Mostrando entradas con la etiqueta port. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta port. Mostrar todas las entradas

martes, 20 de abril de 2021

Sumari, P.

PORYO
de Plasa
mira la Capitulacio y concordia entre la present
Vniversitat, y los Obrers de Santa Eulalia, es en lo extraordinari de
Raphel Mora a 29 Mars 1547.


PORT,
PES.


Que
haiam Port, e Pes, nos atorga lo Rey Namfos, es en libre den
Sant Pera
en cartes 137. en la primera pagina, comensa. Encara
atorgam.


PROCVRADOR
REAL.


Que
lo Procurador Real no sentremeta de alguna cosa, qui pertanga
al Offici de Balle, e Veguer, es en libre den Rossello en cartes 172.
1. pagina. Namfos.


Que
lo Procurador Real, e vn Iurat sien Iutges dels Salaris Immoderats:
en libre den Rossello en cartes 112. en la primera pagina, comensa.
Nalfonso per la gracia de Deu.


La
Pragmatica de Mosen Huc de Anglesola sobre lo Regiment, en libre de
Corts Generals, cartes 89.


Lo
Procuredor Real de qviça, e Menorca son sots protectio
del Procurador Real de Mallorques e han haver Recors a ell, e de
aquell al Señor Rey, es en libre den Rossello en cartes 172. en la
segona pagina, comensa. Namfos.


Lo
Procurador Real es tingut exir del Regne per donar comptes al
Mestre Racional del Señor Rey, es en libre den Rossello en cartes
304. en la segona pagina, comensa. Petrus Dei gratia.


PESCAR,
PESCADORS, PEXOS.


Cada
vn pot Pescar liberament en la Mar, consta en libre den Sant Pera en
la primera franquesa en la primera carta en lo principi, comensa.
Noverint Vniversi.


Los
Pexos freschs
e salats quis pescan
en la Illa de Mallorques no sian trets fora aquella, es
en libre den Rossello en cartes 369. en la primera pagina, comensa.
Ioannes.


PACIFICAR
MALEFICIS.


Que
totes les coses malfetes se puscan Pacificar per bons
homens e diffinir abans que sia feta clamor a la Cort segons
dispon la franquesa, en libre den Sant Pera I. carta 
2.
columna
sirca la fi.


Asso
matex dispon la franquesa en dit libre en la segona carta en la
primera columna, comensa. In Xpi. nomine. circa la fi de dita
columna.


De
Pacificar Maleficis parla la franquesa en dit libre en cartes 93. en
la 4. columna. Petrus Dei gratia.


De
Pacificar Maleficis de Morts fetes per los catius ad invicem, es en
dit libre en cartes 110. en la primera pagina, comensa. Petrus Dei
gratia.


Los
Maleficis se poden pacificar, ans que sia feta clamor a la Cort, e
parla dels Esclaus, es en libre den Rossello en cartes 299. 2. pagina
comensa. Petrus.


PROVISIO
REAL SOBRE LES MITGES CREVS
de Sant Ioan.


En
libre den Rossello en cartes 436. es la dita Provisio Real, y lo Acte
seu lo llur conservador Renunciant a la causa se aportava.


PRES.


Si
algu sera Pres per algun crim; no sia absolt sens fermansa de star
adret, es en la primera franquesa en libre den Sant Pera en la
primera carta circa lo fi de aquella.


Si
algu sera Pres per Malefici ha esser sentenciat dins 30. dies mireu
en dictio maleficis, e sino sera Iutiat sia dat a Manleuta.


Si
algu sera pres, te donar fermansa de la persona mireu en dictio
fermansa.


Pres
per deutes tant de la Vniversitat, com alias, se fa semblant
provisio de aquell que es fa contra los presos per Fiscals, es
en libre den Rossello en cartes 252. primera pagina, comensa. Nos
Petrus.


PACTA
DE QVOTA PARTE.


Que
negun Advocat no puga haver part de la questio que defensara, es en
libre den Sant Pera en la quarta carta en la primera columna,
comensa. Noverint Vniversi.

PORTVPI.
(Portopi, Porto Pi, Portopí)


Lo
dret de Portupi, e de la Cadena, es donat als Iurats es
en libre den Sant Pera en la quarta carta en la segona columna,
comensa Noverint Vniversi quod Nos Iacobvs.


PROTESTAR.


En
libre den Rossello en cartes 174. en la segona pagina y ha
Privilegi ques puga protestar al Governador, comensa. Petrus Dei
gracia.


Vide
altre Privilegi en libre den Abello folio 110. pagina segona,
comensa. Nalfonso per la Gracia de Deu, &c.


En
dit libre den Abello en cartes 219. en la segona pagina es que
qualsevol Notari request a de presentar protests tant al
Señyor Virrey com a altres Officials en cert (cett) modo,
comensa. Philippus, &c.


POSSEHIDOR
O PRESCRIPCIO.


Qui
Possehex ab bona fe e Iust titol, cases, o possessions per 10. Añys,
es feta de aquelltal é prescrita ab certes condicions, es en
libre den Sant Pera en la 5. carta en la 
primera
columna, comensa. Noverint
Vniversii.


Que
lo posseidor pacifich per 10. Añys ab Iust titol encara que li
mancan instruments no li pot esser feta demanda per lo Señor
Rey, e altres Officials, mireu en libre den Rossello en cartes 166.
en la primera pagina, comensa. Sapien Tuyt.



PLASSA, PLASSA DEL MOLL.


De
Plases parla la franquesa. Noverint Vniversi eu libre
den Sant Pera en 14. cartes en la tercera columna.


Que
la plasse del Moll, o Ribera sia de la Vniversitad es
en libre den Rossello en cartes 51. en la segona pagina, comansa.
Sapien Tots.


De
quatre plases fora lo Mur de la Civtat fa mensio la franquesa,
en libre den Rossello en cartes 86. comensa. Sapien Tuyt. Y en libre
nou den Rossello en cartes 32. en la segona pagina.


PES
DE LA FARINA.


Parla
la franquesa del dit pes, a 21. carta del libre den Sant Pera en la
segona columna e en 119. cartes en libre den Rossello en la primera
pagina e en la carta seguent.


PROCVRADOR
FISCAL.


Del
que lo Procurador Fiscal te a fer, e es obligat, es en libre den Sant
Pera a 17. cartes en la primera columna Pateat vniversis.


Lo
Procurador Fiscal no pot procurar, sino les causes Fiscals, es en los
11. 12. capitols de Leyda en dit libre en cartes 95.


Que
lo Procurador Fiscal no puxa appellar de les Sentensies (salto
de página tencies) 
absolutories
en les Causes Criminals en les Civils, se pot appellar, es en dit
libre en cartes 98. en la tercera columna. Nos Ioannes.


Lo
Procurador Fiscal no se appell de les Sentencies sino ab
concell del Advocat Fiscal, es en libre den Rossello en cartes 207.
en la segona pagina, comensa. Petrus Dei gratia.


Lo
Procurador Fiscal ha esser pagat dels drets Reals, es en libre den
Rossello en cartes 208. en la segona pagina es tingut procurar les
persones miserables.


Lo
Procurador e Advocat Fiscal sens algun Salari, sien tinguts fer part
en los fets Criminals, es en libre den Rossello en cartes 237. en la
segona pagina, comensa. Petrus dei gratia.


Lo
Procurador Fiscal no pot procurar sino en les causes Fiscals, es en
libre den Rossello en cartes 499. en la primera pagina, comensa en
Nom de Deu sia.


Asso
matex en libre den Sant Pera a 83. cartes en la tercera columna.


PARIATGE.


De
Pariatge se fa mansio a 30. cartes del libre den S.
Pera en la primera columna, comensa. Hoc est translatum, en la 2. 3.
e 4. columna se fa en dits llochs, mensio del Pariage del
Bisbe de Barcelona.


La
Confirmacio del Pariage, es en libre den Rossello en cartes
150. en la segona pagina, comensa. Sapien tots, y en libre nou en
cartes 98.


PARAYRES.


Ordinacions,
e capitols de Parayres que sian Servats, axiu dispon la franquesa, en
libre den Sant Pera en 82. cartes en la quarta columna, comensa. En
nom de Deu sia.

PENA
DE QVINT.


De
Pena de quint parla la franquesa en libre den Sant Pera en
cartes 83. en la tercera columna, comensa. En Nom de Deu sia.


De
Pena del Quint parla lo 19. capitol de Leyda en dit libre a
96. cartes en la tercera columna.


Penas
se han de applicar la terse part als murs de la Ciutat, es en
libre den Sant Pera en cartes 121. comensa. Sancius Dei gratia.


PLETS.


Mireu
en Dictio Questions (se lee Qnestions).


PAGESOS,
PART FORANA.


Si
lo Pages se fará Ciutadá hage de estar en casa sua en Ciutat al
menys tres mesos lañy, es en libre den Sant Pera en 94. cartes en la
3. columna. Item que com alguns.


Asso
matex en libre den Rossello en cartes 240. en le segona
pagina, comensa. Nos Petrus.


Asso
matex en vn capitol de Corts Generals en 43. capitols.


Lo
privilegi atorgat a la part Forana sobre lo Bestiar e Vitualles de
aquella ques hagen aportar en la Ciutat, es en libre den Rossello en
cartes 253. en la primera pagina, comensa. Petrus Dei gratia.


Los
Pagessos han de pagar la mitat del sou pagat a les gents
darmes, e aximatex la mitat daso que per los Embaxadors es
estat dat, a la galera den Iuan Bertran: parlen les les
provisions Reals en dit libre den Sant Pera en cartes 155. en la I.
pagina, comensa. Alfonsus.


Que
los Pagesos, e altres habitadors en la part forana quant seran citats
per lo Concell, o en altre manera ab llur familia acompañyant los
aportar armes qualsevulla, sens Incorriment de pena alguna, es en
libre den Rossello en cartes 240. en la primera pagina, comensa. Nos
Petrus.


Lo
Pages pot esser convingut devant aquell Iutge en la cort del qual se
sera obligat, posat no hage renunciat a son for, en libre den
Sant pera en cartes 32. en la segona columna, comensa. Item si
aliquis forensis.


Lo
Pages obligat ab contracte celebrat en la Ciutat pot alli esser
emparat si sera en aquella atrobat e pot esser devant lo Balle
de la Ciutat conuengut, in libro den Sant Pera en cartes 31. en
segona columna, comensa. Item q aliguis forensis.


Lo
Esclau, o Bestia de Pages obligat pot esser emparada en la Ciutat si
empero hi sera lo Señyor altrament no, les altres coses poden esser
emparades en absencia del Señor


in
predicto loco, comensa. Item si aliquis forensis.


Lo
Pages obligat no pot esser emparat en Ciutat si hi sera per negosis
de la Parroquia; in dicto loco, comensa. Item si aliquis forensis,


PROCVRADORS.


Del
salari dels Procuradors aquell se te demenar ans de la publicacio de
Sentencia si dons nols es promes en carta en lo 9. capitol de Leyda
en libre den Sant Pera en cartes 95.


Procurador
qui no han hoit dret no pot procurar mes de vna
Causa, es en lo 14. capitol de Leida en lo dit libre en cartes
95.


Asso
matex en libre den Rossello en cartes 75. en la segona pagina,
comensa. En Iaume.


Lo
Procurador del Absent de la Illa, es tingut a les despeses in libro
den Sant Pera en cartes 31. en segona columna, comensa. Item si
aliquis.




PROVISIONS,
PROVISIONS REALS.


Que
totes les provisions Impetrades per la Vniversitat en favor del dit
Regne haudes per privilegis, e per Actes de Corts Generals, es en lo
31. capitol de Leyda en 96. cartes en la quarta columno den
Sant Pera.


Les
Provisions Reals la primera en data sia obeida e laltra apres sin ha,
no: si donchs de la primera no feya mensio, es en libre den Rossello
en cartes 341. en la segona pagina, comensa. Martinus. E de
Provisions Reals mira la franquesa en dit Rossello en cartes 340. en
la primera pagina, comensa. Nos Ioannes. E en la seguent, comensa.
Nos 
Martinus.



POSSESSIONS ALODIALS,
REALS, E ALTRES.


No
sian transportades les Possessions Alodials en mans Episcopals e
mortes: segons dispon la franquesa en libre den Sant Pera en cartes
125. en la segona pagina, comensa. Iacobus Dei gratia.


De
les Possessions que paguen axi com han acustumat en despeses, es en
libre den Sant Pera en cartes 138. en la primera pagina.


PROMENS.


Que
los Iuys no muden los promens en libre den S. Pera en cartes 127. en
la primera pagina, comensa. Petrus Dei gratia.


Que
en les Questions de Balle, e Veguer entrevengan Promens, en
libre de Rossello en cartes 50. en la primera pagina, comensa.
Atorgam encara.


En
les questions han entrevenir Promens: mireu en la dictio, questions e
en la dictio Official e Officials e en la dictio Comissaris Reals.


Que
Promens entrevengven en les Sentensies dels Ordinaris, e Delegats, es
en libre dels capitols de Corts Generals en cartas 68. primera pagina
capitol 17.


PERORROSCENTIA.


De
Perorroscencia parla la franquesa en libre den Sant Pera en
cartes 146. en la primera pagina, comensa. Nos Alfonsus (Alfons9).


PARROQVIES.


Les
Parroquies han benefici de restitucio In Intregum (Integrum)
com los menors, es en libre den Sant Pera en cartes 166. en la
primera pagina, comensa. Nos Ioannes.


Les
Parroquies han tacita hipoteca, es en lo matex lloch.


PES
DEL CARBO.


Del
Pes del Carbo parla la franquesa en libre den S. Pera en cartes 181.
en la primera pagina, comensa. Ioannes.


PLASA
DE SANT ANDREV, E DE CORT.


Que
en la Plasa de Sant Andreu se venen algunes coses, mireu en
libre den Rossello en cartes 76. en la segona pagina, comensa en
Iaume.


Del
lloch del Execudor, mira la dictio Execudor.


PASTADOR,
PASTAR.


De
Pastadors, e Bescuyters se parla en libre den Rossello en
cartes 170. y en libre nou en cartes 121. en la segona pagina.
comensa. Namfos.


Que
en Mallorques nos pugan Pastar Pans Privilegiats, revocant totes les
concessions altres sobre asso fetes es en libre den Rossello en
cartes 393. en la segona pagina, 
comensa.
Nos Ioannes.


PES,
E MESVRATGE.


La
Crida com los habitadors son franchs de pes e mesuratge, es en
libre den Rossello en cartes 215. en la segona pagina, comensa. Post
hec veró.


PROCVRADOR
DE POBRES DE CHRIST.


Lo
Procurador de Pobres de Christ es tingut procurar les miserables
presones sens Salari de aquelles, e sia pagat dels drets
Reals, es en libre den Rossello en cartes 269. segona pagina, comensa
Petrus Dei gratia.


De
asso matex parla lo libre den Rossello en cartes 311. en la segona
pagina, comensa. Petrus Dei Gratia.


PROCES.


Si
lo Proces tot es haut per libell, mira la dictio
demanda.


POSADES.


En
la Illa de Mallorques no poden esser forsats de posades, ni
hostalatge, &c. a curials, en libre den Rossello nou en
cartes 381. en la quarta columna, comensa. Pateat Vniversis.


Prohibicio
de treure vitualles ço es forment, y altres coses trobaras en lo
libre extraordinari del Añy M.D.XXIIII. sots a 15. de luny. Y asso
matex en lo libre del Mostassaf a 80. cartes en lo libre quete
lo Mostassaf.


Pragmatica
de mosen Huc de Anglesala sobre el Regiment de Iurats,
y concellers del Regne folio 25. del libre den Abello.


Pragmatica
de mosen Huc de Anglesola sobre la abreviacio dels Plets, y Advocats,
y Iutjes, y Notaris folia 31. pagina segona del libre den
Abello.


Provisio
Real contra franqueses sia nulla folio 135. pagina segona del libre
den Abello.


Provisions
Reals que no venen en forma de Cancilleria nos deuhen posar en
execucio libre de Sant Pera fol. 208.


Policia
se imposa ab decret presidal de 10. Maig 1625. libre de
decrets folio 124. per determinacio de concell a 5. Maig 1625.


Processos
contra ausents uide libre de Determinacio de Concells de 1624. ad
26 fet a 2. 8bre. 1625.


Pendencia,
o malifici se pot apagar antes de dar clam a la Cort en
Rossello nou folio 257.


Privilegi
del Regiment conpren la Ciutat, y part forana en libre den
Abello folio 60. pagina segona.


Privilegi,
y Llibertats del Regne foren confirmats cap. 92. de les corts
de Monso
de 1375. en libre de Corts Generals.


Procurador
Real tenga la Cadana de Portopi condreta tant en
Hyvern, com en Estiu: capitol 49. de les Corts de 1380. en
libre de Corts Generals.


Policia,
y conexer de ella, toca a la Ciutad Carta Real dat en Çaragosa a 4.
9bre 1643. folio 130. del libre de Cartes Reals ab cuberta de fust.


Plets
entre Militars se Notifican de tres en tres dies Carta Real dat en
Madrid a 2. 9bre. 1629. folio 156. del libre de Cartes Reals ab
cuberta de fust.


Pares
ni Sogres Iutjes de la Real Audiencia no poden esser Reladors, en
causes en que sos Fills, o Gendres son Advocats, y si habitan
tots en vna casa tampoch no poden votar en ellas; Carta
Real dat en Madrid a 30. Iuriol 1658. folio 164. del libre de Cartes
Reals ab cuberta de fust.


Part
Forana no deu pagar gastos de perseguir, salaris ni Dietas de
Ministres, ni deu exir a rebre fora les viles a los Iutjes de
Cort: Carta Real dat en Madrid a 10. 9bre 1650.


folio
167. pagina segona del libre de Cartes Reals ab cubertes de fust.


Proceir
de fet en cosas Criminals no deuhen los SS. Virreys Carta Real
dada en Madrid a 29. Mayg 1653. folio 123. pagina segona del
libre de Cartes Reals ab cuberta de fust.


Peticions
dels Magnifichs Iurats no poden dexar de admetrelas los Señors
Virreys: Carta Real dat en Valladolid a 8. 9bre. 1558. folio 5. del
libre de Cartes Reals de cuberta de plegami. Altre dada en Madrid a
21. Dezembre 1574. folio 19. de dit libre.


Peticions
firmades de sola la part, se han de admetre en causes de Suspites:
(los : estaban después de Carta) Carta Real dat en lisbon
(Lisboa) a 19. 8bre. 1581. folio 31. del libre de Cartes Reals
ab cuberta de plegami.


Privilegis
del Execudor, y Consols del Mar sien guardats Carta Real dat en
Madrid a 16. luñi 1627. folio 157. del Libre de Cartes Reals
ab cuberta de plegami.

martes, 29 de diciembre de 2020

JORNADA OCTAVA. NOVELA DÉSSIMA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA DÉSSIMA. 

Una siciliana li pren a un viachán lo que éste ha portat a Palermo, y éste, fén vore que tornabe en molta mes mercansía que la primera vegada, prenén de ella dinés prestats, la dixe en aigua de borraines.

Esta historia de la reina va fé riure mol a tots; no ñabíe dingú allí que no tinguere llágrimes als ulls. Pero después de acabá ella, Dioneo, que sabíe que an ell li tocabe lo radé turno, va di:
Grassioses siñores, manifiesta cosa es que mes agraden les artimañes contra mes artifissioses són. Y per naixó, encara que hermossíssimes coses totes haigáu contat, vull yo contáton una que tos agradará; an ella es burlada la mes gran mestra en burles.

Solíe ñabé (y potsé encara ne ñague avui) una costum a totes les siudats portuaries de la marina, tots los mercadés que arriben an elles en les seues mercansíes, al descarregáles, les porten a un almassén al que a mols puestos diuen aduana, que es del ajuntamén o del siñó de la siudat; y allí, donán an aquells que están al seu cárrec, per escrit, tota la mercansía y lo preu de ésta, se li done al viachán una bodega a la que fique la seua mercansía y la tanque en clau; y los dits aduanés después escriuen al llibre de la aduana a cuenta del viachán tota la seua mercansía, fénse después pagá los seus drets per lo viachán o de tota o de part de la mercansía que éste trague de la aduana.
Y per neste llibre de la aduana moltes vegades se informen los corredós de la calidat y la cantidat de les mercansíes que ñan allí, y tamé están allí los mercadés que les tenen, en los que después ells, segóns los ve a ma, parlen de los cambis, los trueques, y de les ventes y de atres assuntos. Esta costum, com a mols atres puestos, ñabíe a Palermo de Sicilia; aon tamé ñabíen, y encara ñan, moltes dones de hermossíssim cos pero enemigues de la honestidat, les que, per los que no les coneixen siríen y són tingudes per grans y honestíssimes dames. Y están dedicades del tot no ya a afeitá sino a pelá als hómens, en cuan veuen a un viachán forasté allí, en lo llibre de la aduana se informen de lo que té y de cuán pot guañá, y después en los seus plassentés y amorosos actes y en paraules dolsíssimes se les ingenien en seduí y en atraure lo seu amor; y ya a mols ne han atret als que bona part de les seues mercansíes los han pres de les mans, y a bastáns tot; y de ells ne han ñagut que no sol la mercansía, sino tamé lo barco y les carns y los ossos los han dixat, tan suavemen la barbera ha sabut passáls la navalla.
Ara be, no fa mol tems va passá que aquí, enviat per los seus mestres, va arribá un dels nostres jovens florentíns de nom Niccolo de Cignano, encara que li díen Salabaetto, en tantes pesses de roba de llana que li habíen entregat a la fira de Salerno que podíen valdre uns singséns floríns de or; y entregán la tassa de ells als aduanés, los va ficá a una bodega, y sense mostrá molta pressa en despacháls, va escomensá a rondá per la siudat. Y sén ell blang y rubio y mol pincho, y mol gentil, va passá que una de estes dones barberes, que se fée cridá madama Lancofiore, habén sentit algo dels seus assuntos, li va ficá los ulls a damún; de lo que donánsen cuenta ell, creén que ella ere una gran Siñora, va pensá que per la seua hermosura li agradabe, y va pensá en portá mol cautamen este amor; y sense di res a dingú, va escomensá a passejá per dabán de la casa de aquella. Ella, donánsen cuenta, después de inflamál en les seues mirades, mostrán que se consumíe per nell, secretamen li va enviá una dona del seu servissi que mol be coneixíe l'art de la picardía, que, casi en llágrimes als ulls, después de moltes histories, li va di que en la seua hermosura y amabilidat habíe conquistat a la seua Siñora de tal manera que no trobabe descáns ni de día ni de nit; y per naixó, cuan vullguere, dessichabe mes que atra cosa pugué trobás en ell secretamen a uns bañs; y después de aixó, traén un anell de la bossa, de part de la seua Siñora lay va doná.
Salabaetto, al sentí aixó va sé lo home mes alegre que may van ñabé; y prenén lo anell y fregánse en ell los ulls y después besándolo, sel va ficá al dit y li va contestá a la bona dona que, si madama Lancofiore lo volíe, que estabe ben retribuida perque ell la volíe mes que a la seua propia vida, y que estabe disposat a aná aon an ella vullguere y a consevol hora. Tornada, pos, la mensajera a la seua Siñora en esta resposta, a Salabaetto li van di enseguida a quíns bañs al día siguién, después de véspres, debíe esperála;
éste, sense díli res a dingú, a la hora ordenada allí que sen va aná, y va trobá que la sala de bañs habíe sigut alquilada per la Siñora. Y casi acababe de entrá cuan van apareixe dos esclaves carregades de coses: la una portabe al cap un gran y hermós madalap de guata y l’atra una grandíssima sistella plena de coses; y estenén este madalap a un catre a una alcoba de la sala, van ficá damún un parell de llansols finíssims de seda y después un cobertó de blanquíssim cendal de Chipre en dos cuixíns bordats a maravilla; y después de aixó, despullánse y entrán al bañ, lo van rentá y van agraná tota la sala.
Y poc después la Siñora, seguida per atres dos esclaves, va víndre al bañ; aon ella, en cuan va pugué, va fé grans festes a Salabaetto, y después de los mes grans suspiros del món, después de que mol lo va abrassá y besá, li va di:

- No sé quí haguere pogut portám an aixó mes que tú; que me has botat foc, chiquet toscano.

Después de aixó, cuan ella va voldre, los dos despullats van entrá al bañ, y en ells dos de les esclaves. Allí, sense dixá que dingú mes li ficare la ma damún, ella mateixa en sabó en almizcle y en un atre perfumat en clavo, maravillosamen y be va rentá del tot a Salabaetto, y después se va fé rentá y refregá per les seues esclaves. Y fet aixó, van portá les esclaves dos llansols blanquíssims y sutils de los que emanabe tan bona auló a roses que tot lo que ñabíe pareixíen roses; y van embolicá en un a Salabaetto y en l’atre a la Siñora, y sels van emportá al llit preparat. Y allí, después de dixá eixugás la suó, traénlos les esclaves aquells llansols, se van quedá despullats. Y traén de la sistella poms de plata bellíssims y plens, uns de aigua de roses, atres de aigua de azahar, de aigua de flo de jazmíns, totes aquelles aigües van derramá; y después, traén caixes de dolsos y pressiadíssims vins, se van confortá. A Salabaetto li pareixíe está al paraísso; y mil vegades habíe mirat an aquella, que ere majíssima, y sen añs li pareixíe cada hora per a que les esclaves sen anaren y pugué trobás als seus brassos. Les esclaves, después de que, per orde de la Siñora, dixán una antorcha ensesa a la alcoba, sen van aná de allí, ésta va abrassá a Salabaetto y ell an ella; y en grandíssim plaé de Salabaetto, al que li pareixíe que se derretíe per nella, van está una llarga hora. Pero después de que a la Siñora li va pareixe tems de eixecás, fen víndre a les esclaves, se van vestí, van beure y minjá dolsaines, y rentánse la cara y les mans en aquelles aigües odoríferes, y volén anássen, li va di la Siñora a Salabaetto:
- Si vullgueres, me pareixeríe un favor grandíssim que esta nit vingueres a sopá en mí y a dormí. Salabaetto, que ya de la hermosura y de les amables artimañes de ella estabe pessigat, creén que ere per an ella com lo cor del cos amat, va contestá:
- Siñora, tot lo vostre gust me es mol grato, y per naixó tan esta nit com sempre faré lo que vullgáu y lo que per vos me sigue manat.

Entornánsen, pos, la Siñora a casa, y fen adorná la seua alcoba, y fen prepará un sopá esplendit, va esperá a Salabaetto. Este, cuan se va fé algo fosc, allá que sen va aná, y alegremen ressibit, en gran festa y ben servit va sená en la Siñora. Después, entrán a la alcoba, va sentí allí una maravillosa auló de fusta de aloe y va vore lo llit adornadíssim en muixonets de Chipre, y moltes bones robes penján de los barróns; estes coses, totes juntes y cada una per sí sola li van fé pensá que teníe que sé aquella una gran y rica Siñora; y per mol que haguere sentit parlá de la seua vida y costums, no su volíe creure per res del món, y si se haguere cregut que an algún lo haguere fet burla, per res del món se podíe pensá que aixó li podíe passá an ell. En grandíssim plaé se va gitá aquella nit en ella, inflamánse mes cada vegada. Arribat lo matí, li va señí ella un hermós y elegán cinturón de plata en una bona bossa, y li va di: - Dols Salabaetto meu, me encomano a tú; y aixina com la meua persona está a la teua dispossissió, aixina u está tot lo que ting, y lo que yo puc, a lo que vullgues maná.

Salabaetto, contén, besánla y abrassánla, va eixí de casa seua y va aná cap aon acostumaben a está los demés mercadés. Y anán una vegada y atra en ella sense que li costare res, y enviscánse cada día mes, va passá que va vendre la roba al contat y en un bon profit; lo que la bona dona no per nell, sino per atres va sabé en seguida. Y habén anat Salabaetto a casa seua una tarde, va escomensá ella a bromejá y a jugá en ell, y a besál y a abrassál, mostránse tan inflamada de amor que pareixíe que anabe a morísseli als brassos; y volíe donáli dos bellíssimes copes de plata que teníe, que Salabaetto no volíe pendre, perque entre unes vegades y atres be habíe ressibit de ella lo que valdríe uns trenta floríns de or sense habé pogut fé que ella ressibiguere dell res que valguere una grossa. Al final, habénlo ben inflamat en lo mostrás inflamada, una de les seues esclaves, tal com ella u habíe preparat, la va cridá; per lo que ella, eixín de la alcoba y están afora una mica, va torná a dins plorán, y tiránse damún del llit pancha per aball, va escomensá a lamentás. Salabaetto se va extrañá, la va agarrá en brassos y va escomensá a plorá en ella y a díli: - ¡Ah!, cor del meu cos, ¿qué tens tan de repén?, ¿quína es la raó de este doló? ¡Ah, dísmu, alma meua!

Después de que la dona se va fé rogá bastán, va di:

- ¡Ay, dols siñó meu! No sé qué fé ni qué di. Acabo de ressibí una carta de Mesina, y me escriu mon germá que, encara que haiga de vendre o empeñá tot lo que ting, que sense falta li envía abáns de vuit díes mil floríns de or y que si no li tallarán lo cap; y yo no sé qué puc fé per a obtíndrels tan pronte; que, si tinguera al menos quinse díes de tems, trobaría la manera de ajuntáls, o podría vendre algunes de les nostres possessións; pero no podén, preferiría está morta abáns de que me arribare aquella mala notíssia.
Y dit aixó, no dixabe de plorá. Salabaetto, al que les amoroses flames li habíen tret gran part del coneiximén, creén que aquelles llágrimes eren verdaderes y les paraules de amor mes verdaderes, va di:

- Siñora, yo no podré oferíton mil, pero sí singséns floríns de or, si creéu que mels podréu torná de aquí quinse díes; y vostra ventura es que pressisamen ahí vach vendre la cárrega de roba: que, si no fore aixina, no podría dixátos ni una grossa.

- ¡Ay! - va di la dona -, ¿aixina que has patit incomodidat de dinés? ¿Per qué no me u demanabes? Perque si no ne ting mil sí que ne ting sen y hasta dosséns per a donát; me has tret lo valor per a asseptá lo servissi que me oferixes.

Salabaetto, mol mes que cautivat per nestes paraules, va di:
- Siñora, per assó no vull que u dixéu; que si tan los haguera nessessitat com los nessessitéu vos, be tols hauría demanat.

- ¡Ay! - va di la Siñora -, Salabaetto meu, be sé que lo teu amor per mí es verdadé y perfecte cuan, sense esperá a que te u demanara, en tan gran cantidat de dinés espontáneamen me proveíxes en esta nessessidat. Y en sertesa era yo tota teua sense aixó, y en aixó u siré mol mes; y may dixaré de agraít la salvassió del cap de mon germá. Pero sap Deu que de mala gana los preng considerán que eres viachán y que los mercadés nessessiten los dinés per als seus negossis; pero com me apure la nessessidat y ting firme esperansa de tornátels pronte, los pendré, y per lo que falto, si no los trobo enseguida, empeñaré totes estes coses meues.

Y dit aixó, derramán llágrimes, se va dixá caure a la faldeta de Salabaetto, que va escomensá a consolála; y passán la nit en ella, per a mostrás magnánimamen lo seu servidó, sense esperá a que los hi demanare li va portá singséns floríns de or, que ella, rién en lo cor y plorán en los ulls va pendre, contentánse Salabaetto en una simple promesa seua. En cuan la dona va tindre los dinés van escomensá a cambiá les condissións; y cuan antes la visita a la dona estabe libre totes les vegades que Salabaetto volíe, van escomensá a apareixe raóns per les que de set vegades li passabe no pugué entráy ni una, ni li ficaben la cara ni li féen les caríssies ni les festes de abáns. Y passat en un mes y en dos lo plasso en que los seus dinés teníen que séli tornats, al demanáls li donaben paraules en pago; per lo que, acatánsen Salabaetto del engañ de la malvada dona y de lo seu poc coneiximén, y veén que de alló res profitós trauríe, perque no teníe cap escritura ni testimoni, y avergoñínsen de queixás a dingú, perque l´habíen avisat abáns de la burla que mereixcudamen per la seua brutalidat li vindríe de aixó, mol dolgut, en ell mateix plorabe la seua desgrassia. Y habén ressibit moltes cartes dels seus mestres per a que cambiare aquells dinés y los hi enviare, per a que no siguere descuberta la seua culpa, va deliberá anássen, y puján a un barquet, no a Pisa com debíe, sino a Nápoles sen va aná. Estabe allí en aquell tems lo nostre compare Pietro del Canigiano, tessorero de madama la emperatrís de Constantinopla, home de gran talento y sutil ingenio, grandíssim amic de Salabaetto y de los seus; en lo que, com a persona discretíssima, lamentánse Salabaetto después de algúns díes, li va contá lo que habíe fet y la seua desgrassiada aventura, y li va demaná ajuda y consell per a pugué allí guañás la vida afirmán que may enteníe torná a Florencia. Canigiano, entristit per estes coses, va di: - Mal has fet, mal te has portat, mal has obeít als teus mestres, massa dinés de una vegada te has gastat en moldre; pero ¿qué? Está fet, y se té que pensá en un atra cosa. Y com home avisat rápidamen van pensá lo que habíen de fé y lay va di a Salabaetto;
al que, agradánli lo plan, se va llansá a la aventura de seguíl. Y tenín algúns dinés y habénni dixat Canigiano uns pocs, va maná fé uns cuans embalajes ben lligats, y comprá vin barriques de oli y omplíles, y carregán tot alló sen va entorná cap a Palermo; y entregán la relassió de los embalajes als aduanés y la de les barriques, y fen anotá totes les coses a la seua cuenta, los va ficá a les bodegues, dién que hasta que un atra mercansía que estabe esperán no arribare no volíe tocá aquella. Lancofiore, habénsen enterat de aixó y sentín que valíe uns dos mil floríns de or o mes, alló que al presén habíe portat, sense contá lo que esperabe, que valíe mes de tres mil, pareixénli que habíe apuntat baix, va pensá en restituíli los singséns per a pugué tíndre la majó part de los sing mil; y va enviá a buscál. Salabaetto, ya en malissia, allí va acudí. Ella, fen vore que no sabíe res de lo que habíe portat, li va fé una maravillosa benvinguda, y va di:

- Aquí tens, si te habíes enfadat en mí perque no tels vach torná en lo plasso pressís... Salabaetto se va ficá a riure y va di:

- Siñora, en verdat me va desagradá un poc, perque me haguera arrencat lo cor per a donátol si en alló tos complaguera; pero vull que sapigáu lo enfadat que estic en vos.
Es tan l´amor que tos ting que hay fet vendre la majó part de les meues possessións, y ara hay portat aquí mercansía que val mes de dos mil floríns, y ne espero de Ocsidén mes que valdrá mes de tres mil, y vull fé an esta siudat un almassén y quedám aquí per a está sempre prop de vos, pareixénme que estic milló en lo vostre amor que crec que dingú pugue estáu en lo seu. A lo que la dona va di:

- Mira, Salabaetto, tot este arreglo teu me agrade mol, perque te vull mes que a la meua vida, y me agrade mol que hagues tornat en intensió de quedát perque espero passá encara mols bons ratos en tú; pero vull excusám un poc perque, en aquells tems en que ten vas aná algunes vegades vas voldre entrá y no vas pugué, y algunes vas vindre y no vas sé tan alegremen ressibit com solíes, y ademés de aixó, no te vach torná los dinés a tems. Tens que sabé que entonses estaba yo en grandíssima pena; y lo que está en este estat, per mol que vullgue a un atre no li pot ficá tan bona cara ni aténdrel com voldríe; y ademés tens que sabé que li es mol penós a una dona pugué reuní mil floríns de or, y tots los díes li diuen mentires y no se cumplix lo que se li ha prometut, y per naixó nessessitam tamé natros mentí als demés; y de ahí ve que yo no te puguera torná los teus dinés. Pero los vach reuní poc después de la teua marcha y si haguera sabut aón enviátels tels haguera fet arribá; pero com no u sabía, tels hay guardat. Y fénse portá una bossa aon estaben aquells mateixos que ell li habíe dixat, lay va ficá a la ma y li va di:

- Conta a vore si ne ñan singséns.

Salabaetto may se habíe sentit tan contén, y contánlos y veén que ne ñabíen singséns, y tornánlos a guardá, va di:

- Siñora, sé que diéu la verdat, pero prou hau fet; y tos dic que per naixó y per
l´amor que tos ting may me demanaríeu per a consevol nessessidat vostra una cantidat que puguera yo donátos que no to la donara; y en cuan me haiga establit podréu probám en aixó.
Y de esta guisa recuperat en ella l´amor en paraules, va escomensá Salabaetto a frecuentála galanmen, y ella a donáli gust y a féli los mes grans honors del món, y mostráli mol amor. Pero Salabaetto, volén en un engañ castigá lo engañ que ella li habíe fet, invitat un día per a que anare a sopá y a dormí en ella, va acudí tan melancólic y tan tristot que pareixíe que vullguere morís. Lancofiore, abrassánlo y besánlo, va escomensá a preguntáli per qué teníe aquella melancolía. Ell, después de fés rogá un bon rato, va di: - Estic arruinat, perque lo barco aon estabe la mercansía que yo esperaba ha sigut capturat per los corsaris de Mónaco y per a rescatál se nessessiten deu mil floríns de or, de los que yo ne ting que pagá mil; y no ting dinés perque los singséns que me vas torná los vach enviá enseguida a Nápoles per a invertíls en teles y portáles aquí. Y si vullguera ara vendre la mercansía que ting aquí, com no es la temporada apenes me donarán una perra per dos géneros; y encara no soc aquí prou conegut per a trobá qui mels dixo, y per naixó no sé qué di ni qué fé; y si no envío pronte los dinés se emportarán a Mónaco la mercansía y may mes la recuperaré.

La dona, mol contrariada per naixó, perque li pareixíe pédreu tot, pensán qué podíe ella fé, va di:

- Deu sap lo que me dol per amor teu; ¿pero de qué servix apenás tan? Si yo tinguera eixos dinés sap Deu que tels dixaría enseguida, pero no los ting; ña una persona que fa tems men va dixá singséns, pero en forta ussura, que no demane menos del trenta per sen; si de eixa tal persona los vullgueres, nessessitaríes de garantía un bon empeño; y en cuan a mí yo estic disposada a empeñá totes estes robes y la meua persona si cal per lo que vullgue dixám, per a pugué servít, pero lo remanén, ¿cóm lo asseguraríes?

Va vore Salabaetto la raó que movíe an ésta a féli tal servissi y sen va acatá de que de ella siríen los dinés prestats. Primé lay va agraí y después va di que encara que fore a mol alt interés no u podíe dixá, pos li apretabe la urgensia; y después va di que u asseguraríe en la mercansía que teníe a la aduana, fénla escriure a nom del prestamiste, pero que volíe conservá la clau de la bodega, per a pugué mostrá la seua mercansía si algú la volíe vore y per a que res li tocaren o permutaren o cambiaren. La dona va di que aixó estabe ben dit y ere mol bona garantía; y per naixó, al arribá lo día va enviá a buscá a un corredó del que sen fiabe mol y parlán en ell sobre este assunto li va entregá mil floríns de or, que lo corredó va prestá a Salabaetto, y va fé inscriure al seu nom lo que Salabaetto teníe a les bodegues, y habén fet les escritures y contraescritures juns, y quedán en concordia, sen van aná als seus assuntos. Salabaetto, tan pronte com va pugué, puján a un barquet, en mil singséns floríns de or sen va aná a vore a Pietro del Canigiano a Nápoles, y desde allí los va enviá una fiel y completa cuenta a Florencia als seus mestres, los que l´habíen enviat en les robes; y pagánli a Pietro y a consevol atre al qui deguere algo, mols díes a Canigiano su va passá be en lo engañ fet a la siciliana; después, de allí, no volén continuá sén viachán, va víndre a Ferrara.
Lancofiore, com no trobabe a Salabaetto a Palermo va escomensá a extrañás y va sospechá; y después de esperál uns dos mesos, veén que no tornabe, va fé que lo corredó manare despressintá les bodegues. Y examinán les barriques que se creíe que estaben plenes de oli, va trobá que estaben plenes de aigua del mar, y sol ñabíe una capa de oli damún. Después, deslligán los embalajes, tots menos dos, que eren teles, plens los va trobá de borra; y entre tot lo que ñabíe no valíe mes de dosséns floríns; per lo que Lancofiore, veénse burlada, va plorá per los singséns floríns tornats y mol mes per los mil prestats, diénse moltes vegades: - Qui trate en toscano no pot sé segato.

Y aixina, quedánse en la pérduda y la burla, se va trobá en que tan listos eren la una com l´atre.
Al acabá Dioneo la seua novela, Laureta, veén que habíe arribat lo final del seu reinat, alabats los consells de Pietro Canigiano, que per los seus efectes se habíen vist sé bons, y la sagassidat de Salabaetto, que no va sé menos al ficáls en obra, traénse del cap lo lloré lay va ficá al cap a Emilia, dién:

- Siñora, tindrem una hermosa reina, féu, pos, que a la vostra hermosura acompañon les vostres obres.

Y va torná a assentás. Emilia, per vóres feta reina y alabada en públic per la seua bellesa, se va colorá, y la seua cara pareixíe los nugolets rosa de la aurora. Después de tindre los ulls cachos una mica, va organisá en los seu senescal los assuntos pertinéns a la compañía, y aixina va escomensá a parlá:

- Deleitables siñores, mol manifestamen veém que, después de que los bueys se han cansat durán lo día, amarrats al jou, són aliviats y liberats, y sels dixe pasturá per aon volen. Veém tamé que són mes hermosos los jardíns en varies plantes que los carrascals; per naixó, considerán los díes que ham estat parlán daball de una ley, demá no tos limitaré cap tema, vull que cadaú parlo de lo que vullgue, y crec que la variedat de les charrades que se conton sirá milló que parlá de sol un tema. Lo que vingue después de mí al trono, podrá constreñímos a les acostumades leys. Y dit aixó, hasta la hora de sopá los va consedí libertat a tots. Tots van alabá a la reina, y alsánse, se van entretindre.
Van sopá al voltán de la hermosa fon, y después de la sena, del modo acostumat un bon rato se van divertí cantán y ballán. Al final la reina, per a seguí lo estil dels seus predecessós, li va maná a Pánfilo que cantare una cansó, que díe aixina:

Tan es, Amor, lo be

y lo contén que estic per tú sentín

que soc felís cremánme a les teues flames.

Lo meu cor tanta alegría rebose,

tan de goch está ple

per lo que me has donat,

que amagáu siríe cosa seria

y a la cara serena

se mostre lo meu alegre estat:

que están enamorat

de un be tan elevat y estupendo

leve me sigue estám an ell cremán.

Yo no sé demostrá cantán

ni indicá en lo dit,

Amor, lo be que séntigo;

y encara que u sapiguera hauría de callá

que, sense dixáu callat,

se tornaríe tormén:

pos estic tan contén

que consevol parlá aniríe menguán

antes que anáu descubrín.

¿Quí pensaríe ya que estos brassos meus

podríen torná

aon los han tingut,

y que la meua cara sense patí rechás

tornaríe a arrimás

aon va sé beneída?

may haguera cregut

la meua fortuna, encara que estiga sucarrat
y lo meu plaé y goch estiga amagán.

La cansó de Pánfilo acabada, y per tots corejada, no van ñabé dingú que, en mes atenta solissitut que li corresponíe, no prenguere nota de les seues paraules, esforsánse en adiviná alló que ell cantabe que li conveníe tíndre amagat; y encara que uns cuans van esá imaginánse diferentes possibilidats, dingú va arribá a la verdat del assunto.
Y la reina, después de vore que la cansó de Pánfilo habíe acabat, va enviá a les joves siñores y als jovens siñós a dormí.

ACABE LA OCTAVA JORNADA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA DÉSSIMA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA DÉSSIMA. 

Una
siciliana li pren a un viachán lo que éste ha portat a Palermo, y
éste, fén vore que tornabe en molta mes mercansía que la primera
vegada, prenén de ella dinés prestats, la dixe en aigua de
borraines.


Esta historia de la reina va fé riure
mol a tots; no ñabíe dingú allí que no tinguere llágrimes als
ulls. Pero después de acabá ella, Dioneo, que sabíe que an ell li
tocabe lo radé turno, va di:
Grassioses siñores, manifiesta
cosa es que mes agraden les artimañes contra mes artifissioses són.
Y per naixó, encara que hermossíssimes coses totes haigáu contat,
vull yo contáton una que tos agradará; an ella es burlada la mes
gran mestra en burles.


Solíe ñabé (y potsé encara ne ñague
avui) una costum a totes les siudats portuaries de la marina, tots
los mercadés que arriben an elles en les seues mercansíes, al
descarregáles, les porten a un almassén al que a mols puestos diuen
aduana, que es del ajuntamén o del siñó de la siudat; y allí,
donán an aquells que están al seu cárrec, per escrit, tota la
mercansía y lo preu de ésta, se li done al viachán una bodega a la
que fique la seua mercansía y la tanque en clau; y los dits aduanés
después escriuen al llibre de la aduana a cuenta del viachán tota
la seua mercansía, fénse después pagá los seus drets per lo
viachán o de tota o de part de la mercansía que éste trague de la
aduana.
Y per neste llibre de la aduana moltes vegades se
informen los corredós de la calidat y la cantidat de les mercansíes
que ñan allí, y tamé están allí los mercadés que les tenen, en
los que después ells, segóns los ve a ma, parlen de los cambis, los
trueques, y de les ventes y de atres assuntos. Esta costum, com a
mols atres puestos, ñabíe a Palermo de Sicilia; aon tamé ñabíen,
y encara ñan, moltes dones de hermossíssim cos pero enemigues de la
honestidat, les que, per los que no les coneixen siríen y són
tingudes per grans y honestíssimes dames. Y están dedicades del tot
no ya a afeitá sino a pelá als hómens, en cuan veuen a un viachán
forasté allí, en lo llibre de la aduana se informen de lo que té y
de cuán pot guañá, y después en los seus plassentés y amorosos
actes y en paraules dolsíssimes se les ingenien en seduí y en
atraure lo seu amor; y ya a mols ne han atret als que bona part de
les seues mercansíes los han pres de les mans, y a bastáns tot; y
de ells ne han ñagut que no sol la mercansía, sino tamé lo barco y
les carns y los ossos los han dixat, tan suavemen la barbera ha sabut
passáls la navalla.
Ara be, no fa mol tems va passá que aquí,
enviat per los seus mestres, va arribá un dels nostres jovens
florentíns de nom Niccolo de Cignano, encara que li díen
Salabaetto, en tantes pesses de roba de llana que li habíen entregat
a la fira de Salerno que podíen valdre uns singséns floríns de or;
y entregán la tassa de ells als aduanés, los va ficá a una bodega,
y sense mostrá molta pressa en despacháls, va escomensá a rondá
per la siudat. Y sén ell blang y rubio y mol pincho, y mol gentil,
va passá que una de estes dones barberes, que se fée cridá madama
Lancofiore, habén sentit algo dels seus assuntos, li va ficá los
ulls a damún; de lo que donánsen cuenta ell, creén que ella ere
una gran Siñora, va pensá que per la seua hermosura li agradabe, y
va pensá en portá mol cautamen este amor; y sense di res a dingú,
va escomensá a passejá per dabán de la casa de aquella. Ella,
donánsen cuenta, después de inflamál en les seues mirades, mostrán
que se consumíe per nell, secretamen li va enviá una dona del seu
servissi que mol be coneixíe l'art de la picardía, que, casi en
llágrimes als ulls, después de moltes histories, li va di que en la
seua hermosura y amabilidat habíe conquistat a la seua Siñora de
tal manera que no trobabe descáns ni de día ni de nit; y per naixó,
cuan vullguere, dessichabe mes que atra cosa pugué trobás en ell
secretamen a uns bañs; y después de aixó, traén un anell de la
bossa, de part de la seua Siñora lay va doná.
Salabaetto, al
sentí aixó va sé lo home mes alegre que may van ñabé; y prenén
lo anell y fregánse en ell los ulls y después besándolo, sel va
ficá al dit y li va contestá a la bona dona que, si madama
Lancofiore lo volíe, que estabe ben retribuida perque ell la volíe
mes que a la seua propia vida, y que estabe disposat a aná aon an
ella vullguere y a consevol hora. Tornada, pos, la mensajera a la
seua Siñora en esta resposta, a Salabaetto li van di enseguida a
quíns bañs al día siguién, después de véspres, debíe esperála;

éste, sense díli res a dingú, a la hora ordenada allí que sen
va aná, y va trobá que la sala de bañs habíe sigut alquilada per
la Siñora. Y casi acababe de entrá cuan van apareixe dos esclaves
carregades de coses: la una portabe al cap un gran y hermós madalap
de guata y l’atra una grandíssima sistella plena de coses; y
estenén este madalap a un catre a una alcoba de la sala, van ficá
damún un parell de llansols finíssims de seda y después un cobertó
de blanquíssim cendal de Chipre en dos cuixíns bordats a maravilla;
y después de aixó, despullánse y entrán al bañ, lo van rentá y
van agraná tota la sala.
Y poc después la Siñora, seguida per
atres dos esclaves, va víndre al bañ; aon ella, en cuan va pugué,
va fé grans festes a Salabaetto, y después de los mes grans
suspiros del món, después de que mol lo va abrassá y besá, li va
di:


- No sé quí haguere pogut portám an
aixó mes que tú; que me has botat foc, chiquet toscano.


Después de aixó, cuan ella va voldre,
los dos despullats van entrá al bañ, y en ells dos de les esclaves.
Allí, sense dixá que dingú mes li ficare la ma damún, ella
mateixa en sabó en almizcle y en un atre perfumat en clavo,
maravillosamen y be va rentá del tot a Salabaetto, y después se va
fé rentá y refregá per les seues esclaves. Y fet aixó, van portá
les esclaves dos llansols blanquíssims y sutils de los que emanabe
tan bona auló a roses que tot lo que ñabíe pareixíen roses; y van
embolicá en un a Salabaetto y en l’atre a la Siñora, y sels van
emportá al llit preparat. Y allí, después de dixá eixugás la
suó, traénlos les esclaves aquells llansols, se van quedá
despullats. Y traén de la sistella poms de plata bellíssims y
plens, uns de aigua de roses, atres de aigua de azahar, de aigua de
flo de jazmíns, totes aquelles aigües van derramá; y después,
traén caixes de dolsos y pressiadíssims vins, se van confortá. A
Salabaetto li pareixíe está al paraísso; y mil vegades habíe
mirat an aquella, que ere majíssima, y sen añs li pareixíe cada
hora per a que les esclaves sen anaren y pugué trobás als seus
brassos. Les esclaves, después de que, per orde de la Siñora, dixán
una antorcha ensesa a la alcoba, sen van aná de allí, ésta va
abrassá a Salabaetto y ell an ella; y en grandíssim plaé de
Salabaetto, al que li pareixíe que se derretíe per nella, van está
una llarga hora. Pero después de que a la Siñora li va pareixe tems
de eixecás, fen víndre a les esclaves, se van vestí, van beure y
minjá dolsaines, y rentánse la cara y les mans en aquelles aigües
odoríferes, y volén anássen, li va di la Siñora a Salabaetto:

- Si vullgueres, me pareixeríe un favor grandíssim que esta nit
vingueres a sopá en mí y a dormí. Salabaetto, que ya de la
hermosura y de les amables artimañes de ella estabe pessigat, creén
que ere per an ella com lo cor del cos amat, va contestá:
-
Siñora, tot lo vostre gust me es mol grato, y per naixó tan esta
nit com sempre faré lo que vullgáu y lo que per vos me sigue manat.


Entornánsen, pos, la Siñora a casa, y
fen adorná la seua alcoba, y fen prepará un sopá esplendit, va
esperá a Salabaetto. Este, cuan se va fé algo fosc, allá que sen
va aná, y alegremen ressibit, en gran festa y ben servit va sená en
la Siñora. Después, entrán a la alcoba, va sentí allí una
maravillosa auló de fusta de aloe y va vore lo llit adornadíssim en
muixonets de Chipre, y moltes bones robes penján de los barróns;
estes coses, totes juntes y cada una per sí sola li van fé pensá
que teníe que sé aquella una gran y rica Siñora; y per mol que
haguere sentit parlá de la seua vida y costums, no su volíe creure
per res del món, y si se haguere cregut que an algún lo haguere fet
burla, per res del món se podíe pensá que aixó li podíe passá
an ell. En grandíssim plaé se va gitá aquella nit en ella,
inflamánse mes cada vegada. Arribat lo matí, li va señí ella un
hermós y elegán cinturón de plata en una bona bossa, y li va di: -
Dols Salabaetto meu, me encomano a tú; y aixina com la meua persona
está a la teua dispossissió, aixina u está tot lo que ting, y lo
que yo puc, a lo que vullgues maná.


Salabaetto, contén, besánla y
abrassánla, va eixí de casa seua y va aná cap aon acostumaben a
está los demés mercadés. Y anán una vegada y atra en ella sense
que li costare res, y enviscánse cada día mes, va passá que va
vendre la roba al contat y en un bon profit; lo que la bona dona no
per nell, sino per atres va sabé en seguida. Y habén anat
Salabaetto a casa seua una tarde, va escomensá ella a bromejá y a
jugá en ell, y a besál y a abrassál, mostránse tan inflamada de
amor que pareixíe que anabe a morísseli als brassos; y volíe
donáli dos bellíssimes copes de plata que teníe, que Salabaetto no
volíe pendre, perque entre unes vegades y atres be habíe ressibit
de ella lo que valdríe uns trenta floríns de or sense habé pogut
fé que ella ressibiguere dell res que valguere una grossa. Al final,
habénlo ben inflamat en lo mostrás inflamada, una de les seues
esclaves, tal com ella u habíe preparat, la va cridá; per lo que
ella, eixín de la alcoba y están afora una mica, va torná a dins
plorán, y tiránse damún del llit pancha per aball, va escomensá a
lamentás. Salabaetto se va extrañá, la va agarrá en brassos y va
escomensá a plorá en ella y a díli: - ¡Ah!, cor del meu cos, ¿qué
tens tan de repén?, ¿quína es la raó de este doló? ¡Ah, dísmu,
alma meua!


Después de que la dona se va fé rogá
bastán, va di:


- ¡Ay, dols siñó meu! No sé qué fé
ni qué di. Acabo de ressibí una carta de Mesina, y me escriu mon
germá que, encara que haiga de vendre o empeñá tot lo que ting,
que sense falta li envía abáns de vuit díes mil floríns de or y
que si no li tallarán lo cap; y yo no sé qué puc fé per a
obtíndrels tan pronte; que, si tinguera al menos quinse díes de
tems, trobaría la manera de ajuntáls, o podría vendre algunes de
les nostres possessións; pero no podén, preferiría está morta
abáns de que me arribare aquella mala notíssia.
Y dit aixó, no
dixabe de plorá. Salabaetto, al que les amoroses flames li habíen
tret gran part del coneiximén, creén que aquelles llágrimes eren
verdaderes y les paraules de amor mes verdaderes, va di:


- Siñora, yo no podré oferíton mil,
pero sí singséns floríns de or, si creéu que mels podréu torná
de aquí quinse díes; y vostra ventura es que pressisamen ahí vach
vendre la cárrega de roba: que, si no fore aixina, no podría
dixátos ni una grossa.


- ¡Ay! - va di la dona -, ¿aixina que
has patit incomodidat de dinés? ¿Per qué no me u demanabes? Perque
si no ne ting mil sí que ne ting sen y hasta dosséns per a donát; me has tret lo valor per a asseptá lo servissi que me oferixes.


Salabaetto, mol mes que cautivat per
nestes paraules, va di:
- Siñora, per assó no vull que u dixéu;
que si tan los haguera nessessitat com los nessessitéu vos, be tols
hauría demanat.


- ¡Ay! - va di la Siñora -,
Salabaetto meu, be sé que lo teu amor per mí es verdadé y perfecte
cuan, sense esperá a que te u demanara, en tan gran cantidat de
dinés espontáneamen me proveíxes en esta nessessidat. Y en sertesa
era yo tota teua sense aixó, y en aixó u siré mol mes; y may
dixaré de agraít la salvassió del cap de mon germá. Pero sap Deu
que de mala gana los preng considerán que eres viachán y que los
mercadés nessessiten los dinés per als seus negossis; pero com me
apure la nessessidat y ting firme esperansa de tornátels pronte, los
pendré, y per lo que falto, si no los trobo enseguida, empeñaré
totes estes coses meues.


Y dit aixó, derramán llágrimes, se va
dixá caure a la faldeta de Salabaetto, que va escomensá a
consolála; y passán la nit en ella, per a mostrás magnánimamen lo
seu servidó, sense esperá a que los hi demanare li va portá
singséns floríns de or, que ella, rién en lo cor y plorán en los
ulls va pendre, contentánse Salabaetto en una simple promesa seua.
En cuan la dona va tindre los dinés van escomensá a cambiá les
condissións; y cuan antes la visita a la dona estabe libre totes les
vegades que Salabaetto volíe, van escomensá a apareixe raóns per
les que de set vegades li passabe no pugué entráy ni una, ni li
ficaben la cara ni li féen les caríssies ni les festes de abáns. Y
passat en un mes y en dos lo plasso en que los seus dinés teníen
que séli tornats, al demanáls li donaben paraules en pago; per lo
que, acatánsen Salabaetto del engañ de la malvada dona y de lo seu
poc coneiximén, y veén que de alló res profitós trauríe, perque
no teníe cap escritura ni testimoni, y avergoñínsen de queixás a
dingú, perque l´habíen avisat abáns de la burla que mereixcudamen
per la seua brutalidat li vindríe de aixó, mol dolgut, en ell
mateix plorabe la seua desgrassia. Y habén ressibit moltes cartes
dels seus mestres per a que cambiare aquells dinés y los hi enviare,
per a que no siguere descuberta la seua culpa, va deliberá anássen,
y puján a un barquet, no a Pisa com debíe, sino a Nápoles sen va
aná. Estabe allí en aquell tems lo nostre compare Pietro del
Canigiano, tessorero de madama la emperatrís de Constantinopla, home
de gran talento y sutil ingenio, grandíssim amic de Salabaetto y de
los seus; en lo que, com a persona discretíssima, lamentánse
Salabaetto después de algúns díes, li va contá lo que habíe fet
y la seua desgrassiada aventura, y li va demaná ajuda y consell per
a pugué allí guañás la vida afirmán que may enteníe torná a
Florencia. Canigiano, entristit per estes coses, va di: - Mal has
fet, mal te has portat, mal has obeít als teus mestres, massa dinés
de una vegada te has gastat en moldre; pero ¿qué? Está fet, y se
té que pensá en un atra cosa. Y com home avisat rápidamen van
pensá lo que habíen de fé y lay va di a Salabaetto;
al que,
agradánli lo plan, se va llansá a la aventura de seguíl. Y tenín
algúns dinés y habénni dixat Canigiano uns pocs, va maná fé uns
cuans embalajes ben lligats, y comprá vin barriques de oli y
omplíles, y carregán tot alló sen va entorná cap a Palermo; y
entregán la relassió de los embalajes als aduanés y la de les
barriques, y fen anotá totes les coses a la seua cuenta, los va ficá
a les bodegues, dién que hasta que un atra mercansía que estabe
esperán no arribare no volíe tocá aquella. Lancofiore, habénsen
enterat de aixó y sentín que valíe uns dos mil floríns de or o
mes, alló que al presén habíe portat, sense contá lo que
esperabe, que valíe mes de tres mil, pareixénli que habíe apuntat
baix, va pensá en restituíli los singséns per a pugué tíndre la
majó part de los sing mil; y va enviá a buscál. Salabaetto, ya en
malissia, allí va acudí. Ella, fen vore que no sabíe res de lo que
habíe portat, li va fé una maravillosa benvinguda, y va di:


- Aquí tens, si te habíes enfadat en
mí perque no tels vach torná en lo plasso pressís... Salabaetto se
va ficá a riure y va di:


- Siñora, en verdat me va desagradá
un poc, perque me haguera arrencat lo cor per a donátol si en alló
tos complaguera; pero vull que sapigáu lo enfadat que estic en vos.

Es tan l´amor que tos ting que hay fet vendre la majó part de
les meues possessións, y ara hay portat aquí mercansía que val mes
de dos mil floríns, y ne espero de Ocsidén mes que valdrá mes de
tres mil, y vull fé an esta siudat un almassén y quedám aquí per
a está sempre prop de vos, pareixénme que estic milló en lo vostre
amor que crec que dingú pugue estáu en lo seu. A lo que la dona va
di:


- Mira, Salabaetto, tot este arreglo
teu me agrade mol, perque te vull mes que a la meua vida, y me agrade
mol que hagues tornat en intensió de quedát perque espero passá
encara mols bons ratos en tú; pero vull excusám un poc perque, en
aquells tems en que ten vas aná algunes vegades vas voldre entrá y
no vas pugué, y algunes vas vindre y no vas sé tan alegremen
ressibit com solíes, y ademés de aixó, no te vach torná los dinés
a tems. Tens que sabé que entonses estaba yo en grandíssima pena; y
lo que está en este estat, per mol que vullgue a un atre no li pot
ficá tan bona cara ni aténdrel com voldríe; y ademés tens que
sabé que li es mol penós a una dona pugué reuní mil floríns de
or, y tots los díes li diuen mentires y no se cumplix lo que se li
ha prometut, y per naixó nessessitam tamé natros mentí als demés;
y de ahí ve que yo no te puguera torná los teus dinés. Pero los
vach reuní poc después de la teua marcha y si haguera sabut aón
enviátels tels haguera fet arribá; pero com no u sabía, tels hay
guardat. Y fénse portá una bossa aon estaben aquells mateixos que
ell li habíe dixat, lay va ficá a la ma y li va di:


- Conta a vore si ne ñan singséns.


Salabaetto may se habíe sentit tan
contén, y contánlos y veén que ne ñabíen singséns, y tornánlos
a guardá, va di:


- Siñora, sé que diéu la verdat,
pero prou hau fet; y tos dic que per naixó y per
l´amor que tos
ting may me demanaríeu per a consevol nessessidat vostra una
cantidat que puguera yo donátos que no to la donara; y en cuan me
haiga establit podréu probám en aixó.
Y de esta guisa
recuperat en ella l´amor en paraules, va escomensá Salabaetto a
frecuentála galanmen, y ella a donáli gust y a féli los mes grans
honors del món, y mostráli mol amor. Pero Salabaetto, volén en un
engañ castigá lo engañ que ella li habíe fet, invitat un día per
a que anare a sopá y a dormí en ella, va acudí tan melancólic y
tan tristot que pareixíe que vullguere morís. Lancofiore,
abrassánlo y besánlo, va escomensá a preguntáli per qué teníe
aquella melancolía. Ell, después de fés rogá un bon rato, va di:
- Estic arruinat, perque lo barco aon estabe la mercansía que yo
esperaba ha sigut capturat per los corsaris de Mónaco y per a
rescatál se nessessiten deu mil floríns de or, de los que yo ne
ting que pagá mil; y no ting dinés perque los singséns que me vas
torná los vach enviá enseguida a Nápoles per a invertíls en teles
y portáles aquí. Y si vullguera ara vendre la mercansía que ting
aquí, com no es la temporada apenes me donarán una perra per dos
géneros; y encara no soc aquí prou conegut per a trobá qui mels
dixo, y per naixó no sé qué di ni qué fé; y si no envío pronte
los dinés se emportarán a Mónaco la mercansía y may mes la
recuperaré.


La dona, mol contrariada per naixó,
perque li pareixíe pédreu tot, pensán qué podíe ella fé, va di:


- Deu sap lo que me dol per amor teu;
¿pero de qué servix apenás tan? Si yo tinguera eixos dinés sap
Deu que tels dixaría enseguida, pero no los ting; ña una persona
que fa tems men va dixá singséns, pero en forta ussura, que no
demane menos del trenta per sen; si de eixa tal persona los
vullgueres, nessessitaríes de garantía un bon empeño; y en cuan a
mí yo estic disposada a empeñá totes estes robes y la meua persona
si cal per lo que vullgue dixám, per a pugué servít, pero lo
remanén, ¿cóm lo asseguraríes?


Va vore Salabaetto la raó que movíe an
ésta a féli tal servissi y sen va acatá de que de ella siríen los
dinés prestats. Primé lay va agraí y después va di que encara que
fore a mol alt interés no u podíe dixá, pos li apretabe la
urgensia; y después va di que u asseguraríe en la mercansía que
teníe a la aduana, fénla escriure a nom del prestamiste, pero que
volíe conservá la clau de la bodega, per a pugué mostrá la seua
mercansía si algú la volíe vore y per a que res li tocaren o
permutaren o cambiaren. La dona va di que aixó estabe ben dit y ere
mol bona garantía; y per naixó, al arribá lo día va enviá a
buscá a un corredó del que sen fiabe mol y parlán en ell sobre
este assunto li va entregá mil floríns de or, que lo corredó va
prestá a Salabaetto, y va fé inscriure al seu nom lo que Salabaetto
teníe a les bodegues, y habén fet les escritures y contraescritures
juns, y quedán en concordia, sen van aná als seus assuntos.
Salabaetto, tan pronte com va pugué, puján a un barquet, en mil
singséns floríns de or sen va aná a vore a Pietro del Canigiano a
Nápoles, y desde allí los va enviá una fiel y completa cuenta a
Florencia als seus mestres, los que l´habíen enviat en les robes; y
pagánli a Pietro y a consevol atre al qui deguere algo, mols díes a
Canigiano su va passá be en lo engañ fet a la siciliana; después,
de allí, no volén continuá sén viachán, va víndre a Ferrara.

Lancofiore, com no trobabe a Salabaetto a Palermo va escomensá a
extrañás y va sospechá; y después de esperál uns dos mesos, veén
que no tornabe, va fé que lo corredó manare despressintá les
bodegues. Y examinán les barriques que se creíe que estaben plenes
de oli, va trobá que estaben plenes de aigua del mar, y sol ñabíe
una capa de oli damún. Después, deslligán los embalajes, tots
menos dos, que eren teles, plens los va trobá de borra; y entre tot
lo que ñabíe no valíe mes de dosséns floríns; per lo que
Lancofiore, veénse burlada, va plorá per los singséns floríns
tornats y mol mes per los mil prestats, diénse moltes vegades: - Qui
trate en toscano no pot sé segato.


Y aixina, quedánse en la pérduda y la
burla, se va trobá en que tan listos eren la una com l´atre.
Al
acabá Dioneo la seua novela, Laureta, veén que habíe arribat lo
final del seu reinat, alabats los consells de Pietro Canigiano, que
per los seus efectes se habíen vist sé bons, y la sagassidat de
Salabaetto, que no va sé menos al ficáls en obra, traénse del cap
lo lloré lay va ficá al cap a Emilia, dién:


- Siñora, tindrem una hermosa reina,
féu, pos, que a la vostra hermosura acompañon les vostres obres.


Y va torná a assentás. Emilia, per
vóres feta reina y alabada en públic per la seua bellesa, se va
colorá, y la seua cara pareixíe los nugolets rosa de la aurora.
Después de tindre los ulls cachos una mica, va organisá en los seu
senescal los assuntos pertinéns a la compañía, y aixina va
escomensá a parlá:


- Deleitables siñores, mol
manifestamen veém que, después de que los bueys se han cansat durán
lo día, amarrats al jou, són aliviats y liberats, y sels dixe
pasturá per aon volen. Veém tamé que són mes hermosos los jardíns
en varies plantes que los carrascals; per naixó, considerán los
díes que ham estat parlán daball de una ley, demá no tos limitaré
cap tema, vull que cadaú parlo de lo que vullgue, y crec que la
variedat de les charrades que se conton sirá milló que parlá de
sol un tema. Lo que vingue después de mí al trono, podrá
constreñímos a les acostumades leys. Y dit aixó, hasta la hora de
sopá los va consedí libertat a tots. Tots van alabá a la reina, y
alsánse, se van entretindre.
Van sopá al voltán de la hermosa
fon, y después de la sena, del modo acostumat un bon rato se van
divertí cantán y ballán. Al final la reina, per a seguí lo estil
dels seus predecessós, li va maná a Pánfilo que cantare una cansó,
que díe aixina:

Tan es, Amor, lo be


y lo contén que estic per tú sentín


que soc felís cremánme a les teues
flames.


Lo meu cor tanta alegría rebose,


tan de goch está ple


per lo que me has donat,


que amagáu siríe cosa seria


y a la cara serena


se mostre lo meu alegre estat:


que están enamorat


de un be tan elevat y estupendo


leve me sigue estám an ell cremán.


Yo no sé demostrá cantán


ni indicá en lo dit,


Amor, lo be que séntigo;


y encara que u sapiguera hauría de
callá


que, sense dixáu callat,


se tornaríe tormén:


pos estic tan contén


que consevol parlá aniríe menguán


antes que anáu descubrín.


¿Quí pensaríe ya que estos brassos
meus


podríen torná


aon los han tingut,


y que la meua cara sense patí rechás


tornaríe a arrimás


aon va sé beneída?


may haguera cregut


la meua fortuna, encara que estiga
sucarrat
y lo meu plaé y goch estiga amagán.


La cansó de Pánfilo acabada, y per
tots corejada, no van ñabé dingú que, en mes atenta solissitut que
li corresponíe, no prenguere nota de les seues paraules, esforsánse
en adiviná alló que ell cantabe que li conveníe tíndre amagat; y
encara que uns cuans van esá imaginánse diferentes possibilidats,
dingú va arribá a la verdat del assunto.
Y la reina, después
de vore que la cansó de Pánfilo habíe acabat, va enviá a les
joves siñores y als jovens siñós a dormí.


ACABE LA OCTAVA JORNADA.