Mostrando entradas con la etiqueta boticari. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta boticari. Mostrar todas las entradas

sábado, 13 de abril de 2024

Lexique roman; Iothacisme - Transitio

 


Iothacisme, s. m., lat. iotacismus, iotacisme, répétition vicieuse de l' i. 

Iotacismi sunt, cum i littera supra justum decorem in dictionibus extenditur. Diomède, De Part. orat., col. 448. Putsch.

Iothacismes, so es cant en una dictio son dui i i;... per esquivar aquel vici, hom non pronuncia mas 1. Leys d'amors, fol. 109.

L' iotacisme, c'est quand deux i i sont dans un mot;... pour esquiver ce vice, on n'en prononce qu'un.

Ipocondres, Ypocondris, s. m. pl., lat. hypochondria, hypocondres, parties latérales de la région supérieure du bas-ventre. 

De jos dels ipocondres. Trad. d'Albucasis, fol. 7. 

Au-dessous des hypocondres.

Si 'ls ypocondris... so ses dolor. Eluc. de las propr., fol. 50. 


Ipocondres, Ypocondris, s. m. pl., lat. hypochondria, hypocondres, parties latérales de la région supérieure du bas-ventre.

Si les hypocondres... sont sans douleur. 

CAT. Hipocondrics. ESP. Hipocondrios. PORT. Hypocondrios. IT. Ipocondri.

(chap. Hipocondrio, en singular.)


Ipotecari, Ypotecari, Ipoticari, Ipoticaire, s. m., lat. apothecarius,

apothicaire.

Electuaris 

Non lur ten pro n' ipoticaris. 

Un troubadour anonyme: Dieus nos. 

Électuaire ne leur tient profit ni apothicaire. 

Auran lor ypotecari 

Especial don hom penra 

Tot aquo que mestiers fara 

Al dig malaude.

Brev. d'amor, fol. 124.

Auront leur apothicaire spécial dont on prendra tout ce qui fera besoin audit malade.

No poiran... ipoticaires far compositions o confections de medecinas solutivas. Fors de Béarn, p. 1078.

Ne pourront... apothicaires faire compositions ou confections de médecines solutives. 

CAT. Apotecari, poticari. ESP. PORT. Boticario. (chap. Boticari, apotecari, potecari : farmasséutic, farmasseutics, farmasséutica, farmasséutiques.)

Los Draps, Penarroija de Tastavins. Mos fem agüelos.

Ir, v., lat. ire, aller.

Ce verbe est défectif; il n'en reste guère d'exemples qu'au futur de l'indicatif et au conditionnel: 

Que m fassa matin dirnar 

Ans que m lais' ir una legua. 

T. de Bertrand et de Jausbert: Jausbert.

Qui le matin me fasse dîner avant qu'elle me laisse aller une lieue.

Chansos, tu m'iras outra mar.

(chap. Cansó, tú m' anirás ultra (passat lo) mar.) 

B. de Ventadour: En abril quan. 

Chanson, tu m'iras outre mer.

Laires seri', et iria cap cli.

P. Cardinal: Prop a guerra. 

Serait larron, et irait tête baissée.

Il se combine avec EN:

Vuelh saber, quan m'en irai,

Cum es de vos, ni cossi us vai.

P. Rogiers: Senher. 

Je veux savoir, quand je m'en irai, comment est de vous, et comment vous va.

Ce verbe fut aussi employé auxiliairement au devant des participes présents:

Per pauc de semblan 

Iriatz doptan.

Giraud de Borneil: Ja m vai. 

Pour peu d'apparence vous iriez doutant. 

Mas tos temps m'en irai claman.

Raimond de Miraval: Enquer non. 

Mais toujours je m'en irai réclamant. 

ANC. FR. Adont nous iroient noiant

Tout che que nous avons véu. 

Roman du châtelain de Coucy, v. 4483. 

Et se donneroient por noiant 

Qui si ne s'iroit asproiant.

Roman de la Rose, v. 7652. 

ANC. CAT. ESP. Ir. PORT. Hir, ir. IT. Ire. (chap. Aná: vach, vas, va, anem o anam, anéu o anáu, van; anat, anats, anada, anades.)

2. Eissir, Eyssir, Issir, Yssir, v., lat. exire, sortir. 

En loc d' on non veia eissir.

Pierre de Durban: Peironet. 

En lieu d'où il ne voie sortir. 

Si que n' eissi pels costatz 

Sancs et aiga eyssamen.

Geneys: Dieus verays. 

Tellement qu'en sortit par les côtés sang et eau également. 

Quar tan laissetz Marcelh' aunidamen, 

Quar non yssitz trompan o combaten.

Bertrand d'Allamanon: Un sirventes.

Parce que vous laissâtes Marseille si honteusement, car vous ne sortîtes pas en faisant sonner les trompes ou en combattant. 

Fig. Yssir de peccat per se meteys. V. et Vert., fol. 33.

Sortir de péché par soi-même.

(chap. Eixí de pecat per sí mateix. Lo dialecte catalá normatiu fa aná lo verbo fransés sortir.)

Per eyssir de paureza. V. de S. Honorat. 

(chap. Per a eixí de pobresa; pobrea en antic valensiá.)

Pour sortir de pauvreté.

- Saillir, former éminence.

Clauser ab I peyra que iesqua defora en maniera de clau. Philomena.

(chap. Tancá en una pedra que ixque fora en manera de clau.)

 Fermer avec une pierre qui sorte dehors en manière de clé.

- Provenir.

Fig. Proeza eis del coratge,

Veus son meilhor linhatge.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Prouesse sort du coeur, voilà sa meilleure lignée. 

Loc. Si donc del tot de mon sen non issia. 

Cadenet: Tals reigna. 

Si donc je ne sortais entièrement de mon sens. 

Aysso es yssir de totas las fis. V. et Vert., fol. 86.

Cela est sortir de toutes les bornes. 

Part. prés. El mes de junh issen.

G. Riquier: Sitot s'es grans.

Au mois de juin sortant. 

So fo issen pascor, quan intra mais. 

(chap. Aixó va sé ixín de la primavera, cuan entre Mach.)

Roman de Gérard de Rossillon, fol. 74.

Ce fut sortant le printemps, quand entre mai. 

Part. pas. Platz me qu' ar sui issitz 

De la terra on foi noiritz. 

Pierre d'Auvergne: En estiu quan.

Il me plaît, vu que maintenant je suis sorti de la terre où je fus nourri.

E 'l manens, qu'es d'aver issitz, 

Es clamatz fols e pauc prezatz.

Rambaud de Vaqueiras: Ja hom pres. 

Et le riche, qui est sorti de richesse, est appelé fou et peu prisé.

Pos l' espig' es issida, 

Balaia lonc temps lo gras.

B. de Ventadour: Lo temps vai. 

Après que l'épi est sorti, il balance long-temps le grain. 

ANC. FR. Coment eles eissent des cors.

Ainz qu' Eliduc s'en seit issuz. 

Marie de France, t. II, p. 415, et t. 1, p. 470.

Qar li maus fruis ist de male ente.

Fables et cont. anc., t. II, p. 297. 

Et en dit qu'il ne peut du sac 

Issir que ce qui est dedens.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 706. 

Et issirent hors de leurs logis.

Monstrelet, t. I, fol. 228.

CAT. ANC. ESP. Exir. IT. Escire, uscire. (chap. Eixí, issí, ixí: ixco, ixes, ix, ixim, ixiu, ixen; ixit, ixits, ixida, ixides; eixim, issim; eixiu, issiu; eixit, eixits, eixida, eixides; issit, issits, issida, issides.) 

3. Issit, Eysuyt, s. m., lat. exitus, sortie, issue. 

Per lo mar Ros passeron com per bel eysuyt. La nobla Leyczon. 

Par la mer Rouge passèrent comme par belle issue. 

Fig. Al issit del mes. Tit. de 1221. DOAT, t. LXXXVII, fol. 10. 

(chap. A la eixida, ixida, issida del mes.)

A la sortie du mois.

CAT. Exit. ANC. ESP. Éxito (éxodo). (chap. eixida, ixida, issida, eixides, ixides, issides.)

4. Eyssiment, Issiment, Ysement, s. m., sortie, fin.

Eyssiment de urina es prohibit.

Comensament de ysement de aiguas en dos huels.

Trad. d'Albucasis, fol. 32 et 4.

Sortie d'urine est empêchée.

Commencement de sortie d'eaux dans les deux yeux.

Fig. Segnors e serf han aital issiment. La Barca.

Seigneurs et serfs ont même fin.

Deu pausar tota ora los oils del cor al issimen de vida.

Trad. de Bède, fol. 37.

Doit poser toujours les yeux du coeur à la sortie de la vie. 

ANC. CAT. Eximent. (chap. Eiximén, iximén, issimén : eixida.)

5. Issida, Ichida, s. f., issue, sortie.

L' Issida comunal. Tit. de 1166. Hist. de Lang., t. III, pr., col. 116. 

La sortie commune.

L'autr'ier a l' issida d' abriu.

(chap. L'atre día a la eixida, ixida, issida d' Abril.)  

Marcabrus: L'autr'ier. 

L'autre jour, à l'issue d'avril.

Los pas de las ichidas del reaume. Cat. dels apost. de Roma, fol. 206.

Les passages des issues du royaume.

ANC. ESP. Entradas y essidas... ni entrada ni essida. (MOD. Salida.)

Tit. de 1206. Arte del rom., Castel, p. 44.

CAT. Exida (MOD. Sortida, sortides). IT. Escita, uscita. (chap. Eixida, ixida, issida, eixides, ixides, issides.)

6. Eysshidura, Eyshidura, s. f., fluxion, éruption, exanthème, abcès. Eyshiduras de boca.

Eyshiduras e nafras de boca.

Eysshiduras o floroncs.

Eluc. de las propr., fol. 206, 213 et 42.

Fluxions de la bouche.

Éruptions et blessures de bouche.

Exanthèmes ou furoncles.

(chap. Absés, forúncul, erupsió; que ixen, de ahí eysshidura, eyshidura, en chapurriau siríe eixidura, ixidura, issidura.)  

7. Eisuch, s. m., issue, hasard.

Juec... de cartas al eisuch. Stat. de Provence. Julien, t. I, p. 550.

Jeu... de cartes au hasard.

(chap. Sort, azar, que ixque lo que vullgue.)

8. Issec, s. m., butin.

G. e li seu prenen lh' issec; 

Tant en dona a sos homes com far s' o dec.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 12. 

Gérard et les siens prennent le butin; il en donne à ses hommes autant qu'il doit le faire.

9. Geishir, Geysshir, v., sortir.

Cignes, quan, polets, auzo sonar citholas, geisho tantost del ni e comenso cantar.

Superfluitat geyssh per la boca.

Fluvi qui geish de paradis terrestre.

Eluc. de las propr., fol. 145, 80 et 151.

Les cygnes, quand, petits, ils entendent retentir lyres, sortent aussitôt du nid et commencent à chanter.

La superfluité sort par la bouche.

Fleuve qui sort du paradis terrestre.

Part. prés. En dens,... proeminens o geysshens.

(chap. En dens,... preeminens o ixins, eixins, issins: que ixen.)

Eluc. de las propr., fol. 43.

En dents... proéminentes ou sortantes.

10. Geysshimeht, Geyshimen, s. m., sortie.

En las narrs fa gran brug en son geysshiment.

Intramens et geyshimens d'aquestas VII planetas.

Eluc. de las propr., fol. 82 et 112. 

Dans les narines fait grand bruit en sa sortie. 

Entrées et sorties de ces sept planètes.

11. Dezeissir, v., sortir, se retirer. 

Mas cell qi gen sap de mal dezeissir.

Durand de Carpentras: Un sirventes.

Mais celui qui gentiment sait se retirer de mal.

(chap. Eixissen, ixissen, ississen; retirás, apartás, evitá, etc.)

12. Forsiessir, v., sortir.

No s cug qu' ieu tant m' afolisca

Que de ma boca forsiesca. 

G. Raimond de Gironella: La clara lutz. 

Qu'elle ne s'imagine pas que tant je m'affolle qu'elle sorte de ma bouche.

13. Sobreyssir, Sobriessir, v., sortir au dessus, surélever, surgir.

Garda tos sens no sobriesca ni vers.

Serveri de Girone: Qui bon frug. 

Prends garde que ton sens ne sorte au dessus ni verse.

Part. pas. Sos bas paratges sobreyssitz

Sai que fenira coma lais, 

E s tornara lai d' on es trais. 

Bertrand de Born: Pus lo gens. 

Je sais que sa basse noblesse surélevée finira comme lai, et s'en retournera là d'où elle est tirée.

(chap. Sobreixí, sobreixí, sobreissí: destacá. ESP. Sobresalir.) 

14. Redicio, s. f., lat. reditio, retour. 

Ad aquela malautia que es sanada per cauteri, non es redicio tot temps.

Trad. d'Albucasis, fol. 2.

A cette maladie qui est guérie par cautère, il n'y a pas toujours retour.

15. Preterir, v., lat. praeterire, aller outre, passer, dépasser.

Ni s pot mudar ni preterir. Brev. d'amor, fol. 105. 

Ni se peut changer ni passer.

Part. pas. Temps preterit.

(chap. Tems pretérit : passat.)

Memoria... regarda las causas preteridas. Eluc. de las propr., fol. 18.

Temps passé.

La mémoire... regarde les choses passées.

CAT. ESP. PORT. Preterir. IT. Preterire. (chap. Preterí no se fa aná: passá: passo, passes, passe, passem o passam, passéu o passáu, passen; passat, passats, passada, passades.) 

16. Preterit, s. m., prétérit, terme de grammaire.

Preterit perfeit,... preterit non perfeit. Gramm. prov. 

Prétérit parfait,... prétérit non parfait. 

(chap. Pretérit : passat perfecte,... pretérit imperfecte.) 

CAT. Preterit. ESP. (pretérito) PORT. IT. Preterito. (chap. Pretérit, preterits : passat, passats. Tems de la gramática.)

17. Pretericion, s. f., lat. praetericionem, prétérition, omission. 

Anular lo testament per pretericion. Cout. de Condom. 

(chap. Anulá lo testamén per preterissió : omissió.)

Annuler le testament pour omission. 

CAT. Preterició. ESP. Preterición. PORT. Preterição. IT. Preterizione.

(chap. preterissió, preterissions : omissió, omissions.)

18. Circuitio, Circuicio, s. f., lat. circuitio, tour, contour, circuit, circonlocution, périphrase. 


En la circuicio del os. Trad. d'Albucasis, fol. 59. 

Dans le contour de l'os.

Es circuitios can, per la circonstancia d'un mot, hom enten I autre mot.

Leys d'amors, fol. 132. 

C'est circonlocution quand, par la circonstance d'un mot, on entend un autre mot. 

ANC. CAT. Circuicio. ESP. Circuición. IT. Circuizione. (chap. sírcul, sircuissió, sircuit, volta, tour, contorn, sircunlocussió o perífrassis.) 

19. Transitori, adj., lat. transitorius, transitoire, passager.

Los bes transitoris. L'Arbre de Batalhas, fol. 114.

Les biens passagers.

En causas transitorias et mundanals. Eluc. de las propr., fol. 22. 

En choses passagères et mondaines. 

CAT. Transitori. ESP. PORT. IT. Transitorio. (chap. Transitori, transitoris, transitoria, transitories; tránsit; coses que passen al cap de un curt tems; transitá: transito, transites, transite, transitem o transitam, transitéu o transitáu, transiten; transitat, transitats, transitada, transitades.)

20. Transitiu, adj., lat. transitivus, transitif.

Transitius es cant le faytz... passa en autra causa... Aytal neutri transitiu an motas vetz alcunas tersas personas. Leys d'amors, fol. 74.

Est transitif quand le fait... passe en autre chose... De tels neutres transitifs ont nombreuses fois aucunes tierces personnes. 

CAT. Transitiu. ESP. PORT. IT. Transitivo. (chap. Transitiu, transitius, transitiva, transitives; lo verbo que porte lo complemén directe es lo transitiu. Los atres se diuen intransitiu, intransitius, intransitiva, intransitives.)

21. Transitivamen, Transeumptivamen, adv., transitivement, transitoirement.

Sobre la qual passa... transitivamen.

Om pauza aquesta dictio, corr, propriamen et en apres transeumptivamen per methafora. 

Leys d'amors, fol. 57 et 116.

Sur laquelle il passe... transitivement.

On pose ce mot, court, proprement et ensuite transitivement par métaphore. 

IT. (ESP.) Transitivamente. (chap. Transitivamén; transitoriamén.)

22. Transitio, s. f., lat. transitio, transition.

Transitios... continua las causas dichas e las dizidoiras.

Leys d'amors, fol. 146.

La transition... continue les choses dites et celles qui doivent être dites.

CAT. Transició. ESP. Transición. PORT. Transição. IT. Transizione. 

(chap. Transisió, transisions; la mes famosa es la democrática, después de la dictadura de Paquito, l' amiguet dels catalanistes y roigets com Luisico Companys, lo males compañíes.)

Piden colaboración ciudadana para denunciar “los crímenes de Lluís Companys”

Iothacisme - Transitio

Iothacisme, s. m., lat. iotacismus, iotacisme, répétition vicieuse de l' i. 

Iotacismi sunt, cum i littera supra justum decorem in dictionibus extenditur. Diomède, De Part. orat., col. 448. Putsch.

Iothacismes, so es cant en una dictio son dui i i;... per esquivar aquel vici, hom non pronuncia mas 1.
Leys d'amors, fol. 109.

L' iotacisme, c'est quand deux i i sont dans un mot;... pour esquiver ce vice, on n'en prononce qu'un.

 

Ipocondres, Ypocondris, s. m. pl., lat. hypochondria, hypocondres, parties latérales de la région supérieure du bas-ventre. 

De jos dels ipocondres. Trad. d'Albucasis, fol. 7. 

Au-dessous des hypocondres.

Si 'ls ypocondris... so ses dolor. Eluc. de las propr., fol. 50. 

 

hipocondrio, Ipocondres, Ypocondris, hypochondria, hypocondres; Iothacisme

 

Si les hypocondres... sont sans douleur. 

CAT. Hipocondrics. ESP. Hipocondrios. PORT. Hypocondrios. IT. Ipocondri.

(chap. Hipocondrio, en singular.)

 

Ipotecari, Ypotecari, Ipoticari, Ipoticaire, s. m., lat. apothecarius,

apothicaire.

Electuaris 

Non lur ten pro n' ipoticaris. 

Un troubadour anonyme: Dieus nos. 

Électuaire ne leur tient profit ni apothicaire. 

Auran lor ypotecari 

Especial don hom penra 

Tot aquo que mestiers fara 

Al dig malaude.

Brev. d'amor, fol. 124.

Auront leur apothicaire spécial dont on prendra tout ce qui fera besoin audit malade.

No poiran... ipoticaires far compositions o confections de medecinas solutivas. Fors de Béarn, p. 1078.

Ne pourront... apothicaires faire compositions ou confections de médecines solutives. 

CAT. Apotecari, poticari. ESP. PORT. Boticario. (chap. Boticari, apotecari, potecari : farmasséutic, farmasseutics, farmasséutica, farmasséutiques.)

Beceite, el pueblo, casco urbano, las eras, les eres, farmacia

Ir, v., lat. ire, aller.

Ce verbe est défectif; il n'en reste guère d'exemples qu'au futur de l'indicatif et au conditionnel: 

Que m fassa matin dirnar 

Ans que m lais' ir una legua. 

T. de Bertrand et de Jausbert: Jausbert.

Qui le matin me fasse dîner avant qu'elle me laisse aller une lieue.

Chansos, tu m'iras outra mar.

(chap. Cansó, tú m' anirás ultra (passat lo) mar.) 

B. de Ventadour: En abril quan. 

Chanson, tu m'iras outre mer.

Laires seri', et iria cap cli.

P. Cardinal: Prop a guerra. 

Serait larron, et irait tête baissée.

Il se combine avec EN:

Vuelh saber, quan m'en irai,

Cum es de vos, ni cossi us vai.

P. Rogiers: Senher. 

Je veux savoir, quand je m'en irai, comment est de vous, et comment vous va.

Ce verbe fut aussi employé auxiliairement au devant des participes présents:

Per pauc de semblan 

Iriatz doptan.

Giraud de Borneil: Ja m vai. 

Pour peu d'apparence vous iriez doutant. 

Mas tos temps m'en irai claman.

Raimond de Miraval: Enquer non. 

Mais toujours je m'en irai réclamant. 

ANC. FR. Adont nous iroient noiant

Tout che que nous avons véu. 

Roman du châtelain de Coucy, v. 4483. 

Et se donneroient por noiant 

Qui si ne s'iroit asproiant.

Roman de la Rose, v. 7652. 

ANC. CAT. ESP. Ir. PORT. Hir, ir. IT. Ire. (chap. Aná: vach, vas, va, anem o anam, anéu o anáu, van; anat, anats, anada, anades.)

2. Eissir, Eyssir, Issir, Yssir, v., lat. exire, sortir. 

En loc d' on non veia eissir.

Pierre de Durban: Peironet. 

En lieu d'où il ne voie sortir. 

Si que n' eissi pels costatz 

Sancs et aiga eyssamen.

Geneys: Dieus verays. 

Tellement qu'en sortit par les côtés sang et eau également. 

Quar tan laissetz Marcelh' aunidamen, 

Quar non yssitz trompan o combaten.

Bertrand d'Allamanon: Un sirventes.

Parce que vous laissâtes Marseille si honteusement, car vous ne sortîtes pas en faisant sonner les trompes ou en combattant. 

Fig. Yssir de peccat per se meteys. V. et Vert., fol. 33.

Sortir de péché par soi-même.

(chap. Eixí de pecat per sí mateix. Lo dialecte catalá normatiu fa aná lo verbo fransés sortir.)

Per eyssir de paureza. V. de S. Honorat. 

(chap. Per a eixí de pobresa; pobrea en antic valensiá.)

Pour sortir de pauvreté.

- Saillir, former éminence.

Clauser ab I peyra que iesqua defora en maniera de clau. Philomena.

(chap. Tancá en una pedra que ixque fora en manera de clau.)

 Fermer avec une pierre qui sorte dehors en manière de clé.

- Provenir.

Fig. Proeza eis del coratge,

Veus son meilhor linhatge.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Prouesse sort du coeur, voilà sa meilleure lignée. 

Loc. Si donc del tot de mon sen non issia. 

Cadenet: Tals reigna. 

Si donc je ne sortais entièrement de mon sens. 

Aysso es yssir de totas las fis. V. et Vert., fol. 86.

Cela est sortir de toutes les bornes. 

Part. prés. El mes de junh issen.

G. Riquier: Sitot s'es grans.

Au mois de juin sortant. 

So fo issen pascor, quan intra mais. 

(chap. Aixó va sé ixín de la primavera, cuan entre Mach.)

Roman de Gérard de Rossillon, fol. 74.

Ce fut sortant le printemps, quand entre mai. 

Part. pas. Platz me qu' ar sui issitz 

De la terra on foi noiritz. 

Pierre d'Auvergne: En estiu quan.

Il me plaît, vu que maintenant je suis sorti de la terre où je fus nourri.

E 'l manens, qu'es d'aver issitz, 

Es clamatz fols e pauc prezatz.

Rambaud de Vaqueiras: Ja hom pres. 

Et le riche, qui est sorti de richesse, est appelé fou et peu prisé.

Pos l' espig' es issida, 

Balaia lonc temps lo gras.

B. de Ventadour: Lo temps vai. 

Après que l'épi est sorti, il balance long-temps le grain. 

ANC. FR. Coment eles eissent des cors.

Ainz qu' Eliduc s'en seit issuz. 

Marie de France, t. II, p. 415, et t. 1, p. 470.

Qar li maus fruis ist de male ente.

Fables et cont. anc., t. II, p. 297. 

Et en dit qu'il ne peut du sac 

Issir que ce qui est dedens.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 706. 

Et issirent hors de leurs logis.

Monstrelet, t. I, fol. 228.

CAT. ANC. ESP. Exir. IT. Escire, uscire. (chap. Eixí, issí, ixí: ixco, ixes, ix, ixim, ixiu, ixen; ixit, ixits, ixida, ixides; eixim, issim; eixiu, issiu; eixit, eixits, eixida, eixides; issit, issits, issida, issides.) 

3. Issit, Eysuyt, s. m., lat. exitus, sortie, issue. 

Per lo mar Ros passeron com per bel eysuyt. La nobla Leyczon. 

Par la mer Rouge passèrent comme par belle issue. 

Fig. Al issit del mes. Tit. de 1221. DOAT, t. LXXXVII, fol. 10. 

(chap. A la eixida, ixida, issida del mes.)

A la sortie du mois.

CAT. Exit. ANC. ESP. Éxito (éxodo). (chap. eixida, ixida, issida, eixides, ixides, issides.)

4. Eyssiment, Issiment, Ysement, s. m., sortie, fin.

Eyssiment de urina es prohibit.

Comensament de ysement de aiguas en dos huels.

Trad. d'Albucasis, fol. 32 et 4.

Sortie d'urine est empêchée.

Commencement de sortie d'eaux dans les deux yeux.

Fig. Segnors e serf han aital issiment. La Barca.

Seigneurs et serfs ont même fin.

Deu pausar tota ora los oils del cor al issimen de vida.

Trad. de Bède, fol. 37.

Doit poser toujours les yeux du coeur à la sortie de la vie. 

ANC. CAT. Eximent. (chap. Eiximén, iximén, issimén : eixida.)

5. Issida, Ichida, s. f., issue, sortie.

L' Issida comunal. Tit. de 1166. Hist. de Lang., t. III, pr., col. 116. 

La sortie commune.

L'autr'ier a l' issida d' abriu.

(chap. L'atre día a la eixida, ixida, issida d' Abril.)  

Marcabrus: L'autr'ier. 

L'autre jour, à l'issue d'avril.

Los pas de las ichidas del reaume. Cat. dels apost. de Roma, fol. 206.

Les passages des issues du royaume.

ANC. ESP. Entradas y essidas... ni entrada ni essida. (MOD. Salida.)

Tit. de 1206. Arte del rom., Castel, p. 44.

CAT. Exida (MOD. Sortida, sortides). IT. Escita, uscita. (chap. Eixida, ixida, issida, eixides, ixides, issides.)

6. Eysshidura, Eyshidura, s. f., fluxion, éruption, exanthème, abcès. Eyshiduras de boca.

Eyshiduras e nafras de boca.

Eysshiduras o floroncs.

Eluc. de las propr., fol. 206, 213 et 42.

Fluxions de la bouche.

Éruptions et blessures de bouche.

Exanthèmes ou furoncles.

(chap. Absés, forúncul, erupsió; que ixen, de ahí eysshidura, eyshidura, en chapurriau siríe eixidura, ixidura, issidura.)  

7. Eisuch, s. m., issue, hasard.

Juec... de cartas al eisuch. Stat. de Provence. Julien, t. I, p. 550.

Jeu... de cartes au hasard.

(chap. Sort, azar, que ixque lo que vullgue.)

8. Issec, s. m., butin.

G. e li seu prenen lh' issec; 

Tant en dona a sos homes com far s' o dec.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 12. 

Gérard et les siens prennent le butin; il en donne à ses hommes autant qu'il doit le faire.

9. Geishir, Geysshir, v., sortir.

Cignes, quan, polets, auzo sonar citholas, geisho tantost del ni e comenso cantar.

Superfluitat geyssh per la boca.

Fluvi qui geish de paradis terrestre.

Eluc. de las propr., fol. 145, 80 et 151.

Les cygnes, quand, petits, ils entendent retentir lyres, sortent aussitôt du nid et commencent à chanter.

La superfluité sort par la bouche.

Fleuve qui sort du paradis terrestre.

Part. prés. En dens,... proeminens o geysshens.

(chap. En dens,... preeminens o ixins, eixins, issins: que ixen.)

Eluc. de las propr., fol. 43.

En dents... proéminentes ou sortantes.

10. Geysshimeht, Geyshimen, s. m., sortie.

En las narrs fa gran brug en son geysshiment.

Intramens et geyshimens d'aquestas VII planetas.

Eluc. de las propr., fol. 82 et 112. 

Dans les narines fait grand bruit en sa sortie. 

Entrées et sorties de ces sept planètes.

11. Dezeissir, v., sortir, se retirer. 

Mas cell qi gen sap de mal dezeissir.

Durand de Carpentras: Un sirventes.

Mais celui qui gentiment sait se retirer de mal.

(chap. Eixissen, ixissen, ississen; retirás, apartás, evitá, etc.)

12. Forsiessir, v., sortir.

No s cug qu' ieu tant m' afolisca

Que de ma boca forsiesca. 

G. Raimond de Gironella: La clara lutz. 

Qu'elle ne s'imagine pas que tant je m'affolle qu'elle sorte de ma bouche.

13. Sobreyssir, Sobriessir, v., sortir au dessus, surélever, surgir.

Garda tos sens no sobriesca ni vers.

Serveri de Girone: Qui bon frug. 

Prends garde que ton sens ne sorte au dessus ni verse.

Part. pas. Sos bas paratges sobreyssitz

Sai que fenira coma lais, 

E s tornara lai d' on es trais. 

Bertrand de Born: Pus lo gens. 

Je sais que sa basse noblesse surélevée finira comme lai, et s'en retournera là d'où elle est tirée.

(chap. Sobreixí, sobreixí, sobreissí: destacá. ESP. Sobresalir.) 

14. Redicio, s. f., lat. reditio, retour. 

Ad aquela malautia que es sanada per cauteri, non es redicio tot temps.

Trad. d'Albucasis, fol. 2.

A cette maladie qui est guérie par cautère, il n'y a pas toujours retour.

15. Preterir, v., lat. praeterire, aller outre, passer, dépasser.

Ni s pot mudar ni preterir. Brev. d'amor, fol. 105. 

Ni se peut changer ni passer.

Part. pas. Temps preterit.

(chap. Tems pretérit : passat.)

Memoria... regarda las causas preteridas. Eluc. de las propr., fol. 18.

Temps passé.

La mémoire... regarde les choses passées.

CAT. ESP. PORT. Preterir. IT. Preterire. (chap. Preterí no se fa aná: passá: passo, passes, passe, passem o passam, passéu o passáu, passen; passat, passats, passada, passades.) 

16. Preterit, s. m., prétérit, terme de grammaire.

Preterit perfeit,... preterit non perfeit. Gramm. prov. 

Prétérit parfait,... prétérit non parfait. 

(chap. Pretérit : passat perfecte,... pretérit imperfecte.) 

CAT. Preterit. ESP. (pretérito) PORT. IT. Preterito. (chap. Pretérit, preterits : passat, passats. Tems de la gramática.)

17. Pretericion, s. f., lat. praetericionem, prétérition, omission. 

Anular lo testament per pretericion. Cout. de Condom. 

(chap. Anulá lo testamén per preterissió : omissió.)

Annuler le testament pour omission. 

CAT. Preterició. ESP. Preterición. PORT. Preterição. IT. Preterizione.

(chap. preterissió, preterissions : omissió, omissions.)

18. Circuitio, Circuicio, s. f., lat. circuitio, tour, contour, circuit, circonlocution, périphrase. 

En la circuicio del os. Trad. d'Albucasis, fol. 59. 

Dans le contour de l'os.

Es circuitios can, per la circonstancia d'un mot, hom enten I autre mot.

Leys d'amors, fol. 132. 

C'est circonlocution quand, par la circonstance d'un mot, on entend un autre mot. 

ANC. CAT. Circuicio. ESP. Circuición. IT. Circuizione. (chap. sírcul, sircuissió, sircuit, volta, tour, contorn, sircunlocussió o perífrassis.) 

19. Transitori, adj., lat. transitorius, transitoire, passager.

Los bes transitoris. L'Arbre de Batalhas, fol. 114.

Les biens passagers.

En causas transitorias et mundanals. Eluc. de las propr., fol. 22. 

En choses passagères et mondaines. 

CAT. Transitori. ESP. PORT. IT. Transitorio. (chap. Transitori, transitoris, transitoria, transitories; tránsit; coses que passen al cap de un curt tems; transitá: transito, transites, transite, transitem o transitam, transitéu o transitáu, transiten; transitat, transitats, transitada, transitades.)

20. Transitiu, adj., lat. transitivus, transitif.

Transitius es cant le faytz... passa en autra causa... Aytal neutri transitiu an motas vetz alcunas tersas personas. Leys d'amors, fol. 74.

Est transitif quand le fait... passe en autre chose... De tels neutres transitifs ont nombreuses fois aucunes tierces personnes. 

CAT. Transitiu. ESP. PORT. IT. Transitivo. (chap. Transitiu, transitius, transitiva, transitives; lo verbo que porte lo complemén directe es lo transitiu. Los atres se diuen intransitiu, intransitius, intransitiva, intransitives.)

21. Transitivamen, Transeumptivamen, adv., transitivement, transitoirement.

Sobre la qual passa... transitivamen.

Om pauza aquesta dictio, corr, propriamen et en apres transeumptivamen per methafora. 

Leys d'amors, fol. 57 et 116.

Sur laquelle il passe... transitivement.

On pose ce mot, court, proprement et ensuite transitivement par métaphore. 

IT. (ESP.) Transitivamente. (chap. Transitivamén; transitoriamén.)

22. Transitio, s. f., lat. transitio, transition.

Transitios... continua las causas dichas e las dizidoiras.

Leys d'amors, fol. 146.

La transition... continue les choses dites et celles qui doivent être dites.

CAT. Transició. ESP. Transición. PORT. Transição. IT. Transizione. 

(chap. Transisió, transisions; la mes famosa es la democrática, después de la dictadura de Paquito, l' amiguet dels catalanistes y roigets com Luisico Companys, lo males compañíes.)

vea como Companys firmaba sentencias de muerte contra mujeres y civiles

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, traduít per Ramón Guimerá Lorente, autó, Miguel Delibes

Lo Camí a Amazon (tapa blana)


I.

lo camí, Miguel Delibes, Moncho, chapurriau

Les coses podíen habé passat de consevol atra manera y, sin embargo, van passá aixina. Daniel, lo Mussol, desde lo fondo dels seus onse añs, lamentabe lo curs dels acontessimens, encara que u acatare com una realidat inevitable y fatal. Después de tot, que son pare aspirare a fé dell algo mes que un formaché ere un fet que honrabe a son pare. Pero per lo que an ell li afectabe... son pare enteníe que aixó ere progressá;
Daniel, lo Mussol, no u sabíe exactamen. Que ell estudiare lo Bachillerat a la siudat podíe sé, a la llarga, efectivamen, un progrés.
Ramón, lo fill del boticari, estudiabe ya pera abogat a la siudat, y cuan los visitabe, durán les vacassións, veníe tot pujat com un pavo real y los mirabe a tots per damún del muscle; inclús al eixí de missa los domenges y festes de guardá, se permitíe corregí les paraules que don José, lo mossen, que ere un gran san, pronunsiare desde lo púlpito.
Si aixó ere progressá, lo anássen a la siudat a escomensá lo Bachillerat, constituíe, sense cap duda, la basse de este progrés.
Pero a Daniel, lo Mussol, li bullíen moltes dudes al cap en este respecte. Ell creíe sabé tot lo que pot sabé un home. Lligíe de correguda, escribíe pera fés entendre y coneixíe y sabíe aplicá les cuatre regles. Ben mirat, poques coses mes cabíen a un servell normalmen dessarrollat. No obstán, a la siudat, los estudis de Bachillerat constaben, segóns díen, de set añs y, después, los estudis superiós, a la Universidat, de uns atres tans añs, per lo menos. ¿Podríe ñabé algo al món que nessessitare catorse añs de esfors, tres mes dels que ara teníe Daniel? Seguramen, a la siudat se pert mol lo tems - pensabe lo Mussol - y, a fin de cuentes, ñaurá qui, al cap de catorse añs de estudi, no pugue diferensiá un vilero de una cardelina o una boñiga de un cagalló. La vida ere aixina de rara, absurda y caprichosa. Lo cas ere traballá y afanás en les coses inútils o poc práctiques.
Daniel, lo Mussol, se va girá al llit y les molles del seu somier de ferro van chirriá desagradablemen. Que ell recordare, esta ere la primera vegada que no se adormíe només caure al catre. Pero esta nit teníe moltes coses en qué pensá. Demá, pot sé, ya seríe tart. Pel matí, a les nou en pun, agarraríe lo rápit cap amún y se despediríe del poble hasta Nadal. Tres mesos tancat a un internat. A Daniel, lo Mussol, li va pareixe que li faltabe aire y va respirá en ansia dos o tres vegades. Va pressentí la escena de la partida y va pensá que no sabríe aguantás les llágrimes, per mes que lo seu amic Roque o Roc, lo Moñigo, li diguere que un home ben home no té que plorá encara que se li mórigue son pare. Y lo Moñigo tampoc ere consevol cosa, encara que tinguere dos añs mes que ell y encara no haguere escomensat lo Bachillerat. Ni lo escomensaríe may, tampoc. 
Paco, lo ferré, no aspirabe a que lo seu fill progressare; se conformabe en que fore ferré com ell y tinguere prou habilidat pera moldejá lo ferro al seu capricho. ¡Éixe sí que ere un ofissi majo! Y pera sé ferré no fée falta estudiá catorse añs, ni tretse, ni dotse, ni deu, ni nou, ni cap. Y se podíe sé un home fort y gigán, com u ere son pare del Moñigo.
Daniel, lo Mussol, no se cansabe may de vore a Paco, lo ferré, dominán lo ferro a la forja. Lo embelessaben aquells antebrassos grossos com a branques de olivé, cuberts de pel espés y roijot, musculosos y plens de ñirvis. Seguramen Paco, lo ferré, eixecaríe la cómoda de la seua habitassió en un sol dels seus imponéns brassos y sense ressentís. 
Y de la seua pitralera, ¿qué? assobín lo ferré traballabe en samarreta y lo seu pitral de Hércules pujabe y baixabe, al respirá, com si fore lo de un elefán ferit. Aixó ere un home, y no Ramón, lo fill del apotecari, arguellat, tiesso y blang com una mossa mórbida y presumida. Si aixó ere progrés, ell, dessididamen, no volíe progressá.
Per la seua part, se conformabe en tindre una parella de vaques, una formachería menuda y lo insignificán vergé de detrás de la seua casa. No demanabe mes. Los díes laborables fabricaríe formaches, com son pare, y los domenges se entretindríe en la escopeta, o sen aniríe al riu a peixcá truches o a fé una partida al corro de birles.
La idea de marchá li empreníe lo cor a Daniel, lo Mussol. Per la bada de enterra se filtrabe la llum de la planta baixa y esta llum se fixabe al techo de una manera obsessiva. Hauríe de passá tres mesos sense vore aquell fil fosforessén y sense escoltá los moviméns silensiosos de sa mare en les faenes doméstiques; o los gruñits aspres y secs de son pare, sempre malhumorat; o sense respirá aquella atmósfera densa, que entrabe ara per la finestra uberta, feta de aromes de fenás ressién segat y de boñigues seques. Deu meu, qué llargs eren tres mesos! Podíe habés rebelat contra la idea de marchá, pero ara ya ere tart. Sa mare ploriquejabe unes hores abáns, al fé juns lo inventari de la seua roba.
- Mira, Danielet, fill, estos són los teus llansols. Van marcats en les teues inissials. Y estes són les teues camisetes. Y estos los teus cansonsillos. Y los teus calsetíns. Tot va marcat en les teues lletres. Al colegio ne siréu mols y de un atre modo es possible que se perguen.
Daniel, lo Mussol, notabe a la gola com un nugo, un cos extrañ. Sa mare se va passá lo envés de la ma per la punta del nas arremangada y se va torcá los mocs.
"Lo momén té que sé mol espessial cuan la mare fa assó que atres vegades me prohibix fé a mí", va pensá lo Mussol. Y va sentí uns sinsés y apremiáns dessichos de plorá.
La mare va seguí: - Cuídat y cuida de la roba, fill. Saps be lo que a ton pare li ha costat tot aixó. Som pobres. Pero ton pare vol que sigues algo a la vida. No vol que traballos y patixques com ell. Tú - lo va mirá un momén de frente - pots sé algo gran, algo mol gran a la vida, Danielet; ton pare y yo ham volgut que per natros no quedo. Se va ensumá los mocs y se va quedá en silensio. Lo Mussol se va repetí: 
"Algo mol gran a la vida, Danielet", y va moure convulsivamen lo cap. No assertabe a compendre cóm podríe arribá a sé algo mol gran a la vida. Y se esforsabe, tossudamen, en compendreu. Pera nell, algo mol gran ere Paco, lo ferré, en lo seu tórax inabarcable, en la seua esquena massisa y lo seu pel roch abundán; en lo seu aspecte salvache y du com lo de un Deu primitiu. Y algo gran ere tamé son pare, que tres estius atrás va fé baixá un milá de dos metros de envergadura... Pero sa mare no se referíe an esta classe de grandesa cuan li parlabe. Potsé sa mare dessichabe una grandesa al estil de la de don Moissés, lo maestre, o com la de don Ramón, lo apotecari, al que fée uns mesos que habíen fet alcalde. Seguramen algo de aixó volíen sons pares pera nell. Pero, a Daniel, lo Mussol, no li fascinaben estes grandeses. En tot cas, preferíe no sé gran, ni progressá. Va pegá una volta al llit y se va colocá pancha per aball, tratán de amortiguá la sensassió de ansiedat que desde fée un rato li mossegabe al estómec. Aixina se trobabe milló; dominabe, en serta manera, lo seu ñirviossisme. De totes formes, pancha per amún o per aball, ressultabe inevitable que a les nou del matí agarrare lo rápit cap a la siudat. Y adiós o adéu tot, entonses. Si auncás... Pero ya ere tart. Fée mols añs que son pare acarissiabe aquell proyecte y ell no podíe arriesgás a desféu tot en un momén, pel seu capricho. Lo que son pare no va pugué sé, volíe ara séu en ell. Cuestió de capricho. Los grans teníen, a vegades, caprichos mes tossuts y absurds que los dels chiquets. Passabe que a Daniel, lo Mussol, li habíe agradat, mesos atrás, la idea de cambiá de vida. Y sin embargo, ara, esta idea lo atormentabe. Fée casi sis añs que va sabé les aspirassións de son pare respecte an ell. Don José, lo mossen, que ere un gran san, díe, assobín, que ere un pecat espiá les conversassións dels demés. No obstán, Daniel, lo Mussol, escoltabe assobín les converses de sons pares al pis baix, durán la nit, cuan ell se gitabe. Per la esgella del entarimat divisabe lo fogaril, la taula de pi, les banquetes, lo sofá y tots los útils de la formachería. Daniel, lo Mussol, com un cachap contra enterra, espiabe les conversassións desde allí. Ere pan ell una costum. En lo murmull de les converses, pujabe de la planta baixa la agrinosa auló de la collada y les esterilles brutes. Li agradabe aquella auló de lleit fermentada, que punchabe al nas y ere casi humana.
Son pare estabe tombat al sofá aquella nit, mentres sa mare arrepetabe la taula y les sobres del sopá. Fée ya casi sis añs que Daniel, lo Mussol, habíe sorprés esta escena, pero estabe tan sólidamen vinculada a la seua vida que la recordabe ara en tots los detalls.
- No, lo mosso sirá un atra cosa. No u dudos - díe son pare -. No se passará la vida lligat an este bang com un esclavo. Bueno, com un esclau y com yo. Y, al di aixó, va soltá una palabrota y va fotre una puñada. Aparentabe está enfadat en algú, encara que Daniel, lo Mussol, no assertabe a sabé en quí. Entonses Daniel no sabíe que los homens se enfaden a vegades en la vida y contra un orde de coses que consideren irritán y desigual. A Daniel, lo Mussol, li agradabe vore enfurruñat a son pare perque los seus ulls traíen chispes y los músculs de la cara se li enduríen y, entonses teníe una retirada a Paco, lo ferré.
- Pero no podem separámos dell - va di la mare -. Es lo nostre únic fill. Si encara tinguerem una chiqueta. Pero lo meu ventre está sec, tú u saps. Ya no podrem tindre una filla. Don Ricardo va di, la radera vegada, que me hay quedat estéril o erma com la de Lorca después del aborto. Son pare va fé despenjás algúns sans del sel, entre dens. Después, sense moures de la seua postura, va afegí:
- Díxau; aixó ya no té remey. No escarbos a les coses que ya no tenen remey.
La mare va suspirá, mentres arreplegabe a un pot rovellat les molles de pa abandonades damún de la taula. Encara va insistí débilmen:
- A lo milló lo chic no val pera estudiá. Tot aixó es prematuro. Y un chic a la siudat coste mols dinés. Aixó pot féu Ramón, lo boticari, o lo siñó juez. Natros no podem féu. No tenim perres. Son pare va escomensá a donáli voltes nervioses a un cacharro que teníe entre les mans. Daniel, lo Mussol, va compendre que son pare se dominabe pera no aumentá lo doló de la seua dona. Al cap de un rato va afegí:
- Assó anirá a la meua cuenta. En cuan a si lo chic val o no val pera estudiá depén de si té doblers o no los té. Tú me compréns. Se va ficá de peu y en lo gancho del fogaril va escampá los calius que encara relluíen al foc baix. Sa mare se habíe assentat, en les mans acribassades desmayades a la faldeta. De repén se sentíe baldada y nula, absurdamen buida, indefensa. Lo pare se dirigíe an ella:
- Es cosa dessidida. No me faigues parlá mes de aixó. En cuan lo chic cumplixque onse añs marchará a la siudat a escomensá lo grado.
La mare va suspirá, rendida. No va di res. Daniel, lo Mussol, se va gitá y se va adormí fen conjetures sobre qué volíe di sa mare en alló de que teníe lo ventre sec y que se habíe quedat erma después del aborto.

Seguix al II.

Lo Camí, traduít per Ramón Guimerá Lorente, autó, Miguel Delibes, Molledo, Cantabria

Lo Camí, traduít per Ramón Guimerá Lorente, autó, Miguel Delibes

Lo Camí a Amazon (tapa blana)


I.

lo camí, Miguel Delibes, Moncho, chapurriau

Les coses podíen habé passat de consevol atra manera y, sin embargo, van passá aixina. Daniel, lo Mussol, desde lo fondo dels seus onse añs, lamentabe lo curs dels acontessimens, encara que u acatare com una realidat inevitable y fatal. Después de tot, que son pare aspirare a fé dell algo mes que un formaché ere un fet que honrabe a son pare. Pero per lo que an ell li afectabe... son pare enteníe que aixó ere progressá;
Daniel, lo Mussol, no u sabíe exactamen. Que ell estudiare lo Bachillerat a la siudat podíe sé, a la llarga, efectivamen, un progrés.
Ramón, lo fill del boticari, estudiabe ya pera abogat a la siudat, y cuan los visitabe, durán les vacassións, veníe tot pujat com un pavo real y los mirabe a tots per damún del muscle; inclús al eixí de missa los domenges y festes de guardá, se permitíe corregí les paraules que don José, lo mossen, que ere un gran san, pronunsiare desde lo púlpito.
Si aixó ere progressá, lo anássen a la siudat a escomensá lo Bachillerat, constituíe, sense cap duda, la basse de este progrés.
Pero a Daniel, lo Mussol, li bullíen moltes dudes al cap en este respecte. Ell creíe sabé tot lo que pot sabé un home. Lligíe de correguda, escribíe pera fés entendre y coneixíe y sabíe aplicá les cuatre regles. Ben mirat, poques coses mes cabíen a un servell normalmen dessarrollat. No obstán, a la siudat, los estudis de Bachillerat constaben, segóns díen, de set añs y, después, los estudis superiós, a la Universidat, de uns atres tans añs, per lo menos. ¿Podríe ñabé algo al món que nessessitare catorse añs de esfors, tres mes dels que ara teníe Daniel? Seguramen, a la siudat se pert mol lo tems - pensabe lo Mussol - y, a fin de cuentes, ñaurá qui, al cap de catorse añs de estudi, no pugue diferensiá un vilero de una cardelina o una boñiga de un cagalló. La vida ere aixina de rara, absurda y caprichosa. Lo cas ere traballá y afanás en les coses inútils o poc práctiques.
Daniel, lo Mussol, se va girá al llit y les molles del seu somier de ferro van chirriá desagradablemen. Que ell recordare, esta ere la primera vegada que no se adormíe només caure al catre. Pero esta nit teníe moltes coses en qué pensá. Demá, pot sé, ya seríe tart. Pel matí, a les nou en pun, agarraríe lo rápit cap amún y se despediríe del poble hasta Nadal. Tres mesos tancat a un internat. A Daniel, lo Mussol, li va pareixe que li faltabe aire y va respirá en ansia dos o tres vegades. Va pressentí la escena de la partida y va pensá que no sabríe aguantás les llágrimes, per mes que lo seu amic Roque o Roc, lo Moñigo, li diguere que un home ben home no té que plorá encara que se li mórigue son pare. Y lo Moñigo tampoc ere consevol cosa, encara que tinguere dos añs mes que ell y encara no haguere escomensat lo Bachillerat. Ni lo escomensaríe may, tampoc. 
Paco, lo ferré, no aspirabe a que lo seu fill progressare; se conformabe en que fore ferré com ell y tinguere prou habilidat pera moldejá lo ferro al seu capricho. ¡Éixe sí que ere un ofissi majo! Y pera sé ferré no fée falta estudiá catorse añs, ni tretse, ni dotse, ni deu, ni nou, ni cap. Y se podíe sé un home fort y gigán, com u ere son pare del Moñigo.
Daniel, lo Mussol, no se cansabe may de vore a Paco, lo ferré, dominán lo ferro a la forja. Lo embelessaben aquells antebrassos grossos com a branques de olivé, cuberts de pel espés y roijot, musculosos y plens de ñirvis. Seguramen Paco, lo ferré, eixecaríe la cómoda de la seua habitassió en un sol dels seus imponéns brassos y sense ressentís. 
Y de la seua pitralera, ¿qué? assobín lo ferré traballabe en samarreta y lo seu pitral de Hércules pujabe y baixabe, al respirá, com si fore lo de un elefán ferit. Aixó ere un home, y no Ramón, lo fill del apotecari, arguellat, tiesso y blang com una mossa mórbida y presumida. Si aixó ere progrés, ell, dessididamen, no volíe progressá.
Per la seua part, se conformabe en tindre una parella de vaques, una formachería menuda y lo insignificán vergé de detrás de la seua casa. No demanabe mes. Los díes laborables fabricaríe formaches, com son pare, y los domenges se entretindríe en la escopeta, o sen aniríe al riu a peixcá truches o a fé una partida al corro de birles.
La idea de marchá li empreníe lo cor a Daniel, lo Mussol. Per la bada de enterra se filtrabe la llum de la planta baixa y esta llum se fixabe al techo de una manera obsessiva. Hauríe de passá tres mesos sense vore aquell fil fosforessén y sense escoltá los moviméns silensiosos de sa mare en les faenes doméstiques; o los gruñits aspres y secs de son pare, sempre malhumorat; o sense respirá aquella atmósfera densa, que entrabe ara per la finestra uberta, feta de aromes de fenás ressién segat y de boñigues seques. Deu meu, qué llargs eren tres mesos! Podíe habés rebelat contra la idea de marchá, pero ara ya ere tart. Sa mare ploriquejabe unes hores abáns, al fé juns lo inventari de la seua roba.
- Mira, Danielet, fill, estos són los teus llansols. Van marcats en les teues inissials. Y estes són les teues camisetes. Y estos los teus cansonsillos. Y los teus calsetíns. Tot va marcat en les teues lletres. Al colegio ne siréu mols y de un atre modo es possible que se perguen.
Daniel, lo Mussol, notabe a la gola com un nugo, un cos extrañ. Sa mare se va passá lo envés de la ma per la punta del nas arremangada y se va torcá los mocs.
"Lo momén té que sé mol espessial cuan la mare fa assó que atres vegades me prohibix fé a mí", va pensá lo Mussol. Y va sentí uns sinsés y apremiáns dessichos de plorá.
La mare va seguí: - Cuídat y cuida de la roba, fill. Saps be lo que a ton pare li ha costat tot aixó. Som pobres. Pero ton pare vol que sigues algo a la vida. No vol que traballos y patixques com ell. Tú - lo va mirá un momén de frente - pots sé algo gran, algo mol gran a la vida, Danielet; ton pare y yo ham volgut que per natros no quedo. Se va ensumá los mocs y se va quedá en silensio. Lo Mussol se va repetí: 
"Algo mol gran a la vida, Danielet", y va moure convulsivamen lo cap. No assertabe a compendre cóm podríe arribá a sé algo mol gran a la vida. Y se esforsabe, tossudamen, en compendreu. Pera nell, algo mol gran ere Paco, lo ferré, en lo seu tórax inabarcable, en la seua esquena massisa y lo seu pel roch abundán; en lo seu aspecte salvache y du com lo de un Deu primitiu. Y algo gran ere tamé son pare, que tres estius atrás va fé baixá un milá de dos metros de envergadura... Pero sa mare no se referíe an esta classe de grandesa cuan li parlabe. Potsé sa mare dessichabe una grandesa al estil de la de don Moissés, lo maestre, o com la de don Ramón, lo apotecari, al que fée uns mesos que habíen fet alcalde. Seguramen algo de aixó volíen sons pares pera nell. Pero, a Daniel, lo Mussol, no li fascinaben estes grandeses. En tot cas, preferíe no sé gran, ni progressá. Va pegá una volta al llit y se va colocá pancha per aball, tratán de amortiguá la sensassió de ansiedat que desde fée un rato li mossegabe al estómec. Aixina se trobabe milló; dominabe, en serta manera, lo seu ñirviossisme. De totes formes, pancha per amún o per aball, ressultabe inevitable que a les nou del matí agarrare lo rápit cap a la siudat. Y adiós o adéu tot, entonses. Si auncás... Pero ya ere tart. Fée mols añs que son pare acarissiabe aquell proyecte y ell no podíe arriesgás a desféu tot en un momén, pel seu capricho. Lo que son pare no va pugué sé, volíe ara séu en ell. Cuestió de capricho. Los grans teníen, a vegades, caprichos mes tossuts y absurds que los dels chiquets. Passabe que a Daniel, lo Mussol, li habíe agradat, mesos atrás, la idea de cambiá de vida. Y sin embargo, ara, esta idea lo atormentabe. Fée casi sis añs que va sabé les aspirassións de son pare respecte an ell. Don José, lo mossen, que ere un gran san, díe, assobín, que ere un pecat espiá les conversassións dels demés. No obstán, Daniel, lo Mussol, escoltabe assobín les converses de sons pares al pis baix, durán la nit, cuan ell se gitabe. Per la esgella del entarimat divisabe lo fogaril, la taula de pi, les banquetes, lo sofá y tots los útils de la formachería. Daniel, lo Mussol, com un cachap contra enterra, espiabe les conversassións desde allí. Ere pan ell una costum. En lo murmull de les converses, pujabe de la planta baixa la agrinosa auló de la collada y les esterilles brutes. Li agradabe aquella auló de lleit fermentada, que punchabe al nas y ere casi humana.
Son pare estabe tombat al sofá aquella nit, mentres sa mare arrepetabe la taula y les sobres del sopá. Fée ya casi sis añs que Daniel, lo Mussol, habíe sorprés esta escena, pero estabe tan sólidamen vinculada a la seua vida que la recordabe ara en tots los detalls.
- No, lo mosso sirá un atra cosa. No u dudos - díe son pare -. No se passará la vida lligat an este bang com un esclavo. Bueno, com un esclau y com yo. Y, al di aixó, va soltá una palabrota y va fotre una puñada. Aparentabe está enfadat en algú, encara que Daniel, lo Mussol, no assertabe a sabé en quí. Entonses Daniel no sabíe que los homens se enfaden a vegades en la vida y contra un orde de coses que consideren irritán y desigual. A Daniel, lo Mussol, li agradabe vore enfurruñat a son pare perque los seus ulls traíen chispes y los músculs de la cara se li enduríen y, entonses teníe una retirada a Paco, lo ferré.
- Pero no podem separámos dell - va di la mare -. Es lo nostre únic fill. Si encara tinguerem una chiqueta. Pero lo meu ventre está sec, tú u saps. Ya no podrem tindre una filla. Don Ricardo va di, la radera vegada, que me hay quedat estéril o erma com la de Lorca después del aborto. Son pare va fé despenjás algúns sans del sel, entre dens. Después, sense moures de la seua postura, va afegí:
- Díxau; aixó ya no té remey. No escarbos a les coses que ya no tenen remey.
La mare va suspirá, mentres arreplegabe a un pot rovellat les molles de pa abandonades damún de la taula. Encara va insistí débilmen:
- A lo milló lo chic no val pera estudiá. Tot aixó es prematuro. Y un chic a la siudat coste mols dinés. Aixó pot féu Ramón, lo boticari, o lo siñó juez. Natros no podem féu. No tenim perres. Son pare va escomensá a donáli voltes nervioses a un cacharro que teníe entre les mans. Daniel, lo Mussol, va compendre que son pare se dominabe pera no aumentá lo doló de la seua dona. Al cap de un rato va afegí:
- Assó anirá a la meua cuenta. En cuan a si lo chic val o no val pera estudiá depén de si té doblers o no los té. Tú me compréns. Se va ficá de peu y en lo gancho del fogaril va escampá los calius que encara relluíen al foc baix. Sa mare se habíe assentat, en les mans acribassades desmayades a la faldeta. De repén se sentíe baldada y nula, absurdamen buida, indefensa. Lo pare se dirigíe an ella:
- Es cosa dessidida. No me faigues parlá mes de aixó. En cuan lo chic cumplixque onse añs marchará a la siudat a escomensá lo grado.
La mare va suspirá, rendida. No va di res. Daniel, lo Mussol, se va gitá y se va adormí fen conjetures sobre qué volíe di sa mare en alló de que teníe lo ventre sec y que se habíe quedat erma después del aborto.

Seguix al II.

Lo Camí, traduít per Ramón Guimerá Lorente, autó, Miguel Delibes, Molledo, Cantabria