Mostrando entradas con la etiqueta Moncada. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Moncada. Mostrar todas las entradas

viernes, 27 de agosto de 2021

LA MORT DELS MONCADAS. Joseph Lluis Pons.

LA MORT DELS MONCADAS.


I.


PARTIDA.





- Trau mon cavall mes valent,


Trau ma llansa mes guarnida,


Mon escut ab vadells
d´or


Y l´ perpunt y
capellina;





Perque demá al
trencar l'alba


Lo cavall durá la
brida,


Y jo l´èlm d'acér
al front,


Daga y espasa a la
cinta.






LA MUERTE DE LOS
MONCADAS.


(Moncada, monte cateno, mont cadà)



I.


LA PARTIDA.


- Saca mi caballo
más esforzado, mi mejor guarnecida lanza, mi escudo que tiene
esculpidos becerros de oro y dame el perpunte y capellina;

Porque
mañana, al asomar el alba, embridaré mi corcel, me calaré el
acerado yelmo y ceñiré espada y daga.






Pe'l camí de Tarragona


Dirás que som de
partida:


De Salou navegarém


A les costes
mallorquines.





Ab lo senyor Rey en
Jaume,


De Barcelona ab lo
Bisbe


Y la flor dels
cavallers


Que Catalunya
trepitjan.





Quatrecents ab mí
segueixen,


Que tots sols prou
ne serian


Per ofegar al rey
moro


Dintre lo mar de les
illes.





Adeu siau,
Vescomptessa, (comite: comte, no compte, ni vescompte, ni
vescomptessa
)


No ploreu, la meua
vida,


Prest tornarán
nostres veles


Blanquejant per la
marina. -





Diu lo Vescompte en
Guillem;


Y quant l'alba n'era
eixida


Ab son germá Don Ramon


Y l´s cavallers que
l' seguian,





Envers les altes
finestres


Mes d'un colp girant
la vista,


De son castell de
Moncada


Baixa armat a tota
brida.





Di que parto camino de Tarragona, y que desde Salou navegaremos hacia
las costas mallorquinas,


Con nuestro rey Don Jaime, con el obispo de Barcelona, y con la flor y
nata de los caballeros de Cataluña.
(Sí, claro, solo
caballeros catalanes para la conquista; hay que ganarse la joya, y
hay que lamer culos, Pepico Luis.
)


Cuatrocientos son
los que me siguen y ellos solos bastarían para ahogar al rey moro en
las ondas que bañan sus islas.
(Tanto bastaron ellos solos
que se los cargaron los moros mallorquines.)


Adiós quedad, la
vizcondesa, no lloréis, vida mía, que presto veréis volver
nuestras blancas velas por el azul de los mares. -


Así dice el
vizconde Don Guillermo, y cuando ya clareaba el alba, con su hermano
Don Ramon y con los caballeros de su séquito,

José Guillermo "Guillermón" Moncada Veranes



Desciende armado a
rienda suelta de su castillo volviendo más de una vez los ojos hacia
sus altas ventanas.

Als camps de Santa Ponsa  No gayre lluny del mar,  Al mitj d'una pineda  S'aixeca un pi mes alt.




II.


ARRIBADA.


Als camps de Santa Ponsa


No gayre lluny del
mar,


Al mitj d'una pineda


S'aixeca un pi mes
alt.





Lo cap sobre la
soca,


D´esquena 'n el
penyal,


Guillem lo de Moncada


Greument hi jau
nafrat.





Desfeta la llonga,


La cinta sens
punyal,


Vermella y esmussada


La espasa n' té al
costat.





La vista enterbolida


Cercant lo seu
germá,


Del pit, mentres
respira,


N'hi brollan glops
de sanch.





Del Bisbe que
l'auxilia


La creu ne du en les
mans,


D´alsarla fins als
llábis


No n' té forsa 'n
el bras.





II.


LA LLEGADA.


En los campos de
Santa Ponsa, no lejos del mar, en medio de los pinares sobresale un
elevado pino.


Con la cabeza sobre
su tronco, y tendido de espaldas sobre el peñasco, yace allí herido
mortalmente Guillermo el de Moncada.


Destrabada la
loriga, sin daga en el cinto, con la espada mellada enrojecida a su
lado.


Busca a su hermano
con los ojos mortecinos, y cada vez que respira, chorrean de su
pecho, borbotones de sangre.


Tiene entre las
manos la cruz del obispo que le agoniza (auxilia mientras agoniza)
y falta fuerza a su brazo para llevarla hasta sus labios.





Entorn los homens d´armes (algunos hombres de Arnes, Tarragona,
igual iban
)


Mirantlo
enrevoltats,


Als altres que
n'arriban


Lo signan ab pietat.





Donzells allí
s'aplegan,


Barons y capitans,


Y al mitj de tots En
Jaume


Baixant de son
cavall.





III.





MORT.



- Derrera aqueixes
platjes


Ne veig finir lo
sol,


Lo sol d´eixa diada


Será l' meu derrer
goig.


Plany al qui en
terra estranya


Lluny de sa patria
mor.
Adeu, lo Rey en Jaume,


Adeu, Rey
d'Aragó
;


Ab vos vinguí a
Mallorca,


Mes no hi entraré
ab vos.


Plany al qui en
terra estranya


Lluny de sa patria
mor.





(JA JA! Mallorca
no era todavía patria catalana. Y esto lo escribe un iluminado
catalanista de la Renaixença. Em pixu! Me hace falta un bacín
mientras edito esto.
“Mes no hi entraré ab vos”: se refiere a
la Ciudad de Mallorca, llamada Palma o Pauma después. La isla, illa,
s´illa, ipsa insula, se llamaba ya así, con variantes, Maiorice,
Maiorica, Malorca, Maylorca, Mallorca, Mallorques, la mayor de las islas pitiusas, pi, pino, Portopí
).



Los hombres de armas contemplándole al rededor le señalan
con ademán compasivo a los otros que van acercándose.

Júntanse allí
donceles, barones y caudillos, y Don Jaime, apeándose de su caballo,
llega en medio de todos.

(Un gran héroe este Guillermico Moncada que muere a las primeras de cambio).



III.


LA MUERTE.


- Veo acabar el sol
tras estas playas: el sol de este día será mi gozo postrimero. -
¡Llorad al que muere lejos de su patria en extranjera tierra
!


Adiós rey Don Jaime, adiós rey de Aragón, con vos vine a Mallorca,
pero no entraré con vos en ella.-
Llorad al que muere lejos
de su patria
en extranjera tierra.

(Lo de “lejos
de su patria” se entiende bien para un catalán, castlán,
chatelain o châtelain, en fin, un castellano que no ha salido de sus
dominios. Recuerdes Vds. que era Vizconde, Vescomte, Viscomte,
Vice-comite.)

Lo de “lejos de su patria” se entiende bien para un catalán, castlán, chatelain o châtelain, en fin, un castellano que no ha salido de sus dominios




Mallorca será presa,


Venjat lo nostre
afront;


Iglesies ses
mesquites,


Y creus ses llunes
d'or.


Plany al qui en
terra estranya


Lluny de sa patria
mor.


Tornantsen les
galeres,


Tornantsen a Salou,


Ses filles y ses
mares


Veurá quiscun de
l'host.


Plany al qui en
terra estranya


Lluny de sa patria
mor.


Mes ¡ay! las
salsaredes


Ubagues de Besòs,


Les serres de
Moncada


May mes reveuré jo.


Plany al qui en
terra estranya


Lluny de sa patria
mor.


Castell de los meus
pares,


Castell dels meus
recorts,


Ja may per
darme entrada


Baixar faré l'teu
pont.


Plany al qui en
terra estranya


Lluny de sa patria
mor.


¡Ay, trista
Vescomptessa


Guaytant de nit y
jorn,


May mes per la
marina


Veuréu vaixell que
m' torn.


Plany al qui en
terra estranya


Lluny de sa patria
mor.





Mallorca será conquistada y quedará vengado nuestro ultraje: sus
mezquitas serán iglesias y cruces sus lunas de oro. - Llorad al que
muere lejos de su patria en extrangera
tierra
.


Tornándose las
galeras de vuelta hacia Salou cada guerrero de nuestra hueste verá a
su madre y a sus hijos. - Llorad al que muere lejos de su patria en
extrangera tierra.


Mas ¡ay de mí!
nunca volveré a ver las sombrías alamedas del Besós ni las sierras
de Moncada. - Llorad al que muere léjos de su patria en
extrangera tierra.


Castillo de mis
antepasados, castillo de mis recuerdos, jamás haré ya bajar tu
puente levadizo para darme paso. - Llorad al que muere lejos de su
patria en extranjera tierra.


¡Ay desdichada
vizcondesa! por más que mires día y noche hacia los mares, nunca
verás la vela del bajel que a ti me torne. - Llorad al que muere
lejos de su patria en extranjera tierra.





Devall d'eix pi selvatje


Jaurá enterrat mon
cos;


La tomba que
esperava


Escrit durá altre
nom.


Plany al qui en
terra estranya


Lluny de sa patria
mor.


Tinguda es ma
paraula,


Del fat ja m'en
conhort,


Mes lluny de Catalunya


Morir ¡oh Rey! me
dol.


Plany al qui en
terra estranya


Lluny de sa patria
mor.





IV.


RECORT.





¡O fills de
Barcelona!


Los jorns primers
del maig,


Quant brots pámpols
tendres


Verdejan pe'ls
vinyats


Y xisclan
cruixidelles


Gronxantse en los
cimals;


D'aquell turó que
rónech


Aixeca al Nort lo
cap,


Del riu Besòs en
l'aygua


Rojenca l´s peus
mullant,


Pujeu fins a la cima


Lo dia al ferse
clar.





Mi cuerpo quedará enterrado al pie de este rústico pino, y la tumba
que aguardaba mi cadáver llevará escrito otro nombre. - Llorad al
que muere lejos de su patria en extranjera tierra.


Cumplí mi palabra:
me resigno a mi suerte; pero ¡o rey! siento morir lejos de
Cataluña.-


Llorad al que muere
lejos de su patria en extranjera tierra.


IV.





ÉL RECUERDO.





¡Hijos de
Barcelona! en los primeros días de Mayo, cuando los capullos y los
tiernos pámpanos verdean por los viñedos y los trigueros pían
columpiándose en las altas ramas, trepad al clarear el día hasta la
cima de aquel monte aislado y solitario que hacia el norte de la
ciudad empina su cabeza y moja sus pies en las rojizas aguas 
del Besós.





Veuréu d'un castell gótich,


Que n'era dels mes
alts,


Les torres
trossejades,


Xapats per terra l´s
archs.


Blavenques etsevares


Per tot sos murs
voltant,


Y blanques
englantines


Pe'l mitj dels
tristos carts.


Llavors, si l´s
ulls atónits


Gireu envers lo mar,


Les illes de
Mallorca


Veuréu si bè
oviráu,


De l'ona llunyadana


Dormint sobre l'
mirall.


Allí per l' honra
vostra


Pe'l Deu que n's es
sagrat,


Moriren els Moncadas,


Mes ¡ay! tots dos
germans.


Si aymau la dolsa
terra


Que infants nos
alletá,


Y l´s seggles richs
de gloria


De nostre august
passat,


Digueu al
despedirvos


Les timbes
devallant:


“Germans, els de Moncada,


Per sempre Deu vos
guart.”

____



Allí veréis las destrozadas torres y los hendidos arcos de un
castillo gótico de los más ilustres. Las azuladas hojas de las
pitas cercan por todas partes sus muros y se divisan por entre los
tristes cardos, las blancas englantinas. Entonces, si volvéis hacia
el mar los asombrados ojos, veréis mirando atentos, las islas de Mallorca durmiendo sobre el espejo de las ondas
lejanas. Allí por nuestro Dios por nuestra honra murieron ¡ay! los
Moncadas, murieron ambos hermanos.


Si amáis la tierra
querida que nos amamantó en la niñez, y los siglos de nuestro
pasado augusto, ricos en glorias, decid al despediros, bajando por
los derrumbaderos: “Hermanos, los de Moncada, por siempre os guarde
Dios.”

-----

martes, 11 de junio de 2019

Tomo I, texto XLIV, Pere Torrelles, carta, rey Martín Darago Sicilia


XLIV.

Legajo de cartas reales n.° 107. 30 de noviembre de 1409.

Al molt alt et molt excellent princep et senyor lo senyor rey Darago et de Sicilia. - Molt alt et molt excellent princep et molt poderos senyor. A la vostra gran senyoria notiffich com en vila Desgleyes es trobat un bon capella sard apellat Ramon de Muntcada qui es de linatge de Muntcada et es canonge et arxepestre et vicari general del bisbat de Solç que es persona de compte entre ells et de fet ell se assenyala et sapodera ab sos amichs que la dita vila et lo castell se reduhiren a vos senyor: et per tal com es hom de bona condicio et ben apte et ha gran cor de servir a la vostra gran senyoria axi com ha ja per obra demostrat per ço senyor humilment vos supplich que sia merce vostra senyor supplicar lo pare sanct que lo dit Ramon de Muntcada canonge archepestre et vicari general demunt dit vulla provehir del bisbat Dales car lo bisbe qui era es pres en mon poder et es scismatich et te per lantipapa et anava preycant entre los sards animantlos et donantlos entenent coses de mort. E per tal senyor quel papa ho atorch abans a vos notiffich que per ordinacio et privilegi antich atorgat generalment a tota la illa per linfant Namfos de bona memoria et per lo papa qui era lavors negu no pot obtenir dignitat en aquesta illa sino cathala o sard: certifficant la vostra gran senyoria senyor que si lo dit Ramon de Muntcada es provehit del dit bisbat Dales farets gran e assenyalat plaher a tots los habitadors de la dita vila Desgleyes los quals li aporten gran affeccio et voler et a tots los Muntcades quil san acostat elhan aparentat ab gran plaer et animarets tots los altres en millor servir la vostra gran senyoria lo qual you reputare a special grassia e merce. La Trinitat santa molt alt et molt excellent senyor vos haje tostemps en la sua comanda. Scrit en la villa de Sentlluri a XXX dies de noembre lany MCCCCVIIII. - Senyor. - Vostre homil vasal qui bazan vostres peus e mans se comana a vostre grassia e merce - Pere Torrelles.

https://www.sardegnaturismo.it/es/explora/castillo-de-sanluri

https://es.wikipedia.org/wiki/Sanluri

Sanluri (en sardo: Seddori) es un municipio de Italia de 8.566 habitantes en la provincia de Cerdeña del Sur, región de Cerdeña. Hasta 2016, junto con Villacidro, fue la capital de la provincia del Medio Campidano.

wikiwand Seddori: Seddori est unu comunu de 8.566 bividores de sa provìntzia de Sud Sardigna.

Sentlluri , Sent Luri, Sanluri, Cerdeña


Comunes de sa Provìntzia de Sud Sardigna:

repartimiento Cerdeña, compartiment Sardenya
Arbus · Armùngia · Arresi · Arrolli · Ballau · Barrali · Barùmini · Biddacidru · Biddanoa de Forru · Biddanoa 'e Tulu · Biddanoa Franca · Bidda Matzràxia · Biddaramosa · Biddaspitziosa · Biddeputzi · Biddesatu · Biddesorris · Bugerru · Burcei · Cala Seda · Carbònia · Carloforte · Castiadas · Crabonaxa · Deximeputzu · Domunoas · Domus de Maria · Donòri · Forru · Frùmini Majori · Futei · Geroni · Gerxei · Gèsigu · Gèsturi · Giauni · Giba · Gomajori · Goni · Gonnesa · Gonnosfanàdiga · Guasila · Gùspini · Igrèsias · Is Pratzas · Iscroca · Ìsili · Istersili · Lunamatrona · Mandas · Mara Arbarei · Masainas · Murera · Muristenis · Musei · Narcau · Nuradda · Nuragus · Nuràminis · Nurri · Nuxis · Ortacesus · Pabillois · Patiolla · Pauli Arbarei · Pauli Gerrei · Perdaxius · Piscinas · Portescusi · Pramantellu · Sa Baronia · Sàdili · Samassi · Samatzai · Santadi · Sant'Andria 'e Frius · Santu Antiogu · Santu 'Asili 'e Monti · Santu 'Èngiu · Santu Giuanni Suergiu · Santu 'Idu · Santu Sparau · Sàrdara · Scalepranu · Seddori · Segariu · Sèligas · Senorbì · Serdiana · Serramanna · Serrenti · Serri · Setzu · Seui · Seulu · Siurgus Donigala · Siddi · Silìcua · Silius · Solèminis · Soramanna · Sueddi · Teulada · Tratalias · Tuili · Turri · Ùssana