Mostrando entradas con la etiqueta caroles. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta caroles. Mostrar todas las entradas

miércoles, 2 de diciembre de 2020

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA DÉSSIMA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA DÉSSIMA.

Dos sienesos volen a una dona comare de un dells. Mor lo compare y torne a visitá al compañ, segóns la promesa y juramén que se habíen fet, y li conte cóm se está al atre món.

Dos sienesos volen a una dona comare de un dells. Mor lo compare y torne a visitá al compañ, segóns la promesa y juramén que se habíen fet, y li conte cóm se está al atre món.

Quedabe sol lo rey per novelá, y después de vore a les siñores calmades (que se dolíen de la perera escamochada, que no habíe tingut cap culpa), va escomensá:
Manifestíssima cosa es que tot just rey té que sé primé guardadó de les leys fetes per nell, y si datra cosa fa, com a criat digne de cástic y no com a rey té que jusgás. Y yo, que vostre soc lo vostre rey, com estic obligat per fuero, me toque caure a la vostra justíssia. Ahír vach doná yo orde y manamén de que los nostres raonaméns de avui, en intensió de no voldre fé aná lo meu privilegi, y raoná sobre alló que tots hau raonat; pero no sol ha sigut contat tot alló sobre lo que yo creía que parlaría, sino que han sigut dites tantes coses millós, que yo, en cuan a mí, per mol que a la memória busca, recordá no puc ni sé que sobre la materia algo puga di que pugue comparás a les históries ya contades. Y per naixó, debén contravíndre a la ley per mí mateix donada, com soc digne de cástic, a tota reparassió que me sigue ordenada me declaro aparellat, y al meu acostumat privilegi tornaré. Tos dic que la história dita per Elisa sobre lo compare y la comare, y tamé la idiotés dels sienesos, tenen tanta forsa, caríssimes siñores que, dixán les burles que a los seus homens nessios fan les dones discretes, me porten a contátos una historieta sobre ells, que, encara que en sí tingue mol de lo que no té que créures, no menos sirá en part plassentera de escoltá.

Va ñabé, pos, a Siena, dos jovens de poble, la un se díe Tingoccio Mini y lo atre Meuccio de Tura; y casi may estaben la un sense lo atre, y per lo que pareixíe se volíen mol.
Y anán, com van los hómens, a la iglesia y als sermóns, moltes vegades habíen sentit la glória y la miséria que a les almes o ánimes dels que moríen ere segóns los seus mérits, consedida al atre món; dessichán sabé algo segú de estes coses, y no trobán lo modo, se van prometre la un al atre que lo que primé de ells se moriguere, al que quedare viu tornaríe si podíe y li donaríe notíssia de lo que volíen sabé; y aixó u van confirmá en juramén dabán los cuatre evangelis. Habénse fet esta promesa y continuán juns, com se ha dit, va passá que Tingoccio va emparentá com a compare en un tal Ambruoggio Anselmini, que estabe a Camporeggi. Este teníe un fill de la seua dona, de nom doña Mita. Tingoccio, jun en Meuccio visitán alguna vegada an esta comare seua, que ere una majíssima y atractiva dona, no obstán lo sé compares se va enamorá de ella; y Meuccio igualmen, de tan sentíla alabá per Tingoccio, se va encaprichá de ella. Y en este amor la un se amagabe del atre, pero no per la mateixa raó: Tingoccio se guardabe de descubrílay a Meuccio per la maldat que an ell mateix li pareixíe que ere lo vóldre a la seua comare, y se hauríe avergoñit de que algú u sapiquere. Meuccio no se guardabe per naixó, sino perque ya sen habíe acatat de que li agradáe a Tingoccio, per lo que se díe:
«Si yo li descubrixgo aixó, pendrá sels de mí, y puguenli parlá tan com vol, com a compare de ella, en lo que pugue la fará odiám, y aixina may res de lo que vull obtindré de ella». Ara, va passá que Tingoccio, al que li ere mes fássil pugué obríli a la dona tots los seus dessichos, tan va sabé fé en actes y en paraules que va conseguí de ella lo seu gust; de lo que Meuccio be que sen va acatá, y encara que mol li desagradare, sin embargo, esperán alguna vegada arribá al objecte del seu dessich, per a que Tingoccio no tinguere manera ni ocasió de estorbá o impedí algún assunto seu, fée vore que no sabíe res. Va passá que, trobán Tingoccio a les terres de la comare lo terreno blan, perque ñabíen aiguamolls, tan va llaurá y cavá que li va víndre una enfermedat per la humitat, y esta después de uns díes se va agravá tan que va passá a neumonía, y no podén soportála, sen va aná al atre món. Y ya difún, tres díes después, que potsé primé no habíe pogut, va torná, segóns la promesa feta, una nit a la alcoba de Meuccio, que dormíe com un soc, y lo va cridá. Meuccio, despertánse assustat, va di: - ¿Quí eres tú?

A lo que va contestá:

- Soc Tingoccio que, segóns la promesa que te vach fé, hay tornat a donát notíssies del atre món. Se va espantá Meuccio al vórel, pero tranquilisánse después va di: - ¡Sigues benvingut, germá meu!

Y después li va preguntá si se habíe perdut; a lo que Tingoccio va contestá: - Perdudes están les coses que no se troben: ¿cóm hay de está yo perdut si estic aquí dabán de tú?

- ¡Ah! - va di Meuccio- , yo no vull dí aixó: te pregunto si estás entre les ánimes condenades al foc etern del infern.

A lo que Tingoccio va contestá:

- Assó no, pero sí que estic, per los pecats cometuts per mí, en penes gravíssimes y mol angustioses. Li va preguntá entonses Meuccio particularmen a Tingoccio quines penes se donaben allá per cada un de los pecats que aquí se fan; y Tingoccio les hi va dí totes. Después li va preguntá Meuccio si ell podíe an este món fé per nell alguna cosa; a lo que Tingoccio li va contestá que sí, y ere que faiguere cantá misses, resá orassións y doná almoynes, perque estes coses mol ajuden als de allá de allá. A lo que Meuccio va di que u faríe de bona gana; y separánse Tingoccio de ell, Meuccio sen va enrecordá de la comare, y eixecán una mica lo cap, va di:

- Ara que men enrecordo, Tingoccio: ¿per la comare en la que te gitabes cuan estabes aquí, quína pena te han donat allá dal?

A lo que Tingoccio va contestá.

- Germá meu, cuan vach arribá allá dal, ñabíe un que pareixíe coneixe tots los meus pecats, y sels sabíe de memória. Este me va maná que aniguera an aquell puesto (aon vach plorá en gran pena les meues culpes), aon vach trobá a mols amics condenats a la mateixa pena que yo; y están yo entre ells, y enrecordánmen de lo que había fet en la comare, y esperán per naixó una pena mol mes gran de la que me habíe sigut dada, encara que estiguera al mich de una gran foguera mol ardén, com si fore de lleña de melis, tremolaba de paó. Veén aixó un que ñabíe al meu costat, me va di: «¿Qué tens mes que los demés que aquí están que tremoles están al foc?». «¡Oh! - vach di yo- , amic meu, ting gran po del juissi que espero de un gran pecat que hay fet.» Aquell me va preguntá entonses quín pecat ere aquell; y li vach di: «lo pecat va sé tal, que me tombaba a una comare meua: y tan me vach girá y tombá que me vach despellotá». Y ell entonses, burlánse de alló, me va di: «Ala, tontet, no tingues temó, que aquí no se porte cap cuenta de les comares», lo que sentínu yo, me vach tranquilisá.

Y dit aixó, arrimánse lo día, va di:

- Meuccio, quédat en Deu, que yo no puc quedám mes tems en tú - y de repén se va esfumá. Meuccio, habén sentit que cap cuenta se portabe de les comares, va escomensá a fé burla de la seua castidat, pos ya ne habíe dixat passá unes cuantes; per lo que, abandonán la seua ignoránsia, en alló mes abán va sé sabut. Estes coses, si fray Rinaldo les haguere sabut, no hauríe tingut cap nessessidat de empleá silogismos cuan va persuadí a fé lo seu gust a la seua bona comare.
Estabe Céfiro sén alsat per lo sol que al ponén se arrimabe cuan lo rey, acabada la seua história y no quedánli res per di, traénse la corona del cap, al cap de Laureta la va ficá, dién:

- Siñora, tos corono reina de la nostra compañía; alló que de ara en abán cregáu que sirá plaé y consol de tots, com a Siñora manaréu -. Y se va torná a assentás. Laureta, feta reina, va fé cridá al senescal, al que li va maná que se pararen les taules an aquella valleta una mica abans de lo acostumat, per a que después en tems se puguere torná a la casa; y después, lo que teníe que fé mentres durare lo seu gobern, li va explicá. Después, dirigínse a la compañía, va di:

- Dioneo va voldre ahí que avui se parlare de les burles que les dones fan als seus marits u hómens; y si no fore que yo no vull mostrá sé de casta de gos gruñidó, que incontinenti vol vengás, manaría yo que demá se raonare sobre les burles que los hómens fan a les seues dones. Pero dixán aixó, dic que cadaú penso en contá burles de eixes que tots los díes o la dona al home o lo home a la dona, o un home a un atre home se fan. Y dit aixó, ficánse de peu, hasta la hora del sopá va doná lissensia a la compañía. Eixecánse, pos, les siñores y los hómens, algúns de ells, descalsos, van caminá per l´aigua clara y atres entre los drets ábres del prat se anaben entretenín. Dioneo y Fiameta un bon rato van cantá juns sobre Arcita y Palemón; y aixina van passá lo tems hasta la hora de la sena. A la vora de les taules, un milená de muixóns cantáen, y lo airet fresquet que baixabe de aquelles montañetes espantáe les mosques y mosquits, aixina que van sopá en molta alegría y ben tranquils. Y alsats los mantels, después de fé una volta per aquella valleta, están lo sol encara alt pero anán de baixada, cuan va voldre la reina, cap a la seua acostumada morada a pas lento se van adressá, bromeján y charrán de mil coses, tan de les que durán lo día se habíe parlat com de atres. Van arribá a la villa al tardet, y allí van beure vins fresquíssims y van minjá dolsaines y pastes, descansán de la curta caminata, y al voltán de la fon van ballá, unes vegades al só de la cornamusa de Tíndaro y atres cantán caroles y romanses. La reina li va maná a Filomena que cantare una cansó, que díe aixina.

¡Ay de la meua infelís vida!

¿Alguna vegada podría torná

al lloch del que vach sé desposeída?

No estic segura, y es tan ardén

lo afán del meu pit

per torná aon viure solía,

oh lo meu be, oh únic descáns,

que me té maltratada.

¡Ah, disme tú, que no preguntaría

a datre, ni sabría!

Ah, siñó meu, fésmu esperá,

que es lo consol de la meua alma afligida.

No sé be repetí cuán va sé lo plaé

que me té inflamada

sense pugué descansá nit ni día,

perque lo sentí, lo escoltá y lo vore,

en forsa desusada,

cada un a la seua foguera me enseníe,

aon cremo encara:

y sol tú me pots animá

y tornám la virtut perduda.

¡Ah, disme tú si passará algún día

que te troba potsé

aon los ulls que causen lo meu dol;

dísmu, be volgut, dolsa alma meua,

disme cuán vindrás,

que al di «Pronte» ya me dones consol;

passe lo tems en un vol

que hay de esperát, y llarg sigue la teua estada,

per a curám, que es gran la ferida!

Si passare que alguna vegada te tinga

no sé si siré tan loca

com antes vach sé y te dixaré anáten,

te retindré, y que vingue lo que vingue,

pos de la dolsa boca

lo meu dessich se té que be nutrí;

només vull di;

aixina, víne pronte, víne ya a abrasám,

que en sol pensáu la cansó cobre vida.

En esta cansó tota la compañía va pensá que un nou amor assediabe a Filomena; y com per les seues paraules pareixíe que sol ne habíe probat de ell en la vista, tenínla per mol felís, enveja li van tíndre algúns de los que allí estaben. Pero después de acabá la cansó, enrecordánsen la reina de que en son demá ere diviandres, aixina los va di:
- Sabéu, nobilíssimes siñores, y vatros jovens, que demá es lo día consagrat a la passió de nostre Siñó, lo que, si be ton enrecordáe, devotamen vam selebrá sén reina Neifile; y les entretingudes narrassións vam suspendre; y lo mateix vam fé lo dissapte siguién. Per lo que, volén seguí lo bon ejemple donat per Neifile, crec que honesta cosa sirá que demá y después demá, mos abstinguem del nostre novelá, portán a la memória lo que en tals díes per a la salvassió de les nostres almes va passá. Tots van está de acuerdo, y habén ya passat un bon tros de la nit, la reina los va doná lisénsia y tots sen van aná a descansá.

ACABE LA SÉPTIMA JORNADA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA DÉSSIMA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA DÉSSIMA.

Dos sienesos volen a una dona comare de un dells. Mor lo compare y torne a visitá al compañ, segóns la promesa y juramén que se habíen fet, y li conte cóm se está al atre món.

Dos sienesos volen a una dona comare de un dells. Mor lo compare y torne a visitá al compañ, segóns la promesa y juramén que se habíen fet, y li conte cóm se está al atre món.

Quedabe sol lo rey per novelá, y después de vore a les siñores calmades (que se dolíen de la perera escamochada, que no habíe tingut cap culpa), va escomensá:
Manifestíssima cosa es que tot just rey té que sé primé guardadó de les leys fetes per nell, y si datra cosa fa, com a criat digne de cástic y no com a rey té que jusgás. Y yo, que vostre soc lo vostre rey, com estic obligat per fuero, me toque caure a la vostra justíssia. Ahír vach doná yo orde y manamén de que los nostres raonaméns de avui, en intensió de no voldre fé aná lo meu privilegi, y raoná sobre alló que tots hau raonat; pero no sol ha sigut contat tot alló sobre lo que yo creía que parlaría, sino que han sigut dites tantes coses millós, que yo, en cuan a mí, per mol que a la memória busca, recordá no puc ni sé que sobre la materia algo puga di que pugue comparás a les históries ya contades. Y per naixó, debén contravíndre a la ley per mí mateix donada, com soc digne de cástic, a tota reparassió que me sigue ordenada me declaro aparellat, y al meu acostumat privilegi tornaré. Tos dic que la história dita per Elisa sobre lo compare y la comare, y tamé la idiotés dels sienesos, tenen tanta forsa, caríssimes siñores que, dixán les burles que a los seus homens nessios fan les dones discretes, me porten a contátos una historieta sobre ells, que, encara que en sí tingue mol de lo que no té que créures, no menos sirá en part plassentera de escoltá.

Va ñabé, pos, a Siena, dos jovens de poble, la un se díe Tingoccio Mini y lo atre Meuccio de Tura; y casi may estaben la un sense lo atre, y per lo que pareixíe se volíen mol.
Y anán, com van los hómens, a la iglesia y als sermóns, moltes vegades habíen sentit la glória y la miséria que a les almes o ánimes dels que moríen ere segóns los seus mérits, consedida al atre món; dessichán sabé algo segú de estes coses, y no trobán lo modo, se van prometre la un al atre que lo que primé de ells se moriguere, al que quedare viu tornaríe si podíe y li donaríe notíssia de lo que volíen sabé; y aixó u van confirmá en juramén dabán los cuatre evangelis. Habénse fet esta promesa y continuán juns, com se ha dit, va passá que Tingoccio va emparentá com a compare en un tal Ambruoggio Anselmini, que estabe a Camporeggi. Este teníe un fill de la seua dona, de nom doña Mita. Tingoccio, jun en Meuccio visitán alguna vegada an esta comare seua, que ere una majíssima y atractiva dona, no obstán lo sé compares se va enamorá de ella; y Meuccio igualmen, de tan sentíla alabá per Tingoccio, se va encaprichá de ella. Y en este amor la un se amagabe del atre, pero no per la mateixa raó: Tingoccio se guardabe de descubrílay a Meuccio per la maldat que an ell mateix li pareixíe que ere lo vóldre a la seua comare, y se hauríe avergoñit de que algú u sapiquere. Meuccio no se guardabe per naixó, sino perque ya sen habíe acatat de que li agradáe a Tingoccio, per lo que se díe:
«Si yo li descubrixgo aixó, pendrá sels de mí, y puguenli parlá tan com vol, com a compare de ella, en lo que pugue la fará odiám, y aixina may res de lo que vull obtindré de ella». Ara, va passá que Tingoccio, al que li ere mes fássil pugué obríli a la dona tots los seus dessichos, tan va sabé fé en actes y en paraules que va conseguí de ella lo seu gust; de lo que Meuccio be que sen va acatá, y encara que mol li desagradare, sin embargo, esperán alguna vegada arribá al objecte del seu dessich, per a que Tingoccio no tinguere manera ni ocasió de estorbá o impedí algún assunto seu, fée vore que no sabíe res. Va passá que, trobán Tingoccio a les terres de la comare lo terreno blan, perque ñabíen aiguamolls, tan va llaurá y cavá que li va víndre una enfermedat per la humitat, y esta después de uns díes se va agravá tan que va passá a neumonía, y no podén soportála, sen va aná al atre món. Y ya difún, tres díes después, que potsé primé no habíe pogut, va torná, segóns la promesa feta, una nit a la alcoba de Meuccio, que dormíe com un soc, y lo va cridá. Meuccio, despertánse assustat, va di: - ¿Quí eres tú?

A lo que va contestá:

- Soc Tingoccio que, segóns la promesa que te vach fé, hay tornat a donát notíssies del atre món. Se va espantá Meuccio al vórel, pero tranquilisánse después va di: - ¡Sigues benvingut, germá meu!

Y después li va preguntá si se habíe perdut; a lo que Tingoccio va contestá: - Perdudes están les coses que no se troben: ¿cóm hay de está yo perdut si estic aquí dabán de tú?

- ¡Ah! - va di Meuccio- , yo no vull dí aixó: te pregunto si estás entre les ánimes condenades al foc etern del infern.

A lo que Tingoccio va contestá:

- Assó no, pero sí que estic, per los pecats cometuts per mí, en penes gravíssimes y mol angustioses. Li va preguntá entonses Meuccio particularmen a Tingoccio quines penes se donaben allá per cada un de los pecats que aquí se fan; y Tingoccio les hi va dí totes. Después li va preguntá Meuccio si ell podíe an este món fé per nell alguna cosa; a lo que Tingoccio li va contestá que sí, y ere que faiguere cantá misses, resá orassións y doná almoynes, perque estes coses mol ajuden als de allá de allá. A lo que Meuccio va di que u faríe de bona gana; y separánse Tingoccio de ell, Meuccio sen va enrecordá de la comare, y eixecán una mica lo cap, va di:

- Ara que men enrecordo, Tingoccio: ¿per la comare en la que te gitabes cuan estabes aquí, quína pena te han donat allá dal?

A lo que Tingoccio va contestá.

- Germá meu, cuan vach arribá allá dal, ñabíe un que pareixíe coneixe tots los meus pecats, y sels sabíe de memória. Este me va maná que aniguera an aquell puesto (aon vach plorá en gran pena les meues culpes), aon vach trobá a mols amics condenats a la mateixa pena que yo; y están yo entre ells, y enrecordánmen de lo que había fet en la comare, y esperán per naixó una pena mol mes gran de la que me habíe sigut dada, encara que estiguera al mich de una gran foguera mol ardén, com si fore de lleña de melis, tremolaba de paó. Veén aixó un que ñabíe al meu costat, me va di: «¿Qué tens mes que los demés que aquí están que tremoles están al foc?». «¡Oh! - vach di yo- , amic meu, ting gran po del juissi que espero de un gran pecat que hay fet.» Aquell me va preguntá entonses quín pecat ere aquell; y li vach di: «lo pecat va sé tal, que me tombaba a una comare meua: y tan me vach girá y tombá que me vach despellotá». Y ell entonses, burlánse de alló, me va di: «Ala, tontet, no tingues temó, que aquí no se porte cap cuenta de les comares», lo que sentínu yo, me vach tranquilisá.

Y dit aixó, arrimánse lo día, va di:

- Meuccio, quédat en Deu, que yo no puc quedám mes tems en tú - y de repén se va esfumá. Meuccio, habén sentit que cap cuenta se portabe de les comares, va escomensá a fé burla de la seua castidat, pos ya ne habíe dixat passá unes cuantes; per lo que, abandonán la seua ignoránsia, en alló mes abán va sé sabut. Estes coses, si fray Rinaldo les haguere sabut, no hauríe tingut cap nessessidat de empleá silogismos cuan va persuadí a fé lo seu gust a la seua bona comare.
Estabe Céfiro sén alsat per lo sol que al ponén se arrimabe cuan lo rey, acabada la seua história y no quedánli res per di, traénse la corona del cap, al cap de Laureta la va ficá, dién:

- Siñora, tos corono reina de la nostra compañía; alló que de ara en abán cregáu que sirá plaé y consol de tots, com a Siñora manaréu -. Y se va torná a assentás. Laureta, feta reina, va fé cridá al senescal, al que li va maná que se pararen les taules an aquella valleta una mica abans de lo acostumat, per a que después en tems se puguere torná a la casa; y después, lo que teníe que fé mentres durare lo seu gobern, li va explicá. Después, dirigínse a la compañía, va di:

- Dioneo va voldre ahí que avui se parlare de les burles que les dones fan als seus marits u hómens; y si no fore que yo no vull mostrá sé de casta de gos gruñidó, que incontinenti vol vengás, manaría yo que demá se raonare sobre les burles que los hómens fan a les seues dones. Pero dixán aixó, dic que cadaú penso en contá burles de eixes que tots los díes o la dona al home o lo home a la dona, o un home a un atre home se fan. Y dit aixó, ficánse de peu, hasta la hora del sopá va doná lissensia a la compañía. Eixecánse, pos, les siñores y los hómens, algúns de ells, descalsos, van caminá per l´aigua clara y atres entre los drets ábres del prat se anaben entretenín. Dioneo y Fiameta un bon rato van cantá juns sobre Arcita y Palemón; y aixina van passá lo tems hasta la hora de la sena. A la vora de les taules, un milená de muixóns cantáen, y lo airet fresquet que baixabe de aquelles montañetes espantáe les mosques y mosquits, aixina que van sopá en molta alegría y ben tranquils. Y alsats los mantels, después de fé una volta per aquella valleta, están lo sol encara alt pero anán de baixada, cuan va voldre la reina, cap a la seua acostumada morada a pas lento se van adressá, bromeján y charrán de mil coses, tan de les que durán lo día se habíe parlat com de atres. Van arribá a la villa al tardet, y allí van beure vins fresquíssims y van minjá dolsaines y pastes, descansán de la curta caminata, y al voltán de la fon van ballá, unes vegades al só de la cornamusa de Tíndaro y atres cantán caroles y romanses. La reina li va maná a Filomena que cantare una cansó, que díe aixina.

¡Ay de la meua infelís vida!

¿Alguna vegada podría torná

al lloch del que vach sé desposeída?

No estic segura, y es tan ardén

lo afán del meu pit

per torná aon viure solía,

oh lo meu be, oh únic descáns,

que me té maltratada.

¡Ah, disme tú, que no preguntaría

a datre, ni sabría!

Ah, siñó meu, fésmu esperá,

que es lo consol de la meua alma afligida.

No sé be repetí cuán va sé lo plaé

que me té inflamada

sense pugué descansá nit ni día,

perque lo sentí, lo escoltá y lo vore,

en forsa desusada,

cada un a la seua foguera me enseníe,

aon cremo encara:

y sol tú me pots animá

y tornám la virtut perduda.

¡Ah, disme tú si passará algún día

que te troba potsé

aon los ulls que causen lo meu dol;

dísmu, be volgut, dolsa alma meua,

disme cuán vindrás,

que al di «Pronte» ya me dones consol;

passe lo tems en un vol

que hay de esperát, y llarg sigue la teua estada,

per a curám, que es gran la ferida!

Si passare que alguna vegada te tinga

no sé si siré tan loca

com antes vach sé y te dixaré anáten,

te retindré, y que vingue lo que vingue,

pos de la dolsa boca

lo meu dessich se té que be nutrí;

només vull di;

aixina, víne pronte, víne ya a abrasám,

que en sol pensáu la cansó cobre vida.

En esta cansó tota la compañía va pensá que un nou amor assediabe a Filomena; y com per les seues paraules pareixíe que sol ne habíe probat de ell en la vista, tenínla per mol felís, enveja li van tíndre algúns de los que allí estaben. Pero después de acabá la cansó, enrecordánsen la reina de que en son demá ere diviandres, aixina los va di:
- Sabéu, nobilíssimes siñores, y vatros jovens, que demá es lo día consagrat a la passió de nostre Siñó, lo que, si be ton enrecordáe, devotamen vam selebrá sén reina Neifile; y les entretingudes narrassións vam suspendre; y lo mateix vam fé lo dissapte siguién. Per lo que, volén seguí lo bon ejemple donat per Neifile, crec que honesta cosa sirá que demá y después demá, mos abstinguem del nostre novelá, portán a la memória lo que en tals díes per a la salvassió de les nostres almes va passá. Tots van está de acuerdo, y habén ya passat un bon tros de la nit, la reina los va doná lisénsia y tots sen van aná a descansá.

ACABE LA SÉPTIMA JORNADA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA DÉSSIMA.

JORNADA
SÉPTIMA. NOVELA DÉSSIMA.


Dos
sienesos volen a una dona comare de un dells. Mor lo compare y torne
a visitá al compañ, segóns la promesa y juramén que se habíen
fet, y li conte cóm se está al atre món.

Dos sienesos volen a una dona comare de un dells. Mor lo compare y torne a visitá al compañ, segóns la promesa y juramén que se habíen fet, y li conte cóm se está al atre món.



Quedabe
sol lo rey per novelá, y después de vore a les siñores calmades
(que se dolíen de la perera escamochada, que no habíe tingut cap
culpa), va escomensá:
Manifestíssima cosa es que tot just rey
té que sé primé guardadó de les leys fetes per nell, y si datra
cosa fa, com a criat digne de cástic y no com a rey té que jusgás.
Y yo, que vostre soc lo vostre rey, com estic obligat per fuero, me
toque caure a la vostra justíssia. Ahír vach doná yo orde y
manamén de que los nostres raonaméns de avui, en intensió de no
voldre fé aná lo meu privilegi, y raoná sobre alló que tots hau
raonat; pero no sol ha sigut contat tot alló sobre lo que yo creía
que parlaría, sino que han sigut dites tantes coses millós, que yo,
en cuan a mí, per mol que a la memória busca, recordá no puc ni sé
que sobre la materia algo puga di que pugue comparás a les históries
ya contades. Y per naixó, debén contravíndre a la ley per mí
mateix donada, com soc digne de cástic, a tota reparassió que me
sigue ordenada me declaro aparellat, y al meu acostumat privilegi
tornaré. Tos dic que la história dita per Elisa sobre lo compare y
la comare, y tamé la idiotés dels sienesos, tenen tanta forsa,
caríssimes siñores que, dixán les burles que a los seus homens
nessios fan les dones discretes, me porten a contátos una historieta
sobre ells, que, encara que en sí tingue mol de lo que no té que
créures, no menos sirá en part plassentera de escoltá.


Va
ñabé, pos, a Siena, dos jovens de poble, la un se díe Tingoccio
Mini y lo atre Meuccio de Tura; y casi may estaben la un sense lo
atre, y per lo que pareixíe se volíen mol.
Y anán, com van los
hómens, a la iglesia y als sermóns, moltes vegades habíen sentit
la glória y la miséria que a les almes o ánimes dels que moríen
ere segóns los seus mérits, consedida al atre món; dessichán sabé
algo segú de estes coses, y no trobán lo modo, se van prometre la
un al atre que lo que primé de ells se moriguere, al que quedare viu
tornaríe si podíe y li donaríe notíssia de lo que volíen sabé;
y aixó u van confirmá en juramén dabán los cuatre evangelis.
Habénse fet esta promesa y continuán juns, com se ha dit, va passá
que Tingoccio va emparentá com a compare en un tal Ambruoggio
Anselmini, que estabe a Camporeggi. Este teníe un fill de la seua
dona, de nom doña Mita. Tingoccio, jun en Meuccio visitán alguna
vegada an esta comare seua, que ere una majíssima y atractiva dona,
no obstán lo sé compares se va enamorá de ella; y Meuccio
igualmen, de tan sentíla alabá per Tingoccio, se va encaprichá de
ella. Y en este amor la un se amagabe del atre, pero no per la
mateixa raó: Tingoccio se guardabe de descubrílay a Meuccio per la
maldat que an ell mateix li pareixíe que ere lo vóldre a la seua
comare, y se hauríe avergoñit de que algú u sapiquere. Meuccio no
se guardabe per naixó, sino perque ya sen habíe acatat de que li
agradáe a Tingoccio, per lo que se díe:
«Si yo li descubrixgo
aixó, pendrá sels de mí, y puguenli parlá tan com vol, com a
compare de ella, en lo que pugue la fará odiám, y aixina may res de
lo que vull obtindré de ella». Ara, va passá que Tingoccio, al que
li ere mes fássil pugué obríli a la dona tots los seus dessichos,
tan va sabé fé en actes y en paraules que va conseguí de ella lo
seu gust; de lo que Meuccio be que sen va acatá, y encara que mol li
desagradare, sin embargo, esperán alguna vegada arribá al objecte
del seu dessich, per a que Tingoccio no tinguere manera ni ocasió de
estorbá o impedí algún assunto seu, fée vore que no sabíe res.
Va passá que, trobán Tingoccio a les terres de la comare lo terreno
blan, perque ñabíen aiguamolls, tan va llaurá y cavá que li va
víndre una enfermedat per la humitat, y esta después de uns díes
se va agravá tan que va passá a neumonía, y no podén soportála,
sen va aná al atre món. Y ya difún, tres díes después, que potsé
primé no habíe pogut, va torná, segóns la promesa feta, una nit a
la alcoba de Meuccio, que dormíe com un soc, y lo va cridá.
Meuccio, despertánse assustat, va di: - ¿Quí eres tú?


A
lo que va contestá:


-
Soc Tingoccio que, segóns la promesa que te vach fé, hay tornat a
donát notíssies del atre món. Se va espantá Meuccio al vórel,
pero tranquilisánse después va di: - ¡Sigues benvingut, germá
meu!


Y
después li va preguntá si se habíe perdut; a lo que Tingoccio va
contestá: - Perdudes están les coses que no se troben: ¿cóm hay
de está yo perdut si estic aquí dabán de tú?


-
¡Ah! - va di Meuccio- , yo no vull dí aixó: te pregunto si estás
entre les ánimes condenades al foc etern del infern.


A
lo que Tingoccio va contestá:


-
Assó no, pero sí que estic, per los pecats cometuts per mí, en
penes gravíssimes y mol angustioses. Li va preguntá entonses
Meuccio particularmen a Tingoccio quines penes se donaben allá per
cada un de los pecats que aquí se fan; y Tingoccio les hi va dí
totes. Después li va preguntá Meuccio si ell podíe an este món fé
per nell alguna cosa; a lo que Tingoccio li va contestá que sí, y
ere que faiguere cantá misses, resá orassións y doná almoynes,
perque estes coses mol ajuden als de allá de allá. A lo que Meuccio
va di que u faríe de bona gana; y separánse Tingoccio de ell,
Meuccio sen va enrecordá de la comare, y eixecán una mica lo cap,
va di:


-
Ara que men enrecordo, Tingoccio: ¿per la comare en la que te
gitabes cuan estabes aquí, quína pena te han donat allá dal?


A
lo que Tingoccio va contestá.


-
Germá meu, cuan vach arribá allá dal, ñabíe un que pareixíe
coneixe tots los meus pecats, y sels sabíe de memória. Este me va
maná que aniguera an aquell puesto (aon vach plorá en gran pena les
meues culpes), aon vach trobá a mols amics condenats a la mateixa
pena que yo; y están yo entre ells, y enrecordánmen de lo que había
fet en la comare, y esperán per naixó una pena mol mes gran de la
que me habíe sigut dada, encara que estiguera al mich de una gran
foguera mol ardén, com si fore de lleña de melis, tremolaba de paó.
Veén aixó un que ñabíe al meu costat, me va di: «¿Qué tens mes
que los demés que aquí están que tremoles están al foc?». «¡Oh!
- vach di yo- , amic meu, ting gran po del juissi que espero de un
gran pecat que hay fet.» Aquell me va preguntá entonses quín pecat
ere aquell; y li vach di: «lo pecat va sé tal, que me tombaba a una
comare meua: y tan me vach girá y tombá que me vach despellotá».
Y ell entonses, burlánse de alló, me va di: «Ala, tontet, no
tingues temó, que aquí no se porte cap cuenta de les comares», lo
que sentínu yo, me vach tranquilisá.


Y
dit aixó, arrimánse lo día, va di:


-
Meuccio, quédat en Deu, que yo no puc quedám mes tems en tú - y de
repén se va esfumá. Meuccio, habén sentit que cap cuenta se
portabe de les comares, va escomensá a fé burla de la seua
castidat, pos ya ne habíe dixat passá unes cuantes; per lo que,
abandonán la seua ignoránsia, en alló mes abán va sé sabut.
Estes coses, si fray Rinaldo les haguere sabut, no hauríe tingut cap
nessessidat de empleá silogismos cuan va persuadí a fé lo seu gust
a la seua bona comare.
Estabe Céfiro sén alsat per lo sol que
al ponén se arrimabe cuan lo rey, acabada la seua história y no
quedánli res per di, traénse la corona del cap, al cap de Laureta
la va ficá, dién:


-
Siñora, tos corono reina de la nostra compañía; alló que de ara
en abán cregáu que sirá plaé y consol de tots, com a Siñora
manaréu -. Y se va torná a assentás. Laureta, feta reina, va fé
cridá al senescal, al que li va maná que se pararen les taules an
aquella valleta una mica abans de lo acostumat, per a que después en
tems se puguere torná a la casa; y después, lo que teníe que fé
mentres durare lo seu gobern, li va explicá. Después, dirigínse a
la compañía, va di:


-
Dioneo va voldre ahí que avui se parlare de les burles que les dones
fan als seus marits u hómens; y si no fore que yo no vull mostrá sé
de casta de gos gruñidó, que incontinenti vol vengás,
manaría yo que demá se raonare sobre les burles que los hómens fan
a les seues dones. Pero dixán aixó, dic que cadaú penso en contá
burles de eixes que tots los díes o la dona al home o lo home a la
dona, o un home a un atre home se fan. Y dit aixó, ficánse de peu,
hasta la hora del sopá va doná lissensia a la compañía.
Eixecánse, pos, les siñores y los hómens, algúns de ells,
descalsos, van caminá per l´aigua clara y atres entre los drets
ábres del prat se anaben entretenín. Dioneo y Fiameta un bon rato
van cantá juns sobre Arcita y Palemón; y aixina van passá lo tems
hasta la hora de la sena. A la vora de les taules, un milená de
muixóns cantáen, y lo airet fresquet que baixabe de aquelles
montañetes espantáe les mosques y mosquits, aixina que van sopá en
molta alegría y ben tranquils. Y alsats los mantels, después de fé
una volta per aquella valleta, están lo sol encara alt pero anán de
baixada, cuan va voldre la reina, cap a la seua acostumada morada a
pas lento se van adressá, bromeján y charrán de mil coses, tan de
les que durán lo día se habíe parlat com de atres. Van arribá a
la villa al tardet, y allí van beure vins fresquíssims y van minjá
dolsaines y pastes, descansán de la curta caminata, y al voltán de
la fon van ballá, unes vegades al só de la cornamusa de Tíndaro y
atres cantán caroles y romanses. La reina li va maná a Filomena
que cantare una cansó, que díe aixina.


¡Ay
de la meua infelís vida!


¿Alguna
vegada podría torná


al
lloch del que vach sé desposeída?


No
estic segura, y es tan ardén


lo
afán del meu pit


per
torná aon viure solía,


oh
lo meu be, oh únic descáns,


que
me té maltratada.


¡Ah,
disme tú, que no preguntaría


a
datre, ni sabría!


Ah,
siñó meu, fésmu esperá,


que
es lo consol de la meua alma afligida.


No
sé be repetí cuán va sé lo plaé


que
me té inflamada


sense
pugué descansá nit ni día,


perque
lo sentí, lo escoltá y lo vore,


en
forsa desusada,


cada
un a la seua foguera me enseníe,


aon
cremo encara:


y
sol tú me pots animá


y
tornám la virtut perduda.


¡Ah,
disme tú si passará algún día


que
te troba potsé


aon
los ulls que causen lo meu dol;


dísmu,
be volgut, dolsa alma meua,


disme
cuán vindrás,


que
al di «Pronte» ya me dones consol;


passe
lo tems en un vol


que
hay de esperát, y llarg sigue la teua estada,


per
a curám, que es gran la ferida!


Si
passare que alguna vegada te tinga


no
sé si siré tan loca


com
antes vach sé y te dixaré anáten,


te
retindré, y que vingue lo que vingue,


pos
de la dolsa boca


lo
meu dessich se té que be nutrí;


només
vull di;


aixina,
víne pronte, víne ya a abrasám,


que
en sol pensáu la cansó cobre vida.


En
esta cansó tota la compañía va pensá que un nou amor assediabe a
Filomena; y com per les seues paraules pareixíe que sol ne habíe
probat de ell en la vista, tenínla per mol felís, enveja li van
tíndre algúns de los que allí estaben. Pero después de acabá la
cansó, enrecordánsen la reina de que en son demá ere diviandres,
aixina los va di:
- Sabéu, nobilíssimes siñores, y vatros
jovens, que demá es lo día consagrat a la passió de nostre Siñó,
lo que, si be ton enrecordáe, devotamen vam selebrá sén reina
Neifile; y les entretingudes narrassións vam suspendre; y lo mateix
vam fé lo dissapte siguién. Per lo que, volén seguí lo bon
ejemple donat per Neifile, crec que honesta cosa sirá que demá y
después demá, mos abstinguem del nostre novelá, portán a la
memória lo que en tals díes per a la salvassió de les nostres
almes va passá. Tots van está de acuerdo, y habén ya passat un bon
tros de la nit, la reina los va doná lisénsia y tots sen van aná a
descansá.


ACABE
LA SÉPTIMA JORNADA.


jueves, 20 de septiembre de 2018

PRIMERA JORNADA. NOVELA DÉSSIMA

Lo mestre Alberto de Bolonia fa discretamen avergoñís a una Siñora que volíe humillál an ell per está enamorat de ella.

Quedabe, al acabá Elisa, la radera novela per a la Reina, la que, en femenina grássia escomensán a parlá, va di:
Nobles joves, com a les clares nits són les estrelles adorno del sel y a la primavera les flos de los verds prats, aixina u són les frasses ingenioses de les loables costums y les converses plassenteres; éstes, com són curtes, convenen mol mes a les dones que als homes, perque mes de les dones que de los homes desdíu lo parlá mol, a pessá de que avui poques o cap dona entén les agudeses y sap contestáles: vergoña general es per a natros y per a cuantes están vives. 

Perque aquella virtut que va está al ánimo de les nostres antepassades, les modernes la han convertit en adornos del cos, y la que se veu en les robes mes recargades y chillones y en mes adornos, se creu que té que sé mol mes que atres honrada, no pensán que si en ves de damún de les espales damún del llom les portare, un ase ne portaríe alguna de elles: y no per naixó hauríe de honrás mes que a un burro.
Me avergoñix díu perque no puc res di de los demés que contra mí no digue: eixes tan assicalades, tan pintades, tan abigarrades o barroques, o com estátues de mármol callades, mudes, insensibles están o, aixina contesten si sels dirigíx la paraula, que mol milló fore que hagueren callat; y mos fan creure que es puresa de ánimo lo no sabé conversá entre Siñores y en los homes cortesos, y a la seua santurronería o beatería li han donat lo nom de honestidat com si cap Siñora honesta fore mes que aquella que en la camarera o en la rentadora o en la cuinera parlo; perque si la naturalesa u haguere volgut com elles u volen fé creure, de un atra manera les haguere limitat lo charrá. 

La verdat es que, com en les demés coses, en ésta ña que mirá lo tems y lo modo y en quí se parle, perque a vegades passe que, creén alguna dona o algún home en alguna frasota o dita aguda fé ficá roch o roija a un atre o atra, no habén medit be les seues forses, aquella vergoña que sobre un atre ha volgut aviá, contra nell mateix o contra nella mateixa l´ha vist torná.
Per lo que, per a que sapigáu guardátos y per a que to se pugue aplicá a vatres aquell proverbio que se diu per tot arreu, de que les dones en tot agarren lo pijó sempre, esta radera novela de les de avui, que me toque contá, vull que tos adiestro, per a que aixina com en noblesa de ánimo estéu separades de los demés, aixina tamé per la exelénsia de les maneres separades de los demés tos mostréu.

No han passat encara mols añs desde que a Bolonia va ñabé un grandíssim meche y de clara fama a tot lo món, y potsé viu encara, de nom ere mestre Alberto. Sén ya vell, prop dels setanta añs, tanta va sé la noblesa del seu espíritu que, habénli ya del cos partit casi tota la caló natural, no va repudiá les amoroses flames habén vist a una festa a una bellíssima Siñora viuda, de nom, segóns diuen algúns, doña Malgherida de los Ghisolieri; y agradánli sobremanera, com un jovenet les va ressibí al seu pit madú, hasta tal pun que no descansabe de nit si lo día anterió no habíe vist lo hermós y delicat rostro de la bella Siñora. 

Y per naixó, va escomensá a frecuentá, a peu o a caball segóns lo que mes a má li veníe, la carrera (carré) aon estabe la casa de esta Siñora.
Per lo que, ella y moltes atres Siñores sen van doná cuenta de la raó de la seua visita y moltes vegades van fé bromes entre elles al vore a un home tan agüelo, de añs y de juissi, enamorat, com si cregueren que esta passió tan plassentera del amor sol als néssios ánims de los joves y no a datra part entrare y se quedare.

Per lo que, continuán lo aná amún y aball pel carré, va passá que un día de festa, están esta Siñora en atres moltes Siñores assentada dabán de la seua porta, y habén vist de lluñ vindre al mestre Alberto cap an elles, totes en ella se van proposá ressibíl y honrál y después gastáli bromes per lo seu enamoramén; y aixina u van fé.
Eixecánse totes lo van invitá a passá dins, lo van portá a un pati fresquet aon van maná portá finíssims vins y dolsaines; y al final, en paraules ingenioses li van preguntá cóm podíe sé alló de está ell enamorat de esta hermosa Siñora sabén que ere amada per mols hermosos, nobles y cortesos joves.
Lo mestre, encara que sentínse atossigat, va ficá alegre gesto y va contestá:

- Siñora, que yo la vullga no té que maravillá a cap sabio, y espessialmen a vos, perque tos u mereixéu. Y encara que als homes vells los haygue tret la naturalesa les forses que se requeríxen per als ejercicios amorosos, no los ha tret la bona voluntat ni lo sabé qué es l´amor, sino que naturalmén lo coneixen milló perque tenen mes coneiximén que los joves. La esperansa que me mou a amátos, yo agüelo a vos amada per mols joves, es ésta:

moltes vegades hay estat a puestos aon hay vist a les dones berenán y minján altramússos, (com les guíxes) y porros; y encara que de los porros res es bo, es menos roín y mes agradable a la boca lo cap, la cabóssa, pero vatres, generalmén guiades per gust equivocat, tos quedáu en lo cap a la má y tos mingéu les fulles, que no sol no valen res sino que tenen mal gust. ¿Y qué sé yo, Siñora, si al triá los amáns no féu lo mateix? Y si u faiguéreu, yo siría lo que siríe triat per vos, y los atres despachats.
La noble Siñora, igual que les atres, avergoñínse una mica, va di:

- Mestre, be y cortésmen mos hau recriminat de la nostra presuntuosa empresa; en tot, lo vostre amor me es volgut, com de home sabio y de pro té que séu, y per naixó, salvaguardán la meua honestidat, diguéume tots los vostres gustos en confiansa. Lo mestre, eixecánse en los seus compañs, va agraí a la Siñora lo ratet passat y despedínse de ella rién y fen festes, sen va aná.
Aixina, la Siñora, sense sabé de quí sen volíe enfotre y fé chánsa, creén guañá va sé vensuda; del que vatres, si sou prudentes, mol be tos guardaréu.

Ya estabe lo sol inclinat cap al ocasso y disminuída en gran part la caló, cuan les narrassións de los joves y de les jovenetes van arribá al final; per lo que, la seua Reina va di: 

- Ara ya, volgudes compañes y compañs, res li falte al meu gobern durán la presén jornada mes que donátos una nova Reina que, segóns lo seu juissi, la seua vida y la nostra gobernará. Y per naixó, en reverénsia an aquell per qui totes les coses viuen y es lo nostre consol, an esta segona jornada Filomena, jove discretíssima, com Reina guiará lo nostre reino. 

Y dit aixó, ficánse de peu y traénse la corona de lloré, en reverénsia an ella se la va ficá, y ella primé y después tots los demés la van saludá com a Reina, y al seu señorío en complassénsia se van sometre. 

Filomena, una mica abochornada de vergoña, veénse coronada en aquell reino y enrecordánse de les paraules poc abáns dites per Pampínea, per a no paréixe mojigata, recobrada la ossadía, primé va confirmá los cárrecs donáts per Pampínea y va disposá lo que per al matí siguién y per al sopá debíe fes, y quedánse allí aon estaben, va escomensá a parlá aixina.

- Mol volguda compañía, encara que Pampínea, per la seua cortessía mes que per la meua virtut, me haygue fet Reina de tots vatros, no me séntigo yo disposada a seguí sol lo meu juissi sobre la forma de viure, y per a que lo que a mí me pareix fé sapiguéu, y pugáu afegí o disminuí al vostre gust, en poques paraules tos u mostraré. Si avui hay reparat be, los modos seguits per Pampínea me pareix que han sigut tots igualmén loables y deleitosos; y per naixó, hasta que, o per massa repetissió o per un atra raó, no mos pórton aburrimén, no penso cambiáls. 

Habén ya, pos, escomensat les órdens del que ham de fé, mos eixecarém, mon anirém a passejá o rondá un rato, y cuan lo sol estigue ponénse soparém a la fresca y, después de algunes cansonetes y atres entreteniméns, mon anirém a dormí. Demá, alsánmos a la fresca, anirém a voltá per aon cadaú vullgue, y com avui ham fet, a la hora vindrém a minjá; ballarém, y cuan mos eixequém de la michdiada, aquí aon avui ham estat tornarém a novelá. Y lo que Pampínea no ha pogut fé, per habé sigut ya tart triada per al gobern, vull yo escomensá a féu, es a di, a restringí dins de algúns límits alló sobre lo que pugám novelá, per a que cadaú tingue tems de podé pensá en alguna bona história sobre lo assunto proposat per a puguéla contá; lo que, si tos agrade, sirá esta vegada que, ya que desde lo prinsipi del món los homes han sigut espentats per la fortuna a casos diferéns, y u sirán hasta lo final, tots ham de contá algo sobre alló: sobre algú que, perseguit per diverses disgustos o dessepsións, haygue arribat contra tota esperansa a bon port. Les dones y los homes, tots per igual, van alabá esta orden y van aprobá que se faiguere; sol Dioneo, tots los atres habén callat ya, va di:

- Siñora meua, com tots éstos han dit, tamé dic yo que es mol plassentera y encomiable la orden per vos donada; pero com grássia espessial tos demano un don, que vull que me sigue confirmat mentres la nostra compañía duro, y es éste: que yo no siga obligat per esta ley de tindre que contá una história segóns un assunto proposat si no vull, sino sobre alló que mes m´agrado contá. Y per a que dingú penso que vull esta grássia com home que no tingue a má prou históries, desde ara me contentaré en sé lo radé que novelo.
La Reina, que lo coneixíe com home divertit, va compendre que no u demanabe mes que per a podé alegrá a la compañía en alguna história divertida si estigueren cansats de tanta narrassió, y en consentimén de los demés, li va consedí la grássia; y eixecánse tots, cap a un regueret de aigua claríssima que de una montañeta baixabe a una vall ombriosa, a la sombra de mols ábres, entre pedres llises, bolos, y verdes herbetes, en pas tranquil sen van aná.

Allí descalsos y ficán los brassos despullats a l'aigua, van escomensá a divertís entre ells de varies maneres. Y al arrimás la hora del sopá van torná cap a la masada y van sená en bona gana y ben a gust; después del sopá, fets portá los instruméns, va maná la Reina que se escomensare una dansa, Emilia va cantá una cansó, acompañada per lo laúd de Dioneo:
Tan me enchise la meua hermosura
que en un atre amor may
ni pensaré ni buscaré la ternura.
En ella vech sempre al espill
lo be que satisfá al intelecto
y ni acsidén nou o pensá vell
lo be me traurá que me es predilecto
pos ¿quin atre amable objecte
podré mirá may
que dóno al meu cor nova ternura?
No se escape este be cuan dessicho,
per sentí un consol, contemplál,
pos lo meu plaé apoye, y lo meu recreo
de tan suave manera, que expresáu
no podría, ni podría experimentáu
cap mortal may
que no haguere abrassat tal tendresa.
Y yo, que a cada instán mes me enséng,
cuan mes en ell fixo la mirada,
tota me entrego an ell, tota me oferixco
gustán ya de la seua promesa amada;
y tanta alegría espero a la meua arribada
a la voreta d´ell, que may
ha sentit aquí dingú tal ternura.

Acabada esta balada, que tots habíen corejat alegremen, encara que a mols los faiguere cavilá la seu lletra, después de algunes caroles, habén passat ya una part de la nit, li va apetí a la Reina finiquitá la primera jornada, y manán enséndre les antorches y cresols, va maná que tots sen anigueren a descansá hasta la matinada; per lo que, cadaú, giránse cap a la seua cámara, aixina u va fé.


ACABE LA PRIMERA JORNADA

SEGONA

PRIMERA JORNADA. NOVELA DÉSSIMA

Lo mestre
Alberto de Bolonia fa discretamen avergoñís a una Siñora que volíe
humillál an ell per está enamorat de ella.







Quedabe, al
acabá Elisa, la radera novela per a la Reina, la que, en femenina
grássia escomensán a parlá, va di:


Nobles joves,
com a les clares nits són les estrelles adorno del sel y a la
primavera les flos de los verds prats, aixina u són les frasses
ingenioses de les loables costums y les converses plassenteres;
éstes, com són curtes, convenen mol mes a les dones que als homes,
perque mes de les dones que de los homes desdíu lo parlá mol, a
pessá de que avui poques o cap dona entén les agudeses y sap
contestáles: vergoña general es per a natros y per a cuantes están
vives. 





Perque aquella virtut que va está al ánimo de les nostres
antepassades, les modernes la han convertit en adornos del cos, y la
que se veu en les robes mes recargades y chillones y en mes adornos,
se creu que té que sé mol mes que atres honrada, no pensán que si
en ves de damún de les espales damún del llom les portare, un ase
ne portaríe alguna de elles: y no per naixó hauríe de honrás mes
que a un burro.


Me avergoñix
díu perque no puc res di de los demés que contra mí no digue:
eixes tan assicalades, tan pintades, tan abigarrades o barroques, o
com estátues de mármol callades, mudes, insensibles están o,
aixina contesten si sels dirigíx la paraula, que mol milló fore que
hagueren callat; y mos fan creure que es puresa de ánimo lo no sabé
conversá entre Siñores y en los homes cortesos, y a la seua
santurronería o beatería li han donat lo nom de honestidat com si
cap Siñora honesta fore mes que aquella que en la camarera o en la
rentadora o en la cuinera parlo; perque si la naturalesa u haguere
volgut com elles u volen fé creure, de un atra manera les haguere
limitat lo charrá. 





La verdat es que, com en les demés coses, en
ésta ña que mirá lo tems y lo modo y en quí se parle, perque a
vegades passe que, creén alguna dona o algún home en alguna frasota
o dita aguda fé ficá roch o roija a un atre o atra, no habén medit
be les seues forses, aquella vergoña que sobre un atre ha volgut
aviá, contra nell mateix o contra nella mateixa l´ha vist torná.


Per lo que,
per a que sapigáu guardátos y per a que to se pugue aplicá a
vatres aquell proverbio que se diu per tot arreu, de que les dones en
tot agarren lo pijó sempre, esta radera novela de les de avui, que
me toque contá, vull que tos adiestro, per a que aixina com en
noblesa de ánimo estéu separades de los demés, aixina tamé per la
exelénsia de les maneres separades de los demés tos mostréu.

No
han passat encara mols añs desde que a Bolonia va ñabé un
grandíssim meche y de clara fama a tot lo món, y potsé viu encara,
de nom ere mestre Alberto. Sén ya vell, prop dels setanta añs,
tanta va sé la noblesa del seu espíritu que, habénli ya del cos
partit casi tota la caló natural, no va repudiá les amoroses flames
habén vist a una festa a una bellíssima Siñora viuda, de nom,
segóns diuen algúns, doña Malgherida de los Ghisolieri; y
agradánli sobremanera, com un jovenet les va ressibí al seu pit
madú, hasta tal pun que no descansabe de nit si lo día anterió no
habíe vist lo hermós y delicat rostro de la bella Siñora. 





Y per
naixó, va escomensá a frecuentá, a peu o a caball segóns lo que
mes a má li veníe, la carrera (carré) aon estabe la casa de esta
Siñora.


Per lo que,
ella y moltes atres Siñores sen van doná cuenta de la raó de la
seua visita y moltes vegades van fé bromes entre elles al vore a un
home tan agüelo, de añs y de juissi, enamorat, com si cregueren que
esta passió tan plassentera del amor sol als néssios ánims de los
joves y no a datra part entrare y se quedare.

Per lo que,
continuán lo aná amún y aball pel carré, va passá que un día de
festa, están esta Siñora en atres moltes Siñores assentada dabán
de la seua porta, y habén vist de lluñ vindre al mestre Alberto cap
an elles, totes en ella se van proposá ressibíl y honrál y después
gastáli bromes per lo seu enamoramén; y aixina u van fé.


Eixecánse
totes lo van invitá a passá dins, lo van portá a un pati fresquet
aon van maná portá finíssims vins y dolsaines; y al final, en
paraules ingenioses li van preguntá cóm podíe sé alló de está
ell enamorat de esta hermosa Siñora sabén que ere amada per mols
hermosos, nobles y cortesos joves.


Lo mestre,
encara que sentínse atossigat, va ficá alegre gesto y va contestá:


- Siñora, que yo la vullga no té que maravillá a cap sabio, y
espessialmen a vos, perque tos u mereixéu. Y encara que als homes
vells los haygue tret la naturalesa les forses que se requeríxen per
als ejercicios amorosos, no los ha tret la bona voluntat ni lo sabé
qué es l´amor, sino que naturalmén lo coneixen milló perque tenen
mes coneiximén que los joves. La esperansa que me mou a amátos, yo
agüelo a vos amada
per mols joves, es ésta:

moltes vegades hay estat a puestos aon
hay vist a les dones berenán y minján altramússos, (com les
guíxes) y porros; y encara que de los porros res es bo, es menos
roín y mes agradable a la boca lo cap, la cabóssa, pero vatres,
generalmén guiades per gust equivocat, tos quedáu en lo cap a la má
y tos mingéu les fulles, que no sol no valen res sino que tenen mal
gust. ¿Y qué sé yo, Siñora, si al triá los amáns no féu lo
mateix? Y si u faiguéreu, yo siría lo que siríe triat per vos, y
los atres despachats.


La noble
Siñora, igual que les atres, avergoñínse una mica, va di:

- Mestre, be y cortésmen mos hau recriminat de la nostra presuntuosa
empresa; en tot, lo vostre amor me es volgut, com de home sabio y de
pro té que séu, y per naixó, salvaguardán la meua honestidat,
diguéume tots los vostres gustos en confiansa. Lo mestre, eixecánse
en los seus compañs, va agraí a la Siñora lo ratet passat y
despedínse de ella rién y fen festes, sen va aná.
Aixina, la
Siñora, sense sabé de quí sen volíe enfotre y fé chánsa, creén
guañá va sé vensuda; del que vatres, si sou prudentes, mol be tos
guardaréu.






Ya estabe lo
sol inclinat cap al ocasso y disminuída en gran part la caló, cuan
les narrassións de los joves y de les jovenetes van arribá al
final; per lo que, la seua Reina va di: 



- Ara ya, volgudes
compañes y compañs, res li falte al meu gobern durán la presén
jornada mes que donátos una nova Reina que, segóns lo seu juissi,
la seua vida y la nostra gobernará. Y per naixó, en reverénsia an
aquell per qui totes les coses viuen y es lo nostre consol, an esta
segona jornada Filomena, jove discretíssima, com Reina guiará lo
nostre reino. 



Y dit aixó, ficánse de peu y traénse la corona
de lloré, en reverénsia an ella se la va ficá, y ella primé y
después tots los demés la van saludá com a Reina, y al seu señorío
en complassénsia se van sometre. 



Filomena, una mica abochornada
de vergoña, veénse coronada en aquell reino y enrecordánse de les
paraules poc abáns dites per Pampínea, per a no paréixe mojigata,
recobrada la ossadía, primé va confirmá los cárrecs donáts per
Pampínea y va disposá lo que per al matí siguién y per al sopá
debíe fes, y quedánse allí aon estaben, va escomensá a parlá
aixina.





- Mol volguda
compañía, encara que Pampínea, per la seua cortessía mes que per
la meua virtut, me haygue fet Reina de tots vatros, no me séntigo yo
disposada a seguí sol lo meu juissi sobre la forma de viure, y per a
que lo que a mí me pareix fé sapiguéu, y pugáu afegí o disminuí
al vostre gust, en poques paraules tos u mostraré. Si avui hay
reparat be, los modos seguits per Pampínea me pareix que han sigut
tots igualmén loables y deleitosos; y per naixó, hasta que, o per
massa repetissió o per un atra raó, no mos pórton aburrimén, no
penso cambiáls. 



Habén ya, pos, escomensat les órdens del que
ham de fé, mos eixecarém, mon anirém a passejá o rondá un rato,
y cuan lo sol estigue ponénse soparém a la fresca y, después de
algunes cansonetes y atres entreteniméns, mon anirém a dormí.
Demá, alsánmos a la fresca, anirém a voltá per aon cadaú
vullgue, y com avui ham fet, a la hora vindrém a minjá; ballarém,
y cuan mos eixequém de la michdiada, aquí aon avui ham estat
tornarém a novelá. Y lo que Pampínea no ha pogut fé, per habé
sigut ya tart triada per al gobern, vull yo escomensá a féu, es a
di, a restringí dins de algúns límits alló sobre lo que pugám
novelá, per a que cadaú tingue tems de podé pensá en alguna bona
história sobre lo assunto proposat per a puguéla contá; lo que, si
tos agrade, sirá esta vegada que, ya que desde lo prinsipi del món
los homes han sigut espentats per la fortuna a casos diferéns, y u
sirán hasta lo final, tots ham de contá algo sobre alló: sobre
algú que, perseguit per diverses disgustos o dessepsións, haygue
arribat contra tota esperansa a bon port. Les dones y los homes, tots
per igual, van alabá esta orden y van aprobá que se faiguere; sol
Dioneo, tots los atres habén callat ya, va di:





- Siñora
meua, com tots éstos han dit, tamé dic yo que es mol plassentera y
encomiable la orden per vos donada; pero com grássia espessial tos
demano un don, que vull que me sigue confirmat mentres la nostra
compañía duro, y es éste: que yo no siga obligat per esta ley de
tindre que contá una história segóns un assunto proposat si no
vull, sino sobre alló que mes m´agrado contá. Y per a que dingú
penso que vull esta grássia com home que no tingue a má prou
históries, desde ara me contentaré en sé lo radé que novelo.


La Reina, que
lo coneixíe com home divertit, va compendre que no u demanabe mes
que per a podé alegrá a la compañía en alguna história divertida
si estigueren cansats de tanta narrassió, y en consentimén de los
demés, li va consedí la grássia;
y eixecánse tots, cap a un regueret de aigua claríssima que de una
montañeta baixabe a una vall ombriosa, a la sombra de mols ábres,
entre pedres llises, bolos, y verdes herbetes, en pas tranquil sen
van aná.

Allí descalsos y ficán los brassos despullats a l'aigua,
van escomensá a divertís entre ells de varies maneres. Y al arrimás
la hora del sopá van torná cap a la masada y van sená en bona gana
y ben a gust; después del sopá, fets portá los instruméns, va
maná la Reina que se escomensare una dansa, Emilia va cantá una
cansó, acompañada per lo laúd de Dioneo:


Tan me enchise
la meua hermosura


que en un atre
amor may


ni pensaré ni
buscaré la ternura.


En ella vech
sempre al espill


lo be que
satisfá al intelecto


y ni acsidén
nou o pensá vell


lo be me
traurá que me es predilecto


pos ¿quin
atre amable objecte


podré mirá
may


que dóno al
meu cor nova ternura?


No se escape
este be cuan dessicho,


per sentí un
consol, contemplál,


pos lo meu
plaé apoye, y lo meu recreo


de tan suave
manera, que expresáu


no podría, ni
podría experimentáu


cap mortal may



que no haguere
abrassat tal tendresa.


Y yo, que a
cada instán mes me enséng,


cuan mes en
ell fixo la mirada,


tota me
entrego an ell, tota me oferixco


gustán ya de
la seua promesa amada;


y tanta
alegría espero a la meua arribada


a la voreta
d´ell, que may


ha sentit aquí
dingú tal ternura.






Acabada esta
balada, que tots habíen corejat alegremen, encara que a mols los
faiguere cavilá la seu lletra, después de algunes caroles, habén
passat ya una part de la nit, li va apetí a la Reina finiquitá la
primera jornada, y manán enséndre les antorches y cresols, va maná
que tots sen anigueren a descansá hasta la matinada; per lo que,
cadaú, giránse cap a la seua cámara, aixina u va fé.





ACABE LA
PRIMERA JORNADA




SEGONA