Mostrando entradas con la etiqueta magnífic. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta magnífic. Mostrar todas las entradas

jueves, 28 de enero de 2021

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA TERSERA.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA TERSERA.

Mitrídanes, envejós de la cortessía de Natán, anán a matál, sense conéixel, se trobe en ell. Este li diu cóm u té que fé, y después sel trobe a un bosquet, y, reconeixénlo, se avergoñix y se fa amic seu.

Cosa pareguda a un milacre los pareixíe a tots habé escoltat que un clérig haguere fet algo magnífic; pero acabanse ya la conversa de les siñores, li va maná lo rey a Filostrato que continuare; este va escomensá:

Nobles siñores, gran va sé la magnifissensia del rey de España y mol mes inaudita la del abat de Cluny, En una noveleta tos amostraré cóm un, per generosidat, a un atre que dessichabe la seua sang y lo seu espíritu, se va disposá a entregálsi y u haguere fet si aquell haguere vullgut péndrels. Es mol sert, si se pot doná fe a les paraules de algúns genovesos y de atres homens que han estat an aquelles terres, que a la part de Cata, va ñabé un home de linaje noble y ric sense comparassió, de nom Natán, que tenín una finca tocán a un camí per lo que casi obligadamen passaben tots los que desde Ponén a les parts de Lleváno de Lleván a Ponén volíen vindre, y tenín lo ánimo gran y liberal y dessichós de sé conegut per les seues obres, tenín allí mols mestres, va fé allí en poc tems construí una de les mes grans y riques mansións que may se hagueren vist, en totes les coses que eren nessessaries pera ressibí y honrá a gen noble. Y tenín mols bons criats, en festes a consevol que hi anabe o veníe fée ressibí y honrá; y tan va perseverá en esta loable costum que ya no sol al Lleván, sino al Ponén teníe fama. Y están ya carregat de añs, pero no cansat de la cortessía, va passá que va arribá la seua fama als oíts de un jove de nom Mitrídanes, de una terra no mol lluñ de la seua; este, veénse no menos ric que Natán, sentín sels de la seua fama y virtut, se va proposá o anulála en mes grans liberalidats; y fen construí una mansió pareguda a la de Natán, va escomensá a fé les mes desmedides cortessíes que may dingú habíe fet als que anaben o veníen per allí, y en poc tems se va fé mol famós. Ara be, va passá un día que, están lo jove completamen sol al pati de la seua mansió, una dona, que habíe entrat per una de les portes de la mansió, li va demaná almoina y la va tindre; y tornán a entrá per la segona porta hasta nell, la va torná a ressibí, y aixina sucessivamen hasta dotse vegades; y tornáni un atra vegada, li va di Mitrídanes: - bona dona, eres mol insistén en demaná - y no va dixá, sin embargo, de donáli una limosna. La agüeleta, sentides estes paraules, va di: - ¡Oh generosidat de Natán, qué maravillosa eres!, que per trenta dos portes que té la seua mansió, com esta, entrán y demanánli almoina, may me va reconeixe (o al menos u fée vore) y sempre ne vach tindre; y aquí no hay entrat mes que tretse y hay sigut reconeguda y empresa. Y dién aixó, sense torná mes, sen va aná.
Mitrídanes, al sentí les paraules de la agüela, com escoltá aixó de la fama de Natán u considerabe disminussió de la seua, se va enfadá y va di:

- ¡Ay, triste de mí! ¿Cuán alcansaré la generosidat de les grans coses de Natán, que no sol no lo puc superá, sino que en les coses menudetes no puc ni comparám? Me canso en vano si no lo fach desapareixe de la terra; aixó, ya que la vellesa no sel emporte, convé que u faiga yo en les meues propies mans.

Y en este ímpetu se va eixecá, sense díli a dingú la seua intensió y, montán a caball en pocs acompañáns, al cap de tres díes va arribá aon vivíe Natán; y habénlos manat als seus compañs que faigueren vore que no lo coneixíen y que se procuraren un albergue hasta que ressibigueren dell datres ordens, arribán allí al tardet y están sol, no mol lluñ de la hermosa mansió va trobá a Natán sol, sense cap roba pomposa, que estabe passejánse. Mitrídanes, que no lo va coneixe, li va preguntá si podíe díli aón vivíe Natán.
Natán alegremen li va contestá: - fill meu, dingú an esta terra pot amostrátu milló que yo, y per naixó, cuan vullgues te portaré allí. Lo jove va di que li agradaríe pero que, si podíe sé, no volíe sé vist ni conegut per Natán; a lo que Natán va di:

- Tamé faré aixó, ya que u vols aixina.

Sen va aná en Natán, que va arrencá a charrá enseguida, cap a la mansió. Allí va fé Natán pendre a un dels criats lo caball del jove, y a la orella li va maná que arreglare en tots los de la casa que dingú li diguere al jove que ell ere Natán; y aixina se va fé.
Cuan ya estáen a la mansió, va portá a Mitrídanes a una majíssima cámara aon dingú lo voríe mes que qui ell habíe triat peral seu servissi; y, fénlo honrá, ell mateix li fée compañía. Están en aixó, Mitrídanes, encara que li tinguere tanta reverensia com a un pare, li va preguntá quí ere ell; a lo que va contestá Natán:

- Soc un humilde criat de Natán, que desde la meua infansia hay anat fénme agüelet en ell, y may hay dixat de sé criat, per lo que, encara que tots los demés lo alabon tan, poc puc alabál yo. Estes paraules li van doná algunes esperanses a Mitrídanes de pugué en milló consell y en mes gran seguridat portá a efecte lo seu pervers propósit.
Natán, mol cortésmen li va preguntá quí ere ell y quín assunto lo portabe per allí, oferínli lo seu consell y la seua ajuda en lo que puguere. Mitrídanes va tardá un rato en contestá y dessidínse al remat a confiás en ell, fen un llarg rodeo o sircunloqui, li va demaná la seua paraula y después lo consell y la ajuda; y li va descubrí quí ere ell y per qué habíe vingut.
Natán, sentín lo discurs y mal propósit de Mitrídanes, mol se va enfadá al seu interió, pero sense tardá mol, en fort ánim y gesto impassible li va contestá:
- Mitrídanes, noble va sé lo teu pare y no vols desmereixe dell, tan alta empresa habén emprés com u has fet, es a di, lo sé liberal en tots; y alabo mol la enveja que tens de Natán, perque, si de estos ne ñagueren mols, lo món, que es tot miseria, pronte se faríe bo. La intensió que me has descubert sense duda permaneixerá amagada, pera la que te puc oferí un consell útil, que es este: pots vore desde aquí un bosquet al que Natán casi tots los matíns va ell sol a passejás mol rato: allí fássil te sirá trobál y féli lo que vullgues; si lo mates, pera que pugues sense impedimén torná a casa teua, has de agarrá un atre camí, lo que veus a la esquerra, que ix del bosquet; encara que está ple de brosquill, está mes prop de casa teua y per consiguién, es mes segú.

Mitrídanes, ressibida la informassió y habénse despedit Natán dell, de amagatóns als seus compañs los va fé sabé aón teníen que esperál en son demá. Después de arribá lo nou día, Natán, sense habé cambiat de intensió per lo consell donat a Mitrídanes, sen va aná sol al bosquet y se va disposá a morí. Mitrídanes se va eixecá, va pendre lo seu arco y la seua espasa, que datres armes no teníe, y puján a caball, sen va aná cap al bosquet, y desde lluñ va vore a Natán sol passejánse per nell; y volén, antes de atacál, vórel y sentíl parlá, va corre cap an ell y, agarránlo pel turbán que portabe al cap, va di:
- ¡Agüelo, estás mort!

A lo que va contestá Natán: - Entonses es que mu hay mereixcut.

Mitrídanes, al sentí la seua veu y miránlo a la cara, va vore que ere aquell mateix que lo habíe benignamen ressibit y aconsellat; per lo que de repén va desapareixe la seua rabia y la seua ira se va torná en vergoña. Aventán lluñ la espasa que pera feríl habíe desenvainat, va baixá del caball y va corre plorán a aviás als peus de Natán y díli:
- Manifestamen vech, caríssim pare, la vostra generosidat, veén que hau acudit a entregám lo vostre espíritu. Deu, mes preocupat de mí que yo mateix, me ha ubert los ulls de la inteligensia, que la puta enveja me habíe tancat; vech que ting que fé penitensia per esta errada: prenéu, pos, de mí, la venjansa que estiméu convenién pera lo meu pecat.
Natán va fé eixecá a Mitrídanes, y lo va abrassá y besá, y li va di: - fill meu, en la teua empresa, vullgues díli roína o de un atra manera, no es nessessari demaná ni otorgá perdó, perque no la vas empendre per odio, sino pera pugué sé tingut per lo milló. Viu, pos, confiat en mí, y tín per sert que no viu cap home que te vullgue tan com yo, considerán la grandesa del teu ánim que no a amassá dinés, com fan los miserables, sino a gastá los amassats se ha entregat; y no tingues vergoña de habé volgut matám pera fét famós ni cregues que yo me extraña de aixó. Los emperadós y los grandíssims reys no han aumentat los seus regnes, y per consiguién la seua fama, mes que matán no sol a un home com tú volíes fé, sino a innumerables, insendián paísos y assolán siudats; per lo que si tú, pera fét mes famós, sol volíes matám a mí, no fees res maravillós ni extrañ.

Mitrídanes, alabán la honesta excusa que Natán li trobabe, li va di que se extrañabe mol de cóm Natán habíe pogut disposás an alló y a donáli la ocasió y damún lo consell; a lo que va di Natán: - Mitrídanes, no vull que ni del meu consell ni de la meua disposissió te extraños, perque desde que soc amo de mí mateix y disposat a fé lo mateix que tú has emprés, ningú ha vingut a casa meua que yo no lo contentara en lo que podía.
Vas vindre tú dessichós de la meua vida; per lo que, al sentít solissitála, pera que no te quedares sense obríndrela, vach dessidí donátela, y pera que la tingueres aquell consell te vach doná que vach pensá que ere bo; y per naixó encara te dic y demano que, si la vols, la prengues y te quedos satisfet. Ya la hay fet aná vuitanta añs y la hay gastat en mis plaés y consols; y sé que, segóns lo curs de la naturalesa, com los passe als demés homens, poc tems ya me quede per a disfrutála; per lo que crec que es mol milló donála, com sempre hay donat y gastat los meus tessoros, que vóldrela conservá tan que contra la meua voluntat la naturalesa me la prengue. Un don menut es doná sen añs; ¿cuán sirá doná sis o vuit que me quedon pera está aquí? Prénla, pos, si vols, te rogo, perque mentres hay viscut aquí encara no hay trobat a dingú que la haigue dessichat y no sé si ne trobaré, si no la prens tú que la dessiches; y per naixó, antes de que disminuíxque lo seu valor, prénla, te u demano.
Mitrídanes, avergoñínse profundamen, va di: - No vullgue Deu que cosa tan pressiosa com es la vostra vida la prenga yo, a la que no sol no vull tráureli añs, sino que ni afegiría dels meus si puguera.

A lo que rápidamen Natán va di:

- Y si pugueres, ¿voldríes afegín? Me faríes fé en tú lo que may hay fet en dingú, es a di, pendre les seues coses, que may a dingú les hi vach pendre.

- Sí - va di de repén Mitrídanes.

- Pos - va di Natán - farás lo que te diré. Te quedarás, jove com eres, aquí a casa meua y te farás di Natán, y yo men aniré a la teua y me faré di Mitrídanes.
Entonses Mitrídanes va contestá: - Si yo sapiguera obrá tan be com vos sabéu y hau sabut, faría sense pensámu massa lo que me oferiu; pero com me pareix que les meues obres recacharíen la fama de Natán y yo no vull espentoláli a un atra persona lo que no sé lográ pera mí, no u faré.
Estos y mols atres amables raonaméns se van sentí entre Natán y Mitrídanes, y después van torná juns cap a la mansió. Natán va honrá mols díes a Mitrídanes allí, y en tot lo seu ingenio y sabiduría lo va confortá. Y al cap de un tems Mitrídanes va voldre torná a casa en lo seu acompañamén, habén vist que may podríe guañáli a Natán en generosidat.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA TERSERA.

JORNADA
DÉSSIMA. NOVELA TERSERA.


Mitrídanes, envejós de la cortessía
de Natán, anán a matál, sense conéixel, se trobe en ell. Este li
diu cóm u té que fé, y después sel trobe a un bosquet, y,
reconeixénlo, se avergoñix y se fa amic seu.


Cosa pareguda a un milacre los pareixíe
a tots habé escoltat que un clérig haguere fet algo magnífic; pero
acabanse ya la conversa de les siñores, li va maná lo rey a
Filostrato que continuare; este va escomensá:


Nobles siñores, gran va sé la
magnifissensia del rey de España y mol mes inaudita la del abat de
Cluny, En una noveleta tos amostraré cóm un, per generosidat, a un
atre que dessichabe la seua sang y lo seu espíritu, se va disposá a
entregálsi y u haguere fet si aquell haguere vullgut péndrels. Es
mol sert, si se pot doná fe a les paraules de algúns genovesos y de
atres homens que han estat an aquelles terres, que a la part de Cata,
va ñabé un home de linaje noble y ric sense comparassió, de nom
Natán, que tenín una finca tocán a un camí per lo que casi
obligadamen passaben tots los que desde Ponén a les parts de Lleván
o de Lleván a Ponén volíen vindre, y tenín lo ánimo gran y
liberal y dessichós de sé conegut per les seues obres, tenín allí
mols mestres, va fé allí en poc tems construí una de les mes grans
y riques mansións que may se hagueren vist, en totes les coses que
eren nessessaries pera ressibí y honrá a gen noble. Y tenín mols
bons criats, en festes a consevol que hi anabe o veníe fée ressibí
y honrá; y tan va perseverá en esta loable costum que ya no sol al
Lleván, sino al Ponén teníe fama. Y están ya carregat de añs,
pero no cansat de la cortessía, va passá que va arribá la seua
fama als oíts de un jove de nom Mitrídanes, de una terra no mol
lluñ de la seua; este, veénse no menos ric que Natán, sentín sels
de la seua fama y virtut, se va proposá o anulála en mes grans
liberalidats; y fen construí una mansió pareguda a la de Natán, va
escomensá a fé les mes desmedides cortessíes que may dingú habíe
fet als que anaben o veníen per allí, y en poc tems se va fé mol
famós. Ara be, va passá un día que, están lo jove completamen sol
al pati de la seua mansió, una dona, que habíe entrat per una de
les portes de la mansió, li va demaná almoina y la va tindre; y
tornán a entrá per la segona porta hasta nell, la va torná a
ressibí, y aixina sucessivamen hasta dotse vegades; y tornáni un
atra vegada, li va di Mitrídanes: - bona dona, eres mol insistén en
demaná - y no va dixá, sin embargo, de donáli una limosna. La
agüeleta, sentides estes paraules, va di: - ¡Oh generosidat de
Natán, qué maravillosa eres!, que per trenta dos portes que té la
seua mansió, com esta, entrán y demanánli almoina, may me va
reconeixe (o al menos u fée vore) y sempre ne vach tindre; y aquí
no hay entrat mes que tretse y hay sigut reconeguda y empresa. Y dién
aixó, sense torná mes, sen va aná.
Mitrídanes, al sentí les
paraules de la agüela, com escoltá aixó de la fama de Natán u
considerabe disminussió de la seua, se va enfadá y va di:


- ¡Ay, triste de mí! ¿Cuán alcansaré
la generosidat de les grans coses de Natán, que no sol no lo puc
superá, sino que en les coses menudetes no puc ni comparám? Me
canso en vano si no lo fach desapareixe de la terra; aixó, ya que la
vellesa no sel emporte, convé que u faiga yo en les meues propies
mans.


Y en este ímpetu se va eixecá, sense
díli a dingú la seua intensió y, montán a caball en pocs
acompañáns, al cap de tres díes va arribá aon vivíe Natán; y
habénlos manat als seus compañs que faigueren vore que no lo
coneixíen y que se procuraren un albergue hasta que ressibigueren
dell datres ordens, arribán allí al tardet y están sol, no mol
lluñ de la hermosa mansió va trobá a Natán sol, sense cap roba
pomposa, que estabe passejánse. Mitrídanes, que no lo va coneixe,
li va preguntá si podíe díli aón vivíe Natán.
Natán
alegremen li va contestá: - fill meu, dingú an esta terra pot
amostrátu milló que yo, y per naixó, cuan vullgues te portaré
allí. Lo jove va di que li agradaríe pero que, si podíe sé, no
volíe sé vist ni conegut per Natán; a lo que Natán va di:


- Tamé faré aixó, ya que u vols
aixina.


Sen va aná en Natán, que va arrencá a
charrá enseguida, cap a la mansió. Allí va fé Natán pendre a un
dels criats lo caball del jove, y a la orella li va maná que
arreglare en tots los de la casa que dingú li diguere al jove que
ell ere Natán; y aixina se va fé.
Cuan ya estáen a la mansió,
va portá a Mitrídanes a una majíssima cámara aon dingú lo voríe
mes que qui ell habíe triat peral seu servissi; y, fénlo honrá,
ell mateix li fée compañía. Están en aixó, Mitrídanes, encara
que li tinguere tanta reverensia com a un pare, li va preguntá quí
ere ell; a lo que va contestá Natán:


- Soc un humilde criat de Natán, que
desde la meua infansia hay anat fénme agüelet en ell, y may hay
dixat de sé criat, per lo que, encara que tots los demés lo alabon
tan, poc puc alabál yo. Estes paraules li van doná algunes
esperanses a Mitrídanes de pugué en milló consell y en mes gran
seguridat portá a efecte lo seu pervers propósit.
Natán, mol
cortésmen li va preguntá quí ere ell y quín assunto lo portabe
per allí, oferínli lo seu consell y la seua ajuda en lo que
puguere. Mitrídanes va tardá un rato en contestá y dessidínse al
remat a confiás en ell, fen un llarg rodeo o sircunloqui, li va
demaná la seua paraula y después lo consell y la ajuda; y li va
descubrí quí ere ell y per qué habíe vingut.
Natán, sentín
lo discurs y mal propósit de Mitrídanes, mol se va enfadá al seu
interió, pero sense tardá mol, en fort ánim y gesto impassible li
va contestá:
- Mitrídanes, noble va sé lo teu pare y no vols
desmereixe dell, tan alta empresa habén emprés com u has fet, es a
di, lo sé liberal en tots; y alabo mol la enveja que tens de Natán,
perque, si de estos ne ñagueren mols, lo món, que es tot miseria,
pronte se faríe bo. La intensió que me has descubert sense duda
permaneixerá amagada, pera la que te puc oferí un consell útil,
que es este: pots vore desde aquí un bosquet al que Natán casi tots
los matíns va ell sol a passejás mol rato: allí fássil te sirá
trobál y féli lo que vullgues; si lo mates, pera que pugues sense
impedimén torná a casa teua, has de agarrá un atre camí, lo que
veus a la esquerra, que ix del bosquet; encara que está ple de
brosquill, está mes prop de casa teua y per consiguién, es mes
segú.


Mitrídanes, ressibida la informassió y
habénse despedit Natán dell, de amagatóns als seus compañs los va
fé sabé aón teníen que esperál en son demá. Después de arribá
lo nou día, Natán, sense habé cambiat de intensió per lo consell
donat a Mitrídanes, sen va aná sol al bosquet y se va disposá a
morí. Mitrídanes se va eixecá, va pendre lo seu arco y la seua
espasa, que datres armes no teníe, y puján a caball, sen va aná
cap al bosquet, y desde lluñ va vore a Natán sol passejánse per
nell; y volén, antes de atacál, vórel y sentíl parlá, va corre
cap an ell y, agarránlo pel turbán que portabe al cap, va di:
-
¡Agüelo, estás mort!


A lo que va contestá Natán: - Entonses
es que mu hay mereixcut.


Mitrídanes, al sentí la seua veu y
miránlo a la cara, va vore que ere aquell mateix que lo habíe
benignamen ressibit y aconsellat; per lo que de repén va desapareixe
la seua rabia y la seua ira se va torná en vergoña. Aventán lluñ
la espasa que pera feríl habíe desenvainat, va baixá del caball y
va corre plorán a aviás als peus de Natán y díli:
-
Manifestamen vech, caríssim pare, la vostra generosidat, veén que
hau acudit a entregám lo vostre espíritu. Deu, mes preocupat de mí
que yo mateix, me ha ubert los ulls de la inteligensia, que la puta
enveja me habíe tancat; vech que ting que fé penitensia per esta
errada: prenéu, pos, de mí, la venjansa que estiméu convenién
pera lo meu pecat.
Natán va fé eixecá a Mitrídanes, y lo va
abrassá y besá, y li va di: - fill meu, en la teua empresa,
vullgues díli roína o de un atra manera, no es nessessari demaná
ni otorgá perdó, perque no la vas empendre per odio, sino pera
pugué sé tingut per lo milló. Viu, pos, confiat en mí, y tín per
sert que no viu cap home que te vullgue tan com yo, considerán la
grandesa del teu ánim que no a amassá dinés, com fan los
miserables, sino a gastá los amassats se ha entregat; y no tingues
vergoña de habé volgut matám pera fét famós ni cregues que yo me
extraña de aixó. Los emperadós y los grandíssims reys no han
aumentat los seus regnes, y per consiguién la seua fama, mes que
matán no sol a un home com tú volíes fé, sino a innumerables,
insendián paísos y assolán siudats; per lo que si tú, pera fét
mes famós, sol volíes matám a mí, no fees res maravillós ni
extrañ.


Mitrídanes, alabán la honesta excusa
que Natán li trobabe, li va di que se extrañabe mol de cóm Natán
habíe pogut disposás an alló y a donáli la ocasió y damún lo
consell; a lo que va di Natán: - Mitrídanes, no vull que ni del meu
consell ni de la meua disposissió te extraños, perque desde que soc
amo de mí mateix y disposat a fé lo mateix que tú has emprés,
ningú ha vingut a casa meua que yo no lo contentara en lo que podía.

Vas vindre tú dessichós de la meua vida; per lo que, al sentít
solissitála, pera que no te quedares sense obríndrela, vach dessidí
donátela, y pera que la tingueres aquell consell te vach doná que
vach pensá que ere bo; y per naixó encara te dic y demano que, si
la vols, la prengues y te quedos satisfet. Ya la hay fet aná
vuitanta añs y la hay gastat en mis plaés y consols; y sé que,
segóns lo curs de la naturalesa, com los passe als demés homens,
poc tems ya me quede per a disfrutála; per lo que crec que es mol
milló donála, com sempre hay donat y gastat los meus tessoros, que
vóldrela conservá tan que contra la meua voluntat la naturalesa me
la prengue. Un don menut es doná sen añs; ¿cuán sirá doná sis
o vuit que me quedon pera está aquí? Prénla, pos, si vols, te
rogo, perque mentres hay viscut aquí encara no hay trobat a dingú
que la haigue dessichat y no sé si ne trobaré, si no la prens tú
que la dessiches; y per naixó, antes de que disminuíxque lo seu
valor, prénla, te u demano.
Mitrídanes, avergoñínse
profundamen, va di: - No vullgue Deu que cosa tan pressiosa com es la
vostra vida la prenga yo, a la que no sol no vull tráureli añs,
sino que ni afegiría dels meus si puguera.


A lo que rápidamen Natán va di:


- Y si pugueres, ¿voldríes afegín? Me
faríes fé en tú lo que may hay fet en dingú, es a di, pendre les
seues coses, que may a dingú les hi vach pendre.


- Sí - va di de repén Mitrídanes.


- Pos - va di Natán - farás lo que te
diré. Te quedarás, jove com eres, aquí a casa meua y te farás di
Natán, y yo men aniré a la teua y me faré di Mitrídanes.

Entonses Mitrídanes va contestá: - Si yo sapiguera obrá tan be
com vos sabéu y hau sabut, faría sense pensámu massa lo que me
oferiu; pero com me pareix que les meues obres recacharíen la fama
de Natán y yo no vull espentoláli a un atra persona lo que no sé
lográ pera mí, no u faré.
Estos y mols atres amables raonaméns
se van sentí entre Natán y Mitrídanes, y después van torná juns
cap a la mansió. Natán va honrá mols díes a Mitrídanes allí, y
en tot lo seu ingenio y sabiduría lo va confortá. Y al cap de un
tems Mitrídanes va voldre torná a casa en lo seu acompañamén,
habén vist que may podríe guañáli a Natán en generosidat.

miércoles, 27 de enero de 2021

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA SEGONA.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA SEGONA.

Ghino de Tacco enchampe al abat de Cluny, lo cure del estómec, y después lo solte.
Este, tornán a la cort de Roma, lo reconsilie en lo papa Bonifacio, y lo fa caballédel Hospital de Jerussalén.

Ghino de Tacco atrape al abat de Cluny, lo cure del estómec, y después lo solte. Este, tornán a la cort de Roma, lo reconsilie en lo papa Bonifacio, y lo fa caballé del Hospital de Jerussalén.


Alabada habíe sigut ya per tots la magnifissensia del rey Alfonso en lo caballé florentino cuan lo rey, a qui mol li habíe agradat, li va maná a Elisa que continuare, y ella va escomensá aixina:
Delicades siñores, lo habé sigut un rey magnífic y lo habé fet aná la seua magnifissensia en lo que be li habíe servit, no pot dís que no sigue loable y gran cosa, ¿pero qué diríem si se conte que un clérig ha fet aná una admirable magnifissensia cap a una persona que si la haguere tingut per enemiga no hauríe sigut reprochat per naixó? sértamen sol que la del rey siríe virtut y la del clérig milacre, ya que estos són tots mol mes agarrats que les dones y de tota liberalidat enemics encarnissats; y per mol que tots los homens buscon venjansa de les ofenses ressibides, los clérigs, com se veu, encara que passiensia prediquen y mol alaben lo perdoná les ofenses, mes fogosamen que los demés homens recurrixen an ella. A la historia que tos contaré podréu sentí cóm un clérig va sé magnífic.

Ghino de Tacco, mol famós per la seu fieresa y per lo mangoneo, enemic de los comtes de Santafiore, va sublevá a Radicófani contra la iglesia de Roma, y están a Siena, a consevol que passabe per los voltáns lo fée robá a través dels seus mesnaderos. Ara be, están lo Papa Bonifacio VIII a Roma, va vindre a la cort l´abat de Cluny, que pot´se sigue un dels mes rics prelats del món, y espentolánseli allí lo estómec, li van aconsellá los meches que anare als bañs de Siena y se curaríe sense falta; per lo que, consedínlay lo Papa, sense preocupássen de la fama de Ghino, en gran pompa de bagache o equipache, besties de cárrega y caballs y criats se va ficá en camí.
Ghino de Tacco, que sen habíe enterat de la seua vinguda, va pará les seues rets, y sense dixá escapá ni a los muleros o mossos de mules, al abat y a tots los seus acompañáns y les seues coses los va enchampá a un pas estret; y fet aixó, va enviá un embaixadó al abat, que de la seu part mol amablemen li va di que faiguere lo favor de aná a hospedás en Ghino al castell. Sentín aixó l´abat, tot enfadat va contestá que no volíe féu, perque no teníe res a fé en Ghino, sino que seguiríe lo seu camí y que a vore quí lay vedabe. A lo que lo embaxadó, humilmen parlán, va di:

- Siñó, hau vingut a un puesto aon, exepte a la forsa de Deu, natros no temem res, y aquí les excomunións y los interdictes están tots excomulgats; y per naixó, per les bones féu lo que vol Ghino.

Estabe ya, mentres li díen estes paraules, tot lo estret rodejat de bandolés; per lo que lo abat, veénse voltat en tots los seus, mol enfurruñat, en lo embaixadó va empendre lo camí del castell, y lo va seguí tota la compañía y los seus bártuls. Y habén descabalgat, com Ghino va voldre, completamen sol va sé portat a una alcobeta mol incómoda y fosca, y tots los demés homens van sé, segóns la seua condissió, mol ben acomodats al castell, y los caballs y lo bahache guardats sense tocá res. Y fet aixó, sen va aná Ghino cap al abat y li va di: - Siñó, Ghino, del que sou hoste, me mane preguntátos que li digáu aón anábeu y per qué.

Lo abat, que com ere discret habíe acachat la seua altanería, li va di aón anabe y per qué. Ghino, sentín aixó, sen va aná, y va pensá curál sense los bañs; y fen que tinguere sempre ensesa a la alcoba una bona fogata, y fénla vigilá be, no va torná a vórel hasta lo matí siguién; y entonses, a un mantel blanquíssim li va portá dos llesques de pa torrat y una tassada de vi de Comiglia, del mateix del abat, y li va di aixó al abat:
- Siñó, cuan Ghino ere mes jove va estudiá medissina, y diu que va adependre que no ña milló cura pera lo mal de ventre que la que ell tos fará; estes coses que tos porto són lo escomensamén, y per naixó, prenéules y confortéutos en elles.

Lo abat, que mes fam teníe que ganes de broma, encara que u faiguere malhumorat, se va minjá lo pa y se va beure lo vi, va di bastantes coses soberbies y después va demaná vore a Ghino. Ghino, sentínlo, algunes les va dixá passá y datres les va replicá cortésmen, diénli que, cuan puguere, Ghino lo visitaríe; y dit aixó, se va separá dell, y no va torná hasta en son demá, en la mateixa cantidat de pa torrat y de vi; y aixina lo va tindre mols díes, hasta que sen va doná cuenta de que lo abat se habíe minjat unes fabes seques que ell, a propósit y amagatóns, li habíe portat y dixat allí. Li va preguntá de part de Ghino qué tal se trobabe del estómec, a lo que lo abat va contestá:

- Me pareix que estaría be si estiguera fora de les seues mans; y después de aixó de res ting tanta gana com de minjá, pos me han curat mol be les seues medissines.

Ghino va fé prepará un gran convit, al que en mols homens del castell van assistí tots los criats del abat; sen va aná a vórel pel matí y li va di:

- Siñó, ya que tos trobéu be, es tems de eixí de la enfermería - y prenénlo de la ma lo va acompañá hasta lo minjadó, aon estabe tota la seua gen.

Lo abat se va entretindre en los seus un bon rato, y los va contá cóm habíe passat aquells díes, y ells li van di que habíen sigut mol honrats per Ghino. Arribada la hora de minjá, lo abat y tots los demés van sé servits en bons manjars y bons vins, sense que Ghino se donare a coneixe al abat. Pero después de quel abat uns cuans díes va viure aixina, habén fet Ghino portá a una sala tot lo seu equipache, y a un pati que estabe daball della tots los seus caballs y hasta lo mes misserable burro, se va adressá cap al abat y li va preguntá qué tal se trobabe, y si se sentíe prou fort pera cabalgá. Lo abat va contestá que estabe mol fort y ben curat del estómec, y que estaríe be en cuan se veiguere fora de les mans de Ghino. Va portá entonses Ghino al abat a la sala aon estabe lo seu bagache y tots los seus criats, y fénlo assomá a una finestra desde aon podíe vore tots los seus caballs, va di:

- Monsiñó, hau de sabé que lo sé noble y expulsat de la seua patria, y pobre, y lo tindre mols y poderosos enemics, han portat a Ghino de Tacco, que soc yo, a sé assaltadó de camíns y enemic de la Iglesia de Roma pera pugué defendre la meu vida y la meua noblesa, y no la maldat de ánimo. Pero com me pareixéu un siñó valerós, después de habétos curat la pancha no tos trataré com u faría a datres, que, cuan los ting a les meues mans com tos ting a vos, me quedaría en la part de les seues coses que me pareguere; aixina, que vos, considerán la meua nessessidat, me entregaréu la part de les vostres coses que vos mateix vullgáu. Totes están aquí dabán de vos, y los vostres caballs podéu vórels al pati desde esta finestra; y per naixó, una part o tot, segóns veigáu, prenéu, y anáton o quedátos está a les vostres mans.

Se va maravellá lo abat de que un lladre de camíns pronunsiare paraules tan magnánimes, y lo seu cabreo y malhumor se van transformá en benevolensia, y lo seu cor se va obrí al amic Ghino, y va corre a abrassál, diénli:
- Juro dabán de Deu que per a guañá la amistat de un home tal com ara vech que eres, soportaría ressibí mol mes grans ofenses que la que me pareix que hasta ara me has fet. ¡maleída sigue la fortuna que a tan condenable ofissi te obligue!

Y después de aixó, habén fet pendre de les seues moltes coses sol les mes nessessaries, y lo mateix de los caballs, y dixánli tot lo demés, sen va entorná a Roma. Habíe sabut lo Papa la detensió del abat, y al vórel li va preguntá cóm li habíen sentat los bañs; a lo que, sonrién, va contestá lo abat: - San pare, antes de arribá als bañs me vach topetá en un valerós meche que me ha curat mol be. Y li va contá lo modo, de lo que sen va enriure lo Papa. Lo abat, continuán la seua conversa y mogut per la grandesa del seu ánim, li va demaná una grassia. Lo Papa, creén que li demanaríe alguna atra cosa, liberalmen va oferí fé lo que demanare.
Entonses lo abat va di: - San pare, lo que vull demanátos es que li otorguéu la vostra grassia a Ghino de Tacco, lo meu meche, perque entre los demés homens valerosos y de pro que hay conegut, ell es en sertesa un dels millós, y lo mal que fa es mes culpa de la fortuna que seua. Si vos, donánli algo en lo que pugue viure segóns la seua condissió, no dudo de que en poc tems no tos paregue a vos lo que a mí me pareix.

Lo Papa, al sentí aixó, com admirabe als homens valerosos, va di que u faríe de bona gana, si tan prohome ere com ell díe, y que lo faiguere acudí an ell sense cap temó.
Va vindre, pos, Ghino, guiat y afiansat pel abat, a la cort; y no habíe estat mol jun al Papa cuan lo va reputá per valerós, y li va otorgá un gran priorat del Hospital, habénlo fet caballé hospitalari de Jerussalén; y Ghino, mentres va viure, lo va mantindre com amic y servidó de la Santa Iglesia y del abat de Cluny.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA SEGONA.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA SEGONA.

Ghino de Tacco enchampe al abat de Cluny, lo cure del estómec, y después lo solte.
Este, tornán a la cort de Roma, lo reconsilie en lo papa Bonifacio, y lo fa caballédel Hospital de Jerussalén.

Ghino de Tacco atrape al abat de Cluny, lo cure del estómec, y después lo solte. Este, tornán a la cort de Roma, lo reconsilie en lo papa Bonifacio, y lo fa caballé del Hospital de Jerussalén.


Alabada habíe sigut ya per tots la magnifissensia del rey Alfonso en lo caballé florentino cuan lo rey, a qui mol li habíe agradat, li va maná a Elisa que continuare, y ella va escomensá aixina:
Delicades siñores, lo habé sigut un rey magnífic y lo habé fet aná la seua magnifissensia en lo que be li habíe servit, no pot dís que no sigue loable y gran cosa, ¿pero qué diríem si se conte que un clérig ha fet aná una admirable magnifissensia cap a una persona que si la haguere tingut per enemiga no hauríe sigut reprochat per naixó? sértamen sol que la del rey siríe virtut y la del clérig milacre, ya que estos són tots mol mes agarrats que les dones y de tota liberalidat enemics encarnissats; y per mol que tots los homens buscon venjansa de les ofenses ressibides, los clérigs, com se veu, encara que passiensia prediquen y mol alaben lo perdoná les ofenses, mes fogosamen que los demés homens recurrixen an ella. A la historia que tos contaré podréu sentí cóm un clérig va sé magnífic.

Ghino de Tacco, mol famós per la seu fieresa y per lo mangoneo, enemic de los comtes de Santafiore, va sublevá a Radicófani contra la iglesia de Roma, y están a Siena, a consevol que passabe per los voltáns lo fée robá a través dels seus mesnaderos. Ara be, están lo Papa Bonifacio VIII a Roma, va vindre a la cort l´abat de Cluny, que pot´se sigue un dels mes rics prelats del món, y espentolánseli allí lo estómec, li van aconsellá los meches que anare als bañs de Siena y se curaríe sense falta; per lo que, consedínlay lo Papa, sense preocupássen de la fama de Ghino, en gran pompa de bagache o equipache, besties de cárrega y caballs y criats se va ficá en camí.
Ghino de Tacco, que sen habíe enterat de la seua vinguda, va pará les seues rets, y sense dixá escapá ni a los muleros o mossos de mules, al abat y a tots los seus acompañáns y les seues coses los va enchampá a un pas estret; y fet aixó, va enviá un embaixadó al abat, que de la seu part mol amablemen li va di que faiguere lo favor de aná a hospedás en Ghino al castell. Sentín aixó l´abat, tot enfadat va contestá que no volíe féu, perque no teníe res a fé en Ghino, sino que seguiríe lo seu camí y que a vore quí lay vedabe. A lo que lo embaxadó, humilmen parlán, va di:

- Siñó, hau vingut a un puesto aon, exepte a la forsa de Deu, natros no temem res, y aquí les excomunións y los interdictes están tots excomulgats; y per naixó, per les bones féu lo que vol Ghino.

Estabe ya, mentres li díen estes paraules, tot lo estret rodejat de bandolés; per lo que lo abat, veénse voltat en tots los seus, mol enfurruñat, en lo embaixadó va empendre lo camí del castell, y lo va seguí tota la compañía y los seus bártuls. Y habén descabalgat, com Ghino va voldre, completamen sol va sé portat a una alcobeta mol incómoda y fosca, y tots los demés homens van sé, segóns la seua condissió, mol ben acomodats al castell, y los caballs y lo bahache guardats sense tocá res. Y fet aixó, sen va aná Ghino cap al abat y li va di: - Siñó, Ghino, del que sou hoste, me mane preguntátos que li digáu aón anábeu y per qué.

Lo abat, que com ere discret habíe acachat la seua altanería, li va di aón anabe y per qué. Ghino, sentín aixó, sen va aná, y va pensá curál sense los bañs; y fen que tinguere sempre ensesa a la alcoba una bona fogata, y fénla vigilá be, no va torná a vórel hasta lo matí siguién; y entonses, a un mantel blanquíssim li va portá dos llesques de pa torrat y una tassada de vi de Comiglia, del mateix del abat, y li va di aixó al abat:
- Siñó, cuan Ghino ere mes jove va estudiá medissina, y diu que va adependre que no ña milló cura pera lo mal de ventre que la que ell tos fará; estes coses que tos porto són lo escomensamén, y per naixó, prenéules y confortéutos en elles.

Lo abat, que mes fam teníe que ganes de broma, encara que u faiguere malhumorat, se va minjá lo pa y se va beure lo vi, va di bastantes coses soberbies y después va demaná vore a Ghino. Ghino, sentínlo, algunes les va dixá passá y datres les va replicá cortésmen, diénli que, cuan puguere, Ghino lo visitaríe; y dit aixó, se va separá dell, y no va torná hasta en son demá, en la mateixa cantidat de pa torrat y de vi; y aixina lo va tindre mols díes, hasta que sen va doná cuenta de que lo abat se habíe minjat unes fabes seques que ell, a propósit y amagatóns, li habíe portat y dixat allí. Li va preguntá de part de Ghino qué tal se trobabe del estómec, a lo que lo abat va contestá:

- Me pareix que estaría be si estiguera fora de les seues mans; y después de aixó de res ting tanta gana com de minjá, pos me han curat mol be les seues medissines.

Ghino va fé prepará un gran convit, al que en mols homens del castell van assistí tots los criats del abat; sen va aná a vórel pel matí y li va di:

- Siñó, ya que tos trobéu be, es tems de eixí de la enfermería - y prenénlo de la ma lo va acompañá hasta lo minjadó, aon estabe tota la seua gen.

Lo abat se va entretindre en los seus un bon rato, y los va contá cóm habíe passat aquells díes, y ells li van di que habíen sigut mol honrats per Ghino. Arribada la hora de minjá, lo abat y tots los demés van sé servits en bons manjars y bons vins, sense que Ghino se donare a coneixe al abat. Pero después de quel abat uns cuans díes va viure aixina, habén fet Ghino portá a una sala tot lo seu equipache, y a un pati que estabe daball della tots los seus caballs y hasta lo mes misserable burro, se va adressá cap al abat y li va preguntá qué tal se trobabe, y si se sentíe prou fort pera cabalgá. Lo abat va contestá que estabe mol fort y ben curat del estómec, y que estaríe be en cuan se veiguere fora de les mans de Ghino. Va portá entonses Ghino al abat a la sala aon estabe lo seu bagache y tots los seus criats, y fénlo assomá a una finestra desde aon podíe vore tots los seus caballs, va di:

- Monsiñó, hau de sabé que lo sé noble y expulsat de la seua patria, y pobre, y lo tindre mols y poderosos enemics, han portat a Ghino de Tacco, que soc yo, a sé assaltadó de camíns y enemic de la Iglesia de Roma pera pugué defendre la meu vida y la meua noblesa, y no la maldat de ánimo. Pero com me pareixéu un siñó valerós, después de habétos curat la pancha no tos trataré com u faría a datres, que, cuan los ting a les meues mans com tos ting a vos, me quedaría en la part de les seues coses que me pareguere; aixina, que vos, considerán la meua nessessidat, me entregaréu la part de les vostres coses que vos mateix vullgáu. Totes están aquí dabán de vos, y los vostres caballs podéu vórels al pati desde esta finestra; y per naixó, una part o tot, segóns veigáu, prenéu, y anáton o quedátos está a les vostres mans.

Se va maravellá lo abat de que un lladre de camíns pronunsiare paraules tan magnánimes, y lo seu cabreo y malhumor se van transformá en benevolensia, y lo seu cor se va obrí al amic Ghino, y va corre a abrassál, diénli:
- Juro dabán de Deu que per a guañá la amistat de un home tal com ara vech que eres, soportaría ressibí mol mes grans ofenses que la que me pareix que hasta ara me has fet. ¡maleída sigue la fortuna que a tan condenable ofissi te obligue!

Y después de aixó, habén fet pendre de les seues moltes coses sol les mes nessessaries, y lo mateix de los caballs, y dixánli tot lo demés, sen va entorná a Roma. Habíe sabut lo Papa la detensió del abat, y al vórel li va preguntá cóm li habíen sentat los bañs; a lo que, sonrién, va contestá lo abat: - San pare, antes de arribá als bañs me vach topetá en un valerós meche que me ha curat mol be. Y li va contá lo modo, de lo que sen va enriure lo Papa. Lo abat, continuán la seua conversa y mogut per la grandesa del seu ánim, li va demaná una grassia. Lo Papa, creén que li demanaríe alguna atra cosa, liberalmen va oferí fé lo que demanare.
Entonses lo abat va di: - San pare, lo que vull demanátos es que li otorguéu la vostra grassia a Ghino de Tacco, lo meu meche, perque entre los demés homens valerosos y de pro que hay conegut, ell es en sertesa un dels millós, y lo mal que fa es mes culpa de la fortuna que seua. Si vos, donánli algo en lo que pugue viure segóns la seua condissió, no dudo de que en poc tems no tos paregue a vos lo que a mí me pareix.

Lo Papa, al sentí aixó, com admirabe als homens valerosos, va di que u faríe de bona gana, si tan prohome ere com ell díe, y que lo faiguere acudí an ell sense cap temó.
Va vindre, pos, Ghino, guiat y afiansat pel abat, a la cort; y no habíe estat mol jun al Papa cuan lo va reputá per valerós, y li va otorgá un gran priorat del Hospital, habénlo fet caballé hospitalari de Jerussalén; y Ghino, mentres va viure, lo va mantindre com amic y servidó de la Santa Iglesia y del abat de Cluny.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA SEGONA.

JORNADA
DÉSSIMA. NOVELA SEGONA.

Ghino de Tacco enchampe al abat de Cluny, lo cure del estómec, y después lo solte.
Este, tornán a
la cort de Roma, lo reconsilie en lo papa Bonifacio, y lo fa caballé
del Hospital de Jerussalén.

Ghino de Tacco atrape al abat de Cluny, lo cure del estómec, y después lo solte. Este, tornán a la cort de Roma, lo reconsilie en lo papa Bonifacio, y lo fa caballé del Hospital de Jerussalén.



Alabada habíe sigut ya per tots la
magnifissensia del rey Alfonso en lo caballé florentino cuan lo rey,
a qui mol li habíe agradat, li va maná a Elisa que continuare, y
ella va escomensá aixina:
Delicades siñores, lo habé sigut un
rey magnífic y lo habé fet aná la seua magnifissensia en lo que be
li habíe servit, no pot dís que no sigue loable y gran cosa, ¿pero
qué diríem si se conte que un clérig ha fet aná una admirable
magnifissensia cap a una persona que si la haguere tingut per enemiga
no hauríe sigut reprochat per naixó? sértamen sol que la del rey
siríe virtut y la del clérig milacre, ya que estos són tots mol
mes agarrats que les dones y de tota liberalidat enemics
encarnissats; y per mol que tots los homens buscon venjansa de les
ofenses ressibides, los clérigs, com se veu, encara que passiensia
prediquen y mol alaben lo perdoná les ofenses, mes fogosamen que los
demés homens recurrixen an ella. A la historia que tos contaré
podréu sentí cóm un clérig va sé magnífic.


Ghino de Tacco, mol famós per la seu
fieresa y per lo mangoneo, enemic de los comtes de Santafiore, va
sublevá a Radicófani contra la iglesia de Roma, y están a Siena, a
consevol que passabe per los voltáns lo fée robá a través dels
seus mesnaderos. Ara be, están lo Papa Bonifacio VIII a Roma, va
vindre a la cort l´abat de Cluny, que pot´se sigue un dels mes rics
prelats del món, y espentolánseli allí lo estómec, li van
aconsellá los meches que anare als bañs de Siena y se curaríe
sense falta; per lo que, consedínlay lo Papa, sense preocupássen de
la fama de Ghino, en gran pompa de bagache o equipache, besties de
cárrega y caballs y criats se va ficá en camí.
Ghino de Tacco,
que sen habíe enterat de la seua vinguda, va pará les seues rets, y
sense dixá escapá ni a los muleros o mossos de mules, al abat y a
tots los seus acompañáns y les seues coses los va enchampá a un
pas estret; y fet aixó, va enviá un embaixadó al abat, que de la
seu part mol amablemen li va di que faiguere lo favor de aná a
hospedás en Ghino al castell. Sentín aixó l´abat, tot enfadat va
contestá que no volíe féu, perque no teníe res a fé en Ghino,
sino que seguiríe lo seu camí y que a vore quí lay vedabe. A lo
que lo embaxadó, humilmen parlán, va di:


- Siñó, hau vingut a un puesto aon,
exepte a la forsa de Deu, natros no temem res, y aquí les
excomunións y los interdictes están tots excomulgats; y per naixó,
per les bones féu lo que vol Ghino.


Estabe ya, mentres li díen estes
paraules, tot lo estret rodejat de bandolés; per lo que lo abat,
veénse voltat en tots los seus, mol enfurruñat, en lo embaixadó va
empendre lo camí del castell, y lo va seguí tota la compañía y
los seus bártuls. Y habén descabalgat, com Ghino va voldre,
completamen sol va sé portat a una alcobeta mol incómoda y fosca, y
tots los demés homens van sé, segóns la seua condissió, mol ben
acomodats al castell, y los caballs y lo bahache guardats sense tocá
res. Y fet aixó, sen va aná Ghino cap al abat y li va di: - Siñó,
Ghino, del que sou hoste, me mane preguntátos que li digáu aón
anábeu y per qué.


Lo abat, que com ere discret habíe
acachat la seua altanería, li va di aón anabe y per qué. Ghino,
sentín aixó, sen va aná, y va pensá curál sense los bañs; y fen
que tinguere sempre ensesa a la alcoba una bona fogata, y fénla
vigilá be, no va torná a vórel hasta lo matí siguién; y
entonses, a un mantel blanquíssim li va portá dos llesques de pa
torrat y una tassada de vi de Comiglia, del mateix del abat, y li va
di aixó al abat:
- Siñó, cuan Ghino ere mes jove va estudiá
medissina, y diu que va adependre que no ña milló cura pera lo mal
de ventre que la que ell tos fará; estes coses que tos porto són lo
escomensamén, y per naixó, prenéules y confortéutos en elles.


Lo abat, que mes fam teníe que ganes de
broma, encara que u faiguere malhumorat, se va minjá lo pa y se va
beure lo vi, va di bastantes coses soberbies y después va demaná
vore a Ghino. Ghino, sentínlo, algunes les va dixá passá y datres
les va replicá cortésmen, diénli que, cuan puguere, Ghino lo
visitaríe; y dit aixó, se va separá dell, y no va torná hasta en
son demá, en la mateixa cantidat de pa torrat y de vi; y aixina lo
va tindre mols díes, hasta que sen va doná cuenta de que lo abat se
habíe minjat unes fabes seques que ell, a propósit y amagatóns, li
habíe portat y dixat allí. Li va preguntá de part de Ghino qué
tal se trobabe del estómec, a lo que lo abat va contestá:


- Me pareix que estaría be si estiguera
fora de les seues mans; y después de aixó de res ting tanta gana
com de minjá, pos me han curat mol be les seues medissines.


Ghino va fé prepará un gran convit, al
que en mols homens del castell van assistí tots los criats del abat;
sen va aná a vórel pel matí y li va di:


- Siñó, ya que tos trobéu be, es tems
de eixí de la enfermería - y prenénlo de la ma lo va acompañá
hasta lo minjadó, aon estabe tota la seua gen.


Lo abat se va entretindre en los seus un
bon rato, y los va contá cóm habíe passat aquells díes, y ells li
van di que habíen sigut mol honrats per Ghino. Arribada la hora de
minjá, lo abat y tots los demés van sé servits en bons manjars y
bons vins, sense que Ghino se donare a coneixe al abat. Pero después
de quel abat uns cuans díes va viure aixina, habén fet Ghino portá
a una sala tot lo seu equipache, y a un pati que estabe daball della
tots los seus caballs y hasta lo mes misserable burro, se va adressá
cap al abat y li va preguntá qué tal se trobabe, y si se sentíe
prou fort pera cabalgá. Lo abat va contestá que estabe mol fort y
ben curat del estómec, y que estaríe be en cuan se veiguere fora de
les mans de Ghino. Va portá entonses Ghino al abat a la sala aon
estabe lo seu bagache y tots los seus criats, y fénlo assomá a una
finestra desde aon podíe vore tots los seus caballs, va di:


- Monsiñó, hau de sabé que lo sé
noble y expulsat de la seua patria, y pobre, y lo tindre mols y
poderosos enemics, han portat a Ghino de Tacco, que soc yo, a sé
assaltadó de camíns y enemic de la Iglesia de Roma pera pugué
defendre la meu vida y la meua noblesa, y no la maldat de ánimo.
Pero com me pareixéu un siñó valerós, después de habétos curat
la pancha no tos trataré com u faría a datres, que, cuan los ting a
les meues mans com tos ting a vos, me quedaría en la part de les
seues coses que me pareguere; aixina, que vos, considerán la meua
nessessidat, me entregaréu la part de les vostres coses que vos
mateix vullgáu. Totes están aquí dabán de vos, y los vostres
caballs podéu vórels al pati desde esta finestra; y per naixó, una
part o tot, segóns veigáu, prenéu, y anáton o quedátos está a
les vostres mans.


Se va maravellá lo abat de que un
lladre de camíns pronunsiare paraules tan magnánimes, y lo seu
cabreo y malhumor se van transformá en benevolensia, y lo seu cor se
va obrí al amic Ghino, y va corre a abrassál, diénli:
- Juro
dabán de Deu que per a guañá la amistat de un home tal com ara
vech que eres, soportaría ressibí mol mes grans ofenses que la que
me pareix que hasta ara me has fet. ¡maleída sigue la fortuna que a
tan condenable ofissi te obligue!


Y después de aixó, habén fet pendre
de les seues moltes coses sol les mes nessessaries, y lo mateix de
los caballs, y dixánli tot lo demés, sen va entorná a Roma. Habíe
sabut lo Papa la detensió del abat, y al vórel li va preguntá cóm
li habíen sentat los bañs; a lo que, sonrién, va contestá lo
abat: - San pare, antes de arribá als bañs me vach topetá en un
valerós meche que me ha curat mol be. Y li va contá lo modo, de lo
que sen va enriure lo Papa. Lo abat, continuán la seua conversa y
mogut per la grandesa del seu ánim, li va demaná una grassia. Lo
Papa, creén que li demanaríe alguna atra cosa, liberalmen va oferí
fé lo que demanare.
Entonses lo abat va di: - San pare, lo que
vull demanátos es que li otorguéu la vostra grassia a Ghino de
Tacco, lo meu meche, perque entre los demés homens valerosos y de
pro que hay conegut, ell es en sertesa un dels millós, y lo mal que
fa es mes culpa de la fortuna que seua. Si vos, donánli algo en lo
que pugue viure segóns la seua condissió, no dudo de que en poc
tems no tos paregue a vos lo que a mí me pareix.


Lo Papa, al sentí aixó, com admirabe
als homens valerosos, va di que u faríe de bona gana, si tan prohome
ere com ell díe, y que lo faiguere acudí an ell sense cap temó.

Va vindre, pos, Ghino, guiat y afiansat pel abat, a la cort; y no
habíe estat mol jun al Papa cuan lo va reputá per valerós, y li va
otorgá un gran priorat del Hospital, habénlo fet caballé
hospitalari de Jerussalén; y Ghino, mentres va viure, lo va
mantindre com amic y servidó de la Santa Iglesia y del abat de
Cluny.