Mostrando entradas con la etiqueta Occitania. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Occitania. Mostrar todas las entradas

sábado, 6 de noviembre de 2021

IL TESTO PROVENZALE DEL LIBRE DE LA DOCTRINA PUERIL.

IL TESTO PROVENZALE DEL LIBRE DE LA DOCTRINA PUERIL. 


(Obra íntegra no publicada por Vincenzo, sólo un extracto).

Nota di V. de Bartholomaeis, presentata dal Socio E. Monaci

Col titolo di Liber doctrinae puerilis è attribuito a Raimondo Lull un trattato didattico-morale in prosa, ch'egli avrebbe scritto verso il 1275 per istruzione del proprio figliuolo. Dell'opera, che rimane ancora inedita, si hanno due redazioni, l'una catalana e l'altra latina, conservate in mss. della biblioteca di Monaco (se refiere a München de BayernMonaco di Baviera, donde monaco : Mönch : monje) (1: Histoire littéraire de France, XXIX, p. 325 (Littré). ). Sono ora in grado di segnalarne una terza provenzale, esistente nel cod. E, 4 sup. dell'Ambrosiana di Milano

https://ambrosiana.comperio.it/opac/detail/view/ambro:catalog:70144

https://lullus.ub.uni-freiburg.de/files/lullus/DocPortal_derivate_00013814/schriften.html

Milano, Biblioteca Ambrosiana E4 SUP, doctrina pueril, provenzal, occitan


È questo un ms. di piccolo formato (mm. 12 X 16), membranaceo, con legatura antica, di cc. 71. Scritto a doppia colonna, con iniziali alternativamente rosse e azzurre, da una mano transalpina, lo si potrebbe riportare al sec. XIII e forse più in là dell'ultimo quarto; se su questo punto non ci consigliasse la debita circospezione la data stessa assegnata alla composizione lulliana. Il libro vi è contenuto intiero in tutte e cento le rubriche che lo compongono e con la tavola che si trova in testa al volume. 

Secondo l'Histoire littéraire (l. c.), il Lull avrebbe prima composto il trattato in catalano e poscia lo avrebbe tradotto in latino. Ma, poichè non è infrequente il caso che il fecondo poligrafo maiorchino passi come autore di scritti non attribuitigli con piena ragione, o di cui non è che il traduttore, così ora, alla presenza della redazione provenzale, può nascere ben legittimo il sospetto che la redazione primitiva della Doctrina pueril non sia la catalana. E di catalanismi, almeno de'  più perentori, si mostra scevro il testo ambrosiano

Questa questione mi propongo di studiare quando metterò a stampa integralmente la nuova redazione e avrò avuto l'agio di fare i necessari riscontri con le altre. Intanto mi limito a dare l'annuncio e un saggio di quella; la quale, in ogni caso, rappresenta sempre un acquisto per la storia della letteratura provenzale. 

Si tratta di un libro di testo per l'insegnamento che oggi diciamo secondario, e che, quantunque abbia carattere privato, nondimeno di una certa diffusione dovè godere di là e di qua da' Pirenei. La forma è quella di una enciclopedia. Infatti, prendendo le mosse da Dio e dalla creazione, il precettore passa successivamente a fornire insegnamenti sugli articoli della fede cristiana, su' precetti del decalogo, sulle virtù e su' vizi, sulle varie religioni o leggi, sulle sette arti liberali, sul diritto, sulle arti meccaniche, su' principi, su' chierici e su' religiosi, sull' anima e sul corpo, sulla vita e sulla morte, su' costumi, su' quattro elementi, sull'anticristo, sulle sette età del mondo, sugli angeli, sull'inferno e sul paradiso. È insomma un tutto complesso e compiuto, ben racchiuso in quella cifra tonda di cento rubriche. 

E non minore interesse desta forse rispetto alla lingua. Per attenermi a quanto merita di esser messo in rilievo in una prima comunicazione, noterò che nel testo ambrosiano sono in generale rispettate le regole della flessione nominale assai più di quanto dovremmo aspettarci, ove si trattasse effettivamente di una traduzione dal catalano, e non anteriore all'ultimo quarto del sec. XIII. Non mancano tuttavia i soliti nominativi con l' “allungamento” analogico, quali libres, senhers e senhors, paires, salvaires e simili. Ma più raramente ci imbattiamo in 

sgrammaticature come del salvaire, engenra Dieus le paires Dieus Fils, Dieu lo cel e la terra creiet, sabia son fil senher, ecc. Circa l'articolo maschile siamo alle condizioni della Flamenca: nom. le, obl. lo; e, quanto al femm., è notevole il largo uso di li al nom., tale da pareggiare, se non anche da soverchiare, le condizioni della Doucelina, dov' è normale. E interessanti del pari sono gli obliqui pronominali de tu, a tu, nant tu, per tu. 

Rigidamente fermo è poi il riflesso ch di CA; e ch è anche il riflesso normale di CT; chè qualche caso di it (faita, perfeita; freit) è meramente sporadico, nè altera il colorito idiomatico del testo. Ci si riconduce adunque, nell' ordine territoriale, a quella delle sezioni occitaniche nella quale insieme risuonano, per seguire la esemplificazione del Suchier (1), chauza e fach; sezione che comprende, da una parte il Limosino, e dall'altra il dipartimento della Drôme e delle Alte Alpi. Ora, da quale di queste due proverrà più specialmente il nostro testo? La nota più caratteristica di esso consiste nella caduta della dentale che si trovi tra vocali o in fine di voce. 

Così: chaer, chautz, pechaor, chasteaz, donaa, meesma, poer, creaas, e pecha, pessa ('pensato' pensiero), obliga, cree, renee (rinnegò) ecc. E siccome questa non è caratteristica limosina, ma è propria di quelle parlate che si distendono in sezione orizzontale dalle pendici delle Alte Alpi fino al Rodano (2) così non parrà troppo avventurata l'affermazione che ad esse per l'appunto sia appartenuto lo scrittore del ms. ambrosiano. 

(1) Le français et le provençal, p. 74. 

(2) Suchier, l. c. Qualche esempio di questo fenomeno anche nel ms. 

Giraud, studiato dal Meyer, Les dern. troub., p. 23. 

(Vincenzo escribe uol : vol)

COD. AMBR. E, 4 SUP.

Dieus honratz glorios senhers nostre, ab gratia e benedictio vostra comensa aquestz libres que es dels comensamens de doctrina pueril. Aysi comensa le Prologues. 

Dieus vol que nos trebailhem e nos coytem (1: Ms. coytetem, che non mi pare abbia riscontri.) (un lector cualquiera leería "covtetem") en el a servir, car li vida es breus e li mortz s'acosta a nos totz jorz. E per aysso perdemen de temps deu esser azirable. On al comensamen deu hom mostrar a son fil las chausas que son generals el mon, per so que sapcha devallar allas especials. E fassa hom ajostar en vulgar son filh al comensamen de so que apenra, per tal que entenda so que ajostara. En apres coven que ad aquel sia facha costruccios en aquel libre meteis le quals sia translatatz en lati. Car enans en entendra lo lati. 

On com asso sia enaissi,  per amor d'aiso, .j. homs, paures pechaires mesprezatz de las gens, colpables, meschis, non dignes que sos noms sia escritz en aquest libre, fai abreujadament com plus planament por, aquest libre al sieu amable fill, per tal que plus leugieyrament e enans puescha intrar en la sciencia en la qual sapcha conoisser amar e servir son glorios Dieu. El comensamen cove que hom fassa apenre son fill los .xiiij. articles de la sancta fe catholica e los .x. mandamens que nostre senher Dieus done a Moysen el desertz. Covenens chauza es que hom a sso fill mostre a cogita en la gloria de paradis e en las penas efernals e els autres chapitols que se contenon en aquest libre. Car per aytal cogitamens s'acostuma l'enfant a amar et entemer Dieu e cossent a bos nuirimens. 

.j. Dels .xiiij. articles de .j. Dieu. 

Fils, tu sapchas que article son creire et amar veras chausas e meravilhozas de Dieu. Le prumiers articles es creyre .j. Dieu, le quals es comensamens de totz comensament e senhers be fazens de tot cant es. A creire te coven .j. Dieu esser tan solamen, el qual non a nul defallimen,  ans es complimens de totz achabamens. Aquest Dieus es no vizibles als tieus oils corporals e es vizibles als oils de tota arma e es dignes de tota lausor e de totz onrament. En Dieu es boneza amors vertat veritat gloria perfectios drechura largesa misericordia humilitas senhoria paciencia. En Dieu a motas virtus semblans a aquestas. E chascuna d' aquestas virtutz essems son .j. Dieus tan solamen. Hobligatz iestz a creire et amar aquestas chausas. E per aisso iestz creatz e vengutz en aquest mon que .j. Dieu tan solamen creias et azoras e ames e temias; e si aiso no fas, las penas effernals t'apelaran, que lai aves sostennir trebails non feinitz. Amables es Dieus, car es totz bos; grans es Dieus, car tot cant es termena en el; durable es Dieus car non a comensament ni fin; temables es Dieus, car tots poders es en el et totas chausas sap. Fills, ama Dieu per so que el te ame e que te fassa agradable allas gens; la veritat que as  en vezer en auzir en odorar en tochar en parlar, totas las as de Dieu. 

Ama veritat per tal que li divina veritat non te sapcha messongier. Mespreza la gloria d'aquest mon que pauc dura, per so que sias possezidors de la gloria que non a fi. La tieua arma saolla la de la perfectio de Dieu, car nulha autra chauza non li pot donar compliment. Fils, ama justizia, car si non o fas, justizia te justiziara a sufric perdurable. No sias cobes a Dieu de so que t'a donat, car mais te pot donar o tolre que ad autre. Ajas misericordia, si vols que te sia perdonat. Humilia te a Dieu que essausa los humilis et devala los ergollos. Non ajas vergonha de honrar et servir et obezir Dieu, car honratz senhers t'es, et ama paciencia per so que non chaias en l'ira de Dieu. Fills, si crezes en .j. Dieu, acomplir te coven totas las chauzas davant dichas e motas d'autras semblans a aquellas, si vols esser agradables a Dieu. 


.ij. De Trinitat. 


Obligatz iest, amables fills, a creire en la  sancta Trinitat de nostre senhor Dieu, la qual Trinitat es .j. Dieus que es en Trinitat. So es assaber lo Paires e lo Fills e lo sans Esperitz. En creire .j. Dieu es le premiers articles, e creire en Dieu Paire es le segonz, e creire en Dieu lo Fill es le terz, e creire en Dieu sants Sperit es le quartz. Dieus Paires engenret de se meteus Dieu Fill et Dieus sans Esperitz ieys (1 : ieys fu aggiunto nel margine.) de Dieu paire e de Dieu lo fill et le Paires e le Fils et sans Esperitz son a Dieus 

tan solamen. En fundament et eternal et ab tot compliment engenra Dieus le Paires Dieus Fils et ver Dieus sans Esperitz de Dieu Paires e de Dieu Fils. Le Paires es .j. e le fils es autres e le sans Esperitz es autres e totas aquestas tres personas son .j. poders una savisa (saviea, saviesa) una amors. Fils, que dic de la sancta Trinitat de Dieu e de la sieua unitat es aissi con dic, encaras miels que non te puesc dire. E ssi tu en aquest mon per lum de fe crezes, en l'autre segle o entendras per lum de entendement enluminat, per la divinal entelligencia. Sabes per que tu, fils, non podes entedre et siest obligas a creire so que non entens de la santa Trinitat. Car li unitas e li trinitas de Dieu es majers que le tieus entendemens e car ieu non t'o dic en  manieyra que tu o puescha entendre. Non descreas tot so que non potz entendre, car, si o fas, tu vols far major ton entendement a totas chauzas. E sabes per que te parli enaisi sotilmen, per so que tos entendemens s'acoste a essaussar en entendre e tos volers en amar Dieu. Non mespreses, fils, aquest libre per so car grossament es recomtatz, car non es fatz a essalsa entendemen, ans es faitz per so que l'entendemens dels effans pueschan esser eissausatz a entendre aquest mon e Dieu. 


.ijj. De creatio. 


Creayres es fazeires que a fag lo mon de non re. On el comensamen Dieu lo cel e la terra creiet, e fo lo primier jorn del diemenga, el cal creet los angels et en aquel jorn chaegron li demoni de cel, per so car volgron esser senblan al Altisme ; et coferme Dieus los angels enistamen que non poguessan pechar. E lo lus (lo dilluns; el lunes) creet lo cel el cal istau li angel denan Dieu. E lo dimars cree Dieus la mar e la terra e las herbas et los arbres e lur semensas. E lo dimercres cree Dieus lo soleill e la luna e las estelas per enlumenar la mar e la terra. E lo dijous creet Dieus ausels bestias. E lo divenres creet Dieus  home que ac nom Adam, e can fo adurmis trais li una costa don creet fempna, so es Eva. E de Adam sem tug issi. En aquel jorn meteus mes Dieus Adam et Eva en paradis terrenal. E fetz lo senhor de totas las bestias e de totas las plantas e de totz los aucels e de totz so que terra leva ni soste. El seten jorn Dieus repauzet, a demostrar que Dieus avia dona al mon tot so que era covinent a esser crea, e per aisso le setes jorns (1: Ms. ionrs.) fon jorns festivals e jorns de lauzar e honrar e contemplar Dieu, a demostrar que en aquel jorn on lo mons comence, coven fenir le operamens de nostra redempcio. Fils, si vols aver salvacio, a creire te cove que Dieus sia creaires de tot cant es, tornaria a non re, si Dieus non o sostenia, et ses Dieu so que es non seria. Vejas, fils, can graus chauza a Dieus creaas aissi, con lo cel e la mar e la terra. E vejas cantas creaturas a diversas creadas (2). 

(2) Veramente si dovrebbe leggere creades, essendovi un d tagliato. 

Ma sarebbe questo il solo esempio di -es per -as che ricorra in tutto il 

testo; e non è il caso di pensare a un catalanismo. 

E esgarda con las creaturas bellas e profitablas. On si en las creaturas a tan de be, obre los oils de l'arma e veras can grans e can nobles es e bos

le creaires que totas chauzas a creiadas. Tut li rei que son ni tut li home d'aquest mon no poirian creia una flor ni una bestia, ni non poirian creiar nulha creatura, ni poiria vedar al soleil so movement,


ni alla plueja son devallamen. D'aquellas chauzas que son a 

home plus nessessarias a Dieu dona major habundancia, aissi con 

d'aher e d'aiga e de fuec et de sal e de ferre e de pan e de l'autras chauzas semblans a aquestas. Crea Dieus alas (allas) aus aucels per so que poguessant volar et a lur dona pluma, per so que sian lur sabatas et als arbres a creadas fueillas per so que pogussan lors frucs maurrar. Et a las peis a creada la mar per so que pueschan nadar. E a chascuna creatura a creadas Dieus aquellas proprietas que li son mestier. Dieus a crea a home lo chaval per chavaujar (cheval : cavall : caballo per cavalcar, cavalgar, cabalgar) et lana per vestir e lo fuoc per chalfar e lo buou per arar e totas las autras creaturas a creadas Dieus a servir home. Can seras, fils, a la taula  et auras nant tu las viandas que deves manjar, remembra cantas creaturas i veiras, las cals Dieus a creadas. E entent que las chauzas que tu manjas t'a fachas Dieus adveire de divers luocs. Dieus a creat los oils, per so que ab els lo vejas en las creaturas qui ll representon als oils de tota pessa (1: Parole sottolineate nel ms.) E Dieus a creada ta memoria per so que ab ella lo remembres. E Dieus a creat ton cors per so que sia chambra, on lo tenhas e l'ames. 

E Dieus a creadas tas mas per so que fassas bonas obras. E a creat tos pes per so que per las soas charreiras (carrarias : carreres : carrers : calles) anes, e a creada ta bocha, per so que l lauzes e lo benezig... (2: Macchia nel ms.). Non poiria, fils, dire tantas creaturas a Dieus creadas ni non sabria dir la senhoria que t'a dona asobre elas, ni tu non poirias entendre lo gran deute en que tu siest esdevengutz per los grans beneficis que as receupus de ton creador. Remembre te con Dieus pogra far peira fust o bestia si s volgues. E enten con te pogra far contrag o juzieu o sarrazi o demoni o alcuna autra chauza a la qual fora meilhor chauza non esser que esser. A cossiderar e a pessar te cove, amable fils, totas las chauzas davan dichas, per tal que en la presencia d'aquest mon fassas obras per las quals sias agradables als sans de gloria et a ton Dieu. 


.iiii. De Recreatio. 


 Recreacios es recobrar so que avia perdut nostres senhers Dieus en son ploble, et recreacios es tolre al demoni son poer lo qual avia sobre nos autres. En pechat et en error chaec, fils, totz l'umas linhatges per nostre premier payre Adam e per nostra mayre Eva, que foron desobedien a Dieu nostre senhor de gloria. E per aisso convenc que l pechatz fos vengutz e sobratz per aquel que es plus contraris a pechat que nulha autra chauza. Cum Dieus, beenetz sia, el ac crea Adam et Eva et los ac mes en paradis terrenal, el fes mandament a Adam que de totz los autres fruc manges en fora .j., car, si d'aquel manjava, 

segurs fora de mort. E lo demonis en forma de serpent venc a nostra mayre Eva e cosselhet li que il fezes tant que Adams manges del fruc que Dieus li avia devea. E car Adams manget del fruc e fo desobediens a nostre senhor Dieus, per aisso chazec aquestz mortz e aquestz trebails que tu vezes en nos autres, e fo facha discordia entre Dieu e l'uma linhage. Si Adams non peches ni passes lo mandament de Dieu, homs non morigra ni agra fam ni set ni chalor ni freit ni malautia ni 

trebailh. Mas per l'original pecha sapchas que tug chaeguem en  l'ira de Dieu et Adams et Eva foron gitat de paradis en aquel jorn el qual i foron mes. Tut aquil que moria anavan en fuec efernal, en tro que plac al sobeira Paire que sos fils prezes char en nostra dona santa Maria per gracia del sant Esperit. E adonc le fils de Dieu per sa gran pietat venc en una donzella verges que era apellada nostra dona sancta Maria, li quals fo del linatge de David. En aquella donzella le fils de Dieu fo 

encharnas e nasquet istant en la verges ses corompement ni perdet sa vergenetat. D'aquella donzella nasque Dieus et homs essems so es nostre senhors Ihesu Cristz, el qual son doas naturas, so es a saber natura divina e natura huma tan solamen. Aquestz Ihesu Cristz venc el mon per recrear lo mon e per eissaussar l'uman linhatge que era chautz, le quals fo exalsatz ab vertu d'ajostamen fag de natura divina e human e ab lo trebalh e la passio que sostenc per amor de nos autres. Fils, a creire te cove en aquest senhor Ihesu Cristz de que ieu parle, car si non o fazias, no serias recreatz ni seria levada de tu li colpa li quals te fon  donaa per lo premier paire en la qual son li juzieu e li sarazi e li autre non fìzel, per so car non creion en l'avenemen et en la passion de nostre senhor Ihesu Crist. Si tan mala chauza es, fils, pechatz et esser desobediens a Dieu, que per .j. pecha tan solament fom tug en l'ira de Dieu, e per aquel pecha adelir le fils de Dieu en volc esser encharnas en humanita que pris e li covenc asostenir angyssos trebals e greu mort, gardate, fils, de pecha, car per pecha et homs desobediens al Altisme e Dieus es enemics d'ome. 

Cant homs fay pechat e per la desobediencia e per lo pecha, van li pechaor en fuec perdurable sostenir greus trebails et perdon l'eternal gloria de nostre senhor Dieu. 


.v. De gloria. 


Gloria es, fils, continua et frequens benanansa ses null cessamen, en lauzar alquel que dona la gloria, la qual gloria es donada per nostre senhor Dieu que gloriament en sa gloria dona gloria als sans de gloria. Donc, si tu, fils, vols aver gloria, a creire te cove que Dieus sia glorificayres dels benauratz de paradis e que aquil sian glo  rifìat (glorifiat; glorificat; glorificado) en la siua gloria e que Dieus los glorifica ab sa gloria meteussa. Enaissi con le fuec que ab si meteus eschalfa, enaissi le sans reis de gloria ab si meteus dona gloria als angels et als sans que son en gloria. Si Dieus en aquest mon dona a ton cors benanansa d'aquesta chauza corrumpablas temporals que non son gloria, quant mais, fils, le reis de gloria qui es gloria po donar a sos amics em paradis gloria. Sapchas, fils, que li gloria de paradis et amar et servir Dieu et donar lauzor de Dieu. E chascus dels sans de paradis es glorificatz en la gloria de salut. Non crezas, fils, que en gloria homs mange ni beva ni jassa ab femna. Car totas aquestas chauzas se covenon ab aquest mon que es sucze et corrumpable et 

ples de defaillimens. Vezes tu, fils, lo cors mort de l'home just, le quals poiris en la terra quant hom lo soterra? aquel cors ressucitara al jorn del juzizi et sere plus resplandens que l soleils, et nulh temps no morra et aura mais de gloria que non es tota li gloria que es els homes d'ast mon. Si tu mesprezas la gloria d'aquest mon per so que ajas la gloria de l'autre, tu auras gloria que durara aitan can li gloria de Dieu. 

E doncs remembra et enten con  per menesprezar paucha gloria que dura pauc potz gazanhar gloria que dura aitan con li gloria de l'Altisme. A fils! et con en gran maledictio son aquil que por (1: Così il ms.) una paucha benanansa temporal perdun la selestial gloria, que non a fin et una entermens perdurables esser sosmes a enfenitz trebals! Si tu, fils, intras en gloria, onque sias aura gloria et atrobaras gloria e sabes perque per so car en totz los luecs de gloria es le glorificaires el senhers de gloria. Aquil que son en gloria aitant aman con entendon et aitant entendon con aman et tot so an que aman et entendon. On si tu, fils, en aquest mon non potz aver totz los delietz que entens, garda te que non perdas a ton voler la gloria que le tieus entendemens pot entendre. Si tu, fils, non donas la toa man per .j. denier ni lo tieu chap per .ij., garda te que non dones la selestial gloria per la gloria d'aquest mon. E si tu per la gloria d'aquest mon mespresas la gloria de l'autre segle, met lo tieu det el fuec et assaja si poiras sostenir lo fuec effernal perpetualmen, lo qual sosteno li dampnat. Car aquel fuec te covenra a sostenir si mesprezas la gloria de nostre senhor Dieu Jhesu Cristz. 


.vj. De Conceptio. 


 A creire te cove, fils, en la conceptio de nostre senhor Dieu Ihesu Crist, li quals es ajostamens que l fils de Dieu fes a si la natura humana que fo ajostada ab natura divina per la gratia del sant Sperit el ventre de nostra dona santa Maria verge gloriosa. El comensamen, can plac a nostre senhor Dieu que s volc humiliar a recreiar lo sieu poble, trames l'angel Gabriel a nostra dona santa Maria. Aquel angels glorios aportet salut a nostra dona santa Maria, maire de nostre senhor. E dis li: “Ave Maria gratia plena dominus tecum benedicta tu in mulieribus et benedictus fructus ventris tui; Spiritus Sanctus superveniet in te et virtus Altissimi obumbrabit tibi”. Aquestas salutz, fils, digas soven alla Vergen gloriosa. Car le majers plazers e le majers honramens que hom li pot far es que om la salude per aquellas salutz meesmas que sans Gabriels li aportet de nostre senhor Dieu. Demantenent que li Verges Maria  cossentic allas paraulas que sans Gabriels li dis de part nostre Senhor, conceup ver Dieu e ver home e fo aombrada del sant Esperit. En aquela conceptio fo li obra de totas las .iii. personas divinas, mas li persona del fil s'encarnet tan solamen 

a demostrar la diversita que es enfra lo Paire e lo Fil e lo sant Sperit. Le fils de Dieu es aquel que es una persona ab la humanitat que fo preza de la preciosa charn e del sanctifia sanc de nostra dona sancta Maria. Essems fo, fils, ajostada l'arma e lo cors de Jhesu Crist ab la natura divina. E li soa arma e l sieu cors essems foron el ventre de nostra dona. En aquel temps meteis que foron, ac le cors de Jhesu Crist totz sos membres e tota sa forma. En aquella saviza et a quella vertu et en aquel poer en que fo Jhesu Crist can fo cregutz, (crescut, creixcut : crecido) et ac perfieita etat, en aquella meteissa saviza et ab aquel poder e vertut fo encontene[n]t (incontinenti; encontinent : inmediatamente, enseguida) que fo ajosta ab lo fil de Dieu. Non te meravilles, fils, d'aquestas paraulas que ieu trameti a tu escrichas de la conceptio del fil de Dieu, car obra fo meravilhoza  la qual fo faita 

sobre natura per lo poer divinal que po far totas chauzas. Obligas ist, fils, a creire aquestas chauzas que ieu dic de la conceptio del fil de Dieu. E obligas iest a chastiar ton entendement per so que sias exalsatz per lum de fe; car enaissi con tug em naturalmen obligat a morir, enaissi per la nostra fragilita e per la sobeirana obra de l Altisme, sem tug obliga a creire so que non podem entendre de l'avenemen del fil de Dieu. L'avenemens de Jhesu Crist fo denuncias enans que fos per los sans paires als quals fo revelat per la divinal aspiracio. Obre, fils, los olis (oils : uèlhs : güellos o güeyos : ulls : oios : ojos) de ta pessa (pensa : pensamiento) e vejas lo gran honramen que le fils de Dieu a fag a tot l'uman linatge en so que volc penre la nostra natura e volc esser una persona meesma ab aquella. Remembra la boneza la grandeza la eternitat lo poder la saviza la amor et las  autras vertutz que son en nostre senhor Dieu, et vejas tan meravilhosamen et manifesta son manifestas en la conceptio, et en 

la encarnacio del fill de Dieu. Con le fils celestials  aja tu tant honrat en so que a prisa natura humana semblant alla toa, amable fils, ieu do cosseil a tu e prec e mandi aita charamen can puesc, que tu totas las toas forsas metas en conoisser amar et honrar lauzar servir nostre senhor Jhesu Crist, per tal que tas parulas e ta vida e tas obras al Dieu de gloria sia agradablas. Si tu vols esser honratz, honra lo fill de Dieu que tant t'a honrat. E si vols esser amatz, ama Jhesu Crist que tan t'a 

amat. E si as trebail ni tristor, conforta te en aquel que per tu humanitat a ajostada ab deitat. 



.vij. De nativitat. 


El nove mes que l fils de Dieu fo encarnatz volc naisser de nostra dona santa Maria. De la qual nasquet Dieus et homs ses dolor et ses corrupcio de nostra dona santa Maria. Sapias, fils, que nostra dona sancta Maria era paura femna d'aquestas richezas temporals. Mas richa era de virtutz et nada fo d'onrat linhatge. E per aisso can plac al fill de Dieu que nasques, nasquet en paure luoc, so es assaber en la crupia (pesebre) on manjavan las bestias. Si li fil dels reis e del baros naisson en palais et en chambras et en draps d'our (aur : or : aurum : oro) e de ceda (seda), et le salvaires del mon nasquet en estable et la pailla (palla; paja) que las bestias manjavan. A fils! tan breu foron li drap on le fils de Dieu fo envolopatz e tan paucs foron aquill e per tan pauchas personas fo servitz et aministratz. E inpero tut li home que naission son nat en colpa et en pechat, e le fils de Dieu nasquet per delir e per destrure pechat e colpas. Can veiras, fils, alcuna bella femna puramen vestida e sos esgardamens te signifiara honestat et aquil portara son bel fil entre sos bras vestit pauramen, adonc cogita en la natiutat del fil de Dieu que els bras de nostra dona sancta Maria era pauramen vestitz. Enaissi con li autre efan pauc se laissava aministrar. Le fils de Dieu e a nostra dona e pauc et pauc (1: Così il ms.) creissi sos cors. Ja siaisso que sos sens et sa vertutz fos majers que totz l'autres poders e tota l'autra vertutz que es en las creaturas. Azesma, fils, tan dous esgardamens era aquel que era entre Jhesu Crist e nostra dona que il sabia son fil senher de tot lo mon. E Jhesu Crist que sabia sa maire la meilhor e la plus nobla que anc fos e li plus bella ni jamais sia. Emable fils, tu iest natz e vengutz en aquest mon per honrar et servir aquest fil de Dieu de que ieu parle, per lo qual t'amoneste que tu l'ames e lo dezires a vezer. On si tu non l'amas ni lo servises, faras contra so per que iest vengutz en aquest mon et seras sers e chaitieus de perdurables trebails als quals seras justiziatz per la drechura sentencia de nostre senhor Dieu. 


.viij. De la passion. 


Amb amor et am plor te deuria esser recomtada, amable fill, li sancta passios de nostre senhor Dieu Jhesu Crist. Car aquill passios fo li majers sustentacios de mort e dolor que anc fos ni pueicha esser. 

En aquel temps que nostre senhers Dieus Jhesu Crist ac etat de .xxx. ans e predicava lo poble de Israhel et fazia mot de miracles, se s devenc que li juzieu tracterunt sa mort. E Judas Scariotz que era .j. dels .xij. apostols vendet als juzieus per .xxx. deniers lo fil de Dieu nostre senhor Dieu Jhesu Crist. E le fil de Dieu, que es senhers de tot cant es, sufric que el fos vendutz et liuratz a mort et a passio per so 

que desliures lo sieu poble del poder del diable. Can s'apropchava li passios de Jhesu Crist, estava en oracio aquella nueg (nuei o nuey; nuit; nit; noche) e denunciava la soa passio als apostols et ad aquels que ab el eran. E priava los que istesan en oracio e que dissessan aquestas paraulas: Pater noster qui es in celis... En aquella nueg e 

nostre senhors Jhesu Crist orava en quant era homs e fazia reverentia alla sancta deitat a demostrar que l era homs; venc Judas ab granre de juzieus armatz, prezeron et lo lieron nostre senhor Dieu Jhesu Crist e meneron l en per tal que fos crucifiatz e mortz. Vejas, fils, can grans fo li humilitatz de nostre senhor Jhesu Crist, car el que era et es senhors de tot lo mon se laisset liar als juzieus. Vejas et entendas tan coralmen ama la salvacio del sieu poble, le quals se avia a salvar per la cieua mort. Li apostol e aquil que eran ab el tut lo desampareron e tut fugiron. Mas empero sans Peires lo seguia, empero tres ves lo renee aquella nueg e dis que non lo conoicia... 


.xvij. Non faras homicidi.

Homicida es destrure et aucir los homes los quals Dieus vol que vivant. E per so que tos volers non sia, fils, contra lo voler de Dieu, te fai Dieus mandament que tu non fasas homicidi. Si Dieus non vol que tu aucizas, donc Dieus non vol que tu auciza tu mezeis. Rergada (regarda) e vejas que las bestias ni aucel que son ses razo que ill meteus non s'aucizon; cant mens es covinens chauza que tu, fils, ques es razo, non aucizas te mezeis. Amables fils, .j. homs pot aucire autre home, mas hom non pot tornar viu l'ome mort. Donc, si tu aucizes home et Dieus te demanda so que tout li as, que faras? Motas ves se s deve, fils, que en aucire home, auci hom l'arma de quel en fuec perdurable. En cant l'oms es ochaizos de la ira e de la mala volontat, en la qual mor, l'oms que hom auci per la qual ira et mala volonta, Dieus auci l'arma d'aquel en fuec effernal. Amables fils, si Dieus te manda que tu non aucizas lo cors, quant mais te manda que tu non aucias la toa arma en pechat. Com sia chauza que l'arma sia miellers que l cors. Gonella e mantel envellezisson, mas homicida non envellezis en la temor d'aquel que auci ni en la ira dels parens d'aquels que hom auci. Amable fils, no sias murtries (1) ni no vuellas aucire null home, car mot hom cujan aucire autre qui l moron. E Dieus auci motz homes per so que non aucian autres. Amable fils, so que Dieus fai e ten ajuda, e so per que Dieus pres charn et mori non vueillas tu destrure ni aucire. Car si o fag, en mespresament as Dieu e fas (sas : las seuas : sus : les seues : les seves) obras. Homs tantost can nais comensa a morir. Car chascun jorn se acosta ad el li mortz. E per aisso, fils, non chal que tu aucias home e laissa alla mort aucire home et perdona la mort per amor de Dieu.


.xviij. Non faras fornicatio. 

Fils, fornicatios (2) ex luxuria que es suxetatz de cors e de pessa, per la qual suxetat es elengnada castetatz et vergenetatz. Amable fils, sabes per que Dieus manda que non fassas fornicacio? per so que ab obediencia et ab netesa de cors et de pessa combatas ton cors tot jorn contra lo delieg de la charn que es engenrada de tan suza (3) 

(1) Era scritto muntries; l'r è soprascritto all'n dalla stessa mano. 

(2) Ms. fornicatos. (la o parece que lleve una rayita nasal encima) 

(3) Ms. fuza. (sutza; sucia) 

materia que orribla chausa es a esser nominada. Aesma, fils, la neteza que es en la flor et en l'arma vertuoza, e cossira en la gran suczetat que es en l'obra de luxuria, la qual ieu non azi nomnar ni escriure, per so que las plus laidas paraulas que sian no nomne ni escriva. Dieus a mandat, fils, que non fassas fornicacio, car fornicatios destrui lo cors Dieus a creat, destrui las richezas que Dieus comandadas a home, e destrui 

l' entendement de l'arma, que es le mirals el qual mostra Dieus sas vertutz e sas obras. Luxuria gieta del coratge lealeza veritat e Dieu et l'angel que Dieus a donat az home per garda, e met en aquel coratge falsetat e messongas ello demoni. Per luxuria venon las femnas en ira de Dieu e de lors amics e de lur maritz et de lor parens, e per luxuria fan esser mesprezatz lurs effans entre las gen. Amable fils, luxuria fai los gens guarregar (guerrear) et los homes aucire et nafrar et las femnas e las viellas (les viles, las vilas; villas) e los chastels destrure e cremar. Non poyria dir ni sabria, fils, los mals que venon per luxuria; et per so car luxuria fay tan de mal et es uchaizos (ch : k : ocasió : ocasión) a tans de fallimens, per aisso a mandat nostre senhers Dieus ad ome que sia enemics de luxuria et amaires de chasteaz, per la qual casteta (ambas palabras: castidad) sia apellatz alla gloria de Dieu. 

(Acaba el fragmento en la página 486 del pdf)

https://archive.org/details/rendicontidella08filogoog

https://www.sciencia.cat/db/bases.htm?bib=4213

http://www.ub.edu/llulldb/complet.asp?3431

Marinoni, Maria Carla (ed.), La versione occitanica della Doctrina pueril di Ramon Llull, edizione critica a cura di —, Milà, Edizioni Universitarie di Lettere, Economie e Diritto (LED) (Studi e Ricerche), 1997, 332 pp.

Una delle caratteristiche singolari della vasta produzione di Ramon Llull è data dall'esistenza di molti testimoni plurilingui delle opere dello scrittore maiorchino, in latino o in idiomi romanzi, come il francese, l'italiano, lo spagnolo, oltre naturalmente il catalano. Fino a oggi le versioni in lingua d'oc di opere lulliane, quali la Doctrina pueril e il Blaquerna, avevano ricevuto solo l'attenzione di alcuni linguisti e di studiosi dei rapporti culturali tra Occitania Catalogna. Si offre qui l'edizione critica della versione occitanica della Doctrina pueril, un testo che si propone quale opera catechistica e di insegnamento elementare dedicata ai giovani e che potrebbe, per certi aspetti, essere ricondotta al modello dell'ensenhamen. Tale versione è testimoniata da quattro manoscritti, uno completo e i restanti frammentari, che datano dalla fine del XIII al XV secolo. Lo studio introduttivo dell'edizione è dedicato in particolare a chiarire i rapporti esistenti tra la redazione catalana e quella occitanica, che si rivela essere dipendente dalla prima, e a individuare le caratteristiche della lingua dei quattro manoscritti, nell'intento di stabilirne l'appartenenza a differenti aree dialettali all'interno del variegato quadro della lingua d'oc.

sábado, 15 de agosto de 2020

HOC

Extracto de Diego Monfar y sors, condes de Urgel:

Retrato imaginario de Martín I de Aragón, de Manuel Aguirre y Monsalbe. Ca. 1851-1854. (Diputación Provincial de Zaragoza).

Entonces pareció a la corte y a los concelleres de Barcelona, por quitar todos escrúpulos y dificultades, que en presencia de escribano y de los mismos testigos del día antes, le fuesen a visitar y preguntasen si quería que sus reinos fuesen de aquel a quien por justicia pertenecían, y si quería que de la respuesta que él daría se hiciese auto, y él dijo que (HOC); y luego Pedro de Comes, (Ramón, Raymundum de Cumbis) su protonotario, se lo volvió a decir, y el rey le respondió lo mismo; y de todo esto, que pasó el sábado siguiente, a las tres de la tarde, se hizo auto auténtico, cuyo traslado es el que se sigue:

Hoc est translatum fideliter sumptum a nota cujusdam instrumenti inferius inserti quod fuit per me Raymundum de Cumbis olim protonotarium et notarium subscriptum receptum die et anno in eo contentis scripta et continuata in protocollo sive capibrevio notularum mei dicti notarii et in fine cujus note major pars testium qui ad confectionem dicti instrumenti presentes fuerunt se eorum manibuas subscripserunt cujus tenor talis est.
- Pateat universis quod die veneris que computabatur XXX madii anno a nativitate Domini MCCCCX circa undecimam horam noctis dicti diei existente coram serenissimo domino domino Martino Dei gratia rege Aragonum Sicilie Majoricarum Sardinie et Corsice comite Barchinone duce Athenarum et Neopatrie ac etiam comite Rossilionis et Ceritanie Ferrario de Gualbis conciliario hoc anno ac cive Barchinone ad subscripta ut dixit per curiam generalem quam dictus dominus rex de presenti catalanis celebrat in civitate predicta simul cum aliis de dicta curia ibidem cum eo presentibus electo in presentia mei Raymundi de Cumbis protonotarii dicti domini regis et notarii subscripti ac
testium subscriptorum dixit coram dicto domino rege existente infirmo in suo tamen sensu cum loquela in quadam camera monasterii Vallis Domicelle vocata de la Abadesa hec verba vel similia in effectu: Senyor nosaltres elets per la cort de Catalunya som assi devant la vostra Magestat humilment suplicantvos queus placia fer dues coses les quals son e redunden en sobirana utilitat de la cosa publica de tots vostres regnes e terres: la primera quels vullats exortar de haver entre si amor pau e concordia per ço que Deus los vulla en tot be conservar: la segona queus placia de present manar en tots los dits regnes e terres vostres que per tots lus poders e forces fassen per tal forma e manera que la successio dels dits vostres regnes e terres apres obte vostre pervinga a aquell que per justicia deurá pervenir como asso sia molt plasent á Deu e sobiranament profitos á tota la cosa publica *e molt honorable e pertinent a vostra real dignitat. Et hiis dictis
dictus Ferrarius de Gualbis repetens verba per eum jam prolata dixit hec verba vel similia in effectu: Senyor plauvos que la succesio dels dits vostres regnes e terres apres obte vostre pervinga á aquell que per justicia deura pervenir? et dictus dominus rex tunc respondens dixit: Hoc; de quibus omnibus petiit et requisivit dictus Ferrarius publicum fieri instrumentum per me protonotarium et notarium supradictum. Que fuerunt acta die hora
loco et anno predictis presente me dicto protonotario et notario *ac pro testibus reverendo in Christo patre Ludovico episcopo Majoricensi nobilibus Geraldo Alemanni de Cervilione gubernatore Catalonie Rogerio de Monte Cateno gubernatore regni Majoricarum camarlengis Petro de Cervilione majordomo Raymundo de Santo Minato camarerio militibus Francisco de Aranda donato Porte-Coeli consiliariis dicti domini regis et Ludovico Aguilo domicello ac nobili Raymundo de Monte-Cateno coperio jam dicti domini regis. Postea die sabbati XXXI madii anno predicto circa horam tertie dicti diei Ferrarius de Gualbes predictus constitutus personaliter ante presentiam dicti domini regis in camera supradicta simul videlicet cum aliis de dicta curia cum eo electis reducens ad memoriam dicto domino regi verba per eum jam supra eidem domino regi prolata dixit presente me protonotario et notario ac testibus supradictis hec verba vel similia in effecti: Senyor: plauvos que la successio de vostres regnes e terres apres obte vostre pervinga a aquell que per justicia deura pervenir e quen sia feta una carta publica? et dictus dominus rex
respondens, dixit: Hoc; et ego etiam dictus protonotarius et notarius interrogavi dictum dominum regem dicens ei hec verba: Plauvos donchs senyor que la successio de vostres regnes e terres apres obte vostre pervinga a aquell que per justicia deura pervenir e quen sia feta carta publica? qui quidem dominus rex respondens, dixit: Hoc; de quibus omnibus dictus Ferrarius presentibus aliis de curia supradicta cum eo electis petiit et requisivit
publicum fieri instrumentum per me protonotarium et notarium supradictum. Que fuerunt acta die loco hora et anno predictis presente me dicto protonotario et notario ac testibus supradictis.
- Yo Guillem Ramon de Moncada qui fui present a les dites coses me sotscriu.
- Yo Guerau Alemany de Cervelló qui fui present a les dites coses me sotscriu.
- Yo Pere de Cervelló qui present hi fui sotscriu.
- Yo Luis Aguiló qui present hi fui me sotscriu.
- Francesch Daranda qui present hi fui me sotscriu.
Sig+num Bernardi Mathei auctoritate regis notarii publici Barchinone testis. (Continuará en historia aragón blogspot)


Senyor: plauvos que la successio de vostres regnes e terres apres obte vostre pervinga a aquell que per justicia deura pervenir e quen sia feta una carta publica? et dictus dominus rex  respondens, dixit: Hoc;



HOC

Extracto de Diego Monfar y sors, condes de Urgel:

Retrato imaginario de Martín I de Aragón, de Manuel Aguirre y Monsalbe. Ca. 1851-1854. (Diputación Provincial de Zaragoza).

Entonces pareció a la
corte y a los concelleres de Barcelona, por quitar todos escrúpulos
y dificultades, que en presencia de escribano y de los mismos
testigos del día antes, le fuesen a visitar y preguntasen si quería
que sus reinos fuesen de aquel a quien por justicia pertenecían, y
si quería que de la respuesta que él daría se hiciese auto, y él
dijo que (HOC);
y luego Pedro de Comes, (Ramón, Raymundum de Cumbis)
su protonotario, se lo volvió a decir, y el rey le respondió
lo mismo; y de todo esto, que pasó el sábado
siguiente, a las tres de la tarde, se hizo auto auténtico, cuyo
traslado es el que se sigue:

Hoc est translatum fideliter
sumptum a nota cujusdam instrumenti inferius inserti quod fuit per me
Raymundum de Cumbis olim protonotarium et notarium
subscriptum receptum die et anno in eo contentis scripta et
continuata in protocollo sive capibrevio notularum mei dicti notarii
et in fine cujus note major pars testium qui ad confectionem dicti
instrumenti presentes fuerunt se eorum manibuas subscripserunt cujus
tenor talis est.
- Pateat universis quod die veneris que
computabatur XXX madii anno a nativitate Domini MCCCCX
circa undecimam horam noctis dicti diei existente coram
serenissimo domino domino Martino Dei gratia rege Aragonum Sicilie
Majoricarum Sardinie et Corsice comite Barchinone duce Athenarum et
Neopatrie
ac etiam comite Rossilionis et Ceritanie
Ferrario de Gualbis conciliario hoc anno ac cive
Barchinone ad subscripta ut dixit per curiam generalem
quam dictus dominus rex de presenti catalanis celebrat in
civitate predicta simul cum aliis de dicta curia ibidem
cum eo presentibus electo in presentia mei Raymundi de Cumbis
protonotarii dicti domini regis et notarii subscripti ac

testium subscriptorum dixit coram dicto domino rege existente
infirmo in suo tamen sensu cum loquela in quadam camera monasterii
Vallis Domicelle
vocata de la Abadesa
hec verba vel
similia in effectu: Senyor nosaltres elets per la cort de
Catalunya
som assi devant la vostra Magestat
humilment suplicantvos queus placia fer dues coses les
quals son e redunden en sobirana utilitat de la cosa publica de tots vostres regnes e terres: la primera quels
vullats exortar de haver entre si amor pau e concordia per ço
que Deus los vulla en tot be conservar: la
segona queus placia de present manar en tots los dits
regnes e terres vostres que per tots lus poders e forces
fassen per tal forma e manera que la successio dels
dits vostres regnes e terres apres obte vostre pervinga
a aquell que per justicia deurá pervenir como asso sia
molt plasent á Deu e sobiranament profitos á tota la cosa publica
*e molt honorable e pertinent a vostra real dignitat. Et hiis dictis

dictus Ferrarius de Gualbis repetens verba per eum jam prolata
dixit hec verba vel similia in effectu: Senyor plauvos que la
succesio dels dits vostres regnes e terres apres obte
vostre pervinga á aquell que per justicia deura pervenir? et dictus
dominus rex tunc respondens dixit: Hoc; de quibus omnibus
petiit et requisivit dictus Ferrarius publicum fieri instrumentum per
me protonotarium et notarium supradictum. Que fuerunt acta die hora

loco et anno predictis presente me dicto protonotario et notario
*ac pro testibus reverendo in Christo patre Ludovico episcopo
Majoricensi
nobilibus Geraldo Alemanni de Cervilione
gubernatore Catalonie Rogerio de Monte Cateno gubernatore
regni Majoricarum camarlengis Petro de Cervilione
majordomo Raymundo de Santo Minato camarerio militibus
Francisco de Aranda donato Porte-Coeli consiliariis dicti
domini regis et Ludovico Aguilo domicello ac nobili Raymundo
de Monte-Cateno
coperio jam dicti domini regis. Postea die
sabbati XXXI madii anno predicto circa horam tertie dicti diei
Ferrarius de Gualbes predictus constitutus personaliter ante
presentiam dicti domini regis in camera supradicta simul videlicet
cum aliis de dicta curia cum eo electis reducens ad memoriam dicto
domino regi verba per eum jam supra eidem domino regi prolata dixit
presente me protonotario et notario ac testibus supradictis hec verba
vel similia in effecti: Senyor: plauvos que la successio de vostres
regnes e terres apres obte vostre pervinga a aquell que per justicia
deura pervenir e quen sia feta una carta publica? et dictus
dominus rex
respondens, dixit: Hoc; et ego etiam dictus
protonotarius et notarius interrogavi dictum dominum regem dicens ei
hec verba: Plauvos donchs senyor que la successio de vostres
regnes e terres apres obte vostre pervinga a aquell que per justicia
deura pervenir e quen sia feta carta publica? qui quidem dominus rex
respondens, dixit: Hoc; de quibus omnibus dictus Ferrarius
presentibus aliis de curia supradicta cum eo electis petiit et
requisivit
publicum fieri instrumentum per me protonotarium et
notarium supradictum. Que fuerunt acta die loco hora et anno
predictis presente me dicto protonotario et notario ac testibus
supradictis.
- Yo Guillem Ramon de Moncada qui fui
present a les dites coses me sotscriu.
- Yo
Guerau Alemany de Cervelló qui fui present a les dites coses
me sotscriu.
- Yo Pere de Cervelló qui present hi fui
sotscriu.
- Yo Luis Aguiló qui present hi fui me
sotscriu.
- Francesch Daranda qui present hi fui me
sotscriu.
Sig+num Bernardi Mathei auctoritate regis
notarii publici Barchinone testis. (Continuará en historia aragón blogspot)


Senyor: plauvos que la successio de vostres regnes e terres apres obte vostre pervinga a aquell que per justicia deura pervenir e quen sia feta una carta publica? et dictus dominus rex  respondens, dixit: Hoc;



domingo, 12 de mayo de 2019

Lenguas en la Corona de Aragón

Lenguas en la Corona de Aragón
Lenguas en la Corona de Aragón, occitan, los parlars lenguadocians

La imposición que la Generalidad de Cataluña quiere imponer en los demás territorios que formaron la Corona Aragonesa junto con sus socios y la complicidad del Gobierno Central, no es nada nuevo, y están consiguiendo que incluso en estos territorios exista dudas sobre los orígenes y el camino recorrido en la historia. Dada la insistencia de varios seguidores en el afán de convencernos que el catalán es el origen de las lenguas romances que se hablaban en la Corona, consideramos que seria interesante hacer un recorrido en la historia con el único propósito de aportar un poco de luz a este asunto, aunque estoy totalmente convencido que:

“Intercambiar argumentos con alguien que ha renunciado a la lógica, es como darle medicina a un muerto” (Thomas Paine).
En el siglo VIII, comenzando la reconquista cristiana dirigida por los reyes francos, durante ese periodo, fue imponiendo la modalidad de la lengua proveniente de la Occitania, como lengua, sobre el romans vulgar muy arabizado que se hablaba en estas tierras. Esto sucedió por dos causas:
La primera por haber estado los habitantes de la región conquistada por los musulmanes en el año 714, refugiados en la Septimania Norte entre 90 y 435 años (tierras occitanas de habla lemosina).
Segunda, por los guerreros y nobles que conquistaron las tierras de los condados de Aragón, Sobrarbe, Ribagorza, Barcelona, Ausona, Besalú, Girona, Pallars: Jussá y Subirá, Ampurias y Urgel - Urgell, tierras todas ellas repobladas con gente occitana de habla d'oc o lemosina (existen un sinfín de cartas otorgadas por los reyes francos y los de Aragón. Las ultimas están fechadas por Pedro IV de Aragón). Al frente de los condados los reyes colocaron todos ellos nobles occitanos de lengua d'oc o lemosina.
Los Condes de Barcelona, eran occitanos de nacimiento o descendientes de ellos, desde el primer Conde Bera, hasta el último Ramón Berenguer IV. Todos ellos eran de habla lemosina (en 1.162, el condado pasó a formar parte de los reyes de Aragón con Alfonso II, también de lenga romans)
El Conde Ramón Berenguer III, al casarse con la condesa Dulce de Provenza, dejo escrito que con dicha boda entraba la cultura en el condado, cultura de la que estaba huérfana la gente de Barcelona, Barchinona - Barchinone, diciendo que: "con la Condesa Dulce entraba la lengua culta lemosina en el condado de Barcelona", condado que al estar solo habitado por gente guerrera y ruda, solo hablaban un romans muy basto e inculto.
En los archivos de la Corona de Aragón, se guardan unos documentos del Condado de Barcelona (tal vez por esto no son reclamados), donde Ramón Berenguer III escribió con motivo de su boda con la condesa Dulce de Provenza: "Siendo los condados de Barcelona y de Provenza una tierras muy parecidas, tener gente parecida y con una lengua común, el LEMOSIN, bien podrían formar un reino".
Principios del siglo XVI, con la unión de los reinos de Castilla y Aragón, el castellano fue relegando al lemosín, como lengua de uso de la corona de Aragón. Nació un interés entre los intelectuales de la Corona de Aragón y por ello fueron creándose organismos para su conservación.
En el Condado de Barcelona, se creó: "LA ACADEMIA DELS DESCONFIATS" de 1.510 a 1.650, que se transformó en "LA REAL ACADEMIA DE LAS BONES LLETRES DE BARCELONA" desde 1.650 a 1.912. Después de esta fecha se convirtió en "l'INSTITUT DE ESTUDIS CATALANS.
Anteriormente, nace el Siglo de Oro de las Letras Valencianas, abarca prácticamente todo el siglo XV y fue la época de máximo esplendor de la Lengua Valenciana escrita. Durante este siglo, autores tan reconocidos como Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March, Joanot Martorell, Joan Roiç de Corella, Jaume Roig o Sor Isabel de Villena.
La lengua mallorquina y balear, fue reconocida en 1840 por la Real Academia de las Buenas Letras de Barcelona. Por la Real Academia Española en 1928. Por segunda vez por la Real Academia Española, cuando en 1959 ratificó la categoria de lengua independiente con la misma categoría que la valenciana y la catalana (Boletín de la R.A.E número correspondiente a los meses de septiembre/diciembre de 1959).
En 1833 el poeta Buenaventura Aribau compone “ Oda a La Patria “ un poema convencional , escrito en Madrid, en homenaje a su jefe comercial, un tal Remisa con motivo de su fiesta onomástica. En esta poesía, el tal Aribau no habla aún de “lengua catalana”. Sólo nombra, nada menos que cinco veces, a la “llengua llemosina” como su lengua materna. Los nacionalistas lo exaltan como una exaltación de la lengua catalana, pero si lo leen, verán que su exaltación es para el lemosín. La quinta estrofa dice así:
En llemosi soná lo meu primer vagit,
quant del mugró matem la dolça llet bebia;
en llemosi al Senyor pregaba cada dia,
e cántichs llemosins somiaba cada nit.
Esta oda inicial de Aribau fue seguida por Rubió y Orts en su Lo Gayter del Llobregat, en el año 1841.
En 1842 el Padre de la Romanística Europea, el alemán Friedrich Diez, publica la primera edición de su “Gramática de las Lengua Románicas “ en la que expone su clasificación de seis lenguas fundamentales “por su importancia literaria”, nacidas del rompimiento del latín :
Dos al este: Italiano y Rumano
Dos al sur-oeste: Español y Portugués
Dos al nor-oeste: Provenzal y Francés
En esta clasificación no se deja ningún sitio especial al catalán , que es asignado al “dominio del Provenzal” y no es considerada lengua romance independiente, “además de existir en estado latente su fraccionamiento dialectal” (V. E. Vidos: ”Manual de Lingüística Románica”. Universidad de Nimega. 1963). Cataluña fue, hasta el 1906, un mosaico de dialectos.
Antonio de Bofarull y Mariano Flotats, (catedráticos de la universidad de Barcelona y archiveros de la corona de Aragón) en 1.848 tradujeron al castellano y editaron “La Historia de la vida del Monarca don Jaime I de Aragón, el Conquistador”. Como ellos hacen constar, partiendo de lo escrito por el mismo monarca en LEMOSIN. En el prólogo de dicha biografía Antonio Bofarull, repite más de 20 veces las excelencias del limosín, pero 26 años más tarde edito Antonio Bofarull una gramática, la segunda de llengo catalana, haciendo costar en el prólogo que la llengo catalana no venia del lemosín. ¿Cuándo mintió, en 1848 o en 1878?.
En 1850 Antonio de Bofarull, traduce la crónica del Rey Pedro IV El Ceremonioso ó Punyalet, en la portada podemos leer: Escrita en Lemosin por el mismo Monarca, y traducida al castellano y anotada por Antonio de Bofarull. Unos años después, (1854), editan una segunda edición donde cambian el lemosin, por catalán.

colección documentos inéditos archivo corona Aragón, Próspero de Bofarull
El 1 de Mayo de 1859 se celebran los primeros “Juegos Florales de Barcelona: Patria. Fides. Amor” bajo los auspicios del archivero Próspero de Bofarull y Mascaró. En la convocatoria de 1860 se nombra secretario “dels Jochs Florals” de Barcelona a Adolfo Blanch en la que cada concursante todavía usaba "su" particular ortografía, lo que revela la caótica situación de la ortografía catalana, que todavía era llamada "llemosí" por Aribau y otros. El panorama catalán era el de un mosaico de dialectos provenzales de camino hacia la “selección natural” por imposición del dialecto barceloní ( al ser el más hablado).
El 9 de febrero de 1861 se intenta en Barcelona una nueva reunión para "unificar" la ortografía que, hasta entonces, era caótica. La reunión para "normalizar" en la que participaron Milá y Fontanals, Víctor Balaguer, Blanch, Flotats y Bofarull fue un auténtico fracaso.
El Consistorio de los Juegos Florales trataba de conseguir la "normalización" de la ortografía, que seguía caótica, y se presentan dos proyectos: uno de Milá y Fontanals y otro el de l´Academia de les Bones Lletres de Balari. El Consistorio de Barcelona se vio ante dos proyectos enfrentados pero, para evitar una especie de guerra civil interna, se evitó tomar una decisión.
1862:
El escritor de Fórnoles Braulio Foz en la Revista de Cataluña, escribe;
No sé hablar el catalán pero lo entiendo perfectamente, porque en mi tierra (la que llamamos Bajo Aragón) hay pueblos donde se confunden todas las que se han hablado en España, dominando empero la lemosina con un dialecto casi de ella en cada pueblo, así que los naturales de ellos tienen mucha facilidad para entender a los valencianos y a los catalanes (pág. 401) …… tiene pues aun más dialectos la lengua catalana o lemosina en estas nuestras provincias, distinguiéndose entre otros el catalán propio, el mallorquín, el valenciano, el ampurdanés y el que llamaremos literano -por errata, el original dice literario- (pág.404).
/ Literano, de La Litera, La Llitera, comarca de Huesca /
Como entre los dialectos del catalán he nombrado el literano, y podrá ser que hasta el nombre sea nuevo para muchos, me ha parecido declarar cual es, sin que por eso insista en que se conserve el nombre. Es pues el que se habla en algunos pueblos entre el Cinca y el Segre, especialmente en Tamarite. Y también es muy parecido y casi el mismo que se habla en varios pueblos de nuestra Tierra Baja entre Cataluña y Valencia, habiendo sido sus pobladores después de la reconquista, aragoneses de los llanos y de las montañas, catalanes de las riberas del Segre y aún del centro de Cataluña, y algunos antiguos pobladores (págs. 406-407).
En 1871 Friedrich Díez publica la tercera edición de su "Gramática de las Lenguas Románicas" en la que mantiene su clasificación anterior en las seis lenguas fundamentales por su importancia literaria, nacidas del rompimiento del Latín, dos años mas tarde Mayans i Siscar también afirmaba que “el catalán es un dialecto del lemosín” (“Orígenes del español”. Madrid 1873). Fue Milá i Fontanals quien propago el bulo sobre la “clasificación rigurosamente científica del catalán“.
En 1890 el filólogo suizo W. Meyer-Lübke publica su obra : ”Gramática de las Lenguas Románicas” en la que continúa la misma clasificación de Díez y donde dice (pág 4):” En el este la transición se opera poco a poco con el catalán en el Rosellón: esta última habla (parler), que no es más que un dialecto provenzal”...
"Le catalán qui n'est qu'un dialecte provenzal transporté en Espagne au VIII siècle, pénétra de plus en plus vers le Sud pendant la lutte des rois d'Aragón contre les Arabes."
En la revista "L´Avenç" del 31 de Marzo de 1891 el joven ingeniero cubano Pompeyo Fabra i Poch, Jaume Massó i Torrents, Joaquim Casas i Carbó dicen que una misma ortografía para el catalán, el valenciano y el mallorquín es "impossible perquè és contra natura”. (Algo muy distinto será el tono amenazante del mismo Pompeyo Fabra a los valencianos, en 1930, cuando quiso imponer su normativa I.E.C. del dialecto barceloní: “El que aneu a fer es molt arriscat”...). Los hombres de L´Avenç, desentendiéndose de la antigua koiné, se lanzaron a la actualización y sistematización del dialecto barceloní con el fin de convertirlo en el moderno catalán literario. Y así, entre todo el mosaico de dialectos catalanes nacidos del provenzal, eligieron e impusieron como “standard” de referencia el “infame e infecto dialecto barceloní”, según definición del erudito Padre Batllori.
valencià, català, valenciano, catalán

Pompeyo Fabra publica su “Ensayo de gramática del catalán moderno” donde explica que el sistema gramatical que se va a adoptar será una normativa que tome como modelo el dialecto barceloní y no el del interior, más rural, porque el barceloní era “la parla más viva” de las que entonces se hablaban....
En 1904 el cura payés mallorquín mosén Antoni Alcover organiza el I Congreso Internacional de la Lengua Catalana y utiliza al profesor alemán Bernhard (BernardoSchadel para hacer viable una primera gramática catalana, expuso a sus asesores barceloneses el proyecto del profesor alemán, pero lo encontraron irrealizable porque no existía en toda Cataluña ni una docena de lingüistas especializados capaces de hacer el estudio de una manera científica ni con garantías de seriedad. El 13 de Octubre se inauguró el congreso en el Teatro Principal de Barcelona con un discurso patriotero y de tintes exaltados por Mosén Alcover, alentando a todos los catalanes a "crear" la primera gramática y diccionario de la lengua catalana.
Prat de la Riba, quien creó el Instituto de Estudios Catalanes en 1912, presidente de la Diputación de Barcelona, y presidente de la primera Mancomunidad de Cataluña, sistematizador y potenciador del independentismo catalán, dice:
 “En las costas del mar Sardo va a encontrarse la etnos ibérica, la nacionalidad ibera extendida desde Murcia al Ródano, o sea desde las gentes libio fenicias de Andalucía oriental hasta los ligures de la Provenza”.
En el Levante de la península Ibérica se dan por lo menos los siguientes dialectos con las características precedente de una evolución del latín vulgar sobre un sustrato de la lengua ibera: Apitxat - apichat, Meridional, Alicantí, Mallorquí (de Tarbena i la Vall Gallinera), Valencià, Murciá (desaparecido), Ribagorçà, Pallarès, Lleidatà, Tortosí, Matarraña - Matarranya, Maestrat, Castellonenç Salat de la Costa Brava (Sa Costa Brava), Barceloní, Tarragoní, Xipella, Menorquí, Eivissenç. A las que hay que añadir el chapurriau de la franja oriental de Aragón. O la franja del meu cul.

chapurriau
A estos dialectos, localizados en España hay que añadir todas las variantes de la lengua occitana, localizadas en el sur y centro de Francia, que tienen las mismas características de las españolas, entre ellas el limosín, el aranés ( que viene del auvernhat - gascón según fuentes), el gascón, el provenzal (la lengua de los trovadores), el vivaroaupenc.
Gerhard Rohlfs lingüista y Romanista Alemán, en 1926 Catedrático de Filología Románica en la Universidad de Tubinga, alumno de Friedrich Díez, defiende el mismo criterio científico que su profesor.
El Filólogo suizo-alemán Meyer Lübcke en su libro dice: “el catalán, que no es más que un dialecto del PROVENZAL” (Grammaire des Langues Romanes". Paris.1890. Pág. 13).

Otro filólogo José o Josep María Guinot (Castellón) afirma: "prenent com a base per a tota Catalunya la modalitat llingüística de Barcelona, dialecte barceloní, el més impur de tots” (“Qüestions de Llengua”. Real Academia Cultura Valenciana. Serie Filológica.1990). http://racv.es/
En 1946 Josep Romeu funda la Societat Catalana d'Estudis Històrics, brazo armado cultural de la burguesía feixista catalana para la reinterpretación" de la historia. A sus colaboradores, Miguel Dolç y Guillem Colom les obsesionaba una idea: extender el "normalitzat" al Reino de Valencia. Todavía no se habían fijado en Aragón.
En 1959 la Real Academia Española adoptó el importantísimo acuerdo, escamoteado, de sustituir el término dialecto por el de lengua, y ello especialmente por razones científicas. Poseemos el fidedigno testimonio de Julio Casares, Secretario Perpétuo a la sazón:
"También ha estado en cierto modo presente la política en las recientes deliberaciones de la Academia, SE HA DADO EL VISTO BUENO a totalitarismo, antimilitarismo, antisemita y antisemítico (...) Y no está exenta de alcance político la RECTIFICACIÓN QUE SE HA HECHO en las definiciones del catalán, valenciano, mallorquín y balear con el fin de AJUSTARLAS A LAS EXIGENCIAS DE LA LINGÜÍSTICA, dando de paso espontánea satisfacción a los naturales de las respectivas regiones. Del VALENCIANO, por ejemplo, se decía dialecto de los valencianos. AHORA SE LE RECONOCE LA CATEGORÍA DE LENGUA, y se añade que es la hablada en la mayor parte del antiguo reino de Valencia; y la nueva definición del catalán pondrá término a las consultas que recibo un día sí y otro no, para que diga si es lengua o dialecto. Hela aquí: Lengua romance vernácula que se habla en Cataluña y en otros dominios de la antigua corona de Aragón".
En 1972 D. Antonio Ubieto Arteta, catedrático de Historia Medieval de la Universidad de Valencia y archivero de la Corona de Aragón, lee en el Paraninfo su lección magistral “Los Orígenes del Reino de Valencia” en la inauguración de curso 1972-73. En esa investigación el profesor Ubieto desmonta todas las falsas teorías catalanas que se querían imponer en la Universitat de Valencia sobre la conquista del Reino de Valencia y demuestra que el porcentaje de catalanes venidos a Valencia fue escaso (algo que innumerables veces hemos denunciado en esta pagina), y no pudieron traer la lengua, porque “el romanç valencià” ya existía en el Reino moro de Valencia.
A partir de ese momento el profesor Ubieto y su equipo es acosado y amenazado de muerte por las nuevas huestes catalanizantes que se habían apoderado materialmente de la Universidad y tiene que trasladarse a la Universidad de Zaragoza, y así, poco a poco, el monolitismo histórico-lingüístico catalán acabó con el pluralismo libre pensante que durante tantos años había ilustrado las aulas literarias universitarias. Esa asfixiante situación es la que ha perdurado y perdura. Y la universidad de Zaragoza ya se ha contaminado. Un ejemplo: Javier Giralt Latorre, pero hay más.
Ver AVL = IEC = Ascuma en Calaceite.
En 2003 el Profesor Blanchet afirma que el catalán es un dialecto provenzal y advierte de las presiones lingüísticas desde Cataluña.
Francisco Rodríguez Adrados Filólogo y Académico experto en lenguas clásicas en febrero de 2008 recuerda que antes del siglo XX solo existían dialectos y fue Pompeyo Fabra quien estableció el catalán como una lengua. Miembro de la Real Academia Española y de la Real Academia de la Historia es autor de Historia de las lenguas de Europa.

José Angeles Castelló reconocido lingüista y profesor docente durante 18 años en Estados Unidos dirigiendo el departamento de Estudios Hispánicos en la Universidad del estado de Florida reconoce las diferencias lingüísticas de los territorios de la Corona de Aragón y citando a Kosh:
Las lenguas mueren por los niños, una persona mayor no puede renunciar a su lengua, pero el niño que de momento no tiene una lengua los maestros se la imponen (lo estamos viendo en la actualidad).
No es el catalán una lengua románica que siempre haya estado entre las lenguas en personalidad propia: todo lo contrario, era considerado como una variedad dialectal de la lengua provenzal, y sólo desde hace relativamente poco, ha merecido la categoría de lengua neolatina independiente (Gramática histórica catalana. Editorial Gredos).
A. Badia Margarit. Rector de la Universidad de Barcelona.
occitano, catalán

Resumiendo:
No fue hasta el I Congreso de la Lengua Catalana (1906) en la que el catalán abandonó su condición de dialecto para adquirir de forma oficial el estatus de lengua independiente por primera vez en su historia. Hasta entonces el catalán era considerado un dialecto de las lenguas de Oc.
Hoy, mayo 2016, los habitantes de Limoges (centro de Francia) que conozcan el limosín, no tienen dificultad para comprender los dialectos hablados en la región de Cataluña, o en la de Valencia, lo que confirma que existe una misma lengua fraccionada en dialectos, algunas de cuyas piezas son los dialectos usados en el pasado y en la actualidad en el territorio llamado Cataluña.
¿Porque si en Cataluña, como hemos probado no se crea una léxica común hasta 1906 quieren imponernos su léxica cuando los territorios en cuestión llevan siglos con su propia cultura y tradición?, ¿que interés sino es el meramente político mueve los hilos de esa imposición lingüística?
als presentz, als que son per venir, for durable que tots los omnes qui son e seran en Osca

Quiero invitar a las fuerzas políticas de Aragón, Baleares y Valencia a defender nuestra cultura que sin duda tiene mucho recorrido común con Cataluña, ante la imposición que desde la Generalidad catalana quieren imponernos. Durante siglos fuimos una Corona temida y respetada, que ese respeto se mantenga entre los territorios que en antaño formamos la gloriosa Corona de Aragón.