Mostrando entradas con la etiqueta mot. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta mot. Mostrar todas las entradas

lunes, 2 de octubre de 2023

Lo Novel Sermon.

Lo Novel Sermon.

…...

Car, segont lo mio semblant, li veo mot fort errar,

Car ilh laisan lo ben e obran mot fort lo mal;

Tuit laisan de far ben per temor de la gent,

Li autre per cubitia d' amassar or e argent;

Li autre aman tant l' onor e lor play lo deleit

Que poc curan d' obrar per que ilh stan eleit;

Ben volrien paradis a cant per desirar,

Ma czo per que el s' aquista non volrien gaire far.

…..

Ma yo prego dio lo paire e lo seo filh glorios

E lo sant sperit local es de ambedos

Que salve tuit aquilh que auviren las leyczos

E que las gardaren segont czo qu' es raczon: 

Be volrio que tuit aquilh que son al temp present 

Aguessan volunta, poer e entendament 

De servir aquel segnor local promet e atent, 

Local dona riqueczas mot abundivolment, 

Deleicz e grant honor, sencza deffalhiment. 

Per las tres cosas dictas ven l' obra a compliment; 

Cant l' ome ha volunta e poer e entendament, 

Adonca fay lo servici qu' es a dio mot plazent; 

Ma cant el ha sapiencia e non ha lo poer, 

Dio li o reconta per fait, tant el ha bon voler! 

Ma cant elh a poisencza e grant entendament, 

Li profeita mot poc, cant al seo salvament, 

Si el non complis per obra, pois qu' el ha la volunta; 

Cant venre al judici, el sere mot condempna:

Ma si alcun ha volunta de ben far

E ha la poysencza qu' el poiria ben obrar,

Si el non ha la sapiencia, el non se po salvar,

Car la mesconoisencza lo fay mot fort errar.

Donc a tot home local se vol salvar,

Besogna es qu' el entenda cal cosa es ben e mal,

E aya grant fortalecza en ben perseverar,

E porta en paciencia, cant el aure adversita,

E ame dio sobre tot per bona volunta

E enamps si lo proyme per via de carita,

E pense al seo cor, per grant humilita,

Que li autre sian maior en sapiencia e bonta.

Donca sapiencia nos ensegna, si nos la volen tenir,

Que nos deven amar dio e temer e servir,

E aver veraya fe en li sio compliment,

Co es obra vertuosa e dreit entendament:

Pois recebren la gloria que l' esperancza atent.

Servan donca aquel segnor que la sapiencia di,

Local es mot poisant e savi asi,

Just e bon e mot misericordios,

Local es rey de li rey e segnor de li segnor.

Mot son fora sen aquilh que laisan tal segnor

Per servir aquest mont de que n' auren mal guiardon;

Ma qui regarda ben a home d' aquest mont,

Car ilh non han sapiencia, son en motas errors,

Car non es sinon un dio, e ilh en colon plusors.

….

Breoment es reconta, en la rasson qu' es dita,

De quatre serviment que son fait en la vita;

Lo premier es mot van, czo es de servir lo mont,

Car el trapassare e perdre son guiardon.

Lo segont es mot vil, czo es de servir lo cors;

Verm manjaren la carn, et deffalhiren li os.

Ma lo tercz est mot greo, czo es servir l' enemis,

L' arma sere tormenta e lo cors sere puni;

Cant el sere rexucita al dia del jujament,

Recebre tal sentencia de que el sere dolent.

Ma lo quart es mot degne, co es de servir lo segnor.

Aquilh seren benaura que auren fait tal lavor;

Rey seren corona, e jujaren lo mont.

Donca aquilh que diczon qu' ilh se volon tenir

Cum la maior partia, per istar plus segur,

Que non regardan ilh cum la pensa avisa

En la raczon scripta qu' es ayci recointa?

Las tres part son perduas e la quarta salva:

E l' avangeli di, local Xrist ha parla,

Que poc son li eleit e moti li appella;

Co son li doze apostol lical foron eleit,

Per segre lo segnor layseron lo deleyt:

Aquilh que son serf de Xrist tenon aquella via,

Ma ilh son en aquest mont petita compagnia;

Ma ilh son mot conforta de Xrist lo lor segnor,

Car ilh recebren lo regne per paya del lavor,

E auren en aiuto en l' ost celestial tota via en lor,

Que neun non po comtar cant es grant compagnia.

Adonca li fellon seren mot engana;

Ma a tart conoiseren qu' ilh auren mal obra

Adonca sere fait cambi d' un chascun istant.

Aquilh que han czai lo deleyt auren lay lo torment;

Ma li serf del segnor, que han czai tribulacion,

Auren lay eternal gloria e grant consolacion.

Benaura seren aquilh que sen de li perfeit,

Cant la sere compli lo numbre de li eyleit;

La poisencza del payre e la sapiencia del filh

E la bonta del Sant Sperit nos garde tuit

D' enfern, e nos done paradis!

Amen.


Le nouveau sermon.

…..

Car, selon le mien avis, les vois beaucoup fort errer,

Car ils laissent le bien et opèrent beaucoup fort le mal;

Tous cessent de faire bien par crainte de la gent,

Les uns par convoitise d' amasser or et argent;

Les autres aiment tant l' honneur et leur plaît le plaisir

Que peu soignent d' opérer par quoi ils soient élus;

Bien voudraient paradis en tant que pour desirer,

Mais ce par quoi il s' acquiert ne voudraient guère faire.

…..

Mais je prie Dieu le père et le sien fils glorieux

Et le Saint-Esprit lequel est des deux

Que sauve tous ceux qui ouïront les leçons

Et qui les garderont selon ce qui est raison:

Bien voudrais que tous ceux qui sont au temps présent

Eussent volonté, pouvoir et entendement

De servir ce seigneur lequel promet et tient,

Lequel donne richesses très abondamment,

Délices et grand honneur, sans manquement.

Par les trois choses dites vient l' œuvre à complément;

Quand l' homme a volonté et pouvoir et entendement,

Alors fait le service qui est à Dieu très agréable;

Mais quand il a sagesse et n' a le pouvoir,

Dieu lui compte pour fait, tant il a bon vouloir!

Mais quand il a puissance et grand entendement,

Lui profite très peu, quant à son salut,

S' il n' accomplit par œuvre, puisqu' il a la volonté;

Quand viendra au jugement, il sera moult condamné:

Mais si aucun a volonté de bien faire

Et a la puissance qu' il pourrait bien opérer,

S' il n' a la sagesse, il ne se peut sauver,

Car l' ignorance le fait très fort errer.

Donc à tout homme lequel se veut sauver,

Besoin est qu' il entende quelle cause est bien et mal,

Et ait grande force en bien persévérer,

Et porte en patience, quand il aura adversité,

Et aime Dieu sur tout par bonne volonté

Et avant soi le prochain par voie de charité,

Et pense au sien cœur, par grande humilité,

Que les autres soient plus grands en sagesse et en bonté.

Donc sagesse nous enseigne, si nous la voulons tenir,

Que nous devons aimer Dieu et craindre et servir,

Et avoir vraie foi en le sien accomplissement,

C' est œuvre vertueuse et droit entendement:

Puis recevrons la gloire que l' espérance attend.

Servons donc ce seigneur que la sagesse dit,

Lequel est moult puissant et sage aussi,

Juste et bon et miséricordieux,

Lequel est roi des rois et seigneur des seigneurs.

Beaucoup sont hors sens ceux qui laissent tel seigneur

Pour servir ce monde de qui en auront mauvais guerdon;

Mais qui regarde bien à hommes de ce monde,

Parce qu' ils n' ont sagesse, sont en plusieurs erreurs,

Car n' est sinon un dieu, et ils en vénèrent plusieurs.

….

Brièvement est raconté, en la raison qui est dite,

Des quatre services qui sont faits en la vie;

Le premier est beaucoup vain, c' est de servir le monde,

Car il trépassera et perdra son guerdon.

Le second est très vil, c' est de servir le corps;

Vers mangeront la chair, et dépériront les os.

Mais le troisième est très grief, c' est servir l' ennemi,

L' ame sera tourmentée et le corps sera puni;

Quant il sera ressuscité au jour du jugement,

Recevra telle sentence dont il sera dolent.

Mais le quatrième est très digne, c' est de servir le seigneur.

Ceux-là seront bienheureux qui auront fait tel labeur;

Rois seront couronnés, et jugeront le monde.

Donc ceux-là qui disent qu' ils se veulent tenir

Avec la plus grande partie, pour être plus sûrs,

Que ne regardent-ils avec la pensée avisée

En la raison écrite qui est ici racontée?

Les trois parties sont perdues et la quatrième sauvée:

Et l' évangile dit, lequel Christ a parlé,

Que peu sont les élus et beaucoup les appelés;

Ce sont les douze apôtres lesquels furent élus,

Pour suivre le seigneur laissèrent le plaisir:

Ceux qui sont serfs de Christ tiennent cette voie,

Mais ils sont en ce monde petite compagnie;

Mais ils sont moult confortés de Christ le leur seigneur,

Car ils recevront le royaume pour paye du labeur,

Et auront en aide en l' assemblée céleste toujours avec eux,

Vu que nul ne peut compter combien est grande la compagnie.

Alors les félons seront moult trompés;

Mais tard connaîtront qu' ils auront mal ouvré;

Alors sera fait change d' un chacun présent.

Ceux qui ont ici le délice auront là le tourment;

Mais les serfs du seigneur, qui ont ici tribulation,

Auront là éternelle gloire et grande consolation.

Bienheureux seront ceux qui sont des parfaits,

Quand là sera complet le nombre des élus;

La puissance du père et la sagesse du fils

Et la bonté du Saint-Esprit nous garde tous

D' enfer, et nous donne paradis!

Ainsi soit-il.

viernes, 27 de agosto de 2021

Marian Aguiló. L'ENTENIMENT Y L'AMOR.

L'ENTENIMENT Y L'AMOR.





Des que Deu
omnipotent


Llansá aquel sobirá
mot


Dins la fosquedat
del buyt


Per criarhi axams de
mons;





Des que l'ull del
sol badantse


D'un en un los
guayta a tots,


Y brollant llum los
escalfa


Y´ls abriga ab sa
claror;





La terra de blau
vestida


Y de núbols de
colors,


Perduda dins
l´estelada


Gosa y riu rodantli
en torn.





EL ENTENDIMIENTO Y
EL AMOR.


Desde que en la
inmensa oscuridad del caos lanzó Dios omnipotente aquella sublime
palabra, para que enjambres de mundos brotasen en el espacio;


Desde que abrió el
sol su ardiente pupila para mirarlos amorosamente de uno en uno,
calentándoles con los puros destellos de su lumbre y abrigándoles
con su claridad suavísima;


Rodando en torno
suyo goza y sonríe la tierra vestida de esplendente azul y de nubes
de oro y grana, errante por entre cohortes de innumerables 
estrellas.






Ab sa corona de singles,


Puigs y serres y
turons,


Clapejats per les
congestes,


Com mantells d´etern
blancor;



Gosa amollant sos
salts d'aygua


Cap als rius,
estanchs y gorchs,


Y escarnint ab sos
boscatges


Lo bram dels mars
sense fons.





Lo mar esguardant la
lluna


Riu grontxantse
bellugós,


O abeurant les núus
que hi xuclan


De la pluja ´ls
preuats dolls.





Mes si'ls vents
bufant l´anujan


Les onades infla y
romp,


Y llantsantne al cel
escuma


La terra envesteix
furiós.





Xiscla l'oratge, y
les ones


Responen ab irats
ronchs,


Y ab les ones les
balenes


Van folgant y pegant
bots.





Les arpelles y les
áligues,


Les milanes y ´ls
voltons


Unglajant sa presa
gosan


Perduts per un cel
boyrós.





Con su diadema de picos, montes y peñascos, blanqueados por nieves
eternas, cual mantos de blancura deslumbrante;


Complácese en
soltar sus altas y espumosas cascadas hacia los ríos, los lagos y
los estanques, y en remedar con el rumor de sus bosques los bramidos
de piélagos sin fondo.


El mar retratando la
faz de la luna, sonríe y se mece en suave movimiento, o abreva los
nubarrones que en él van a beber los raudales de la benéfica
lluvia.


Mas si
desencadenados los vientos la enfurecen, hincha sus olas y las rompe,
y lanzando hasta el cielo su espuma, furiosa embiste la tierra.


Silva tremendo el
aquilón y le responden las ondas encrespadas con furioso rugido, y
juegan con ellas las ballenas dando saltos gigantescos.


Los gavilanes y las
águilas, los milanos y los buitres, cerniéndose en las
incomensurables alturas de un cielo nebuloso, se deleitan clavando en
la presa su afilada garra;





Com beguent a fontanelles,


Gratant, gratant
p´el rostoll,


Gosa escataynant la
lloca


Per cridar l'estol
dels polls.





Plause 'l lleó
assoleyantse


Fent retronar sos
udols,


Y ensumant la pleta
gosa


D'esquexar carn viva
´l llop.





Com l´lsart per les
singleres


Folga lliure ab
l'erch y ´l boch,


Pasturant l'herba
gebrada


Y enfilantse al cim
de tot.





L´abet ardit que 'l
cel puja,


Plause albergant als
moxons


Que pe 'l brancam
niuen, mentres


L´onso es frega per
son tronch.





La paumera
vincladora


Mostra joyosa
l'fruyt dols


Al fasser, que lluny
l'obira


Y li tramet ses
amors.





Lo clavell vestit de
porpra


Rey del verger n'es
un jorn,


Y´l gessamí en una
estona


Vessa totes ses
olors...





Así como bebiendo en las fuentes y los arroyos y escarbando
diligente el rastrojo, goza la clueca al llamar a sus polluelos.


Solázase el león
descansando al amor del sol y dejando oír sus terribles rugidos; y
el lobo que rastrea la selva, en despedazar carne viva.


Así como por los
peñascales libre el gamo retoza con la cabra y el cervatillo,
paciendo sabrosa yerba, y encaramándose en la cima de los picachos.


El atrevido abeto
que al cielo dirijo su copa se complace en cobijar entre sus ramas
los nidos de los pájaros, mientras el oso restrégase tranquilo
contra el ñudoso tronco.


La cimbreante
palmera enseña satisfecha el fruto azucarado a su apartado
compañero, que la mira desde lejos enviándole misteriosos gajes de
amor.


El clavel ostentando
su vestido de púrpura es un día el rey de la floresta, y el jazmín
en un instante exhala de su esencia todo el tesoro.





Cada crïatura sembla


Que sonriu a sa
faysó,


Y qu'un himne
ensemps n'axecan


D´agraiment al
Criador.





Mes des que Deu, de
la terra


Ne agafá un grapat
de pols,


Y per coronar ses
obres


Feu lo miracle
major,





Infundint al fanch
una ánima


Qu'omplí de
divinals dons,


Seny, memoria,
franch-arbitre,


Voler e imaginació;





¿Per qué 'l pobill
del cel mira


L´univers, tot
consirós,


Y com un presoner
guayta


L´heretat de qu'es
senyor?





¿Per qué 'n gir
d'essers qui gosan


No mes l'home viu
falló,


Y es son ull altívol
l'únich


Que la terra veu
plorós?





Si ompl les comes de
vilatges,


Y´Is serrats de
castells ompl;


Si ab sas naus que
la mar llauren


Sabé trobá un
altre mon;





No parece sino que cada criatura sonríe a su manera y que todas
juntas levantan a su Criador un himno de gratitud.


Mas desde que cogió
Dios del suelo un puñado de polvo, y para coronar sus obras hizo el
mas grande de sus milagros,


Infundiendo al barro
con su soplo un alma llena de divinales dones, entendimiento,
memoria, albedrío, voluntad, imaginación;


¿Por qué el
heredero único del cielo contempla tan triste el universo? ¿porqué
vé como prisionero la herencia de que el Omnipotente le hizo señor?


¿Por qué en medio
de tantos seres que gozan, solo el hombre vive quejumbroso y
descontento y es su ojo altivo el solo que vierte lágrimas en el
mundo?


Si llena de lugares
y villas las laderas; si levanta castillos en las cumbres de las
montañas; si con las naves que surcan el mar supo encontrar un mundo
nuevo;





Si forada les montanyes,


Y´ls valls rebleix
mes pregons,


Aplanant tot quant
fa nosa


Á sos carros de
vapor;





Si dels estels del
cel compte


L´escampadissa y
munió,


Y de cascun la
llunyária


Sap y 'l camí
misteriós;





Si ´ls llamps dels
núbols agafa


Y´Is aufega a dins
de pous,


Ó fa que per fels
missatges


Vòlen d'una a altra
nació;





Si 'l geni
escriguent un llibre


Logra que tot-hom
l'escolt,


Y´l cap de setgles
y setgles


Té etern
esdevenidor;





Si arriba ab ses
melodíes


Allá hont no poden
els mots,


Del còr fins a Deu
alsantne


Una escala de
claror;





¿Per qué, donchs,
l'anutx flagella


Al home, rey
poderós,


Y´l va escarnint
l'esperança,


Y´ls desigs son
llurs traydors?





Si audaz va taladrando las cordilleras, los valles más profundos
terraplena, y consigue nivelar todo cuanto se opone a la marcha de
sus carros de vapor;


Si sabe contar la
muchedumbre de estrellas que salpican la bóveda del cielo,y ha
podido averiguar la distancia que de cada una le separa y la órbita
misteriosa que todas recorren;


Si logra arrancar a
las nubes el rayo, y ahogarlo en la sima profunda que le destina, o
como fiel mensajero hácele volar de uno a otro polo;


Si escribiendo el
genio un libro inmortal, consigue que le oiga el mundo entero y sus
páginas eterniza hasta el fin de los siglos;


Si con sus melodías
sublimes logra elevarse a donde no puede con las palabras, formando
una escala de luz desde su corazón al trono del Altísimo;


¿Por qué el enojo
hostiga al hombre, hecho rey del mundo, y le engaña falaz la
esperanza y le hacen traición sus mismos deseos?





¿Per qué de l'ánima brolla


Aquest riu
d'aspiracions


Que pugnant ab
impossible


Li entenebren axí
'l front?





¿Per qué 's torna
vall de llágrimes,


La terra, astre
delitós,


Ahont la vida ens hi
ofega


Ab son dogal de
dolors?...




- Perque 'I cap y el
còr del home


Duen desterrats pel
mon,


Com ángels qu'el
cel anyoran,


L´enteniment y
l'amor. -

___

¿Por qué brota de su alma ese inmenso
raudal de aspiraciones, que luchando con el imposible, llena su
frente de negras sombras?


¿Porqué la tierra,
astro deleytoso, conviértese para él en valle de lágrimas, y con
un dogal de dolores ahoga nuestra existencia?


- Porque la frente y
el corazón del humano, llevan desterrados por el mundo, como ángeles
que suspiran su perdido cielo, el Entendimiento y el Amor. -

____