Mostrando entradas con la etiqueta Florencia. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Florencia. Mostrar todas las entradas

martes, 29 de diciembre de 2020

JORNADA OCTAVA. NOVELA NOVENA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA NOVENA.

Bruno y Buffalmacco fan aná al mestre Simón, meche, de nit a sert puesto (per a entrá a una compañía de corsaris); Buffalmacco lo avíe a una sanja de gorrinada y lo abandone allí.

Después de que los siñores un rato hagueret parlat de la comunidat de dones establecida per los dos sienesos, la reina, que faltabe per novelá (si no volíe tráureli lo don a Dioneo), va escomensá:
Mol mereixcudamen, amoroses siñores, se va guañá Spinefloccio la burla que li va sé feta per Zeppa; per lo que no crec que agramen tingue que sé emprés. Spinefloccio se u va mereixe, y yo vull parlátos de un que u va aná buscán, creén que los que lay van fotre no van sé dignes de reproche sino de alabanses. Y aquell al que lay van fotre va sé un meche que de Bolonia va torná a Florencia tot tapat de pells de armiño, de la familia de les musteles.

Tal com tots los díes veém, los nostres consiudadáns tornen aquí de Bolonia sén juche, meche, notari, en les robes llargues y amples y en les escarlates y los armiños y en atres moltes apariénsies de grandesa. Entre estos, un tal mestre Simón de la Villa, mes ric en bens paterns que en siénsia, no fa mol tems, vestit de escarlata y en una gran beca, doctó en medissina com ell mateix se titulabe, aquí va torná, y se va apossentá al carré que natros diem avui Vía del Cocomero. Este mestre Simón, ressienmen arribat, com se ha dit, entre les seues costums notables teníe la costum de preguntáli a consevol que en ell estiguere quí ere algú que haguere vist passá pel carré; y com si de los actes de los hómens se haguere de escriure la medissina que teníe que doná als seues passiéns, en tots sen fixabe y sen enrecordabe de tot. Se va interessá per dos pintós dels que ya se ha parlat avui dos vegades, Bruno y Buffalmacco, que sempre anaben juns y eren los seus veíns. Y pareixénli que estos dos menos preocupassións que dingú al món teníen y vivíen mol alegremen, cóm vivíen y quína ere la seua condissió va preguntá a moltes persones; y sentínlos a tots que aquells eren dos hómens pobres y pintós, se li va fotre al cap que no podíe sé que tan despreocupats vigueren en la seua pobresa, y va pensá (perque habíe sentit que eren dos hómens espabilats) que de algún atre puesto no conegut per los demés obteníen grandíssims benefissis, y per naixó va voldre tindre amistat en los dos, o per lo menos en un, y va fé amistat en Bruno. Y Bruno, sabén per les poques vegades que en ell habíe estat que este dotó ere un animal, va escomensá a divertís en ell contánli histories; y al meche li va aná agradán tot alló. Y habénlo una vegada invitat a minjá en ell y per naixó creén que podíe parlá en ell en confiansa, li va di que se maravillabe dell y de Buffalmacco, que, sén hómens pobres, tan alegremen vivíen, y li va rogá que li enseñare cóm su féen. Bruno, sentín al meche y pareixénli una de les seues tontes preguntes, va escomensá a riure y va pensá en contestáli segóns corresponíe a la seua borregués, y va di:

- Mestre, no lay diría a moltes persones lo que fem, pero no men guardaré de dílay a vosté, perque sou amic y perque sé que no lay charraréu a dingú. Es verdat que lo meu compañ y yo vivim tan alegremen y tan be com tos pareix, y mol mes; y no es per lo nostre ofissi ni de cap atre fruit que pugam traure de les nostres possessións, de aon no podríem pagá ni l´aigua que nessessitam. No vull que penséu que robem, fem de corsaris, y de aixó tot lo que nessessitem y mos agrade, sense féli mal a un tersé, u traem tot; y de aixó ve lo alegre viure que mos veéu.
Lo meche, al sentí aixó, y sense sabé qué ere, creénsu, se va extrañá mol, y en seguida va tindre moltes ganes de sabé qué ere fé de corsaris, afirmánli que per sert may lay diríe a cap persona.

- ¡Ay! - va di Bruno -, mestre, ¿qué me demanéu? Es un secreto massa gran lo que voléu sabé, y es algo que me destruiríe y me aventaríe del món, y tamé que me ficaríe a la boca del Lucifer de San Gallo si un atra persona u sapiguere: pero es tan gran l'amor que séntigo per la vostra cualitativa melonés de Legnaia y la fe que en vos ting, que no puc negátos res del que vulgáu; y per naixó tos u diré, en la condissió de que me juréu per la creu de Montessori que may, com u habréu prometut, u diréu.

Lo mestre va afirmá que no u faríe.

- Debéu, pos, sabé - va di Bruno -, dols mestre meu, que no fa mol que van ñabé an esta siudat un gran mestre de nigromansia de nom Michele Scotto, perque ere de Escocia y que de mols gentilhomens de los que pocs están avui vius, va ressibí grandíssim honor; y volén anássen de aquí, a instansia dels seus rogs va dixá a dos dels seus millós discípuls, als que los va maná que a tots los gustos de estos gentilhomens quel habíen honrat estigueren sempre dispostos. Éstos, pos, servíen als dits gentilhomens en serts amors seus y en atres coses libremen; después, agradánlos la siudat y les costums de los hómens, se van disposá a está sempre units en gran y estreta amistat en algúns, sense mirá que foren mes o menos nobles, ni mes rics o mes pobres, sol que foren hómens conforme al seu gust. Y per a complaure an estos tals amics seus, van organisá una compañía de uns vintissing hómens, que al menos dos vegades al mes tingueren que reunís an algún puesto consertat entre ells; y están allí, cada un los diu an estos lo seu dessich y rápidamen ells lo satisfán aquella nit. Tenín Buffalmacco y yo singular amistat y confiansa en dos dells, per nells a la tal compañía vam sé incluits, y encara u som.
Y tos dic que sempre que mos ham de ajuntá, es cosa maravillosa de vore los tapissos que penjen al voltán de la sala aon minjám y les taules parades com al palau real y la cantidat de nobles y pinchos criats, tan hómens com dones, al servissi de tots los que están a la compañía, y les palanganes, les greles o griales, les copes y la demés vajilla de or y de plata aon minjám y bebem; y ademés de aixó los abundáns y variats manjars, segóns lo que cada un vol, que porten dabán de cadaú al seu tems. No podré may pintátos cuáns y quíns són los dolsos sons de los instruméns infinits y los cántics plens de armonía que se escolten allí, ni tos podré di cuánta sera se creme an estos sopás ni cuáns dolsos se consumixen y qué apressiats són los vins que allí se beuen. Y no voldría, sabrosa carbassa meua, que creguéreu que estam natros allí en este traje o en estes robes que veéu; no ña allí cap desgrassiat que no paregue un emperadó, pos aixina estem en rics vestits y hermoses coses adornats. Pero sobre tots los demés plaés que ñan allí están les dones guapes, que si un ne vol, li són portades desde consevol part del món. Podríeu vore allí a la Siñora de los barbárics, la reina de los vascos, la dona del Sultán, la emperatrís de Osbech, la charlánfora de Norrueca, la seminstante de Berlinzonia y la astuciertra de Narsia. ¿Y per qué enumeráles? Están allí totes les reines del món, hasta la chinchimurria del Preste Juan: ¡Aixina que miréu!
Y después de que han begut y han minjat dolsaines, ballat una dansa o dos, cada una en aquell que la ha fet vindre sen va cap a la alcoba; ¡y sabéu que aquelles alcobes pareixen un paraísso a la vista, de majes que són! Y fan tan bon auló com los potets de espéssies de la vostra tenda cuan manéu machacá lo comino; y tenen llits casi mes hermosos que los del dogo de Venecia, y an ells van a descansá y a lo que sigue.
¡Pos lo tejemaneje a les estriberes y les viaderes que se porten les teixidores per a fé lo drap tancat, tos dixaré que u imaginéu! Pero entre los que milló están, segóns lo meu pareixe, som Buffalmacco y yo, perque Buffalmacco la majoría de vegades fa víndre per an ell a la reina de Fransa y yo a la de Inglaterra, que són dos de les mes hermoses reines del món; y tan ham sabut fé que no miren mes que per los nostres ulls; per lo que per vos mateix debéu jusgá si es que podem y debém viure y aná mol mes conténs que los demés hómens pensán que tením l´amor de tals dos reines; sense contá que, cuan volém que mos donon mil o dos mil floríns, no los conseguim. Y aixó es lo que vulgarmen diem «aná de corsaris» perque com los corsaris los prenen les coses a tots, aixina fem natros; pero som diferéns dells perque ells may les tornen, mentres que natros les tornem en cuan les fem aná. Ara hau entés, mestre, lo que día per «aná de corsari», pero lo secreto que aixó té que quedá, podéu vóreu vos mateix, y per naixó mes no tos dic ni tos rogo.

Lo mestre, que teníe prou siénsia potsé per a medicá les pupes dels chiquets, se va creure totes les paraules de Bruno, y se va inflamá en dessich de que lo ressibigueren an esta compañía. Li va contestá a Bruno que no ere de extrañá que estigueren tan conténs y en prou faena se va aguantá de demanáli que lo faiguere entrá allí. Va escomensá a frecuentál mol y a tindrel matí y tarde minján a casa y a mostráli mol amor; y ere tan gran y tan continua esta intimidat seua que pareixíe que sense Bruno lo mestre no podíe ni sabíe viure. Bruno, pareixénli que alló li anabe be, per a no pareixe ingrato an este honor que li fée lo meche, li va pintá al minjadó seu la Cuaresma, y un Agnus Dei a la entrada de la alcoba y damún de la porta de la entrada del carré un bassí, per a que los que tingueren nessessidat del seu consell pugueren distinguíla de les atres; y a un balconet li va pintá la batalla dels ratolíns y´ls gats, que mol hermosa li pareixíe al meche; y ademés de aixó, li díe algunes vegades al mestre, cuan no habíe sopat en ell:

- Anit vach está en la compañía, y habénme cansat una mica de la reina de Inglaterra, me vach fé portá la gudmedra del Gran Khan de Altarisi.

Díe lo mestre:

- ¿Qué vol di gudmedra? No conec eixa paraula.

- Oh, mestre meu - díe Bruno -, no me extraño de aixó, que be hay sentit di que ni Hipograto ni Vanacena diuen res de aixó.

Va di lo mestre:

- Vols di Hipócrates y Avicena.

Va di Bruno:

- Per ma mare que no u sé, de los vostres nombrachos enteng tan poc com vos de los meus; pero «gudmedra» en la llengua del Gran Khan vol di «emperatrís» a la nostra.
¡Ah, qué bona femella tos pareixeríe! Podría dítos que tos faríe olvidá les medissines y les lavatives y tots los emplastes.

Y aixina diénli alguna vegada pera mes assussál, va passá que, pareixénli al siñó mestre (una nit que estabe de conversa en Bruno mentres li aguantabe la llum per a que li pintare la batalla de los ratolíns y de los gats) que be lo habíe conquistat en los seus honors, se va disposá a obríli lo seu ánim; y están sols, va di:

- Bruno, sap Deu que no ña dingú pel que faría lo que faría per tú: y si me digueres que anara caminán de aquí a Perétola, crec que hi aniría; y per naixó no vull que te maravillos de lo que familiarmen y humilmen y en confiansa te vull demaná. Com be saps, no fa mol que me vas parlá de la vostra alegre compañía, a la que me ha entrat tan gran dessich de perteneixe, que cap atra cosa hay volgut tan. Y no está fora de raó, com vorás, que hi perteneixca, perque desde ara vull que ten burlos de mí si no fach que acudixque allí la mes hermosa criatura que has vist en mol tems, que yo la vach vore lo añ passat a Cacavincigli, a la que li vull tot lo be del món; y per lo cos de Cristo que voldría donáli deu boloñesos grossos si me asseptare, y no u consén. Y per naixó tan com puc te rogo que me enseños lo que ting que fé per a pugué entrá a la compañía o germandat, y que ademés faigues y obros de manera que entra; y en verdat tindrás en mí un bon y fiel compañ. Tú aquí mateix pots vore qué pincho soc y que ting les cames ben plantades, y que ting una cara que pareix una rosa; y ademés de aixó soc dotó en medissina, que no crec que ne tingáu cap, y sé moltes bones coses y cansonetes majes, - vac a cantáten una - y de repén se va ficá a cantá. Bruno teníe moltes ganes de enríuressen, pero se va aguantá. Y acabada la cansó va di lo mestre:

- ¿Qué te pareix?

Va di Bruno:

- Per sert que en vos perdríen les cítares de saína, tan ortogóticamen recancanilléu.

Va di lo mestre:

- No tu hagueres cregut may si no me hagueres sentit.
- Es verdat. - va di Bruno.

Va di lo mestre:

- Moltes atres ne sé; pero dixem ara aixó. Aixina com me veus, mon pare va sé un home noble, encara que vixquere al campo, y tamé per part de mare hay naixcut de los de Vallecchio; y com has pogut vore, ting millós llibres y millós robes que cap meche a Florencia. A fe que ting roba que va costá, totes les cuentes damún de la taula, prop de sen lires de bagatíns, ya fa mes de deu añs. Per lo que te rogo que faigues que entra; y a fe que si u conseguixes, si te fiques dolén alguna vegada, may per la meua faena te cobraré un diné.

Bruno, sentínlo, y pareixénli, tal com atres vegades ya li habíe paregut, un babieca, va di: - Mestre, arriméu un poc mes la llum cap aquí, y no tos canséu hasta que los haiga pintat la coa an estos ratolíns, y después tos respondré.

Acabades les coes, Bruno, fen vore que mol li pesabe la petissió, va di:
- Mestre meu, grans coses són les que faríeu per mí, y yo u sé; pero esta que me demanéu, encara que per a la grandesa del vostre servell sigue minuda, per a mí es grandíssima, y no ña dingú mes al món per lo que u faría, perque tos vull com y perque les vostres paraules, que están condimentades en tan bon juissi que trauríen les sandalies als peniténs, no ya a mí lo meu propósit; y cuan mes tos trato mes sabut me pareixéu. Y tos dic ara que, si datra cosa no me faiguere vóldretos, tos voldría perque vech que estéu enamorat de una dona tan bella com me hau dit. Pero sol vull dítos: en estes coses yo no ting lo poder que penséu, y per naixó no puc fé per vos lo que se hauríe de fé; pero si me prometéu per la vostra gran y cauterisada fe guardám lo secreto, tos diré cóm hau de obrá y me pareix está segú, tenín vos tan bons llibres y les demés coses que antes me hau dit, que u conseguiréu. A lo que lo mestre va di:

- Dísme en confiansa. Vech que no me coneixes be y no saps encara cóm sé guardá un secreto. Ñabíen poques coses que micer Guasparruolo de Saliceto faiguere, cuan ere juez del podestá de Forimpópoli, que no me les comunicare, tan bon secretari me trobabe. ¿Y vols sabé si dic la verdat? Yo vach sé lo primé home a qui li va di que anabe a casás en Bergamina: ¡mira tú!
- Pos está mol be - va di Bruno - si tan sen fiabe, be puc fiám yo. Lo que teníu que fé sirá aixó: a la nostra compañía tením sempre un capitá en dos consellés, que cada sis mesos cambien, y sense falta Buffalmacco sirá capitá a les calendes, y aixina está establit; y qui es capitá mol poder té per a fé entrá o fé que entro qui ell vullgue; y per naixó me pareix a mí que vos, lo antes que pugáu, tos faigáu amic de Buffalmacco y lo honréu.
Ell es home que veéntos tan sabut se enamorará de vos incontinenti; y cuan lo haugáu ablanit, en lo vostre juissi y en estes coses bones que teníu, lay podréu demaná:
ell no podrá di que no. Yo li hay parlat ya de vos y tos voldríe mol; y cuan haigáu fet aixó, dixéume a mí en ell.
Entonses va di lo mestre: - Mol me agrade lo que dius; y si ell es home que busque la compañía de los hómens sabios, y parle en mí un poc, faré de manera que me estará sempre buscán, perque tan señ ting que podría donán a una siudat sansera y seguí sén sapientíssim.
Arreglat aixó, Bruno lay va contá, pel seu orden, tot a Buffalmacco; en lo que a Buffalmacco li pareixíen mil añs lo que faltabe per a pugué fé lo que este mestre estabe buscánse. Lo meche, que mol dessichabe fé de corsari, no va pará hasta que se va fé amic de Buffalmacco, lo que li va sé fássil, y va escomensá a oferíli los millós sopás y los millós dinás del món, y a Bruno lo mateix, y se garrapiñaben com a Siñós, catán boníssims vins y gorts capóns y atres moltes coses bones, no se li separaben; y sense esperá a que los invitare, dién sempre que en cap atre u faríen, se quedaben en ell.
Pero cuan li va pareixe oportú al mestre, com habíe fet en Bruno va requerí a Buffalmacco; en lo que éste se va mostrá mol enfadat y li va montá a Bruno un gran abalot, dién:
- Voto al alt Deu de Pasignano que me ting en poc si no ten fótego una al cap que te afona lo nas hasta los calcañás, traidó, que dingú mes que tú ha pogut manifestá estes coses al mestre. Pero lo mestre lo excusabe mol, dién y jurán que u habíe sabut per un atre costat; y después de moltes de les seues sabies paraules, lo va passificá. Buffalmacco, giránse cap al mestre, va di:
- Mestre meu, be se veu que hau estat a Bolonia y que an eixa siudat hau portat la boca tancada; y encara tos dic mes: que no hau adeprés lo abecé en una poma, com volen fé mols nessios, sino que en un meló lo vau adependre be, aixó que es tan llarg; y si no me engañ, vau sé batejat en domenge. Y encara que Bruno me habíe dit que habíeu estudiat allí medissina, me pareix a mí que lo que vau adependre va sé a domesticá als hómens, lo que milló que cap home que yo haiga vist sabéu fé en lo vostre señ y les vostres paraules.

Lo meche, tallánli la paraula a la boca, li va di a Bruno: - ¡Qué majo es parlá y tratá en los sabuts! ¿Quí hauríe tan pronte entés totes les particularidats del meu sentimén com u ha fet este home? Tú no ten vas enterá tan pronte de lo que yo valíe com u ha fet ell; pero al menos dis lo que te vach di yo cuan me vas di que Buffalmacco buscabe als hómens sabuts: ¿Te pareix que u hay conseguit?
Va di Bruno: - ¡Encara milló!

Entonses lo mestre li va di a Buffalmacco:

- Un atra cosa hagueres dit si me hagueres vist a Bolonia, aon no ñabíe ningú, ni gran ni menut, ni doctó ni escolá, que no me vulguere, tan podíen adependre en lo meu raoná y en la meua sabiduría. Y te dic mes, que may vach di cap paraula que no faiguere riure a tots, tan los agradabe; y cuan men vach aná de allí tots van plorá mol, y tots volíen que me quedara, y a tan va arribá la cosa per a que me quedara que van volé dixám a mí sol per a que llixquera, a tots los estudiáns que allí ñabíe, la medissina, pero no vach vullgué perque estaba disposat a vindre aquí a ressibí la grandíssima herénsia que aquí tenía que ha sigut sempre de los de la meua familia; y aixina u vach fé.
Li va di entonses Bruno a Buffalmacco: - ¿Qué te pareix? No tu creíes cuan te u día.
¡Per lo Evangelio, no ña an esta siudat dotó que entengue de pixera de burro com éste, y sértamen no ne trobaríes datre de aquí a París! ¡Vésten y cuídat desde avui de no fé lo que diu!

Va di lo meche:

- Bruno diu la verdat, pero aquí no soc estimat. Vatros sou mes be gen ruda, pero voldría que me veiguéreu entre los doctós com solgo está.

Entonses va di Buffalmacco:

- Verdaderamen, mestre, sabéu mol mes de lo que yo haguera cregut, y parlántos com té que parlás a sabios com u sou Vos, faramalladamen tos dic que conseguiré sense falta que sigáu de la nostra germandat.

Los honors fets per lo meche an éstos después de esta promesa se van multiplicá; per lo que ells, divertínse, li féen combregá en les tontades mes grans del món, y van prometre donáli per dona a la condesa Civillari, que ere la dona mes maja que podíe trobás de entre totes les culeres de la generassió humana. Va preguntá lo meche quí ere esta condesa; a lo que va di Buffalmacco:
- Gran cogombro meu, es una gran Siñora y pocs casos ñan al món en los que ella no tingue una gran jurisdicsió; y no dic atres, sino hasta los flares menors en redoble de tabals li rendixen tribut. Y sol dís que cuan camine pel carré be se fa sentí per mol tancada que vaigue; y no fa mol que tos va passá per dabán de la porta una nit que anabe al Arno a rentás los peus y per a pendre una mica lo aire; pero la seua mes continua habitassió es Laterina. Mols dels seus sargentos van per ahí de guardia, y tots, per a mostrá lo seu señorío, porten la vara y la bola. Per totes parts se veuen als seus baróns, com Tamañin de la Porta, don Boñiga, Manec de la Granera, Fluixdeventre y atres, los que crec que són coneguts vostres, pero ara no ton enrecordáu.
A tan gran Siñora, pos (dixán a una vora a la de Cacavincigli), si lo pensamén no mos engañe, ficarem als vostres dolsos brassos. Lo meche, que habíe naixcut y creixcut a Bolonia, no enteníe les paraules de éstos, per lo que en alló de la dona se va tindre per contén; y no mol después de estes histories li van di los pintós que habíe sigut admitit.
Y cuan a la nit siguién se teníen que reuní, lo mestre los va invitá als dos a amorsá, y cuan van acabá, los va preguntá la inissiassió que teníe que fé pera entrá an aquella compañía. A lo que Buffalmacco va di:

- Miréu, mestre, a vos tos convé trobá la manera de estátos esta nit a la hora del primé son damún de un dels sepulcres alts que fa poc tems han ficat fora de Santa María la Nova, en un dels vostres millós trajes ficat per a que comparegáu per primera vegada honorablemen dabán de la compañía; y tamé perque, per lo que se ha dit (que natros no ham estat allí) com sou noble, la condesa vol fétos caballé a la seua costa, y allí esperéu hasta que vingue a buscátos lo legat. Y per a que estigáu informat de tot vindrá a per vos una bestia negra y cornuda no mol gran, y anirá fen per la plassa, dabán de vos, grans bufits y bots per a espantátos; pero después, cuan veigue que no tos espantéu, to se arrimará desplay; y cuan estigue a la vostra vora, entonses, sense cap temó baixéu del sepulcro, y sense enrecodáton de Deu ni de los sans, pujéuli damún, y en cuan estiguéu a caball, fiquéutos les mans crusades al pit sense tocá mes a la bestia. Ella entonses se mourá y tos portará a natros; pero desde ara tos dic que si ton enrecordéu de Deu o dels sans, o si teníu temó, podrá aviátos o fótretos cops an algún puesto que be u sentiríeu;
y per naixó, si tos emprén lo cor de anay no hi aniguéu, que tos faréu mal sense fémos a natres cap favor.
Entonses va di lo meche: - No me coneixéu encara: miréu potsé que porto ficats guáns y robes llargues. Si sapiguéreu lo que hay fet yo de nit a Bolonia, cuan a vegades anaba de dones en los meus compañs tos maravillaríeu. A fe que va ñabé una nit, no volén una víndre en natros (y ere una desgrassiadeta, lo que es pijó, que no eixecabe un pam de enterra) y li vach fotre primé moltes puñades, después, eixecánla al vol crec que me la haguera emportat aixina com un tiro de ballesta y al final, vach fé que vinguere en natros. Y un atra vegada men enrecordo de que, están en mí sol un criat, un poc después del avemaría vach passá jun al sementeri de los flares menors: y aquell mateix día habíen enterrat allí a una dona y no vach tindre cap temó; aixina que no desconfiéu de mí, que soc mol valén. Y tos dic que, per a está ben honorable, me ficaré la toga escarlata en la que me vach doctorá, y voréu si la compañía sen alegre cuan me veigue y si me fan enseguida capitá. Ya voréu cóm va lo negossi cuan haiga estat yo allí si sense habém vist eixa condesa vol ya fém caballé, tan se ha enamorat de mí, ¿y es que la caballería me sentará mal?, ¿y la sabré portá tan mal, o be? Dixéume fé a mí.
Buffalmacco va di: - Mol be diéu; pero cuidéutos de no burlamos y no acudí, o que no tos trobon al puesto cuan enviem a per vos; y tos dic aixó perque fa fret y vatros los siñós dotós ton guardáu mol dell.

- ¡No vullgue Deu! - va di lo meche -. Yo no soc de eixos geleres, no me preocupe la rasca; a vegades me eixeco de nit per a fé de cos, com ña que fé a vegades, y me fico només una pellissa damún del jubón; y per naixó, en seguridat estaré allí.
Anánsen, pos, éstos, cuan se anabe fen de nit, lo mestre se va tapá en la bella toga, cuan li va pareixe oportú, sen va aná cap als dits sepulcros y va pujá damún; y ajupit damún de aquells mármols, caén la serena, va escomensá a esperá a la bestia.
Buffalmacco, que ere gran y robust de persona, habíe encarregat una de eixes máscares que solíen fés aná an algúns jocs que avui ya no se fan, y se va ficá damún una pellissa negra del revés, y se la va ficá de tal manera que pareixíe un onso, pero la máscara teníe la cara del diable y cuernos. Y aixina preparat, venín Bruno detrás per a vore cóm anabe lo assunto, sen va aná a la plassa nova de Santa María la Nova; y cuan sen va doná cuenta de que lo siñó dotó estabe allí, va escomensá a brincá y a fotre bots grandíssims per la plassa y a bufá y a quirdá y a chillá de guisa que pareixíe endemoniat. En cuan lo mestre lo va sentí y vore, tots los pels se li van ficá de punta, y va escomensá a tremolá tot ell perque ere temorica com una chiqueta, y va ñabé un momén en que haguere vullgut mes está a casa seua que allí; pero, sin embargo, ya que habíe anat allí, se va esforsá en tíndre valor, pos tan podíe lo dessich de arribá a vore les maravilles contades per aquells. Pero después de que Buffalmacco va diablejá bastán, com se ha dit, pareixén que se tranquilisabe se va arrimá al sepulcro y se va quedá quieto. Lo mestre, com encara tremolabe de po, no sabíe qué fé, si montá damún o quedás. Al final, temén que li faiguere mal si no pujabe, en la segona temó va vénse a la primera, y, baixán del sepulcro dién en veu baixa: «¡Deu me ajudo!», va muntá damún, y se va colocá prou be; y sempre tremolán va crusá los brassos en forma cortés com li habíen dit.
Entonses Buffalmacco va escomensá a adressás desplayet cap a Santa María de la Scala, y anán a cuatre potes lo va portá hasta los siñós de Rípoli. Estaben entonses per aquell barri les sanjes aon los llauradós de aquells cams féen soltá a la condesa de Civillari per a aboná los seus cams. Buffalmacco se va arrimá a la boca de una sanja y buscán lo momén oportú, ficán una ma daball de un dels peus del meche y en ella alsánlo, de una espenta lo va tirá de cap allí dins y va escomensá a gruñí mol y a saltá y a fé lo endemoniat, y per Santa María de la Scala sen va aná cap al prat de Ognisanti, aon se va trobá en Bruno que, per no pugué aguantás la rissa, se habíe escapat; y fénse festes la un al atre, se van ficá a mirá desde lluñ lo que fée lo meche rebossat.
Lo siñó meche, al sentís an aquell puesto tan abominable, se va esforsá en eixecás y va intentá eixí, y ara aquí, ara allá tornáe a caure, tot rebossat de peus a cap, dolorit y desgrassiat, habén tragat algúns grams, va pugué eixí fora, y va dixá allí la capucha; y desempastánse en les mans com milló podíe, no sabén qué fé, sen va entorná a casa y tan va cridá que lo van obrí. Y sol acabá de entrá putín a merda se va tancá la porta. Bruno y Buffalmacco estaben allí baix per a sentí cóm lo ressibíe la seua dona; y van sentí que li díe los mes grans insults que may se li han dit a un desgrassiat:
- ¡Ah, qué be te está! Ten has anat en consevol atra y volíes apareixe mol honorable en la toga escarlata. ¿Pos no ne tens prou en mí? Yo li valdría a un barri sansé, no ya a tú.
¡Ah, si com te van tirá allí aon eres digne de que te tiron, te hagueres aufegat!
¡Aquí está lo dotó honrat, té dona y va per la nit detrás de les dones de atres!

Y en estes y en atres moltes paraules, fénse lo meche rentá de dal a baix, hasta la mijanit no va callá la seua dona insultánlo. Después, al matí siguién, Bruno y Buffalmacco, habénse pintat a la pell moradures, van acudí a casa del meche y lo van trobá ya eixecat; y, entrán a vórel, van notá que encara putíe, encara no se habíe pogut airejá tota aquella corrompina. Y sentínlos víndre lo meche, va eixí a trobáls diénlos que Deu los donare bon día; a lo que Bruno y Buffalmacco, com habíen acordat, van contestá en cara enfadada:

- Aixó no tos u diem natros, sino que rogam a Deu que tos dono tan mala ventura que sigáu mort a espasa, com lo mes desleal y lo mes traidó viu, perque per culpa vostra (volén natros honrátos y donátos gust) casi mos maten com a gossos. Y per la vostra deslealtat mos han futut tans cops esta nit que en menos caminaríe un burro hasta Roma; sense contá en que ham estat en perill de sé expulsats de la compañía a la que habíem arreglat que tos ressibiguere. Y si no mos creéu, miréu les nostres carns cóm están.

Y a una llum massilenta que allí ñabíe, eixecánse les robes, li van amostrá la pell pintada y se van tapá enseguida. Lo meche volíe excusás y parlá de la seua desgrassia y de cóm y aón lo habíen aviát; a lo que Buffalmacco va di:

- Yo voldría que tos hagueren tirat al Arno desdel pon; ¿per qué vau invocá a Deu o als sans?, ¿no tos u habíem advertit?

Va di lo meche que no sen enrecordabe.

- ¡Cóm! - va di Buffalmacco -, ¿no ton enrecordéu? Be que los vau invocá, que mos va di lo nostre legat que tremolábeu com un flan y que no sabíeu aón estábeu. Pos vos be mo la hau jugat, pero may mo la jugará dingú mes; y a vos tos darem lo vostre mereixcut.

Lo meche va escomensá a demanáls per Deu que no lo difamaren, y en les millós paraules que va pugué va intentá calmáls; y per temó de que la seua vergoña descubrigueren, si hasta entonses los habíe honrat, mol mes los va honrá y regalá en convits y atres coses desde entonses. Aixina pos, com u hau sentit, se enseñe al que tan no va adependre a Bolonia.

JORNADA OCTAVA. NOVELA NOVENA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA NOVENA.


Bruno y Buffalmacco fan aná al mestre
Simón, meche, de nit a sert puesto (per a entrá a una compañía de
corsaris); Buffalmacco lo avíe a una sanja de gorrinada y lo
abandone allí.

Después de que los siñores un rato hagueret
parlat de la comunidat de dones establecida per los dos sienesos, la
reina, que faltabe per novelá (si no volíe tráureli lo don a
Dioneo), va escomensá:
Mol mereixcudamen, amoroses siñores, se
va guañá Spinefloccio la burla que li va sé feta per Zeppa; per lo
que no crec que agramen tingue que sé emprés. Spinefloccio se u va
mereixe, y yo vull parlátos de un que u va aná buscán, creén que
los que lay van fotre no van sé dignes de reproche sino de
alabanses. Y aquell al que lay van fotre va sé un meche que de
Bolonia va torná a Florencia tot tapat de pells de armiño, de la
familia de les musteles.


Tal com tots los díes veém, los
nostres consiudadáns tornen aquí de Bolonia sén juche, meche,
notari, en les robes llargues y amples y en les escarlates y los
armiños y en atres moltes apariénsies de grandesa. Entre estos, un
tal mestre Simón de la Villa, mes ric en bens paterns que en
siénsia, no fa mol tems, vestit de escarlata y en una gran beca,
doctó en medissina com ell mateix se titulabe, aquí va torná, y se
va apossentá al carré que natros diem avui Vía del Cocomero. Este
mestre Simón, ressienmen arribat, com se ha dit, entre les seues
costums notables teníe la costum de preguntáli a consevol que en
ell estiguere quí ere algú que haguere vist passá pel carré; y
com si de los actes de los hómens se haguere de escriure la
medissina que teníe que doná als seues passiéns, en tots sen
fixabe y sen enrecordabe de tot. Se va interessá per dos pintós
dels que ya se ha parlat avui dos vegades, Bruno y Buffalmacco, que
sempre anaben juns y eren los seus veíns. Y pareixénli que estos
dos menos preocupassións que dingú al món teníen y vivíen mol
alegremen, cóm vivíen y quína ere la seua condissió va preguntá
a moltes persones; y sentínlos a tots que aquells eren dos hómens
pobres y pintós, se li va fotre al cap que no podíe sé que tan
despreocupats vigueren en la seua pobresa, y va pensá (perque habíe
sentit que eren dos hómens espabilats) que de algún atre puesto no
conegut per los demés obteníen grandíssims benefissis, y per naixó
va voldre tindre amistat en los dos, o per lo menos en un, y va fé
amistat en Bruno. Y Bruno, sabén per les poques vegades que en ell
habíe estat que este dotó ere un animal, va escomensá a divertís
en ell contánli histories; y al meche li va aná agradán tot alló.
Y habénlo una vegada invitat a minjá en ell y per naixó creén que
podíe parlá en ell en confiansa, li va di que se maravillabe dell y
de Buffalmacco, que, sén hómens pobres, tan alegremen vivíen, y li
va rogá que li enseñare cóm su féen. Bruno, sentín al meche y
pareixénli una de les seues tontes preguntes, va escomensá a riure
y va pensá en contestáli segóns corresponíe a la seua borregués,
y va di:


- Mestre, no lay diría a moltes
persones lo que fem, pero no men guardaré de dílay a vosté, perque
sou amic y perque sé que no lay charraréu a dingú. Es verdat que
lo meu compañ y yo vivim tan alegremen y tan be com tos pareix, y
mol mes; y no es per lo nostre ofissi ni de cap atre fruit que pugam
traure de les nostres possessións, de aon no podríem pagá ni
l´aigua que nessessitam. No vull que penséu que robem, fem de
corsaris, y de aixó tot lo que nessessitem y mos agrade, sense féli
mal a un tersé, u traem tot; y de aixó ve lo alegre viure que mos
veéu.
Lo meche, al sentí aixó, y sense sabé qué ere,
creénsu, se va extrañá mol, y en seguida va tindre moltes ganes de
sabé qué ere fé de corsaris, afirmánli que per sert may lay diríe
a cap persona.


- ¡Ay! - va di Bruno -, mestre, ¿qué
me demanéu? Es un secreto massa gran lo que voléu sabé, y es algo
que me destruiríe y me aventaríe del món, y tamé que me ficaríe
a la boca del Lucifer de San Gallo si un atra persona u sapiguere:
pero es tan gran l'amor que séntigo per la vostra cualitativa
melonés de Legnaia y la fe que en vos ting, que no puc negátos res
del que vulgáu; y per naixó tos u diré, en la condissió de que me
juréu per la creu de Montessori que may, com u habréu prometut, u
diréu.


Lo mestre va afirmá que no u faríe.


- Debéu, pos, sabé - va di Bruno -,
dols mestre meu, que no fa mol que van ñabé an esta siudat un gran
mestre de nigromansia de nom Michele Scotto, perque ere de Escocia y
que de mols gentilhomens de los que pocs están avui vius, va ressibí
grandíssim honor; y volén anássen de aquí, a instansia dels seus
rogs va dixá a dos dels seus millós discípuls, als que los va maná
que a tots los gustos de estos gentilhomens quel habíen honrat
estigueren sempre dispostos. Éstos, pos, servíen als dits
gentilhomens en serts amors seus y en atres coses libremen; después,
agradánlos la siudat y les costums de los hómens, se van disposá a
está sempre units en gran y estreta amistat en algúns, sense mirá
que foren mes o menos nobles, ni mes rics o mes pobres, sol que foren
hómens conforme al seu gust. Y per a complaure an estos tals amics
seus, van organisá una compañía de uns vintissing hómens, que al
menos dos vegades al mes tingueren que reunís an algún puesto
consertat entre ells; y están allí, cada un los diu an estos lo seu
dessich y rápidamen ells lo satisfán aquella nit. Tenín
Buffalmacco y yo singular amistat y confiansa en dos dells, per
nells a la tal compañía vam sé incluits, y encara u som.
Y tos
dic que sempre que mos ham de ajuntá, es cosa maravillosa de vore
los tapissos que penjen al voltán de la sala aon minjám y les
taules parades com al palau real y la cantidat de nobles y pinchos
criats, tan hómens com dones, al servissi de tots los que están a
la compañía, y les palanganes, les greles o griales, les copes y la
demés vajilla de or y de plata aon minjám y bebem; y ademés de
aixó los abundáns y variats manjars, segóns lo que cada un vol,
que porten dabán de cadaú al seu tems. No podré may pintátos
cuáns y quíns són los dolsos sons de los instruméns infinits y
los cántics plens de armonía que se escolten allí, ni tos podré
di cuánta sera se creme an estos sopás ni cuáns dolsos se
consumixen y qué apressiats són los vins que allí se beuen. Y no
voldría, sabrosa carbassa meua, que creguéreu que estam natros allí
en este traje o en estes robes que veéu; no ña allí cap
desgrassiat que no paregue un emperadó, pos aixina estem en rics
vestits y hermoses coses adornats. Pero sobre tots los demés plaés
que ñan allí están les dones guapes, que si un ne vol, li són
portades desde consevol part del món. Podríeu vore allí a la
Siñora de los barbárics, la reina de los vascos, la dona del
Sultán, la emperatrís de Osbech, la charlánfora de Norrueca, la
seminstante de Berlinzonia y la astuciertra de Narsia. ¿Y per qué
enumeráles? Están allí totes les reines del món, hasta la
chinchimurria del Preste Juan: ¡Aixina que miréu!
Y después
de que han begut y han minjat dolsaines, ballat una dansa o dos, cada
una en aquell que la ha fet vindre sen va cap a la alcoba; ¡y sabéu
que aquelles alcobes pareixen un paraísso a la vista, de majes que
són! Y fan tan bon auló com los potets de espéssies de la vostra
tenda cuan manéu machacá lo comino; y tenen llits casi mes hermosos
que los del dogo de Venecia, y an ells van a descansá y a lo que
sigue.
¡Pos lo tejemaneje a les estriberes y les viaderes que se
porten les teixidores per a fé lo drap tancat, tos dixaré que u
imaginéu! Pero entre los que milló están, segóns lo meu pareixe,
som Buffalmacco y yo, perque Buffalmacco la majoría de vegades fa
víndre per an ell a la reina de Fransa y yo a la de Inglaterra, que
són dos de les mes hermoses reines del món; y tan ham sabut fé que
no miren mes que per los nostres ulls; per lo que per vos mateix
debéu jusgá si es que podem y debém viure y aná mol mes conténs
que los demés hómens pensán que tením l´amor de tals dos reines;
sense contá que, cuan volém que mos donon mil o dos mil floríns,
no los conseguim. Y aixó es lo que vulgarmen diem «aná de
corsaris» perque com los corsaris los prenen les coses a tots,
aixina fem natros; pero som diferéns dells perque ells may les
tornen, mentres que natros les tornem en cuan les fem aná. Ara hau
entés, mestre, lo que día per «aná de corsari», pero lo secreto
que aixó té que quedá, podéu vóreu vos mateix, y per naixó mes
no tos dic ni tos rogo.


Lo mestre, que teníe prou siénsia
potsé per a medicá les pupes dels chiquets, se va creure totes les
paraules de Bruno, y se va inflamá en dessich de que lo
ressibigueren an esta compañía. Li va contestá a Bruno que no ere
de extrañá que estigueren tan conténs y en prou faena se va
aguantá de demanáli que lo faiguere entrá allí. Va escomensá a
frecuentál mol y a tindrel matí y tarde minján a casa y a mostráli
mol amor; y ere tan gran y tan continua esta intimidat seua que
pareixíe que sense Bruno lo mestre no podíe ni sabíe viure. Bruno,
pareixénli que alló li anabe be, per a no pareixe ingrato an este
honor que li fée lo meche, li va pintá al minjadó seu la Cuaresma,
y un Agnus Dei a la entrada de la alcoba y damún de la porta de la
entrada del carré un bassí, per a que los que tingueren nessessidat
del seu consell pugueren distinguíla de les atres; y a un balconet
li va pintá la batalla dels ratolíns y´ls gats, que mol hermosa li
pareixíe al meche; y ademés de aixó, li díe algunes vegades al
mestre, cuan no habíe sopat en ell:


- Anit vach está en la compañía, y
habénme cansat una mica de la reina de Inglaterra, me vach fé portá
la gudmedra del Gran Khan de Altarisi.


Díe lo mestre:


- ¿Qué vol di gudmedra? No conec eixa
paraula.


- Oh, mestre meu - díe Bruno -, no me
extraño de aixó, que be hay sentit di que ni Hipograto ni Vanacena
diuen res de aixó.


Va di lo mestre:


- Vols di Hipócrates y Avicena.


Va di Bruno:


- Per ma mare que no u sé, de los
vostres nombrachos enteng tan poc com vos de los meus; pero
«gudmedra» en la llengua del Gran Khan vol di «emperatrís» a la
nostra.
¡Ah, qué bona femella tos pareixeríe! Podría dítos
que tos faríe olvidá les medissines y les lavatives y tots los
emplastes.


Y aixina diénli alguna vegada pera mes
assussál, va passá que, pareixénli al siñó mestre (una nit que
estabe de conversa en Bruno mentres li aguantabe la llum per a que li
pintare la batalla de los ratolíns y de los gats) que be lo habíe
conquistat en los seus honors, se va disposá a obríli lo seu ánim;
y están sols, va di:


- Bruno, sap Deu que no ña dingú pel
que faría lo que faría per tú: y si me digueres que anara caminán
de aquí a Perétola, crec que hi aniría; y per naixó no vull que
te maravillos de lo que familiarmen y humilmen y en confiansa te vull
demaná. Com be saps, no fa mol que me vas parlá de la vostra alegre
compañía, a la que me ha entrat tan gran dessich de perteneixe, que
cap atra cosa hay volgut tan. Y no está fora de raó, com vorás,
que hi perteneixca, perque desde ara vull que ten burlos de mí si no
fach que acudixque allí la mes hermosa criatura que has vist en mol
tems, que yo la vach vore lo añ passat a Cacavincigli, a la que li
vull tot lo be del món; y per lo cos de Cristo que voldría donáli
deu boloñesos grossos si me asseptare, y no u consén. Y per naixó
tan com puc te rogo que me enseños lo que ting que fé per a pugué
entrá a la compañía o germandat, y que ademés faigues y obros de
manera que entra; y en verdat tindrás en mí un bon y fiel compañ.
Tú aquí mateix pots vore qué pincho soc y que ting les cames ben
plantades, y que ting una cara que pareix una rosa; y ademés de aixó
soc dotó en medissina, que no crec que ne tingáu cap, y sé moltes
bones coses y cansonetes majes, - vac a cantáten una - y de repén
se va ficá a cantá. Bruno teníe moltes ganes de enríuressen, pero
se va aguantá. Y acabada la cansó va di lo mestre:


- ¿Qué te pareix?


Va di Bruno:


- Per sert que en vos perdríen les
cítares de saína, tan ortogóticamen recancanilléu.


Va di lo mestre:


- No tu hagueres cregut may si no me
hagueres sentit.
- Es verdat. - va di Bruno.


Va di lo mestre:


- Moltes atres ne sé; pero dixem ara
aixó. Aixina com me veus, mon pare va sé un home noble, encara que
vixquere al campo, y tamé per part de mare hay naixcut de los de
Vallecchio; y com has pogut vore, ting millós llibres y millós
robes que cap meche a Florencia. A fe que ting roba que va costá,
totes les cuentes damún de la taula, prop de sen lires de bagatíns,
ya fa mes de deu añs. Per lo que te rogo que faigues que entra; y a
fe que si u conseguixes, si te fiques dolén alguna vegada, may per
la meua faena te cobraré un diné.


Bruno, sentínlo, y pareixénli, tal com
atres vegades ya li habíe paregut, un babieca, va di: - Mestre,
arriméu un poc mes la llum cap aquí, y no tos canséu hasta que los
haiga pintat la coa an estos ratolíns, y después tos respondré.


Acabades les coes, Bruno, fen vore que
mol li pesabe la petissió, va di:
- Mestre meu, grans coses són
les que faríeu per mí, y yo u sé; pero esta que me demanéu,
encara que per a la grandesa del vostre servell sigue minuda, per a
mí es grandíssima, y no ña dingú mes al món per lo que u faría,
perque tos vull com y perque les vostres paraules, que están
condimentades en tan bon juissi que trauríen les sandalies als
peniténs, no ya a mí lo meu propósit; y cuan mes tos trato mes
sabut me pareixéu. Y tos dic ara que, si datra cosa no me faiguere
vóldretos, tos voldría perque vech que estéu enamorat de una dona
tan bella com me hau dit. Pero sol vull dítos: en estes coses yo no
ting lo poder que penséu, y per naixó no puc fé per vos lo que se
hauríe de fé; pero si me prometéu per la vostra gran y cauterisada
fe guardám lo secreto, tos diré cóm hau de obrá y me pareix está
segú, tenín vos tan bons llibres y les demés coses que antes me
hau dit, que u conseguiréu. A lo que lo mestre va di:


- Dísme en confiansa. Vech que no me
coneixes be y no saps encara cóm sé guardá un secreto. Ñabíen
poques coses que micer Guasparruolo de Saliceto faiguere, cuan ere
juez del podestá de Forimpópoli, que no me les comunicare, tan bon
secretari me trobabe. ¿Y vols sabé si dic la verdat? Yo vach sé lo
primé home a qui li va di que anabe a casás en Bergamina: ¡mira
tú!
- Pos está mol be - va di Bruno - si tan sen fiabe, be puc
fiám yo. Lo que teníu que fé sirá aixó: a la nostra compañía
tením sempre un capitá en dos consellés, que cada sis mesos
cambien, y sense falta Buffalmacco sirá capitá a les calendes, y
aixina está establit; y qui es capitá mol poder té per a fé entrá
o fé que entro qui ell vullgue; y per naixó me pareix a mí que
vos, lo antes que pugáu, tos faigáu amic de Buffalmacco y lo
honréu.
Ell es home que veéntos tan sabut se enamorará de vos
incontinenti; y cuan lo haugáu ablanit, en lo vostre juissi y en
estes coses bones que teníu, lay podréu demaná:
ell no podrá
di que no. Yo li hay parlat ya de vos y tos voldríe mol; y cuan
haigáu fet aixó, dixéume a mí en ell.
Entonses va di lo
mestre: - Mol me agrade lo que dius; y si ell es home que busque la
compañía de los hómens sabios, y parle en mí un poc, faré de
manera que me estará sempre buscán, perque tan señ ting que podría
donán a una siudat sansera y seguí sén sapientíssim.
Arreglat
aixó, Bruno lay va contá, pel seu orden, tot a Buffalmacco; en lo
que a Buffalmacco li pareixíen mil añs lo que faltabe per a pugué
fé lo que este mestre estabe buscánse. Lo meche, que mol dessichabe
fé de corsari, no va pará hasta que se va fé amic de Buffalmacco,
lo que li va sé fássil, y va escomensá a oferíli los millós
sopás y los millós dinás del món, y a Bruno lo mateix, y se
garrapiñaben com a Siñós, catán boníssims vins y gorts capóns y
atres moltes coses bones, no se li separaben; y sense esperá a que
los invitare, dién sempre que en cap atre u faríen, se quedaben en
ell.
Pero cuan li va pareixe oportú al mestre, com habíe fet en
Bruno va requerí a Buffalmacco; en lo que éste se va mostrá mol
enfadat y li va montá a Bruno un gran abalot, dién:
- Voto al
alt Deu de Pasignano que me ting en poc si no ten fótego una al cap
que te afona lo nas hasta los calcañás, traidó, que dingú mes que
tú ha pogut manifestá estes coses al mestre. Pero lo mestre lo
excusabe mol, dién y jurán que u habíe sabut per un atre costat; y
después de moltes de les seues sabies paraules, lo va passificá.
Buffalmacco, giránse cap al mestre, va di:
- Mestre meu, be se
veu que hau estat a Bolonia y que an eixa siudat hau portat la boca
tancada; y encara tos dic mes: que no hau adeprés lo abecé en una
poma, com volen fé mols nessios, sino que en un meló lo vau
adependre be, aixó que es tan llarg; y si no me engañ, vau sé
batejat en domenge. Y encara que Bruno me habíe dit que habíeu
estudiat allí medissina, me pareix a mí que lo que vau adependre va
sé a domesticá als hómens, lo que milló que cap home que yo haiga
vist sabéu fé en lo vostre señ y les vostres paraules.


Lo meche, tallánli la paraula a la
boca, li va di a Bruno: - ¡Qué majo es parlá y tratá en los
sabuts! ¿Quí hauríe tan pronte entés totes les particularidats
del meu sentimén com u ha fet este home? Tú no ten vas enterá tan
pronte de lo que yo valíe com u ha fet ell; pero al menos dis lo que
te vach di yo cuan me vas di que Buffalmacco buscabe als hómens
sabuts: ¿Te pareix que u hay conseguit?
Va di Bruno: - ¡Encara
milló!


Entonses lo mestre li va di a
Buffalmacco:


- Un atra cosa hagueres dit si me
hagueres vist a Bolonia, aon no ñabíe ningú, ni gran ni menut, ni
doctó ni escolá, que no me vulguere, tan podíen adependre en lo
meu raoná y en la meua sabiduría. Y te dic mes, que may vach di cap
paraula que no faiguere riure a tots, tan los agradabe; y cuan men
vach aná de allí tots van plorá mol, y tots volíen que me
quedara, y a tan va arribá la cosa per a que me quedara que van volé
dixám a mí sol per a que llixquera, a tots los estudiáns que allí
ñabíe, la medissina, pero no vach vullgué perque estaba disposat a
vindre aquí a ressibí la grandíssima herénsia que aquí tenía
que ha sigut sempre de los de la meua familia; y aixina u vach fé.

Li va di entonses Bruno a Buffalmacco: - ¿Qué te pareix? No tu
creíes cuan te u día.
¡Per lo Evangelio, no ña an esta siudat
dotó que entengue de pixera de burro com éste, y sértamen no ne
trobaríes datre de aquí a París! ¡Vésten y cuídat desde avui de
no fé lo que diu!


Va di lo meche:


- Bruno diu la verdat, pero aquí no
soc estimat. Vatros sou mes be gen ruda, pero voldría que me
veiguéreu entre los doctós com solgo está.


Entonses va di Buffalmacco:


- Verdaderamen, mestre, sabéu mol mes
de lo que yo haguera cregut, y parlántos com té que parlás a
sabios com u sou Vos, faramalladamen tos dic que conseguiré sense
falta que sigáu de la nostra germandat.


Los honors fets per lo meche an éstos
después de esta promesa se van multiplicá; per lo que ells,
divertínse, li féen combregá en les tontades mes grans del món, y
van prometre donáli per dona a la condesa Civillari, que ere la dona
mes maja que podíe trobás de entre totes les culeres de la
generassió humana. Va preguntá lo meche quí ere esta condesa; a lo
que va di Buffalmacco:
- Gran cogombro meu, es una gran Siñora
y pocs casos ñan al món en los que ella no tingue una gran
jurisdicsió; y no dic atres, sino hasta los flares menors en redoble
de tabals li rendixen tribut. Y sol dís que cuan camine pel carré
be se fa sentí per mol tancada que vaigue; y no fa mol que tos va
passá per dabán de la porta una nit que anabe al Arno a rentás los
peus y per a pendre una mica lo aire; pero la seua mes continua
habitassió es Laterina. Mols dels seus sargentos van per ahí de
guardia, y tots, per a mostrá lo seu señorío, porten la vara y la
bola. Per totes parts se veuen als seus baróns, com Tamañin de la Porta, don Boñiga, Manec de la Granera, Fluixdeventre y atres, los
que crec que són coneguts vostres, pero ara no ton enrecordáu.
A
tan gran Siñora, pos (dixán a una vora a la de Cacavincigli), si lo
pensamén no mos engañe, ficarem als vostres dolsos brassos. Lo
meche, que habíe naixcut y creixcut a Bolonia, no enteníe les
paraules de éstos, per lo que en alló de la dona se va tindre per
contén; y no mol después de estes histories li van di los pintós
que habíe sigut admitit.
Y cuan a la nit siguién se teníen que
reuní, lo mestre los va invitá als dos a amorsá, y cuan van acabá,
los va preguntá la inissiassió que teníe que fé pera entrá an
aquella compañía. A lo que Buffalmacco va di:


- Miréu, mestre, a vos tos convé
trobá la manera de estátos esta nit a la hora del primé son damún
de un dels sepulcres alts que fa poc tems han ficat fora de Santa
María la Nova, en un dels vostres millós trajes ficat per a que
comparegáu per primera vegada honorablemen dabán de la compañía;
y tamé perque, per lo que se ha dit (que natros no ham estat allí)
com sou noble, la condesa vol fétos caballé a la seua costa, y allí
esperéu hasta que vingue a buscátos lo legat. Y per a que estigáu
informat de tot vindrá a per vos una bestia negra y cornuda no mol
gran, y anirá fen per la plassa, dabán de vos, grans bufits y bots
per a espantátos; pero después, cuan veigue que no tos espantéu,
to se arrimará desplay; y cuan estigue a la vostra vora, entonses,
sense cap temó baixéu del sepulcro, y sense enrecodáton de Deu ni
de los sans, pujéuli damún, y en cuan estiguéu a caball, fiquéutos
les mans crusades al pit sense tocá mes a la bestia. Ella entonses
se mourá y tos portará a natros; pero desde ara tos dic que si ton
enrecordéu de Deu o dels sans, o si teníu temó, podrá aviátos o
fótretos cops an algún puesto que be u sentiríeu;
y per naixó,
si tos emprén lo cor de anay no hi aniguéu, que tos faréu mal
sense fémos a natres cap favor.
Entonses va di lo meche: - No me
coneixéu encara: miréu potsé que porto ficats guáns y robes
llargues. Si sapiguéreu lo que hay fet yo de nit a Bolonia, cuan a
vegades anaba de dones en los meus compañs tos maravillaríeu. A fe
que va ñabé una nit, no volén una víndre en natros (y ere una
desgrassiadeta, lo que es pijó, que no eixecabe un pam de enterra) y
li vach fotre primé moltes puñades, después, eixecánla al vol
crec que me la haguera emportat aixina com un tiro de ballesta y al
final, vach fé que vinguere en natros. Y un atra vegada men
enrecordo de que, están en mí sol un criat, un poc después del
avemaría vach passá jun al sementeri de los flares menors: y aquell
mateix día habíen enterrat allí a una dona y no vach tindre cap
temó; aixina que no desconfiéu de mí, que soc mol valén. Y tos
dic que, per a está ben honorable, me ficaré la toga escarlata en
la que me vach doctorá, y voréu si la compañía sen alegre cuan me
veigue y si me fan enseguida capitá. Ya voréu cóm va lo negossi
cuan haiga estat yo allí si sense habém vist eixa condesa vol ya
fém caballé, tan se ha enamorat de mí, ¿y es que la caballería
me sentará mal?, ¿y la sabré portá tan mal, o be? Dixéume fé a
mí.
Buffalmacco va di: - Mol be diéu; pero cuidéutos de no
burlamos y no acudí, o que no tos trobon al puesto cuan enviem a per
vos; y tos dic aixó perque fa fret y vatros los siñós dotós ton
guardáu mol dell.


- ¡No vullgue Deu! - va di lo meche -.
Yo no soc de eixos geleres, no me preocupe la rasca; a vegades me
eixeco de nit per a fé de cos, com ña que fé a vegades, y me fico
només una pellissa damún del jubón; y per naixó, en seguridat
estaré allí.
Anánsen, pos, éstos, cuan se anabe fen de nit,
lo mestre se va tapá en la bella toga, cuan li va pareixe oportú,
sen va aná cap als dits sepulcros y va pujá damún; y ajupit damún
de aquells mármols, caén la serena, va escomensá a esperá a la
bestia.
Buffalmacco, que ere gran y robust de persona, habíe
encarregat una de eixes máscares que solíen fés aná an algúns
jocs que avui ya no se fan, y se va ficá damún una pellissa negra
del revés, y se la va ficá de tal manera que pareixíe un onso,
pero la máscara teníe la cara del diable y cuernos. Y aixina
preparat, venín Bruno detrás per a vore cóm anabe lo assunto, sen
va aná a la plassa nova de Santa María la Nova; y cuan sen va doná
cuenta de que lo siñó dotó estabe allí, va escomensá a brincá y
a fotre bots grandíssims per la plassa y a bufá y a quirdá y a
chillá de guisa que pareixíe endemoniat. En cuan lo mestre lo va
sentí y vore, tots los pels se li van ficá de punta, y va escomensá
a tremolá tot ell perque ere temorica com una chiqueta, y va ñabé
un momén en que haguere vullgut mes está a casa seua que allí;
pero, sin embargo, ya que habíe anat allí, se va esforsá en tíndre
valor, pos tan podíe lo dessich de arribá a vore les maravilles
contades per aquells. Pero después de que Buffalmacco va diablejá
bastán, com se ha dit, pareixén que se tranquilisabe se va arrimá
al sepulcro y se va quedá quieto. Lo mestre, com encara tremolabe de
po, no sabíe qué fé, si montá damún o quedás. Al final, temén
que li faiguere mal si no pujabe, en la segona temó va vénse a la
primera, y, baixán del sepulcro dién en veu baixa: «¡Deu me
ajudo!», va muntá damún, y se va colocá prou be; y sempre
tremolán va crusá los brassos en forma cortés com li habíen dit.

Entonses Buffalmacco va escomensá a adressás desplayet cap a
Santa María de la Scala, y anán a cuatre potes lo va portá hasta
los siñós de Rípoli. Estaben entonses per aquell barri les sanjes
aon los llauradós de aquells cams féen soltá a la condesa de
Civillari per a aboná los seus cams. Buffalmacco se va arrimá a la
boca de una sanja y buscán lo momén oportú, ficán una ma daball
de un dels peus del meche y en ella alsánlo, de una espenta lo va
tirá de cap allí dins y va escomensá a gruñí mol y a saltá y a
fé lo endemoniat, y per Santa María de la Scala sen va aná cap al
prat de Ognisanti, aon se va trobá en Bruno que, per no pugué
aguantás la rissa, se habíe escapat; y fénse festes la un al atre,
se van ficá a mirá desde lluñ lo que fée lo meche rebossat.
Lo
siñó meche, al sentís an aquell puesto tan abominable, se va
esforsá en eixecás y va intentá eixí, y ara aquí, ara allá
tornáe a caure, tot rebossat de peus a cap, dolorit y desgrassiat,
habén tragat algúns grams, va pugué eixí fora, y va dixá allí
la capucha; y desempastánse en les mans com milló podíe, no sabén
qué fé, sen va entorná a casa y tan va cridá que lo van obrí. Y
sol acabá de entrá putín a merda se va tancá la porta. Bruno y
Buffalmacco estaben allí baix per a sentí cóm lo ressibíe la seua
dona; y van sentí que li díe los mes grans insults que may se li
han dit a un desgrassiat:
- ¡Ah, qué be te está! Ten has anat
en consevol atra y volíes apareixe mol honorable en la toga
escarlata. ¿Pos no ne tens prou en mí? Yo li valdría a un barri
sansé, no ya a tú.
¡Ah, si com te van tirá allí aon eres
digne de que te tiron, te hagueres aufegat!
¡Aquí está lo dotó
honrat, té dona y va per la nit detrás de les dones de atres!


Y en estes y en atres moltes paraules,
fénse lo meche rentá de dal a baix, hasta la mijanit no va callá
la seua dona insultánlo. Después, al matí siguién, Bruno y
Buffalmacco, habénse pintat a la pell moradures, van acudí a casa
del meche y lo van trobá ya eixecat; y, entrán a vórel, van notá
que encara putíe, encara no se habíe pogut airejá tota aquella
corrompina. Y sentínlos víndre lo meche, va eixí a trobáls
diénlos que Deu los donare bon día; a lo que Bruno y Buffalmacco,
com habíen acordat, van contestá en cara enfadada:


- Aixó no tos u diem natros, sino que
rogam a Deu que tos dono tan mala ventura que sigáu mort a espasa,
com lo mes desleal y lo mes traidó viu, perque per culpa vostra
(volén natros honrátos y donátos gust) casi mos maten com a
gossos. Y per la vostra deslealtat mos han futut tans cops esta nit
que en menos caminaríe un burro hasta Roma; sense contá en que ham
estat en perill de sé expulsats de la compañía a la que habíem
arreglat que tos ressibiguere. Y si no mos creéu, miréu les nostres
carns cóm están.


Y a una llum massilenta que allí ñabíe,
eixecánse les robes, li van amostrá la pell pintada y se van tapá
enseguida. Lo meche volíe excusás y parlá de la seua desgrassia y
de cóm y aón lo habíen aviát; a lo que Buffalmacco va di:


- Yo voldría que tos hagueren tirat al
Arno desdel pon; ¿per qué vau invocá a Deu o als sans?, ¿no tos u
habíem advertit?


Va di lo meche que no sen enrecordabe.


- ¡Cóm! - va di Buffalmacco -, ¿no
ton enrecordéu? Be que los vau invocá, que mos va di lo nostre
legat que tremolábeu com un flan y que no sabíeu aón estábeu. Pos
vos be mo la hau jugat, pero may mo la jugará dingú mes; y a vos
tos darem lo vostre mereixcut.


Lo meche va escomensá a demanáls per
Deu que no lo difamaren, y en les millós paraules que va pugué va
intentá calmáls; y per temó de que la seua vergoña
descubrigueren, si hasta entonses los habíe honrat, mol mes los va
honrá y regalá en convits y atres coses desde entonses. Aixina pos,
com u hau sentit, se enseñe al que tan no va adependre a Bolonia.


miércoles, 16 de diciembre de 2020

JORNADA OCTAVA. NOVELA QUINTA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA QUINTA.

Tres joves li trauen les calses a un juez de los Marcas a Florencia, mentres ell, están al estrado, administrabe justíssia.

Habíe acabat Emilia la seua historieta, habén sigut la viuda alabada per tots, cuan la reina, mirán a Filostrato, va di: - A tú te toque ara narrá. - y va escomensá:
Deleitoses siñores, lo jove que Elisa fa poc va nombrá, es a di, Maso del Saggio, me fará dixá una história que tos pensaba contá per a contáton una sobre ell y algúns dels seus compañs. Esta, encara que no es tan deshonesta ni se diuen paraules que vatres tos avergoñiu de di, no per naixó dixe de sé tan divertida que val la pena contátola.

Com totes podéu habé sentit, a la nostra siudat venen assobín podestásde los Marcas, que són generalmen hómens de ánim apocadet y de vida tan pobre y miserable que totes les seues acsións no són mes que sicateríes, y per la seua innata miséria y avaríssia porten en ells a juches y notaris que pareixen hómens mes be arrencats del aladre o trets de les sabateríes que de les escoles de leys. Ara be, habénne vingut un com a podestá, entre los mols atres juches que va portá en ell, ne va portá a un que se fée cridá micer Niccola de San Lepidio, que pareixíe mes be un forrallaté que datra cosa: y va sé ficat éste entre los demés juches a sentí les cuestións criminals. Y com assobín passe que, encara que los siudadáns no tinguen res que fé al palau a vegades van per allí, va passá que Maso del Saggio un matí, buscán a un amic seu allá que sen va aná; y cuan va vore aon micer Niccola estabe assentat, pareixénli que ere un muixonot raro, lo anabe inspecsionán. Y com li va vore lo armiño tot pringós al cap, y un tinté penjat del sinto, y mes llarg lo faldellí que la toga y atres mols defectes extrañs en un home ordenat y ben educat, encara ni va vore un mes notable que cap dels atres, y van sé les calses que, están ell assentat y les robes, per estretó, quedánseli ubertes per dabán, va vore que lo fondo de ells li arribabe hasta mija cama. Per lo que, sense quedás mol mes rato miránlo, dixán lo que estáe buscán, va escomensá una búsqueda nova, y va trobá a dos dels seus compañs, la un se díe Ribi y l´atre Mateuzzo, hómens los dos no menos ocurréns que Maso, y los va di: - ¡Si me voléu be, veníu en mí hasta lo palau, que vull mostrátos allí lo mes extraordinari patán que may hau vist!

Y anánsen cap al palau, los va enseñá aquell juez y les seues calses. Éstos, desde lluñ van escomensá a enríuressen de aquell assunto, y arrimánse cap al escañ aon se assentáe lo siñó juez o juche, van vore que mol fássilmen se podíe un colá daball de aquells escañs; y ademés de aixó van vore trencat lo taulonet al que lo siñó juez apoyáe los peus, en un bon forigó per aon en gran comodidat se podíe passá la ma y lo bras. Y entonses va di Maso als seus compañs:

- Vull que li tragám del tot eixes calses, perque en molta fassilidat se pot fé. Habíen ya los compañs vist cóm; per lo que, arreglán entre ells lo que teníen que fé y di, al matí siguién van torná, y están lo tribunal mol ple de hómens, Mateuzzo, sense que dingú sen acatare, va entrá daball del bang y sen va aná dret cap al puesto aon lo juez posabe los peus; Maso, arrimánse per un dels costats al siñó juez, lo va agarrá per la orla de la toga, y arrimánse Ribi pel atre costat y fen lo mateix, va escomensá Maso a di:

- Siñó, o Siñós, yo tos demano per Deu que abáns de que este lladre que está ahí al costat sen vaigue a un atra part, que li faigáu tornám un parell de sabates borceguíes meus que me ha birlat y diu que no: y sel ha vist, no fa encara un mes, ficánlos soles noves. Ribi, del atre costat, cridabe: - Micer, no lo cregáu, que es un bribón, y com sap que hay vingut a querellám contra nell per una valija que me ha furtat, ha vingut ara mateix a parlá de unes sabates que ting a casa desde l´añ de la picassó; y si no me creéu, puc ficátos per testigo a la veína verdulera y a la tripera Grassa y a un que va arreplegán la bassura de Santa María de Verzaia, que lo vach vore cuan tornáe del poble. Maso, per l´atra banda, no dixabe parlá a Ribi, cridán tamé; y Ribi cridabe mes. Y mentres lo juez estabe de peu y mes prop de ells per a sentí milló lo que díen, Mateuzzo, aprofitán la ocasió, va ficá la ma per lo forat del tauló, va agarrá les calses del juez y va estirá fort. Les calses van eixí enseguida, perque lo juez ere flaco, arguelladot. Este notáe algo per deball y no sabíe qué ere, volíe estirá les robes cap a abán, tapás y assentás, pero Maso de un costat y Ribi del atre lo aguantáen y cridáen fort: - Micer, feu mal en no fém justíssia y no volé escoltám y volé anáton a un atra part; ¡de un cas tan menut com este no se eixeque acta an esta siudat! - y tan en estes paraules li van aná estirán de la roba que tots los que estaben al tribunal sen van acatá de que li habíen tret les calses. Mateuzzo, después de habél aguantat un rato, lo va dixá, va eixí fora y sen va aná sense que lo veigueren. Ribi, pareixénli habé fet prou, va di: - ¡Votovadéu que me queixaré a la corporassió! - y Maso, del atre costat, soltánli la toga, va di: - No, pos yo tornaré tantes vegades com faigue falta hasta que tos troba menos impedit del que hau aparegut este matí! - y la un per aquí, l´atre per allá, tan pronte com van pugué sen van aná. Lo siñó juez, ficánse les calses en presénsia de tot lo món com si se eixecare del llit, y donánsen cuenta entonses de lo que habíe passat, va preguntá aón habíen anat aquells perdularis que de les sabates y de la valija se querellaben; pero no trobánlos, va escomensá a jurá per les entrañes de Cristo que teníe que sabé si ere costum a Florencia tráureli les calses als juches cuan se assentaben al estrat de justíssia. Lo podestá, sentínlo, va armá un gran abalot; después, habénli mostrat als seus amics que alló no lay habíen fet mes que per a mostráli que los florentíns sabíen que en ves de portá juches habíe portat allí sopencos per a que li ixquere mes barat, per les bones va callá y no va aná mes abán la cosa aquella vegada.

JORNADA OCTAVA. NOVELA QUINTA.

JORNADA
OCTAVA. NOVELA QUINTA.


Tres
joves li trauen les calses a un juez de los Marcas a Florencia,
mentres ell, están al estrado, administrabe justíssia.

Habíe
acabat Emilia la seua historieta, habén sigut la viuda alabada per
tots, cuan la reina, mirán a Filostrato, va di: - A tú te toque ara
narrá. - y va escomensá:
Deleitoses siñores, lo jove que Elisa
fa poc va nombrá, es a di, Maso del Saggio, me fará dixá una
história que tos pensaba contá per a contáton una sobre ell y
algúns dels seus compañs. Esta, encara que no es tan deshonesta ni
se diuen paraules que vatres tos avergoñiu de di, no per naixó dixe
de sé tan divertida que val la pena contátola.


Com
totes podéu habé sentit, a la nostra siudat venen assobín podestás
de los Marcas, que són generalmen hómens de ánim apocadet y de
vida tan pobre y miserable que totes les seues acsións no són mes
que sicateríes, y per la seua innata miséria y avaríssia porten en
ells a juches y notaris que pareixen hómens mes be arrencats del
aladre o trets de les sabateríes que de les escoles de leys. Ara be,
habénne vingut un com a podestá, entre los mols atres juches que va
portá en ell, ne va portá a un que se fée cridá micer Niccola de
San Lepidio, que pareixíe mes be un forrallaté que datra cosa: y va
sé ficat éste entre los demés juches a sentí les cuestións
criminals. Y com assobín passe que, encara que los siudadáns no
tinguen res que fé al palau a vegades van per allí, va passá que
Maso del Saggio un matí, buscán a un amic seu allá que sen va aná;
y cuan va vore aon micer Niccola estabe assentat, pareixénli que ere
un muixonot raro, lo anabe inspecsionán. Y com li va vore lo armiño
tot pringós al cap, y un tinté penjat del sinto, y mes llarg lo
faldellí que la toga y atres mols defectes extrañs en un home
ordenat y ben educat, encara ni va vore un mes notable que cap dels
atres, y van sé les calses que, están ell assentat y les robes, per
estretó, quedánseli ubertes per dabán, va vore que lo fondo de
ells li arribabe hasta mija cama. Per lo que, sense quedás mol mes
rato miránlo, dixán lo que estáe buscán, va escomensá una
búsqueda nova, y va trobá a dos dels seus compañs, la un se díe
Ribi y l´atre Mateuzzo, hómens los dos no menos ocurréns que Maso,
y los va di: - ¡Si me voléu be, veníu en mí hasta lo palau, que
vull mostrátos allí lo mes extraordinari patán que may hau vist!


Y
anánsen cap al palau, los va enseñá aquell juez y les seues
calses. Éstos, desde lluñ van escomensá a enríuressen de aquell
assunto, y arrimánse cap al escañ aon se assentáe lo siñó juez o
juche, van vore que mol fássilmen se podíe un colá daball de
aquells escañs; y ademés de aixó van vore trencat lo taulonet al
que lo siñó juez apoyáe los peus, en un bon forigó per aon en
gran comodidat se podíe passá la ma y lo bras. Y entonses va di
Maso als seus compañs:


-
Vull que li tragám del tot eixes calses, perque en molta fassilidat
se pot fé. Habíen ya los compañs vist cóm; per lo que, arreglán
entre ells lo que teníen que fé y di, al matí siguién van torná,
y están lo tribunal mol ple de hómens, Mateuzzo, sense que dingú
sen acatare, va entrá daball del bang y sen va aná dret cap al
puesto aon lo juez posabe los peus; Maso, arrimánse per un dels
costats al siñó juez, lo va agarrá per la orla de la toga, y
arrimánse Ribi pel atre costat y fen lo mateix, va escomensá Maso a
di:


-
Siñó, o Siñós, yo tos demano per Deu que abáns de que este
lladre que está ahí al costat sen vaigue a un atra part, que li
faigáu tornám un parell de sabates borceguíes meus que me ha
birlat y diu que no: y sel ha vist, no fa encara un mes, ficánlos
soles noves. Ribi, del atre costat, cridabe: - Micer, no lo cregáu,
que es un bribón, y com sap que hay vingut a querellám contra nell
per una valija que me ha furtat, ha vingut ara mateix a parlá de
unes sabates que ting a casa desde l´añ de la picassó; y si no me
creéu, puc ficátos per testigo a la veína verdulera y a la tripera
Grassa y a un que va arreplegán la bassura de Santa María de
Verzaia, que lo vach vore cuan tornáe del poble. Maso, per l´atra
banda, no dixabe parlá a Ribi, cridán tamé; y Ribi cridabe mes. Y
mentres lo juez estabe de peu y mes prop de ells per a sentí milló
lo que díen, Mateuzzo, aprofitán la ocasió, va ficá la ma per lo
forat del tauló, va agarrá les calses del juez y va estirá fort.
Les calses van eixí enseguida, perque lo juez ere flaco,
arguelladot. Este notáe algo per deball y no sabíe qué ere, volíe
estirá les robes cap a abán, tapás y assentás, pero Maso de un
costat y Ribi del atre lo aguantáen y cridáen fort: - Micer, feu
mal en no fém justíssia y no volé escoltám y volé anáton a un
atra part; ¡de un cas tan menut com este no se eixeque acta an esta
siudat! - y tan en estes paraules li van aná estirán de la roba que
tots los que estaben al tribunal sen van acatá de que li habíen
tret les calses. Mateuzzo, después de habél aguantat un rato, lo va
dixá, va eixí fora y sen va aná sense que lo veigueren. Ribi,
pareixénli habé fet prou, va di: - ¡Votovadéu que me queixaré a
la corporassió! - y Maso, del atre costat, soltánli la toga, va di:
- No, pos yo tornaré tantes vegades com faigue falta hasta que tos
troba menos impedit del que hau aparegut este matí! - y la un per
aquí, l´atre per allá, tan pronte com van pugué sen van aná. Lo
siñó juez, ficánse les calses en presénsia de tot lo món com si
se eixecare del llit, y donánsen cuenta entonses de lo que habíe
passat, va preguntá aón habíen anat aquells perdularis que de les
sabates y de la valija se querellaben; pero no trobánlos, va
escomensá a jurá per les entrañes de Cristo que teníe que sabé
si ere costum a Florencia tráureli les calses als juches cuan se
assentaben al estrat de justíssia. Lo podestá, sentínlo, va armá
un gran abalot; después, habénli mostrat als seus amics que alló
no lay habíen fet mes que per a mostráli que los florentíns sabíen
que en ves de portá juches habíe portat allí sopencos per a que li
ixquere mes barat, per les bones va callá y no va aná mes abán la
cosa aquella vegada.


miércoles, 2 de diciembre de 2020

JORNADA OCTAVA. NOVELA SEGONA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA SEGONA.

Lo retó de Varlungo se gite en doña Belcolor, li dixe de fiansa un tabardo, y demanánli un morté, lay torne, y envíe a demaná lo tabardo dixat de fiansa; lay torne la bona dona en unes paraules de doble sentit.


Lo retó de Varlungo se gite en doña Belcolor, li dixe de fiansa un tabardo, y demanánli un morté, lay torne, y envíe a demaná lo tabardo dixat de fiansa; lay torne la bona dona en unes paraules de doble sentit.

Alababen per igual los hómens y les siñores lo que Gulfardo li habíe fet a la ansiosa milanesa, cuan la reina li va maná a Pánfilo que continuare. Pánfilo va escomensá: hermoses siñores, me se ocurrix una historieta contran aquells que continuamen mos ofenen sense pugué per natros sé ofenguts u ofesos de la mateixa manera; es di, contra los móssens o retós, que contra les nostres dones han predicat una cruzada, y los pareix habés guañat la indulgénsia plenaria cuan a una poden humillá tan com si de Alejandría hagueren portat a Aviñón al Sultán gigat de mans y peus. Lo que los desdichats seglás no los poden fé an ells, encara que venguen la seua ira en les seues mares, germanes, amigues y filles (en no menos ardó que ells assalten a les seus dones). Y per naixó tos contaré un amartelamén de poble, mes propi de rissa per la conclusió que llarg en paraules, del que tamé podréu cullí com a fruit que als retós no sels té que creure sempre en tot. Dic, pos, que a Varlungo, poble mol propé de aquí, com totes vatres o sabéu o podéu habé sentit, va ñabé un valén móssen (y pito de persona) al servissi de les dames que, encara que llichí no ne sapiguere mol, sin embargo, en mol bo y san palabreo, los domenges al peu del om (ulmus; olmo) recreabe als seus parroquiáns; y milló visitabe a les seues dones (cuan ells sen anáen an algún puesto) que cap atre retó que haguere habido ñagut allí, portánles a casa coses de la festa y aigua beneita y a vegades algún tros de vela, donánles la seua bendissió. Ara va passá que, entre les demés parroquianes seues que primé li habíen agradat, una sobre totes li va agradá, de nom doña Belcolor, dona de un llauradó que se díe Bentivegna del Mazzo, que en verdat ere una agradable y fresca mossa rústica, morenota, massisa, y mes apropiada per a moldre que cap atra; y ademés de aixó ere la que milló sabíe tocá lo címbalo y cantá l´aigua va per lo barrang y conduí lo corro y lo saltarelo, cuan se tersiabe, de totes les veínes que teníe, en un bo y elegán mocadó (moquero)a la ma. Per nestes coses, lo siñó móssen se va encaprichá de ella, tan que anabe delirán y tot lo día trafegáe de aquí cap allá per a pugué vórela; y cuan lo domenge de matí la veíe a missa, díe un kyrie y un Sanctus esforsánse be en mostrás com un gran mestre de canto, pero pareixíe un burro rebusnán, mentres que, cuan no la veíe allí, ixíe del lanse en bastanta fassilidat; pero u sabíe fé tan be que Bentivegna del Mazzo no sen acatáe, ni tampoc cap de les veínes que ella teníe. Y per a pugué gosá mes del trate de doña Belcolor, de cuan en cuan li enviáe obsequios, y una vegada li portáen un manollet de alls tendres, que teníe los mes majos del barri a un hortet seu que treballáe en les seues mans, y un atra vegada una canasteta de fabes, y ara un manoll de sebes de mach, o de esquirola; y cuan li pareixíe oportú miránla en cara seria, la repreníe en bones paraules, y ella un tan salvache, fen vore que no sen donáe cuenta, sen anabe a un atra part, despressiánlo; per lo que lo siñó retó no podíe víndre al assunto. Va passá un día que, passechán lo móssen a ple michdía per lo barri, sense aná a cap puesto, se va trobá en Bentivegna del Mazzo en un burro mol carregat, y dirigínli la paraula, li va preguntá aón anabe. A lo que Bentivegna va contestá:

- A fe meua, pare, que vach hasta la siudat per a un trassunto meu, y li porto estes coses a sir Bonacotti de Cinestreto, que la meua ajuda per a no sé qué me ha manat a demaná per a una comparassió del parentori, per lo seu pericolator lo jues del difissi.

Lo móssen, contén, va di:

- Fas be, fill; vésten en la meua bendissió y torna pronte; y si veus per casualidat a Lapuccio o Naldino, que no te sen vaigue del cap díls que me porton aquelles correches. Bentivegna va di que u faríe; y lo retó va pensá ara es lo momén de aná a la Belcolor y de probá fortuna; y no va pará hasta que va está a casa seua, y entrán a dins, va di:

- Deu tos guardo; ¿quí está per ahí?

Belcolor, que habíe pujat al perchi (pérgola), esgorfa, algorfa, falsa, daball del tellat, va di:

- Oh, pare, sigáu benvingut; ¿qué feu per ahí fora en esta calina? Lo móssen va contestá:

- Aixina Deu me guardo, que ving a está un ratet en tú, perque me hay trobat en lo teu home que sen anabe en l´ase o ruc a la siudat.

Belcolor, baixán, se va assentá y va escomensá a triá llaó de unes cols que lo seu home habíe cullit fee poc. Lo retó va escomensá a díli:

- Be, Belcolor, ¿vas a fém sempre morí de esta manera?
Belcolor va escomensá a enríuressen y a di:

- ¿Qué tos fach?

Va di lo móssen:

- No me fas res, pero no me dixes fét lo que yo voldría y Deu va maná.
Va di Belcolor:

- Ah, vaya, vaya: ¿pos los retós fan tals coses?

Lo móssen va contestá:

- Milló les fém que los demés hómens, ¿pos per qué no? Y te dic mes, que natros fém mol milló traball; ¿y saps per qué? Perque molem sol cuan lo sac está a cormull. Pero, en verdat, mol per al teu profit, si te estás coteta y me dixes fé.
Va di Belcolor: - ¿Y quín profit hauría yo de traure? Si sou tots mes agarrats que lo socarraet de una paella valensiana.
Entonses va di lo móssen: - No u sé; tú demana, ¿vols un parel de sabates, vols una sinta del pel, o un bon sinto de cuero? Lo que vullgues.

Va di Belcolor:

- ¡Prou, frare! De estes coses ne ting; pero si me voléu tan, ¿per qué no me prestéu un servissi y yo faré lo que vullgáu?

Entonses va di lo retó:

- Disme lo que vols y u faré de bona gana.

Belcolor va di entonses:

- Ting que aná a Florencia lo dissapte a entregá una llana que hay filat y a portá a arreglá lo telá, que se ha espentolat; y si me dixéu sing lires, que sé que les teníu, arreplegaré del ussurero la meua saya de coló púrpura y lo sinturó de festa que vach portá de dote, que veéu que no puc aná de romería ni a cap puesto perque no u ting; y después sempre faré lo que vullgáu.

Va contestá lo rector:

- Aixina Deu me dono salut com que no les porto damún; pero creume que, abans de que arribo lo dissapte, faré que les tingues de mol bona gana.

- Sí - va di Belcolor- , tots prometéu mol y después no u cumplíu: ¿creéu que me faréu com li vau fé a la Biliuzza, que sen va aná en lo dominus vobiscum? Per Deu que no u faréu, que ella es una dona perduda a cuenta de aixó; ¡si no les teníu, anéu a buscáles!
- ¡Ah! - va di lo móssen -, no me faigues ara aná hasta casa, que veus que ting ara dreta la sort y no ña dingú mes, y potsé cuan tornara habría ñauríe aquí algú que u estorbaríe; y no sé cuán me se presentará tan be com ara.

Y ella va di:

- Prou: si voléu aná, anéu; sinó, aguantéutos.

Lo retó, veén que no estabe disposada a fé res que ell volíe mes que salvum me fac y ell u volíe fé sine custodia, va di:

- Mira, tú no creus que te les porta; per a que me cregues te dixaré com a fiansa este tabardo meu.

Belcolor va eixecá la vista y va di:

- Aixina que este tabardet, ¿y cuán val?

Va di lo móssen:

- ¿Cóm que cuán val? Vull que sápies que es de dulleta y hasta de trelleta, y ña al nostre poble qui lo té per de cuadralleta; y no fa encara quinse díes que lay vach comprá a Lotto lo revenedó les meues bones set lires, y me vach estauviáunes sing lires per lo que me va di Buglietto del Erta que saps que es tan entés en draps turquesos.

- ¡Ah!, ¿es aixina? - va di Belcolor - , aixina me ajudo Deu com que may u haguera pensat; pero donéumel com a primissia.

Lo siñó retó, que teníe la ballesta carregada, traénse lo tabardo lay va doná; y ella, cuan lo habíe guardat, va di:

- Siñó, anéu an aquella barraqueta, que allí may entre dingú.

Y aixina u van fé; y allí lo retó, donánli los mes dolsos morreos del món y fénla parén de Deu nostre Siñó, en ella un bon rato se van está. Después, anánsen en la sotana, que pareixíe que vinguere de ofissiá a unes bodes, sen va entorná a sagrat. Allí, pensán que tots los caps de vela que arreplegáe en un añ no valíen ni la mitat de sing lires, li va pareixe habé fet mal, y se va arrepentí de habé dixat lo tabardo y va escomensá a pensá de quina manera podíe recuperál sense que li costare res. Y com ere una mica malissiós, va pensá mol be qué faríe per a tíndrel, y u va fé. Al día siguién, que ere festa, va enviá a un sagalet de un veí seu a casa de esta doña Belcolor y li va demaná que li dixare lo seu morté de pedra, perque amorsáen en ell Binguccio del Poggio y Nuto Buglietti, y volíe fé una salsa (no sabem si ere all y oli, aglio oleo). Belcolor lay va enviá en lo sagal, y cuan va arribá la hora de amorsá, lo retó va averiguá cuán se assentaríen a la taula Bentivegna del Mazzo y Belcolor, y habén cridat al seu escolanet, li va di:
- Agarra aquell morté y tórnalay a Belcolor, y disli: «diu lo retó que tos u agraix mol, y que li tornéu lo tabardo que lo sagalet tos va dixá de fiansa». Lo monaguillo va aná a casa de Belcolor en lo morté y la va trobá en Bentivegna a la taula almorsán, y dixán allí damún lo morté, va doná lo recado del móssen. Belcolor, al sentí demaná lo tabardo va volé contestá, pero Bentivegna, en mal gesto, va di:

- ¿Desde cuán li agarres res de fiansa al retó? Voto a Cristo (o votovadéu y a Ses Illes Botuvadell ) que me entren ganes de fótret una bona clatellada; ves y tórnalay pronte, roína fiebre te vingue, y cúidaten que de res que vullgue alguna vegada, encara que demanare lo nostre burro, no ya datra cosa, li digues que no.

Belcolor se va eixecá refunfuñán y, anán al baúl, va traure de allí lo tabardo y lay va doná al escolanet, y va di:

- Li dirás aixó al sire de la meua part: «Belcolor diu que li prometix a Deu que no machacaréu mes salses en lo seu morté, que no li hau fet cap honor en aixó».

Lo escolanet sen va aná en lo tabardo y li va doná lo recado al retó; a lo que lo móssen, rién, va di: - Li dirás cuan la veigues que, si no me dixe lo morté yo no li prestaré la massa; vaigue la un per l´atre.

Bentivegna va creure que la dona habíe dit aquelles paraules perque ell la habíe emprés, y no se va preocupá per naixó; pero Belcolor, que habíe quedat burlada, se va enfadá en lo móssen y li va negá la paraula hasta la brema, vrema o verema; después, habénla amenassat lo móssen en féla aná a la boca del mes gran dels Lucifers, per pura temó, en lo mosto, mostillo del mostillé y en les castañes se va reconsiliá en ell, y moltes vegades después van está juns de juerga; y a cambi de les sing lires li va fé lo retó ficá un pergamino nou al címbalo y li va penjá un cascabellet, y ella se va contentá.