Mostrando entradas con la etiqueta Guiglielmo de la Magna. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Guiglielmo de la Magna. Mostrar todas las entradas

jueves, 25 de febrero de 2021

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA SEXTA.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA SEXTA.

Lo rey Carlos, ya agüelo, victoriós, enamorat de una joveneta, avergoñínsen del seu loco amor, an esta y a una germana seua case honrosamen.

Después de que lo rey va dixá que discutigueren un rato sobre la historia anterió, mirán a Fiameta, li va maná que novelán los traguere de la seua discusió; ella, sense esperá gens, va escomensá:

Tos contaré una historia de un rey valén, contán lo que va fé sense faltá al seu honor.
Tots vatres podéu habé sentit nombrá moltes vegades al rey Carlos lo agüelo, o be lo primé, les seues magnífiques acsións, la gloriosa victoria sobre lo rey Manfredo, cóm van sé expulsats los gibelinosde Florencia y van torná allí los güelfos. Per la seua fama, un caballé de nom micer Neri dels Uberti, en tota la seua familia y en mols dinés va eixí de allí, y no va voldre humillás mes que daball de la protecsió de este rey Carlos.
Neri, pera está a un puesto solitari y acabá allí en descáns la seua vida, a Castellammare de Stabia sen va aná; y allí, a un tiro de ballesta de les demés habitassións de la siudat, entre oliveres u olivés, avellanés y castañés, que són abundáns an aquella comarca, va comprá una possessió; allí va fé obrá una gran casa hermosa y un deleitable vergé abundán de aigua corrén, y al mich se va fé una bassa y la va plená de peixos de colós.
Cada día cuidánse de fé mes majo lo seu jardí, va passá que lo rey Carlos, cuan apretabe la calina, va aná un tems a descansá a Castellammare, aon, escoltán la bellesa del jardí de micer Neri, va voldre vórel. Y sabén que ere del partit contrari al seu, volíe comportás mes familiarmen en ell; y li va maná a di que en cuatre acompañáns, en privat, la nit siguién volíe sopá en ell al seu jardí. Aixó li va agradá mol a micer Neri, y se van fé pará magníficamen les taules, y habén arreglat en los seus criats lo que se teníe que fé, lo mes alegremen que va pugué y sabé va ressibí al rey al seu hermós jardí. Lo rey, después de voltá tot lo jardí y vore la casa de micer Neri, u va alabá tot, y se van assentá a la vora de la bassa, se van rentá, y li va maná al conde Guido de Monforte, que ere un dels seus acompañáns, que se assentare a un costat seu, y a micer Neri al atre, y als atres tres que en ell habíen vingut los va maná que serviren la taula segóns lo orden establit per micer Neri. Van vindre allí les begudes delicades, los vins mes bons y pressiosos, y la manera de serví va sé mol bella y digna de alabansa, sense cap soroll ni error, y lo rey u va alabá mol. Y están minján an aquell puestet apartat, van entrá al jardí dos jovenetes de uns quinse añs, rubies o rosses com fils dor y en lo pel solt ben adornat, y damún, una fina guirnalda de vincapervinca; y anaben vestides en un vestidet de lino o lli sutilíssim y blang com la neu, que de sintura cap amún ere mol ajustat, y de sintura cap aball, ample, com si fore un pabelló y llarg hasta los peus. La que anabe dabán portabe als muscles uns argadellets en un parell de canastetes, y portabe una gayata llarga, y un feixet de lleña, y uns trébedes: tres peus per al foc, y un cante de oli y una tea ensesa. Al vóreles lo rey, se va maravillá y va esperá a vore en qué parabe alló. Les jovenetes, arribán dabán dell, honestamen y tímides li van fé una reverensia, y después, la que portabe la paella, dixánla an terra y les demés coses a la vora, va agarrá la gayata que l’atra portabe, y les dos van entrá a la bassa peixquera, arribánlos l´aigua hastal pit. Un dels criats de micer Neri, rápidamen va ensendre lo foc, va colocá la paella damún dels trébedes, va abocá an ella oli, y va a esperá a que les jovenetes li aviaren los peixos. De elles, una, rebuscán als caus aon sabíe que se amagaben los peixos, y l’atra parán les canastes, en poc rato van agarrá un mun de peixos, que li passaben al criat, y este los tirabe a la paella encara vius, y los mes majos los aviáen damún de la taula, dabán del rey, del conde Guido y son pare. Estos peixos se movíen per la taula, boqueján, y al rey li agaradabe mol pessigáls y aviáls a les jovenetes, y aixina un rato van está jugán, hasta que lo criat va acabá de frechí tots los que li habíen donat; aixó va sé un entremés. Les jovenetes van eixí de la peixquera en lo vestit blang apegat a la carn y casi sense amagá res dels seus delicats cossos; y habén cada una arreplegat les coses que habíen portat, passán vergoñoses dabán del rey, sen van entorná cap a casa. Lo rey, lo conde y los demés que servíen habíen remirat an estes jovenetes, y tots les habíen trobat mol majes y ben fetes, y ademés de aixó, amables y corteses; pero sobre tots los demés li habíen agradat al rey; este, tan atento estabe miránles cuan eixíen del aigua que si entonses l´hagueren punchat no u haguere notat.
Y sense tráuresseles del cap, sense sabé quí eren, va sentí al cor despertás un ardentíssim dessich de agradáles, per lo que mol be va vore que se enamoraríe si no teníe cuidadet; y no sabíe quina de les dos li agradabe mes, de tan que se assemellaben. Pero después de cavilá un rato, giránse cap a micer Neri li va preguntá quí eren les dos damisseles; a lo que micer Neri va contestá:

- Monsiñó, són les meues filles, naixcudes de una bessonada, una se diu Ginebra la guapa y l’atra Isotta la rubia.

Lo rey les va alabá mol, exhortánlo a casáles pronte. Y en aixó, no quedán mes que la fruita per a serví a la taula, van vindre les dos joves en dos corpiños de tafetán bellíssims, en dos grandíssimes bandejes de plata a la ma plenes de fruites variades del tems, y les van portá dabán del rey. Y fet aixó, apartánse un poc, van escomensá a cantá una tonada que escomensabe: aón hay arribat, Amor, contás no podríe llargamen, en tanta dolsó que al rey, que les mirabe y escoltáe, li pareixíe que totes les jerarquíes dels ángels habíen baixat allí a cantá; y acabada aquella tonadeta, aginollánse, reverenmen li van demaná llissensia al rey, que, encara que li dolguere que sen anigueren, les va llisensiá y despedí. Acabat lo sopá, y habén tornat lo rey a montá a caball en los seus compañs, separánse de micer Neri, parlán de varies coses, van torná al palau real. Allí, tenín lo rey la seua passió amagada y no podén olvidás de la hermosura de les donselles, tan se va dixá enchampá a la amorosa trampa que casi no podíe pensá en datra cosa; y fen vore atres motius, va entablá una estreta familiaridat en micer Neri y mol assobín visitabe lo seu hermós jardí pera vore a les mosses, sobre tot a Ginebra. Y no podén ya mes soportáu, y habénli vingut al pensamén no sol una, sino les dos jovenetes péndreli a son pare, li va manifestá la seua intensió y lo seu amor al conde Guido. Este, que ere un home valerós, li va di:

- Monsiñó, me maravelle mol lo que me diéu, perque desde la vostra infansia hay sabut milló que dingú les vostres costums; y com a la vostra juventut (cuan Amor mes fássilmen pot pessigá) no vau tindre estes passións, sentíntos ara, que ya estéu prop de la vellesa, me resulte tan raro y tan extrañ que vullgáu ara que casi me pareix un milagre. Y si a mí me corresponguere empéndretos, sé be lo que tos diría, considerán que estéu encara en armes en lo regne ressienmen conquistat, entre gens per coneixe y plenes de engañs y de traissió, y mol ocupat en grandíssims menesters de alt gobern, y encara no hau pogut assentátos cuan entre tantes coses li hau fet puesto al amor. Aixó no es propi de rey magnánim, sino de un mosso. Y ademés de aixó, lo que es mol pijó, diéu que hau pensat péndreli les dos filles al pobre caballé que a casa seua tos ha honrat mes de lo que podíe, y per a honrátos mes tos les ha amostrat casi despullades, testimonián en alló cuánta fe tos té, y que firmemen creu que vos sou un rey y no un llop rapás. ¿To sen ha anat tan pronte de la memoria que la violensia feta a les dones per Manfredo tos ha ubert les portes de este regne? ¿Quína traissió digna del etern suplissi siríe esta: que an aquell que tos honre li prengáu lo seu honor, lo seu be, la seua esperansa y lo seu consol? ¿Qué se diríe si u faiguéreu? potsé creéu que prou excusa siríe di: «U vach fé perque es gibelino». Pos ¿es aixó propi de la justissia de un rey, que als que als seus brassos se avíen de esta forma los trato, siguen qui siguen? Tos recordo, rey, que grandíssima gloria ha sigut vénse a Manfredi y derrotá a Curradino, pero mol mes gran es vénses a sí mateix; y per naixó, vos, que hau de corregí als atres, venséutos a vos mateix y refrenéu estes ganes, y no vullgáu en esta taca destruí lo que gloriosamen hau conquistat. Estes paraules van ferí amargamen lo ánim del rey, perque veíe que eren verdat; per lo que, después de suspirá, va di: - Comte, per mol gran que sigue lo meu dessich y nessessita forses inestimables, me han espolejat tan les vostres paraules que, de aquí pocs díes, voréu en obres que igual que sé vénse a datres, sabré vénsem a mí mateix.

Y no mols díes después de tindre estes paraules, va torná lo rey a Nápols, per a apartás de la ocasió de fé alguna cosa vil y pera premiá al caballé del honor ressibit per nell. Encara que li costare vore a datres tindre lo que ell mol dessichabe, se va disposá a casá a les dos jovenetes, com si foren les seues filles, y les va dotá magníficamen. A Ginebra la guapa la va casá en micer Maffeo de Palizzi, y a Isotta la rubia en micer Guiglielmo de la Magna, nobles caballés y grans baróns los dos; y en doló inestimable sen va aná a Apulia : Puglia, y en continues fatigues va aná perdén la seua gana, y trencades les amoroses cadenes, tot lo que li va quedá de vida va passá liberat de consevol passió. Ñaurá potsé qui digue que poca cosa es pera un rey habé casat a dos jovenetes, y en raó, pero que un rey enchochat u haigue fet, casán an aquelles que volíe sense pendre lo fruit o la flo, es mol diferén.
Aixina pos, va obrá lo magnífic rey recompensán al noble caballé, honrán a les seues filles y vensínse an ell mateix.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA SEXTA.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA SEXTA.


Lo rey Carlos, ya agüelo, victoriós,
enamorat de una joveneta, avergoñínsen del seu loco amor, an esta y
a una germana seua case honrosamen.


Después de que lo rey va dixá que
discutigueren un rato sobre la historia anterió, mirán a Fiameta,
li va maná que novelán los traguere de la seua discusió; ella,
sense esperá gens, va escomensá:


Tos contaré una historia de un rey
valén, contán lo que va fé sense faltá al seu honor.
Tots
vatres podéu habé sentit nombrá moltes vegades al rey Carlos lo
agüelo, o be lo primé, les seues magnífiques acsións, la gloriosa
victoria sobre lo rey Manfredo, cóm van sé expulsats los gibelinos
de Florencia y van torná allí los güelfos. Per la seua fama, un
caballé de nom micer Neri dels Uberti, en tota la seua familia y en
mols dinés va eixí de allí, y no va voldre humillás mes que
daball de la protecsió de este rey Carlos.
Neri, pera está a un
puesto solitari y acabá allí en descáns la seua vida, a
Castellammare de Stabia sen va aná; y allí, a un tiro de ballesta
de les demés habitassións de la siudat, entre oliveres u olivés,
avellanés y castañés, que són abundáns an aquella comarca, va
comprá una possessió; allí va fé obrá una gran casa hermosa y un
deleitable vergé abundán de aigua corrén, y al mich se va fé una
bassa y la va plená de peixos de colós.
Cada día cuidánse de
fé mes majo lo seu jardí, va passá que lo rey Carlos, cuan
apretabe la calina, va aná un tems a descansá a Castellammare, aon,
escoltán la bellesa del jardí de micer Neri, va voldre vórel. Y
sabén que ere del partit contrari al seu, volíe comportás mes
familiarmen en ell; y li va maná a di que en cuatre acompañáns, en
privat, la nit siguién volíe sopá en ell al seu jardí. Aixó li
va agradá mol a micer Neri, y se van fé pará magníficamen les
taules, y habén arreglat en los seus criats lo que se teníe que fé,
lo mes alegremen que va pugué y sabé va ressibí al rey al seu
hermós jardí. Lo rey, después de voltá tot lo jardí y vore la
casa de micer Neri, u va alabá tot, y se van assentá a la vora de
la bassa, se van rentá, y li va maná al conde Guido de Monforte,
que ere un dels seus acompañáns, que se assentare a un costat seu,
y a micer Neri al atre, y als atres tres que en ell habíen vingut
los va maná que serviren la taula segóns lo orden establit per
micer Neri. Van vindre allí les begudes delicades, los vins mes bons
y pressiosos, y la manera de serví va sé mol bella y digna de
alabansa, sense cap soroll ni error, y lo rey u va alabá mol. Y
están minján an aquell puestet apartat, van entrá al jardí dos
jovenetes de uns quinse añs, rubies o rosses com fils dor y en lo
pel solt ben adornat, y damún, una fina guirnalda de vincapervinca;
y anaben vestides en un vestidet de lino o lli sutilíssim y blang
com la neu, que de sintura cap amún ere mol ajustat, y de sintura
cap aball, ample, com si fore un pabelló y llarg hasta los peus. La
que anabe dabán portabe als muscles uns argadellets en un parell de
canastetes, y portabe una gayata llarga, y un feixet de lleña, y uns
trébedes: tres peus per al foc, y un cante de oli y una tea ensesa.
Al vóreles lo rey, se va maravillá y va esperá a vore en qué
parabe alló. Les jovenetes, arribán dabán dell, honestamen y
tímides li van fé una reverensia, y después, la que portabe la
paella, dixánla an terra y les demés coses a la vora, va agarrá la
gayata que l’atra portabe, y les dos van entrá a la bassa
peixquera, arribánlos l´aigua hastal pit. Un dels criats de micer
Neri, rápidamen va ensendre lo foc, va colocá la paella damún dels
trébedes, va abocá an ella oli, y va a esperá a que les jovenetes
li aviaren los peixos. De elles, una, rebuscán als caus aon sabíe
que se amagaben los peixos, y l’atra parán les canastes, en poc
rato van agarrá un mun de peixos, que li passaben al criat, y este
los tirabe a la paella encara vius, y los mes majos los aviáen damún
de la taula, dabán del rey, del conde Guido y son pare. Estos peixos
se movíen per la taula, boqueján, y al rey li agaradabe mol
pessigáls y aviáls a les jovenetes, y aixina un rato van está
jugán, hasta que lo criat va acabá de frechí tots los que li
habíen donat; aixó va sé un entremés. Les jovenetes van eixí de
la peixquera en lo vestit blang apegat a la carn y casi sense amagá
res dels seus delicats cossos; y habén cada una arreplegat les coses
que habíen portat, passán vergoñoses dabán del rey, sen van
entorná cap a casa. Lo rey, lo conde y los demés que servíen
habíen remirat an estes jovenetes, y tots les habíen trobat mol
majes y ben fetes, y ademés de aixó, amables y corteses; pero sobre
tots los demés li habíen agradat al rey; este, tan atento estabe
miránles cuan eixíen del aigua que si entonses l´hagueren punchat
no u haguere notat.
Y sense tráuresseles del cap, sense sabé
quí eren, va sentí al cor despertás un ardentíssim dessich de
agradáles, per lo que mol be va vore que se enamoraríe si no teníe
cuidadet; y no sabíe quina de les dos li agradabe mes, de tan que se
assemellaben. Pero después de cavilá un rato, giránse cap a micer
Neri li va preguntá quí eren les dos damisseles; a lo que micer
Neri va contestá:


- Monsiñó, són les meues filles,
naixcudes de una bessonada, una se diu Ginebra la guapa y l’atra
Isotta la rubia.


Lo rey les va alabá mol, exhortánlo a
casáles pronte. Y en aixó, no quedán mes que la fruita per a serví
a la taula, van vindre les dos joves en dos corpiños de tafetán
bellíssims, en dos grandíssimes bandejes de plata a la ma plenes de
fruites variades del tems, y les van portá dabán del rey. Y fet
aixó, apartánse un poc, van escomensá a cantá una tonada que
escomensabe: aón hay arribat, Amor, contás no podríe llargamen, en
tanta dolsó que al rey, que les mirabe y escoltáe, li pareixíe que
totes les jerarquíes dels ángels habíen baixat allí a cantá; y
acabada aquella tonadeta, aginollánse, reverenmen li van demaná
llissensia al rey, que, encara que li dolguere que sen anigueren, les
va llisensiá y despedí. Acabat lo sopá, y habén tornat lo rey a
montá a caball en los seus compañs, separánse de micer Neri,
parlán de varies coses, van torná al palau real. Allí, tenín lo
rey la seua passió amagada y no podén olvidás de la hermosura de
les donselles, tan se va dixá enchampá a la amorosa trampa que casi
no podíe pensá en datra cosa; y fen vore atres motius, va entablá
una estreta familiaridat en micer Neri y mol assobín visitabe lo seu
hermós jardí pera vore a les mosses, sobre tot a Ginebra. Y no
podén ya mes soportáu, y habénli vingut al pensamén no sol una,
sino les dos jovenetes péndreli a son pare, li va manifestá la seua
intensió y lo seu amor al conde Guido. Este, que ere un home
valerós, li va di:


- Monsiñó, me maravelle mol lo que me
diéu, perque desde la vostra infansia hay sabut milló que dingú
les vostres costums; y com a la vostra juventut (cuan Amor mes
fássilmen pot pessigá) no vau tindre estes passións, sentíntos
ara, que ya estéu prop de la vellesa, me resulte tan raro y tan
extrañ que vullgáu ara que casi me pareix un milagre. Y si a mí me
corresponguere empéndretos, sé be lo que tos diría, considerán
que estéu encara en armes en lo regne ressienmen conquistat, entre
gens per coneixe y plenes de engañs y de traissió, y mol ocupat en
grandíssims menesters de alt gobern, y encara no hau pogut
assentátos cuan entre tantes coses li hau fet puesto al amor. Aixó
no es propi de rey magnánim, sino de un mosso. Y ademés de aixó,
lo que es mol pijó, diéu que hau pensat péndreli les dos filles al
pobre caballé que a casa seua tos ha honrat mes de lo que podíe, y
per a honrátos mes tos les ha amostrat casi despullades, testimonián
en alló cuánta fe tos té, y que firmemen creu que vos sou un rey y
no un llop rapás. ¿To sen ha anat tan pronte de la memoria que la
violensia feta a les dones per Manfredo tos ha ubert les portes de
este regne? ¿Quína traissió digna del etern suplissi siríe esta:
que an aquell que tos honre li prengáu lo seu honor, lo seu be, la
seua esperansa y lo seu consol? ¿Qué se diríe si u faiguéreu?
potsé creéu que prou excusa siríe di: «U vach fé perque es
gibelino». Pos ¿es aixó propi de la justissia de un rey, que als
que als seus brassos se avíen de esta forma los trato, siguen qui
siguen? Tos recordo, rey, que grandíssima gloria ha sigut vénse a
Manfredi y derrotá a Curradino, pero mol mes gran es vénses
a sí mateix; y per naixó, vos, que hau de corregí als atres,
venséutos a vos mateix y refrenéu estes ganes, y no vullgáu en
esta taca destruí lo que gloriosamen hau conquistat. Estes paraules
van ferí amargamen lo ánim del rey, perque veíe que eren verdat;
per lo que, después de suspirá, va di: - Comte, per mol gran que
sigue lo meu dessich y nessessita forses inestimables, me han
espolejat tan les vostres paraules que, de aquí pocs díes, voréu
en obres que igual que sé vénse a datres, sabré vénsem a mí
mateix.


Y no mols díes después de tindre estes
paraules, va torná lo rey a Nápols, per a apartás de la ocasió de
fé alguna cosa vil y pera premiá al caballé del honor ressibit per
nell. Encara que li costare vore a datres tindre lo que ell mol
dessichabe, se va disposá a casá a les dos jovenetes, com si foren
les seues filles, y les va dotá magníficamen. A Ginebra la guapa la
va casá en micer Maffeo de Palizzi, y a Isotta la rubia en micer
Guiglielmo de la Magna, nobles caballés y grans baróns los dos; y
en doló inestimable sen va aná a Apulia : Puglia, y en continues
fatigues va aná perdén la seua gana, y trencades les amoroses
cadenes, tot lo que li va quedá de vida va passá liberat de
consevol passió. Ñaurá potsé qui digue que poca cosa es pera un
rey habé casat a dos jovenetes, y en raó, pero que un rey enchochat
u haigue fet, casán an aquelles que volíe sense pendre lo fruit o
la flo, es mol diferén.
Aixina pos, va obrá lo magnífic rey
recompensán al noble caballé, honrán a les seues filles y vensínse
an ell mateix.