Mostrando entradas con la etiqueta Bolonia. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Bolonia. Mostrar todas las entradas

sábado, 19 de noviembre de 2022

CORRESPONDENCIA CON GERÓNIMO PAU.

CORRESPONDENCIA CON GERÓNIMO PAU.

Fol. 276.

Epistola quibus elementis Barcinona scribi debet solicite inquirens.

Petrus Michael Carbonellus tabellio Barcinonensis Hieronymo Paulo Caesarei iuris profesori contribulo suo P. S. D. Nequeo satis atque satis mirari vir egregie de barbarie quorundam concivium Barcinonensium qui absque ratione aliqua et fundamento peritorum verba plurima non modo inepte scribere et pronuntiare non erubescunt immo si quos emendate scribentes vident ac ab eorum imperitia alienos audent stolidi eos obiurgare ac illorum doctrinam velut haereticam detestari nec tantum profecto doleo quod iniuria docti reprehendantur quam quod ipsi ignorantiam appetentes rudes indoctique persistant. Accidit nuper ex collegio nostro versipellem quempiam (quoniam vidisset me urbis nostrae nomen per C. exile scripsisse) chachinno pene crepuisse. Aiebat enim homo illitteratus usum in ea dictione scribenda servandum esse asserens a septingentis annis citra sic scriptam in publicis instrumentis comperiri sed quare ea tempora semibarbara fuisse sciebam nihili eius fundamentum existimavi sed querens si ante divi Constantini tempora hoc urbis nostre nomen per C. aspiratum apud quenquam auctorum adinvenisset et quoniam in se nescire diceret et si sciret se non curare iratus inscitiae hominis eum reliqui. Nunc te vehementer oro ad me escribas quomodo id urbis nostrae nomen scribendum esse sentias et an aspirari in eo nomine C. littera debeat necne. Vale et me tui observatissimum ama. Barcinonae calendis februariis anno salutis MCCCCLXXV.

Insiguiendo el plan que nos habíamos propuesto de dar a conocer en esta obra solamente la parte inédita de los trabajos debidos a la pluma del infatigable archivero, debiéramos omitir en este punto la importante contestación dada a la carta que antecede por el primo de Carbonell, el reputado jurisconsulto y literato Gerónimo Pau, por haberla dado a luz en su Marca Hispánica, como dato para corroborar la etimología de Barcelona, el sabio Pedro de Marca arzobispo de París, quien al citar el nombre del expresado etimologista, cuya opinión es de tanto peso para Carbonell, lo acompaña con honrosos calificativos, que son la mejor prueba de la importancia que mereciera en el mundo literario: Hieronimus Paulus vir gravis et eruditus (pone erudi-ditus); pero como Carbonell era pródigo en sacar copias de sus escritos, y hayamos observado alguna diferencia entre la reproducida por Marca, que ignoramos de donde la tomaría, y la que existe autógrafa en el códice de Gerona, tratándose precisamente en la misma carta de etimologías y desinencias o terminaciones, para lo que se requiere no omitir ni una sola letra, hemos creído indispensable publicarla aquí, tal como se encuentra en el referido códice, ya porque bajo este punto de vista puede considerarse como original inédito, ya por no interrumpir esta parte de correspondencia, acaso la más interesante de cuantas componen esta sección especial, que consideramos no menos como otro de los interesantes trabajos de Carbonell.

Fol. 276 v.

Epistola quibus elementis Barcinona scribatur prudenter respondens.

Hieronimus Paulus P. Michaeli Carbonello S.

Non mediocriter mea sententia errare videntur mi Carbonelle jureque reprehendendi sunt immo nec inter cives habendi qui nomina urbium in quibus nati alitique sunt scire haud impudenter negligunt. Quis enim non eum merito vituperet qui patris sui aut genitricis verum nomen ignoretur. Cum igitur patriam nostram nobis parentem esse sciamus et multa nos ei debere veterum scriptis manifestum sit turpissimum esse arbitror nomen parentis nostrae hoc est urbis in qua quotidie versamur pudentius ignorare. Et cum id scire omnibus profecto expediat omnesque contingat litteratis tamen viris id non ignorare per necessarium est tibique praecipue cum tabellio sis publicus et dietim nomen urbis istius te in instrumentis apponere contingat die de more adiectis et anno. Hac fortasssis ipse occasione adductus tuis litteris petitis et obsecratis admodum ad te scribam quo nomine urbem istam a majoribus appellatam esse comperiam et an in ea dictione aspirari C littera debeat. Ad responsionem ergo veniens et primo (ut mihi videtur) absoluto postremum etiam (quod petis) notissimum fiet cum altero dubium ex altero (ni fallor) pendeat. Sed potius mihi quedam praenotanda videntur quo liquidius ordinatiusque ad solutionem petitionis descensus fiat. Propria igitur nomina animalium locorumve quae neque Graecam neque Latinam derivationem aut analogiam habent a nostris grammaticis eo modo nobis scribenda esse traduntur quo apud priscos approbatosque auctores sive Graecos sive Latinos diligentius scripta invenerimus et id non sine ratione cum in barbaris dictionibus nec analogiam facilem cognoscamus neque etiam derivationem aut etymologiam. Auctoritati ergo antiquorum necessario standum est qui cum proximiores fuerint aetati qua nomina ipsa barbara initium habuerunt praesumitur juxta eorum pronuntiationem litteris mutatis in Graecum aut Latinum vertisse quandoque eas nostro more flectentes quandoque litteris tantum mutatis eas inflexas more barbaro reliquiisse ut credendum sit antiquissimos ipsos Graecorum veteres ubi videbant a barbaris nomen aliquot aspirate proferri id in Graecam vertentes litteraturam eo loco quo et barbari aspirari solitos esse. Testis est horum et Calagurritanus noster et prisci Latinorum grammatici referentes saepius nostre aetatis orthographiae autore Tortellio. Cum ergo nomen istud nostrae urbis constet barbarum esse et non Graecum et ejusdem pene nominis legamus in Aphrica fuisse urbem quam jam Barcinonium caput appellant et Hastrubali etiam a quo forte urbs ista condita fuit Barcino cognomen fuisse Livius scripserit. Querendum nunc ergo est quo nomine ab Graecorum et Latinorum majoribus haec barbara urbs fuerit appellata ut eo etiam (per ea quae supra memoravimus) a nobis appelletur. Sed prius ordo exigit his respondere qui audacius praedicant anilibus imbuti fabulis nomen istius urbis Latinum esse et ab Hercule cum Gerionem peteret conditam fuisse affirmant ab eo a nona ut aiunt barca cum ad ea litora sorte appulisset Barcinonam appellatam extitisse. Quae omnia longe a veritate aliena esse arbitror cum nusquam haec legantur et tamen ejus Ducis introitus in Hispaniam urbesque ab eo conditae ab Diodoro Siculo et Pompeio Trogo diffusius scribantur. Nulla tamen apud eos hujus oppidi mentio habetur. Nec verissimile praeterea est Herculem ipsum Graecum patrii forsitan sermonis oblitum nomine barbaro et Latino urbem in Hispania appellavisse. Barca enim non Latinum esse sed Afrum nemo ambigit pro eo dictum quod Latini musculos aut actuarias naves appellant. Nona fateor Latinum esse. Et ideo minime credendum est Graecum Ducem hujusmodi nomen urbi indidisse liciter et aliter contra hanc fabulam sequentes argui possit quod scilicet Barcino et Barcilon non Barcinona ut jam videbimus ab antiquis scriptum inveniamus. Superest hac insana opinione repulsa enarrare antiquos omnes auctores qui aut historias aut cosmographiam scripserint qua appellatione hanc urbem de qua quaerimus nuncuparunt. Primus omnium ut ipse comperio Pomponius Mela qui Augusti temporibus scripsit hujus urbis in secundo de cosmographia libro meminit sub his verbis Inde inquit ad Tarraconem parva sunt oppida Blande Luro Betulo Barcino et rursus Rubricatum in Barcinonis littore. Plinius postea Veronensis in quarto naturalis historiae Hispaniarum oras discurrens sequentia scribit In ora autem colonia Barcino cognomino FaventiaIn quibusdam autem antiquis Plinii codicibus Barcine invenitur et non Barcino. Et Paulus iurisconsultus Barcinonenses inquit juris Italici sunt et paulo post idem jus et Valentini. Et Dionysius Alexandrinus de Balearibus insulis loquens in haec fere verba cecinit. Altera que major est Tarraconam civitatem versus habet. Altera vero quae minor Barcilonam contra potissimum septentrionem versa. Claudius etiam Ptolomeus Graeco sermone scribens sequentia edidit Rubricati fluvii (Llobregat) hostia deinde *(palabra en griego; página 372) Occurrunt et recentiorum auctoritates. Antoninus Pius in Itinerariis Hierunda (Ierunda, Gerunda, Gerona) Barcinonae M. P. LXVI. Et alio loco Praetorio Barcinonae M. P. XV. Divus etiam Hieronymus in libello quem de illustribus viris edidit Patianus inquit in Pyrinei jugis Barcilone Episcopus. Et Paulus Orosius de Atphaulfo (Ataúlfo rey godo) Gotorum Rege loquens ait Apud Barcilonam a suis interfectus est. Et Ilarius Papa hujus nominis primus ad Scanium Tarraconensem Archiepiscopum scribens ut in regestis Pontificum legitur meminit dicens Remoto ab Ecclesia Barcinonensi et ad suam remisso Ireneo Episcopo sedatis per sacerdotalem modestiam voluptatibus quae per ignorantiam ecclesiarum legum desyderant quod non licet obtinere talis protinus de clero proprio Barcinonensibus ordinetur Episcopus qualem te praecipue frater Ascani oporteat eligere. Ausonius etiam poeta ad Paulinum filium scribens ita locutus est Quanto me affecit beneficio non delata quidem sed suscepta querimonia mea Pauline fili veritus displicuisse oleum quod miseras munus iterasti addito etiam Barcinonensis murae condimento cumulatus praestitisti. Vidi et ipse Bononiae mundi figuram tabulis antiquissimis et pene vetustate consumptis litteris quae vix legi poterant in oris citerioris Hispaniae scriptum Barcino atramenti colore non rubro quo arguitur oppidum istud tempore quo tabule ille depictae fuerunt exiguum fuisse cum ibi Tarracon et Emporiae (Empuries) minio scripte cernerentur quo colore magnarum civitatum nomina etiam hodie signari solent. Ex his omnibus apparet variae hoc urbis nostrae nomen a priscis auctoribus terminatum fuisse ut et Barcino inveniamus et Barcinon quod saepius ab antiquis in nominibus propriis tertiae in omnibus desinentibus teste Prisciano usurpatum est ut dicatur Ruscino et Ruscinon Tarraco et Tarracon Narbo et Narbon Castulo et Castulon sicut plerunque in alia etiam terminatione fit cum inveniamus Arar et Araris Hispal et Hispalis Tolos et Tolosa Nicia et Nicea Carcaso et Carcasona. Et inde etiam Barcino et Barcinona qua plurimum terminatione Christiani auctores gaudent in urbium magnarumque civitatum nominibus ut pro Vlyxippone dicatur Vlyxibona et pro Tarracone Tarracona et pro Ancone in Piceno Ancona inveniatur etiam (ut vidimus) rarius tamen Barcilon et Barcilona a Graecis prolatum quam appellationem et recentiores et vulgus sequitur n liquida in l muta quod quandoque fieri Caesariensis etiam grammaticus firmat. Apud neminem autem scriptum comperio quod c littera aspiranda in ea dictione sit cum apud Graecos non per K sed per X scribatur. Sive ergo dicamus Barcinonam sive Barcilonam nunquam c aspirari debet.

Haec sunt quae de nostrae urbis nomine non segnius ab antiquis auctoribus scrutatus ad te scribere volui cum enim particeps mecum amoris sis participem te etiam doctrinae esse convenit. Nunc te pro nostra amititia moneo atque obtestor ut istic diligentius explores si forte nomen urbis istius in antiquis marmoribus quae plura intus vetus oppidum plura intelligo sculptum invenies ut et marmorum antiquorum auctoritas quae non lenis habetur memoratis accedat auctoribus. Epigrammata etiam si qua repereris ad me antiquitatum amatorem mittito. Vale. Romae idibus junii anno salutis MCCCCLXXV.

Fol. 278 v.

De fide marmorum quibus elementis Barcino et Tarraco scribi debeant epistola accuratius respondet Carbonellus.

P. M. Carbonellus publicus tabellio Barcinonae Hieronymo Paulo viro imprimis litterato P. S. D. Etsi mihi tuae litterae iocundissimae sunt tamen jocundius fuit quod nomen urbis nostrae Barcinonis a pseudographis post divi Constantini tempora corruptum id suscitatum impresentiarum videatur quoniam antea huiuscemodi urbis insignis nomen ut auctoritatibus antiquorum qui in pretio habentur luculentissime apperuisti per C. haud aspiratum litterati scribebant tum etiam auctoritates ipse liquido corroborantur in antiquissimis marmoribus Barcinonis et Tarraconis intra oppida vetera reconditis que (ut ibi legerim) temporibus divi Aurelii Antonini in scripta fuere quem longe ante Constantinum imperasse exploratum habeo. Nam litteris tius (tuis) perlectis ut tuae morem gererem voluntati ad vetus oppidum Barcinonensium me contuli e vestigio et ad concivium sedes quaspiam ubi in pervetustissimis marmoribus non modo nostre urbis nomen absque aspiratione sed etiam Tarraconis duplicator et. a. ante et post sculptum comperitur. Quo sit ut ex inde in notis codicibus in et scripturis conficiendis tam per mei quam per alios qui hanc veram orthographiam servare imitarique voluerint huiusmodi nomina ut scripsistis scribentur. Tacebitur igitur homo ille neotericus ac versipellis quippe que procacius asserebat usum in ea dictione scribenda servandum esse meque novum eius auctorem dictionis per vicos et plateas praedicare non cessabat verum si tacere noluerit eum cum sua barbarie relinquemus postea quam te summum cosmographum et rerum antiquarum apprime studiosum aliosque doctissimos et approbatos viros in tuis litteris exaratos ad rem nostram tutandam in testes produxerim. Praeterea (ut spero) venient eminentiores viri imposterum qui tua et illorum doctrinam eximia commendationes dignissimam suscipere aequo animo curabunt. Ego vero indoctus tuam doctrinam mihi et posteris meis salutiferam tanquam matrem summis laudibus extollendam impresentiarum ac perdiu maximo cum honore reverentiaque amplecti non desinam. Sed si quod reconditum magis erit meque discere et scire opus esse putaris ad has litteras statim mihi rescribe. Vale et me tantum ama quantum te a me amari intelligis. Barcinone pridie nonas julias anno salutis MCCCCLXXV.

Fol. 237.

Jesus Christus.

Huiusmodi epistolam Petrus ipse Michael Carbonellus Barcinonius tabellio lucubratione una edidi adeo quod morem gererem voluntati amicissimi contribulisque mei Hieronymi Pauli jure consulti Barcinonensis qui me suis litteris monuit ut fingerem epistolam a se editam (ut infra post hanc a me edita et mihi directa) subscriptum Theseum ad me dedisse. Cuius rei causam is Theseus impresentia ignorat.

Theseus Benetus Ferrandus Valentinus Balearis juri Pontificio iugiter vacans Bononiaeque scholaris Petro Michaeli Carbonello Catalano Tabellioni et nostri Hieronymi Pauli legum professoris contribuli et amicissimo integerrimo. P. S. Diebus haud longe dimissis (1: Id ornatius dicendum puto superioribus diebus et non diebus non longe dimisis.) Tabellarius quispiam unas mihi reddidit litteras nostri suavissimi Hieronymi Pauli arguto omni artificio et claro ingenio ac doctrina maxime pollentes quae non solum mihi sed circumspectioni tantorum doctorum et oratorum huius felsinae antiquitus sic Bononia appellata est ut in antiquis codicibus comperitur. Urbis oblactamento et etiam prodigio fuere. Jam equidem de nostro Hieronymo dicendum puto speculum et decus Haesperiae totus est cuncta rimatur peraccuto et eleganti stylo quicquid vult dicit et ordinat absque labore. Qui vero cupit humanitatis studia et iuris Pontificii ac civilis doctrinam exhaurire pergat ad hunc Hieronymum ab eius quidem fonte sitibundus bibat et sitis citius extinguetur neminem ita adulescentem video sibi parem nec forte maiore aetate confractum.

Quicquid in eo est optimum censetur. Morali neque naturali philosophia indiget. Gratus est non modo diis deabusque sed etiam cunctis mortalibus qui ob tanti ingenii et doctrinae suae praestantiam uno ore hic predicant Beatus venter qui eum portavit et ubera quae lactarunt vivat igitur in eum is jubar ecclesiae quem fore expectamus cum secundorum ubertate successuum. De his quidem satis. Cupio magnopere me tibi si non amicum saltem benivolum esse quum vera amicitia non sit latens ac inter ignotos causari nequit. Tu autem mihi innotus es et ipse tibi. Interim vero licet facie ad faciem te videre expetam sum paratus tuae morerem gerere voluntati quotiens ad me scripseris. Et quamquam cardiaci aegrotatione laboro quae mihi ad scribundum impedimento est tamen ut particeps mecum doctrinae amorisque sis eam epistolam quam memoravi (cuius exemplum penes me est) tibi interclusum sub presenti mitto. Non mireris si is indignis elementis hanc meam epistolam transcriptor famulus meus scripserit quum ob meam invalitudinem scribere non valui sed eam emmendatissimam a me aeditam comperies. Bene vale Felsinae XVII calendas septembrias 1475.

Epigramma premissae epistolae tale erat.

Viro nasuto Petro Michaeli Carbonello tabellioni apostolico dignissimo Barcinonae.

Epistole Hieronymi Pauli in premissis Thesei litteris enarrate tenor talis est quam is Hieronymus edidit per hec verba.

Hieronymus Paulus Barcinonensis Thesei Valentino Baleari S. Maxima laetitia amicorum suavissime superioribus diebus afectus sum quum tuas litteras receperam quibus scripsisti te studiis litterarum deditissimum esse quod non tantum ex tua assertione quantum ex epistolae tuae lepore et ornatu mihi notissimum extitit vehementius etiam gavisus sum quod te sacrarum legum studio cunctis viribus vacare intelligam et iure pontificio quandoque oblectari in quo quidem peritissimum fuisse Ateium Capitonem auctor est Macrobius libro VII Saturnalium nunc obnixius oro frater humanissime accuratius prosequaris. Multa nam apud veteres de iuris civilis laudibus tradita plurima periculo ipso singularia esse cognoscimus. Quid enim ad istius disciplinae commendationem satis esse potest quum per eam scire liceat ac intelligere quid aequum quid iustum quid sanctum quid religiosum quid utile quid honestum quid denique imitandum aut fugiendum sit. Per huiusmodi etiam studium Deum colere parentes revereri patriam tutari amicos servare inimicos ipsos tolerare hostes repellere quae sua sunt tueri alienis non inhiare per id quoque bonis premia proponuntur mali autem ab iniquis studiis et facinoribus coercentur. Ideo traditum est leges ipsas non hominum sed deorum inventum esse nihil etenim mortales ipsos inmortali Deo coniungere potest quam haec legum veneranda necessitudo quae cum ipso traditae sint nihil in se continent quo Deo dignum censeri non possit nec immerito sacrarum legum ministros antiqui sacerdotes appellarunt quasi sacra quaedam heroicaque tractantes. Optime igitur adulescens clarissime a te optatum est sanctissimeque electum. Scio etiam nihil gratius aut iucundius (se lee iucundins) parenti tuo nuntiari posse quam te ad haec nostra studia divertisse. Sed quaedam nunc pro nostra amicitia moneo quae in rem tuam in dies esse cognosces ea sunt ut postquam quinque quae tantum supersunt ex deplorandis legum antiquis codicibus diligenti cura perlegeris horum quos enumerabo auctorem libellos revolves scio nam ad Ro. legum notitiam et eruditionem plurimum conferent eodem nam pene tempore fuerunt hystorici hi et jurisperitorum nostrorum clarissimi inde fit ut plura communia pertractent multarumque legum ortus explicent ac si qua obscura sint declarent et expediant imprimis tibi habende sunt Caii instituciones quas temporibus gloriosi principis divi Hadriani scripsit et Helii Pauli commentarii qui nuper Patavii inventi esse feruntur habendus praeterea est historiarum pater Livius Ciceronis libri lectitandi omnes Quintilianus Tranquillus Cornelius Tacitus Lampridius Spartianus Capitolinus Gallicanus non omittendi nec salebrosus etiam Amnianus. Ex graecis vero Polybius et Appianus Alexandrinus et commentarii quidam graeci qui in Justinianum codicem scripti sunt. Ex recentioribus autem meo concilio pauci tibi deligendi sunt praeter nam eorum semibarbarum ac solutissimum dicendi genus multae etiam ineptissimae interpretationes ab eis aeditae sunt quae liberalem quenque et ingenium ab eorum doctrina non immerito dimoveant nec mirum ita interpretati sint eorum nam aetate non modo dicendi elegantia sed litteratura ipsa vandalorum et gotorum eversione prope deperierat e contra juris consultorum aetas florida passim fuit et eloquentiae fecundissimis fontibus emanans quo modo igitur credendum est tersissima illa et elegantisima digestorum volumina ab hominibus omnis eloquentiae expertibus. Immo pene ut dixi barbaris recte exposita ac comentata esse. Causidicos ergo excellentis ingenii plures fuisse et esse nunc quoque fateor jurisconsulti autem et que iura Romanorum percalleant nusquam invenientur que numero Thebanas portas exuperent. Bartolus ergo tantum dinus et Paulus quem Castrensem cognominant tibi pertractandi sunt hi nam ut pluribus videtur minus ab antiquiorum sententiis aberrant. Coeteri autem ambagiosis quibusdam districtionibus sese implicantes confusum quoddam et inexsolubile cahos pro doctrina contexerunt et more incirculatorum ac phanaticorum hinc inde debacchari divinare conantur. Postremo nec ipsi se se intelligunt neque misserrimi ipsi lectores solidae ut aiunt doctrinae quicquam exhauriunt sed superfluis ac inextricatis allegationibus glomerati perpetua ignorantia irretiti continentur. Sed quum plura dicere vellem finem imponere coegit Tabellarius noster Polibarbarus. Mitto ad te libellum de fluminibus et montibus Hispaniarum quem ipse edidi eum transcribi facies modico aere id fiet. Deinde cures obsecro praeclaro poetae Franc. Puteolano tradatur cui plurimum me commendabis phamigerato etiam praeceptori Andreae Barbatiae Messanenssi optime de me merito et salutes plurimas et eventus prosperos verbis meis dicito Joanni quoque Garzoni oratori perfacundo et dulcissimis amicis Nicolao Emporitano et Hieronymo Lupio Valentino non vulgares salutes dicito Juliae ac Theodorae sororibus praeclaris et litteratissimis mulieribus me enixissime commendato et memineris rogo si quos ediderint libellos ad me mittere. Hic et salubritas aeris est per totam urbem et prospera valitudo paucissimi peregrinorum sonticis morbis laborant. Tu bene vale et me ama. Romae calendas augusti anno christianae religionis MIIIICLXXV fervente canicula.

Epigramma in premissa epistola tale erat.

Viro egregio Theseo Beneto Ferrando Valentino Baleari scholari peritissimo catalano Bononiae.

martes, 29 de diciembre de 2020

JORNADA OCTAVA. NOVELA NOVENA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA NOVENA.


Bruno y Buffalmacco fan aná al mestre
Simón, meche, de nit a sert puesto (per a entrá a una compañía de
corsaris); Buffalmacco lo avíe a una sanja de gorrinada y lo
abandone allí.

Después de que los siñores un rato hagueret
parlat de la comunidat de dones establecida per los dos sienesos, la
reina, que faltabe per novelá (si no volíe tráureli lo don a
Dioneo), va escomensá:
Mol mereixcudamen, amoroses siñores, se
va guañá Spinefloccio la burla que li va sé feta per Zeppa; per lo
que no crec que agramen tingue que sé emprés. Spinefloccio se u va
mereixe, y yo vull parlátos de un que u va aná buscán, creén que
los que lay van fotre no van sé dignes de reproche sino de
alabanses. Y aquell al que lay van fotre va sé un meche que de
Bolonia va torná a Florencia tot tapat de pells de armiño, de la
familia de les musteles.


Tal com tots los díes veém, los
nostres consiudadáns tornen aquí de Bolonia sén juche, meche,
notari, en les robes llargues y amples y en les escarlates y los
armiños y en atres moltes apariénsies de grandesa. Entre estos, un
tal mestre Simón de la Villa, mes ric en bens paterns que en
siénsia, no fa mol tems, vestit de escarlata y en una gran beca,
doctó en medissina com ell mateix se titulabe, aquí va torná, y se
va apossentá al carré que natros diem avui Vía del Cocomero. Este
mestre Simón, ressienmen arribat, com se ha dit, entre les seues
costums notables teníe la costum de preguntáli a consevol que en
ell estiguere quí ere algú que haguere vist passá pel carré; y
com si de los actes de los hómens se haguere de escriure la
medissina que teníe que doná als seues passiéns, en tots sen
fixabe y sen enrecordabe de tot. Se va interessá per dos pintós
dels que ya se ha parlat avui dos vegades, Bruno y Buffalmacco, que
sempre anaben juns y eren los seus veíns. Y pareixénli que estos
dos menos preocupassións que dingú al món teníen y vivíen mol
alegremen, cóm vivíen y quína ere la seua condissió va preguntá
a moltes persones; y sentínlos a tots que aquells eren dos hómens
pobres y pintós, se li va fotre al cap que no podíe sé que tan
despreocupats vigueren en la seua pobresa, y va pensá (perque habíe
sentit que eren dos hómens espabilats) que de algún atre puesto no
conegut per los demés obteníen grandíssims benefissis, y per naixó
va voldre tindre amistat en los dos, o per lo menos en un, y va fé
amistat en Bruno. Y Bruno, sabén per les poques vegades que en ell
habíe estat que este dotó ere un animal, va escomensá a divertís
en ell contánli histories; y al meche li va aná agradán tot alló.
Y habénlo una vegada invitat a minjá en ell y per naixó creén que
podíe parlá en ell en confiansa, li va di que se maravillabe dell y
de Buffalmacco, que, sén hómens pobres, tan alegremen vivíen, y li
va rogá que li enseñare cóm su féen. Bruno, sentín al meche y
pareixénli una de les seues tontes preguntes, va escomensá a riure
y va pensá en contestáli segóns corresponíe a la seua borregués,
y va di:


- Mestre, no lay diría a moltes
persones lo que fem, pero no men guardaré de dílay a vosté, perque
sou amic y perque sé que no lay charraréu a dingú. Es verdat que
lo meu compañ y yo vivim tan alegremen y tan be com tos pareix, y
mol mes; y no es per lo nostre ofissi ni de cap atre fruit que pugam
traure de les nostres possessións, de aon no podríem pagá ni
l´aigua que nessessitam. No vull que penséu que robem, fem de
corsaris, y de aixó tot lo que nessessitem y mos agrade, sense féli
mal a un tersé, u traem tot; y de aixó ve lo alegre viure que mos
veéu.
Lo meche, al sentí aixó, y sense sabé qué ere,
creénsu, se va extrañá mol, y en seguida va tindre moltes ganes de
sabé qué ere fé de corsaris, afirmánli que per sert may lay diríe
a cap persona.


- ¡Ay! - va di Bruno -, mestre, ¿qué
me demanéu? Es un secreto massa gran lo que voléu sabé, y es algo
que me destruiríe y me aventaríe del món, y tamé que me ficaríe
a la boca del Lucifer de San Gallo si un atra persona u sapiguere:
pero es tan gran l'amor que séntigo per la vostra cualitativa
melonés de Legnaia y la fe que en vos ting, que no puc negátos res
del que vulgáu; y per naixó tos u diré, en la condissió de que me
juréu per la creu de Montessori que may, com u habréu prometut, u
diréu.


Lo mestre va afirmá que no u faríe.


- Debéu, pos, sabé - va di Bruno -,
dols mestre meu, que no fa mol que van ñabé an esta siudat un gran
mestre de nigromansia de nom Michele Scotto, perque ere de Escocia y
que de mols gentilhomens de los que pocs están avui vius, va ressibí
grandíssim honor; y volén anássen de aquí, a instansia dels seus
rogs va dixá a dos dels seus millós discípuls, als que los va maná
que a tots los gustos de estos gentilhomens quel habíen honrat
estigueren sempre dispostos. Éstos, pos, servíen als dits
gentilhomens en serts amors seus y en atres coses libremen; después,
agradánlos la siudat y les costums de los hómens, se van disposá a
está sempre units en gran y estreta amistat en algúns, sense mirá
que foren mes o menos nobles, ni mes rics o mes pobres, sol que foren
hómens conforme al seu gust. Y per a complaure an estos tals amics
seus, van organisá una compañía de uns vintissing hómens, que al
menos dos vegades al mes tingueren que reunís an algún puesto
consertat entre ells; y están allí, cada un los diu an estos lo seu
dessich y rápidamen ells lo satisfán aquella nit. Tenín
Buffalmacco y yo singular amistat y confiansa en dos dells, per
nells a la tal compañía vam sé incluits, y encara u som.
Y tos
dic que sempre que mos ham de ajuntá, es cosa maravillosa de vore
los tapissos que penjen al voltán de la sala aon minjám y les
taules parades com al palau real y la cantidat de nobles y pinchos
criats, tan hómens com dones, al servissi de tots los que están a
la compañía, y les palanganes, les greles o griales, les copes y la
demés vajilla de or y de plata aon minjám y bebem; y ademés de
aixó los abundáns y variats manjars, segóns lo que cada un vol,
que porten dabán de cadaú al seu tems. No podré may pintátos
cuáns y quíns són los dolsos sons de los instruméns infinits y
los cántics plens de armonía que se escolten allí, ni tos podré
di cuánta sera se creme an estos sopás ni cuáns dolsos se
consumixen y qué apressiats són los vins que allí se beuen. Y no
voldría, sabrosa carbassa meua, que creguéreu que estam natros allí
en este traje o en estes robes que veéu; no ña allí cap
desgrassiat que no paregue un emperadó, pos aixina estem en rics
vestits y hermoses coses adornats. Pero sobre tots los demés plaés
que ñan allí están les dones guapes, que si un ne vol, li són
portades desde consevol part del món. Podríeu vore allí a la
Siñora de los barbárics, la reina de los vascos, la dona del
Sultán, la emperatrís de Osbech, la charlánfora de Norrueca, la
seminstante de Berlinzonia y la astuciertra de Narsia. ¿Y per qué
enumeráles? Están allí totes les reines del món, hasta la
chinchimurria del Preste Juan: ¡Aixina que miréu!
Y después
de que han begut y han minjat dolsaines, ballat una dansa o dos, cada
una en aquell que la ha fet vindre sen va cap a la alcoba; ¡y sabéu
que aquelles alcobes pareixen un paraísso a la vista, de majes que
són! Y fan tan bon auló com los potets de espéssies de la vostra
tenda cuan manéu machacá lo comino; y tenen llits casi mes hermosos
que los del dogo de Venecia, y an ells van a descansá y a lo que
sigue.
¡Pos lo tejemaneje a les estriberes y les viaderes que se
porten les teixidores per a fé lo drap tancat, tos dixaré que u
imaginéu! Pero entre los que milló están, segóns lo meu pareixe,
som Buffalmacco y yo, perque Buffalmacco la majoría de vegades fa
víndre per an ell a la reina de Fransa y yo a la de Inglaterra, que
són dos de les mes hermoses reines del món; y tan ham sabut fé que
no miren mes que per los nostres ulls; per lo que per vos mateix
debéu jusgá si es que podem y debém viure y aná mol mes conténs
que los demés hómens pensán que tením l´amor de tals dos reines;
sense contá que, cuan volém que mos donon mil o dos mil floríns,
no los conseguim. Y aixó es lo que vulgarmen diem «aná de
corsaris» perque com los corsaris los prenen les coses a tots,
aixina fem natros; pero som diferéns dells perque ells may les
tornen, mentres que natros les tornem en cuan les fem aná. Ara hau
entés, mestre, lo que día per «aná de corsari», pero lo secreto
que aixó té que quedá, podéu vóreu vos mateix, y per naixó mes
no tos dic ni tos rogo.


Lo mestre, que teníe prou siénsia
potsé per a medicá les pupes dels chiquets, se va creure totes les
paraules de Bruno, y se va inflamá en dessich de que lo
ressibigueren an esta compañía. Li va contestá a Bruno que no ere
de extrañá que estigueren tan conténs y en prou faena se va
aguantá de demanáli que lo faiguere entrá allí. Va escomensá a
frecuentál mol y a tindrel matí y tarde minján a casa y a mostráli
mol amor; y ere tan gran y tan continua esta intimidat seua que
pareixíe que sense Bruno lo mestre no podíe ni sabíe viure. Bruno,
pareixénli que alló li anabe be, per a no pareixe ingrato an este
honor que li fée lo meche, li va pintá al minjadó seu la Cuaresma,
y un Agnus Dei a la entrada de la alcoba y damún de la porta de la
entrada del carré un bassí, per a que los que tingueren nessessidat
del seu consell pugueren distinguíla de les atres; y a un balconet
li va pintá la batalla dels ratolíns y´ls gats, que mol hermosa li
pareixíe al meche; y ademés de aixó, li díe algunes vegades al
mestre, cuan no habíe sopat en ell:


- Anit vach está en la compañía, y
habénme cansat una mica de la reina de Inglaterra, me vach fé portá
la gudmedra del Gran Khan de Altarisi.


Díe lo mestre:


- ¿Qué vol di gudmedra? No conec eixa
paraula.


- Oh, mestre meu - díe Bruno -, no me
extraño de aixó, que be hay sentit di que ni Hipograto ni Vanacena
diuen res de aixó.


Va di lo mestre:


- Vols di Hipócrates y Avicena.


Va di Bruno:


- Per ma mare que no u sé, de los
vostres nombrachos enteng tan poc com vos de los meus; pero
«gudmedra» en la llengua del Gran Khan vol di «emperatrís» a la
nostra.
¡Ah, qué bona femella tos pareixeríe! Podría dítos
que tos faríe olvidá les medissines y les lavatives y tots los
emplastes.


Y aixina diénli alguna vegada pera mes
assussál, va passá que, pareixénli al siñó mestre (una nit que
estabe de conversa en Bruno mentres li aguantabe la llum per a que li
pintare la batalla de los ratolíns y de los gats) que be lo habíe
conquistat en los seus honors, se va disposá a obríli lo seu ánim;
y están sols, va di:


- Bruno, sap Deu que no ña dingú pel
que faría lo que faría per tú: y si me digueres que anara caminán
de aquí a Perétola, crec que hi aniría; y per naixó no vull que
te maravillos de lo que familiarmen y humilmen y en confiansa te vull
demaná. Com be saps, no fa mol que me vas parlá de la vostra alegre
compañía, a la que me ha entrat tan gran dessich de perteneixe, que
cap atra cosa hay volgut tan. Y no está fora de raó, com vorás,
que hi perteneixca, perque desde ara vull que ten burlos de mí si no
fach que acudixque allí la mes hermosa criatura que has vist en mol
tems, que yo la vach vore lo añ passat a Cacavincigli, a la que li
vull tot lo be del món; y per lo cos de Cristo que voldría donáli
deu boloñesos grossos si me asseptare, y no u consén. Y per naixó
tan com puc te rogo que me enseños lo que ting que fé per a pugué
entrá a la compañía o germandat, y que ademés faigues y obros de
manera que entra; y en verdat tindrás en mí un bon y fiel compañ.
Tú aquí mateix pots vore qué pincho soc y que ting les cames ben
plantades, y que ting una cara que pareix una rosa; y ademés de aixó
soc dotó en medissina, que no crec que ne tingáu cap, y sé moltes
bones coses y cansonetes majes, - vac a cantáten una - y de repén
se va ficá a cantá. Bruno teníe moltes ganes de enríuressen, pero
se va aguantá. Y acabada la cansó va di lo mestre:


- ¿Qué te pareix?


Va di Bruno:


- Per sert que en vos perdríen les
cítares de saína, tan ortogóticamen recancanilléu.


Va di lo mestre:


- No tu hagueres cregut may si no me
hagueres sentit.
- Es verdat. - va di Bruno.


Va di lo mestre:


- Moltes atres ne sé; pero dixem ara
aixó. Aixina com me veus, mon pare va sé un home noble, encara que
vixquere al campo, y tamé per part de mare hay naixcut de los de
Vallecchio; y com has pogut vore, ting millós llibres y millós
robes que cap meche a Florencia. A fe que ting roba que va costá,
totes les cuentes damún de la taula, prop de sen lires de bagatíns,
ya fa mes de deu añs. Per lo que te rogo que faigues que entra; y a
fe que si u conseguixes, si te fiques dolén alguna vegada, may per
la meua faena te cobraré un diné.


Bruno, sentínlo, y pareixénli, tal com
atres vegades ya li habíe paregut, un babieca, va di: - Mestre,
arriméu un poc mes la llum cap aquí, y no tos canséu hasta que los
haiga pintat la coa an estos ratolíns, y después tos respondré.


Acabades les coes, Bruno, fen vore que
mol li pesabe la petissió, va di:
- Mestre meu, grans coses són
les que faríeu per mí, y yo u sé; pero esta que me demanéu,
encara que per a la grandesa del vostre servell sigue minuda, per a
mí es grandíssima, y no ña dingú mes al món per lo que u faría,
perque tos vull com y perque les vostres paraules, que están
condimentades en tan bon juissi que trauríen les sandalies als
peniténs, no ya a mí lo meu propósit; y cuan mes tos trato mes
sabut me pareixéu. Y tos dic ara que, si datra cosa no me faiguere
vóldretos, tos voldría perque vech que estéu enamorat de una dona
tan bella com me hau dit. Pero sol vull dítos: en estes coses yo no
ting lo poder que penséu, y per naixó no puc fé per vos lo que se
hauríe de fé; pero si me prometéu per la vostra gran y cauterisada
fe guardám lo secreto, tos diré cóm hau de obrá y me pareix está
segú, tenín vos tan bons llibres y les demés coses que antes me
hau dit, que u conseguiréu. A lo que lo mestre va di:


- Dísme en confiansa. Vech que no me
coneixes be y no saps encara cóm sé guardá un secreto. Ñabíen
poques coses que micer Guasparruolo de Saliceto faiguere, cuan ere
juez del podestá de Forimpópoli, que no me les comunicare, tan bon
secretari me trobabe. ¿Y vols sabé si dic la verdat? Yo vach sé lo
primé home a qui li va di que anabe a casás en Bergamina: ¡mira
tú!
- Pos está mol be - va di Bruno - si tan sen fiabe, be puc
fiám yo. Lo que teníu que fé sirá aixó: a la nostra compañía
tením sempre un capitá en dos consellés, que cada sis mesos
cambien, y sense falta Buffalmacco sirá capitá a les calendes, y
aixina está establit; y qui es capitá mol poder té per a fé entrá
o fé que entro qui ell vullgue; y per naixó me pareix a mí que
vos, lo antes que pugáu, tos faigáu amic de Buffalmacco y lo
honréu.
Ell es home que veéntos tan sabut se enamorará de vos
incontinenti; y cuan lo haugáu ablanit, en lo vostre juissi y en
estes coses bones que teníu, lay podréu demaná:
ell no podrá
di que no. Yo li hay parlat ya de vos y tos voldríe mol; y cuan
haigáu fet aixó, dixéume a mí en ell.
Entonses va di lo
mestre: - Mol me agrade lo que dius; y si ell es home que busque la
compañía de los hómens sabios, y parle en mí un poc, faré de
manera que me estará sempre buscán, perque tan señ ting que podría
donán a una siudat sansera y seguí sén sapientíssim.
Arreglat
aixó, Bruno lay va contá, pel seu orden, tot a Buffalmacco; en lo
que a Buffalmacco li pareixíen mil añs lo que faltabe per a pugué
fé lo que este mestre estabe buscánse. Lo meche, que mol dessichabe
fé de corsari, no va pará hasta que se va fé amic de Buffalmacco,
lo que li va sé fássil, y va escomensá a oferíli los millós
sopás y los millós dinás del món, y a Bruno lo mateix, y se
garrapiñaben com a Siñós, catán boníssims vins y gorts capóns y
atres moltes coses bones, no se li separaben; y sense esperá a que
los invitare, dién sempre que en cap atre u faríen, se quedaben en
ell.
Pero cuan li va pareixe oportú al mestre, com habíe fet en
Bruno va requerí a Buffalmacco; en lo que éste se va mostrá mol
enfadat y li va montá a Bruno un gran abalot, dién:
- Voto al
alt Deu de Pasignano que me ting en poc si no ten fótego una al cap
que te afona lo nas hasta los calcañás, traidó, que dingú mes que
tú ha pogut manifestá estes coses al mestre. Pero lo mestre lo
excusabe mol, dién y jurán que u habíe sabut per un atre costat; y
después de moltes de les seues sabies paraules, lo va passificá.
Buffalmacco, giránse cap al mestre, va di:
- Mestre meu, be se
veu que hau estat a Bolonia y que an eixa siudat hau portat la boca
tancada; y encara tos dic mes: que no hau adeprés lo abecé en una
poma, com volen fé mols nessios, sino que en un meló lo vau
adependre be, aixó que es tan llarg; y si no me engañ, vau sé
batejat en domenge. Y encara que Bruno me habíe dit que habíeu
estudiat allí medissina, me pareix a mí que lo que vau adependre va
sé a domesticá als hómens, lo que milló que cap home que yo haiga
vist sabéu fé en lo vostre señ y les vostres paraules.


Lo meche, tallánli la paraula a la
boca, li va di a Bruno: - ¡Qué majo es parlá y tratá en los
sabuts! ¿Quí hauríe tan pronte entés totes les particularidats
del meu sentimén com u ha fet este home? Tú no ten vas enterá tan
pronte de lo que yo valíe com u ha fet ell; pero al menos dis lo que
te vach di yo cuan me vas di que Buffalmacco buscabe als hómens
sabuts: ¿Te pareix que u hay conseguit?
Va di Bruno: - ¡Encara
milló!


Entonses lo mestre li va di a
Buffalmacco:


- Un atra cosa hagueres dit si me
hagueres vist a Bolonia, aon no ñabíe ningú, ni gran ni menut, ni
doctó ni escolá, que no me vulguere, tan podíen adependre en lo
meu raoná y en la meua sabiduría. Y te dic mes, que may vach di cap
paraula que no faiguere riure a tots, tan los agradabe; y cuan men
vach aná de allí tots van plorá mol, y tots volíen que me
quedara, y a tan va arribá la cosa per a que me quedara que van volé
dixám a mí sol per a que llixquera, a tots los estudiáns que allí
ñabíe, la medissina, pero no vach vullgué perque estaba disposat a
vindre aquí a ressibí la grandíssima herénsia que aquí tenía
que ha sigut sempre de los de la meua familia; y aixina u vach fé.

Li va di entonses Bruno a Buffalmacco: - ¿Qué te pareix? No tu
creíes cuan te u día.
¡Per lo Evangelio, no ña an esta siudat
dotó que entengue de pixera de burro com éste, y sértamen no ne
trobaríes datre de aquí a París! ¡Vésten y cuídat desde avui de
no fé lo que diu!


Va di lo meche:


- Bruno diu la verdat, pero aquí no
soc estimat. Vatros sou mes be gen ruda, pero voldría que me
veiguéreu entre los doctós com solgo está.


Entonses va di Buffalmacco:


- Verdaderamen, mestre, sabéu mol mes
de lo que yo haguera cregut, y parlántos com té que parlás a
sabios com u sou Vos, faramalladamen tos dic que conseguiré sense
falta que sigáu de la nostra germandat.


Los honors fets per lo meche an éstos
después de esta promesa se van multiplicá; per lo que ells,
divertínse, li féen combregá en les tontades mes grans del món, y
van prometre donáli per dona a la condesa Civillari, que ere la dona
mes maja que podíe trobás de entre totes les culeres de la
generassió humana. Va preguntá lo meche quí ere esta condesa; a lo
que va di Buffalmacco:
- Gran cogombro meu, es una gran Siñora
y pocs casos ñan al món en los que ella no tingue una gran
jurisdicsió; y no dic atres, sino hasta los flares menors en redoble
de tabals li rendixen tribut. Y sol dís que cuan camine pel carré
be se fa sentí per mol tancada que vaigue; y no fa mol que tos va
passá per dabán de la porta una nit que anabe al Arno a rentás los
peus y per a pendre una mica lo aire; pero la seua mes continua
habitassió es Laterina. Mols dels seus sargentos van per ahí de
guardia, y tots, per a mostrá lo seu señorío, porten la vara y la
bola. Per totes parts se veuen als seus baróns, com Tamañin de la Porta, don Boñiga, Manec de la Granera, Fluixdeventre y atres, los
que crec que són coneguts vostres, pero ara no ton enrecordáu.
A
tan gran Siñora, pos (dixán a una vora a la de Cacavincigli), si lo
pensamén no mos engañe, ficarem als vostres dolsos brassos. Lo
meche, que habíe naixcut y creixcut a Bolonia, no enteníe les
paraules de éstos, per lo que en alló de la dona se va tindre per
contén; y no mol después de estes histories li van di los pintós
que habíe sigut admitit.
Y cuan a la nit siguién se teníen que
reuní, lo mestre los va invitá als dos a amorsá, y cuan van acabá,
los va preguntá la inissiassió que teníe que fé pera entrá an
aquella compañía. A lo que Buffalmacco va di:


- Miréu, mestre, a vos tos convé
trobá la manera de estátos esta nit a la hora del primé son damún
de un dels sepulcres alts que fa poc tems han ficat fora de Santa
María la Nova, en un dels vostres millós trajes ficat per a que
comparegáu per primera vegada honorablemen dabán de la compañía;
y tamé perque, per lo que se ha dit (que natros no ham estat allí)
com sou noble, la condesa vol fétos caballé a la seua costa, y allí
esperéu hasta que vingue a buscátos lo legat. Y per a que estigáu
informat de tot vindrá a per vos una bestia negra y cornuda no mol
gran, y anirá fen per la plassa, dabán de vos, grans bufits y bots
per a espantátos; pero después, cuan veigue que no tos espantéu,
to se arrimará desplay; y cuan estigue a la vostra vora, entonses,
sense cap temó baixéu del sepulcro, y sense enrecodáton de Deu ni
de los sans, pujéuli damún, y en cuan estiguéu a caball, fiquéutos
les mans crusades al pit sense tocá mes a la bestia. Ella entonses
se mourá y tos portará a natros; pero desde ara tos dic que si ton
enrecordéu de Deu o dels sans, o si teníu temó, podrá aviátos o
fótretos cops an algún puesto que be u sentiríeu;
y per naixó,
si tos emprén lo cor de anay no hi aniguéu, que tos faréu mal
sense fémos a natres cap favor.
Entonses va di lo meche: - No me
coneixéu encara: miréu potsé que porto ficats guáns y robes
llargues. Si sapiguéreu lo que hay fet yo de nit a Bolonia, cuan a
vegades anaba de dones en los meus compañs tos maravillaríeu. A fe
que va ñabé una nit, no volén una víndre en natros (y ere una
desgrassiadeta, lo que es pijó, que no eixecabe un pam de enterra) y
li vach fotre primé moltes puñades, después, eixecánla al vol
crec que me la haguera emportat aixina com un tiro de ballesta y al
final, vach fé que vinguere en natros. Y un atra vegada men
enrecordo de que, están en mí sol un criat, un poc después del
avemaría vach passá jun al sementeri de los flares menors: y aquell
mateix día habíen enterrat allí a una dona y no vach tindre cap
temó; aixina que no desconfiéu de mí, que soc mol valén. Y tos
dic que, per a está ben honorable, me ficaré la toga escarlata en
la que me vach doctorá, y voréu si la compañía sen alegre cuan me
veigue y si me fan enseguida capitá. Ya voréu cóm va lo negossi
cuan haiga estat yo allí si sense habém vist eixa condesa vol ya
fém caballé, tan se ha enamorat de mí, ¿y es que la caballería
me sentará mal?, ¿y la sabré portá tan mal, o be? Dixéume fé a
mí.
Buffalmacco va di: - Mol be diéu; pero cuidéutos de no
burlamos y no acudí, o que no tos trobon al puesto cuan enviem a per
vos; y tos dic aixó perque fa fret y vatros los siñós dotós ton
guardáu mol dell.


- ¡No vullgue Deu! - va di lo meche -.
Yo no soc de eixos geleres, no me preocupe la rasca; a vegades me
eixeco de nit per a fé de cos, com ña que fé a vegades, y me fico
només una pellissa damún del jubón; y per naixó, en seguridat
estaré allí.
Anánsen, pos, éstos, cuan se anabe fen de nit,
lo mestre se va tapá en la bella toga, cuan li va pareixe oportú,
sen va aná cap als dits sepulcros y va pujá damún; y ajupit damún
de aquells mármols, caén la serena, va escomensá a esperá a la
bestia.
Buffalmacco, que ere gran y robust de persona, habíe
encarregat una de eixes máscares que solíen fés aná an algúns
jocs que avui ya no se fan, y se va ficá damún una pellissa negra
del revés, y se la va ficá de tal manera que pareixíe un onso,
pero la máscara teníe la cara del diable y cuernos. Y aixina
preparat, venín Bruno detrás per a vore cóm anabe lo assunto, sen
va aná a la plassa nova de Santa María la Nova; y cuan sen va doná
cuenta de que lo siñó dotó estabe allí, va escomensá a brincá y
a fotre bots grandíssims per la plassa y a bufá y a quirdá y a
chillá de guisa que pareixíe endemoniat. En cuan lo mestre lo va
sentí y vore, tots los pels se li van ficá de punta, y va escomensá
a tremolá tot ell perque ere temorica com una chiqueta, y va ñabé
un momén en que haguere vullgut mes está a casa seua que allí;
pero, sin embargo, ya que habíe anat allí, se va esforsá en tíndre
valor, pos tan podíe lo dessich de arribá a vore les maravilles
contades per aquells. Pero después de que Buffalmacco va diablejá
bastán, com se ha dit, pareixén que se tranquilisabe se va arrimá
al sepulcro y se va quedá quieto. Lo mestre, com encara tremolabe de
po, no sabíe qué fé, si montá damún o quedás. Al final, temén
que li faiguere mal si no pujabe, en la segona temó va vénse a la
primera, y, baixán del sepulcro dién en veu baixa: «¡Deu me
ajudo!», va muntá damún, y se va colocá prou be; y sempre
tremolán va crusá los brassos en forma cortés com li habíen dit.

Entonses Buffalmacco va escomensá a adressás desplayet cap a
Santa María de la Scala, y anán a cuatre potes lo va portá hasta
los siñós de Rípoli. Estaben entonses per aquell barri les sanjes
aon los llauradós de aquells cams féen soltá a la condesa de
Civillari per a aboná los seus cams. Buffalmacco se va arrimá a la
boca de una sanja y buscán lo momén oportú, ficán una ma daball
de un dels peus del meche y en ella alsánlo, de una espenta lo va
tirá de cap allí dins y va escomensá a gruñí mol y a saltá y a
fé lo endemoniat, y per Santa María de la Scala sen va aná cap al
prat de Ognisanti, aon se va trobá en Bruno que, per no pugué
aguantás la rissa, se habíe escapat; y fénse festes la un al atre,
se van ficá a mirá desde lluñ lo que fée lo meche rebossat.
Lo
siñó meche, al sentís an aquell puesto tan abominable, se va
esforsá en eixecás y va intentá eixí, y ara aquí, ara allá
tornáe a caure, tot rebossat de peus a cap, dolorit y desgrassiat,
habén tragat algúns grams, va pugué eixí fora, y va dixá allí
la capucha; y desempastánse en les mans com milló podíe, no sabén
qué fé, sen va entorná a casa y tan va cridá que lo van obrí. Y
sol acabá de entrá putín a merda se va tancá la porta. Bruno y
Buffalmacco estaben allí baix per a sentí cóm lo ressibíe la seua
dona; y van sentí que li díe los mes grans insults que may se li
han dit a un desgrassiat:
- ¡Ah, qué be te está! Ten has anat
en consevol atra y volíes apareixe mol honorable en la toga
escarlata. ¿Pos no ne tens prou en mí? Yo li valdría a un barri
sansé, no ya a tú.
¡Ah, si com te van tirá allí aon eres
digne de que te tiron, te hagueres aufegat!
¡Aquí está lo dotó
honrat, té dona y va per la nit detrás de les dones de atres!


Y en estes y en atres moltes paraules,
fénse lo meche rentá de dal a baix, hasta la mijanit no va callá
la seua dona insultánlo. Después, al matí siguién, Bruno y
Buffalmacco, habénse pintat a la pell moradures, van acudí a casa
del meche y lo van trobá ya eixecat; y, entrán a vórel, van notá
que encara putíe, encara no se habíe pogut airejá tota aquella
corrompina. Y sentínlos víndre lo meche, va eixí a trobáls
diénlos que Deu los donare bon día; a lo que Bruno y Buffalmacco,
com habíen acordat, van contestá en cara enfadada:


- Aixó no tos u diem natros, sino que
rogam a Deu que tos dono tan mala ventura que sigáu mort a espasa,
com lo mes desleal y lo mes traidó viu, perque per culpa vostra
(volén natros honrátos y donátos gust) casi mos maten com a
gossos. Y per la vostra deslealtat mos han futut tans cops esta nit
que en menos caminaríe un burro hasta Roma; sense contá en que ham
estat en perill de sé expulsats de la compañía a la que habíem
arreglat que tos ressibiguere. Y si no mos creéu, miréu les nostres
carns cóm están.


Y a una llum massilenta que allí ñabíe,
eixecánse les robes, li van amostrá la pell pintada y se van tapá
enseguida. Lo meche volíe excusás y parlá de la seua desgrassia y
de cóm y aón lo habíen aviát; a lo que Buffalmacco va di:


- Yo voldría que tos hagueren tirat al
Arno desdel pon; ¿per qué vau invocá a Deu o als sans?, ¿no tos u
habíem advertit?


Va di lo meche que no sen enrecordabe.


- ¡Cóm! - va di Buffalmacco -, ¿no
ton enrecordéu? Be que los vau invocá, que mos va di lo nostre
legat que tremolábeu com un flan y que no sabíeu aón estábeu. Pos
vos be mo la hau jugat, pero may mo la jugará dingú mes; y a vos
tos darem lo vostre mereixcut.


Lo meche va escomensá a demanáls per
Deu que no lo difamaren, y en les millós paraules que va pugué va
intentá calmáls; y per temó de que la seua vergoña
descubrigueren, si hasta entonses los habíe honrat, mol mes los va
honrá y regalá en convits y atres coses desde entonses. Aixina pos,
com u hau sentit, se enseñe al que tan no va adependre a Bolonia.


jueves, 20 de septiembre de 2018

PRIMERA JORNADA. NOVELA DÉSSIMA

Lo mestre Alberto de Bolonia fa discretamen avergoñís a una Siñora que volíe humillál an ell per está enamorat de ella.

Quedabe, al acabá Elisa, la radera novela per a la Reina, la que, en femenina grássia escomensán a parlá, va di:
Nobles joves, com a les clares nits són les estrelles adorno del sel y a la primavera les flos de los verds prats, aixina u són les frasses ingenioses de les loables costums y les converses plassenteres; éstes, com són curtes, convenen mol mes a les dones que als homes, perque mes de les dones que de los homes desdíu lo parlá mol, a pessá de que avui poques o cap dona entén les agudeses y sap contestáles: vergoña general es per a natros y per a cuantes están vives. 

Perque aquella virtut que va está al ánimo de les nostres antepassades, les modernes la han convertit en adornos del cos, y la que se veu en les robes mes recargades y chillones y en mes adornos, se creu que té que sé mol mes que atres honrada, no pensán que si en ves de damún de les espales damún del llom les portare, un ase ne portaríe alguna de elles: y no per naixó hauríe de honrás mes que a un burro.
Me avergoñix díu perque no puc res di de los demés que contra mí no digue: eixes tan assicalades, tan pintades, tan abigarrades o barroques, o com estátues de mármol callades, mudes, insensibles están o, aixina contesten si sels dirigíx la paraula, que mol milló fore que hagueren callat; y mos fan creure que es puresa de ánimo lo no sabé conversá entre Siñores y en los homes cortesos, y a la seua santurronería o beatería li han donat lo nom de honestidat com si cap Siñora honesta fore mes que aquella que en la camarera o en la rentadora o en la cuinera parlo; perque si la naturalesa u haguere volgut com elles u volen fé creure, de un atra manera les haguere limitat lo charrá. 

La verdat es que, com en les demés coses, en ésta ña que mirá lo tems y lo modo y en quí se parle, perque a vegades passe que, creén alguna dona o algún home en alguna frasota o dita aguda fé ficá roch o roija a un atre o atra, no habén medit be les seues forses, aquella vergoña que sobre un atre ha volgut aviá, contra nell mateix o contra nella mateixa l´ha vist torná.
Per lo que, per a que sapigáu guardátos y per a que to se pugue aplicá a vatres aquell proverbio que se diu per tot arreu, de que les dones en tot agarren lo pijó sempre, esta radera novela de les de avui, que me toque contá, vull que tos adiestro, per a que aixina com en noblesa de ánimo estéu separades de los demés, aixina tamé per la exelénsia de les maneres separades de los demés tos mostréu.

No han passat encara mols añs desde que a Bolonia va ñabé un grandíssim meche y de clara fama a tot lo món, y potsé viu encara, de nom ere mestre Alberto. Sén ya vell, prop dels setanta añs, tanta va sé la noblesa del seu espíritu que, habénli ya del cos partit casi tota la caló natural, no va repudiá les amoroses flames habén vist a una festa a una bellíssima Siñora viuda, de nom, segóns diuen algúns, doña Malgherida de los Ghisolieri; y agradánli sobremanera, com un jovenet les va ressibí al seu pit madú, hasta tal pun que no descansabe de nit si lo día anterió no habíe vist lo hermós y delicat rostro de la bella Siñora. 

Y per naixó, va escomensá a frecuentá, a peu o a caball segóns lo que mes a má li veníe, la carrera (carré) aon estabe la casa de esta Siñora.
Per lo que, ella y moltes atres Siñores sen van doná cuenta de la raó de la seua visita y moltes vegades van fé bromes entre elles al vore a un home tan agüelo, de añs y de juissi, enamorat, com si cregueren que esta passió tan plassentera del amor sol als néssios ánims de los joves y no a datra part entrare y se quedare.

Per lo que, continuán lo aná amún y aball pel carré, va passá que un día de festa, están esta Siñora en atres moltes Siñores assentada dabán de la seua porta, y habén vist de lluñ vindre al mestre Alberto cap an elles, totes en ella se van proposá ressibíl y honrál y después gastáli bromes per lo seu enamoramén; y aixina u van fé.
Eixecánse totes lo van invitá a passá dins, lo van portá a un pati fresquet aon van maná portá finíssims vins y dolsaines; y al final, en paraules ingenioses li van preguntá cóm podíe sé alló de está ell enamorat de esta hermosa Siñora sabén que ere amada per mols hermosos, nobles y cortesos joves.
Lo mestre, encara que sentínse atossigat, va ficá alegre gesto y va contestá:

- Siñora, que yo la vullga no té que maravillá a cap sabio, y espessialmen a vos, perque tos u mereixéu. Y encara que als homes vells los haygue tret la naturalesa les forses que se requeríxen per als ejercicios amorosos, no los ha tret la bona voluntat ni lo sabé qué es l´amor, sino que naturalmén lo coneixen milló perque tenen mes coneiximén que los joves. La esperansa que me mou a amátos, yo agüelo a vos amada per mols joves, es ésta:

moltes vegades hay estat a puestos aon hay vist a les dones berenán y minján altramússos, (com les guíxes) y porros; y encara que de los porros res es bo, es menos roín y mes agradable a la boca lo cap, la cabóssa, pero vatres, generalmén guiades per gust equivocat, tos quedáu en lo cap a la má y tos mingéu les fulles, que no sol no valen res sino que tenen mal gust. ¿Y qué sé yo, Siñora, si al triá los amáns no féu lo mateix? Y si u faiguéreu, yo siría lo que siríe triat per vos, y los atres despachats.
La noble Siñora, igual que les atres, avergoñínse una mica, va di:

- Mestre, be y cortésmen mos hau recriminat de la nostra presuntuosa empresa; en tot, lo vostre amor me es volgut, com de home sabio y de pro té que séu, y per naixó, salvaguardán la meua honestidat, diguéume tots los vostres gustos en confiansa. Lo mestre, eixecánse en los seus compañs, va agraí a la Siñora lo ratet passat y despedínse de ella rién y fen festes, sen va aná.
Aixina, la Siñora, sense sabé de quí sen volíe enfotre y fé chánsa, creén guañá va sé vensuda; del que vatres, si sou prudentes, mol be tos guardaréu.

Ya estabe lo sol inclinat cap al ocasso y disminuída en gran part la caló, cuan les narrassións de los joves y de les jovenetes van arribá al final; per lo que, la seua Reina va di: 

- Ara ya, volgudes compañes y compañs, res li falte al meu gobern durán la presén jornada mes que donátos una nova Reina que, segóns lo seu juissi, la seua vida y la nostra gobernará. Y per naixó, en reverénsia an aquell per qui totes les coses viuen y es lo nostre consol, an esta segona jornada Filomena, jove discretíssima, com Reina guiará lo nostre reino. 

Y dit aixó, ficánse de peu y traénse la corona de lloré, en reverénsia an ella se la va ficá, y ella primé y después tots los demés la van saludá com a Reina, y al seu señorío en complassénsia se van sometre. 

Filomena, una mica abochornada de vergoña, veénse coronada en aquell reino y enrecordánse de les paraules poc abáns dites per Pampínea, per a no paréixe mojigata, recobrada la ossadía, primé va confirmá los cárrecs donáts per Pampínea y va disposá lo que per al matí siguién y per al sopá debíe fes, y quedánse allí aon estaben, va escomensá a parlá aixina.

- Mol volguda compañía, encara que Pampínea, per la seua cortessía mes que per la meua virtut, me haygue fet Reina de tots vatros, no me séntigo yo disposada a seguí sol lo meu juissi sobre la forma de viure, y per a que lo que a mí me pareix fé sapiguéu, y pugáu afegí o disminuí al vostre gust, en poques paraules tos u mostraré. Si avui hay reparat be, los modos seguits per Pampínea me pareix que han sigut tots igualmén loables y deleitosos; y per naixó, hasta que, o per massa repetissió o per un atra raó, no mos pórton aburrimén, no penso cambiáls. 

Habén ya, pos, escomensat les órdens del que ham de fé, mos eixecarém, mon anirém a passejá o rondá un rato, y cuan lo sol estigue ponénse soparém a la fresca y, después de algunes cansonetes y atres entreteniméns, mon anirém a dormí. Demá, alsánmos a la fresca, anirém a voltá per aon cadaú vullgue, y com avui ham fet, a la hora vindrém a minjá; ballarém, y cuan mos eixequém de la michdiada, aquí aon avui ham estat tornarém a novelá. Y lo que Pampínea no ha pogut fé, per habé sigut ya tart triada per al gobern, vull yo escomensá a féu, es a di, a restringí dins de algúns límits alló sobre lo que pugám novelá, per a que cadaú tingue tems de podé pensá en alguna bona história sobre lo assunto proposat per a puguéla contá; lo que, si tos agrade, sirá esta vegada que, ya que desde lo prinsipi del món los homes han sigut espentats per la fortuna a casos diferéns, y u sirán hasta lo final, tots ham de contá algo sobre alló: sobre algú que, perseguit per diverses disgustos o dessepsións, haygue arribat contra tota esperansa a bon port. Les dones y los homes, tots per igual, van alabá esta orden y van aprobá que se faiguere; sol Dioneo, tots los atres habén callat ya, va di:

- Siñora meua, com tots éstos han dit, tamé dic yo que es mol plassentera y encomiable la orden per vos donada; pero com grássia espessial tos demano un don, que vull que me sigue confirmat mentres la nostra compañía duro, y es éste: que yo no siga obligat per esta ley de tindre que contá una história segóns un assunto proposat si no vull, sino sobre alló que mes m´agrado contá. Y per a que dingú penso que vull esta grássia com home que no tingue a má prou históries, desde ara me contentaré en sé lo radé que novelo.
La Reina, que lo coneixíe com home divertit, va compendre que no u demanabe mes que per a podé alegrá a la compañía en alguna história divertida si estigueren cansats de tanta narrassió, y en consentimén de los demés, li va consedí la grássia; y eixecánse tots, cap a un regueret de aigua claríssima que de una montañeta baixabe a una vall ombriosa, a la sombra de mols ábres, entre pedres llises, bolos, y verdes herbetes, en pas tranquil sen van aná.

Allí descalsos y ficán los brassos despullats a l'aigua, van escomensá a divertís entre ells de varies maneres. Y al arrimás la hora del sopá van torná cap a la masada y van sená en bona gana y ben a gust; después del sopá, fets portá los instruméns, va maná la Reina que se escomensare una dansa, Emilia va cantá una cansó, acompañada per lo laúd de Dioneo:
Tan me enchise la meua hermosura
que en un atre amor may
ni pensaré ni buscaré la ternura.
En ella vech sempre al espill
lo be que satisfá al intelecto
y ni acsidén nou o pensá vell
lo be me traurá que me es predilecto
pos ¿quin atre amable objecte
podré mirá may
que dóno al meu cor nova ternura?
No se escape este be cuan dessicho,
per sentí un consol, contemplál,
pos lo meu plaé apoye, y lo meu recreo
de tan suave manera, que expresáu
no podría, ni podría experimentáu
cap mortal may
que no haguere abrassat tal tendresa.
Y yo, que a cada instán mes me enséng,
cuan mes en ell fixo la mirada,
tota me entrego an ell, tota me oferixco
gustán ya de la seua promesa amada;
y tanta alegría espero a la meua arribada
a la voreta d´ell, que may
ha sentit aquí dingú tal ternura.

Acabada esta balada, que tots habíen corejat alegremen, encara que a mols los faiguere cavilá la seu lletra, después de algunes caroles, habén passat ya una part de la nit, li va apetí a la Reina finiquitá la primera jornada, y manán enséndre les antorches y cresols, va maná que tots sen anigueren a descansá hasta la matinada; per lo que, cadaú, giránse cap a la seua cámara, aixina u va fé.


ACABE LA PRIMERA JORNADA

SEGONA

PRIMERA JORNADA. NOVELA DÉSSIMA

Lo mestre
Alberto de Bolonia fa discretamen avergoñís a una Siñora que volíe
humillál an ell per está enamorat de ella.







Quedabe, al
acabá Elisa, la radera novela per a la Reina, la que, en femenina
grássia escomensán a parlá, va di:


Nobles joves,
com a les clares nits són les estrelles adorno del sel y a la
primavera les flos de los verds prats, aixina u són les frasses
ingenioses de les loables costums y les converses plassenteres;
éstes, com són curtes, convenen mol mes a les dones que als homes,
perque mes de les dones que de los homes desdíu lo parlá mol, a
pessá de que avui poques o cap dona entén les agudeses y sap
contestáles: vergoña general es per a natros y per a cuantes están
vives. 





Perque aquella virtut que va está al ánimo de les nostres
antepassades, les modernes la han convertit en adornos del cos, y la
que se veu en les robes mes recargades y chillones y en mes adornos,
se creu que té que sé mol mes que atres honrada, no pensán que si
en ves de damún de les espales damún del llom les portare, un ase
ne portaríe alguna de elles: y no per naixó hauríe de honrás mes
que a un burro.


Me avergoñix
díu perque no puc res di de los demés que contra mí no digue:
eixes tan assicalades, tan pintades, tan abigarrades o barroques, o
com estátues de mármol callades, mudes, insensibles están o,
aixina contesten si sels dirigíx la paraula, que mol milló fore que
hagueren callat; y mos fan creure que es puresa de ánimo lo no sabé
conversá entre Siñores y en los homes cortesos, y a la seua
santurronería o beatería li han donat lo nom de honestidat com si
cap Siñora honesta fore mes que aquella que en la camarera o en la
rentadora o en la cuinera parlo; perque si la naturalesa u haguere
volgut com elles u volen fé creure, de un atra manera les haguere
limitat lo charrá. 





La verdat es que, com en les demés coses, en
ésta ña que mirá lo tems y lo modo y en quí se parle, perque a
vegades passe que, creén alguna dona o algún home en alguna frasota
o dita aguda fé ficá roch o roija a un atre o atra, no habén medit
be les seues forses, aquella vergoña que sobre un atre ha volgut
aviá, contra nell mateix o contra nella mateixa l´ha vist torná.


Per lo que,
per a que sapigáu guardátos y per a que to se pugue aplicá a
vatres aquell proverbio que se diu per tot arreu, de que les dones en
tot agarren lo pijó sempre, esta radera novela de les de avui, que
me toque contá, vull que tos adiestro, per a que aixina com en
noblesa de ánimo estéu separades de los demés, aixina tamé per la
exelénsia de les maneres separades de los demés tos mostréu.

No
han passat encara mols añs desde que a Bolonia va ñabé un
grandíssim meche y de clara fama a tot lo món, y potsé viu encara,
de nom ere mestre Alberto. Sén ya vell, prop dels setanta añs,
tanta va sé la noblesa del seu espíritu que, habénli ya del cos
partit casi tota la caló natural, no va repudiá les amoroses flames
habén vist a una festa a una bellíssima Siñora viuda, de nom,
segóns diuen algúns, doña Malgherida de los Ghisolieri; y
agradánli sobremanera, com un jovenet les va ressibí al seu pit
madú, hasta tal pun que no descansabe de nit si lo día anterió no
habíe vist lo hermós y delicat rostro de la bella Siñora. 





Y per
naixó, va escomensá a frecuentá, a peu o a caball segóns lo que
mes a má li veníe, la carrera (carré) aon estabe la casa de esta
Siñora.


Per lo que,
ella y moltes atres Siñores sen van doná cuenta de la raó de la
seua visita y moltes vegades van fé bromes entre elles al vore a un
home tan agüelo, de añs y de juissi, enamorat, com si cregueren que
esta passió tan plassentera del amor sol als néssios ánims de los
joves y no a datra part entrare y se quedare.

Per lo que,
continuán lo aná amún y aball pel carré, va passá que un día de
festa, están esta Siñora en atres moltes Siñores assentada dabán
de la seua porta, y habén vist de lluñ vindre al mestre Alberto cap
an elles, totes en ella se van proposá ressibíl y honrál y después
gastáli bromes per lo seu enamoramén; y aixina u van fé.


Eixecánse
totes lo van invitá a passá dins, lo van portá a un pati fresquet
aon van maná portá finíssims vins y dolsaines; y al final, en
paraules ingenioses li van preguntá cóm podíe sé alló de está
ell enamorat de esta hermosa Siñora sabén que ere amada per mols
hermosos, nobles y cortesos joves.


Lo mestre,
encara que sentínse atossigat, va ficá alegre gesto y va contestá:


- Siñora, que yo la vullga no té que maravillá a cap sabio, y
espessialmen a vos, perque tos u mereixéu. Y encara que als homes
vells los haygue tret la naturalesa les forses que se requeríxen per
als ejercicios amorosos, no los ha tret la bona voluntat ni lo sabé
qué es l´amor, sino que naturalmén lo coneixen milló perque tenen
mes coneiximén que los joves. La esperansa que me mou a amátos, yo
agüelo a vos amada
per mols joves, es ésta:

moltes vegades hay estat a puestos aon
hay vist a les dones berenán y minján altramússos, (com les
guíxes) y porros; y encara que de los porros res es bo, es menos
roín y mes agradable a la boca lo cap, la cabóssa, pero vatres,
generalmén guiades per gust equivocat, tos quedáu en lo cap a la má
y tos mingéu les fulles, que no sol no valen res sino que tenen mal
gust. ¿Y qué sé yo, Siñora, si al triá los amáns no féu lo
mateix? Y si u faiguéreu, yo siría lo que siríe triat per vos, y
los atres despachats.


La noble
Siñora, igual que les atres, avergoñínse una mica, va di:

- Mestre, be y cortésmen mos hau recriminat de la nostra presuntuosa
empresa; en tot, lo vostre amor me es volgut, com de home sabio y de
pro té que séu, y per naixó, salvaguardán la meua honestidat,
diguéume tots los vostres gustos en confiansa. Lo mestre, eixecánse
en los seus compañs, va agraí a la Siñora lo ratet passat y
despedínse de ella rién y fen festes, sen va aná.
Aixina, la
Siñora, sense sabé de quí sen volíe enfotre y fé chánsa, creén
guañá va sé vensuda; del que vatres, si sou prudentes, mol be tos
guardaréu.






Ya estabe lo
sol inclinat cap al ocasso y disminuída en gran part la caló, cuan
les narrassións de los joves y de les jovenetes van arribá al
final; per lo que, la seua Reina va di: 



- Ara ya, volgudes
compañes y compañs, res li falte al meu gobern durán la presén
jornada mes que donátos una nova Reina que, segóns lo seu juissi,
la seua vida y la nostra gobernará. Y per naixó, en reverénsia an
aquell per qui totes les coses viuen y es lo nostre consol, an esta
segona jornada Filomena, jove discretíssima, com Reina guiará lo
nostre reino. 



Y dit aixó, ficánse de peu y traénse la corona
de lloré, en reverénsia an ella se la va ficá, y ella primé y
después tots los demés la van saludá com a Reina, y al seu señorío
en complassénsia se van sometre. 



Filomena, una mica abochornada
de vergoña, veénse coronada en aquell reino y enrecordánse de les
paraules poc abáns dites per Pampínea, per a no paréixe mojigata,
recobrada la ossadía, primé va confirmá los cárrecs donáts per
Pampínea y va disposá lo que per al matí siguién y per al sopá
debíe fes, y quedánse allí aon estaben, va escomensá a parlá
aixina.





- Mol volguda
compañía, encara que Pampínea, per la seua cortessía mes que per
la meua virtut, me haygue fet Reina de tots vatros, no me séntigo yo
disposada a seguí sol lo meu juissi sobre la forma de viure, y per a
que lo que a mí me pareix fé sapiguéu, y pugáu afegí o disminuí
al vostre gust, en poques paraules tos u mostraré. Si avui hay
reparat be, los modos seguits per Pampínea me pareix que han sigut
tots igualmén loables y deleitosos; y per naixó, hasta que, o per
massa repetissió o per un atra raó, no mos pórton aburrimén, no
penso cambiáls. 



Habén ya, pos, escomensat les órdens del que
ham de fé, mos eixecarém, mon anirém a passejá o rondá un rato,
y cuan lo sol estigue ponénse soparém a la fresca y, después de
algunes cansonetes y atres entreteniméns, mon anirém a dormí.
Demá, alsánmos a la fresca, anirém a voltá per aon cadaú
vullgue, y com avui ham fet, a la hora vindrém a minjá; ballarém,
y cuan mos eixequém de la michdiada, aquí aon avui ham estat
tornarém a novelá. Y lo que Pampínea no ha pogut fé, per habé
sigut ya tart triada per al gobern, vull yo escomensá a féu, es a
di, a restringí dins de algúns límits alló sobre lo que pugám
novelá, per a que cadaú tingue tems de podé pensá en alguna bona
história sobre lo assunto proposat per a puguéla contá; lo que, si
tos agrade, sirá esta vegada que, ya que desde lo prinsipi del món
los homes han sigut espentats per la fortuna a casos diferéns, y u
sirán hasta lo final, tots ham de contá algo sobre alló: sobre
algú que, perseguit per diverses disgustos o dessepsións, haygue
arribat contra tota esperansa a bon port. Les dones y los homes, tots
per igual, van alabá esta orden y van aprobá que se faiguere; sol
Dioneo, tots los atres habén callat ya, va di:





- Siñora
meua, com tots éstos han dit, tamé dic yo que es mol plassentera y
encomiable la orden per vos donada; pero com grássia espessial tos
demano un don, que vull que me sigue confirmat mentres la nostra
compañía duro, y es éste: que yo no siga obligat per esta ley de
tindre que contá una história segóns un assunto proposat si no
vull, sino sobre alló que mes m´agrado contá. Y per a que dingú
penso que vull esta grássia com home que no tingue a má prou
históries, desde ara me contentaré en sé lo radé que novelo.


La Reina, que
lo coneixíe com home divertit, va compendre que no u demanabe mes
que per a podé alegrá a la compañía en alguna história divertida
si estigueren cansats de tanta narrassió, y en consentimén de los
demés, li va consedí la grássia;
y eixecánse tots, cap a un regueret de aigua claríssima que de una
montañeta baixabe a una vall ombriosa, a la sombra de mols ábres,
entre pedres llises, bolos, y verdes herbetes, en pas tranquil sen
van aná.

Allí descalsos y ficán los brassos despullats a l'aigua,
van escomensá a divertís entre ells de varies maneres. Y al arrimás
la hora del sopá van torná cap a la masada y van sená en bona gana
y ben a gust; después del sopá, fets portá los instruméns, va
maná la Reina que se escomensare una dansa, Emilia va cantá una
cansó, acompañada per lo laúd de Dioneo:


Tan me enchise
la meua hermosura


que en un atre
amor may


ni pensaré ni
buscaré la ternura.


En ella vech
sempre al espill


lo be que
satisfá al intelecto


y ni acsidén
nou o pensá vell


lo be me
traurá que me es predilecto


pos ¿quin
atre amable objecte


podré mirá
may


que dóno al
meu cor nova ternura?


No se escape
este be cuan dessicho,


per sentí un
consol, contemplál,


pos lo meu
plaé apoye, y lo meu recreo


de tan suave
manera, que expresáu


no podría, ni
podría experimentáu


cap mortal may



que no haguere
abrassat tal tendresa.


Y yo, que a
cada instán mes me enséng,


cuan mes en
ell fixo la mirada,


tota me
entrego an ell, tota me oferixco


gustán ya de
la seua promesa amada;


y tanta
alegría espero a la meua arribada


a la voreta
d´ell, que may


ha sentit aquí
dingú tal ternura.






Acabada esta
balada, que tots habíen corejat alegremen, encara que a mols los
faiguere cavilá la seu lletra, después de algunes caroles, habén
passat ya una part de la nit, li va apetí a la Reina finiquitá la
primera jornada, y manán enséndre les antorches y cresols, va maná
que tots sen anigueren a descansá hasta la matinada; per lo que,
cadaú, giránse cap a la seua cámara, aixina u va fé.





ACABE LA
PRIMERA JORNADA




SEGONA