!
Y, efectivamen, sen van enrecordá, ya que va sé mes
fort lo que don Moissés, lo Peó, va fé en ells que lo que ells
habíen fet en lo gat. Aixina y tot, en ells se va pará la cadena de
escarméns. Y Daniel, lo Mussol, se preguntabe:
"¿per qué
si cremám una mica a un gat mos foten a natros una dotsena de
regletades a cada ma, y mos tenen tot un día aguantán en lo bras
eixecat lo mamotreto de la Historia Sagrada, en mes de sen grabats a
tot coló, y al que a natros mos sometix an esta caprichosa tortura
no ña dingú que li imposo una sansió, consecuenmen mes dura, y
aixina, de sansió en sansió, no mos plantem a la pena de mort?".

Pero, no. Encara que lo raonamén no ere desatinat, lo cástic se
va acabá en ells. Este ere lo orden pedagógic establit y se teníe
que acatá en sumissió. Ere la caprichosa, ilógica y desigual
justissia dels homens. Daniel, lo Mussol, pensabe, mentres passaben
desplay los minuts y li féen mal los ginolls y li tremolabe y sentíe
punchades nervioses al bras eixecat en la Historia Sagrada a la
punta, que lo únic negossi a la vida ere dixá de sé chiquet lo
antes possible y transformás en un home. Entonses se podíe sucarrá
tranquilamen a un gat en una lupa sense que se mogueren los solaméns
sossials del poble y sense que don Moissés, lo mestre, abusare
impunemen de les seues atribussións.


¿Y
lo del túnel? Perque encara en lo de la lupa va ñabé una víctima
inossén: lo gat; pero en lo del túnel no van ñabé víctimes y si
ne hagueren ñagut, hagueren sigut ells y damún venga regletades a
la punta dels dits y venga hores aginollats, en lo bras eixecat en la
Historia Sagrada sobrepassán sempre lo nivell del cap. Aixó ere
inhumano, un evidén abús de autoridat, ya que, en ressumides
cuentes, ¿no haguere descansat don Moissés, lo Peó, si lo rápit
sels haguere emportat per debán als tres aquella tarde ? Y, si ere
aixina, ¿per qué sels castigabe? ¿pot sé perque lo rápit no sels
va emportá per dabán?


Aviats
estaben entonses; la disyuntiva ere crúa: o morí trinchats als ejes
de un tren o tres díes a ginollóns en la Historia Sagrada y los
seus mes de sen grabats a tot coló, eixecada per damún del cap.
Tampoc Roc, lo Moñigo, assertaríe a explicás a quína regió del
seu servell se va generá la idea estrambótica de esperá al rápit
a dins del túnel en los cansonsillos baixats. Datres vegades habíen
aguantat al túnel lo pas del mixto o del tranvía interprovinsial.
Pero estos trens passaben lentos y lo seu pas, a la foscó del forat,
apenes los produíe ya cap emossió. Ere pressís renovás. Y Roc, lo
Moñigo, los va exigí este nou experimento: aguardá al rápit dins
del túnel y fé los tres, al mateix tems, de ventre, cuan lo tren
passare. Daniel, lo Mussol, antes de asseptá, va apuntá algúns
sensats inconveniéns.


-
¿Y lo que no ne tingue ganes? - va di.


Lo
Moñigo va argüí, contundén:


-
Ya ni entrarán en cuan séntigue arrimás la locomotora.


Lo
detall que van descuidá va sé lo depósit dels cansonsillos. De
habé lligat esta punta, res se haguere descubert. Com no haguere
passat res tampoc si lo día que lo Tiñós va portá la lupa a la
escola no se haguere assomat lo sol. Pero existixen, flotán
constanmen al aire, uns entes diabólics que chalen enredán los
actes inosséns dels chiquets, complicánlos les situassións mes
normals y simples.


¿Quí
se habíe de pensá, en aquell momén, que en la sort dels
cansonsillos estabe en joc la propia sort? ¿Se preocupe lo torero de
la capa cuan té los cuernos a dos pams de la ingle? Y encara que al
torero li esgarro lo bou lo capote no li renegue sa mare, ni li
aguarde un maestre cabrejat que li fótegue dos dotsenes de
regletades y lo fico de ginolls en la Historia Sagrada eixecada per
damún del cap. Y, ademés, al torero li paguen mols dinés. Ells se
arriesgaben sense esperá cap recompensa o aplausso (a no sé que
fore a les dos galtes), ni la enchumenera ni una roda del tren.
Trataben únicamen de autoconvénses de la seua propia valentía.
¿Mereix esta proba un suplissi tan refinat?


Lo
rápit va entrá al túnel chulán, bufán, traén chispes, fen
tremolá la montaña, sorollán les pedres. Los tres sagals estaben
blangs, ajupidets, en los culets destapats a mich metro de la vía.
Daniel, lo Mussol, va sentí que lo món se dislocabe daball dels
seus peus, se desintegrabe sense remey y, mentalmen, se va santiguá.
La locomotora va passá bufán al seu costat y una brafada calenta de
vapor los va llepá lo cul. Van tremolá les parets del túnel, que
se va omplí de un sarabastall de ferro. Per damún del fragor del
ferro y la velossidat encaixonada, va arribá als seus oíts la
advertensia del Moñigo:


-
¡Agarreutos dels ginolls!


Y
se van agarrá, perque u manabe lo jefe y perque la atracsió del
convoy ere casi irressistible. Se va agarrá dels ginolls, va tancá
los ulls y va apretá la pancha. Va sé felís al constatá que habíe
cumplit ce per be lo que Roc los habíe exigit. Se van sentí les
risses sofocades dels tres amics al acabá de desfilá lo tren. Lo
Tiñós se va alsá y va escomensá a tussí fart de fum. Después va
tussí lo Mussol y, al remat, lo Moñigo. Lo Moñigo may arrencabe a
tussí lo primé, encara que tinguere ganes de féu. Sobre estos
extrems existíe sempre una competensia inexpresada. Sen enríen
encara cuan Roc, lo Moñigo, va doná la veu de alarma.


-
No trobo los pantalóns - va di.


Van
pará les risses instantáneamen.


-
Tenen que está per ahí - va corroborá lo Mussol, tanteján a la
escurina.


Lo
Tiñós va di: - Teníu cuidadet, no patejéu...


Lo
Moñigo se va olvidá, per un momén, dels pantalóns.


-
¿U hau fet? - va preguntá.


Se
van fondre a la tenebrosa oscurina del túnel les afirmassións
satisfetes del Mussol y lo Tiñós.


-
¡Sí!


-
Tamé yo - va confesá Roc, lo Moñigo; y sen va enriure al comprobá
la rara unanimidat de les seues vísceres.


Los
pantalóns seguíen sense apareixe. A paupóns van arribá a la boca
del túnel. Teníen los culs esquichats de carbonilla y la temó per
habé perdut los pantalóns y cansonsillos portabe a les seues cares
una grassiosa expresió de sorpresa. Cap dells se va atreví a riure.
Lo pressentimén de uns pares y un maestre enfadats y implacables no
dixáe mol puesto a la alegría. De repén, cuatre metros mes abán,
al mich de la sendeta que crusáe la vía, van vore un drap informe y
negrot. Lo va arreplegá Roc, lo Moñigo, y los tres lo van examiná
en detenimén. Sol Daniel, lo Mussol, va pugué di:


-
Es un tros dels meus pantalóns - va di en un fil de veu.


La
demés roba va aná apareixén, escampada a pedassos, per la senda.
La onda de la velossidat habíe fet volá la roba, y lo tren la va
desfé entre los seues ferros com una fiera fura. De no sé per este
inesperat contratems dingú sen haguere enterat de la aventura. Pero
eixos entes siniestros que constanmen floten al aire, los van
embolicá lo assunto una vegada mes. Claro que, ni encara sospesán
la travessura en tota la seua dimensió, se justificabe lo cástic
que los va imposá don Moissés, lo mestre. Lo Peó sempre se passabe
tres pobles. Ademés, lo castigá als alumnos pareixíe procuráli un
goch indefinible o, per lo menos, la comisura dreta de la seua boca
se estirabe, en eixos casos, hasta casi mossegá la negra pulsera de
Curro Jiménez, Panchampla o lo Tempranillo.


¿Que
habíen escandalisat al poble entran sense cansonsillos? ¡Pos claro!
Pero ¿quína atra cosa podíen fé en aquell cas? ¿Se té que
extremá lo pudor hasta lo pun de no torná al poble per lo fet de
habé perdut los cansonsillos?
Ressultabe tremendo pera Daniel,
lo Mussol; Roc, lo Moñigo, y Germán, lo Tiñós, tindre que dessidí
sempre entre unes disjuntives tan penoses. Y ere encara mes
mortificán lo que produíen en don Moissés, lo maestre, les seues
coses, unes coses que ni de prop, ni de lluñ, li fotíen res.

martes, 5 de enero de 2021

NOVENA JORNADA. NOVELA PRIMERA.

NOVENA JORNADA.

ESCOMENSE LA NOVENA JORNADA DEL DECAMERÓN, A LA QUE, DABALL DEL GOBERN DE EMILIA, NARRE CADAÚ SOBRE LO QUE MES LI AGRADE.

La llum en lo seu esplendó ahuyentabe a la nit, y se habíe ya vestit lo octavo sel de coló blau, y escomensaben per los prats a alsás les floretes, cuan Emilia, eixecánse, va fé cridá als seus compañs; arribán y ficanse en camí detrás de les lentes passes de la reina, cap a un bosquet no mol lluñ de la villa van aná, y entrán an ell, van vore que los animals com cabridets, ciervos y datres, que no teníen temó de la cassera per la existén pestilensia, los esperaben com si foren domestics. Y ara an este, ara an aquell se arrimaben, fenlos corre y saltá; pero puján ya lo sol, a tots los va pareixe be torná.
Anáen tots engalanats en guirnaldes de carrasca, en les mans plenes de herbes de bona auloreta y flos; y qui sels haguere trobat sol haguere pogut di:
«O estos no sirán per la mort vensuts o los matará alegres». Aixina pos, pas a pas venín, cantán y bromeján, van arribá a la villa, aon totes les coses ordenadamen dispostes y a los seus criats alegres y festius van trobá. Allí, descansán un rato, no se van assentá a la taula antes de que sis cansonetes (la una milló que l’atra) foren cantades per los joves y les siñores; después de estes, rentánse les mans, a tots los va colocá lo mayordomo a la taula segóns lo gust de la reina. Allí, portades les viandes, tots alegres van minjá; y eixecánse después, a carolá y a tocá los seus instruméns se van ficá; y después, manánu la reina, qui va volé sen va aná a descansá. Pero arribada la hora acostumbrada, tots se van ajuntá per a contá les seues histories, y la reina, mirán a Filomena, li va di que escomensare les histories del presén día; ella, sonrién, va escomensá de esta guisa:

JORNADA NOVENA. NOVELA PRIMERA.

Doña Francesca, volguda per un tal Rinuccio y un tal Alessandro, y sense voldren a cap, ne fa entrá a un com si estare mort a una sepultura y al atre lo fa traure, y no podén ells arribá a fé lo manat, sels trau de damún.

Siñora, mol me agrade sé la que córregue la primera lid an este campo ubert y libre del novelá al que la vostra magnifisensia mos ha ficat; lo que si yo u fach be, no dudo de que los que vindrán después no u faiguen be o milló.

Moltes vegades, encantadores siñores, se ha mostrat als nostres raonaméns cuántes y quínes són les forses del Amor, pero no crec que plenamen se haiguen dit, y no se diríen si estiguerem parlán desde ara hasta daquí un añ; y com ell no sol porte als amáns a diversos perills de mort, sino tamé a entrá a les cases dels morts per a traure als morts, tos parlaré de aixó en una historia (ademés de les que ya han sigut contades), a la que lo poder de Amor no sol compendréu, sino que tamé lo talento de una valerosa Siñora aplicat a tráures de damún a dos homens que contra lo seu gust la volíen.

Dic, pos, que a la siudat de Pistoya va ñabé una majíssima Siñora viuda a la que dos dels nostres florentíns que per está desterrats de Florencia vivíen a Pistoya, Rinuccio Palermini y Alessandro Chiarmontesi, sense sabé la un del atre, per azar prendats della, mol la volíen, fen cuidadosamen cadaú lo que podíe per a conquistá lo seu amor. Y sen esta noble Siñora, Francesca de los Lázzari, assobín solissitada per embajades y per rogs de cada un de estos, y habénlos poc discretamen escoltat moltes vegades, y volén discretamen dixá de féu y no puguén, li va vindre un pensamén per a tráures de damún la seua importunidat: y va sé demanáls que li faigueren un servissi que va pensá que ningú podríe féli per mol possible que fore, per a que, al no féu, tinguere ella honrosa y creíble raó per a no voldre escoltá mes les seues embajades; y lo pensamén va sé lo siguién. Habíe, lo día en que li va vindre este pensamén, mort a Pistoya un que, per mol nobles que hagueren sigut los seus antepassats, ere reputat com lo pijó home que ñaguere no ya a Pistoya, sino a tot lo món; y ademés de aixó, ere tan contrafet y de cara tan desfigurada que qui no lo haguere conegut al vórel per primera vegada haguere tingut temó; y habíe sigut enterrat a un sepulcro fora de la iglesia de los flares menors.
Lo que va pensá ella que podríe sé de gran ajuda per al seu propósit; per naixó li va di a una criada seua:- Saps be lo aburrimén y les molesties que ressibixco tots los díes en les embaixades de estos dos florentíns, Rinuccio y Alessandro; ara be, no estic disposada a donáls lo meu amor y per a tráuremels de damún me ha vingut al pensamén ficáls a proba (per los grans oferiméns que me fan) en algo de lo que estic segura de que no farán, y tráurem aixina de damún la seua importunidat; y escolta cóm. Saps que este matí han enterrat aon los flares menors al Degolladéu (aixina se díe aquell mal home del que ham parlat abáns) del que, no ya mort, sino viu, los hómens mes valéns de esta siudat, al vórel, se escagarsaben; y per naixó ten anirás secretamen aon Alessandro y li dirás: «Doña Francesca me mane dít que ha arribat lo momén en lo que pots tíndre lo seu amor, lo que has dessichat tan, y si vols, sirá de esta manera. A casa seua (per una raó que tú sabrás mes tart) té que sé portat esta nit lo cadáver de Degolladéu que ha segut enterrat este matí; per lo que te rogue, com a gran servissi, aná esta nit a la hora de la primera son y entrá a la sepultura aon Degolladéu está enterrat, y ficát la seua roba y quedát quieto com si fores ell hasta que vinguen a buscát, y sense fé res ni di cap paraula dixát portá a casa seua, aon ella te ressibirá, y estarás en ella». Si diu que no u fará, disli de part meua que no aparegue mes aon estiga yo, y que si se estime la vida que se guardo de enviám mensajeros o embaixadós. Y después de aixó anirás aon Rinuccio Palermini y li dirás: «Doña Francesca diu que está dessidida a fé lo teu gust si li fas an ella un gran servissi, que es este: esta nit cap a la mijanit has de aná a la sepultura aon está enterrat Degolladéu y, sense di res de lo que veigues, séntigues o escoltos, lay portos a casa;
allí vorás per a qué lo vol y conseguirás lo teu plaé; y si no vols fé aixó te mane desde ara que no li envíos mes mensajeros ni embaixades». La criada va aná a les dos cases, y, segóns li va sé manat, va parlá; a la que van contestá lo dos que no sol a una sepultura, sino al infern entraríen si ella volíe. La criada li va torná la resposta a la Siñora, que va esperá a vore si estaben tan locos de féu. Arribada, pos, la nit y sén ya la hora de la primera son, Alessandro Chiarmontesi, quedánse en jubón, va eixí de casa per a aná a suplantá al Degolladéu a la sepultura; y pel camí li va vindre al ánim un pensamén, y va escomensá a dís:

- ¡Ah!, ¡qué animal que soc! ¿aón vach?, ¿y qué me sé yo si los paréns de ésta, potsé percatats de que la vull, creén lo que no es li han fet fé aixó per a matám a la sepultura eixa? Lo que, si passare, yo siría qui u pagaría y may arribaríe a sabés res que los perjudicare. ¿O qué me sé yo si potsé algún enemic meu me ha procurat aixó, al que potsé ella, volénlo, vol serví? Y después díe:

- Pero suposem que no sigue cap de estes coses, y que los seus paréns me porton a casa seua: ting que creure que lo cadáver de Degolladéu no lo volen per a tindrel en brassos ni per a ficál als della; aixina que ting que creure que volen fé en ell consevol destrossa, com de algú que en alguna cosa los va fé mal. Ella diu que per res que séntiga diga cap paraula. ¿Y si eixos me tragueren los ulls, o me arrancaren les dens, o me mutilaren les mans o men faigueren alguna datra pareguda, qué siríe de mí? ¿cóm me podría quedá coto? ¿Y si parlo y me coneixen y entonses me fan mal?; pero encara que no men faiguen, no conseguiré res perque no me dixarán en la Siñora; y la Siñora dirá después que hay desobeít la seua orden y may fará res que me contento. Y aixina dién, casi sen va entorná cap a casa; pero lo gran amor lo va espentá cap a abán en arguméns contraris an estos y de tanta forsa que lo van guiá hasta la sepultura; la va obrí, y entrán a dins y despullán a Degolladéu y ficánse la seua roba, y tancán la sepultura y ficánse al puesto de Degolladéu, li va escomensá a doná voltes al cap sobre quí habíe sigut este y les coses que habíe sentit di que habíen passat de nit no sol a la sepultura de los morts, sino tamé a datres parts: y tots los pels se li van ficá de punta, y de rato en rato li pareixíe que Degolladéu se alsaríe y lo degollaríe an ell allí. Pero ajudat per lo ardén amor, estos y atres pensaméns de paó vensén, estánse com si estiguere mort, se va ficá a esperá lo que siríe dell. Rinuccio, al aproximás la mijanit, va eixí de casa per a fé alló que li habíe sigut manat per la seua Siñora; y mentres hi anabe, va entrá en mols y diversos pensaméns sobre les coses que podríen passáli, tals com vindre a les mans de la señoría en lo cadáver de Degolladéu a cascarrulles o acostes y sé condenat a la foguera per bruixo, o que si aixó se sabíe, se procuraríe lo odio dels seus paréns y de atres tals, per los que casi se va pará. Pero después, recuperánse, va di:

- ¡Ah!, ¿diré que no a la primera cosa que esta noble Siñora, a la que tan hay vullgut y vull, me ha demanat, y espessialmén debén conquistá la seua grássia? Encara que tinguera que morí, no puc dixá de fé lo que li hay prometut.

Y continuán lo seu camí, va arribá a la sepultura y la va obrí fássilmen. Alessandro, al sentíla obrís, encara que molta temó tinguere, se va está cotet. Rinuccio, entrán a dins, creén pendre lo cadáver de Degolladéu va agarrá a Alessandro per los peus y lo va traure fora, y colocánsel damún dels muscles, cap a casa de la noble Siñora va escomensá a caminá; y anán aixina sense cap considerassió dell, moltes vegades li fotíe cops, ara a un costat, ara al atre, contra los pedrissos apegats a les cases; y la nit ere tan fosca que no podíe vore per aón anabe. Y están ya Rinuccio a la porta de la noble Siñora, que estabe a la finestra en la seua criada per a vore si Rinuccio portabe a Alessandro, ya preparada per a féls anássen als dos, va passá que la guardia de la siñoría, vigilán per aquell barri a vore si enchampaben algún bandido, al sentí lo soroll que Rinuccio fée al caminá, van traure una llum per a vore qué ere y aón estabe, y prenén los escuts y les llanses, van cridá:- ¿Quí va?

Sentínu Rinuccio, sense tems de pensá res, va dixá caure a Alessandro y va corre cametes ajudeume tot lo que va pugué. Alessandro, eixecánse a escape, encara que portare les robes del mort, que eren mol llargues, tamé va arrencá a corre.
La Siñora, en la llum ensesa per los guardies habíe vist a Rinuccio en Alessandro damún dels muscles, y del mateix modo habíe reconegut a Alessandro vestit en les robes de Degolladéu; y se va maravillá mol del gran valor de los dos, pero en tot lo seu assombro mol sen va enriure al vore aviá an terra a Alessandro y vórel después fugí. Y alegránse mol en aquell cas y donán grássies a Deu que del fastidio de estos dos la habíe tret, sen va entorná a dins y sen va aná al llit, afirmán, en la seua criada, que sense cap duda aquells dos la volíen mol, ya que habíen fet alló que los habíe manat, tal com se habíe vist.
Rinuccio, tristot y maldién la seua desventura, no sen va entorná cap a casa, sino que, al anássen de aquell barri la guardia, va torná allí aon habíe aviát a Alessandro, y va escomensá, a paupóns, a vore si lo trobabe, per a cumplí lo que li habíe sigut requerit; pero, al no trobál, pensán que la guardia sel hauríe emportat de allí, sen va aná cap a casa. Alessandro, no sabén qué fé, sense habé reconegut al que lo habíe portat, dolgut per esta desdicha, tamé sen va aná cap a casa. Per lo matí, trobada uberta la sepultura de Degolladéu y no veénlo a dins perque Alessandro lo habíe embutit cap al fondo, tota Pistoya se va omplí de parladuríes, pensán los tontos que sel habíen emportat los demonis. No va dixá cada un dels enamorats de féli sabé a la dama lo que habíen fet y lo que habíe passat, y en alló, excusánse per no habé cumplit del tot lo seu manamén, la seua grássia y lo seu amor demanaben. Ella, fen vore que no su creíe, en la tallán resposta de que no faríe may res per nells, ya que ells no habíen fet lo que los habíe demanat, sels va traure de damún.

NOVENA JORNADA. NOVELA PRIMERA.

NOVENA
JORNADA.


ESCOMENSE LA NOVENA JORNADA DEL
DECAMERÓN, A LA QUE, DABALL DEL GOBERN DE EMILIA, NARRE CADAÚ SOBRE
LO QUE MES LI AGRADE.


La llum en lo seu esplendó ahuyentabe a
la nit, y se habíe ya vestit lo octavo sel de coló blau, y
escomensaben per los prats a alsás les floretes, cuan Emilia,
eixecánse, va fé cridá als seus compañs; arribán y ficanse en
camí detrás de les lentes passes de la reina, cap a un bosquet no
mol lluñ de la villa van aná, y entrán an ell, van vore que los
animals com cabridets, ciervos y datres, que no teníen temó de la
cassera per la existén pestilensia, los esperaben com si foren
domestics. Y ara an este, ara an aquell se arrimaben, fenlos corre y
saltá; pero puján ya lo sol, a tots los va pareixe be torná.

Anáen tots engalanats en guirnaldes de carrasca, en les mans
plenes de herbes de bona auloreta y flos; y qui sels haguere trobat
sol haguere pogut di:
«O estos no sirán per la mort vensuts o
los matará alegres». Aixina pos, pas a pas venín, cantán y
bromeján, van arribá a la villa, aon totes les coses ordenadamen
dispostes y a los seus criats alegres y festius van trobá. Allí,
descansán un rato, no se van assentá a la taula antes de que sis
cansonetes (la una milló que l’atra) foren cantades per los joves
y les siñores; después de estes, rentánse les mans, a tots los va
colocá lo mayordomo a la taula segóns lo gust de la reina. Allí,
portades les viandes, tots alegres van minjá; y eixecánse después,
a carolá y a tocá los seus instruméns se van ficá; y después,
manánu la reina, qui va volé sen va aná a descansá. Pero arribada
la hora acostumbrada, tots se van ajuntá per a contá les seues
histories, y la reina, mirán a Filomena, li va di que escomensare
les histories del presén día; ella, sonrién, va escomensá de esta
guisa:


JORNADA NOVENA. NOVELA PRIMERA.


Doña Francesca, volguda per un tal
Rinuccio y un tal Alessandro, y sense voldren a cap, ne fa entrá a
un com si estare mort a una sepultura y al atre lo fa traure, y no
podén ells arribá a fé lo manat, sels trau de damún.



Siñora, mol me agrade sé la que
córregue la primera lid an este campo ubert y libre del novelá al
que la vostra magnifisensia mos ha ficat; lo que si yo u fach be, no
dudo de que los que vindrán después no u faiguen be o milló.


Moltes vegades, encantadores siñores,
se ha mostrat als nostres raonaméns cuántes y quínes són les
forses del Amor, pero no crec que plenamen se haiguen dit, y no se
diríen si estiguerem parlán desde ara hasta daquí un añ; y com
ell no sol porte als amáns a diversos perills de mort, sino tamé a
entrá a les cases dels morts per a traure als morts, tos parlaré de
aixó en una historia (ademés de les que ya han sigut contades), a
la que lo poder de Amor no sol compendréu, sino que tamé lo talento
de una valerosa Siñora aplicat a tráures de damún a dos homens que
contra lo seu gust la volíen.


Dic, pos, que a la siudat de Pistoya va
ñabé una majíssima Siñora viuda a la que dos dels nostres
florentíns que per está desterrats de Florencia vivíen a Pistoya,
Rinuccio Palermini y Alessandro Chiarmontesi, sense sabé la un del
atre, per azar prendats della, mol la volíen, fen cuidadosamen cadaú
lo que podíe per a conquistá lo seu amor. Y sen esta noble Siñora,
Francesca de los Lázzari, assobín solissitada per embajades y per
rogs de cada un de estos, y habénlos poc discretamen escoltat moltes
vegades, y volén discretamen dixá de féu y no puguén, li va
vindre un pensamén per a tráures de damún la seua importunidat: y
va sé demanáls que li faigueren un servissi que va pensá que ningú
podríe féli per mol possible que fore, per a que, al no féu,
tinguere ella honrosa y creíble raó per a no voldre escoltá mes
les seues embajades; y lo pensamén va sé lo siguién. Habíe, lo
día en que li va vindre este pensamén, mort a Pistoya un que, per
mol nobles que hagueren sigut los seus antepassats, ere reputat com
lo pijó home que ñaguere no ya a Pistoya, sino a tot lo món; y
ademés de aixó, ere tan contrafet y de cara tan desfigurada que qui
no lo haguere conegut al vórel per primera vegada haguere tingut
temó; y habíe sigut enterrat a un sepulcro fora de la iglesia de
los flares menors.
Lo que va pensá ella que podríe sé de gran
ajuda per al seu propósit; per naixó li va di a una criada seua:-
Saps be lo aburrimén y les molesties que ressibixco tots los díes
en les embaixades de estos dos florentíns, Rinuccio y Alessandro;
ara be, no estic disposada a donáls lo meu amor y per a tráuremels
de damún me ha vingut al pensamén ficáls a proba (per los grans
oferiméns que me fan) en algo de lo que estic segura de que no
farán, y tráurem aixina de damún la seua importunidat; y escolta
cóm. Saps que este matí han enterrat aon los flares menors al
Degolladéu (aixina se díe aquell mal home del que ham parlat abáns)
del que, no ya mort, sino viu, los hómens mes valéns de esta
siudat, al vórel, se escagarsaben; y per naixó ten anirás
secretamen aon Alessandro y li dirás: «Doña Francesca me mane dít
que ha arribat lo momén en lo que pots tíndre lo seu amor, lo que
has dessichat tan, y si vols, sirá de esta manera. A casa seua (per
una raó que tú sabrás mes tart) té que sé portat esta nit lo
cadáver de Degolladéu que ha segut enterrat este matí; per lo que
te rogue, com a gran servissi, aná esta nit a la hora de la primera
son y entrá a la sepultura aon Degolladéu está enterrat, y ficát
la seua roba y quedát quieto com si fores ell hasta que vinguen a
buscát, y sense fé res ni di cap paraula dixát portá a casa seua,
aon ella te ressibirá, y estarás en ella». Si diu que no u fará,
disli de part meua que no aparegue mes aon estiga yo, y que si se
estime la vida que se guardo de enviám mensajeros o embaixadós. Y
después de aixó anirás aon Rinuccio Palermini y li dirás: «Doña
Francesca diu que está dessidida a fé lo teu gust si li fas an ella
un gran servissi, que es este: esta nit cap a la mijanit has de aná
a la sepultura aon está enterrat Degolladéu y, sense di res de lo
que veigues, séntigues o escoltos, lay portos a casa;
allí
vorás per a qué lo vol y conseguirás lo teu plaé; y si no vols fé
aixó te mane desde ara que no li envíos mes mensajeros ni
embaixades». La criada va aná a les dos cases, y, segóns li va sé
manat, va parlá; a la que van contestá lo dos que no sol a una
sepultura, sino al infern entraríen si ella volíe. La criada li va
torná la resposta a la Siñora, que va esperá a vore si estaben tan
locos de féu. Arribada, pos, la nit y sén ya la hora de la primera
son, Alessandro Chiarmontesi, quedánse en jubón, va eixí de casa
per a aná a suplantá al Degolladéu a la sepultura; y pel camí li
va vindre al ánim un pensamén, y va escomensá a dís:


- ¡Ah!, ¡qué animal que soc! ¿aón
vach?, ¿y qué me sé yo si los paréns de ésta, potsé percatats
de que la vull, creén lo que no es li han fet fé aixó per a matám
a la sepultura eixa? Lo que, si passare, yo siría qui u pagaría y
may arribaríe a sabés res que los perjudicare. ¿O qué me sé yo
si potsé algún enemic meu me ha procurat aixó, al que potsé ella,
volénlo, vol serví? Y después díe:


- Pero suposem que no sigue cap de estes
coses, y que los seus paréns me porton a casa seua: ting que creure
que lo cadáver de Degolladéu no lo volen per a tindrel en brassos
ni per a ficál als della; aixina que ting que creure que volen fé
en ell consevol destrossa, com de algú que en alguna cosa los va fé
mal. Ella diu que per res que séntiga diga cap paraula. ¿Y si eixos
me tragueren los ulls, o me arrancaren les dens, o me mutilaren les
mans o men faigueren alguna datra pareguda, qué siríe de mí? ¿cóm
me podría quedá coto? ¿Y si parlo y me coneixen y entonses me fan
mal?; pero encara que no men faiguen, no conseguiré res perque no me
dixarán en la Siñora; y la Siñora dirá después que hay desobeít
la seua orden y may fará res que me contento. Y aixina dién, casi
sen va entorná cap a casa; pero lo gran amor lo va espentá cap a
abán en arguméns contraris an estos y de tanta forsa que lo van
guiá hasta la sepultura; la va obrí, y entrán a dins y despullán
a Degolladéu y ficánse la seua roba, y tancán la sepultura y
ficánse al puesto de Degolladéu, li va escomensá a doná voltes al
cap sobre quí habíe sigut este y les coses que habíe sentit di que
habíen passat de nit no sol a la sepultura de los morts, sino tamé
a datres parts: y tots los pels se li van ficá de punta, y de rato
en rato li pareixíe que Degolladéu se alsaríe y lo degollaríe an
ell allí. Pero ajudat per lo ardén amor, estos y atres pensaméns
de paó vensén, estánse com si estiguere mort, se va ficá a esperá
lo que siríe dell. Rinuccio, al aproximás la mijanit, va eixí de
casa per a fé alló que li habíe sigut manat per la seua Siñora; y
mentres hi anabe, va entrá en mols y diversos pensaméns sobre les
coses que podríen passáli, tals com vindre a les mans de la señoría
en lo cadáver de Degolladéu a cascarrulles o acostes y sé condenat
a la foguera per bruixo, o que si aixó se sabíe, se procuraríe lo
odio dels seus paréns y de atres tals, per los que casi se va pará.
Pero después, recuperánse, va di:


- ¡Ah!, ¿diré que no a la primera
cosa que esta noble Siñora, a la que tan hay vullgut y vull, me ha
demanat, y espessialmén debén conquistá la seua grássia? Encara
que tinguera que morí, no puc dixá de fé lo que li hay prometut.


Y continuán lo seu camí, va arribá a
la sepultura y la va obrí fássilmen. Alessandro, al sentíla obrís,
encara que molta temó tinguere, se va está cotet. Rinuccio, entrán
a dins, creén pendre lo cadáver de Degolladéu va agarrá a
Alessandro per los peus y lo va traure fora, y colocánsel damún
dels muscles, cap a casa de la noble Siñora va escomensá a caminá;
y anán aixina sense cap considerassió dell, moltes vegades li fotíe
cops, ara a un costat, ara al atre, contra los pedrissos apegats a
les cases; y la nit ere tan fosca que no podíe vore per aón anabe.
Y están ya Rinuccio a la porta de la noble Siñora, que estabe a la
finestra en la seua criada per a vore si Rinuccio portabe a
Alessandro, ya preparada per a féls anássen als dos, va passá que
la guardia de la siñoría, vigilán per aquell barri a vore si
enchampaben algún bandido, al sentí lo soroll que Rinuccio fée al
caminá, van traure una llum per a vore qué ere y aón estabe, y
prenén los escuts y les llanses, van cridá:- ¿Quí va?


Sentínu Rinuccio, sense tems de pensá
res, va dixá caure a Alessandro y va corre cametes ajudeume tot lo
que va pugué. Alessandro, eixecánse a escape, encara que portare
les robes del mort, que eren mol llargues, tamé va arrencá a corre.

La Siñora, en la llum ensesa per los guardies habíe vist a
Rinuccio en Alessandro damún dels muscles, y del mateix modo habíe
reconegut a Alessandro vestit en les robes de Degolladéu; y se va
maravillá mol del gran valor de los dos, pero en tot lo seu assombro
mol sen va enriure al vore aviá an terra a Alessandro y vórel
después fugí. Y alegránse mol en aquell cas y donán grássies a
Deu que del fastidio de estos dos la habíe tret, sen va entorná a
dins y sen va aná al llit, afirmán, en la seua criada, que sense
cap duda aquells dos la volíen mol, ya que habíen fet alló que los
habíe manat, tal com se habíe vist.
Rinuccio, tristot y maldién
la seua desventura, no sen va entorná cap a casa, sino que, al
anássen de aquell barri la guardia, va torná allí aon habíe aviát
a Alessandro, y va escomensá, a paupóns, a vore si lo trobabe, per
a cumplí lo que li habíe sigut requerit; pero, al no trobál,
pensán que la guardia sel hauríe emportat de allí, sen va aná cap
a casa. Alessandro, no sabén qué fé, sense habé reconegut al que
lo habíe portat, dolgut per esta desdicha, tamé sen va aná cap a
casa. Per lo matí, trobada uberta la sepultura de Degolladéu y no
veénlo a dins perque Alessandro lo habíe embutit cap al fondo, tota
Pistoya se va omplí de parladuríes, pensán los tontos que sel
habíen emportat los demonis. No va dixá cada un dels enamorats de
féli sabé a la dama lo que habíen fet y lo que habíe passat, y en
alló, excusánse per no habé cumplit del tot lo seu manamén, la
seua grássia y lo seu amor demanaben. Ella, fen vore que no su
creíe, en la tallán resposta de que no faríe may res per nells, ya
que ells no habíen fet lo que los habíe demanat, sels va traure de
damún.

martes, 7 de marzo de 2017

Chapurriau, Torrevelilla, Jesús Martínez Fabón

Chapurriau, Torrevelilla, Jesús Martínez Fabón


A la volta =   A la vez.  // a la vegada a Beseit

Allacuanta = hace mucho tiempo

A palpó = A tientas  // a paupóns

Acontentat = Lleno, harto, etc. / Fart a Beseit

Agosté = Criado contratado exclusivamente, para las faenas de siega y trilla (Agost)

Aigua = Agua

Airegaz = Viento fuerte (ventolina)

Aisá o Eisá = Azada  (eixada, aixada, eixadella, cavegueta a Beseit)
Albarca = Calzado usado principalmente por labradores y pastores, hecho la suela de tiras de goma a manera de sandalias  // abarca, abarques a Beseit

Alchez = Yeso // ges a Beseit // alchés a Vallchunquera

Alfalz = Alfalfa (aufals a Beseit)

Alfalz = Hoz (fals, falseta, corbella a Beseit)

Aljezó o alchezó = Casco de yeso, desprendido de una pared

Aiva d´ay = Apártate, quítate de ahí // fuch a Beseit

Amagatall = Espacio pequeño para esconderse

Anan = Yendo (aná: ir; anán)

Aparent = Apropiado

Apiazá = Coser, remendar una pieza vieja o estropeada. // apedassá a Beseit (de pedás : pedazo)

Ara = Ahora

Arguellat = Delgado, enfermizo, débil, etc.

Armela = Almendra // amela a Beseit (Natxo Sorolla Amela)

Arruixá = Echar agua fina sobre el suelo, generalmente antes de barrer

Asobin = A menudo, con frecuencia / a subín, a sobín, assobín a Beseit

Áspre = Áspero, seco

Ataulá = Allanar con la tabladera, los surcos de la tierra sembrada

Atiborrá = Empapuzar, hacer comer mucho / empapussá a Beseit

Aturá = Estar quieto en un sitio. También, pastar el ganado, quietamente

Au = Se acabó o hasta luego

Aufegarse = Ahogarse // aufegás a Beseit

Avariento = Clamor. Hace las cosas rápido, corriendo, pero sin eficacia, *neab

Bachoca = Judía verde / bajoca, fesol vert a Beseit (vaina)

Bada = Grieta

Bambollas = Burbujas, ampollas  / bambolles, bambolla a Beseit

Bandechá = Bandear, voltear las campanas

Beta = Trozo de hilo o cuerda fina  o cinta de tela

Bezó = Gemelo  / bessó, bessóns a Beseit (los Bujets o Falgássos per ejemple)

Blat = Trigo

Bolicha = Medio agua y medio nieve / Aiguaneu a Beseit

Borraco = Hematoma producido por un fuerte golpe en la frente / boñ, croquinot a Beseit.

Botiga = Tienda de ropa  / Tenda, botiga

Brema, bremá = Vendimia, vendimiar

Brena = Comida de medio día (en otros lugares: merienda)

Bufá = Soplar

Bufa = Ventosidad silenciosa

Bufadó = Útil en forma de tubo que soplando servía para avivar la lumbre. (De bufar = soplar)

Cabaz = Capazo

Caborces, Caberzut, Cabut, Tozut = Tozudo, cabezudo / Tossut a Beseit

Calcé = Calzado

Caló = Calor

Calorina = Calor fuerte

Cante = Cántaro

Cantrella = Botijo

Caparra = Garrapata

Cap = Cabeza

Carbaza = Calabaza

Cariñá = Añorar

Carrechá = Acarrear

Caterva = Multitud de personas o animales

Cosí, Cosina = Primo, prima

Chambergo = Chaqueta o abrigo (que te queda muy mal)

Chambra = Blusa

Chandre = Yerno (gendre)

Chau = Yugo para uncir el par de la junta

Cheminera o Chaminera = Chimenea   (principalmente para denominar las antiguas chimeneas acampadas del fuego bajo de troncos de leña, aunque también se denominan así las demás. / Enchumenera a Beseit

Chens = Nada, ni siquiera un poco

Chermáchermana (¿GermáGermana?) = Hermano, hermana

Chinoll = Rodilla

Chirnet = Pequeña herida o corte  / Nafra, ñafra

Chisquero = Encendedor de mecha

Chit = Tallo nuevo, retoño. (rechit)

Chorrá = Pequeña cantidad o chorro de aceite, vinagre o de cualquier otro es liquido, chorradeta.

Chová = Superficie de terreno equivalente al labrado de un día con caballerías mayores

Chuflá = Silbar (y también copular). / Chulá a Beseit

Chusticia (¿Xusticia?) = Justicia / Justíssia a Beseit

Cibá = Cebada   / Sibada a Beseit

Ciduricha = Ajedrea. Hierba aromática usada en la conservación de las aceitunas verdes.  / Saduricha a Beseit.

Cingle = Montaña de roca (peñasco)  / Single

Coa = Cola, rabo

Cobertera = Tapadera de una vasija  / Cobertora, tapa, 

Cobertó = Manta para la cama, muy basta y hecha a mano

Coca = Torta   / Coc en anous, coc en poma, coca de San Juán

Coci = Vasija de barro grande utilizada antiguamente para hacer la "colada"

Conca = Recipiente grande, generalmente de latón u otro metal parecido para hacer la colada

Conill o Cunill = Conejo

Convoyá = Hacer mucho agasajo a los visitantes

Cordé = Cordero

Corp = Cuervo

Coscurro = Trozo de pan, normalmente el canto ("Un coscurro de pa y olives")
Cuisa o Cuixa = Muslo

Dalla = Guadaña.

Desustanciat = Persona insulsa, patosa, simple y sin sustancia.

Dies de la semana:
 = Días de la semana:
Dilluns = Lunes (día de La Luna) 

Dimarch
 = Martes (día de Marte) 

Dimecres
 = Miércoles (día de Mercurio) 

Dichaus
 = Jueves (día de Júpiter)

Dit
 = Dedo
Diviandres = Viernes (día de Venus) 

Disabde
 = Sábado (día de Saturno)

Dumenche = Domingo (día del Sol)

Drap
 = Trapo inservible usado, generalmente, para la limpieza hogareña.

Dret = derecho (ejemplo: no ña dret a que li fache iso = no hay derecho a que le haga eso).

Dret o dreta = De pié   (él o ella). Derecho o derecha.

Embasadó = Embudo

Embolicá = Embrollar, confundir.

En tú = Contigo

Endeñat = Herida infectada

Endiñá = Meter un tanto en el juego, un golpe en una pelea...

Ensobiná = Enredarse, caerse patas arriba (supino) sin poder levantarse

Erm = Yermo

Esbarrá = Asustarse o espantarse las caballerías

Escagarzat = Cobarde, Miedoso y también tener diarrea

Escaparrá = Echar de mala forma

Esclafá = Romper, escachar...

Esclafitá = Bofetada

Escudella = Vasija de media esfera utilizada antiguamente para servir la comida y también como plato que podría ser de barro o de madera, hecha esta última artesanalmente.

Escurzó = Serpiente de agua

Esparvé = Milano

Espolsá = Sacudir el polvo u otra cosa

Esportó = Aparejo hecho de esparto para llevar la carga las caballerías  

Estenazes = Tenazas

Estirores = Tijeras

Estral = Hacha

Estronchiná = Hacer o hacerse trizas

Falcó = Halcón

Fardacho o esfardacho = Lagarto

Farfallós = Tartamudo

Farina = Harina

Fart = Harto. (De comida o entre otros conceptos).

Feis o Feix = Fajo de ramas o de mies.

Fem = Estiércol, fiemo

Femé = Estercolero.

Fenaz = Hierba mala que crece en los campos, parecida al heno.

Figa = Mujer sosa y también higo (fruto de la higuera).

Figuera = Higuera

Finestra = Ventana

Foc = Fuego

Forat = Agujero

Fuchí = Huir.    / Fugí

Fumarro = Cigarro

Gallarofa = Envoltura de la mazorca del maíz / Barallofa, ballarofa

Gañolá = Quejarse, llorar.

Garganchó = Garganta; todo el conducto de la tráquea

Garranchal = Bancal pequeño o estrecho y generalmente improductivo o yermo.

Garrós = Persona o animal con las piernas torcidas

Garza = Urraca (garsa; picaraza)

Golut = Goloso (laminero; llaminé)

Gorrino o Porc = Cerdo

Goz = Perro  / Gos, gossa a Beseit

Grané = Granero, falsa de las viviendas rurales.

Grané = Sitio para guardar el grano. También suele llamarse así al desván.

Guit = Que tira coces

Jopá = Marchar deprisa o sin decir nada

Llaurá = Labrar

Llesca = Rebanada de pan

Llit = Cama

Llodo = Lodo, barro

Llop = Lobo

Llum = Luz.

Lluminaria = Luz intensa y brillante

Lorza = Pliegues ondulados en la carne gorda o en ropas

Maestre Mestre = Maestro

Malcriat = Mal educado.

Malfurrá = Malgastar o desaprovechar

Mangrana = Granada

Mardá = Borrego para cubrir las ovejas

Mare = Madre (maire)

Mascle = Semental

Matacabra = Granizo pequeño muy fino que cae en invierno.

Matraca = Persona que habla mucho

Menut = Entrañas del animal. Asadura. También significa pequeño.

Milló = Mejor. También millón

Mocho = Cualquier astado al que le falta un todo en la cuerno

Modorro = Lunático

Mol pito = Inteligente, listo

Mondonguilla = Albóndiga

Moñiga o Boñiga = Excremento de asno, mulo, caballo (pasterada)

Muermo = Persona que marea o que habla mucho

Muñí = Ordeñar

Nina = Muñeca para jugar las niñas.
(Mon germá Ángel y yo ne teníem una cuan erem chiquets que se díe Mina. La va fé, cusí, man germana Mercedes, Merche, y la féem volá desde la esgorfa en una bossa de plástic com a paracaídes, apart de atres experimentos. Men enrecordo com si fore ahí: los seus ulls: botóns en dos forats, les pesta
ñes negres com lo pel risat de ... Mina El Hammani )

Niquitós-a = Persona muy meticulosa y difícil de contentar o quisquillosa

No cal y no caldrá = No hace o no hará falta

No me fa goch = No me apetece

Pa = Pan

Pare = Padre (paire)

Poble = Pueblo

Oli = Aceite
Ovella = Oveja

Ou = Huevo

 = Pan

Palliza = Almacén para guardar la paja del trigo

Paniz = Maíz

Paraigues = Paraguas

Pardal = Jovenzuelo avispado. También pájaro pequeño, generalmente el gorrión gris abundante en los pueblos y en los campos.

Parlá = Hablar

Pasia = Contagio de gripe u otra enfermedad

Pellizc = Pellizco

Pentiná = Peinar

Peó = Peón

Perdiu = Perdiz

Pet = Ventosidad sonora

Petoste = Persona o cosa que sólo sirve para estorbo

Piau = Pié

Pichó = Peor  y también polluelo de la paloma

Pisá = Orinar

Polde = Dedo pulgar de las manos

Pollastre = Pollo grande de corral (de gallina)

Porró = Porrón para el vino u otra bebida 

Porta = Puerta

Pot = Bote de vidrio o metálico.

Presec = Melocotón

Preto = Tacaño y también fuertemente sujeto.

Puncha = Pincha clavada en la carne

Purna = Chispa que salta del fuego

Raim = Uva o racimo de uva

Rechirá de temps = Cambio brusco del tiempo Cambio brusco y desagradable del tiempo

Refredat = Constipado (fred, fret; frío; rumano constipado : )

Regalá = Derretirse el hielo, la nieve

Reglot = Erupto (eructo) (rot) (alemán. rülpsen, inglés. burp, cat. rotar, fr. rot)
Res. Nada. (rien fr. ; no res : nada; res latín: cosa; res publica: república: la cosa pública)

Ribaz = Separación de dos bancales, uno más alto que otro  o de una vereda, carretera y un campo. (ribás) (com Alejandro Romero R.)
Robell = Óxido
Robellat = Oxidado (rovellat, rovell, rubeo) (robelló)
Roch = Rojo
Rosigá = Hablar con disconformidad y sin parar
Sargantaña = Lagartija (sargantana)
Serva = Fruto del azarollo 
Sostobá = Menear repetidamente
Taragaña = Telaraña
Tarquín = Cieno.Barro sucio
Timó = Tomillo (thymian, thymus, thymus,) (farigolero)
Timó, Tomillo, timus, thymian,



Tocadura = Herida de las caballerías debido al roce de los aperos
Toquitiá = Sobar, manosear (toquetear)
Torrá = Asar, quemar
Tozoló = Golpe contra la frente
Treball = Trabajo (tanto refiriéndose a una labor como a una desgracia o infortunio).
Treballá = Trabajar.
Triá = Separar, elegir
Trobá = Encontrar
Troná = Tormenta
Tronzadó = Sierra grande para cortar troncos
Tufarrina = Olor fuerte y molesto en el ambiente
Ungla = Uña
Vatres o Vusaltres = Vosotros, vosotras
Vi = Vino
Viquiari o Vicari = Cura párroco. (De la palabra Vicario).
Vila = Villa
Zaboc = Memo, iluso
Zapo = Sapo
Zarrio = Trasto, Cacharro, Trapo sucio
Zoquet = Zoquete, poco inteligente
Zurriaca = Látigo para estimular a las caballerías. (zurriaga)