Mostrando entradas con la etiqueta doña Mita. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta doña Mita. Mostrar todas las entradas

miércoles, 2 de diciembre de 2020

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA DÉSSIMA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA DÉSSIMA.

Dos sienesos volen a una dona comare de un dells. Mor lo compare y torne a visitá al compañ, segóns la promesa y juramén que se habíen fet, y li conte cóm se está al atre món.

Dos sienesos volen a una dona comare de un dells. Mor lo compare y torne a visitá al compañ, segóns la promesa y juramén que se habíen fet, y li conte cóm se está al atre món.

Quedabe sol lo rey per novelá, y después de vore a les siñores calmades (que se dolíen de la perera escamochada, que no habíe tingut cap culpa), va escomensá:
Manifestíssima cosa es que tot just rey té que sé primé guardadó de les leys fetes per nell, y si datra cosa fa, com a criat digne de cástic y no com a rey té que jusgás. Y yo, que vostre soc lo vostre rey, com estic obligat per fuero, me toque caure a la vostra justíssia. Ahír vach doná yo orde y manamén de que los nostres raonaméns de avui, en intensió de no voldre fé aná lo meu privilegi, y raoná sobre alló que tots hau raonat; pero no sol ha sigut contat tot alló sobre lo que yo creía que parlaría, sino que han sigut dites tantes coses millós, que yo, en cuan a mí, per mol que a la memória busca, recordá no puc ni sé que sobre la materia algo puga di que pugue comparás a les históries ya contades. Y per naixó, debén contravíndre a la ley per mí mateix donada, com soc digne de cástic, a tota reparassió que me sigue ordenada me declaro aparellat, y al meu acostumat privilegi tornaré. Tos dic que la história dita per Elisa sobre lo compare y la comare, y tamé la idiotés dels sienesos, tenen tanta forsa, caríssimes siñores que, dixán les burles que a los seus homens nessios fan les dones discretes, me porten a contátos una historieta sobre ells, que, encara que en sí tingue mol de lo que no té que créures, no menos sirá en part plassentera de escoltá.

Va ñabé, pos, a Siena, dos jovens de poble, la un se díe Tingoccio Mini y lo atre Meuccio de Tura; y casi may estaben la un sense lo atre, y per lo que pareixíe se volíen mol.
Y anán, com van los hómens, a la iglesia y als sermóns, moltes vegades habíen sentit la glória y la miséria que a les almes o ánimes dels que moríen ere segóns los seus mérits, consedida al atre món; dessichán sabé algo segú de estes coses, y no trobán lo modo, se van prometre la un al atre que lo que primé de ells se moriguere, al que quedare viu tornaríe si podíe y li donaríe notíssia de lo que volíen sabé; y aixó u van confirmá en juramén dabán los cuatre evangelis. Habénse fet esta promesa y continuán juns, com se ha dit, va passá que Tingoccio va emparentá com a compare en un tal Ambruoggio Anselmini, que estabe a Camporeggi. Este teníe un fill de la seua dona, de nom doña Mita. Tingoccio, jun en Meuccio visitán alguna vegada an esta comare seua, que ere una majíssima y atractiva dona, no obstán lo sé compares se va enamorá de ella; y Meuccio igualmen, de tan sentíla alabá per Tingoccio, se va encaprichá de ella. Y en este amor la un se amagabe del atre, pero no per la mateixa raó: Tingoccio se guardabe de descubrílay a Meuccio per la maldat que an ell mateix li pareixíe que ere lo vóldre a la seua comare, y se hauríe avergoñit de que algú u sapiquere. Meuccio no se guardabe per naixó, sino perque ya sen habíe acatat de que li agradáe a Tingoccio, per lo que se díe:
«Si yo li descubrixgo aixó, pendrá sels de mí, y puguenli parlá tan com vol, com a compare de ella, en lo que pugue la fará odiám, y aixina may res de lo que vull obtindré de ella». Ara, va passá que Tingoccio, al que li ere mes fássil pugué obríli a la dona tots los seus dessichos, tan va sabé fé en actes y en paraules que va conseguí de ella lo seu gust; de lo que Meuccio be que sen va acatá, y encara que mol li desagradare, sin embargo, esperán alguna vegada arribá al objecte del seu dessich, per a que Tingoccio no tinguere manera ni ocasió de estorbá o impedí algún assunto seu, fée vore que no sabíe res. Va passá que, trobán Tingoccio a les terres de la comare lo terreno blan, perque ñabíen aiguamolls, tan va llaurá y cavá que li va víndre una enfermedat per la humitat, y esta después de uns díes se va agravá tan que va passá a neumonía, y no podén soportála, sen va aná al atre món. Y ya difún, tres díes después, que potsé primé no habíe pogut, va torná, segóns la promesa feta, una nit a la alcoba de Meuccio, que dormíe com un soc, y lo va cridá. Meuccio, despertánse assustat, va di: - ¿Quí eres tú?

A lo que va contestá:

- Soc Tingoccio que, segóns la promesa que te vach fé, hay tornat a donát notíssies del atre món. Se va espantá Meuccio al vórel, pero tranquilisánse después va di: - ¡Sigues benvingut, germá meu!

Y después li va preguntá si se habíe perdut; a lo que Tingoccio va contestá: - Perdudes están les coses que no se troben: ¿cóm hay de está yo perdut si estic aquí dabán de tú?

- ¡Ah! - va di Meuccio- , yo no vull dí aixó: te pregunto si estás entre les ánimes condenades al foc etern del infern.

A lo que Tingoccio va contestá:

- Assó no, pero sí que estic, per los pecats cometuts per mí, en penes gravíssimes y mol angustioses. Li va preguntá entonses Meuccio particularmen a Tingoccio quines penes se donaben allá per cada un de los pecats que aquí se fan; y Tingoccio les hi va dí totes. Después li va preguntá Meuccio si ell podíe an este món fé per nell alguna cosa; a lo que Tingoccio li va contestá que sí, y ere que faiguere cantá misses, resá orassións y doná almoynes, perque estes coses mol ajuden als de allá de allá. A lo que Meuccio va di que u faríe de bona gana; y separánse Tingoccio de ell, Meuccio sen va enrecordá de la comare, y eixecán una mica lo cap, va di:

- Ara que men enrecordo, Tingoccio: ¿per la comare en la que te gitabes cuan estabes aquí, quína pena te han donat allá dal?

A lo que Tingoccio va contestá.

- Germá meu, cuan vach arribá allá dal, ñabíe un que pareixíe coneixe tots los meus pecats, y sels sabíe de memória. Este me va maná que aniguera an aquell puesto (aon vach plorá en gran pena les meues culpes), aon vach trobá a mols amics condenats a la mateixa pena que yo; y están yo entre ells, y enrecordánmen de lo que había fet en la comare, y esperán per naixó una pena mol mes gran de la que me habíe sigut dada, encara que estiguera al mich de una gran foguera mol ardén, com si fore de lleña de melis, tremolaba de paó. Veén aixó un que ñabíe al meu costat, me va di: «¿Qué tens mes que los demés que aquí están que tremoles están al foc?». «¡Oh! - vach di yo- , amic meu, ting gran po del juissi que espero de un gran pecat que hay fet.» Aquell me va preguntá entonses quín pecat ere aquell; y li vach di: «lo pecat va sé tal, que me tombaba a una comare meua: y tan me vach girá y tombá que me vach despellotá». Y ell entonses, burlánse de alló, me va di: «Ala, tontet, no tingues temó, que aquí no se porte cap cuenta de les comares», lo que sentínu yo, me vach tranquilisá.

Y dit aixó, arrimánse lo día, va di:

- Meuccio, quédat en Deu, que yo no puc quedám mes tems en tú - y de repén se va esfumá. Meuccio, habén sentit que cap cuenta se portabe de les comares, va escomensá a fé burla de la seua castidat, pos ya ne habíe dixat passá unes cuantes; per lo que, abandonán la seua ignoránsia, en alló mes abán va sé sabut. Estes coses, si fray Rinaldo les haguere sabut, no hauríe tingut cap nessessidat de empleá silogismos cuan va persuadí a fé lo seu gust a la seua bona comare.
Estabe Céfiro sén alsat per lo sol que al ponén se arrimabe cuan lo rey, acabada la seua história y no quedánli res per di, traénse la corona del cap, al cap de Laureta la va ficá, dién:

- Siñora, tos corono reina de la nostra compañía; alló que de ara en abán cregáu que sirá plaé y consol de tots, com a Siñora manaréu -. Y se va torná a assentás. Laureta, feta reina, va fé cridá al senescal, al que li va maná que se pararen les taules an aquella valleta una mica abans de lo acostumat, per a que después en tems se puguere torná a la casa; y después, lo que teníe que fé mentres durare lo seu gobern, li va explicá. Después, dirigínse a la compañía, va di:

- Dioneo va voldre ahí que avui se parlare de les burles que les dones fan als seus marits u hómens; y si no fore que yo no vull mostrá sé de casta de gos gruñidó, que incontinenti vol vengás, manaría yo que demá se raonare sobre les burles que los hómens fan a les seues dones. Pero dixán aixó, dic que cadaú penso en contá burles de eixes que tots los díes o la dona al home o lo home a la dona, o un home a un atre home se fan. Y dit aixó, ficánse de peu, hasta la hora del sopá va doná lissensia a la compañía. Eixecánse, pos, les siñores y los hómens, algúns de ells, descalsos, van caminá per l´aigua clara y atres entre los drets ábres del prat se anaben entretenín. Dioneo y Fiameta un bon rato van cantá juns sobre Arcita y Palemón; y aixina van passá lo tems hasta la hora de la sena. A la vora de les taules, un milená de muixóns cantáen, y lo airet fresquet que baixabe de aquelles montañetes espantáe les mosques y mosquits, aixina que van sopá en molta alegría y ben tranquils. Y alsats los mantels, después de fé una volta per aquella valleta, están lo sol encara alt pero anán de baixada, cuan va voldre la reina, cap a la seua acostumada morada a pas lento se van adressá, bromeján y charrán de mil coses, tan de les que durán lo día se habíe parlat com de atres. Van arribá a la villa al tardet, y allí van beure vins fresquíssims y van minjá dolsaines y pastes, descansán de la curta caminata, y al voltán de la fon van ballá, unes vegades al só de la cornamusa de Tíndaro y atres cantán caroles y romanses. La reina li va maná a Filomena que cantare una cansó, que díe aixina.

¡Ay de la meua infelís vida!

¿Alguna vegada podría torná

al lloch del que vach sé desposeída?

No estic segura, y es tan ardén

lo afán del meu pit

per torná aon viure solía,

oh lo meu be, oh únic descáns,

que me té maltratada.

¡Ah, disme tú, que no preguntaría

a datre, ni sabría!

Ah, siñó meu, fésmu esperá,

que es lo consol de la meua alma afligida.

No sé be repetí cuán va sé lo plaé

que me té inflamada

sense pugué descansá nit ni día,

perque lo sentí, lo escoltá y lo vore,

en forsa desusada,

cada un a la seua foguera me enseníe,

aon cremo encara:

y sol tú me pots animá

y tornám la virtut perduda.

¡Ah, disme tú si passará algún día

que te troba potsé

aon los ulls que causen lo meu dol;

dísmu, be volgut, dolsa alma meua,

disme cuán vindrás,

que al di «Pronte» ya me dones consol;

passe lo tems en un vol

que hay de esperát, y llarg sigue la teua estada,

per a curám, que es gran la ferida!

Si passare que alguna vegada te tinga

no sé si siré tan loca

com antes vach sé y te dixaré anáten,

te retindré, y que vingue lo que vingue,

pos de la dolsa boca

lo meu dessich se té que be nutrí;

només vull di;

aixina, víne pronte, víne ya a abrasám,

que en sol pensáu la cansó cobre vida.

En esta cansó tota la compañía va pensá que un nou amor assediabe a Filomena; y com per les seues paraules pareixíe que sol ne habíe probat de ell en la vista, tenínla per mol felís, enveja li van tíndre algúns de los que allí estaben. Pero después de acabá la cansó, enrecordánsen la reina de que en son demá ere diviandres, aixina los va di:
- Sabéu, nobilíssimes siñores, y vatros jovens, que demá es lo día consagrat a la passió de nostre Siñó, lo que, si be ton enrecordáe, devotamen vam selebrá sén reina Neifile; y les entretingudes narrassións vam suspendre; y lo mateix vam fé lo dissapte siguién. Per lo que, volén seguí lo bon ejemple donat per Neifile, crec que honesta cosa sirá que demá y después demá, mos abstinguem del nostre novelá, portán a la memória lo que en tals díes per a la salvassió de les nostres almes va passá. Tots van está de acuerdo, y habén ya passat un bon tros de la nit, la reina los va doná lisénsia y tots sen van aná a descansá.

ACABE LA SÉPTIMA JORNADA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA DÉSSIMA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA DÉSSIMA.

Dos sienesos volen a una dona comare de un dells. Mor lo compare y torne a visitá al compañ, segóns la promesa y juramén que se habíen fet, y li conte cóm se está al atre món.

Dos sienesos volen a una dona comare de un dells. Mor lo compare y torne a visitá al compañ, segóns la promesa y juramén que se habíen fet, y li conte cóm se está al atre món.

Quedabe sol lo rey per novelá, y después de vore a les siñores calmades (que se dolíen de la perera escamochada, que no habíe tingut cap culpa), va escomensá:
Manifestíssima cosa es que tot just rey té que sé primé guardadó de les leys fetes per nell, y si datra cosa fa, com a criat digne de cástic y no com a rey té que jusgás. Y yo, que vostre soc lo vostre rey, com estic obligat per fuero, me toque caure a la vostra justíssia. Ahír vach doná yo orde y manamén de que los nostres raonaméns de avui, en intensió de no voldre fé aná lo meu privilegi, y raoná sobre alló que tots hau raonat; pero no sol ha sigut contat tot alló sobre lo que yo creía que parlaría, sino que han sigut dites tantes coses millós, que yo, en cuan a mí, per mol que a la memória busca, recordá no puc ni sé que sobre la materia algo puga di que pugue comparás a les históries ya contades. Y per naixó, debén contravíndre a la ley per mí mateix donada, com soc digne de cástic, a tota reparassió que me sigue ordenada me declaro aparellat, y al meu acostumat privilegi tornaré. Tos dic que la história dita per Elisa sobre lo compare y la comare, y tamé la idiotés dels sienesos, tenen tanta forsa, caríssimes siñores que, dixán les burles que a los seus homens nessios fan les dones discretes, me porten a contátos una historieta sobre ells, que, encara que en sí tingue mol de lo que no té que créures, no menos sirá en part plassentera de escoltá.

Va ñabé, pos, a Siena, dos jovens de poble, la un se díe Tingoccio Mini y lo atre Meuccio de Tura; y casi may estaben la un sense lo atre, y per lo que pareixíe se volíen mol.
Y anán, com van los hómens, a la iglesia y als sermóns, moltes vegades habíen sentit la glória y la miséria que a les almes o ánimes dels que moríen ere segóns los seus mérits, consedida al atre món; dessichán sabé algo segú de estes coses, y no trobán lo modo, se van prometre la un al atre que lo que primé de ells se moriguere, al que quedare viu tornaríe si podíe y li donaríe notíssia de lo que volíen sabé; y aixó u van confirmá en juramén dabán los cuatre evangelis. Habénse fet esta promesa y continuán juns, com se ha dit, va passá que Tingoccio va emparentá com a compare en un tal Ambruoggio Anselmini, que estabe a Camporeggi. Este teníe un fill de la seua dona, de nom doña Mita. Tingoccio, jun en Meuccio visitán alguna vegada an esta comare seua, que ere una majíssima y atractiva dona, no obstán lo sé compares se va enamorá de ella; y Meuccio igualmen, de tan sentíla alabá per Tingoccio, se va encaprichá de ella. Y en este amor la un se amagabe del atre, pero no per la mateixa raó: Tingoccio se guardabe de descubrílay a Meuccio per la maldat que an ell mateix li pareixíe que ere lo vóldre a la seua comare, y se hauríe avergoñit de que algú u sapiquere. Meuccio no se guardabe per naixó, sino perque ya sen habíe acatat de que li agradáe a Tingoccio, per lo que se díe:
«Si yo li descubrixgo aixó, pendrá sels de mí, y puguenli parlá tan com vol, com a compare de ella, en lo que pugue la fará odiám, y aixina may res de lo que vull obtindré de ella». Ara, va passá que Tingoccio, al que li ere mes fássil pugué obríli a la dona tots los seus dessichos, tan va sabé fé en actes y en paraules que va conseguí de ella lo seu gust; de lo que Meuccio be que sen va acatá, y encara que mol li desagradare, sin embargo, esperán alguna vegada arribá al objecte del seu dessich, per a que Tingoccio no tinguere manera ni ocasió de estorbá o impedí algún assunto seu, fée vore que no sabíe res. Va passá que, trobán Tingoccio a les terres de la comare lo terreno blan, perque ñabíen aiguamolls, tan va llaurá y cavá que li va víndre una enfermedat per la humitat, y esta después de uns díes se va agravá tan que va passá a neumonía, y no podén soportála, sen va aná al atre món. Y ya difún, tres díes después, que potsé primé no habíe pogut, va torná, segóns la promesa feta, una nit a la alcoba de Meuccio, que dormíe com un soc, y lo va cridá. Meuccio, despertánse assustat, va di: - ¿Quí eres tú?

A lo que va contestá:

- Soc Tingoccio que, segóns la promesa que te vach fé, hay tornat a donát notíssies del atre món. Se va espantá Meuccio al vórel, pero tranquilisánse después va di: - ¡Sigues benvingut, germá meu!

Y después li va preguntá si se habíe perdut; a lo que Tingoccio va contestá: - Perdudes están les coses que no se troben: ¿cóm hay de está yo perdut si estic aquí dabán de tú?

- ¡Ah! - va di Meuccio- , yo no vull dí aixó: te pregunto si estás entre les ánimes condenades al foc etern del infern.

A lo que Tingoccio va contestá:

- Assó no, pero sí que estic, per los pecats cometuts per mí, en penes gravíssimes y mol angustioses. Li va preguntá entonses Meuccio particularmen a Tingoccio quines penes se donaben allá per cada un de los pecats que aquí se fan; y Tingoccio les hi va dí totes. Después li va preguntá Meuccio si ell podíe an este món fé per nell alguna cosa; a lo que Tingoccio li va contestá que sí, y ere que faiguere cantá misses, resá orassións y doná almoynes, perque estes coses mol ajuden als de allá de allá. A lo que Meuccio va di que u faríe de bona gana; y separánse Tingoccio de ell, Meuccio sen va enrecordá de la comare, y eixecán una mica lo cap, va di:

- Ara que men enrecordo, Tingoccio: ¿per la comare en la que te gitabes cuan estabes aquí, quína pena te han donat allá dal?

A lo que Tingoccio va contestá.

- Germá meu, cuan vach arribá allá dal, ñabíe un que pareixíe coneixe tots los meus pecats, y sels sabíe de memória. Este me va maná que aniguera an aquell puesto (aon vach plorá en gran pena les meues culpes), aon vach trobá a mols amics condenats a la mateixa pena que yo; y están yo entre ells, y enrecordánmen de lo que había fet en la comare, y esperán per naixó una pena mol mes gran de la que me habíe sigut dada, encara que estiguera al mich de una gran foguera mol ardén, com si fore de lleña de melis, tremolaba de paó. Veén aixó un que ñabíe al meu costat, me va di: «¿Qué tens mes que los demés que aquí están que tremoles están al foc?». «¡Oh! - vach di yo- , amic meu, ting gran po del juissi que espero de un gran pecat que hay fet.» Aquell me va preguntá entonses quín pecat ere aquell; y li vach di: «lo pecat va sé tal, que me tombaba a una comare meua: y tan me vach girá y tombá que me vach despellotá». Y ell entonses, burlánse de alló, me va di: «Ala, tontet, no tingues temó, que aquí no se porte cap cuenta de les comares», lo que sentínu yo, me vach tranquilisá.

Y dit aixó, arrimánse lo día, va di:

- Meuccio, quédat en Deu, que yo no puc quedám mes tems en tú - y de repén se va esfumá. Meuccio, habén sentit que cap cuenta se portabe de les comares, va escomensá a fé burla de la seua castidat, pos ya ne habíe dixat passá unes cuantes; per lo que, abandonán la seua ignoránsia, en alló mes abán va sé sabut. Estes coses, si fray Rinaldo les haguere sabut, no hauríe tingut cap nessessidat de empleá silogismos cuan va persuadí a fé lo seu gust a la seua bona comare.
Estabe Céfiro sén alsat per lo sol que al ponén se arrimabe cuan lo rey, acabada la seua história y no quedánli res per di, traénse la corona del cap, al cap de Laureta la va ficá, dién:

- Siñora, tos corono reina de la nostra compañía; alló que de ara en abán cregáu que sirá plaé y consol de tots, com a Siñora manaréu -. Y se va torná a assentás. Laureta, feta reina, va fé cridá al senescal, al que li va maná que se pararen les taules an aquella valleta una mica abans de lo acostumat, per a que después en tems se puguere torná a la casa; y después, lo que teníe que fé mentres durare lo seu gobern, li va explicá. Después, dirigínse a la compañía, va di:

- Dioneo va voldre ahí que avui se parlare de les burles que les dones fan als seus marits u hómens; y si no fore que yo no vull mostrá sé de casta de gos gruñidó, que incontinenti vol vengás, manaría yo que demá se raonare sobre les burles que los hómens fan a les seues dones. Pero dixán aixó, dic que cadaú penso en contá burles de eixes que tots los díes o la dona al home o lo home a la dona, o un home a un atre home se fan. Y dit aixó, ficánse de peu, hasta la hora del sopá va doná lissensia a la compañía. Eixecánse, pos, les siñores y los hómens, algúns de ells, descalsos, van caminá per l´aigua clara y atres entre los drets ábres del prat se anaben entretenín. Dioneo y Fiameta un bon rato van cantá juns sobre Arcita y Palemón; y aixina van passá lo tems hasta la hora de la sena. A la vora de les taules, un milená de muixóns cantáen, y lo airet fresquet que baixabe de aquelles montañetes espantáe les mosques y mosquits, aixina que van sopá en molta alegría y ben tranquils. Y alsats los mantels, después de fé una volta per aquella valleta, están lo sol encara alt pero anán de baixada, cuan va voldre la reina, cap a la seua acostumada morada a pas lento se van adressá, bromeján y charrán de mil coses, tan de les que durán lo día se habíe parlat com de atres. Van arribá a la villa al tardet, y allí van beure vins fresquíssims y van minjá dolsaines y pastes, descansán de la curta caminata, y al voltán de la fon van ballá, unes vegades al só de la cornamusa de Tíndaro y atres cantán caroles y romanses. La reina li va maná a Filomena que cantare una cansó, que díe aixina.

¡Ay de la meua infelís vida!

¿Alguna vegada podría torná

al lloch del que vach sé desposeída?

No estic segura, y es tan ardén

lo afán del meu pit

per torná aon viure solía,

oh lo meu be, oh únic descáns,

que me té maltratada.

¡Ah, disme tú, que no preguntaría

a datre, ni sabría!

Ah, siñó meu, fésmu esperá,

que es lo consol de la meua alma afligida.

No sé be repetí cuán va sé lo plaé

que me té inflamada

sense pugué descansá nit ni día,

perque lo sentí, lo escoltá y lo vore,

en forsa desusada,

cada un a la seua foguera me enseníe,

aon cremo encara:

y sol tú me pots animá

y tornám la virtut perduda.

¡Ah, disme tú si passará algún día

que te troba potsé

aon los ulls que causen lo meu dol;

dísmu, be volgut, dolsa alma meua,

disme cuán vindrás,

que al di «Pronte» ya me dones consol;

passe lo tems en un vol

que hay de esperát, y llarg sigue la teua estada,

per a curám, que es gran la ferida!

Si passare que alguna vegada te tinga

no sé si siré tan loca

com antes vach sé y te dixaré anáten,

te retindré, y que vingue lo que vingue,

pos de la dolsa boca

lo meu dessich se té que be nutrí;

només vull di;

aixina, víne pronte, víne ya a abrasám,

que en sol pensáu la cansó cobre vida.

En esta cansó tota la compañía va pensá que un nou amor assediabe a Filomena; y com per les seues paraules pareixíe que sol ne habíe probat de ell en la vista, tenínla per mol felís, enveja li van tíndre algúns de los que allí estaben. Pero después de acabá la cansó, enrecordánsen la reina de que en son demá ere diviandres, aixina los va di:
- Sabéu, nobilíssimes siñores, y vatros jovens, que demá es lo día consagrat a la passió de nostre Siñó, lo que, si be ton enrecordáe, devotamen vam selebrá sén reina Neifile; y les entretingudes narrassións vam suspendre; y lo mateix vam fé lo dissapte siguién. Per lo que, volén seguí lo bon ejemple donat per Neifile, crec que honesta cosa sirá que demá y después demá, mos abstinguem del nostre novelá, portán a la memória lo que en tals díes per a la salvassió de les nostres almes va passá. Tots van está de acuerdo, y habén ya passat un bon tros de la nit, la reina los va doná lisénsia y tots sen van aná a descansá.

ACABE LA SÉPTIMA JORNADA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA DÉSSIMA.

JORNADA
SÉPTIMA. NOVELA DÉSSIMA.


Dos
sienesos volen a una dona comare de un dells. Mor lo compare y torne
a visitá al compañ, segóns la promesa y juramén que se habíen
fet, y li conte cóm se está al atre món.

Dos sienesos volen a una dona comare de un dells. Mor lo compare y torne a visitá al compañ, segóns la promesa y juramén que se habíen fet, y li conte cóm se está al atre món.



Quedabe
sol lo rey per novelá, y después de vore a les siñores calmades
(que se dolíen de la perera escamochada, que no habíe tingut cap
culpa), va escomensá:
Manifestíssima cosa es que tot just rey
té que sé primé guardadó de les leys fetes per nell, y si datra
cosa fa, com a criat digne de cástic y no com a rey té que jusgás.
Y yo, que vostre soc lo vostre rey, com estic obligat per fuero, me
toque caure a la vostra justíssia. Ahír vach doná yo orde y
manamén de que los nostres raonaméns de avui, en intensió de no
voldre fé aná lo meu privilegi, y raoná sobre alló que tots hau
raonat; pero no sol ha sigut contat tot alló sobre lo que yo creía
que parlaría, sino que han sigut dites tantes coses millós, que yo,
en cuan a mí, per mol que a la memória busca, recordá no puc ni sé
que sobre la materia algo puga di que pugue comparás a les históries
ya contades. Y per naixó, debén contravíndre a la ley per mí
mateix donada, com soc digne de cástic, a tota reparassió que me
sigue ordenada me declaro aparellat, y al meu acostumat privilegi
tornaré. Tos dic que la história dita per Elisa sobre lo compare y
la comare, y tamé la idiotés dels sienesos, tenen tanta forsa,
caríssimes siñores que, dixán les burles que a los seus homens
nessios fan les dones discretes, me porten a contátos una historieta
sobre ells, que, encara que en sí tingue mol de lo que no té que
créures, no menos sirá en part plassentera de escoltá.


Va
ñabé, pos, a Siena, dos jovens de poble, la un se díe Tingoccio
Mini y lo atre Meuccio de Tura; y casi may estaben la un sense lo
atre, y per lo que pareixíe se volíen mol.
Y anán, com van los
hómens, a la iglesia y als sermóns, moltes vegades habíen sentit
la glória y la miséria que a les almes o ánimes dels que moríen
ere segóns los seus mérits, consedida al atre món; dessichán sabé
algo segú de estes coses, y no trobán lo modo, se van prometre la
un al atre que lo que primé de ells se moriguere, al que quedare viu
tornaríe si podíe y li donaríe notíssia de lo que volíen sabé;
y aixó u van confirmá en juramén dabán los cuatre evangelis.
Habénse fet esta promesa y continuán juns, com se ha dit, va passá
que Tingoccio va emparentá com a compare en un tal Ambruoggio
Anselmini, que estabe a Camporeggi. Este teníe un fill de la seua
dona, de nom doña Mita. Tingoccio, jun en Meuccio visitán alguna
vegada an esta comare seua, que ere una majíssima y atractiva dona,
no obstán lo sé compares se va enamorá de ella; y Meuccio
igualmen, de tan sentíla alabá per Tingoccio, se va encaprichá de
ella. Y en este amor la un se amagabe del atre, pero no per la
mateixa raó: Tingoccio se guardabe de descubrílay a Meuccio per la
maldat que an ell mateix li pareixíe que ere lo vóldre a la seua
comare, y se hauríe avergoñit de que algú u sapiquere. Meuccio no
se guardabe per naixó, sino perque ya sen habíe acatat de que li
agradáe a Tingoccio, per lo que se díe:
«Si yo li descubrixgo
aixó, pendrá sels de mí, y puguenli parlá tan com vol, com a
compare de ella, en lo que pugue la fará odiám, y aixina may res de
lo que vull obtindré de ella». Ara, va passá que Tingoccio, al que
li ere mes fássil pugué obríli a la dona tots los seus dessichos,
tan va sabé fé en actes y en paraules que va conseguí de ella lo
seu gust; de lo que Meuccio be que sen va acatá, y encara que mol li
desagradare, sin embargo, esperán alguna vegada arribá al objecte
del seu dessich, per a que Tingoccio no tinguere manera ni ocasió de
estorbá o impedí algún assunto seu, fée vore que no sabíe res.
Va passá que, trobán Tingoccio a les terres de la comare lo terreno
blan, perque ñabíen aiguamolls, tan va llaurá y cavá que li va
víndre una enfermedat per la humitat, y esta después de uns díes
se va agravá tan que va passá a neumonía, y no podén soportála,
sen va aná al atre món. Y ya difún, tres díes después, que potsé
primé no habíe pogut, va torná, segóns la promesa feta, una nit a
la alcoba de Meuccio, que dormíe com un soc, y lo va cridá.
Meuccio, despertánse assustat, va di: - ¿Quí eres tú?


A
lo que va contestá:


-
Soc Tingoccio que, segóns la promesa que te vach fé, hay tornat a
donát notíssies del atre món. Se va espantá Meuccio al vórel,
pero tranquilisánse después va di: - ¡Sigues benvingut, germá
meu!


Y
después li va preguntá si se habíe perdut; a lo que Tingoccio va
contestá: - Perdudes están les coses que no se troben: ¿cóm hay
de está yo perdut si estic aquí dabán de tú?


-
¡Ah! - va di Meuccio- , yo no vull dí aixó: te pregunto si estás
entre les ánimes condenades al foc etern del infern.


A
lo que Tingoccio va contestá:


-
Assó no, pero sí que estic, per los pecats cometuts per mí, en
penes gravíssimes y mol angustioses. Li va preguntá entonses
Meuccio particularmen a Tingoccio quines penes se donaben allá per
cada un de los pecats que aquí se fan; y Tingoccio les hi va dí
totes. Después li va preguntá Meuccio si ell podíe an este món fé
per nell alguna cosa; a lo que Tingoccio li va contestá que sí, y
ere que faiguere cantá misses, resá orassións y doná almoynes,
perque estes coses mol ajuden als de allá de allá. A lo que Meuccio
va di que u faríe de bona gana; y separánse Tingoccio de ell,
Meuccio sen va enrecordá de la comare, y eixecán una mica lo cap,
va di:


-
Ara que men enrecordo, Tingoccio: ¿per la comare en la que te
gitabes cuan estabes aquí, quína pena te han donat allá dal?


A
lo que Tingoccio va contestá.


-
Germá meu, cuan vach arribá allá dal, ñabíe un que pareixíe
coneixe tots los meus pecats, y sels sabíe de memória. Este me va
maná que aniguera an aquell puesto (aon vach plorá en gran pena les
meues culpes), aon vach trobá a mols amics condenats a la mateixa
pena que yo; y están yo entre ells, y enrecordánmen de lo que había
fet en la comare, y esperán per naixó una pena mol mes gran de la
que me habíe sigut dada, encara que estiguera al mich de una gran
foguera mol ardén, com si fore de lleña de melis, tremolaba de paó.
Veén aixó un que ñabíe al meu costat, me va di: «¿Qué tens mes
que los demés que aquí están que tremoles están al foc?». «¡Oh!
- vach di yo- , amic meu, ting gran po del juissi que espero de un
gran pecat que hay fet.» Aquell me va preguntá entonses quín pecat
ere aquell; y li vach di: «lo pecat va sé tal, que me tombaba a una
comare meua: y tan me vach girá y tombá que me vach despellotá».
Y ell entonses, burlánse de alló, me va di: «Ala, tontet, no
tingues temó, que aquí no se porte cap cuenta de les comares», lo
que sentínu yo, me vach tranquilisá.


Y
dit aixó, arrimánse lo día, va di:


-
Meuccio, quédat en Deu, que yo no puc quedám mes tems en tú - y de
repén se va esfumá. Meuccio, habén sentit que cap cuenta se
portabe de les comares, va escomensá a fé burla de la seua
castidat, pos ya ne habíe dixat passá unes cuantes; per lo que,
abandonán la seua ignoránsia, en alló mes abán va sé sabut.
Estes coses, si fray Rinaldo les haguere sabut, no hauríe tingut cap
nessessidat de empleá silogismos cuan va persuadí a fé lo seu gust
a la seua bona comare.
Estabe Céfiro sén alsat per lo sol que
al ponén se arrimabe cuan lo rey, acabada la seua história y no
quedánli res per di, traénse la corona del cap, al cap de Laureta
la va ficá, dién:


-
Siñora, tos corono reina de la nostra compañía; alló que de ara
en abán cregáu que sirá plaé y consol de tots, com a Siñora
manaréu -. Y se va torná a assentás. Laureta, feta reina, va fé
cridá al senescal, al que li va maná que se pararen les taules an
aquella valleta una mica abans de lo acostumat, per a que después en
tems se puguere torná a la casa; y después, lo que teníe que fé
mentres durare lo seu gobern, li va explicá. Después, dirigínse a
la compañía, va di:


-
Dioneo va voldre ahí que avui se parlare de les burles que les dones
fan als seus marits u hómens; y si no fore que yo no vull mostrá sé
de casta de gos gruñidó, que incontinenti vol vengás,
manaría yo que demá se raonare sobre les burles que los hómens fan
a les seues dones. Pero dixán aixó, dic que cadaú penso en contá
burles de eixes que tots los díes o la dona al home o lo home a la
dona, o un home a un atre home se fan. Y dit aixó, ficánse de peu,
hasta la hora del sopá va doná lissensia a la compañía.
Eixecánse, pos, les siñores y los hómens, algúns de ells,
descalsos, van caminá per l´aigua clara y atres entre los drets
ábres del prat se anaben entretenín. Dioneo y Fiameta un bon rato
van cantá juns sobre Arcita y Palemón; y aixina van passá lo tems
hasta la hora de la sena. A la vora de les taules, un milená de
muixóns cantáen, y lo airet fresquet que baixabe de aquelles
montañetes espantáe les mosques y mosquits, aixina que van sopá en
molta alegría y ben tranquils. Y alsats los mantels, después de fé
una volta per aquella valleta, están lo sol encara alt pero anán de
baixada, cuan va voldre la reina, cap a la seua acostumada morada a
pas lento se van adressá, bromeján y charrán de mil coses, tan de
les que durán lo día se habíe parlat com de atres. Van arribá a
la villa al tardet, y allí van beure vins fresquíssims y van minjá
dolsaines y pastes, descansán de la curta caminata, y al voltán de
la fon van ballá, unes vegades al só de la cornamusa de Tíndaro y
atres cantán caroles y romanses. La reina li va maná a Filomena
que cantare una cansó, que díe aixina.


¡Ay
de la meua infelís vida!


¿Alguna
vegada podría torná


al
lloch del que vach sé desposeída?


No
estic segura, y es tan ardén


lo
afán del meu pit


per
torná aon viure solía,


oh
lo meu be, oh únic descáns,


que
me té maltratada.


¡Ah,
disme tú, que no preguntaría


a
datre, ni sabría!


Ah,
siñó meu, fésmu esperá,


que
es lo consol de la meua alma afligida.


No
sé be repetí cuán va sé lo plaé


que
me té inflamada


sense
pugué descansá nit ni día,


perque
lo sentí, lo escoltá y lo vore,


en
forsa desusada,


cada
un a la seua foguera me enseníe,


aon
cremo encara:


y
sol tú me pots animá


y
tornám la virtut perduda.


¡Ah,
disme tú si passará algún día


que
te troba potsé


aon
los ulls que causen lo meu dol;


dísmu,
be volgut, dolsa alma meua,


disme
cuán vindrás,


que
al di «Pronte» ya me dones consol;


passe
lo tems en un vol


que
hay de esperát, y llarg sigue la teua estada,


per
a curám, que es gran la ferida!


Si
passare que alguna vegada te tinga


no
sé si siré tan loca


com
antes vach sé y te dixaré anáten,


te
retindré, y que vingue lo que vingue,


pos
de la dolsa boca


lo
meu dessich se té que be nutrí;


només
vull di;


aixina,
víne pronte, víne ya a abrasám,


que
en sol pensáu la cansó cobre vida.


En
esta cansó tota la compañía va pensá que un nou amor assediabe a
Filomena; y com per les seues paraules pareixíe que sol ne habíe
probat de ell en la vista, tenínla per mol felís, enveja li van
tíndre algúns de los que allí estaben. Pero después de acabá la
cansó, enrecordánsen la reina de que en son demá ere diviandres,
aixina los va di:
- Sabéu, nobilíssimes siñores, y vatros
jovens, que demá es lo día consagrat a la passió de nostre Siñó,
lo que, si be ton enrecordáe, devotamen vam selebrá sén reina
Neifile; y les entretingudes narrassións vam suspendre; y lo mateix
vam fé lo dissapte siguién. Per lo que, volén seguí lo bon
ejemple donat per Neifile, crec que honesta cosa sirá que demá y
después demá, mos abstinguem del nostre novelá, portán a la
memória lo que en tals díes per a la salvassió de les nostres
almes va passá. Tots van está de acuerdo, y habén ya passat un bon
tros de la nit, la reina los va doná lisénsia y tots sen van aná a
descansá.


ACABE
LA SÉPTIMA JORNADA.