Mostrando entradas con la etiqueta sí. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta sí. Mostrar todas las entradas

sábado, 23 de mayo de 2026

Si - sí

Si, conj., lat. si, si.
Farai gaya chanso,
Si far la sai.
(chap. Faré gaya (alegre) cansó, si fé la sé. Siensia gaya. La segalla no.)

La lleit de la cabra

Platz mi mais viure desesperatz
Que si ieu fos per altra domn' amatz.
Rambaud d'Orange: Si de trobar.
Je ferai gaie chanson, si faire je la sais.
Il me plait plus vivre désespéré que si je fusse aimé par autre dame.
L'I s'élidait parfois devant une voyelle.
S' aguem paor, no ns o cal demandar.
Rambaud de Vaqueiras: Honrat marques.
Si nous eûmes peur, il ne vous le faut demander.
Ara sabrai s' a ges de cortesia
En vos, dona.
Giraud le Roux: Ara sabrai.
Maintenant je saurai s'il (n') y a point de courtoisie en vous, dame.
Loc. Conduytz e deportz, joys e dos
Son tornat en si t fas, faras.
B. de Venzenac: Iverns vay.
Festins et réjouissances, plaisirs et dons sont tournés en si tu fais, tu feras.
ANC. FR. L'ancien français a long-temps employé la conjonction SE.
Bien set que il est mal venuz
Se il pooit estre tenuz...
Se plus n'i vaut engin que force.
Roman du Renart, t. 1, p. 71.
Car vous perdez soudainement
Vostre cueur se la regardez.
Charles d'Orléans, p. 62.
Por Dieu se vos vient à plaisir,
Dites-moi, s'il vos puet membrer,
S'avez oï d'aucun conter
Qui éust un antier ami.
Fabl. et cont. anc., t. II, p. 51.
Dans l'exemple précédent on a vu que l'E de SE pouvait être élidé, quoiqu'il ne le fut pas toujours quand le mot suivant commençait par une voyelle.
Depuis que la langue française a adopté le SI conjonctif latin et roman, l'I de SI ne s'est plus élidé, comme l'E de SE s'élidait jadis, à moins qu'il ne se trouve devant IL, et alors même on peut dire que c'est l'ancienne forme conservée.
Conj. comp. No s pot sillabicar ni ajustar sino ab vocal.
(chap. No se pot silabisá ni ajuntá mes que en vocal.)
Leys d'amors, fol. 60.
Ne se peut syllaber ni ajuster sinon avec voyelle.
Non agui m' intensio
En autra si en vos no.
Hugues de Saint-Cyr: Longamen.
Je n'eus mon intention en autre sinon en vous.
ANC. FR. Seingneur, ne lur font se mal nun. Roman de Rou, v. 5993.
CAT. ESP. Si. PORT. IT. Se. (chap. Si, conjunsió. Si yo faiguera, si tú faigueres, si ell o ella faiguere, si natros o natres faiguerem, si vatros o vatres faiguereu, si ells o elles faigueren.)

2. Aissi, Ayssi, Aici, adv., ainsi, de cette manière.
Quant aissi auzetz esbaudir
Lo rossinhol nueit et jorn.
B. de Ventadour: Amics.
Quand ainsi vous entendez s'égayer le rossignol nuit et jour.
Loc. Amen, Dieus, aissi sia.
(chap. Amén, Deu, així (aixina) sigue.)
Folquet de Marseille: Vers Dieus.
Amen, Dieu, ainsi soit-il.
ESP. Así. PORT. Assim. (chap. Així, aixina (que), aixines; aissí - Luis Arrufat.)

- Adv. de lieu. Ici.
Aytan cavalier son ayssi cum aqui. Leys d'amors, fol. 69.
(chap. Tans caballés están (ñan) aquí com allí o allá. A la frasse anterió, “aqui” signifique “allí, allá”, no aquí : astí, açí.)
Autant de cavaliers sont ici comme là.
Conj. comp. Dregz es, en leial fe,
C' aissi com hom compra venda.
Hugues de Saint-Cyr: Estat ai fort.
Il est juste, en loyale foi, qu'ainsi comme on achète on vende.
Et en aissi cum il a beutat gran...
Et en aissi cum es de belh paratge.
Cadenet: Longa sazo.
Et de même comme elle a grande beauté. Et de même comme elle est de belle race.
ESP. Al otro dia (día) mañana asi (así) como salió el sol.
(chap. Al atre día pel matí (de matinada) aixina com va eixí lo sol.)
Poema del Cid, v. 2078.
Adv. comp. Aissi cum las suelh captener,
En aissi las descaptenrai.
(chap. Aixina com les solgo elevá (eixecá, alsá), aixina les baixaré.)
B. de Ventadour: Quan vei.
Ainsi comme j'ai coutume de les élever, de même je les abaisserai.
Auzen de totz parla en ayssi. Trad. de l'Évangile de Nicodème.
A l'oyant de tous il parle par ainsi.
CAT. Assi. (chap. Aixina, aixines, així, aissí. Aquí, astí, açí, assí. La ç y la ss sonaben igual, y se troben textos en les dos varians; sense tildes als textos antics.)


Si, adv., lat. sic, ainsi.
E tuich aquist si l' abandoneron e feiron patz ses lui, e si se perjureron vas lui. 
V. de Bertrand de Born.
Et tous ceux-ci ainsi l'abandonnèrent et firent paix sans lui, et ainsi se parjurèrent envers lui.
Si s fa 'l jays e l' auriola.
Marcabrus: Quan la fuelha.
Ainsi se fait le geai et le loriot.
ANC. FR.
Sire, ce dist li dus, si seit com vos voldrez.
Richart si creut l' eveske, traïson ne dobta.
Roman de Rou, v. 2441 et 4352.
- Certainement, assurément.
Lo coms de Peitieus si fo uns dels maiors cortes del mon.
V. du comte de Poitiers.
Le comte de Poitiers certainement fut un des plus grands courtois du monde.
Vos etz lo meus jois premiers,
E si seretz vos lo derriers
Tan quant la vida m' er durans.
B. de Ventadour: Pel dols chant.
Vous êtes le mien bonheur premier, et assurément vous serez le dernier autant que la vie me sera durant.
ANC. FR. Cumbatez-vos è si veincrez.
Roman de Rou, v. 12620.
- Pourtant, toutefois.
Can qu' el sia misericordios, si es drechuriers. Liv. de Sydrac, fol. 129.
Combien qu'il soit miséricordieux, pourtant il est juste.
Sitot no m suy amaire,
Si vuelh ieu esser chantaire.
Pons Fabre d'Uzès: Luecx es.
Quoique je ne sois pas amant, pourtant je veux être chanteur.
ANC. FR. Tu vois en l'amande trois choses: l'escorce, la coquille et le nouel, et si est une seule amande. Chr. de Fr. Rec. des Hist. de Fr., t. V, p. 295.
Bref, je ne puis mourir, et si je ne puis vivre.
Premières Œuvres de Desportes, p. 4.
Quer mult le redotoent e si l' amoent tuit. Roman de Rou v. 2294.
- Aussi, pareillement.
On es gaains si es dampnatges. Trad. de Bède, fol. 80.
Où est profit aussi est dommage.
Sabes be que ieu soi gentils et auta de riqueza e jove d' ans, e si dis hom que ieu soi fort bela. V. de G. Faidit.
Vous savez bien que je suis gentille et haute de noblesse et jeune d'ans, et pareillement dit-on que je suis fort belle.
Loc. Si franqueza no m socor,
No sai negun cosselh de me;
Si fatz ! que 'l clamarai merce.
Arnaud de Marueil: Lo gens temps.
Si franchise ne me secourt, je ne sais nul conseil pour moi; si fais ! vu que je lui crierai merci.
Toza, si fa, mai que no fas semblan.
Giraud Riquier: L'autr'ier trobei.
Fillette, si fait, plus que je ne fais semblant.
Conj. comp.
Guiraut Riquier, si be us es luenh de nos,
Cosselh us quier e donatz lo m breumens.
T. de P. Torat et de G. Riquier: Guiraut.
Giraud Riquier, bien que vous soyez loin de nous, je vous demande conseil et donnez-le-moi brièvement.
Per tot lo cors m' intra l' amors,
Si com fai l' aigua en la 'sponja.
(chap. Per tot lo cos m'entre l'amor, tal (aixina) com fa l'aigua a l'esponja.)
P. d'Auvergne: Manta gen.
Par tout le corps m'entre l'amour, ainsi comme fait l'eau dans l'éponge.
ANC. FR. Si kome les mena fortune. Roman de Rou, v. 476.
Si com je sais et com je croi. Fabl. et cont. anc., t. II, p. 314.
(chap. Aixina com yo sé y com yo crec.)
Il m' a conquis e m ten en sa bailia,
Si que, mon grat, partir no m' en volria.
Perdigon: Anc no cugei.
Elle m'a conquis et me tient en sa puissance, tellement que, de mon gré, séparer je ne m'en voudrais.
Si m destreignetz, domna, vos et Amors,
Qu' amar no us aus, ni no m' en puesc estraire.
Arnaud de Marueil: Si m destreignetz.
Tellement vous m'étreignez, dame, vous et Amour, que je n'ose vous aimer ni ne puis m'en arracher.
ANC. FR.
Puis çà, puis là comme dure tourmente
La faict tourner à force véhémente,
Si que souvent cordage, mast et hune
Sont desrompuz par diverse fortune.
Cretin, p. 249.

2. SI, adv. d'affirmation, lat. sic, si, oui.
L' us dis al autre: Si sera. - Non sera. - Si es. - Non es. - Si fo. - Non fo.
V. et Vert., fol. 25.
L'un dit à l'autre: Si, ce sera. - Ce ne sera pas. - Si, c'est. - Ce n'est pas. - Si, ce fut. - Ce ne fut pas.
ANC. FR. Où est-il? ne l'avez-vous point trouvé? Si avons.
H. Estienne, Apologie pour Hérodote, t. II, p. 64.
Subst. Beill si e il plazen no.
Hugues de Saint-Cyr: En aissi.
Beaux si et les agréables non.
ANC. FR. Celle où les méchants n'ont point authorité de commander et les bons si. Amyot, Trad. de Plutarque. Morales, t. III, p. 66.
(chap. Sí. Pera di lo contrari se diu no, o sí, los collons!)
(N. E. Raynouard NO explica en este apartado que en occitano, sí afirmativo se decía y escribía: oc, hoc, och; òc, de ahí el nombre de la lengua occitana. Todavía se usa en Cataluña, en la Vall d'Aran, en aranés, y se usaba en los textos catalanes, por ejemplo uno de 1505, sentencia a Jacme de Casafranca, lugarteniente del tesorero real, por judaizar, herejía. El catalán siempre fue uno más de los dialectos occitanos.)

Senyora Reyna final resposta de hoc o de no e ab aquella expedirnos de continent los dits consellers digueren hirien fer de tot aço a la dita Senyora Reyna relacio.

jueves, 8 de agosto de 2024

Oc, hoc, òc, och (sí en ocsitá, y en dialecte catalá)

Oc, hoc, adv. affirm., lat. hoc, oui.

(N. E. El latín usaba otro tipo de hoc, que se ha visto antes, ver la letra O.)

Senyora Reyna final resposta de hoc o de no e ab aquella expedirnos de continent los dits consellers digueren hirien fer de tot aço a la dita Senyora Reyna relacio.

Oc, oui, était corrélatif de non, non.

Que farai doncs deserenan? 

Partirai m'en? - Oc, si pogues.

Peyrols: Eu non laudarai. 

Que ferai-je donc dorénavant? M'en séparerai-je? - Oui, si je pusse.

A penas sai dir oc ni no,

Quan no vey vostre guay cors gen.

Pons de Capdueil: S'anc fis.

A peine je sais dire oui et non, quand je ne vois pas votre gaie personne gentille. 

La donzella respont: 

Segner, hoc, de bon grat. 

V. de S. Honorat. 

La damoiselle répond: Seigneur, oui, de bon gré.

C' ametz mais dir oc que non.

Gui de Cavaillon: Seigneiras. 

Que vous aimiez davantage dire oui que non. 

Substantiv. Mi vengr' a plazer

Qu' eu pogues un oc aver. 

Berenger de Palasol: Totz temeros. 

Me viendrait à plaisir que j'en pusse avoir un oui. 

Un no qu'es per me auzitz, 

Que val mil ocs afortitz.

G. Faidit: No m' alegra. 

Un non qui est par moi entendu, qui vaut mille ouis assurés.

Val mais us cortes nos

Quant hocs no i trob' undanza. (: aondansa)

R. Jordan: Era m don. Var. 

Vaut plus un non courtois, quand oui n'y trouve profit. 

Loc. Ab fe et ab religion

Deu gardar son hoc e son non. 

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus. 

Avec foi et avec religion doit garder son oui et son non.

Cels que parlon ab me, ieu no 'ls enten, 

E faz lor en, al esgardar, parven, 

Et ab rire, et ab oc e no dire.

Aimeri de Bellinoy: Aissi col pres. 

Ceux qui parlent avec moi, je ne les entends, et je leur en fais, au regarder, semblant, et avec rire, et avec dire oui et non.

Non es bo, de so que reys autreya, 

Quant a dig d'oc, que pueis digua de no. 

Bertrand de Born: Pus Ventedorn. 

Il n'est pas bon, de ce qu'un roi octroie, quand il a dit d'oui, qu'il dise ensuite de non. 

Del vostre rei mi playria d'Arago 

Que, per son sen, disses d'oc o de no.

Aimeri de Bellinoy: Meraveill me. 

De votre roi d'Aragon il me plairait que, selon son sens, il dît d'oui ou de non.

Non a vassal tan bon... 

No 'l torn son oc en no.

Guillaume de Berguedan: Joglar. 

N' a vassal si bon... qu'il ne lui tourne son oui en non.

Nulla res no m pot dar guarison, 

Si ma domna no m vol far oc de no.

Raimond de Miraval: Tuit sil que. 

Nulle chose ne peut me donner guérison, si ma dame ne me veut faire oui de non.

ANC. FR. Ne me distrent ne o ne non.

Si ne lor dit ne ho ne non.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 239, et t. III, p. 413.

(N. E. Este “ho” francés equivale al hoc latín, oïl, oui.)

Je n'en sai plus ne o ne non. Lai d' Ignaurès, p. 30.

ANC. IT. E se volemo guardare in lingua d'oco et in lingua de sì.

Dante. (N. E. De vulgari eloquentia, en latín.)

De Vulgari Eloquentia, Dante.

CAT. Hoc. (N. E. Se encuentra en el dialecto catalán, hoc, oc, òc, och, incluso en el año 1505, https://chapurriau.blogspot.com/2022/11/jacme-de-casafranca-sanct-jordi.html )

...
E mes en presentia de dit Casafranca essent ell loctinent de Thesorer e essent en sa casa parlant dels presos alguns conversos dehien han menjat porch dehia laltra hoc (: sí, en lengua occitana, de la cual el catalán es un dialecto como los otros) e encara fetge (hígado) dehia laltre. Ara be teniu los per recommanats teniu los la ma.
...

Bertrand de Born donna le sobriquet d'oc e no, oui et non, à Henri II, roi d'Angleterre, pour désigner et accuser la politique versatile de ce prince.

Voyez non.

Martín I de Aragón, hoc, oc, och, òc, sí, oui, oil, ja, da





miércoles, 10 de julio de 2019

de hoc o de no

Sesión del día 12. 

Dióse en primer lugar audiencia a Ramon Batlle, enviado por los diputados del General para ciertos asuntos que no espresa el acta; y luego se leyó el siguiente escrito, acordado por el parlamento.

Núm. 217. Tom. 17. fol. 1030.

Lo parlament general del principat de Cathalunya vista la cedula offerta per los molt honorables e savis senyors micer Jacme Pelegri doctor en leys e en Ferrando de Sent Ramon missatgers per lo molt reverend molt noble e molt honorable e savi parlament del regne de Valencia aquest parlament tremesos et totes e sengles coses en aquella contengudes diu e respon a aquelles que jatsia ab gran fraternal e cordial amor aquest parlament cobeig de complaure bonament tot voler e desig del dit parlament del dit regne de Valencia empero a present per algunes justes rahons aquest parlament sobre la entrada del dit parlament de regne de Valencia en aquesta ciutat per sos missatgers instada e la ferma dels capitols a Calatiu per via de parer segons se diu concordats no ha desliberada certa resposta ans per les dites coses et altres toquants proffit e utilitat del regne o comu be del dit molt reverend molt honorable et savi parlament et los molt nobles e molt honorables senyors quis dihen forans lo dit regne ha elegida solempne missatgeria la qual ab la gracia de Deu enten a trametre en lo dit regne de Valencia: e spera aquest parlament que dins fort breu temps migançant lo adjutori divinal sera cosa molt fructuosa: pregants los dits molt honorables e savis missatgers la dita cedula offerints que vullen graciosament tollerar si sobre les dites entrada e ferma no han de present clara resposta de hoc o de no e de la dita missatgeria voler lurs principals avisar. E com sia nothori que lo present parlament de la mort del senyor rey a ença ha continuament treballat en tot bon espatxament dels affers toquant la successio e que per ell no sia perduda una hora en pacifficar et unir les grans discordies suscitades entre los regnicoles dels regnes a la corona reyal pertanyents e specialment en lo dit regne de Valencia sofferint per esguard de bona fraternitat e per ço que tot mija turbatiu de veure continuament en los dits regnes e altres terres de la dita corona grans treballs e despeses: per ço lo present parlament denegades les protestacions en la dita cedula mencionades tant com sien vistes fer contra aquest parlament e los residents en aquell se offer et es prest segons fins aci ha offert e tots temps sera prest de entrar et treballar tant com a ell se pertanga ensemps ab los altres regnes e terres a la corona reyal pertanyents et dins lo pus breu temps que sia possible a veure manejar e discutir e desliberar qual es son ver rey princep e senyor justicia migançant e protesta que no ha stat sta ni stara per ell que los dits affers no sien per tot son poder abreviats: la qual resposta requer lo present parlament a cascun singular de aquell per vos notari esser continuada a la fi de la dita cedula et presa a ells e a cascun dells liurets carta publica com lan volran.


Mes a parlamén de Tortosa agost 1411

de hoc o de no

Sesión del día 12. 



Dióse en primer lugar audiencia a Ramon Batlle,
enviado por los diputados del General para ciertos asuntos que no
espresa el acta; y luego se leyó el siguiente escrito,
acordado por el parlamento.






Núm. 217. Tom. 17. fol. 1030.

Lo
parlament general del principat de Cathalunya vista la cedula offerta
per los molt honorables e savis senyors micer Jacme Pelegri
doctor en leys e en Ferrando de Sent Ramon missatgers
per lo molt reverend molt noble e molt honorable e savi parlament del
regne de Valencia aquest parlament tremesos et totes e sengles
coses en aquella contengudes diu e respon a aquelles que
jatsia ab gran fraternal e cordial amor aquest
parlament cobeig de complaure bonament tot voler e desig
del dit parlament del dit regne de Valencia empero a present
per algunes justes rahons aquest parlament sobre la entrada
del dit parlament de regne de Valencia en aquesta ciutat per sos
missatgers instada e la ferma dels capitols a Calatiu
per via de parer segons se diu concordats no ha desliberada
certa resposta ans per les dites coses et altres
toquants proffit e utilitat del regne o comu be del dit
molt reverend molt honorable et savi parlament et los molt nobles e
molt honorables senyors quis dihen forans lo dit
regne ha elegida solempne missatgeria la qual ab la
gracia de Deu enten a trametre en lo dit regne de Valencia: e
spera aquest parlament que dins fort breu temps migançant lo
adjutori divinal sera cosa molt fructuosa: pregants los dits molt
honorables e savis missatgers la dita cedula offerints que
vullen graciosament tollerar si sobre les dites entrada e
ferma no han de present
clara resposta de hoc o de no
e de la dita missatgeria voler lurs principals avisar. E com sia
nothori que lo present parlament de la mort del senyor rey
a ença ha continuament treballat en tot bon espatxament
dels affers toquant la successio e que per ell no sia perduda
una hora en pacifficar et unir les grans discordies suscitades entre
los regnicoles dels regnes a la corona reyal
pertanyents e specialment en lo dit regne de Valencia sofferint
per esguard de bona fraternitat e per ço que tot mija
turbatiu de veure continuament en los dits regnes e altres terres de
la dita corona grans treballs e despeses: per ço lo present
parlament denegades les protestacions en la dita cedula mencionades
tant com sien vistes fer contra aquest parlament e los
residents en aquell se offer et es prest segons fins aci ha
offert e tots temps sera prest de entrar et treballar tant com
a ell se pertanga ensemps ab los altres regnes e
terres a la corona reyal pertanyents et dins lo pus
breu temps que sia possible a veure manejar e discutir e
desliberar qual es son ver rey princep e senyor
justicia migançant e protesta que no ha stat sta ni stara per ell
que los dits affers no sien per tot son poder abreviats: la
qual resposta requer lo present parlament a cascun
singular de aquell per vos notari esser continuada a la fi de la dita
cedula et presa a ells e a cascun dells liurets carta
publica com lan volran.




Mes a parlamén de Tortosa agost 1411


jueves, 13 de junio de 2019

Tomo I, texto LXI, HOC, rey Martín, acta, Valldoncella

LXI. 30 y 31 de mayo.

Acta pública por la cual consta, que hallándose el rey don Martín, el 30 de mayo a las once de la noche, enfermo en la cámara de la abadesa del monasterio de Valldoncella, pero en su sano juicio y con habla, le preguntó el conseller de Barcelona Ferrer de Gualbes, si le placía que la sucesión de sus reinos y tierras recayese después de su muerte en aquel a quien de justicia correspondiese; y el rey contestó: Hoc. Cuya pregunta le fue repetida el día siguiente, pocas horas antes de fallecer, sin que pudiese lograrse de él ninguna otra respuesta más explícita (esplícita).

/ Hoc: Oc : 
sí en ocsitá, Langue d´Oc : Languedoc : Occitan (5 dialectes prinsipals: provensal, lemosín o llemosí, gascón, auvernhat, vivaroaupenc, y atros subdialectes com lo aranés, sense olvidá que lo catalá sempre va sé un dialecte de esta llengua). /


LXI.

Proc. de Cort. t. 17, fol. 1057. 30 y 31 de mayo de 1410.

Hoc est translatum etc. Pateat universis quod die veneris qua computabatur XXXa madii anno a nativitate Domini MCCCC decimo circa undecimam horam noctis dicti diei existente coram serenissimo domino domino Martino Dei gratia rege Aragonum Sicilie Valentie Majorice Sardinie et Corsice comite Barchinone duce Athenarum et Neopatrie ac etiam comite Rossilionis et Ceritanie Ferrario de Galbis consiliario hoc anno ac cive Barchinone ad subscripta ut dixit per curiam generalem quam dictus Dominus rex de presenti catalanis celebrat in civitate predicta simul cum aliis de dicta curia ibidem cum eo presentibus electo in presentia mei Raymundi de Cumbis prothonotarii dicti domini regis et notarii subscripti ac testium subscriptorum dixit coram dicto domino rege existente infirmo in suo tamen sensu cum loquela in quadam camera monasterii Vallisdomicelle vocata de la Abbadesa hec verba vel similia in effectu.
- Senyor nosaltres elets per la cort de Cathalunya som açi davant la vostra majestat humilment supplicantvos queus placie fer dues coses les quals son e redunden en sobirana utilitat de la cosa publica de tots vostres regnes e terres. La primera quels vullats exortar de haver entre si amor pau e concordia per ço que Deus los vulla en tot be conservar. La segona queus placie de present manar a tots los dits regnes e terres vostres que per tots lurs poders e forçes facen per tal forma e manera que la successio dels dits vostres regnes e terres apres obte vostre pervingue a aquell que per justicia deura pervenir com aço sia molt plasent a Deu e sobiranament profitos a tota la cosa publica e molt honorable e pertinent a vostra real dignitat.
- Et hiis dictis dictus Ferrarius de Gualbes repetens verba per eum jam prolata dixit etiam hec verba vel similia in effectu.
- Senyor plauvos que la successio dels dits vostres regnes e terres apres obte vostre pervingue a aquell que per justicia deura pervenir.
- Et dictus dominus rex tunc respondens dixit: - Hoc (1).
- De quibus omnibus petiit et requisivit dictus Ferrarius publicum fieri instrumentum per me prothonotarium et notarium supradictum. Que fuerunt acta die hora loco et anno predictis presente me dicto prothonotario et notario ac pro testibus reverendo in Christo patre Ludovico episcopo majoricenci nobilibus Geraldo Alamanni de Cervilione gubernatore Catalonie Rogerio de Montechateno gubernatore regni Majorice camerlengis Petro de Cervilione majordomo Raymundo de Sanctominato camerario militibus Francisco Daranda donato Porteceli consiliariis dicti domini regis et Ludovico Aguilo domicello ac nobili Guillelmo Raymundo de Montechateno coperio jamdicti domini regis.

(1) Adverbio afirmativo propio del antiguo idioma catalán / occitano / y equivalente al SI de que usamos ahora. Por ser esta voz peculiar de la lengua que hablaban los pueblos de aquende el Loira, dióse, según algunos escritores, el nombre de Lenguadoc a aquella comarca, como si dijéramos de lengua de oc, para diferenciarla de los países situados allende aquel rio, donde se usaba del adverbio oil para espresar la misma afirmativa. Ambas voces se conservan aun: el oc en toda su pureza se usa en algunos territorios de la alta Cataluña y en muchos pueblos rayanos de Francia; el oil lo han convertido los franceses en oui; y degenerado en oy, lo empleamos también los catalanes en ciertos casos. /oy que sí?/

- Postea die sabbati XXXIa madii anno predicto circa horam tertie dicti diei Ferrarius de Gualbes predictus constitutus personaliter ante presentiam dicti domini regis in camera supradicta simul
videlicet cum aliis de dicta curia cum eo electis reducens ad memoriam dicto domino regi verba per eum jam supra eidem domino regi prolata dixit presente me prothonotario et notario ac testibus supradictis hec verba vel similia in effectu.
- Senyor plauvos que la successio de vostres regnes e ten es apres obte vostre pervingue a aquell que per justicia deura pervenir e quen sia feta carta publica.
- Et dictus dominus rex respondens dixit: - Hoc.
- Et ego etiam dictus prothonotarius et notarius interrogavi dictum dominum regem dicens ei hec verba.
- Plauvos donchs senyor que la successio de vostres regnes e terres apres obte vostre pervinga a aquell que per justicia deura pervenir e quen sia feta carta publica.
- Qui quidem dominus rex respondens dixit: - Hoc.
- De quibus omnibus dictus Ferrarius presentibus aliis de curia supradicta cum eo electis petiit et requisivit publicum fieri instrumentum per me prothonotarium et notarium supradictum. Que fuerunt acta die loco hora et anno predictis presente me dicto prothonotario et notario ac testibus supradictis.
- Yo G.m Ramon de Moncada qui fuy present a les dites coses me sotscriu.
- Yo Guerau Alamany de Cervello qui fuy present a les dites coses me sotscriu.
- Yo P. de Cervello qui present hi fuy mi sotscriu.
- Yo Loys Aguilo qui present hi fuy me sotscriu.
- Francesch Daranda qui present hi fuy me sotscriu.
- Sig+num Bernardi Mathei auctoritate regia notarii publici Barchinone testis.
- Sig+num Antonii Brocard auctoritate regia notarii publici Barchinone testis.
- Sig+num Genesii Almugaver regentis vicariam Barchinone Aqualate Vallensis Modiliani et Modilianensis qui huic translato etc.




Las lenguas de la Galorromania, del norte al sur.
1 Límite de la lengua de oïl en el siglo VIII (línea von Wartburg).
2 Extensión del occitano antes del siglo XIII (Poitou, Saintonge, Maurienne, Piamonte).
3 Límite sur de la lengua de oïl en el siglo XIII.
4 Límite actual del occitano, después del siglo XV.


La frontera entre la lengua de oc y la lengua de oïl es una frontera lingüística que separa las regiones donde se habla tradicionalmente dialectos de la lengua occitana y aquellas donde los dialectos de oïl son hablados históricamente, antes de que el francés se impusiese, él mismo resultado de la mezcla de las lenguas de oïl y otras aportaciones diversas, sobre todo occitanas.
Esta frontera, cambiante en el tiempo y actualmente fijada en lo que se llama, en el siglo XXI, Occitania, el espacio cultural occitano, esencialmente el Mediodía de Francia, con la excepción de las zonas vascófonas, catalanófonas y ligurófonas.
Esta frontera es una zona bastante relativa, que corresponde al concepto de « margen lingüístico », a la vez que « espacio de transición » y de « entidad propia » en el sentido de identidades y de realidades sociales y culturales propias que emanan de esta posición singular, a la vez de relegación y de contacto. Esta zona-frontera se justifica sobre todo por la idea de transición entre hablas occitanas y hablas de oïl a menudo sujeta a debates. Se encarna en dialectos propios constituidos por aportaciones de una zona lingüística como de la otra, tales como el marchois.
Parece sin embargo posible determinar una frontera lingüística mediante la idea de que los hablantes de los dialectos del sur de dicho límite pueden comprenderse con los hablantes al norte de dicho límite, y que esta transición entre oïl y oc es pues demasiado brusca para constituir un verdadero continuum lingüístico.
El límite entre oc y oïl se extiende entre el estuario de Gironda al oeste y la Montaña borbonesa al este.
El pueblo de Villeneuve, a 6 kilómetros al sur de Blaye, sobre el margen izquierdo de Gironda, marca el extremo occidental de la frontera lingüística. No obstante, el pueblo del Verdon-sur-Mer, en el Médoc, está considerado como un enclave del área del saintongeais en zona occitana. El límite aísla luego el país Gabay al norte, dejando en zona occitana una franja de 5 a 10 kilómetros en el margen derecho de Dordoña, albergando sobre todo las ciudades de Saint-André-de-Cubzac, Libourne, Castillon-la-Bataille. Hay otro enclave saintongeaise en torno a Monségur, a aproximadamente 25 kilómetros al sudeste de Castillon.
Después de Puynormand, en el límite del departamento de Dordoña, la frontera lingüística se orienta progresivamente en el eje longitudinal, que sigue sobre una quincena de kilómetros el límite administrativo entre Gironda al oeste (Coutras) y Dordoña (Montpon-Ménestérol) al este, después atraviesa el bosque de la Double, la Dronne y pasa al departamento de la Charente, al oeste de Aubeterre-sur-Dronne, comenzando a separar la Charente occitana. El límite pasa cerca de Pillac, Vaux-Lavalette, Torsac, Sers, Mornac, a sólo 10 kilómetros al este de Angulema.
Es en el bosque de la Braconne que el límite resulta más borroso y que la noción de margen lingüístico toma todo su sentido entre dos límites extremos que enmarcan una zona de transición, el Creciente, que se circunscribe sin embargo al área occitana. Este Creciente está limitado al oeste y después al norte por una línea que junta Coulgens, Nanclars, Mouton, Saint-Sulpice-de-Ruffec, Vieux-Ruffec en Charente, Chatain, Mauprévoir, L'Isle-Jourdain, Lathus, Brigueil-le-Chantre en Vienne, Lignac, Dunet, Sacierges-Saint-Martin, Éguzon-Chantôme después a lo largo del límite entre Indre y Cher al norte y Creuse al sur, aunque algunos municipios de Indre y del Caro (Santa-Severa-sobre-Indre, Santo-Priest-la-Andadura, Préveranges) son occitanos. El límite norte del Creciente pasa al norte de Montluçon.
El Creciente está limitado al este y después al sur por una línea que conecta Saint-Mary, Saint-Claud, Ambernac, Hiesse, Abzac, Oradour-Fanais en Charente, Gajoubert, Peyrat-de-Bellac, Droux, Villefavard, Saint-Amand-Magnazeix, Fromental en Haute-Vienne, Saint-Pierre-de-Fursac, Le Grand-Bourg, Saint-Vaury, Saint-Léger-le-Guérétois, Sainte-Feyre, Ajain, Boussac.
En Allier, el Creciente se extiende más al norte entre el bosque de Tronçais, Hérisson, Venas, Cosne-d'Allier, Chavenon, Rocles, Tronget, Meillard, Verneuil-en-Bourbonnais, Rongères, Montaigu-le-Blin (Saint-Pourçain-sur-Sioule y Lapalisse no son occitanos), Saint-Prix, Châtelus. Al este de la Montaña bourbonnaise, limita el norte occitano con el área de habla francoprovenzal, y de aquí hasta la frontera entre occitano y piamontés.
La determinación de la frontera lingüística es objeto de numerosos trabajos antiguos, intentando proponer una cartografía, como la de Charles de Tourtoulon en 1876, sobre el sector limousin, y aquella de Walther von Wartburg en 1941 sobre la posición hipotética de la frontera entre las variedades meridional y septentrional de las hablas galo-romanas, resultando la «Línea von Wartburg».
Entre otras investigaciones, se puede citar aquellas de Guylaine Brun-Trigaud (1990) y (1992) o Gábor Tillinger (2013) sobre las hablas del Creciente (1992), aquella de Jean-René Trochet sobre el vínculo entre fronteras lingüísticas y prácticas socio-culturales, sobre todo jurídicas.

https://es.wikipedia.org/wiki/Frontera_ling%C3%BC%C3%ADstica
Una frontera lingüística es una frontera que separa dos territorios donde se habla dos variedades lingüísticas diferentes (lenguas o dialectos).
Si las dos variedades corresponden a sistemas lingüísticos no emparentados, esta frontera marca también el límite de una generalizada incomprensión mutua. Por el contrario, en caso de un continuum lingüístico, no es muy pertinente establecer una línea fronteriza, ya que la transición se efectúa sobre una franja más o menos extendida. La frontera es en estos casos definida sobre la base de una determinada isoglosa, o de un "haz de isoglosas" o "ramillete isoglósico" (en caso que el mismo exista).
Entre los ejemplos de fronteras lingüísticas conocidas, pueden citarse:
Límite entre lenguas románicas y lenguas germánicas, que atraviesa Bélgica, Francia, Suiza e Italia, en donde la frontera lingüística belga y la de Mosela son una parte.
Límite entre el bretón y el galó.
Frontera entre langue d'oc y langue d’oïl.
Un enclave lingüístico es una zona lingüística completamente delimitada por una frontera lingüística (consultar Lengua insular y Céltico insular).Charles de Tourtoulon et Octavien Bringuier, Étude sur la limite géographique de la langue d’oc et de la langue d’oïl (avec une carte), Paris: Imprimerie Nationale, 1876

Tomo I, texto LXI, HOC, rey Martín, acta, Valldoncella

LXI. 30 y 31 de mayo.
Acta pública por la cual consta, que hallándose el rey don Martín, el 30 de mayo a las once de la noche, enfermo en la cámara de la abadesa del monasterio de Valldoncella, pero en su sano juicio y con habla, le preguntó el conseller de Barcelona Ferrer de Gualbes, si le placía que la sucesión de sus reinos y tierras recayese después de su muerte en aquel a quien de justicia correspondiese; y el rey contestó: Hoc. Cuya pregunta le fue repetida el día siguiente, pocas horas antes de fallecer, sin que pudiese lograrse de él ninguna otra respuesta más explícita (esplícita).

/ Hoc: Oc : 
sí en ocsitá, Langue d´Oc : Languedoc : Occitan (5 dialectes prinsipals: provensal, lemosín o llemosí, gascón, auvernhat, vivaroaupenc, y atros subdialectes com lo aranés, sense olvidá que lo catalá sempre va sé un dialecte de esta llengua). /


LXI.

Proc. de Cort. t. 17, fol. 1057. 30 y 31 de mayo de 1410.

Hoc est translatum etc. Pateat universis quod die veneris qua computabatur XXXa madii anno a nativitate Domini MCCCC decimo circa undecimam horam noctis dicti diei existente coram serenissimo domino domino Martino Dei gratia rege Aragonum Sicilie Valentie Majorice Sardinie et Corsice comite Barchinone duce Athenarum et Neopatrie ac etiam comite Rossilionis et Ceritanie Ferrario de Galbis consiliario hoc anno ac cive Barchinone ad subscripta ut dixit per curiam generalem quam dictus Dominus rex de presenti catalanis celebrat in civitate predicta simul cum aliis de dicta curia ibidem cum eo presentibus electo in presentia mei Raymundi de Cumbis prothonotarii dicti domini regis et notarii subscripti ac testium subscriptorum dixit coram dicto domino rege existente infirmo in suo tamen sensu cum loquela in quadam camera monasterii Vallisdomicelle vocata de la Abbadesa hec verba vel similia in effectu.
- Senyor nosaltres elets per la cort de Cathalunya som açi davant la vostra majestat humilment supplicantvos queus placie fer dues coses les quals son e redunden en sobirana utilitat de la cosa publica de tots vostres regnes e terres. La primera quels vullats exortar de haver entre si amor pau e concordia per ço que Deus los vulla en tot be conservar. La segona queus placie de present manar a tots los dits regnes e terres vostres que per tots lurs poders e forçes facen per tal forma e manera que la successio dels dits vostres regnes e terres apres obte vostre pervingue a aquell que per justicia deura pervenir com aço sia molt plasent a Deu e sobiranament profitos a tota la cosa publica e molt honorable e pertinent a vostra real dignitat.
- Et hiis dictis dictus Ferrarius de Gualbes repetens verba per eum jam prolata dixit etiam hec verba vel similia in effectu.
- Senyor plauvos que la successio dels dits vostres regnes e terres apres obte vostre pervingue a aquell que per justicia deura pervenir.
- Et dictus dominus rex tunc respondens dixit: - Hoc (1).
- De quibus omnibus petiit et requisivit dictus Ferrarius publicum fieri instrumentum per me prothonotarium et notarium supradictum. Que fuerunt acta die hora loco et anno predictis presente me dicto prothonotario et notario ac pro testibus reverendo in Christo patre Ludovico episcopo majoricenci nobilibus Geraldo Alamanni de Cervilione gubernatore Catalonie Rogerio de Montechateno gubernatore regni Majorice camerlengis Petro de Cervilione majordomo Raymundo de Sanctominato camerario militibus Francisco Daranda donato Porteceli consiliariis dicti domini regis et Ludovico Aguilo domicello ac nobili Guillelmo Raymundo de Montechateno coperio jamdicti domini regis.

(1) Adverbio afirmativo propio del antiguo idioma catalán / occitano / y equivalente al SI de que usamos ahora. Por ser esta voz peculiar de la lengua que hablaban los pueblos de aquende el Loira, dióse, según algunos escritores, el nombre de Lenguadoc a aquella comarca, como si dijéramos de lengua de oc, para diferenciarla de los países situados allende aquel rio, donde se usaba del adverbio oil para espresar la misma afirmativa. Ambas voces se conservan aun: el oc en toda su pureza se usa en algunos territorios de la alta Cataluña y en muchos pueblos rayanos de Francia; el oil lo han convertido los franceses en oui; y degenerado en oy, lo empleamos también los catalanes en ciertos casos. /oy que sí?/

- Postea die sabbati XXXIa madii anno predicto circa horam tertie dicti diei Ferrarius de Gualbes predictus constitutus personaliter ante presentiam dicti domini regis in camera supradicta simul
videlicet cum aliis de dicta curia cum eo electis reducens ad memoriam dicto domino regi verba per eum jam supra eidem domino regi prolata dixit presente me prothonotario et notario ac testibus supradictis hec verba vel similia in effectu.
- Senyor plauvos que la successio de vostres regnes e ten es apres obte vostre pervingue a aquell que per justicia deura pervenir e quen sia feta carta publica.
- Et dictus dominus rex respondens dixit: - Hoc.
- Et ego etiam dictus prothonotarius et notarius interrogavi dictum dominum regem dicens ei hec verba.
- Plauvos donchs senyor que la successio de vostres regnes e terres apres obte vostre pervinga a aquell que per justicia deura pervenir e quen sia feta carta publica.
- Qui quidem dominus rex respondens dixit: - Hoc.
- De quibus omnibus dictus Ferrarius presentibus aliis de curia supradicta cum eo electis petiit et requisivit publicum fieri instrumentum per me prothonotarium et notarium supradictum. Que fuerunt acta die loco hora et anno predictis presente me dicto prothonotario et notario ac testibus supradictis.
- Yo G.m Ramon de Moncada qui fuy present a les dites coses me sotscriu.
- Yo Guerau Alamany de Cervello qui fuy present a les dites coses me sotscriu.
- Yo P. de Cervello qui present hi fuy mi sotscriu.
- Yo Loys Aguilo qui present hi fuy me sotscriu.
- Francesch Daranda qui present hi fuy me sotscriu.
- Sig+num Bernardi Mathei auctoritate regia notarii publici Barchinone testis.
- Sig+num Antonii Brocard auctoritate regia notarii publici Barchinone testis.
- Sig+num Genesii Almugaver regentis vicariam Barchinone Aqualate Vallensis Modiliani et Modilianensis qui huic translato etc.




Las lenguas de la Galorromania, del norte al sur.
1 Límite de la lengua de oïl en el siglo VIII (línea von Wartburg).
2 Extensión del occitano antes del siglo XIII (Poitou, Saintonge, Maurienne, Piamonte).
3 Límite sur de la lengua de oïl en el siglo XIII.
4 Límite actual del occitano, después del siglo XV.


La frontera entre la lengua de oc y la lengua de oïl es una frontera lingüística que separa las regiones donde se habla tradicionalmente dialectos de la lengua occitana y aquellas donde los dialectos de oïl son hablados históricamente, antes de que el francés se impusiese, él mismo resultado de la mezcla de las lenguas de oïl y otras aportaciones diversas, sobre todo occitanas.
Esta frontera, cambiante en el tiempo y actualmente fijada en lo que se llama, en el siglo XXI, Occitania, el espacio cultural occitano, esencialmente el Mediodía de Francia, con la excepción de las zonas vascófonas, catalanófonas y ligurófonas.
Esta frontera es una zona bastante relativa, que corresponde al concepto de « margen lingüístico », a la vez que « espacio de transición » y de « entidad propia » en el sentido de identidades y de realidades sociales y culturales propias que emanan de esta posición singular, a la vez de relegación y de contacto. Esta zona-frontera se justifica sobre todo por la idea de transición entre hablas occitanas y hablas de oïl a menudo sujeta a debates. Se encarna en dialectos propios constituidos por aportaciones de una zona lingüística como de la otra, tales como el marchois.
Parece sin embargo posible determinar una frontera lingüística mediante la idea de que los hablantes de los dialectos del sur de dicho límite pueden comprenderse con los hablantes al norte de dicho límite, y que esta transición entre oïl y oc es pues demasiado brusca para constituir un verdadero continuum lingüístico.
El límite entre oc y oïl se extiende entre el estuario de Gironda al oeste y la Montaña borbonesa al este.
El pueblo de Villeneuve, a 6 kilómetros al sur de Blaye, sobre el margen izquierdo de Gironda, marca el extremo occidental de la frontera lingüística. No obstante, el pueblo del Verdon-sur-Mer, en el Médoc, está considerado como un enclave del área del saintongeais en zona occitana. El límite aísla luego el país Gabay al norte, dejando en zona occitana una franja de 5 a 10 kilómetros en el margen derecho de Dordoña, albergando sobre todo las ciudades de Saint-André-de-Cubzac, Libourne, Castillon-la-Bataille. Hay otro enclave saintongeaise en torno a Monségur, a aproximadamente 25 kilómetros al sudeste de Castillon.
Después de Puynormand, en el límite del departamento de Dordoña, la frontera lingüística se orienta progresivamente en el eje longitudinal, que sigue sobre una quincena de kilómetros el límite administrativo entre Gironda al oeste (Coutras) y Dordoña (Montpon-Ménestérol) al este, después atraviesa el bosque de la Double, la Dronne y pasa al departamento de la Charente, al oeste de Aubeterre-sur-Dronne, comenzando a separar la Charente occitana. El límite pasa cerca de Pillac, Vaux-Lavalette, Torsac, Sers, Mornac, a sólo 10 kilómetros al este de Angulema.
Es en el bosque de la Braconne que el límite resulta más borroso y que la noción de margen lingüístico toma todo su sentido entre dos límites extremos que enmarcan una zona de transición, el Creciente, que se circunscribe sin embargo al área occitana. Este Creciente está limitado al oeste y después al norte por una línea que junta Coulgens, Nanclars, Mouton, Saint-Sulpice-de-Ruffec, Vieux-Ruffec en Charente, Chatain, Mauprévoir, L'Isle-Jourdain, Lathus, Brigueil-le-Chantre en Vienne, Lignac, Dunet, Sacierges-Saint-Martin, Éguzon-Chantôme después a lo largo del límite entre Indre y Cher al norte y Creuse al sur, aunque algunos municipios de Indre y del Caro (Santa-Severa-sobre-Indre, Santo-Priest-la-Andadura, Préveranges) son occitanos. El límite norte del Creciente pasa al norte de Montluçon.
El Creciente está limitado al este y después al sur por una línea que conecta Saint-Mary, Saint-Claud, Ambernac, Hiesse, Abzac, Oradour-Fanais en Charente, Gajoubert, Peyrat-de-Bellac, Droux, Villefavard, Saint-Amand-Magnazeix, Fromental en Haute-Vienne, Saint-Pierre-de-Fursac, Le Grand-Bourg, Saint-Vaury, Saint-Léger-le-Guérétois, Sainte-Feyre, Ajain, Boussac.
En Allier, el Creciente se extiende más al norte entre el bosque de Tronçais, Hérisson, Venas, Cosne-d'Allier, Chavenon, Rocles, Tronget, Meillard, Verneuil-en-Bourbonnais, Rongères, Montaigu-le-Blin (Saint-Pourçain-sur-Sioule y Lapalisse no son occitanos), Saint-Prix, Châtelus. Al este de la Montaña bourbonnaise, limita el norte occitano con el área de habla francoprovenzal, y de aquí hasta la frontera entre occitano y piamontés.
La determinación de la frontera lingüística es objeto de numerosos trabajos antiguos, intentando proponer una cartografía, como la de Charles de Tourtoulon en 1876, sobre el sector limousin, y aquella de Walther von Wartburg en 1941 sobre la posición hipotética de la frontera entre las variedades meridional y septentrional de las hablas galo-romanas, resultando la «Línea von Wartburg».
Entre otras investigaciones, se puede citar aquellas de Guylaine Brun-Trigaud (1990) y (1992) o Gábor Tillinger (2013) sobre las hablas del Creciente (1992), aquella de Jean-René Trochet sobre el vínculo entre fronteras lingüísticas y prácticas socio-culturales, sobre todo jurídicas.

https://es.wikipedia.org/wiki/Frontera_ling%C3%BC%C3%ADstica
Una frontera lingüística es una frontera que separa dos territorios donde se habla dos variedades lingüísticas diferentes (lenguas o dialectos).
Si las dos variedades corresponden a sistemas lingüísticos no emparentados, esta frontera marca también el límite de una generalizada incomprensión mutua. Por el contrario, en caso de un continuum lingüístico, no es muy pertinente establecer una línea fronteriza, ya que la transición se efectúa sobre una franja más o menos extendida. La frontera es en estos casos definida sobre la base de una determinada isoglosa, o de un "haz de isoglosas" o "ramillete isoglósico" (en caso que el mismo exista).
Entre los ejemplos de fronteras lingüísticas conocidas, pueden citarse:
Límite entre lenguas románicas y lenguas germánicas, que atraviesa Bélgica, Francia, Suiza e Italia, en donde la frontera lingüística belga y la de Mosela son una parte.
Límite entre el bretón y el galó.
Frontera entre langue d'oc y langue d’oïl.
Un enclave lingüístico es una zona lingüística completamente delimitada por una frontera lingüística (consultar Lengua insular y Céltico insular).Charles de Tourtoulon et Octavien Bringuier, Étude sur la limite géographique de la langue d’oc et de la langue d’oïl (avec une carte), Paris: Imprimerie Nationale, 1876