Mostrando entradas con la etiqueta falcó. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta falcó. Mostrar todas las entradas

jueves, 25 de marzo de 2021

MISSER RODRIGO FALCO.

MISSER
RODRIGO FALCO.


CAPITVLA
VVLGO
DICTA DE MISSER
RODRIGO FALCO DONANTS


FORMA,
E MANERA ALS PORTADOR DE


LLETRES
E COMMISSARIS.


LA
CRIDA


Ara
hoiats, que notifique lo molt Honor. Misser Rodrigo Falco,
Conseller Vicecanseller, y Lloctinent General del molt
alt Señor Rey en los Regne, e Islas de Mallorca, a tot hom
generalment, de qualseuol lley, condicio, o stament sia: que com per
donar orde, y manera deguda, als portados, de lletres,
e commissaris, en fer les excucions; e per esquiuar
despeses, salaris, e peatjes excessius, é per obuiar, e ocorrer a
molts abusos quis son fets, per prouehyr a tota indamnitat,
axi dels crehedors, com dels deutors, e per bon zel, profit, e
vtilitat de la cosa publica, a la present Ciutat, e Regne, de
Mallorca; e habitadors de aquella. Lo dit Magnifich Lloctinent
General a supplicacio dels Honorables 
Iurats
de la dita Ciutat e Regne e dels discrets Sindichs, de la part
forana, e
mitiensant determinacio, e approbacio del gran e
General Consell del dit Regne feta, haye fets, e ordenats: per e de
ma sua propria
eutorizats certs capitols e ordinations
per tant lo dit Magnifich Lloctinent General, ab veu de la present
publica Crida a
instansia, y requesta dels dits Honor.
Iurats, e Sindichs, mane a tot hom generalment é a tota persona, que
de aqui auant, los dits Capitols, é Ordinacions tenguen, e obseruen
segons llur serie, e tenor; e en alguna manera, contre aquells, o
algu de aquells, no fassen, ni vinguen: sots incorriment de les
penes, en los dits Capitols e Ordinacions contengudes e posades.
Certificant a tot hom generalment, que los dits Capitols, e
Ordinacions, attrobaran registrades en la Cort de la Gouernacio,
ahont podran pendre trellat e aquelles veure; per
ço
que de llur obseruancia algu excusat nos pugue. Dat en Mallorca a 12
de
Desembre Añy 1449.

Falco
Locumt.



PREAMBOL.
MANIFESTA, é
notoria cose sia a tots, que Diuenres, a 12. de
Desembre Añy M. CCCC. XXXX. VIIII. (1449) per donar orde, y
manera degude, als portedors de lletres é comissaris
en fer les execucions; e per esquiuar despeses, salaris, é peatges
excessius e p obuiar a molts abusos, qui en aço se son fets e per
prouehyr a tota indamnitat, axi dels creadors com dels
debitors: lo molt Magnifich Misser Rodrigo Falco Doctor en
quiscun dret
, Vice Canseller, e Lloctinent General en lo present
Regne, del Molt alt Señor Rey:
fa ordena, é mana esser
seruats sots las penas de ius atorgades, los
Capitols, é Ordinacions seguens a supplicacio dels Honors.
Iurats, é Sindichs de las parts foranes del dit Regne: vists
los priuilegis per aquells exhibits e hoyts los portadors, e
llur Procurador e Confrares vists los Capitols de llur compañia,
mitiansant determinacio 
del
Gran, é General Concell del dit
Regna feta Dijous a 27. de
Noembre proppassat, segons dauall es contengut.


I.


Primerament:
statuex, e ordena lo molt Magh.
Lochtinent Genetal, que tots los dits portadors de lletres e
commissions (cómissions); ço es los que vuy
son dins tres dies apres de la publicacio de las
presents Ordinacions, é los qui per hauant seran
creats, “ab n” que vsen, o sien admesos al vs, exercici del dit
offici hayen a iurar en poder del dit Magnifich Lloctinent General,
del dit Regne, ó de son Lloctinent; que be, é llealment se
hauran en lo vs del dit offici: e que esquiuaran tot frau é
berateria, e obseruaran los presents Capitols, e les coses en
aquell: e aço sots pena de priuacio perpetual de llur
offici; la qual incorreguen ipso facto si vsaran sens prestar
lo dit Iurament: e axi matex, si faran lo contrari, de las
coses en los dits de ius escrits Capitols contengudes.
Aquells empero portadors, qui seran en las parts
foranes e no sera de la Ciutat; hayen a prestar lo dit iurament,
enpoder dels Balles, ó Balle, de las Vilas, o llochs
ahont seran: e de aço hayen lletre, ó
escriptura testimonial, com hauran prestat lo dit iurament.


Falco
Loctinent.


II.


Item
statuex, e ordena; q si algu volia aportar lletres en son fet propri
ó de se muller, ó infans, o per algu ab qui
stigues ço es que
fos familiar ó comensal escuder o macip de aqll o
seruidor, o procurador, ó esclau; que ho pusca
fer; posar q no sia de la Confraria dels dits Portadors, ni
haye prestat lo dit iuramment, lo qual no
sia tingut prestar puys non fasse offici
de las dites coses: no obstant en aço los
Capitols de la dita Confraria.


Falco
Lloctinent.


III.


Item;
statuex e ordena que los dits portadors si portarán mes auant de vna
lletre ço es sin portarán duas ó tres hayen
un peatge e mitx tantsolament: e sin portaran quatre e
mes auant quantas que sien haien dos peatges tantsolament
entre totes que las aport en diuersos llochs en vn matex dia.
Empero los quals peatges sien pagats entre tots los deutors contre
los quals hauran portades (pottades) les lletres, cascu pro
sua virili portione. E per tal que aço sia tingut: statuex e ordena
que cascu dels dits portadors, quant presentarán algune lletre,
o comissio hayen a dir al Balle e Escriua dels llochs ahont las
portera, sin aporta altre o altres, é quantes seran: é
sin ha comenades, a altre, ó si las aporta per ell o per
altre portador o comissari que les (queles) haye comenades: a
la denunciatio, ço es quantes lletres aportara, é sin ha acomenades
a algu, ó altri a ell, sia continuada per los Escriuants de
las parts foranes: als peus de cascuna lletre en la
resposta que los dits Balle, ó Balles, feran a las
dites lletres, continuant en aquelles, si lo dit portador ha portade
vna lletre, o dues lletres, o commissions ó mes auant: en tal
manera, ques sapien quantes seran. E que los salaris é peatges sien
distribuyts entre tots los debitors. E axi matex los dits Balles, é
Escriuans sien tinguts interrogar de las dites coses los dits
portadors, é commissaris. E aximatex los interrogarán, en quin
altre lloch, ó Vila uan partintse de aquelles hont
seran, e quantes lletres, e commissions, hy porten, la
resposta, sia continuada axi matex al peu de cascuna lletre,
per esquiuar fraus: en la qual resposta, ço es en la fi de aquella,
sia continuada la iornada, é hore que lo dit comissari
sera desempatxat: e lo temps que haura estat.


Falco
Lloctinent.

IV.

Item
per tolre, é esquiuar tot frau, ques pogues fer per los dits
portadors, ó commissaris, qui per aço com no hauran mayor salari de
quatre, o sinch liures, o demes auant, q 
hauien
de dues, ó tres, nol volran portar (
portat), ni pendre. Mes
auant statuex, é ordena, que cascu dels dits portadors, e
commissaris, sia tingut pendre, é portar tantes lletres, com si
seran aportades, ó lliurades per crehedors, ó per part de aqlls: é
aço no pugue recusar en alguna manera lo portador, o comissari, puys
empero las dites lletres vagen en vn matex lloch Vila, ó Parrochia,
hon lo dit portador, ó commissari haura, o anar volrá: ó en altres
llochs
Vilas, ó Parrochias visinas, ó
propinques de aquell lloch, ó vila hont hira: o q no sien
lluñy de aquell, mes auant de tres lleguas, e aço
sots pena de deu lliures per cascuna vegade que fera contrafet, e
priuacio de offici del dit commissari, o portador ipso facto.
Falco Lloctinent.

V.

Item
que los portadors en vna matexa iornada, e hore, que seran aplegats
al lloch, o Vila hon hiran, hayen, é sien tinguts: totes, é
quantes lletres, é commissions aportaran per aquella Vila, o lloch:
en manera, que si no les presentassen en la dita iornada, dequi auant
no las pusquen presentar: ne hi sia fete
resposta, encareque los dits portadors, se partissen del dit
lloch, ó anassen en altre lloch, é apres tornassen en aquell dit
lloch primer per presentar les dites lletres: car volem, statuym, é
manam, que totes quantes lletres aportaran en vn viatge, hayen a
presentar ensemps en vn matex die.

Falco
Lloctinent.

VI.

Item:
que algun portador, p commissari, no pugue hauer algun salari, ó
peatge de lletre alguna, o commissio quis fasse, é es present en un
matex lloch, ó Vila, puys de aquella 
Vila,
ó lloch hont la dita lletre, o commissio se fara, ó de
terma
de aquella, lo dit commissari, ó portador no
hyxira (ixirá;
saldrá
) sino tantsolament aquell salari; o peatge que haura vn
faix, o altre ministre, per presentar, ó intimar la dite
lletre
, é aço per esquiuar
molts fraus, e abusos que de aço se son seguits e fets que en vna
matexa Vila
se feyen, es presentauen lletres; de vn
Escriua, o altre Real.

Falco
Llochtinent.

VII.

Item
que lo portador, ó commissari, qui hira en lloch, ó Vila; que tant
solament per vna lletre, o menys sie lluny del lloch, ó Vila de hont
partirá; no haye ni pugue hauer si no mitx salari, ó peatge
sis vol port vna lletre, sis vol moltes compartint lo dit mitg
salari, entre tots los debitors quant portara mes auant de vna
lletre. Empero; si volra esser pagat a raho de llegues,
(llegües; leguas) en la forma instituhyda que ho pugue fer
compertint la dita paga entre tots los deutors, contre los
quals sera anat. E aço matex sie entes, e seruat si lo 
dit
portador ó commissari, se
hera anat a algun lloch, hahont
haura presentada alguna lletre, ó commissio, é de aqll partira, é
hira en lloch que no sia mes de vna llegue lluñy
de aquell; que de las lletres, ó commissions, que aportaran en
aquell lloch, o Vila, qui no sera mes de vna llegua lluñy de aquell
lloch de hont partirá; no pugue hauer sino lo dit mitx salari, o
peatge, en la forma de sus dita.

Falco
Lloctinent.

VIII.

Item
que los portadors, o commissaris, o algu de aquells no gosen pendre
alguna cosa dels debitors, vltra llur salari, o peatge, encare que
aquell tal debitor, ó debitors voluntariament ley volguessen
donar; per difinir la execucio, ó suportar lo dit debitor, o
en altra manera: e aço sots pena irremissible de deu lliures per
cascune vegade, e de priuacio del offici la qual pena ipso
facto incorregue lo dit portador, ó comissari qui contrafara: é
haye restituhyr al doble, ço que rebut haura, e volra los dits
salaris, o peatges, a la portio del debitor, de qui rabut
haura.

Falco
Lloctinent.

IX.

Item:
que los dits portadors ó commissaris, hayen dir, e denunciar
vertaderament, las lletres, é commissions que portaran; si les
aporten per si propri; ó per altres portadors, 
ó
commissaris qui las hayen acomenades: é aço sia continuat per lo
Escriua en les respostes, que faran en les dites lletres; o
commissions, segons de sus es ya dit: é aço per esquiuar fraus é
barats quis son fets, es poden fer. Car
un portador, a quis serien lliurades diuerses (
diurses)
lletres, é commissions, per hauer molts salaris, é peatges faria de
aquellas moltes comandes; compartintles per diuersos portadors;
ço
es que fer no
puga puys ell matex hyra,
li seran
ensemps, ó en vn matex temps lliurades; ans sia
tingut ell matex totes aquelles portar, é comanar totes
ensemps;
e
aço per esquiuar moltiplicacio de salaris. Si donchs
las dites lletres, no anauen en diuersos llochs
separats é mes de tres llegues
distans, o lluñys, lo
hu
del altre, en lo qual cars puguen comanar
les lletres ó comissions totes quantes
hyran an un
lloch; ha un portador, o commissari: é les altres, ó
altre, ó ell matex portar
las que hyran totes en
vn lloch, e comenar les altres: no depertint; ni
disceptant
aquellas en molts portadors: ni puguen comanar sino
a un matex portador les lletres, o commissions, qui
hyran en
vn matex, ó en molts llochs, no distants, per mes de tres llegues
lo
hu del altre.

Falco
Lloctinent.

X.

Item;
que los dits portedors, é commissaris, sien tinguts presentar
totes les lletres que aportarán, lo die que arribaran
en les Vilas, ó llochs hon las portaran: e per
comportar los debitors no deguen cessar ni diffinir aquellas
presentar, é executar, é si lo contrari faran, sien ipso facto
priuats de llur offici: aço sie entes, quant arribaran de dia: Car
si de nit arribaran, sien tinguts los dits portadors, fer las
sobredites cosas lo die saguent, sots la
dita pena.

Falco
Lloctinent.

X.
(repetido el X)

Item
que los dits portadors, é commissaris hayen, e sien tinguts
presentar o fer llegir, e intimar per lo Notari, o Escriuá de
la Cort de la Vila, ó lloch ahont aportaran las dites lletres, ó
comissions als Balles de les dites Viles, o llochs ó als Lloctinents
de aquells las dites lletres, ó commissions é requirirlos,
que executen las dites lletres. E de la dita presentacio de la
prouisio, é resposte, que los dits Balles, e Lloctinents de
aquells si faran sia feta, é continuada scriptura al peu de las
dites lletres, per los dits Notaris, é escriuans. En altre manera,
si les dites lletres, no serán presentades, lletgides, é
intimades als dits Balles, e Lloctinents de aquells los dits Notaris,
e Escriuans noy fassen ni gozen fer respostes, ni continuar res en
aquelles: e aço sots pena de deu lliures per quiscuna vegade, que
sera contrafet, al Fisch del Señor Rey applicadors: e
priuacio de llurs officis, e escriuanias; E per sos traballs alla
hont lo dit Escriuá continuat haura los sobredits actes, haje
sis diners per quiscuna lletra.

Falco
Lloctinent.

XI.

Item
que si per la primera lletre, lo deutor no pagara nis fara la
execucio del deute contre aquell; e sera feta, o tremesa le segona
lletre; que aquella presentade al Balle ó Lloctinent de aquell sia
tingut lo dit Balle, ó Lloctinent de aquell, aquella executar, sens
triga: E si aquella no volia ó dilatará executar; lo portador de
dite lletre haia requirir lo dit Balle, o Llochtinent seu, é
protestar contre aquell: e de la dita protestacio, fasse acte lo dit
Notari é Escriua al peu de la dita lletre; en tal manera; que
aparegue, del carrech, ó culpa del dit Balle per ço
que la commissio la qual se haura a fer sia feta a despeses del dit
Balle.

Falco
Lloctinent.

XII.

Item;
que si en la execucio, lo deutor, o la Cort, per son offici assignara
peñora moble, o immoble; la qual segons los
Priuilegis, o estils del present Regne se haye a subhestar,
(subastar) o sperar mercats; lo portador no estiga per
axo, mes hauant: mas lo Notari o Escriua
de aquella Cort, hont la dita execucio sera feta; haye; é sia tingut
per son offici, é per potestat, la qual per los presents Capitols li
es donada fer e anantar, en la dita subhestacio, e
execucio, e tenir los encants mercats alla hont seran
allegats, e requets per lo deutor; lo qual haye aço a
requirir, e fer enentar, e fersa fer totes las
assignacionts necessaries fins al lliurament de la peñora
assignada no dexant passar lo dit Escriua los termes ni hores vacuas,
é sens ferhi lo degut. E si la peñora sera moble lo dit portador

torn
al dit lloch passats quinze dies, apres quen sera partit; dins los
quals quinse dies los procehiments, e subhestacio e
mercats (emercats) de la dite peñora moble, hayen esser fets
per lo dit Escriua, a instancia del deutor: é si lo dit portador
fara vendre la dite peñyora, e si aquella no abastara al
deute, é missions, lo Balle ó lloctinent seu, a requesta del dit
portador, sia tingut de continent procehyr a captio de altres peñores
bastants; las quals sien executades e subastades en la forma
de sus dita (de susdita): ó si ere algun immoble o
siti, encaraque tal assignament de immoble haye lloch
segons las Francheses del present Regne, é disposicio de dret; ço
es, com lo deutor no haurá bens bastants mobles al deute si lo dit
immoble sera assignat a quatre mesos, a xxx. dies, en cars que lo
deutor haura renunciat a quatre mesos, ó alias, los quatre mesos en
tal deute no hauran lloch: lo dit Notari é Escriua, haye e sia
tingut fer é continuar los actes de la subhestacio, é
exacucio del dit immoble a instancia (instantia) del
dit deutor. E passats los dits quatre mesos, ó 30. dies, a cars sie
estat assignat; lo dit Escriua sia tingut e haia fer las
dites assignacions necessaries e acostumades fer, en semblants
(sébláts) execucions

e
tenir los encants, é mercats acostumats: si lo deutor ho requerrá:
e aço se haie a fer dins altres vint dies apres; los quals passats
lo portador torn al dit lloch, e requerrá lo Balle, o son
Lloctinent, que procehyesque a lliurament, é vende del
dit immoble, é si no ho volra fer, proteste contre lo dit Balle é
fassen acte al peu de la lletre. E si lo Balle assignara die, é hora
de marcat, a fer lo dit lliurament, lo dit portador hi sia per
aquell die, é requerrá lo dit Balle, o son Lloctinent, e fassen
lleuar acte, é si lo dit Balle no fara lo dit lliurament, e no volra
debitament anantar en la dite execucio, é vendre; request per lo dit
portador a fer de aço acte en tal cars, sia feta comissio, a
despeses, é salaris del dit Balle. E si cars sera, que lo dit Notari
e Escriua; request per lo dit deutor no haye fetes las dites
assignacions.

Falco
Lloctinent.

sábado, 20 de junio de 2020

JORNADA QUINTA. NOVELA NOVENA.

JORNADA QUINTA. NOVELA NOVENA.

Federigode los Alberighi vol y no es volgut, y en los gastos del festejá se arruine; y li quede sol un falcó, y, com no té res mes, lo done de minjá a la seua Siñora que ha vingut a casa seua; ella, cuan sen entere de aixó, cambie de ánim, lo pren per home y lo fa ric.

Habíe ya dixat de parlá Filomena y sol quedáe Dioneo (per lo seu privilegi) per parlá; ell, en alegre gesto, va di:
A mí me correspón ara parlá: y yo, caríssimes siñores, u faré de bon grado en una história en part pareguda a la pressedén, no sol per a que sapiguéu cuán poden los vostres encáns en los cors cortesos, sino per a que adeprengáu a sé vatres mateixes, cuan tingáu que otorgá los vostres galardóns sense dixá que sigue sempre la fortuna qui los consedixque. Hau de sabé que Coppo de los Borghese Domenichi, que va sé de la nostra siudat, y potsé u es encara, home de gran y reverensiada autoridat entre los nostres (y per les costums y per la virtut mol mes que per la noblesa de sang y digne de eterna fama), sén ya de avansada edat, moltes vegades sobre les coses passades en los seus veíns y en atres li agradáe contá. Ell, milló y en mes orden y en mes memória y adornat parlá que cap atre u sabíe fé, y acostumabe a contá entre atres coses que a Florenciava ñabé un jove de nom Federigo de micer Filippo Alberighi, en fets de armes y en cortessía alabat sobre tots los demés donsels de la Toscana. Este, com los passe a la mayoría de los gentilhomes, de una cortés Siñora de nom doña Giovanna se va encaprichá, als seus tems tinguda com una de les mes hermoses dones y de les mes gallardes que ñaguere a Florencia; y per a pugué conseguí lo seu amor, justabe, partissipáe a torneos, organisáe festes y donabe regalos, y tot lo seu sense cap miramén gastabe: pero ella, no menos honesta que hermosa, de cap de estes coses per nella fetes ni de lo que les fée se preocupabe.
Gastán, pos, Federigo mol mes de lo que podíe y sense conseguí res, les riqueses se van acabá, y se va torná pobre, sense datra cosa que una terra minuda, y de les rentes estretamén vivíe, y ademés de aixó un falcó de los millós del món; per lo que, mes enamorat que may y no pareixénli que podíe seguí portán una vida siudadana com volíe, a Campi, aon estabe la seua minuda hassienda, sen va aná a viure. Allí anáe cassán y sense invitá a dingú, y la seua pobresa soportáe en passiénsia. Va passá un día que, habén Federigo arribat an estos extrems, lo home de doña Giovanna se va ficá dolén, y veén arribá la mort va fé testamén; y com ere mol ric va dixá de hereu a un fill seu ya creixcudet, y después de ell, habén volgut mol a doña Giovanna, an ella, si passare que lo fill moriguere sense hereu legítim, com a heredera va constituí, y se va morí.
Quedánse, pos, viuda doña Giovanna, com es costum entre les nostres dones, al estiu en este fill seu sen anabe al campo a una possesió mol prop de la de Federigo; per lo que va passá que aquell jovenet va escomensá a fé amistat en Federigo y a entretíndres en la cassera y los gossos; y habén vist moltes vegades volá lo falcó de Federigo, agradánli extraordinariamén, dessichabe mol tíndrel, pero no se atrevíe a demanálay veén que ell lo volíe tan. Y están aixina la cosa, va passá que lo sagal se va ficá malal, de lo que la mare, mol dolguda, com no teníe res mes y lo volíe mol, estáe tot lo día a la vora dell, y no dixabe de cuidál y moltes vegades li preguntabe si dessichabe algo, rogánli que lay diguere, que ella u conseguiríe.
Lo jovenet li va di a sa mare: - mareta meua, si feu que tinga lo falcó de Federigo crec que me curaré en seguida. La Siñora, sentín aixó, se va quedá callada un rato y va escomensá a pensá qué podíe fé. Sabíe que Federigo mol la habíe volgut, y la volíe, y may de ella habíe obtingut ni una mirada; per lo que se díe: «¿cóm enviaré o aniré yo a demanáli lo falcó que es, per lo que séntigo dí, lo milló que may ha volat an estos sels, y ademés es lo que li done de minjá? ¿Y cóm hauría de sé tan desconsiderada que a un gentilhome que no té res mes, vullguera péndrelay?»
Y preocupada en tal pensamén, encara que estabe seguríssima de obtíndrel si lay demanáe, sense sabé qué di, no li contestabe a son fill, y callabe. Al final, la va animá tan lo amor de son fill, que va dessidí per a contentál que, passare lo que passare, no manaríe a dingú, sino que hi aniríe ella mateixa y lay portaríe, y va contestá:
- Fill meu, consólat y pensa en curát, que te prometixgo que lo primé que faré demá de matí sirá aná a buscál y tel portaré.
En lo que, contén lo chiquet, lo mateix día va mostrá sert reviscolamén. La Siñora, de matinet, prenén una compañera, com si anaren de passeo sen van aná a la caseta de Federigo y va preguntá per nell. Ell, com no ere temporada de cassa, estabe al hort y fee unes faenetes per allí; al sentí que doña Giovanna preguntabe per nell a la porta, extrañánse mol, se va atansá cap an ella mol contén; y ella, al vórel víndre, en señorial amabilidat se va eixecá a saludál, después de que Federigo la haguere ya saludat, y va di: - Hay vingut a arreglá les maleses que has patit per mí volénme mes de lo que haguere convingut; y la reparassió es que vull en esta compañera meua diná en tú avui.
A lo que Federigo, humilmen, va contestá:
- Siñora, cap mal men enrecordo de habé patit de vos, y sértamen esta visita me agrade ara mes que cuan podía gastá lo que hay gastat, perque sen pobre hau vingut a vórem.
Y dit aixó, avergoñit la va ressibí a la caseta, y la va portá al jardí, y com no teníe allí cap criat que les acompañare, va di:
- Siñores, esta bona dona llauradora tos fará compañía mentres yo vach a prepará lo minjá y la taula.
Ell, com no trobabe res en lo que honrá a la Siñora, maldién la seua mala fortuna, com un home fora de sí, anán cap aquí y cap allá, sense dinés ni res per a empeñá, y no volén demanáli res al llauradó de la seua terra, va vore dabán lo seu bon falcó, que estabe a la saleta a la seua percha; per lo que, no tenín datra cosa a la que agarrás, lo va pendre y com lo va vore gort va pensá que siríe una bona minjada. Y sense pensásu mes, traénli lo collá, a una criadeta lay va doná; ella lo va matá, pelá, condimentá y rostí en mol cuidado; van ficá la taula en mantels mol llustrosos, de los que encara li quedáen, y va aná aon la Siñora al vergé, y los va avisá que la taula estabe parada. La Siñora, eixecánse, va aná cap a la taula, y se van minjá, sense sabéu, al bon falcó, mentres servíe Federigo. Y cuan se van alsá de la taula, se van ficá a charrá, y cuan li va pareixe a la Siñora lo momén de díli alló per lo que habíe vingut, li va di:
- Federigo, enrecórdaten de la teua passada vida y de la meua honestidat, que potsé haigues reputat dura y cruel, no dudo que te extrañarás del meu atrevimén al sentí alló per lo que prinsipalmen hay vingut aquí; pero si tingueres fills u entendríes, sabríes cuánta forsa té l´amor que sels té; me pareix está segura de que en part me excusaríes. Pero encara que no los tens, yo que sol ne ting un, no puc dixá de seguí les leys de les demés mares, les hay de seguí contra la meua voluntat, y fora de tota conveniénsia y deber, te hay de demaná un presén que sé que te es mol volgut, y este regalo es lo teu falcó, del que lo meu chiquet se ha encaprichat tan que si no lay porto ting temó de que enpijoro de la enfermedat que té, y que se seguixque de aixó que lo perga. Y per naixó te rogo, no per l´amor que me tens, sino per la teua noblesa, que mel pugues doná per a que en este don puga di que hay conservat en vida a mon fill y per naixó te quedaré sempre obligada.
Federigo, al sentí alló que la Siñora li demanáe, y sentín que no la podíe serví perque sel habíen minjat, va escomensá a plorá abans de pugué contestá cap paraula, y estos plos creíe la Siñora que eren per lo dol de tíndre que separás del seu bon falcó, y casi li va dí que no lo volíe; va esperá la resposta de Federigo, que va sé esta:
- Siñora, desde que va vóldre Deu que en vos ficara lo meu amor, en moltes coses hay jusgat que la fortuna me ere contraria y me hay dolgut de ella, pero totes han sigut ligeres en respecte a lo que me fan en este momén, en lo que may podré está en pas en ella, pensán que vos haigáu vingut aquí a la meua pobre casa cuan, mentres va sé rica, no tos vau digná a víndre, y me demanéu este don, y ella ha fet de manera que no puga donátol; y per qué no tos u diré enseguida. Cuan vach sentí que volíeu per la vostra bondat minjá en mí, considerán la vostra exelénsia y lo vostre valor, vach creure digna y convenién cosa que tos había de oferí una pressiosa vianda dins de les meues possibilidats, per lo que, veén al falcó que me demanéu, vach pensá que ere un digne alimén per a vos: y este matí, rostit lo hau tingut al plat, pero al vore ara que lo volíeu, séntigo tanta pena per no pugué servítos que crec que may mes podré viure en pas.
Y dit aixó, les plomes y les potes y lo pic li va amostrá en testimoni de verdat. Veén aixó la Siñora, primé lo va reprendre per habé matat tan bon falcó per a donáls de minjá, y después va alabá la seua grandesa de ánim, que la pobresa no habíe pogut ni podíe abatre; después, perduda la esperansa de pugué tíndre lo falcó, y preocupada per la salut de son fill, donán les grássies a Federigo per lo honor que li habíe fet y per la seua bona voluntat, tota melancólica sen va aná y va torná en son fill. Este, be per tristesa de no habé pogut tíndre lo falcó, o per la enfermedat, no va durá mols díes, en grandíssim doló de la mare. Ella se habíe quedat mol rica y ere encara jove, y moltes vegades la van instá sons germáns a que se tornare a casá; sen va enrecordá del valor de Federigo y de la seua magnanimidat, aixó es, de habé sacrificat tal falcó per a honrála, y los va di a sons germáns:
- Yo de bon grado me quedaría viuda, pero si voleu que prenga marit, no sirá datre que Federigo de los Alberighi. A lo que los germáns, burlánse de ella, van di:
- Tonta, ¿qué es lo que dius? ¿cóm lo vols an ell, que no té res al món? - A lo que ella va contestá:
- Germáns meus, be sé que es com diéu, pero preferixco un home que nessessito riqueses que riqueses que nessessiton un home.
Los germáns, sentín la seua voluntat y veén que ere Federigo de bona cuna encara que fore pobre, tal com ella va volé, lay van entregá en totes les seues riqueses. Ell se va vore en la Siñora que tan habíe volgut, y ademés de aixó riquíssim, y en ella va viure felís, convertit en milló administradó, hasta lo final dels seus díes.


JORNADA QUINTA. NOVELA NOVENA.

JORNADA
QUINTA. NOVELA NOVENA.






Federigo
de los Alberighi vol y no es volgut, y en los gastos del festejá se
arruine; y li quede sol un falcó, y, com no té res mes, lo done de
minjá a la seua Siñora que ha vingut a casa seua; ella, cuan sen
entere de aixó, cambie de ánim, lo pren per home y lo fa ric.






Habíe
ya dixat de parlá Filomena y sol quedáe Dioneo (per lo seu
privilegi) per parlá; ell, en alegre gesto, va di:


A mí me
correspón ara parlá: y yo, caríssimes siñores, u faré de bon
grado en una história en part pareguda a la pressedén, no sol per a
que sapiguéu cuán poden los vostres encáns en los cors cortesos,
sino per a que adeprengáu a sé vatres mateixes, cuan tingáu que
otorgá los vostres galardóns sense dixá que sigue sempre la
fortuna qui los consedixque. Hau de sabé que Coppo de los Borghese
Domenichi
, que va sé de la nostra siudat, y potsé u es encara, home
de gran y reverensiada autoridat entre los nostres (y per les costums
y per la virtut mol mes que per la noblesa de sang y digne de eterna
fama), sén ya de avansada edat, moltes vegades sobre les coses
passades en los seus veíns y en atres li agradáe contá. Ell, milló
y en mes orden y en mes memória y adornat parlá que cap atre u
sabíe fé, y acostumabe a contá entre atres coses que a Florencia
va ñabé un jove de nom Federigo de micer Filippo Alberighi, en fets
de armes y en cortessía alabat sobre tots los demés donsels de la
Toscana. Este, com los passe a la mayoría de los gentilhomes, de una
cortés Siñora de nom doña Giovanna se va encaprichá, als seus
tems tinguda com una de les mes hermoses dones y de les mes gallardes
que ñaguere a Florencia; y per a pugué conseguí lo seu amor,
justabe, partissipáe a torneos, organisáe festes y donabe regalos,
y tot lo seu sense cap miramén gastabe: pero ella, no menos honesta
que hermosa, de cap de estes coses per nella fetes ni de lo que les
fée se preocupabe.


Gastán,
pos, Federigo mol mes de lo que podíe y sense conseguí res, les
riqueses se van acabá, y se va torná pobre, sense datra cosa que
una terra minuda, y de les rentes estretamén vivíe, y ademés de
aixó un falcó de los millós del món; per lo que, mes enamorat que
may y no pareixénli que podíe seguí portán una vida siudadana com
volíe, a Campi, aon estabe la seua minuda hassienda, sen va aná a
viure. Allí anáe cassán y sense invitá a dingú, y la seua
pobresa soportáe en passiénsia. Va passá un día que, habén
Federigo arribat an estos extrems, lo home de doña Giovanna se va
ficá dolén, y veén arribá la mort va fé testamén; y com ere mol
ric va dixá de hereu a un fill seu ya creixcudet, y después de ell,
habén volgut mol a doña Giovanna, an ella, si passare que lo fill
moriguere sense hereu legítim, com a heredera va constituí, y se va
morí.


Quedánse,
pos, viuda doña Giovanna, com es costum entre les nostres dones, al
estiu en este fill seu sen anabe al campo a una possesió mol prop de
la de Federigo; per lo que va passá que aquell jovenet va escomensá
a fé amistat en Federigo y a entretíndres en la cassera y los
gossos; y habén vist moltes vegades volá lo falcó de Federigo,
agradánli extraordinariamén, dessichabe mol tíndrel, pero no se
atrevíe a demanálay veén que ell lo volíe tan. Y están aixina la
cosa, va passá que lo sagal se va ficá malal, de lo que la mare,
mol dolguda, com no teníe res mes y lo volíe mol, estáe tot lo día
a la vora dell, y no dixabe de cuidál y moltes vegades li preguntabe
si dessichabe algo, rogánli que lay diguere, que ella u conseguiríe.


Lo
jovenet li va di a sa mare: - mareta meua, si feu que tinga lo falcó
de Federigo crec que me curaré en seguida. La Siñora, sentín aixó,
se va quedá callada un rato y va escomensá a pensá qué podíe fé.
Sabíe que Federigo mol la habíe volgut, y la volíe, y may de ella
habíe obtingut ni una mirada; per lo que se díe: «¿cóm enviaré
o aniré yo a demanáli lo falcó que es, per lo que séntigo dí, lo
milló que may ha volat an estos sels, y ademés es lo que li done de
minjá? ¿Y cóm hauría de sé tan desconsiderada que a un
gentilhome que no té res mes, vullguera péndrelay?»


Y
preocupada en tal pensamén, encara que estabe seguríssima de
obtíndrel si lay demanáe, sense sabé qué di, no li contestabe a
son fill, y callabe. Al final, la va animá tan lo amor de son fill,
que va dessidí per a contentál que, passare lo que passare, no
manaríe a dingú, sino que hi aniríe ella mateixa y lay portaríe,
y va contestá:


-
Fill meu, consólat y pensa en curát, que te prometixgo que lo primé
que faré demá de matí sirá aná a buscál y tel portaré.


En
lo que, contén lo chiquet, lo mateix día va mostrá sert
reviscolamén. La Siñora, de matinet, prenén una compañera, com si
anaren de passeo sen van aná a la caseta de Federigo y va preguntá
per nell. Ell, com no ere temporada de cassa, estabe al hort y fee
unes faenetes per allí; al sentí que doña Giovanna preguntabe per
nell a la porta, extrañánse mol, se va atansá cap an ella mol
contén; y ella, al vórel víndre, en señorial amabilidat se va
eixecá a saludál, después de que Federigo la haguere ya saludat, y
va di: - Hay vingut a arreglá les maleses que has patit per mí
volénme mes de lo que haguere convingut; y la reparassió es que
vull en esta compañera meua diná en tú avui.


A
lo que Federigo, humilmen, va contestá:


-
Siñora, cap mal men enrecordo de habé patit de vos, y sértamen
esta visita me agrade ara mes que cuan podía gastá lo que hay
gastat, perque sen pobre hau vingut a vórem.


Y
dit aixó, avergoñit la va ressibí a la caseta, y la va portá al
jardí, y com no teníe allí cap criat que les acompañare, va di:


-
Siñores, esta bona dona llauradora tos fará compañía mentres yo
vach a prepará lo minjá y la taula.


Ell,
com no trobabe res en lo que honrá a la Siñora, maldién la seua
mala fortuna, com un home fora de sí, anán cap aquí y cap allá,
sense dinés ni res per a empeñá, y no volén demanáli res al
llauradó de la seua terra, va vore dabán lo seu bon falcó, que
estabe a la saleta a la seua percha; per lo que, no tenín datra cosa
a la que agarrás, lo va pendre y com lo va vore gort va pensá que
siríe una bona minjada. Y sense pensásu mes, traénli lo collá, a
una criadeta lay va doná; ella lo va matá, pelá, condimentá y
rostí en mol cuidado; van ficá la taula en mantels mol llustrosos,
de los que encara li quedáen, y va aná aon la Siñora al vergé, y
los va avisá que la taula estabe parada. La Siñora, eixecánse, va
aná cap a la taula, y se van minjá, sense sabéu, al bon falcó,
mentres servíe Federigo. Y cuan se van alsá de la taula, se van
ficá a charrá, y cuan li va pareixe a la Siñora lo momén de díli
alló per lo que habíe vingut, li va di:


-
Federigo, enrecórdaten de la teua passada vida y de la meua
honestidat, que potsé haigues reputat dura y cruel, no dudo que te
extrañarás del meu atrevimén al sentí alló per lo que
prinsipalmen hay vingut aquí; pero si tingueres fills u entendríes,
sabríes cuánta forsa té l´amor que sels té; me pareix está
segura de que en part me excusaríes. Pero encara que no los tens, yo
que sol ne ting un, no puc dixá de seguí les leys de les demés
mares, les hay de seguí contra la meua voluntat, y fora de tota
conveniénsia y deber, te hay de demaná un presén que sé que te es
mol volgut, y este regalo es lo teu falcó, del que lo meu chiquet se
ha encaprichat tan que si no lay porto ting temó de que enpijoro de
la enfermedat que té, y que se seguixque de aixó que lo perga. Y
per naixó te rogo, no per l´amor que me tens, sino per la teua
noblesa, que mel pugues doná per a que en este don puga di que hay
conservat en vida a mon fill y per naixó te quedaré sempre
obligada.


Federigo,
al sentí alló que la Siñora li demanáe, y sentín que no la podíe
serví perque sel habíen minjat, va escomensá a plorá abans de
pugué contestá cap paraula, y estos plos creíe la Siñora que eren
per lo dol de tíndre que separás del seu bon falcó, y casi li va
dí que no lo volíe; va esperá la resposta de Federigo, que va sé
esta:


-
Siñora, desde que va vóldre Deu que en vos ficara lo meu amor, en
moltes coses hay jusgat que la fortuna me ere contraria y me hay
dolgut de ella, pero totes han sigut ligeres en respecte a lo que me
fan en este momén, en lo que may podré está en pas en ella, pensán
que vos haigáu vingut aquí a la meua pobre casa cuan, mentres va sé
rica, no tos vau digná a víndre, y me demanéu este don, y ella ha
fet de manera que no puga donátol; y per qué no tos u diré
enseguida. Cuan vach sentí que volíeu per la vostra bondat minjá
en mí, considerán la vostra exelénsia y lo vostre valor, vach
creure digna y convenién cosa que tos había de oferí una pressiosa
vianda dins de les meues possibilidats, per lo que, veén al falcó
que me demanéu, vach pensá que ere un digne alimén per a vos: y
este matí, rostit lo hau tingut al plat, pero al vore ara que lo
volíeu, séntigo tanta pena per no pugué servítos que crec que may
mes podré viure en pas.


Y
dit aixó, les plomes y les potes y lo pic li va amostrá en
testimoni de verdat. Veén aixó la Siñora, primé lo va reprendre
per habé matat tan bon falcó per a donáls de minjá, y después va
alabá la seua grandesa de ánim, que la pobresa no habíe pogut ni
podíe abatre; después, perduda la esperansa de pugué tíndre lo
falcó, y preocupada per la salut de son fill, donán les grássies a
Federigo per lo honor que li habíe fet y per la seua bona voluntat,
tota melancólica sen va aná y va torná en son fill. Este, be per
tristesa de no habé pogut tíndre lo falcó, o per la enfermedat, no
va durá mols díes, en grandíssim doló de la mare. Ella se habíe
quedat mol rica y ere encara jove, y moltes vegades la van instá
sons germáns a que se tornare a casá; sen va enrecordá del valor
de Federigo y de la seua magnanimidat, aixó es, de habé sacrificat
tal falcó per a honrála, y los va di a sons germáns:


-
Yo de bon grado me quedaría viuda, pero si voleu que prenga marit,
no sirá datre que Federigo de los Alberighi. A lo que los germáns,
burlánse de ella, van di:


-
Tonta, ¿qué es lo que dius? ¿cóm lo vols an ell, que no té res
al món? - A lo que ella va contestá:


-
Germáns meus, be sé que es com diéu, pero preferixco un home que
nessessito riqueses que riqueses que nessessiton un home.


Los
germáns, sentín la seua voluntat y veén que ere Federigo de bona
cuna encara que fore pobre, tal com ella va volé, lay van entregá
en totes les seues riqueses. Ell se va vore en la Siñora que tan
habíe volgut, y ademés de aixó riquíssim, y en ella va viure
felís, convertit en milló administradó, hasta lo final dels seus
díes.



lunes, 17 de abril de 2017

esparvé

Esparvé

esparvé, cernícalo, halcón


ESPARVER m. (DCVB)
|| 1.   Au rapaç de la família de les falcònides, de diferents espècies del gènere Falcoi principalment el Falco nisus i el Falco tinnunculus (or., occ., val., bal.); cast. halcón, gavilán, cernícalo
Nós veem, Sènyer, que l'ausor o l'esparver, quan és solt, que és franc de volar, Llull Cont. 109, 16. Axí com austor e esparver e cavall e leó e amfós e salmó que fa pus bell nomenar que gall ni voltor ni ca ni ase ni rajada, Llull Cont. 359, 21. Alguns deyen... que no'ns calia anar a València sinó ab lo esparver en la mà, y que com seríem llà tuyt nos obeirien, Pere IV, Cròn. 271. Item tot falchó, si donchs sparver no li va primer, pes cascun V sous, doc. a. 1399 (Priv. Ordin Valls Pir. 349). 
Nigú gos traure de la illa sens licència del gouernador astors, esparvés, falcons ne altres aucells de cassadoc. a. 1396 (BSAL, ix, 146). 
La fe és la coloma pura, | lo dubte el negre esparver, Costa Poes. 65. 
Ulls d'esparverulls de mirada molt intensa i penetrant. 
Esparver d'estany: au rapaç de l'espècie Falco cineraceusmés grossa que l'esparver ordinari. 
Esparver de quatre cuixes: la moixeta (Vayreda Fauna Ornit.). 
Esparver dels escarabats: au rapaç de l'espècie Falco rufipesque té els peus i les parpelles de color vermell encès i s'alimenta principalment d'insectes nocius a l'agricultura. 
|| 2. Art de pescar compost d'un filat de forma rodona, de dos metres de diàmetre, molt ample per baix i acabat en punta per dalt, que s'empra en la pesca fluvial a llocs de poc fons (Ribagorça, Pallars, Pobla de L., Plana de Vic, Conca de Tremp); cast. esparavel, tarralla (atarraya). 
|| 3. Planta de la família de les compostes, espècie Hieracium murale (Val.). V. orella de rata.
Esparver: llin. existent a Barc., Castellvell, Berga, Borredà, Gisclareny, Manresa, Rocafort, Sallent, Sampedor, Sta. Col. de Q., etc.
    Fon.: 
əspəɾβé (pir-or., or.); aspaɾβé (occ.); aspaɾβέ (Esterri, Sort, Tamarit de la L.); aspaɾvé (Maestrat); aspaɾvéɾ (Cast., Al.); espaɾβéɾ (Val.); əspəɾvé (Mall., Men., Eiv.); əspəɾəvé (Petra, Manacor); aspaɾaβέ (Esterri); aspaɾaβé (Pont de S., Tremp).
    Intens.:
—a) Augm.: esparveràs, esparverarro, esparverot.—b) Dim.: esparveret, esparveretxo, esparverel·lo, esparvereu, esparverí, esparverino, esparveriu, esparveró.
    Etim.: 
del germànic sparwarimat. sign. || 1.
(encara li diuen los alemáns Sperber a 25.01.2022, 
https://de.wiktionary.org/wiki/Sperber (pronunsiat "sperba") y los germáns Grimm Sperber


https://corpora.uni-leipzig.de/de/res?corpusId=deu_newscrawl_2011&word=Sperber

Armenisch: [1] լորաճուռակ (loračurrak) → hy
Bosnisch: [1] kobac → bs m
Bulgarisch: [1] малък ястреб (malăk jastreb☆) → bg m
Chinesisch: [1] 雀鹰 (què yīng) → zh
Dänisch: [1] spurvehøg → da
Englisch: [1] sparrowhawk → en, sparrow hawk → en (sparrow : gorrión; vilero, pardal: hawk : falcó : falcó que casse vileros)
Esperanto: [1] nizo → eo
Finnisch: [1] varpushaukka → fi
Französisch: [1] épervier d'Europe → fr
Italienisch: [1] sparviero → it
Kasachisch: [1] қырғи (kʻırğï) → kk
Kaschubisch: [1] pazurnik → csb m
Kirgisisch: [1] кыргый (kʻirgʻij) → ky
Kroatisch: [1] kobac → hr m
Kurdisch:
Kurmandschi: [1] başok → kmr, başîq → kmr, başe → kmr
Lettisch: [1] zvirbuļu vanags → lv
Litauisch: [1] paprastasis paukštvanagis → lt
Mazedonisch: [1] кобец (kobec) → mk m
Niederländisch: [1] sperwer → nl
Ossetisch: [1] хъыргъы (hʻʻırgʻʻı) → os
Pandschabi: [1] ਚਿੜੀਮਾਰ (ciṛīmāra) → pa
Polnisch: [1] krogulec → pl m
Portugiesisch: [1] gavião-da-europa → pt
Russisch: [1] малый ястреб (malyj jastreb☆) → ru m, ястреб-перепелятник (jastreb-perepeljatnik☆) → ru m
Schwedisch: [1] sparvhök → sv
Serbisch: [1] кобац (kobac) → sr m
Serbokroatisch: [1] кобац (kobac) → sh m
Slowakisch: [1] krahujec → sk m, krahulec → sk m
Slowenisch: [1] skobec → sl m
Sorbisch:
Niedersorbisch: [1] sćagłow → dsb m
Obersorbisch: [1] škraholc → hsb m
Spanisch: [1] gavilán → es
Tschechisch: [1] krahujec → cs m
Tschuwaschisch: [1] çерçи хурчки (ćerći hurčki) → cv
Türkisch: [1] bayağı atmaca → tr
Ukrainisch: [1] яструб малий (jastrub malyj☆) → uk m
Ungarisch: [1] karvaly → hu
Vietnamesisch: [1] cắt hỏa mai → vi, bồ cắt → vi
Weißrussisch: [1] ястраб малы (jastreb-malʻi) → be m, ястраб-перапёлачнік (jastreb-perepjolačnik) → be m