Mostrando entradas con la etiqueta lo camí. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta lo camí. Mostrar todas las entradas

viernes, 14 de agosto de 2026

Trieu, Triga, Trigua, Trigor, Trigar, Destric, Destrigament - Destrizar

Trieu, s. m., chemin, trace, direction, manière.
So m dizon sei compaignon,
Totz temps segran vostre trieus,
Sol tan larc vos teigna Dieus.
Le Dauphin d'Auvergne: Reis puois.
Cela me disent ses compagnons, en tout temps ils suivront votre trace, que seulement si généreux vous tienne Dieu.
Que s' ieu volgues, dompna, segre autre trieu,
Onrat plazer agra eu conquist en breu.
P. Vidal: Anc no mori.
Que si je voulusse, dame, suivre autre chemin, honorable plaisir j'aurais conquis en peu.
De totz los reys ten hom per pus cabal
Lo rey N Anfos,...
E dels prelatz, selh de Memde, qu' el trieu
Sec drechamen, e despen gent lo sieu.
Raimond de Castelnau: Mon sirventes.
De tous les rois on tient pour principal le roi seigneur Alphonse,... et des prélats, celui de Mende, vu qu'il suit droitement le chemin, et dépense gentiment le sien.
Si tenc d' amor los aspres trieus,
Vostr' es l' ancaps e totz lo mescaps mieus.
Aimeri de Peguilain: Nuls hom non.
Si je tins d'amour les âpres chemins, l'avantage est vôtre et tout le désavantage mien.

Lo Camí (Miguel Delibes) en chapurriau; Trieu, s. m., chemin, trace, direction, manière.

Triga, Trigua, s. f., lat. triga, retard, attente, retardement, délai, embarras.
Voyez Ihre, Diss. alt., p. 233 et 254.
Silh que m vay en triga volven
Mon juec.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Celle qui me va tournant mon jeu en embarras.
Adv. comp. Si mals etz, malh vos venra ses trigua. Philomena.
Si mauvais vous êtes, mal vous viendra sans retard.
ANC. CAT. Triga.

2. Trigor, s. f., retard, délai.
Ja no y aura trigor. Roman de Fierabras, v. 4307.
Jamais il n'y aura retard.

3. Trigar, v., tarder, différer, attendre, retarder, arrêter.
A la preyson s' en van, de trigar non an cura. V. de S. Honorat.
A la prison ils s'en vont, de tarder ils n'ont pas souci.
Trop m' o triga
Selha don mos cors no s layssa.
G. Adhemar: Lanquan vey.
Trop me le diffère celle dont mon coeur ne se détache pas.
Seyner, prec ti humilment que non nos trigues guayre. V. de S. Honorat. 
Seigneur, je te prie humblement que tu ne nous retardes guère.
Abans que trigue guaire,
Venretz a mal port.
G. Figueiras: Sirventes vuelh.
Avant qu'il tarde guère, vous viendrez à mauvais port.
Quascus a far ben se triga,
E de mal far nulhs no s laissa.
B. Alahan de Narbonne: No puesc.
Chacun de bien faire se retarde, et de mal faire nul ne s'abstient.
Apres aisso, non triguet gaire.
Un Troubadour Anonyme: El nom de.
Après cela, il ne tarda guères.
Quan qu' el tric, l' er a murir.
Pierre d'Auvergne: De Dieu non.
Combien qu'il tarde, il lui sera à mourir.
Joglar vai, e no t tricx.
Guillaume de Cabestaing: Ar vey qu' em.
Jongleur va, et ne t'arrête pas.
Que de metgiar no s tric.
Aimeri de Peguilain: En aquelh.
Que de médeciner il ne diffère pas.
CAT. Trigar. (chap. Tardá, retardá, retrasá.)

6. Destric, s. m., embarras, obstacle, détresse, dépréciation.
Ab grans afans et ab destricx.
Guillaume de Cabestaing: Ar vey qu' em.
Avec grands tourments et avec embarras.
Amors no m' es enemicx,
Ni fals lauzengiers, destricx.
Bernard de tot lo mon: Mals fregz.
Amour ne m'est ennemi, ni faux médisant, embarras.
Loc. Si 'l plus valen pren destric. 
Arnaud de Marueil: Ancmais tan.
Si le plus méritant prend détresse.
ANC. FR. Moult senti angoisse et destrois.
Roman du chastelain de Coucy, v. 4110.
CAT. Destric. 

catalán = castellano, Castelongne, Cathelongne

5. Destrigament, Destrigamen, s. m., retard, embarras, détresse.
Non i ac destrigamen. V. de S. Énimie, fol. 38.
Il n'y eut pas dé retard.

6. Destrigar, Destriguar, v., retarder, traverser, contrarier, empêcher, détourner, distraire.
Nulh bo fait vos volgues destrigar. 
Rambaud de Vaqueiras: Honrat marques.
Que nulle bonne action je vous voulusse empêcher.
Nobleza de gran linatge
Non destriga aquest passatge.
Brev. d'amor, fol. 111.
Noblesse de grand lignage ne retarde pas ce passage.
Si meteis destrigua
Sel qu' ab Amor guerreia.
Sail de Scola: Grans esfors.
Soi-même (se) contrarie celui qui avec Amour guerroie.
Part. pas. Silh qu' en als li serian privatz,
Ad obs d' amar li serian destriguatz.
Raimond de Miraval: Amors me fai.
Ceux qui en autres choses lui seraient affectionnés, pour besoin d'aimer lui seraient détournés.
ANC. FR. Que se... détrient les marchans ou les voituriers à délivrer lesdites lettres. Ord. des R. de Fr., 1355 t. III, p. 680.
D'aprochier la besoigne plus ne détrierai. Roman de Berte, p. 12.

7. Estrigar, v. retarder, tarder, différer.
S' estrigava a pagar. Tit. de 1263. DOAT, t. CVI, fol. 85.
(chap. Si tardabe (se retrasabe) en pagá.)
S'il tardait de payer.
- Empêcher, embarrasser.
Ab tan greu las los estrigua
Que greu n' es hom destacatz.
Marcabrus: Dirai vos.
Avec si pénible lacs les embarrasse que péniblement on en est détaché.

¿Pagá la cuenta? ¡Quina costúm mes tonta!

8. Entricar, Intricar, v., lat. intricare, suspendre, entremêler, entrecouper, entortiller, enjamber.
Part. pas. Aquel qui ha nervis intricatz. Eluc. de las propr., fol. 244.
Celui qui a nerfs entortillés.
Fig. Quar la sua declaratios es longua et entricada.
Per la transpozitio de las paraulas entricadas. 
Leys d'amors, fol. 25 et 120.
Car la sienne déclaration est longue et entortillée.
Par la transposition des paroles enjambées.
(chap. Intrincat, intrincats, intrincada, intrincades; complicat, complicats, complicada, complicades.)

9. Entricamen, s. m., enjambement, suspension.
Jaciaysso que a paucz plassia l' entricamens d' aytal dictat.
Gayre no vezem uzar en novas rimadas d' aytal entricamen de bordos.
Leys d'amors, fol. 7 et 15.
Bien qu'à petit nombre plaise l'enjambement de pareil dictié.
Guère nous ne voyons user en nouvelles rimées de pareil enjambement de vers.
(chap. Intrincamén, intrincamens; complicassió, complicassions; lío, líos; embolic, embolics.)

Trillar, v., fouler, maltraiter, triturer, mâcher.
Cel que trilla en esperansa de recebre los frugs.
Trad. de l'Ép. de S. Paul aux Corinthiens.
Celui qui mâche dans l'espoir de recevoir les fruits.
Fig. Que jamais trill
Cortesia ab joven leiau.
Marcabrus: Lo vers.
Que jamais je foule courtoisie avec allégresse loyale.
Part. prés. Non enfrenaras al buou trillant. 
Trad. de l'Ép. de S. Paul aux Corinthiens.
Tu ne mettras pas de frein au boeuf triturant.
ANC. FR. Tout vif me transgloutisse et trible. Roman de la Rose, v. 21368.
Quant li ot tout triblé et mis à destruction, il retourna.
Chr. de Fr., Rec. des Hist. de Fr., t. V, p. 246.
Serunt triblet... Jesque il seient triblet.
Anc. trad. du Psaut., Ms. n° 1, ps. 30 et 57.
CAT. ESP. Trillar. PORT. Trilhar. IT. Trillare. (chap. Trillá : trillo, trilles, trille, trillem o trillam, trilléu o trilláu, trillen; trillat, trillats, trillada, trillades; trillaré; trillaría; si yo trillara en un trill de pedriñera a la era de batre de Beseit.)

trillar, trillá, trill, La Fresneda

2. Trit, adj., lat. tritus, trituré, broyé, pilé, foulé.
Charbon trit. Eluc. de las propr., fol. 267.
(chap. Carbó trit.)
Charbon pilé.
Aras quan vei l' erba trida
Pels vergiers flurida (: florida).
G. Raymond de Gironella: Gen m' apareil. 
Maintenant quand je vois l'herbe fleurie foulée dans les vergers.
IT. Trito. (chap. Trit, trits, trita, trites; fem tridet, tridets, palla trideta, tridetes; triturat, triturats, triturada, triturades; trituradet, trituradets, trituradeta, trituradetes.)

3. Trisar, Trissar, Trusar, Truissar, v., lat. triturare, piler, broyer, battre.
Que tot an' hom trisar
Sobr' una post menudament.
Pueis un' et una causa faretz
En de per se trusar e pulvereiar.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Que tout on aille piler menu sur une planche. Puis une et une chose vous en ferez à part soi piler et pulvériser.
Part. pas. Cant sera fort trussat 
E ben batut e ben mesclat.
Polvera penretz d' aurpimen
En lana trusada fortmen.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Quand sera fort pilé et bien battu et bien mêlé. Poussière vous prendrez d'orpiment dans de la laine battue fortement.
Tots sian trissatz e cribellatz. Trad. d'Albucasis, fol. 57.
Que tous soient pilés et criblés.
Foro tuich truissatz. Cat. dels apost. de Roma, fol. 170.
Furent tous pilés.

batre

4. Trida, s. f., triture, miette.
Tridas de micas de pa. Eluc. de las propr., fol. 80.
(chap. Miquetes de migues de pa.)
Miettes de miches de pain.

5. Atruissar, Atruisar, v., broyer, opprimer, brouiller, écraser.
Fig. Lengua que non es atemprada atruisa l' esperit. Trad. de Bède, fol. 34.
Langue qui n'est pas modérée opprime l'esprit.
Part. pas. Bos hom es atruissaz per las dolors d' aquest segle.
Trad. de Bède, fol. 68.
L'homme bon est écrasé par les douleurs de ce monde.
ANC. FR. Si les atriblèrent, si que il les menèrent aussi comme à souvraine desconfiture. Chr. de Fr. Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 257.
Sacrefises de Deu esperit atriblet. Anc. trad. du Psaut., Ms. n° 1, ps. 50.
ANC. CAT. Atrissar. IT. Attritare.

6. Atruisamen, s. m., broiement, destruction.
Venra lo sopdos atruisamens. Trad. de Bède, fol. 42.
Viendra la subite destruction.

7. Atrissio, s. f., lat. attritio, pression, compression, trituration, broiement.
Castracio es fayta... per atrissio. Trad. d'Albucasis, fol. 35.
Castration est faite... par compression.
CAT. Atrició. ESP. Atricion (sic; atrición). PORT. Attrição. IT. Attrizione. 
(chap. Atrissió : presió, compresió.)

8. Atrit, adj., pressé, comprimé, trituré, broyé.
Que inscindas la partida... atrita. Trad. d'Albucasis, fol. 58.
Que vous coupiez la partie... triturée.
CAT. Atrit. IT. Attrito.

9. Contricio, s. f., lat. contritio, contrition.
Contricio e dolor e repentimen de cor. V. et Vert., fol. 67.
(chap. Contrissió y doló y arrepentimén de cor.)
Contrition et douleur et repentance de coeur.
CAT. Contrició. ESP. Contrición. PORT. Contrição. IT. Contrizione.
(chap. Contrissió, contrissions.)

10. Contrimen, s. m., contrition.
Repentimen requier gran dolor e contrimen de cor. V. et Vert., fol. 67.
(chap. Arrepentimén requerix gran doló y contrimén (contrissió) de cor.)
Repentance requiert grande douleur et contrition de coeur.
(chap. Contrimén, contrimens.)

11. Destrizar, v., déprimer, affaisser, dépérir.
Fig. Ben en conosc que prez destriza,
E fina valors abriza.
Guigo de Cabanas: N Esqileta.
Bien je connais que mérite dépérit, et (que) pure valeur se brise.
(chap. Fé trisses; destrissá; destrossá : fé trossos.)

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XXI.

Lo Camí a Amazon (tapa blana)

XXI.


En
torn a Daniel, lo Mussol, se fée la llum de un modo imperseptible.
Se borraben los estels del cuadrat de sel delimitat per lo marc de la
finestra y sobre lo fondo blanquinós del firmamén la punta del Pic
Rando escomensabe a verdejá. Al mateix tems, les merles, los
rossiñols, los verderols y los arrendajos inissiaben los seus
melodiosos conserts matinés entre la malea. Les coses adquiríen
pressisió; definíen, paulatinamen, los seus volumens, les seues
tonalidats y los seus contrastes. La vall despertabe al nou día en
una fruissió aromática y vegetal. Les aulós se intensificaben,
cobraben densidat y consistensia a la atmósfera sircundán, reposada
y cota. Entonses sen va doná cuenta Daniel, lo Mussol, de que no
habíe pegat l´ull en tota la nit. De que la menuda y próxima
historia de la vall se reconstruíe a la seua men en un sorprendén
lujo de detalls. Va mirá a través de la finestra y va posá los
ulls a la brava y aguda cresta del Pic Rando. Va sentí entonses que
la vitalidat de la vall penetrabe desordenada y íntegra y que ell
entregabe la seua vitalidat a la vall en un vehemen dessich de fusió,
de compenetrassió íntima y total. Se donaben un al atre en un
enfervorisat anhel de mutua protecsió, y Daniel, lo Mussol,
compreníe que dos coses no deuen separás may cuan han lograt fes la
una al modo y mida del atra. No obstán, lo convensimén de una
inmediata separassió lo dessassossegabe, alivián la fatiga de los
seus párpados. En dos hores, potsé menos, ell diríe adiós a la
vall, pujaríe a un tren y se escaparíe a la siudat lluñana pera
escomensá a progressá. Y sentíe que la seua marcha haguere de fes
ara, pressisamén ara que la vall se endolsíe en la suave melancolía
del otoño y que a Cuco, lo factó, acababen de uniformál en una
espléndida gorra roija. Los grans cambis poques vegades resulten
oportúns y consecuéns en lo nostre particulá estat de ánim.


A
Daniel, lo Mussol, li dolíe esta despedida com may u haguere
sospechat. Ell no teníe la culpa de sé un sentimental. Ni de que la
vall estiguere anugada an ell de aquella manera absorvén y dolorosa.
No li interessabe lo progrés. Lo progrés, en realidat, li fotíe un
pepino. Y, en cambi, li importaben los trens diminuts a la distansia
y les masades blanques y los prats y los panissals aparselats; y la
Badina del Inglés, y la grossa y enloquida corrén del Chorro; y lo
rogle de les birles; y los tañits de les campanes parroquials; y lo
gat de la Pesteta; y la agra auló de los moldes de formache; y la
formassió paussada y solemne y plástica de una boñiga; y lo racó
melancólic y salvache aon lo seu amic Germán, lo Tiñós, dormíe
lo somni etern; y lo chillit reiterat y monótono dels sapos daball
de les pedres a les nits humides; y les peques de la Uca-uca y los
moviméns lentos de sa mare a les faenes doméstiques; y la entrega
confiada y dóssil dels peixets del riu; y tantes y tantes atres
coses de la vall. Sin embargo, tot habíe de dixásu per lo progrés.
Ell no teníe encara autonomía ni capassidat de dessisió. Lo poder
de dessisió li arribe al home cuan ya no li fa falta pera res; cuan
ni un sol día pot dixá de guiá un carro o picá pedra si no vol
quedás sense minjá. ¿Pera qué valíe, entonses, la capassidat de
dessisió de un home, si pot sabés? La vida ere lo pijó tirano,
caudillo o dictadó conegut.
Cuan la vida l´agarre a un, li
sobre consevol poder de dessisió. En cambi, ell encara estabe en
condissións de dessidí, pero com sol teníe onse añs, ere son pare
qui dessidíe per nell. ¿Per qué, siñó, per qué lo món se
organisabe tan rematadamen mal?
Lo formaché, a pesá del estat
de ánim de Daniel, lo Mussol, se sentíe orgullós de la seua
dessisió y de pugué portála a bon terme. Lo que no podíen atres.
La vespra habíen recorregut juns lo poble, pare y fill, pera
despedís.


-
Lo chic sen va demá a la siudat. Ya té onse añs y es hora de que
escomenso lo grado.


Y
lo formaché se quedabe plantat, miránlo an ell, com dién: "¿Qué
diu lo estudián?".
Pero ell mirabe an terra entristit. No
ñabíe res a di. Només calíe obeí.


Pero
al poble tots se mostraben mol cordials y afectuosos, algúns massa y
tot, com si los 
aliviare
lo sabé que al cap de unes hores pedríen de vista a Daniel, lo
Mussol, pera mol tems. Casi tots li donaben clatelladetes y
expressaben, sense vergoña, les seues esperanses y bons dessichos:


-
A vore si tornes fet un home.


-
¡Be, mosso! Tú arribarás a ministre. Entonses li ficarem lo teu nom a un carré del poble. O a la plassa. Y tú vindrás a destapá
la lápida y después minjarem tots juns al ajuntamén. ¡Bona gatina
eixe día!


Y
Paco, lo ferré, li guiñabe un ull y lo seu pel roch despedíe un
viu sentelleo.


La
Pesteta gran va sé una de les que mes se van alegrá en la notissia
de la marcha de Daniel, lo Mussol.


-
Be te vindrá que te ficon una mica en sintura, fill. La verdat. Ya
saps que yo no ting pels a la llengua. A vore si a la siudat te
enseñen a respetá als animals y a no passejá les vergoñes per les
carreres del poble. Y a cantá lo "Pastora Divina" com Deu
mane. - va fé una paussa y va cridá -: ¡Quino! Daniel sen va a la
siudat y ve a despedís.


Y
va baixá Quino. Y a Daniel, lo Mussol, al vóreli de prop lo muñó,
se li revivíen coses passades y experimentabe una angustiosa y
sofocán presió al pit. Y a Quino, lo Manco, tamé li fée pena
pedre aquell amic y pera dissimulá la seua pena se pegabe copets a
la barbilla en lo muñó y sonreíe sense pará:


-
Be, chic... ¡Quí puguere fé lo mateix...! res... Lo dit. - En la
seua turbassió Quino, lo Manco, no advertíe que no habíe dit res
-. Que sigue pera lo teu be.


Y
después, Pancho, lo Sensedéu, se va picá en lo formaché perque
enviabe al seu fill a un internat de flares. Lo formaché no li va
doná peu pera desahogás:


-
Porto al chic pera que te digue adiós a tú y als teus. No ving a
discutí en tú sobre si té que estudiá en un retó o en un seglar.
Y Pancho sen va enriure y va soltá una palabrota y li va di a Daniel
que a vore si estudiabe pera meche y veníe al poble a sustituí a
don Ricardo, que ya estabe mol torpe y achacós. Después li va di al
formaché, pegánli 
una
manotada al muscle:


-
Chaic, cóm passe lo tems.


Y
lo formaché va di:


-
No som dingú.


Y
tamé lo Peó va está mol simpátic en ells y li va di a son pare
que Daniel teníe un gran 
futur
en los llibres si se dessidíe a estudiá en aplicassió y ahínco.
Va afegí que sen fixaren en ell.
Partín del no res habíe alcansat les mes altes cotes de la miseria.
Ell no ere dingú y a forsa de colses, puñs, y de servell habíe fet
una carrera y habíe triunfat. Y tan orgullós estabe de ell mateix,
que va escomensá a torse la boca de una manera espasmódica, y cuan
ya casi se mossegabe la negra patilla se van despedí dell y lo van
dixá a soles en los seus momos, lo seu orgull íntim y los seus
frenétics aspavéns.


Don
José, lo mossen, que ere un gran san, li va doná bons consells y li
va dessichá lo éxit mes gran. A la legua se advertíe que don José
sentíe pena de pédrel. Y Daniel, lo Mussol, va recordá lo seu
sermó del día de la Virgen. Don José, lo mossen, va di entonses
que cadaú teníe un camí marcat a la vida y que se podíe renegá
de eixe camí per ambissió y sensualidat y que un mendigo o pidolán
podíe sé mes ric que un millonari al seu palau, carregat de mármols
y criats.


Al
recordá aixó, Daniel, lo Mussol, va pensá que ell renegabe del seu
camí per la ambissió de son pare. Y va contindre un tremoló. Se va
entristí al pensá que a lo milló, cuan ell tornare, don José ya
no estaríe al confessonari ni podríe díli "gitanot",
sino a una hornacina de la parroquia, convertit en un san de corona y
peana. Pero, en eixe cas, lo seu cos se podriríe com lo de Germán,
lo Tiñós, al sementeriet dels dos sipresos prop de la iglesia. Y va
mirá a don José en insistensia, agobiat per la sensassió de que no
tornaríe a vórel parlá, acsioná, enfilá los seus ullets
pitañosos y aguts. Y, al passá per la finca del Indiano, va voldre
ficás trist al pensá en la Mica, que se casaríe un de aquells
díes, a la siudat. Pero no va sentí cap pena per no pugué vore a
la Mica, sino per la nessessidat de abandoná la vall sense que la
Mica lo veiguere y lo compadiguere y pensare que ere desgrassiat. Lo
Moñigo no habíe volgut despedís perque Roc baixaríe a la estassió
al matí. Lo abrassaríe y vigilaríe si ere un home. Moltes vegades
li habíe advertit lo Moñigo:


-
Al anáten no tens que plorá. Un home no té que plorá encara que
se li mórigue son pare entre horribles dolós. Daniel, lo Mussol,
recordabe en nostalgia la seua radera nit a la vall. Va pegá mija
volta al llit y va torná a mirá la cresta del Pic Rando relluín
per los primés rayos del Sol. Se li van moure les aletes del nas al
persibí un braf inténs de herba humida y de boñiga. De repén, se
va sobressaltá. Encara no se sentíe cap movimén a la vall y, sin
embargo, acababe de escoltá una veu humana. Va pará la orella. La
veu li va arribá, intensionadamen amortiguada:


-
¡Mussol!


Se
va eixecá del llit, exaltat, y se va assomá a la finestra que
donabe a la carretera.
Allí baix, al asfalt, en una lechera
vuida a la ma, estabe la Uca-uca. Li brillaben los ulls de una manera
extraña.


-
Mussol, ¿saps? vach a La Cullera a buscá lleit. No te podré di
adiós a la estassió.


Daniel,
lo Mussol, al escoltá la veu grave y dolsa de la chiqueta, va notá
que algo mol íntim se li esgarrabe a dins del pit. La chiqueta fée
pendulejá la lechera sense pará de mirál. Les seues trenes
brillaben al sol.


-
Adiós, Uca-uca - va di lo Mussol. Y la seua veu teníe una tremoló
inussitada.


-
Mussol, ¿Ten enrecordarás de mí?


Daniel
va apoyá los colses al alféizar y se va aguantá lo cap en les
mans. Li fée molta vergoña di alló, pero ere esta la seua radera
oportunidat.


-
Uca-uca...- va di, al final -. No li dixos a la Pesteta que te trague
les peques, ¿me sens? ¡No vull que te les trague! Y se va apartá
de la finestra a escape, perque sabíe que ploraríe y no volíe que
la Uca-uca lo veiguere plorá. Y cuan va escomensá a vestís lo va
invadí una sensassió mol viva y clara de que empreníe un camí
diferén del que lo siñó li habíe marcat. Y, al remat, va plorá.

(S'ha acabat.)

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, II.

II.

lo camí, Miguel Delibes, Moncho, chapurriau

Ara, Daniel, lo Mussol, ya sabíe lo que ere tindre lo ventre sec y lo que ere malparí o un aborto. Va pensá en Roc, lo Moñigo. Potsé si no haguere conegut a Roc, lo Moñigo, seguiríe, an estes altures, sense sabé lo que ere un ventre sec y lo que ere un aborto. Pero Roc, lo Moñigo, sabíe mol de tot "assó". Sa mare li díe que no se ajuntare en Roc, perque lo Moñigo se habíe criat sense mare y sen sabíe moltes. Tamé les Guindillas (Pestetes de aquí abán) li díen assobín que per ajuntás en lo Moñigo ya ere lo mateix que ell, un golfo y un dropo. Daniel, lo Mussol, sempre eixíe en defensa de Roc, lo Moñigo.
La gen del poble no lo compreníe o no volíe compéndrel. Que Roc sapiguere mol de "assó" no significabe que fore un golfo y un dropo. Que fore forsut com un bou y com son pare, lo ferré, no volíe di que fore roín. Que son pare, lo ferré, tinguere sempre a la forja una bota de vi y la empinare de cuan en cuan no equivalíe a sé un borracho empedernit, ni podíe afirmás, en bona ley, que Roc, lo Moñigo, fore com son pare, perque ya se sabíe que de tal tocho tal ascla. Tot aixó constituíe una sarta de infamies, y Daniel, lo Mussol, u sabíe de sobres perque coneixíe com dingú al Moñigo y a son pare.

De que la dona de Paco, lo ferré, se moriguere al parí al Moñigo, dingú teníe la culpa.
Ni tampoc teníe la culpa dingú de la falta de capassidat educadora de san germana Sara, massa brusca y recta pera sé dona.
La Sara va portá lo pes de la casa desde la mort de sa mare. Teníe lo pel roch y acaragolat, y ere corpulenta y massisa com son pare y son germá. A vegades, Daniel, lo Mussol, imaginabe que la mort de sa mare de Roc, lo Moñigo, va sé per no tindre aquella lo pel roch. Lo pel roch podíe sé, en efecte, un motiu de llarga vida o longevidat, per lo menos, una espessie de amuleto protectó. Fore per una raó o un atra, lo sert es que sa mare del Moñigo se va morí al naixe ell y que san germana Sara, tretse añs mes gran, lo va tratá desde entonses com si fore un assessino sense salvassió. Claro que la Sara teníe poca passiensia y sol sabíe renegá. Daniel, lo Mussol, la habíe conegut corrén detrás de son germá escales aball, cridán desaforadamen:

- ¡Animal, mes que animal, que ya abáns de naixe eres un animal! Después la va sentí repetí este estribillo sentenás y hasta milenás de vegades; pero a Roc, lo Moñigo, li entrabe per una orella y li eixíe pel atra. Seguramen lo que mes va avinagrá lo carácter de la Sara va sé lo fracás redó del seu sistema educatiu. Desde mol chiquet, lo Moñigo va sé refractari al Coco, al home del sac y al Tío Camuñas. Segú que va sé la seua solidés física la que li va inspirá este olímpic despressio cap a tot lo que no foren homens reals, en ossos, músculs y sang daball de la pell. Lo sert es que cuan la Sara amenassabe a son germá, diénli: "Que ve lo Coco, Roc, no faigues tal cosa", lo Moñigo sonreíe

en malissia, com desafiánlo: "Hale, que vingue, aquí l´aguardo". Entonses lo Moñigo apenes teníe tres añs y encara no parlabe casi gens. A la Sara se la emportaben los dimonis al constatá la inutilidat de la seua amenassa en la indiferensia burlona del sagalet. Poc a poc, lo Moñigo va aná creixén y san germana Sara va apelá a datres prossediméns. Solíe tancá a Roc a la pallissa si fée alguna malesa, y después li lligíe, desde fora, lentamen y en veu ombriosa y cavernosa, les recomendassións del alma.

Daniel, lo Mussol, encara sen enrecordabe de una de les primeres visites a casa del seu amic. La porta del carré estabe entreuberta y, a dins no se veíe a dingú, ni se sentíe res, com si la casa estiguere deshabitada. La escala que portabe al pis alt se alsabe insitán dabán dell, pero ell la va mirá, va tocá lo passamáns, pero no se va atreví a pujá.

Coneixíe ya a la Sara de referénsies y aquell increíble silensio li inspirabe una mica de respecte o mes be temó. Se va entretindre un rato acassán una sargantana que intentabe escabullís per les lloses de la entrada. De repén va sentí una retahíla de furiosos improperis, allá dal, seguits de una gran portada. Se va dessidí a cridá, un poc acollonit:

- ¡Moñigo! ¡Moñigo!

Al instán se va derramá damún dell un diluvio de frasses agressives. Daniel se va ajupí.

- ¿Quí es lo bruto que cride aixina? ¡Aquí no ña cap Moñigo! Tots an esta casa portem lo nom de un san. ¡Hale, vésten!

Daniel, lo Mussol, may va sabé per qué an aquella ocasió se va quedá com enclavat an terra com si fore una estatua. Lo cas es que se va quedá com un estaquirot y mut, casi sense respirá. Entonses va sentí parlá a dal a la Sara y va pará la orella. Per lo forat de la escala se desgranaben les seues frasses:

- Cuan los meus peus, perdén lo seu movimén, me advertixquen que la meua carrera an este món está próxima al seu final... Y, detrás, sonabe la veu del Moñigo, opaca y sorda, com si ixquere del fondo de un pou: - Jesús misericordiós, tin compassió de mí.

Un atra vegada les inflexións de la Sara:

- Cuan los meus ulls vidriosos y fora de les cassoletes per lo horror de la inminén mort, fixon en vos les seues mirades lánguides y moribundes...

- Jesús misericordiós, apiádat de mí.

Se anabe apoderán de Daniel, lo Mussol, una temó gelada y impalpable. Aquella tétrica letanía li fée cusigañes al moll dels ossos. Sin embargo, no se va moure del puesto.
L´agullonabe una difusa y impersonal curiossidat.

- Cuan perduts los sentits - continuabe, monótona, la Sara - tot lo món desaparegue de la meua vista y gemega yo entre les angusties de la radera agonía y los afáns de la mort...

Un atra vegada la veu amodorrada y sorda y tranquila del Moñigo, desde la pallissa:

- Jesús misericordiós, teníu compassió de mí.

Al acabá la Sara lo seu correctiu verbal, se va fé impassién la veu de Roc:

- ¿Has acabat?

- Sí - va di la Sara.

- Hale, pos obri.

La interrogassió siguién de la Sara portabe un despecho mal reprimit:

- ¿Has escarmentat?

- ¡No!

- Entonses no te óbrigo.

- Obri o tiro la porta. Lo cástic ya se ha acabat.

Y la Sara li va obrí. Lo Moñigo li va di al passá pel seu costat:

- Me has fet menos temó que atres díes, Sara.

La germana se abalotabe, furiosa:

- ¡Calla, gorrino! Un día... un día te partiré los nassos o no sé lo que te faré.

- Assó no; no me tocarás, Sara. Encara no ha naixcut lo que me fico la ma damún, ya u saps - va di lo Moñigo.

Daniel, lo Mussol, va esperá a vore si escoltáe lo estampit de la bufetada, pero la Sara su va pensá milló y lo estampit previst no se va produí. Va escoltá Daniel, en cambi, les potades firmes del seu amic al baixá los escalóns, y mogut per un pudorós instín de discressió, va eixí per la porta ajuntada y lo va esperá al carré. Ya al seu costat, lo Moñigo va di: - ¿Has sentit a la Sara?

Daniel, lo Mussol, no se va atreví a mentí:

- La hay sentit - va di.

- Ten haurás fixat en que es una pamplinera.

- A mí me ha fet agarrá temó, la verdat - va confessá lo Mussol.

- ¡Bah!, no faigues cas. Tot assó dels ulls vidriosos y los peus que no se mouen són pamplines. Mon pare diu que cuan estires la garra no ten enteres de res.

Va moure lo Mussol, dudán, lo cap.

- ¿Cóm u sap ton pare? - va di.

A Roc, lo Moñigo, no se li habíe ocurrit pensá en assó. Va dudá un momén, pero en seguida va aclarí:

- ¡Qué me sé yo! Lay diríe ma mare al morís. Yo no men puc enrecordá de assó.

Desde aquell día, Daniel, lo Mussol, va alsá mentalmen al Moñigo a un altá de admirassió. Lo Moñigo no ere listo, pero, ¡vaya tío mantenínles tiesses en los grans!
Roc, a ratos, pareixíe un home per lo seu aplom y gravedat. No admitíe imposissións ni tampoc una justíssia cambián y caprichosa. Una justíssia doméstica, se sobreentén.
Per la seua part, san germana lo respetabe. La voluntat del Moñigo no ere un cero a la esquerra com la seua; valíe per la voluntat de un home; se la teníe en cuenta a casa seua y al carré. Lo Moñigo teníe personalidat. Y, tal com transcurríe lo tems, va aná aumentán la admirassió de Daniel per lo Moñigo. Este se pegabe o reñíe assobín en los sagals de la valleta y sempre eixíe victoriós y sense cap ñafra o esgarrap. Una tarde, a una romería, Daniel va vore al Moñigo esbatussá hasta fartás al que tocabe lo timbal. Cuan se va cansá de fótreli cops li va empastrá lo tambor al cap y se li va quedá de sombrero.
La gen sen enríe mol. Lo músic ere un home ya de casi vin añs y lo Moñigo sol ne teníe onse. Pera entonses, lo Mussol habíe entés que Roc ere un bon abre aon arrimás y se van fé inseparables, encara que la amistat del Moñigo lo forsabe, a vegades, a extremá la seua ossadía y lo implicabe an alguna regletada de don Moissés, lo maestre. Pero, en compensassió, lo Moñigo li habíe servit en mes de una ocasió de escut y paracops.

Sa mare de Daniel, don José lo mossen, don Moissés lo maestre, la Pesteta gran y les Lepóridas: les Llebres, no teníen motius pera afirmá que Roc, lo Moñigo, fore un golfo y un dropo.
Si lo Moñigo reñíe en algú ere sempre per una causa justa o perque procurabe la consecussió de algún fí utilitari y práctic. May u va fé per fum de palla o per lo plaé de fotre cops. Y un atre tan passabe en son pare, lo ferré. Paco, lo ferré, traballabe com lo que mes y guañabe bastáns dinés. Claro que pera la Pesteta gran y les Llebres no existíen mes que dos extrems al poble: los que guañaben pocs dinés y de estos díen que eren uns dropos y uns ganduls, y los que guañaben mols dinés, dels que afirmaben que si treballaben ere sol pera gastássels en vi. Les Llebres y la Pesteta gran exigíen un pun de equilibri mol raro y difíssil de conseguí. Pero la verdat es que Paco, lo ferré, bebíe per nessessidat. Daniel, lo Mussol, u sabíe, perque coneixíe a Paco milló que dingú. Y si no bebíe, la forja no carburabe. Paco, lo ferré, u díe moltes vegades: "Tampoc los autos van sense gasolina". Y se embutíe un trago cap al garganchó.

Después del trago traballabe en mes forsa. Aixó, pos, a final de cuentes, redundabe en benefissi del poble. Pero lo poble no lay agraíe y li díe pocavergoña y gat. Menos mal que lo ferré teníe correcha, com lo seu fill, y aquells insults no li feen mal. Daniel, lo Mussol, pensabe que lo día que Paco, lo ferré, se enfadare no quedaríe al poble pedra sobre pedra; u arrassaríe tot com un huracán. No ere tampoc cosa de tráureli en cara al ferré que piropejare a les mosses que passaben per dabán de la ferrería y les invitare a assentás un rato en ell a charrá y a fé un traguet. En realidat, ere viudo y estabe encara en edat de mereixe. Ademés, la seua exuberansia física ere un bon insentiu pera les dones. A fí de cuentes, don Antonino, lo marqués, se habíe casat tres vegades y no per naixó la gen dixáe de díli don Antonino y seguíe traénse la boina al crusás en ell, pera saludál. Y continuabe sén lo marqués. Después de tot, si Paco, lo ferré, no se casabe u fée per a no donáls cap madrastra als seus fills y no per tindre mes dinés disponibles pera vi com insinuaben en malíssia la Pesteta gran y les Llebres.

Los domenges y díes de festa, Paco, lo ferré, se engatinabe a casa del Chano hasta la incoherensia. Al menos assó díen la Pesteta gran y les Llebres. Pero si u fée aixina, les seues raóns tindríe lo ferré, y una de elles, y no desdeñable, ere la de olvidás dels radés sis díes de treball y de la inminensia de uns atres sis en los que tampoc descansaríe. La vida ere aixina de exigén y despiadada en los homens. A vegades, Paco, al que lo temperamén se li exaltabe en lo alcohol, armabe a la taberna del Chano trifulques considerables. Aixó sí, may tirabe de navalla encara que los seus adversaris u faigueren. Encara aixina, les Llebres y la Pesteta gran díen dell – de ell, que reñíe sempre a pit descubert y en la noblesa mes gran consebible - que ere un asquerós matón. En realidat, lo que los mortificabe a la Pesteta gran, a les Llebres, al mestre, al ama de don Antonino, a sa mare de Daniel, lo Mussol, y a don José, lo mossen, eren los músculs abultats del ferré; la seua personalidat irreductible; la seua hegemonía física.
Si Paco y son fill hagueren sigut uns arguellats, al poble no li importaríe que foren borrachos o camorristes; en consevol momén podíen tombáls de una galtada. Dabán de aquella inaudita corpulensia, la cosa cambiabe; habíen de conformás en fótrels verds per la esquena. Be díe Andrés, lo sabaté: "cuan a la gen li falte músculs als brassos, los sobre en la llengua". Don José, lo mossen, que ere un gran san, encara que li censurabe ubertamen a Paco, lo ferré, les seues eixides, sentíe per nell una secreta simpatía.
Per mol que tronare no podríe olvidá may lo día de la Virgen, aquell añ en lo que Tomás se va ficá mol dolén y no va pugué portá lo soport per a la imache. Julián, un atre dels habituals portadós de la virgen, va tindre que eixí del lloch en un viache urgén. La cosa se ficabe fea. No eixíen sustituts. Don José, lo mossen, va pensá, inclús, en suspendre la professó. Va sé entonses cuan se va presentá, humilmen, a la iglesia Paco, lo ferré.

- Siñó retó, si vosté vol, yo puc passejá la Virgen per lo poble. Pero ha de sé en la condissió de que me la dixon portá a mí sol - va di.

Don José li va sonriure en picardía al ferré.

- Fill, te agraíxco la teua voluntat y no dudo de les teues forses. Pero la imache pese mes de dosséns kilos - va di. Paco, lo ferré, va acachá los ulls, una mica avergoñit de la seua enorme forseguera.

- Podría portá damún sen kilos mes, siñó retó. No siríe la primera vegada...- va insistí.

Y la Virgen va voltá lo poble damún dels muscles de Paco, lo ferré, a pas lento y

fen cuatre parades: a la plassa, dabán del ajuntamén, enfrente de Teléfonos y, de tornada, al atrio de la iglesia, aon se va entoná, com ere costum, una Salve populá.
Al acabá la professó, los chiquets van voltá admirats a Paco, lo ferré. Y este, ficán una sonrissa de chiquet, los obligabe a paupáli la camisa al pit, a la esquena, als sobacos.

- Tentéu, toquéu - los díe -; no estic suat; no hay suat ni una gota.

La Pesteta gran y les Llebres li van criticá a don José, lo mossen, que haguere autorisat a ficá la imache de la Virgen damún dels muscles mes pecadós del poble. Y van jusgá lo acte de mérit de Paco, lo ferré, com una ostentassió evidenmen pecaminosa. Pero Daniel, lo Mussol, estabe en lo sert: lo que no podíe perdonásseli a Paco, lo ferré, ere la seua complexió y sé lo home mes vigorós de la vall, de tota la vall.

Lo Camí, traduít per Ramón Guimerá Lorente, autó, Miguel Delibes

Lo Camí a Amazon (tapa blana)


I.

lo camí, Miguel Delibes, Moncho, chapurriau

Les coses podíen habé passat de consevol atra manera y, sin embargo, van passá aixina. Daniel, lo Mussol, desde lo fondo dels seus onse añs, lamentabe lo curs dels acontessimens, encara que u acatare com una realidat inevitable y fatal. Después de tot, que son pare aspirare a fé dell algo mes que un formaché ere un fet que honrabe a son pare. Pero per lo que an ell li afectabe... son pare enteníe que aixó ere progressá;
Daniel, lo Mussol, no u sabíe exactamen. Que ell estudiare lo Bachillerat a la siudat podíe sé, a la llarga, efectivamen, un progrés.
Ramón, lo fill del boticari, estudiabe ya pera abogat a la siudat, y cuan los visitabe, durán les vacassións, veníe tot pujat com un pavo real y los mirabe a tots per damún del muscle; inclús al eixí de missa los domenges y festes de guardá, se permitíe corregí les paraules que don José, lo mossen, que ere un gran san, pronunsiare desde lo púlpito.
Si aixó ere progressá, lo anássen a la siudat a escomensá lo Bachillerat, constituíe, sense cap duda, la basse de este progrés.
Pero a Daniel, lo Mussol, li bullíen moltes dudes al cap en este respecte. Ell creíe sabé tot lo que pot sabé un home. Lligíe de correguda, escribíe pera fés entendre y coneixíe y sabíe aplicá les cuatre regles. Ben mirat, poques coses mes cabíen a un servell normalmen dessarrollat. No obstán, a la siudat, los estudis de Bachillerat constaben, segóns díen, de set añs y, después, los estudis superiós, a la Universidat, de uns atres tans añs, per lo menos. ¿Podríe ñabé algo al món que nessessitare catorse añs de esfors, tres mes dels que ara teníe Daniel? Seguramen, a la siudat se pert mol lo tems - pensabe lo Mussol - y, a fin de cuentes, ñaurá qui, al cap de catorse añs de estudi, no pugue diferensiá un vilero de una cardelina o una boñiga de un cagalló. La vida ere aixina de rara, absurda y caprichosa. Lo cas ere traballá y afanás en les coses inútils o poc práctiques.
Daniel, lo Mussol, se va girá al llit y les molles del seu somier de ferro van chirriá desagradablemen. Que ell recordare, esta ere la primera vegada que no se adormíe només caure al catre. Pero esta nit teníe moltes coses en qué pensá. Demá, pot sé, ya seríe tart. Pel matí, a les nou en pun, agarraríe lo rápit cap amún y se despediríe del poble hasta Nadal. Tres mesos tancat a un internat. A Daniel, lo Mussol, li va pareixe que li faltabe aire y va respirá en ansia dos o tres vegades. Va pressentí la escena de la partida y va pensá que no sabríe aguantás les llágrimes, per mes que lo seu amic Roque o Roc, lo Moñigo, li diguere que un home ben home no té que plorá encara que se li mórigue son pare. Y lo Moñigo tampoc ere consevol cosa, encara que tinguere dos añs mes que ell y encara no haguere escomensat lo Bachillerat. Ni lo escomensaríe may, tampoc. 
Paco, lo ferré, no aspirabe a que lo seu fill progressare; se conformabe en que fore ferré com ell y tinguere prou habilidat pera moldejá lo ferro al seu capricho. ¡Éixe sí que ere un ofissi majo! Y pera sé ferré no fée falta estudiá catorse añs, ni tretse, ni dotse, ni deu, ni nou, ni cap. Y se podíe sé un home fort y gigán, com u ere son pare del Moñigo.
Daniel, lo Mussol, no se cansabe may de vore a Paco, lo ferré, dominán lo ferro a la forja. Lo embelessaben aquells antebrassos grossos com a branques de olivé, cuberts de pel espés y roijot, musculosos y plens de ñirvis. Seguramen Paco, lo ferré, eixecaríe la cómoda de la seua habitassió en un sol dels seus imponéns brassos y sense ressentís. 
Y de la seua pitralera, ¿qué? assobín lo ferré traballabe en samarreta y lo seu pitral de Hércules pujabe y baixabe, al respirá, com si fore lo de un elefán ferit. Aixó ere un home, y no Ramón, lo fill del apotecari, arguellat, tiesso y blang com una mossa mórbida y presumida. Si aixó ere progrés, ell, dessididamen, no volíe progressá.
Per la seua part, se conformabe en tindre una parella de vaques, una formachería menuda y lo insignificán vergé de detrás de la seua casa. No demanabe mes. Los díes laborables fabricaríe formaches, com son pare, y los domenges se entretindríe en la escopeta, o sen aniríe al riu a peixcá truches o a fé una partida al corro de birles.
La idea de marchá li empreníe lo cor a Daniel, lo Mussol. Per la bada de enterra se filtrabe la llum de la planta baixa y esta llum se fixabe al techo de una manera obsessiva. Hauríe de passá tres mesos sense vore aquell fil fosforessén y sense escoltá los moviméns silensiosos de sa mare en les faenes doméstiques; o los gruñits aspres y secs de son pare, sempre malhumorat; o sense respirá aquella atmósfera densa, que entrabe ara per la finestra uberta, feta de aromes de fenás ressién segat y de boñigues seques. Deu meu, qué llargs eren tres mesos! Podíe habés rebelat contra la idea de marchá, pero ara ya ere tart. Sa mare ploriquejabe unes hores abáns, al fé juns lo inventari de la seua roba.
- Mira, Danielet, fill, estos són los teus llansols. Van marcats en les teues inissials. Y estes són les teues camisetes. Y estos los teus cansonsillos. Y los teus calsetíns. Tot va marcat en les teues lletres. Al colegio ne siréu mols y de un atre modo es possible que se perguen.
Daniel, lo Mussol, notabe a la gola com un nugo, un cos extrañ. Sa mare se va passá lo envés de la ma per la punta del nas arremangada y se va torcá los mocs.
"Lo momén té que sé mol espessial cuan la mare fa assó que atres vegades me prohibix fé a mí", va pensá lo Mussol. Y va sentí uns sinsés y apremiáns dessichos de plorá.
La mare va seguí: - Cuídat y cuida de la roba, fill. Saps be lo que a ton pare li ha costat tot aixó. Som pobres. Pero ton pare vol que sigues algo a la vida. No vol que traballos y patixques com ell. Tú - lo va mirá un momén de frente - pots sé algo gran, algo mol gran a la vida, Danielet; ton pare y yo ham volgut que per natros no quedo. Se va ensumá los mocs y se va quedá en silensio. Lo Mussol se va repetí: 
"Algo mol gran a la vida, Danielet", y va moure convulsivamen lo cap. No assertabe a compendre cóm podríe arribá a sé algo mol gran a la vida. Y se esforsabe, tossudamen, en compendreu. Pera nell, algo mol gran ere Paco, lo ferré, en lo seu tórax inabarcable, en la seua esquena massisa y lo seu pel roch abundán; en lo seu aspecte salvache y du com lo de un Deu primitiu. Y algo gran ere tamé son pare, que tres estius atrás va fé baixá un milá de dos metros de envergadura... Pero sa mare no se referíe an esta classe de grandesa cuan li parlabe. Potsé sa mare dessichabe una grandesa al estil de la de don Moissés, lo maestre, o com la de don Ramón, lo apotecari, al que fée uns mesos que habíen fet alcalde. Seguramen algo de aixó volíen sons pares pera nell. Pero, a Daniel, lo Mussol, no li fascinaben estes grandeses. En tot cas, preferíe no sé gran, ni progressá. Va pegá una volta al llit y se va colocá pancha per aball, tratán de amortiguá la sensassió de ansiedat que desde fée un rato li mossegabe al estómec. Aixina se trobabe milló; dominabe, en serta manera, lo seu ñirviossisme. De totes formes, pancha per amún o per aball, ressultabe inevitable que a les nou del matí agarrare lo rápit cap a la siudat. Y adiós o adéu tot, entonses. Si auncás... Pero ya ere tart. Fée mols añs que son pare acarissiabe aquell proyecte y ell no podíe arriesgás a desféu tot en un momén, pel seu capricho. Lo que son pare no va pugué sé, volíe ara séu en ell. Cuestió de capricho. Los grans teníen, a vegades, caprichos mes tossuts y absurds que los dels chiquets. Passabe que a Daniel, lo Mussol, li habíe agradat, mesos atrás, la idea de cambiá de vida. Y sin embargo, ara, esta idea lo atormentabe. Fée casi sis añs que va sabé les aspirassións de son pare respecte an ell. Don José, lo mossen, que ere un gran san, díe, assobín, que ere un pecat espiá les conversassións dels demés. No obstán, Daniel, lo Mussol, escoltabe assobín les converses de sons pares al pis baix, durán la nit, cuan ell se gitabe. Per la esgella del entarimat divisabe lo fogaril, la taula de pi, les banquetes, lo sofá y tots los útils de la formachería. Daniel, lo Mussol, com un cachap contra enterra, espiabe les conversassións desde allí. Ere pan ell una costum. En lo murmull de les converses, pujabe de la planta baixa la agrinosa auló de la collada y les esterilles brutes. Li agradabe aquella auló de lleit fermentada, que punchabe al nas y ere casi humana.
Son pare estabe tombat al sofá aquella nit, mentres sa mare arrepetabe la taula y les sobres del sopá. Fée ya casi sis añs que Daniel, lo Mussol, habíe sorprés esta escena, pero estabe tan sólidamen vinculada a la seua vida que la recordabe ara en tots los detalls.
- No, lo mosso sirá un atra cosa. No u dudos - díe son pare -. No se passará la vida lligat an este bang com un esclavo. Bueno, com un esclau y com yo. Y, al di aixó, va soltá una palabrota y va fotre una puñada. Aparentabe está enfadat en algú, encara que Daniel, lo Mussol, no assertabe a sabé en quí. Entonses Daniel no sabíe que los homens se enfaden a vegades en la vida y contra un orde de coses que consideren irritán y desigual. A Daniel, lo Mussol, li agradabe vore enfurruñat a son pare perque los seus ulls traíen chispes y los músculs de la cara se li enduríen y, entonses teníe una retirada a Paco, lo ferré.
- Pero no podem separámos dell - va di la mare -. Es lo nostre únic fill. Si encara tinguerem una chiqueta. Pero lo meu ventre está sec, tú u saps. Ya no podrem tindre una filla. Don Ricardo va di, la radera vegada, que me hay quedat estéril o erma com la de Lorca después del aborto. Son pare va fé despenjás algúns sans del sel, entre dens. Después, sense moures de la seua postura, va afegí:
- Díxau; aixó ya no té remey. No escarbos a les coses que ya no tenen remey.
La mare va suspirá, mentres arreplegabe a un pot rovellat les molles de pa abandonades damún de la taula. Encara va insistí débilmen:
- A lo milló lo chic no val pera estudiá. Tot aixó es prematuro. Y un chic a la siudat coste mols dinés. Aixó pot féu Ramón, lo boticari, o lo siñó juez. Natros no podem féu. No tenim perres. Son pare va escomensá a donáli voltes nervioses a un cacharro que teníe entre les mans. Daniel, lo Mussol, va compendre que son pare se dominabe pera no aumentá lo doló de la seua dona. Al cap de un rato va afegí:
- Assó anirá a la meua cuenta. En cuan a si lo chic val o no val pera estudiá depén de si té doblers o no los té. Tú me compréns. Se va ficá de peu y en lo gancho del fogaril va escampá los calius que encara relluíen al foc baix. Sa mare se habíe assentat, en les mans acribassades desmayades a la faldeta. De repén se sentíe baldada y nula, absurdamen buida, indefensa. Lo pare se dirigíe an ella:
- Es cosa dessidida. No me faigues parlá mes de aixó. En cuan lo chic cumplixque onse añs marchará a la siudat a escomensá lo grado.
La mare va suspirá, rendida. No va di res. Daniel, lo Mussol, se va gitá y se va adormí fen conjetures sobre qué volíe di sa mare en alló de que teníe lo ventre sec y que se habíe quedat erma después del aborto.

Seguix al II.

Lo Camí, traduít per Ramón Guimerá Lorente, autó, Miguel Delibes, Molledo, Cantabria

Lo Camí, traduít per Ramón Guimerá Lorente, autó, Miguel Delibes

Lo Camí a Amazon (tapa blana)


I.

lo camí, Miguel Delibes, Moncho, chapurriau

Les coses podíen habé passat de consevol atra manera y, sin embargo, van passá aixina. Daniel, lo Mussol, desde lo fondo dels seus onse añs, lamentabe lo curs dels acontessimens, encara que u acatare com una realidat inevitable y fatal. Después de tot, que son pare aspirare a fé dell algo mes que un formaché ere un fet que honrabe a son pare. Pero per lo que an ell li afectabe... son pare enteníe que aixó ere progressá;
Daniel, lo Mussol, no u sabíe exactamen. Que ell estudiare lo Bachillerat a la siudat podíe sé, a la llarga, efectivamen, un progrés.
Ramón, lo fill del boticari, estudiabe ya pera abogat a la siudat, y cuan los visitabe, durán les vacassións, veníe tot pujat com un pavo real y los mirabe a tots per damún del muscle; inclús al eixí de missa los domenges y festes de guardá, se permitíe corregí les paraules que don José, lo mossen, que ere un gran san, pronunsiare desde lo púlpito.
Si aixó ere progressá, lo anássen a la siudat a escomensá lo Bachillerat, constituíe, sense cap duda, la basse de este progrés.
Pero a Daniel, lo Mussol, li bullíen moltes dudes al cap en este respecte. Ell creíe sabé tot lo que pot sabé un home. Lligíe de correguda, escribíe pera fés entendre y coneixíe y sabíe aplicá les cuatre regles. Ben mirat, poques coses mes cabíen a un servell normalmen dessarrollat. No obstán, a la siudat, los estudis de Bachillerat constaben, segóns díen, de set añs y, después, los estudis superiós, a la Universidat, de uns atres tans añs, per lo menos. ¿Podríe ñabé algo al món que nessessitare catorse añs de esfors, tres mes dels que ara teníe Daniel? Seguramen, a la siudat se pert mol lo tems - pensabe lo Mussol - y, a fin de cuentes, ñaurá qui, al cap de catorse añs de estudi, no pugue diferensiá un vilero de una cardelina o una boñiga de un cagalló. La vida ere aixina de rara, absurda y caprichosa. Lo cas ere traballá y afanás en les coses inútils o poc práctiques.
Daniel, lo Mussol, se va girá al llit y les molles del seu somier de ferro van chirriá desagradablemen. Que ell recordare, esta ere la primera vegada que no se adormíe només caure al catre. Pero esta nit teníe moltes coses en qué pensá. Demá, pot sé, ya seríe tart. Pel matí, a les nou en pun, agarraríe lo rápit cap amún y se despediríe del poble hasta Nadal. Tres mesos tancat a un internat. A Daniel, lo Mussol, li va pareixe que li faltabe aire y va respirá en ansia dos o tres vegades. Va pressentí la escena de la partida y va pensá que no sabríe aguantás les llágrimes, per mes que lo seu amic Roque o Roc, lo Moñigo, li diguere que un home ben home no té que plorá encara que se li mórigue son pare. Y lo Moñigo tampoc ere consevol cosa, encara que tinguere dos añs mes que ell y encara no haguere escomensat lo Bachillerat. Ni lo escomensaríe may, tampoc. 
Paco, lo ferré, no aspirabe a que lo seu fill progressare; se conformabe en que fore ferré com ell y tinguere prou habilidat pera moldejá lo ferro al seu capricho. ¡Éixe sí que ere un ofissi majo! Y pera sé ferré no fée falta estudiá catorse añs, ni tretse, ni dotse, ni deu, ni nou, ni cap. Y se podíe sé un home fort y gigán, com u ere son pare del Moñigo.
Daniel, lo Mussol, no se cansabe may de vore a Paco, lo ferré, dominán lo ferro a la forja. Lo embelessaben aquells antebrassos grossos com a branques de olivé, cuberts de pel espés y roijot, musculosos y plens de ñirvis. Seguramen Paco, lo ferré, eixecaríe la cómoda de la seua habitassió en un sol dels seus imponéns brassos y sense ressentís. 
Y de la seua pitralera, ¿qué? assobín lo ferré traballabe en samarreta y lo seu pitral de Hércules pujabe y baixabe, al respirá, com si fore lo de un elefán ferit. Aixó ere un home, y no Ramón, lo fill del apotecari, arguellat, tiesso y blang com una mossa mórbida y presumida. Si aixó ere progrés, ell, dessididamen, no volíe progressá.
Per la seua part, se conformabe en tindre una parella de vaques, una formachería menuda y lo insignificán vergé de detrás de la seua casa. No demanabe mes. Los díes laborables fabricaríe formaches, com son pare, y los domenges se entretindríe en la escopeta, o sen aniríe al riu a peixcá truches o a fé una partida al corro de birles.
La idea de marchá li empreníe lo cor a Daniel, lo Mussol. Per la bada de enterra se filtrabe la llum de la planta baixa y esta llum se fixabe al techo de una manera obsessiva. Hauríe de passá tres mesos sense vore aquell fil fosforessén y sense escoltá los moviméns silensiosos de sa mare en les faenes doméstiques; o los gruñits aspres y secs de son pare, sempre malhumorat; o sense respirá aquella atmósfera densa, que entrabe ara per la finestra uberta, feta de aromes de fenás ressién segat y de boñigues seques. Deu meu, qué llargs eren tres mesos! Podíe habés rebelat contra la idea de marchá, pero ara ya ere tart. Sa mare ploriquejabe unes hores abáns, al fé juns lo inventari de la seua roba.
- Mira, Danielet, fill, estos són los teus llansols. Van marcats en les teues inissials. Y estes són les teues camisetes. Y estos los teus cansonsillos. Y los teus calsetíns. Tot va marcat en les teues lletres. Al colegio ne siréu mols y de un atre modo es possible que se perguen.
Daniel, lo Mussol, notabe a la gola com un nugo, un cos extrañ. Sa mare se va passá lo envés de la ma per la punta del nas arremangada y se va torcá los mocs.
"Lo momén té que sé mol espessial cuan la mare fa assó que atres vegades me prohibix fé a mí", va pensá lo Mussol. Y va sentí uns sinsés y apremiáns dessichos de plorá.
La mare va seguí: - Cuídat y cuida de la roba, fill. Saps be lo que a ton pare li ha costat tot aixó. Som pobres. Pero ton pare vol que sigues algo a la vida. No vol que traballos y patixques com ell. Tú - lo va mirá un momén de frente - pots sé algo gran, algo mol gran a la vida, Danielet; ton pare y yo ham volgut que per natros no quedo. Se va ensumá los mocs y se va quedá en silensio. Lo Mussol se va repetí: 
"Algo mol gran a la vida, Danielet", y va moure convulsivamen lo cap. No assertabe a compendre cóm podríe arribá a sé algo mol gran a la vida. Y se esforsabe, tossudamen, en compendreu. Pera nell, algo mol gran ere Paco, lo ferré, en lo seu tórax inabarcable, en la seua esquena massisa y lo seu pel roch abundán; en lo seu aspecte salvache y du com lo de un Deu primitiu. Y algo gran ere tamé son pare, que tres estius atrás va fé baixá un milá de dos metros de envergadura... Pero sa mare no se referíe an esta classe de grandesa cuan li parlabe. Potsé sa mare dessichabe una grandesa al estil de la de don Moissés, lo maestre, o com la de don Ramón, lo apotecari, al que fée uns mesos que habíen fet alcalde. Seguramen algo de aixó volíen sons pares pera nell. Pero, a Daniel, lo Mussol, no li fascinaben estes grandeses. En tot cas, preferíe no sé gran, ni progressá. Va pegá una volta al llit y se va colocá pancha per aball, tratán de amortiguá la sensassió de ansiedat que desde fée un rato li mossegabe al estómec. Aixina se trobabe milló; dominabe, en serta manera, lo seu ñirviossisme. De totes formes, pancha per amún o per aball, ressultabe inevitable que a les nou del matí agarrare lo rápit cap a la siudat. Y adiós o adéu tot, entonses. Si auncás... Pero ya ere tart. Fée mols añs que son pare acarissiabe aquell proyecte y ell no podíe arriesgás a desféu tot en un momén, pel seu capricho. Lo que son pare no va pugué sé, volíe ara séu en ell. Cuestió de capricho. Los grans teníen, a vegades, caprichos mes tossuts y absurds que los dels chiquets. Passabe que a Daniel, lo Mussol, li habíe agradat, mesos atrás, la idea de cambiá de vida. Y sin embargo, ara, esta idea lo atormentabe. Fée casi sis añs que va sabé les aspirassións de son pare respecte an ell. Don José, lo mossen, que ere un gran san, díe, assobín, que ere un pecat espiá les conversassións dels demés. No obstán, Daniel, lo Mussol, escoltabe assobín les converses de sons pares al pis baix, durán la nit, cuan ell se gitabe. Per la esgella del entarimat divisabe lo fogaril, la taula de pi, les banquetes, lo sofá y tots los útils de la formachería. Daniel, lo Mussol, com un cachap contra enterra, espiabe les conversassións desde allí. Ere pan ell una costum. En lo murmull de les converses, pujabe de la planta baixa la agrinosa auló de la collada y les esterilles brutes. Li agradabe aquella auló de lleit fermentada, que punchabe al nas y ere casi humana.
Son pare estabe tombat al sofá aquella nit, mentres sa mare arrepetabe la taula y les sobres del sopá. Fée ya casi sis añs que Daniel, lo Mussol, habíe sorprés esta escena, pero estabe tan sólidamen vinculada a la seua vida que la recordabe ara en tots los detalls.
- No, lo mosso sirá un atra cosa. No u dudos - díe son pare -. No se passará la vida lligat an este bang com un esclavo. Bueno, com un esclau y com yo. Y, al di aixó, va soltá una palabrota y va fotre una puñada. Aparentabe está enfadat en algú, encara que Daniel, lo Mussol, no assertabe a sabé en quí. Entonses Daniel no sabíe que los homens se enfaden a vegades en la vida y contra un orde de coses que consideren irritán y desigual. A Daniel, lo Mussol, li agradabe vore enfurruñat a son pare perque los seus ulls traíen chispes y los músculs de la cara se li enduríen y, entonses teníe una retirada a Paco, lo ferré.
- Pero no podem separámos dell - va di la mare -. Es lo nostre únic fill. Si encara tinguerem una chiqueta. Pero lo meu ventre está sec, tú u saps. Ya no podrem tindre una filla. Don Ricardo va di, la radera vegada, que me hay quedat estéril o erma com la de Lorca después del aborto. Son pare va fé despenjás algúns sans del sel, entre dens. Después, sense moures de la seua postura, va afegí:
- Díxau; aixó ya no té remey. No escarbos a les coses que ya no tenen remey.
La mare va suspirá, mentres arreplegabe a un pot rovellat les molles de pa abandonades damún de la taula. Encara va insistí débilmen:
- A lo milló lo chic no val pera estudiá. Tot aixó es prematuro. Y un chic a la siudat coste mols dinés. Aixó pot féu Ramón, lo boticari, o lo siñó juez. Natros no podem féu. No tenim perres. Son pare va escomensá a donáli voltes nervioses a un cacharro que teníe entre les mans. Daniel, lo Mussol, va compendre que son pare se dominabe pera no aumentá lo doló de la seua dona. Al cap de un rato va afegí:
- Assó anirá a la meua cuenta. En cuan a si lo chic val o no val pera estudiá depén de si té doblers o no los té. Tú me compréns. Se va ficá de peu y en lo gancho del fogaril va escampá los calius que encara relluíen al foc baix. Sa mare se habíe assentat, en les mans acribassades desmayades a la faldeta. De repén se sentíe baldada y nula, absurdamen buida, indefensa. Lo pare se dirigíe an ella:
- Es cosa dessidida. No me faigues parlá mes de aixó. En cuan lo chic cumplixque onse añs marchará a la siudat a escomensá lo grado.
La mare va suspirá, rendida. No va di res. Daniel, lo Mussol, se va gitá y se va adormí fen conjetures sobre qué volíe di sa mare en alló de que teníe lo ventre sec y que se habíe quedat erma después del aborto.

Seguix al II.

Lo Camí, traduít per Ramón Guimerá Lorente, autó, Miguel Delibes, Molledo, Cantabria