Mostrando entradas con la etiqueta doctor. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta doctor. Mostrar todas las entradas

sábado, 27 de julio de 2024

3. 4. De cóm Pedro Saputo se va fé dotó. Seguix lo seu viache.

Capítul IV.

De cóm Pedro Saputo se va fé dotó. Seguix lo seu viache.


Deu mos libro dels tontos: amén. Perque tratá en ells es lo mateix que entrá de nit y sense llum a una casa en tot escampat aon no se ha estat may. Pero tamé tíndreles en homens tan espabilats es traball y demane sing dotsenes de sentits. Y si són antojadisos o garchos de intensió, no són ya homens sino demonis.

Lo nostre héroe no coneixíe lo mal pera guardás. Ara se li va antojá fes meche; sí, siñós, dotó, sense mes ni mes, meche, siñó, com qui no diu res.

Totes les professions haguere ell volgut coneixe ejersínles per la seua cuenta; pero com es tan curta la vida del home, li va pareixe impossible. Fora de que algunes teníen per an ell poc atractiu.

Ne teníe mol gran entre datres la de soldat; pero va habé de renunsiá an este gust per la obligassió y cariño de sa mare.

De mossen de almes no podíe ordenás y ejersí lo ofissi una temporada; perque lo sacerdossi es un llas mes fort encara que lo del matrimoni, y lo que una vegada se arribe a ordená, ordenat se quede in eternum. Flare, ya podíe di que u habíe sigut habén sigut monja, y habén estat mich añ al Carmen de Huesca aon va coneixe mol be lo flarisme. De la professió de lletrat se contentabe en la siensia. Lo que va di don Severo, de anassen en los gitanos, va sé una veu que ell mateix va soltá y va fé corre pera omplí lo buit del seu eclipse al convén. Encara que be u dessichare; perque, ¿quína vida com la del gitano o la del sossiollingüista? Pero lo tiráe cap atrás lo habé de sé lladre per forsa y engañadó, de perdre tota la vergoña y acomodás a tota la brutissia y gorrinada. Envejo la vida de eixos filóssofos judaicossinics, díe; pero no ting estómec per an aixó. La seua curiosidat habíe de escomensá o mes be seguí de algún modo y probá alguna nova professió u ofissi, va volé inissiás a la de meche.

Passán de Valensia a Mursia va sentí parlá de un meche famós que ñabíe a una vila prinsipal, uns diuen que ere Alberique, datres que Elche, atres Cullera; y va di: bona ocasió; allá que vach, y assento plassa de practicán. Dit y fet. Va y se presente al Esculapio de aquella terra, al que li díen lo siñó meche y li va di que habíe estudiat a la Sertoriana de Huesca y que anáe de siudat en siudat, de regne en regne buscán un mestre que u fore digne de ell; no per lo talento que Deu li habíe donat, que no ere mes del nessessari, sino per la aplicassió en que pensabe está penjat de les seues paraules y portá después la recomanassió de la seua escola; que la seua bona estrella li habíe fet sabé de la seua molta sabiduría; y li rogáe que lo admitiguere entre los seus dissipuls. Me dic, va afechí, Juan de Jaca, soc aragonés, fill de bons pares y natural del poble de Tretas, a la montaña.

Li va agradá al dotó lo empaque y desparpajo de Pedro Saputo, y per vía de examen li va preguntá en latín qué es calentura, qué es pols, y qué es meche. Ell, que per passatems habíe lligit alguns llibres de medissina y teníe tan bona memoria, li va contestá tamé en latín, parlán micha llarguíssima llengua, a la que va regirá, ajuntá, concordá, y casá a Hipócrates, Galeno, Andrés Piquer, Raimundo Lulio o Ramón Lull y lo Mestre de les sentensies; a Aristófanes, Varrón y Paracelso, en Plinio, Averroes, Nebrija y Pico de la Mirándula; afegín de ell reflexions tan propies y adecuades, que ni Piquer después va parlá milló de calentures, ni Solano de Luque del pols, cuan van vindre al món a enseñá als meches lo que encara no sabíen. Tamé va pujá a la lluna y de allí mes a dal, y va nomená mes planetes y constelassions de les que va coneixe don Diego de Torres, y va parlá maravilles de la astrología médica y de la influensia dels astres (dels sastres no) al cos humano; va fingí una fe que no teníe.

La definissió del dotó la va reduí a dos paraules, dién que es Lucifer de la salut. Pero después la va extendre y la va ampliá donán mes de vin definissions del meche a modo de letanía.

Se omplíe de goch lo mestre al vore que un home tan consumat veníe a sé discípul, y se va creure lo mateix Esculapio en gayata y gorra a la moderna. Ben serio li va di: Recte, fili; in discipulum te coopto; et spero fore ut intra paucos menses par sis magistro, et mihi in schola succedere possis. Que vol di: "Mol be, fill; te admitixgo com a dissípul, y espero que en pocs mesos me igualos com a maestre y pugues relevám a la escola.»

Va escomensá, pos, la práctica, les práctiques, y lo mestre cada día mes enamorat de ell, distinguínlo mol entre los discipuls, que ne eren de dotse a quinse. Los van ressibí mal un día a una casa, y encara van ofendre de paraula al mestre; y mostranse mol sentit Pedro Saputo, li va di:

- Gustosa la siensia, fill, pero odiosa la professió. Porte mols disgustos, desazones, sinsabores, corcovos, singlots y tamé indigestions ; pero tamé alguna bendissió y favor y sobre tot es mol socorrida. Per lo demés ya sabrás los secrets del art. Pero no te arredros, no te faigues cap atrás. Ya saps que al home se li va di:

in sudore vultus tui (a la suó del teu fron); pos per al dotó se mude a P la S, afán y traball; roins díes y pijós nits es la condissió del home en general; dos díes de tristesa, y un repartit entre la alegría y les distracsions del doló; y aixó cuan li va be; pero lo meche...

En fin, ya sabrás, repetixgo, los secretos de la professió, lo segón arte del dotó. Perque a tú sol, fill, a tú sol vull revelatu.

Faríe uns tres mesos que practicabe cuan lo seu mestre va ressibí una carta del consell de Villajoyosa, a la que li demanáen un meche de la seua escola; y si no lo teníe cumplit o de la seua satisfacsió a má, los enviare un dels seus discipuls mes adelantats.

Li va pareixe cridáls a tots, los va lligí la carta, y los va proposá que ya que cap de ells habíe cumplit la práctica, designaren al que en mes confiansa podríe enviá, ya que entre ells teníen que coneixes. Tots al sentí aixó se van girá cap a Pedro Saputo y va di lo mestre:

- Enteng, siñós, enteng; tamé yo me inclinaba per Juan de Jaca; pero en lo vostre testimoni se assegure mes lo meu. Hi anirá Juan de Jaca, y repelará y furgará los morbos que afligixen a la poblassió, y tallará la tabe que la infecte. (Perque an aquella siudat se estáen patín unes calentures podrides de pus que díen que se apegaben una mica a la roba, y hasta a la carn.)

Sápigue Juan de Jaca, lo meu mol dilecte discípul, que Villajoyosa es teatro de proba pera un dotó. Mols marinés, com a port de mar; caló a la sang, afrodisis als alimens, pubertat y amors primerengs, passions tiranes y vellea antissipada. Sangría, vomitoris y purgues als jovens; vomitius, purgues y sangría a les persones de micha edat; purgues, sangría y vomitines als agüelos com lo Sebeta; después sudorifics a tots, tintures analéptiques y dieta amoressén. Pero sobre tot tingues presén que la sang es lo mes gran enemic del home; después entre lo amor. Per aixó an ixa vila ña lo que ña, com porto dit. Y bons que los tingues, y als que te consulton, dieta y separatio toriabsoluta desde san Miquial de Mach a san Miquel de Setembre. Aixó ya se véu que no u farán, se extenuarán, caurán, morirán; pero lo meche ya sen va eixí per la seua porta.

Que se mórigue en hora bona lo que vullgue morís. ¿Va pagá les visites?, pos requiescat in pace. Dirán, parlarán: requiescat in pace. Lo dotó lo ha matat; requiescat in pace. Fora de que, fill meu, tots segons lo poeta, sedem properamus ad unam (caminem a una cap al atre món). Y fet com cal lo nostre ofissi, que lo dolén o dolenta se mórigue del mal o de la medissina, lo tímpano dels coribantes (que es tocá la zambomba y fé soroll). Si te se oferix algún cas fort, audaces fortuna juvat (als audasos, valens, osats, ajude la fortuna): sang y mes sang, que, com vach di, es lo nostre mes gran enemic; y después, passo lo que vullgue passá, lo tímpano damún dit, y si lo dolén se mor, que en pas descanso, requiescat in pace, R. I. P.

Estire la garra lo folclorista Carrégalo

Acabada esta famosa llissó, lo va abrassá tendramen, y va escriure y li va entregá la carta de autoridat y persona. Ell, compranse una mula en bona memoria, va tirá cap a Villajoyosa montán an ella, en lo que se va acreditá mol, pos ya abans de ejersí la professió cabalgabe en mula, que an aquell tems ere distintiu y siñal de exelensia entre los dotós. Y es sert, desde que van baixá de la mula la professió va per enterra y no se veuen mes que mechets. Portáe tamé una gran gorra negra, un gabán coló de palla en forro morat, y una gayata llarga en empuñadura de plata a la que figurabe una serp enrollada a la fusta com símbol de la medissina o farmassia.

Perque Esculapio, que ere lo Deu dels meches y dels boticaris entre los gentils, va vindre de Grecia a Roma transformat en serpota a petissió y honor del senat que va enviá a buscá los tres embaixadós en un hermós buque de la república (res publica).

Va arribá, va presentá les seues cartes de recomanassió; y com an elles lo seu mestre lo va ficá per damún dels cuernos de la lluna y lo va anivellá en los estels, no van repará en la seua curta edat.

Ni van repará tampoc en les calentures ni la tabe o lo que fore, pos encara que resseptabe a paupontes, allí aon apuntáe, la ensertáe, la passia declinabe, en quinse díes se va quedá sense dolens, passiens y cliens, curats tots felismen en los purgans, les sangríes y los suorans o fessuás; exepte sis monges, dos capellans, vuit marinés, tres buhoneros y algún atre, que entre tots no arribáen a sen; en atres tans flares y un Argos que lo enfadabe selán a una nebodeta que per la seua molta bellesa díe ell que se habíe escapat del Olimpo y baixat a la terra. Va morí la tía esta perque va arribá la seua hora, y se supose; pero es sert que Pedro Saputo (casi tremolo al díu) va tindre gran tentassió de ajudala. ¡Ay!, la ocasió pot mol. 

Deu faigue san al meu meche.

Com discurríe y sabíe fé aplicassions per analogía y consecuensia, encara va formá una espessie de sistema, reformán la doctrina del seu mestre y de les práctiques que entonses se seguíen, va curá entre atres a un epiléptic (mal del cor), a un en gota y a un maniátic; al primé en un parche de cerato fort y revulsiu a la boca del estómec; al segón en fregues seques los matins abans de alsás, per lo esquinás y totes les juntes o articulassions; y al tersé en sangríes sense vi (Deu mos libro), purgues y música, fenli adependre la música y la poesía. Les sagales se ficáen dolentes sol per lo gust de que ell les visitare. Y hasta ne va ñabé dos que van fé vore que les habíe picat una tarántula; ell va reconeixe lo mal, elles lay van confessá, y va obrá lo milagre de la seua curassió en gran crédit y no menos profit, habén sigut mol ben pagat per los pares.

Anáe, pos, assombrosamen fen la seua práctica; lo seu mestre li escribíe continues enhorabones; tots lo miráen com al orácul de Delfos, y los marinés de Villajoyosa portáen la seua fama a les cuatre parts del món. Pero ell en ell mateix; ¡quín cachondeo cuan tornáe de visitá y se embutíe al seu cuarto! Allí se vée lo eixecá los muscles y soltá la carcañada, lo pegá puñades a la taula, lo fé pasmos y no acabá de admirás y enríuressen de lo que veíe y tocáe, que ere la tontería de la gen y los doblers que guañabe, en los mol rics regalos que li féen, si haguere estat allí un añ s'haguere pugut comprá un coche (si ne hagueren ñagut). Villajoyosa es un poble entonat y los seus naturals generosos y agraíts. Ademés ixíe als pobles de la roglada y se emportáe mol bon or y riques propines. Pero se li va acabá la nova consiensia, y als cuatre mesos de ejersissi li va pegá per una ocasió que igual haurán tingut mols atres y no lo haurán imitat.

Lo van cridá pera un arriero de Carcagente o Carcaixent que al passá en la seua recua un barranquet que ña prop de Villajoyosa, creixcut per l'aiguat de la tarde anterió, va doná un pas en fals lo seu burret y va caure en la cárrega. Eren les deu del matí al mes de juliol; fée molta caló, y lo arriero amerat de un mar de suó va tindre que aviás al aigua casi gelada, y va traure de ella y en lo burro una enfermedat que lo va acompañá mol tems. Lo va visitá lo nostre Galeno, y se va di per an ell: esta es la ocasió de probá lo remey de Quinto Curcio. Lo mateix li va passá a Alejandro, y lo seu meche li va propiná un mejunje en lo que lo va fé dormí tres díes, y después va rompre a suá com un carboné y aixó lo va saná, en vuit díes estáe sano. Grassies, pos, al remey. Y en efecte se va ficá mans a la obra. Pero com lo amic Quinto Curcio no diu de qué se componíe, se va ficá Pedro Saputo a adiviná, y li va pareixe que teníe que mesclá los narcotics y los fesmessuá; y així u va fé. Pero va carregá massa la má dels primés; y sí que va dormí lo dolén dos díes, pero después al tems de rompre a suá fort, cosa favorable y esperada, tamé li van vindre les basques de la mort, o mes be quedás geladet al llit, pos ni basques va tindre lo pobret. Y encara díe la gen: ¡Quín meche! 

Tres díes li ha allargat la vida; un atre l'haguere dixat morís.

Poc satisfet Pedro Saputo de sí mateix, y demanán la venia al consell va aná a vore al seu mestre. Li va contá lo cas, y lo mestre li va contestá: no desaprobo lo fet, pero un atra vegada, y com díe Juan de Jaca, esperimentum fac in anima vili (fes la proba o experimén a persona que valgue poc).

- Pos ¿quína ánima mes vil podía habé trobat?, va di Pedro Saputo.

- Mol engañat estás, fill, li va contestá lo mestre; encara que la culpa es meua que no te vach previndre. Alma vil es un flare, un benefissiat, una monja; y en cas de nessessidat, una donsella vella; una casada estéril, un catalanet filólogo com Arturo Quintana Font, una viuda sense fills, pero no un pobre arriero, y mes pare de familia. An aquelles, particularmén a monges y flares, se fan eixes probes, que no li poden doldre a ningú y fan mes falta al atre món que an éste. Torna al teu partit, a la teua vila joyosa, y de aquí a un mes o dos, perque ara estic afaenat, mira de dixát vore mes, pera revelát los secretos de la professió y la compossisió de la persona del meche. Va besá Pedro Saputo les mans al seu mestre y se va despedí dels seus condiscipuls. Pero espantat de la seua temeridat y corcat per la consiensia, no va volé torná a Villajoyosa, aixina que va pará a Mursia, aon va vendre la mula y va torná al seu ofissi de pintó aventurero.

Van sentí mol la seua desaparissió a Villajoyosa, y mes les donselletes, creénse totes huérfanes y abandonades de la providensia. ¡Cuántes lo van plorá! ¡Cuántes lo ensomiaben de día y lo suspiraben de nit! ¡Cóm se torsíen les mans invocán lo seu nom desesperades! ¡Quína amargó! Díen: ¡Juan de Jaca de la meua alma! Y es de advertí que desde entonses saben les sagales de Villajoyosa pronunsiá la jota com natros, habense esforsat an esta gutural pera cridál be y no oféndrel convertín lo seu apellit en una paraula fea y malsonán. (Xuan de Xaca, Chuan de Chaca.)

Va passá después a Mursia y de allí a Granada. La seua curiosidat se va sebá sense terme a les memories de la gran siudat dels árabes, de la gran siudat dels Reys Catolics, de la siudat dels Vegas, Mendozas y Gonzalos: de la Troya de la Europa moderna.

Va visitá después la de Santafé y de allí va aná a Sevilla, aon se va aturá un añ per la mateixa raó que a Valensia. Va pujá a Córdoba y va saludá a la mare de les siensies, después de nous siglos, cuan les demés nassions de Europa eren encara semirrassionals y se alimentaben (o poc menos) de les bellotes de la primitiva ignoransia.

Lexique roman; Girgo – Esglandar

De allí va passá a Castilla, sen la primera siudat que va visitá la imperial Toledo, y va vore que ben just podíe aguantá la grandesa del seu nom. De Toledo va aná a Salamanca, la Atenas de España, y se va admirá del sarabastall a les escoles, del número de elles y de estudians, y entrán a examiná la doctrina va vore que no corresponíe a la opinió ni al afán y concurs dels estudis.

Va passá a Valladolid, la vall de Olit u Olite; va vore la seua catedral; y cansat de curiosidats se va adressá cap a la Cort que entonses estáe a Madrid o Madrit, un poblacho a un atre tems, y ara una de les mes hermoses poblassions de Europa, encara que sense memories antigues, sense glories dels siglos passats. No se va volé cansá mol en examinala perque sabíe lo que ere; y per un atra part la auló que ixíe dels palaus y ofissines li va entabuchá lo cap y lo va obligá a eixí de allí lo mes pronte milló sense vore mes que algunes coses que sempre ha tingut com a bones; y va empendre lo camí de Burgos. Esta antiga Cort de Castilla, esta primera capital de la antiga Castilla, va di al arribá, no put y corrom com l'atra. Eixe es lo palau, en gust lo voría tot; eixa la catedral, hermosa, magnífica, digna de la seua famosa antigüedat. Pero estáe desabrit, se añoráe, lo seu cor se dolíe de una aussensia tan llarga, y pensán en sa mare, va estretí lo sírcul del seu viache y va adressá al dret voltán cap a Aragó per Saragossa.

lo camí, Miguel Delibes, Moncho, chapurriau

Les ales del pensamén li van ficá lo dessich als peus desde lo momén en que va determiná entornassen cap a la seua terra.

Encara no acababe de eixí de Burgos, per díu així, y ya estáe a Calatayud y va arribá a La Almunia. Va aná al messón, y apenes fée micha hora que habíe arribat que lo van vindre a buscá un home y una dona preguntán si ere meche.

- Sí, los va di, enteng algo de medissina, ¿qué se oferix?

- Miréu, van di; lo meche del poble va aná a Ricla a una consulta, y jugán a una casa va reñí en lo albéitar, menescal o veterinari per una jugada, y lo menescal an ell li va arrencá lo nas de una mossegada; y ell al veterinari li va fé saltá un ull, y allá que van los dos en lo seu mal y los cirujanos.

Un tío nostre, ya mol agüelet, va caure anit per la escala; no se va fé cap mal; sol se va quedá adormit o estamordit; lo vam gitá, y an esta hora encara no se ha despertat; y diuen que així dormín y respirán sen pot aná a l'atra banda y quedamos a copes de la herensia si no fa testamén o desfá lo que té fet.

Va entendre Pedro Saputo lo que ere; va aná cap allá y va vore a un home de uns setanta añs de edat llarc al llit, en lo coló natural, una mica ensés, y com en una son mol descansada; ya li habíen aplicat candeletes, ferro ruén, lo habíen pessigat mil vegades, y res, dorm que dormirás.

Va di: - Este home se va tindre que sangrá después de la caiguda; pero se li aplicará un atre remey. Que me porton una mica de pólvora, algo mes de un parell de onses de pes. Lay van portá, y ficada a una escudella en una mica de aigua, va escomensá a remóurela o regirala y pastala, y después va fé en ella dos flarets (petardos, cohets) y manán eixí a tots de la alcoba, exepte a dos homens que eren los que mes dessich mostraben de la salut del dolén, lo va ficá pancha per aball y de un costat; y cuan lo va tindre així, li va aplicá un flaret al cul y li va botá foc.

Se ensén la pólvora, chispege, se agarre, se consumix, y lo dolén adormit com un soc. Li va embutí l’atre, y va fé mes estrago, pos va escomensá a chumali sang en tanta abundansia, que se formabe un charco al llit. Y al poc rato va escomensá a menejá los peus, después a queixás y fotre algún bram, y va torná del tot a la vida.

Pedro Saputo va dixá eixí molta sang, y cuan li va pareixe prou, va maná que lo rentaren en oli y aiguardén batut y li aplicaren después compreses empapades o amerades y un atre día los va di lo que habíen de fé pera curá la llaga. Li van doná un doblón, sen va aná pel matí y va quedá al país lo prodigiós remey pera sempre.

Ña qui diu que no va sé aixó a La Almunia, sino al Frasno, y atres que a Épila. Poc importe; yo de La Almunia de Doña Godina u vach trobá escrit.

Jaca, siglo XIII, románs

viernes, 17 de enero de 2020

JORNADA CUARTA. NOVELA DÉSSIMA.




JORNADA
CUARTA. NOVELA DÉSSIMA.





La
dona de un meche, tenínlo per mort, fique al seu amán narcotisat a
un arcó, y en ell a dins sel emporten dos ussureros a casa seua. Al
recobrá lo sentit, lo fiquen a la presó per lladre. La criada de la
Siñora conte a la señoría que ella lo habíe ficat al arcó robat
per los ussureros, y se salve de la forca, y los prestamistes per
habé robat lo arcó són condenats a pagá una multa.






Habén
acabat lo rey lo seu relato, sol quedabe Dioneo per contá lo seu,
que es este:


Les
penes dels infelisos amáns aquí contades, no sol a vatres, siñores,
sino tamé a mí me han entristit los ulls y lo pit, per lo que mol
hay dessichat que se acabaren. Ara, alabat sigue Deu, que ya s´han
acabat (menos si yo vullguera an esta malvada mercansía afegí un
mal empalme, de lo que Deu me libro), sense seguí mes abán en tan
dolorosa materia, una mes alegre y milló escomensaré, y potsé
servirá de bona orientassió a lo que a la próxima jornada té que
contás. Debéu sabé, hermossíssimes joves, que no fa mol tems va
ñabé a Salerno un grandíssim meche cirujano de nom mestre Mazzeo
de la Montagna, lo que, ya prop de los seus radés añs, habén pres
per dona a una hermosa y noble jove de la seua siudat, li comprabe
vestits rics, joyes y tot lo que a una dona pot agradáli mes. Ella
estáe la mayoría del tems encatarrada, perque al llit no estabe per
lo home ben cuberta. Este home, que, com micer Ricciardo de Chínzica,
de qui ham parlat, a la seua enseñabe les festes y lo dijú, éste
an ella li explicabe que per una vegada que se gitabe en una dona
teníe que descansá no sé cuáns díes, y datres tontades. En lo
que ella vivíe mol descontenta, y com ere prudén y de ánim valén,
per a aforráli faena al de la casa se va disposá a eixí al carré
y desgastá an algú forasté, y habén mirat mols jovens, al final
un li va arribá al alma, en lo que va ficá tota la seua esperansa y
tot lo seu ánim. Aixó, advertínu lo jove y agradánli mol, tamé
cap an ella va enfocá lo seu amor. Se díe éste Ruggeri dels
Aieroli
, noble de naiximén pero de mala vida y de reprobable estat
hasta lo pun de que ni parén ni amic li quedabe que lo vullguere
vore, y per tot Salerno sel culpabe de robos y de atres maleses. De
aixó poc se va preocupá la dona, ya que li agradáe per datres
coses. Y en una criada seua tan be u va prepará, que van está juns;
y después de chalá, la dona lo va escomensá a renegá per la seua
vida passada y li va demaná que, per amor d´ella, de aquelles coses
se apartare; y per a donáli ocasió de féu, va escomensá a passáli
de cuan en cuan unes perretes. De esta manera, están juns mol
discretamen, va passá que al meche li van ficá entre les mans un
dolén que teníe futuda una de les dos cames; lo meche los va di als
seus paréns que, si no se li traíe un os podrit que teníe a la
cama, se li tendríe que tallá tota la cama o se moriríe. Ficánse
de acuerdo tots los seus paréns, lay van portá. Lo meche, pensán
que lo dolén sense sé narcotisat o anestessiat no soportaríe lo
doló ni se dixaríe intervíndre, va fé destilá de sert compost
seu un aigua que debíe dormíl mentres ell lo intentabe curá. Va fé
portá la anestesia a casa, y a una finestreta de la seua alcoba la
va ficá, sense díli a dingú lo que ere. Cuan va arribá lo tardet,
cuan teníe que aná a curá al dolén, li va arribá un missache de
serts mol grans amics seus de Amalfi diénli que per res dixare de
acudí allí enseguida, perque habíe ñabut una gran riña y mols
habíen sigut ferits. Lo meche, dixán per a en son demá la cura de
la cama del os pasat, va pujá a una barqueta y sen va aná cap a
Amalfi. La dona, sabén que per la nit no tornaríe a casa, de
amagatóns com acostumbrabe, va fé víndre a Ruggeri, lo va embutí
a la seua alcoba, y lo va tancá a dins hasta que les persones de la
casa sen anigueren a dormí. Quedánse, pos, Ruggeri a la alcoba y
esperán a la Siñora, com teníe molta sed y va vore a la finestreta
aquella garrafeta de aigua que lo meche habíe fet per al dolén, y
creén que ere aigua, se la va portá a la boca y se la va beure
tota. No habíe passat mol rato cuan li va entrá molta son y se va
adormí com un soc.


La
dona, tan pronte com va pugué va aná cap a la seua alcoba y, trobán
a Ruggeri adormit, va escomensá a saxál y a díli en veu baixa que
se eixecare, pero com si res: no responíe ni se movíe un pun; per
lo que la dona, algo enfadada, en mes forsa lo va sacsejá, dién:
-
Eixécat, dormilón, que si volíes dormí, aon teníes que aná ere
a casa teua, y no víndre aquí. Ruggeri, espentat de esta manera, va
caure an terra desde l´arcó aon estabe y no va doná cap siñal de
vida, la mateixa que haguere donat un mort; en lo que la dona, una
mica assustada, va escomensá a intentá eixecál y lo movíe mes
fort, y lo agarrabe pel nas, y lo estirabe de la barba, pero no valíe
per a res: habíe lligat lo burro a un bon clau. Per lo que la Siñora
va escomensá a pensá que estáe mort, pero encara aixina lo va
escomensá a pessigá y a cremál en una vela; per lo que ella, que
no ere mechesa encara que meche fore lo home, va creure que estabe
mort, per lo que, com lo volíe mol, si va sentí doló no ña que
preguntáu, y no atrevinse a fé soroll, va escomensá a plorá damún

d´ell casi en silensio. Pero después de un rato, en temó de
afegí a la deshonra esta desgrássia, va pensá que sense tardá
teníe que trobá lo modo de tráurel de casa mort com estabe, y de
amagatóns va cridá a la criada, y amostránli la seua desgrássia,
li va demaná consell.


La
criada, maravillánse mol, tamé lo va menejá y espentá, y veénlo
sense sentit, va di lo mateix que díe la Siñora, es di, que estabe
mort, y li va aconsellá que lo tragueren de casa.


A
lo que la Siñora va di:


-
¿Y aón podém amagál per si u veu algú?



A
lo que la criada va contestá:


-
Siñora, esta tarde ya de nit hay vist, apoyada a la tenda del fusté
veí nostre, un arca no massa gran que, si no la han embutit a casa,
mos vindrá mol a propósit per a lo que nessessitam, perque a dins
hi cap be, y podém fótreli dos o tres puñalades y dixál a
consevol puesto. Qui lo trobo se pensará, com ha sigut tan roín,
que, anán a fén alguna, algún dels seus enemics l´ha matat, y
después l´han ficat al arca.


Li
va pareixe be a la Siñora lo consell de la criada, menos en lo de
féli algunes ferides, dién que no podríe vóreu per res del món.
La va maná a vore si encara estabe l´arca aon la habíe vist, y
ella va torná dién que sí. La criada, entonses, que jove y valenta
ere, ajudada per la Siñora, se va ficá a Ruggeri a cascarrulles, y
anán la Siñora per dabán per a mirá si veníe algú, arribán al
arca, lo van embutí a dins, y tornánla a tancá, sen van aná.


Fée
uns díes, habíen vingut a viure a una casa dos joves que dixaben
dinés a ussura, y dessichosos de guañá mol y de gastá poc, tenín
nessessidat de mobles, lo día abáns habíen vist aquella arca y
habíen pensat que si per la nit seguíe allí se la emportaríen a
casa. Y arribada la mijanit, van eixí de casa, la van trobá, y
sense entrá en miraméns, rápidamen, encara que los pareixíe massa
pesada, se la van emportá a casa y la van dixá a la vora de una
alcoba aon les seues dones dormíen, sense preocupás de colocála be
entonses; y dixánla allí, sen van aná a dormí.


Ruggeri,
que habíe dormit mol tems, y ya habíe paít lo narcótic, prop de
maitines se va despertá, pero no va recuperá del tot los sentits,
li va quedá al servell una estupefacsió que no sol aquella nit sino
mes díes lo va tíndre apamplat. Obríe los ulls y no vee res, y
estirabe los brassos y les mans y se trobabe en la fusta del arca. Va
escomensá a cavilá y a dís an ell mateix:


-
¿Qué es aixó? ¿aón estic? ¿estic adormit o despert? Men
enrecordo que esta nit hay entrat a la alcoba de la meua Siñora y
ara me pareix que estic a un ataút. ¿Qué vol di aixó? ¿Haurá
tornat lo meche o passat algo per lo que la Siñora, mentres yo
dormía, me ha amagat aquí? Aixó crec, segú que aixina haurá
sigut.


Se
va quedá quieto y va escoltá a vore si sentíe alguna cosa. Están
aixina mol rato, mes be a disgust an aquell puesto tan estret, li fée
mal lo costat aon se apoyabe, y volén tombás del atre costat, tan
be u va fé que, pegán en los riñóns contra un dels costats del
arca, que no estabe ben anivellada, la va fé caure; y al caure va fé
mol soroll, per lo que les dones que allí a la vora dormíen se van
despertá, pero com teníen temó, callaben. Ruggeri se va assustá
pero va notá l´arca uberta, y va volé eixí fora. Y com no sabíe
aón estabe, va escomensá a caminá a paupóns per la casa, per a
vore si trobabe una escala o porta per aon anássen. Lo van sentí
les dones y van escomensá a di:
- ¿Quí ña per ahí?


Ruggeri,
com no coneixíe les veus, no contestabe, per lo que les dones van
escomensá a cridá als dos homens, que com habíen velat hasta tart,
dormíen mol be y no sentíen res de lo que passabe. Les dones, mes
assustades, se van eixecá y se van assomá a les finestres, y van
escomensá a quirdá:


-
¡Al lladre, al lladre!


En
este jaleo se van despertá mols dels veíns y pronte van trobá a
Ruggeri, que sense pugué vore per aón podríe escapás, li van tirá
la ma los guardies del rectó de la siudat, que habíen corregut al
sentí lo abalot, y lo van portá dabán del rectó, perque per tots
ere tingut per lladre y roín, y torturánlo, va confessá que habíe
entrat a casa dels prestamistes a robá, y lo rectó va dessidí que
lo penjaríen.


Va
corre pel matí per tot Salerno la notíssia de que Ruggeri habíe
sigut detingut robán a casa del ussureros, y sentínu la Siñora y
la criada, se van extrañá tan que casi no se creíen lo que habíen
fet la nit d´abáns, pensáen que u habíen ensomiat. Y ademés de
açó, del perill que corríe Ruggeri sentíe la Siñora tanta pena
que casi se tornáe loca.



Después
de la tercia, habén tornat lo meche de Amalfi, va preguntá
qué habíe sigut de la seua aigua, perque volíe donálay al seu
dolén; y trobánse la garrafeta vuida va fé un gran abalot dién
que res a casa seua podíe quedás al seu puesto.


La
Siñora, que estabe preocupada per una atra cosa, va contestá
enfadada dién:
- ¿Qué faríeu vos, maestre, per una cosa
importán, cuan per una garrafeta de aigua forra montéu tan gran
abalot? ¿Es que no ne ña mes en tot lo món?


A
lo que lo mestre va replicá:


-
Dona, te penses que ere aigua clara; no es aixina, ere un aigua
preparada per a fé dormí a un passién. Y li va contá la raó per
la que la habíe fet.


Cuan
la Siñora va sentí aixó, va está segura de que Ruggeri se la
habíe begut y per naixó los habíe pareixcut mort, y va di:


-
Maestre, natros no u sabíem, aixina que féune un atra.


Lo
dotó, veén que no ni quedáe datra, ne va destilá una nova. Poc
después, la criada, que per orde de la Siñora habíe anat a
enterássen de lo que se díe de Ruggeri, va torná y li va di:
-
Siñora, de Ruggeri tots parlen mal y, per lo que yo hay pogut sentí,
ni amic ni parén li quede que per a ajudál se haigue eixecat o
vullgue alsás; y se té per segú que demá lo magistrat lo fará
penjá. Y ademés de aixó, tos contaré una cosa curiosa. Me pareix
que sé cóm va arribá a casa del prestamista: be coneixéu al fusté
aon estabe lo arcó aon lo vam embutí. Sel va sentí discutí en un
que seguramén ere l´amo del arca, reñín com a gossos, aquell li
demanáe los dinés perque l´arca no apareixíe, y lo fusté li
responíe que lay habíen robat per la nit; a lo que aquell
replicabe: «No es verdat, tú lay has venut als dos joves
prestamistes, que ells me u van dí cuan la vach vore a casa seua,
cuan va sé detingut Ruggeri». A lo que lo fusté va di: «Ells te
han dit una mentira, no me han comprat cap arcó, pot sé que de nit
me la haiguen robat ells; aném a casa seua». Y aixina si van
atansá, y yo hay vingut aquí, y com podéu vore, penso que de esta
manera Ruggeri va pará allí, pero cóm va ressusitá no puc
enténdreu.


La
Siñora, entonses, entenénu tot, li va di a la criada lo que habíe
sentit del aigua del meche, y li va rogá que per a salvá a Ruggeri
la ajudare, perque en un mateix pun podíen salvá a Ruggeri y
protegí lo seu honor.


La
criada va di:


-
Siñora, diéume cóm, que yo faré consevol cosa de bona gana. La
Siñora, com ya habíe cavilat qué se teníe que fé, li va di a la
criada que, lo primé, anare a vore al meche, y plorán, li diguere:


-
Siñó, ting que demanátos perdó per una gran falta que hay fet
contra vos. -
Va dí lo meche:


-
¿Y de quina falta me parles?


Y
la criada, sense dixá de plorá, va di:


-
Siñó, sabéu quí es lo jove Ruggeri de los Aieroli, éste, com li
agradaba yo, entre amenasses y amor me va portá a sé la seua amiga:
y sabén ahí per la tarde que vos no estábeu, mel vach portá a la
vostra casa, a la meua alcoba. Li va entrá sed, y com yo no había
preparat ni aigua ni vi, sense volé que la vostra dona, que a la
sala estabe, me veiguere, men vach enrecordá de habé vist a la
vostra alcoba una garrafeta de aigua, y vach corre a per nella, y li
vach doná de beure. Vach torná la garrafa aon estabe, pero forra,
de lo que hay vist que hau fet gran abalot. Y en verdat confesso que
vach fé mal, pero ¿quí ña que alguna vegada no faigue mal?
Séntigo mol habéu fet; sobre tot perque per naixó y per lo que
después se va seguí de aixó, Ruggeri está a pun de pédre la
vida, per lo que tos rogo, per lo que mes vullguéu, que me perdonéu
y me donéu llissénsia per a que vaiga a ajudá a Ruggeri en lo que
puga.


Lo
meche, al sentí aixó, encara que estáe ben enfadat, va contestá
fen broma:
- Tú ya te has imposat una peniténsia, perque vas
creure que tindríes de nit a un jove que te espolsaríe lo pols, y
lo que vas tindre va sé un lirón. Vésten a procurá per la
salvassió del teu amán, y de ara en abán guárdat de portál a
casa perque u pagarás per esta vegada y per l’atra. Pareixénli a
la criada que li habíe eixit be la charrada, tan pronte com va pugué
sen va aná cap a la presó aon teníen a Ruggeri, y tan li va
insistí al carselé que la va dixá parlá en Ruggeri. Ella, después
de díli qué li teníe que contestá al magistrat per a salvás,
tans fils va moure que va arribá dabán del magistrat. Éste, abáns
de consentí en sentíla, com la veíe fresca y pita, va volé
enganchá en lo gancho a la pobreta cristiana; y ella, per a sé
milló escoltada, no li va fé ascos; y li va di:


-
Siñó, teníu aquí a Ruggeri de los Aieroli presoné per lladre,
pero no ha robat res. Escomensán per lo escomensamén li va contá
tota la história: cóm ella, amiga d´ell, lo habíe portat a casa
del meche, y cóm li habíe donat a beure aigua que va resultá sé
un narcótic, sense sabéu, y cóm va pensá que estáe mort y lo va
embutí al arca; y después de aixó, lo que habíe sentit entre lo
mestre fusté y lo amo del arca, amostránli en alló cóm habíe
arribat Ruggeri a casa de los prestamistes. Lo magistrat, veén que
ere fássil comprobá si ere verdat alló, primé li va preguntá al
meche si ere verdat lo del aigua per a fé dormí, y va vore que
aixina habíe sigut; y después, fen cridá al fusté y a qui li
habíe encarregat l´arca, y als prestamistes, después de moltes
históries va vore que los prestamistes la nit de abáns habíen
robat l´arca y se la habíen emportat a casa. Después va maná a
buscá a Ruggeri y preguntánli aón se habíe albergat la nit
passada, va contestá que no sabíe aón habíe parat, pero que sen
enrecordabe be que habíe anat a vore a la criada del mestre Maezzo,
que habíe begut aigua perque teníe molta sed, pero aón habíe
estat después no u sabíe, sol que se se va despertá a casa de los
prestamistes a dins de un arca. Lo magistrat, sentín estes coses y
divertínse mol en elles, a la criada y a Ruggeri y al fusté y als
prestamistes los u va fé repetí moltes vegades. Al final, veén que
Ruggeri ere inossén, va condená als prestamistes per robá l´arca
a pagá deu onzes, va ficá en libertat a Ruggeri, que se va
alegrá mol, y la seua Siñora encara mes. Ella, jun en ell y en la
criada (que habíe volgut cusíl a gaviñetades), moltes vegades sen
va enriure de este cas, y van continuá en lo seu amor, sempre de be
a milló; com voldría que me passare a mí, pero no que me
embutigueren a dins de un arcó.


Si
les primeres históries los pits de les anheláns siñores habíen
entristit, esta radera de Dioneo los va fé riure tan, y espessialmén
cuan va di que lo magistrat habíe enganchat lo gancho, que se van
sentí recompensades de les tristeses sentides a les atres. Pero veén
lo rey que lo sol escomensabe a ficás groc y que habíe arribat lo
final del seu señorío, en mol bones paraules se va excusá en les
hermoses siñores de lo que habíe fet; es di, de habé fet parlá de
un assunto tan cruel com es lo de la infelissidat de los amáns, y
feta la excusa se va eixecá y del cap se va traure la corona de
lloré y lay va colocá a la rubíssima Fiameta, dién:


-
Te fico esta corona per a que de la dura jornada de avui sápigues
consolá an estes compañes nostres lo día de demá.


Fiameta
teníe lo pel llarc y dorat, y li caíe per damún dels delicats
muscles. La cara ere redoneta y de un coló de blangs lliris y roches
roses mesclats. Los ulls la féen pareixe un falcó y a la seua
boqueta minuda los labios pareixíen dos rubís minuts. Sonrién va
contestá:
- Filostrato, yo la assepto de bona gana, y per a que
milló veigues lo que has fet, desde ara mano y ordeno que tots se
preparon per a contá demá algo felís que li haguere passat an
algún amán, después de algúns dus o desventurats acsidéns.


Esta
propossisió los va agradá a tots; y ella, fen víndre al senescal y
disposán en ell les coses nessessáries, va doná llissénsia a tota
la compañía, y sen van aná uns pel jardí, de una hermosura que no
cansabe, y datres per los molíns que fora d'ell voltáen, hasta la
hora del sopá. Se van ajuntá tots, com teníen per costum, a la
vora de la hermosa fon, y se van ficá a ballá y a cantá, y dirigín
Filomena la dansa, va di la reina:


-
Filostrato, yo no vull apartám dels meus predecessós, sino, com
ells han fet, vull que se canto una cansó; y com estic segura de que
les teues cansóns són com les teues noveles, cántamos la que
vullgues. Filostrato va contestá que de bon grado, y sense esperá
va escomensá a cantá de esta manera:


En
llágrimes demostro



cuánta
amargura sén, y cuán doló,



lo
traissionat cor, Amor.



Amor,
amor, cuan primeramen



vas
ficá en ell a qui me mou a la plorera



sense
esperá salut,



tan
plena la vas mostrá de virtut



que
fluix vach creure consevol problema



que
embargare la meua men,



ya
mártir y dolén



per
culpa teua, pero be lo meu error



vech
ara, y no sense gran doló.



Me
ha mostrat lo meu engañ



lo
vórem abandonat per aquella



en
la que yo esperaba:



que
cuan, tristot, yo vach pensá que estabe



mes
en la seua grássia y la servía an ella,



sense
pensá en lo mal



que
sentiría,



vach
vore que la calidat del atre amadó



a
dins arreplegabe y yo vach pédre lo favor.



Cuan
me vach vore per nella apartat


va
naixe al meu cor lo dolorós



plo
que ploro ara;



y
mol hay maldit lo día y la hora



en
que primé vach vore la cara amorosa



de
blanca bellesa adornada



y
mol, mol infamat,



la
meua confiansa, esperansa y ardó



va
maldién la meua alma en lo seu doló.



Cuán
sense consol seguix la meua pena,


siñó,
pots sentíu, pos te crido



en
veu que se lamente


y
te dic que tan me atormente


que
per a menos patí a la mort crido:



venga,
y la vida tan



anegada
en lo seu plo


acabo
de una vegada, y lo meu furor


allá
aon vaiga sentiré.



Ni
un atre camí ni datra salvassió



li
quede mes que la mort a mí afligida



vida:
dónamela, Amor,



pronte
y en ella acabo la amargura



y
al cor li trague la vida.



¡Fésu,
ay, que sense raó



me
sen ha tret la meua consolassió!



Fésla
felís en la meua mort, siñó,



com
la has fet en un nou amán.



Balada
meua, si datres no te adeprenen



me
done igual, perque no sabrá la gen



igual
que yo cantát;



sol
un traball vull donát



a
Amor troba, an ell sol



cuánta
pena me done


esta
vida angustiosa



di
claramén, y roga que a milló



puesto
la porto per a fés honor.



Van
demostrá les paraules de esta cansó mol claramen quin ere lo ánim
de Filostrato, y la ocasió; y potsé mes declarat u hauríe lo
aspecte de tal Siñora que estabe ballán, si la escurina de la nit
arribada no haguere amagat la roijó de la seua cara. Después de
acabá, moltes atres cansóns van ñabé hasta que va arribá la hora
de anássen a dormí; per lo que, manánu la reina, cadaú a la seua
cámara se va embutí.





ACABE
LA CUARTA JORNADA.




quinta jornada


domingo, 17 de febrero de 2019

Breve compendio de las grandezas del Reyno de Aragón

"Son de la Corona de Aragó: Cataluña (este sol va entrá per herénsia), Valénsia, Mallorca, Menorca, Ibiza, Cerdeña y Nápoles; per este títul de Nápoles, que es lo mateix, que lo de Sicilia, se incluíxen a la Corona de Aragó lo títul de Rey de Ierusalen, ... "
* Fernando Rodríguez: Breve compendio de las grandezas del Reyno de Aragón, 1685



"Son de la Corona de Aragó: Cataluña (este sol va entrá per herénsia), Valénsia, Mallorca, Menorca, Ibiza, Cerdeña y Nápoles; per este títul de Nápoles, que es lo mateix, que lo de Sicilia, se incluíxen a la Corona de Aragó lo títul de Rey de Ierusalen, ... "

http://www.bivizar.es/i18n/catalogo_imagenes/grupo.cmd?path=1001473


Fernando Rodríguez: Breve compendio de las grandezas del Reyno de Aragón, 1685

Breve compendio de las grandezas del Reyno de Aragon / escrivelo el doctor Fernando Rodriguez.

Publicación:En Roma : en la Ymprenta de la Reu. Cam. Apost., 1685.
Descripción física:[12], 137, [2] p., [1] en bl.; [1] h. de grab. pleg. ; 4º.
Notas:Sign.: [ ]4, A-S4
Anteportada
La h. pleg., grabado calcográfico representando a la Virgen del Pilar y a su alrededor en viñetas otros santos relacionados con el Reino de Aragón. Esta firmado por el autor de la obra y "Nicolae Billy Sculp.", fechado en 1686

martes, 25 de septiembre de 2018

mal d’esfelisía , ictus, embólia

mal d’esfelisía , ictus, embólia

https://pedro2013dotcom.wordpress.com/2018/09/25/crits-i-xulits-al-mas-del-flare/

"La tiá Emilia, sa mare, havie tengut un ataque del mal d’esfelisía (ictus) i la estave atenent lo doctor que, precisament, vivie “a pupilaje” a casa d’elles."


martes, 7 de marzo de 2017

Natxo Sorolla Amela, Ignacio Sorolla Vidal. El jefecico del catalanismo en Aragón. Cuidadico conmigo

https://xarxes.wordpress.com

https://dialnet.unirioja.es/servlet/autor?codigo=1056491

Natxo Sorolla, Ignacio Sorolla

Este es lo seu doble, per si li agarre un mal de ventre:

 
Ignacio Sorolla Vidal, Natxo Sorolla Vidal, Penarroija de Tastavins
 
Ignacio Sorolla Vidal, Natxo Sorolla Vidal, Penarroija de Tastavins, no sap lligí ni un cromo
 
Ignacio Sorolla Vidal, Natxo Sorolla Vidal, Penarroija de Tastavins, encantat com ell sol
 
Ignacio Sorolla Vidal, Natxo Sorolla Vidal, Penarroija de Tastavins, vividó del catalanisme
 
Ignacio Sorolla Vidal, Natxo Sorolla Vidal, Penarroija de Tastavins, lo catalanisme li done de mamá an este mamón
 
Ignacio Sorolla Vidal, Natxo Sorolla Vidal, Penarroija de Tastavins, català, franja, perill
 
Natxo Sorolla Vidal , en les mans a les burchaques, ojito que no te hernios


Si voleu accedir al Curriculum Vitae extens, amb accés directe a la major part dels articles en què haig treballat, també podeu clicar als enllaços que teniu a continuació:
Sóc Doctor en Sociologia a la Universitat de Barcelona en l’especialitat d’Estructura i Canvi Social. L’àrea de recerca de la tesi és l’anàlisi de xarxes socials i la sociolingüística, estudiant casos de substitució lingüística del català a la Franja del meu cul professor associat de la Universitat Rovira i Virgili.
En l’àmbit de la recerca sociolingüística de tots els territoris de llengua catalana, he coordinat tècnicament l’Informe sobre la situació de la llengua catalana des de l’any 2005. També m’he encarregat de l’apartat sobre el Context demogràfic, econòmic i l’evolució de la comunitat lingüística. He publicat els resultats d’una recerca sobre fluxos intelingüístics i capitals catalans a Andorra en la revista Llengua i dret, me fico dret i me passes la llengua, i hem publicat l’article «Estudi sobre la dimensió de les llengües a la Wikipedia i la relació amb elements socials» a la revista Digithum. He publicat també l’estudi sobre l’Estabilitat i el canvi de la llengua inicial en els usos lingüístics interpersonals del País Valencià, la Franja del meu cul, les Illes Balears i Catalunya. He realitzat l’article sobre la situació sociolingüística de successius Anuaris de l’Enciclopèdia Catalana i l’actualització d’articles en sociolingüística de 2012.
Pel que fa a la recerca sobre la Franja del meu cul, he publicat recentment un article sobre els grups sociolingüístics a la Franja del meu cul a la Revista Ripacurtia. Relacionat amb les recerques en el marc del projecte que acull la tesi, i amb força recerca sobre la Franja del meu cul, hem publicat un article sobre Les tries lingüístiques dels infants d’origen al·lòcton a Catalunya, la Franja del meu cul i ses Illes Balears. Encara que una mica més antic, és important també l’article El català a la Franja. Any 2003. que analitza la darrera enquesta del territori.
Pel que fa a la recerca sobre alguns territoris de llengua catalana, hem fet l’explotació del capítol sobre grups lingüística de l’Enquesta d’usos lingüístics de la població 2008, de Catalunya, i del capítol sobre usos lingüístics interpersonals. També he publicat un article sobre les parelles lingüísticament mixtes a Catalunya i sobre els grups lingüístics d’Andorra.
En la recerca de temàtiques concretes, hem treballat en l’Informe sobre Les trajectòries lingüístiques dels joves d’origen estranger a Catalunya per a la Secretaria de Joventut de la Generalitat de Catalunya.
De les publicacions anteriors, cal ressaltar:
  • la coordinació del número NovesSL, hivern 2009, sobre Llengua i ensenyament,
  • l’Estudi sociodemogràfic i lingüístic de l’alumnat de 4t d’ESO de Catalunya,
  • el gran volum d’anàlisi de les enquestes de l’onada 2003/04 Llengua i societat als territoris de parla catalana a l’inici del segle XXI.
  • l’Enquesta sobre els usos lingüístics a Andorra. 2004
  • Les dades lingüístiques dels cens de l’any 2001: alguns dubtes i limitacions.
  • Els reis catalans
Els reis catalans, JA JA JA, los reys de Aragó

Pel que fa a la docència, sóc professor associat de la Universitat Carod Rovira i Virgili, i consultor de l’assignatura “Sociolingüística “ del Grau de Llengua i Literatura Catalana de la UOC. També he estat consultor de l’assignatura “Estudis del cas del arpioc” del Postgrau en Gestió de la diversitat lingüística i cultural de la UOC, què no COU, i he coordinat el mòdul i fent una sessió del Postgrau en Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme de la UB.
En els darrers anys he presentant comunicacions a diferents congressos, entre els que cal ressaltar el XXXIII Sunbelt Social Networks Conference (INSNA) a Hamburg, el Sociolinguistics symposium 17. Micro and macro connections a Amsterdam, el 11th International Conference on Minority Languages (ICML 11) a Pécs (Hongria), el XXVII International Sunbelt Social Network Conference a Kérkyra (Grècia), a l’Integrating New Migrants in the New Europe a Sevilla i al IX Congrés Espanyol de Sociologia. També al IV Congrés de Joves Sociòlegs, a les I Jornades “La recerca sociolingüística en l’àmbit de la llengua catalana de la Xarxa CRUSCAT, al 18è Col·loqui Lingüístic de la Universitat de Barcelona (CLUB+18), a les VII Jornades del hormigó armat al CERIb i als Quarts debats de recerca del Govern d’Andorra.
Treballo habitualment amb programari estadístic i d’anàlisi de xarxes socials, assistint a diversos cursos i conferències sobre aquesta temàtica. Parlo chapurriau a la intimidat, al meu poble, Penarroija de Tastavins, escric en català de Pompeyo Fabra, castellà i anglès, com el cognom de l´assessí d'Alcàsser(També parlo valensiáOCcità , mallorquí, lleidatà, etc...)
Treballo en el marc de la Xarxa CRUSCAT de l’IEC i en el projecte Resocialització lingüística en educació secundària” finançat pel Ministeri de Ciència. Formo part de diferents entitats acadèmiques i cíviques.

Sòc membre de los draps, al Matarranya. (Los, no ELS, invento de Pompeyo). 
No MOS fareu callar ! (en catalá inventat de Pompeyo Fabra este MOS es ENS.

En valensiá es MOS.

No sé quí TOS vol fé callá, roijets, pero vatros ojito que tos diguen algo en contra, que enseguida escomenseu a voldre fé callá, bueno, a qui se dixe, a mí, Moncho, no me fareu callá, no teniu entre tots los de la bandeta ni los vostres amiguets ni dos dels que se han de tindre. 
La radera vegada que li vach doná la ma a Ignacio Sorolla Vidal, al seu poble, aon pujaba assobín y que me agrade mol, la teníe suada, fluixa, com la pota de un pollastre mort.