Mostrando entradas con la etiqueta comite. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta comite. Mostrar todas las entradas

lunes, 7 de agosto de 2023

Marquis, Marques, Marqués, Marche, Marchio; Comes, commis, Comite, Comte

Marquis, Marchal, Mareschal, Maire.

CHAPITRE LIV.

Mon opinion est que le mot de Marquis signifie un Estat anciennement inventé pour la protection & deffence des pays frontiers, & limitrophes, que nous appellons de tout temps & ancienneté Marches. En la vie du Debonnaire, dans la vieille Chronique de S. Denis: Au mois de May tint l' Empereur Parlement à Aix la Chappelle. Là vindrent les Messagers des Bulgeois qui moult longuement avoient demeuré en Baviere: Si estoit telle leur intention, qu' apres la confirmation de Paix & alliance, on traictast debonnairement des Marches qui sont entre les Bulgeois, Allemands, & François Austrasiens. Mot certes fort ancien, & usurpé par plusieurs fois par Aimoin en son Histoire, mais par passage merveilleusement exprés au cent dixhuictiesme chapitre de son quatriesme livre, où il dit que le mesme Debonnaire tint Parlement en la mesme ville d' Aix, où l' on traicta du fait de la guerre, puis adjouste, Simili modo de Marcha Hispanica constitutum est, & hoc illius limitis praefectis imperatum:
c' est à dire, En cas semblable il fut en ce lieu arresté touchant la Marche d' Espagne, & enjoinct d' y avoir esgard à ceux qui avoient la charge de cette frontiere: Auquel endroit vous voyez en moins de rien Marche & Limite estre pratiquez l' un pour l' autre, à cette occasion dirent nos anciens Marchir, pour confiner à quelque pays. Froissard au 3. volume: La Comté de Blois marchist à la Duché de Touraine. Et en la sus mentionnee Histoire de S. Denis: Ils degasterent la contree d' unes gens qui pres eux marchissoient, qu' on appelloit Toringiens: Et en la vie de Philippes fils de Henry: Si advint en ce temps qu' entre Adam l' Abbé S. Denis, & Boucard de Mont-morency sourdit contention pour aucunes de leurs terres, qui ensemblement marchissoient. Et de là à mon jugement vint celuy que nous appellasmes en François Marquis, & en Latin Marchio, je veux dire celuy auquel on commettoit la garde des lisieres d' un pays: Pour l' explication duquel mot les Romains furent contraints avant le desbord des nations Septentrionales user d' une periphrase, & circonlocution, estant par eux appellé celuy qui estoit commis pour garder les limites d' Orient Comes limitis Orientis, qui vaut autant à dire comme si nous disions Comte des Marches du Levant. De cette mesme façon use assez souvent Aimoin: Car vous y trouverez tantost un Praefectus limitis Britannici, tantost un Custos Avarici limitis, & neantmoins le mesme autheur le definit d' un tout seul mot au chap. 2. du 5. livre, auquel lieu parlant du Debonnaire Roy pour lors d' Aquitaine, qui fut mandé par Charlemagne son pere, Accersivit filium iam bene equitantem cum omni populo militari, relictis tantum Marchionibus, qui fines regni tuentes omnes, si forte ingruerent, hostium arcerent incursus. Or comme ainsi soit que pour distinguer les Marches & limites, l' on ait accoustumé d' asseoir bornes, que l' on peut appeller Marques, aussi avons nous façonné entre nous une diction qui respond à cette signification. Car nous appellons Marcher ou marquer, toutes & quantesfois que par signal, affiche, recognoissance, ou autrement nous assignons certains buts, limites, & separations entre les personnes, & de cette parole ainsi prise vient que nous appellons Marchal des logis du Roy celuy qui marche ou marque, & assigne diversement les logis aux domestiques de la maison du Roy, & Marchal du camp celuy qui marque & departit aux uns & autres Capitaines les Cantons & assietes diverses du camp. Car comme je viens de toucher, marcher & marquer, n' est qu' un, & en use-l'on indifferemment en commun langage, comme mesmes vous recognoistrez plus à plein dans les œuvres de Clement Marot. Tellement que c' est errer d' appeller telles gens Mareschaux des logis du Roy, ou du Camp, d' autant que le mot de Mareschal, qui reçoit l' e s' aproprie vrayement aux quatre Mareschaux de France, & vient de deux dictions corrompuës Maire, qui est une alteration, & changement de Maistre, & Chal pour Cheval, comme si on les eust voulu dire estre Maistre de la Chevalerie apres un Connestable (comite stabuli) de France. Quelques-uns toutesfois sont d' advis comme du Tillet, qu' il vient du mot de Marsk (Mark) qui signifioit Cheval, soit l' un ou l' autre, je m' en rapporte à ce qui en est.

Marquis, Marques, Marqués, Marche, Marchio; Comes, commis, Comite, Comte

Marquis, Marchal, Mareschal, Maire.

CHAPITRE LIV.

Mon opinion est que le mot de Marquis signifie un Estat anciennement inventé pour la protection & deffence des pays frontiers, & limitrophes, que nous appellons de tout temps & ancienneté Marches. En la vie du Debonnaire, dans la vieille Chronique de S. Denis: Au mois de May tint l' Empereur Parlement à Aix la Chappelle. Là vindrent les Messagers des Bulgeois qui moult longuement avoient demeuré en Baviere: Si estoit telle leur intention, qu' apres la confirmation de Paix & alliance, on traictast debonnairement des Marches qui sont entre les Bulgeois, Allemands, & François Austrasiens. Mot certes fort ancien, & usurpé par plusieurs fois par Aimoin en son Histoire, mais par passage merveilleusement exprés au cent dixhuictiesme chapitre de son quatriesme livre, où il dit que le mesme Debonnaire tint Parlement en la mesme ville d' Aix, où l' on traicta du fait de la guerre, puis adjouste, Simili modo de Marcha Hispanica constitutum est, & hoc illius limitis praefectis imperatum:
c' est à dire, En cas semblable il fut en ce lieu arresté touchant la Marche d' Espagne, & enjoinct d' y avoir esgard à ceux qui avoient la charge de cette frontiere: Auquel endroit vous voyez en moins de rien Marche & Limite estre pratiquez l' un pour l' autre, à cette occasion dirent nos anciens Marchir, pour confiner à quelque pays. Froissard au 3. volume: La Comté de Blois marchist à la Duché de Touraine. Et en la sus mentionnee Histoire de S. Denis: Ils degasterent la contree d' unes gens qui pres eux marchissoient, qu' on appelloit Toringiens: Et en la vie de Philippes fils de Henry: Si advint en ce temps qu' entre Adam l' Abbé S. Denis, & Boucard de Mont-morency sourdit contention pour aucunes de leurs terres, qui ensemblement marchissoient. Et de là à mon jugement vint celuy que nous appellasmes en François Marquis, & en Latin Marchio, je veux dire celuy auquel on commettoit la garde des lisieres d' un pays: Pour l' explication duquel mot les Romains furent contraints avant le desbord des nations Septentrionales user d' une periphrase, & circonlocution, estant par eux appellé celuy qui estoit commis pour garder les limites d' Orient Comes limitis Orientis, qui vaut autant à dire comme si nous disions Comte des Marches du Levant. De cette mesme façon use assez souvent Aimoin: Car vous y trouverez tantost un Praefectus limitis Britannici, tantost un Custos Avarici limitis, & neantmoins le mesme autheur le definit d' un tout seul mot au chap. 2. du 5. livre, auquel lieu parlant du Debonnaire Roy pour lors d' Aquitaine, qui fut mandé par Charlemagne son pere, Accersivit filium iam bene equitantem cum omni populo militari, relictis tantum Marchionibus, qui fines regni tuentes omnes, si forte ingruerent, hostium arcerent incursus. Or comme ainsi soit que pour distinguer les Marches & limites, l' on ait accoustumé d' asseoir bornes, que l' on peut appeller Marques, aussi avons nous façonné entre nous une diction qui respond à cette signification. Car nous appellons Marcher ou marquer, toutes & quantesfois que par signal, affiche, recognoissance, ou autrement nous assignons certains buts, limites, & separations entre les personnes, & de cette parole ainsi prise vient que nous appellons Marchal des logis du Roy celuy qui marche ou marque, & assigne diversement les logis aux domestiques de la maison du Roy, & Marchal du camp celuy qui marque & departit aux uns & autres Capitaines les Cantons & assietes diverses du camp. Car comme je viens de toucher, marcher & marquer, n' est qu' un, & en use-l'on indifferemment en commun langage, comme mesmes vous recognoistrez plus à plein dans les œuvres de Clement Marot. Tellement que c' est errer d' appeller telles gens Mareschaux des logis du Roy, ou du Camp, d' autant que le mot de Mareschal, qui reçoit l' e s' aproprie vrayement aux quatre Mareschaux de France, & vient de deux dictions corrompuës Maire, qui est une alteration, & changement de Maistre, & Chal pour Cheval, comme si on les eust voulu dire estre Maistre de la Chevalerie apres un Connestable (comite stabuli) de France. Quelques-uns toutesfois sont d' advis comme du Tillet, qu' il vient du mot de Marsk (Mark) qui signifioit Cheval, soit l' un ou l' autre, je m' en rapporte à ce qui en est.

viernes, 27 de agosto de 2021

LA MORT DELS MONCADAS. Joseph Lluis Pons.

LA MORT DELS MONCADAS.


I.


PARTIDA.





- Trau mon cavall mes valent,


Trau ma llansa mes guarnida,


Mon escut ab vadells
d´or


Y l´ perpunt y
capellina;





Perque demá al
trencar l'alba


Lo cavall durá la
brida,


Y jo l´èlm d'acér
al front,


Daga y espasa a la
cinta.






LA MUERTE DE LOS
MONCADAS.


(Moncada, monte cateno, mont cadà)



I.


LA PARTIDA.


- Saca mi caballo
más esforzado, mi mejor guarnecida lanza, mi escudo que tiene
esculpidos becerros de oro y dame el perpunte y capellina;

Porque
mañana, al asomar el alba, embridaré mi corcel, me calaré el
acerado yelmo y ceñiré espada y daga.






Pe'l camí de Tarragona


Dirás que som de
partida:


De Salou navegarém


A les costes
mallorquines.





Ab lo senyor Rey en
Jaume,


De Barcelona ab lo
Bisbe


Y la flor dels
cavallers


Que Catalunya
trepitjan.





Quatrecents ab mí
segueixen,


Que tots sols prou
ne serian


Per ofegar al rey
moro


Dintre lo mar de les
illes.





Adeu siau,
Vescomptessa, (comite: comte, no compte, ni vescompte, ni
vescomptessa
)


No ploreu, la meua
vida,


Prest tornarán
nostres veles


Blanquejant per la
marina. -





Diu lo Vescompte en
Guillem;


Y quant l'alba n'era
eixida


Ab son germá Don Ramon


Y l´s cavallers que
l' seguian,





Envers les altes
finestres


Mes d'un colp girant
la vista,


De son castell de
Moncada


Baixa armat a tota
brida.





Di que parto camino de Tarragona, y que desde Salou navegaremos hacia
las costas mallorquinas,


Con nuestro rey Don Jaime, con el obispo de Barcelona, y con la flor y
nata de los caballeros de Cataluña.
(Sí, claro, solo
caballeros catalanes para la conquista; hay que ganarse la joya, y
hay que lamer culos, Pepico Luis.
)


Cuatrocientos son
los que me siguen y ellos solos bastarían para ahogar al rey moro en
las ondas que bañan sus islas.
(Tanto bastaron ellos solos
que se los cargaron los moros mallorquines.)


Adiós quedad, la
vizcondesa, no lloréis, vida mía, que presto veréis volver
nuestras blancas velas por el azul de los mares. -


Así dice el
vizconde Don Guillermo, y cuando ya clareaba el alba, con su hermano
Don Ramon y con los caballeros de su séquito,

José Guillermo "Guillermón" Moncada Veranes



Desciende armado a
rienda suelta de su castillo volviendo más de una vez los ojos hacia
sus altas ventanas.

Als camps de Santa Ponsa  No gayre lluny del mar,  Al mitj d'una pineda  S'aixeca un pi mes alt.




II.


ARRIBADA.


Als camps de Santa Ponsa


No gayre lluny del
mar,


Al mitj d'una pineda


S'aixeca un pi mes
alt.





Lo cap sobre la
soca,


D´esquena 'n el
penyal,


Guillem lo de Moncada


Greument hi jau
nafrat.





Desfeta la llonga,


La cinta sens
punyal,


Vermella y esmussada


La espasa n' té al
costat.





La vista enterbolida


Cercant lo seu
germá,


Del pit, mentres
respira,


N'hi brollan glops
de sanch.





Del Bisbe que
l'auxilia


La creu ne du en les
mans,


D´alsarla fins als
llábis


No n' té forsa 'n
el bras.





II.


LA LLEGADA.


En los campos de
Santa Ponsa, no lejos del mar, en medio de los pinares sobresale un
elevado pino.


Con la cabeza sobre
su tronco, y tendido de espaldas sobre el peñasco, yace allí herido
mortalmente Guillermo el de Moncada.


Destrabada la
loriga, sin daga en el cinto, con la espada mellada enrojecida a su
lado.


Busca a su hermano
con los ojos mortecinos, y cada vez que respira, chorrean de su
pecho, borbotones de sangre.


Tiene entre las
manos la cruz del obispo que le agoniza (auxilia mientras agoniza)
y falta fuerza a su brazo para llevarla hasta sus labios.





Entorn los homens d´armes (algunos hombres de Arnes, Tarragona,
igual iban
)


Mirantlo
enrevoltats,


Als altres que
n'arriban


Lo signan ab pietat.





Donzells allí
s'aplegan,


Barons y capitans,


Y al mitj de tots En
Jaume


Baixant de son
cavall.





III.





MORT.



- Derrera aqueixes
platjes


Ne veig finir lo
sol,


Lo sol d´eixa diada


Será l' meu derrer
goig.


Plany al qui en
terra estranya


Lluny de sa patria
mor.
Adeu, lo Rey en Jaume,


Adeu, Rey
d'Aragó
;


Ab vos vinguí a
Mallorca,


Mes no hi entraré
ab vos.


Plany al qui en
terra estranya


Lluny de sa patria
mor.





(JA JA! Mallorca
no era todavía patria catalana. Y esto lo escribe un iluminado
catalanista de la Renaixença. Em pixu! Me hace falta un bacín
mientras edito esto.
“Mes no hi entraré ab vos”: se refiere a
la Ciudad de Mallorca, llamada Palma o Pauma después. La isla, illa,
s´illa, ipsa insula, se llamaba ya así, con variantes, Maiorice,
Maiorica, Malorca, Maylorca, Mallorca, Mallorques, la mayor de las islas pitiusas, pi, pino, Portopí
).



Los hombres de armas contemplándole al rededor le señalan
con ademán compasivo a los otros que van acercándose.

Júntanse allí
donceles, barones y caudillos, y Don Jaime, apeándose de su caballo,
llega en medio de todos.

(Un gran héroe este Guillermico Moncada que muere a las primeras de cambio).



III.


LA MUERTE.


- Veo acabar el sol
tras estas playas: el sol de este día será mi gozo postrimero. -
¡Llorad al que muere lejos de su patria en extranjera tierra
!


Adiós rey Don Jaime, adiós rey de Aragón, con vos vine a Mallorca,
pero no entraré con vos en ella.-
Llorad al que muere lejos
de su patria
en extranjera tierra.

(Lo de “lejos
de su patria” se entiende bien para un catalán, castlán,
chatelain o châtelain, en fin, un castellano que no ha salido de sus
dominios. Recuerdes Vds. que era Vizconde, Vescomte, Viscomte,
Vice-comite.)

Lo de “lejos de su patria” se entiende bien para un catalán, castlán, chatelain o châtelain, en fin, un castellano que no ha salido de sus dominios




Mallorca será presa,


Venjat lo nostre
afront;


Iglesies ses
mesquites,


Y creus ses llunes
d'or.


Plany al qui en
terra estranya


Lluny de sa patria
mor.


Tornantsen les
galeres,


Tornantsen a Salou,


Ses filles y ses
mares


Veurá quiscun de
l'host.


Plany al qui en
terra estranya


Lluny de sa patria
mor.


Mes ¡ay! las
salsaredes


Ubagues de Besòs,


Les serres de
Moncada


May mes reveuré jo.


Plany al qui en
terra estranya


Lluny de sa patria
mor.


Castell de los meus
pares,


Castell dels meus
recorts,


Ja may per
darme entrada


Baixar faré l'teu
pont.


Plany al qui en
terra estranya


Lluny de sa patria
mor.


¡Ay, trista
Vescomptessa


Guaytant de nit y
jorn,


May mes per la
marina


Veuréu vaixell que
m' torn.


Plany al qui en
terra estranya


Lluny de sa patria
mor.





Mallorca será conquistada y quedará vengado nuestro ultraje: sus
mezquitas serán iglesias y cruces sus lunas de oro. - Llorad al que
muere lejos de su patria en extrangera
tierra
.


Tornándose las
galeras de vuelta hacia Salou cada guerrero de nuestra hueste verá a
su madre y a sus hijos. - Llorad al que muere lejos de su patria en
extrangera tierra.


Mas ¡ay de mí!
nunca volveré a ver las sombrías alamedas del Besós ni las sierras
de Moncada. - Llorad al que muere léjos de su patria en
extrangera tierra.


Castillo de mis
antepasados, castillo de mis recuerdos, jamás haré ya bajar tu
puente levadizo para darme paso. - Llorad al que muere lejos de su
patria en extranjera tierra.


¡Ay desdichada
vizcondesa! por más que mires día y noche hacia los mares, nunca
verás la vela del bajel que a ti me torne. - Llorad al que muere
lejos de su patria en extranjera tierra.





Devall d'eix pi selvatje


Jaurá enterrat mon
cos;


La tomba que
esperava


Escrit durá altre
nom.


Plany al qui en
terra estranya


Lluny de sa patria
mor.


Tinguda es ma
paraula,


Del fat ja m'en
conhort,


Mes lluny de Catalunya


Morir ¡oh Rey! me
dol.


Plany al qui en
terra estranya


Lluny de sa patria
mor.





IV.


RECORT.





¡O fills de
Barcelona!


Los jorns primers
del maig,


Quant brots pámpols
tendres


Verdejan pe'ls
vinyats


Y xisclan
cruixidelles


Gronxantse en los
cimals;


D'aquell turó que
rónech


Aixeca al Nort lo
cap,


Del riu Besòs en
l'aygua


Rojenca l´s peus
mullant,


Pujeu fins a la cima


Lo dia al ferse
clar.





Mi cuerpo quedará enterrado al pie de este rústico pino, y la tumba
que aguardaba mi cadáver llevará escrito otro nombre. - Llorad al
que muere lejos de su patria en extranjera tierra.


Cumplí mi palabra:
me resigno a mi suerte; pero ¡o rey! siento morir lejos de
Cataluña.-


Llorad al que muere
lejos de su patria en extranjera tierra.


IV.





ÉL RECUERDO.





¡Hijos de
Barcelona! en los primeros días de Mayo, cuando los capullos y los
tiernos pámpanos verdean por los viñedos y los trigueros pían
columpiándose en las altas ramas, trepad al clarear el día hasta la
cima de aquel monte aislado y solitario que hacia el norte de la
ciudad empina su cabeza y moja sus pies en las rojizas aguas 
del Besós.





Veuréu d'un castell gótich,


Que n'era dels mes
alts,


Les torres
trossejades,


Xapats per terra l´s
archs.


Blavenques etsevares


Per tot sos murs
voltant,


Y blanques
englantines


Pe'l mitj dels
tristos carts.


Llavors, si l´s
ulls atónits


Gireu envers lo mar,


Les illes de
Mallorca


Veuréu si bè
oviráu,


De l'ona llunyadana


Dormint sobre l'
mirall.


Allí per l' honra
vostra


Pe'l Deu que n's es
sagrat,


Moriren els Moncadas,


Mes ¡ay! tots dos
germans.


Si aymau la dolsa
terra


Que infants nos
alletá,


Y l´s seggles richs
de gloria


De nostre august
passat,


Digueu al
despedirvos


Les timbes
devallant:


“Germans, els de Moncada,


Per sempre Deu vos
guart.”

____



Allí veréis las destrozadas torres y los hendidos arcos de un
castillo gótico de los más ilustres. Las azuladas hojas de las
pitas cercan por todas partes sus muros y se divisan por entre los
tristes cardos, las blancas englantinas. Entonces, si volvéis hacia
el mar los asombrados ojos, veréis mirando atentos, las islas de Mallorca durmiendo sobre el espejo de las ondas
lejanas. Allí por nuestro Dios por nuestra honra murieron ¡ay! los
Moncadas, murieron ambos hermanos.


Si amáis la tierra
querida que nos amamantó en la niñez, y los siglos de nuestro
pasado augusto, ricos en glorias, decid al despediros, bajando por
los derrumbaderos: “Hermanos, los de Moncada, por siempre os guarde
Dios.”

-----

viernes, 6 de julio de 2018

Origen de Aragón

Mol se parle de Aragó pero, sabem cuán apareix per primera vegada este terme? Quin es lo seu origen y qué signifique? En realidat no ña una única explicassió, pero les diferentes investigassións que s´han fet al respecte mos han dixat algunes possibilidats que potsé puguen aclariu.
L´origen linguístic mes asseptat per los investigadós es lo celta, pos este poble y atres tamé indoeuropeus van habitá una bona part de la península ibérica abáns de la arribada de cartaginesos y romanos. De fet, los que díen celtíberos los autós romanos van habitá bona part del actual Aragó, y mes concretamen la zona del Moncayo, la vall del riu Jalón, la vall alta del Ebre y bona part del mich, arribán inclús hasta casi les portes de Salduie, lo poblat íbero aon se va fundá mes tart la Saragossa romana, Caesar Augusta.
Pero, qué tenen que vore los celtas y los indoeuropeus en lo terme Aragó? Pos pot sé que tingue que vore en la llengua. Lo celtíbero es una llengua celta que, com moltes atres a Europa y Asia, prossedixen venen de una mateixa arraíl linguística: la indoeuropea. Per a que mos faiguem una idea, durán milenios van existí una serie de llengües mol paregudes o acomparades originades de la mateixa arraíl desde la India y lo Turquestán que, en lo pas del tems, se van aná expandín per Europa y van aná evolussionán en unes atres llengües que anaben interactuán entre sí o diferensianse, en un prossés mol similar al de les llengües romances - castellá, catalá, valensiá, mallorquí, aragonés, fransés, italiá - que vindríen del latín que per sert es a la vegada una llengua indoeuropea.

Dins de la llengua celta, existixen les arraíls "ara" , "ar", y "aar", que servixen per a parlá de corréns de aigua. Per ficá un ejemplo, a Suiza existix actualmén un riu anomenat Aar, y lo nom ve pressisamen de esta arraíl celta. Al coneixe a siénsia serta la presénsia celta a la península, es probable que de la mateixa forma la gen faiguere aná eixes arraíls per a referís a diferéns cursos de aigua y en lo tems van aná evolussionán mes o menos, segóns cada cas. 

De ahí podríe vindre lo nom de “Aragó” per a referís al riu mes importán de la zona pirenaica -potsé significare “riu gran”, encara que aixó es aventurás massa-. 
De “ar” o “ara” vindríe finalmen lo terme “Arago“, que en la seua evolussió latina arribaríe finalmen a Aragó per a designá al actual riu Aragón, que después donaríe lo nom a la zona que atravesse. De fet, varios son los rius  als Pirineus que tenen eissa mateixa arraíl mes o menos evolussionada, como lo Aragón Subordán o inclús lo riu Ara.

Un atra opsió coloque lo origen del terme “Aragó” a la poblassió de origen vascón, pos realmen se coneix una importán influénsia vascona no sol al actual Pays Bas y Navarra, sino tamé en territori del actual Aragó, hasta la zona de Ejea de los Caballeros. Sin embargo, encara vinín de poblasió vasca, la arraíl “ar” vindríe igualmen del celta, pos va sé de esta llengua de aon la van agarrá en préstamo.
¿Cuán apareix per primera vegada “Aragón” a un documén?
San Juan de la Peña
Monasteri de San Juan de la Peña







Aquí sí que se pot indagá mes allá de hipótesis lingüístiques y acudí a documéns histórics, y lo que estos mos diuen hasta la fecha es que “Aragón”, com a nom per a designá a una o varies comunidats liderades por un mateix gobernán, es un de los mes antics de la Península Ibérica.
Un documén que perteneix al archiu del monasteri de San Juan de la Peña y fechat al añ 828 d.C. es lo mes antic conegut al que apareix la paraula “Aragón”. An este documén, lo rey García Jiménez de Pamplona y lo conde Galindo de Aragón fan una donassió al mensionat monasteri y lo mateix conde aragonés apareix reflejat com “comite Galindone de Aragon”. Mentrestán, lo de Navarra apareix per primera vegada al añ 1087, lo de Cataluña no apareix a un documén ofissial -testamén de Alfonso II– hasta finals del siglo XII, igual que lo de Portugal -també del mateix siglo-. L´únic que lo superaríe siría Castilla, pos ya apareix a documéns tan cristianos com islámics cap al añ 800.
Mucho hablamos de Aragón pero, ¿sabemos cuándo aparece por primera vez este término? ¿Cuál es su origen y qué significa? En realidad no hay una única explicación a este tema, pero las diferentes investigaciones que se han realizado al respecto nos han dejado algunas posibilidades que quizás puedan esclarecerlo.
El origen lingüístico más aceptado por los investigadores es el celta, pues este pueblo y otros también indoeuropeos habitaron una buena parte de la Península Ibérica antes de la llegada de cartagineses y romanos. De hecho, los llamados celtíberos por los autores romanos habitaron buena parte del actual Aragón, y más concretamente la zona del Moncayo, el valle del río Jalón, el valle alto del Ebro y buena parte del medio, llegando incluso hasta casi las puertas de Salduie, el poblado íbero sobre el que más tarde se fundó la Zaragoza romana.
Pero, ¿qué tienen que ver los celtas e indoeuropeos con el término “Aragón”? Pues puede que tengan que ver con la lengua. El celtíbero es una lengua celta que, como muchas otras en Europa y Asia, proceden de una misma raíz lingüística: la indoeuropea. Para que nos hagamos una idea, durante milenios existieron una serie de lenguas muy similares originadas en la misma raíz desde la India y el Turquestán que, con el paso del tiempo, se fueron expandiendo hacia Europa y que fueron evolucionando en más y más lenguas que iban interactuando  entre sí o diferenciándose, en un proceso muy similar a las lenguas romances -castellano, catalán, aragonés, francés, italiano,…- que vendrían del latín que, por cierto, es a su vez una lengua indoeuropea.
Dentro de la lengua celta, existen las raíces “ara“, “ar” y “aar“, que sirven para hablar de cursos de agua. Por poner un ejemplo, en Suiza existe actualmente un río llamado Aar, cuyo nombre viene precisamente de esa raíz celta. Al conocer a ciencia cierta la presencia celta en la península, es probable que de la misma forma la gente usara esas raíces para referirse a distintos cursos de agua y con el tiempo fueron evolucionando más o menos, según cada caso.
De ahí podría venir el nombre de “Aragón” para referirse al río más importante de la zona pirenaica -quizás significara “río grande”, aunque esto es aventurarse demasiado-. De “ar” o “ara” vendría finalmente el término “Arago“, que en su evolución latina llegaría finalmente a Aragón para designar al actual río Aragón, que después daría nombre a la zona que atraviesa. De hecho, varios son los ríos en los Pirineos que tienen esa misma raíz más o menos evolucionada, como el Aragón Subordán o incluso el río Ara.
Otra opción coloca el origen de término “Aragón” en población de origen vascón, pues realmente se conoce una importante influencia vascona no sólo en el actual Euskadi y Navarra, sino también en territorio del actual Aragón, hasta la zona de Ejea de los Caballeros. Sin embargo, aún viniendo de población vasca, la raíz “ar” vendría igualmente del celta, pues fue de esta lengua de donde la tomaron prestada.
¿Cuándo aparece por primera vez “Aragón” en un documento?
San Juan de la Peña
Monasterio de San Juan de la Peña
Aquí sí que se puede indagar más allá de hipótesis lingüísticas y acudir a documentos históricos, y lo que estos nos dicen hasta la fecha es que “Aragón”, como nombre para designar a un o varias comunidades lideradas por un mismo gobernante, es uno de los más antiguos de la Península Ibérica.
 Un documento perteneciente al archivo del monasterio de San Juan de la Peña y fechado en el año 828 d.C. es el más antiguo conocido en el que aparece la palabra “Aragón”. En él, el rey García Jiménez de Pamplona y el conde Galindo de Aragón realizan una donación al mencionado monasterio y el propio conde aragonés aparece reflejado como “comite Galindone de Aragon”. Mientras tanto, el de Navarra aparece por primera vez en el año 1087, el de Cataluña no aparece en un documento oficial -testamento de Alfonso II– hasta finales del siglo XII, al igual que el de Portugal -también del mismo siglo-. El único que lo superaría sería Castilla, pues ya aparece en documentos tanto cristianos como islámicos hacia el año 800.

Sergio Martínez Gil
Licenciado en Historia por la Universidad de Zaragoza