Mostrando entradas con la etiqueta cor. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta cor. Mostrar todas las entradas

viernes, 26 de enero de 2024

Lexique roman; Copia - Coral

Copia, s. f., lat. copia, abondance.

Estomach sec es assedat e desira granda copia d'ayga.

El suc de las ditas herbas lor dona copia de lac.

(chap. Lo suc de les dites herbes los done copia, abundansia, de lleit.)

Eluc. de las propr., fol. 34 et 245.

Estomac sec est altéré et désire grande abondance d'eau.

Le suc desdites herbes leur donne abondance de lait.

E gran copia d'autra cavalaria.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 58.

Et grande abondance d'autre chevalerie.

2. Copios, adj., lat. copiosus, abondant. (chap. copiós, abundán)

En boscagges copiosas... Que es copios en aygas... Es copios en tota bontat.

Eluc. de las propr., fol. 160, 131 et 8.

Abondantes en forêts... Qui est abondant en eaux... Est abondant en toute bonté.

3. Copiozament, adv., abondamment.

Cavals et autras bestias copiozament han pastencs et engraishs.

Eluc. de las propr., fol. 129.

Les chevaux et autres bêtes ont abondamment pâturages et engrais.


Copia, s. f., copie.

Copia del denunciamen.

Ord. des Rois de Fr., 1463, t. XVI, p. 134.

Copie de la dénonciation.

La copia dels presens statuts... Que dels presens articles se fassa una copia.

Tit. de 1460. DOAT, t. LXXX, fol. 390 et 395.

La copie des présents statuts... Qu'il se fasse une copie des présents articles.

CAT. ESP. PORT. IT. Copia. (chap. copia, copies; v. copiá: copio, copies, copie, copiem o copiam, copiéu o copiáu, copien; copiat, copiats, copiada, copiades.)


Copula, s. f., lat. copula, copule.

Si aytal nominatiu singular no s'ajustavo am copula, adonc no requero verb plural. Leys d'amors, fol. 53.

Si de tels nominatifs singuliers ne s'ajustaient avec copule, alors ils ne requièrent pas un verbe pluriel.

CAT. ESP. (cópula) PORT. IT. Copula. (chap. cópula, cópules; v. copulá, ajuntá, acoplá, follá, uní, etc: copulo, copules, copule, copulem o copulam, copuléu o copuláu, copulen; copulat, copulats, copulada, copulades.) 

2. Copulatiu, adj., lat. copulativus, copulatif.

Dictios... las quals apelam claus o copulativa o disjunctiva.

Leys d'amors, fol. 76.

Expressions... lesquelles nous appelons clef ou copulative ou disjonctive.

Substantiv. Cant aquil dui nominatiu singular son ajustat ab copulativa.

Leys d'amors, fol. 53.

Quand ces deux nominatifs singuliers sont ajustés avec copulative.

CAT. Copulatiu. ESP. IT. Copulativo. (chap. copulatiu, copulatius, copulativa, copulatives.)

3. Copular, v., lat. copulare, copuler, assembler.

Copulativa can copula, so es can ajusta.

Leys d'amors, fol. 101.

Copulative quand elle copule, c'est-à-dire quand elle ajuste.

- Accoupler.

Copulet o ajustet la sua filha matrimonialment.

Priv. concile par les rois d'Angleterre, p. 28.

Il accoupla ou ajusta sa fille matrimonialement.

IT. Copulare. (chap. acoplá: acoplo, acoples, acople, acoplem o acoplam, acopléu o acopláu, acoplen. Acoplat, acoplats, acoplada, acoplades.)

4. Encoblar, v., accoupler.

Part. pas.

O te menara ab si cum mausti encoblat.

Roman de Fierabras, v. 2454.

Ou te mènera avec soi comme mâtin accouplé.

5. Descoblar, v., découpler, désaccoupler.

Part. pas. Que pus tost pren la terra que lebrier descoblatz.

Roman de Fierabras, v. 1705.

Qui prend plus vite la terre que lévrier désaccouplé.

(chap. desacoplá)


Coqua, s. f., sorte de navire, nef.

Am sas naus et am sas coquas arribet en Cypre.

(chap. En les seues naus y en les seues coques va arribá a Chipre.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 164.

Avec ses navires et avec ses nefs il arriva en Chypre.

ANC. FR. En la nef ou coque, nommée S. Esprit.

Tit. de 1371. Carpentier, t. 1, col. 1004.

ESP. Coca. IT. Cocca. (chap. Coca, coques, tipo de embarcassió, de barco, nau o nave.)


Cor, s. m., lat. cor, coeur, volonté, courage.

Trais li lo cor del ventre.

(chap. Li trau lo cor del ventre: ara diém del pit.)

V. de Guillaume de Cabestaing.

Lui arracha le coeur du ventre.

(N. E. Le saca el corazón del vientre. Ahí se consideraba que estaba.)

Par ext. Un cor de tros cozetz el fuec.

(chap. Un cor de poma, (o de pera) coéu al foc.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Cuisez au feu un coeur de trognon.

Fig. Lo cor n'ac tendre.

(chap. Teníe lo cor tendre.)

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 73.

Il en eut le coeur attendri.

Orar devem de cor, non pas de lavras.

(chap. Orá debem de cor, no de labios. Resá.)

Trad. de Bède, fol. 27.

Nous devons prier de coeur, non pas de lèvres.

Loc. Flacx, avars, cors de ven.

P. Vidal: Dieus en sia.

Flasques, avares, coeurs de vent.

Mas a cor de dragon.

P. Vidal: Ajustar.

Mais a coeur de dragon.

E non avia cor de plom,

Sec et malvat, mas fi e bo.

(chap. Y no teníe cor de plom, sec y malvat, sino fi y bo.)

R. Vidal de Bezaudun: En aquelh.

Et n'avait pas coeur de plomb, sec et mauvais, mais pur et bon.

Qui sabon tot lo sauteri

De cor.

Raimond de la Tour: Ar es dretz.

Qui savent tout le psautier par coeur.

Au de cor mos precs e 'ls acuelh.

B. de Ventadour: Quan par la.

Elle écoute du coeur mes prières et les accueille.

Un sirventes ai en cor que comens.

P. Cardinal: Un sirventes.

J'ai en volonté que je commence un sirvente.

Leys de natura que naturalmen es escricha el cor de cascun.

(chap. Ley de naturalesa que naturalmén está escrita al cor de cadaú.)

V. et Vert., fol. 57.

Loi de nature qui est écrite naturellement au coeur de chacun.

E l'emperaire ab lo cor al talo

Esperonet.

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques.

Et l'empereur éperonna avec le coeur au talon.

Tant com a cor de donar.

G. Riquier: Qui m disses.

Autant comme il a coeur de donner.

Ades vol de l'aondansa

Del cor la boca parlar.

Aimeri de Peguilain: Ades.

La bouche veut maintenant parler de l'abondance du coeur.

Impers. Er no y a cor de far nulh fag valen.

G. de Saint-Didier: El temps quan.

Maintenant il n'y a pas coeur de faire nul vaillant fait.

Adv. comp. … Que vas vos no fassam falhimen

Ans vos amem de bon cor leyalmen.

B. de Venzenac: Lo pair' e 'l filh.

Que nous ne fassions pas faute vers vous, mais que nous vous aimions de bon coeur, loyalement.

Era de cor per Jhesu Crist issit

Del sieu pays contra 'ls fals Turcx aunitz.

R. Gaucelm: Ab grans.

Il était volontairement sorti de son pays pour Jésus-Christ contre les faux Turcs honnis.

ANC. FR. As-tu ce que tes cuers voloit?

Roman du Renart, v. 2767.

Il se fu conseillez à ceus qui plus estoient de son cuer.

Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 159.

Ore est sis quors en grant prisun.

Marie de France, t. 1, p. 432.

Donne de bon cuer.

Everard, Trad. des Dist. de Caton.

ANC. ESP. Dixo entro su cor: esto es librado...

De cuer sey los actores, de libro non he cura.

Poema de Alexandro, cop. 662 et 38.

ANC. IT. L'anima esce del cor per seguir voi.

Petrarca, Son.: Piovommi.

CAT. Cor. ESP. MOD. Corazón. PORT. Coração. IT. MOD. Cuore. (chap. cor, cors)

2. Coratge, s. m., courage, coeur, volonté.

Tant es avols e de menut coratge

Qu'anc jorn no 'l plac pretz de cavalaria.

Lanfranc Cigala: Estiers mon.

Tant il est lâche et de menu courage que jamais le mérite de chevalerie ne lui plut.

Per so t'en prec, tu que o as en poder,

Qu'un pauc vas mi lo sieu coratge vires.

Arnaud de Marueil: Belh m'es lo.

C'est pourquoi je t'en prie, toi qui as cela en pouvoir, que tu tournes un peu vers moi sa volonté.

ANC. FR. Qu'el mont n'a voir si cruel traïson

Com biau semblant a corage felon.

Le châtelain de Couci, chanson 9.

Et lui dirent tant d'unes et d'autres qu'il amodera son courage et son ire.

Monstrelet, t. II, fol. 106.

Punissez vos beautez plutost que mon courage,

Si trop haut s'élevant, il adore un visage

Adorable par force à quiconque a des yeux.

Malherbe: Poésies, liv. 5.

CAT. Coratge. ESP. Corage (coraje). PORT. Coragem. IT. Coraggio. (chap. corache, valentía, collons, etc.)

3. Coratjos, Coratgos, adj., courageux, hardi.

Us cavayers mot coratjos.

P. Vidal: Abril issic.

Un cavalier très courageux.

Las fai esser irozas,

Movens leu, et coratgozas

De mesclar tota baralha.

Brev. d'amor, fol. 37.

Elle les fait être irritées, s'emportant facilement, et hardies à mêler toute querelle.

ANC. FR. Il sunt felon et outrageux,

De tous maus faire corageux.

Roman de la Rose, v. 9214.

CAT. Coratjos. ANC. ESP. Corajoso. PORT. Coraçudo. IT. Coraggioso. (chap. valén, valens, valenta, valentes; collonut, collonuts;)

4. Coratjosamens, adv., courageusement.

Ab joi de lieys, pus coratjosamens

Servi, qu'ieu am.

Sordel: Aitan ses pus.

Avec la joie de celle que j'aime, je sers plus courageusement.

ANC. CAT. Coratjosament. ANC. ESP. Corajosamente. IT. Coraggiosamente. (chap. valerosamén)

5. Coral, Corau, adj., cordial, du coeur, intime, sincère.

Sabetz per que 'l port amor tan coral?

P. Vidal: Si col paubres.

Savez-vous pourquoi je lui porte amour si cordial?

Penedenza doncs re no val

Senes contrixio coral.

Contricio e penas infernals.

Pénitence ne vaut donc rien sans la contrition du coeur.

No sembla sia corals amics.

B. de Ventadour: Bels Monruels.

Il ne semble pas qu'il soit ami sincère.

… Lo cor partitz

D'un dol corau.

(chap. Lo cor partit de un dol de cor – coral sol u diém de un grupo de música y de aquella animalets del mar que pareixen flos.) 

Le comte de Poitiers: Farai un vers.

Le coeur brisé d'une douleur intime.

ANC. FR. Et si aime d'amour coral.

Fabl. et cont. anc, t. 1, p. 108.

CAT. Coral. IT. Corale.

6. Coralmen, adv., cordialement, par coeur.

Quar qui non tem, non ama coralmen.

R. Jordan vic. de Saint-Antonin: Ves vos.

Car qui ne craint, n'aime pas cordialement.

Ses libre, coralmentz.

P. de Corbiac: El nom de.

Sans livre, par coeur.

ANC. CAT. Coralment. IT. Coralmente.

7. Cordial, adj., cordial, du coeur.

Per mitigar la calor cordial... Per accidens cordials.

Eluc. de las propr., fol. 19 et 87.

Pour mitiger la chaleur cordiale... Par accidents du coeur.

CAT. ESP. PORT. (chap.) Cordial. IT. Cordiale.

8. Cardiac, adj., lat. cardiacus, cardiaque.

Tremor dita cardiaca es passio del cor, talment nomnada quar soven ve per defalhimen de cor.

Eluc. de las propr., fol. 87.

La faiblesse dite cardiaque est souffrance du coeur, ainsi nommée parce que souvent elle vient par défaillance de coeur.

CAT. Cardiac. ESP. (cardíaco) PORT. IT. Cardiaco.

9. Corada, Corana, Corailha, s. f., poitrine, entrailles, ventre.

… El fege de dins la corada

Vos trayrem mantenent tot fresc.

V. de S. Honorat.

Nous vous arracherons maintenant tout frais le foie de dedans la poitrine.

Li mes tota sa lansa per la corana.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 32.

Il lui mit toute sa lance par le ventre.

Fig. Pas semblan qu'aias corailha,

Mas lai on lebres es leos.

Bertrand de Born: Maitolin.

Tu fais semblant que tu aies des entrailles, mais là où le lièvre est lion.

ANC. FR. Li embat jusqu'en la corée.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. 1, p. 24.

Tote poet l'en véir l'entraille,

E li pomon è la coraille.

Roman de Rou, v. 13541.

CAT. Coradella. ESP. Corada (pecho, entrañas, vientre ). ANC. IT. Corata.

10. Corduelh, s. m., lat. cordolium, chagrin, deuil de coeur.

Greu vieurai mais ses corduelh.

P. Raimond de Toulouse: Pos lo.

Difficilement je vivrai davantage sans chagrin.

ANC. ESP. Cordojo. IT. Cordoglio.

11. Baticor, s. m., battement de coeur, émotion.

En gran baticor estai ara.

Roman de Flamenca, fol. 42.

Il est alors en grande émotion.

ANC. ESP. Baticor. IT. Batticuore. (chap. batec, batecs de cor: latidos; me bategue lo cor mol depressa, pareix que me sen vullgue eixí del pit. v. bategá.)

12. Crebacor, s. m., crèvecoeur.

Escarnimens pot esser apelatz crebacor.

Per escarnimen e per crebacor.

Leys d'amors, fol. 138 et 139.

Moquerie peut être appelée crèvecoeur.

Par moquerie et par crèvecoeur.

IT. Crepacuore.

13. Coreilla, Corilla, Coralha, s. f., plainte, dispute, querelle.

Ieu fatz de lor ma coreilla.

Augier: Era quan.

Je fais ma plainte d'eux.

Las rancuras et las corillas ero aitals.

Tit. de 1192. DOAT, t. CXXIV, fol. 292.

Les plaintes et les querelles étaient telles.

Mas ar n'auran tal baralha

Que lor enfan, si 'l reys no 'ls part,

Auran part en la coralha.

Bertrand de Born: Un sirventes.

Mais maintenant ils en auront une telle dispute que leurs enfants, si le roi ne les sépare, auront part à la querelle.

14. Coregliaire, adj., querelleur, grondeur.

Aiso don sui coregliaire.

Marcabrus: Diray vos en.

Ce dont je suis querelleur.

15. Coralhar, Corelhar, Coreilhar, Corillar, v., inquiéter, fâcher, quereller, courroucer.

Apres meta l'om al soleill,

On neguna res no ill coreill.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Après qu'on le mette au soleil, où nulle chose ne l'inquiète.

M'escrim e m defen e m coralh,

C'om me fond ma terra e la m'art.

Bertrand de Born: Un sirventes.

Je m'escrime et me défends et me querelle, parce qu'on me détruit et me brûle ma terre.

D'aquel flagel

Marcabrus si coreilla.

Marcabrus: Lo vers.

Marcabrus se courrouce de ce fléau.

E pus quascus si corelha

De l'autrui joy e s'esmaia.

B. de Ventadour: Eras non vey.

Et puisque chacun se fâche et s'attriste de la joie d'autrui.

Part. prés. S'il est coreillans.

Giraud de Borneil: Si sotils.

Si elle est inquiétante.

Non sia corillans.

Giraud de Borneil: De chantar.

Ne soit pas querellant.

16. Corrotz, s. m., chagrin, courroux.

Totz mos gaugz maiers mi par corrotz.

Mathieu de Querci: Tant suy.

Toute ma plus grande joie me paraît chagrin.

Quar per un gaug n'a 'l pus rics mil corrotz.

Rambaud de Vaqueiras: Aras pot hom.

Car pour un plaisir le plus puissant en a mille chagrins.

Quar de janglar s'engenra corrotz e ira.

Liv. de Sydrac, fol. 106.

Car de plaisanter s'engendre courroux et colère.

17. Corrosansa, s. f., chagrin, inquiétude, amertume.

Ieu am mai...

Benanansa ab un denier

Que 'l souda ab corrossansa.

Deudes de Prades: Belha m'es.

J'aime mieux... le bonheur avec un denier que la solde avec amertume.

18. Corrossos, adj., courroucé, irascible, colère.

Ans soy corrossos e marritz.

Giraud de Borneil: En honor.

Mais je suis courroucé et marri.

S'om es felz e corrossos, en qual manieira o pot hom esquivar?

Liv. de Sydrac, fol. 33.

Si un homme est méchant et irascible, de quelle manière peut-on esquiver cela?

Substantiv. Ins en ifern lo corrossos.

(chap. A dins del infern lo coléric, cabrejat, enfadat, etc.)

Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Dedans l'enfer le colère.

ANC. FR.

Si leur pri qu'il ne soient envers moi correceus.

Jehan de Meung, Test., v. 724.

Et correceuse et tencerresse.

Roman de la Rose, v. 142.

ANC. CAT. Corrosos.

19. Corrossar, v., attrister, courroucer, irriter, mettre en colère.

Quar si tu lhi mostras malvatz semblan, tu lo corrossaras, et aura ti mala voluntat, auras corrossat te e lhuy.

Liv. de Sydrac, fol. 102.

Car si tu lui montres mauvais semblant, tu le courrouceras, et il t'aura mauvaise volonté, et tu auras attristé toi et lui.

Quan Peire Vidals se corrossava ab ela, En Barral fasia ades la patz.

V. de Pierre Vidal.

(chap. Cuan Pere Vidal se cabrejabe en ella, Barral fée entonses les paus.)

Lorsque Pierre Vidal se courrouçait avec elle, le seigneur Barral faisait alors la paix.

Part. pas. Cum Rollans l'entendet, el n'es mot corrossatz...

Del comte Olivier soy forment corrossatz,

Car ier fo en l'engarda mot malament plagatz.

Roman de Fierabras, v. 558 et 597.

Comme Roland l'entendit, il en est beaucoup courroucé...

Je suis fort attristé au sujet du comte Olivier, car hier il fut grièvement blessé en l'avant-garde.

ANC. FR. Merlin respond que de sa maladie estoit-il moult courroucé et moult lui en desplait. Prophéties de Merlin, fol. 48.

Pensis d'amours, dolens et courrouciés,

M'estuet chanter que ma dame m'en prie.

Romancero français, p. 141.

ANC. CAT. Corrosar.

20. Corrossadamens, adv., furieusement, rudement.

Se partic d'aqui mot corrossadamens.

Roman de la prise de Jérusalem, fol. 3.

Il se retira de là très furieusement.

21. Acorar, v., encourager, consoler.

Quar ben ai reconegut

Qu'amors no m vol ni m'acor.

Giraud de Borneil: Las! com ave.

Car j'ai bien reconnu qu'amour ne me veut ni m'encourage.

Aisso sai eu, qu'es danz e dezonors,

Qui non acor los dezapoderatz.

Pons de Capdueil: Aissi com cel.

Je sais cela, que c'est dommage et déshonneur, qui ne console pas les affligés.

Dans l'ancien français, acorer signifia ôter le courage, la vie.

Male mort le puisse acorer.

Roman du Renart, t. III, p. 87.

Maint povre ont mort et acoré.

Fabl. et cont. anc., t. 1, p. 283.

ANC. IT. Se mala signoria

Che sempre accuora i popoli suggetti.

Dante, Paradiso, c. 8.

ANC. CAT. Acorar. (chap. Acorá, acorás lo foc, pedre forsa o corache, apagás.)

22. Decorar, v., apprendre, réciter par coeur.

Om lo puesca plus leu reportar e decorar.

Leys d'amors, fol. 1.

Qu'on le puisse plutôt rapporter et réciter.

Oblides so que deu oblidar,

E decores de cor so qu'es salutz.

G. Riquier: Fortz guerra.

Qu'il oubliât ce qu'il doit oublier, et apprît par coeur ce qui est salut.

Part. pas. Legen tot jorn e recordan

E retrazen e decoran.

Leys d'amors, fol. 141.

Lisant chaque jour et rappelant et rapportant et récitant par coeur.

CAT. ESP. PORT. Decorar.

23. Dezacorar, Descorar, v., décourager, manquer de courage, être sans coeur.

Per qu'ieu de vos amar no m dezacori. Leys d'amors, fol. 23.

C'est pourquoi je ne me décourage pas de vous aimer.

Part. pas.

Qu'om li traga lo cor e qu'en manjo 'l baro

Que vivon descorat, pueis auran de cor pro.

Sordel: Planher vuelh.

Qu'on lui tire le coeur et que les barons qui vivent sans coeur, en mangent, puis ils auront assez de coeur.

24. Descorallar, v., décourager, perdre courage.

Mas si s part, descoralla.

Giraud de Borneil: Qui chantar.

Mais s'il se sépare, il perd courage.

Quelques Mss. portent escorailla.

25. Encorillar, Encoreillar, v., affliger, fâcher.

Tort n'aura s'ill m'encorilla

Marcabrus: Lanquan.

Elle en aura tort si elle me fâche.

Pesa lor del joi q'ieu ai,

E pois chascus s'encoreilla

De l'autrui joi ni s'esmaia.

B. de Ventadour: Ara non vei. Var.

Il leur pèse de la joie que j'ai, et puis chacun s'afflige et se fâche de la joie d'autrui.

26. Encorar, v., exciter, affliger.

Quar gaug m'encoratz

On plus mos cor s'es iratz.

B. Zorgi: Atressi com lo.

Car vous m'excitez la joie où mon coeur s'est plus attristé.

… Ieu l'am e l'amei de bon cor,

E l'amarai, sitot m'encora

E no m fassa be ni demor.

Un troubadour anonyme: Si la bella que.

Je l'aime et l'aimai de bon coeur, et l'aimerai, quoiqu'elle m'afflige, et qu'elle ne me fasse bien ni agrément.

Part. pas. Cavalliers encoratz de contendre.

Aicart del Fossat: Entre dos reys.

Cavaliers excités à combattre.

27. Recordatio, s. f., lat. recordatio, souvenir.

Reminiscencia o recordatio.

Eluc. de las propr., fol. 18.

Réminiscence ou souvenir.

ANC. CAT. Recordació. ESP. Recordación. PORT. Racordação. IT. Ricordazione. (chap. recordassió, recuerdo o record, recort, recuerdos o records, recorts, v. recordá, enrecordá, enrecordassen.)

28. Recort, s. m., souveuir, souvenance.

Sol vos prezes d'omilitat recortz.

B. Zorgi: Aissi col.

Seulement que le souvenir d'indulgence vous prît.

ANC. FR. Car ce seroit trop lais recors

C'on poroit de moi recorder.

Roman du châtelain de Couci, v. 654.

Me font recors des ténébreuses chartres,

Du grand chagrin et recueil ord et laid

Que je trouvay dedans le Chastelet.

C. Marot, t. 1, p. 245.

CAT. Record. ESP. Recuerdo. IT. Ricordo.

29. Recordansa, s. f., commémoraison, commémoration.

Que en la messa se aya recordansa de li mort.

(chap. Que a la missa se tingue “recordansa” dels morts. Se faigue memoria.)

Doctrine des Vaudois.

Qu'à la messe on ait commémoraison des morts.

ANC. FR. Dont tu ne faces recordance.

Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 108.

ANC. CAT. Recordança. ANC. ESP. Recordanza.

IT. Ricordanza.

30. Recordamen, s. m., souvenir.

Ni per recordamen de tort ni d'aunimen que ill fos ditz ni faitz.

V. de Bertrand de Born.

Ni par souvenir de tort ni d'outrage qui lui fut dit ni fait.

Donas, ben dic certanament

Que ieu non ai recordamen

Que per hom est nom fos ditz.

V. de S. Alexis.

Dames, je vous dis bien certainement que je n'ai pas souvenir que ce nom fût dit par homme.

Lo recordament de cauzas oblidadas.

(chap. Lo recordamén de coses olvidades, oblidades.)

Eluc. de las propr., fol. 229.

Le souvenir de choses oubliées.

ANC. ESP. Recordamiento. IT. Ricordamento.

31. Recordatiu, adj., recordatif, remémoratif.

Cobla retrogradada per dictios, en autra maniera es dicha recordativa.

Son... recordativas. Leys d'amors, fol. 33 et 26.

Couplet retrogradé par les mots, en autre manière est dit recordatif.

Elles sont... recordatives.

Per sa virtut recordativa. Eluc. de las propr., fol. 13.

Par sa vertu remémorative.

32. Recordar, v., lat. recordari, se rappeler, se souvenir.

Mos cossiriers

Que m recorda sos belhs semblans.

B. de Ventadour: Pel dols chant.

Ma pensée qui me rappelle ses belles manières.

Soven record lo grand honor e 'l bes

E 'l dolz plazer qu'en sospiran me dis.

(chap. literal: Assobín men enrecordo del gran honor y lo be y lo dols plaé que suspirán ella me va di.)

G. Faidit: Molt mi.

Souvent je me rappelle le grand honneur et le bien et le doux plaisir qu'elle me dit en soupirant.

E Peyre se recordet de la paraula.

Trad. du Nouv. Test., S. Jean, ch. 18.

Et Pierre se ressouvint de la parole.

Non vos recordatz, quant ieu frais los V pas?

(chap. ¿No ton enrecordéu de cuan yo vach partí los sing pans?)

Trad. du Nouv. Test., S. Marc, ch. 8.

Ne vous souvenez-vous, quand je rompis les cinq pains?

Aisso fai ben a recordar.

Deudes de Prades, AUZ. cass.

Ceci fait bien à rappeler.

Trobaire fo dels premiers qu'om se recort.

V. de Marcabrus.

Il fut troubadour des premiers qu'on se rappelle.

Substantiv. La gloria que s'en donon el recordar.

V. et Vert., fol. 22.

La gloire qu'ils s'en donnent au ressouvenir.

ANC. FR. Jeo recordowe mes salmes en nuit.

Trad. des Ps., Ms. n° 1, ps. 76.

Pour ce que je recors l'ancienne amour.

Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 191.

Quar quant recors les biaux ex de son front.

J. de Chison, Ess. sur la Mus., t. II, p. 181.

CAT. ESP. PORT. Recordar. IT. Ricordare. (recordá: recordo, recordes, recorde, recordem o recordam, recordéu o recordáu, recorden; enrecordá se conjugue igual; enrecordassen: yo men enrecordo, tú ten enrecordes, etc.)


Cor, s. m., lat. chorus, choeur, partie de l'église où sont les chantres.

X arx alh cor, V de quada part, e puis fay ne XIIII per tota l'autra gleysa.

Philomena.

Dix arches au choeur, cinq de chaque côté, et puis fais-en quatorze pour toute l'autre église.

Doze enfants moynes ac el cor. V. de S. Honorat.

Il y eut douze enfants moines au choeur.

- Réunion de voix chantantes.

E regia lo cor am lo chantre.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 135.

Et il gouvernait le choeur avec le chantre.

Sobr' els cors des angels.

Sermons en provençal, fol. 33.

Au-dessus des choeurs des anges.

ANC. FR. Beaus fu li quers, bele la nef.

B. de Sainte-Maure, Chr. de Norm., fol. 160.

CAT. Cor. ESP. PORT. IT. (chap) Coro.

2. Chorus, s. m., lat. chorus, chorus, choeur.

Que symphonia generalment sia accort de totz sos, cum chorus es acort de totas votz.

Eluc. de las propr., fol. 282.

Que symphonie soit généralement accord de tous sons, comme choeur est accord de toutes voix.

3. Chorist, s. m., lat. chorista, choriste.

… Choristz, mas d'autres, no.

Eluc. de las propr., fol. 224.

… Les choristes, mais d'autres, non.

CAT. ESP. PORT. IT. Corista. (chap. la corista, les coristes, lo coriste, los coristes.)


Coral, s. m., chêne.

Corals... royres.

(chap. robre, roure, rore; Valderrobles en castellá, roble; Valderrobres, a Beseit los antics díen Valdarrores, Val da rores. Los atontats catalanistes com Luisico Rajadell, catarro o catarret, o los Celma Tafalla, Margarita y Francisco, escriuen Vall-de-roures, en guionet nada menos. Dingú del poble u diu aixina, y menos u escriu.)

Leys d'amors, fol. 7.

Chênes... rouvres.

Luis Rajadell, wc, tassa del wc, assentat, cagán, merda, merdós,






























lunes, 30 de agosto de 2021

LO MISTERI DE LA CONCEPCIÓ DE MARIA. Miquel Victoriá Amer.

LO MISTERI DE LA
CONCEPCIÓ DE MARIA.


Axampla 'l cor, rassa d'Adam maleyta,  Condempnada a la pena de la mort,  Dintre l'eternitat l'hora beneyta  Sona de redempció pe'l teu conort.




Axampla
'l cor, rassa d'Adam maleyta,


Condempnada
a la pena de la mort,


Dintre
l'eternitat l'hora beneyta


Sona
de redempció pe'l teu conort.





La
porta está del paradís tancada


Y
lo camí que hi mena está esborrat,


Mes
la veu del Senyor altra vegada


Un
hort de mes delit l''ha regalat.





L'ergull
enmatziná la teua vida
,


Y
l'amor la ferá reviure al cel


Quant
l'hora del Senyor sia complida


Y
del pecat treta del mon la rel.





EL MISTERIO DE LA
CONCEPCIÓN DE MARÍA.


Ensancha
el corazón, raza de Adán maldita, a muerte condenada: sonó en el
reloj de la eternidad la hora bonancible de tu redención.


La
puerta del paraíso está sellada, borrado el camino que a él
conduce; mas la voz compasiva del Señor, más delicioso vergel te ha
regalado.


El
orgullo envenenó tu alma, y por el amor revivirá esta en el cielo,
cuando la hora del Señor sea cumplida, y arrancada de la tierra la
raíz de pecado.






Axampla l' cor, rassa
d'Adam maleyta,


Y
canta himnes de gloria a ton Senyor:


Concebuda
es María, d'Ell beneyta...


Y
la serpent tremola de pahor.





Ángels
inmaculats que veis la gloria


De
Deu devant son trono inmaculat,


Cantau
lo cántich nou de la victoria,


Que
ha guanyat a l'ergull la caritat.





Cantau,
cantau les glories de María,


Encarnació
de tot l'amor de Deu:


Ella
es la que 'l Senyor ja prometia


A
Adam quant va trencá 'l precepte seu.





Ella
es l'eleta del Senyor per temple


De
la puresa y celestial amor,


Y
eternalment Ella será l'etzemple


De
la magnificencia del Senyor.





Ella
es la dona humil, la dona forta


Que,
armada ab les virtuts de l'Increat,


D'un
novell paradís ve a obrir la porta


Quant
lo cap de la serp haja esclafat.





Ella
del Criador es la clemencia


Que
cobre l'univers ab son mantell,


Y
per lo mon perdut de l' innocencia,


Dona
d'amor del cel un mon mes bell.





Ensancha el corazón,
raza de Adán maldita, y entona himnos de alabanza al Criador:
concebida es María en su gracia y tiembla despavorida la serpiente.


Ángeles
inmaculados que contempláis la gloria de Dios cabe su trono sin
mancilla, pues venció la caridad a la soberbia, entonad el cántico
nuevo de triunfo.


Cantad,
cantad la gloria de María, sublime encarnación de todo el amor
divino; Ella es la que el Señor ya prometía a Adán al infringir
este el precepto de vida.


Ella
es la elegida del Señor para sagrario de la pureza y del amor
celestial; eternamente será Ella el ejemplo de la soberana
magnificencia.


Ella
es la humilde virgen, la matrona fuerte, que armada de la virtud del
Omnipotente, destrozada ya la cabeza de la sierpe infernal, viene a
abrir las puertas del nuevo paraíso.


Ella
es la clemencia del Criador que cubre el universo con su manto, y en
cambio del mundo de inocencia perdido, nos ofrece un mundo más bello
de divinal amor.





Ella estava ab l'Etern
quant fo aufegada


La
terra per les aygües de la mort,


Y
Deu digué per Ella: Altra vegada


No
trametré a la terra eixa dis-sort.





Y
en mitx del llamp, del tró y de la tempesta


Estava
ab Deu al mont de Sinaí


Quant
digué a l'home la paraula aquesta:


No
tindrás altres Deus devant de Mí.





Y
aprés, quant la criatura adulterava


Ab
la vida y ne feya un Deu de l'or,


També
María ab lo Senyor estava,


Y
de sos ulls tancats n'eixia 'l plor.





María,
amor de Deu, tota puresa,


Vina
à nedejá 'l mon de tot pecat;



l'esperança per l'Etern promesa,


Lo
fruyt de l'arbre sant de caritat.





Per
la piadosa Omnipotencia ombrada,


Infantarás Jesús, lo Salvador,


Essent
per tots los setgles exalçada,


Verge Mare de Deu, del sant amor.





Misericordia
del Etern, María,


Ves
al peu de la creu, que Deu ho vol,


A
passar las tres hores d' agonía


De
l'humanal llinatge per consol.





Ella estaba al lado del
Señor cuando la tierra fue anegada por las aguas de la muerte, y por
ella dijo Dios: No enviaré más a la tierra tanto duelo.


Y
en medio del rayo y del trueno y del torbellino estaba con Dios en el
Sinaí, cuando dio al hombre el sublime mandato: No adorarás ante mí
otros dioses.


Y
más tarde, cuando el hombre adulteraba con la vida y del oro
fabricaba sus dioses, María con el Señor estaba, y corría el
llanto de sus ojos, cerrados para no ver el crimen.


María,
amor de Dios, toda pureza, ven a purificar el mundo de toda mancha;
tráenos la esperanza prometida por el Eterno, sagrado fruto del
árbol de caridad.


Te
hará sombra la misericordia del Omnipotente, parirás a Jesús,
nuestra salud; por todos los siglos serás ensalzada, Virgen Madre de
Dios, Madre del santo amor.


María,
misericordia del Eterno, ves (ve) al pie de la cruz, que Dios
lo quiere; ves a sufrir las tres horas de agonía para
consuelo del humano linaje.





Y consumada de salut la
obra,


Alegri
a l'univers ton esperit,


Y
alçant lo vel del mon de Deu, descobre (se llich al
original: ve!
)


La
segona creació de l'Infinit.





ENDREÇA.





María,
Verge santa, inmaculada


Mare
del Redemptor,


Acullnos
per tos fills, dona 'ns posada


A
la casa payral del sant amor.

____



Y consumada la obra de
redención, regocije al universo tu espíritu; y alzando el velo
del mundo de Dios, descúbrenos la segunda creación del Infinito.


María,
Virgen santa, inmaculada Madre del Redentor, adóptanos por hijos,
hospédanos en la casa paterna del santo amor.

___

miércoles, 21 de julio de 2021

XIII, SUSPIRS DEL COR. IDEALISME.

XIII

SUSPIRS
DEL COR.



IDEALISME.



Son
negre mantell de perles,
Brodades de Deu ab l´art,
Pòsas lo
cel, y á la terra
Decauen sos rossegays.



Calla
lo ventol, les ones
Se condormen pe´l rocam;
Silencioses les
criatures
Guardan de la nit lo pas.



Y
s´ou del cor lo batech,
Mon cor batega ab afany.



¿Per
qué suspiras, cor meu?



¿Per
qué, cor meu, suspirar?




XIII
SUSPIROS
DEL CORAZON.



IDEALISMO.



El
cielo se viste negro manto de perlas, bordadas por divino arte; sus
orlas llegan hasta la tierra.



Calla
la brisa, la resaca se duerme en los escollos; las criaturas en
silenci contemplan el paso de la noche.



Y
se oyen los latidos del corazon. Mi corazon late con violencia. ¿Por
qué suspiras, corazon mio? ¿Por qué tanto suspirar?







¡Ay!
passí tot lo sant día
Lo sant día jo he passat



Entre´l
garbull de los hòmens,
Sumergit dintre´ls enganys.



La
torrentada traydora
M´engolía suau, suau;
En ella sòls
desijava
Mon sér vida recobrar;
Y en lloch de delit y
gloria
Hi trobí perills y afany;
En lloch de frescor
dolçosa
Caltsfret y l´aygua rodant.



Jo
somnií una hermosa platja,
Blanquejada per la mar;
La terra de
fruyts rublida,
Gracies y abundors vessant.



En
mig d´ombrívol boscatje
Artístich y bell palau;
Del
columnatje á la vora
La Gentilesa m´hi apar.



Jo
li dich: “¡Deessa mía!...”
Respòn Ella: “Bon Amant...”
De
sopte jo´m despertava;
Somni no més havía estat.







¡Ay!
Pasé, pasé todo el día en el bullicio del mundo, metido en sus
engaños.



La
traidora corriente me iba engullendo con cierta suavidad: mi alma
deseaba recobrar allí la vida.



Y
en lugar de placeres y gloria hallé peligros y afanes; en lugar de
dulce frescura, escalofríos y arrebatadas aguas.







Soñé
hermosas riberas, blanqueadas por la espuma de los mares; tierra
colmada de frutos, rebosando en bellezas y ufanía.



En
medio de umbroso bosque se levantaba artístico bello palacio; cabe
la columnata se me aparece la diosa de la Hermosura.



Dígola:
“Señora mía...” Ella responde: “Buen amigo...” De repente
despertábame.
Aquello había sido un sueño.



Mos
amichs, los qui voldrían
Mes penes aconsolar,
Me miran y ab
ells se miran,
Y llevòrs se diuen baix:
- ¿Qué deu tenir que
consira,
Qué deu tenir eix company? -
Ma mare, la tendra
mare
L´altre jorn me preguntá:
- Fill, ¿per qué del mon
defuges;
Per qué, fillet, guaytas tant
Á ne´l cel lo
decapvespre
Quant la llum s´en vol anar? -



De
la vall á les riberes,
De les riberes al vall,
De la ciutat á
les viles,
De les viles á ciutat,
Demán: ¿ahónt posa la
ditxa?
Del cor lo sossech, ¿ahónt cau?
Corren ab tropell los
hòmens
Del pler al temple brillant;
Corr jo derrera ells
totduna,
Y´l fástich y el desengany
Me tancan de cop les
portes,
Me diuen: Vestén, ni hi caps.







Mis
amigos, los que quisieran darme algun consuelo en mis penas, me
miran, se miran entre sí, y luégo murmuran por lo bajo:

“¿Qué
debe tener el compañero; qué debe de tener, que anda meditabundo?”

Mi tierna madre me preguntó un día:

“Hijo, ¿por qué
huyes de las gentes? ¿Por qué miras tanto al cielo, cuando á la
tarde desaparece la luz?



Del
valle á la playa, de la playa al valle; de la ciudad á los pueblos,
de los pueblos á la ciudad;
pregunto: ¿dónde está la dicha?
¿dónde está la paz del corazon? Corren atropelladamente los
humanos al brillante templo del Placer;
corro enseguida detras de
ellos; pero el fastidio y el desengaño me cierran de golpe las
puertas, diciendo: Véte; no cabes tú aquí.



Ara
jo un barco prendría
De molt poderós velam,
Que me dugués
vent en popa
Fins les ribes del Occeá.



Jo
ara unes ales prendría
Com un áliga capdal,
Vola que vola ab
coratje,
Cels y cels atravessant.
Tal volta axí calmaría
Lo
desig del cor, qu´es gran;
Tal volta terres y terres
Me´l
podrían aplacar.



Guayto
les llampants estrelles
Reflectirse dins la mar,
Passejo ma
teba ullada
Del cel per la fosquetat.
Pujar depressa hi
voldría;
¡Ay Jesús! ¡si un hi pujás,
Sobre un raig de llum
d´estrella,
Amunt, amunt per l´espay!
Desig misteriós
umplena
Tot mon sér de peus á cap.
¿Per qué suspiras, cor
meu?
¿Per qué, cor meu suspirar?







Ahora
tomara yo un barco de poderosas velas, que me llevase viento en popa
hasta los límites del Occéano.



Tomara
yo las alas del águila caudal, para volar con incesante brío, y
ponerme en los cielos de los cielos.



Tal
vez de este modo calmaría los anhelos de mi corazon; tal vez los
nuevos horizontes podrían aplacármelos.



Miro
las chispeantes estrellas reflejarse en el tranquilo mar; paseo mi
calenturienta mirada por la oscuridad de la bóveda celeste.



Desearía
subir ahora mismo. ¡Ay Jesus! ¡Si me fuera dado subir, sobre un
rayo de luz sidérea, arriba, arriba, por los espacios!



Misterioso
deseo llena todo mi sér, desde los piés á la cabeza.
¿Por qué
suspiras, corazon mío? ¿Por qué tanto suspirar?








¡Ay!
amichs, lo que m´etcisa,
Lo que mon cor fa plorar,
Es la
passió més ardenta
Per lo Bell y Veritat.



Res
nat del mon me fretura,
Res nat del mon satisfá:
Ni lo passat,
qu´es angoxa;
Ni lo present, qu´es esclau.



Lo
esdevenidor, la Gloria,
Cerca mon cor suspirant.



¡Suspirs
d´amor y anyorança
Per lo etern bell Ideal!



Agost
de 1870.







¡Ay
amigos! Lo que me encanta, lo que hace llorar de deseo mi corazon, es
el amor más ardiente á la Belleza y á la Verdad.



Nada
del mundo me sirve, nada del mundo me satisface: ni lo pasado, que es
angustia; ni lo presente, que es esclavitud.



Lo
porvenir, la Gloria, busca mi suspirante corazon. ¡Suspiros de amor
y nostalgia por el eterno bello Ideal!