Libre de caça. Libre de animals de casar.

N.° 1295 En la cubierta: Libre de caça. Libre de animals de casar.

Hoja 2.a: Capitol de les fayçons e dels plomatges que deuen hauer los sparuers per a ser bons.
(N. E. esparvers. Hay que consultar a Deudes de Prades, Auzels cassadors; por ejemplo en las obras de Raynouard.)

94 hojas útiles, excepto las 1.a y última en blanco y las 90 a 96, de las que sólo se conserva la parte inferior; foliación 4 a 91 (las primeras hojas han sido cortadas). - Papel, cuya filigrana consiste en mano con estrella de cinco puntas, 0,314 alto X 0,215 ancho: caja escritura 0,236 X 0,154. - Letra S. XV; algunos claros prueban (que) es una copia.

Perg.°

(De la Librería de D. Vicente Hernández Máñez.)

¿Será el presente tratado la obra de cetrería del famoso Antonio de Vilaragut que cita Salvá?

Se conservan los capítulos siguientes:

De les fayçons e dels plomatges que deuen hauer los sparuers per a ser bons.

De les condicions, maneres e volers que deu aver lo astor prim que es dit femeniu.

Dels mijans astors quins deuen eser.

Dels noms de les plomes del cors de qualquier oçell.

Dels astors terçols que son dits mascles e son los menors.

Quant e com deu hom traure del niu e criar astors e sparuers e per conseguent tots altres ocells de presa.

Com deu fer hom hobrir la boca al falco o al oçell. 

Per a fer bo e ben volar e ben casar e ardit al astor o esparuer.

Dels astors o esparuers que son de auol cor e de auol condicio que no uolen caçar ne pendre res e an bona talla e bona pena. (N. E. Pena : ploma : com lo rat penat.)

De les natures dels falcons e dels oçells de presa e de les talles e fayçons e plomatges de aquells quines an a esser per a ser bons.

De no pendre lo falco o lo oçell si gran nesisitat no es.

Com deu hom tenir lo falco o lo oçell e que li deu hom fer quant lo a brau e saluatge.

Del pes cantitat e mesura de medeçines e altres coses que son conuenibles e haura prou qualquier oçell segons lo gran de aquell poch mes o menys.

Com deu abaxar hom los falcons o los oçells.

De la barra o percha qui es bona pera tenir qualseuol ocell.

Per a fer adompdar e amançar e asossegar a oçell malenconich e per ferli perdre que nos debata molt, ni basque e sia pus ayna dompde el fara abaxar molt e perdre algun poch de la brauea e fets axi.

De quant haurets tengut lo falco o lo oçell deu o quince jorns e sera bax e vendra be al puny quey salte volenters o un poch al lloure seguentment que li deuets fer e fets li pebrada e daula y en deju que no haja menjat res a hora de misses majors.

Seguentment que deueu fer al oçell e com li adobareu la nefa e en quin temps ne quant.

De quant voldrets dar la dita bossa o porga al falco o al oçell per denejar (N. E. netejar) li lo ventrell com ho farets.

Qui deu hom fer al falco o al ocell quant hom coneix questa algun poch empachat e volrets que esmirle be.

De la poluora que es mol bona per a dar al falco o al ocell que volrets questiga llarch de ventre.

Per a quant conuendra de dar plomada al falco o al ocell e com la y dareu e quant e en quina manera.

Com deu hom guardar de llançar ne fer pendre al aztor ni al falco ni al oçell ralees ni ceuar lo y ne darliu amenjar.

Com se deu a saytar falco monteri o pelegri a perdiu.

Per a afaitar lo falco a llebre o a perdiu o a altra cosa la qual vos volrets. 

Com vos deuets guardar de dar a menjar al oçell que esta molt flac e baix.

Per a tornar gras e engordar lo ocel, que sia vengut a gran flaquea e de falliment (defalliment) de carns.

Quant deu hom tenir lo falco o lo oçell flach o gros segons lo temps.

Com deu exer avisat tot caçador per a caçar be ab lo falco o ab lo oçell.

Per a guardar que lo falco o lo ocell no rode per desig de sol e de esser sbanyat car mols sen van per aquesta raho.

Del falco o del ocell qui desempara la preso qui presa aura ans que y plegue son senyor.

Per a fer ardit lo falco o lo oçell.

Si lo falco o lo ocell es squiu que nos dexe cobrar.

De quant lo falco o lo oçell sesbarrara o fogira del hom es ceuara de qualquier mal past que li deu hom fer.

Quant hom be de caça ab lo falco o lo ocell que li deu hom fer.

Que deu hom fer al falco o al oçell quant be de caça.

Com deuets ceuar lo vostre ocell o falco de oçells de aygua.

Com no deuets fer pendre ni dar res per medecina al falco o al ocell sino en deju si gran necessitat no es.

Per a fer curar les plomades que los falcons o los ocells se retenen.

Com no deu hom de dar plomada ni curall ni osfada al falco o al oçell.

Del falco o del ocell que apresa la plomada o lo curall e so rete que no vol llancar (llançar) per tracio que en ell regna ho (o) per malaltia.

Del falco o del oçell que te alguna cosa en lo ventrell e vomiteja e no la pot llançar per a ferla y llançar fets axi.

Quant los falcons ho los ocells tenen algunes plomades velles pegades en lo ventrell en ques conexera e com lo guarreu. (guariréu : sanaréu)

Del falco o del ocell que fa sanch per dauall ab lo que smirla.

Del falco o del oçell com lo deu hom guardar que no begua de neguna sanch en special sia guardat que no vega (begua, begue, de beure) sanch de oçell vell.

Del falco o del oçel que no sab hom quin mal sea ni lo y pot hom conexer que li deu hom fer.

De quant se aborracara alguna ploma o plomes al falco o al oçell o seli machucara o lluxara o torçra o trencara pero que del tot no sia trencada adobaules hi en la forma seguent.

Que deu hom fer al falco ho al oçell que se li haura trencada alguna ploma o plomes de les alles o de la coha prop la carn com la y deuets escatir.

Per a escatir de agulla.

De quant se li aranca alguna ploma per força al ocell.

Quant se arranca al oçell alguna ploma de les ales ho de la coha per força que li faça sanch.

Per a falco o ocell que sia tacat de oli o de grex en les plomes.

De la formiga ques fa als falcons e als oçells en les plomes de les ales e de la coha que se les tallen ab la nefa e no sab hom quin mal se han.

Per a fer desfer los hous als falcons o als oçells que son femelles.

Per a al falco o oçell que no pot pasar la gorga.

De la polbora qui es bona per a dar al falco o al oçell qui llança la gorga.

Per a qui volra fer llançar la gorga al falco o al oçell.

Per a curar falco o ocell que no pot pasar la gorga e la te ja corrompuda que li put lo ale si la y o letg e la vianda que y te dins que li farets.

Del falco o del ocell que te la gorgua e lo ventrell e les tripes fredes e per raho de aquesta fredor lança la gorgua.

Del falco o del ocell que llança la mitat de la gorga poch mes o menys.

Del falco o del ocell que te la gorga e les tripes plenes de vent.

Del falco o del oçell ques forada la gorga.

Per a falco o oçell que ha defalliment de cor que no pot volar com solia.

Quant lo falco o lo oçell te les mans inflades.

Com se deu fer oli apati.

Del falco o del oçell que te les mans inflades e no y te plaga alguna.

Dels porets e claus ques fan en les mans dels falcons o dels oçells e ab que guaran.

De la ungla quant vol eixir al falco o al oçell que las arranca del dit de la ma.

Com deu hom fer per guardar lo oçell que no se li façen les malalties de la aygua congelada en lo cap.

Que deu hom fer al falco ho al oçell per a que stiga sans tot lany.

Que deu hom fer per guardar lo falco o lo oçell que no haja aygua en lo cap e per sostenirlo sans tot lany.

Per a falco o oçell que te aygua en lo cap.

Del falco o del oçell que te aygua congelada en lo cap e te lo cap inflat.

De mal de aygua congelada ques fa als falcons o als oçells en lo cap.

De altra aygua congelada que es mala.

Si lo falco o lo oçell te blancor o desfeta o tel en lull. (l'ull) 

Del falco o del oçell que te tel en lull o desfeta per colp o per als.

Del falco o del oçell que reb colp en lull e sel haura trencat.

De una malaltia ques fa als falcons o als oçells que a nom mal de cap.

Per quines rahons ve lo mal del cançer en la boca als falcons o als oçells.

De quines viandes deu hom guardar al oçell que no li de a menjar quant tendra mal de cançer en la boca.

Del falco o del ocell que te la boca inflada e no y te alre malt. (mal)

Del mal ques fa als falcons o als ocells que sels infla la boca per scalfament.

De una malaltia ques fa als falcons o als oçells en la boca que dien garmolls ho grans.

De altre gormis ques fa en la boca del falco o del oçell qui es a manera de cançer lo qual es mortal sino es acorregut e curat.

De mal de cancer ques fa als falcons e als oçells en la boca.

De altre cançer ques engendra en algunes plagues o talls ques fan als falcons, o als oçells en la boca.

De altre cançer ques fa en la boca del falco o del oçell.

De altre cançer ques fa es engendra en la boca del falco o del oçell que es pijor que tots e es perillos e mortal.

De altra medeçina que es bona per a guarir mal de cançer que sia fort.

Del guermez ques fa en les orelles dels falcons o dels oçells.

Quant per alguns colps o debatudes se li sera inflat al falco o al ocell en algun lloch e se li sera alli represa alguna sanch cuallada entre lo cuyro e la carn.

Del falco o del oçell que haura rebut colp com dit es en lo altre capitol e no se li ajustara sanch ni sera molt inflat sino que u tendra blau.

De altra manera de cascament que lo falco o lo ocell esta cascat en lo cos e no pasa be lo que menja.

Per a falco o oçell que sera estat mal tractat e cascat.

Quant lo falco o lo ocell sera cascat que ha pres colps.

De altra manera de malaltia que ve per cascament als falcons o als oçells.

Del mal de fetge que ve per cascament als falcons o als oçells.

Del falco o del oçell ques debat per beure quant veu laygua en beu molta e tantes vegades com veura aygua tantes ne vol beure e de fet ne beu si lin dexau beure e tot aço fa per mal que te en la vexiga.

Del falco o del ocell que smirla ab afany que seli comença a fer pedra.

De mal de pedra ques fa als falcons e als oçells.

Dels falcons o dels oçells que han mal de pedra.

Com se deu obrir lo falco o lo ocell quant te tan grosa la pedra que nol dexa smirlar e no la pot lançar.

De una pedra chica ques fa als falcons o als oçells entre les çelles e le cuyro questa sobre la nefa alli hon comença la ploma del cap.

Del falco o del ocell que se li fa pedra o durullo entre la çella e lo cap.

Del falco o del oçell que haura pantax.

Del enguent que es bo per a curar totes nafres als falcons ho als ocells.

De la poluora que es bona per a guarir los falcons o los oçells que han nafres giques que no han mester cosir ni obrir.

Del falco o del oçell que reb colp.

Per a falco o oçell que sera nafrat de fora en la caça.

Per a guarir al falco o al oçell que tendra plaga en les mans o en les cames de la ploma avall.

De quant lo falco o lo oçell per nafra li hixen les tripes de fora.

Com se deu fer la consolda per a les trencadures.

Com se deu fer la consolda per a les trencadures. (sic, duplicat)

De quant lo falco o lo oçell se trenca alguna canyella de la ala os trenca la ala tota en redo e no li ix os ni sanch ni te romput lo cuyro.

Del falco o del oçell que haura la cama trencada o la cuxa que nos haura romput lo cuyro ne li haura exit os ni canyella ni sanch.

Si lo falco ho lo ocell tendra la cuxa o la cama o la ala trencada que sia romput lo cuyro que ixca sanch.

Dels filandres ques engendren en lo ventrell del falco o del oçell.

Des filandres que son engendrats prop los rinyons de fora lo ventrell dins en lo cos.

Del inflament que los falcons o los oçells tenen en lo ventrell de ram de enfit que stan enpachats.

Del falco o del oçell que esta costribat que fa la smirla dura a durullons.

(constipado : estreñit, que fa la merda dura a cagallons : truños.)

Del falco o del oçell que ha mal de febra questa empachat.

Del inflament ques fa als falcons o als oçells en lo ventre que ha nom tropich.

Del inflament ques fa al oçell entre lo cuyro e la carn per ventositat.

Del falco o del oçell que se li fa potra.

Del falco o del oçell que tendra les barres fora de lloch. (barres : mandíbula, mandíbules.)

Del mal de fistola ques fa als oçells.

Del falco o del oçell que se li fara sobre os.

Que deu hom fer al oçell quant lo vol posar en muda.

Com vol star lo oçell en muda e en quin loch lo deu hom tenir e en quina forma.

De les viandes e altres coses que son bones per a fer be mudar e tost lo falco o qualseuol oçell. E dauli de aquestes viandes al començ mentre menja ab fam que depuix no voldra menjar ni pendre nenguna poluora per a quel faça mudar tost e despullar.

Que deu hom fer per a tenir sanch (N. E. sa, sano) lo falco ho lo oçell quant estiga en muda e per conseguent tot lany.

De una malaltia ques fa als falcons o als oçells en lo temps que estan en muda que sels puxen filandres als renyons.

Que deu hom fer al falco o al oçell quan ix de muda e quant hom lo vol traure.

Que deu hom fer al oçell que remuda les plomes.

De una malaltia ques fa als falcons o als oçells en lo temps que muden que ha nom prohija de ques guasta les plomes.

Per a fer desfer lupia.

Per a desfreçar e mudar de color los falcons o los oçells que nols coneguen.

Per a guarir sarna per molta que tingan qualseuol gos o altre animal e encara persona...

Falcó, Jaime Juan. En lo dit any 1475 Divendres a 17 del mes de Nohembre

Falcó, Jaime Juan.

(Fragmén de https://librosmoncho.blogspot.com/2024/07/catalogo-manuscritos-biblioteca-universitaria-valencia-tomo-segundo.html)

N.° 948 Historia de algunas cosas más notables pertenecientes a este  Convento de Predicadores de Valencia Compuesta por el muy R. P. F. Jayme Falco Predicador General hijo de hábito de este Convento. Renuévala por orden del M. R. P. Presentado Fr. Vicente Inza Prior de dicho Convento, su más indigno súbdito el P. F. Luis Carbonell hijo de dicha Casa en el año del Señor de 1720.

842 páginas y tres hojas en blanco, a 24 líneas. - Papel 0,310 alto X 0,215 ancho: caja escritura 0,260 X 0,140. - Letra S. XVIII; con reclamos y notas marginales.

Port. (en rojo y negro). - V. en bl. - Prólogo. - Dáse (se da) breve noticia del autor.

- Texto. - De un Dietario manuscrito con letra antigua sacó sumariamente las siguientes memorias el M. R. P. Fr. Jayme Falco. 

(Pag. 807).

El extracto del Dietario es curiosísimo. Comienza en 9 de julio de 1391 y 

termina en la siguiente forma:

“En lo dit any 1475 Divendres a 17 del mes de Nohembre comença a ploure, e lo disapte fins a mig gorn (jorn), e lo Diumenge e dilluns feu bell, e lo Dilluns a 20 de Nohembre en la nit començaren les grans y espantables aygues, que tres dies e tres nits no cesa la gran pluga ultramensura, que paria que los cels fosen uberts, e que lo mon degues perir. De que vengueren los rius barranchs torrents grosos que nunca fonch vist ni hoyt dir, ponts açuts trencats y derrocats, terres arrambladas, arbres derrocats e altres mals, e danis que les aygues avien fet. E continuant no cesar les aygues e grans plutges les gents no podien igir (ixir, eixir) de ses cases, los viures comenaren (començaren) a mancar, lo poble egent (eixint) de Valencia e de tot lo Regne, e encara dels altres regnes pasen gran detriment e les aygues no mancar de dia ni de nit que nunca fonch vist tantes aygues, ni tan grans, e axi generals en lo Regne de Arago, de Valencia de Catalunya e de Castella e en altres Regnes. E lo divendres que fonch primer dia de Dehembre, lo Riu de Valencia derroca tres arcades del pont del Real, moltes cases comencaren a caure en Valencia, manaven e brollaven fons en les cases que avian asgotar, los pous venien a sobreixir y escurrir en los carrers. 

E lo dijous en la nit a 7 de Dehembre vespra de la Concepcio de la Verge Maria foch tanta e tan gran pluja que era cosa de molt gran espant e de gran terror: e ala (a la) mija nit en la gran plaja trona, lampa, caygue pedra e terratremol tot en una hora de que tota Valencia tremola, que paria que Valencia degues perir. E en aquella hora lo lamp feri en lo Monestyr del (dels) Frares Preycadors e leva lo Capell del caragol de la capella del Rey e lança les pedres per tota la placa (plaça) e a la casa de mossen Jordi entra pedra que tota la casa atrona, e lo penel que estava alt en lo capel lanca (lança) a la plaça dels ams.

En aquella nit y hora caygue la torre nova de Mossen Pere Exarch que havia obrat sobre lo portal, e moltes cases, parets foren caygudes en Valencia en aquella nit: E tantes cases foren somogudes que no y bastaven obres de Vila per poder pigar, que en veritat apenes se podia anar per Valencia per los alberchs pigats (.) E si mal en Valencia molt mes en los llochs de fora axi dels deles (de les) montanyes, com dels llochs dels plans.

E lo disapte a 9 de Dehembre fonch ordenat que fesen professo a la Verge Maria de Gracia, e que tot hom dejunas, e los que dejunarien a pa y aygua guanyasen quaranta dies de perdo. fonch ordenat que en la Seu e en cascuna Esglesia de Valencia ans de la Misa sia feta professo al altar de la Verge Maria ab llums en les mans e aqui fos dita la lletania dels set 

Psalms solemnament, ab oracions de serenitat. E mes que fossen dites set misses dels set goigs de la Verge Maria (ab llums en les mans) solemnament e les pluges tot tems durar e no mancar les gents y animals perien, torres, cases caure en Valencia, lo Palau del Bisbe pigat, la casa del bisconte de Chelva, la Den Pellicer, la Den Mompalau, la Den Çaera, la Den Perellos, Den Jaume de Fochs, de Mossen Jaume Pelegri, de mossen Franci Amalrrich, la del Artiacha de Xativa, la Abadia de
S. Berthomeu e moltes altres cases pigades, e caygudes en Valencia e de fora Valencia, que casi les gents e bens y animals perien, que del diluvi 

de Noe ença nos llig aver fet tant de mal ni tants aygues com ara. Les aygues no mancar”.

Fray Jaime Juan, hijo de D. Jaime Falcó, nacido en Valencia a 18 de octubre de 1565, ingresó en el Convento de Santo Domingo, contando 17 años, y obtuvo los cargos de Superior, Vicario, Maestro de novicios, Archivero, Predicador general y Baile de la encomienda de Perpungent en la Orden de Montesa. Falleció en 9 de marzo de 1641.

MISSER RODRIGO FALCO.

MISSER
RODRIGO FALCO.

CAPITVLA
VVLGO
DICTA DE MISSER
RODRIGO FALCO DONANTS

FORMA,
E MANERA ALS PORTADOR DE

LLETRES
E COMMISSARIS.

LA
CRIDA

Ara
hoiats, que notifique lo molt Honor. Misser Rodrigo Falco,
Conseller Vicecanseller, y Lloctinent General del molt
alt Señor Rey en los Regne, e Islas de Mallorca, a tot hom
generalment, de qualseuol lley, condicio, o stament sia: que com per
donar orde, y manera deguda, als portados, de lletres,
e commissaris, en fer les excucions; e per esquiuar
despeses, salaris, e peatjes excessius, é per obuiar, e ocorrer a
molts abusos quis son fets, per prouehyr a tota indamnitat,
axi dels crehedors, com dels deutors, e per bon zel, profit, e
vtilitat de la cosa publica, a la present Ciutat, e Regne, de
Mallorca; e habitadors de aquella. Lo dit Magnifich Lloctinent
General a supplicacio dels Honorables Iurats
de la dita Ciutat e Regne e dels discrets Sindichs, de la part
forana, e mitiensant determinacio, e approbacio del gran e
General Consell del dit Regne feta, haye fets, e ordenats: per e de
ma sua propria eutorizats certs capitols e ordinations
per tant lo dit Magnifich Lloctinent General, ab veu de la present
publica Crida a instansia, y requesta dels dits Honor.
Iurats, e Sindichs, mane a tot hom generalment é a tota persona, que
de aqui auant, los dits Capitols, é Ordinacions tenguen, e obseruen
segons llur serie, e tenor; e en alguna manera, contre aquells, o
algu de aquells, no fassen, ni vinguen: sots incorriment de les
penes, en los dits Capitols e Ordinacions contengudes e posades.
Certificant a tot hom generalment, que los dits Capitols, e
Ordinacions, attrobaran registrades en la Cort de la Gouernacio,
ahont podran pendre trellat e aquelles veure; per ço
que de llur obseruancia algu excusat nos pugue. Dat en Mallorca a 12
de Desembre Añy 1449.

Falco
Locumt.

PREAMBOL.
MANIFESTA, é
notoria cose sia a tots, que Diuenres, a 12. de
Desembre Añy M. CCCC. XXXX. VIIII. (1449) per donar orde, y
manera degude, als portedors de lletres é comissaris
en fer les execucions; e per esquiuar despeses, salaris, é peatges
excessius e p obuiar a molts abusos, qui en aço se son fets e per
prouehyr a tota indamnitat, axi dels creadors com dels
debitors: lo molt Magnifich Misser Rodrigo Falco Doctor en
quiscun dret, Vice Canseller, e Lloctinent General en lo present
Regne, del Molt alt Señor Rey:
fa ordena, é mana esser
seruats sots las penas de ius atorgades, los
Capitols, é Ordinacions seguens a supplicacio dels Honors.
Iurats, é Sindichs de las parts foranes del dit Regne: vists
los priuilegis per aquells exhibits e hoyts los portadors, e
llur Procurador e Confrares vists los Capitols de llur compañia,
mitiansant determinacio del
Gran, é General Concell del dit Regna feta Dijous a 27. de
Noembre proppassat, segons dauall es contengut.

I.

Primerament:
statuex, e ordena lo molt Magh.
Lochtinent Genetal, que tots los dits portadors de lletres e
commissions (cómissions); ço es los que vuy
son dins tres dies apres de la publicacio de las
presents Ordinacions, é los qui per hauant seran
creats, “ab n” que vsen, o sien admesos al vs, exercici del dit
offici hayen a iurar en poder del dit Magnifich Lloctinent General,
del dit Regne, ó de son Lloctinent; que be, é llealment se
hauran en lo vs del dit offici: e que esquiuaran tot frau é
berateria, e obseruaran los presents Capitols, e les coses en
aquell: e aço sots pena de priuacio perpetual de llur
offici; la qual incorreguen ipso facto si vsaran sens prestar
lo dit Iurament: e axi matex, si faran lo contrari, de las
coses en los dits de ius escrits Capitols contengudes.
Aquells empero portadors, qui seran en las parts
foranes e no sera de la Ciutat; hayen a prestar lo dit iurament,
enpoder dels Balles, ó Balle, de las Vilas, o llochs
ahont seran: e de aço hayen lletre, ó
escriptura testimonial, com hauran prestat lo dit iurament.

Falco
Loctinent.

II.

Item
statuex, e ordena; q si algu volia aportar lletres en son fet propri
ó de se muller, ó infans, o per algu ab qui
stigues ço es que
fos familiar ó comensal escuder o macip de aqll o
seruidor, o procurador, ó esclau; que ho pusca
fer; posar q no sia de la Confraria dels dits Portadors, ni
haye prestat lo dit iuramment, lo qual no
sia tingut prestar puys non fasse offici
de las dites coses: no obstant en aço los
Capitols de la dita Confraria.

Falco
Lloctinent.

III.

Item;
statuex e ordena que los dits portadors si portarán mes auant de vna
lletre ço es sin portarán duas ó tres hayen
un peatge e mitx tantsolament: e sin portaran quatre e
mes auant quantas que sien haien dos peatges tantsolament
entre totes que las aport en diuersos llochs en vn matex dia.
Empero los quals peatges sien pagats entre tots los deutors contre
los quals hauran portades (pottades) les lletres, cascu pro
sua virili portione. E per tal que aço sia tingut: statuex e ordena
que cascu dels dits portadors, quant presentarán algune lletre,
o comissio hayen a dir al Balle e Escriua dels llochs ahont las
portera, sin aporta altre o altres, é quantes seran: é
sin ha comenades, a altre, ó si las aporta per ell o per
altre portador o comissari que les (queles) haye comenades: a
la denunciatio, ço es quantes lletres aportara, é sin ha acomenades
a algu, ó altri a ell, sia continuada per los Escriuants de
las parts foranes: als peus de cascuna lletre en la
resposta que los dits Balle, ó Balles, feran a las
dites lletres, continuant en aquelles, si lo dit portador ha portade
vna lletre, o dues lletres, o commissions ó mes auant: en tal
manera, ques sapien quantes seran. E que los salaris é peatges sien
distribuyts entre tots los debitors. E axi matex los dits Balles, é
Escriuans sien tinguts interrogar de las dites coses los dits
portadors, é commissaris. E aximatex los interrogarán, en quin
altre lloch, ó Vila uan partintse de aquelles hont
seran, e quantes lletres, e commissions, hy porten, la
resposta, sia continuada axi matex al peu de cascuna lletre,
per esquiuar fraus: en la qual resposta, ço es en la fi de aquella,
sia continuada la iornada, é hore que lo dit comissari
sera desempatxat: e lo temps que haura estat.

Falco
Lloctinent.

IV.

Item
per tolre, é esquiuar tot frau, ques pogues fer per los dits
portadors, ó commissaris, qui per aço com no hauran mayor salari de
quatre, o sinch liures, o demes auant, q hauien
de dues, ó tres, nol volran portar (portat), ni pendre. Mes
auant statuex, é ordena, que cascu dels dits portadors, e
commissaris, sia tingut pendre, é portar tantes lletres, com si
seran aportades, ó lliurades per crehedors, ó per part de aqlls: é
aço no pugue recusar en alguna manera lo portador, o comissari, puys
empero las dites lletres vagen en vn matex lloch Vila, ó Parrochia,
hon lo dit portador, ó commissari haura, o anar volrá: ó en altres
llochs Vilas, ó Parrochias visinas, ó
propinques de aquell lloch, ó vila hont hira: o q no sien
lluñy de aquell, mes auant de tres lleguas, e aço
sots pena de deu lliures per cascuna vegade que fera contrafet, e
priuacio de offici del dit commissari, o portador ipso facto.
Falco Lloctinent.

V.

Item
que los portadors en vna matexa iornada, e hore, que seran aplegats
al lloch, o Vila hon hiran, hayen, é sien tinguts: totes, é
quantes lletres, é commissions aportaran per aquella Vila, o lloch:
en manera, que si no les presentassen en la dita iornada, dequi auant
no las pusquen presentar: ne hi sia fete
resposta, encareque los dits portadors, se partissen del dit
lloch, ó anassen en altre lloch, é apres tornassen en aquell dit
lloch primer per presentar les dites lletres: car volem, statuym, é
manam, que totes quantes lletres aportaran en vn viatge, hayen a
presentar ensemps en vn matex die.

Falco
Lloctinent.

VI.

Item:
que algun portador, p commissari, no pugue hauer algun salari, ó
peatge de lletre alguna, o commissio quis fasse, é es present en un
matex lloch, ó Vila, puys de aquella Vila,
ó lloch hont la dita lletre, o commissio se fara, ó de terma
de aquella, lo dit commissari, ó portador no hyxira (ixirá;
saldrá) sino tantsolament aquell salari; o peatge que haura vn
faix, o altre ministre, per presentar, ó intimar la dite
lletre, é aço per esquiuar
molts fraus, e abusos que de aço se son seguits e fets que en vna
matexa Vila se feyen, es presentauen lletres; de vn
Escriua, o altre Real.

Falco
Llochtinent.

VII.

Item
que lo portador, ó commissari, qui hira en lloch, ó Vila; que tant
solament per vna lletre, o menys sie lluny del lloch, ó Vila de hont
partirá; no haye ni pugue hauer si no mitx salari, ó peatge
sis vol port vna lletre, sis vol moltes compartint lo dit mitg
salari, entre tots los debitors quant portara mes auant de vna
lletre. Empero; si volra esser pagat a raho de llegues,
(llegües; leguas) en la forma instituhyda que ho pugue fer
compertint la dita paga entre tots los deutors, contre los
quals sera anat. E aço matex sie entes, e seruat si lo dit
portador ó commissari, se hera anat a algun lloch, hahont
haura presentada alguna lletre, ó commissio, é de aqll partira, é
hira en lloch que no sia mes de vna llegue lluñy
de aquell; que de las lletres, ó commissions, que aportaran en
aquell lloch, o Vila, qui no sera mes de vna llegua lluñy de aquell
lloch de hont partirá; no pugue hauer sino lo dit mitx salari, o
peatge, en la forma de sus dita.

Falco
Lloctinent.

VIII.

Item
que los portadors, o commissaris, o algu de aquells no gosen pendre
alguna cosa dels debitors, vltra llur salari, o peatge, encare que
aquell tal debitor, ó debitors voluntariament ley volguessen
donar; per difinir la execucio, ó suportar lo dit debitor, o
en altra manera: e aço sots pena irremissible de deu lliures per
cascune vegade, e de priuacio del offici la qual pena ipso
facto incorregue lo dit portador, ó comissari qui contrafara: é
haye restituhyr al doble, ço que rebut haura, e volra los dits
salaris, o peatges, a la portio del debitor, de qui rabut
haura.

Falco
Lloctinent.

IX.

Item:
que los dits portadors ó commissaris, hayen dir, e denunciar
vertaderament, las lletres, é commissions que portaran; si les
aporten per si propri; ó per altres portadors, ó
commissaris qui las hayen acomenades: é aço sia continuat per lo
Escriua en les respostes, que faran en les dites lletres; o
commissions, segons de sus es ya dit: é aço per esquiuar fraus é
barats quis son fets, es poden fer. Car
un portador, a quis serien lliurades diuerses (diurses)
lletres, é commissions, per hauer molts salaris, é peatges faria de
aquellas moltes comandes; compartintles per diuersos portadors; ço
es que fer no puga puys ell matex hyra,
li seran ensemps, ó en vn matex temps lliurades; ans sia
tingut ell matex totes aquelles portar, é comanar totes ensemps;
e aço per esquiuar moltiplicacio de salaris. Si donchs
las dites lletres, no anauen en diuersos llochs
separats é mes de tres llegues distans, o lluñys, lo
hu del altre, en lo qual cars puguen comanar
les lletres ó comissions totes quantes hyran an un
lloch; ha un portador, o commissari: é les altres, ó
altre, ó ell matex portar las que hyran totes en
vn lloch, e comenar les altres: no depertint; ni
disceptant aquellas en molts portadors: ni puguen comanar sino
a un matex portador les lletres, o commissions, qui hyran en
vn matex, ó en molts llochs, no distants, per mes de tres llegues lo
hu del altre.

Falco
Lloctinent.

X.

Item;
que los dits portedors, é commissaris, sien tinguts presentar
totes les lletres que aportarán, lo die que arribaran
en les Vilas, ó llochs hon las portaran: e per
comportar los debitors no deguen cessar ni diffinir aquellas
presentar, é executar, é si lo contrari faran, sien ipso facto
priuats de llur offici: aço sie entes, quant arribaran de dia: Car
si de nit arribaran, sien tinguts los dits portadors, fer las
sobredites cosas lo die saguent, sots la
dita pena.

Falco
Lloctinent.

X.
(repetido el X)

Item
que los dits portadors, é commissaris hayen, e sien tinguts
presentar o fer llegir, e intimar per lo Notari, o Escriuá de
la Cort de la Vila, ó lloch ahont aportaran las dites lletres, ó
comissions als Balles de les dites Viles, o llochs ó als Lloctinents
de aquells las dites lletres, ó commissions é requirirlos,
que executen las dites lletres. E de la dita presentacio de la
prouisio, é resposte, que los dits Balles, e Lloctinents de
aquells si faran sia feta, é continuada scriptura al peu de las
dites lletres, per los dits Notaris, é escriuans. En altre manera,
si les dites lletres, no serán presentades, lletgides, é
intimades als dits Balles, e Lloctinents de aquells los dits Notaris,
e Escriuans noy fassen ni gozen fer respostes, ni continuar res en
aquelles: e aço sots pena de deu lliures per quiscuna vegade, que
sera contrafet, al Fisch del Señor Rey applicadors: e
priuacio de llurs officis, e escriuanias; E per sos traballs alla
hont lo dit Escriuá continuat haura los sobredits actes, haje
sis diners per quiscuna lletra.

Falco
Lloctinent.

XI.

Item
que si per la primera lletre, lo deutor no pagara nis fara la
execucio del deute contre aquell; e sera feta, o tremesa le segona
lletre; que aquella presentade al Balle ó Lloctinent de aquell sia
tingut lo dit Balle, ó Lloctinent de aquell, aquella executar, sens
triga: E si aquella no volia ó dilatará executar; lo portador de
dite lletre haia requirir lo dit Balle, o Llochtinent seu, é
protestar contre aquell: e de la dita protestacio, fasse acte lo dit
Notari é Escriua al peu de la dita lletre; en tal manera; que
aparegue, del carrech, ó culpa del dit Balle per ço
que la commissio la qual se haura a fer sia feta a despeses del dit
Balle.

Falco
Lloctinent.

XII.

Item;
que si en la execucio, lo deutor, o la Cort, per son offici assignara
peñora moble, o immoble; la qual segons los
Priuilegis, o estils del present Regne se haye a subhestar,
(subastar) o sperar mercats; lo portador no estiga per
axo, mes hauant: mas lo Notari o Escriua
de aquella Cort, hont la dita execucio sera feta; haye; é sia tingut
per son offici, é per potestat, la qual per los presents Capitols li
es donada fer e anantar, en la dita subhestacio, e
execucio, e tenir los encants mercats alla hont seran
allegats, e requets per lo deutor; lo qual haye aço a
requirir, e fer enentar, e fersa fer totes las
assignacionts necessaries fins al lliurament de la peñora
assignada no dexant passar lo dit Escriua los termes ni hores vacuas,
é sens ferhi lo degut. E si la peñora sera moble lo dit portador

torn
al dit lloch passats quinze dies, apres quen sera partit; dins los
quals quinse dies los procehiments, e subhestacio e
mercats (emercats) de la dite peñora moble, hayen esser fets
per lo dit Escriua, a instancia del deutor: é si lo dit portador
fara vendre la dite peñyora, e si aquella no abastara al
deute, é missions, lo Balle ó lloctinent seu, a requesta del dit
portador, sia tingut de continent procehyr a captio de altres peñores
bastants; las quals sien executades e subastades en la forma
de sus dita (de susdita): ó si ere algun immoble o
siti, encaraque tal assignament de immoble haye lloch
segons las Francheses del present Regne, é disposicio de dret; ço
es, com lo deutor no haurá bens bastants mobles al deute si lo dit
immoble sera assignat a quatre mesos, a xxx. dies, en cars que lo
deutor haura renunciat a quatre mesos, ó alias, los quatre mesos en
tal deute no hauran lloch: lo dit Notari é Escriua, haye e sia
tingut fer é continuar los actes de la subhestacio, é
exacucio del dit immoble a instancia (instantia) del
dit deutor. E passats los dits quatre mesos, ó 30. dies, a cars sie
estat assignat; lo dit Escriua sia tingut e haia fer las
dites assignacions necessaries e acostumades fer, en semblants
(sébláts) execucions

e
tenir los encants, é mercats acostumats: si lo deutor ho requerrá:
e aço se haie a fer dins altres vint dies apres; los quals passats
lo portador torn al dit lloch, e requerrá lo Balle, o son
Lloctinent, que procehyesque a lliurament, é vende del
dit immoble, é si no ho volra fer, proteste contre lo dit Balle é
fassen acte al peu de la lletre. E si lo Balle assignara die, é hora
de marcat, a fer lo dit lliurament, lo dit portador hi sia per
aquell die, é requerrá lo dit Balle, o son Lloctinent, e fassen
lleuar acte, é si lo dit Balle no fara lo dit lliurament, e no volra
debitament anantar en la dite execucio, é vendre; request per lo dit
portador a fer de aço acte en tal cars, sia feta comissio, a
despeses, é salaris del dit Balle. E si cars sera, que lo dit Notari
e Escriua; request per lo dit deutor no haye fetes las dites
assignacions.

Falco
Lloctinent.

JORNADA QUINTA. NOVELA NOVENA.

JORNADA QUINTA. NOVELA NOVENA.

Federigode los Alberighi vol y no es volgut, y en los gastos del festejá se arruine; y li quede sol un falcó, y, com no té res mes, lo done de minjá a la seua Siñora que ha vingut a casa seua; ella, cuan sen entere de aixó, cambie de ánim, lo pren per home y lo fa ric.

Habíe ya dixat de parlá Filomena y sol quedáe Dioneo (per lo seu privilegi) per parlá; ell, en alegre gesto, va di:

A mí me correspón ara parlá: y yo, caríssimes siñores, u faré de bon grado en una história en part pareguda a la pressedén, no sol per a que sapiguéu cuán poden los vostres encáns en los cors cortesos, sino per a que adeprengáu a sé vatres mateixes, cuan tingáu que otorgá los vostres galardóns sense dixá que sigue sempre la fortuna qui los consedixque. Hau de sabé que Coppo de los Borghese Domenichi, que va sé de la nostra siudat, y potsé u es encara, home de gran y reverensiada autoridat entre los nostres (y per les costums y per la virtut mol mes que per la noblesa de sang y digne de eterna fama), sén ya de avansada edat, moltes vegades sobre les coses passades en los seus veíns y en atres li agradáe contá. Ell, milló y en mes orden y en mes memória y adornat parlá que cap atre u sabíe fé, y acostumabe a contá entre atres coses que a Florenciava ñabé un jove de nom Federigo de micer Filippo Alberighi, en fets de armes y en cortessía alabat sobre tots los demés donsels de la Toscana. Este, com los passe a la mayoría de los gentilhomes, de una cortés Siñora de nom doña Giovanna se va encaprichá, als seus tems tinguda com una de les mes hermoses dones y de les mes gallardes que ñaguere a Florencia; y per a pugué conseguí lo seu amor, justabe, partissipáe a torneos, organisáe festes y donabe regalos, y tot lo seu sense cap miramén gastabe: pero ella, no menos honesta que hermosa, de cap de estes coses per nella fetes ni de lo que les fée se preocupabe.

Gastán, pos, Federigo mol mes de lo que podíe y sense conseguí res, les riqueses se van acabá, y se va torná pobre, sense datra cosa que una terra minuda, y de les rentes estretamén vivíe, y ademés de aixó un falcó de los millós del món; per lo que, mes enamorat que may y no pareixénli que podíe seguí portán una vida siudadana com volíe, a Campi, aon estabe la seua minuda hassienda, sen va aná a viure. Allí anáe cassán y sense invitá a dingú, y la seua pobresa soportáe en passiénsia. Va passá un día que, habén Federigo arribat an estos extrems, lo home de doña Giovanna se va ficá dolén, y veén arribá la mort va fé testamén; y com ere mol ric va dixá de hereu a un fill seu ya creixcudet, y después de ell, habén volgut mol a doña Giovanna, an ella, si passare que lo fill moriguere sense hereu legítim, com a heredera va constituí, y se va morí.

Quedánse, pos, viuda doña Giovanna, com es costum entre les nostres dones, al estiu en este fill seu sen anabe al campo a una possesió mol prop de la de Federigo; per lo que va passá que aquell jovenet va escomensá a fé amistat en Federigo y a entretíndres en la cassera y los gossos; y habén vist moltes vegades volá lo falcó de Federigo, agradánli extraordinariamén, dessichabe mol tíndrel, pero no se atrevíe a demanálay veén que ell lo volíe tan. Y están aixina la cosa, va passá que lo sagal se va ficá malal, de lo que la mare, mol dolguda, com no teníe res mes y lo volíe mol, estáe tot lo día a la vora dell, y no dixabe de cuidál y moltes vegades li preguntabe si dessichabe algo, rogánli que lay diguere, que ella u conseguiríe.

Lo jovenet li va di a sa mare: - mareta meua, si feu que tinga lo falcó de Federigo crec que me curaré en seguida. La Siñora, sentín aixó, se va quedá callada un rato y va escomensá a pensá qué podíe fé. Sabíe que Federigo mol la habíe volgut, y la volíe, y may de ella habíe obtingut ni una mirada; per lo que se díe: «¿cóm enviaré o aniré yo a demanáli lo falcó que es, per lo que séntigo dí, lo milló que may ha volat an estos sels, y ademés es lo que li done de minjá? ¿Y cóm hauría de sé tan desconsiderada que a un gentilhome que no té res mes, vullguera péndrelay?»

Y preocupada en tal pensamén, encara que estabe seguríssima de obtíndrel si lay demanáe, sense sabé qué di, no li contestabe a son fill, y callabe. Al final, la va animá tan lo amor de son fill, que va dessidí per a contentál que, passare lo que passare, no manaríe a dingú, sino que hi aniríe ella mateixa y lay portaríe, y va contestá:

- Fill meu, consólat y pensa en curát, que te prometixgo que lo primé que faré demá de matí sirá aná a buscál y tel portaré.

En lo que, contén lo chiquet, lo mateix día va mostrá sert reviscolamén. La Siñora, de matinet, prenén una compañera, com si anaren de passeo sen van aná a la caseta de Federigo y va preguntá per nell. Ell, com no ere temporada de cassa, estabe al hort y fee unes faenetes per allí; al sentí que doña Giovanna preguntabe per nell a la porta, extrañánse mol, se va atansá cap an ella mol contén; y ella, al vórel víndre, en señorial amabilidat se va eixecá a saludál, después de que Federigo la haguere ya saludat, y va di: - Hay vingut a arreglá les maleses que has patit per mí volénme mes de lo que haguere convingut; y la reparassió es que vull en esta compañera meua diná en tú avui.

A lo que Federigo, humilmen, va contestá:

- Siñora, cap mal men enrecordo de habé patit de vos, y sértamen esta visita me agrade ara mes que cuan podía gastá lo que hay gastat, perque sen pobre hau vingut a vórem.

Y dit aixó, avergoñit la va ressibí a la caseta, y la va portá al jardí, y com no teníe allí cap criat que les acompañare, va di:

- Siñores, esta bona dona llauradora tos fará compañía mentres yo vach a prepará lo minjá y la taula.

Ell, com no trobabe res en lo que honrá a la Siñora, maldién la seua mala fortuna, com un home fora de sí, anán cap aquí y cap allá, sense dinés ni res per a empeñá, y no volén demanáli res al llauradó de la seua terra, va vore dabán lo seu bon falcó, que estabe a la saleta a la seua percha; per lo que, no tenín datra cosa a la que agarrás, lo va pendre y com lo va vore gort va pensá que siríe una bona minjada. Y sense pensásu mes, traénli lo collá, a una criadeta lay va doná; ella lo va matá, pelá, condimentá y rostí en mol cuidado; van ficá la taula en mantels mol llustrosos, de los que encara li quedáen, y va aná aon la Siñora al vergé, y los va avisá que la taula estabe parada. La Siñora, eixecánse, va aná cap a la taula, y se van minjá, sense sabéu, al bon falcó, mentres servíe Federigo. Y cuan se van alsá de la taula, se van ficá a charrá, y cuan li va pareixe a la Siñora lo momén de díli alló per lo que habíe vingut, li va di:

- Federigo, enrecórdaten de la teua passada vida y de la meua honestidat, que potsé haigues reputat dura y cruel, no dudo que te extrañarás del meu atrevimén al sentí alló per lo que prinsipalmen hay vingut aquí; pero si tingueres fills u entendríes, sabríes cuánta forsa té l´amor que sels té; me pareix está segura de que en part me excusaríes. Pero encara que no los tens, yo que sol ne ting un, no puc dixá de seguí les leys de les demés mares, les hay de seguí contra la meua voluntat, y fora de tota conveniénsia y deber, te hay de demaná un presén que sé que te es mol volgut, y este regalo es lo teu falcó, del que lo meu chiquet se ha encaprichat tan que si no lay porto ting temó de que enpijoro de la enfermedat que té, y que se seguixque de aixó que lo perga. Y per naixó te rogo, no per l´amor que me tens, sino per la teua noblesa, que mel pugues doná per a que en este don puga di que hay conservat en vida a mon fill y per naixó te quedaré sempre obligada.

Federigo, al sentí alló que la Siñora li demanáe, y sentín que no la podíe serví perque sel habíen minjat, va escomensá a plorá abans de pugué contestá cap paraula, y estos plos creíe la Siñora que eren per lo dol de tíndre que separás del seu bon falcó, y casi li va dí que no lo volíe; va esperá la resposta de Federigo, que va sé esta:

- Siñora, desde que va vóldre Deu que en vos ficara lo meu amor, en moltes coses hay jusgat que la fortuna me ere contraria y me hay dolgut de ella, pero totes han sigut ligeres en respecte a lo que me fan en este momén, en lo que may podré está en pas en ella, pensán que vos haigáu vingut aquí a la meua pobre casa cuan, mentres va sé rica, no tos vau digná a víndre, y me demanéu este don, y ella ha fet de manera que no puga donátol; y per qué no tos u diré enseguida. Cuan vach sentí que volíeu per la vostra bondat minjá en mí, considerán la vostra exelénsia y lo vostre valor, vach creure digna y convenién cosa que tos había de oferí una pressiosa vianda dins de les meues possibilidats, per lo que, veén al falcó que me demanéu, vach pensá que ere un digne alimén per a vos: y este matí, rostit lo hau tingut al plat, pero al vore ara que lo volíeu, séntigo tanta pena per no pugué servítos que crec que may mes podré viure en pas.

Y dit aixó, les plomes y les potes y lo pic li va amostrá en testimoni de verdat. Veén aixó la Siñora, primé lo va reprendre per habé matat tan bon falcó per a donáls de minjá, y después va alabá la seua grandesa de ánim, que la pobresa no habíe pogut ni podíe abatre; después, perduda la esperansa de pugué tíndre lo falcó, y preocupada per la salut de son fill, donán les grássies a Federigo per lo honor que li habíe fet y per la seua bona voluntat, tota melancólica sen va aná y va torná en son fill. Este, be per tristesa de no habé pogut tíndre lo falcó, o per la enfermedat, no va durá mols díes, en grandíssim doló de la mare. Ella se habíe quedat mol rica y ere encara jove, y moltes vegades la van instá sons germáns a que se tornare a casá; sen va enrecordá del valor de Federigo y de la seua magnanimidat, aixó es, de habé sacrificat tal falcó per a honrála, y los va di a sons germáns:

- Yo de bon grado me quedaría viuda, pero si voleu que prenga marit, no sirá datre que Federigo de los Alberighi. A lo que los germáns, burlánse de ella, van di:

- Tonta, ¿qué es lo que dius? ¿cóm lo vols an ell, que no té res al món? - A lo que ella va contestá:

- Germáns meus, be sé que es com diéu, pero preferixco un home que nessessito riqueses que riqueses que nessessiton un home.

Los germáns, sentín la seua voluntat y veén que ere Federigo de bona cuna encara que fore pobre, tal com ella va volé, lay van entregá en totes les seues riqueses. Ell se va vore en la Siñora que tan habíe volgut, y ademés de aixó riquíssim, y en ella va viure felís, convertit en milló administradó, hasta lo final dels seus díes.

La déssima de la jornada quinta

JORNADA QUINTA. NOVELA NOVENA. Federigo, falcó

JORNADA QUINTA. NOVELA NOVENA.

Federigo de los Alberighi vol y no es volgut, y en los gastos del festejá se arruine; y li quede sol un falcó, y, com no té res mes, lo done de minjá a la seua Siñora que ha vingut a casa seua; ella, cuan sen entere de aixó, cambie de ánim, lo pren per home y lo fa ric.

Habíe ya dixat de parlá Filomena y sol quedáe Dioneo (per lo seu privilegi) per parlá; ell, en alegre gesto, va di:
A mí me correspón ara parlá: y yo, caríssimes siñores, u faré de bon grado en una historia en part pareguda a la pressedén, no sol per a que sapiguéu cuán poden los vostres encans en los cors cortesos, sino per a que adeprengáu a sé vatres mateixes, cuan tingáu que otorgá los vostres galardons sense dixá que sigue sempre la fortuna qui los consedixque. Hau de sabé que Coppo de los Borghese Domenichi, que va sé de la nostra siudat, y potsé u es encara, home de gran y reverensiada autoridat entre los nostres (y per les costums y per la virtut mol mes que per la noblesa de sang y digne de eterna fama), sén ya de avansada edat, moltes vegades sobre les coses passades en los seus veíns y en atres li agradáe contá. Ell, milló y en mes orden y en mes memoria y adornat parlá que cap atre u sabíe fé, y acostumabe a contá entre datres coses que a Florencia va ñabé un jove de nom Federigo de micer Filippo Alberighi, en fets de armes y en cortessía alabat sobre tots los demés donsels de la Toscana. Este, com los passe a la majoría de los gentilhomens, de una cortés Siñora de nom doña Giovanna se va encaprichá, als seus tems tinguda com una de les mes hermoses dones y de les mes gallardes que ñaguere a Florencia; y per a pugué conseguí lo seu amor, justabe, partissipáe a torneos, organisáe festes y donabe regalos, y tot lo seu sense cap miramén gastabe: pero ella, no menos honesta que hermosa, de cap de estes coses per nella fetes ni de lo que les fée se preocupabe.
Gastán, pos, Federigo mol mes de lo que podíe y sense conseguí res, les riqueses se van acabá, y se va torná pobre, sense datra cosa que una terra menuda, y de les rentes estretamén vivíe, y ademés de aixó un falcó de los millós del món; per lo que, mes enamorat que may y no pareixénli que podíe seguí portán una vida siudadana com volíe, a Campi, aon estabe la seua menuda hassienda, sen va aná a viure.
Allí anáe cassán y sense invitá a dingú, y la seua pobresa soportáe en passiensia. Va passá un día que, habén Federigo arribat an estos extrems, lo home de doña Giovanna se va ficá dolén, y veén arribá la mort va fé testamén; y com ere mol ric va dixá de hereu a un fill seu ya creixcudet, y después de ell, habén volgut mol a doña Giovanna, an ella, si passare que lo fill moriguere sense hereu legítim, com a heredera o hereua va constituí, y se va morí.
Quedánse, pos, viuda doña Giovanna, com es costum entre les nostres dones, al estiu en este fill seu sen anabe al campo a una possessió mol prop de la de Federigo; per lo que va passá que aquell jovenet va escomensá a fé amistat en Federigo y a entretindres en la cassera y los gossos; y habén vist moltes vegades volá lo falcó de Federigo, agradánli extraordinariamen, dessichabe mol tíndrel, pero no se atrevíe a demanálay veén que ell lo volíe tan. Y están aixina la cosa, va passá que lo sagal se va ficá dolentet o malal, de lo que la mare, mol dolguda, com no teníe res mes y lo volíe mol, estáe tot lo día a la vora dell, y no dixabe de cuidál y moltes vegades li preguntabe si dessichabe algo, rogánli que lay diguere, que ella u conseguiríe.
Lo jovenet li va di a sa mare: - mareta meua, si feu que tinga lo falcó de Federigo crec que me curaré en seguida. La Siñora, sentín aixó, se va quedá callada un rato y va escomensá a pensá qué podíe fé.
Sabíe que Federigo la habíe volgut mol, y encara la volíe, y may de ella habíe obtingut ni una mirada; per lo que se díe: «¿cóm enviaré o aniré yo a demanáli lo falcó que es, per lo que séntigo di, lo milló que may ha volat an estos sels, y ademés es lo que li done de minjá? ¿Y cóm hauría de sé tan desconsiderada que a un gentilhome que no té res mes, vullguera péndrelay?»
Y preocupada en tal pensamén, encara que estabe seguríssima de obtíndrel si lay demanáe, sense sabé qué di, no li contestabe a son fill, y callabe. Al final, la va animá tan lo amor de son fill, que va dessidí per a contentál que, passare lo que passare, no lay manaríe a dingú, sino que hi aniríe ella mateixa y lay portaríe, y va contestá:
- Fill meu, consólat y pensa en curát, que te prometixgo que lo primé que faré demá de matí sirá aná a buscál y tel portaré.
En lo que, contén lo chiquet, lo mateix día va mostrá sert reviscolamén. La Siñora, de matinet, prenén una compañera, com si anaren de passeo sen van aná a la caseta de Federigo y va preguntá per nell. Ell, com no ere temporada de cassa, estabe al hort y fee unes faenetes per allí; al sentí que doña Giovanna preguntabe per nell a la porta, extrañánse mol, se va atansá cap an ella mol contén; y ella, al vórel vindre, en señorial amabilidat se va eixecá a saludál, después de que Federigo la haguere ya saludat, y va di:
- Hay vingut a arreglá les maleses que has patit per mí volénme mes de lo que haguere convingut; y la reparassió es que vull en esta compañera o compaña meua diná en tú avui.
A lo que Federigo, humilmen, va contestá:
- Siñora, cap mal men enrecordo de habé patit de vos, y sértamen esta visita me agrade ara mes que cuan podía gastá lo que hay gastat, perque sén pobre hau vingut a vórem.
Y dit aixó, avergoñit la va ressibí a la caseta, y la va portá al jardí, y com no teníe allí cap criat que les acompañare, va di:
- Siñores, esta bona dona llauradora tos fará compañía mentres yo vach a prepará lo minjá y la taula.
Ell, com no trobabe res en lo que honrá a la Siñora, maldién la seua mala fortuna, com un home fora de sí, anán cap aquí y cap allá, sense dinés ni res per a empeñá, y no volén demanáli res al llauradó de la seua terra, va vore dabán lo seu bon falcó, que estabe a la saleta a la seua percha; per lo que, no tenín datra cosa a la que agarrás, lo va pendre y com lo va vore gort va pensá que siríe una bona minjada.
Y sense pensássu mes, traénli lo collá, a una criadeta lay va doná; ella lo va matá, pelá, condimentá y rostí en mol cuidado; van ficá la taula en mantels mol llustrosos, de los que encara li quedáen, y va aná aon la Siñora al vergé, y los va avisá que la taula estabe parada. La Siñora, eixecánse, va aná cap a la taula, y se van minjá, sense sabéu, al bon falcó, mentres servíe Federigo. Y cuan se van alsá de la taula, se van ficá a charrá, y cuan li va pareixe a la Siñora lo momén de díli alló per lo que habíe vingut, li va di:
- Federigo, enrecórdaten de la teua passada vida y de la meua honestidat, que potsé haigues reputat dura y cruel, no dudo que te extrañarás del meu atrevimén al sentí alló per lo que prinsipalmen hay vingut aquí; pero si tingueres fills u entendríes, sabríes cuánta forsa té l´amor que sels té; me pareix está segura de que en part me excusaríes. Pero encara que no los tens, yo que sol ne ting un, no puc dixá de seguí les leys de les demés mares, les hay de seguí contra la meua voluntat, y fora de tota conveniensia y deber, te hay de demaná un presén que sé que te es mol volgut, y este regalo es lo teu falcó, del que lo meu chiquet se ha encaprichat tan que si no lay porto ting temó de que empijoro de la enfermedat que té, y que se seguixque de aixó que lo perga. Y per naixó te rogo, no per l´amor que me tens, sino per la teua noblesa, que mel pugues doná pera que en este don puga di que hay conservat en vida a mon fill y per naixó te quedaré sempre obligada.
Federigo, al sentí alló que la Siñora li demanáe, y sentín que no la podíe serví perque sel habíen minjat, va escomensá a plorá abans de pugué contestá cap paraula, y estos plos creíe la Siñora que eren per lo dol de tindre que separás del seu bon falcó, y casi li va di que no lo volíe; va esperá la resposta de Federigo, que va sé esta:
- Siñora, desde que va voldre Deu que en vos ficara lo meu amor, en moltes coses hay jusgat que la fortuna me ere contraria y me hay dolgut de ella, pero totes han sigut ligeres en respecte a lo que me fan en este momén, en lo que may podré está en pas en ella, pensán que vos haigáu vingut aquí a la meua pobre casa cuan, mentres va sé rica, no tos vau digná a vindre, y me demanéu este don, y ella ha fet de manera que no puga donátol; y per qué no, tos u diré enseguida. Cuan vach sentí que volíeu per la vostra bondat minjá en mí, considerán la vostra exelensia y lo vostre valor, vach creure digna y convenién cosa que tos había de oferí una pressiosa vianda dins de les meues possibilidats, per lo que, veén al falcó que me demanéu, vach pensá que ere un digne alimén per a vos: y este matí, rostit lo hau tingut al plat, pero al vore ara que lo volíeu, séntigo tanta pena per no pugué servítos que crec que may mes podré viure en pas.
Y dit aixó, les plomes y les potes y lo pic li va amostrá en testimoni de verdat. Veén aixó la Siñora, primé lo va reprendre per habé matat tan bon falcó per a donáls de minjá, y después va alabá la seua grandesa de ánim, que la pobresa no habíe pogut ni podíe abatre; después, perduda la esperansa de pugué tindre lo falcó, y preocupada per la salut de son fill, donán les grassies a Federigo per lo honor que li habíe fet y per la seua bona voluntat, tota melancólica sen va aná y va torná en son fill. Este, be per tristesa de no habé pogut tindre lo falcó, o per la enfermedat, no va durá mols díes, en grandíssim doló de la mare.
Ella se habíe quedat mol rica y ere encara jove, y moltes vegades la van instá sons germans a que se tornare a casá; sen va enrecordá del valor de Federigo y de la seua magnanimidat, aixó es, de habé sacrificat tal falcó per a honrála, y los va di a sons germans:
- Yo de bon grado me quedaría viuda, pero si voleu que prenga marit, no sirá datre que Federigo de los Alberighi. A lo que los germans, enfotensen de ella, van di:
- Tonta, ¿qué es lo que dius? ¿cóm lo vols an ell, que no té res al món? -
A lo que ella va contestá:
- Germans meus, be sé que es com diéu, pero preferixco un home que nessessito riqueses que riqueses que nessessiton un home.
Los germans, sentín la seua voluntat y veén que ere Federigo de bona cuna encara que fore pobre, tal com ella va volé, lay van entregá en totes les seues riqueses. Ell se va vore en la Siñora que tan habíe volgut, y ademés de aixó riquíssim, y en ella va viure felís, convertit en milló administradó, hasta lo final dels seus díes.

La déssima de la jornada quinta