Mostrando entradas con la etiqueta genovesos. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta genovesos. Mostrar todas las entradas

martes, 20 de abril de 2021

Sumari, L.

LEVDA.


Qve
tots los Habitadors son franchs de Leuda, es en la primera franquesa
(la primera a está invertida, tampoco es una e, es un error en la
imprenta
) en la primera carta del libre den Sant Pera, comensa.
Noveaint (otro error de imprenta, Noverint) vniversi en
la segona columua (otro error muy típico, n y u, columna) e
en la 5. carta del dit libre en la primera columna, comensa. Iacobus
Dei gracia.


En
les 8. cartes del dit libre en la quarta columna a la fi de aquella,
comensa. Iacobus Dei gracia. E de Leuda se-parla (en dos líneas)
en lebre den Sant Pera en les 10. cartes en la segona columna,
comensa Noverint Vniversi.


En
la II cartes en la tercera columna, comensa. Noverint Vniversi.


En
la 12. carta en la primera columna parla de Leuda comensa Noverint
Vniversi.


E
mes se fa mensio de aquella en dit libre 17. carta en la quarta
columna comensa. Iacobus Dei gratia e en la 19. cartes asso matex.


E
mes parla de Leuda lo dit Libre en les 20. cartes en la quarta
columna, comensa. Noverint Vniversi, e en la seguent en cartas
22. parla de asso e en la seguent en car. 22.


De
la Taula de la Leuda parla lo 27. capitol de Leyda en cartes 97. en
la segona columna de dit libre.


Los
Habitadors del Regne en les Terres del Señor Rey son
franchs de Leuda, Peatge, Portage pontage, &c. es
en dit libre en cartes 136. comensa la franquesa. Petrus Dei gracia.


Asso
matex en dit libre en cartes 137. en la segona pagina, comensa.
Encare atorgam.


Que
la franquesa de no pagar Leuda sie servade en les terres del Señor
Rey, es en libre den Sanct (la a con virgulilla o a nasal:
an o am
) Pera en cartes 136. en la segona pagina, comensa. Petrus
Dei gratia.


Nove
Levda no sia posade, es en libre den Sant Pera
eu cartes 137. en la segona pagina, comensa. Encareus.


Que
Levders no tingan missatges, es en dit libre en cartes
139. en la primera pagina.


De
Leuda parla la franquesa en lo dit libre en cartes 140. en lo
I. pagina, comensa Namfos, &c.


De
la Leuda de Tortosa en lo dit libre en cartes
154. en la 2. pagina, comensa. Alfonsus Dei gratia.


De
Leuda se parla en libre den Rossello en cartes 65. en la 2.
pagina, comensa. Encara que nos.


De
Leuda se parla en dit libre en cartes 65. en la primera pagina,
comensa Sapien Tuyt, sens fer periuy a franqueses (falta
punto
)


Transectio
feta sobre la Leuda donar bona, es en libre den Rossello en cartes
86. en la primera pagina, comensa. Sapientuyt.


Los
Habitadors son franchs de Leuda, Peatge, &c. es eu dit
libre den Rossello en cartes 122. en la I. pagina, comensa. Sapien
tots, e apres en la seguent.
E asso matex, e en laltra en 125.
cartes del dit libre comensa. Sapien Tuyt.


E
asso matex en dit libre en cartes 136. en la segona pagina, comensa.
En Iaume per la gracia de Deu, e en la seguent en cartes 138. en la
primera pagina, comensa. En Iaume per la gracia de Deu. Ab la qual
mana el Balle de Valencia que observa lo
desusdit, es en lo dit libre den Rossello.


Asso
matex mireu en libre den Rossello en cartes 168. en la primera
pagina, comensa. Namfos.


Los
Habitadors de Mallorques son franchs per totes les Terres del Señor
Rey,
ab totes llurs Mercaderies de Leuda, peatge,
&c. es en dit libre den Rossello en car. 225. en la primera
pagina, comensa. Petrus Dei gratia.


Los
Habitadors de Mallorque son franchs a Tortosa de tota
leuda, pes port, &c. es en dit libre den Rossello en
cartes 373. en la primera pagina, comensa. Ioannes Dei Gratia.


Vna
letre Real disponent sobre la Leuda, es en libre den Rossello en
cartes 374. en la primera pagina, comensa. A tots e sengles.


Los
Lleuders no tinguen Taula per exhigir la Leuda
de cadaques, e sia servada lo franquesa, es en
libre den Rossello en cartes 431. en la segona pagina, comensa.
Martinus.


Si
algu llevara pecunia de la cort dada fermansa
de tornarlos si algu hi tindra milor dret si sera vensut per
vna sentencia ho dega tornat en poder de la Cort: es en libre den
Sanct Pera en cartes 31 en la primera columna, comensa. Item aliquis.


LLADRE.


Si
algu sera pres en Latrocini furtant aquell de qui sera la cosa
furtada pot tenir lo lladre tant fins aquella li sia
tornada e aquell pot metre lo dit ladre en ma de la cort, es
en la


primera
franquesa den Sant Pera en la I. carta I. columna.


LLIT.


Lo
Llit
ne Robra de aquell nos pot peñyorar
per injuria feta a algu, ni per lo dret de la cort, apar en la
primera franquesa en la primera carta en libre den Sant Pera en la
primera columna.


LLOACIO
DE HONORS.


Lloha
lo Rey e aprova totes les Honors e possessions
atorgades segons se conte en lo capbreu per ell e els seus es
en la segona franquesa en libre den Sant Pera qui toca,


es
vna pero es addicio circa la fi.


LLETRES
REALS.


Que
Lletres, o provisions Reals contra franqueses no an de valor
algus, es en libre den Sant Pera en la segona franquesa circa
lo fi de aquella en la segona carta, comensa. Hec sunt capitula.


De
Lletres Reals contra franqueses provehides, miran diffusament
en la dictio franqueses.


LVYSMES.


De
Luysmes se fa mensio en libre den Sant Pera en la sinquena
carta en la tercera columna, comensa. Quoniam vniverse libertates, e
en la 9. cartes en la quarta columna, comensa. Noverint vniversi.


En
la dita franquesa en dita carta la quarta columna se fa mensio de
luysmes.


De
Luysmes tocants al señor Rey fa mensio la franquesa en dit
libre en la sisena carta en la quarta columna, comensa.


E
del dits luismes del señor Rei se fa mensio en dit
libre en cartes 137. en la segona pagina, comensa. Encareus Atorgam.


Les
Possessions se poden donar estimades per los Pares als Fills tempore
nupsiarum, e no son tinguts en lo dit cas pegar Luysmes
als Aloers, consta en dit libre den Saut Pera.


en
la novena carta en la quarta columna, comensa. Noverint Vniversi
(Vuiversi).


Asso
matex, es en libre den Rossello en 62. cartes, comensa. Encara donam.


Que
les Possessions se poden dividir entre los Hereus, e noy ha Lnysme
no entreveninthi pecunia, es en libre den Sant Pera en la novena
carta en la quarta columna, comensa. Noverint Vniversi.


Asso
matex en libre den Rossello en cartes en 62. en la primera pagina,
incipit. Encare donam.


De
Luysmes Reals, e de les entrades parla la franquesa en libre den Sant
Pera en cartes 174. en la primera pagina, comensa. Ioannes Dei
gracia.


Del
Luysme den Nuño Sans parla la franquesa en libre den Rossello
en cartes 133. en la segona pagina, comensa. En Nom de Iesuchrist
per los qualls son tinguts pagar la 
sisena
part.


LEGITIMA.


La
Filla qui haura difinit son Pare ab concentiment
del marit tenint edat legittima, no pot demanar
Llegitima es en libre den Sant Pera en la setena carta en la
primera columna comensa. Noverint Vniversi.


Asso
matex trobaras en libre den Rossello en cartes 53. en la primera
pagina, comensa. Sapien Tuyt.


Aquesta
Legitima edad es estade intrepretade, esser en
les famelles 12. Añys. dispon la franquesa, Noverint
Vniversi en libre den Sant Pera en la 19. carta en la quarta columna.


LENYA.


En
tot lloch se pot fer Leñya liberament
per propri vs excepta los abres
prohibits, es en libre den Sant Pera a 34. cartes en la
primera columna, comansa, Statuit Dñs Rex.

LLVM.


En
certa hora, e lloch son prohibits los laychs aportar Llum, lo matex
es entes en les persones Eclesiasticas sots certa pena,
es en libre den Sant Pera a 34. cartes en la segona columna, comensa
districte percipimus.


LIBERTATS.


De
Libettats de Grechs
allegades, es Iutge lo Balle, es en libre den Sant Pera
a 82. cartes en la primera columna comensa. Ioannes dei gratia.


Que
les causes de libertat se fassen en la Audiencie
de la preso, e lo esslav proclamant malament libertat
sia punit a arbitre dels Iutges, es en libre den Rossello en
cartes 112.


en
la segona pagina, comensa. Nalfonso per la gracia de Deu.


LOTGE
DE GENOVESOS.


De
Lotge dels Genovesos se parla en libre den Sant Pera en cartes
165. en la primera pagina, comensa. Nos Ioannes.


LIBELL.


Mira
en la dictio demanda.


LLOGVER.


Si
sera questio de Lloguer dada la primera sentencia sia feta execucio:
en libre den Sant Pera en la primera columna comensa. Item si sic en
cartes 31.


Lluismes
nos deuhen per lo ques dona, a
Fills, o Filles en temps de Nupcies, es en libre den Rossello nou,
folio 12. y Ordinacions del Regne folio 177.


Filles
Menors de 25. Añys qui casarán contra voluntat de sos
Pares o parents poden ser privades de la llegitima, y
exhecudades en libre den Sant Pera folio 175.


Llibertat
que proclamen los Esclaus vide Abello folio 112. pagina segona.


Llanes
nos poden treura del Regne Carta Real dada en
Sant Llorens a 16. Maig 1609. folio 22 del libre de Cartes Reals ab
cuberta de fust.


Licencias
sobre embarcar mercaderias Carta Real dada en Madrid a 4.
8bre. Folio 129. del libre de Cartes Reals ab cuberta de fust.


Lluisme
nos deu de lo ques dona, a Fills, o
Filles en temps de Nupsies libre den Rossello nou folio 12. y
Ordinacions del Regna folio 177.


Lluisma
en los Esteblimens nos paga sino de la
entrade, libre de Sant Pera folio 18.


Legitima
poden privar Pare, o Mare als Fills qui casarán contra se
Voluntat antes de tenir 25. Añys, es en libre den Sant
Pera folio 165.

jueves, 28 de enero de 2021

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA TERSERA.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA TERSERA.

Mitrídanes, envejós de la cortessía de Natán, anán a matál, sense conéixel, se trobe en ell. Este li diu cóm u té que fé, y después sel trobe a un bosquet, y, reconeixénlo, se avergoñix y se fa amic seu.

Cosa pareguda a un milacre los pareixíe a tots habé escoltat que un clérig haguere fet algo magnífic; pero acabanse ya la conversa de les siñores, li va maná lo rey a Filostrato que continuare; este va escomensá:

Nobles siñores, gran va sé la magnifissensia del rey de España y mol mes inaudita la del abat de Cluny, En una noveleta tos amostraré cóm un, per generosidat, a un atre que dessichabe la seua sang y lo seu espíritu, se va disposá a entregálsi y u haguere fet si aquell haguere vullgut péndrels. Es mol sert, si se pot doná fe a les paraules de algúns genovesos y de atres homens que han estat an aquelles terres, que a la part de Cata, va ñabé un home de linaje noble y ric sense comparassió, de nom Natán, que tenín una finca tocán a un camí per lo que casi obligadamen passaben tots los que desde Ponén a les parts de Lleváno de Lleván a Ponén volíen vindre, y tenín lo ánimo gran y liberal y dessichós de sé conegut per les seues obres, tenín allí mols mestres, va fé allí en poc tems construí una de les mes grans y riques mansións que may se hagueren vist, en totes les coses que eren nessessaries pera ressibí y honrá a gen noble. Y tenín mols bons criats, en festes a consevol que hi anabe o veníe fée ressibí y honrá; y tan va perseverá en esta loable costum que ya no sol al Lleván, sino al Ponén teníe fama. Y están ya carregat de añs, pero no cansat de la cortessía, va passá que va arribá la seua fama als oíts de un jove de nom Mitrídanes, de una terra no mol lluñ de la seua; este, veénse no menos ric que Natán, sentín sels de la seua fama y virtut, se va proposá o anulála en mes grans liberalidats; y fen construí una mansió pareguda a la de Natán, va escomensá a fé les mes desmedides cortessíes que may dingú habíe fet als que anaben o veníen per allí, y en poc tems se va fé mol famós. Ara be, va passá un día que, están lo jove completamen sol al pati de la seua mansió, una dona, que habíe entrat per una de les portes de la mansió, li va demaná almoina y la va tindre; y tornán a entrá per la segona porta hasta nell, la va torná a ressibí, y aixina sucessivamen hasta dotse vegades; y tornáni un atra vegada, li va di Mitrídanes: - bona dona, eres mol insistén en demaná - y no va dixá, sin embargo, de donáli una limosna. La agüeleta, sentides estes paraules, va di: - ¡Oh generosidat de Natán, qué maravillosa eres!, que per trenta dos portes que té la seua mansió, com esta, entrán y demanánli almoina, may me va reconeixe (o al menos u fée vore) y sempre ne vach tindre; y aquí no hay entrat mes que tretse y hay sigut reconeguda y empresa. Y dién aixó, sense torná mes, sen va aná.
Mitrídanes, al sentí les paraules de la agüela, com escoltá aixó de la fama de Natán u considerabe disminussió de la seua, se va enfadá y va di:

- ¡Ay, triste de mí! ¿Cuán alcansaré la generosidat de les grans coses de Natán, que no sol no lo puc superá, sino que en les coses menudetes no puc ni comparám? Me canso en vano si no lo fach desapareixe de la terra; aixó, ya que la vellesa no sel emporte, convé que u faiga yo en les meues propies mans.

Y en este ímpetu se va eixecá, sense díli a dingú la seua intensió y, montán a caball en pocs acompañáns, al cap de tres díes va arribá aon vivíe Natán; y habénlos manat als seus compañs que faigueren vore que no lo coneixíen y que se procuraren un albergue hasta que ressibigueren dell datres ordens, arribán allí al tardet y están sol, no mol lluñ de la hermosa mansió va trobá a Natán sol, sense cap roba pomposa, que estabe passejánse. Mitrídanes, que no lo va coneixe, li va preguntá si podíe díli aón vivíe Natán.
Natán alegremen li va contestá: - fill meu, dingú an esta terra pot amostrátu milló que yo, y per naixó, cuan vullgues te portaré allí. Lo jove va di que li agradaríe pero que, si podíe sé, no volíe sé vist ni conegut per Natán; a lo que Natán va di:

- Tamé faré aixó, ya que u vols aixina.

Sen va aná en Natán, que va arrencá a charrá enseguida, cap a la mansió. Allí va fé Natán pendre a un dels criats lo caball del jove, y a la orella li va maná que arreglare en tots los de la casa que dingú li diguere al jove que ell ere Natán; y aixina se va fé.
Cuan ya estáen a la mansió, va portá a Mitrídanes a una majíssima cámara aon dingú lo voríe mes que qui ell habíe triat peral seu servissi; y, fénlo honrá, ell mateix li fée compañía. Están en aixó, Mitrídanes, encara que li tinguere tanta reverensia com a un pare, li va preguntá quí ere ell; a lo que va contestá Natán:

- Soc un humilde criat de Natán, que desde la meua infansia hay anat fénme agüelet en ell, y may hay dixat de sé criat, per lo que, encara que tots los demés lo alabon tan, poc puc alabál yo. Estes paraules li van doná algunes esperanses a Mitrídanes de pugué en milló consell y en mes gran seguridat portá a efecte lo seu pervers propósit.
Natán, mol cortésmen li va preguntá quí ere ell y quín assunto lo portabe per allí, oferínli lo seu consell y la seua ajuda en lo que puguere. Mitrídanes va tardá un rato en contestá y dessidínse al remat a confiás en ell, fen un llarg rodeo o sircunloqui, li va demaná la seua paraula y después lo consell y la ajuda; y li va descubrí quí ere ell y per qué habíe vingut.
Natán, sentín lo discurs y mal propósit de Mitrídanes, mol se va enfadá al seu interió, pero sense tardá mol, en fort ánim y gesto impassible li va contestá:
- Mitrídanes, noble va sé lo teu pare y no vols desmereixe dell, tan alta empresa habén emprés com u has fet, es a di, lo sé liberal en tots; y alabo mol la enveja que tens de Natán, perque, si de estos ne ñagueren mols, lo món, que es tot miseria, pronte se faríe bo. La intensió que me has descubert sense duda permaneixerá amagada, pera la que te puc oferí un consell útil, que es este: pots vore desde aquí un bosquet al que Natán casi tots los matíns va ell sol a passejás mol rato: allí fássil te sirá trobál y féli lo que vullgues; si lo mates, pera que pugues sense impedimén torná a casa teua, has de agarrá un atre camí, lo que veus a la esquerra, que ix del bosquet; encara que está ple de brosquill, está mes prop de casa teua y per consiguién, es mes segú.

Mitrídanes, ressibida la informassió y habénse despedit Natán dell, de amagatóns als seus compañs los va fé sabé aón teníen que esperál en son demá. Después de arribá lo nou día, Natán, sense habé cambiat de intensió per lo consell donat a Mitrídanes, sen va aná sol al bosquet y se va disposá a morí. Mitrídanes se va eixecá, va pendre lo seu arco y la seua espasa, que datres armes no teníe, y puján a caball, sen va aná cap al bosquet, y desde lluñ va vore a Natán sol passejánse per nell; y volén, antes de atacál, vórel y sentíl parlá, va corre cap an ell y, agarránlo pel turbán que portabe al cap, va di:
- ¡Agüelo, estás mort!

A lo que va contestá Natán: - Entonses es que mu hay mereixcut.

Mitrídanes, al sentí la seua veu y miránlo a la cara, va vore que ere aquell mateix que lo habíe benignamen ressibit y aconsellat; per lo que de repén va desapareixe la seua rabia y la seua ira se va torná en vergoña. Aventán lluñ la espasa que pera feríl habíe desenvainat, va baixá del caball y va corre plorán a aviás als peus de Natán y díli:
- Manifestamen vech, caríssim pare, la vostra generosidat, veén que hau acudit a entregám lo vostre espíritu. Deu, mes preocupat de mí que yo mateix, me ha ubert los ulls de la inteligensia, que la puta enveja me habíe tancat; vech que ting que fé penitensia per esta errada: prenéu, pos, de mí, la venjansa que estiméu convenién pera lo meu pecat.
Natán va fé eixecá a Mitrídanes, y lo va abrassá y besá, y li va di: - fill meu, en la teua empresa, vullgues díli roína o de un atra manera, no es nessessari demaná ni otorgá perdó, perque no la vas empendre per odio, sino pera pugué sé tingut per lo milló. Viu, pos, confiat en mí, y tín per sert que no viu cap home que te vullgue tan com yo, considerán la grandesa del teu ánim que no a amassá dinés, com fan los miserables, sino a gastá los amassats se ha entregat; y no tingues vergoña de habé volgut matám pera fét famós ni cregues que yo me extraña de aixó. Los emperadós y los grandíssims reys no han aumentat los seus regnes, y per consiguién la seua fama, mes que matán no sol a un home com tú volíes fé, sino a innumerables, insendián paísos y assolán siudats; per lo que si tú, pera fét mes famós, sol volíes matám a mí, no fees res maravillós ni extrañ.

Mitrídanes, alabán la honesta excusa que Natán li trobabe, li va di que se extrañabe mol de cóm Natán habíe pogut disposás an alló y a donáli la ocasió y damún lo consell; a lo que va di Natán: - Mitrídanes, no vull que ni del meu consell ni de la meua disposissió te extraños, perque desde que soc amo de mí mateix y disposat a fé lo mateix que tú has emprés, ningú ha vingut a casa meua que yo no lo contentara en lo que podía.
Vas vindre tú dessichós de la meua vida; per lo que, al sentít solissitála, pera que no te quedares sense obríndrela, vach dessidí donátela, y pera que la tingueres aquell consell te vach doná que vach pensá que ere bo; y per naixó encara te dic y demano que, si la vols, la prengues y te quedos satisfet. Ya la hay fet aná vuitanta añs y la hay gastat en mis plaés y consols; y sé que, segóns lo curs de la naturalesa, com los passe als demés homens, poc tems ya me quede per a disfrutála; per lo que crec que es mol milló donála, com sempre hay donat y gastat los meus tessoros, que vóldrela conservá tan que contra la meua voluntat la naturalesa me la prengue. Un don menut es doná sen añs; ¿cuán sirá doná sis o vuit que me quedon pera está aquí? Prénla, pos, si vols, te rogo, perque mentres hay viscut aquí encara no hay trobat a dingú que la haigue dessichat y no sé si ne trobaré, si no la prens tú que la dessiches; y per naixó, antes de que disminuíxque lo seu valor, prénla, te u demano.
Mitrídanes, avergoñínse profundamen, va di: - No vullgue Deu que cosa tan pressiosa com es la vostra vida la prenga yo, a la que no sol no vull tráureli añs, sino que ni afegiría dels meus si puguera.

A lo que rápidamen Natán va di:

- Y si pugueres, ¿voldríes afegín? Me faríes fé en tú lo que may hay fet en dingú, es a di, pendre les seues coses, que may a dingú les hi vach pendre.

- Sí - va di de repén Mitrídanes.

- Pos - va di Natán - farás lo que te diré. Te quedarás, jove com eres, aquí a casa meua y te farás di Natán, y yo men aniré a la teua y me faré di Mitrídanes.
Entonses Mitrídanes va contestá: - Si yo sapiguera obrá tan be com vos sabéu y hau sabut, faría sense pensámu massa lo que me oferiu; pero com me pareix que les meues obres recacharíen la fama de Natán y yo no vull espentoláli a un atra persona lo que no sé lográ pera mí, no u faré.
Estos y mols atres amables raonaméns se van sentí entre Natán y Mitrídanes, y después van torná juns cap a la mansió. Natán va honrá mols díes a Mitrídanes allí, y en tot lo seu ingenio y sabiduría lo va confortá. Y al cap de un tems Mitrídanes va voldre torná a casa en lo seu acompañamén, habén vist que may podríe guañáli a Natán en generosidat.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA TERSERA.

JORNADA
DÉSSIMA. NOVELA TERSERA.


Mitrídanes, envejós de la cortessía
de Natán, anán a matál, sense conéixel, se trobe en ell. Este li
diu cóm u té que fé, y después sel trobe a un bosquet, y,
reconeixénlo, se avergoñix y se fa amic seu.


Cosa pareguda a un milacre los pareixíe
a tots habé escoltat que un clérig haguere fet algo magnífic; pero
acabanse ya la conversa de les siñores, li va maná lo rey a
Filostrato que continuare; este va escomensá:


Nobles siñores, gran va sé la
magnifissensia del rey de España y mol mes inaudita la del abat de
Cluny, En una noveleta tos amostraré cóm un, per generosidat, a un
atre que dessichabe la seua sang y lo seu espíritu, se va disposá a
entregálsi y u haguere fet si aquell haguere vullgut péndrels. Es
mol sert, si se pot doná fe a les paraules de algúns genovesos y de
atres homens que han estat an aquelles terres, que a la part de Cata,
va ñabé un home de linaje noble y ric sense comparassió, de nom
Natán, que tenín una finca tocán a un camí per lo que casi
obligadamen passaben tots los que desde Ponén a les parts de Lleván
o de Lleván a Ponén volíen vindre, y tenín lo ánimo gran y
liberal y dessichós de sé conegut per les seues obres, tenín allí
mols mestres, va fé allí en poc tems construí una de les mes grans
y riques mansións que may se hagueren vist, en totes les coses que
eren nessessaries pera ressibí y honrá a gen noble. Y tenín mols
bons criats, en festes a consevol que hi anabe o veníe fée ressibí
y honrá; y tan va perseverá en esta loable costum que ya no sol al
Lleván, sino al Ponén teníe fama. Y están ya carregat de añs,
pero no cansat de la cortessía, va passá que va arribá la seua
fama als oíts de un jove de nom Mitrídanes, de una terra no mol
lluñ de la seua; este, veénse no menos ric que Natán, sentín sels
de la seua fama y virtut, se va proposá o anulála en mes grans
liberalidats; y fen construí una mansió pareguda a la de Natán, va
escomensá a fé les mes desmedides cortessíes que may dingú habíe
fet als que anaben o veníen per allí, y en poc tems se va fé mol
famós. Ara be, va passá un día que, están lo jove completamen sol
al pati de la seua mansió, una dona, que habíe entrat per una de
les portes de la mansió, li va demaná almoina y la va tindre; y
tornán a entrá per la segona porta hasta nell, la va torná a
ressibí, y aixina sucessivamen hasta dotse vegades; y tornáni un
atra vegada, li va di Mitrídanes: - bona dona, eres mol insistén en
demaná - y no va dixá, sin embargo, de donáli una limosna. La
agüeleta, sentides estes paraules, va di: - ¡Oh generosidat de
Natán, qué maravillosa eres!, que per trenta dos portes que té la
seua mansió, com esta, entrán y demanánli almoina, may me va
reconeixe (o al menos u fée vore) y sempre ne vach tindre; y aquí
no hay entrat mes que tretse y hay sigut reconeguda y empresa. Y dién
aixó, sense torná mes, sen va aná.
Mitrídanes, al sentí les
paraules de la agüela, com escoltá aixó de la fama de Natán u
considerabe disminussió de la seua, se va enfadá y va di:


- ¡Ay, triste de mí! ¿Cuán alcansaré
la generosidat de les grans coses de Natán, que no sol no lo puc
superá, sino que en les coses menudetes no puc ni comparám? Me
canso en vano si no lo fach desapareixe de la terra; aixó, ya que la
vellesa no sel emporte, convé que u faiga yo en les meues propies
mans.


Y en este ímpetu se va eixecá, sense
díli a dingú la seua intensió y, montán a caball en pocs
acompañáns, al cap de tres díes va arribá aon vivíe Natán; y
habénlos manat als seus compañs que faigueren vore que no lo
coneixíen y que se procuraren un albergue hasta que ressibigueren
dell datres ordens, arribán allí al tardet y están sol, no mol
lluñ de la hermosa mansió va trobá a Natán sol, sense cap roba
pomposa, que estabe passejánse. Mitrídanes, que no lo va coneixe,
li va preguntá si podíe díli aón vivíe Natán.
Natán
alegremen li va contestá: - fill meu, dingú an esta terra pot
amostrátu milló que yo, y per naixó, cuan vullgues te portaré
allí. Lo jove va di que li agradaríe pero que, si podíe sé, no
volíe sé vist ni conegut per Natán; a lo que Natán va di:


- Tamé faré aixó, ya que u vols
aixina.


Sen va aná en Natán, que va arrencá a
charrá enseguida, cap a la mansió. Allí va fé Natán pendre a un
dels criats lo caball del jove, y a la orella li va maná que
arreglare en tots los de la casa que dingú li diguere al jove que
ell ere Natán; y aixina se va fé.
Cuan ya estáen a la mansió,
va portá a Mitrídanes a una majíssima cámara aon dingú lo voríe
mes que qui ell habíe triat peral seu servissi; y, fénlo honrá,
ell mateix li fée compañía. Están en aixó, Mitrídanes, encara
que li tinguere tanta reverensia com a un pare, li va preguntá quí
ere ell; a lo que va contestá Natán:


- Soc un humilde criat de Natán, que
desde la meua infansia hay anat fénme agüelet en ell, y may hay
dixat de sé criat, per lo que, encara que tots los demés lo alabon
tan, poc puc alabál yo. Estes paraules li van doná algunes
esperanses a Mitrídanes de pugué en milló consell y en mes gran
seguridat portá a efecte lo seu pervers propósit.
Natán, mol
cortésmen li va preguntá quí ere ell y quín assunto lo portabe
per allí, oferínli lo seu consell y la seua ajuda en lo que
puguere. Mitrídanes va tardá un rato en contestá y dessidínse al
remat a confiás en ell, fen un llarg rodeo o sircunloqui, li va
demaná la seua paraula y después lo consell y la ajuda; y li va
descubrí quí ere ell y per qué habíe vingut.
Natán, sentín
lo discurs y mal propósit de Mitrídanes, mol se va enfadá al seu
interió, pero sense tardá mol, en fort ánim y gesto impassible li
va contestá:
- Mitrídanes, noble va sé lo teu pare y no vols
desmereixe dell, tan alta empresa habén emprés com u has fet, es a
di, lo sé liberal en tots; y alabo mol la enveja que tens de Natán,
perque, si de estos ne ñagueren mols, lo món, que es tot miseria,
pronte se faríe bo. La intensió que me has descubert sense duda
permaneixerá amagada, pera la que te puc oferí un consell útil,
que es este: pots vore desde aquí un bosquet al que Natán casi tots
los matíns va ell sol a passejás mol rato: allí fássil te sirá
trobál y féli lo que vullgues; si lo mates, pera que pugues sense
impedimén torná a casa teua, has de agarrá un atre camí, lo que
veus a la esquerra, que ix del bosquet; encara que está ple de
brosquill, está mes prop de casa teua y per consiguién, es mes
segú.


Mitrídanes, ressibida la informassió y
habénse despedit Natán dell, de amagatóns als seus compañs los va
fé sabé aón teníen que esperál en son demá. Después de arribá
lo nou día, Natán, sense habé cambiat de intensió per lo consell
donat a Mitrídanes, sen va aná sol al bosquet y se va disposá a
morí. Mitrídanes se va eixecá, va pendre lo seu arco y la seua
espasa, que datres armes no teníe, y puján a caball, sen va aná
cap al bosquet, y desde lluñ va vore a Natán sol passejánse per
nell; y volén, antes de atacál, vórel y sentíl parlá, va corre
cap an ell y, agarránlo pel turbán que portabe al cap, va di:
-
¡Agüelo, estás mort!


A lo que va contestá Natán: - Entonses
es que mu hay mereixcut.


Mitrídanes, al sentí la seua veu y
miránlo a la cara, va vore que ere aquell mateix que lo habíe
benignamen ressibit y aconsellat; per lo que de repén va desapareixe
la seua rabia y la seua ira se va torná en vergoña. Aventán lluñ
la espasa que pera feríl habíe desenvainat, va baixá del caball y
va corre plorán a aviás als peus de Natán y díli:
-
Manifestamen vech, caríssim pare, la vostra generosidat, veén que
hau acudit a entregám lo vostre espíritu. Deu, mes preocupat de mí
que yo mateix, me ha ubert los ulls de la inteligensia, que la puta
enveja me habíe tancat; vech que ting que fé penitensia per esta
errada: prenéu, pos, de mí, la venjansa que estiméu convenién
pera lo meu pecat.
Natán va fé eixecá a Mitrídanes, y lo va
abrassá y besá, y li va di: - fill meu, en la teua empresa,
vullgues díli roína o de un atra manera, no es nessessari demaná
ni otorgá perdó, perque no la vas empendre per odio, sino pera
pugué sé tingut per lo milló. Viu, pos, confiat en mí, y tín per
sert que no viu cap home que te vullgue tan com yo, considerán la
grandesa del teu ánim que no a amassá dinés, com fan los
miserables, sino a gastá los amassats se ha entregat; y no tingues
vergoña de habé volgut matám pera fét famós ni cregues que yo me
extraña de aixó. Los emperadós y los grandíssims reys no han
aumentat los seus regnes, y per consiguién la seua fama, mes que
matán no sol a un home com tú volíes fé, sino a innumerables,
insendián paísos y assolán siudats; per lo que si tú, pera fét
mes famós, sol volíes matám a mí, no fees res maravillós ni
extrañ.


Mitrídanes, alabán la honesta excusa
que Natán li trobabe, li va di que se extrañabe mol de cóm Natán
habíe pogut disposás an alló y a donáli la ocasió y damún lo
consell; a lo que va di Natán: - Mitrídanes, no vull que ni del meu
consell ni de la meua disposissió te extraños, perque desde que soc
amo de mí mateix y disposat a fé lo mateix que tú has emprés,
ningú ha vingut a casa meua que yo no lo contentara en lo que podía.

Vas vindre tú dessichós de la meua vida; per lo que, al sentít
solissitála, pera que no te quedares sense obríndrela, vach dessidí
donátela, y pera que la tingueres aquell consell te vach doná que
vach pensá que ere bo; y per naixó encara te dic y demano que, si
la vols, la prengues y te quedos satisfet. Ya la hay fet aná
vuitanta añs y la hay gastat en mis plaés y consols; y sé que,
segóns lo curs de la naturalesa, com los passe als demés homens,
poc tems ya me quede per a disfrutála; per lo que crec que es mol
milló donála, com sempre hay donat y gastat los meus tessoros, que
vóldrela conservá tan que contra la meua voluntat la naturalesa me
la prengue. Un don menut es doná sen añs; ¿cuán sirá doná sis
o vuit que me quedon pera está aquí? Prénla, pos, si vols, te
rogo, perque mentres hay viscut aquí encara no hay trobat a dingú
que la haigue dessichat y no sé si ne trobaré, si no la prens tú
que la dessiches; y per naixó, antes de que disminuíxque lo seu
valor, prénla, te u demano.
Mitrídanes, avergoñínse
profundamen, va di: - No vullgue Deu que cosa tan pressiosa com es la
vostra vida la prenga yo, a la que no sol no vull tráureli añs,
sino que ni afegiría dels meus si puguera.


A lo que rápidamen Natán va di:


- Y si pugueres, ¿voldríes afegín? Me
faríes fé en tú lo que may hay fet en dingú, es a di, pendre les
seues coses, que may a dingú les hi vach pendre.


- Sí - va di de repén Mitrídanes.


- Pos - va di Natán - farás lo que te
diré. Te quedarás, jove com eres, aquí a casa meua y te farás di
Natán, y yo men aniré a la teua y me faré di Mitrídanes.

Entonses Mitrídanes va contestá: - Si yo sapiguera obrá tan be
com vos sabéu y hau sabut, faría sense pensámu massa lo que me
oferiu; pero com me pareix que les meues obres recacharíen la fama
de Natán y yo no vull espentoláli a un atra persona lo que no sé
lográ pera mí, no u faré.
Estos y mols atres amables raonaméns
se van sentí entre Natán y Mitrídanes, y después van torná juns
cap a la mansió. Natán va honrá mols díes a Mitrídanes allí, y
en tot lo seu ingenio y sabiduría lo va confortá. Y al cap de un
tems Mitrídanes va voldre torná a casa en lo seu acompañamén,
habén vist que may podríe guañáli a Natán en generosidat.

domingo, 23 de septiembre de 2018

SEGONA JORNADA. NOVELA CUARTA

Landolfo Rúfolo, empobrit, se fa corsario y, capturat per los genovesos, naufrague y se salve sobre una arqueta (cofreplena de joyes pressiosíssimes, y arreplegát a Corfú per una dona, ric torne a casa seua. 

Laureta estabe assentada a la vora de Pampínea; y veénla arribá al triunfal final de la seua história, sense esperá va escomensá a parlá aixina:
Mol grassioses dames, cap obra de la fortuna, segóns lo meu juissi, pot vóres mes gran que vore an algú desde la extrema miséria al estat real elevás, com la história de Pampínea mos ha amostrat que li va passá a Alessandro. Y per naixó, a consevol que sobre la proposta materia de ara en abán novelo, li sirá nessessari contá algo dins de estos límits y no me avergoñiré yo de contá una história que, encara que contingue mol grans miséries, no tingue tan espléndit desenllás. Be sé que, tenín aquella presén, sirá la meua escoltada en menos diligénsia; pero com no puc féu de un atre modo, siré disculpada per naixó.
Se creu que lo litoral desde Reggio a Caeta es la part mes amena de Italia. A la vora de Salerno ña un tall, un acantilat que abánse sobre lo mar al que los habitáns diuen la costa de Amalfi, plena de siudats minudetes, de jardíns plens de llimóns y de fons, y de homes rics y emprendedós en grans empreses mercantils. Entre les siudats ña una de nom Ravello a la que, si avui ñan homes rics, ne ñabíe fa tems un que va sé riquíssim, de nom Landolfo Rúfolo, que, no tenínne prou en la seua riquesa, dessichán doblála o duplicála, va está ell a pun de pédres en ella. Este, pos, aixina com sol sé la costum dels mercadés, fets los seus cálculs, va comprá un grandíssim barco y en los seus dinés lo va carregá tot de mercansíes y va navegá en ell cap a Chipre.
Allí va trobá que habíen arribat atres barcos en les mateixes mercansíes, per lo que no sol va tindre que véndre a baix preu alló que portabe, sino que, per a colocá les seues coses, va tindre casi que tirán algunes, aixina que casi se va arruiná. Y sentín per naixó grandíssima pena, no sabén qué fé y veénse de home riquíssim en poc tems convertit en casi pobre, va dessidí o morí o robán compensá este mal, per a que allí de aon ric habíe eixit no hi tornare pobre.
Y trobán un compradó per al seu barco inméns, en aquells dinés y en los atres que habíe tret de la seua mercansía, va comprá un barquet mes ligero per a piratejá, y en totes les coses nessessáries per an alló lo va armá y lo va carregá, y se va dedicá a apropiás de les coses dels demés, sobre tot dels turcos. En esta faena li va sé la fortuna mol mes benévola que li habíe sigut en comersiá. Potsé en sol un añ va assaltá y robá tans barcos de turcos que se va trobá en que no sol habíe tornat a guañá lo que habíe perdut en lo comérs, sino que u habíe doblat o duplicat. Pel que, enseñat pel doló de la primera pérdua, veén que ya ne teníe prou, se va di an ell mateix que en alló que teníe ya ere prou, y per naixó se va disposá a torná en alló a casa seua. Y en temó del comérs no se va molestá en invertí los seus dinés. En aquell barquet en lo que los habíe guañat, ficán los remos a la mar, va empéndre lo viache de tornada.
Y ya al Archipiélago arribat, se va eixecá per la nit un siroco que no sol ere contrari a la seua ruta, tamé ñabíe una mar mol grossa y lo seu barquet no haguere pogut soportáu, y a un entrán del mar que teníe una isleta se va refugiá, proposánse esperá un orache milló.
An aquella caleta, al poc rato, van arribá en prou faena dos grans naves de genovesos que veníen de Constantinopla, fugín del mateix que Landolfo habíe fugit; y esta gen, vist lo barquet y tallánli lo pas, sabén de quí ere per la fama y cuans dinés teníe, com eren afanosos de perres y avarissiosos, se van disposá a robáli. Y, fen baixá an terra una part de la gen, ben armats en ballestes, los van fé aná a un puesto desde lo que cap persona podríe baixá del barquet si no volíe que les fleches o saetes lo dixáren com un coladó; y ells fénse remolcá per les canoes (chalupes) y ajudats pel mar, se van arrimá al barquet de Landolfo, y en mol poca ressisténsia, en poc tems, en tota la seua chusma y sense pédre un sol home, se van apoderá de tot; y fen vindre a Landolfo a una de les dos naves y agarrán tot lo que ñabíe al barquet, lo van afoná, apresánlo an ell, cubert sol per una pobre jupeta (justillo). Al día siguién, habén cambiat lo ven, les naves van eixecá (izar) les veles, y tot aquell día van navegá; pero al caure la tarde va moure un ven de tronada, y les oles altíssimes van separá a una coca de l’atra. Y per la forsa de este ven va passá que aquella a la que anabe lo pobre Landolfo, en grandíssima forsa prop de la isla de Cefalonia va chocá contra un arrecife y com un vidre asclat contra un muro se va obrí tota y se va desfé en trossets. Los desdichats misserables que an ella estaben, están lo mar plenet de mercansíes que flotaben y de caixóns y taulóns, com en casos pareguts sol passá, encara que oscuríssima la nit estiguere y lo mar grossíssim y abalotat, nadán qui sabíe nadá, van escomensá a agarrás a les coses que sels paraben dabán.
Entre ells, lo pobret Landolfo, que encara que lo día anterió habíe cridat a la mort moltes vegades, preferín viure y torná a casa pobre com se veíe, al vórela tan prop va tindre temó de ella; y com los demés, al víndreli a les máns una fusta que flotabe se va agarrá an ella com una caparra, per si Déu, per a no aufegás, li enviare alguna ajuda. Y puján al tauló com va pugué, veénse arrastrat pel mar y lo ven ara aquí ara allá, se va aguantá hasta lo clarejá del día. Vinguda la llum, mirán al voltán, cap cosa mes que núgols y mar veíe, y un cofre que, flotán sobre les oles del mar, a vegades se li arrimabe. Tenín temó de que aquell cofre lo tombare de un cop y lo faiguere aufegás, sempre que prop de ell veníe, com podíe, en la má, encara que poques forses li quedaben, lo apartabe. Se va desencadená de repén una ráfaga de ven y habén entrat al mar, aquell cofre li va fotre una saxada tan forta que la taula a la que flotabe va volcá y la va tindre que soltá. Va caure daball de les oles y va pugué torná a dal buceján, ajudat mes per la temó que per les forses, y va vore mol alluñada de ell lo tauló. Tenín temó de no pódre arribá an ella, se va arrimá al cofre, que estabe bastán prop, y ficat lo pit a la tapa, com podíe en los brassos lo anabe conduín. Y de esta manera, aviát pel mar ara aquí ara allá, sense minjá, y bebén mes del que hauríe vullgut, sense sabé aón estabe ni vore datra cosa que oles, va aguantá tot aquell día y la nit siguién. Y en son demá, o per grássia de Déu o perque la forsa del ven aixina u va fé, Landolfo, convertit en una esponja, agarránse fort en les dos máns a les vores del cofre va arribá a la playa de la isla de Corfú, aon una pobre doneta rentabe y pulíe los seus cacharros. 


Landolfo, convertit en una esponja, agarránse fort en les dos máns a les vores del cofre va arribá a la playa de la isla de Corfú,
isla de Corfú (clic a la imache per a aná a la wiki - Corfú)

Esta, al vórel vindre, sense distinguí en ell cap forma, tenín temó de alló y cridán va reculá espantada. Ell no podíe parlá y poc veíe, y per naixó res li va di; pero portánlo cap a la terra lo mar, ella va vore la forma del cofre, y mirán después mes fixamen va vore primé los seus brassos damún del cofre, y después va reconéixe la cara y va vore que ere un home. Per compassió moguda, va entrá una mica al mar que estabe ya tranquil y, agarránlo per los pels, an ell y al cofre va arrastrá cap a terra firme, y allí li va desenganchá les máns del cofre, y lo va portá a casa, y al cuidado de ell va ficá a una filla seua. Li van prepará un bañ calén, lo van refregá y rentá en aigua calenta, y va torná an ell la caló y algunes de les forses perdudes; y cuan li va pareixe li va doná una miqueta de bon vi y confitura, y uns díes lo va tindre allí hasta que ell, recuperades les forses, sen va doná cuenta de aón estabe.
A la bona dona li va pareixe que teníe que tornáli lo cofre, que ella habíe salvat, y díli que se buscare la vida; y aixina u va fé. Ell, que del cofre no sen enrecordabe, lo va agarrá, pensán que debíe váldre tan poc que no li serviríe ni per als gastos de un día; y al sospesál, com ere mol ligero, encara va menguá la seua esperansa. Pero lo va obrí después de traure los claus, per a vore lo que ñabíe dins, y va trobá moltes pedres pressioses, encadenades y soltes, de les que algo enteníe. Y veén que teníen un gran valor, alabán a Déu que encara no habíe volgut abandonál, se va reconfortá; pero com en poc tems habíe sigut assaeteat per la fortuna dos vegades, tenín temó de la tersera, va pensá que li conveníe tindre molta cautela per a pugué portá aquelles coses a casa seua; pel que en uns draps, com milló va pugué, embolicánles, li va di a la bona dona que no nessessitabe lo cofre, y que, si li apetíe, li donare un sac y se quedare en ell.
La bona dona u va fé de bona gana; y ell, donánli tantes grássies com podíe pel benefissi ressibit de ella, guardánse lo saquet a la faldeta, de ella se va separá; y va pujá a una barca, va aná a Brindisi y desde allí, de costa a costa se va atansá a Trani, aon, trobán a uns siudadáns seus que eren sastres, per amor de Déu lo van vestí, y los va contá totes les seues aventures, menos la del cofre; y ademés li van dixá un caball y lo van acompañá hasta Ravello aon per a sempre diebe que volíe torná.
Aquí, pareixénli está segú, donánli grássies a Déu que lo habíe guiát hasta allí, va deslligá lo seu saquet, y va vore que teníe tantes pedres y tan valuoses que, venénles al seu preu y encara per menos, ere dos vegades mes ric que cuan sen habíe anat. Y trobán lo modo de despachá les pedres, hasta Corfú va enviá una bona cantidat de dinés, per a pagá lo servissi ressibit, a la bona dona que lo habíe tret del mar; y lo mateix va fé a Trani als que lo habíen vestit; y lo demés, sense voldre comersiá ya mes, su va guardá y va aná gastán hasta lo final dels seus díes.

SEGONA JORNADA. NOVELA CUARTA

Landolfo
Rúfolo
, empobrit, se fa corsario y, capturat per los genovesos,
naufrague y se salve sobre una arqueta (cofreplena de joyes
pressiosíssimes, y arreplegát a Corfú per una dona, ric torne a
casa seua. 







Laureta
estabe assentada a la vora de Pampínea; y veénla arribá al
triunfal final de la seua história, sense esperá va escomensá a
parlá aixina:


Mol
grassioses dames, cap obra de la fortuna, segóns lo meu juissi, pot
vóres mes gran que vore an algú desde la extrema miséria al estat
real elevás, com la história de Pampínea mos ha amostrat que li va
passá a Alessandro. Y per naixó, a consevol que sobre la proposta
materia de ara en abán novelo, li sirá nessessari contá algo dins
de estos límits y no me avergoñiré yo de contá una história que,
encara que contingue mol grans miséries, no tingue tan espléndit
desenllás. Be sé que, tenín aquella presén, sirá la meua
escoltada en menos diligénsia; pero com no puc féu de un atre modo,
siré disculpada per naixó.


Se
creu que lo litoral desde Reggio a Caeta es la part mes amena de
Italia. A la vora de Salerno ña un tall, un acantilat que abánse
sobre lo mar al que los habitáns diuen la costa de Amalfi, plena de
siudats minudetes, de jardíns plens de llimóns y de fons, y de
homes rics y emprendedós en grans empreses mercantils. Entre les
siudats ña una de nom Ravello a la que, si avui ñan homes rics, ne
ñabíe fa tems un que va sé riquíssim, de nom Landolfo Rúfolo,
que, no tenínne prou en la seua riquesa, dessichán doblála o
duplicála, va está ell a pun de pédres en ella. Este, pos, aixina
com sol sé la costum dels mercadés, fets los seus cálculs, va
comprá un grandíssim barco y en los seus dinés lo va carregá tot
de mercansíes y va navegá en ell cap a Chipre.


Allí
va trobá que habíen arribat atres barcos en les mateixes
mercansíes, per lo que no sol va tindre que véndre a baix preu alló
que portabe, sino que, per a colocá les seues coses, va tindre casi
que tirán algunes, aixina que casi se va arruiná. Y sentín per
naixó grandíssima pena, no sabén qué fé y veénse de home
riquíssim en poc tems convertit en casi pobre, va dessidí o morí o
robán compensá este mal, per a que allí de aon ric habíe eixit no
hi tornare pobre.


Y
trobán un compradó per al seu barco inméns, en aquells dinés y en
los atres que habíe tret de la seua mercansía, va comprá un
barquet mes ligero per a piratejá, y en totes les coses nessessáries
per an alló lo va armá y lo va carregá, y se va dedicá a apropiás
de les coses dels demés, sobre tot dels turcos. En esta faena li va
sé la fortuna mol mes benévola que li habíe sigut en comersiá.
Potsé en sol un añ va assaltá y robá tans barcos de turcos que se
va trobá en que no sol habíe tornat a guañá lo que habíe perdut
en lo comérs, sino que u habíe doblat o duplicat. Pel que, enseñat
pel doló de la primera pérdua, veén que ya ne teníe prou, se va
di an ell mateix que en alló que teníe ya ere prou, y per naixó se
va disposá a torná en alló a casa seua. Y en temó del comérs no
se va molestá en invertí los seus dinés. En aquell barquet en lo
que los habíe guañat, ficán los remos a la mar, va empéndre lo
viache de tornada.


Y
ya al Archipiélago arribat, se va eixecá per la nit un siroco que
no sol ere contrari a la seua ruta, tamé ñabíe una mar mol grossa
y lo seu barquet no haguere pogut soportáu, y a un entrán del mar
que teníe una isleta se va refugiá, proposánse esperá un orache
milló.


An
aquella caleta, al poc rato, van arribá en prou faena dos grans
naves de genovesos que veníen de Constantinopla, fugín del mateix
que Landolfo habíe fugit; y esta gen, vist lo barquet y tallánli lo
pas, sabén de quí ere per la fama y cuans dinés teníe, com eren
afanosos de perres y avarissiosos, se van disposá a robáli. Y, fen
baixá an terra una part de la gen, ben armats en ballestes, los van
fé aná a un puesto desde lo que cap persona podríe baixá del
barquet si no volíe que les fleches o saetes lo dixáren com un
coladó; y ells fénse remolcá per les canoes (chalupes) y ajudats
pel mar, se van arrimá al barquet de Landolfo, y en mol poca
ressisténsia, en poc tems, en tota la seua chusma y sense pédre un sol home, se van apoderá de
tot; y fen vindre a Landolfo a una de les dos naves y agarrán tot lo
que ñabíe al barquet, lo van afoná, apresánlo an ell, cubert sol
per una pobre jupeta (justillo). Al día siguién, habén
cambiat lo ven, les naves van eixecá (izar) les veles, y tot aquell
día van navegá; pero al caure la tarde va moure un ven de tronada,
y les oles altíssimes van separá a una coca de l’atra. Y per la
forsa de este ven va passá que aquella a la que anabe lo pobre
Landolfo, en grandíssima forsa prop de la isla de Cefalonia va chocá
contra un arrecife y com un vidre asclat contra un muro se va obrí
tota y se va desfé en trossets. Los desdichats misserables que an
ella estaben, están lo mar plenet de mercansíes que flotaben y de
caixóns y taulóns, com en casos pareguts sol passá, encara que
oscuríssima la nit estiguere y lo mar grossíssim y abalotat, nadán
qui sabíe nadá, van escomensá a agarrás a les coses que sels
paraben dabán.


Entre
ells, lo pobret Landolfo, que encara que lo día anterió habíe
cridat a la mort moltes vegades, preferín viure y torná a casa
pobre com se veíe, al vórela tan prop va tindre temó de ella; y
com los demés, al víndreli a les máns una fusta que flotabe se va
agarrá an ella com una caparra, per si Déu, per a no aufegás, li
enviare alguna ajuda. Y puján al tauló com va pugué, veénse
arrastrat pel mar y lo ven ara aquí ara allá, se va aguantá hasta
lo clarejá del día. Vinguda la llum, mirán al voltán, cap cosa
mes que núgols y mar veíe, y un cofre que, flotán sobre les oles
del mar, a vegades se li arrimabe. Tenín temó de que aquell cofre
lo tombare de un cop y lo faiguere aufegás, sempre que prop de ell
veníe, com podíe, en la má, encara que poques forses li quedaben,
lo apartabe. Se va desencadená de repén una ráfaga de ven y habén
entrat al mar, aquell cofre li va fotre una saxada tan forta que la
taula a la que flotabe va volcá y la va tindre que soltá. Va caure
daball de les oles y va pugué torná a dal buceján, ajudat mes per
la temó que per les forses, y va vore mol alluñada de ell lo tauló.
Tenín temó de no pódre arribá an ella, se va arrimá al cofre,
que estabe bastán prop, y ficat lo pit a la tapa, com podíe en los
brassos lo anabe conduín. Y de esta manera, aviát pel mar ara aquí
ara allá, sense minjá, y bebén mes del que hauríe vullgut, sense
sabé aón estabe ni vore datra cosa que oles, va aguantá tot aquell
día y la nit siguién. Y en son demá, o per grássia de Déu o
perque la forsa del ven aixina u va fé, Landolfo, convertit en una
esponja, agarránse fort en les dos máns a les vores del cofre va
arribá a la playa de la isla de Corfú, aon una pobre doneta rentabe
y pulíe los seus cacharros. 









Landolfo, convertit en una esponja, agarránse fort en les dos máns a les vores del cofre va arribá a la playa de la isla de Corfú,
isla de Corfú (clic a la imache per a aná a la wiki - Corfú)



Esta, al vórel vindre, sense distinguí
en ell cap forma, tenín temó de alló y cridán va reculá
espantada. Ell no podíe parlá y poc veíe, y per naixó res li va
di; pero portánlo cap a la terra lo mar, ella va vore la forma del
cofre, y mirán después mes fixamen va vore primé los seus brassos
damún del cofre, y después va reconéixe la cara y va vore que ere
un home. Per compassió moguda, va entrá una mica al mar que estabe
ya tranquil y, agarránlo per los pels, an ell y al cofre va arrastrá
cap a terra firme, y allí li va desenganchá les máns del cofre, y
lo va portá a casa, y al cuidado de ell va ficá a una filla seua.
Li van prepará un bañ calén, lo van refregá y rentá en aigua
calenta, y va torná an ell la caló y algunes de les forses
perdudes; y cuan li va pareixe li va doná una miqueta de bon vi y
confitura, y uns díes lo va tindre allí hasta que ell, recuperades
les forses, sen va doná cuenta de aón estabe.


A
la bona dona li va pareixe que teníe que tornáli lo cofre, que ella
habíe salvat, y díli que se buscare la vida; y aixina u va fé.
Ell, que del cofre no sen enrecordabe, lo va agarrá, pensán que
debíe váldre tan poc que no li serviríe ni per als gastos de un
día; y al sospesál, com ere mol ligero, encara va menguá la seua
esperansa. Pero lo va obrí después de traure los claus, per a vore
lo que ñabíe dins, y va trobá moltes pedres pressioses,
encadenades y soltes, de les que algo enteníe. Y veén que teníen
un gran valor, alabán a Déu que encara no habíe volgut abandonál,
se va reconfortá; pero com en poc tems habíe sigut assaeteat per la
fortuna dos vegades, tenín temó de la tersera, va pensá que li
conveníe tindre molta cautela per a pugué portá aquelles coses a
casa seua; pel que en uns draps, com milló va pugué, embolicánles,
li va di a la bona dona que no nessessitabe lo cofre, y que, si li
apetíe, li donare un sac y se quedare en ell.


La
bona dona u va fé de bona gana; y ell, donánli tantes grássies com
podíe pel benefissi ressibit de ella, guardánse lo saquet a la
faldeta, de ella se va separá; y va pujá a una barca, va aná a
Brindisi y desde allí, de costa a costa se va atansá a Trani, aon,
trobán a uns siudadáns seus que eren sastres, per amor de Déu lo
van vestí, y los va contá totes les seues aventures, menos la del
cofre; y ademés li van dixá un caball y lo van acompañá hasta
Ravello aon per a sempre diebe que volíe torná.


Aquí,
pareixénli está segú, donánli grássies a Déu que lo habíe
guiát hasta allí, va deslligá lo seu saquet, y va vore que teníe
tantes pedres y tan valuoses que, venénles al seu preu y encara per
menos, ere dos vegades mes ric que cuan sen habíe anat. Y trobán lo
modo de despachá les pedres, hasta Corfú va enviá una bona
cantidat de dinés, per a pagá lo servissi ressibit, a la bona dona
que lo habíe tret del mar; y lo mateix va fé a Trani als que lo
habíen vestit; y lo demés, sense voldre comersiá ya mes, su va
guardá y va aná gastán hasta lo final dels seus díes.