Mostrando entradas con la etiqueta cridos. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta cridos. Mostrar todas las entradas

domingo, 2 de junio de 2019

JORNADA CUARTA. NOVELA OCTAVA.

Girólamovol a Salvestra; espentat per los rogs de sa mare sen va a París, torne y la trobe casada; entre a amagatóns a casa y se quede mort a la seua vora, y portat a una iglesia, Salvestra tamé se mor a la seua voreta.

Habíe acabat la história de Emilia cuan, per orden del rey, Neifile va escomensá aixina: algúns, al meu juissi ñan, valeroses siñores, que mes que l’atra gen creuen sabé, y menos saben; y per naixó no sol als consells de los homes sino tamé contra la naturalesa de les coses pretenen oposá lo seu juissi; de esta presunsió han sobrevingut ya grandíssims mals y may se ha vist víndre cap be. Y perque entre les demés coses naturals es l´amor la que menos admitix lo consell o la acsió que li siguen contraris, y la seua naturalesa es tal que antes pot consumís per sí mateix que sé arrencat per cap consell, me ha vingut al ánimo narrátos una história de una Siñora que, volén sé mes sabuda de lo que debíe y no u ere, creén del enamorat cor arrancá l´amor que potsé allí habíen ficat los estels, va arribá a arrancáli en un mateix pun l´amor y l´alma del cos a son fill.
Va ñabé, pos, a la nostra siudat, segóns los agüelos conten, un grandíssim viachán y ric de nom Leonardo Sighieri, que de la seua dona va tíndre un fill de nom Girólamo. Después del seu naiximén, arreglats los seus assuntos, va dixá esta vida. Los tutós del chiquet, jun en la mare, van administrá be los seus bens. Lo chiquet, creixén en los chiquets dels atres veíns, mes que en cap atre del barri en una chiqueta de la seua edat, filla de un sastre, se va familiarisá; y passán los añs, lo trate se va convertí en un amor tan gran y fort que Girólamo no se trobáe be si no veíe lo que veíe ella; y sértamen no la volíe menos de lo que ella lo volíe an ell.
La mare del sagal, acatánsen de aixó, moltes vegades lay va reprochá y lo va castigá; y después de queixás als seus tutós (no podén contíndres Girólamo), com se creíe que per la gran riquesa del fill podíe demaná peres al olm, los va di:
- Este sagal nostre, que encara no té catorse añs, está enamorat de la filla de un sastre que se diu Salvestra, si no lay traém de dabán, probablemen la pendrá per dona sense que dingú u sápigue, y yo may estaré contenta; o se consumirá per nella si la veu casás en un atre; y per naixó me pareix que per a evitá aixó lo tindríem que enviá an alguna part llun d´aquí, al cuidado de los negossis per a que, dixán de vore an ésta, se li desaparegue del pensamén y se li podrá después doná per dona alguna jove ben naixcuda.
Los tutós van di que la Siñora díe be y que faríen lo possible, y fen cridá al sagal al almassén, va escomensá a díli un, mol amorosamen:

- Fill meu, ya eres gran; bo sirá que escomensos tú mateix a velá per los teus negossis, per lo que mos contentaríe mol que anigueres un tems a París, aon vorás cóm se trafique en gran part de la teua riquesa; sense contá en que te farás mol mes cortés y de mes valor allí que aquí u faríes, veén an aquells Siñós, Baróns y gentilhomes (que allí ñan tans) y adeprenén les seues costums; después podrás torná aquí.
Lo sagal los va escoltá y va contestá que no volíe féu perque pensáe que igual que los demés, podíe quedás a Florencia. Los honrats homes, al sentíli aixó, li van insistí en mes paraules; pero no podén tráureli datra resposta, a sa mare lay van di. Ella, mol enfadada, no perque no volíe anássen a París, sino per lo seu enamoramén, lo va insultá; y después, ablanínlo en dolses paraules, va escomensá a afalagál y a rogáli tendramen que faiguere alló que volíen los seus tutós; y tan va sabé díli que ell va consentí en anássen a está allí un añ, pero no mes; y aixina se va fé. Anánsen, pos, Girólamo a París enamorat, diénli avui no, demá ten anirás, allí lo van tíndre dos añs; y tornán mes enamorat que may va trobá a la seua Salvestra casada en un bon jove que fée tendes, y se va ficá mol trist. Pero veén que no podíe sé d´atra manera, se va esforsá en tranquilisás; y espián cuán estáe a casa, segóns la costum de los joves enamorats va escomensá a passá dabán de ella, creén que no lo habíe olvidat. Pero ella no sen enrecordabe de ell, com si may lo haguere vist, y si sen enrecordáe, fée vore lo contrari. Lo jove u va vore enseguida, en grandíssim doló, pero no per naixó dixabe de fé tot lo que podíe per a torná a entrá al seu pit; pero com res pareixíe conseguí, se va disposá, encara que fore la seua mort, a parláli ell mateix. Informánse per algún veí sobre cóm estabe distribuída la casa, una tarde que habíen anat de vela ella y lo home a casa de uns veíns, de amagatóns va entrá dins de la alcoba y se va amagá detrás de les lones de les tendes que estaben allí; y tan va esperá, que, tornats ells y gitats, va notá que lo home estabe adormir, y allá sen va aná aon habíe vist gitada a Salvestra; y ficánli una ma al pit, simplemen va di:
- ¡Oh, alma meua! ¿Dorms ya? - La jove, que no dormíe, va volé quirdá pero lo jove enseguida li va di: - per Déu, no quirdos, que soc lo teu Girólamo. -
Sentín aixó ella tota tremolosa va di:
- ¡Ay, per Déu, Girólamo, vésten! Ha passat aquell tems en que erem sagals y no anáe contra lo decoro está enamorats. Estic, com veus, casada, per lo que ya no me está be escoltá a datre home que al meu; per lo que te rogo per Déu que ten vaigues, que si lo meu home te sentiguere encara que datre mal no vinguere, se seguiríe que ya no podría viure may en ell en pas ni en descáns, mentres que ara, volguda per nell, en pas y en tranquilidat en ell vic.
Lo jove, al sentí estes paraules, va sentí un terrible doló, y recordánli lo tems passat y lo seu amor may disminuít per la distánsia, y mesclán mols rogs y promeses grandíssimes, res va conseguí; per lo que, dessichós de morí, li va demaná que en recompensa de tan amor, lo dixare gitás a la seua vora hasta que se calentare una mica, que se habíe quedat gelat esperánla, prometénli que ni li diríe res ni la tocaríe, y que en cuan se haguere calentat una miqueta sen aniríe.
Salvestra, tenín una mica de compassió d´ell, lay va consedí en les condissións que ell habíe ficat. Se va gitá, pos, lo jove jun an ella sense tocála; y recordán en un sol pensamén lo llarg amor que li habíe tingut y la seua presén duresa y la perduda esperansa, se va disposá a no viure mes y sense di paraula, tancats los puñs jun an ella se va quedá mort. Y después de un bon rato, la jove, extrañánse de que estiguere tan coto, en cuidadet de que lo home no se despertare, va escomensá a di:
- Girólamo ¿No ten vas?

Pero com no va contestá, va pensá que se hauríe quedat adormit; per lo que, estirán la ma, va escomensá a sorollál per a que se despertare, y al tocál lo va trobá "chelat com lo chal", de lo que se va extrañá mol; y sacsánlo en mes forsa y notán que no se sorolláe, después de tocál un atra vegada va está segura de que estabe mort; per lo que mol acollonida va está mol tems sense sabé qué fé. Al final, va dessidí, fingín que se tratabe de un atra persona, vore qué díe lo seu home que teníe que fés; y despertánlo, lo que acababe de passáli an ella li va di que li habíe passat a un atra, y después li va preguntá que si li passáre an ell, qué tindríe que fé ella. Lo bon home va contestá que li pareixíe que an aquell que s´habíe mort sel teníe que portá en silensio a casa seua y dixál allí, sense enfadás contra la dona, que no li pareixíe que haguere cometut cap falta.
Entonses la jove va di:
- Pos assó tením que fé natros. -

Y agarránlo de la ma, li va fé tocá al jove mort, y ell, tot espantat, va fotre un bot del llit, se va ficá de peu y, ensenén una llum, sense entrá en mes históries en la seua dona, vestit lo cos mort en les seues mateixes mans y sense esperá gens, ajudánli la seua inossénsia, sel va carregá a les esquenes, lo va portá a la porta de casa seua, y allí lo va dixá.
Vingut lo día y trobat dabán de la porta mort, se va montá un gran abalot y, espessialmén sa mare; y examinat per totes parts, y no trobánseli ni ferida ni cop, va sé per tots los meches cregut que habíe mort de doló, com habíe sigut. Va sé, pos, este cos portat a una iglesia, y allí va víndre la dolorida mare en moltes atres siñores paréns y veínes, y damún d´ell van escomensá a plorá a llágrima viva, y a lamentás, segóns les nostres costums. Y mentres se fée un grandíssim dol, lo bon home de la casa aon s´habíe mort, li va di a Salvestra:
- Fícat un manto al cap y ves a la iglesia aon ha sigut portat Girólamo y mésclat entre les dones; y escolta lo que se parle sobre este assunto, y yo faré lo mateix entre los homes, per a enterámos de si se diu algo contra natros.
A la jove li va pareixe be y allá que sen va aná. ¡Maravillosa cosa es de pensá lo difíssil que es descubrí les forses del Amor! Aquell cor que la felís fortuna de Girólamo no habíe pogut obrí lo va obrí la seua desgrássia, y ressussitán les antigues flames, de repén la va moure a tanta piedat lo vore la cara del mort, que, amagada daball de la mantellina, obrínse pas entre les dones, no va pará hasta arribá al cadáver; y allí, cridán mol fort, damún del jove mort se va aviá, y no lo va bañá en moltes llágrimes perque, abáns de tocál, lo doló, com al jove li habíe tret la vida, an ella la hi va traure. Después, consolánla les dones y diénli que se eixecare, sense conéixela, y com ella no se eixecabe, volén alsála, y trobánla morta, la van eixecá y van vore que ere Salvestra. Per lo que totes les dones que allí estaben van escomensá a plorá mol mes que abáns. La notíssia va corre com la pólvora fora de la iglesia, entre los homes, y arribán als oíts del seu home que entre ells estabe, sense aténdre consol de dingú, va plorá mol rato, y después los va contá a mols lo que aquella nit habíe passat entre aquell home y la seua dona y tots van sabé la raó de la mort de los dos.
Prenén, pos, a la jove morta, y adornánla com se adorne als morts, jun al jove la van ficá, y ploránla, a una mateixa sepultura van sé enterrats los dos; y an ells, a qui Amor no habíe pogut ajuntá vius, la mort los va ajuntá en inseparable compañía.

jornada-cuarta-novela-novena

JORNADA CUARTA. NOVELA OCTAVA.

Girólamo
vol a
Salvestra; espentat per los rogs de sa mare sen va a París,
torne y la trobe casada; entre a amagatóns a casa y se quede mort a
la seua vora, y portat a una iglesia, Salvestra tamé se mor a la
seua voreta.







Habíe
acabat la história de Emilia cuan, per orden del rey, Neifile va
escomensá aixina: algúns, al meu juissi ñan, valeroses siñores,
que mes que l’atra gen creuen sabé, y menos saben; y per naixó no
sol als consells de los homes sino tamé contra la naturalesa de les
coses pretenen oposá lo seu juissi; de esta presunsió han
sobrevingut ya grandíssims mals y may se ha vist víndre cap be. Y
perque entre les demés coses naturals es l´amor la que menos
admitix lo consell o la acsió que li siguen contraris, y la seua
naturalesa es tal que antes pot consumís per sí mateix que sé
arrencat per cap consell, me ha vingut al ánimo narrátos una
história de una Siñora que, volén sé mes sabuda de lo que debíe
y no u ere, creén del enamorat cor arrancá l´amor que potsé allí
habíen ficat los estels, va arribá a arrancáli en un mateix pun
l´amor y l´alma del cos a son fill.
Va ñabé, pos, a la nostra siudat, segóns los agüelos conten, un grandíssim viachán y ric de
nom Leonardo Sighieri, que de la seua dona va tíndre un fill de nom
Girólamo. Después del seu naiximén, arreglats los seus assuntos,
va dixá esta vida. Los tutós del chiquet, jun en la mare, van
administrá be los seus bens. Lo chiquet, creixén en los chiquets
dels atres veíns, mes que en cap atre del barri en una chiqueta de
la seua edat, filla de un sastre, se va familiarisá; y passán los
añs, lo trate se va convertí en un amor tan gran y fort que
Girólamo no se trobáe be si no veíe lo que veíe ella; y sértamen
no la volíe menos de lo que ella lo volíe an ell.



La
mare del sagal, acatánsen de aixó, moltes vegades lay va reprochá
y lo va castigá; y después de queixás als seus tutós (no podén
contíndres Girólamo), com se creíe que per la gran riquesa del
fill podíe demaná peres al olm, los va di:


-
Este sagal nostre, que encara no té catorse añs, está enamorat de
la filla de un sastre que se diu Salvestra, si no lay traém de
dabán, probablemen la pendrá per dona sense que dingú u sápigue,
y yo may estaré contenta; o se consumirá per nella si la veu casás
en un atre; y per naixó me pareix que per a evitá aixó lo tindríem
que enviá an alguna part llun d´aquí, al cuidado de los negossis
per a que, dixán de vore an ésta, se li desaparegue del pensamén y
se li podrá después doná per dona alguna jove ben naixcuda.


Los
tutós van di que la Siñora díe be y que faríen lo possible, y fen
cridá al sagal al almassén, va escomensá a díli un, mol
amorosamen:

- Fill meu, ya eres gran; bo sirá que escomensos tú
mateix a velá per los teus negossis, per lo que mos contentaríe mol
que anigueres un tems a París, aon vorás cóm se trafique en gran
part de la teua riquesa; sense contá en que te farás mol mes cortés
y de mes valor allí que aquí u faríes, veén an aquells Siñós,
Baróns y gentilhomes (que allí ñan tans) y adeprenén les seues
costums; después podrás torná aquí.


Lo
sagal los va escoltá y va contestá que no volíe féu perque pensáe
que igual que los demés, podíe quedás a Florencia. Los honrats
homes, al sentíli aixó, li van insistí en mes paraules; pero no
podén tráureli datra resposta, a sa mare lay van di. Ella, mol
enfadada, no perque no volíe anássen a París, sino per lo seu
enamoramén, lo va insultá; y después, ablanínlo en dolses
paraules, va escomensá a afalagál y a rogáli tendramen que
faiguere alló que volíen los seus tutós; y tan va sabé díli que
ell va consentí en anássen a está allí un añ, pero no mes; y
aixina se va fé. Anánsen, pos, Girólamo a París enamorat, diénli
avui no, demá ten anirás, allí lo van tíndre dos añs; y tornán
mes enamorat que may va trobá a la seua Salvestra casada en un bon
jove que fée tendes, y se va ficá mol trist. Pero veén que no
podíe sé d´atra manera, se va esforsá en tranquilisás; y espián
cuán estáe a casa, segóns la costum de los joves enamorats va
escomensá a passá dabán de ella, creén que no lo habíe olvidat.
Pero ella no sen enrecordabe de ell, com si may lo haguere vist, y si
sen enrecordáe, fée vore lo contrari. Lo jove u va vore enseguida,
en grandíssim doló, pero no per naixó dixabe de fé tot lo que
podíe per a torná a entrá al seu pit; pero com res pareixíe
conseguí, se va disposá, encara que fore la seua mort, a parláli
ell mateix. Informánse per algún veí sobre cóm estabe distribuída
la casa, una tarde que habíen anat de vela ella y lo home a casa de
uns veíns, de amagatóns va entrá dins de la alcoba y se va amagá
detrás de les lones de les tendes que estaben allí; y tan va
esperá, que, tornats ells y gitats, va notá que lo home estabe
adormir, y allá sen va aná aon habíe vist gitada a Salvestra; y
ficánli una ma al pit, simplemen va di:


-
¡Oh, alma meua! ¿Dorms ya? - La jove, que no dormíe, va volé
quirdá pero lo jove enseguida li va di: - per Déu, no quirdos, que
soc lo teu Girólamo. -


Sentín
aixó ella tota tremolosa va di:


-
¡Ay, per Déu, Girólamo, vésten! Ha passat aquell tems en que erem
sagals y no anáe contra lo decoro está enamorats. Estic, com veus,
casada, per lo que ya no me está be escoltá a datre home que al
meu; per lo que te rogo per Déu que ten vaigues, que si lo meu home
te sentiguere encara que datre mal no vinguere, se seguiríe que ya
no podría viure may en ell en pas ni en descáns, mentres que ara,
volguda per nell, en pas y en tranquilidat en ell vic.


Lo
jove, al sentí estes paraules, va sentí un terrible doló, y
recordánli lo tems passat y lo seu amor may disminuít per la
distánsia, y mesclán mols rogs y promeses grandíssimes, res va
conseguí; per lo que, dessichós de morí, li va demaná que en
recompensa de tan amor, lo dixare gitás a la seua vora hasta que se
calentare una mica, que se habíe quedat gelat esperánla, prometénli
que ni li diríe res ni la tocaríe, y que en cuan se haguere
calentat una miqueta sen aniríe.
Salvestra, tenín una mica de
compassió d´ell, lay va consedí en les condissións que ell habíe
ficat. Se va gitá, pos, lo jove jun an ella sense tocála; y
recordán en un sol pensamén lo llarg amor que li habíe tingut y la
seua presén duresa y la perduda esperansa, se va disposá a no viure
mes y sense di paraula, tancats los puñs jun an ella se va quedá
mort. Y después de un bon rato, la jove, extrañánse de que
estiguere tan coto, en cuidadet de que lo home no se despertare, va
escomensá a di:


-
Girólamo ¿No ten vas?



Pero
com no va contestá, va pensá que se hauríe quedat adormit; per lo
que, estirán la ma, va escomensá a sorollál per a que se
despertare, y al tocál lo va trobá "chelat com lo chal",
de lo que se va extrañá mol; y sacsánlo en mes forsa y notán que
no se sorolláe, después de tocál un atra vegada va está segura de
que estabe mort; per lo que mol acollonida va está mol tems sense
sabé qué fé. Al final, va dessidí, fingín que se tratabe de un
atra persona, vore qué díe lo seu home que teníe que fés; y
despertánlo, lo que acababe de passáli an ella li va di que li
habíe passat a un atra, y después li va preguntá que si li passáre
an ell, qué tindríe que fé ella. Lo bon home va contestá que li
pareixíe que an aquell que s´habíe mort sel teníe que portá en
silensio a casa seua y dixál allí, sense enfadás contra la dona,
que no li pareixíe que haguere cometut cap falta.


Entonses
la jove va di:


-
Pos assó tením que fé natros. -



Y
agarránlo de la ma, li va fé tocá al jove mort, y ell, tot
espantat, va fotre un bot del llit, se va ficá de peu y, ensenén
una llum, sense entrá en mes históries en la seua dona, vestit lo
cos mort en les seues mateixes mans y sense esperá gens, ajudánli
la seua inossénsia, sel va carregá a les esquenes, lo va portá a
la porta de casa seua, y allí lo va dixá.


Vingut
lo día y trobat dabán de la porta mort, se va montá un gran abalot
y, espessialmén sa mare; y examinat per totes parts, y no trobánseli
ni ferida ni cop, va sé per tots los meches cregut que habíe mort
de doló, com habíe sigut. Va sé, pos, este cos portat a una
iglesia, y allí va víndre la dolorida mare en moltes atres siñores
paréns y veínes, y damún d´ell van escomensá a plorá a llágrima
viva, y a lamentás, segóns les nostres costums. Y mentres se fée
un grandíssim dol, lo bon home de la casa aon s´habíe mort, li va
di a Salvestra:
- Fícat un manto al cap y ves a la iglesia aon
ha sigut portat Girólamo y mésclat entre les dones; y escolta lo
que se parle sobre este assunto, y yo faré lo mateix entre los
homes, per a enterámos de si se diu algo contra natros.


A
la jove li va pareixe be y allá que sen va aná. ¡Maravillosa cosa
es de pensá lo difíssil que es descubrí les forses del Amor!
Aquell cor que la felís fortuna de Girólamo no habíe pogut obrí
lo va obrí la seua desgrássia, y ressussitán les antigues flames,
de repén la va moure a tanta piedat lo vore la cara del mort, que,
amagada daball de la mantellina, obrínse pas entre les dones, no va
pará hasta arribá al cadáver; y allí, cridán mol fort, damún
del jove mort se va aviá, y no lo va bañá en moltes llágrimes
perque, abáns de tocál, lo doló, com al jove li habíe tret la
vida, an ella la hi va traure. Después, consolánla les dones y
diénli que se eixecare, sense conéixela, y com ella no se eixecabe,
volén alsála, y trobánla morta, la van eixecá y van vore que ere
Salvestra. Per lo que totes les dones que allí estaben van escomensá
a plorá mol mes que abáns. La notíssia va corre com la pólvora
fora de la iglesia, entre los homes, y arribán als oíts del seu
home que entre ells estabe, sense aténdre consol de dingú, va plorá
mol rato, y después los va contá a mols lo que aquella nit habíe
passat entre aquell home y la seua dona y tots van sabé la raó de
la mort de los dos.


Prenén,
pos, a la jove morta, y adornánla com se adorne als morts, jun al
jove la van ficá, y ploránla, a una mateixa sepultura van sé
enterrats los dos; y an ells, a qui Amor no habíe pogut ajuntá
vius, la mort los va ajuntá en inseparable compañía.



jornada-cuarta-novela-novena