Mostrando entradas con la etiqueta cofre. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta cofre. Mostrar todas las entradas

domingo, 23 de septiembre de 2018

SEGONA JORNADA. NOVELA CUARTA

Landolfo Rúfolo, empobrit, se fa corsario y, capturat per los genovesos, naufrague y se salve sobre una arqueta (cofreplena de joyes pressiosíssimes, y arreplegát a Corfú per una dona, ric torne a casa seua. 

Laureta estabe assentada a la vora de Pampínea; y veénla arribá al triunfal final de la seua história, sense esperá va escomensá a parlá aixina:
Mol grassioses dames, cap obra de la fortuna, segóns lo meu juissi, pot vóres mes gran que vore an algú desde la extrema miséria al estat real elevás, com la história de Pampínea mos ha amostrat que li va passá a Alessandro. Y per naixó, a consevol que sobre la proposta materia de ara en abán novelo, li sirá nessessari contá algo dins de estos límits y no me avergoñiré yo de contá una história que, encara que contingue mol grans miséries, no tingue tan espléndit desenllás. Be sé que, tenín aquella presén, sirá la meua escoltada en menos diligénsia; pero com no puc féu de un atre modo, siré disculpada per naixó.
Se creu que lo litoral desde Reggio a Caeta es la part mes amena de Italia. A la vora de Salerno ña un tall, un acantilat que abánse sobre lo mar al que los habitáns diuen la costa de Amalfi, plena de siudats minudetes, de jardíns plens de llimóns y de fons, y de homes rics y emprendedós en grans empreses mercantils. Entre les siudats ña una de nom Ravello a la que, si avui ñan homes rics, ne ñabíe fa tems un que va sé riquíssim, de nom Landolfo Rúfolo, que, no tenínne prou en la seua riquesa, dessichán doblála o duplicála, va está ell a pun de pédres en ella. Este, pos, aixina com sol sé la costum dels mercadés, fets los seus cálculs, va comprá un grandíssim barco y en los seus dinés lo va carregá tot de mercansíes y va navegá en ell cap a Chipre.
Allí va trobá que habíen arribat atres barcos en les mateixes mercansíes, per lo que no sol va tindre que véndre a baix preu alló que portabe, sino que, per a colocá les seues coses, va tindre casi que tirán algunes, aixina que casi se va arruiná. Y sentín per naixó grandíssima pena, no sabén qué fé y veénse de home riquíssim en poc tems convertit en casi pobre, va dessidí o morí o robán compensá este mal, per a que allí de aon ric habíe eixit no hi tornare pobre.
Y trobán un compradó per al seu barco inméns, en aquells dinés y en los atres que habíe tret de la seua mercansía, va comprá un barquet mes ligero per a piratejá, y en totes les coses nessessáries per an alló lo va armá y lo va carregá, y se va dedicá a apropiás de les coses dels demés, sobre tot dels turcos. En esta faena li va sé la fortuna mol mes benévola que li habíe sigut en comersiá. Potsé en sol un añ va assaltá y robá tans barcos de turcos que se va trobá en que no sol habíe tornat a guañá lo que habíe perdut en lo comérs, sino que u habíe doblat o duplicat. Pel que, enseñat pel doló de la primera pérdua, veén que ya ne teníe prou, se va di an ell mateix que en alló que teníe ya ere prou, y per naixó se va disposá a torná en alló a casa seua. Y en temó del comérs no se va molestá en invertí los seus dinés. En aquell barquet en lo que los habíe guañat, ficán los remos a la mar, va empéndre lo viache de tornada.
Y ya al Archipiélago arribat, se va eixecá per la nit un siroco que no sol ere contrari a la seua ruta, tamé ñabíe una mar mol grossa y lo seu barquet no haguere pogut soportáu, y a un entrán del mar que teníe una isleta se va refugiá, proposánse esperá un orache milló.
An aquella caleta, al poc rato, van arribá en prou faena dos grans naves de genovesos que veníen de Constantinopla, fugín del mateix que Landolfo habíe fugit; y esta gen, vist lo barquet y tallánli lo pas, sabén de quí ere per la fama y cuans dinés teníe, com eren afanosos de perres y avarissiosos, se van disposá a robáli. Y, fen baixá an terra una part de la gen, ben armats en ballestes, los van fé aná a un puesto desde lo que cap persona podríe baixá del barquet si no volíe que les fleches o saetes lo dixáren com un coladó; y ells fénse remolcá per les canoes (chalupes) y ajudats pel mar, se van arrimá al barquet de Landolfo, y en mol poca ressisténsia, en poc tems, en tota la seua chusma y sense pédre un sol home, se van apoderá de tot; y fen vindre a Landolfo a una de les dos naves y agarrán tot lo que ñabíe al barquet, lo van afoná, apresánlo an ell, cubert sol per una pobre jupeta (justillo). Al día siguién, habén cambiat lo ven, les naves van eixecá (izar) les veles, y tot aquell día van navegá; pero al caure la tarde va moure un ven de tronada, y les oles altíssimes van separá a una coca de l’atra. Y per la forsa de este ven va passá que aquella a la que anabe lo pobre Landolfo, en grandíssima forsa prop de la isla de Cefalonia va chocá contra un arrecife y com un vidre asclat contra un muro se va obrí tota y se va desfé en trossets. Los desdichats misserables que an ella estaben, están lo mar plenet de mercansíes que flotaben y de caixóns y taulóns, com en casos pareguts sol passá, encara que oscuríssima la nit estiguere y lo mar grossíssim y abalotat, nadán qui sabíe nadá, van escomensá a agarrás a les coses que sels paraben dabán.
Entre ells, lo pobret Landolfo, que encara que lo día anterió habíe cridat a la mort moltes vegades, preferín viure y torná a casa pobre com se veíe, al vórela tan prop va tindre temó de ella; y com los demés, al víndreli a les máns una fusta que flotabe se va agarrá an ella com una caparra, per si Déu, per a no aufegás, li enviare alguna ajuda. Y puján al tauló com va pugué, veénse arrastrat pel mar y lo ven ara aquí ara allá, se va aguantá hasta lo clarejá del día. Vinguda la llum, mirán al voltán, cap cosa mes que núgols y mar veíe, y un cofre que, flotán sobre les oles del mar, a vegades se li arrimabe. Tenín temó de que aquell cofre lo tombare de un cop y lo faiguere aufegás, sempre que prop de ell veníe, com podíe, en la má, encara que poques forses li quedaben, lo apartabe. Se va desencadená de repén una ráfaga de ven y habén entrat al mar, aquell cofre li va fotre una saxada tan forta que la taula a la que flotabe va volcá y la va tindre que soltá. Va caure daball de les oles y va pugué torná a dal buceján, ajudat mes per la temó que per les forses, y va vore mol alluñada de ell lo tauló. Tenín temó de no pódre arribá an ella, se va arrimá al cofre, que estabe bastán prop, y ficat lo pit a la tapa, com podíe en los brassos lo anabe conduín. Y de esta manera, aviát pel mar ara aquí ara allá, sense minjá, y bebén mes del que hauríe vullgut, sense sabé aón estabe ni vore datra cosa que oles, va aguantá tot aquell día y la nit siguién. Y en son demá, o per grássia de Déu o perque la forsa del ven aixina u va fé, Landolfo, convertit en una esponja, agarránse fort en les dos máns a les vores del cofre va arribá a la playa de la isla de Corfú, aon una pobre doneta rentabe y pulíe los seus cacharros. 


Landolfo, convertit en una esponja, agarránse fort en les dos máns a les vores del cofre va arribá a la playa de la isla de Corfú,
isla de Corfú (clic a la imache per a aná a la wiki - Corfú)

Esta, al vórel vindre, sense distinguí en ell cap forma, tenín temó de alló y cridán va reculá espantada. Ell no podíe parlá y poc veíe, y per naixó res li va di; pero portánlo cap a la terra lo mar, ella va vore la forma del cofre, y mirán después mes fixamen va vore primé los seus brassos damún del cofre, y después va reconéixe la cara y va vore que ere un home. Per compassió moguda, va entrá una mica al mar que estabe ya tranquil y, agarránlo per los pels, an ell y al cofre va arrastrá cap a terra firme, y allí li va desenganchá les máns del cofre, y lo va portá a casa, y al cuidado de ell va ficá a una filla seua. Li van prepará un bañ calén, lo van refregá y rentá en aigua calenta, y va torná an ell la caló y algunes de les forses perdudes; y cuan li va pareixe li va doná una miqueta de bon vi y confitura, y uns díes lo va tindre allí hasta que ell, recuperades les forses, sen va doná cuenta de aón estabe.
A la bona dona li va pareixe que teníe que tornáli lo cofre, que ella habíe salvat, y díli que se buscare la vida; y aixina u va fé. Ell, que del cofre no sen enrecordabe, lo va agarrá, pensán que debíe váldre tan poc que no li serviríe ni per als gastos de un día; y al sospesál, com ere mol ligero, encara va menguá la seua esperansa. Pero lo va obrí después de traure los claus, per a vore lo que ñabíe dins, y va trobá moltes pedres pressioses, encadenades y soltes, de les que algo enteníe. Y veén que teníen un gran valor, alabán a Déu que encara no habíe volgut abandonál, se va reconfortá; pero com en poc tems habíe sigut assaeteat per la fortuna dos vegades, tenín temó de la tersera, va pensá que li conveníe tindre molta cautela per a pugué portá aquelles coses a casa seua; pel que en uns draps, com milló va pugué, embolicánles, li va di a la bona dona que no nessessitabe lo cofre, y que, si li apetíe, li donare un sac y se quedare en ell.
La bona dona u va fé de bona gana; y ell, donánli tantes grássies com podíe pel benefissi ressibit de ella, guardánse lo saquet a la faldeta, de ella se va separá; y va pujá a una barca, va aná a Brindisi y desde allí, de costa a costa se va atansá a Trani, aon, trobán a uns siudadáns seus que eren sastres, per amor de Déu lo van vestí, y los va contá totes les seues aventures, menos la del cofre; y ademés li van dixá un caball y lo van acompañá hasta Ravello aon per a sempre diebe que volíe torná.
Aquí, pareixénli está segú, donánli grássies a Déu que lo habíe guiát hasta allí, va deslligá lo seu saquet, y va vore que teníe tantes pedres y tan valuoses que, venénles al seu preu y encara per menos, ere dos vegades mes ric que cuan sen habíe anat. Y trobán lo modo de despachá les pedres, hasta Corfú va enviá una bona cantidat de dinés, per a pagá lo servissi ressibit, a la bona dona que lo habíe tret del mar; y lo mateix va fé a Trani als que lo habíen vestit; y lo demés, sense voldre comersiá ya mes, su va guardá y va aná gastán hasta lo final dels seus díes.

SEGONA JORNADA. NOVELA CUARTA

Landolfo
Rúfolo
, empobrit, se fa corsario y, capturat per los genovesos,
naufrague y se salve sobre una arqueta (cofreplena de joyes
pressiosíssimes, y arreplegát a Corfú per una dona, ric torne a
casa seua. 







Laureta
estabe assentada a la vora de Pampínea; y veénla arribá al
triunfal final de la seua história, sense esperá va escomensá a
parlá aixina:


Mol
grassioses dames, cap obra de la fortuna, segóns lo meu juissi, pot
vóres mes gran que vore an algú desde la extrema miséria al estat
real elevás, com la história de Pampínea mos ha amostrat que li va
passá a Alessandro. Y per naixó, a consevol que sobre la proposta
materia de ara en abán novelo, li sirá nessessari contá algo dins
de estos límits y no me avergoñiré yo de contá una história que,
encara que contingue mol grans miséries, no tingue tan espléndit
desenllás. Be sé que, tenín aquella presén, sirá la meua
escoltada en menos diligénsia; pero com no puc féu de un atre modo,
siré disculpada per naixó.


Se
creu que lo litoral desde Reggio a Caeta es la part mes amena de
Italia. A la vora de Salerno ña un tall, un acantilat que abánse
sobre lo mar al que los habitáns diuen la costa de Amalfi, plena de
siudats minudetes, de jardíns plens de llimóns y de fons, y de
homes rics y emprendedós en grans empreses mercantils. Entre les
siudats ña una de nom Ravello a la que, si avui ñan homes rics, ne
ñabíe fa tems un que va sé riquíssim, de nom Landolfo Rúfolo,
que, no tenínne prou en la seua riquesa, dessichán doblála o
duplicála, va está ell a pun de pédres en ella. Este, pos, aixina
com sol sé la costum dels mercadés, fets los seus cálculs, va
comprá un grandíssim barco y en los seus dinés lo va carregá tot
de mercansíes y va navegá en ell cap a Chipre.


Allí
va trobá que habíen arribat atres barcos en les mateixes
mercansíes, per lo que no sol va tindre que véndre a baix preu alló
que portabe, sino que, per a colocá les seues coses, va tindre casi
que tirán algunes, aixina que casi se va arruiná. Y sentín per
naixó grandíssima pena, no sabén qué fé y veénse de home
riquíssim en poc tems convertit en casi pobre, va dessidí o morí o
robán compensá este mal, per a que allí de aon ric habíe eixit no
hi tornare pobre.


Y
trobán un compradó per al seu barco inméns, en aquells dinés y en
los atres que habíe tret de la seua mercansía, va comprá un
barquet mes ligero per a piratejá, y en totes les coses nessessáries
per an alló lo va armá y lo va carregá, y se va dedicá a apropiás
de les coses dels demés, sobre tot dels turcos. En esta faena li va
sé la fortuna mol mes benévola que li habíe sigut en comersiá.
Potsé en sol un añ va assaltá y robá tans barcos de turcos que se
va trobá en que no sol habíe tornat a guañá lo que habíe perdut
en lo comérs, sino que u habíe doblat o duplicat. Pel que, enseñat
pel doló de la primera pérdua, veén que ya ne teníe prou, se va
di an ell mateix que en alló que teníe ya ere prou, y per naixó se
va disposá a torná en alló a casa seua. Y en temó del comérs no
se va molestá en invertí los seus dinés. En aquell barquet en lo
que los habíe guañat, ficán los remos a la mar, va empéndre lo
viache de tornada.


Y
ya al Archipiélago arribat, se va eixecá per la nit un siroco que
no sol ere contrari a la seua ruta, tamé ñabíe una mar mol grossa
y lo seu barquet no haguere pogut soportáu, y a un entrán del mar
que teníe una isleta se va refugiá, proposánse esperá un orache
milló.


An
aquella caleta, al poc rato, van arribá en prou faena dos grans
naves de genovesos que veníen de Constantinopla, fugín del mateix
que Landolfo habíe fugit; y esta gen, vist lo barquet y tallánli lo
pas, sabén de quí ere per la fama y cuans dinés teníe, com eren
afanosos de perres y avarissiosos, se van disposá a robáli. Y, fen
baixá an terra una part de la gen, ben armats en ballestes, los van
fé aná a un puesto desde lo que cap persona podríe baixá del
barquet si no volíe que les fleches o saetes lo dixáren com un
coladó; y ells fénse remolcá per les canoes (chalupes) y ajudats
pel mar, se van arrimá al barquet de Landolfo, y en mol poca
ressisténsia, en poc tems, en tota la seua chusma y sense pédre un sol home, se van apoderá de
tot; y fen vindre a Landolfo a una de les dos naves y agarrán tot lo
que ñabíe al barquet, lo van afoná, apresánlo an ell, cubert sol
per una pobre jupeta (justillo). Al día siguién, habén
cambiat lo ven, les naves van eixecá (izar) les veles, y tot aquell
día van navegá; pero al caure la tarde va moure un ven de tronada,
y les oles altíssimes van separá a una coca de l’atra. Y per la
forsa de este ven va passá que aquella a la que anabe lo pobre
Landolfo, en grandíssima forsa prop de la isla de Cefalonia va chocá
contra un arrecife y com un vidre asclat contra un muro se va obrí
tota y se va desfé en trossets. Los desdichats misserables que an
ella estaben, están lo mar plenet de mercansíes que flotaben y de
caixóns y taulóns, com en casos pareguts sol passá, encara que
oscuríssima la nit estiguere y lo mar grossíssim y abalotat, nadán
qui sabíe nadá, van escomensá a agarrás a les coses que sels
paraben dabán.


Entre
ells, lo pobret Landolfo, que encara que lo día anterió habíe
cridat a la mort moltes vegades, preferín viure y torná a casa
pobre com se veíe, al vórela tan prop va tindre temó de ella; y
com los demés, al víndreli a les máns una fusta que flotabe se va
agarrá an ella com una caparra, per si Déu, per a no aufegás, li
enviare alguna ajuda. Y puján al tauló com va pugué, veénse
arrastrat pel mar y lo ven ara aquí ara allá, se va aguantá hasta
lo clarejá del día. Vinguda la llum, mirán al voltán, cap cosa
mes que núgols y mar veíe, y un cofre que, flotán sobre les oles
del mar, a vegades se li arrimabe. Tenín temó de que aquell cofre
lo tombare de un cop y lo faiguere aufegás, sempre que prop de ell
veníe, com podíe, en la má, encara que poques forses li quedaben,
lo apartabe. Se va desencadená de repén una ráfaga de ven y habén
entrat al mar, aquell cofre li va fotre una saxada tan forta que la
taula a la que flotabe va volcá y la va tindre que soltá. Va caure
daball de les oles y va pugué torná a dal buceján, ajudat mes per
la temó que per les forses, y va vore mol alluñada de ell lo tauló.
Tenín temó de no pódre arribá an ella, se va arrimá al cofre,
que estabe bastán prop, y ficat lo pit a la tapa, com podíe en los
brassos lo anabe conduín. Y de esta manera, aviát pel mar ara aquí
ara allá, sense minjá, y bebén mes del que hauríe vullgut, sense
sabé aón estabe ni vore datra cosa que oles, va aguantá tot aquell
día y la nit siguién. Y en son demá, o per grássia de Déu o
perque la forsa del ven aixina u va fé, Landolfo, convertit en una
esponja, agarránse fort en les dos máns a les vores del cofre va
arribá a la playa de la isla de Corfú, aon una pobre doneta rentabe
y pulíe los seus cacharros. 









Landolfo, convertit en una esponja, agarránse fort en les dos máns a les vores del cofre va arribá a la playa de la isla de Corfú,
isla de Corfú (clic a la imache per a aná a la wiki - Corfú)



Esta, al vórel vindre, sense distinguí
en ell cap forma, tenín temó de alló y cridán va reculá
espantada. Ell no podíe parlá y poc veíe, y per naixó res li va
di; pero portánlo cap a la terra lo mar, ella va vore la forma del
cofre, y mirán después mes fixamen va vore primé los seus brassos
damún del cofre, y después va reconéixe la cara y va vore que ere
un home. Per compassió moguda, va entrá una mica al mar que estabe
ya tranquil y, agarránlo per los pels, an ell y al cofre va arrastrá
cap a terra firme, y allí li va desenganchá les máns del cofre, y
lo va portá a casa, y al cuidado de ell va ficá a una filla seua.
Li van prepará un bañ calén, lo van refregá y rentá en aigua
calenta, y va torná an ell la caló y algunes de les forses
perdudes; y cuan li va pareixe li va doná una miqueta de bon vi y
confitura, y uns díes lo va tindre allí hasta que ell, recuperades
les forses, sen va doná cuenta de aón estabe.


A
la bona dona li va pareixe que teníe que tornáli lo cofre, que ella
habíe salvat, y díli que se buscare la vida; y aixina u va fé.
Ell, que del cofre no sen enrecordabe, lo va agarrá, pensán que
debíe váldre tan poc que no li serviríe ni per als gastos de un
día; y al sospesál, com ere mol ligero, encara va menguá la seua
esperansa. Pero lo va obrí después de traure los claus, per a vore
lo que ñabíe dins, y va trobá moltes pedres pressioses,
encadenades y soltes, de les que algo enteníe. Y veén que teníen
un gran valor, alabán a Déu que encara no habíe volgut abandonál,
se va reconfortá; pero com en poc tems habíe sigut assaeteat per la
fortuna dos vegades, tenín temó de la tersera, va pensá que li
conveníe tindre molta cautela per a pugué portá aquelles coses a
casa seua; pel que en uns draps, com milló va pugué, embolicánles,
li va di a la bona dona que no nessessitabe lo cofre, y que, si li
apetíe, li donare un sac y se quedare en ell.


La
bona dona u va fé de bona gana; y ell, donánli tantes grássies com
podíe pel benefissi ressibit de ella, guardánse lo saquet a la
faldeta, de ella se va separá; y va pujá a una barca, va aná a
Brindisi y desde allí, de costa a costa se va atansá a Trani, aon,
trobán a uns siudadáns seus que eren sastres, per amor de Déu lo
van vestí, y los va contá totes les seues aventures, menos la del
cofre; y ademés li van dixá un caball y lo van acompañá hasta
Ravello aon per a sempre diebe que volíe torná.


Aquí,
pareixénli está segú, donánli grássies a Déu que lo habíe
guiát hasta allí, va deslligá lo seu saquet, y va vore que teníe
tantes pedres y tan valuoses que, venénles al seu preu y encara per
menos, ere dos vegades mes ric que cuan sen habíe anat. Y trobán lo
modo de despachá les pedres, hasta Corfú va enviá una bona
cantidat de dinés, per a pagá lo servissi ressibit, a la bona dona
que lo habíe tret del mar; y lo mateix va fé a Trani als que lo
habíen vestit; y lo demés, sense voldre comersiá ya mes, su va
guardá y va aná gastán hasta lo final dels seus díes.