Pininfarinetes, diseño de automóviles, disseny, CRB, Calaceite, Calasseit, Calaseit, Calaceit, calaceitano, Kalat-Zeyt, Pininfarina, farinetes de Calaseit, catalanisme de debò, catalanista, català, dialecte català, dialecte occitan catalan, lengua provenzal, provençal, provençau, Provence, Provença, Provintia, linguae Romanae rusticae, lengua romance rústica, romanç, romans, arromanzar, arromançar, arromançat, arromansat, provenzal-catalán, provençal-catalan
viernes, 31 de julio de 2026
Tornes, Torrar, Torrid, Tort, Torser, Torsser - Tórdola - Tortuga
martes, 18 de mayo de 2021
Capitol CIII (ciij). Com lo glorios Joseph staua temeros pensant en lo estrem de la mort.
Capitol CIII (ciij). Com lo glorios Joseph staua temeros pensant en lo estrem de la mort.
Venint lo terme per lo senyor asignat: que lo sanct home joseph deuia retre la anima sua: temoros de si mateix recordantse de la freuoltat de natura humana: pensant que en la larga vida sua no hagues comes alguna cosa digna de reprensio. Quia bonarum mentium est ibi culpam timere: vbi culpa non est. Car de les bones penses e virtuoses se pertany tembre esser culpable de ço que no es nenguna culpa. E aquell engana si mateix: que cuyda esser quiti de peccat e culpa: ans deuen dir los mortals fills de Adam: confessant la misericordia sua. ¶ Si dixerimus quoniam peccatum non habemus ipsi nos seducimus et veritas in nobis non est. E perço en la present vida: negu no pot esser segur de si mateix: fins sia passat per aquell stret juy de la mort: en lo qual sera fet examen de la vida de cascu: en presencia de aquella sauiesa diuina: a qui totes coses son manifestes e excusacio neguna donar nos pot. E de aquest estret juy es dit. ¶ Cum rex iustitie sederit in trono: quis gloriabitur castum se habere cor: Aut quis gloriabiter mundum se esse a peccato: Car com lo rey de justicia seura en la sua cadira judicial e voldra fer examen de les nostres obres: quis gosara gloriejar que haja agut lo cor pur ne cast: ne qui gosara dir que sia munde de peccat: com ignorem del tot les obres nostres de quina estima son dauant deu: o si son dignes de premi o de pena. car diu job. ¶ Nunquid homo dei comparatione iustificabitur. Volent dir que la baxea del home per sanct que sia: comparat a laltitut de nostre senyor deu: no pot esser justificat ne sens culpa trobat. E perço aquest sanct hom joseph ple de sauiesa: ab tot hagues viscut virtuosament vehentse tant propinque a la mort: alterat de aquests tals pensaments temoros de si dix. ¶ Tremens factus sum ego: et timeo dum discussio venerit atquem ventura ira. Volent dir. yo so posat en gran temor e tremolament: car lo temps es vengut en lo qual la vida mia te a esser examinada. E so cert que qui mes gracies ha rebut de mes te a donar compte. ¶ E com yo entrels mortals sia stat per nostre senyor deu tant exalçat: que la cura del seu fill maja comanat: quin compte li pore retre de aquesta gran dignitat en que ma posat: Car los angels nostenen per dignes de seruir aquest senyor. Que dire yo: que so pols e cendra: e no se si lo seruir es stat accepte a sa magestat: ans tem. Ne exeat iusticie regl´a d´thesauris illi9: et inueniatur tortum: quod videatur rectum. Car no se si exiria aquella regla de justicia dreta: dels alts secrets diuinals e que trobe en mi tort: ço que yo estimaua esser dret. Car negu no sab jutjar de si la veritat de les obres sues: e perço es ben dit. ¶ Ne laudaueris hominem in vita sua: lauda post vitam magnifica post consumationem: lauda nauigantis felicitatem: sed cum venead portum: Lauda ducis virtutem: sed cum peruenerit ad trihumphum. Car negu no deu esser loat en la vida present: per les grans mutacions que en aquella poden venir ans de la fi. E la seguretat del home nos pot hauer sino apres la mort. e lauors es digne de esser loat e magnificat puix virtuosament ha acabat la peregrinacio sua. Car lo qui nauega ab gran felicitat e bonança: no pot esser dignament loat: fins que es peruengut al port de seguretat. Ne lo valent caualler meritament no es loat fins que seu en la thriumphal cadira: e reb la corona de la victoria. E perço ab molta raho deu star lo home reçelos del juhi seu: per sanctament que haja vixcut. Car sab lo jutge esser tan just: que no lexa res impunit: del qual es dit. ¶ Qui seruiunt ei: non sunt stabiles et in angelis suis reperit prauitatem: quanto magis hi qui habitant domos luteas: qui terrenum habent fundamentum. Car en los angels qui en tanta excellencia hauia creat ha trobat tant que punir: quant mes trobara: en lome qui sta e habita en casa de fanch hauent los fonaments de terra: Car lo cors mortal qui es de miserable fanch te lanima del home axi closa e tancada en la present vida: que no pot veure ne sentir sino coses terrenals: ne pot fer juy de si mateixa: trobantse en tal preso: en la qual totes les coses li son fosques: e res clar no veu. e perço deu dir lo home dins sa consciencia. ¶ Si iustificare me voluero: os meum condempnabit me. Si innocentem ostendere: prauum me comprobabit. Volent dir. Si yom vull justificar la mia boca me condamnara. car confessant yo esser home: me constituixch peccador, e com mes me vull monstrar innocent e sens culpa: pus manifests faç los defalliments e culpes mies. E perço din molt be Dauid en lo psaltiri. ¶ Sciant gentes quoniam homines sunt. Car la persona qui humiliar se vol: no li cal sino que conegua que es home: E lauors sera cert quantes son les miseries que seguex en la natura del home. e conexera quanta raho te de humiliarse e de tembre en tota la vida sua. Car qui les coneix tostemps troba dins si causes de perill: quel fan viure en gran temor del juy de deu. e aquesta es la vera sauiesa quel home deu studiar en la vida present: esforçant se en perfetament conexer si mateix e tembre e amar lo seu pare e creador: qui es jutge dreturer. E daquesta virtuosa temor: parla lo ecclesiastich dient. Ynicium (Inicium, initium) sapientie: timor domini. Volent dir que lo començ de sauiesa es tembre deu: e en altre loch diu. Timenti dominum bene erit in extremis: et in die functionis sue benedicetur. Car qui tem deu durant la vida sua: gran misericordia e be trobara en lo extrem de la mort: e en lo dia de la fi sua sera beneyt e rebra aquella gracia final: que eternalment durara. E per ço com lo glorios joseph spos de la senyora nostra era stat molt largament en la sobirana scola de virtuts: ço es en la companyia del senyor e de la sua mare aprengue aqui sta sciencia virtuosa e tan profitosa de sancta temor: la qual ell mostra en lo temps que era mes necessaria ço es en la hora de la mort. Car aqui es tot lo perill dels mortals: e perço es scrit. ¶ Ubi te inuenero: ibi te iudicabo. Car en lo stament quel home es trobat en la mort en aquell es jutgat: perque es sobirana sauiesa tembre en cars de tan gran perill.
domingo, 2 de junio de 2019
JORNADA CUARTA. NOVELA SÉPTIMA.
Ñabíe an aquella part del jardí aon Pasquino y Simona habíen anat, una grandíssima y hermosa mota de sauvia, y al seu peu se van assentá. Habén parlat mol de una berena que an aquell hort volíen fé, Pasquino, giranse cap a la gran mota de sauvia, va agarrá algunes fulles de ella y va escomensá a refregás en elles les dens y les genives, dién que la sauvia los llimpiabe mol be de consevol cosa que haguere quedat después de minjá. Y después de llimpiás les dens va torná a la conversa de la berena de la que estaben parlán primé. Y casi no habíe parlat gens cuan va escomensá a cambiásseli tota la cara, va pedre la vista y la paraula y en poc rato se va morí. Veén aixó Simona va escomensá a plorá y a cridá al Tort y a Lagina, que rápidamen van acudí en los talons al cul, y veén a Pasquino no sol mort, sino ya tot unflat y ple de taques fosques per la cara y per lo cos, va bramá lo Tort:
Y habén fet un gran abalot, va sé sentit per mols que vivíen prop del jardí, y va aná escampanse lo rumor. Trobanlo mort y unflat y sentín doldres al Tort li "van fotre la martellada" (la culpa) a Simona de habél envenenat en engañs. Ella, per lo doló del acsidén que li habíe tret al seu amán, casi fora de sí, no sabén excusás, va sé cregut per tots que habíe sigut com lo Tort díe; per lo que, arrestanla, plorán sempre ella mol, va sé portada al palau del podestá. Insistín allí lo Tort, lo Rechoncho y lo Desmañat, compañs de Pasquino que habíen arribat, un jues sense fé llarg lo assunto se va ficá a interrogala sobre lo fet y, no podén compendre ella en qué podíe habé obrat mal o sé culpable, va volé, están ell presén, aná aon estabe lo cos mort y contali in situ com habíe passat. Fenla portá sense cap soroll cap allí, li va preguntá cóm habíe sigut. Ella, arrimanse a la mota de sauvia y habén contat tota la historia abáns per a donáli a entendre lo que habíe passat, va fé lo que Pasquino habíe fet, refreganse contra les dens una de aquelles fulles de sauvia. Lo Tort, Rechoncho y Desmañat y uns atres amics y compañs de Pasquino, se queixáen en presensia del jues, y demanáen que lo foc fore lo cástic. La pobreta, per lo doló del amán perdut y per la temó de la pena demanada per lo Tort, estabe apocadeta, y per habés refregat les dens en la sauvia, va patí aquell mateix acsidén que antes habíe patit Pasquino, no sense gran maravilla de tots los que estaben presens.
¡Oh, almes felises, a qui un mateix día va passá lo ardén amor y acabá la mortal vida; y mes felises si juntes a un mateix puesto ton vau aná; y felissíssimes si a l’atra vida se vol, y tos voléu com u vau fé an ésta! Pero mol mes felís l´alma de Simona en gran mida, per lo que respecte al juissi de los que, vius, detrás de ella ham quedat. La seua inossensia no va caure daball de los testimonis del Tort, del Rechoncho y del Desmañat (potsé cardadós o homens mes baixos). Lo jues, tot parat per lo acsidén, jun en los que allí estaben, no sabén qué di, va callá un bon rato; después, en lo juissi mes cla, va di:
jornada-cuarta-novela-octava
JORNADA CUARTA. NOVELA SÉPTIMA.
vol a Pasquino; están juns a un hort; Pasquino se refregue les dens
en una fulla de sauvia y se mor; Simona es arrestada, y volén
mostráli al jues cóm va morí Pasquino, refregánse les dens en una
de aquelles fulles, se mor de la mateixa manera.
Pánfilo habíe acabat la seua história cuan lo rey, sense mostrá cap
compassió per Andreuola, mirán a Emilia, li va fé un gesto volén
di que contare la seua, y ella va escomensá: volgudes compañes, la
história contada per Pánfilo me porte a contáton una en cap cosa
pareguda a la seua mes que va passá a un jardí, y del mateix modo
arrestada, com u va sé Andreuola, no per forsa ni per virtut sino
per inesperada mort se va librá de la justíssia. Y com ya se ha dit
mes vegades entre natros, encara que Amor de bon grado habite a les
cases de los nobles, no per naixó fuch de les de los pobres y tamé
an elles amostre alguna vegada les seues forses de tal manera que com
a poderossíssim siñó se fa tíndre temó de los mes rics. Tornaré
a la nostra siudat, de la que avui, contán diverses coses, vagán
per varies parts del món, tan mos ham alluñat.
Va
ñabé, pos, no fa encara mol tems, a Florencia, una jove mol hermosa
y pita per a la seua condissió, ere filla de pares pobres, que se
díe Simona; y encara que tinguere que guañás en les seues mans lo
pa que volíe minjá, y per a subsistí filare llana, no va sé cap
impedimén per a que Amor li apareguere al cap dels actes y paraules
amables de un mosso de igual condissió, que li portáe la llana per
a filá, de nom Pasquino. Volénlo mol y no atrevinse a res mes,
filán, a cada volta de llana que se enroscabe al fus tiráe mil
suspiros mes caléns que lo foc al enrecordássen de aquell que li
portabe la llana per a hilvanála.
Ell,
per un atra part, volén que se filare be la llana del seu mestre,
com si sol la que Simona filabe, y no cap atra, haguere de sé prou
per a fé totes les teles, mes assobín que a les atres hilvanadores
la solissitabe. Per lo que, solissitán un y l’atra gosán al sé
convoyada, va passá que, agarrán ell mes valentía de la que solíe
tíndre y ella traénse la temó y vergoña de damún, se van ajuntá,
y los va agradá tan que no se podíen aguantá de trobás. Y aixina
lo seu plaé se va inflamá mes, y va passá que Pasquino li va di a
Simona que volíe que trobare lo modo de aná a un jardí aon ell
volíe portála, per a que allí mes al ample y en menos temó
pugueren está juns. Simona va di que sí, y donánli a entendre a
son pare, un domenge después de diná, que volíe aná a la
bendissió de San Galo, en una compaña seua de nom Lagina, al jardí
que li habíe mostrat Pasquino sen va aná, aon lo va trobá en un
compañ seu de nom Puccino, de mote lo Tort. Allí, escomensán un
amorío entre lo Tort y Lagina, ells se van retirá a una part del
jardí a disfrutá dels seus plaés y al Tort y a Lagina los van dixá
a un atra.
Ñabíe an aquella part del jardí aon Pasquino y Simona
habíen anat, una grandíssima y hermosa mota de sauvia, y al seu peu
se van assentá. Habén parlat mol de una berena que an aquell hort
volíen fé, Pasquino, giránse cap a la gran mota de sauvia, va
agarrá algunes fulles de ella y va escomensá a refregás en elles
les dens y les genives, dién que la sauvia los llimpiabe mol be de
consevol cosa que haguere quedat después de minjá. Y después de
llimpiás les dens va torná a la conversa de la berena de la que
estaben parlán primé. Y casi no habíe parlat gens cuan va
escomensá a cambiásseli tota la cara, va pedre la vista y la
paraula y en poc rato se va morí. Veén aixó Simona va escomensá a
plorá y a cridá al Tort y a Lagina, que rápidamen van acudí en
los talóns al cul, y veén a Pasquino no sol mort, sino ya tot
unflat y ple de taques fosques per la cara y per lo cos, va bramá lo
Tort:
-
¡Ah, dona roína, l´has envenenat tú!
Y
habén fet un gran abalot, va sé sentit per mols que vivíen prop
del jardí, y va aná escampánse lo rumor. Trobánlo mort y unflat y
sentín dóldres al Tort li "van fotre la martellada" (la
culpa) a Simona de habél envenenat en engañs. Ella, per lo doló
del acsidén que li habíe tret al seu amán, casi fora de sí, no
sabén excusás, va sé cregut per tots que habíe sigut com lo Tort
díe; per lo que, arrestánla, plorán sempre ella mol, va sé
portada al palau del podestá. Insistín allí lo Tort, lo Rechoncho
y lo Desmañat, compañs de Pasquino que habíen arribat, un jues
sense fé llarg lo assunto se va ficá a interrogála sobre lo fet y,
no podén compendre ella en qué podíe habé obrat mal o sé
culpable, va volé, están ell presén, aná aon estabe lo cos mort y
contáli in situ com habíe passat. Fénla portá sense cap soroll
cap allí, li va preguntá cóm habíe sigut. Ella, arrimánse a la
mota de sauvia y habén contat tota la história abáns per a donáli
a entendre lo que habíe passat, va fé lo que Pasquino habíe fet,
refregánse contra les dens una de aquelles fulles de sauvia. Lo
Tort, Rechoncho y Desmañat y uns atres amics y compañs de Pasquino,
se queixáen en presénsia del jues, y demanáen que lo foc fore lo
cástic. La pobreta, per lo doló del amán perdut y per la temó de
la pena demanada per lo Tort, estabe apocadeta, y per habés refregat
les dens en la sauvia, va patí aquell mateix acsidén que antes
habíe patit Pasquino, no sense gran maravilla de tots los que
estaben preséns. ¡Oh, almes felises, a qui un mateix día va passá
lo ardén amor y acabá la mortal vida; y mes felises si juntes a un
mateix puesto ton vau aná; y felissíssimes si a l’atra vida se
vol, y tos voléu com u vau fé an ésta! Pero mol mes felís l´alma
de Simona en gran mida, per lo que respecte al juissi de los que,
vius, detrás de ella ham quedat. La seua inossénsia no va caure
daball de los testimonis del Tort, del Rechoncho y del Desmañat (potsé cardadós o homes mes baixos). Lo jues, tot parat per lo
acsidén, jun en los que allí estaben, no sabén qué di, va callá
un bon rato; después, en lo juissi mes cla, va di:
-
Pareix que esta sauvia es venenosa, lo que no sol passá en cas de la
sauvia. Pero per a que no pugue matá a dingú mes, que se tallo
hasta les arraíls y se avío al foc. Lo que ere guardia del jardí
ya u estáe fen en presénsia del jues, y encara no acababe de tombá
la gran mota cuan va apareixe la raó de la mort de los dos amáns.
Ñabíe daball de la mota de aquella sauvia un sapo jagán, y van
pensá que la sauvia se habíe envenenat per culpa del sapo. Al sapo,
no atrevinse dingú a arrimásseli, li van ficá al voltán una pila
grandíssima de lleña, y allí jun en la sauvia lo van sucarrá, y
se va acabá lo prossés del siñó jues per la mort del pobret
Pasquino. Ell, jun en la seua Simona, tan unflats com estaben, per lo
Tort y lo Rechoncho y lo Morro Gorrino y lo Desmañat van sé
sepultats a la iglesia de San Paolo, de aon probablemén eren
feligresos.
jornada-cuarta-novela-octava
JORNADA CUARTA. NOVELA SÉPTIMA.
Ñabíe an aquella part del jardí aon Pasquino y Simona habíen anat, una grandíssima y hermosa mota de sauvia, y al seu peu se van assentá. Habén parlat mol de una berena que an aquell hort volíen fé, Pasquino, giranse cap a la gran mota de sauvia, va agarrá algunes fulles de ella y va escomensá a refregás en elles les dens y les genives, dién que la sauvia los llimpiabe mol be de consevol cosa que haguere quedat después de minjá. Y después de llimpiás les dens va torná a la conversa de la berena de la que estaben parlán primé. Y casi no habíe parlat gens cuan va escomensá a cambiásseli tota la cara, va pedre la vista y la paraula y en poc rato se va morí. Veén aixó Simona va escomensá a plorá y a cridá al Tort y a Lagina, que rápidamen van acudí en los talons al cul, y veén a Pasquino no sol mort, sino ya tot unflat y ple de taques fosques per la cara y per lo cos, va bramá lo Tort:
Y habén fet un gran abalot, va sé sentit per mols que vivíen prop del jardí, y va aná escampanse lo rumor. Trobanlo mort y unflat y sentín doldres al Tort li "van fotre la martellada" (la culpa) a Simona de habél envenenat en engañs. Ella, per lo doló del acsidén que li habíe tret al seu amán, casi fora de sí, no sabén excusás, va sé cregut per tots que habíe sigut com lo Tort díe; per lo que, arrestanla, plorán sempre ella mol, va sé portada al palau del podestá. Insistín allí lo Tort, lo Rechoncho y lo Desmañat, compañs de Pasquino que habíen arribat, un jues sense fé llarg lo assunto se va ficá a interrogala sobre lo fet y, no podén compendre ella en qué podíe habé obrat mal o sé culpable, va volé, están ell presén, aná aon estabe lo cos mort y contali in situ com habíe passat. Fenla portá sense cap soroll cap allí, li va preguntá cóm habíe sigut. Ella, arrimanse a la mota de sauvia y habén contat tota la historia abáns per a donáli a entendre lo que habíe passat, va fé lo que Pasquino habíe fet, refreganse contra les dens una de aquelles fulles de sauvia. Lo Tort, Rechoncho y Desmañat y uns atres amics y compañs de Pasquino, se queixáen en presensia del jues, y demanáen que lo foc fore lo cástic. La pobreta, per lo doló del amán perdut y per la temó de la pena demanada per lo Tort, estabe apocadeta, y per habés refregat les dens en la sauvia, va patí aquell mateix acsidén que antes habíe patit Pasquino, no sense gran maravilla de tots los que estaben presens.
¡Oh, almes felises, a qui un mateix día va passá lo ardén amor y acabá la mortal vida; y mes felises si juntes a un mateix puesto ton vau aná; y felissíssimes si a l’atra vida se vol, y tos voléu com u vau fé an ésta! Pero mol mes felís l´alma de Simona en gran mida, per lo que respecte al juissi de los que, vius, detrás de ella ham quedat. La seua inossensia no va caure daball de los testimonis del Tort, del Rechoncho y del Desmañat (potsé cardadós o homens mes baixos). Lo jues, tot parat per lo acsidén, jun en los que allí estaben, no sabén qué di, va callá un bon rato; después, en lo juissi mes cla, va di:
jornada-cuarta-novela-octava









